Climent Picornell

JA HA PASSAT SANT ANTONI. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Gener, 2005 09:27

Ha passat ja Sant Antoni, els foguerons, el porquim torrat, l’olor de fum, les gloses prop del foc –calentets per davant i gelats per l’esquena- i tot això. “Molt ètnicament correcte”, comenta un antropòleg de gabinet, amic meu, malgrat tot.

Un servidor fa temps que arreplega, desordenadament, gloses que surten a les ximbombades de Sant Antoni, sobretot a les d’Artà i Sant Joan de Mallorca, els meus dos pobles de referència, en aquests quefers.

Tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc, etc, etc... i, en canvi, no m’agraden massa les més cojunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment. Però, que hi farem...això va així. Penjarè al bloc una mostra, selectiva d’enguany.


(  Constel.lacions estelars a un Atles holandès del segle  XVIII)

SABIA LA PRIMERA GLOSA, PERÒ NO LA CONTESTACIÓ. HI ÉS EN CURSIVA.

Vos que sou empaltador

I vos n’enteneu de mudes

Empaltau-vos sa perdiu

I si aferra en tendreu dues.

Estimat meu dues eines

Són males de manejar

Tu amb dues vols barrinar

I amb una t’hi veus en feines.

Bona barca, bon timó

Bon arroç, bona llimona

Si tu hi vas per sa major

Jo hi aniré per sa segona.

Sa filla d’en Bujarró,

Sa major, no sa segona.

Li trobaren dins sa poma

Set pardals i un garballó

I diuen que si cercaven

Ben arreu tots es racons

Trobarien es collons

D’es vicari i d’es rector.

I JA QUE HI SURTEN RECTORS I CAPELLANS, DUES O TRES D’AQUESTA “TEMÀTICA”,

L’església és un sementer

Petit i dóna bon compte

Que mentre hi hagi gent tonta

Es capellans viuran bé.

I els sermons dels capellans

Sempre acaben amb bacines

Compren cotxes i benzina

Dels doblers dels ignorants.

Saps que va dir el jai Sampol

Que es predicar és ben de bades

Que si en el cel no hi ha lladres

El Bon Jesús és tot sol.

I es rector de Manacor

S’en va anar a boixar a Maria

I llavonses se’n venia

Collons buits i fora por.

Em pensava que en tombar

Ja no s’aixecava pus

Però és com el Bonjesús

Que torna a ressucitar.

I FINS L’ANY QUE VE...

Sa Corema ja s’en ve

Com un cavall a n’es cos

Ai ximbombeta adios

Ja mos veurem l’any que ve

PD.- LA DARRERA ( I NO EN CANT PUS...)

Por la ventana te ví

I en es cap duies un gorro

Me pensaba que eras tí

I era es porc que treia es morro.


OXÍMORON. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Gener, 2005 11:09

L’oxímoron com a recurs poètic, filosòfic o retòric ha traspassat la seva frontera conceptual i és d’ús generalitzat encara que la gent no en sigui conscient. No vaig trobar llistats d’oxímoron en català a Internet, ni tan sols a la web d’en Màrius Serra ( www.verbalia.com ), i la llista en espanyol era curteta i, molts d’ells mal traduïts, de l’anglès. No seria una mala feina, posar-s’hi : “oxímoron català” ( si algú en coneix podria donar-me’n notícies). D’això anirà el meu article pel Diari de Balears, que podeu llegir més avall.

(Il.lustració : Fotografia de la Col.lecció "Visions de Mallorca" del meu cosí Climent Picornell ( 1956- 2003 )

OXÍMORON

Climent Picornell.

No té res a veure amb l’òxid, ni és una pintura contra el rovellat, però tothom sap que és un oxímoron i, fins i tot, “amic lector”, en deu haver posat algun a la seva vida. Per exemple : “The sounds of silence” ( Els sons del silenci, la famosa cançó de Simon i Garfunkel) és un oxímoron. “Bombes intel.ligents”, “Un partit integrista, moderat...” o “la banca ètica”, ho són. Un oxímoron és, com poden veure, una figura de pensament – de la lògica, de la retòrica o de la poètica- que consisteix en construir un sintagma amb termes oposats semànticament. Per exemple : “la fosca claredat”, “una audaç covardia”, “la dreta intel.lectual” o “desenvolupament sostenible”. J. L. Borges, que en sabia, diu “en la figura que se llama oxímoron, se aplica a una palabra un epíteto que parece contradecirla; así los gnósticos hablaron de “una luz oscura”; los alquimistas de “un sol negro”.

El seu ús pot ser com a recurs poètic, P. Bellini manté que “l’oxímoron estima la poesia” ( “Escucho el discurrir callado, del río seco”, d’un poeta desconegut ; “la herida que duele y no se siente”, de Quevedo; “ Giusto é morire, per ingiusta causa” d’E. Montale; o “És quan dormo que hi veig clar” del mestre Foix). En aquests casos l’oximoron –només una part del vers- crea, amb aquesta contradicció excloent entre el significat de dues paraules que estan en contacte, com una variant de l’antítesi, una espècie de paradoxa, no sempre aparent, que pot donar lloc a un nou significat; podríem dir, amb llicència poètica, que construeix una realitat més profunda, o, senzillament, una cosa nova : “la música callada / la soledat sonora ...”. Si és capaç “d’escoltar el silenci”, ja té la prova d’un oxímoron “real”. "Corre, dijo la tortuga, / atrévete, dijo el cobarde, / estoy de vuelta, dijo un tipo / que nunca fue a ninguna parte, / sálvame dijo el verdugo, / sé que has sido tú, dijo el culpable, / no me grites, dijo el sordo, / hoy es jueves, dijo el martes...”, a la cançó “Mentiras piadosas”, Joaquín Sabina encadena -és un dir- oxímoron.

Quan funciona bé l’oxímoron, repetesc que tenyit d’antítesi i paradoxa, és quan s’empra -com diu de forma excel.lent l’Espasa- per ocultar un agut sarcasme, davall un aparent absurd. És la més emprada de les variants de l’oxímoron modern. En política, per exemple, parlar de “la dreta sinistra”, de “les guerres legals” o dels “polítics honrats”; es atribuït a Grouxo Marx, l’oxímoron : “intel.ligència militar ?” Conten que Pío Baroja oximonoritzà –si és permès dir-ho així- una resposta; quan li demanaren la seva opinió sobre una publicació anomenada “El Pensamiento navarro”, va respondre : “Pensamiento y navarro ?”. O, pot ser “la monarquia moderna” ? Existeixen “els serveis als clients”? S’imaginen “l’administració responsable”? O una “televisió educativa” ? O és possible “un jueu antisemita?” Entorn d’ aquesta última accepció, titulava un periodista : “Acord entre palestins i sionistes. La via oximorònica de debat”.

No se sap com, però funciona un mecanisme ocult. Quan és posen juntes aquestes paraules oposades, que no poden ser qualsevulla, es fabrica una nova realitat conceptual, inexplicablement explicativa, valgui l’antítesi. Perquè, i això és el valor de l’oxímoron, no en surt una paradoxa senzilla, sinó alguna cosa més. “Cuando mi viejo era joven...” comença les seves memòries un escriptor sud-americà. “La modernitat arcaica” o “un feliç error” dirigeixen el concepte cap a un nou camp interpretatiu o, si ho troben exagerat, senzillament divertit : “Molts pocs xinesos...”, “la bio-ètica” o “feliçment casats”.

Tan és així que M. Certeau indica que l’oxímoron “crea un forat en el llenguatge” que invoca a reflexió, encara que sigui enfrontant conceptes banals o paraules que un ha vist juntes moltes de vegades : “la novel.la històrica”, és un oxímoron ? O no serà que tota la història no és més que una immensa novel.la? X. Bellès, ens parla de “les destruccions constructives”; un jove es referia a “les avantguardes institucionalitzades”.

N’ hi ha que l’usen de forma conscient, torn repetir, més enllà del que anomenem “contradictio in termini”. Així C. Semprún : “La tradición revolucionaria francesa ( perdón por el oxímoron)...” o, en un manual sobre direcció d’empreses : “Liderar sin mandar ( oxímoron de la diversidad directiva)”. L’atenció per l’ oxímoron a Internet és relativa; el que més surt quan un “googleja” amb la nostra paraula, és un article signat pel “Subcomandante Marcos”, el líder mexicà : “Nuestro siguiente programa: ¡Oximoron!”, parla de “la derecha intelectual”, “el fascismo liberal” o “la globalización fragmentada”, qui sap si dignes continuadors d’ “una profunda banalitat” o “el principi del fi” ( de la història, tal vegada?). Existeix un web www.oximoron.com, amb una llista en espanyol (“Amor libre”, “Aldea global”, “Calma tensa”, “Desacuerdo unánime”, “Inmaculada concepción”, “Líder anarquista”, “Naciones Unidas”, “Mala suerte”, “Peso pluma”, “Soberanía limitada”, “Vida eterna”, etc.). No l’he trobada en català. Però el web de referència és www.oxymoronica.com, en el qual Mardy Grothe, mantén aquesta pàgina com continuació del seu llibre “Oxymoronica” (Harper and Collins. N. York. 2004); hi trobaran, entre altres coses, una llarguíssima llista oximorònica : “Airline food”, “British fashion”, “Calculated risk”, “California champagne”, “Civilized divorce”, “Internal exile”, “Iron curtains”, “Loyal opposition”, Original copy”, “Sad clown”, “Talk show”, ... Per oxímoron moderns: la informàtica. “Advanced BASIC” o “realitat virtual” ; ara bé, el líder en el ranking ciberespacial d’oxímoron, i amb gran plaer, supòs, dels partidaris de Linux i els programaris lliures és : aquest ordinador “funciona amb Windows”.


RETORN DE L'EMOCIÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2005 23:48



               Retorn de l’emoció.

            De vegades, era com si es ves a ell mateix, fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veurer-se per un forat, fent el que estava fent. Era com un pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estàs assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era amb la seva al.lota, remolesta perquè els picapedrers havien fet una destrossa a la cambra de bany del que havia de ser casa seva, era com si ell fos un espectador de la casa de veïnat. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital, on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Calia, urgentment,  un retorn de l’emoció per les coses i per les persones, i per les situacions, sobretot. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs la vida en una espècie de sessió de cinema continu, visionant una pel.lícula, d’aquelles en blanc i negre del cinema italià d’un temps, tan compromeses i tan avorrides.

C.P.

 



EL PARE GINARD, EL "COL.LECTIU TERANYINES" I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Gener, 2005 16:09



EL PARE GINARD, EL “COL.LECTIU TERANYINES” I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA.

CLIMENT PICORNELL.

Rafel Ginard i Bauçà ( Sant Joan de Mallorca, 1899 - Artà,1976) fou un frare franciscà que es dedicà, també, a escriure. Una de les seves dèries va ser arreplegar milenars i milenars de gloses o cançons populars de Mallorca, cosa que feu durant molts d’anys i que l’Editorial Moll li publicà en quatre voluminosos volums, un tresor de la lexicografia i la cultura, sedassades per la poesia popular.

Hi ha qui manté, i un servidor és també d’aquesta opinió, que el “Cançoner Popular de Mallorca” del Pare Ginard, el “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Antoni Mª Alcover i F.de B. Moll, juntament amb l’ “Aplec de Rondalles Mallorquines” d’en Jordi des Racó ( A. M. Alcover), són les tres potes fonamentals damunt les quals reposa el fenomenal edifici de la llengua catalana a les illes Balears, per dir-ho aviat i sense fer massa matissos.

Els mantenidors de la memòria del pare Ginard, sense cap dubte, són actualment el integrants del Col.lectiu Teranyines de Sant Joan (   www.mallorcaweb.net/teranyines/cgi-bin/teranyines.pl?pagina=qui  ), del qual en som i em sent membre. Un col.lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Hem editat obra del pare Ginard, es convoca anualment una “diada del Pare Ginard” i promocionàrem la compra de la seva casa natal ( cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003) per a dedicar-la a Casa-Museu del Pare Ginard i a ser la seu d’un “Centre d’estudi i investigació de la cultura popular de Mallorca”. La casa, abandonada, fa feredat i el projecte s’ha paralitzat de forma absolutament temerària (aquesta temeritat, també té noms i llinatges).

Una de les darreres publicacions que ha fet el “Col.lectiu Teranyines”, a la seva col.lecció “Monografies Santjoaneres”, és un dietari que redactà el Pare Ginard sobre la seva infància i que titulà : “De com era infant”; amb un pròleg, immillorable, de Pere Rosselló i Bover, indicutiblement, el millor coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner.

Aquestes memòries, són, per a molta gent, que les ha llegides, una obra que baix el fals mantell d’ “opera minora”, descobreix una sensibilitat personal i un domini de la llengua catalana excepcionals. Així ho han manifestat, per escrit, entre altres, Josep Piera, un dels grans poetes valencians actuals, i l’escriptor inquer Lluís Maicas, o fa pocs dies Àlex Volney. I així ho creu, també, un servidor que quedà impressionat quan les llegí per primera vegada a la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren ja fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites, d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet, hi vaig trobar les confessions profundes d’un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, de la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i l’absència imposada i que devia ser usual, entre els pares i els fills, en aquella misèrrima Mallorca de finals del segle XIX. Jo recordava el Pare Ginard d’haver-lo vist per Sant Joan i em semblava, més aviat, un frare distant i un poc sull, vaig entendre moltes de les seves actuacions posteriors, vistes amb el prisma aclaridor de “De com era infant”. Ja sé que és la meva lectura personal. Un poc massa personal, vaja.

Per tant, mira-ho de llegir-lo. Aquest és el missatge principal d’aquest apunt, penjat en aquest bloc.

NOTA BENE .- La publicació d’aquesta obra ha provocat, prèviament i posteriorment, una sèrie de fets i actituds que, un servidor, els contarà un dia amb pèls i senyals. I ho faré perquè són un exemple de com la misèria humana i intel.lectual, tantes vegades, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica i d’estètica i, qui sap, si també les confonen amb la gimnàstica o la magnèsia. I cal acabar així, amb una mica de conya, perquè el relat dels fets que els faré, voreja la dosi de l’incomprensible i cau de ple dins l’axioma que sentencia que “la realitat supera, sempre, de molt, la fantasia”. Ara, però, abans de tot, cal llegir el llibre.

Per fer-los, però, un tast del que els anuncïi, els penjaré al bloc l’article que publicà ÀLEX VOLNEY al “Diari de Balears” ( 6-gener-2005) i que anava d’aquesta temàtica.

I al final de tot, adjunt una biografia resumida del Pare Ginard.


Un nen sense Reis


Àlex Volney

Han arribat a les llibreries després de nombrosos obstacles, les memòries d'infantesa del pare Ginard: De com era infant obra descoberta pel professor i poeta Pere Rosselló Bover que en trobar-la a l’arxiu de la Porciúncula, envià al “Col·lectiu Teranyines de Sant Joan”. Un dels fundadors del col·lectiu, Josep Estelrich i Costa veient la importància del manuscrit, parlà amb els franciscans i de tot d'una rebé el permís per engegar un projecte editorial més, que ha esdevingut una autèntica Odissea.

Aquest llibre de memòries s'avança tres anys a la Minyonia de Llorenç Riber i a tall d'hipòtesi Pere Rosselló apunta «la possibilitat que l'aparició de la Minyonia d'un infant orat fos un dels motius pels quals Rafel Ginard Bauçà deixàs inèdit el seu llibre de tracte realista, sense cap concessió a la idealització deformadora». Aquestes memòries les va escriure exactament el 1932 i el 1964 va afegir el pròleg, això és molt important car confirma l'anhel d'arribar als seus lectors. Ha faltat molt poc perquè no fos així, fins i tot, tot un doctor Honoris Causa com Miquel Colom proposà que cremassin aquesta obra. En la presentació feta a Sant Joan, familiars de l'autor van irrompre amb crits deslluint l'acte de manera molt trista, ben davant les cobertes noves de trinca d'un llibre honest: «jo crec que hi ha bellesa inclús als femers; que existeixen les flors del mal»; «no hi ha cap pecat nou, inèdit» les males accions diu: «són més monòtones que les bones accions»; «tot és caduc, envellit, repetit fins al fàstic» com el comandament dels nostres responsables culturals que denegaren l'ajuda a aquest llibre, per això trobarà el lector un subtil adhesiu blanc sobre l'anagrama del CIM, els seus responsables trobaren que l'obra «no feia el pes» i la Sra. Dolça Mulet evità donar audiència, fins i tot, al batle de Sant Joan, deixant al col·lectiu, entre l'espasa i la paret. I és aquest grup de persones que no arriba al mig centenar al que s'ha dagrair la sortida d'un llibre importantíssim, ells han fet la feina i ells votaren a favor de tirar endavant una proposta seriosa del Pare Ginard. Unes memòries que no amaguen cap verí a les seves pàgines, el pecat de les quals és l'atenció que fa als propis sentiments; el sentir d'un nen mancat d'estima per part d'uns pares als que en cap moment traeix. De com era infant és d'un realisme i d'una transparència que voreja la ingenuïtat en continguts, però corona mil cops els cims del català més exquisit. Rafel Ginard no s'inventa res, pateix i coneix força el terreny que trepitja com ho feren molts dels nostres avis arrelats a la terra i esclaus de la mateixa. És la veu de les dues primeres dècades del S.XX en boca d'un infant de la nostra pagesia; sincer i paorós per mor de l'estupidesa social dels grans.

Tanta ha estat la pressió familiar sobre el llibre que la conducta dels franciscans ha esdevingut contradictòria. Així i tot, un frare quan professa, tot el que és seu sembla que passa a l'orde i deixa de pertànyer als familiars. Per altra banda, el seu valor històric i literari, objectivament, és inqüestionable. Mossèn J. Estelrich en féu una acurada transcripció del rescatat manuscrit. Avui, posat a la venda un any després de ser editat arriba al lector amb la força i actualitat del dia en què fou concebut: «els exèrcits són aplecs d'assassins organitzats» esmentant Tolstoi que prou coneixia. «El qui mata o fa matar és un criminal per moltes estrelles que duga a les mànegues». Fins i tot, s'arriba a posar un xic subversiu quan a la pàgina 36 titlla les monges de «bledes». El «mascle sull» de Sant Joan n'havia tret avanços i el col·lectiu Teranyines ha volgut dignificar l'obra suggerint alternatives a la família que en principi no volgué tocar res. Després han vingut les corregudes sense sentit. Els que nasqueren a l'alba del S.XX, si fossin vius s'hi trobarien retratrats en aquest magnífic llibre, en el que tota crítica als seus i al seu poble porta el segell del que plany el que coneix millor. R.G. nen, visqué la solitud emocional més absoluta. Molts de nens, com ell, no tingueren mai ni un dia de Reis. En la pedregada de la pàgina 116, aclareix els motius pels quals deixà Sant Joan.

La por és la pluja que fa créixer l'herba del poder. I servidor està segur que als països colonitzats regna la més estúpida i provinciana de les pedanteries.

Al pare Ginard que el bombin! La intenció del Govern Matas és de posar molts d'euros a la casa d'en R. Graves mentre cau a trossos la casa on va néixer el nostre autor que era el vèrtex que havia de tancar el triangle de caire novel·lesc a Can Sabater de Llorenç Villalonga, poètic a Can Blai Bonet i de cultura popular a Sant Joan, al carrer de Can Socies. Però, com digué aleshores, pàg.137: «Estava empegueït d'estar empegueït».

De com era infant Ginard i Bauçà, Rafel. Ed. Col·lectiu Teranyines Monografies Santjoaneres n. 14

Àlex Volney, escriptor i llibreter.


Rafel Ginard i Bauçà

Nasqué el dia 27 de juliol de 1899, a la vila de Sant Joan. Era fill de Mateu Ginard i Barceló, conrador, i de Maria Bauçà i Bauçà, una família humil de la pagesia santjoanera. El seu padrí patern, Rafel Ginard Barceló, li va ensenyar les primeres lletres. Va cursar l'ensenyança primària a l'Escola pública de Sant Joan, regentada pel mestre titulat Mn. Agustí Puigserver i Jaume (Llorito, 1866-1927).

A l'edat de 13 anys, el 12 de febrer de 1913, va ingressar en el convent dels PP. Franciscans d'Artà, per cursar els estudis eclesiàstics. Durant els anys d'estudiant va residir successivament en els convents franciscans de Llucmajor, Ciutat i Inca. Va fer el noviciat en el Tercer Orde Regular l'any 1916, va emetre la professió temporal l'any 1917, i la professió perpètua l'any 1920. Va ser ordenat prevere el 5 d'abril de 1924. Després d'una breu estada a Artà i de residir dos anys a Ciutat, va sojornar de 1927 a 1937 en el convent d'Artà, del qual va ser superior els anys 1934-37. Els anys 1937-40 va ser superior del convent de Ciutat, on va seguir residint fins l'any 1943. Després de viure en el convent de Llucmajor de 1943 a 1957, va passar a viure definitivament a Artà, fins a la seva mort, el 15 d'octubre de 1976.

Des dels primers anys d'estudis va créixer en ell la vocació literària i va començar la seva gradual incorporació al món de la literatura i del folklore popular. Va publicar els seus primers poemes essent estudiant, a la revista del T.O.R. El Heraldo de Cristo, i els primers articles, residint a Artà, entre 1927 i 1929, a la revista Llevant. Va deixar una considerable obra inèdita, entre la qual destaquen els llibres De com era infant (1932) i una biografia de Sant Antoni Abat (1955-56), que han estat publicades i estudiades, recentment, pel seu biògraf i bon coneixedor de la seva obra, el professor Pere Rosselló i Bover.

La seva obra poètica ha estat recollida per Pere Rosselló en el volum Rafel Ginard Bauçà. Obra poètica, a Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. "Poemes com Torrent Saltador, Ritmes artanencs, Monòleg de l'Enamorat Somnàmbul i d'altres, fan part de la millor poesia escrita en català aquest segle" (Àngel Terrón Homar. "La poesia del pare Ginard". Diari de Balears. Suplement cultural, 18 maig 1997). La major part de la seva obra literària en prosa resta encara dispersa i inèdita. Francesc de B. Moll, a la col·lecció "Les Illes d'Or", publicà l'any 1960 la deliciosa obreta el Cançoner Popular de Mallorca. Jaume Guiscafrè ha editat a 1996 els Croquis artanencs publicats per fra Ginard a les revistes Llevant i Bellpuig. I l'any 1999, en l'avinentesa del centenari del naixement de Rafel Ginard, el “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan ( Mallorca) ha publicat una mostra de la prosa galana i saborosa del frare franciscà en una selecció i transcripció de Josep Estelrich i Costa.

Sens dubte, l'obra mestra de fra Rafel Ginard són els quatre volums del Cançoner Popular de Mallorca. Són més de quaranta anys de recerca, constant i apassionada, de les cançons populars, per tots els racons de Mallorca, una obra que, com s'ha dit reiteradament, amb les Rondalles Mallorquines de Mn. Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, forma la "gran trilogia de la llengua catalana", "tres monuments que -amb paraules de F. de B. Moll- perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la llengua, les llegendes i la poesia de la terra".

El 28 de març de 1974, l'Ajuntament d'Artà proclamà fra Rafel Ginard “Fill adoptiu”, i el 17 de novembre del mateix any, l'Ajuntament de Sant Joan el declarà “Fill predilecte” de la seva vila natal.

 


LES "MATANCES" D'AVUI. Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Gener, 2005 20:15

Ja na George Sand, enrabiada, quan ens visità l'any 1839, se'n va tèmer que els mallorquins teniem més esment als porcs que a les persones, hi ho conta a "Un hivern a Mallorca". La pesta porquina africana, que entrà l'any 1956 a les nostres illes causant la mort de molts de porcs i el sacrifici obligatori dels altres fou una vertadera catàstrofe nacional. No és extrany que algun antropòleg de "pa-en-fonteta" hagi volgut atribuïr la categoria d'animal "totèmic" dels mallorquins al porc. Ara però tan el porc com les matances del porc han perdut el seu feix d'aquesta realitat i duen camí de convertir-se en una actuació fòssil. Prova d'això és que els ajuntaments de Sineu i Sa Pobla de Mallorca, organitzen matances en llocs públics, com si es tractàs d'un espectacle, pels qui no ho han vist mai. D'això anaven els meus articles per a "L'Observador del Pla de Mallorca" i pel "Diari de Balears"


("Matances". Oli de Francesc Salvà de S'Allapassa, 1867-1950. Germà de la poetessa Mª. Aª. Salvà)

Les matances d'ara i els nous significats.

Climent Picornell


Ara els ha pegat per matar i obrar els porcs, en públic. Enmig de la plaça. Els ajuntaments ho organitzen, la gent ho mira, algú ho retrata. La pèrdua del sentit tradicional de les matances és un fet. La subcultura matancera ha arribat. Hi ha qui ens ha volgut fer creure que la cultura generada a l'entorn de la matança del porc a Mallorca i el seu producte estelar, «la sobrassada», és un dels puntals que defineixen el ser mallorquí. Així d'exagerat i així de cert. Les sobrassades, els botifarrons, la xulla, el saïm, els ossos i la litúrgia antecedent i subseqüent, en una paraula, tot el cicle que va des de l'engreixament del porc fins al seu consum, han alimentat la cuina, el cançoner, l'etnologia i l'antropologia. Per tant, una bona part del conscient i de l'inconscient de la mallorquinitat. Com quasi tot, el temps i els nous costums han imposat severes normatives modernes, des de les noves eines a les noves races, passant per la nova concepció del menjar saludable: a un malalt, avui en dia, el primer del que el priven és de menjar porc, gran generador de colesterol, «greix a la sang» com diu mestre en Toni «Randa». Tot això du camí d'abolir les matances tradicionals, i fer-les en públic, esmicola, encara més, aquest tros viu de la nostra cultura popular.

Abans, les matances duraven tres o quatre dies, ho conta, no massa bé l'Arxiduc i, magistralment, el canonge Antoni Maria Alcover. Congregaven parents, amics i veïnats -els quals, després, havien de tornar la convidada i el «present», que solia ser un tros de llom- de tal manera que l'època de les matances, tardor i hivern, marcava fites en el calendari, de feina, de sopars, de relacions, entorn de la matança del porc. Les matances d'abans tenien aquests rituals molt ben establerts. Les matanceres i els matancers aparellats amb el seus davantals, no aturaven en tot el dia, mentre la intendència anava subministrant els queviures corresponents. Un pic mort el porc, es servia «mesclat negre» -palo i cassalla- amb figues seques. A mitjan dematí tallades frites, amb fetge del porc i, si era el cas, i la madona havia guardat una sobrassada vella, la fregia amb mel. Per dinar, sopes de matances, amb molta col, i frit de matances. Per sopar, arròs brut i aguiat de pilotes. Fruita del temps -algun melò «fei» que es guardava penjat- ametles i bunyols. Els més joves posaven el contrapunt vitenc, primer penjant la coa del porc -amb una agulla d'engafetar- a tothom que es despistàs, amb la consegüent lulea: sa coa, sa coa, sa coa!! Després amb els seus jocs i cançons matanceres i finalment botant per damunt el fogueró -el «binerbo», hi ha qui li deia- tot acabava amb les gloses i el ball de bot. Pels amos de la casa quedava la feinada de recollir, netejar, acabar en una paraula, allò que s'havia començat. Els quedava el consol que serien convidats a matances a totes les cases dels parents i amics que ells havien convidat.

Les matances d'ara són hereves d'alguns canvis paulatins, que van des de la introducció de noves races de porc, per substituir el porc negre que feia massa xulla, pels blancs que fan més carn, fins a la introducció de les noves tecnologies, com poden ser els «flametes» de butà per pelar el porc o les màquines elèctriques per capolar la carn o pastar la sobrassada; si voleu una metàfora de la matança moderna: «ja no sua el cul dels pastadors». Les normatives sanitàries fan que les matances privades siguin avui quasi una festa clandestina, però tanmateix l'escàndol que fa el porc quan li satjen l'acorador, delata els sectaris matancers. Les presses i obligacions de quasi tothom fan que el nombre de matancers i els temps que s'hi dedica hagi minvat estrepitosament i s'ha reduït als qui són estrictament necessaris. Surten, ja empreses de serveis, pagesos i gent espavilada, que davant la davallada de la qualitat dels productes de la matança del porc, i davant la impossibilitat d'organitzar unes bones matances, ho fan ells per conta del qui ho pagui. Obren el porcs i entreguen les peces i la perxa, o fins i tot, organitzen unes matances, quasi com les d'abans, a les quals els qui ho comanen poden convidar la seva família i les seves amistats i després paguen el que val. N'hi ha que fins i tot ho fan a domicili, traginant la maquinària i la intendència per donar dinar i sopar. Sempre hi ha hagut gent viva i amb sentit d'anticipació. Poques famílies fan matances amb molta de gent i segueixen els actes matancers fins a acabar amb un fogueró. Molts, en canvi, a migdia ja han acabat. I no en parlem de l'engreixament dels porcs, molts són alimentats amb pinsos i amb substàncies connexes, la qual cosa disminueix la qualitat de la carn, i per tant de la sobrassada. Un any, no fa molt, la sobrassada de tot Mallorca tornà blanca un pic penjada, la maledicció pareix que residia en el pebre emprat, que no tenia la qualitat necessària. Però tot ajuda. Avui en dia, perquè no torni blanca s'hi afegeix algun additiu, permès, però químic. Aquest procés fa que la bona sobrassada i els bons botifarrons, com els d'abans, siguin molt cercats, i ja la bona sobrassada és de cada dia més una raressa, una joia de l'antigor, que ha estat substituïda per la sobrassada feta a casa -però d'animals no surats com abans- o per la que surt de fàbriques i matances; que potser compleixen la normativa això sí, però els bons gourmets -és a dir, tots els mallorquins que recorden el gust de la bona sobrassada d'abans- no identifiquen amb la bona sobrassada d'abans. Malgrat tot això, i malgrat que a Sineu i a Sa Pobla facin matances públiques, n'hi ha que traspassen, encara, a les matances les simbologies rituals, quasi de caràcter màgic dels nostres avantpassats. La relació entre sacrifici i menjar; la presència de la sang; el cru i el cuit; tot aquest embalum és acarat amb l'animal totèmic dels mallorquins: el porc. Així, per exemple, cap dona menstruant no hi pot participar tocant l'animal, es faria tot mal bé; o, vegin per on, el pastador de la sobrassada -que ha de ser un homo de mans fredes- no ha d'haver tengut relacions sexuals el dia abans, sinò la sobrassada també es tuda, torna blanca. Tot això és reinterpretat com un cant a la fecunditat i a la puresa necessària abans de la mort de l'animal. No fos cosa que es trencàs la fertilitat, mesclant malament aliments, plaer i mort. Més encara, hi ha qui vol veure en la sang del porc una de les claus hermenèutiques i semiològiques de la nostra cuina. S'equivoca. No era en la sang, era en el saïm. Més prosaïc, però més vertader. Aquests signes, ocults pel pas del temps, es desfan com l'aigua torrada, davant l'espectre de la fam que travessà la història dels mallorquins. La superació de la por a patir gana, va conduir a l'ostentació exagerada de la que feia part imponderable, abans, el poder matar un porc : «Fa tres anys que som casada / i cada any he mort un porc / «menos» l'any passat i s'altre / i enguany que tampoc n'he mort». Si ara algú ha de bravejar, ja no treu ni les matances, ni els ritus, ni els mites, ni un cap de porc.

Climent Picornell, professor de la UIB


 (  "S'Allapassa". Possessió del terme de Llucmajor  de Mallorca. FRANCESC  SALVÀ.  1867-1950 )





MÉS SOBRE CAGANERS. Climent Picornell.

jcmllonja | 05 Gener, 2005 16:57

Vaig penjar al meu bloc un article sobre la figureta del caganer als betlems o pessebres, d'en Josep Maria Llauradó. I, justament, l'on demà en Jordi Bayona, un català resident a Mallorca que fou director del Diario de Mallorca i Director General de Comunicació amb el govern d'esquerres, també anoment "Pacte de Progrés" (1999-2003), publicava al "Diario de Mallorca" un article sobre el mateix tema, incidint però en la normalitat en què el Príncipe Felipe i na Letizia Ortiz es passegen amb el calçons baixos pels Betlems d'enguany, sense que ningú s'espanti massa. No és veu així desde l'exterior, en que extrapolant, els costa imaginar-se la seva realesa fent un cagarro-ensaïmader a la vista de tothom. D'això va el seu article que podreu llegir més avall i he descarregat de la web del caganer ( www.caganer.com) el dos personatges abans citats fent una bona merda.


Cagoen...

Jordi Bayona *

El penúltimo número del Nouvel Observateur de Jean Daniel, espejo de la inteligentsia gauchista gabacha, presentaba una insólita revelación periodística bajo el título: "Felipe y Leticia, vedettes escatológicas en los belenes catalanes". En periodismo suele ocurrir con cierta frecuencia: te crees que descubres América y resulta que eres el turista cien millones.
En un tono de hilaridad y sorpresa, el anónimo redactor describe que ha visto figuritas de los príncipes, en cuclillas, aliviándose el vientre. Entrevista a los artesanos que las han elaborado -Anna Pla y su hijo Marc Alós, de L´Estartit- y les pregunta si su iniciativa les ha causado algún problema y si han pedido los permisos pertinentes. Como es natural, le responden que jamás han pedido permisos y, por supuesto, tampoco a la Casa Real. Que ellos hacen lo que creen que será más vendido.
El entrevistador no sale de su asombro al contemplar cómo fabrican seiscientas figuritas del Príncipe Felipe, en uniforme de gala de comandante de la Armada, y de su esposa, con el famoso traje blanco Armani de la pedida de mano. Ambos con los pantalones hasta las rodillas, en plena faena. A doce euros la pieza, por cierto.
Finalmente, el periodista descubre los interrogantes de tal irrespetuoso desdoro y habla de la tradición del caganer, que en francés, como siempre, queda mucho más fino: le défécateur. Entre la colección de caganers de este año también figuran Dalí, Zapatero y, por supuesto, Ronaldinho.
En general, la prensa francesa continua teniendo una idea muy exótica de España. Los esfuerzos de Papá Chao desde Le Monde, no han servido para nada. Pervive la visión folklórica de cuando Plantu publicaba viñetas en la portada de este periódico con un toro banderilleado con la cara de Franco.
El periodista del Nouvelobs se sorprende del caganer y de su entorno escatológico porque ignora que en su país existía en los años 40 un personaje muy similar: Père la Colique, unos pequeños muñequitos de terracota, también en posición de défécateurs, que si se les aplicaba una cerilla en su orificio posterior, soltaban una sustancia aparentemente excrementicia.

Los catalanes han confeccionado mucha sociología de bolsillo sobre la presencia de caganers en sus belenes. Desde hace años el personaje se ha expandido hasta llegar a Mallorca y ha causado las iras de los atrincherados en el búnker de la ensaimada, que han tildado la importación como un nuevo atentado cultural de los catalanonazis.
Nuevo error de información. El caganer no es endémico de Catalunya. En una excelente exposición sobre los belenes españoles celebrada recientemente en Madrid, aparecía una figurita de la escuela sevillana, datada del siglo XIX llamada La Vieja Cagona, que representaba una abuela de las de moño y vestido negro, sentada sobre un orinal. También se ha detectado la presencia de cagones, cagöes y cacones en belenes de Murcia, Portugal y Nápoles, respectivamente.
De hecho, existe una auténtica internacionalización de estas figurillas. Algunas han llegado hasta Japón. En Tokio existe un restaurante regentado por un catalán, Manel Benito -ya se sabe que en cualquier rincón del mundo siempre encuentras a un catalán atareado en alguna cosa- y en cuyos servicios se exponen más de una treintena de variantes del caganer. Quizás por lo indicado del entorno, la muestra ha tenido un inusitado éxito entre los clientes, que preguntan por la procedencia de las figuritas y se interesan vivamente por adquirirlas. De hecho, un editor japonés ha publicado un pequeño libro con las fotografías de los defecadores.
La bibliografía sobre el tema es enorme y contiene todo tipo de explicaciones filosóficas, culturales y etnográficas, todas ellas muy sólidas. Sin embargo, no se comprende cómo hay que dar tantas razones para un fenómeno tan normal como poner a un caganer junto a la cueva del nacimiento del Niño Jesús. Al fin y al cabo, forma parte del más profundo acervo cultural. A nadie se le escapa que somos un país que idolatra y rinde culto a las cosas más sagradas pero, paralelamente, se caga en ellas. Desde la Sagrada Forma hasta la madre ajena, a la cual se le añade, además, otro epíteto.
Qué sería de nosotros si no existiera en nuestro lenguaje cotidiano el tan utilizado "cagoen....", que tan claras deja las cosas y tanto relaja.

(*) Jordi Bayona es periodista



De Caganers. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Gener, 2005 17:47

VAIG PASSAR MOLT DE GUST DE LLEGIR L'ARTICLE QUE L'AMIC JOSEP MARIA LLAURADÓ VA PUBLICAR AL DIARI DE BALEARS DEL DIA 24 DE DESEMBRE PASSAT. VAIG PROVAR DE DIR-LI AL SEU EMAIL PERÒ EL MISSATGE EM RETORNÀ. ARA, QUE UN JA ES MIRA LA CAPSA ON HA DE GUARDAR EL BETLEM FINS L'ANY QUE VÉ, QUAN ARRIBIN ELS REIS D'AQUI A UNS DIES, PENJARÉ L'ARTICLE AL MEU BLOC, PER SI DE CAS A ALGÚ LI FA GANES LLEGIR-LO.

Josep M. Llauradó
Llaor i glosa del caganer

Josep Maria Llauradó

Sortit de l'armari i de la bossa on ha viscut tot l'any, amic retrobat i amic força visible, o adquirit de trinca als mercadets de Nadal en gran part regentats per africans que es miren encuriosits els curiosos costums europeus, el caganer domina aquests dies, fins d'aquí un parell de setmanes, les nostres llars. La figura popular del pessebre, datada des del XVII i popular des del XIX, presideix els pessebres fent la seva -de cos, en diu el diccionari, tot concretant-ho-, adobant la terra per l'any vinent, interrogant periòdicament i puntual l'espectador que no se sentiria còmode ni ancorat al Nadal sense la seva presència. Un naixement sense caganer és del cert com un Nadal sense naixement, com un any sense Nadal, com un any sense cap d'any, a la fi un impossible matemàtic i un desfici emocional que val més no imaginar. El caganer ens centra en allò que és real i, si més no un cop l'any, ens fa veure com són de ridículs i bojos els nostres somnis, les nostres activitats de somiatruites, comparats amb la hiperrealitat que la seva figura recorda.

El caganer és una aportació de la nostra cultura al món tot, compartida amb altres pobles. Un símbol gairebé ecumènic de generositat, d'interculturalitat, de transversalitat pura i dura: un senyal que, vers qualsevol persona, sempre és molt més el que ens uneix que el que ens separa. L'uomo defecante, en diuen els italians; the man who shits, en anglès de Home English. Un costum universal, sí, comprensible i admirat a tot el planeta, tot i que arran d'una exposició d'Antoni Miralda a Copia, a la vall de Napa, a Califòrnia, el 2002, la Lliga Catòlica local es queixà de l'atrocitat de mesclar aquest personatge amb els personatges més aviat místics i estirats del retaule del Nadal. «Even the king has to do it every day, or at least every other day», aclarí algú, molt encertadament, com recorda la National Coalition Against Censorship.

(Potser per això, si aquest escrit hagués d'aparèixer al Napa Valley Register, hauríem d'encapçalar-lo amb un missatge del tipus: «Aquest article pot ferir la sensibilitat del/la ciutadà/na americà/na, tan refractari/a als crims de tota guerra, tan sensible a les humils extrusions de l'humil caganer». Sort n'hi ha que escrivim a un dels diaris més lliures que al món es fan i es desfan, probablement).

El caganer, morigerat i quiet, quin remei, ignora aquesta buida polèmica.

El caganer no demana, no critica, no aplaudeix, no anima ni ovaciona, i tampoc no sembla deprimit. No recrimina, i això que hi ha, a l'escenari que domina, motius de tots colors. A tot estirar, fuma sa pipa, impassible, indiferent, inalterable. El caganer caga i observa -en aquest ordre- sense cap més commoció que l'anual entrada i sortida del pessebre, com a anunci de la fi de l'any, primer, i del retorn a la rutina, després, rere l'esclat genèric -pel gener- del calendari. El caganer és un símbol, sí, però poc ambiciós, humil, tímid, terrenal i terrestre, carnal, escatològic, sí, i en el doble sentit de les realitats més orgàniques i químiques i de les preguntes més elevades sobre el més enllà de la mort: escatològic, sí, però proper, col·lega. Un símbol light, diríem, si no fos per la seva ocupació, gens ebúrnia, forçosa com poques n'hi ha. Un símbol de l'amabilitat del silenci, tan desprestigiada com excepcional, i de la necessària concentració que exigeixen totes les feines humanes, si hom vol fer-les com cal. El caganer no s'impressiona, no vol ser model de res ni de ningú, i això que sap perfectament que tothom, absolutament tothom, l'imita. Universal, doncs, en el sentit més estricte, no reclama cap privilegi peculiar, cap identitat més que l'autodesitjada, cap favor més que l'atenció que ell mateix s'atorga.

I això que el caganer sap perfectament que el seu posat l'adopten cada dia, o gairebé, els uns i els altres, tots. Caga el rei i caga el bisbe -com diu la cançó-, caga el covard i el valent. Caguen el jutge i el reu, i el fiscal, per descomptat, i el ministre i el bidell. Els caganers se succeeixen palesant la fama dels personatges capturats any rere any en la feina dita, i l'oferta i la demanda descobreix, any rere any, els personatges, capturats en la figureta, que s'han guanyat d'exercir-ne:

Ronaldinho, Letízia, Dalí, Bush, Fidel, Artur Mas, Bin Laden, ... I tot confirma, any rere any, que si no tens caganer que et representi no ets ningú. Caguen els caganòfils i els cagafòbics, tot junts, i ensems aïllats, amb el cul enlaire, contemplant el pas dels dies, què hi farem, i puix l'ase és mort, toquem a festa. Cada ovella al seu corral, i qui no celebra el Nadal, poc val, i qui no celebra el Nadal, és home de tant se val.

El caganer no sap que enguany hi hagué una guerra -moltes- ni que les guerres continuaran l'any vinent. Es mira, és un dir, els que li recorden de tard en tard el penós sinònim -covard- que té el seu mot, i continua revalidant la seva tasca. El caganer es mira, és un dir, els espectacles mundans -les cares arts publicitàries de Zaplana, les arengues bovines de Bono, el to general de l'espectacle parlamentari (un gènere, ja, més que una institució), les esmenes a la totalitat, la prohibició a l'Acadèmia de la Llengua Valenciana de discutir-ne el nom, de la llengua, el tot inclòs i el res inclòs, ni tan sols el bon dia-, i continua, què hi farem, la seva tasca. El caganer es mira el nostre comú pelegrinar pel calendari amb compassió, no cal dir-ho, i amb un punt de muda empatia pels humans de carn i ossos, amb els que comparteix tantes aspiracions, tants somnis i desigs de benaurança, i una sola feina. Veurem coses grosses, va dir aquell, i en primera línia, un dels pocs símbols d'eternitat fugissera i de permanència, de retorn a la llar i de pau universal, com el metre, l'ohm, l'ISBN i el format PDF, el caganer continuarà fent sa feina.



Josep M. Llauradó. Escriptor.



LA "TEMATITZACIÓ" DE LES FIRES TRADICIONALS DE MALLORCA. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Desembre, 2004 22:06

A imatge del que han fet en els negocis del turisme i de l'oci, tot es va "tematitzant". És a dir es cerca un tema que diferencïi la nostra mercaderia de la del veïnat. Els museus, les festes, els parcs naturals i no en parlem ja del "Parcs temàtics". Això ha anat passant, paulatinament, amb les fires tradicionals de Mallorca. Aquest era el "tema" del meu article setmanal al "Diari de Balears".

(Il.lustració de Joan Sharrock)


Climent Picornell
Les fires d'ara, de la «tematització» a l'espectacle

Climent Picornell.

Una fira, segons Mossèn Alcover i F. de B. Moll és «un mercat més important que l'ordinari, celebrat en lloc públic i en dies assenyalats, que generalment són de festa a la localitat on es celebra». I cita a Ramon Llull «... ni en neguna fira ni en neguna plassa no pot atrobar tanta bona mercaderia a comprar ni a vendre». Les dues acepcions ens donen un bon sentit al que era una fira als pobles de Mallorca. Efectivament, un lloc d'encontre per comprar i vendre, coses corrents o de freqüència més baixa, que, no es trobaven al poble normalment i que, en canvi, a la fira hi havia mercaders que ho venien. Això, en una Mallorca on els hipermercats o els grans comerços especialitzats no existien i la gent no baixava a Palma, mai. Les fires atreien, també, un altre conjunt d'interessos, entre els quals els imprescindibles venedors de coses dolces -les «torroneres», «coqueres» o «avellaneres»-, les joguines per als infants -antigament amb un siurell es conformaven-, atraccions i saltinbanquis diversos. De fet «el Ram» de Palma, «la fira del Ram» ha perdut completament el caire comercial i s'ha mantengut com un espai de divertiments diversos. Ja ho saben: «qui va a fira sense doblers, veurà moltes coses, però no firarà res».

Les fires seguien el cicle agrícola de la sembra a la recollida i es concentraven en la primavera i la tardor, l'estiu és per les festes. En funció del calendari, abastien d'eines o productes per vermar -prop de Sant Miquel- o dels productes necessaris per a la matança i l'obrament del porc o de la compra del bestiar gros, que era també un element planificat de les feines de foravila. Les grans fires, tenien uns començaments, la primera fira, la segona..., que acabaven en la «darrera fira», la més important (és així encara a Inca, Manacor o Llucmajor). I, l'endemà hi havia «firó», per rematar. En algun lloc el «firó» té més anomenada, com el cas de Sóller, per mor de la batalla entre «moros i cristians».

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs, de fires medievals. La fira de maig de Sineu fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres la tradició de les nostres fires, les que ens han arribat, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren una sèrie de mercats i fires importants a uns pobles i de menor rang a altres. La fira de Sineu o el Dijous Bo, a Inca, juntament amb les de Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural; moltes fires secundàries eren deutores d'aquest calendari de fires majors.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que aquests mercats de poble i, també les fires hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Algunes fires sobrevisqueren, però la majoria quedaren reduïdes a no res. Fins que l'auge econòmic subministrat pel turisme encomanà a les fires tradicionals una nova empenta, desvinculada del mercadeig tradicional i més lligada a un divertiment de la gent, una passejada, un recurs turístic. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, de ramells, de festa al poble. Hi podem trobar des del «curandero», fins al representant de tractors agrícoles. Els Ajuntaments, conscients de la seva promoció, han rodejat la «fira» d'actes culturals, d'exposicions, conferències, actes esportius i mostres diverses.

Paral·lelament a aquest rejoveniment de les fires antigues, convertides en un expositor variat, molt repetitiu -el mateix model d'un poble a un altre- han anat sorgint fires amb un segell propi per fer-les diferents del veïnat: s'han anat «tematitzant». Han triat un tema principal, tot i que la resta siguin marxandos de baratillo. Així han anat apareixent coses com la fira de s'Aviram i dels Ferrers (Sencelles), la de les Herbes (Selva), la del Fang a Marratxí, la de l'Oliva (Caimari), la de la Perdiu (Montuïri), la del Mercat d'Ocasió o Es baratillo des Pla (Maria), la de la Mel (Llubí), la del Vi a Consell, la de l'Artesania (Pollença), la dels Bolets (Mancor) o se n'han revitalitzat altres, com la del Prebe Bord (Felanitx) i la Ramadera (Campos) o s'han adaptat festes temàtiques, inventades uns anys abans -com la del Caragol a Sant Jordi, la del Butifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra o la de la Figa a Llorito- i s'han convertit en fires, com la del Meló a Vilafranca. Tambés es fan provatures com la de fer la de l'Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Aquesta recerca d'una temàtica particular ha donat varietat a les trobades i ha assegurat un públic que d'altra manera es cansava d'assistir sempre a la mateixa fira, a pobles distints. Hi ha també fires alternatives, fires nocturnes o fires medievals. Les alternatives venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals; les fires nocturnes es munten durant l'estiu, a les nits, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives, i les fires medievals, en les quals les paradetes, que són castellets medievals de cartó-pedra, són ocupades per personatges desfressats amb vestits com de l'edat mitjana que fan artesanies diverses davant els espectadors-compradors, mentre grups de saltimbanquis entretenen el personal. Malgrat la seva artificiositat tenen una gran demanda per part dels ajuntaments, festes patronals o de celebracions com la diada de Mallorca i coses així. Tot sigui per vendre i per entretenir.

«Qui va a fires sense doblers, embossa els carrers». Està ben clar que en l'evolució de les fires a Mallorca, s'ha anat perdent el seu sentit primitiu, i ara no tenen més finalitat que engalanar els carrers, on s'hi col·loquen els marxandos i les paradetes que el dia anterior o la setmana següent trobarem -els mateixos- als pobles de veïnat. La repetició dels «tenderetes» és usual, des dels que venen «sabons ecològics», fins als qui venen «jamons biològics». La gent del poble surt, però els carrers i les carreteres s'embossen de gent que ha acudit a la crida de la fira del poble. Senyal que la gent té ganes de sortir; la realitat és que, si el temps acompanya, a les fires hi ha una gentada. Ara bé, des de fa un parell d'anys que el públic demanava novetats, s'inventen fires. Per qui hagi acabat la imaginació podem proposar la fira de la tomàtiga de ramellet, per exemple, segur que seria un exitarro! Que sí! Que aquest és un dels bastions d'una fira, i ho ha estat sempre: comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. 

 
Principi

PER NADAL, UNA PASSA DE GALL. Climent Picornell.

jcmllonja | 25 Desembre, 2004 12:10

Per Nadal el dia ja s'allarga : "per Nadal, una passa de gall". ("Per Sant Esteve, una passa de llebre", "Per l'Any nou, una passa de bou", "Pels Reis, una passa de vells", "Per Sant Antoni, una passa de dimoni", "Per Sant Sebastià, una passa de ca"...). En fi, molts d'anys a totes i a tots.

Dalt del turó

PER NADAL, UNA PASSA DE GALL.

Climent Picornell

Dins les mesures i les referències del pas del temps a les latituds mediterrànies, com la nostra, ara ens arriba l’hivern. Els dies s’acursen, el fred augmenta, el sol va baix damunt l’horitzó. És el temps d’encendre la xemeneia, s’acosten les llargues vetllades. S’apropa el dia més curt de l’any i la nit més llarga. És el Sosltici d’hivern, quan el sol fa menys calentor i la durada del dia és més petita. Ben a l’inrevés del d’estiu, pels voltants de Sant Joan, que té la nit més curta i el dia més llarg. El pànic dels antics veient minvar, inexorablement, la llargada del temps de claror i, ben al contrari, la seva alegria quan veien que no, que no s'acabarien els dies, justifiquen ben a les clares les seves manifestacions de joia. Les cultures d’arreu del món han mitificat aquest caliportal natural vestint-lo de rituals característics. Les antigues festes Saturnals dels romans ens ho demostren. En aquestes dates celebraven les "Saturnàlia", antecendent clar de les nostres festes de Nadal, en honor del déu Saturn, déu de l’abundància i de la felicitat; la gent sortia a les places i als carrers i, fins i tot, els esclaus tenien dret a divertir-se. La germanor, el menjar plegats, el culte al foc de llenya , representaven a la vegada el sol i l’energia que dónen la vida. Com ara, tot condueix a estar content, i el cos demana festa i retrobament. Per la mitologia cristiana som a Nadal, la cristianització del Solstici d’hivern amb el naixement del Bon Jesús. Fou Sant Agustí, en temps primer, qui es donà conte de que, pels seus interessos, no s’havia de fer una festa al sol, a la llum o al foc, rites excessivament naturals i pagans, sinó que s’havia de significar qui, segons ell, havia creat el sol. És així com entràrem dins el nostre Nadal i el costumari cristià, hereu desdibuixat, o no tant, dels antics rites "pagans", amb un dels seus elements més populars i vius, el del naixement del Bon Jesús. Els evangelis de Mateu i Lluc n’ofereixen les primeres versions escrites, amb una seqüència que comença amb l’anunciació de l’Àngel, continua amb el dubte de Sant Josep ( "Josep ve de la llaurada / molt cansat i molt felló/ troba l’esposa encintenta / no en sap ni qui, ni qui no..."); l’anada a Betlem; la negació de l’Hostal; l’establia; el naixement; l’adoració dels àngels, pastors, animals i reis; l’alegria de la cova; la morts dels Innocents i la fugida a Egipte. Tot aquest cicle és recreat durant "les matines" i il.lustrat en els Betlems amb les seves figuretes.

Avui en dia, però, la festa i el retrobament, valors en sí mateixos, han quedat sepultats per la comercialització i la instrumentalització ritual; els regals semblen postissos, com ho pareixen les festes i els sopars, anunciats i forçats. Fins i tot els torrons, que apareixen dos mesos abans, o les llumenàries que engalanen els nostres carrers que no les despengen fins passada la Rua, al començament de la Quaresma, desubicant i desorientant el calendari natural. Les religions fan de viàtics de les nostres tristeses i alegries, i el cicle de Nadal serveix d'excusa per fer propaganda religiosa i, sobretot, per vendre i consumir de forma desbaratada. És ben avinent que molta gent reaccioni en contra de tot això. Però la qüestió és : no comença el Sol a augmentar la seva altària damunt l’horitzó, passat el vint-i-u de desembre ? No creixen el dies passat Nadal, "per Nadal, ja, una passa de gall" ? Hem de reaccionar quantre el nostre estat d’ànim o quantre els mercaders dels nostres estats d’ànims ? Davall de la instrumentalització litúrgica i comercial de Nadal existeix el Solstici d’hivern, amb tota la seva força. A les comunitats agràries, com les de Sant Joan de Mallorca un temps, durant l’hivern hi havia una davallada dels treballs agrícoles i l’oci forçós que se’n desprenia era aprofitat per enfortir els lligams familiars i socials. I això es feia en forma d’intercanvis econòmics, de regals i menjades comunitàries. La fecunditat i el naixement són els dos paradigmes bàsics i fonamentals que emparen i dominen tot el simbolisme implícit en aquest període. Que és per estar contents : el dia s’allarga, el sol reneix i l’any torna a començar.

 (Publicat a la revista "MEL I SUCRE" del poble de Sant Joan de l'illa de Mallorca)

 

 

 

 

 

PAISATGE AMB FIGURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2004 12:36

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, m'agrada de tant en tant dibuixar-hi algun personatge que formava part dels meus paisatges. Aquest és el cas de "Paisatge amb figura".



Paisatge amb figura

Climent Picornell

Quan pas pel camí de Son Amadora, sempre, el cervell em pega com una rampellada, enviant-me una imatge, una figura que hi vaig veure molts d’anys al coster del Turó des Càrritx.. El sen Toni “Burguny”. Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.

Però quan havia venut ovelles, no se sap com arrivaba, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos. Un dia havia venut mitja guarda i ja esperava a l’amo en Pere “Restret”, que solia dur la banca. La seva conversa era de pastors; que si els de cabres eren una tropa diferent als pastors “sorters” d’ovelles, que eren més rars, “mes reputes i reconsagrats” deia ell, i ningú els volia a pasturar per dins els seus bocins. Duia els doblers dins un sarró, una pipa torta, una flassada en bandolera per damunt, el gaiato i el garrot amb llendera. I brutor a coces.

L’amo en Pere -sa banca- li dona un mig. Hi posà, tot quan duia, mitja guarda d’ovelles damunt la carta. A l’altre rodada, li toca un altre mig i a l’altre un set. Mort. Quan destapà la carta del set va fer com un gisco fluix i llarg i  caigué per enrera, ell, la pipa torta, el gaiato i el garrot amb la llendera. Els altres jugadors s’ho prengueren com un “teatre” i es posaren a riure. “S’ha mort, se fa es mort...” però quan vegeren que no, que no es movia gens, un, que era practicant a Son Dureta digué : “Res de fer-se el mort. És mort!”

Cridaren n’Arnau de Can Todó, que tenia un SEAT-1500, l’aficaren com pogueren al seient de darrere. Abans, però, sense voler, quan miraven d’entrar-lo al cotxe li pegaren un cop al cap amb el “parafangos” –que si no hagués estat mort, l’haurien mort de bon de veres- i amb la seva “manta”, la flassada que sempre duia, el taparen. “Esperau !” digué en Xim “Sales” i li tirà el garrot amb la llendera i la pipa torta per damunt.

L’endemà, un d’ells, s’encarregà d’anar a la Guàrdia Civil a avisar de que havien trobat el sen Toni “Burguny”, mort, davall l’ullastre on, sempre, tenia esment de la seva guarda. Com si el veia, ara mateix,  encara.



«Anterior   1 2 3 ... 43 44 45 46 47 48 49 50 51  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb