Climent Picornell

MÉS HAIKAIS. Climent Picornell i Guillem Mudoy.

jcmllonja | 20 Febrer, 2005 18:34

Més Haikais. ( Climent Picornell  /  Guillem Mudoy )

Tenim una espècie de societat el meu amic Guillem Mudoy i un servidor, que genera imatges (això ho fa ell amb el seu Mac) i  paraules. Els dic "Haikais malgarbats".  En Joan Alegret, que en sap moltíssim d'això, em diu que li digui Haikú i que els meus no fan les mides exactes, per això són  haikais i malgarbats. Les sèries,   "Sobre el pas del temps" i "Les dones"  van agafant còrpora.
(PD: Ús el MOZILLA FIREFOX per enviar els textos i figures al bloc ; i fa sortir unes ordres extranyes a algunes de les pàgines, que si hi pens, he de netejar després amb l'Explorer. Ho consultaré amb la WEBMASTER)




Aquelles raconades del teu cos :
entre el pit i l'aixella, les cuixes i el cul.
Les meves cartografies del gust i el tast.

Sèrie "Haikais Malgarbats" 
( Imatge : Guillem Mudoy. Text : Climent Picornell )


MIQUEL BAUÇÀ : UN FREAK TALLAT DE LLUNA. Climent Picornell i Bauçà.

jcmllonja | 18 Febrer, 2005 10:52



Miquel Bauçà ( 1940 - 2004 ).

MIQUEL BAUÇÀ : “UN FREAK TALLAT DE LLUNA” (2).

Climent Picornell i Bauçà

Vaig fer un apunt al meu bloc, fa dos dies, de la mort de Miquel Bauçà. I ara resulta que han crescut els nanets que ens diuen el què hem de fer i creure i pensar. D’ell. Au ! Que cadascú pensi el que vulgui i que s’interessi pel que vulgui. Que si dels poetes interessen, només, els seus versos... i collonades i flastomies d’aquest calibre. Ara resulta que en Bauçà, a part de ser en Bauçà, fou el Lee Sanders català, el Salinger català o el nostre Thomas Bernhard. Vaja. De les cinquanta, i escaig, notes i articles de premsa que he pogut llegir aquest dies, es fa esment, indistintament de la seva vida apartada i de la seva obra. Em quedaria amb l’article de Jordi Coca a La Vanguardia (“El hombre de los dedos cortos”), els excel.lents recordatoris d’Andreu Manresa a “El País” (12, 13 i 17 de Febrer) i, guardaré, els qui posen esment en el “seu” Miquel Bauçà, a través d’una anècdota, un poema, una conversa -escadussera o no- i amb el “Quadern de Cultura” de “El País” d’avui ( 17-02-05) dedicat “In memoriam “. Per ara.

Hi ha per Internet més articles : Julià Guillamón a “La Vanguàrdia” del 2001, Ramon Barnils a “El Temps” i alguna Biografies, ( www.uoc.es/lletra/noms/mbauca/ ) ( www.escriptors.com/autors/baucam/pagina.php?id_sec=278 ) redactada, aquesta suposadament el 1999 circa, amb un petit afegitó d’ara mateix.

_____________________________________________________________________

Després de trobar-lo a ca seva “amb els cucs que feien un sopar fred amb el seu cos” ( dit “ à la manière de GF”, de qui devien trobar regust ? ) és ben normal que la gent es demani com havia arribat a ser possible que ningú el trobés a faltar, a punt d’enviar-lo a la fossa comuna, que el personal vulgui saber coses de l’anormal vida del poeta...

“Era raro : Tallat de lluna, un freakie rural” em diu el felanitxer J.B., l’única persona amb qui he parlat, in extenso, del poeta aquests dies. Que si l’apartat de correus, que si la “llodriguera” que excavà anant cap al port de Felanitx, que si el pintor Miquel Barceló un dia el veren que l’estirava “gat com una sopa” devers Porto-Colom... De la seva família, Joan Pla, en una nota diu cosa, parla de quan sortí del seminari dels teatins, els frares que tenien el col.legi de Sant Alfons de Felanitx; dels cinc germans “Meravell” : Jaume, Maria, Magadalena, Jordi i Miquel. Precisament al quadernet de EL PAIS d’avui, hi ha la fotografia sencera, de la sobrecoberta del llibre seu “Els somnis”. Els seu pares i germans, la fesomia molt semblant, un poc bifs, la barra prominent per part de pare...; el germà militar, el que fa de “donat” a Sant Salvador...

Com es jubilà de la seva feina a un Institut de Palma ( ho diu Jaume Pomar al “Diari de Balears”) fou el Guillem Sagrera ? on hi feia de professor de Llengua i Literatura catalanes; vivia d’això, de la seva jubilació anticipada ? Era esquizofrènic o patia algun altre brot psicòtic ? Ho coment amb en Colau Llaneras ( el psiquiatre felanitxer) al nostre “meeting point” dels matins. De totes les maneres té raó en Jordi Coca a “Se´n va un estrany”.

Se'n va un estrany

Jordi Coca

"Em diuen que Miquel Bauçà ha mort. No m'ho crec. És una de les seves desaparicions sobtades i inexplicables...". Això és el que pensaran els seguidors del mite Bauçà. Jo, que el coneixia des de l'any 1970 i que em considerava un bon amic seu, mai no he volgut participar en aquesta cerimònia de la confusió. Nascut a Felanitx, fill de camperols, educat al seminari, d'on va passar directament a fer el servei militar, va alimentar al llarg de la seva vida la fama de ser estrany i especial. Ho era, però per l'esquizofrènia que patia i no pas com una impostura literària que s'havia de riure com una gracieta. Quan sentia explicar anècdotes de Miquel Bauçà, i n'hi ha moltes, sempre m'havia semblat que era com riure's d'un geperut. Era, i és, únicament una qüestió de mal gust. Però una àmplia progressia local estava encantada de tenir, també, el seu poeta maleït.

Aquesta fama, aquest afegit a la seva obra, ha distorsionat de manera clara la recepció de la seva poesia. Tot el que Bauçà feia era jutjat i valorat a través del personatge malalt que, dissortadament, en el món literari esdevenia un ésser original. El tema no és nou, però en aquest cas m'afectava especialment perquè es tracta d'un amic. Miquel Bauçà té obres rodones, acabades, i, com tothom, també en té altres que per diverses raons no ho són tant. Però, per a segons qui, qualsevol cosa que vingués d'ell, fos el que fos, era automàticament vista des de la distorsió del personatge que duia al damunt i que feia gràcia. Era una mica com aquests còmics que tot just sortir a escena ja fan riure encara que no hagin dit res... Una llàstima.

La seva poesia, personal, potent, amb una mirada certament particular sobre el món, oscil·lava entre la temptació de la prosa i les fórmules epigramàtiques que sempre li havien fet gràcia. Fulgurant, sorprenent, inesperat, finalment fugaç. Així era Miquel Bauçà. Un altre amic que ens deixa. I se'n va tal com va viure, com un estrany a tot, inclòs ell mateix.

J.C.

______________________________________________________________________

Si el seu editor imprimia ara el llibre, que sembla que està llest, “Rudiments de Saviesa”, en vendria molts i ajudaria a expandir l’obra d’en Bauçà, més que si el treu, com diuen, per la festa del llibre el llunyà més d’abril.

Andreu Manresa -“Timpano” li diuen per Felanitx- treu dos poemes inèdits d’una cosa que titula “Certituds immediates”, tal vegada un altre llibre de dins l’ordinador de Bauçà ? O de l’editorial “Empúries ?

Ah ja no podré gaudir-ne!

Celebrar els meus quaranta anys

era allò que més volia.

Ara ja tot m’és igual:

he sortit fora de comptes.

Un servidor ha reagrupat els seus llibres a la meva biblioteca. He fullejat, desordenadament, els seus dos últims treballs, però m’he concentrat amb els seus primers treballs. Van ser re-escrits, a l’ “Obra Poètica” editada per Empúries, en la qual , al final de tot hi ha la seva autobiografia , “Nota de l’Autor”, després del darrer poema de tots que diu :

És que mai no arribarà

aquella hora tendra i ampla

que trobem bassa o torrent

on deixar la carcanada !

(És del llibre “Les mirsines” i “carcanada”, per si no ho sabien, vol dir esquelet; al meu poble, Sant Joan de Mallorca, encara ho usen : Vaig suar la carcanada !).

En aquesta biografia de vint retxes, acaba en Bauçà dient : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable”. Quin mentider ! Això si que és el que s’en diu una llicència poètica.


Per entretindrem resseguesc els canvis que hi ha entre la primera edició d “Una bella història” ( 1962, a Edicions 62, precisament); la segona edició de 1975 ( no hi figura editor, Felanitx , 1975) i la tercera “refeta i reordenada” per ell mateix a l’”Obra Poètica 1959 – 1983, Edit. Empúries). Ho faig per ajudar a la feina dels exègetes i hermeneutes ( o argonautes i astronautes) que penetraran la seva obra. A la nota anterior del meu bloc feia esment del seu primer treball, “Cants jubilosos”, escrit entre el 1957-58, als disset o divuit anys. I la seva publicació l’any 1970. Tot i que a Empúries en surt una altra versió ( es diu que completa) no és veritat, és una versió re-escrita pel poeta, molt posteriorment. Hi va afegir poemes ( Himne florit immerescut; La nostra porta de la por; Neix l’harpa silenciosament; La faç de Déu; Diminut crit pictorial). Així i tot, retocat, és veu clarament la seva procedència primerenca: “Som l’adolescent que desitja l’amor com el blat madur espera la falç...”

L’edició d’ “Una bella història” de 1975 impresa als obradors de l’Editorial Llull de Felanitx, du un pròleg de Damià Huguet : “Just quatre retxes per començar el joc”. Amb un primer paràgraf, llarg, que és per a mi, un dels millor poemes d’en Damià. Diu, pel mig, “ jo ara no escriuria aquestes retxes, encara que n’Andreu Manresa i en Ramon Rosselló, m’ho haguessin encomanat”. Així en Manresa i en Rosselló ( “Firella” ?) hi tengueren a veure en aquesta reedició. Conta en Manresa en l’article “Miquel Bauçà, en La Puñalada”, que li demanà permís per la reedició.

De l’edició de Felanitx, de la de 1962, i de la primera reimpressió d’Empúries, pocs canvis hi ha. Algunes cometes que apareixen, un doble espai nou dins un poema, m’enduc per me’n duc, mecoll per me-coll, òrgan per orgue... Però la nova edició de 1987, posa “Una bella història” 1962-1985 ( encara que el títol de l’obra completa és “Obra poètica 1959-1983”). Va ser rescrita, manipulada, sense títols, hi desapareixen els punts suspensius usats de forma exagerada abans , apareix la mania pels versos heptasíl.labs. En una paraula : si interessa l’inici com a poeta de Miquel Bauçà s’ha d’anar als llibres primerencs, editats als seus llocs d’origen.

Vegeu un exemple del que dic en un trosset d’un dels poemes més coneguts (efectivament, els seus veïnats d’ara diuen que s’havia deixat barba) :

SI ARRIB A SER VELL... ( 1962)

Si arrib a ser vell,

em deixaré la barba tot el que vulgui.

Una malaltia, potser, mortal, persistent

serà la meva amiga.

Un bell càncer, dic jo dins la boca

potser m’haurà crescut talment una gardènia,

per haver parlat massa.

1985

Si és que arrib a ser un vellard,

deixaré créixer la barba

tant com vulgui, sense esment.

Voldrà ser la meva amiga

malaltia greu, tenaç.

Un bell càncer dins la boca

per ventura haurà crescut

com si fos una gardènia

Per haver parlat en va.

I així tot el llibre. És com quan Bob Dylan reversionava les seves velles cançons, algunes tocades, de nou, amb guitarra elèctrica. Algú que no coneixia les versions primeres no deia res, a algú altre li agradaven més i n’hi havia que el siulaven i protestaven.

Què voleu que us digui ?

El pitjor que m’han fet fer ?

Contar, com fan ells, ma vida,

quan això no es pot contar.

“Informació completa”,

pretenien proposar.

Estultícia i desvergonya !

( Els somnis, 2002)

He sobreviscut

a tots els cans

que lladraven a les nits

de la meva infància

( El noble joc, 1972. En aquesta pàgina hi havia un “cromo” d’una Tómbola benèfica, que feia de punt de llibre; l’he triat per això)

Del meu exemplar “intonso” de “Notes i comentaris” (1975) que edità Eliseu Climent, llegesc (amb dificultat, sense tallar les fulles)
37

Els ossos tremolen,

ben blancs dins la cendra.

L’escuma del dies

no els tornarà a encendre.

C.P.

( No sé si he de continuar la sèrie...Ja ho veurem.)


ROBERT FRANK : UN POC MÉS SOBRE LA BEAT GENERATION. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2005 12:34

ROBERT FRANK : UN POC MÉS SOBRE LA "BEAT GENERATION". Climent Picornell.

( Fotografies de R. Frank a www.fsnet.co )

És curiós, però les coses, a vegades, vénen per tongades. La setmana passada vaig fer esment de la mort de Lucien Carr, un personatge clau en la configuració de la “Beat Generation” americana. Ara, Robert Frank ( Zurich, 1924), qui passa per ser un dels notaris gràfics de la generació obre una exposició a Barcelona. (Dels diversos llocs on hi ha fotografies seves : http://www.temple.edu/photo/photographers/frank/frank.html )

A l’excel.lent suplement “ Culturas” de “LA VANGUARDIA” ( del 09/02/05), el reportatge de portada és dedicat a “Robert Frank por las malas tierras. Sus fotografias iluminaron la cultura beat...” ja que s’inuagura una exposició al MACBA de Barcelona del 9 de Febrer al 8 de Maig. Dels diferents articles -és molt bo el de Carles Guerra- he triat el d’Antoni Marí, per penjar al bloc, a més d’afegir-hi una fotografia del famós “rollo” de paper continu de teletip en el qual Kerouac hi va escriure “On the Road”.

Frank en la generación beat

ANTONI MARÍ - 09/02/2005


Cuando en 1956 Jack Kerouac contempló las fotografías de Robert Frank , ´The Americans´, quedó asombrado por lo que vio en aquellas 28.000 imágenes. Frank había recogido en un viaje por la América profunda la experiencia que él mismo, Kerouac, acompañado por Neil Cassady, había vivido en los viajes que ambos hicieron por las malas tierras del Middle West y México.


( Fotografies de Robert Frank, al Web de la Universitat de Kansas, www.ku.edu )

En 1955, Frank, acompañado por su mujer y sus dos hijos, recorrió América en un coche de segunda mano y fotografió todo aquello que llamaba su atención. En ocasiones, sin salir del coche, recogía rostros, acontecimientos y paisajes de una manera sencilla y espontánea; tanto como la "prosa espontánea" del narrador Kerouac. Las fotografías de Frank ofendieron a los americanos que podían reconocerse en la prosa de Steinbeck pero no en las fotos de un suizo de Zurich. ´The Americans´se publicó en Francia en 1958 y más tarde en Grove Press.

La misma suerte había corrido la novela de Kerouac, que ningún editor publicaba temiendo herir la susceptibilidad puritana. En sus viajes entre Nueva York y San Francisco Kerouac llevaba en la mochila el manuscrito de ´On the Road´. Gracias a la presión de Ginsberg, Burroughs y Corso se publicó en 1957. Leer ´En la carretera´era como mirar el mundo a velocidad de crucero y a ritmo de jazz cool. Los atributos de sus personajes fueron asumidos por aquellos rebeldes sin causa que pronto ocuparon las pantallas de cine.

(El manuscrit de "On the road" escrit en el "rollo" de teletip que proporcionà Lucien Carr)

El libro de Frank llevaba un prólogo de Kerouac. Frank, que un año antes había leído ´On the road´, quedó tan impresionado como el novelista al ver sus fotos. La analogía entre la fotografía y la novela permitió al fotógrafo integrarse entre los Beat, como uno más. El reconocimiento público les abrumó pero suscitó más colaboraciones. ´Pull my Daisy´fue una película experimental que Frank filmó acerca de la generación Beat, con guión de Kerouac y el título de un poema de Kerouac y Ginsberg, y describe la fiesta que da un joven matrimonio a sus nuevos vecinos. Lo que debía ser una reunión social se transforma en el camarote de los hermanos Marx. El film fue declarado manifiesto cinético, literario y visual y liberó a la imagen de la palabra escrita.


(El gran Tom Waits, retratat per Robert Frank, l'any 1987, durant el tour de presentació de "Rainy dog")




MIQUEL BAUÇÀ ( 1940 - 2004 ó 2005). Climent Picornell

jcmllonja | 13 Febrer, 2005 00:37

Miquel Bauçà ( Felanitx 1940 – Barcelona 2004 ó 2005 ?)

He sabut que havien trobat en Miquel Bauçà podrint-se dins ca seva. Devia fer dies que era mort. No cal dir que ara en sentirem a dir de tots colors i volaran els adjectius per intentar definir-lo.

Un servidor té tots els seus llibres ( la qual cosa no vol dir que els hagi llegits, sobretots els dos darrers, potentíssims i feixucs) i esper els que vendran, del qui, sens dubte, ha estat un dels majors escriptors de la llengua catalana.

A la seva bibliografia hi apareix "Cant Jubilosos" com un llibre de 1970. És l’any de la seva edició. Però, en realitat, és la seva primera obra. Escrita, probablement als devuit anys, l’any 1958. Fou editada per José J. de Olañeta, l’any 1970, a la "Col.lecció Pentaleu" dirigida per "s’arraconer" Jaume Bover ( avui per Tànger).

A la darrera pàgina diu : " CANTS JUBILOSOS de Miquel Bauçà, fou guardonat l’any 1959 amb el Primer Premi al Certamen en honor de la Mare de Déu de Sant Salvador de Felanitx, en el XXVè aniversari de la seva Coronació Pontíficia, organitzat per "Radio Juventud de Felanitx".

Així, idò, Bauçà ho degué escriure abans dels 19 anys, ja es fan notar tot un seguit de coses detonants ( i d’influències ben directes ).

L’edició és de dos-cents exemplars, numerats. Una espècie de raresa primerenca.

Val a dir que en vaig trobar una resta d’edició i la vaig comprar tota. He anat regalant aquest llibre als meus amics, me'n queden, encara, mitja dotzena. He tengut la tentació, avui, de començar el foc -estelles d'un ametller- amb un d’ells, però més que un homenatge, m’ha parescut que faria de Carvallo de pa-en-fonteta i ho he deixat anar.

Seguidament penjaré un d’aquests cants jubilosos al bloc, el titulat "La sutura sempre és lenta", il.lustrat per un altre dibuix de la sèrie "Bollats" d’en Guillem Mudoy.

 

( "Passador de pena". Sèrie : "BOLLATS". Imatge d'ordinador MAC. Guillem Mudoy. 2005 )

LA SUTURA SEMPRE ÉS LENTA

La sutura sempre és lenta

quan es té la cara lassa. A voltes només la menta

o l’abella brunzenta pot alleugerir la nafra.

Si la commoció tan interna, salvatge

Que no pugui una sola espira

sols il.luminar els caires

vendrà la deseperança.

Els fills rebotaran lleugers de la nostra cosa.

Nosaltres amb les dents ben estretes

ens decantarem la palla que fa temps portam dins l’ull

perquè s’insinuï la llàgrima.

El nostre cervell sarà talment una sitja,

un trespol o una llivanya...

Les visions seran aspres, desiguals, irremeiables.

El pòrfir i el banús seran visió llunyana.

Els hipogeus i l’asfòdel

seran la lleu confiança que resti

dins les entranyes de tots als qui com jo

no es vol cloure la nafra.

La sutura sempre és lenta i a voltes irremeiable.

La sutura sempre és lenta

quan és té la cara lassa.

Miquel Bauçà.(1959)

UNIVERSITATS, PRESONS I HOSPITALS. Climent Picornell.

jcmllonja | 10 Febrer, 2005 14:52

L'amic Guillem Mudoy m'envia unes imatges que ha realitzat amb el títol de la sèrie : "Bollats". Quan he observat la titulada "Home amb el cor de planta", que podeu veure més abaix, totd'una he pensat amb un paper que vaig escriure fa uns mesos, "Universitats, Hospitals i Presons" que també adjunt un poc més avall.


( Imatge generada amb ordinador. "Home amb el cor de planta ". Guillem Mudoy. 2005)


Universitats, presons i hospitals.

Climent Picornell

Així com les dones han anat adquirint una cultura, molt generalitzada, de medicina preventiva i es van fent revisions periòdiques de mames i baixos, els homes, més poc donats a deixar-se mirar i més espantadissos, encara hi tenen poc esment. Un amic meu no ho fa, convençut que té “cosa” i no ho vol saber i així, siula i dissimula, com el meu conco en Joan que no feia testament pensant que era una crida sorda a la mort. Així que, ara que és l’estiu, em vaig decidir a mirar-me un poc arreu. Després de l’ecografia de les parts blanes, durant la qual el metge campaneter Joan B. -que em va demanar si podia dur metges en pràctiques- deia, amb gran pànic per la meva part, després d’untar-me amb una pomada greixosa i amb l’aparell de mirar per damunt la panxa : “ara anirem al fetge; veis, no hi ha tumoració; ara als ronyons, veis...” i un servidor esperant i esperant, ara dirà “sí, hi ha tumoració, ho veis !” i els practicants dirien : sí, sí... Però no. Tanta sort i gràcies sien dades als dèus. Un poc després tocava la rectoscòpia. Tots els meus amics s’havien fet una colonoscòpia. Sí, ja saben... allò que els fiquen un tub pel budell cular, per amunt, i els metges els miren si tenen, o no, càncer de colon, o de recte o d’anus. La veritat és que ja estava un poc fart de que sempre, curiosament, durant els sopars, sortís el tema. Que si feia o no feia mal, que si era molest, només. Que si insuflaven aire, per inflar els budells, que si la lavativa prèvia, que si un mirava per la televisió l’interior del seu propi cos, que si a un li havien trobat un desprendiment de l’epitel.li, a l’altre un divertícul, i a l’altre una fístul.la o un pòlip... i a l’altre, allò que ningù volia, i li havien de tallar un tros de budell gros i alerta a que no estàs més estès. Per el meu amic Guiem, el pitjor havia estat, però, haver-se de posar aquella espècie de camises que duen els malalts als hospitals, fermades per darrera, el gorrets i els peüts d’aquell plàstic pilòs, com de paper-parís, i esperar, com els altres malalts, abans d’entrar al quiròfan, mirant de què no s’obrís massa el camissó i mostrar els darreres.

Vaig aconseguir que un conegut meu, el doctor Carles D., ex-cantaire de la Coral de la Universitat de les illes Balears, com un servidor, em fes una colonòscopia. Hi anava per una rectoscòpia, pels símptomes que li vaig explicar no n’hi havia a bastament em va dir, però com que me vaig passar un pelet amb l’enema previ -per entendre’ns : em vaig posar més lavativa del que feia falta- el metge, sorprès, em va poder mirar tot el colon i ho deia a les infermeres : “mirin que net, és sorprenent només amb la lavativa que li he receptat... ja som devers el cec”. Mentre, un servidor amb els genolls que li tocaven el pit, ajegut sobre el costat esquerre, sonreia còmplice amb mi mateix. Sentia els tic-tic dels monitors, escoltava les converses de les infermeres, i de l’únic infermer –la cosa anava de na Letízia, de “Crónicas marcianas”, del “Rasputin”- volia aparentar normalitat i seguir la conversa que em donava en Carles : “Ahir vaig pensar amb tu”, em deia l’amic digestòleg, “perquè al Master de gestió hospitalària que estic cursant, posava el manual, com exemple d’institucions molt males de governar : una presó, un hospital i ...una universitat. Encara et recordes de quan eres cosa a la UIB ? Com és que a la universitat li diuen l’Alma mater?” Estava ja com omnubilat i quan vaig sentir “Alma mater”, vaig respondre : “Ora pro nobis !”, pensant que qualcú havia començat a passar una part de rosari, perquè m’havien trobat un mal dolent, dos palms més amunt del forat, pel qual, efectivament, m’insuflaven tan d’aire que pareixia que el ventre m’havia de rebentar.

“Estàs molt bé, tal vegada aquestes molèsties són per mor d’una Neurodermitis”... “Què ?” Vaig replicar, “Neurodermitis ? Tot això que em passa, és per mor del capet ?” Vaig fingir incredulitat, però era de content que estava. “Tot és per mor del coco”, sentencià el meu especialista, ungit de l’esperit de Galè, assegut al seu ordinador portàtil, al qual ja escrivia l’informe, mentre li preparaven el proper pacient, un home major, de Fornalutx, que, m’hi vaig fixar, s’havia posat un calcetí que no era germà de l’altre. “Deuen ser els nervis”, me deia a mi mateix, observant-lo, però, quan me’n vaig tèmer, duia la meva camisa posada damunt el camissó que deia, brodat :“Clínica tal i qual”, i que no m’havia llevat de damunt. “Deu ser la sedació”, em vaig dir a mi mateix, quan de prompte em vaig trobar dins un altre quiròfan. Havia partit a se’n revés de com m’havien indicat. “Perdó”, vaig murmular petit. L’enfermera de la sortida, em cridava, “senyor, senyor !” “No dec haver mostrat el carnet que toca”, vaig pensar. “S’hauria de treure el gorret de la clínica del cap, per anar pel carrer” em va suggerir molt amable, mentre de reüll, vaig poder veure com totes les persones de recepció s’esbutzaven de riure. “Quin paperillo!” Mal d’altri, rialles són. I és ben ver. Però el meu capet anava ocupat amb problemàtiques afegides : universitats, presons i hospitals, problemàtics ? Per culpa de qui ? Dels presos o dels guardians ? Dels malalts o dels metges ? Dels professors o dels estudiants ?



LES DONES NO ENTENEN ELS MAPES. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Febrer, 2005 15:03



Les dones no entenen els mapes.

Climent Picornell.

Per una qüestió que té a veure amb la meva professió em vaig sentir en l’obligació de comprar, i llegir,  el llibre “Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes”. Un best-seller que ha venut centenars de milers d’exemplars. La idea subjacent a tot el llibre és que, ja en poden fer de bots les feministes, tanmateix, homes i dones som i serem diferents. Ho justifiquen Allan i Barbara Pease, els autors, quasi tot,  en dades i comprovacions bioquímiques i estudis del comportament, localització i reaccions diferents del cervell dels mascles i les femelles, i a la fí, i crec que aquí hi rau l’èxit editorial del llibre, donen consells de què cal fer per dur-ho bé i perquè, definitivament, les relacions entre dones i homes siguin més gratificants i satisfactòries. Quasi res du el diari ! El corolari final del llibre és explicatiu a bastament “...estimat lector, aquest llibre ens pot ajudar a conèixer millor el món de la parella”. En fí, si ells ho diuen i per un parells d’euros, no és pagat.

Entre alguns capítols, digam-ne divertits, pel seu tema i alguns altres per la seva significativitat, pos l’exemple de la resposta a per què les dones se’n temen que els miram els pits i en canvi nosaltres no sabem mai quan elles ens miren el que ens miren, i ho fan, o la justificació de per què una dona té una visió global dels llocs i l’home en canvi una unidireccional, argument aquest que es va repetint : la dona pot tenir esment de tres o quatre coses i l’home només d’una, i encara. És un dels leit-motiv del llibre,  una ditada de mel a uns i als altres, alternativament. A un servidor li ha semblat, tot plegat, molt justificatiu de l’statu-quo.

De totes les maneres l’interés, i tot es relatiu, d’un servidor, ve pel capitol relacionat amb les capacitats espacials dels homes i de les dones (sud, nord, lluny, prop, damunt, davall, dreta, esquerra, etc.), segons el llibre, les eines que conjuguen aquestes capacitats, els mapes,  poden conduir, quasi bé, al divorci. El noranta per cent de les dones presenten una habilitat territorial limitada, en canvi l’home, habituat per la seva etapa de caçador, retenguda al seu cervell,  va desenvolupar habilitats més complexes lligades amb el territori. Diuen els autors del text, un matrimoni, “és normal que les dones no tinguin massa habilitats espacials ja que, tret d’homes, mai no han caçat res més”. Ja me diran vostès si no és quasi una provocació, tot i que sigui dita amb ironia,  que miren de justificar amb cents d’estudis respecte de les connexions neuronal cerebrals dels cervells dels humans. Na Barbara Pease, l’autora del llibre, diu que no té sentit de l’orientació, però que en canvi n’Alan Pease, l’altre autor, és incapaç de trobar els calcetins dins el seu calaix o la mantega dins la gelera. El consell que donen perquè la parella dugui una vida feliç : no insistir en que la dona llegeixi un mapa o una guia. Així seguint la tònica del llibre i per explicar el monopoli de determinades professions per part dels homes, els autors ho justifiquen dient que milions de dones han ignorat les seves inclinacions naturals i han renunciat a exercir professions on haurien destacat fàcilment a causa de les seves zones cerebrals específiques. “Les dones no han fracassat, només han fracassat els seus intents de ser com els homes. Injectar testosterona, milloraria l’habilitat espacial de les dones, però els efectes secundaris inclourien alts nivells d’agressivitat, alopècia o que els surtís barba...”. Vaja. Amb aquest llibre, ens prometen, a més d’arribar a entendre el sexe oposat, que el lector es coneixerà millor ell mateix i, en conseqüència, aprendrà a dur una vida més feliç, saludable i harmoniosa. Que volen que els digui, tota la música m’ha sonat a  manuals semblants a “Como hacer amigos”, “Como hacerse rico jugando a la bolsa”, “Como hablar bien en público”...que prometen, com diu el seu títol ben clarament, coses impossibles. Però, mentrestant ja havia comprat el llibre, ni que fos pel meu interès profesional per la cartografia. I ja els havia dat ganàncies. Per no perdre-ho tot, miraré de seguir algun del seus consells. Tot sigui per aconseguir l’harmonia universal de les parelles. Heterosexuals, supòs.



LA BEAT GENERATION I LUCIEN CARR. Climent Picornell.

jcmllonja | 04 Febrer, 2005 12:04




La “Beat Generation” i Lucien Carr.

C.P.

Lucien Carr, tot i que no escrigué poemes o novel.les, era un mite, una musa ( com és deu dir musa en masculí? ), fou una peça fonamental en l’anomenada “Beat Generation” nord-americana, definida per un d’ells – en Jack Kerouac- “com un grup d’escriptors, més o menys, famosos” (“famous writers more or less”). No fou només això. La generació beat, fou una nova manera d’entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d’obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció, fou l’avant-sala dels “hipsters”, després “hippies”. Fou una cadena de transmissió d’un nou modus vivendi, i fins i tot d’un nou modus operandi. Ja fa tants anys, però...

Carr, "catalitzà" els inicis del moviment, fou qui posà en contacte Allen Ginsberg amb Jack Kerouac i amb William S. Burroughs, les potes fonamentals i més vistoses, i, també les més primerenques de tot el moviment. Carr, després d’un episodi amb mort d’un home, als 17 anys, feu feina a la United Press International. D’allà, per cert, provenia el “rollo” de paper de teletip en el qual, a manera de paper continu, Kerouac va escriure – en 36 metres seguits- “On the road”, l’obra que va ser l’estendard dels beatniks. Ho feu en 20 dies de 1951, a la casa d’en Carr. Aquest llarg manuscrit, un poc mossegat pels cans d’en Carr fou subhastat a Christie’s, l’any 2001, per 2,4 milions de dòlars.

No cal dir que la importància empàtica i imitativa que tota la cultura moderna ha tengut de la beat generation, ha estat brutal.

També per a un servidor. Fou Frederic Suau, ara dedicat a quefers astrals i PNLístics qui em comunicà i traspassà la seva devoció pels escriptors –sobretot els poetes- de la beat generation A. Ginsberg i Gregory Corso... “Els pòtols místics” ( The Dharma Bums, 1958) de Kerouac en traducció –“more or less”- de Manuel de Pedrolo (1967) fou, també, de les primeres coses que vaig llegir.


( J. Kerouac. Al llibre d'Ann Charters el peu de foto diu " Jack in Tangier 1957, Villa Mouneria. Photo by Burroughs")

Però va ser en un viatge a Londres, a principi dels setantes, quan vaig carregar de material beatnik. D’entre ell “Scenes along the road” (Photograps of the desolations angels, 1944-1960). Llibre compilat per Ann Charters amb tres poemes i amb comentaris d’Allen Ginsberg. El llibre està dedicat a la memòria de Jack Kerouac, Carr és a dues fotografies, una d’elles molt coneguda amb Kerouac, joveníssims l’any 1944 “...preparing to ship out to Paris.”

L’he cercat a la meva biblioteca, avui, després de llegir la notícia de la mort de Lucien Carr, perquè recordava aquesta fotografia. N’hi ha una altra, feta per Francesca Carr, el dos d’abans i Burroughs ; la volia escanejar, perquè no l’he trobada a Internet, però el meu scanner s’ha jubilat abans d’hora (ara a l’hora d’editar aquest escrit he vist que l’han penjada a www.kerouac.com ).


( Carr en primer terme entre Burroughs i Ginsberg. Foto de Francesca Carr 1953 a l'apartament de Lucien Carr. Al web la foto és al revés )

Han sortit, de les prestatgeries altres llibres, “Reality Sandwiches”, “The naked Lunch”...amb papers i coses per dins. Mig amagat apareix “Scattered poems” de Kerouac amb un punt de llibre de la “City ligths booksellers & publishers”, la llibreria de Lawrence Ferlinghetti al 261 de la Columbus Avenue at Kerouac Alley, San Francisco, “genius loci”, lloc sagrat de la generació (www.citylights.com ). Hi ha un dibuix fet pel mateix Ferlinghetti amb la sentència “Book are trees made immortal”, i referit a la llibreria “A literary meeting place since 1953”.

Dins el llibre hi ha unes males traduccions fetes per un servidor, just a la pàgina d’uns poemes escrits entre tres ( Cassady, Ginsberg i Kerouac) “Say my oops / Ope my shell / roll my bones / ring my bell...”

Surt també, l’inevitable “Howl” de Ginsberg :

“He vist els millors caps de la meva generació destruïts per la follia, morint-se de fam histèrics i nus / arrossegant-se pels negres carrers de matinada cercant una droga furiosa...”.

Però vaja...també de Ginsberg hi ha aquest a “Empty mirrors”, diu, en anglès, una cosa semblant a això :


(Allen Ginsberg. Imatge baixada de la Kilbot factory )


Em vaig fer l'amor a mi mateix

en el mirall, besant els meus propis llavis,

em vaig dir "M'estim,

T'estim més que a ningú"

I tot això...

Climent Picornell


Llegesc a l’obituari de “EL País” que el 28 de gener, passat, moria als 79 anys ( per mor d’un càncer d’ossos), Lucien Carr. Ho confirm a les tres o quatre webs, excel.lents, que hi ha sobre els escriptors de la generació beat americana.

( Al llibre SCENES ALONG THE ROAD : Jack Kerouac and Lucien Carr summer 1944, preparing to ship out to Paris...)


LA SECTA DE LA CANDELERA. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2005 09:31




La secta de la Candelera.

C.P.

Demà els sectaris ens veurem,  a les vuit en punt,  dins la gran nau gòtica de la seu de Palma, edificada damunt les runes de la mesquida de Madina Mayurqa. Pareix el començament d’una d’aquestes novel.les d’èxit que s’usen ara, construïdes sobre els secrets de la cúria vaticana ( si a algú l’hi interessa, ho tenc venal). Però vaja, és tot més prosaic, encara que no li manca encant.

Demà, dia 2 de Febrer, passen dues coses dins la Seu de Palma. Per una banda la gran rosassa de vidres de colors de l’altar, d’onze metres de diàmetre, la major de totes les catedrals gòtiques, il.luminada pel sol ixent, es projecta damunt la paret de l’enfront i davall l’altra gran rosassa de ponent. Això, amb aquesta exactitud geomètrica, només passa demà. L’espectacle val la pena. I per l’altra costat,  dia 2 és la mare de déu del Candeler, la Candelera, “La Candelaria”. Commemorant el ritus de la purificació que les dones feien a Israel, als quaranta dies del naixement dels seus fills, es presentaven, mare i fill al temple. Es tancava així el ritual de la llei judaica, i ara es tanca el cicle de Nadal. Candeler, ve del llatí “candere”, brillar, candent. A la Seu és festa grossa, abans enorme, ara ja només uns pocs hi som, els quatre o cinc sectaris –en Joan, en Ferran, na Marita, un servidor- i quatre o cinc fidels que van a missa primera. Tots, el bisbe i els canonges amb casulles i sotanes de festa gran. Es beneeixen les espelmes que s’havien de menester, un temps, durant tot l’any a les cases. Es per tant una festa de la llum, física i espiritual ( ara qui n’usa ? de les dues, em referesc...). Fan una processó per dins la Seu, amb les espelmes enceses, cantant el “Nunc dimittis servum tuum...”, l’himne que va entonar el vell Simeó, quan Maria li presentà Jesús al temple. La processó és desmesurada. Quasi ningú,  a les vuit del matí dins l’enorme temple, l’orgue a tota, l’encens, amb aquella olor,  omplint de fum els rajos de colors que el sol provoca travessant les rosasses. Em podeu dir exagerat, però és emocionant.



( Ja l'any passat vaig escriure sobre la qüestió. He rescatat aquest article del "Diari de Balears")

El pànic dels canonges. Gaudí, Barceló, La Seu i La Candelera 

Climent Picornell.

Un servidor pertany a una secta -dura i minoritària- qua actua només un pic a l’any : el dia de la mare de Déu del Candeler. La Candelera, el dia 2 de febrer. Aquest dia, el nucli dur del clan ( Marita, Ferran, Joan, un servidor) i algun altre acompanyant ocassional, en Joan Pi no hi sol faltar,  ens vein, a les vuit i mitja del matí dins La Seu de la ciutat de Palma. Si La Candelera riu, lluny és l’estiu. Si plora, l’estiu es fora ( la part reaccionària del refranyer afegeix : tant si plora com si riu, lluny és l’estiu). Ha de riure, és a dir, ha de fer sol. Sinò no s’acompleix el fet. El fet és que el sol, projecta amb exactitut geomètrica la rosassa o rosetò de llevant, a la paret, just davall la rosassa de ponent o del portal major. L’espectacle de colors, de llum i de precissió, recorda i supera, en molt, qualsevol pel.lícula de sèrie B, on una cosa semblant només passa a les piràmides d’Egipte o a algun film de n’Spielberg, quan el joc de llums equinoccials, posa en marxa mecanismes per desenterrar un secret milenarista. Tal vegada exageri una mica, però bé. Tot això va acompanyat d’una missa solemníssima, amb processó i gran profussió d’espelmes i d’encens. Emocionant. Quinze oficiants de la Santa Missa, per set o vuit parroquians. La Seu buidíssima. Enguany cau en dilluns, i el vicari general o el degà-president del Capítol, en absència del bisbe nou, no trobarà, tampoc, com cada any, el to de les cantories,  desmarrat d’octava en octava.  Durant tot aquest quefer, hom pensa i divaga contemplant les naus immenses : Gaudí tengué problemes amb la seva reforma de la Seu; en Miquel Barceló en podria tenir, amb la seva intervenció. N’hauria de tenir. Per un observador, com és ara un servidor, la gresca dels altres entretén, encara que ja se sap : “ en parlar de mi, no ric “.

 L’any Gaudí –150è. aniversari del seu naixament i 75è. de  la seva mort- passà sense massa rebumbori i amb l’anunci d’una edició d’una obra del canonge Coll, que recull amb detall les devuit estades a Mallorca d’Antoni Gaudí, entre el 1902 i el 1914, any en que abandonà la reforma i Palma, amb uns motius encara foscos. Algú diu que sense cobrar el que li pertocava. No és la meva pretensió contar-lis el procés de reforma que Gaudí, i els seus col.laboradors Joan Rubió i Josep Maria Jujol, dugueren a terme, no sense polèmica,  a La Seu de Palma, sinó esbrinar-los unes lleus divagacions, del dia de La Candelera, que em lligaren el trull d’en  Gaudí a la polèmica actuació del pintor felanitxer Miquel Barceló, també a La Seu de Palma. El bisbe Campins i el canonge Rotger, els dos grans valedors de l’arquitecte català,  aconseguiren amb la reforma, sobretot treguent el cor d’enmig de la nau central, una nova dimensió de La Seu, d’això enguany farà 100 anys. Però els problemes de la reforma d’En Gaudí no li vengueren només d’aquí, sinó d’altres efectes col.laterals : la trona, que la gent anomenà de tot d’una “l’esclatasang”; uns canelobres que entaferrà a les columnes ( el poble se’n feia creus :  han posat “trobigueres” a les columnes de la Seu, deien), eren, però, elèctrics, una altra de les proeses de Gaudí fou aquesta de fer entrar l’electricitat;  però, sobretot,  feu una maqueta d’un  baldaquino, que tot i provisional en els seus materials, alla és, encara. “La catifa voladora” li deia la gent que l’anava a veure ( en castellà ho deien : “la alfombra volante”). No tot era el poble pla, ni els més beatos i fariseus als  qui no els agradava. Diuen que Le Corbussier va trobar “horrorosa” la intervenció d’en Gaudí a la Seu, mentre posava com exemple La Llonja, per evitar caos i desastres, com els que el “cristià de catacumba” ( com l’anomenava  Josep Pla)  havia causat.

 Sempre, però he pensat, que el que va fer acabar malament de tot la reforma, va ser l’actitud d’En Jujol, que es posà a pintar de colors vivíssims i a arrabassar materials antics substituint-los per rajoles vidriades, amb la complicitat atormentada d’en Gaudí,  a les parets de darrera el sitial dels canonges, que s’espantaren de bon-de-veres, i presionaren també perquè s’acabàs. I així acabà. Resumint-ho molt i ab absurdum.

Que volen que els digui? A l’actualitat entram dins un altre episodi de reforma de menor magnitud, però de major ressó, ja que ara, com un servidor, tothom opina i en diu la seva. No tenc cap dubte que en Miquel Barceló és l’artista de major trascendència que ha donat Mallorca en els darrers anys. I d’un bon tros. Per tant deu ser un  encert encomanar-li una feina. Però també ho és, certament, un risc, per l’imcomprensió d’uns o el gust diferent d’uns altres, la basa político-cultural dels demés o el “parti pris” dels llepaculs sense criteri. Més enllà de que el Cabildo de la Seu, hagi ratificat el seu projecte, caríssim, amb unes esmenes anunciades als diaris i acceptades pel pintor, això, els fa més còmplices amb la sarabanda, si n´hi ha. No podran dir : no ho sabiem o no ho haviem vist; coses de genis... Els baixos-relleus, o el que faci, a la capella de Sant Pere que ja instal.la en Barceló, esper, que duguin el seu segell i la seva força. No crec, per tant que els motius ceràmics estiguin plens de “grutescos” i “candellieri”. Massa ell, un cert “épater” –no sé avui en dia qui deu fer el paper de “bourgeois”- haurà  de formar part de la seva actuació, seria interessant, pel seu paralel.lisme amb la pertorbació, més sorda i soterrada, de la reforma d’en Gaudí i en Jujol. No pot passar desapercebut un macroartista com en Miquel Barceló. Aquestes castes de reaccions, les de la gent normal, m’interessen molt. Molt més que  les  dels snobs, amics i  connaiseurs. La polèmica donaria més ressó a la seva actuació i més maldecaps al bisbe nou, a certs canonges i als qui ho han de pagar. Que, em sembla, que som, en una part, nosaltres, a través dels doblers que ens administren els nostres governants.



PASSADORS DE PENA. Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Gener, 2005 19:52

No he cregut mai massa en això dels estereotips socials. Que sí els francesos són així, que si els italians aixà. Que si els bascs, tal, que si els andalusos, qual, que si els catalans "de les pedres en fan pans". Al meu admirat Bertrand Russell li demanaren un pic que opinava dels alemanys. La seva contesta va ser : "ho sent molt, però no els conec a tots". Idò això. Ara bé, de les definicions de mallorquinitat, de les qual en tenc una carpeta plena que vessa, em quedaria amb una característica pintoresca : els mallorquins i mallorquines som – o erem- grans passadors de pena. Tots. I totes.

 

 (Any 1938. Bombarders italians, sobrevolen Palma. Tornen d'amollar bombes damunt Barcelona )

Passador de pena

C.P.

No importava avisar-lo, però el feia estar més tranquil. Tanmateix s’en temia tot d’una que era l’hora de partir. Aquella frissor no el deixava reposar mai de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els pobles de la pagesia tenen això, els renous i tot són sempre els mateixos... Els cans que lladraven : coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veinats. Els motors dels cotxes de les filles de la casa de davant, que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner quan anava a encendre el forn de pa, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avissassin mai. Sovint pensava com devia ser el descanssar a pler. Quina por ! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això, ell. Li calia tenir esment, fin i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava, obedient, cada quan li tocava. Fin i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Esglèsia, el de l’Ajuntament i el de la veinada de quatre cases més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, que amollava una sinfonia. No feia cap falta, per tant, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els han de donar corda; per afegitó, tenia una "dream machine" de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes on sempre ni ha un que xerra i, puntualment, la seva mare, que patia del mateix insomni que ell -ja quan el duia dins el ventre- el crida, l’avisa per telefon : són les sis en punt. Passa pena per quan li falti sa mareta. Per si un dia no es desperta i ningú l’avisa.

LA TERRA ÉS PLANA, QUIMI PORTET ? Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Gener, 2005 00:46

La terra és plana, Quimi Portet ? O rodona ? Tan se val !


Aquesta pregunta que es va fer, i es fa, tanta gent, enguany l’he mantenguda per partida doble. Per una part, perquè per la meva tasca de professor de l’ “Evolució del pensament geogràfic” l’he haguda de plantejar als meus alumnes i, per una altra part, perquè un dels meus cantants i compositors preferits, en QUIMI PORTET, va editar el seu nou disc i el va titular, curiosament (curiosament ?), “LA TERRA ÉS PLANA” ( www.quimiportet.com ).

Ara he vist al seu web, com un enllaç recomanat, el meu blog. No cal dir-vos que he partit a fer alguna cosa. “Do ut des” : li torn el favor de molt bon grat, al músic estimat.

 

( La Terra segons Ptolomeu )

Els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planùria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgoras ( segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató ( ca.427-347 abans de Crist )col.locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i ja sabeu que costà molt deslocalitzar-la d’aquet lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes hem de proclamar les d’ Eratòstenes ( 275-194 abans de Crist), qui mesurà la longitut del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilometres, i , ho feu amb una gran precissió, ja que realment en medeix 40.120 .

El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar tota aquesta cabalística, amb una obra de conjunt fonamental. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica.

 

(Mapa de T dins O d'un Beat )

Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel.lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Entremig els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV , ajudaren a la mesura aproximada de la terra.

( Una carta naùtica mallorquina i una imatge de satèl.lit )

Fixau-vos que tan Eratòstenes, com els cartògrafs mallorquins, amb les seves rudimetaríssimes eines, s’aproximaren de forma sensacional a la mesura i conformació de la imatge de la terra.

Si és rodona, o plana, o cilíndrica... Tan si és com una figa, o un codony. La terra era, segons el meu avi, molt senzilla : “La terra -em deia- és : Mallorca, fora de Mallorca, París de França i terra de moros. I no hi ha res pus”. I sempre ho he cregut. Encara ara.

 

La terra és plana (Quimi Portet)

La terra és plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé;
però el que sé de cert és que el teu cos s’entén amb el meu cos.

Jo perdo el fil i no m’en recordo
de com et dius;
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.

Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!

Si canta l’ànima m’en vaig
que jo no hi faig cap falta i no sé mai què he de dir.
Vibren les musses i no hi sóc,
pallús deconstructiu, intel.lectual carregós.
Un terapeuta de Rubí
que tracta el mal d’esquena amb infusions de comí.
Hiverns de l’hemisferi austral,
i un monjo tibetà penja una merda en un pal.

Xalets estúpids amb un gos;
pesa figues als meus somnis un turista italià.
Quatre palmeres i un camell,
semi-déus en un carrer que criden: massa lluny imbècil!

La Terra és plana. Nou CD de Quimi Portet.


Girona, Setembre de 2004.

Quimi Portet, a qui la majoria de pubilles i alguns altres entusiastes i cronistes de la "jet-set" intercomarcal solen anomenar el guapo de "El último de la fila" (per be que la gran majoria de la ciutadania el coneix pel simpàtic sobrenom de "l'altre"), treu al, diguem-ne, mercat el seu nou disc "La Terra és plana". El disc va estar a punt de dir-se "Merda. 2a part", però afortunadament els familiars i l'entorn de l'artista el van convèncer de cercar un títol menys romàntic.

El treball, que és el cinquè de la seva carrera, conté dinou temes que Portet ha gravat, produït i mesclat als estudis "Cosmonàutica Comas" en un espai relativament curt de dos mesos. Antonio Fidel ha col.laborat en la co-producció. Com a músics col.laboradors, a part de Portet i Fidel, hi destaquen: Judit Farrés, Albert Pla i Juan Carlos García.

Aquesta tardor, el disc tindrà la seva presentació en directe per la pintoresca geografia catalana en el marc de la gira "Ressons". Pels concerts, el nostre simpàtic astre comptarà amb la col.laboració de la "Orquestra Revolucionària dels Sòviets del Golf de Sant Jordi", integrada per Antonio Fidel, Jordi Busquets i un bateria indeterminat que actualment està en fase de ensinistrament.

Desde "Quisso Records" i "Música Global" us demanem, com sempre, que publiciteu aquest treball amb entusiasme (encara que sigui fals). L'artista, d'elegància inquestionable, es posa a disposiciò dels mitjans per a tot tipus de maniobres propagandístiques, per més delirants i poca-soltes que siguin, amb l'objectiu d'aconseguir que la confusa població del país es precipiti cap els establiments del ram reclamant el seu exemplar de "La Terra és plana". El propi astre ha encetat la seva heroica tasca especulativo-promocional tot penjant a la xarxa (dels collons) una sèrie de "clips" de dubtosa qualitat artística i de moralitat difusa amb els quals espera enganyar també als soferts entusiastes del video-art i a d'altres tipus específics de solters i divorciats de tarannà progressista. Si no col.laboreu us haurem de incloure en la nostra temuda "llista negra". Si voleu saber les greus consequències que això pot tenir, només heu de recordar el que li va passar a Pío Cabanillas.

Atentament,


Washington Floquet de Merda.
Quisso Records- Departament de propaganda i manipulació de masses (adotzenades).


«Anterior   1 2 3 ... 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb