Climent Picornell

PAISATGE AMB FIGURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2004 12:36

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, m'agrada de tant en tant dibuixar-hi algun personatge que formava part dels meus paisatges. Aquest és el cas de "Paisatge amb figura".



Paisatge amb figura

Climent Picornell

Quan pas pel camí de Son Amadora, sempre, el cervell em pega com una rampellada, enviant-me una imatge, una figura que hi vaig veure molts d’anys al coster del Turó des Càrritx.. El sen Toni “Burguny”. Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.

Però quan havia venut ovelles, no se sap com arrivaba, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos. Un dia havia venut mitja guarda i ja esperava a l’amo en Pere “Restret”, que solia dur la banca. La seva conversa era de pastors; que si els de cabres eren una tropa diferent als pastors “sorters” d’ovelles, que eren més rars, “mes reputes i reconsagrats” deia ell, i ningú els volia a pasturar per dins els seus bocins. Duia els doblers dins un sarró, una pipa torta, una flassada en bandolera per damunt, el gaiato i el garrot amb llendera. I brutor a coces.

L’amo en Pere -sa banca- li dona un mig. Hi posà, tot quan duia, mitja guarda d’ovelles damunt la carta. A l’altre rodada, li toca un altre mig i a l’altre un set. Mort. Quan destapà la carta del set va fer com un gisco fluix i llarg i  caigué per enrera, ell, la pipa torta, el gaiato i el garrot amb la llendera. Els altres jugadors s’ho prengueren com un “teatre” i es posaren a riure. “S’ha mort, se fa es mort...” però quan vegeren que no, que no es movia gens, un, que era practicant a Son Dureta digué : “Res de fer-se el mort. És mort!”

Cridaren n’Arnau de Can Todó, que tenia un SEAT-1500, l’aficaren com pogueren al seient de darrere. Abans, però, sense voler, quan miraven d’entrar-lo al cotxe li pegaren un cop al cap amb el “parafangos” –que si no hagués estat mort, l’haurien mort de bon de veres- i amb la seva “manta”, la flassada que sempre duia, el taparen. “Esperau !” digué en Xim “Sales” i li tirà el garrot amb la llendera i la pipa torta per damunt.

L’endemà, un d’ells, s’encarregà d’anar a la Guàrdia Civil a avisar de que havien trobat el sen Toni “Burguny”, mort, davall l’ullastre on, sempre, tenia esment de la seva guarda. Com si el veia, ara mateix,  encara.



JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Desembre, 2004 23:12

Els articles de la sèrie “Jardins d’Altri” –n’he escrit i publicat una dotzena-  són provocats pel llibre d'  Adolfo Bioy Casares “De Jardines ajenos”. Ja vaig comentar, que era quasi impossible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era extreta d’allà, més casolana i prosaica. Juntar anècdotes, frases, cites, acudits, retalls...un cul-de-sac, un “totum revolutum”, que menàs a somriure, displicentment, al lector intel.ligent. Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Però vaja, qui no s’arrisca...


             Adolfo Bioy Casares   
 

Jardins d'altri. A la tardor

Climent Picornell

Diuen que la tardor provoca uns estats d'ànim en consonància amb el temps. Molt probablement un lloc comú, aquest de la melanconia estacional. «No me abandona. Siempre está a mi lado / la sombra de haber sido un desdichado» solia comentar J. L. Borges. I qui no l'ha tenguda d'acompanyant, la puta ombra aquesta? Mala de desferrar, la punyetera. Feia mesos que no garbellava pels jardins d'altri, aquesta espècie de recol·lecta, insolent i indolent del que han dit altres, sense cap ànim de transcendència. O sí. Jutgin. «Vatuadell, quin cacauet!!». Això és el que realment va dir el pilot del bombarder Enola Gay, després d'amollar la bomba nuclear damunt Hiroshima, causant milers i milers de morts. La història ho ha volgut maquillar amb frases plenes de «déus-meus que hem fet», però no. Va dir: «Vatuadell, quin cacauet». Així de rotund i així de transcendent.

I és que el debat sobre la transcendència de les coses és cursi i no és patrimoni de cap secció o negociat. Vegin sinó el futbol, tan ple de silogismes i tautologies. «Futbol és futbol» és una frase de Johan Cruyff. També ho són les instruccions que donava, l'entrenador holandès del Barça, al seu porter: «Tu párame las pelotas que van dentro, pero no me metas las que van fuera». Podríem seguir amb les reflexions d'Helenio Herrera («Guanyarem sense baixar de l'autobús»; «Es juga millor amb deu que amb onze»...). Però, atenció, quan un premi Nobel, Albert Camus, ens diu: «El que més sé de la moral i de les obligacions del homes, ho dec a quan jugava a fútbol». Glup ! Això. On és que es donen les lliçons de transcendència? A la trona de l'Església? A les tarimes de la Universitat ? «Au, au, au! (i llavors diuen que lladram...).

Marc Augé, l'antropòleg dels no-llocs, referint-se a Àfrica: «Hem renunciat al desenvolupament. I només els oferim beneficència: les ONG». És aquesta una discussió, ajuda o caritat, agre i que revé. Revé -com diuen en bon mallorquí, i m'agraden les dues expressions per la seva franquesa i la dosi enigmàtica», «Revé com sa xulla des verro o com sa llet de frare». Conec l'expressió d'una madona remolesta. La mateixa que em contava, amb una franquesa encantadora, la jaculatòria que li havia ensenyat sa mare, per dir abans de ser sol·licitada pel seu home; era tot el que li havien escenificat de la seva educació sexual; abans de follar s'havia de dir: «Bonjesuset perdonau-me / perquè jo no ho faig per vici / sinó per posar molts de fills / al vostre sant servici». I així no era tan pecat i ho feien venir bé. Com ho va fer venir bé la dona del pintor Balthus que es va batiar el dia de la mort del seu marit: «Hi havia per ca nostra un cardenal polonès i ho vaig aprofitar».

I ja que hi ha polonesos... Ara, que amb això de la globalització tot va i ve, un importador de bolets em contava que els picornells que venia eren picornells polonesos. «Visca Polònia!» Cridà Joan Francesc Mira quan acabà un meeting i «els polacos» -que no polonesos- assistents, aplaudiren a voler. Les metàfores, com l'anterior, no són gens males de desentrallar -saben vostès que alguns espanyols es refereixen a nosaltres com a «polacos», perquè no entenen el que parlem: «el polaco» -deia que n'hi ha, en canvi, que són molt més directes. Com el meu amic J. A. Mendiola que liquidava una de les seves magistrals cròniques de cinema i teatre al «Diari de Balears» dels diumenges així, sense metàfora: «Jocs de matinada de Jorge Márquez. Cursi i pretenciosa. Bàsicament tot dolent, sense matisos». Ala idò. Com en Romà Gubern quan l'entrevisten, que n'amolla de totes condicions: «No hem de desesperar, perquè sempre tot pot anar pitjor» (variant d'un axioma conegut, reinterpretat a les Lleis de Murphy). Però per a un servidor la bona, no és aquesta, és quan a un expert en mitologia com ell, li demanen: «Elvis Presley i David Bisbal comparteixen la condició de mites?». Resposta de Gubern: «També en la mitologia hi ha jerarquies. N'Elvis és un general, en Bisbal és un sergent».

Cada dia és bo per enderrocar un mite. Havia crescut amb la convicció que el president Kennedy gaudia d'una proverbial rapidesa a l'hora de llegir dossiers. Ho feia en diagonal i llegia cada dia milers de pàgines. Però un company que havia assistit amb ell al curs de lectura ràpida, manifestà, anys més tard, que després d'un dels exercicis que els feren fer -llegir un capítol de «Guerra i Pau», en molt poc temps- li demanaren a Kennedy de què anava. La resposta fou: «De Rússia». I res més.

Discussió dins el cafè Can Tronca: «Tenc sa perdiu més gruixada que es braç». L'altre contertuli contra-ataca: «I jo tenc més collons que tu! Tenc collons pes front i tot!». Devien pertànyer, els dos discutidors, a la confraria de la gent que vol impressionar els altres, la gran malaltia de la modernitat segons l'escriptor Amos Oz: «El món és ple de gent que treballa més del que convé, per guanyar més doblers del que realment necessiten, per comprar cases que en realitat no els fan falta, per impressionar gent que realment no els agrada». I això, la recerca compulsiva dels diners, encara té passament, però el vertader mite és la recerca del poder, l'eròtica del poder, la puta comandera. Conten que Andreotti -l'etern comandador a Itàlia- del qui és molt conegut l'aforisme: «el que desgasta no és el poder, sinó el fet de no tenir-lo», referint-se a estar en l'oposició; diuen d'ell -ho diu Indro Montanelli- per referir-se a la seva recerca d'aliats, «quan De Gasperi -el fundador de la Democràcia Cristiana- i ell anaven a missa, De Gasperi, com bon cristià, parlava amb Déu, però Andreotti, com bon polític, parlava amb el capellà».

Amb una paraula, res. Res de res. «Saps què és res?» em diu l'amo en Toni «Peremates», idò , «un caragol buit, sense closca. Això és res». L'ús del «res» per la meva veïna, madò Tonina «Peixofrito», tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció: «Quieres nada?» Volia dir, «que vols res?». Era madò Tonina germana del sen Rafel, a qui solien fer mostrar el Sant Cristo del poble, una talla antiga, quan no hi era el rector. Un dia el mostrava a uns externs, castellans, que li demanaren si era molt antic, aquell crist crucificat. «Muy antiguo, no : antiquísmo! Al menos, trescientos años antes de Cristo!» I, ja se sap, qui braveja del que és seu... Però, tanmateix, després de Crist, la modernitat ha arribat al petit poble. Deien dues «dones caminadores», aquesta nova espècie que recorr els carrers dels nostres pobles, amb passes llargues i decidides, estols que caminen per fer salut: «Enguany aniré a Tai-chi, m'han dit que és menys pesat que l'Aerobic». Aquest és el secret. Deia Voltaire: «Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res». I ja saben el que és res: «un caragol buit, sense closca».


HAI-KAIS SOBRE EL PAS DEL TEMPS ( i 3 ). Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 12 Desembre, 2004 19:38



Hai-Kais malgarbats sobre el pas del temps ( 3 )

Un record travessa el pensament,
com una bufada que vol obrir un finestró.
Troba, però, els biulons tancats de la nostra història.

Text :  Climent Picornell.
Il.lustració : Guillem Mudoy.


( Aquesta petita part de la sèrie "Sobre el pas del Temps" ha estat penjada al Bloc per si la voleu emprar per saludar els amics, ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any.)


HAI-KAIS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (2). Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 11 Desembre, 2004 17:10

HAI-KAIS MALGARBATS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (2)

L'olor de ca nostra quan érem nins.

La "caseta mia, per petita que sia", de la mare.

Quimeres de futur.

Text : Climent Picornell

Il.lustració : Guillem Mudoy.

( Aquesta sèrie "Sobre el pas del Temps" és feta per saludar els amics ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any. Si la voleu enviar, als vostres amics, ho podeu fer.)

HAI-KAIS sobre el pas del Temps. Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 11 Desembre, 2004 13:38

HAI-KAIS MALGARBATS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (1)

Els canvis que han vengut, el calendari esboldregat.

Recull d'enterra la solada de setmanes i números

que foren, un temps, dies d'aquest any.

Text : Climent Picornell.

Il.lustració : Guillem Mudoy.

( L'anterior forma part del projecte "Sèrie de Hai-Kais malgarbats sobre el pas del temps", que serveix per saludar a amigues i amics, ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any. Si ho voleu utilitzar, per enviar, ho podeu fer.)


BLOC, paraula més destacada de l'any. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Desembre, 2004 09:34

Segons MERRIAM-WEBSTER, editors de diccionaris, que seleccionen cada any una llista de les 10 paraules més destacades de l'any, la més destacada de totes l'any 2004 és BLOC ( en anglès BLOG ).
Són aquelles paraules que més s'han cercat o que més han circulat els darrers mesos. El primer lloc, com deia, és per "Blog", en català també "Bloc" (normalitzat a partir de la similitud amb "Bloc", com a figura de "bloc de paper" per prendre notes, adjunt al final un document per la discussió). Per tant, BLOG o BLOC és una paraula que defineix els noticiaris personals "on-line" -en línia, tot i que tothom entèn l'anglicisme- construïts gràcies a eines senzilles d'edició informàtica. La seva popularitat i la seva influència social no deixa de créixer, com assenyalava un servidor al meu bloc de fa uns dies citant al periodista Foix. Seguidament els penjaré la notícia, treta del "link" - o lligam- oficial de Merrian-Webster i una traducció al català, feta sense massa mirament. I també veuran les altres nou paraules del rànking de 2004, que ja s'acaba.

Merriam-Webster's Words of the Year 2004

Based on your online lookups, the #1 Word of the Year for 2004 was

Blog noun [short for Weblog] (1999) : a Web site that contains an online personal journal with reflections, comments, and often hyperlinks provided by the writer

Click on each of the other words in the Top Ten List for their definitions in the Merriam-Webster Online Dictionary:

2. incumbent
3. electoral
4. insurgent
5. hurricane
6. cicada
7. peloton : noun (1951) : the main body of riders in a bicycle race
8. partisan
9. sovereignty
 

10.defenestration


Merriam-WebsterCollegiate.com,
our premium Web site designed especially for Collegiate Dictionary users!

BLOG. Nom. ( Abreviatura de Weblog) (1999) : pàgina web que conté reflexions i comentaris personals on-line, fets de forma periòdica, i sovint links amb altres webs, proveïts pel mateix autor.

Sembla que l'origen és en la construcció WEB i LOG, que ha donat WEBLOG, abreujadament BLOG. WEB tothom sap que significa, lloc o pàgina del WEB, web vol dir trama o teranyina, xarxa per extensió. Forma part de les tres www (world wide web) que són a l'inici de moltes pàgines o llocs web. LOG-BOOK vol dir llibre de bitàcola, és el llibre amb les anotacions que han de dur i fer els capitans de vaixells. Per tant els weblogs, tenien aquest primitiu sentit de les anotacions que feien els internautes, eren llibres de bitàcola personals que navegaven per la xarxa. Ara, la seva abreviatura, BLOG, és ja la paraula més popular.


Per a la discussió sobre si en català hem d'usar blog o bloc, adjunt de "Bloc de notes" els següents comentaris. Que confirmen que, moltes de vegades les coses fan molta més via que els nostres normativitzadors. El TERMCAT proposava DIP.


Weblog, blog, bloc, DIP, .... quin cacau!!

28-12-2003 @ 763

Bloc de Notes

A l'hora de crear aquest web vam voler usar el terme correcte per a definir el lloc, però ens vam trobar amb un cacau...

- Bitàcola: és el terme que utilitza Bitàcoles.Net (òbviament). El terme equivalent en la llengua de l'imperi és bitácora (utilitzat clarament per Bitacoras.com). Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, un quadern de bitàcola és el llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell.
- Weblog: és el mot utilitzat internacionalment. La seva abreviació seria blog. Sembla ser que prové de l'anglès web log, que seria el registre d'incidències / activitat d'un web, la qual cosa concordaria amb la definició del quadern de bitàcola.
- Bloc: és l'adaptació al català del mot anglès blog, i és el terme que utilitza Softcatalà.
- Diari Interactiu Personal: (o DIP) és el terme proposat per termCAT (centre de terminologia catalana) a l'introduir l'anglès weblog. També se'ns proposa diari interactiu.




La força dels blocs a Internet. Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Desembre, 2004 20:42



He rebut un correu del meu amic Pere C. Que diu : "Amics, vos adjunt un article de Lluís Foix aparegut a "La Vanguardia", en el qual comenta la força que van adquirint els "bloggers" internautes. Què vos pareix ? Una abaraçada. Pere."
La veritat és que Foix no parla per cap de nosaltres en concret, sinó pel conjunt, per la comunitat internàutica. Interessant.


La Vanguardia, 2004.11.30

Internet tumba a Dan Rather

LLUÍS FOIX - 20:04 horas - 30/11/2004
Dan Rather, el legendario presentador de noticias de la noche en la CBS, es la última víctima del rigor informativo y de las presiones que sacuden a empresas y a redacciones periodísticas. Después de cuarenta años de profesión Dan Rather se retira antes de que le despidan. La cadena ha recibido fuertes presiones de los políticos y de miles de usuarios que le han echado en cara que no informó correctamente sobre el servicio en la Guardia Nacional del hoy presidente Bush.

Un final tan incómodo para un profesional reconocido no es el único que ha ocurrido en el ámbito del periodismo occidental. El director y el director adjunto del New York Times abandonaron sus cargos al haber protegido a un joven periodista que escribía reportajes muy leídos pero que resultaron ser falsos. Lo mismo ocurrió con el director de la BBC y su adjunto que desacreditaron los argumentos de Blair para ir a la guerra contra Iraq utilizando como fuente a David Kelly, aquel científico que se suicidó al sentirse presionado por el Gobierno.

El periodismo pasa por momentos de gran presión. No de las empresas sino de los lectores, oyentes o televidentes. Una campaña de correos electrónicos, organizada o espontánea, llega a todos los responsables de los medios de comunicación. El periodista ya no tiene el único privilegio de seleccionar, priorizar o despreciar informaciones. Hay cientos de miles de periodistas que desde su casa, con un “blogger” cualquiera puede incidir en cualquier línea informativa.

En el caso de Dan Rather, los “bloggers” de Internet demostraron que la información sobre Bush era falsa. Analizaron las fuentes sobre las que se construyó la historia y descubrieron que procedían de un ordenador y no de una máquina de escribir clásica con la que había que haberse escrito el documento en los años setenta.

Hay quien dice que Internet es un peligro porque no tiene fronteras éticas ni códigos jurídicos que ordenen y garanticen la veracidad de lo que circula por la red. Esto es así pero hasta cierto punto. Algún día habrá que encontrar una regularización de todo lo que circula por Internet aunque nadie sabe cómo. Hay que proteger la honorabilidad de las personas que impunemente pueden ser acusadas con mentiras y con distorsiones manifiestas. Hay que separar el grano de la paja.

Pero Internet es un instrumento que garantiza la libertad de información en unos momentos en los que la masa crítica de los contenidos está controlada, dirigida y en algunos casos manipulada por unos cuantos grupos empresariales que no tienen como prioridad servir a la verdad y mejorar la vida de los ciudadanos sino que abusan de su posición por transmitir aquello que garantiza más beneficios, más audiencias y más notoriedad.

La socialización de la información la ha llevado a cabo el capitalismo y no el socialismo o el marxismo. Pero esta socialización informativa ha creado miles de periodistas aficionados o profesionales en todo el mundo. Nada de lo que se vierte en la red está libre de ser sometido al escrutinio de la verdad que ya no la manejamos únicamente los informadores clásicos sino que está al acceso de quien se tome la molestia de averiguarla en las mismas entrañas de la red.

Pero al margen de los periodistas espontáneos que contribuyen a engrosar la masa crítica de opiniones y de informaciones, están los grupos de presión, las empresas, los partidos políticos que han descubierto la vulnerabilidad del periodista y que pueden hacer llegar sus quejas de forma directa a los máximos responsables de los medios.

La dinámica ha cambiado. El periodista sólo tiene un método para no caer en las trampas de la falta de rigor. El amigo Indro Montanelli, legendario periodista italiano, decía al final de su carrera que el ”único dueño del periodista es el lector. Cuando lo tienes de tu lado no hay poder que pueda ponerte un bozal.” Montanelli se enfadaba con los lectores y con los directores. Cuando era despedido de un medio fundaba otro. Así lo hizo en tres ocasiones. Pero al final de su carrera regresó a las filas del “Corriere della Sera” de donde fue expulsado por los antiguos propietarios.

Hoy nadie se acuerda de quienes eran los propietarios de los medios en los que trabajó. Lo que queda es su personalidad, sus contradicciones, sus luchas para poder ejercer el oficio en medio de esta selva de periodistas, empresas, medios y grupos de presión de toda clase. Internet ha contribuido enormemente a que esta profesión recupere su buen hacer.



Anarquisme i Geografia. Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Novembre, 2004 19:10


(Eliseu Reclus )


Anarquisme i Geografia

Per unes reestructuracions que hi hagué al Departament de Geografia ( realment és diu de "Ciències de la Terra") de la UIB (Universitat de les Illes Balears), després de fer durant,  molts d’anys, assignatures relacionades amb el fenomen turístic i l’oci –cosa que m’ha permès estar al punt de l’anàlisi d’aquests fenomens que tan influeixen en l’esdevenir de les nostres illes- ara impartesc l’assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic”.

La veritat és que per a mí és molt satisfactori -esper que també ho sigui per als meus alumnes- el reencontre amb personatges com Ptolomeu, Herodot o Humboldt. Així con el seu entroncament amb la  història general de la ciència.

Fa poc dies va tocar el torn d'explicació als anarquistes històrics que foren geògrafs o, tal vegada, als geògrafs que foren anarquistes : Eliseu Reclus (1830-1905) i Pere Kropotkin (1842-1920). Dos dels mites de la història llibertària. Per a molts d’alumnes fou una sorpresa, com ho fou el saber que Immanuel Kant, el famòs filòsof, havia estat també professor de Geografia Física. Diu Tim Umwin que, en els cercles geogràfics del moment, amdos personatges suscitaven admiració, però l’anarquisme es contemplava com una rèmora en la seva ciència. Foren  un exemple de que la investigació i l’acció pràctica eren una bona arma per fer de la Geografia una eina de crítica social, malgrat la Geografia partís, tangencialment i perentòriament,  per uns altres camins, més lligats a la ideologia conservadora dominant.

La xarxa Internet va plena d’informació sobre aquests dos personatges dels quals adjunt dues fotografies interessants.


( Pere Kropotkin)

L'article de la setmana a "Diari de Balears" : XÀTXEROS.

jcmllonja | 22 Novembre, 2004 23:39




Xàtxeros
.

Climent Picornell

Se'm van morint amigues i amics. I un queda com estormiat. Quins som els propers de la llista? Llei de vida, es sol dir, com una forma de consol impersonal i imprecís. I és així. Una vida acaba essent això : una successió d'estacions, d'hiverns i primaveres, d'estius i tardors. Un rebrot de fulles i flors, com les de les vidalbes, ara que ve el fred. Com cada hivern. D'ençà de quin i des de quan vénen els xàtxeros? Sense aturar-se a pensar per quina llei de vida vénen o què i qui els empeny a venir, cada tardor, camí d'aquest hivern?

D'això anava el meu cavil·lar, baixant cap a ciutat, amb la mala notícia de la mort d'una bona amiga, jove encara. I havien arribat els xàtxeros. Cada cent passes, se n'aixecava un al pas del meu cotxe. Vaig trobar conhort en l'arribada d'aquests animalons, que posaven contrapunt a la lectura dels diaris matinals, amb l'esquela de la mort, plens de despropòsits inevitables. Tanmateix, la Natura. Amb el seus ritmes. Els xàtxeros ja són aquí, em repetia a mi mateix. Un poc massa obsessivament. Pensava, no sé bé per què, en París amb els anuncis recurrents de quan arriba el vi de Beaujolais, bastant magre, per cert: «le Beaujolais nouveau est arrivée!». Idò sí, els xàtxeros havien arribat, un altre pic, els mateixos dies en què na Lourdes havia partit.

No em diguin que no s'hi fixen en els xàtxeros! És l'ocell més representatiu de l'hivern de Mallorca. El seu plomatge gris, negre i blanc el fan be especial. Però molt més el seu caminar, tan seu, amb el capet envant i enrere i la seva coa llarga, recta, negra amb les plomes marginals blanques, movent-la amunt i avall. Conta Joan Mayol que li deien alguns pagesos que els xàtxeros, abans de menjar-se un cuc, l'estamenegen amb la coa, per por que no sigui un garbellet, metàl·lic i traïdor; si ho és, només hi deixen les plomes. Nerviós, menja invertebrats, larves i mol·luscs, pega una corregudeta i alça el vol, ja sigui perquè ens hi acostam massa o per fer una cabriola capturant algun insecte, amollant un gisco característic. Pareix una au limícola, pel seu caminar i les seves camarrines, però la trobam pertot, per foravila -alguns pics seguint la llaurada dels tractors-, per ciutat i, ja s'hi fixaran, amb la seva predilecció per visitar les carreteres. Enmig de les carreteres, és proverbial i contumaç. Si les oronelles, els cabots i les falzies són els ocells dels nostres estius, omplint el cel de crits i volades rapidíssimes, els xàtxeros, per això que deia, perquè es deixen veure molt, perquè no els cacen, perquè a vegades es deixen acostar fins a no res d'ells, abans de prendre el vol, fan avinent i ens indiquen que el fred ha arribat, com altres ocellons hivernants a Mallorca, i em deixin citar, també, els ropits.

Solen arribar, els nostres xàtxeros, a l'engròs, a cavall entre l'octubre i el novembre; tot i que hi ha cites més primerenques i l'absència de citacions, ornitològicament vol dir que molts ja han partit, es concentra en el mes d'abril. Són, per tant, ocells migrants, hivernants, no crien a les Balears -almanco els xàtxeros blancs, els més nombrosos- i encara que el seu comportament és territorial -cadascú al seu redol, sobretot a l'hora de cercar menjar- no és estrany que, com els estornells, s'hagin avesat a cercar dormidors comuns, alguns a les arbredes de les ciutats, on hi poden arribar a dormir milenars d'aquest aucells, cercant la calentor i la seguretat.

L'espècie que es veu més és el xàtxero blanc (Motacilla alba), és un passeriforme de la família Motacillidae (del llatí «mota», moure; moure les seves coes, tal vegada?) i que té parents a tot el món, molt semblants entre ells; des del xàtxero del delta del riu Mekong al Vietnam fins als xàtxeros de Sibèria; moltes espècies i, sensu lato, molts tàxons que són considerats subespècies. A les illes Balears, el blanc és el més nombrós, tot i que hi arriba, també, una altra espècie de color més cendrós, i una altra de més rara i espectacular, pel seu color, que és el xàtxero groc. Un d'aquests animalons groc-verdós quan un servidor vivia prop de la Font de Vila, es presentava cada any i amb el seu bec ens avisava que ja havia arribat pegant copets, amb insistència, als vidres de les vidrieres que guaitaven cap als safarejos. La meva dona i els meus al·lots ho poden corroborar, per si, amic lector, li sembla un poc estrany.

Ocell molt anellat i amb moltes recuperacions, sabem d'on vénen i on van. Cap a l'Europa del Nord, a passar l'estiu i a criar, de quatre a sis ous i, moltes vegades, dues postes, i després cap al sud. I així un any i un altre, i un any i un altre...

Els italians li diuen -aquests italians!- «ballerina bianca», el trob un nom encertadíssim, perquè ho pareix una ballarina, pels seus moviments; «witte kwikstaat», els alemanys o «pied» o «white wagtail», els anglesos; «lavandière» o «bergeronette blanche» els francesos i, vegin per on, és l'ocell «nacional» de la República de Letònia. En francès fa «tchissic»; en alemany «zipp, zwilipp»; en anglès «chiswick, chiswick». Tots canten o gemeguen igual i fan el mateixos giscos cridaners, encara que sigui dificultós transcriure onomatopeies coincidents en altres idiomes: la nota repetida fa, en català, «txi-ssit!!» i la d'alarma, «txiiic!!». «Buztanikara», li diuen el bascos, «paxariqueta», «pajarita de la nieve» («aguzanieves» o «nevatilla») o «lavandera blanca», aquest és el nom més estès. En la nostra llengua, «cullereta», «cueta» o «titina blanca» són els més comuns, i nosaltres, a Mallorca, per ser més rars, li posàrem també un nom eufònic i extraordinari: «xàtxero».

Idò això: els xàtxeros blancs ja són aquí. Per a un servidor és la senya més evident, del meu calendari fenològic, quan els veig sé que he de treure la roba d'abric i encendre la xemeneia. I recobrar l'esperança, si cal, i es pot, ara que na Lourdes ens ha deixat. Se'n va anar quan arribaven els xàtxeros. Com cada tardor, camí de l'hivern.




1r.Concurs de fotografia de natura. Darrers dies per enviar... Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2004 22:49

Dia 23 s'acaba el termini per enviar fotografies al Primer concurs de fotografia de natura "Memorial Climent Picornell". En Climent Picornell, era cosí meu, els dos nomiem el mateix, i va morir ara fa aproximadament un any. Els seus companys fotògrafs li tenien un gran apreci pel seu caràcter generós. Fou un extraordinari fotògraf de natura i aquest concurs de fotografia de natura patrocinat per la Conselleria de Medi Ambient, du l'afegitó de "Memorial Climent Picornell". Els premis són importants ( 1000 euros, el primer, 600 euros premi de l'Ajuntament de Sant Joan de Mallorca, etc...). Les bases del concurs són a l'adreça http://dgmobea.caib.es.

Hi ha fotografies d'en Climent penjades a l'AFONIB, "Associació de Fotògrafs i Filmadors de Natura de Mallorca", dins Mallorcaweb http://www.mallorcaweb.net/afonib i també al web de L'Observador del Pla de Mallorca, a la secció "Imatges del Pla" http://www.plademallorca.com.

En Pep Torro, amic d'en Climent i company nostre al Bloc de Balearweb,http://bloc.balearweb.net/89 té moltes fotografies d'en Climent. A ell, li agradava, particularment, una que li va fer en Pep, un dia que eren a retratar voltors negres. En Climent s'havia protegit del sol, entre altres coses, amb uns manegots -d'aquells que duien les dones, antigament,  per segar-. La podeu veure seguidament.

«Anterior   1 2 3 ... 43 44 45 46 47 48 49 50  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb