Climent Picornell

1r.Concurs de fotografia de natura. Darrers dies per enviar... Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2004 22:49

Dia 23 s'acaba el termini per enviar fotografies al Primer concurs de fotografia de natura "Memorial Climent Picornell". En Climent Picornell, era cosí meu, els dos nomiem el mateix, i va morir ara fa aproximadament un any. Els seus companys fotògrafs li tenien un gran apreci pel seu caràcter generós. Fou un extraordinari fotògraf de natura i aquest concurs de fotografia de natura patrocinat per la Conselleria de Medi Ambient, du l'afegitó de "Memorial Climent Picornell". Els premis són importants ( 1000 euros, el primer, 600 euros premi de l'Ajuntament de Sant Joan de Mallorca, etc...). Les bases del concurs són a l'adreça http://dgmobea.caib.es.

Hi ha fotografies d'en Climent penjades a l'AFONIB, "Associació de Fotògrafs i Filmadors de Natura de Mallorca", dins Mallorcaweb http://www.mallorcaweb.net/afonib i també al web de L'Observador del Pla de Mallorca, a la secció "Imatges del Pla" http://www.plademallorca.com.

En Pep Torro, amic d'en Climent i company nostre al Bloc de Balearweb,http://bloc.balearweb.net/89 té moltes fotografies d'en Climent. A ell, li agradava, particularment, una que li va fer en Pep, un dia que eren a retratar voltors negres. En Climent s'havia protegit del sol, entre altres coses, amb uns manegots -d'aquells que duien les dones, antigament,  per segar-. La podeu veure seguidament.

Sorpreses en la xarxa. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2004 16:03





La xarxa té la capacitat de sorprendre continuament. Chano Márquez fou, ho és encara, un amic nostre a qui les circunstàncies de la vida el dugueren a viure i formar família lluny de Mallorca. A Suècia. Durant els anys seixantes, a l'Institut Ramon Llull tothom el coneixia, fou director de l'efímera Ràdio Instituto, ubicada dins un quartet que l'inefable professor Bonet ( mort fa poc) ens havia deixat. Desaparegué, en Chano, damunt una vespa pintada com un tauler d'escacs, grocs i negres. Sabíem, esporàdicament, notícies seves. I la veritat és que ha passat a formar part de la categoria dels nostres records més apreciats. Ara el trob a Internet. Té un web, en el qual, entre altres coses tutoritza a la gent que hi entra a "pintar" amb eines informàtiques. Adjunt alguns treballs seus i l'adreça electrònica per sí la voleu visitar www.pixelpaintings.net



BLUES PER NA LOURDES. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2004 11:38


(Fotografia : Guillem MUDOY)


BLUES PER NA LOURDES

Fa pocs dies va morir na Lourdes. L’han enterrada a Llucmajor . Na Lourdes Ramis i Rabassa era amiga meva. Millor dit : jo era amic seu. Que no és ben bé el mateix, és una categoria de la qual n’estava molt satisfet. Era una dona d’empenta, llesta. Bona gent. Amiga del seus amics. Fou professora de dret a la Universitat de les Illes Balears, una col.lega, fins i tot en el sentit que li donen els joves d’ara. Puc assegurar que tots l’enyorarem. I no vull fer-ne d’aquesta nota de recordança una necrològica, ja que els obituaris darrerament ens estrenyen. Se’n van molts, massa, amics. Na Lourdes s’havia empeltat, com un servidor, al bell mig del barri antic de Palma, però passavem els dos, molt de gust de contar-nos coses, ella de Llucmajor, jo de Sant Joan, coses d’un temps i d’uns llocs que havíem mitificat, a posta, però ens era igual. Ara que ja res era com abans. “Maria del Mar ! Maria del Terròs li poden posar...” havia contestat indignat un llucmajorer quan el seu fill gran havia romput la sacrosanta costum de no posar a la seva filla –la seva néta- els noms dels pares i mares...Va ser a una de les darreres xerrades que vaig tenir amb ella, ja molt malalta, però encara amb la gràcia a bastament per contar-me històries que ella sabia que m’agradaven. I així va ser na Lourdes, fins al final. Pensant més amb els altres que amb ella mateixa. Compaginant perfectament la dignitat i la seriositat, amb la simpatia i la bauxa. Elements tan mals de mesclar en les persones, ella els tenia en la perfecta mesura. Així veia jo na Lourdes.

Ahir la Facultat de Dret li feu un homenatge, en forma de recordatori, en el qual parlaren amics seus, a un auditori pleníssim de gent. Tancà l’acte Biel Mesquida el qual llegí, entre altres coses, un poema que havien traduït i versionat, na Cathy Sweeney i ell, de W. H. Auden. Em va emocionar el sentir-lo i li vaig dir. En Biel em regalà el paper i sense el seu permís, però amb el seu consentiment, estic segur, el penjaré seguidament al meu bloc. És ben cert que el dol és un sentiment del qual no cal fugir, ni escapar. Plorar els nostres és el sentit d’aquest blues. Però recordau que és ver, també, que hi haurà sempre temps i espais per les esperances. Encara que sigui en el records. O en les deixes dels qui ens estimaren. I no és un contrasentit. Serveixi, per tant, a tots el que llegireu el poema per no oblidar na Lourdes. Cosa molt improbable, si l’haguessiu coneguda.

BLUES PER UNA AMIGA

Aturau tots els rellotges, desconnectau el telèfon.

Donau un bon os als cans perquè no lladrin.

Que callin els pianos i amb un tambor esmorteït

treieu el taüt i que vénguin els íntims.

Que els avions facin cercles en l’aire

escrivint al cel el missatge : és morta.

Posau crespons als colls blancs dels funcionaris,

que els municipals duguin guants de cotó negre.

Ella era el meu nord, el meu sud, els meu est i el meu oest.

La meva jornada de treball i el descans del diumenge.

El meu migdia, la meva mitjanit, la meva paraula i la meva cançó.

Pensava que l’amor duraria per a sempre; em vaig equivocar.

Ara no calen estrelles, apagau-les totes;

embolicau la lluna i desmontau el sol.

Buidau l’oceà i agranau el bosc.

Perquè ara res no podrà ser com abans.

W. H. AUDEN

 (Segueix)

MÚSICA I RENOU A SA LLONJA DE PALMA. Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Novembre, 2004 13:11



ELS VEÏNATS DEL BARRI DE LA LLONJA DE PALMA, HEM HAGUT DE PATIR DURANT ANYS EL RENOU PROVOCAT PELS BARS DE LA ZONA. ARA, A MÉS, UNS ALTAVEUS COL.LOCATS A LA PLAÇA DE LA LLONJA, CADA DIA ENS ENVIEN MÚSICA SENSE HAVER-LA DEMANADA. SEMBLA QUE LA IDEA PROVÉ DE PRESIDÈNCIA DE GOVERN. AQUESTS ALTAVEUS SÓN IL.LEGALS, NO TENEN PERMÍS DE L’AJUNTAMENT. VAIG EL.LABORAR UN ESBORRANY DE CARTA A JAUME MATAS I PALOU –PRESIDENT DEL NOSTRE GOVERN I VEÏNAT NOSTRE AL CONSOLAT DE LA MAR-, PER SI L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNATS DEL PUIG DE SANT PERE, SA LLONJA, SANTA CREU I SANT FELIU, LI VOLIEN FER ARRIBAR. AIXÍ ES VA FER. EL PRESIDENT MATAS VA TELEFONAR, PERSONALMENT, A L’ASSOCIACIÓ. ENS REMETÉ A LA SECRETÀRIA DE PRESIDÈNCIA, JANE KING, LA QUAL, VA PRENDRE NOTA I AIXÍ VA QUEDAR. RES DE RES DE RES. ARA, ESPERPENTICAMENT, CADA NIT, SONEN ELS ALTAVEUS, SENSE NINGÚ, PERÒ NINGÚ, QUE ELS ESCOLTI. EMPRENYANT ELS VEÏNATS, AIXÒ SÍ, DOLENTONS I REIVINDICATIUS DEL BARRI.

Climent Picornell 




 A l’atenció de D. Jaume Matas i Palou : veïnat de Sa Llonja.

 Amb tot el respecte, però més que com a president del Govern de les illes Balears, em volia dirigir a vostè, com a veïnat que sou del barri de Sa Llonja. Vos, com els altres habitants del Consolat de la Mar, heu passat moltes hores al nostre barri, no sé si dir “d’esquena al nostre barri”. Un veïnat al qual els problemes del barri, com si no anassin amb ell –també feia el mateix, no vos malpenseu, Francesc Antich-. Idò bé, els veïnats voldriem un barri com els altres, on s’hi pogués viure i conviure, un barri amb activitats diverses, no només bars de marxa i restaurants, un barri amb comerços que tanquin d’hora i compleixin les ordenances de l’Ajuntament. Això voldríem. I que hem tengut ? Un barri col.lapsat per les llicències que donà l’Ajuntament sense mirar massa prim, un barri que se tranformà en una cosa que no vol ningú : “no volem ser com Sa Llonja”. Sinònim de renou, desordre i brutor, ben al costat del Consulat de La Mar, seu del Govern de les illes Balears. Els veïnats, haguèrem de recorrer als tribunals. Des del Tribunal Constitucional al Suprem sempre ens han donat la raó : l’Ajuntament ha d’aplicar les seves ordenances per a garantir el dret a poder dormir en pau .Res pus. Si la causa són els bars renouers, que s’adeqüin o que es tanquin, si s’han de regular els horaris, que se regulin. A la fí aconseguirem, després de nombrossisimes medicions acústiques, que alguns carrers del nostre barri –els que estan més acostats a Sa Llonja- fossin declarats Zona Acústicament Contaminada, ara Zona d’Especial Protecció, zona on els establiments tanquen a una hora més avançada. Amb tot i amb això l’Ajuntament continua donant llicències, interpretant el PERI d’usos de forma laxa. Ara el bars més renouers han anat emigrant i la Zona d’Especial Protecció ha recuperat un to de vida, més, diguem, normal, no fa llarg, però. A això els empresaris renouers es refereixen com “haver esfondrat Sa Llonja”. Sa Llonja es va reconvertint en restaurants, bars de tapes i algun altre negoci d’artesania i gestió. Bé. Idò així les coses, l’altre dia, uns operaris començaren a instal.lar altaveus per la plaça i pels carrers que enrevolten Sa Llonja. Una veïnada els feu llevar-los de la façana de ca seva i denuncià la feta al policia de barri. Alguns dies més tard en posaren més als màstils sembrats davant i al costat de Sa Llonja. Senyor Matas i Palou : la demanda de l’autorització, ens comenten que, presuntament, venia de Presidència del Govern, és a dir d’un veïnat nostre, vostè senyor Matas ? Algun il.luminat, ha cregut que tenim les fonts de Montjuich i vol fer jocs de color, de llum i de so, amb Sa Llonja? A Montjuich no hi viu ningú, a Sa Llonja, que és Zona d’Especial Protecció, hi viu gent que el que vol és tranquilitat, no vol més renou del que té que ara, no vol que vostè demani permís per fer-nos escoltar música clàssica i regional que un enginyer-melòman li ha venut. Ja en tenim de música a deshores. Volem ser com els altres. Poder dormir amb les finestres obertes com tothom, poder escoltar la música que volem, i no, com cada dia, els acordeonistes, els trompetistes, els guitarristes, equilibristes i bonguistes que se passejen pel barri, a les hores en que l’altra gent, normal, molt probablent, deu veure el Telediari o deu llegir un llibre, amb una certa tranquilitat. Ara, a més, ens torturaran amb música clàssica, cada dia, cada dia... No, gràcies. Nosaltres li regalam. La nostra associació de veïnats que ara celebra les seves festes patronals, és al carrer de Sant Pere, a un tir de fona del seu despatx. Senyor Matas, quan vulgui i pugui, feim un cafetet, per aquí prop i parlam del nostre barri, del renou, de la llei del renou aprovada pel govern del senyor Aznar, del qual vosté feia part, dels hotelers de S’Arenal que no volgueren altaveus a la via pública, com aquests que vosté ara, sembla, diuen, vol posar i que, curiosament, l’ajuntament prohibeix a la seva ordenança vigent. I si li pareix feim una xerrada sobre la música que més li agrada. Clàssica, per suposadíssim.

Notes de toponímia i onomàstica. Climent Picornell.

jcmllonja | 31 Octubre, 2004 11:38

QUAN REDACTAVA LA MEVA TESI DOCTORAL, SOBRE EL TURISME A LES ILLES BALEARS, VAIG COMENTAR LA QÜESTIÓ DE LA TOPONÍMIA TURÍSTICA A JOAN MIRALLES I MONTSERRAT –ARA CATEDRÀTIC DE FILOLOGIA CATALANA- QUI EM VA ANIMAR A PUBLICAR-HO AL BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA. AIXÍ VA COMENÇAR LA MEVA RELACIÓ AMB L’ONOMÀSTICA I LA TOPONÍMIA. TEMPS DESPRÉS, I A TRAVÉS D’UNS CONTACTES D’EN BARTOMEU BARCELÓ I PONS –ARA CATEDRÀTIC JUBILAT DE GEOGRAFIA- VAIG HAVER DE TRACTAR AMB ELS MILITARS PER DUR A TERME LA TOPONÍMIA DEL “MAPA TOPOGRÁFICO NACIONAL 1: 50.000. ISLAS BALEARES”. HO VAIG HAVER DE FER A TRAVÉS D’UNA EMPRESA “GEÒGRAFS REUNITS S.L.” DE LA QUAL ERA EL PROPIETARI I ÚNIC EMPLEAT. AMB LA GENT QUE DUGUEREM A TERME AQUESTA TASCA, ES VA ANAR CREANT UN INTERÉS CREIXENT PER LA TOPONÍMIA DE LES ILLES BALEARS. DURANT ELS MEUS ANYS DE VICE-RECTOR DE L'UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS, ES VA POSAR EN MARXA EL QUE SERIA DESPRÉS EL "GABINET D'ONOMÀSTICA" DE LA UIB. JUNTAMENT AMB N’ANTONI ORDINAS VAM DIRIGIR LA TOPONÍMIA DE LES FULLES DEL MAPA DE BALEARS 1:5.000, MAPA DE REFERÈNCIA PER A LA CARTOGRAFIA AUTONÒMICA. EL FET QUE EN MIQUEL GRIMALT EM FES ARRIBAR EL SEU LLIBRE SOBRE ELS NOMS DELS NIGULS, EM VA FER AVINENT DUES COSES : UNA.- LA POSSIBLE REACTIVACIÓ D'UNA COL.LECCIÓ DE LLIBRES DE LA QUAL EM VAIG SER CO-DIRECTOR I QUE PUBLICÀ, ENTRE ALTRES, "LA TOPONÍMIA DE LES COLUMBRETS" D'EN FRANCESC CANUTO I "ELS NOMS DELS BOLETS" D'EN COSME AGUILÓ. DUES : LA PUBLICACIÓ DE L’ARTICLE QUE SEGUEIX A LA REVISTA DEL MEU POBLE, “MEL I SUCRE” DE SANT JOAN (MALLORCA).


(Fotografia : Gori SALVÀ )

Noms ( de niguls, també)

Climent Picornell

Els déus tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenomens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus –tots- no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posaren noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa : duia el diari, que un pare volgué posar a la seua filla de nom “@”. “No sé si el meu nom és aquest, però quan el sent em gir” deia el filòsof dubtant de tot. L’Onomàstica és la disciplina que estudia els noms. De persones, de coses i de llocs. En aquest darrer cas li deien toponomàstica, ara ho coneixem com Toponímia. Per qüestions professionals vaig tenir contacte amb la Toponímia i vaig acabar fent-me membre de la molt benemèrita Societat d’Onomàstica, i esper sempre amb atenció el seu Butlletí. La meva dèria, motivada per la cartografia - els mapes solen tenir tres capes : l’altimetria, la planimetria i la toponímia- em dugué a preocupar-me pel procés de susbtitució dels nostres noms de lloc, que el turisme havia provocat sobretot ran-de-mar. Noms d’hotels i urbanitzacions havien sembrat el país d’una nova toponímia estranya, exòtica i ridícula. Al mateix temps sobrevivien encara els noms de carrers amb la deixa feixuga del franquisme –noms de falangistes i generals, sobretot- cosa que feia ben necessària una recuperació del bagatge dels noms tradicionals. Però un altre problema sobrevolava les nostres preocupacions. L’abandonament de la ruralia provocava que, qui encara en sabia, qui coneixia els noms petits, aquells despreciats pels déus d’abans i d’ara, els microtopònims, es perdien per sempre amb la mort de pagesos, pastors i garriguers. La feina per a la recollida i fixació d’aquests milers de topònims fou una de les fites a assolir. Primer uns pocs, filòlegs i geògrafs, després ja més gent, continuà la tasca, que no vull dir que estigui acabada, però sí ripuntada. Paralel.lament a tot això feia falta aplicar la correció toponímica, capolada per la cartografia oficial durant anys, feta per agrimensors i militars forasters, amb una ignorància i un despreci per la nostra llengua ben manifestos. Em vaig veure enmig de la correcció d’aquests mapes, primer els de l’estat i després els de la comunitat autònoma. Record encara un general, vestit d’uniforme, al seu despatx, al quarter de Madrid on després hi jutjaren els militars rebels del 23-F, el coronel Tejero, el general Milans dels Bosch i la resta; em deia el general, preocupat i indignat, davant la nova normativa que impulsava la correcció toponímica amb la normativa de la llengua catalana : “los nombres de los vértices geodésicos no los pueden tocar; los nombres oficiales de los municipios tampoco, si el municipio no ha pedido el cambio; ni el del Mar Mediterráneo!”. Bé. Històries d’un temps. Del “Temps d’en primer” que diuen a Menorca pel que nosaltres deim “històries d’en temps primer”. Ara, arriba a les meves mans una petita joia de l’onomàstica : “Els noms dels niguls a Mallorca”, de na Maria Bonet i en Miquel Grimalt, editat per Documenta Balear i amb la fotografia de la coberta feta pel meu cosí, també Climent Picornell, ja desaparegut. Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. He de confessar que tenc un sentiment de reconfortament quan llegesc obres com aquestes –i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars-, obres que fixen i conserven noms. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest, no podia ser d’altra manera, és un cap de fibló que fa feredat.

Cròniques urbanes (1). Climent Picornell.

jcmllonja | 21 Octubre, 2004 10:10


( Imatge del gran  Robert Crumb, www.crumbmuseum.com )


EL CRONISTA, DURANT L'ESTIU, HA ENVIAT CRÒNIQUES FORANES; ARA, DE RETORN A LA CIUTAT, TOQUEN LES URBANES.

CRÒNIQUES URBANES : "EL PURGATORIO"

Climent Picornell

Les dones ho sabien. De fet era una de les condicions que els posaren per casar-se. Els tres amics de sempre, un pic cada dos mesos, sortien a fer voltes per bars i coves de mala mort, de mal nom i de mal lloc, mals de trobar. Era la seva afició i el seu costum. Treien els seus desfressos de «freakies» d'un temps. Un amb la americana «d'ante» -de pell girada, deia sa mare quan la comprà- amb unes cintes primes pels braços, com a burbaies, estil «Easy Rider», com en Fonda menant la seva moto; l'altre, tot de cuiro negre de dalt fins baix, però ara ja quasi no es podia cordar els calçons, i el tercer, en Guillem, que anava, com sempre, de «normal», i era el més anormal, ironies de l'existència. Toc, toc, toc !!! Pegaren tres cops forts a la porta de ferro tal com els havien dit. Una obertureta, com la de la de tirar les cartes, s'obrí i uns ulls maquilladíssims, exageradament maquillats, demanaren : «Quién creó el mundo?». «El mundo lo creó la diosa Gea», van respondre els tres, quasi a l'hora. Se sentí com un renou de forrellat, de portota de castell medieval i les frontisses gemegaren, la porta girà i veren l'espeltre que els havia demanat el sant i senya, un, o una, berganta, no se sabia molt bé, encarandimada damunt uns taconarros de pam i mig, un body aferrat al cos que deixava veure mames postisses o operades i pèl pertot arreu del seu cos. «Hola, maricones», els escometé. «No lo somos...», en Pere li va fotre una potada a en Guillem, perquè no els delatàs, ja que, pel que semblava, allà només hi tenien cabuda els marietes. «El Purgatorio», estava decorat, amb imatges i icones del cel i de l'infern, alternativament, volent donar a entendre que eren al bell mig, entre Scilla i Caribdis, com els havia ensenyat a dir un professor de l'Institut Ramon Llull, preocupat només perquè no fessin el ridícul durant les seves miserables vides. Dimonis desnus, amb la fava més llarga que la coa i àngels amb unes mames més grosses que l'esternum, que si volassin com els coloms seria descomunal; déu nostre senyor dibuixat amb un lleuger matís gay; la mare de déu aferrada amb na Maria Magdalena -que rentà i aixugà Jesucrist amb els seus cabells- amb una tesitura més aviat bollera, «lèsbica», va dir en Guillem, recordant que també els ensenyà qui era Lesbos el seu mestre de l'Institut. Al tasser, a la barra com li agradava de dir a en Joan, n'hi havia més d'aquella fauna, germana o cosina del qui havia obert, descomunals amb les seves vestimentes que semblaven domassos dels dijous sant mesclats amb bragues de «todo a cien», això els dotava d'un espectre atractiu i repulsiu a l'hora. «Qué os pongo?» Un San Francisco», demanà en Guillem, a qui ara el metge li havia prohibit l'alcohol. «Un San Francisco? Pero cariño, tu que eres una monja o un santón? Hace un siglo que no preparo un San Francisco, que gracia...! Bueno. Te preparo uno que te vas a cagar!» Li digué obrint molt la boca -«que te vas a cagaaar»- i mostrà unes dents llarguíssimes i uns queixals empastats, amb esmalt fluorescent. «Has vist» digué en Joan, «pareix que du llumets dins la boca, la loca aquesta». «La bebida del dia», digueren els altres, com si fossin uns entesos. Ho havien vist escrit a un pissarró, a l'entrada : «Hoy : Fuegos fatuos. 20 Euros». «Dos fuegos fatuos. Pero... muy fatuos». Digué «Fatuos» com «Te cagas»: «Fatuooooos». La llum no era excessiva, excepte els focus que il·luminaven les figures de les parets, la moqueta roja, els seients de vellut granate i skai negre i la gent una mescladissa acollonant. Des del suposat canonge de la Seu, fins al pare de família amb ulleres fosques i la cofradia dels habituals, i.... «i aquell que no es Rundessi?» «Vatuadell en Rundessi!!». «Rundessi! Rundessi!» Digueren els tres, fort. En Rundessi, els mirà, amb la cara alegre. El trobaven, adesiara, perdut i sempre tot sol, per les rutes del clavegueram de la ciutat. Els féu senyes de que s'acostassin. Estava amb dos, o dues, elements espectaculars. D'aquelles, o d'aquells, que el cul els pega com un bot a partir de que comença a l'esquena, «respingón» aprengueren a dir els tres d'una puta vella que els servia «gins and tonic» per devers el «Brut», el sobrenom del «Barrio» per antonomàsia, el cau de les putes organitzades, de quan «Can Vallés» al carrer del Socors, encara estava obert. «Greda i Alba», digué en Rundessi, presentant les seves, o seus, acompanyants, «són brasileires». «Hola, mi amor» li digué na Greda a en Guillem posant-li mà al paquet sense anar gens alerta. En Guillem, no féu ni una passa enrere. N'Alba ja havia firat alguna cosa amb en Rundessi i només aixecà el cap. «De què anau, tios!» En Rundessi, un antic militant, quasi fundador, d'un d'aquells partits comunistes minoritaris, excindits del PCE, després reentrat al PCE, després expulsat, després i després..., però sempre un habitual del rodar per les barres i els tassers. Una de les seves màximes era: «no hi ha ofici més noble que l'aguantar amb dignitat una barra d'un bar». Aguantar o que t'aguanti, és indiferent, el fet es arrepitar-se amb elegància, quan les cames ja no obeeixen les ordres que un els hi dóna. En Rundessi els mostrà unes paperetes de pols blanquinosa que li havien arrambat uns companys de la feina, funcionaris de l'administració. «Anem als excusats, són grossos». «El Purgatorio» era petit però els excusats eren enormes. En Guillem i aquella cosa amb mames i paquet, xerraven i s'entenien a les totes. Tots entraren dins el lloc comú, que no tenia senyes de quin era el dels mascles i quin de les femelles, però sí que tenia dues portes, com la llei mana. Un pic a dins, eren sis, estaven un poc estrets. En Rundessi, posà les eines damunt el lavabo i pegà una esnifada que pareixia que havia fet una bufa dijuna. N'Alba el seguí. Però quan s'acotava per posar-hi el nas na Greda, pega un bot i li diu fort a en Guillem : «Aquí no cabrón...!» I amb la mà li retirava la perdiu de davant la boca. En Guillem, anava, manades desfetes, amb la fava enravenada defora. «Però no veus que és un homo!» li deia en Joan . «És igual, ara ja nedam», responia aquell...S'armà un «guirigay» de mil dimonis -que són, també, visitants del purgatori-... N'Alba llenegà i posà una mà dins la regata dels pixadors. En Pere, amb el cap estret dins el pitam de na Greda, sense voler, la va empènyer i, un damunt l'altre, pegaren a la porta de sortida, on ja esperaven les tres cambreres, o cambrers, per fotre'ls defora. N'Alba, que s'havia enrollat amb en Rundessi, només per la coca, se com espolsava i se rentava les mans, que li feien una olorada. En Joan, puntual, pagava la ronda. Defora, els neons indicaven ben a les clares: «El Pu...torio», la meitat de les lletres del mig no s'encenien. I en Rundessi, com sempre, embullat, però molt clar en les seves actuacions «reflexes», ja havia aturat un taxi i tornava cap a ca seva, sense esperar ningú. Encara, però, amb el cotxe que partia, tregué el cap per la finestra, per dir fort i sense mirar, aixecant el puny esquerre : «Allons enfants de la patrie ! Al·lots, que ja és hora d'anar a fermar el mul!». // Climent Picornell // www.diaridebalears.com //

LES PORS DE LA INFÀNCIA .

jcmllonja | 14 Octubre, 2004 21:30




Algunes vegades un fet casual, una conversa, una imatge, desencadenen un mecanisme que roman, en part, ocult. D'això tractava el meu article al "Diari de Balears" de diumenge passat.

La llebre de Son Santos


Climent Picornell

Les pors de la infància un les passeja sempre damunt. Més o manco amagades, de grans ens acompanyen i ens turmenten, molts de pics, sense saber-ho. Vet aquí una de les moltes d'un servidor. Deien que na Catalina Papissa, havia fet donar «mal bocí», una forma d'encanteri dolenta -la nostra particular manera mallorquina de denominar la màgia negra- a un jove, en Guillem Sofregit. Ella el pretenia i ell no li feia ni puta cas, passava d'ella, com es diu ara, com si no existís. Agraviada, na Papissa se'n va venjar. El «mal bocí», prengué la forma d'un «mal-mal» -la nostra particular manera mallorquina d'anomenar el càncer- i el jove aquell, en Sofregit, morí enmig de mals espants, víctima ignorant del seu despreci. Tota aquesta història l'havia sentida contar mentre ens escalfàvem la panxa i el meu padrí torrava tallades de xulla blanca, els feia una creu amb un trinxet i la xulla, damunt els calius, pareixia viva, es vinclava per la part de la pell. El dia que s'enduien en Sofregit cap al cementeri, abans pujaven els morts a peu dins el «bubul» -la nostra particular manera mallorquina d'anomenar el taüt-, la comitiva de capellans, escolans, familiars i amics i coneguts, fou interrompuda per una llebre grossa, un llebrot, que travessà el camí de Son Santos, més o manco per on les dones s'acomiadaven del dol. La llebre, en veure el trull, s'aturà, guaità el taüt amb el mort a dins, una bona estona i, després foté un llongo impressionant i desaparegué per dins el llit del torrent, baix del pou de l'altre costat. Vaig recordar que el meu padrí quan s'havia mort na Papissa m'havia comentat : «Aquesta encara en farà qualcuna». La comitiva amb el mort es commogué i, a la vista de la llebre aturada enmig del camí, deia algú: «Això és l'ànima de na Papissa que ha volgut veure com el s'enduien». «Ara morirà de bon de veres», comentà una dona que era cega. El genter es returà de tot i el murmuri es féu un clamor dins aquella processó precedida per banderes i crespons negres. Una d'aquelles banderotes la duia un servidor i el vent que es mogué, quan la llebre hagué partida, m'obligà a aferrar-la fort amb les dues mans, les teles de les senyeres alçades feien com a mambelletes per mor del trebolí. Res. Tot s'acabà. El vespre, en arribar a ca nostra, ma mare havia aguiat el que mon pare havia caçat l'horabaixa per les nostres rotes de Son Alluny, confrontant amb els turons de darrere Son Santos. En seure a taula mon pare comentà: «No! I li he hagut de pegar dos trons, amb un no li ha bastat! Grinyolava com una persona. Saps que ho era de grossa, la punyetera llebre aquesta». Un calfred potent em va anar del cap als peus. No vaig voler sopar, vaig dir que tenia mal de panxa i vaig fer com qui va de caguetes. Em vaig tancar dins l'excusat, concagat, però de por, només de pensar que me tocàs per sopar un bon tros de na Papissa aguiada amb ceba. El que dèiem al començament: pors d'infants. Però a un servidor no li ha agradat pus, ni la llebre, ni el conill. Pus mai més.

Adreça: www.diaridebalears.com

HOTELERS I TOUR-OPERATORS. Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Octubre, 2004 14:52



UNA DE LES RELACIONS MÉS APASSIONANTS PER INVESTIGAR, HISTÒRICAMENT, ÉS LA QUE S'HA ESTABLERT ENTRE ELS NOSTRES HOTELERS I ELS GRANS OPERADORS TURÍSTICS. LA NOTÍCIA DE QUE EL GRUP HOTELER RIU COMPRARIA UNA PART DEL TOUR-OPERATOR TUI, DONAVA UN CAIRE NOU A LA HISTÒRIA D'AQUESTA RELACIÓ. D'AIXÒ ANAVA EL MEU ARTICLE SETMANAL AL "DIARI DE BALEARS", QUE SEGUEIX A CONTINUACIÓ




Si RIU compra TUI... o els mites del turisme també s'esboldreguen.

CLIMENT PICORNELL

Una de les notícies clau, en les altes finances del turisme d'aquest estiu, fou la posada a la venda d'una part de les accions de TUI AG, per part d'un dels seus propietaris de referència, el banc WESTLB, sobretot, després de què els nord-americans MORGAN STANLEY & Co. n'haguessin comprat una part (entorn del 10 %) i l'haguèssin venuda després, quasi tota. En resum, una moguda dins l'accionariat del major grup de viatges i turisme d'Europa -alguns diuen que del món- i el qui ha enviat més turistes a les illes Balears durant anys. És propietari de les marques que ara funcionen sota l'anagrama «El món de TUI». El grup de negocis PREUSSAG -amb empreses d'energia i de construcció, passant pels metalls i la química- es féu el seu propietari, a partir de la seva filial Hapag Lloyd; l'any 1999, adquirí el 50,01% de TUI. El grup operava amb el nom de Preussag AG fins que li canviaren pel de TUI AG, l'any 2002. Ara la seva propietat és en la borsa, el 15% són inversors privats i el 85% companyies i institucions, i el fort del seus negocis són els transports, els viatges i el turisme. Per cert, si volen comprar accions de TUI, ahir es venien per 15 euros cada una. Aquestes històries les han fetes davallar i pujar, però el grup amb seu a Hannover, ha aconseguit mantenir-se dins l'índex DAX, de la «Deutsche Börse». TUI té l'origen en el negoci que Hubert i Maria Tigges fundaren l'any 1928. Però és a l'any 1968 quan es fonen quatre majoristes -Touropa, Scharnow-Reisen, Hummel Reise i Dr. Tigges-Fahrten- i en surt TUI : Touristik Union International. Començaren a operar conjuntament en el mercat europeu traginant turistes alemanys, a poc a poc s'ha anat convertint en el major grup de Tour Operators d'Europa -quasi vint milions de clients- absorbint altres operadors i formant un conjunt d'empreses, en integració horitzontal i vertical, fins arribar a ara: més de 60 tour operators -THOMSON, el major d'Anglaterra i NOUVELLES FRONTIERES entre ells- més de 3600 agències de viatges, amb «TQ3 Travel solutions» com a bussines manager, 5 companyies aèries, transport marítim, 205 hotels, participació en grups hotelers, entre ells el mallorquí GRUPOTEL, i també a RIU HOTELS. TUI és una companyia que cotitza en borsa...i per tant, potser que sigui comprada i «OPAda». S'ha especulat que Sol Melià, NH Hotels o el grup Barceló en volien part -ja que WESTLB es vol desprende del 31% que té- però amb major intensitat és diu que RIU (propietat de la familia RIU, però també de TUI) es pensa si comprar-ho. TUI es propietària del 50% de la companyia RIUSA II, de gestió de RIU HOTELS. El Grup RIU és la creació d'una família de catalans de La Garrotxa, d'Olot en concret, encapçalada per Joan Riu Casamitjà que, després de tornar de Veneçuela on tingueren contacte amb l'hoteleria, els recomanaren d'entrar en el negoci turístic, a la Costa Brava o... a Mallorca. L'any 1953 compraren el que denominaren «Hotel San Francisco», de S'Arenal, de vuitanta llits. El Grup ha tingut una expansió prodigiosa. Mort Lluís Riu Bertran, el 1998, els seus fills Carme i Lluís Riu Güell han duit les regnes, com a tercera generació. Primer de l'expansió a les Canàries, l'any 1985 i després a l'estranger, l'hotel «Riu Taíno» fou obert l'any 1991 a Punta Cana a la República Dominicana. La composició actual del grup és de 112 d'hotels -16 a les illes Balears, 31 a les Canàries, 9 a Andalusia, 23 a Amèrica, 6 a Bulgària, 5 a Xipre...- amb 70.000 llits, 15.000 empleats i 780 milions d'euros de facturació el 2003, 900 milions esperats el 2004. Ja fa anys, quan això no s'usava, una aliança tàctica els féu consocis de TUI, al 50% en la gestió i també, sembla, que al 49%, 51% per Riu, en la propietat immobiliària de Riu Hotels. En la història de l'empresariat hoteler de les illes Balears, els solem classificar, els qui ho hem mirat un poc, entre «empresaris tradicionals» de l'hoteleria; els «empresaris d'oportunitat» -l'oportunitat dels booms turístics i les dependències dels operadors internacionals-; els «empresaris de cadena hotelera i financers» i els «empresaris internacionals». Coexisteixen entre ells o formen part, en diferent proporció, d'algunes categories a la vegada. Aquesta evolució de l'empresariat, o dels components de les societats hoteleres, ha comportat una evolució en la gestió del negoci, un lideratge per part dels grans empresaris, una successió generacional en el comandament de les empreses, etc. En resum, l'empresariat hoteler balear és una coexistència d'una diversitat de tipologies, però els més grans, són els qui donen el leit-motiv, i els més grans són les cadenes hoteleres dels Escarrer (Sol Meliá, la més grossa i l'única que cotitza en borsa), dels Fluxà (Iberostar), dels Barceló (Barceló Hotels) i dels Riu (Riu Hotels). Però en aquesta evolució empresarial, un dels llocs comuns, és parlar del sotmetiment dels hotelers al poder de qui els proporcionava els clients -els Tour Operators, TUI entre ells-, poder al qual, els grans grups hotelers han escapat en part amb la diversificació de les localitzacions dels seus hotels -a altres illes Balears, la Península, les Canàries o l'estranger, amb gran proporció al Carib-. No hem de deixar d'esmentar la sortida de l'armari de l'empresariat hoteler, com a gran força de pressió política, en la tragicòmedia de l'ecotaxa, durant el govern balear d'esquerres (1999-2003), anomenat «Pacte de Progrés». Però en la història del Turisme balear la figura de l'Operador Turístic, els TTOO, els Tour Operators, és fonamental perquè ha estat l'estructura que ha fet arribar els turistes. Abans quasi en la seva totalitat, ara ja, compartint-ho amb le companyies de vols barats, amb Internet i els hotelers, compartint l'oferta, de mala gana, amb les residències turístiques. Però la seva posició de força, dels TTOO, en la imposició de preus és clàssica, així com ho és la ruptura dels pactes entre hotelers per no abaixar-los. Deiem abans que el turisme depenia dels TO quasi en la seva totalitat i que s'havia dibuixat una figura senzilla, massa senzilla, quasi un mite, que presentava als TO com extorsionadors dels nostres hotelers, els comandaven i els nostres hotelers obeïen, i no els ha anat tan malament. Aquesta figura dominant, de la multinacional operadora de viatges, s'ha anat desdibuixant. Primer amb les seves participacions en l'oferta de places turístiques a les Balears, en propietat o en cogestió i després perquè ja altres grups, com el de Fluxà entraren en el negoci dels operadors o el grup Barceló que és copropietari d'un operador turístic, First Choice, i hi ha, també, operadors estatals. Però TUI és TUI. I tot el que representa. Ara, si RIU compra una part de TUI es posa el cap en la boca del lleó; primer es digué que compraria el 31% propietat de WestLB, després només el 20% per evitar l' OPA, l'Oferta Pública d'Accions. Tant se val, si RIU es converteix en un dels accionistes de referència de TUI s'haurà clos la clau de volta del llarg arc de la història del turisme a les illes Balears. Per usar una metàfora senzilla, el peixet (els hotelers) que ha anat engreixant, ha engreixat tant, que ara mossega i es menja una gran tallada del peixot (els operadors turístics) que el perseguia sempre darrera. Si ho compren. I si no ho compren, també. Els propietaris de RIU diuen que diuen que els ha sorprès la notícia. Res, però, ja no serà el mateix dins la història del turisme a les illes Balears. Fins i tot els grans mites hauran perdut el seu poder d'evocació. Com TUI. Si RIU compra TUI...

 Adreça: www.diaridebalears.com

La Pipa a Internet. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Octubre, 2004 08:59



Ahir, al meu Bloc de Balearweb, hi vaig penjar una notícia d'un article que un servidor havia escrit sobre fumar en pipa,i que en Bonet de ses Pipes havia espargit al seu web, del Barcelona Pipa Club. El mateix vespre, un lector, em va fer arribar el mateix article que un "pipaire" valencià havia traduït a l'espanyol i penjat a un xat de "pipers" de Bones Aires ( www.pipaclub.com.ar). El mateix article sonava diferent //


LA PIPA DE MI TIO PEPE (DEDICADO A BONET "DE LAS PIPAS")

CLIMENT PICORNELL

MI TIO ERA FUMADOR DE PIPA. SIEMPRE CON LA PIPA EN LA BOCA, COMO UNA CHIMENEA. PERO EL HECHO MÁS RESEÑABLE, NO ES ESTE. EL TÍO PEPE, CUANDO SE LEVANTABA SE LAVABA LA CARA Y ENSEGUIDA, BUSCABA LA CACHIMBA DENTRO DEL BOLSILLO DE LA AMERICANA, EN EL INVIERNO, O EN EL BOLSILLO DE LOS PANTALONES SI ERA VERANO. LA LLENABA Y LE PRENDÍA FUEGO. TENÍA LA COSTUMBRE, CUANDO VOLVÍA LAS TARDES DEL CAFÉ, YA TARDECITO, DE HACER LA ÚLTIMA CALADITA Y LA "ULTIMÍSIMA" "CHUPADA", UNOS CUANTOS PASOS ANTES DE SU CASA, A LA ALTURA DE LA PANADERÍA, MÁS O MENOS. DESPUÉS PEGABA, CON LA PIPA, CUATRO O CINCO TOQUES A LA PARED Y ENTRE DOS ESPIRAS Y UN REQUEMADO ROJO, EL INSTRUMENTO QUEDABA VACÍO Y LIMPIO DE TABACO Y CENIZA, Y LA PIPA AL BOLSILLO, Y HASTA MAÑANA, SI DIOS LO QUIERE. CON LOS AÑOS, LA COSTUMBRE HIZO QUE ESTE RITUAL, UNA VERDADERA LITURGIA, LA HICIERA SIEMPRE ALLÍ MISMO, EN EL MISMO TROZO DE PARED, Y ALGUNA VEZ, ATIZABA LAS PERSIANAS DE LA CASA DE LAS "CATINERAS". DOÑA CATALINA "CATINERA" DORMÍA EN EL PISO ALTO, PERO UNA VEZ QUE HUBO FALLECIDO SU MARIDO, SE TRASLADÓ AL PISO BAJO, Y ADEMÁS A LA PARTE DELANTERA. SE SENTÍA MÁS TRANQUILA Y PODÍA VIGILAR MEJOR, DECÍA, LA PUERTA DE LA CALLE. LA PRIMERA NOCHE QUE ALLÍ DORMÍA, COMO PASA CUANDO UNO CAMBIA, NO PODÍA CONCILIAR EL SUEÑO. Y DABA VUELTAS Y VUELTAS EN LA CAMA. Y HETE AQUÍ QUE SIENTE GOLPES EN LA PERSIANA Y A ALGUIEN QUE TRAJINABA POR FUERA. NO SE MOVIÓ EN ABSOLUTO, HELADA, ESPANTADÍSIMA, NADA, AQUELLÓ PASÓ. LA SEGUNDA NOCHE, OTRA VEZ LO MISMO. LA TERCERA NOCHE, SIEMPRE MÁS O MENOS A LA MISMA HORA, YA ESPERABA LEVANTADA Y LE PARECIÓ VER A UN HOMBRE QUE PEGABA CON UN MARTILLO EN LAS PERSIANAS Y PERMANECÍA UN RATO DELANTE DE SU CASA HACIENDO UNAS MANIOBRAS EXTRAÑAS. LA CUARTA NOCHE, YA ESPERABAN, AL LADRÓN O AL FANTASMA O A LO QUE FUERA. ERAN ELLA, EL ALGUACIL, Y UN SOBRINO, MUY CAZADOR, CON LA ESCOPETA A PUNTO. COMO LAS OTRAS NOCHES, A LA MISMA HORA, ESCUCHAN PASOS, UNOS TOQUES EN LA PARED Y CUANDO SUPONÍAN QUE IBA A PEGAR LOS GOLPES EN LA PERSIANA, ABREN Y "TROPIEZAN" CON LA PIPA DEL SEÑOR PEPE, TODAVÍA CON EL "REQUEMADO" BIEN CALIENTE. LAS CHISPAS CAYERON ENCIMA DE LA CAMA DE DOÑA CATALINA, EL SOBRINO CON LAS PIERNAS TEMBLANDO, NO HABÍA QUITADO EL SEGURO DE LA ESCOPETA,- MENOS MAL!!- Y EL ALGUACIL NO SE REPONÍA DE LA SORPESA DE VER A MI TIO CON LA BOCA ABIERTA MÁS SORPRENDIDO QUE ELLOS. LA NOCHE QUE HIZO CINCO, YA VACIÓ LA PIPA EN UNA "PIEDRA ESCUPIDORA", HECHA DE PIEDRA DE BINISSALEM (MATERIAL MUY DURO Y RESISTENTE DE MALLORCA)QUE HABÍA EN LA ESQUINA, UN POCO MÁS ADELANTE DE LA CASA DE LAS "CATINERAS". EN VERANO CUANDO TODO EL MUNDO DORMÍA CON LAS VENTANAS ABIERTAS, LOS VECINOS OÍAN EL TEC TEC TEC... DE LA PIPA VACIÁNDOSE. Y YA SABÍAN QUE AL SEÑOR PEPE LE HABÍA ENTRADO SUEÑO Y VOLVÍA A SU CASA.

Climent Picornell.

Retorn d'un article. Climent Picornell.

jcmllonja | 05 Octubre, 2004 21:10


( En Joan Bonet el gran artesà de les pipes)


M'ha fet gràcia llegir, a la web d'en "Bonet de ses Pipes",dins la del Barcelona Pipa Club ( www.bpipaclub.com/jbonet.htm ) la versió castellana d'un article que vaig publicar sobre la pipa del meu conco en Pep. Així sona :

El tío "Pep" y su pipa

Conté aquí aquello de un fumador que consiguió, con el humo de su pipa, liberar un automóvil de la invasión de un enjambre de abejas, Quien me informó del suceso lo había recogido de un amigo de ambos, el profesor de la Universidad Balear, Climent Picornell, que poco después lo relató, con la maestría que lo caracteriza, en el "Diari de Balears" único periódico de las islas publicado íntegramente en catalán. Recientemente, el 21 de noviembre, Climent contó en el mismo diario otra anécdota pipera titulándola: "La pipa del meu conco Pep" añadiéndole el subtítulo ("Per en Bonet de ses Pipes") Agradezco el detalle y aprovecho para hacérosla llegar en castellano, no traduciendo el escrito que seria un atrevimiento por mi parte, sino contándoos a mi aire lo que el ha sabido contar en el suyo con el estilo que maneja y yo tanto admiro. Relataba el historiador, que en su pueblo (Sant Joan) al fallecer el esposo de Catalina "Catinera" esta dejó de usar el dormitorio del piso superior de su casa y pasó a dormir en uno de la parte delantera de la planta baja, porque así se sentía más segura al poder vigilar la puerta de la calle. La primera noche que se acostó allí, como suele ocurrir en estos casos, y más en su nueva situación, no podía conciliar en sueño, se removía intranquila en el lecho cuando, de pronto, se quedó quieta, tensa, asustada, acababa de oír unos golpeas extraños primero en la pared y luego en la persiana de la ventana, apenas respiraba cuando escucho como se alejaban unos pasos que a ella le parecieron fantasmagóricos. A la mañana siguiente no estaba segura de lo ocurrido e incluso llegó a pensar si aquello habría sido una pesadilla, pero por la noche, más o menos a la misma hora, volvieron a producirse los golpes y pisadas del día anterior, con el correspondiente espanto de la viuda. Como quiera que la noche siguiente volvió a repetirse lo mismo, "Catinera" comento su preocupación a la familia y esta denunció lo que pasaba a la autoridad, que, naturalmente, decidió tomar las medidas pertinentes. Así fue como la cuarta noche, a la hora acostumbrada, cuando el fantasma, sinvergüenza, o quien fuera se acercó sigilosamente a la ventana con su aviesa intención, esta se abrió repentinamente apareciendo en la misma el alguacil del pueblo, un sobrino de la viuda, cazador experimentado con una escopeta cargada y la buena mujer asomando por detrás de sus protectores con cara de espanto, que se transformo en asombro al comprobar que el "espectro" no era otro que "Mestre Pep" el tío de Picornell, con su pipa en la mano levantada en acción de golpear con ella la pared pera vaciarla de sus cenizas. El autor del artículo lo iniciaba comentando la gran variedad de vegetales que llegaron a fumar su tío y demás fumadores mallorquines en los tiempos difíciles de la posguerra así como algunas de las costumbres de pipador empedernido que manejaba su tío entre ellas la de la última fumada de la jornada que acababa, un día sí y otro también, al salir de la taberna camino de su casa, agotando el contenido de su pipa, lo que solía ocurrir siempre cerca del domicilio de las "Caterines", vaciando luego las últimas cenizas golpeando en la pared e incluso algunas veces en las persianas que se ponían a tiro, haciendo esto hasta que fue sorprendido por el trío que hemos citado antes. Desde aquella noche "Mestre Pep" al regresar a casa únicamente vaciaba su pipa golpeando en los guardacantones.
«Anterior   1 2 3 ... 44 45 46 47 48 49 50  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb