Climent Picornell

DE LA CULTURA DE LA TRANSICIÓ A LA CULTURA DE LA RETALLADA Climent Picornell

jcmllonja | 23 Gener, 2013 15:41

De la Cultura de la Transició a la Cultura de la Retallada

Climent Picornell

Defineix Raúl Minchinela la cultura d’aquest trenta-cinc últims anys: “Cultura és tot allò que cau en la jurisdicció del ministeris de cultura, de les conselleries de cultura i de les regidories de cultura”. Li falta afegir “i de quatre fundacions o obres socials de caixes i bancs”. Té molt de cert, avui cultura ja no és tot allò que fa el ser humà, sinó alguna cosa més estreta, com es definia al principi. Alguns autors han provat de desxifrar el que ha estat la cultura d’ençà la mort de Franco,  i han encunyat el terme Cultura de la Transició (CT o la Cultura de la Transición, Coord. Guillem Martínez, 2012).

La Cultura de la Transició és el paradigma cultural hegemònic a l’estat espanyol des de fa més de tres dècades, diuen. Una cultura en la qual una novel·la, una cançó, una pel·lícula, un article, un discurs, una declaració o una actuació política estan absolutament pautats i prevists. Una aberració cultural. Així la va definir Guillem Martínez, malgrat ell mateix ens digui que és un concepte de creació col·lectiva. Comença després de la mort de Franco amb l’optimisme generalitzat pels nous rols dels intel·lectuals i creadors culturals i durant aquests més de trenta anys es transforma en una cultura encorsetada, que treballa per a l’Estat, l’únic gestor de l’estabilitat i la desestabilitat des del 1978. Diu Martínez que la relació de l’Estat amb la Cultura és la següent: la cultura no se fica en política –si de cas per donar la raó a l’Estat- i l’Estat no se fica en cultura –si de cas per a subvencionar-la, premiar-la o retre-li honors. ‘Sembla una relació civilitzada, de pares divorciats, però és, intrínsecament, una relació violenta’.

Segons  Jorge Semprún, ex-ministre de Cultura, ‘la Transició fou molt positiva però duia en ella mateixa l’amnistia, i l’amnèsia, per la qual cosa algun dia s’haurà de pagar el preu d’aquest procés’. Comenta Ignacio Echevarría que les reunions de Felipe González amb els ‘figurons’ de les arts, les lletres i el periodisme a la Bodeguilla de la Moncloa no eren sinó ‘per a mostrar públicament els creadors com a garantia de credibilitat, una airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència’. Vázquez Montalbán ja intuí que aquests representants de l’establishment cultural serien els qui fixarien el gust del ‘culturalment correcte’ paral·lel al ‘políticament correcte’, i els mateixos que arraconarien amb el seu domini les actituds culturals crítiques, ‘pel bé de l’esperit conciliador que celebrava la cultura com una festa, un lloc d’encontre i no de confrontació’. Vet aquí el caminar de la cultura de la Transició que no es desballestà criticant l’arribada al poder del Partit Popular i que tampoc no es va despentinar quan la ministra de Zapatero, Ángeles González Sinde organitzava trobades per convèncer als ‘popes’ culturals sobre la il·legalitat de les descàrregues a internet. Segons Amador Fernández-Savater aquest manera hegemònica que ha tutel·lat la cultura aquests trenta anys darrers va néixer amb la derrota dels moviments radicals dels anys setanta i imposava els límits del que era possible: ‘la democràcia-mercat és l’únic marc admissible de convivència i organització del que es comú, punt i final’. Per això la Cultura de la Transició és una cultura fortament desproblematitzada, ja que conflictes i problemes són fissures potencials de l’ statu quo i de la seva repartidora de llocs, tasques i poder, malgrat sia cultural.

A les autonomies perifèriques que tenim també una cultura diferent a la generada en castellà, la Transició hi va ploure damunt banyat, ja que a l’opacitat de la cultura catalana per a determinades plataformes  –per exemple als suplements culturals dominants com ‘Babelia’ d’El País o ‘El Cultural’ d’El Mundo, no tant a ‘Cultura/s’ de La Vanguardia- s’hi ha de sumar la voluntat governamental de què la marca ‘España’ se’n dugui les grans inversions. Així i tot escriptors com Javier Marías es lamentaven de la supressió del Ministerio de Cultura entenent que “hi haurà 17 ministeris, cadascun més interessat, més corrupte i més provincià i no hi haurà ministeri que representi la política cultural de l’estat espanyol”.

A les Balears ja havíem constatat que la cultura era considerada un fet marginal i que el dèficits que patien els equipaments culturals no havien estat resolts. Per evitar l’absència de la cultura en els debats polítics i mediàtics, es creà el grup “Cultura i País” proposant que la cultura fos un element vertebrador de la vida dels ciutadans. Malgrat l’espoli econòmic i també cultural a que estam sotmesos, es pensava que hi havia d’haver lloc per a projectes culturals ambiciosos, rigorosos, innovadors, arrelats i universals. Mentrestant, la crisi en marxa, sembla que l’única via oberta sigui la que uneixi turisme i cultura, només si la cultura és capaç d’atreure visitants per combatre la desestacionalització, i sinó, entram dins la reducció de despeses, les retallades culturals , perquè, se’ns diu, s’havia allargat el braç més que la màniga.

Crec que tenim força cultural per a situar els nostres creadors en un lloc més central i amb capacitat perquè el seu missatge articuli els canvis socials recents. Malgrat tot la cultura és vista com un sector que depèn de la subvenció pública, encara que cerqui el nínxol de mercat que la faci autosuficient. A sobre, la caiguda del consum cultural en sectors claus, com el dels llibres o la música, i la crisi, ha fet disminuir, a la vegada, els ingressos de les indústries culturals i els que hi destinaven les administracions públiques, que han tractat la cultura com si fos un article de luxe, augmentant-li l’IVA desaforadament. Festivals de cinema i temporades de concerts s’han hagut de suprimir i les petites empreses de creació cultural davallen de forma estrident.

La cultura de mercat però es mantén i ens converteix en consumidors passius principalment de televisió o d’espectacles de masses, mentre les manifestacions innovadores i crítiques reben l’oblit de la subvenció i, si l’administració o el consumidor final no paguen pel producte que ofereixen, hauran de cercar nous camins de finançament  o renunciar a la seva via artística. Més enllà del miratge de veure Carme Chacón fent de mare i ministra de la Guerra a la vegada, donant el pit en el cotxe oficial mentre visitava unitats de l’exèrcit –ho hiperbolitza  Irene García-, ‘més enllà de que lesbianes, transsexuals, ‘queers’ o ex prostitutes hagin pres el poder en els  mitjans de televisió massius, dinamitant per la via dels baixos molts models encasellats’, no significa que s’hagi posat en qüestió el paradigma de la Cultura de la Transició. Sembla un dejà vu del famós lema del príncep Salina a Il Gattopardo: Se tutto deve rimanere com’è, è necessario che tutto cambi”.

I això passa quan la irrupció d’internet en el món cultural mina els processos anteriors i els suplements literaris ‘mandarinescos’ són suplantats pels blogs culturals, conformadors d’opinió cada pic més majoritàriament. I si és veritat que es veu internet com la gran potenciadora del boca-orella, eina de la llibertat d’elecció dels usuaris i, a la vegada, els autors  augmenten  la seva creativitat i la seva connexió amb el públic, aquest autors però, i aquí hi ha el gran però, no aconsegueixen amb la xarxa una remuneració que els permeti subsistir, ja sigui per la pirateria, ja sigui perquè es prioritza encara els mitjans clàssics, com el llibre o el cinema. Com deia una pancarta: “No basta piular” (twitejar) sinó que també s’ha de sortir al carrer, malgrat sembli una manera antiga de manifestar-se, com  ho feren el 15-M. Per molt que es vulgui creure que els nous mitjans de la societat de la informació són ja l’expressió artística de la contemporaneïtat, encara navegam entre la Transició, la subvenció i la retallada.

___________________

IMATGE: "AUTORETRAT" de LUCIAN FREUD (1922-2011) 

POSTALS I SENYORS DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Gener, 2013 19:25

Postals i Senyors de Palma

Climent Picornell

“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós, rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu parlar.

“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe”. Això ho llegia a la contraportada de Els senyors de Palma. Història oral, un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.

La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma, en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu “sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia, la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’, el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes.   Certament, i malgrat el text tengui una pretensió filològica –identificar un parlar determinat-, no se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus entrevistats.

Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella, Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers, mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals –la majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca, una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual, que tanmateix ho són.

Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta soi-disant senyorial. Diuen  ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’, aquells parvenus esdevinguts rics que volen aparentar ser senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més que un invent dels ‘filipistes’ és a  dir dels seguidors del Borbons, o sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra, m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.

La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, de les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes. ‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’, ‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’, mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’,  ‘berlina’,’ birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...

En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus ( “A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-, que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven –si de cas de vós, tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat, atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd els accents que la distingeixen –la distingien- de la resta de la societat".

____________________________________

IMATGE: IL QUARTO STATO (1901) de G. Pellizza da Volpedo                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : NADAL DE MEL I SUCRE Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2013 19:23

Apunts del Pla de Mallorca: Nadal de mel i sucre

Climent Picornell

Mentre encenc el foc, amb el tió de Nadal, em ve al cap un poema de J.V. Foix d’ Onze Nadals i un cap d’any, fet al port d’Andratx, l’any 1952. Cerc el llibre i, cosa estranya, el trob: “Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla. / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara; / Guaito el cel a l’inrevés / Pel forat d’una miralla, / Una ala mou enrenou / Frec a frec d’una atzavara...”.

Surt a fer una volta pel poble i per la barriada d’es Barracar, a un corral, darrera una paret d’esquena d’ase, guaita un magraner grandiós sense cap fulla i un centenar de magranes encara a les branques, moltes badades, amb les gotes de la roada i de la boira del dematí regalimant. Una colla de busquerets de cap negre hi treballa, la femella beu les gotícules que cauen, el mascle fa una vega amb els grans vermells.

Trob la meva cosina, na Margalida Ferrerenya, a l’apotecaria. “I què?” “No som estada molt catòlica”. “Sempre hem de tenir o bony o bua!” “Bua?” Diu una clienta, “Bony o forat? Deim noltros”. “A ca nostra sa padrina deia bua i jo ho vaig aprendre d’ella”. “I ara que xerres de sa nostra padrina,  solia dir ‘Metge piadós, nafra pudenta’ quan mos curava una ferida i sa dosi d’esperit, generosa, mos feia veure els estels. “Quan cou, cura... i responíem de mala gana ...i quan pica, madura!, consentits ja amb ses manotades destres i sense manies”. Pens amb l’expressió ‘No som estada...’ de na Margalida. Es perd molt l’ús del “som anat, som fet, som trobat...” molts semblants al que en francès diuen ‘Je suis venu’, som vengut. Dolentons i ciutadanetxos, a l’Institut,  a un company que ho deia li posarem de mal nom: “En Som-som”.

De retorn a ca nostra m’atur a mirar el llarg carrer. El carrer Major del meu poble té set-cents metres de llargària, i capamunta, o capavallada, segons com es miri. Un servidor viu a l’extrem de més amunt quan comença el turó del Revellar. Ben abaix hi intuesc n’Amador Mongí. Vuitanta anys i escaig, cames tortes, que empeny la seva bicicleta amb dues senalles penjades, una a cada banda del manillar. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al cap de mitja hora ha fet uns pocs metres i al cap d’una hora serà a ca seva. “T’has de comprar una moteta” li solen dir. “I tanmateix no m’hi puc eixancar, no hi puc colcar, i me partiria davant-davant, l’hauria d’encalçar, sa bicicleta és més obedienta”.

A alguns balcons del poble els tres reis d’Orient pugen per una corda il·luminada, substituint, poc a poc, els omnipresents pares Noel que, com una pesta, havien envaït tots els racons. Ho dic a n’en Sebastianet, que s’asseu al banc de davant, la nit de Nadal a Matines. “Ja he vist els teus reis”. “Sí, però” contesta l’infant “hi ha quatre bombilles que no s’encenen”. “Bé, ton pare les arreglarà”. Na Bàrbara, la filla del nostre mestre d’obres comença ja la primera estrofa de la Sibil·la: “El jorn del judici...”.

Amb quatre estirades he fet el Betlem i penjat les neules ben retallades. Al cap i a la fi és Nadal i cada ovella torna al seu corral.  Ma mare solia recitar: “Quan tengué la cova neta, / Maria digué: Josep, / descansau una estoneta / que veig que teniu xubec”. En un Betlem o Pessebre que vulgui ser complet, no hi pot faltar la figura del caganer. Un pastoret ajupidet amb la seva ensaïmadeta acabada de fer. Conten que a un Betlem vivent d’un poble del Pla, en el que els personatges de Nadal eren representats per gent de la vila, no hi faltà el caganer, vivent. Calçons baixos darrera una mata, amb la seva merdeta de plàstic. S’esdevingué però que els visità una autoritat autonòmica important i el caganer, responsable i bon actor -qui sap si del mètode Stanislavski- quan passà l’autoritat, excepcionalment, va fer el que tocava: prémer i cagar de bon de veres. Se non è vero, è ben trovato.

El dia de la segona festa, era dia feiner a la vila. Vaig haver de fer una mala feina. Dur la meva moixa, na Nefertiti Piaget, al manescal. Un cotxe l’enganxà i feia quinze dies que havia quedat paraplègica. La factura diu: Eutanàsia, recollida del cadàver i incineració. Per espassar-me el mal tràngol vaig a caminar una horeta. L’amo en Toni Seniola llaura pel camí de Cal Compare. Li agrada contar-me mentides. “Un dia s’aturaren dues estrangeres amb un cotxo, i mos escometeren amb un parell de llengües diferents: devien ser es suec, s’alemany o s’anglés, al manco; i ni jo, ni es meu fill els hi poguérem donar clarícia de res. Idò, quan es meu fill digué: ‘Mon pare, deu ser guapo saber llengos!’, jo, que el vull llaurador i no escrivent, li vaig respondre: ‘Mira tu en aquestes dues, no els ha servit de res saber-ne tantes!”

Llegesc a un diari: “La grandesa de Philip Roth rau en que és capaç d’explicar immillorablement el món sense deixar de mirar la seva guixa” (Iker Seisdedos). Quina enveja! Mir pel finestral de l’estudi i, com per engrandir el miratge d’aquest món de mel i sucre, la pintada d’almangra, granatosa, damunt la llana de les ovelles tenyeix de tons vermells l’horabaixa d’hivern. Les pastures verdes, els ametlers sense fullam, amb alguna flor que ja hi despunta, assenyalen el camí de la fi de l’any amb els dies que ja s’allarguen: Per Nadal una passa de gall i per cap d’any una passa de cap-xerigany.

JARDINS D'ALTRI, I EL MUSEU DE L'AFORISME, COM EXCUSA Climent Picornell

jcmllonja | 31 Desembre, 2012 18:43

 

Jardins d’Altri, i el Museu de l’Aforisme, com excusa.

Climent Picornell

‘Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius” (G.B. Shaw). M’agrada el món de l’aforística, de les citacions, dels refranys, dels jocs literaris de paraules, cosa que m’ha fet escriure sobre aquestes temàtiques si m’han fet gràcia, no si m’han impressionat, ja que som més partidari de les citacions sense massa transcendentalisme afegit. Com en el teatre, no m’agraden els actors que sobreactuen.

L’excusa avui, banal si tant volen, és la celebració dels deu anys d’un  museu petit i estrany que tenim a Mallorca. I la veritat és que pel món n’hi ha molts de museus rars. Més enllà dels museus normals, els d’història, de pintura, de ciències naturals, més enllà dels museus de crims, de sexe, de criatures deformes, de la xocolata, de joguines, més enllà de les mines i dels presidis transformats en museus, n’hi ha encara de més rars. Com el museu del penis a Islàndia, el dels paràsits a Tokio, els dels wàters a Nova Delhi, el del fems a Boston (amb fems dels famosos, de les “celebrities” diuen ara), el museu del pèl, el de la Marihuana -a Amsterdam i delegació a Barcelona-, el de la patata , i el de la patata fregida a Brussel·les, el museu del caramel Haribo a Usès de Llenguadoc, el de l’ou, els dels excrements, els dels cors-romputs o de les relacions amoroses trencades -a Croàcia-, el de les espècies, el de les bicicletes, el del sintetitzadors soviètics, el del plàtan, el del ‘botijo’, els dels embuts, el del condó, el dels ‘mistos’ o llumins -a Jönköping a Suècia-, el de les clavegueres de París, el del moix -a Kuching, que vol dir ciutat dels moixos, a Malàisia-, el de l’espionatge a Washington, el de la tòfona a Navarra, el de la pansa a Màlaga, el de les aromes, fins i tot hi ha un museu del ‘mal art’ i un que mostra les coses que no serveixen per res – a Herrnbaumgarten a Àustria- i que en comptes de dir-se ‘museum’ es fa dir ‘nonseum’.

Quin és aquest de Mallorca que he catalogat de rar? Idò el Museu de l’Aforisme, al poble de Consell. Diu el seu web:Sabíeu que aquest és l'únic museu que hi ha dedicat al món de l'Aforisme? Sabíeu també que és el museu més petit del món?’ Es va inaugurar el 2002 amb una conferència sobre la història i els objectius del món aforístic a càrrec d’Isidre Crespo. La ubicació definitiva va comptar amb la xerrada de l’escriptor Xevi Planas. S’ha de dir que l’impulsor d’aquesta dèria fou l’escriptor Joan Guasp que n’ha publicat llibres, com Animus Iocandi (‘S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti’) o Barçaforismes  (‘Als qui han imposat la seva autoritat amb les armes, hi ha gols que els fan més mal que una bala’).

Al web adjunt del museu hi trobam citacions d’autors coneguts i altres no tant. ‘L’eternitat? Crec que m’agradarà: allà un hi entra ajagut’ (A. De Rivarol); ‘Aquell que diu tot el que pensa, pensa molt poc el que diu’ (M. Aguiló); ‘És molt perillós escoltar. Si un escolta, corre el perill de ser convençut’ (O. Wilde); ‘Quan el poble no té veu, es nota fins i tot en la manera de cantar himnes’ (S. Jerzy). Han organitzat Itineraris i tallers aforístics, han rebut visites i, fins i tot, proposen el 21 de desembre, el dia més curt i el que va obrir les portes el museu, com el “Dia Mundial de l’Aforisme”. Sentit de l’humor no en falta. ‘Només allà on noten la nostra absència som importants’ (R. Walser); ‘El silenci és la conversa de les persones que s’estimen. El que compta no és el que es diu, sinó el que no és necessari dir’ (A. Camus); ‘Ningú no és suficientment petit o pobre com perquè sigui ignorat’ (H. Miller).

A través dels enllaços d’Internet hom pot accedir a diferents llocs dedicats al quefer del qual parlam. Començam pels Quatre-cents aforismes catalans del doctor Joan Carles i Amat, escriptor, metge i guitarrista català, publicat l’any 1636. Obra que fou reeditada fins al segle XIX i emprada com a llibre de lectura a les escoles, moralitzant, al cap i a la fi: ‘Lome que tracta ab amigas, may li faltaran fatigas’; ‘Qui ab vestits se gasta massa, te lo cap de carabaça’; ‘Si alguns parlan de secret, no ti acostes ques mal fet’; ‘Sempre las festas majors causan al ventrell dolors’... A “Minimàlia”, s’ofereixen frases breus per ‘llegir, pensar, gaudir i endur-se’, amb la frase del dia, com és ara: ‘Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres’ (J.Wagensberg). “Diccitionari”, diccionari de citacions i frases cèlebres a cura de M. Cortès, D. Gàlvez, V. Pàmies i J. Puigmalet, que ja ha superat les tres mil citacions, n’agaf una d’elles publicada recentment:Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens’ (G. Queipo de Llano). “Eixamplèdia” recopila material aforístic, amb indexació segons el tema: ‘En l'amor sempre hi ha una mica de bogeria. Però en la bogeria també hi ha sempre una mica de raó’ (F. Nietzsche); ‘Sobre les coses que no és coneixen és té una millor opinió’ (G. Leibniz); Divideix les dificultats que examines en tantes parts com siguin possibles per a una millor solució’ (R. Descartes); ‘La imaginació és l'ull de l'ànima’ (J. Joubert).

“Viquidites” és un projecte de la Fundació Wikimedia per produir una col·lecció de dites, citacions, embarbussaments i frases fetes, en català. Té quasi nou-centes aportacions, com ara: ‘Jugar sense públic és jugar dins un cementeri’ (D.A. Maradona). Proverbia.cat” és un altre dels webs que indexa frases cèlebres, el autors més citats: Goethe, Gandhi, Wilde, Napoleó, Gracián, Séneca, Aristòtil, Emerson, Nietzsche, Pitàgores... Hi ha cada dia una frase escollida aleatòriament: ‘No deixis que es pongui el Sol sense que hagin mort els teus rancors’ (M. Gandhi).

Idò això, llarga vida al Museu de l’Aforisme –agermanat amb el Museu de l’Humor d’en Pep Roig, ‘els dos museus més pobres del món’- i al seu impulsor l’amic Joan Guasp, ja que ens permet focalitzar sobre aquestes dites que expliciten, o encobreixen, un significat especial. Pel qui n’hi vol trobar. ‘Abans de negar amb el cap, assegura't que en tens’ (T. Capote)

___________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

TOTUM REVOLUTUM (NOTES DISPERSES) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Desembre, 2012 22:02

Totum revolutum (notes disperses)

Climent Picornell

(0.- Totum revolutum. Locució llatina. Figuradament: Tot regirat. Conjunt de coses sense ordre).

1.- Quina de les dues és més expressiva i fonda?: “Mossegat per l’orgull, que en ell ocupava el lloc de l’ambició...” (Ho diu del caràcter de Luci Corneli Sul·la, Indro Montanelli a la seva Història de Roma) o “Tenc un cos per a l’amor i un cap per als negocis” (Melanie Griffith a “Armas de Mujer”).

2.- Sobra o manca imaginació? “Innecesària” títol d’un article sobre l’excés de parts amb cesària; “Lady Ganga”, nom d’una botiga de roba usada; “Can Dinsky” , nom d’una galeria d’art de la part forana de Mallorca; “Desesperant a Godot” , comentari d’una obra de teatre que no ha agradat al crític...

3.- Corr la tardor acompanyada de pluges i el fred toca a la porta. Les figueres abans vestides, ara es van despullant. “Tanmateix són iguals d’hermoses nues que amb les fulles”, comenta en Montserrat Pons i Boscana qui ha construït un figueral d’exposició, amb centenars de varietats de figueres que admira propis i estranys a Son Mut Nou, per la marina de Llucmajor. “A la nostra figa ‘rimada’, amb aquelles retxes, a Amèrica li han posat ‘Tiger’, que vol dir tigre”.

4.- Bob Dylan davant la recriminació de què als seus concerts no interpreta les cançons exactament igual que als seus discs: “Un disc no és més que un registre del que estaves fent un dia particular. I a ningú li agradaria viure el mateix dia una vegada i una altra, no?”. La relació amb la pel·lícula Atrapat en el temps (El dia de la marmota) és inevitable.

5.- Me parla entre aïrat i decebut: “El meu poble és una terra d’orats. Els diumenges ja no hi queda ningú, tothom se’n va. Em fa la impressió de què només hi som jo, els moros i els forasters. A mi no m’han d’ensenyar massa coses: jo hi vaig néixer dins una vinya. I ara estic rodejat de ‘pijos’ que amb un pinzellet li treuen la pols als raïms perquè ho diu l’enòleg que, per cert, s’ha fet l’amo de les ametles. Falta racionalitat empresarial, feim un vi extraordinari que no se ven. Jo no puc més. Ja ho sé, jo no puc anar amb ningú, som massa caparrut. L’altre soci està com ‘encandilat’ per l’al·lota que el se’n du a Barcelona a veure cellers d’aquests que venen les botelles a 100 euros. La verema per a mi és com una religió, però dins el celler amb aquesta troupe d’aviciats i creguts, sense criteri... me sent un betzolot de fira que fa de Pere Mateu, m’entens? Idò he dit: basta!”

6.- Sembla que quan el general Perón volgué repatriar, l’any 1947, les restes dels pares del general San Martín -un dels líders de l’independència sud-americana- que eren enterrats a Espanya, les primeres negociacions es dugueren a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires, on Agustín de Foxá, en un determinat moment comentà: “Si ustedes nos dan la carne, nosotros les devolvemos los huesos”.

7.- Desfilada vestits de novia dels anys 1950-2000. Al final la modista postil·la: “Si els pares es volen fer un retrat amb les filles que han fet de models que aprofitin, que pot ser no les tornaran a veure mai… vestides de novia, vull dir!”

8.- Xina, sempre surt Xina a les converses. I sobretot la seva estratègia geopolítica d’aquests darrers anys, el seu paper a Àfrica, el caràcters dels xinesos, la compra en grans quantitats de deute públic americà… Algú comenta que assistí a la visita que el vicepresident xinès, que ara ja és el president, va fer el castell de Bellver, aprofitant una escala tècnica aèria venint, per cert, d’Àfrica. La pregunta del xinès, recurrent: “És públic això?” “Sí, contestava la batllessa de Palma d’aquell moment”. “I perquè es fa pagar per entrar, si és públic?”. Si fa trenta anys ens haguessin explicat com és Xina en l’actualitat ens haurien tractat de visionaris-folls, o encara més, de traïdors, quan el marxisme-leninisme, i la seva ‘per-versió’ asiàtica, el maoisme, eren llei entre els ‘progres’ i intel·lectuals orgànics o compromesos de per aquí.

9.- Cercant oximorons trob el poema de Salvador Espriu: “Diré del vell foc i de l’aigua. / Si crema molt la neu, glaçava més la flama./ Diré de l’espasa i de l’aigua ./ Si m’ha ferit la font / em guarirà l’espasa...”

10.- El menjar: Arròs de marjal. El cuiner: en Pere “Toxedís”; conco d’en Ferran que un dia pujant a Maçana s’estimbà per un fondal del camí, donant lloc al nou topònim “el salt d’en Ferran”. Els ingredients tots saborosos, destacant la llebre, els colls blaus o ànneres d’Albufera, d’on també eren les dues polles d’aigua (“gallinetes de ropit” també els deien un temps, me diu en Pere). Dels vegetals hi sobresurten els fesols fava i les mongetetes pintades, de pasta reial… “L’arròs es tira quan és hora, per damunt, es remena el suficient perquè amollí el midó i després s’hi vessa el plat amb els aromes de les espècies de les quals hi sobresurt la canyella”. Plat únic. Qui més, qui manco se’n fa quatre o cinc plats.

11.- Repàs el “Boletín Oficial del Obispado de Mallorca”, 1938: “Anomalías registrales. La morbosa exacerbación en algunas províncias del sentimiento regionalista llevó a determinados registros buen número de nombres, que no solamente estan expresados en idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañaron una significación contraria a la unidad de la Patria…”

12.- Els anys, punyeteros, maleïts, ens forneixen d’una perspectiva quasi pornogràfica de les situacions passades.

 

"PAYS.MED.URBAN": EL PAISATGE, VALOR D'IDENTITAT I D' ATRACCIÓ ECONÒMICA Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2012 17:31


 .

“Pays.Med.Urban”: el paisatge, valor d’identitat i d’atracció econòmica

Climent Picornell

La bona qualitat del paisatge no és només un element de la identitat d’un territori i, al mateix temps, un patrimoni comú de valors (naturals, històrics i culturals) sinó que, com més va més, es demostra que és un potent recurs, per la seva capacitat d’atreure visitants, residents o empreses que el valoren molt. Per això, el paisatge passa a ser també un element de desenvolupament econòmic i un factor que eleva la competitivitat de les àrees que l’han gestionat correctament en la seva estratègia de sostenibilitat. Entre els factors de localització anomenats ‘blans’, hi figura modernament la qualitat del paisatge del lloc, un factor que no es pot ‘deslocalitzar’, una vertadera renda de situació.

La Unió Europea en el seu programa operatiu MED (2007-2013) i en el marc de la cooperació transnacional està executant el projecte “Pays-Med-Urban”, focalitzat en el tractament de les àrees urbanes mediterrànies, amb l’eix del paisatge com factor central per augmentar la competitivitat i la sostenibilitat d’aquestes zones. El Consell de Mallorca aprovà les Bases per a una estratègia del paisatge a Mallorca (2009), desenvolupant el ‘Conveni Europeu del Paisatge’. No fa gaire el Departament d’Urbanisme i Territori del Consell de Mallorca (partner des del principi d’aquest projecte) va trametre una sèrie de publicacions que són el resultat de les trobades de reflexió, dels treballs aplicats i dels premis concedits pels seus quinze socis europeus que co-participen en aquest projecte.

Els camps temàtics en els quals es participava són: 1.- La gestió adequada dels espais lliures periurbans com elements estructurants del paisatge, especialment el paper de l’agricultura. 2.- L’atenció a la qualitat paisatgística en la creació d’àrees d’oportunitat econòmica (parcs empresarials, tecnològics, logístics). 3.- La qualitat visual de les carreteres d’accés i entrada als nuclis urbans. 4.- La integració paisatgística de les noves zones residencials en l’espai periurbà. 5.- La qualitat visual i ambiental dels espais marginals urbans i la restauració dels espais degradats. 6.- La protecció de la imatge i la identitat urbanes, en especial les vistes exteriors de les ciutats.

Els resultats concrets d’aquestes línies de treball s’han materialitzat en uns dossiers i publicacions dels treballs, agrupats i liderats per diferents regions: a.- Observatori Virtual de Paisatges Urbans Mediterranis (Andalusia). Es tractava d’identificar punts d’observació estratègics de paisatges urbans i periurbans del territori de cada lloc integrant del projecte, amb fotografies i esquemes de tendències de transformació i recomanacions per a la intervenció. b.- Catàleg de Bones pràctiques per al paisatge en àrees urbanes (Múrcia). Plans, programes, obres realitzades, projectes de sensibilització, concursos d’idees, algunes de les quals foren dotades amb el ‘Premi Mediterrani de Paisatge’. c.- Guia per a la gestió dels paisatges urbans mediterranis en evolució (Llombardia). Una eina d’assessorament per a la presa de decisions en les polítiques d’incidència paisatgística sobretot en àrees periurbanes. d.- Activitats per a la sensibilització del paisatge (Catalunya). Tallers i seminaris per aclarir i etiquetar els requisits de la sensibilització en paisatge. La ‘sensibilització del paisatge’ és un procés obert i interactiu que millora la disposició de les persones a percebre estímuls i reflexions que ajuden a comprendre’l; mobilitza per això elements irracionals i racionals de forma simultània. Davant les situacions problemàtiques ajuda a superar la “cultura del no” per la “cultura del com” i la concertació dels agents socials a través de les ‘cartes del paisatge’, la ‘concertació del territori’ o la ‘participació i educació del paisatge’. e.- Paisatges d’oportunitat (Emília-Romanya). Recull de nombroses accions pilot realitzades en les zones urbanes i periurbanes europees en els sis camps temàtics del projecte. És fa esment especial de l’agricultura periurbana de zones poblades mirant les possibilitats restablir la relació camp-ciutat en termes ambientals, paisatgístic i econòmics, amb la planificació territorial participada d’agents privats i públics. f.- Portal Web “Pays Med, el portal dels paisatges mediterranis” (www.paysmed.net) (Úmbria). Un portal on es poden consultar els resultats de tot el projecte.

El Consell de Mallorca, soci d’aquest projecte des de 2007 va enllestir una sèrie d’accions. Entre elles la realització de setze fitxes per a l’ ‘Observatori Virtual’, de les quals es van seleccionar, per publicar, les de Cala Major, La Real i Cala Millor amb les seves conseqüents recomanacions per a millorar la seva qualitat de paisatge (eliminació d’edificis obsolets, recuperació de zones boscoses, millora dels accessos a la mar, estratègies d’enjardinament, potenciació dels sistemes agrícoles de l’entorn, incorporació de la custodia del territori com eina de gestió del paisatge, limitació d’activitats incompatibles amb els usos residencials, consolidació de la xarxa de camins rurals històrics, restitució de la continuïtat territorial amb connectors ecològics i corredors paisatgístics). En l’apartat de ‘Bones Pràctiques’ es va seleccionar: un nou Cementeri a Llucmajor, el concurs d’idees per la rehabilitació de zones turístiques de Calvià i tres més, publicats; ‘Cartografiem-nos’ (un projecte de l’UNESCO-Museu des Baluard, aquest amb l’escola pública de La Soledat de Palma, on el seu alumnat reflexiona sobre el seu entorn pròxim); ‘Corredor Verd del front marítim de Palma’ (la modificació puntual del PGOU de Palma a la zona de l’edifici de GESA) i ‘Mesures de disseny d’un ecobarri’ (un projecte de l’IBAVI per a la zona posterior del barri d’El Molinar de Palma). En els camps de ‘Sensibilització del paisatge’ i els ‘Paisatges d’oportunitat’ es va explicar el ‘Masterplan d’ordenació i protecció paisatgística dels entorns del monestir de La Real’ i es va presentar la documentació de l’acció pilot desenvolupada en aquesta àrea periurbana de Palma que va viure durant 2003-2009 una forta tensió social deguda a les previsions urbanitzadores del Pla Territorial i a la construcció del nou hospital de Son Espases. A l’apartat de la ‘Sensibilització del paisatge’ s’hi va presentar el projecte “Serra de Tramuntana: paisatge cultural”, amb motiu de ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO el 2011.

En aquest projecte, el paisatge és contemplat no únicament com a valor ambiental, estètic i sentimental -que sempre ho és- sinó com un ‘capital’ territorial fonamental per al desenvolupament sostenible i per a la qualitat de vida, també a les àrees urbanes, algunes degradades, i a les periurbanes, molt desorganitzades. El tipus de paisatge urbà o periurbà és molt fàcilment banalitzable i sovint desposseït dels seus valors culturals i naturals, dels quals però sempre en queden restes. Així, fins i tot els paisatges agraris periurbans sotmesos a l’avidesa del consum de territori per la ciutat poden recuperar elements d’elevat significat patrimonial per ser reordenats amb ‘nou sentit’ paisatgístic.

___________________________

IMATGE: "Paisatge de Pollença" de BIEL PERELLÓ 

BREU BIOGRAFIA DE FELIP BAUZÀ I CAÑAS Climent Picornell

jcmllonja | 12 Desembre, 2012 15:33

 

Breu biografia de Felip Bauzà i Cañas

Per

Climent Picornell Bauzà (*)

 

 

Felip Bauzà i Cañas, nascut a Palma ( Mallorca) el 17 de febrer de 1764, al carrer de l’Esperit Sant, prop  del Banc de s’Oli, a la casa que antigament es coneixia com s’Hostal des Racó, és una de les figures més rellevants de la ciència de finals del segle XVIII i del primer terç del XIX. Va morir a Londres, on hi és enterrat i on hi era exiliat per mor del seu ideari liberal, el 3 de març de l’any 1834. La seva tasca professional es desenvolupà a la Marina de Guerra de la corona espanyola, de la qual arribà a ser capità de navili, però la seva importància rau sobretot en les seves tasques relacionades amb la descoberta territorial científica, la geografia  i la cartografia.

 

De família humil, són pare Bartomeu Bauzà, natural de Deià, era picapedrer, i sa mare Maria Cañas, era de Sant Quintí de Mediona, al Principat de Catalunya. Els pares van enviar al seu fill Felip a estudiar matemàtiques a l’Acadèmia de Pilots de la Marina a Cartagena, tot i no tenir massa diners per pagar-li els estudis. Allà va fer una carrera molt brillant i el 3 de desembre de 1773 va ésser destinat al Departament de la Marina de Cartagena, sortint ben prest a navegar cap a Gibraltar i fent varies campanyes contra els anglesos. Durant els anys 1779 i 1782 es va anar formant com a marí i l’any 1783 era ja pilotí numerari a les ordres del tinent de navili Federico Gravina.

 

Un aspecte, qui sap si determinant en la seva formació i la posterior tasca científica, fou el fet de participar en l’equip de l’expedició comandada per Vicente Tofiño de San Miguel, l’objectiu de la qual era l’aixecament d’un atles de les costes d’Espanya.  

Durant la segona meitat del segle XVIII una de les iniciatives de més transcendència en el camp geogràfic, cartogràfic i de les comunicacions per mar, consistí en la reforma i potenciació dels estudis nàutics i del millor coneixement dels litorals i dels rumbs per a la navegació. En aquest sentit i per encàrrec del ministre de Marina, Antonio Valdés, es va dur a terme el que coneixem com l’”Expedició Tofiño”, pel nom del seu comandant, Vicente Tofiño de San Miguel: l’Atlas Marítimo Español (1786-89). En la confecció d’aquest atlas hi participà Felip Bauzà, primerament com a pilot ajudant. La tasca es va dur a terme durant els anys 1783-85 al mar  Mediterrani, del 1786-87 a les costes del nord d’Espanya i el 1788 a les illes Açores. Això el va familiaritzar amb l’instrumental científic adequat per a elaborar la cartografia més moderna de l’època.  L’expedició Tofiño donà lloc a la publicació de l’ Atlas Marítimo de España, 1786-1789, composat per vint-i-una cartes nàutiques, setze planells i deu vistes, les quals es completen amb el Derrotero de la costa de España en el Mediterráneo y su correspondiente de África (1787) i amb el Derrotero de las costas de España en el Océano Atlántico y de las islas Azores (1789).

El 1786 Felip Bauzà ascendí al grau de segon pilot, pels mèrits contrets a les ordres de Tofiño i per la seva experiència en l’aixecament de cartes i mapes nàutics. A més del treball de camp, una vegada acabada l’expedició exerciria una tasca important en la delineació dels mapes i la preparació de les làmines per al gravat. Des d’aquest moment, pràcticament,  ja no abandonarà la seva feina en relació a la cartografia i, a més, la seva participació posterior en l’”Expedició Malaspina”, és a causa de la bona feina que feu en l’expedició de Tofiño.

 

 

 

L’any 1787 és professor de “Fortificació i Dibuix” a l’Escola Naval de Cadis ( a l’Acadèmia de Guardamarines ) i el 1789 és ascendit a alferes de fragata.

 

 

Entre els anys 1789-1794, participa en l’Expedició Malaspina que el durà per Sud-Amèrica, Nord-Amèrica i el Pacífic. Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, durant aquests cinc anys, dugueren a terme una expedició de caire científic. A bord hi anaven naturalistes, físics, cartògrafs i dibuixants que amuntegaren una enorme informació.

Durant el segle XVIII és dugueren a terme un bon nombre d’expedicions científiques que es proposaven millorar els coneixements científics i geogràfics, aquests, eren imprescindibles per a la millora de la cartografia, en alguns llocs molt insegura, cosa que dificultava el control de les comunicacions i les relacions polítiques i comercials. L’astronomia i les ciències naturals foren també investigades, així com  el món de la navegació o el de la fixació de fronteres, o detalls antropològics dels pobles que es visitaven. La majoria dels seus participants foren marins i militars que, al mateix temps, eren experts en altres ciències. Aquest fou el cas de Felip Bauzà i altres integrants de l’expedició de Malaspina, la darrera d’unes vint d’aquestes grans expedicions, promogudes i fomentades per l’Estat, que es dugueren a terme durant aquest segle.

Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, sota el comandament d’Alejandro Malaspina i de José Bustamente y Guerra, sortiren del port de Cadis rumb al Río de la Plata el 30 de Juliol de 1789. Felip Bauzà anava a bord de la ‘Descubierta’. La ruta els dugué a Montevideo, la costa Patagònica, les illes Malvines, doblant el cap de Hornos, cap al sud de Xile, a l’illa de Juan Fernández, Valparaíso, i per la costa pacífica cap a Guayaquil, Panamà, Guatemala, Nicaragua i Acapulco. Continuen cap al nord d’Amèrica fins a la badia de Bering, Nutka i, de retorn cap a Califòrnia, tornen a Acapulco. D’allà cap a les illes Marianes i  les Filipines, Manila i d’allà cap a Austràlia, recorrent la costa de Nova Irlanda, Illes Salomon, Nova Caledònia, arribant a Nova Zelanda. D’allà a l’illa de Tonga i un altre cop de retorn a El Callao. Sembla que des d’aquí, i per malaltia, Espinosa i Bauzà, a bord d’una fragata mercant van fins a Valparaíso, des d’on travessant la serralada dels Andes i la Pampa,  arriben a Buenos Aires. A bord de la fragata Gertrudis, tornen a Espanya el 1794.

En l’expedició de Malaspina juntament als informes polítics i socials dels virregnats, la cartografia era l’altra de les línies mestres. Se sap que l’almirall que comandà l’expedició va voler amb insistència que fos Felip Bauzà, pilot graduat d’alferes de fragata, qui en tingués cura, Bauzà es resistí però Malaspina insistí, la qual cosa s’ha d’agrair ja que Bauzà ha passat a la història de la cartografia, en una part molt important, per la tasca que  realitzà en aquesta expedició.

 

 

 

El 1794 assolí el grau de tinent de fragata.

 

 

Els imperatius d’assortir de cartes als navegants va fer que es fundés l’any 1789 el ‘Depósito Hidrográfico’, altrament anomenat ‘Servicio Geográfico de la Armada’. L’any 1794, Malaspina d’acord amb el ministre Valdés, promou l’establiment de la ‘Dirección de Hidrografía’,  del qual va ser el primer director Espinosa y Tello. Durant l’any 1795 Felip Bauzà hi era preparant la publicació dels treballs cartogràfics de l’expedició en que havia participat, que foren suspesos per mor d’un procés político-militar contra Malaspina.

 

El 24 d’agost de 1796 els seus superiors li varen donar l’ordre d’embarcar-se a la fragata Mahonesa per anar a lluitar una altra vegada contra els anglesos. Fet presoner, i posteriorment alliberat, va ser cridat el 29 de agost de 1797, per Espinosa y Tello a la capital de la  Cort espanyola per encarregar-li la formació, dins de la Direcció d'Hidrografia i com a segon director,  del Departament de Publicacions i Biblioteca, des d’on anirà desenvolupant la seva tasca de publicar i modernitzar la cartografia nàutica.

 

L’any 1807 pren possessió com acadèmic de la Real Acadèmia de la Història amb una lliçó titulada “Discurso sobre el estado de la Geografia de América Meridional”.

 

Durant la invasió de les tropes napoleòniques es empresonat. Però va aconseguir treure de Madrid el fons de documents del Depósito Hidrográfico, perquè no caigués en mans dels militars francesos. Més tard, ja en llibertat , l’any 1809, amb l’excusa d’haver de prendre uns banys medicinals, fuig cap a Sevilla, amb diversos caixons de materials i amb el mapa de la frontera franco-espanyola dels Pirineus dins la seva maleta particular.

 

L’any 1815, mort Espinosa y Tello, és nomenat director de la Dirección de Hidrografía. En aquest anys corregeix el Portulano de la Ámerica Septentrional (1818) i  el Derrotero de las islas Antillas, de las costas de tierra firme y del seno Mejicano (1820).

 

Quan el rei Ferran VII va jurar la Constitució l’any 1820 va ésser nomenat Vocal de la Junta Suprema de Censura i el 13 de maig de 1821 era escollit per les Corts com individu de la Junta Protectora de la Llibertat d’Impremta i se’l recomanava, per part del Govern, per fer una nova divisió del territori nacional.

 

 

L’any 1821 Felip Bauzà es nomenat director de la Comisión de División del Territorio y de Hacienda, que tenia com a missió proposar una nova divisió del territori espanyol amb regions i províncies. La seva proposta va ser imposada l’any 1822, tot i que va ser modificada diverses vegades, fins a la divisió definitiva del 1833. De forma conjunta amb l’anterior tasca,  i a proposta seva, es decidí aixecar el primer gran mapa del territori espanyol, per la qual cosa fou nomenat (1820) director del Levantamiento de la carta geográfica de España

La Guerra de la Independència, contra les tropes de Napoleó, desbaratà bona part dels projectes de reforma il·lustrats, entre aquests els de la modernització de la cartografia. Felip Bauzà ja en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de la Història havia plantejat aquesta temàtica. Es pot suposar que per aquest motiu, se li va encarregar de part del govern constitucionalista, ja a l’any 1813, el dissenyar una nova divisió territorial d’Espanya. Es pensava que la construcció d’un nou estat liberal havia de menester una nova divisió territorial que posaria les bases per una reforma administrativa i fiscal del territori, eines bàsiques de la governabilitat.  Aquest primer projecte de Bauzà establia 44 províncies, però no es va aplicar perquè el retorn de Ferran VII va suposar l’anul·lació de la legislació liberal. Fou però la base de la divisió de 1922. De totes les maneres, amb la informació estadística i cartogràfica imprecisa de que es disposava era un tasca dificultosa. Per això, l’any 1821, amb els liberals una altra vegada en el govern, com hem dit,  Felip Bauzà fou nomenat Director de la “Comisión de División del Territorio y de Hacienda”. Des d’aquesta comissió, juntament amb Agustín Larramendi, presentà un dictamen en el qual proposava la creació de cinc comissions encarregades de realitzar la “Carta Geográfica de España”. Es duria a terme una nova triangulació del territori, un gran projecte que costaria a l’estat 579.010 “reales de vellón”. En aquest mapa, que no s’acabà completament,  hi continuà treballant durant el seu exili posterior. Tanmateix no el veié conclòs, deia Bauzà que seria una gran obra “de 10 pliegos de longitud por otros tantos de latitud, o sea 100 pies cuadrados”. L’any 1922 es va aprovar, amb caràcter provisional, una nova divisió d’Espanya en 52 províncies, que no fou tampoc la definitiva, aquesta es va aprovar uns anys més tard, proposada pel qui era Ministre de Foment,  Javier de Burgos, l’any 1833, tot i que recolzant-se amb moltes de les propostes de Bauzà.

 

 

L’any 1822 va ser elegit i nomenat diputat a Corts per Mallorca. L’any 1823, en acabar el que es coneix com el “Trienni liberal”, i amb l’adveniment de l’anomenat “Decenni absolutista”, per mor de l’oposició a la política oficial d’aquell moment del rei Ferran VII, es va haver de refugiar a Gibraltar i després s’hagué d’exiliar a Londres. L’any 1826 és condemnat a mort en rebel·lia, per haver estat un dels diputats que havien votat, l’onze de juny de 1823, l’impediment moral del Rei.

Com molt bé diu Úrsula Lamb, que ha estudiat els anys d’exili de Bauzà “ el cosmopolitisme científic de Felip Bauzà i les seves relacions internacionals es reforçaren durant el seu exili a Londres, ciutat que l’acull, com a home de ciència i com a liberal actiu, durant els deu darrers anys de la seva vida”. Durant el seu exili Felip Bauzà tingué contacte amb científics de tot el món, entre el quals es pot citar Alexandre de Humboldt i el capità Fitzroy de l’expedició del Beagle ( 1831-1836) amb la qual hi participa Charles Darwin com a naturalista. Els cosmopolitisme de l’obra de Felip Bauzà és veié reforçat durant el seu exili forçós a Londres. El seu enorme arxiu és disgregà a la seva mort, una part és al Museo de América de Madrid i l’altre a la British Libray a Londres, on es conserva amb el títol de  “Bauzá Collection”.

 

 

El 23 d’octubre de 1833 és amnistiat per la reina Maria Cristina, amb restabliment dels seus drets, però va morir a Londres el 3 de març de 1834, on és enterrat a la St Mary Moorfields Roman Catholic Church, quan preparava el seu retorn.

 

 

A més d’acadèmic de la Real Academia de la Historia, va ser membre de la Academia Nacional, en la secció de Ciencias Físicas y Matemáticas. Fou membre numerari extern de l’Acadèmia de Ciències de Baviera; Soci de la Royal Society de Londres, per la seva propagació de les Ciències Naturals; soci corresponent de l’Academia delle Scienze de Turin; membre de la Royal Geographical Society de Londres i de la Real Sociedad Marítima Militar y Geográfica de Lisboa.

Es podia llegir en un butlletí d’època: “El dia 3 de Marzo (de 1834) murió en Londres, de un ataque apoplético, cuando se disponía a regresar a España, acogiéndose al indulto Don Felipe Bauzà, célebre marino, director del Depósito Hidrográfico de Madrid, diputado a Cortes por las Baleares en el año 1820, y uno de los españoles más sabios de este siglo”.

 

 

L’Ajuntament de Palma, a mitjans del segle XIX, posà el seu nom a l’antic carrer de sa Llebre i el seu retrat, pintat per Juan Mestre és a la galeria dels seus fills il·lustres.

 

 

(*) Climent Picornell Bauzà

(Professor emèrit de la Universitat de les illes Balears)

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB GREGAL Climent Picornell

jcmllonja | 07 Desembre, 2012 21:20

Apunts del pla de Mallorca amb gregal

Climent Picornell

A ca nostra s’ha mogut tertúlia, amb les meves cosines, quan entra madò Coloma Mala i enfloca una expressió molt mallorquina, que pot semblar contradictòria. Madò Coloma entra i diu: “No m’assec perquè estic cansadíssima”. S’ha d’interpretar que en realitat vol dir: “no m’assec perquè fris d’arribar a ca meva i descansar”. Però entra en la conversa, que tracta de quan a la vila hi havia sis capellans a la parròquia i ara no n’hi ha cap, bé, un de retirat i el rector que resideix al poble de veïnat. És na Margalida que sap escarnir molt bé: “N’Aina sempre té els peus més freds que es nas d’un ca”, això ho va dir el capellà Concarrí de la seva criada sense temer-se’n.  Els altres sí que se’n temeren, i sobretot ‘les’ altres. Na Ventura li digué fluixet a la veïnada: “Aquest homonet ara, sense voler, s’ha enfangat fins als esperons”.

Amb en Xavier i en Miquel formàrem el “Col·lectiu Bessó de Mallorca” que aconseguí una col·lecció remarcable de quasi cent castes diferents d’ametles. Vaig a veure en Xavier per proposar-li organitzar una conferència aprofitant una excel·lent memòria d’investigació (‘El cultiu de l’ametler a Mallorca’, de Jaume Fornés) que s’ha llegit fa poc a la UIB. Vaig ser el president del tribunal i mentre llegia el treball la meva ment divagava sobre un servidor collint ametles. “S’ha de dir aplegant, se cull la fruita a l’arbre, s’aplega la d’enterra” puntualitza na Margalida Barbera. Els sacs els duia a ma mare i a la tia Aina, les dues ja ben velles, perquè les pelassin. Ho feia per tenir-les entretengudes i que se sentissin útils fent alguna cosa de profit. Elles no ho entenien. Gens. Tot el temps que els duia sacs plens, pelaven com si anassin a escarada, amb una seriositat i un ‘estar amb la feina’ que em feia passar pena, com si fossin dones llogades. Quan trobava que ja n’hi havia prou, o jo em cansava d’espolsar, hi anava amb una botella de moscatell i una capsa de galletes dolces per celebrar que ja havíem acabat la temporada. Ara, mortes totes dues, espols un parell d’ametlers i quan en tenc dos sacs –per poder fer els panellets per a Tots Sant i els torrons per a Nadal- l’ametlerar  queda amb les ametles als arbres i si a l’amitger que hi pastura les cabres li va bé, les espolsa, però no les aplega, no li agrada veure-les als arbres, ‘fa lleig’, diu. L’ametla a Mallorca avui és el ‘negoci de na Peixo Frito’, que deia el meu conco en Joan, i que devia ser molt semblant al negoci de madò Coloma, ‘que tot lo que guanyava amb so cul, ho fotia sa poma’.

Quan surt de can Xavier, me top amb sa mare qui mantén una memòria elefantiàsica de les coses d’abans, i menuda per les d’ara. Me reconeix i sense dar-me treva me diu: “ara et diré la poesia que mon pare va fer a ma mare per demanar-li si es volia casar”. I ja es partida a recitar “Un generós pensament / dins el meu cap s’il·lumina / per mi ets una fadrina / guapa i molt excel·lent, / Déu vulla que un casament / plegats poguem fer un dia / i que visquem amb alegria / amb pau i tranquil·litat / i si així és convenient / Déu mos do cents anys de vida./ Jo et diré lo que fa al cas / Tonina i m’has de sentir / si tu te vols casar amb mi / pots triar i elegir / el dia que tu voldràs / per companyia tendràs / un homo que no es capaç / de donar-te un que sentir. / Careta de xerafí / hermosa com un domàs / si amb un altre tu te’n vas / tal volta no serà així. / Sa que amb mi se casarà / no perdrà sa llibertat / per fer lo que ella voldrà, / s’entén dins un bon obrar, / sense fer cap desbarat, / si em volies tant de bé / com jo et vull en aquest dia / seria cert que algun dia / tendries per companyia / en Joan es Caminer. / Jo ja mai t’olvidaré / es temps de sa meva vida / cara de rosa florida / per mi ets sa més garrida / que ha creat Déu vertader”.

De tornada cap a casa trob un alienígena dins un pinar, segur que ha vengut d’un altre món, és una forma com de gírgola gegant de quatre metres d’alçària. Mir d’establir contacte amb ell, ho prov amb el wimoweh, wimoweh de The Lion Sleeps Tonight, però no va bé... Com a darrer recurs li recit ‘els setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat’ i allò se comença a moure, s’obri una porteta del tronc del boletarro... i era un servidor que s’havia condormit pensant que les brusques que ha fet aquest dies seran bones per anar per la garriga a cercar quatre esclata-sangs. Vaja!

Sempre que em trob passant en net uns apunts del Pla m’agafa l’ànsia de no reflectir exclusivament els paisatges i els personatges d’un món de mel i sucre. D’un  temps –“des temps d’En Primer”, diuen a Menorca- que no és d’avui, que hi és, però és residual o que conviu quasi sepultat per la modernor. Uns personatges de Betlem, mentre Halloween pega colzades, un món de bons i dolents. Com deia madò Dominassa “els dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi els externs -per bons que sien- tots me’n fan”. Idò el meu pànic és que es reflecteixi una cosa així i afavorir encara més aquell invent de la Mallorca Profunda, sense el seu vessant més real o tràgic. En fi

El vent de Grec bufava amb fúria. El Gregal empenyia niguls foscos, de ploure. És un vent que quan s’emprenya és com el Mestral. “Més mal que el Mestral” solia dir sovint mon pare. És un dia potent, la natura mostra els seus braons. I és un dia trist, l’endemà de què en Joan, jove i bondadós, fos sempentejat per un cotxe cap a la mort.

JOAN MASCARÓ I FORNÉS I THE BEATLES ( O GEORGE HARRISON ) Climent Picornell

jcmllonja | 02 Desembre, 2012 17:48

Joan Mascaró i Fornés i The Beatles (o George Harrison)

Climent Picornell

Pere Estelrich m’envia una foto: un senyal de trànsit de ‘prohibit passar’ en el blanc de la qual un artista de carrer hi havia pintat unes tecles negres de piano. Hi vaig i hi trob un home que la se mira. Aquell home se semblava molt a algú. Dies després, com en un flashback, vaig saber a quí: a Joan Mascaró i Fornés. I vaig pensar si podria ser el seu fill Martí. Dies després, ordenant llibres, em vaig topar amb el diccionari sànscrit-català i a la pàgina XIII hi llegesc “...el doctor Climent Picornell tingué la iniciativa d’encetar una gran empresa: el primer diccionari sànscrit-català”. No ho havia reparat i em vaig sentir content tot recordant la proposta a Oscar Pujol a Nova Delhi fa prop de vint anys.  A Canal + reemeten Living in the Material World, 91 minuts fantàstics de Martin Scorsese sobre George Harrison. El guitarrista del Pas d’en Quint, quan hi pas, canta My Sweet Lord...

Massa casualitats –el sànscrit, Joan Mascaró, George Harrison- apuntant cap al mateix lloc. Decidesc repassar apunts, llibres i materials. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Mascaró, un dels mallorquins més savis, pensador, professor de literatura anglesa i sànscrit a la Universitat de Cambridge, la mateixa on ensenyaren Erasme de Rotterdam o Ludwig Witggenstein. Curiosament a les seves biografies hi sol haver un lloc destacat, i qui sap si exagerat, per la seva relació amb The Beatles. Si, ja sé que tal vegada enfili el lloc més frivol i anecdòtic de l’obra magna de Mascaró, no vull menystenir la traducció dels textos hinduistes com el Bhagavad-Gita, els Upanisahds i el Dhamapada o els seus compendis com Llànties de Foc i La creació de la fe, els qual conec una mica, si més no perquè em tenc per un bon amic de la seva excel·lent traductora al català, Elisabet Abeyà  i la meva dona, Margalida Munar, és autora de La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró. Ho podria consultar a Gonçal López Nadal, o al vilero Toni Mas (Sam Inot)... Però, sincerament, el que més capta l’atenció del qui el coneix poc o el que li dona popularitat en ambients on la seva obra no arribarà mai, és aquesta relació.

La relació entre Mascaró i The Beatles va existir, però recontada amb excés i amb trets inexactes, com és el cas del nostre Blai Bonet: “...la ja mítica anada i estada dels Beatles a l’orient hindú, on canvià la vida, el vestir, la música i la mentalitat del grup de Liverpool, tengué les seves arrels, i després la seva planificació, a ca don Joan... Tots s’acostumaren a fer reunions a la casa dels  Mascaró”. Aquest Blai! Això és fals. Te Blai, però, una descripció genial de Joan Mascaró tocant a ca seva de Santanyi, cercant el poeta de Quatre poemes de Setmana Santa i Entre el coral i l’espiga: “Un home baixet, grassó, que em semblà un homenet d’edat, amb una cara rodona i com d’angelet d’orgue, com deim al meu poble, de posat de pagès, els ulls pillastres i de nin que ja sent olor de sopes amb grell, que és la cara, la mateixa raça, dels grans homes d’art de la seva generació”.

Sembla que la cosa va anar així. El 29 de setembre de 1967 a un programa de TV que feia David Frost hi sortí un interviu filmat amb el Maharishi Mahesh Yogi (un pocavergonya o un sant?) i els Beatles on parlaren de la “Meditació Transcendental”. Va ser tal l’èxit que el 4 d’octubre Frost feu un debat amb John Lennon i George Harrison i entre l’audiència convidada el Dr. John Allison, un grup de Quàquers, John Mortimer –que feia el paper d’ateu- i Joan Mascaró com especialista en els textos sagrats hindús que havia traduït i prologat. Això ho hem pogut veure fa poc –a IB3 i TV3-  gràcies al meravellós documental que han fet Nofre Moyà i Sílvia Ventayol, titulat com un dels seus llibres: Llànties de Foc.

El mes següent, novembre, Mascaró escriu a George Harrison i li diu que recentment ha escoltat la seva cançó Within You, Without You i que l’havia commogut i a la postdata li suggereix de posar música a la seva traducció de The inner Ligth (‘La llum interior’) un poema del Tao te king i li envia el seu llibre Lamps of Fire on hi és. A una carta posterior Mascaró comentava: “En Lennon me semblà una mica estufat, si bé ben prim amb ulleres gruixades. En George Harrison va ser molt amable i férem una xerrada amistosa”. El gener de 1968 George Harrison en va fer una versió a l’Índia amb músics d’allà.  El 25 de gener Harrison escriu una carta a Mascaró: “pens que li agradarà aquest enregistrament de R. Tagore que vaig comprar a l’Índia. Estic encantat de dir-vos que he enregistrat la música de la  cançó “La Llum Interior” i vos n’enviaré una còpia més envant quan estigui enllestida. Esper estigueu bé, amb els millors desitjos, sincerament, George Harrison. Jai, Guru, Dev”. The Beatles enregistraren The Inner Light, on Harrison canta i toca el sitar, que va ser la cara B del single on hi anava  Lady Madonna, s’edità el març de 1968, abans de la famosa estada a l’Índia del grup.

Fou la primera cançó de Harrison que aparegué a un single de The Beatles, la tonada  exageradament  hindú. A la seva autobiografia  I Me  Mine, pàg. 118, diu: “Aquesta cançó va ser escrita especialment per Juan Mascaró que m’envià el llibre i és un home vell i dolç. Va ser hermós. Les paraules ho diuen tot. AMEN”.  Una còpia de la carta que li envià Mascaró apareix a les pàgines 117-119. Alan Clayson a la biografia de Harrison (The Quiet One) parla també a la pàg. 194 de la relació del Beatle i el mallorquí.

Però aquí s’acabà la cosa, que no és poc. La relació fou efímera entre Harrison i Mascaró. No crec que es tornassin a veure, ni que s’escriguessin pus però guardaren els dos bona memòria d’aquells moments. Diu Mascaró: “Vaig tenir l’acudit de donar-li la idea de què fes un disc espiritual. Ho ha fet i veig que The Times diu que aquest disc de Harrison ha tengut tant d’èxit que en un any li ha donat  de drets de difusió un milió de lliures... De vegades una idea pot ser bona! No li escric perquè no tenc temps i si ell vol res ja sap que me pot escriure. La darrera carta d’ell fa molt, molt de temps”. Malgrat això el disc pòstum de Harrison Brainwashed (2002) té una claríssima inspiració en el Bhagavad-Gita.

El descobriment d’Orient per la Beat Generation americana va posar de moda coses que ara ens semblen normals (ioga, meditació, budisme, drogues...), l’episodi de The Beatles amb el seu Maharishi a l’Índia acabà d’espargir-ho pel món. Prest es demostrà que a McCartney no li interessava gens el ‘rollo’ hindú, a Lennon i al seu sarcasme menys, i Ringo deia “que només volia obrir una perruqueria amb els doblers que fes” , en canvi Harrison quedà marcat de per vida pel vessant espiritualista. La gent que treballava d’antany en aquestes qüestions ho mirava com de reüll, però Mascaró intuí un camí de sinèrgies productives i beneficioses, el savi nascut a Santa Margalida prengué la iniciativa amb Harrison.

 El nostre homenot, és encara molt desconegut entre nosaltres, i  com diu Joan Miquel Mut Garcia a la seva tesi doctoral ( El ioga de Joan Mascaró), “és segurament  l’autor mallorquí més llegit del món, després de Ramon Llull”, un home que estimà apassionadament Mallorca i la seva llengua.  ‘Le Cirque du Soleil’ feu una edició de cançons de The Beatles (‘Love’, 2006), on al final de Here Comes the Sun –la gran cançó de Harrison- si sent al final la melodia de The Inner Light. “Arribar sense viatjar / veure-ho tot sense mirar / Fer-ho tot sense fer res”,  diuen els versos finals de ‘La Llum Interior’ enunciant  -amb paraules de Mascaró-  que “més enllà del pensament lògic, hi ha el silenci de la contemplació”. Om.

JARDINS D'ALTRI AMB NOVEMBRE DESAGRADÓS I MIG FILÒSOFIC Climent Picornell

jcmllonja | 22 Novembre, 2012 18:21

Jardins d’altri amb novembre desagradós i mig filosòfic

Climent Picornell

Els jardins d’altri són una arreplegadissa del que m’ha sobtat o m’ha agradat del que han dit altres. Sense arribar a la seriositat transcendent de l’aforisme o millor, fugint-ne quan puc. El títol d’avui l’he mig manllevat de Robert Graves qui al final de la La Deessa Blanca, fa referència a la ‘Mare de la Muntanya’ i diu : “...però jo estic dotat fins i tot el novembre, / la més desagradosa de les estacions, / amb una sensació tan gran de la seva magnificència /que oblido la crueltat i la traïció passades, / sense importar-me, / indiferent d’on pot caure el pròxim llamp”. I no és que vulgui sacralitzar la poesia, que m’agrada però... Volen transcendència poètica? Idò vet ací el poema que els he traduït de Mario Benedetti: “Amb rius, / amb sang, / amb pluja / o rosada, / amb semen, / amb vi, / amb neu, / amb plors, / els poemes / solen / ser / paper banyat”. No arrib a tant però me sona que J. L. Borges titulà un dels seus escrits del llibre El Hacedor,“Borges y yo”.  Fent conya del Platero y yo o tal vegada per demostrar que havia entès perfectament el ‘missatge’ del poeta J. R. Jiménez.

I de la poesia a la novel·la. Li demanen a Philip Larkin la definició de novel·la: “Un començament, un caramull de problemes i un final”. Me recorda molt allò de “exposición, nudo y desenlace” que ens ensenyaven a l’Institut. Devia  tenir poca xerrera. En canvi Orham Pamuk s’esplaia: “La novel·la es pot comparar als somnis, que no són ‘la  realitat’, però quan somies ho pareix”. I afegeix : “Les novel·les són segones vides” (Ho conta a ‘El que fa la nostra ment quan llegeix novel·les’ dins El novel·lista ingenu i sentimental).

Segones vides? O vides mal viscudes? H. D. Thoreau declarava que als seus llibres parlava d’ell mateix perquè era la persona a la que millor coneixia. I Unamuno: “No hi ha altre diàleg vertader que el diàleg que tens amb tu mateix i aquest només el pots tenir estant tot sol”. Però alerta!, Carl Rogers era conscient de què si la seva vida “fos estable, prudent i estàtica viuria en la mort. Per això accept la confusió, la por i els alts i baixos emocionals, perquè aquest és el preu que estic disposat a pagar per una vida fluida, perplexa i excitant”. I hi va bé, com a colofó al pensament de Rogers, el que sempre deia V. Maiakovski: “Arriscar-se és perdre un poc, no arriscar-se és perdre-ho tot”. O més taxatiu, Voltaire: “Faig el que m’agrada perquè és bo per a la salut”.

Qui pogués! Com els qui “Crecieron como porcelana de Limoges / entre las sensitivas hortensias de sus villas. / Úberrimas nodrizas, / confortable calor de plusvalías” ( “Ells” dins Chronica de Miguel D’Ors). Tot d’una que hi tornam a pensar ens surt el tirabuixó que manifesta Blai Pascal: “L’home cerca un objecte que sempre se li escapa, cerca estabilitat i fermesa i tot s’esbaldrega al seu entorn: quant més sap, més coneix l’abisme del que ignora i més conscient és de la seva pròpia absurditat”. I ho remata així: “Els somnis són el darrer reducte de l’autèntica llibertat que li queda a l’esser humà”. Realitat, somni, ficció, novel·la, poesia...paper banyat!  Sobretot ara que tot canvia, i com diu un titular del diari Ara: ‘Hem passat de l’era de Gutemberg –el qui inventà l’impremta- a l’era de Zuckerberg- el qui inventà el Facebook-’.

Per desencallar la cosa i treure-li el ferro ditxós de la transcendència -i ja que som a l’era Zuckerberg- he recercat pel jardins d’altri de la xarxa i he pellucat a dos en concret: Soy FilosoRaptor i Nietzsche para los pobres. Soy FilosoRaptor, un web amb cap d’animalot extingit però per a significar que la Filosofia no hi està extingida, per això proposa preguntes a mig camí entre l’acudit intel·ligent i l’aforisme, sense desdir de l’escatologia i la befa, si fa falta. Vegem. “Si te vacunen contra la ràbia, no et tornes a enfadar mai més?”; “Si una dona només sap un vers del poema: ja és miss univers?”; “El qui descobrí la llet, que putes li estava fent a la vaca?”; “Un terapeuta són 1024 gigapeutes?”; “Si les cuques-molles sobreviuran a una guerra nuclear, que deu tenir el ‘Raid’?” (aquell insecticida que ‘els mata ben morts’); “Com ho deu fer Freddy Krueger per fer-se net el cul?”; “Si sortim nets de la dutxa, per què després rentam les tovalloles?”; “Com es tortura a un masoquista?”; “Si un policia diu: ‘papers!’, i jo dic: ‘tisores!’ Qui guanya?”; “Si Déu és per tot per què s’ha d’anar a l’església els diumenges?”; “Si un barrufet es penja de quin color torna?”; “Matar un home és un homicidi, matar un suís seria un suïssidi?”; “Tots els drets reservats. Tots els asseguts extravertits?”; “Les ovelles quan no poden dormir conten homes?”.

L’altra web – Nietzsche per als pobres- incideix també amb el seu caràcter para-filosòfic. Allà, des d’una pintada a una paret d’un carrer, a una fotografia amb sorpresa o, fins i tot una cita d’un filòsof –sense obviar les de Friedrich Nietzsche- formen el compendi que es penja a la xarxa. Vegin. “Vols saber el tamany d’una mentida? Mesura com és de llarga l’explicació i ho multipliques per com és d’ampla l’excusa” (No hi figura l’autor); “Basta que algú em pensi per ser un record” (Oliverio Girondo); “Era un home tan pessimista que si s’acubava, en comptes de tornar en sí, tornava en no” (Anònim); “Les dones tenen el punt G a l’oïda i qui cerqui més avall s’equivoca” (Isabel Allende); “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar” (F. Nietzsche)..

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 49 50 51  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb