Climent Picornell

LA "TEMATITZACIÓ" DE LES FIRES TRADICIONALS DE MALLORCA. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Desembre, 2004 22:06

A imatge del que han fet en els negocis del turisme i de l'oci, tot es va "tematitzant". És a dir es cerca un tema que diferencïi la nostra mercaderia de la del veïnat. Els museus, les festes, els parcs naturals i no en parlem ja del "Parcs temàtics". Això ha anat passant, paulatinament, amb les fires tradicionals de Mallorca. Aquest era el "tema" del meu article setmanal al "Diari de Balears".

(Il.lustració de Joan Sharrock)


Climent Picornell
Les fires d'ara, de la «tematització» a l'espectacle

Climent Picornell.

Una fira, segons Mossèn Alcover i F. de B. Moll és «un mercat més important que l'ordinari, celebrat en lloc públic i en dies assenyalats, que generalment són de festa a la localitat on es celebra». I cita a Ramon Llull «... ni en neguna fira ni en neguna plassa no pot atrobar tanta bona mercaderia a comprar ni a vendre». Les dues acepcions ens donen un bon sentit al que era una fira als pobles de Mallorca. Efectivament, un lloc d'encontre per comprar i vendre, coses corrents o de freqüència més baixa, que, no es trobaven al poble normalment i que, en canvi, a la fira hi havia mercaders que ho venien. Això, en una Mallorca on els hipermercats o els grans comerços especialitzats no existien i la gent no baixava a Palma, mai. Les fires atreien, també, un altre conjunt d'interessos, entre els quals els imprescindibles venedors de coses dolces -les «torroneres», «coqueres» o «avellaneres»-, les joguines per als infants -antigament amb un siurell es conformaven-, atraccions i saltinbanquis diversos. De fet «el Ram» de Palma, «la fira del Ram» ha perdut completament el caire comercial i s'ha mantengut com un espai de divertiments diversos. Ja ho saben: «qui va a fira sense doblers, veurà moltes coses, però no firarà res».

Les fires seguien el cicle agrícola de la sembra a la recollida i es concentraven en la primavera i la tardor, l'estiu és per les festes. En funció del calendari, abastien d'eines o productes per vermar -prop de Sant Miquel- o dels productes necessaris per a la matança i l'obrament del porc o de la compra del bestiar gros, que era també un element planificat de les feines de foravila. Les grans fires, tenien uns començaments, la primera fira, la segona..., que acabaven en la «darrera fira», la més important (és així encara a Inca, Manacor o Llucmajor). I, l'endemà hi havia «firó», per rematar. En algun lloc el «firó» té més anomenada, com el cas de Sóller, per mor de la batalla entre «moros i cristians».

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs, de fires medievals. La fira de maig de Sineu fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres la tradició de les nostres fires, les que ens han arribat, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren una sèrie de mercats i fires importants a uns pobles i de menor rang a altres. La fira de Sineu o el Dijous Bo, a Inca, juntament amb les de Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural; moltes fires secundàries eren deutores d'aquest calendari de fires majors.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que aquests mercats de poble i, també les fires hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Algunes fires sobrevisqueren, però la majoria quedaren reduïdes a no res. Fins que l'auge econòmic subministrat pel turisme encomanà a les fires tradicionals una nova empenta, desvinculada del mercadeig tradicional i més lligada a un divertiment de la gent, una passejada, un recurs turístic. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, de ramells, de festa al poble. Hi podem trobar des del «curandero», fins al representant de tractors agrícoles. Els Ajuntaments, conscients de la seva promoció, han rodejat la «fira» d'actes culturals, d'exposicions, conferències, actes esportius i mostres diverses.

Paral·lelament a aquest rejoveniment de les fires antigues, convertides en un expositor variat, molt repetitiu -el mateix model d'un poble a un altre- han anat sorgint fires amb un segell propi per fer-les diferents del veïnat: s'han anat «tematitzant». Han triat un tema principal, tot i que la resta siguin marxandos de baratillo. Així han anat apareixent coses com la fira de s'Aviram i dels Ferrers (Sencelles), la de les Herbes (Selva), la del Fang a Marratxí, la de l'Oliva (Caimari), la de la Perdiu (Montuïri), la del Mercat d'Ocasió o Es baratillo des Pla (Maria), la de la Mel (Llubí), la del Vi a Consell, la de l'Artesania (Pollença), la dels Bolets (Mancor) o se n'han revitalitzat altres, com la del Prebe Bord (Felanitx) i la Ramadera (Campos) o s'han adaptat festes temàtiques, inventades uns anys abans -com la del Caragol a Sant Jordi, la del Butifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra o la de la Figa a Llorito- i s'han convertit en fires, com la del Meló a Vilafranca. Tambés es fan provatures com la de fer la de l'Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Aquesta recerca d'una temàtica particular ha donat varietat a les trobades i ha assegurat un públic que d'altra manera es cansava d'assistir sempre a la mateixa fira, a pobles distints. Hi ha també fires alternatives, fires nocturnes o fires medievals. Les alternatives venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals; les fires nocturnes es munten durant l'estiu, a les nits, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives, i les fires medievals, en les quals les paradetes, que són castellets medievals de cartó-pedra, són ocupades per personatges desfressats amb vestits com de l'edat mitjana que fan artesanies diverses davant els espectadors-compradors, mentre grups de saltimbanquis entretenen el personal. Malgrat la seva artificiositat tenen una gran demanda per part dels ajuntaments, festes patronals o de celebracions com la diada de Mallorca i coses així. Tot sigui per vendre i per entretenir.

«Qui va a fires sense doblers, embossa els carrers». Està ben clar que en l'evolució de les fires a Mallorca, s'ha anat perdent el seu sentit primitiu, i ara no tenen més finalitat que engalanar els carrers, on s'hi col·loquen els marxandos i les paradetes que el dia anterior o la setmana següent trobarem -els mateixos- als pobles de veïnat. La repetició dels «tenderetes» és usual, des dels que venen «sabons ecològics», fins als qui venen «jamons biològics». La gent del poble surt, però els carrers i les carreteres s'embossen de gent que ha acudit a la crida de la fira del poble. Senyal que la gent té ganes de sortir; la realitat és que, si el temps acompanya, a les fires hi ha una gentada. Ara bé, des de fa un parell d'anys que el públic demanava novetats, s'inventen fires. Per qui hagi acabat la imaginació podem proposar la fira de la tomàtiga de ramellet, per exemple, segur que seria un exitarro! Que sí! Que aquest és un dels bastions d'una fira, i ho ha estat sempre: comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. 

 
Principi

PER NADAL, UNA PASSA DE GALL. Climent Picornell.

jcmllonja | 25 Desembre, 2004 12:10

Per Nadal el dia ja s'allarga : "per Nadal, una passa de gall". ("Per Sant Esteve, una passa de llebre", "Per l'Any nou, una passa de bou", "Pels Reis, una passa de vells", "Per Sant Antoni, una passa de dimoni", "Per Sant Sebastià, una passa de ca"...). En fi, molts d'anys a totes i a tots.

Dalt del turó

PER NADAL, UNA PASSA DE GALL.

Climent Picornell

Dins les mesures i les referències del pas del temps a les latituds mediterrànies, com la nostra, ara ens arriba l’hivern. Els dies s’acursen, el fred augmenta, el sol va baix damunt l’horitzó. És el temps d’encendre la xemeneia, s’acosten les llargues vetllades. S’apropa el dia més curt de l’any i la nit més llarga. És el Sosltici d’hivern, quan el sol fa menys calentor i la durada del dia és més petita. Ben a l’inrevés del d’estiu, pels voltants de Sant Joan, que té la nit més curta i el dia més llarg. El pànic dels antics veient minvar, inexorablement, la llargada del temps de claror i, ben al contrari, la seva alegria quan veien que no, que no s'acabarien els dies, justifiquen ben a les clares les seves manifestacions de joia. Les cultures d’arreu del món han mitificat aquest caliportal natural vestint-lo de rituals característics. Les antigues festes Saturnals dels romans ens ho demostren. En aquestes dates celebraven les "Saturnàlia", antecendent clar de les nostres festes de Nadal, en honor del déu Saturn, déu de l’abundància i de la felicitat; la gent sortia a les places i als carrers i, fins i tot, els esclaus tenien dret a divertir-se. La germanor, el menjar plegats, el culte al foc de llenya , representaven a la vegada el sol i l’energia que dónen la vida. Com ara, tot condueix a estar content, i el cos demana festa i retrobament. Per la mitologia cristiana som a Nadal, la cristianització del Solstici d’hivern amb el naixement del Bon Jesús. Fou Sant Agustí, en temps primer, qui es donà conte de que, pels seus interessos, no s’havia de fer una festa al sol, a la llum o al foc, rites excessivament naturals i pagans, sinó que s’havia de significar qui, segons ell, havia creat el sol. És així com entràrem dins el nostre Nadal i el costumari cristià, hereu desdibuixat, o no tant, dels antics rites "pagans", amb un dels seus elements més populars i vius, el del naixement del Bon Jesús. Els evangelis de Mateu i Lluc n’ofereixen les primeres versions escrites, amb una seqüència que comença amb l’anunciació de l’Àngel, continua amb el dubte de Sant Josep ( "Josep ve de la llaurada / molt cansat i molt felló/ troba l’esposa encintenta / no en sap ni qui, ni qui no..."); l’anada a Betlem; la negació de l’Hostal; l’establia; el naixement; l’adoració dels àngels, pastors, animals i reis; l’alegria de la cova; la morts dels Innocents i la fugida a Egipte. Tot aquest cicle és recreat durant "les matines" i il.lustrat en els Betlems amb les seves figuretes.

Avui en dia, però, la festa i el retrobament, valors en sí mateixos, han quedat sepultats per la comercialització i la instrumentalització ritual; els regals semblen postissos, com ho pareixen les festes i els sopars, anunciats i forçats. Fins i tot els torrons, que apareixen dos mesos abans, o les llumenàries que engalanen els nostres carrers que no les despengen fins passada la Rua, al començament de la Quaresma, desubicant i desorientant el calendari natural. Les religions fan de viàtics de les nostres tristeses i alegries, i el cicle de Nadal serveix d'excusa per fer propaganda religiosa i, sobretot, per vendre i consumir de forma desbaratada. És ben avinent que molta gent reaccioni en contra de tot això. Però la qüestió és : no comença el Sol a augmentar la seva altària damunt l’horitzó, passat el vint-i-u de desembre ? No creixen el dies passat Nadal, "per Nadal, ja, una passa de gall" ? Hem de reaccionar quantre el nostre estat d’ànim o quantre els mercaders dels nostres estats d’ànims ? Davall de la instrumentalització litúrgica i comercial de Nadal existeix el Solstici d’hivern, amb tota la seva força. A les comunitats agràries, com les de Sant Joan de Mallorca un temps, durant l’hivern hi havia una davallada dels treballs agrícoles i l’oci forçós que se’n desprenia era aprofitat per enfortir els lligams familiars i socials. I això es feia en forma d’intercanvis econòmics, de regals i menjades comunitàries. La fecunditat i el naixement són els dos paradigmes bàsics i fonamentals que emparen i dominen tot el simbolisme implícit en aquest període. Que és per estar contents : el dia s’allarga, el sol reneix i l’any torna a començar.

 (Publicat a la revista "MEL I SUCRE" del poble de Sant Joan de l'illa de Mallorca)

 

 

 

 

 

PAISATGE AMB FIGURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2004 12:36

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, m'agrada de tant en tant dibuixar-hi algun personatge que formava part dels meus paisatges. Aquest és el cas de "Paisatge amb figura".



Paisatge amb figura

Climent Picornell

Quan pas pel camí de Son Amadora, sempre, el cervell em pega com una rampellada, enviant-me una imatge, una figura que hi vaig veure molts d’anys al coster del Turó des Càrritx.. El sen Toni “Burguny”. Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.

Però quan havia venut ovelles, no se sap com arrivaba, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos. Un dia havia venut mitja guarda i ja esperava a l’amo en Pere “Restret”, que solia dur la banca. La seva conversa era de pastors; que si els de cabres eren una tropa diferent als pastors “sorters” d’ovelles, que eren més rars, “mes reputes i reconsagrats” deia ell, i ningú els volia a pasturar per dins els seus bocins. Duia els doblers dins un sarró, una pipa torta, una flassada en bandolera per damunt, el gaiato i el garrot amb llendera. I brutor a coces.

L’amo en Pere -sa banca- li dona un mig. Hi posà, tot quan duia, mitja guarda d’ovelles damunt la carta. A l’altre rodada, li toca un altre mig i a l’altre un set. Mort. Quan destapà la carta del set va fer com un gisco fluix i llarg i  caigué per enrera, ell, la pipa torta, el gaiato i el garrot amb la llendera. Els altres jugadors s’ho prengueren com un “teatre” i es posaren a riure. “S’ha mort, se fa es mort...” però quan vegeren que no, que no es movia gens, un, que era practicant a Son Dureta digué : “Res de fer-se el mort. És mort!”

Cridaren n’Arnau de Can Todó, que tenia un SEAT-1500, l’aficaren com pogueren al seient de darrere. Abans, però, sense voler, quan miraven d’entrar-lo al cotxe li pegaren un cop al cap amb el “parafangos” –que si no hagués estat mort, l’haurien mort de bon de veres- i amb la seva “manta”, la flassada que sempre duia, el taparen. “Esperau !” digué en Xim “Sales” i li tirà el garrot amb la llendera i la pipa torta per damunt.

L’endemà, un d’ells, s’encarregà d’anar a la Guàrdia Civil a avisar de que havien trobat el sen Toni “Burguny”, mort, davall l’ullastre on, sempre, tenia esment de la seva guarda. Com si el veia, ara mateix,  encara.



JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Desembre, 2004 23:12

Els articles de la sèrie “Jardins d’Altri” –n’he escrit i publicat una dotzena-  són provocats pel llibre d'  Adolfo Bioy Casares “De Jardines ajenos”. Ja vaig comentar, que era quasi impossible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era extreta d’allà, més casolana i prosaica. Juntar anècdotes, frases, cites, acudits, retalls...un cul-de-sac, un “totum revolutum”, que menàs a somriure, displicentment, al lector intel.ligent. Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Però vaja, qui no s’arrisca...


             Adolfo Bioy Casares   
 

Jardins d'altri. A la tardor

Climent Picornell

Diuen que la tardor provoca uns estats d'ànim en consonància amb el temps. Molt probablement un lloc comú, aquest de la melanconia estacional. «No me abandona. Siempre está a mi lado / la sombra de haber sido un desdichado» solia comentar J. L. Borges. I qui no l'ha tenguda d'acompanyant, la puta ombra aquesta? Mala de desferrar, la punyetera. Feia mesos que no garbellava pels jardins d'altri, aquesta espècie de recol·lecta, insolent i indolent del que han dit altres, sense cap ànim de transcendència. O sí. Jutgin. «Vatuadell, quin cacauet!!». Això és el que realment va dir el pilot del bombarder Enola Gay, després d'amollar la bomba nuclear damunt Hiroshima, causant milers i milers de morts. La història ho ha volgut maquillar amb frases plenes de «déus-meus que hem fet», però no. Va dir: «Vatuadell, quin cacauet». Així de rotund i així de transcendent.

I és que el debat sobre la transcendència de les coses és cursi i no és patrimoni de cap secció o negociat. Vegin sinó el futbol, tan ple de silogismes i tautologies. «Futbol és futbol» és una frase de Johan Cruyff. També ho són les instruccions que donava, l'entrenador holandès del Barça, al seu porter: «Tu párame las pelotas que van dentro, pero no me metas las que van fuera». Podríem seguir amb les reflexions d'Helenio Herrera («Guanyarem sense baixar de l'autobús»; «Es juga millor amb deu que amb onze»...). Però, atenció, quan un premi Nobel, Albert Camus, ens diu: «El que més sé de la moral i de les obligacions del homes, ho dec a quan jugava a fútbol». Glup ! Això. On és que es donen les lliçons de transcendència? A la trona de l'Església? A les tarimes de la Universitat ? «Au, au, au! (i llavors diuen que lladram...).

Marc Augé, l'antropòleg dels no-llocs, referint-se a Àfrica: «Hem renunciat al desenvolupament. I només els oferim beneficència: les ONG». És aquesta una discussió, ajuda o caritat, agre i que revé. Revé -com diuen en bon mallorquí, i m'agraden les dues expressions per la seva franquesa i la dosi enigmàtica», «Revé com sa xulla des verro o com sa llet de frare». Conec l'expressió d'una madona remolesta. La mateixa que em contava, amb una franquesa encantadora, la jaculatòria que li havia ensenyat sa mare, per dir abans de ser sol·licitada pel seu home; era tot el que li havien escenificat de la seva educació sexual; abans de follar s'havia de dir: «Bonjesuset perdonau-me / perquè jo no ho faig per vici / sinó per posar molts de fills / al vostre sant servici». I així no era tan pecat i ho feien venir bé. Com ho va fer venir bé la dona del pintor Balthus que es va batiar el dia de la mort del seu marit: «Hi havia per ca nostra un cardenal polonès i ho vaig aprofitar».

I ja que hi ha polonesos... Ara, que amb això de la globalització tot va i ve, un importador de bolets em contava que els picornells que venia eren picornells polonesos. «Visca Polònia!» Cridà Joan Francesc Mira quan acabà un meeting i «els polacos» -que no polonesos- assistents, aplaudiren a voler. Les metàfores, com l'anterior, no són gens males de desentrallar -saben vostès que alguns espanyols es refereixen a nosaltres com a «polacos», perquè no entenen el que parlem: «el polaco» -deia que n'hi ha, en canvi, que són molt més directes. Com el meu amic J. A. Mendiola que liquidava una de les seves magistrals cròniques de cinema i teatre al «Diari de Balears» dels diumenges així, sense metàfora: «Jocs de matinada de Jorge Márquez. Cursi i pretenciosa. Bàsicament tot dolent, sense matisos». Ala idò. Com en Romà Gubern quan l'entrevisten, que n'amolla de totes condicions: «No hem de desesperar, perquè sempre tot pot anar pitjor» (variant d'un axioma conegut, reinterpretat a les Lleis de Murphy). Però per a un servidor la bona, no és aquesta, és quan a un expert en mitologia com ell, li demanen: «Elvis Presley i David Bisbal comparteixen la condició de mites?». Resposta de Gubern: «També en la mitologia hi ha jerarquies. N'Elvis és un general, en Bisbal és un sergent».

Cada dia és bo per enderrocar un mite. Havia crescut amb la convicció que el president Kennedy gaudia d'una proverbial rapidesa a l'hora de llegir dossiers. Ho feia en diagonal i llegia cada dia milers de pàgines. Però un company que havia assistit amb ell al curs de lectura ràpida, manifestà, anys més tard, que després d'un dels exercicis que els feren fer -llegir un capítol de «Guerra i Pau», en molt poc temps- li demanaren a Kennedy de què anava. La resposta fou: «De Rússia». I res més.

Discussió dins el cafè Can Tronca: «Tenc sa perdiu més gruixada que es braç». L'altre contertuli contra-ataca: «I jo tenc més collons que tu! Tenc collons pes front i tot!». Devien pertànyer, els dos discutidors, a la confraria de la gent que vol impressionar els altres, la gran malaltia de la modernitat segons l'escriptor Amos Oz: «El món és ple de gent que treballa més del que convé, per guanyar més doblers del que realment necessiten, per comprar cases que en realitat no els fan falta, per impressionar gent que realment no els agrada». I això, la recerca compulsiva dels diners, encara té passament, però el vertader mite és la recerca del poder, l'eròtica del poder, la puta comandera. Conten que Andreotti -l'etern comandador a Itàlia- del qui és molt conegut l'aforisme: «el que desgasta no és el poder, sinó el fet de no tenir-lo», referint-se a estar en l'oposició; diuen d'ell -ho diu Indro Montanelli- per referir-se a la seva recerca d'aliats, «quan De Gasperi -el fundador de la Democràcia Cristiana- i ell anaven a missa, De Gasperi, com bon cristià, parlava amb Déu, però Andreotti, com bon polític, parlava amb el capellà».

Amb una paraula, res. Res de res. «Saps què és res?» em diu l'amo en Toni «Peremates», idò , «un caragol buit, sense closca. Això és res». L'ús del «res» per la meva veïna, madò Tonina «Peixofrito», tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció: «Quieres nada?» Volia dir, «que vols res?». Era madò Tonina germana del sen Rafel, a qui solien fer mostrar el Sant Cristo del poble, una talla antiga, quan no hi era el rector. Un dia el mostrava a uns externs, castellans, que li demanaren si era molt antic, aquell crist crucificat. «Muy antiguo, no : antiquísmo! Al menos, trescientos años antes de Cristo!» I, ja se sap, qui braveja del que és seu... Però, tanmateix, després de Crist, la modernitat ha arribat al petit poble. Deien dues «dones caminadores», aquesta nova espècie que recorr els carrers dels nostres pobles, amb passes llargues i decidides, estols que caminen per fer salut: «Enguany aniré a Tai-chi, m'han dit que és menys pesat que l'Aerobic». Aquest és el secret. Deia Voltaire: «Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res». I ja saben el que és res: «un caragol buit, sense closca».


HAI-KAIS SOBRE EL PAS DEL TEMPS ( i 3 ). Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 12 Desembre, 2004 19:38



Hai-Kais malgarbats sobre el pas del temps ( 3 )

Un record travessa el pensament,
com una bufada que vol obrir un finestró.
Troba, però, els biulons tancats de la nostra història.

Text :  Climent Picornell.
Il.lustració : Guillem Mudoy.


( Aquesta petita part de la sèrie "Sobre el pas del Temps" ha estat penjada al Bloc per si la voleu emprar per saludar els amics, ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any.)


HAI-KAIS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (2). Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 11 Desembre, 2004 17:10

HAI-KAIS MALGARBATS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (2)

L'olor de ca nostra quan érem nins.

La "caseta mia, per petita que sia", de la mare.

Quimeres de futur.

Text : Climent Picornell

Il.lustració : Guillem Mudoy.

( Aquesta sèrie "Sobre el pas del Temps" és feta per saludar els amics ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any. Si la voleu enviar, als vostres amics, ho podeu fer.)

HAI-KAIS sobre el pas del Temps. Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 11 Desembre, 2004 13:38

HAI-KAIS MALGARBATS SOBRE EL PAS DEL TEMPS (1)

Els canvis que han vengut, el calendari esboldregat.

Recull d'enterra la solada de setmanes i números

que foren, un temps, dies d'aquest any.

Text : Climent Picornell.

Il.lustració : Guillem Mudoy.

( L'anterior forma part del projecte "Sèrie de Hai-Kais malgarbats sobre el pas del temps", que serveix per saludar a amigues i amics, ara que s'acosta el Solstici d'Hivern i el Cap d'Any. Si ho voleu utilitzar, per enviar, ho podeu fer.)


BLOC, paraula més destacada de l'any. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Desembre, 2004 09:34

Segons MERRIAM-WEBSTER, editors de diccionaris, que seleccionen cada any una llista de les 10 paraules més destacades de l'any, la més destacada de totes l'any 2004 és BLOC ( en anglès BLOG ).
Són aquelles paraules que més s'han cercat o que més han circulat els darrers mesos. El primer lloc, com deia, és per "Blog", en català també "Bloc" (normalitzat a partir de la similitud amb "Bloc", com a figura de "bloc de paper" per prendre notes, adjunt al final un document per la discussió). Per tant, BLOG o BLOC és una paraula que defineix els noticiaris personals "on-line" -en línia, tot i que tothom entèn l'anglicisme- construïts gràcies a eines senzilles d'edició informàtica. La seva popularitat i la seva influència social no deixa de créixer, com assenyalava un servidor al meu bloc de fa uns dies citant al periodista Foix. Seguidament els penjaré la notícia, treta del "link" - o lligam- oficial de Merrian-Webster i una traducció al català, feta sense massa mirament. I també veuran les altres nou paraules del rànking de 2004, que ja s'acaba.

Merriam-Webster's Words of the Year 2004

Based on your online lookups, the #1 Word of the Year for 2004 was

Blog noun [short for Weblog] (1999) : a Web site that contains an online personal journal with reflections, comments, and often hyperlinks provided by the writer

Click on each of the other words in the Top Ten List for their definitions in the Merriam-Webster Online Dictionary:

2. incumbent
3. electoral
4. insurgent
5. hurricane
6. cicada
7. peloton : noun (1951) : the main body of riders in a bicycle race
8. partisan
9. sovereignty
 

10.defenestration


Merriam-WebsterCollegiate.com,
our premium Web site designed especially for Collegiate Dictionary users!

BLOG. Nom. ( Abreviatura de Weblog) (1999) : pàgina web que conté reflexions i comentaris personals on-line, fets de forma periòdica, i sovint links amb altres webs, proveïts pel mateix autor.

Sembla que l'origen és en la construcció WEB i LOG, que ha donat WEBLOG, abreujadament BLOG. WEB tothom sap que significa, lloc o pàgina del WEB, web vol dir trama o teranyina, xarxa per extensió. Forma part de les tres www (world wide web) que són a l'inici de moltes pàgines o llocs web. LOG-BOOK vol dir llibre de bitàcola, és el llibre amb les anotacions que han de dur i fer els capitans de vaixells. Per tant els weblogs, tenien aquest primitiu sentit de les anotacions que feien els internautes, eren llibres de bitàcola personals que navegaven per la xarxa. Ara, la seva abreviatura, BLOG, és ja la paraula més popular.


Per a la discussió sobre si en català hem d'usar blog o bloc, adjunt de "Bloc de notes" els següents comentaris. Que confirmen que, moltes de vegades les coses fan molta més via que els nostres normativitzadors. El TERMCAT proposava DIP.


Weblog, blog, bloc, DIP, .... quin cacau!!

28-12-2003 @ 763

Bloc de Notes

A l'hora de crear aquest web vam voler usar el terme correcte per a definir el lloc, però ens vam trobar amb un cacau...

- Bitàcola: és el terme que utilitza Bitàcoles.Net (òbviament). El terme equivalent en la llengua de l'imperi és bitácora (utilitzat clarament per Bitacoras.com). Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, un quadern de bitàcola és el llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell.
- Weblog: és el mot utilitzat internacionalment. La seva abreviació seria blog. Sembla ser que prové de l'anglès web log, que seria el registre d'incidències / activitat d'un web, la qual cosa concordaria amb la definició del quadern de bitàcola.
- Bloc: és l'adaptació al català del mot anglès blog, i és el terme que utilitza Softcatalà.
- Diari Interactiu Personal: (o DIP) és el terme proposat per termCAT (centre de terminologia catalana) a l'introduir l'anglès weblog. També se'ns proposa diari interactiu.




La força dels blocs a Internet. Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Desembre, 2004 20:42



He rebut un correu del meu amic Pere C. Que diu : "Amics, vos adjunt un article de Lluís Foix aparegut a "La Vanguardia", en el qual comenta la força que van adquirint els "bloggers" internautes. Què vos pareix ? Una abaraçada. Pere."
La veritat és que Foix no parla per cap de nosaltres en concret, sinó pel conjunt, per la comunitat internàutica. Interessant.


La Vanguardia, 2004.11.30

Internet tumba a Dan Rather

LLUÍS FOIX - 20:04 horas - 30/11/2004
Dan Rather, el legendario presentador de noticias de la noche en la CBS, es la última víctima del rigor informativo y de las presiones que sacuden a empresas y a redacciones periodísticas. Después de cuarenta años de profesión Dan Rather se retira antes de que le despidan. La cadena ha recibido fuertes presiones de los políticos y de miles de usuarios que le han echado en cara que no informó correctamente sobre el servicio en la Guardia Nacional del hoy presidente Bush.

Un final tan incómodo para un profesional reconocido no es el único que ha ocurrido en el ámbito del periodismo occidental. El director y el director adjunto del New York Times abandonaron sus cargos al haber protegido a un joven periodista que escribía reportajes muy leídos pero que resultaron ser falsos. Lo mismo ocurrió con el director de la BBC y su adjunto que desacreditaron los argumentos de Blair para ir a la guerra contra Iraq utilizando como fuente a David Kelly, aquel científico que se suicidó al sentirse presionado por el Gobierno.

El periodismo pasa por momentos de gran presión. No de las empresas sino de los lectores, oyentes o televidentes. Una campaña de correos electrónicos, organizada o espontánea, llega a todos los responsables de los medios de comunicación. El periodista ya no tiene el único privilegio de seleccionar, priorizar o despreciar informaciones. Hay cientos de miles de periodistas que desde su casa, con un “blogger” cualquiera puede incidir en cualquier línea informativa.

En el caso de Dan Rather, los “bloggers” de Internet demostraron que la información sobre Bush era falsa. Analizaron las fuentes sobre las que se construyó la historia y descubrieron que procedían de un ordenador y no de una máquina de escribir clásica con la que había que haberse escrito el documento en los años setenta.

Hay quien dice que Internet es un peligro porque no tiene fronteras éticas ni códigos jurídicos que ordenen y garanticen la veracidad de lo que circula por la red. Esto es así pero hasta cierto punto. Algún día habrá que encontrar una regularización de todo lo que circula por Internet aunque nadie sabe cómo. Hay que proteger la honorabilidad de las personas que impunemente pueden ser acusadas con mentiras y con distorsiones manifiestas. Hay que separar el grano de la paja.

Pero Internet es un instrumento que garantiza la libertad de información en unos momentos en los que la masa crítica de los contenidos está controlada, dirigida y en algunos casos manipulada por unos cuantos grupos empresariales que no tienen como prioridad servir a la verdad y mejorar la vida de los ciudadanos sino que abusan de su posición por transmitir aquello que garantiza más beneficios, más audiencias y más notoriedad.

La socialización de la información la ha llevado a cabo el capitalismo y no el socialismo o el marxismo. Pero esta socialización informativa ha creado miles de periodistas aficionados o profesionales en todo el mundo. Nada de lo que se vierte en la red está libre de ser sometido al escrutinio de la verdad que ya no la manejamos únicamente los informadores clásicos sino que está al acceso de quien se tome la molestia de averiguarla en las mismas entrañas de la red.

Pero al margen de los periodistas espontáneos que contribuyen a engrosar la masa crítica de opiniones y de informaciones, están los grupos de presión, las empresas, los partidos políticos que han descubierto la vulnerabilidad del periodista y que pueden hacer llegar sus quejas de forma directa a los máximos responsables de los medios.

La dinámica ha cambiado. El periodista sólo tiene un método para no caer en las trampas de la falta de rigor. El amigo Indro Montanelli, legendario periodista italiano, decía al final de su carrera que el ”único dueño del periodista es el lector. Cuando lo tienes de tu lado no hay poder que pueda ponerte un bozal.” Montanelli se enfadaba con los lectores y con los directores. Cuando era despedido de un medio fundaba otro. Así lo hizo en tres ocasiones. Pero al final de su carrera regresó a las filas del “Corriere della Sera” de donde fue expulsado por los antiguos propietarios.

Hoy nadie se acuerda de quienes eran los propietarios de los medios en los que trabajó. Lo que queda es su personalidad, sus contradicciones, sus luchas para poder ejercer el oficio en medio de esta selva de periodistas, empresas, medios y grupos de presión de toda clase. Internet ha contribuido enormemente a que esta profesión recupere su buen hacer.



Anarquisme i Geografia. Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Novembre, 2004 19:10


(Eliseu Reclus )


Anarquisme i Geografia

Per unes reestructuracions que hi hagué al Departament de Geografia ( realment és diu de "Ciències de la Terra") de la UIB (Universitat de les Illes Balears), després de fer durant,  molts d’anys, assignatures relacionades amb el fenomen turístic i l’oci –cosa que m’ha permès estar al punt de l’anàlisi d’aquests fenomens que tan influeixen en l’esdevenir de les nostres illes- ara impartesc l’assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic”.

La veritat és que per a mí és molt satisfactori -esper que també ho sigui per als meus alumnes- el reencontre amb personatges com Ptolomeu, Herodot o Humboldt. Així con el seu entroncament amb la  història general de la ciència.

Fa poc dies va tocar el torn d'explicació als anarquistes històrics que foren geògrafs o, tal vegada, als geògrafs que foren anarquistes : Eliseu Reclus (1830-1905) i Pere Kropotkin (1842-1920). Dos dels mites de la història llibertària. Per a molts d’alumnes fou una sorpresa, com ho fou el saber que Immanuel Kant, el famòs filòsof, havia estat també professor de Geografia Física. Diu Tim Umwin que, en els cercles geogràfics del moment, amdos personatges suscitaven admiració, però l’anarquisme es contemplava com una rèmora en la seva ciència. Foren  un exemple de que la investigació i l’acció pràctica eren una bona arma per fer de la Geografia una eina de crítica social, malgrat la Geografia partís, tangencialment i perentòriament,  per uns altres camins, més lligats a la ideologia conservadora dominant.

La xarxa Internet va plena d’informació sobre aquests dos personatges dels quals adjunt dues fotografies interessants.


( Pere Kropotkin)

«Anterior   1 2 3 ... 43 44 45 46 47 48 49 50  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb