Climent Picornell

HAI-KAIS sobre el pas del Temps. Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 11 Desembre, 2004 13:38

HAI-KAIS MALGARBATS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (1)

Els canvis que han vengut, el calendari esboldregat.

Recull d'enterra la solada de setmanes i números

que foren, un temps, dies d'aquest any.

Text : Climent Picornell.

Il.lustració : Guillem Mudoy.

( L'anterior forma part del projecte "Sèrie de Hai-Kais malgarbats sobre el pas del temps", que serveix per saludar a amigues i amics, ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any. Si ho voleu utilitzar, per enviar, ho podeu fer.)


BLOC, paraula més destacada de l'any. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Desembre, 2004 09:34

Segons MERRIAM-WEBSTER, editors de diccionaris, que seleccionen cada any una llista de les 10 paraules més destacades de l'any, la més destacada de totes l'any 2004 és BLOC ( en anglès BLOG ).
Són aquelles paraules que més s'han cercat o que més han circulat els darrers mesos. El primer lloc, com deia, és per "Blog", en català també "Bloc" (normalitzat a partir de la similitud amb "Bloc", com a figura de "bloc de paper" per prendre notes, adjunt al final un document per la discussió). Per tant, BLOG o BLOC és una paraula que defineix els noticiaris personals "on-line" -en línia, tot i que tothom entèn l'anglicisme- construïts gràcies a eines senzilles d'edició informàtica. La seva popularitat i la seva influència social no deixa de créixer, com assenyalava un servidor al meu bloc de fa uns dies citant al periodista Foix. Seguidament els penjaré la notícia, treta del "link" - o lligam- oficial de Merrian-Webster i una traducció al català, feta sense massa mirament. I també veuran les altres nou paraules del rànking de 2004, que ja s'acaba.

Merriam-Webster's Words of the Year 2004

Based on your online lookups, the #1 Word of the Year for 2004 was

Blog noun [short for Weblog] (1999) : a Web site that contains an online personal journal with reflections, comments, and often hyperlinks provided by the writer

Click on each of the other words in the Top Ten List for their definitions in the Merriam-Webster Online Dictionary:

2. incumbent
3. electoral
4. insurgent
5. hurricane
6. cicada
7. peloton : noun (1951) : the main body of riders in a bicycle race
8. partisan
9. sovereignty
 

10.defenestration


Merriam-WebsterCollegiate.com,
our premium Web site designed especially for Collegiate Dictionary users!

BLOG. Nom. ( Abreviatura de Weblog) (1999) : pàgina web que conté reflexions i comentaris personals on-line, fets de forma periòdica, i sovint links amb altres webs, proveïts pel mateix autor.

Sembla que l'origen és en la construcció WEB i LOG, que ha donat WEBLOG, abreujadament BLOG. WEB tothom sap que significa, lloc o pàgina del WEB, web vol dir trama o teranyina, xarxa per extensió. Forma part de les tres www (world wide web) que són a l'inici de moltes pàgines o llocs web. LOG-BOOK vol dir llibre de bitàcola, és el llibre amb les anotacions que han de dur i fer els capitans de vaixells. Per tant els weblogs, tenien aquest primitiu sentit de les anotacions que feien els internautes, eren llibres de bitàcola personals que navegaven per la xarxa. Ara, la seva abreviatura, BLOG, és ja la paraula més popular.


Per a la discussió sobre si en català hem d'usar blog o bloc, adjunt de "Bloc de notes" els següents comentaris. Que confirmen que, moltes de vegades les coses fan molta més via que els nostres normativitzadors. El TERMCAT proposava DIP.


Weblog, blog, bloc, DIP, .... quin cacau!!

28-12-2003 @ 763

Bloc de Notes

A l'hora de crear aquest web vam voler usar el terme correcte per a definir el lloc, però ens vam trobar amb un cacau...

- Bitàcola: és el terme que utilitza Bitàcoles.Net (òbviament). El terme equivalent en la llengua de l'imperi és bitácora (utilitzat clarament per Bitacoras.com). Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, un quadern de bitàcola és el llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell.
- Weblog: és el mot utilitzat internacionalment. La seva abreviació seria blog. Sembla ser que prové de l'anglès web log, que seria el registre d'incidències / activitat d'un web, la qual cosa concordaria amb la definició del quadern de bitàcola.
- Bloc: és l'adaptació al català del mot anglès blog, i és el terme que utilitza Softcatalà.
- Diari Interactiu Personal: (o DIP) és el terme proposat per termCAT (centre de terminologia catalana) a l'introduir l'anglès weblog. També se'ns proposa diari interactiu.




La força dels blocs a Internet. Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Desembre, 2004 20:42



He rebut un correu del meu amic Pere C. Que diu : "Amics, vos adjunt un article de Lluís Foix aparegut a "La Vanguardia", en el qual comenta la força que van adquirint els "bloggers" internautes. Què vos pareix ? Una abaraçada. Pere."
La veritat és que Foix no parla per cap de nosaltres en concret, sinó pel conjunt, per la comunitat internàutica. Interessant.


La Vanguardia, 2004.11.30

Internet tumba a Dan Rather

LLUÍS FOIX - 20:04 horas - 30/11/2004
Dan Rather, el legendario presentador de noticias de la noche en la CBS, es la última víctima del rigor informativo y de las presiones que sacuden a empresas y a redacciones periodísticas. Después de cuarenta años de profesión Dan Rather se retira antes de que le despidan. La cadena ha recibido fuertes presiones de los políticos y de miles de usuarios que le han echado en cara que no informó correctamente sobre el servicio en la Guardia Nacional del hoy presidente Bush.

Un final tan incómodo para un profesional reconocido no es el único que ha ocurrido en el ámbito del periodismo occidental. El director y el director adjunto del New York Times abandonaron sus cargos al haber protegido a un joven periodista que escribía reportajes muy leídos pero que resultaron ser falsos. Lo mismo ocurrió con el director de la BBC y su adjunto que desacreditaron los argumentos de Blair para ir a la guerra contra Iraq utilizando como fuente a David Kelly, aquel científico que se suicidó al sentirse presionado por el Gobierno.

El periodismo pasa por momentos de gran presión. No de las empresas sino de los lectores, oyentes o televidentes. Una campaña de correos electrónicos, organizada o espontánea, llega a todos los responsables de los medios de comunicación. El periodista ya no tiene el único privilegio de seleccionar, priorizar o despreciar informaciones. Hay cientos de miles de periodistas que desde su casa, con un “blogger” cualquiera puede incidir en cualquier línea informativa.

En el caso de Dan Rather, los “bloggers” de Internet demostraron que la información sobre Bush era falsa. Analizaron las fuentes sobre las que se construyó la historia y descubrieron que procedían de un ordenador y no de una máquina de escribir clásica con la que había que haberse escrito el documento en los años setenta.

Hay quien dice que Internet es un peligro porque no tiene fronteras éticas ni códigos jurídicos que ordenen y garanticen la veracidad de lo que circula por la red. Esto es así pero hasta cierto punto. Algún día habrá que encontrar una regularización de todo lo que circula por Internet aunque nadie sabe cómo. Hay que proteger la honorabilidad de las personas que impunemente pueden ser acusadas con mentiras y con distorsiones manifiestas. Hay que separar el grano de la paja.

Pero Internet es un instrumento que garantiza la libertad de información en unos momentos en los que la masa crítica de los contenidos está controlada, dirigida y en algunos casos manipulada por unos cuantos grupos empresariales que no tienen como prioridad servir a la verdad y mejorar la vida de los ciudadanos sino que abusan de su posición por transmitir aquello que garantiza más beneficios, más audiencias y más notoriedad.

La socialización de la información la ha llevado a cabo el capitalismo y no el socialismo o el marxismo. Pero esta socialización informativa ha creado miles de periodistas aficionados o profesionales en todo el mundo. Nada de lo que se vierte en la red está libre de ser sometido al escrutinio de la verdad que ya no la manejamos únicamente los informadores clásicos sino que está al acceso de quien se tome la molestia de averiguarla en las mismas entrañas de la red.

Pero al margen de los periodistas espontáneos que contribuyen a engrosar la masa crítica de opiniones y de informaciones, están los grupos de presión, las empresas, los partidos políticos que han descubierto la vulnerabilidad del periodista y que pueden hacer llegar sus quejas de forma directa a los máximos responsables de los medios.

La dinámica ha cambiado. El periodista sólo tiene un método para no caer en las trampas de la falta de rigor. El amigo Indro Montanelli, legendario periodista italiano, decía al final de su carrera que el ”único dueño del periodista es el lector. Cuando lo tienes de tu lado no hay poder que pueda ponerte un bozal.” Montanelli se enfadaba con los lectores y con los directores. Cuando era despedido de un medio fundaba otro. Así lo hizo en tres ocasiones. Pero al final de su carrera regresó a las filas del “Corriere della Sera” de donde fue expulsado por los antiguos propietarios.

Hoy nadie se acuerda de quienes eran los propietarios de los medios en los que trabajó. Lo que queda es su personalidad, sus contradicciones, sus luchas para poder ejercer el oficio en medio de esta selva de periodistas, empresas, medios y grupos de presión de toda clase. Internet ha contribuido enormemente a que esta profesión recupere su buen hacer.



Anarquisme i Geografia. Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Novembre, 2004 19:10


(Eliseu Reclus )


Anarquisme i Geografia

Per unes reestructuracions que hi hagué al Departament de Geografia ( realment és diu de "Ciències de la Terra") de la UIB (Universitat de les Illes Balears), després de fer durant,  molts d’anys, assignatures relacionades amb el fenomen turístic i l’oci –cosa que m’ha permès estar al punt de l’anàlisi d’aquests fenomens que tan influeixen en l’esdevenir de les nostres illes- ara impartesc l’assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic”.

La veritat és que per a mí és molt satisfactori -esper que també ho sigui per als meus alumnes- el reencontre amb personatges com Ptolomeu, Herodot o Humboldt. Així con el seu entroncament amb la  història general de la ciència.

Fa poc dies va tocar el torn d'explicació als anarquistes històrics que foren geògrafs o, tal vegada, als geògrafs que foren anarquistes : Eliseu Reclus (1830-1905) i Pere Kropotkin (1842-1920). Dos dels mites de la història llibertària. Per a molts d’alumnes fou una sorpresa, com ho fou el saber que Immanuel Kant, el famòs filòsof, havia estat també professor de Geografia Física. Diu Tim Umwin que, en els cercles geogràfics del moment, amdos personatges suscitaven admiració, però l’anarquisme es contemplava com una rèmora en la seva ciència. Foren  un exemple de que la investigació i l’acció pràctica eren una bona arma per fer de la Geografia una eina de crítica social, malgrat la Geografia partís, tangencialment i perentòriament,  per uns altres camins, més lligats a la ideologia conservadora dominant.

La xarxa Internet va plena d’informació sobre aquests dos personatges dels quals adjunt dues fotografies interessants.


( Pere Kropotkin)

L'article de la setmana a "Diari de Balears" : XÀTXEROS.

jcmllonja | 22 Novembre, 2004 23:39




Xàtxeros
.

Climent Picornell

Se'm van morint amigues i amics. I un queda com estormiat. Quins som els propers de la llista? Llei de vida, es sol dir, com una forma de consol impersonal i imprecís. I és així. Una vida acaba essent això : una successió d'estacions, d'hiverns i primaveres, d'estius i tardors. Un rebrot de fulles i flors, com les de les vidalbes, ara que ve el fred. Com cada hivern. D'ençà de quin i des de quan vénen els xàtxeros? Sense aturar-se a pensar per quina llei de vida vénen o què i qui els empeny a venir, cada tardor, camí d'aquest hivern?

D'això anava el meu cavil·lar, baixant cap a ciutat, amb la mala notícia de la mort d'una bona amiga, jove encara. I havien arribat els xàtxeros. Cada cent passes, se n'aixecava un al pas del meu cotxe. Vaig trobar conhort en l'arribada d'aquests animalons, que posaven contrapunt a la lectura dels diaris matinals, amb l'esquela de la mort, plens de despropòsits inevitables. Tanmateix, la Natura. Amb el seus ritmes. Els xàtxeros ja són aquí, em repetia a mi mateix. Un poc massa obsessivament. Pensava, no sé bé per què, en París amb els anuncis recurrents de quan arriba el vi de Beaujolais, bastant magre, per cert: «le Beaujolais nouveau est arrivée!». Idò sí, els xàtxeros havien arribat, un altre pic, els mateixos dies en què na Lourdes havia partit.

No em diguin que no s'hi fixen en els xàtxeros! És l'ocell més representatiu de l'hivern de Mallorca. El seu plomatge gris, negre i blanc el fan be especial. Però molt més el seu caminar, tan seu, amb el capet envant i enrere i la seva coa llarga, recta, negra amb les plomes marginals blanques, movent-la amunt i avall. Conta Joan Mayol que li deien alguns pagesos que els xàtxeros, abans de menjar-se un cuc, l'estamenegen amb la coa, per por que no sigui un garbellet, metàl·lic i traïdor; si ho és, només hi deixen les plomes. Nerviós, menja invertebrats, larves i mol·luscs, pega una corregudeta i alça el vol, ja sigui perquè ens hi acostam massa o per fer una cabriola capturant algun insecte, amollant un gisco característic. Pareix una au limícola, pel seu caminar i les seves camarrines, però la trobam pertot, per foravila -alguns pics seguint la llaurada dels tractors-, per ciutat i, ja s'hi fixaran, amb la seva predilecció per visitar les carreteres. Enmig de les carreteres, és proverbial i contumaç. Si les oronelles, els cabots i les falzies són els ocells dels nostres estius, omplint el cel de crits i volades rapidíssimes, els xàtxeros, per això que deia, perquè es deixen veure molt, perquè no els cacen, perquè a vegades es deixen acostar fins a no res d'ells, abans de prendre el vol, fan avinent i ens indiquen que el fred ha arribat, com altres ocellons hivernants a Mallorca, i em deixin citar, també, els ropits.

Solen arribar, els nostres xàtxeros, a l'engròs, a cavall entre l'octubre i el novembre; tot i que hi ha cites més primerenques i l'absència de citacions, ornitològicament vol dir que molts ja han partit, es concentra en el mes d'abril. Són, per tant, ocells migrants, hivernants, no crien a les Balears -almanco els xàtxeros blancs, els més nombrosos- i encara que el seu comportament és territorial -cadascú al seu redol, sobretot a l'hora de cercar menjar- no és estrany que, com els estornells, s'hagin avesat a cercar dormidors comuns, alguns a les arbredes de les ciutats, on hi poden arribar a dormir milenars d'aquest aucells, cercant la calentor i la seguretat.

L'espècie que es veu més és el xàtxero blanc (Motacilla alba), és un passeriforme de la família Motacillidae (del llatí «mota», moure; moure les seves coes, tal vegada?) i que té parents a tot el món, molt semblants entre ells; des del xàtxero del delta del riu Mekong al Vietnam fins als xàtxeros de Sibèria; moltes espècies i, sensu lato, molts tàxons que són considerats subespècies. A les illes Balears, el blanc és el més nombrós, tot i que hi arriba, també, una altra espècie de color més cendrós, i una altra de més rara i espectacular, pel seu color, que és el xàtxero groc. Un d'aquests animalons groc-verdós quan un servidor vivia prop de la Font de Vila, es presentava cada any i amb el seu bec ens avisava que ja havia arribat pegant copets, amb insistència, als vidres de les vidrieres que guaitaven cap als safarejos. La meva dona i els meus al·lots ho poden corroborar, per si, amic lector, li sembla un poc estrany.

Ocell molt anellat i amb moltes recuperacions, sabem d'on vénen i on van. Cap a l'Europa del Nord, a passar l'estiu i a criar, de quatre a sis ous i, moltes vegades, dues postes, i després cap al sud. I així un any i un altre, i un any i un altre...

Els italians li diuen -aquests italians!- «ballerina bianca», el trob un nom encertadíssim, perquè ho pareix una ballarina, pels seus moviments; «witte kwikstaat», els alemanys o «pied» o «white wagtail», els anglesos; «lavandière» o «bergeronette blanche» els francesos i, vegin per on, és l'ocell «nacional» de la República de Letònia. En francès fa «tchissic»; en alemany «zipp, zwilipp»; en anglès «chiswick, chiswick». Tots canten o gemeguen igual i fan el mateixos giscos cridaners, encara que sigui dificultós transcriure onomatopeies coincidents en altres idiomes: la nota repetida fa, en català, «txi-ssit!!» i la d'alarma, «txiiic!!». «Buztanikara», li diuen el bascos, «paxariqueta», «pajarita de la nieve» («aguzanieves» o «nevatilla») o «lavandera blanca», aquest és el nom més estès. En la nostra llengua, «cullereta», «cueta» o «titina blanca» són els més comuns, i nosaltres, a Mallorca, per ser més rars, li posàrem també un nom eufònic i extraordinari: «xàtxero».

Idò això: els xàtxeros blancs ja són aquí. Per a un servidor és la senya més evident, del meu calendari fenològic, quan els veig sé que he de treure la roba d'abric i encendre la xemeneia. I recobrar l'esperança, si cal, i es pot, ara que na Lourdes ens ha deixat. Se'n va anar quan arribaven els xàtxeros. Com cada tardor, camí de l'hivern.




1r.Concurs de fotografia de natura. Darrers dies per enviar... Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2004 22:49

Dia 23 s'acaba el termini per enviar fotografies al Primer concurs de fotografia de natura "Memorial Climent Picornell". En Climent Picornell, era cosí meu, els dos nomiem el mateix, i va morir ara fa aproximadament un any. Els seus companys fotògrafs li tenien un gran apreci pel seu caràcter generós. Fou un extraordinari fotògraf de natura i aquest concurs de fotografia de natura patrocinat per la Conselleria de Medi Ambient, du l'afegitó de "Memorial Climent Picornell". Els premis són importants ( 1000 euros, el primer, 600 euros premi de l'Ajuntament de Sant Joan de Mallorca, etc...). Les bases del concurs són a l'adreça http://dgmobea.caib.es.

Hi ha fotografies d'en Climent penjades a l'AFONIB, "Associació de Fotògrafs i Filmadors de Natura de Mallorca", dins Mallorcaweb http://www.mallorcaweb.net/afonib i també al web de L'Observador del Pla de Mallorca, a la secció "Imatges del Pla" http://www.plademallorca.com.

En Pep Torro, amic d'en Climent i company nostre al Bloc de Balearweb,http://bloc.balearweb.net/89 té moltes fotografies d'en Climent. A ell, li agradava, particularment, una que li va fer en Pep, un dia que eren a retratar voltors negres. En Climent s'havia protegit del sol, entre altres coses, amb uns manegots -d'aquells que duien les dones, antigament,  per segar-. La podeu veure seguidament.

Sorpreses en la xarxa. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2004 16:03





La xarxa té la capacitat de sorprendre continuament. Chano Márquez fou, ho és encara, un amic nostre a qui les circunstàncies de la vida el dugueren a viure i formar família lluny de Mallorca. A Suècia. Durant els anys seixantes, a l'Institut Ramon Llull tothom el coneixia, fou director de l'efímera Ràdio Instituto, ubicada dins un quartet que l'inefable professor Bonet ( mort fa poc) ens havia deixat. Desaparegué, en Chano, damunt una vespa pintada com un tauler d'escacs, grocs i negres. Sabíem, esporàdicament, notícies seves. I la veritat és que ha passat a formar part de la categoria dels nostres records més apreciats. Ara el trob a Internet. Té un web, en el qual, entre altres coses tutoritza a la gent que hi entra a "pintar" amb eines informàtiques. Adjunt alguns treballs seus i l'adreça electrònica per sí la voleu visitar www.pixelpaintings.net



BLUES PER NA LOURDES. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2004 11:38


(Fotografia : Guillem MUDOY)


BLUES PER NA LOURDES

Fa pocs dies va morir na Lourdes. L’han enterrada a Llucmajor . Na Lourdes Ramis i Rabassa era amiga meva. Millor dit : jo era amic seu. Que no és ben bé el mateix, és una categoria de la qual n’estava molt satisfet. Era una dona d’empenta, llesta. Bona gent. Amiga del seus amics. Fou professora de dret a la Universitat de les Illes Balears, una col.lega, fins i tot en el sentit que li donen els joves d’ara. Puc assegurar que tots l’enyorarem. I no vull fer-ne d’aquesta nota de recordança una necrològica, ja que els obituaris darrerament ens estrenyen. Se’n van molts, massa, amics. Na Lourdes s’havia empeltat, com un servidor, al bell mig del barri antic de Palma, però passavem els dos, molt de gust de contar-nos coses, ella de Llucmajor, jo de Sant Joan, coses d’un temps i d’uns llocs que havíem mitificat, a posta, però ens era igual. Ara que ja res era com abans. “Maria del Mar ! Maria del Terròs li poden posar...” havia contestat indignat un llucmajorer quan el seu fill gran havia romput la sacrosanta costum de no posar a la seva filla –la seva néta- els noms dels pares i mares...Va ser a una de les darreres xerrades que vaig tenir amb ella, ja molt malalta, però encara amb la gràcia a bastament per contar-me històries que ella sabia que m’agradaven. I així va ser na Lourdes, fins al final. Pensant més amb els altres que amb ella mateixa. Compaginant perfectament la dignitat i la seriositat, amb la simpatia i la bauxa. Elements tan mals de mesclar en les persones, ella els tenia en la perfecta mesura. Així veia jo na Lourdes.

Ahir la Facultat de Dret li feu un homenatge, en forma de recordatori, en el qual parlaren amics seus, a un auditori pleníssim de gent. Tancà l’acte Biel Mesquida el qual llegí, entre altres coses, un poema que havien traduït i versionat, na Cathy Sweeney i ell, de W. H. Auden. Em va emocionar el sentir-lo i li vaig dir. En Biel em regalà el paper i sense el seu permís, però amb el seu consentiment, estic segur, el penjaré seguidament al meu bloc. És ben cert que el dol és un sentiment del qual no cal fugir, ni escapar. Plorar els nostres és el sentit d’aquest blues. Però recordau que és ver, també, que hi haurà sempre temps i espais per les esperances. Encara que sigui en el records. O en les deixes dels qui ens estimaren. I no és un contrasentit. Serveixi, per tant, a tots el que llegireu el poema per no oblidar na Lourdes. Cosa molt improbable, si l’haguessiu coneguda.

BLUES PER UNA AMIGA

Aturau tots els rellotges, desconnectau el telèfon.

Donau un bon os als cans perquè no lladrin.

Que callin els pianos i amb un tambor esmorteït

treieu el taüt i que vénguin els íntims.

Que els avions facin cercles en l’aire

escrivint al cel el missatge : és morta.

Posau crespons als colls blancs dels funcionaris,

que els municipals duguin guants de cotó negre.

Ella era el meu nord, el meu sud, els meu est i el meu oest.

La meva jornada de treball i el descans del diumenge.

El meu migdia, la meva mitjanit, la meva paraula i la meva cançó.

Pensava que l’amor duraria per a sempre; em vaig equivocar.

Ara no calen estrelles, apagau-les totes;

embolicau la lluna i desmontau el sol.

Buidau l’oceà i agranau el bosc.

Perquè ara res no podrà ser com abans.

W. H. AUDEN

 (Segueix)

MÚSICA I RENOU A SA LLONJA DE PALMA. Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Novembre, 2004 13:11



ELS VEÏNATS DEL BARRI DE LA LLONJA DE PALMA, HEM HAGUT DE PATIR DURANT ANYS EL RENOU PROVOCAT PELS BARS DE LA ZONA. ARA, A MÉS, UNS ALTAVEUS COL.LOCATS A LA PLAÇA DE LA LLONJA, CADA DIA ENS ENVIEN MÚSICA SENSE HAVER-LA DEMANADA. SEMBLA QUE LA IDEA PROVÉ DE PRESIDÈNCIA DE GOVERN. AQUESTS ALTAVEUS SÓN IL.LEGALS, NO TENEN PERMÍS DE L’AJUNTAMENT. VAIG EL.LABORAR UN ESBORRANY DE CARTA A JAUME MATAS I PALOU –PRESIDENT DEL NOSTRE GOVERN I VEÏNAT NOSTRE AL CONSOLAT DE LA MAR-, PER SI L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNATS DEL PUIG DE SANT PERE, SA LLONJA, SANTA CREU I SANT FELIU, LI VOLIEN FER ARRIBAR. AIXÍ ES VA FER. EL PRESIDENT MATAS VA TELEFONAR, PERSONALMENT, A L’ASSOCIACIÓ. ENS REMETÉ A LA SECRETÀRIA DE PRESIDÈNCIA, JANE KING, LA QUAL, VA PRENDRE NOTA I AIXÍ VA QUEDAR. RES DE RES DE RES. ARA, ESPERPENTICAMENT, CADA NIT, SONEN ELS ALTAVEUS, SENSE NINGÚ, PERÒ NINGÚ, QUE ELS ESCOLTI. EMPRENYANT ELS VEÏNATS, AIXÒ SÍ, DOLENTONS I REIVINDICATIUS DEL BARRI.

Climent Picornell 




 A l’atenció de D. Jaume Matas i Palou : veïnat de Sa Llonja.

 Amb tot el respecte, però més que com a president del Govern de les illes Balears, em volia dirigir a vostè, com a veïnat que sou del barri de Sa Llonja. Vos, com els altres habitants del Consolat de la Mar, heu passat moltes hores al nostre barri, no sé si dir “d’esquena al nostre barri”. Un veïnat al qual els problemes del barri, com si no anassin amb ell –també feia el mateix, no vos malpenseu, Francesc Antich-. Idò bé, els veïnats voldriem un barri com els altres, on s’hi pogués viure i conviure, un barri amb activitats diverses, no només bars de marxa i restaurants, un barri amb comerços que tanquin d’hora i compleixin les ordenances de l’Ajuntament. Això voldríem. I que hem tengut ? Un barri col.lapsat per les llicències que donà l’Ajuntament sense mirar massa prim, un barri que se tranformà en una cosa que no vol ningú : “no volem ser com Sa Llonja”. Sinònim de renou, desordre i brutor, ben al costat del Consulat de La Mar, seu del Govern de les illes Balears. Els veïnats, haguèrem de recorrer als tribunals. Des del Tribunal Constitucional al Suprem sempre ens han donat la raó : l’Ajuntament ha d’aplicar les seves ordenances per a garantir el dret a poder dormir en pau .Res pus. Si la causa són els bars renouers, que s’adeqüin o que es tanquin, si s’han de regular els horaris, que se regulin. A la fí aconseguirem, després de nombrossisimes medicions acústiques, que alguns carrers del nostre barri –els que estan més acostats a Sa Llonja- fossin declarats Zona Acústicament Contaminada, ara Zona d’Especial Protecció, zona on els establiments tanquen a una hora més avançada. Amb tot i amb això l’Ajuntament continua donant llicències, interpretant el PERI d’usos de forma laxa. Ara el bars més renouers han anat emigrant i la Zona d’Especial Protecció ha recuperat un to de vida, més, diguem, normal, no fa llarg, però. A això els empresaris renouers es refereixen com “haver esfondrat Sa Llonja”. Sa Llonja es va reconvertint en restaurants, bars de tapes i algun altre negoci d’artesania i gestió. Bé. Idò així les coses, l’altre dia, uns operaris començaren a instal.lar altaveus per la plaça i pels carrers que enrevolten Sa Llonja. Una veïnada els feu llevar-los de la façana de ca seva i denuncià la feta al policia de barri. Alguns dies més tard en posaren més als màstils sembrats davant i al costat de Sa Llonja. Senyor Matas i Palou : la demanda de l’autorització, ens comenten que, presuntament, venia de Presidència del Govern, és a dir d’un veïnat nostre, vostè senyor Matas ? Algun il.luminat, ha cregut que tenim les fonts de Montjuich i vol fer jocs de color, de llum i de so, amb Sa Llonja? A Montjuich no hi viu ningú, a Sa Llonja, que és Zona d’Especial Protecció, hi viu gent que el que vol és tranquilitat, no vol més renou del que té que ara, no vol que vostè demani permís per fer-nos escoltar música clàssica i regional que un enginyer-melòman li ha venut. Ja en tenim de música a deshores. Volem ser com els altres. Poder dormir amb les finestres obertes com tothom, poder escoltar la música que volem, i no, com cada dia, els acordeonistes, els trompetistes, els guitarristes, equilibristes i bonguistes que se passejen pel barri, a les hores en que l’altra gent, normal, molt probablent, deu veure el Telediari o deu llegir un llibre, amb una certa tranquilitat. Ara, a més, ens torturaran amb música clàssica, cada dia, cada dia... No, gràcies. Nosaltres li regalam. La nostra associació de veïnats que ara celebra les seves festes patronals, és al carrer de Sant Pere, a un tir de fona del seu despatx. Senyor Matas, quan vulgui i pugui, feim un cafetet, per aquí prop i parlam del nostre barri, del renou, de la llei del renou aprovada pel govern del senyor Aznar, del qual vosté feia part, dels hotelers de S’Arenal que no volgueren altaveus a la via pública, com aquests que vosté ara, sembla, diuen, vol posar i que, curiosament, l’ajuntament prohibeix a la seva ordenança vigent. I si li pareix feim una xerrada sobre la música que més li agrada. Clàssica, per suposadíssim.

Notes de toponímia i onomàstica. Climent Picornell.

jcmllonja | 31 Octubre, 2004 11:38

QUAN REDACTAVA LA MEVA TESI DOCTORAL, SOBRE EL TURISME A LES ILLES BALEARS, VAIG COMENTAR LA QÜESTIÓ DE LA TOPONÍMIA TURÍSTICA A JOAN MIRALLES I MONTSERRAT –ARA CATEDRÀTIC DE FILOLOGIA CATALANA- QUI EM VA ANIMAR A PUBLICAR-HO AL BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA. AIXÍ VA COMENÇAR LA MEVA RELACIÓ AMB L’ONOMÀSTICA I LA TOPONÍMIA. TEMPS DESPRÉS, I A TRAVÉS D’UNS CONTACTES D’EN BARTOMEU BARCELÓ I PONS –ARA CATEDRÀTIC JUBILAT DE GEOGRAFIA- VAIG HAVER DE TRACTAR AMB ELS MILITARS PER DUR A TERME LA TOPONÍMIA DEL “MAPA TOPOGRÁFICO NACIONAL 1: 50.000. ISLAS BALEARES”. HO VAIG HAVER DE FER A TRAVÉS D’UNA EMPRESA “GEÒGRAFS REUNITS S.L.” DE LA QUAL ERA EL PROPIETARI I ÚNIC EMPLEAT. AMB LA GENT QUE DUGUEREM A TERME AQUESTA TASCA, ES VA ANAR CREANT UN INTERÉS CREIXENT PER LA TOPONÍMIA DE LES ILLES BALEARS. DURANT ELS MEUS ANYS DE VICE-RECTOR DE L'UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS, ES VA POSAR EN MARXA EL QUE SERIA DESPRÉS EL "GABINET D'ONOMÀSTICA" DE LA UIB. JUNTAMENT AMB N’ANTONI ORDINAS VAM DIRIGIR LA TOPONÍMIA DE LES FULLES DEL MAPA DE BALEARS 1:5.000, MAPA DE REFERÈNCIA PER A LA CARTOGRAFIA AUTONÒMICA. EL FET QUE EN MIQUEL GRIMALT EM FES ARRIBAR EL SEU LLIBRE SOBRE ELS NOMS DELS NIGULS, EM VA FER AVINENT DUES COSES : UNA.- LA POSSIBLE REACTIVACIÓ D'UNA COL.LECCIÓ DE LLIBRES DE LA QUAL EM VAIG SER CO-DIRECTOR I QUE PUBLICÀ, ENTRE ALTRES, "LA TOPONÍMIA DE LES COLUMBRETS" D'EN FRANCESC CANUTO I "ELS NOMS DELS BOLETS" D'EN COSME AGUILÓ. DUES : LA PUBLICACIÓ DE L’ARTICLE QUE SEGUEIX A LA REVISTA DEL MEU POBLE, “MEL I SUCRE” DE SANT JOAN (MALLORCA).


(Fotografia : Gori SALVÀ )

Noms ( de niguls, també)

Climent Picornell

Els déus tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenomens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus –tots- no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posaren noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa : duia el diari, que un pare volgué posar a la seua filla de nom “@”. “No sé si el meu nom és aquest, però quan el sent em gir” deia el filòsof dubtant de tot. L’Onomàstica és la disciplina que estudia els noms. De persones, de coses i de llocs. En aquest darrer cas li deien toponomàstica, ara ho coneixem com Toponímia. Per qüestions professionals vaig tenir contacte amb la Toponímia i vaig acabar fent-me membre de la molt benemèrita Societat d’Onomàstica, i esper sempre amb atenció el seu Butlletí. La meva dèria, motivada per la cartografia - els mapes solen tenir tres capes : l’altimetria, la planimetria i la toponímia- em dugué a preocupar-me pel procés de susbtitució dels nostres noms de lloc, que el turisme havia provocat sobretot ran-de-mar. Noms d’hotels i urbanitzacions havien sembrat el país d’una nova toponímia estranya, exòtica i ridícula. Al mateix temps sobrevivien encara els noms de carrers amb la deixa feixuga del franquisme –noms de falangistes i generals, sobretot- cosa que feia ben necessària una recuperació del bagatge dels noms tradicionals. Però un altre problema sobrevolava les nostres preocupacions. L’abandonament de la ruralia provocava que, qui encara en sabia, qui coneixia els noms petits, aquells despreciats pels déus d’abans i d’ara, els microtopònims, es perdien per sempre amb la mort de pagesos, pastors i garriguers. La feina per a la recollida i fixació d’aquests milers de topònims fou una de les fites a assolir. Primer uns pocs, filòlegs i geògrafs, després ja més gent, continuà la tasca, que no vull dir que estigui acabada, però sí ripuntada. Paralel.lament a tot això feia falta aplicar la correció toponímica, capolada per la cartografia oficial durant anys, feta per agrimensors i militars forasters, amb una ignorància i un despreci per la nostra llengua ben manifestos. Em vaig veure enmig de la correcció d’aquests mapes, primer els de l’estat i després els de la comunitat autònoma. Record encara un general, vestit d’uniforme, al seu despatx, al quarter de Madrid on després hi jutjaren els militars rebels del 23-F, el coronel Tejero, el general Milans dels Bosch i la resta; em deia el general, preocupat i indignat, davant la nova normativa que impulsava la correcció toponímica amb la normativa de la llengua catalana : “los nombres de los vértices geodésicos no los pueden tocar; los nombres oficiales de los municipios tampoco, si el municipio no ha pedido el cambio; ni el del Mar Mediterráneo!”. Bé. Històries d’un temps. Del “Temps d’en primer” que diuen a Menorca pel que nosaltres deim “històries d’en temps primer”. Ara, arriba a les meves mans una petita joia de l’onomàstica : “Els noms dels niguls a Mallorca”, de na Maria Bonet i en Miquel Grimalt, editat per Documenta Balear i amb la fotografia de la coberta feta pel meu cosí, també Climent Picornell, ja desaparegut. Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. He de confessar que tenc un sentiment de reconfortament quan llegesc obres com aquestes –i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars-, obres que fixen i conserven noms. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest, no podia ser d’altra manera, és un cap de fibló que fa feredat.
«Anterior   1 2 3 ... 44 45 46 47 48 49 50 51  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb