Climent Picornell

LA BEAT GENERATION I LUCIEN CARR. Climent Picornell.

jcmllonja | 04 Febrer, 2005 12:04




La “Beat Generation” i Lucien Carr.

C.P.

Lucien Carr, tot i que no escrigué poemes o novel.les, era un mite, una musa ( com és deu dir musa en masculí? ), fou una peça fonamental en l’anomenada “Beat Generation” nord-americana, definida per un d’ells – en Jack Kerouac- “com un grup d’escriptors, més o menys, famosos” (“famous writers more or less”). No fou només això. La generació beat, fou una nova manera d’entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d’obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció, fou l’avant-sala dels “hipsters”, després “hippies”. Fou una cadena de transmissió d’un nou modus vivendi, i fins i tot d’un nou modus operandi. Ja fa tants anys, però...

Carr, "catalitzà" els inicis del moviment, fou qui posà en contacte Allen Ginsberg amb Jack Kerouac i amb William S. Burroughs, les potes fonamentals i més vistoses, i, també les més primerenques de tot el moviment. Carr, després d’un episodi amb mort d’un home, als 17 anys, feu feina a la United Press International. D’allà, per cert, provenia el “rollo” de paper de teletip en el qual, a manera de paper continu, Kerouac va escriure – en 36 metres seguits- “On the road”, l’obra que va ser l’estendard dels beatniks. Ho feu en 20 dies de 1951, a la casa d’en Carr. Aquest llarg manuscrit, un poc mossegat pels cans d’en Carr fou subhastat a Christie’s, l’any 2001, per 2,4 milions de dòlars.

No cal dir que la importància empàtica i imitativa que tota la cultura moderna ha tengut de la beat generation, ha estat brutal.

També per a un servidor. Fou Frederic Suau, ara dedicat a quefers astrals i PNLístics qui em comunicà i traspassà la seva devoció pels escriptors –sobretot els poetes- de la beat generation A. Ginsberg i Gregory Corso... “Els pòtols místics” ( The Dharma Bums, 1958) de Kerouac en traducció –“more or less”- de Manuel de Pedrolo (1967) fou, també, de les primeres coses que vaig llegir.


( J. Kerouac. Al llibre d'Ann Charters el peu de foto diu " Jack in Tangier 1957, Villa Mouneria. Photo by Burroughs")

Però va ser en un viatge a Londres, a principi dels setantes, quan vaig carregar de material beatnik. D’entre ell “Scenes along the road” (Photograps of the desolations angels, 1944-1960). Llibre compilat per Ann Charters amb tres poemes i amb comentaris d’Allen Ginsberg. El llibre està dedicat a la memòria de Jack Kerouac, Carr és a dues fotografies, una d’elles molt coneguda amb Kerouac, joveníssims l’any 1944 “...preparing to ship out to Paris.”

L’he cercat a la meva biblioteca, avui, després de llegir la notícia de la mort de Lucien Carr, perquè recordava aquesta fotografia. N’hi ha una altra, feta per Francesca Carr, el dos d’abans i Burroughs ; la volia escanejar, perquè no l’he trobada a Internet, però el meu scanner s’ha jubilat abans d’hora (ara a l’hora d’editar aquest escrit he vist que l’han penjada a www.kerouac.com ).


( Carr en primer terme entre Burroughs i Ginsberg. Foto de Francesca Carr 1953 a l'apartament de Lucien Carr. Al web la foto és al revés )

Han sortit, de les prestatgeries altres llibres, “Reality Sandwiches”, “The naked Lunch”...amb papers i coses per dins. Mig amagat apareix “Scattered poems” de Kerouac amb un punt de llibre de la “City ligths booksellers & publishers”, la llibreria de Lawrence Ferlinghetti al 261 de la Columbus Avenue at Kerouac Alley, San Francisco, “genius loci”, lloc sagrat de la generació (www.citylights.com ). Hi ha un dibuix fet pel mateix Ferlinghetti amb la sentència “Book are trees made immortal”, i referit a la llibreria “A literary meeting place since 1953”.

Dins el llibre hi ha unes males traduccions fetes per un servidor, just a la pàgina d’uns poemes escrits entre tres ( Cassady, Ginsberg i Kerouac) “Say my oops / Ope my shell / roll my bones / ring my bell...”

Surt també, l’inevitable “Howl” de Ginsberg :

“He vist els millors caps de la meva generació destruïts per la follia, morint-se de fam histèrics i nus / arrossegant-se pels negres carrers de matinada cercant una droga furiosa...”.

Però vaja...també de Ginsberg hi ha aquest a “Empty mirrors”, diu, en anglès, una cosa semblant a això :


(Allen Ginsberg. Imatge baixada de la Kilbot factory )


Em vaig fer l'amor a mi mateix

en el mirall, besant els meus propis llavis,

em vaig dir "M'estim,

T'estim més que a ningú"

I tot això...

Climent Picornell


Llegesc a l’obituari de “EL País” que el 28 de gener, passat, moria als 79 anys ( per mor d’un càncer d’ossos), Lucien Carr. Ho confirm a les tres o quatre webs, excel.lents, que hi ha sobre els escriptors de la generació beat americana.

( Al llibre SCENES ALONG THE ROAD : Jack Kerouac and Lucien Carr summer 1944, preparing to ship out to Paris...)


LA SECTA DE LA CANDELERA. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2005 09:31




La secta de la Candelera.

C.P.

Demà els sectaris ens veurem,  a les vuit en punt,  dins la gran nau gòtica de la seu de Palma, edificada damunt les runes de la mesquida de Madina Mayurqa. Pareix el començament d’una d’aquestes novel.les d’èxit que s’usen ara, construïdes sobre els secrets de la cúria vaticana ( si a algú l’hi interessa, ho tenc venal). Però vaja, és tot més prosaic, encara que no li manca encant.

Demà, dia 2 de Febrer, passen dues coses dins la Seu de Palma. Per una banda la gran rosassa de vidres de colors de l’altar, d’onze metres de diàmetre, la major de totes les catedrals gòtiques, il.luminada pel sol ixent, es projecta damunt la paret de l’enfront i davall l’altra gran rosassa de ponent. Això, amb aquesta exactitud geomètrica, només passa demà. L’espectacle val la pena. I per l’altra costat,  dia 2 és la mare de déu del Candeler, la Candelera, “La Candelaria”. Commemorant el ritus de la purificació que les dones feien a Israel, als quaranta dies del naixement dels seus fills, es presentaven, mare i fill al temple. Es tancava així el ritual de la llei judaica, i ara es tanca el cicle de Nadal. Candeler, ve del llatí “candere”, brillar, candent. A la Seu és festa grossa, abans enorme, ara ja només uns pocs hi som, els quatre o cinc sectaris –en Joan, en Ferran, na Marita, un servidor- i quatre o cinc fidels que van a missa primera. Tots, el bisbe i els canonges amb casulles i sotanes de festa gran. Es beneeixen les espelmes que s’havien de menester, un temps, durant tot l’any a les cases. Es per tant una festa de la llum, física i espiritual ( ara qui n’usa ? de les dues, em referesc...). Fan una processó per dins la Seu, amb les espelmes enceses, cantant el “Nunc dimittis servum tuum...”, l’himne que va entonar el vell Simeó, quan Maria li presentà Jesús al temple. La processó és desmesurada. Quasi ningú,  a les vuit del matí dins l’enorme temple, l’orgue a tota, l’encens, amb aquella olor,  omplint de fum els rajos de colors que el sol provoca travessant les rosasses. Em podeu dir exagerat, però és emocionant.



( Ja l'any passat vaig escriure sobre la qüestió. He rescatat aquest article del "Diari de Balears")

El pànic dels canonges. Gaudí, Barceló, La Seu i La Candelera 

Climent Picornell.

Un servidor pertany a una secta -dura i minoritària- qua actua només un pic a l’any : el dia de la mare de Déu del Candeler. La Candelera, el dia 2 de febrer. Aquest dia, el nucli dur del clan ( Marita, Ferran, Joan, un servidor) i algun altre acompanyant ocassional, en Joan Pi no hi sol faltar,  ens vein, a les vuit i mitja del matí dins La Seu de la ciutat de Palma. Si La Candelera riu, lluny és l’estiu. Si plora, l’estiu es fora ( la part reaccionària del refranyer afegeix : tant si plora com si riu, lluny és l’estiu). Ha de riure, és a dir, ha de fer sol. Sinò no s’acompleix el fet. El fet és que el sol, projecta amb exactitut geomètrica la rosassa o rosetò de llevant, a la paret, just davall la rosassa de ponent o del portal major. L’espectacle de colors, de llum i de precissió, recorda i supera, en molt, qualsevol pel.lícula de sèrie B, on una cosa semblant només passa a les piràmides d’Egipte o a algun film de n’Spielberg, quan el joc de llums equinoccials, posa en marxa mecanismes per desenterrar un secret milenarista. Tal vegada exageri una mica, però bé. Tot això va acompanyat d’una missa solemníssima, amb processó i gran profussió d’espelmes i d’encens. Emocionant. Quinze oficiants de la Santa Missa, per set o vuit parroquians. La Seu buidíssima. Enguany cau en dilluns, i el vicari general o el degà-president del Capítol, en absència del bisbe nou, no trobarà, tampoc, com cada any, el to de les cantories,  desmarrat d’octava en octava.  Durant tot aquest quefer, hom pensa i divaga contemplant les naus immenses : Gaudí tengué problemes amb la seva reforma de la Seu; en Miquel Barceló en podria tenir, amb la seva intervenció. N’hauria de tenir. Per un observador, com és ara un servidor, la gresca dels altres entretén, encara que ja se sap : “ en parlar de mi, no ric “.

 L’any Gaudí –150è. aniversari del seu naixament i 75è. de  la seva mort- passà sense massa rebumbori i amb l’anunci d’una edició d’una obra del canonge Coll, que recull amb detall les devuit estades a Mallorca d’Antoni Gaudí, entre el 1902 i el 1914, any en que abandonà la reforma i Palma, amb uns motius encara foscos. Algú diu que sense cobrar el que li pertocava. No és la meva pretensió contar-lis el procés de reforma que Gaudí, i els seus col.laboradors Joan Rubió i Josep Maria Jujol, dugueren a terme, no sense polèmica,  a La Seu de Palma, sinó esbrinar-los unes lleus divagacions, del dia de La Candelera, que em lligaren el trull d’en  Gaudí a la polèmica actuació del pintor felanitxer Miquel Barceló, també a La Seu de Palma. El bisbe Campins i el canonge Rotger, els dos grans valedors de l’arquitecte català,  aconseguiren amb la reforma, sobretot treguent el cor d’enmig de la nau central, una nova dimensió de La Seu, d’això enguany farà 100 anys. Però els problemes de la reforma d’En Gaudí no li vengueren només d’aquí, sinó d’altres efectes col.laterals : la trona, que la gent anomenà de tot d’una “l’esclatasang”; uns canelobres que entaferrà a les columnes ( el poble se’n feia creus :  han posat “trobigueres” a les columnes de la Seu, deien), eren, però, elèctrics, una altra de les proeses de Gaudí fou aquesta de fer entrar l’electricitat;  però, sobretot,  feu una maqueta d’un  baldaquino, que tot i provisional en els seus materials, alla és, encara. “La catifa voladora” li deia la gent que l’anava a veure ( en castellà ho deien : “la alfombra volante”). No tot era el poble pla, ni els més beatos i fariseus als  qui no els agradava. Diuen que Le Corbussier va trobar “horrorosa” la intervenció d’en Gaudí a la Seu, mentre posava com exemple La Llonja, per evitar caos i desastres, com els que el “cristià de catacumba” ( com l’anomenava  Josep Pla)  havia causat.

 Sempre, però he pensat, que el que va fer acabar malament de tot la reforma, va ser l’actitud d’En Jujol, que es posà a pintar de colors vivíssims i a arrabassar materials antics substituint-los per rajoles vidriades, amb la complicitat atormentada d’en Gaudí,  a les parets de darrera el sitial dels canonges, que s’espantaren de bon-de-veres, i presionaren també perquè s’acabàs. I així acabà. Resumint-ho molt i ab absurdum.

Que volen que els digui? A l’actualitat entram dins un altre episodi de reforma de menor magnitud, però de major ressó, ja que ara, com un servidor, tothom opina i en diu la seva. No tenc cap dubte que en Miquel Barceló és l’artista de major trascendència que ha donat Mallorca en els darrers anys. I d’un bon tros. Per tant deu ser un  encert encomanar-li una feina. Però també ho és, certament, un risc, per l’imcomprensió d’uns o el gust diferent d’uns altres, la basa político-cultural dels demés o el “parti pris” dels llepaculs sense criteri. Més enllà de que el Cabildo de la Seu, hagi ratificat el seu projecte, caríssim, amb unes esmenes anunciades als diaris i acceptades pel pintor, això, els fa més còmplices amb la sarabanda, si n´hi ha. No podran dir : no ho sabiem o no ho haviem vist; coses de genis... Els baixos-relleus, o el que faci, a la capella de Sant Pere que ja instal.la en Barceló, esper, que duguin el seu segell i la seva força. No crec, per tant que els motius ceràmics estiguin plens de “grutescos” i “candellieri”. Massa ell, un cert “épater” –no sé avui en dia qui deu fer el paper de “bourgeois”- haurà  de formar part de la seva actuació, seria interessant, pel seu paralel.lisme amb la pertorbació, més sorda i soterrada, de la reforma d’en Gaudí i en Jujol. No pot passar desapercebut un macroartista com en Miquel Barceló. Aquestes castes de reaccions, les de la gent normal, m’interessen molt. Molt més que  les  dels snobs, amics i  connaiseurs. La polèmica donaria més ressó a la seva actuació i més maldecaps al bisbe nou, a certs canonges i als qui ho han de pagar. Que, em sembla, que som, en una part, nosaltres, a través dels doblers que ens administren els nostres governants.



PASSADORS DE PENA. Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Gener, 2005 19:52

No he cregut mai massa en això dels estereotips socials. Que sí els francesos són així, que si els italians aixà. Que si els bascs, tal, que si els andalusos, qual, que si els catalans "de les pedres en fan pans". Al meu admirat Bertrand Russell li demanaren un pic que opinava dels alemanys. La seva contesta va ser : "ho sent molt, però no els conec a tots". Idò això. Ara bé, de les definicions de mallorquinitat, de les qual en tenc una carpeta plena que vessa, em quedaria amb una característica pintoresca : els mallorquins i mallorquines som – o erem- grans passadors de pena. Tots. I totes.

 

 (Any 1938. Bombarders italians, sobrevolen Palma. Tornen d'amollar bombes damunt Barcelona )

Passador de pena

C.P.

No importava avisar-lo, però el feia estar més tranquil. Tanmateix s’en temia tot d’una que era l’hora de partir. Aquella frissor no el deixava reposar mai de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els pobles de la pagesia tenen això, els renous i tot són sempre els mateixos... Els cans que lladraven : coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veinats. Els motors dels cotxes de les filles de la casa de davant, que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner quan anava a encendre el forn de pa, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avissassin mai. Sovint pensava com devia ser el descanssar a pler. Quina por ! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això, ell. Li calia tenir esment, fin i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava, obedient, cada quan li tocava. Fin i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Esglèsia, el de l’Ajuntament i el de la veinada de quatre cases més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, que amollava una sinfonia. No feia cap falta, per tant, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els han de donar corda; per afegitó, tenia una "dream machine" de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes on sempre ni ha un que xerra i, puntualment, la seva mare, que patia del mateix insomni que ell -ja quan el duia dins el ventre- el crida, l’avisa per telefon : són les sis en punt. Passa pena per quan li falti sa mareta. Per si un dia no es desperta i ningú l’avisa.

LA TERRA ÉS PLANA, QUIMI PORTET ? Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Gener, 2005 00:46

La terra és plana, Quimi Portet ? O rodona ? Tan se val !


Aquesta pregunta que es va fer, i es fa, tanta gent, enguany l’he mantenguda per partida doble. Per una part, perquè per la meva tasca de professor de l’ “Evolució del pensament geogràfic” l’he haguda de plantejar als meus alumnes i, per una altra part, perquè un dels meus cantants i compositors preferits, en QUIMI PORTET, va editar el seu nou disc i el va titular, curiosament (curiosament ?), “LA TERRA ÉS PLANA” ( www.quimiportet.com ).

Ara he vist al seu web, com un enllaç recomanat, el meu blog. No cal dir-vos que he partit a fer alguna cosa. “Do ut des” : li torn el favor de molt bon grat, al músic estimat.

 

( La Terra segons Ptolomeu )

Els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planùria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgoras ( segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató ( ca.427-347 abans de Crist )col.locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i ja sabeu que costà molt deslocalitzar-la d’aquet lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes hem de proclamar les d’ Eratòstenes ( 275-194 abans de Crist), qui mesurà la longitut del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilometres, i , ho feu amb una gran precissió, ja que realment en medeix 40.120 .

El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar tota aquesta cabalística, amb una obra de conjunt fonamental. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica.

 

(Mapa de T dins O d'un Beat )

Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel.lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Entremig els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV , ajudaren a la mesura aproximada de la terra.

( Una carta naùtica mallorquina i una imatge de satèl.lit )

Fixau-vos que tan Eratòstenes, com els cartògrafs mallorquins, amb les seves rudimetaríssimes eines, s’aproximaren de forma sensacional a la mesura i conformació de la imatge de la terra.

Si és rodona, o plana, o cilíndrica... Tan si és com una figa, o un codony. La terra era, segons el meu avi, molt senzilla : “La terra -em deia- és : Mallorca, fora de Mallorca, París de França i terra de moros. I no hi ha res pus”. I sempre ho he cregut. Encara ara.

 

La terra és plana (Quimi Portet)

La terra és plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé;
però el que sé de cert és que el teu cos s’entén amb el meu cos.

Jo perdo el fil i no m’en recordo
de com et dius;
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.

Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!

Si canta l’ànima m’en vaig
que jo no hi faig cap falta i no sé mai què he de dir.
Vibren les musses i no hi sóc,
pallús deconstructiu, intel.lectual carregós.
Un terapeuta de Rubí
que tracta el mal d’esquena amb infusions de comí.
Hiverns de l’hemisferi austral,
i un monjo tibetà penja una merda en un pal.

Xalets estúpids amb un gos;
pesa figues als meus somnis un turista italià.
Quatre palmeres i un camell,
semi-déus en un carrer que criden: massa lluny imbècil!

La Terra és plana. Nou CD de Quimi Portet.


Girona, Setembre de 2004.

Quimi Portet, a qui la majoria de pubilles i alguns altres entusiastes i cronistes de la "jet-set" intercomarcal solen anomenar el guapo de "El último de la fila" (per be que la gran majoria de la ciutadania el coneix pel simpàtic sobrenom de "l'altre"), treu al, diguem-ne, mercat el seu nou disc "La Terra és plana". El disc va estar a punt de dir-se "Merda. 2a part", però afortunadament els familiars i l'entorn de l'artista el van convèncer de cercar un títol menys romàntic.

El treball, que és el cinquè de la seva carrera, conté dinou temes que Portet ha gravat, produït i mesclat als estudis "Cosmonàutica Comas" en un espai relativament curt de dos mesos. Antonio Fidel ha col.laborat en la co-producció. Com a músics col.laboradors, a part de Portet i Fidel, hi destaquen: Judit Farrés, Albert Pla i Juan Carlos García.

Aquesta tardor, el disc tindrà la seva presentació en directe per la pintoresca geografia catalana en el marc de la gira "Ressons". Pels concerts, el nostre simpàtic astre comptarà amb la col.laboració de la "Orquestra Revolucionària dels Sòviets del Golf de Sant Jordi", integrada per Antonio Fidel, Jordi Busquets i un bateria indeterminat que actualment està en fase de ensinistrament.

Desde "Quisso Records" i "Música Global" us demanem, com sempre, que publiciteu aquest treball amb entusiasme (encara que sigui fals). L'artista, d'elegància inquestionable, es posa a disposiciò dels mitjans per a tot tipus de maniobres propagandístiques, per més delirants i poca-soltes que siguin, amb l'objectiu d'aconseguir que la confusa població del país es precipiti cap els establiments del ram reclamant el seu exemplar de "La Terra és plana". El propi astre ha encetat la seva heroica tasca especulativo-promocional tot penjant a la xarxa (dels collons) una sèrie de "clips" de dubtosa qualitat artística i de moralitat difusa amb els quals espera enganyar també als soferts entusiastes del video-art i a d'altres tipus específics de solters i divorciats de tarannà progressista. Si no col.laboreu us haurem de incloure en la nostra temuda "llista negra". Si voleu saber les greus consequències que això pot tenir, només heu de recordar el que li va passar a Pío Cabanillas.

Atentament,


Washington Floquet de Merda.
Quisso Records- Departament de propaganda i manipulació de masses (adotzenades).


TERRATRÈMOL A SANT JOAN DE MALLORCA. Climent Picornell.

jcmllonja | 22 Gener, 2005 15:39

Un terratrèmol amb epicentre a Sant Joan de Mallorca, causa l'alarma a la comarca del Pla de l'illa de Mallorca. He enviat un article sobre aquesta temàtica a la revista "Mel i Sucre", amb especial atenció a la història d'aquests fenomens a l'illa de Mallorca. Més avall trobareu l'article, més un mapa del Centre sismològic de la Mediterrània (www.emsc-csem.org ) en el qual es pot veure localitzat el terratrèmol de Sant Joan. En vermell els terratrèmols d'avui, en color carabassa els d'ahir ( 21-01-05), en groc els de despusahir i en blanc els de les dues darreres setmanes. Com podeu veure no és el nostre sisme, un cas gens excepcional. Si més no, per la gent que el va viure en directe.

Dalt del turó

EL TERRATRÈMOL de SANT JOAN ( MALLORCA) I ALTRES MOVIMENTS SÍSMICS.

Climent Picornell

Tal com confirmà l’ Instituto Geográfico Nacional, a les 2,54 de la nit del dia 21 de Gener de 2005 es produí un terratrèmol d’una magnitud de 4 graus, segons l’escala de Richter, a Sant Joan del Pla de Mallorca. Segons els organismes que s’encarreguen d’aquestes mesures, l’epicentre del terratrèmol era a 28 kilòmetres de profunditat, ben davall Sant Joan. La duració, segons la gent que ho sentí, fou d’entre cinc a deu segons.

El matí, als cafès del poble, tothom donava la seva explicació i la seva versió, personal, de la feta. Bàsicament tremolor, renou dels vidres –com si passàs un camió de grant tonatge, però durant més temps- com una espècie de tro sec, renou d’esquerdat a la pedra, o com si el fustam de la casa cruixís. Abans, el comportament dels animals va ser estrany. Els moixos miulaven d’una manera rara, els cans lladràven –amb un lladruc entre el plor i el pànic-, les gallines anaven desbaratades, fins el punt que algú es va aixecar pensant que una geneta havia entrat dins el galliner, ja que a l’hora que era -prop de les tres de la nit- no era normal aquell tragí. Sensació de que el llit es movia, algú que era al bany pixant se li tallà el roll de l’impressió...

Després del terratrèmol, que durà, sempre segons versions personals – arreplegades pel carrer, a les botigues o als forns- entre cinc i deu segons, els cans continuaren lladrant una estona, molta gent s’aixecà i, com declarà un cosí meu per la televisió, molts de llums de les cases s’encengueren, senyal de que molta de gent, es despertà i es desvetllà. Tret d’això no hi ha notícies de desgràcies, ni d’objectes caiguts, ni de crulls a les parets. Malgrat tot, els terratrèmols afecten molt la sensibilitat social de desastre i desprotecció. Arriben sobtadament i sense avís perceptible pels homes, no pels animals. Així mateix el fet de no poder usar les edificacions com a refugi i que la terra, el nostre màxim element de sosteniment, ens falli, provoca un sentiment de pànic i alarma general.

Un ex-alumne meu, i bon amic, ara professor a la Universitat de les illes Balears, el Dr. Miquel Grimalt és un dels més reconeguts experts en riscs naturals. Entre ells el terratrèmols. N’ha fet la seva referència a les illes Balears ("La geografia del risc a Mallorca") i la continua fent. Segons ell i segons les cròniques, des del segle XIII fins al XIX el nombre de moviments de la terra, de certa importància, que han estat constatats supera la quinzena.

Entre ells el de 1660, l’anomenat terratrèmol de Campos, a les dues del migdia de 1660, amb quatre rèpliques el mateix mes.L’any 1755 es feren rogatives a les esglèsies per demanar que el perill sísmic que havia assolat Lisboa, i Cadis, amb un tsunami poc després, no afectàs Mallorca. Encara que, sembla que les repercussions afectaren l’obra de la Seu de Palma. La Ciutat de Mallorca, afectada pel la por, trià com a segon patró, Sant Francesc de Borja, atesa diu Grimalt "la virtut anti-sísmica atribuïda al sant jesuïta". L’any 1756 un probable "tsunami" afectà el litoral del Migjorn de Mallorca. Citat per Campaner, el 31 de Gener, referint-se a Santanyí : " Ha vingut avís que en la vila de Sant Anní la mar era entrada dintre de la terra mitja llegua i deixà tanta còpia de peix que les garrigues n’eren plenes; fonc una ona qui entrà dita aigua...s’en dugé una penya qui pesava més de centmil quintars..." En el "Cronicon..." de Campaner ( 1881) hi ha recollits casos de moviments sísmics els anys 1763, 1764, 1773 i 1783, sembla que de poca importància, amb l’anotació " se sintió un terremoto" o " asustáronse mucho las religiosas de San Jerónimo y hubo que sangrar a varias de ellas".

Durant el segle XIX hi ha ressenyes d’altres sismes. De certa importància el 1827, el 1835, 1851 i 1870. El de 1827 afectà el Pla de Mallorca, alguns pous tregueren aigua pel seu coll un parell de dies i a Sineu la parròquia es vegé afectada de crulls. El 1835 a Palma el terratrèmol s’acompanyà d’un fort tro, la gent sortí de ca seva, se n’anà al moll i al carrers amples i s’improvisaren campamanents de barraques .

El de 1851, sembla haver estat, segons Grimalt, el major terratrèmol que ha patit Mallorca, en època històrica. S’esbucà una de les torres de la Seu, diversos campanars d’esglèsies quedaren enrunats i moltes cases cruixides, al castell de l’Almudaina s’enfonsà el que quedava de la torre de l’Àngel. Els moviments sísmics moderns, més significatius es produeixen l’any 1912 a Ciutadella, i ja més prop nostre els anys 1978, 1980, 1989. El de 1978 durà un parell de minuts, amb oscil.lació d’objectes; el de 1980, com el de 1989, fou amb coincidència amb un d’Alger, percebut als pisos més alts. L’any 2003 una espècie de tsunami, ones molt grosses i pujades i baixades de la mar, arribà al litoral, provocat per un altre terratrèmol al nord d’Àfrica. El mes de Març de 2004 hi hagué dos moviments de petita intensitat.

Com es veu la història sísmica de Mallorca, sense ser important, al manco en relació a les zones geològiques ibèriques emparentades, i molt menys que les africanes properes, no és buida d’esdeveniments d’aquest tipus, com el que es va produir a Sant Joan i part del Pla de Mallorca la nit del dia 21 de Gener de 2005.

JA HA PASSAT SANT ANTONI. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Gener, 2005 09:27

Ha passat ja Sant Antoni, els foguerons, el porquim torrat, l’olor de fum, les gloses prop del foc –calentets per davant i gelats per l’esquena- i tot això. “Molt ètnicament correcte”, comenta un antropòleg de gabinet, amic meu, malgrat tot.

Un servidor fa temps que arreplega, desordenadament, gloses que surten a les ximbombades de Sant Antoni, sobretot a les d’Artà i Sant Joan de Mallorca, els meus dos pobles de referència, en aquests quefers.

Tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc, etc, etc... i, en canvi, no m’agraden massa les més cojunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment. Però, que hi farem...això va així. Penjarè al bloc una mostra, selectiva d’enguany.


(  Constel.lacions estelars a un Atles holandès del segle  XVIII)

SABIA LA PRIMERA GLOSA, PERÒ NO LA CONTESTACIÓ. HI ÉS EN CURSIVA.

Vos que sou empaltador

I vos n’enteneu de mudes

Empaltau-vos sa perdiu

I si aferra en tendreu dues.

Estimat meu dues eines

Són males de manejar

Tu amb dues vols barrinar

I amb una t’hi veus en feines.

Bona barca, bon timó

Bon arroç, bona llimona

Si tu hi vas per sa major

Jo hi aniré per sa segona.

Sa filla d’en Bujarró,

Sa major, no sa segona.

Li trobaren dins sa poma

Set pardals i un garballó

I diuen que si cercaven

Ben arreu tots es racons

Trobarien es collons

D’es vicari i d’es rector.

I JA QUE HI SURTEN RECTORS I CAPELLANS, DUES O TRES D’AQUESTA “TEMÀTICA”,

L’església és un sementer

Petit i dóna bon compte

Que mentre hi hagi gent tonta

Es capellans viuran bé.

I els sermons dels capellans

Sempre acaben amb bacines

Compren cotxes i benzina

Dels doblers dels ignorants.

Saps que va dir el jai Sampol

Que es predicar és ben de bades

Que si en el cel no hi ha lladres

El Bon Jesús és tot sol.

I es rector de Manacor

S’en va anar a boixar a Maria

I llavonses se’n venia

Collons buits i fora por.

Em pensava que en tombar

Ja no s’aixecava pus

Però és com el Bonjesús

Que torna a ressucitar.

I FINS L’ANY QUE VE...

Sa Corema ja s’en ve

Com un cavall a n’es cos

Ai ximbombeta adios

Ja mos veurem l’any que ve

PD.- LA DARRERA ( I NO EN CANT PUS...)

Por la ventana te ví

I en es cap duies un gorro

Me pensaba que eras tí

I era es porc que treia es morro.


OXÍMORON. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Gener, 2005 11:09

L’oxímoron com a recurs poètic, filosòfic o retòric ha traspassat la seva frontera conceptual i és d’ús generalitzat encara que la gent no en sigui conscient. No vaig trobar llistats d’oxímoron en català a Internet, ni tan sols a la web d’en Màrius Serra ( www.verbalia.com ), i la llista en espanyol era curteta i, molts d’ells mal traduïts, de l’anglès. No seria una mala feina, posar-s’hi : “oxímoron català” ( si algú en coneix podria donar-me’n notícies). D’això anirà el meu article pel Diari de Balears, que podeu llegir més avall.

(Il.lustració : Fotografia de la Col.lecció "Visions de Mallorca" del meu cosí Climent Picornell ( 1956- 2003 )

OXÍMORON

Climent Picornell.

No té res a veure amb l’òxid, ni és una pintura contra el rovellat, però tothom sap que és un oxímoron i, fins i tot, “amic lector”, en deu haver posat algun a la seva vida. Per exemple : “The sounds of silence” ( Els sons del silenci, la famosa cançó de Simon i Garfunkel) és un oxímoron. “Bombes intel.ligents”, “Un partit integrista, moderat...” o “la banca ètica”, ho són. Un oxímoron és, com poden veure, una figura de pensament – de la lògica, de la retòrica o de la poètica- que consisteix en construir un sintagma amb termes oposats semànticament. Per exemple : “la fosca claredat”, “una audaç covardia”, “la dreta intel.lectual” o “desenvolupament sostenible”. J. L. Borges, que en sabia, diu “en la figura que se llama oxímoron, se aplica a una palabra un epíteto que parece contradecirla; así los gnósticos hablaron de “una luz oscura”; los alquimistas de “un sol negro”.

El seu ús pot ser com a recurs poètic, P. Bellini manté que “l’oxímoron estima la poesia” ( “Escucho el discurrir callado, del río seco”, d’un poeta desconegut ; “la herida que duele y no se siente”, de Quevedo; “ Giusto é morire, per ingiusta causa” d’E. Montale; o “És quan dormo que hi veig clar” del mestre Foix). En aquests casos l’oximoron –només una part del vers- crea, amb aquesta contradicció excloent entre el significat de dues paraules que estan en contacte, com una variant de l’antítesi, una espècie de paradoxa, no sempre aparent, que pot donar lloc a un nou significat; podríem dir, amb llicència poètica, que construeix una realitat més profunda, o, senzillament, una cosa nova : “la música callada / la soledat sonora ...”. Si és capaç “d’escoltar el silenci”, ja té la prova d’un oxímoron “real”. "Corre, dijo la tortuga, / atrévete, dijo el cobarde, / estoy de vuelta, dijo un tipo / que nunca fue a ninguna parte, / sálvame dijo el verdugo, / sé que has sido tú, dijo el culpable, / no me grites, dijo el sordo, / hoy es jueves, dijo el martes...”, a la cançó “Mentiras piadosas”, Joaquín Sabina encadena -és un dir- oxímoron.

Quan funciona bé l’oxímoron, repetesc que tenyit d’antítesi i paradoxa, és quan s’empra -com diu de forma excel.lent l’Espasa- per ocultar un agut sarcasme, davall un aparent absurd. És la més emprada de les variants de l’oxímoron modern. En política, per exemple, parlar de “la dreta sinistra”, de “les guerres legals” o dels “polítics honrats”; es atribuït a Grouxo Marx, l’oxímoron : “intel.ligència militar ?” Conten que Pío Baroja oximonoritzà –si és permès dir-ho així- una resposta; quan li demanaren la seva opinió sobre una publicació anomenada “El Pensamiento navarro”, va respondre : “Pensamiento y navarro ?”. O, pot ser “la monarquia moderna” ? Existeixen “els serveis als clients”? S’imaginen “l’administració responsable”? O una “televisió educativa” ? O és possible “un jueu antisemita?” Entorn d’ aquesta última accepció, titulava un periodista : “Acord entre palestins i sionistes. La via oximorònica de debat”.

No se sap com, però funciona un mecanisme ocult. Quan és posen juntes aquestes paraules oposades, que no poden ser qualsevulla, es fabrica una nova realitat conceptual, inexplicablement explicativa, valgui l’antítesi. Perquè, i això és el valor de l’oxímoron, no en surt una paradoxa senzilla, sinó alguna cosa més. “Cuando mi viejo era joven...” comença les seves memòries un escriptor sud-americà. “La modernitat arcaica” o “un feliç error” dirigeixen el concepte cap a un nou camp interpretatiu o, si ho troben exagerat, senzillament divertit : “Molts pocs xinesos...”, “la bio-ètica” o “feliçment casats”.

Tan és així que M. Certeau indica que l’oxímoron “crea un forat en el llenguatge” que invoca a reflexió, encara que sigui enfrontant conceptes banals o paraules que un ha vist juntes moltes de vegades : “la novel.la històrica”, és un oxímoron ? O no serà que tota la història no és més que una immensa novel.la? X. Bellès, ens parla de “les destruccions constructives”; un jove es referia a “les avantguardes institucionalitzades”.

N’ hi ha que l’usen de forma conscient, torn repetir, més enllà del que anomenem “contradictio in termini”. Així C. Semprún : “La tradición revolucionaria francesa ( perdón por el oxímoron)...” o, en un manual sobre direcció d’empreses : “Liderar sin mandar ( oxímoron de la diversidad directiva)”. L’atenció per l’ oxímoron a Internet és relativa; el que més surt quan un “googleja” amb la nostra paraula, és un article signat pel “Subcomandante Marcos”, el líder mexicà : “Nuestro siguiente programa: ¡Oximoron!”, parla de “la derecha intelectual”, “el fascismo liberal” o “la globalización fragmentada”, qui sap si dignes continuadors d’ “una profunda banalitat” o “el principi del fi” ( de la història, tal vegada?). Existeix un web www.oximoron.com, amb una llista en espanyol (“Amor libre”, “Aldea global”, “Calma tensa”, “Desacuerdo unánime”, “Inmaculada concepción”, “Líder anarquista”, “Naciones Unidas”, “Mala suerte”, “Peso pluma”, “Soberanía limitada”, “Vida eterna”, etc.). No l’he trobada en català. Però el web de referència és www.oxymoronica.com, en el qual Mardy Grothe, mantén aquesta pàgina com continuació del seu llibre “Oxymoronica” (Harper and Collins. N. York. 2004); hi trobaran, entre altres coses, una llarguíssima llista oximorònica : “Airline food”, “British fashion”, “Calculated risk”, “California champagne”, “Civilized divorce”, “Internal exile”, “Iron curtains”, “Loyal opposition”, Original copy”, “Sad clown”, “Talk show”, ... Per oxímoron moderns: la informàtica. “Advanced BASIC” o “realitat virtual” ; ara bé, el líder en el ranking ciberespacial d’oxímoron, i amb gran plaer, supòs, dels partidaris de Linux i els programaris lliures és : aquest ordinador “funciona amb Windows”.


RETORN DE L'EMOCIÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2005 23:48



               Retorn de l’emoció.

            De vegades, era com si es ves a ell mateix, fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veurer-se per un forat, fent el que estava fent. Era com un pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estàs assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era amb la seva al.lota, remolesta perquè els picapedrers havien fet una destrossa a la cambra de bany del que havia de ser casa seva, era com si ell fos un espectador de la casa de veïnat. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital, on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Calia, urgentment,  un retorn de l’emoció per les coses i per les persones, i per les situacions, sobretot. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs la vida en una espècie de sessió de cinema continu, visionant una pel.lícula, d’aquelles en blanc i negre del cinema italià d’un temps, tan compromeses i tan avorrides.

C.P.

 



EL PARE GINARD, EL "COL.LECTIU TERANYINES" I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Gener, 2005 16:09



EL PARE GINARD, EL “COL.LECTIU TERANYINES” I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA.

CLIMENT PICORNELL.

Rafel Ginard i Bauçà ( Sant Joan de Mallorca, 1899 - Artà,1976) fou un frare franciscà que es dedicà, també, a escriure. Una de les seves dèries va ser arreplegar milenars i milenars de gloses o cançons populars de Mallorca, cosa que feu durant molts d’anys i que l’Editorial Moll li publicà en quatre voluminosos volums, un tresor de la lexicografia i la cultura, sedassades per la poesia popular.

Hi ha qui manté, i un servidor és també d’aquesta opinió, que el “Cançoner Popular de Mallorca” del Pare Ginard, el “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Antoni Mª Alcover i F.de B. Moll, juntament amb l’ “Aplec de Rondalles Mallorquines” d’en Jordi des Racó ( A. M. Alcover), són les tres potes fonamentals damunt les quals reposa el fenomenal edifici de la llengua catalana a les illes Balears, per dir-ho aviat i sense fer massa matissos.

Els mantenidors de la memòria del pare Ginard, sense cap dubte, són actualment el integrants del Col.lectiu Teranyines de Sant Joan (   www.mallorcaweb.net/teranyines/cgi-bin/teranyines.pl?pagina=qui  ), del qual en som i em sent membre. Un col.lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Hem editat obra del pare Ginard, es convoca anualment una “diada del Pare Ginard” i promocionàrem la compra de la seva casa natal ( cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003) per a dedicar-la a Casa-Museu del Pare Ginard i a ser la seu d’un “Centre d’estudi i investigació de la cultura popular de Mallorca”. La casa, abandonada, fa feredat i el projecte s’ha paralitzat de forma absolutament temerària (aquesta temeritat, també té noms i llinatges).

Una de les darreres publicacions que ha fet el “Col.lectiu Teranyines”, a la seva col.lecció “Monografies Santjoaneres”, és un dietari que redactà el Pare Ginard sobre la seva infància i que titulà : “De com era infant”; amb un pròleg, immillorable, de Pere Rosselló i Bover, indicutiblement, el millor coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner.

Aquestes memòries, són, per a molta gent, que les ha llegides, una obra que baix el fals mantell d’ “opera minora”, descobreix una sensibilitat personal i un domini de la llengua catalana excepcionals. Així ho han manifestat, per escrit, entre altres, Josep Piera, un dels grans poetes valencians actuals, i l’escriptor inquer Lluís Maicas, o fa pocs dies Àlex Volney. I així ho creu, també, un servidor que quedà impressionat quan les llegí per primera vegada a la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren ja fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites, d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet, hi vaig trobar les confessions profundes d’un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, de la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i l’absència imposada i que devia ser usual, entre els pares i els fills, en aquella misèrrima Mallorca de finals del segle XIX. Jo recordava el Pare Ginard d’haver-lo vist per Sant Joan i em semblava, més aviat, un frare distant i un poc sull, vaig entendre moltes de les seves actuacions posteriors, vistes amb el prisma aclaridor de “De com era infant”. Ja sé que és la meva lectura personal. Un poc massa personal, vaja.

Per tant, mira-ho de llegir-lo. Aquest és el missatge principal d’aquest apunt, penjat en aquest bloc.

NOTA BENE .- La publicació d’aquesta obra ha provocat, prèviament i posteriorment, una sèrie de fets i actituds que, un servidor, els contarà un dia amb pèls i senyals. I ho faré perquè són un exemple de com la misèria humana i intel.lectual, tantes vegades, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica i d’estètica i, qui sap, si també les confonen amb la gimnàstica o la magnèsia. I cal acabar així, amb una mica de conya, perquè el relat dels fets que els faré, voreja la dosi de l’incomprensible i cau de ple dins l’axioma que sentencia que “la realitat supera, sempre, de molt, la fantasia”. Ara, però, abans de tot, cal llegir el llibre.

Per fer-los, però, un tast del que els anuncïi, els penjaré al bloc l’article que publicà ÀLEX VOLNEY al “Diari de Balears” ( 6-gener-2005) i que anava d’aquesta temàtica.

I al final de tot, adjunt una biografia resumida del Pare Ginard.


Un nen sense Reis


Àlex Volney

Han arribat a les llibreries després de nombrosos obstacles, les memòries d'infantesa del pare Ginard: De com era infant obra descoberta pel professor i poeta Pere Rosselló Bover que en trobar-la a l’arxiu de la Porciúncula, envià al “Col·lectiu Teranyines de Sant Joan”. Un dels fundadors del col·lectiu, Josep Estelrich i Costa veient la importància del manuscrit, parlà amb els franciscans i de tot d'una rebé el permís per engegar un projecte editorial més, que ha esdevingut una autèntica Odissea.

Aquest llibre de memòries s'avança tres anys a la Minyonia de Llorenç Riber i a tall d'hipòtesi Pere Rosselló apunta «la possibilitat que l'aparició de la Minyonia d'un infant orat fos un dels motius pels quals Rafel Ginard Bauçà deixàs inèdit el seu llibre de tracte realista, sense cap concessió a la idealització deformadora». Aquestes memòries les va escriure exactament el 1932 i el 1964 va afegir el pròleg, això és molt important car confirma l'anhel d'arribar als seus lectors. Ha faltat molt poc perquè no fos així, fins i tot, tot un doctor Honoris Causa com Miquel Colom proposà que cremassin aquesta obra. En la presentació feta a Sant Joan, familiars de l'autor van irrompre amb crits deslluint l'acte de manera molt trista, ben davant les cobertes noves de trinca d'un llibre honest: «jo crec que hi ha bellesa inclús als femers; que existeixen les flors del mal»; «no hi ha cap pecat nou, inèdit» les males accions diu: «són més monòtones que les bones accions»; «tot és caduc, envellit, repetit fins al fàstic» com el comandament dels nostres responsables culturals que denegaren l'ajuda a aquest llibre, per això trobarà el lector un subtil adhesiu blanc sobre l'anagrama del CIM, els seus responsables trobaren que l'obra «no feia el pes» i la Sra. Dolça Mulet evità donar audiència, fins i tot, al batle de Sant Joan, deixant al col·lectiu, entre l'espasa i la paret. I és aquest grup de persones que no arriba al mig centenar al que s'ha dagrair la sortida d'un llibre importantíssim, ells han fet la feina i ells votaren a favor de tirar endavant una proposta seriosa del Pare Ginard. Unes memòries que no amaguen cap verí a les seves pàgines, el pecat de les quals és l'atenció que fa als propis sentiments; el sentir d'un nen mancat d'estima per part d'uns pares als que en cap moment traeix. De com era infant és d'un realisme i d'una transparència que voreja la ingenuïtat en continguts, però corona mil cops els cims del català més exquisit. Rafel Ginard no s'inventa res, pateix i coneix força el terreny que trepitja com ho feren molts dels nostres avis arrelats a la terra i esclaus de la mateixa. És la veu de les dues primeres dècades del S.XX en boca d'un infant de la nostra pagesia; sincer i paorós per mor de l'estupidesa social dels grans.

Tanta ha estat la pressió familiar sobre el llibre que la conducta dels franciscans ha esdevingut contradictòria. Així i tot, un frare quan professa, tot el que és seu sembla que passa a l'orde i deixa de pertànyer als familiars. Per altra banda, el seu valor històric i literari, objectivament, és inqüestionable. Mossèn J. Estelrich en féu una acurada transcripció del rescatat manuscrit. Avui, posat a la venda un any després de ser editat arriba al lector amb la força i actualitat del dia en què fou concebut: «els exèrcits són aplecs d'assassins organitzats» esmentant Tolstoi que prou coneixia. «El qui mata o fa matar és un criminal per moltes estrelles que duga a les mànegues». Fins i tot, s'arriba a posar un xic subversiu quan a la pàgina 36 titlla les monges de «bledes». El «mascle sull» de Sant Joan n'havia tret avanços i el col·lectiu Teranyines ha volgut dignificar l'obra suggerint alternatives a la família que en principi no volgué tocar res. Després han vingut les corregudes sense sentit. Els que nasqueren a l'alba del S.XX, si fossin vius s'hi trobarien retratrats en aquest magnífic llibre, en el que tota crítica als seus i al seu poble porta el segell del que plany el que coneix millor. R.G. nen, visqué la solitud emocional més absoluta. Molts de nens, com ell, no tingueren mai ni un dia de Reis. En la pedregada de la pàgina 116, aclareix els motius pels quals deixà Sant Joan.

La por és la pluja que fa créixer l'herba del poder. I servidor està segur que als països colonitzats regna la més estúpida i provinciana de les pedanteries.

Al pare Ginard que el bombin! La intenció del Govern Matas és de posar molts d'euros a la casa d'en R. Graves mentre cau a trossos la casa on va néixer el nostre autor que era el vèrtex que havia de tancar el triangle de caire novel·lesc a Can Sabater de Llorenç Villalonga, poètic a Can Blai Bonet i de cultura popular a Sant Joan, al carrer de Can Socies. Però, com digué aleshores, pàg.137: «Estava empegueït d'estar empegueït».

De com era infant Ginard i Bauçà, Rafel. Ed. Col·lectiu Teranyines Monografies Santjoaneres n. 14

Àlex Volney, escriptor i llibreter.


Rafel Ginard i Bauçà

Nasqué el dia 27 de juliol de 1899, a la vila de Sant Joan. Era fill de Mateu Ginard i Barceló, conrador, i de Maria Bauçà i Bauçà, una família humil de la pagesia santjoanera. El seu padrí patern, Rafel Ginard Barceló, li va ensenyar les primeres lletres. Va cursar l'ensenyança primària a l'Escola pública de Sant Joan, regentada pel mestre titulat Mn. Agustí Puigserver i Jaume (Llorito, 1866-1927).

A l'edat de 13 anys, el 12 de febrer de 1913, va ingressar en el convent dels PP. Franciscans d'Artà, per cursar els estudis eclesiàstics. Durant els anys d'estudiant va residir successivament en els convents franciscans de Llucmajor, Ciutat i Inca. Va fer el noviciat en el Tercer Orde Regular l'any 1916, va emetre la professió temporal l'any 1917, i la professió perpètua l'any 1920. Va ser ordenat prevere el 5 d'abril de 1924. Després d'una breu estada a Artà i de residir dos anys a Ciutat, va sojornar de 1927 a 1937 en el convent d'Artà, del qual va ser superior els anys 1934-37. Els anys 1937-40 va ser superior del convent de Ciutat, on va seguir residint fins l'any 1943. Després de viure en el convent de Llucmajor de 1943 a 1957, va passar a viure definitivament a Artà, fins a la seva mort, el 15 d'octubre de 1976.

Des dels primers anys d'estudis va créixer en ell la vocació literària i va començar la seva gradual incorporació al món de la literatura i del folklore popular. Va publicar els seus primers poemes essent estudiant, a la revista del T.O.R. El Heraldo de Cristo, i els primers articles, residint a Artà, entre 1927 i 1929, a la revista Llevant. Va deixar una considerable obra inèdita, entre la qual destaquen els llibres De com era infant (1932) i una biografia de Sant Antoni Abat (1955-56), que han estat publicades i estudiades, recentment, pel seu biògraf i bon coneixedor de la seva obra, el professor Pere Rosselló i Bover.

La seva obra poètica ha estat recollida per Pere Rosselló en el volum Rafel Ginard Bauçà. Obra poètica, a Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. "Poemes com Torrent Saltador, Ritmes artanencs, Monòleg de l'Enamorat Somnàmbul i d'altres, fan part de la millor poesia escrita en català aquest segle" (Àngel Terrón Homar. "La poesia del pare Ginard". Diari de Balears. Suplement cultural, 18 maig 1997). La major part de la seva obra literària en prosa resta encara dispersa i inèdita. Francesc de B. Moll, a la col·lecció "Les Illes d'Or", publicà l'any 1960 la deliciosa obreta el Cançoner Popular de Mallorca. Jaume Guiscafrè ha editat a 1996 els Croquis artanencs publicats per fra Ginard a les revistes Llevant i Bellpuig. I l'any 1999, en l'avinentesa del centenari del naixement de Rafel Ginard, el “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan ( Mallorca) ha publicat una mostra de la prosa galana i saborosa del frare franciscà en una selecció i transcripció de Josep Estelrich i Costa.

Sens dubte, l'obra mestra de fra Rafel Ginard són els quatre volums del Cançoner Popular de Mallorca. Són més de quaranta anys de recerca, constant i apassionada, de les cançons populars, per tots els racons de Mallorca, una obra que, com s'ha dit reiteradament, amb les Rondalles Mallorquines de Mn. Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, forma la "gran trilogia de la llengua catalana", "tres monuments que -amb paraules de F. de B. Moll- perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la llengua, les llegendes i la poesia de la terra".

El 28 de març de 1974, l'Ajuntament d'Artà proclamà fra Rafel Ginard “Fill adoptiu”, i el 17 de novembre del mateix any, l'Ajuntament de Sant Joan el declarà “Fill predilecte” de la seva vila natal.

 


LES "MATANCES" D'AVUI. Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Gener, 2005 20:15

Ja na George Sand, enrabiada, quan ens visità l'any 1839, se'n va tèmer que els mallorquins teniem més esment als porcs que a les persones, hi ho conta a "Un hivern a Mallorca". La pesta porquina africana, que entrà l'any 1956 a les nostres illes causant la mort de molts de porcs i el sacrifici obligatori dels altres fou una vertadera catàstrofe nacional. No és extrany que algun antropòleg de "pa-en-fonteta" hagi volgut atribuïr la categoria d'animal "totèmic" dels mallorquins al porc. Ara però tan el porc com les matances del porc han perdut el seu feix d'aquesta realitat i duen camí de convertir-se en una actuació fòssil. Prova d'això és que els ajuntaments de Sineu i Sa Pobla de Mallorca, organitzen matances en llocs públics, com si es tractàs d'un espectacle, pels qui no ho han vist mai. D'això anaven els meus articles per a "L'Observador del Pla de Mallorca" i pel "Diari de Balears"


("Matances". Oli de Francesc Salvà de S'Allapassa, 1867-1950. Germà de la poetessa Mª. Aª. Salvà)

Les matances d'ara i els nous significats.

Climent Picornell


Ara els ha pegat per matar i obrar els porcs, en públic. Enmig de la plaça. Els ajuntaments ho organitzen, la gent ho mira, algú ho retrata. La pèrdua del sentit tradicional de les matances és un fet. La subcultura matancera ha arribat. Hi ha qui ens ha volgut fer creure que la cultura generada a l'entorn de la matança del porc a Mallorca i el seu producte estelar, «la sobrassada», és un dels puntals que defineixen el ser mallorquí. Així d'exagerat i així de cert. Les sobrassades, els botifarrons, la xulla, el saïm, els ossos i la litúrgia antecedent i subseqüent, en una paraula, tot el cicle que va des de l'engreixament del porc fins al seu consum, han alimentat la cuina, el cançoner, l'etnologia i l'antropologia. Per tant, una bona part del conscient i de l'inconscient de la mallorquinitat. Com quasi tot, el temps i els nous costums han imposat severes normatives modernes, des de les noves eines a les noves races, passant per la nova concepció del menjar saludable: a un malalt, avui en dia, el primer del que el priven és de menjar porc, gran generador de colesterol, «greix a la sang» com diu mestre en Toni «Randa». Tot això du camí d'abolir les matances tradicionals, i fer-les en públic, esmicola, encara més, aquest tros viu de la nostra cultura popular.

Abans, les matances duraven tres o quatre dies, ho conta, no massa bé l'Arxiduc i, magistralment, el canonge Antoni Maria Alcover. Congregaven parents, amics i veïnats -els quals, després, havien de tornar la convidada i el «present», que solia ser un tros de llom- de tal manera que l'època de les matances, tardor i hivern, marcava fites en el calendari, de feina, de sopars, de relacions, entorn de la matança del porc. Les matances d'abans tenien aquests rituals molt ben establerts. Les matanceres i els matancers aparellats amb el seus davantals, no aturaven en tot el dia, mentre la intendència anava subministrant els queviures corresponents. Un pic mort el porc, es servia «mesclat negre» -palo i cassalla- amb figues seques. A mitjan dematí tallades frites, amb fetge del porc i, si era el cas, i la madona havia guardat una sobrassada vella, la fregia amb mel. Per dinar, sopes de matances, amb molta col, i frit de matances. Per sopar, arròs brut i aguiat de pilotes. Fruita del temps -algun melò «fei» que es guardava penjat- ametles i bunyols. Els més joves posaven el contrapunt vitenc, primer penjant la coa del porc -amb una agulla d'engafetar- a tothom que es despistàs, amb la consegüent lulea: sa coa, sa coa, sa coa!! Després amb els seus jocs i cançons matanceres i finalment botant per damunt el fogueró -el «binerbo», hi ha qui li deia- tot acabava amb les gloses i el ball de bot. Pels amos de la casa quedava la feinada de recollir, netejar, acabar en una paraula, allò que s'havia començat. Els quedava el consol que serien convidats a matances a totes les cases dels parents i amics que ells havien convidat.

Les matances d'ara són hereves d'alguns canvis paulatins, que van des de la introducció de noves races de porc, per substituir el porc negre que feia massa xulla, pels blancs que fan més carn, fins a la introducció de les noves tecnologies, com poden ser els «flametes» de butà per pelar el porc o les màquines elèctriques per capolar la carn o pastar la sobrassada; si voleu una metàfora de la matança moderna: «ja no sua el cul dels pastadors». Les normatives sanitàries fan que les matances privades siguin avui quasi una festa clandestina, però tanmateix l'escàndol que fa el porc quan li satjen l'acorador, delata els sectaris matancers. Les presses i obligacions de quasi tothom fan que el nombre de matancers i els temps que s'hi dedica hagi minvat estrepitosament i s'ha reduït als qui són estrictament necessaris. Surten, ja empreses de serveis, pagesos i gent espavilada, que davant la davallada de la qualitat dels productes de la matança del porc, i davant la impossibilitat d'organitzar unes bones matances, ho fan ells per conta del qui ho pagui. Obren el porcs i entreguen les peces i la perxa, o fins i tot, organitzen unes matances, quasi com les d'abans, a les quals els qui ho comanen poden convidar la seva família i les seves amistats i després paguen el que val. N'hi ha que fins i tot ho fan a domicili, traginant la maquinària i la intendència per donar dinar i sopar. Sempre hi ha hagut gent viva i amb sentit d'anticipació. Poques famílies fan matances amb molta de gent i segueixen els actes matancers fins a acabar amb un fogueró. Molts, en canvi, a migdia ja han acabat. I no en parlem de l'engreixament dels porcs, molts són alimentats amb pinsos i amb substàncies connexes, la qual cosa disminueix la qualitat de la carn, i per tant de la sobrassada. Un any, no fa molt, la sobrassada de tot Mallorca tornà blanca un pic penjada, la maledicció pareix que residia en el pebre emprat, que no tenia la qualitat necessària. Però tot ajuda. Avui en dia, perquè no torni blanca s'hi afegeix algun additiu, permès, però químic. Aquest procés fa que la bona sobrassada i els bons botifarrons, com els d'abans, siguin molt cercats, i ja la bona sobrassada és de cada dia més una raressa, una joia de l'antigor, que ha estat substituïda per la sobrassada feta a casa -però d'animals no surats com abans- o per la que surt de fàbriques i matances; que potser compleixen la normativa això sí, però els bons gourmets -és a dir, tots els mallorquins que recorden el gust de la bona sobrassada d'abans- no identifiquen amb la bona sobrassada d'abans. Malgrat tot això, i malgrat que a Sineu i a Sa Pobla facin matances públiques, n'hi ha que traspassen, encara, a les matances les simbologies rituals, quasi de caràcter màgic dels nostres avantpassats. La relació entre sacrifici i menjar; la presència de la sang; el cru i el cuit; tot aquest embalum és acarat amb l'animal totèmic dels mallorquins: el porc. Així, per exemple, cap dona menstruant no hi pot participar tocant l'animal, es faria tot mal bé; o, vegin per on, el pastador de la sobrassada -que ha de ser un homo de mans fredes- no ha d'haver tengut relacions sexuals el dia abans, sinò la sobrassada també es tuda, torna blanca. Tot això és reinterpretat com un cant a la fecunditat i a la puresa necessària abans de la mort de l'animal. No fos cosa que es trencàs la fertilitat, mesclant malament aliments, plaer i mort. Més encara, hi ha qui vol veure en la sang del porc una de les claus hermenèutiques i semiològiques de la nostra cuina. S'equivoca. No era en la sang, era en el saïm. Més prosaïc, però més vertader. Aquests signes, ocults pel pas del temps, es desfan com l'aigua torrada, davant l'espectre de la fam que travessà la història dels mallorquins. La superació de la por a patir gana, va conduir a l'ostentació exagerada de la que feia part imponderable, abans, el poder matar un porc : «Fa tres anys que som casada / i cada any he mort un porc / «menos» l'any passat i s'altre / i enguany que tampoc n'he mort». Si ara algú ha de bravejar, ja no treu ni les matances, ni els ritus, ni els mites, ni un cap de porc.

Climent Picornell, professor de la UIB


 (  "S'Allapassa". Possessió del terme de Llucmajor  de Mallorca. FRANCESC  SALVÀ.  1867-1950 )





«Anterior   1 2 3 ... 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb