Climent Picornell

DEL CARTÍLAG DE TAURÓ A LES BAIES DEL GOJI ( AMB RESILIÈNCIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2009 10:15

 

Del cartílag de tauró a les baies del goji (amb resiliència)

 

Climent Picornell

 

De sempre hem volgut saber què serà de nosaltres, demà, l’any que ve, fins quan durarem. Per això perseguim el futur. Endevinadores de poca talla, per televisió, ens llegeixen el tarot per telèfon o un bitlletet a la meva bústia em suggeria un bruixot, un vident negre de per devers Son Gotleu: assegurat. Llegir les ratlles de la mà per sibil·les de carrer o les cartes astrals i altres faules zodiacals menys sofisticades,  “Sagitari regint la novena casa...” , són estafes consentides, malgrat es facin amb ordinador. Però no només el futur, sinó també el passat. Què, i per què ens ha passat? Volem saber com ens han modelat les persones que hem estimat o odiat o ens han estat indiferents. I sobretot, com ens acompanyarà la nostra còrpora en aquest viatge. Aquí n’hi ha molts que hi punyen.

 

Des dels metges fins als psicoterapeutes de 60 euros l’hora, passant pels qui pretenen fer el mateix sense títol, o amb títols rimbombants: trainer en PNL, alquimista de l’interior. En fi, tant se val si són  metges naturistes, titulats, o sanadors integrals, no titulats. Una llarga caterva que aprofita les disharmonies creades per una societat agressiva, de consum abusiu i mediambientalment suïcida. La neteja del cos i de l’esperit, abans una exclusiva dels bruixots de la comunitat, capellans i metges, ara té barra lliure. Nutricionistes que ens prometen un organisme pur, acusant de la malura les multinacionals dels adobs químics agrícoles; curadors amateurs tocats per la llum energètica que emana del seu cos, acusant metges i companyies farmacèutiques de mirar pel seu negoci i no pel benestar dels humans; restauradors d’equilibris mentals que aprofundeixen en les històries individuals cercant en les constel·lacions properes, la família, les causes de la nostra infelicitat constant... Uns en el menjar, altres en el dejuni, uns amb la meditació, altres amb gimnàstiques variades –ioga, tai-xí, reiki, pilates, sòl pèlvic...- cerquen donar-nos solucions. Sempre pagant. D’entre aquests, però, alguns fatxendes gosen predir on va el món, gurús trasplantats a fer política per a la humanitat. Per exemple: un personatge blasma de saber d’on venen tots els nostres mals, segons ell, de defecar asseguts a un wàter; la seva proposta: tornar a cagar mundialment i fraternalment a la gatzoneta, com ho feien els antics. De vegades algun filòsof de to major l’encerta. Joao Ferreira da Coç, el taxista que em duia  a la Fundació Serralves d’Oporto: “La crisi? Malament, tot va molt malament, però no s’aturen d’obrir nous gimnasos; m’entén, no?” En un principi no el vaig entendre.

 

Salvades les distàncies, entre els qui juguen amb foc, per exemple, prometent la curació d’un càncer fatal –a una nina li havien fet beure la seva pròpia orina, teràpia inventada per un malvat- o els qui se n’aprofiten de desgràcies personals –com endevinar si trobarà feina el ‘novio’ de la seva filla...-, l’arc d’aquests moviments s’eixampla i creix molt; des dels excelsos seguidors de l’slowfood fins a les clientes que volen activar el chakras corporals ja que... els ha deixat el seu home. Algunes veritats es mesclen enmig de la confusió: menjar vegetals ecològics és més sà que menjar carn contaminada; meditar i repensar quina forma de vida duim ens aporta tranquil·litat; no agredir sistemàticament ens obre les portes a una interpretació del nostre passat i del nostre futur més en sintonia i pau, la nostra i la dels altres. El problema és que no es pot ser babau, hippie, pacifista, crudívor... en mans d’aprofitats o ignorant que existeixen fanàtics disposats a la immolació o a l’excomunió si no pensem com ells.

Així, després del bocata de pa esseni (es feia ja abans de Crist) de blat germinat,  la sessió de ioga-nidra, no ioga del vulgar. Després del dinar, crudívor i macrobiòtic, practicar el yab yum, una variant de sexe tàntric que aconsegueix retardar l’ejaculació a voluntat. L’horabaixa, l’entrenament d’estiraments coreans,  el passeig amb bicicleta amb la tropa reivindicativa de la “passa crítica” i el berenar de cartílag de tauró (amb els seus immensos beneficis). El vespre, després d’escoltar un concert de bol tibetà -el que produeix una amnèsia holística-, sopar de llegums bullides i postres amb llevat de cervesa i lecitina de soja. Abans de dormir, la ració de Nux vomica per evitar regurgitaments i un bany amb massatge corporal a base de bava de caragol i aigua timulada, dins la cambra absolutament Feng Shui. Meditació zen i fins demà.

 

Pensava que tot és una importació, amb decalatge, dels països més desenvolupats. Són les conseqüències del hippisme mal paït, la cosa aquesta petit burgesa de fer el que no fa la gent normal... I més ara quan ja s’ha assentat a les Balears i forma part de la lletania diària del consum - com baixar el colesterol prenent un iogurt-, fins i tot són activitats oferides als centres culturals dels pobles. Ja no s’encenen aquelles barretes que feien olor de sàndal o de pàtxuli (vade retro!), sí, sí, les que enceníem els anys seixanta (he vist avui el Kamasutra per a homosexuals). Substituts de les preocupacions primàries del subdesenvolupament, cercam les coses que ens han d’alliberar del passar pena per no res: meditació transcendental, teràpia gestàltica, massatges limfàtics... Tanmateix no ompliran el nostre no-res, ni el nostre horror vacui mental, no, no ho aconseguiran, ni tampoc el budisme, ni la cienciologia per molt que Brad Pitt o Richard Gere facin d’imatges cool (tampoc no veig Hare Krishnas pels carrers amb les seves túniques color de carabassa).

 

Un cartellet al meu restaurant vegetarià preferit m’anuncia el  “Coaching en resiliència”. “Dus molts d’anys amb el teu terapeuta i quasi no notes millorança? Converteix-te en el teu terapeuta. Resultats immediats; comença a ser l’amo de la teva vida aquí i ara!” Per un personatge com un servidor això ha de ser xauxa. La resiliència he sabut que és la capacitat que tenen els materials i, pel que es veu, també les persones de sobreposar-se a les crisis. Com una homeòstasia psíquica que els permet, malgrat grans ensurts, tornar sempre a un estadi de normalitat. Això és el que un ha de menester, aprendre a confiar en l’autoregulació, a viure el present, sense la pressió del futur ni la rèmora del passat. Viure la vida com un tot harmònic, responsable i tolerant. Amén. A veure si amb la resiliència puc prescindir de la dietètica naturista, la fitoteràpia, l’homeopatia, l’ingesta abusiva d’oligoelements i abandonar definitivament el diagnòstic per l’iris o l’hidroteràpia del colon.

 

Obsessionat en què els països del tercer món, no tenen ni temps per pensar en la meitat de les coses que em preocupen, atansats com estan per la por de no morir de fam, de guerra o de malaltia, decidesc apuntar-me a tres o quatre ong’s més, per espassar-me el mal de panxa i el sentiment de culpabilitat. Llegesc al Namasté: “Surt de la caixa de les teves limitacions. Sense por. L’Univers t’enviarà ajuda”. I si l’ajuda no era la resiliència? Si falla? No hi deu haver alguna cosa més...? Idò això. Pocs maldecaps, o massa, figurats i postissos. O no. O càncers, depressions i demés malalties del ‘turbocapitalisme’. No és lícit cercar-hi alguna sortida?  Hereu dels escapularis, dels pegats foradats i les bullidures d’herba Lluïsa, engolesc les vint baies reglamentàries de Goji xinès que em protegiran de tot.

 

  _________________________-

IMATGE: "Volta celestial" a un Atles holandès, possiblement de la factoria dels BLAEU

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

UN POC MÉS SOBRE FIRES RENOVADES DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 20 Novembre, 2009 18:02

 

Un poc més sobre fires renovades de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Vaig fer un article sobre aquest tema, però l’evolució ha estat tan ràpida que val la pena afegir-hi alguna reflexió. Escoltava de Manel la versió que fan de la cançó Common People, de Pulp, fantàstica, amb una xerrameca referint-se a que els agrada anar a les fires medievals per veure volar els falcons... tot per sentir-se “gent normal”. Qui no ha vist a Mallorca, a les fires, la paradeta de rapinyaires, de xoriguers a àguiles de Harris, predicant l’antiguitat de l’art dels falconers, mentre l’òliba –animal nocturn- gira el cap avesada ja a ser animal de dia. Vet aquí el tòtem del canvi. Alguna cosa no casa bé; la recuperació de les fires, que tenien abans una funció, ara tenen la de l’esbarjo –com ja va passar fa anys amb el Ram de Ciutat-, la de fer de finestra del poble als forans, malgrat els ‘marxandos’ es repeteixin de forma recurrent. 

 

Sorgeix la necessitat imperiosa dels governants de rebatiar la fira de la localitat, de trobar-li nous continguts. Es lliga el renaixement d’aquestes fires temàtiques a la decadència del camp i la ruralia com espai productiu agrari. Cercau un tema lligat a la terra, l’artesania, l’aprofitament de la natura, i ja han nascut les noves fires i festes temàtiques. De la fira Ecològica, Pagesa i Artesana de Puigpunyent, a la de la Carabassa que es fa ara a Muro, fins a la fira de la Sostenibilitat (!) no fa molt a Inca. No sé si la imaginació donarà per més, o si s’hauran de desenterrar més productes de les tradicions mil·lenàries, o centenàries, com les postisses fires medievals que han proliferat, com els bolets en anys d’abundor.

 

Les fires tradicionals de proximitat han ressorgit com a lloc d’encontre per a revitalitzar una part de l’artesania tradicional i de la producció agrària, transformada, però, en mercaderia i espectacle. He observat amb atenció com anaven mutant, renovades -amb adjectiu i tema- les fires que seguien el cicle agrícola, de la sembra a la recollida, i que es concentraven a la primavera i la tardor, l’estiu era per a les festes. En funció del calendari, abastien d’eines, productes o bestiar gros, elements de les feines de foravila. Les fires de Sineu, el Dijous Bo, a Inca,  Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural. Moltes fires secundàries eren deutores d’aquest calendari de fires majors que tenien primera fira, segona... i acabaven en la “darrera fira”, la més important. Aquestes s’han esmicolat, vull dir que en solen fer ara cinc o sis dins la mateixa fira. Per exemple, a Llucmajor: trobada d’artesans, mercat d’antiguitats, fira d’agricultura ecològica, diada automobilística, etc... I alguna,  “firó” per acabar.

 

D’uns anys ençà han aparegut fires medievals, ecològiques i, fins i tot, moltes fires nocturnes –sobretot a l’estiu, n’he contades una dotzena- o de tasts diversos, fires de rebaixes o oportunitats ( estocs dels comerciants i botigues dels pobles)... S’han marcat amb un segell propi per fer-les diferents, al manco promocionalment, del veïnat. Han triat un tema principal, tot i que la resta, com deia, siguin ‘marxandos’ del mateix baratillo. Així, la fira de s’Aviram i del Ferrers (Sencelles), la de la Sèpia a Alcúdia, la de la Llampuga a Cala Rajada, la fira Marinera de Porto-Colom i la de la Mar al Port de Pollença, la fira de Productes Ecològics i Races Autòctones a Andratx, la d’Animals de Caça a Son Ferriol, la ja tradicional del Fang a Marratxí, la de l’Oliva (Caimari), la de l’Oli i el Gerret a Sóller –que començà amb la Taronja- , la de la Perdiu (Montuïri) -la perdiu de reclam-, la del Mercat d’Ocasió o “Es baratillo des Pla” (Maria), la de la Mel (Llubí), la de la Carabassa a Muro, la de la Jardineria a “Costitx en flor”, la fira de la Serra de Tramuntana (mediambiental i agroalimentària) a Lluc, la fira de la Pedra a Binissalem, la de la Sabata a Lloseta, la fira Nocturna del “Tapeo” a Son Servera, com a Consell amb la fira de tardor de Tast i Tapes,  la de la Patata –també amb variant nocturna- a Sa Pobla, la fira de Cinquagesma d’oficis artesans “vius” a S’Horta, la ja tradicional fira del Vermar a Binissalem –amb fideus multitudinaris-,  les del Vi a Consell i Pollença – aquí amb una variant d’Artesania-, la del Vi Novell a Santa Maria –amb una fira de l’Art afegida- la del Vi i el Formatge a Estellencs, la fira de la Sobrassada a Campos –tradicionalment Ramadera-, a Sineu fan la fira i mostra de les Matances, la de l’Esclata-sang, Bolets i la Muntanya (Mancor), la fira de les Herbes Medicinals i Oloroses (Selva), la fira Dolça (Esporles) –hi han afegit també els Brodats-, la fira de l’Espectacle ( Ses Salines), la fira de Nadal a Son Servera... 

 

També se n’han revitalitzat altres, ben antigues, com la del Prebe Bord (Felanitx) o s’han adaptat festes temàtiques inventades uns anys abans, com la del Caragol a Sant Jordi, la del Botifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra (ara fira i mostra d’Art i Empresa) o la del Sequer  -de figues-  a Llorito, la del Meló a Vilafranca que també organitza de forma excel·lent una fira de Teatre Infantil i Juvenil. També es van fer provatures com la de l’Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Però el nou model es comença a repetir, malgrat el nom; així, les fires alternatives (com la d’Artà, amb un fironet o Algaida amb mostra gastronòmica) que venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals, o les fires nocturnes que es munten durant l’estiu, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives i ecològiques, o a les fires medievals de cartró-pedra, ocupades per personatges disfressats. Malgrat la seva artificiositat ocupen festes patronals o celebracions com la Diada de Mallorca. Tot sigui per vendre i per entretenir, encara que algunes poblacions, que no he esmentat, no han adjectivat la seva, encara, o com la fira des Jai, a Búger que es manté incòlume.

 

No creguin que el model és autòcton, sense anar més lluny, a Catalunya tenen fires i festes de la calçotada, la truita de suc, el codony, el fesol, el pa amb tomàtec, l’escudella de carnestoltes, l’arròs, la mel i el mató, la cirera, el cigronet, el blat de moro, l’all, el torró, la ratafia, l’aiguardent, la xatonada, la magrana, l’avellana, la poma, els farcits, els formatges artesans... a més dels olis, vins, bolets (una de la Llenega), fins i tot del bestiar de peu rodó a Salàs del Pallars. El 1986 aparegué a Mieres de la Garrotxa la primera fira de l’Intercanvi, que ha fet escola. No conec que es faci encara a Mallorca, com tampoc la de la tomàtiga de ramellet, la de la coca de motllo, la del cocarroi i la panada... la del tai-xi o la d’arts esotèriques; tot arribarà, val més no donar massa idees. Sigui com sigui, la gent surt, els carrers i les carreteres s’omplen per acudir a la “nova fira”. D’això es tracta: de comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. Ja saben que “Qui va a fira sense doblers,  només embossa els carrers”.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

CONVERSES EN EL NIZA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Novembre, 2009 15:42

 

Converses en el Niza

 

Climent Picornell

 

Han tancat el Bar Niza de la plaça d’Espanya de Palma. Hi he passat moltes estones, llegint, badant, mirant a través del vidres l’allau de gent que travessava les avingudes. Conversant o escoltant, al cap i a la fi, històries.

A.-Saps... moltes vegades aquests caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir no sabut, no confessat, no paït. A en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que els veus i pareix un ànima en pena. Abans, de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca al carrer, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una ximbomba que havia feta amb un bidó d’una marca de cervesa i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al caló de Baldrutx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrassin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la ximbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothom, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Quan el nét és feu manifest que era així, aquell home s’esbaldregà –en venien d’avior- i li sortí el què de bon de veres duia dins, visualitzant la seva pena que sempre s’havia tirat a l’esquena... 

B.-Els meus avantpassats, són la “rehòstia”. Un va morir a Bailén, a la guerra contra el francès; demana a són pare que l’hi enviïn dues pells d’onso, n’hi ha prop de ca seva, a Ripoll. Una per a ell i l’altra per al seu capità. Mor a una de les batalles següents. Un altre, Josep Moles, fuig amb les monedes d’or de cals seus pares, tantes que no les pot dur totes ell tot sol. El troben devers Milà, vivint a cos de rei. El fan prendre i el traslladen a la presó de La Llanterna de Gènova. D’allà amb un xabec de cabotatge patronejat per un valencià -Vicenç Ferrer, per cert- el duen a empresonar a Barcelona. Un temporal fa que hagin de desembarcar a Tossa, el vaixell mig desarbrat. A peu van a Barcelona. Moles demana a son pare que no l’empresoni, però ho fa, a la presó de la Sèquia del Rec Comtal, que la hi fan pagar al pare, l’estada del fill, vull dir. Surt i se’n va a estudiar lleis a València, torna a demanar sous,  per a la seva tesi. Ni tesi, ni res, torna a fondre els doblers. És d’un caràcter encantador amb tothom, tothom l’estima i ell es fa estimar, bevedor, esplèndid –amb els doblers dels altres-. S’allista a l’exèrcit en el batalló “Lusitania”, finalment apareix casat amb una pubilla, rica però no de bona família –ell hi posa el nom- amb la que té set fills. La darrera carta que tenc d’ell duia un fil a dins. Va dirigida al seu germà petit, que va ser l’hereu, li demana que li compri un parell de barrets: el fil és la mida de la seva closca, del seu cap. Supòs que allà, a un poblet prop de Manresa, a la masia, contava coses a la vora del foc que la gent que el rodejava devia trobar fantàstiques: que si l’òpera de Milà, que si les batalles amb els francesos, que si la guerra del Rosselló, que si les tavernes del molls de València...

C.-He comprat dues formes de sabata al baratillo i s’ha activat un brot de nostàlgia quan les tocava, ben polidetes, amables al tacte. A ca meva teníem una fàbrica de sabates, a Ciutadella, que el meu rebesavi va fundar l’any 1886. Record haver cremat milers de formes de sabates de fusta. Quan canviava la moda, havíem de canviar la forma. Les cremaven a un forn que hi havia a defora. No en vaig guardar ni una, ni cap d’aquelles maquinotes que mon pare va vendre com a ferralla quan va fer fallida. Teníem a més una sabateria, “El Paseo”, al millor carrer de L’Havana, a Cuba. La vam haver d’anar a veure perquè amb allò de la “revolución” d’en Fidel, el representant que hi teníem, va fugir a Miami, va tancar i va baixar la porta i així va quedar. El meu germà gran hi va anar, després de fer molta de paperassa. Hagué d’entrar per una porta de darrera i es trobà on les sabates s’eixugaven -després d’arribar de Menorca- totes amb un dit de floridura, li pegà un atac d’al·lèrgia que quasi no ho conta. Fèiem unes sabates que eren com de ferro, només d’home, les tiraves a la paret i te rebotaven, de fortes que eren. En record molt bé unes que fèiem amb puntera anglesa, de color blanc, una ‘xulada’. Com a penedit he comprat això al baratillo, a un home que en tenia una vintena dins un sac, velles i polsoses, molt atacades per les tatxetes que hi aguantaven la pell. Ha estat com comprar, per tres euros, un alè de la meva infantesa...

D.-Avui he tornat a menjar sòlid, per primera vegada des de diumenge passat, un poc de fruita. He fet un règim depuratiu. Vaig començar amb un cocktail mediterrani - aigua amb sal marina- que me va deixar els budells més nets que una patena i després, cada dia, dos litres de xarop de saba de “arce” amb suc de llimona, i una pessigadeta de pebre coent per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia que et provoca aquesta dieta, és l’únic símptoma que he patit.  I així fins avui que don la cura per acabada i entr en la transició cap a la degustació... del porquim! Que és allò que en definitiva ens fa membres de ple dret de la nostra comunitat cultural. He decidit que ja tenc les butzes ben netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més gustós el greix i la xulla! Cal dir que he tengut un moment de vacil·lació: d’una banda, el meu esplèndid estat físic general -m’he amagrit uns tres quilos i mig- m’he desinflat i la millora en qualitat dels cabells i la pell és extraordinària; la veritat és que me trobava tant bé que me plantejava seriosament no menjar pus mai més. Però la contemplació del tros de truita amb patates i dels pebres torrats que se fotien els altres, tot mesclat amb la idea de que els pebrots els hi haurien d’aficar pel cul al Sr. Bush, m’ha fet pensar que la vida són dos dies i que tanmateix, més prest o més tard, tots dejunarem per a sempre més i no ens faran falta purgues...

E.-Se’ls havia mort una filla petita feia poc. Els observava, per si veia cosa, no sé... algun gest, alguna moixonia entre ells. Només vaig reparar que ell la mirava llargament com si esperàs que ella li tornàs la mirada, però no...

F.-Sopàrem a can Pere Rosta i després anàrem de putes a un bordell entre Campos i Santanyí. En Guillem pujà amb una dominicana de mames enormes...

G.-El calb diu: “només tenc un enemic...”

____________________________

IMATGE: EL PORTITXOL DE PALMA ( Josep TORRO)

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

CRISIS BONES? NEOMODERNITAT, DECREIXEMENT, FRUGALITAT I POSTMATERIALISME Climent Picornell

jcmllonja | 05 Novembre, 2009 21:01

 

Crisis bones? Neomodernitat, decreixement, frugalitat i postmaterialisme.

 

Climent Picornell

 

Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, es referia a la crisi actual, en el seu moment àlgid -el sotrac de Wall Street i la intervenció del govern americà a la banca- com els “deu dies que canviaren el capitalisme”. La fallida de Lehman Brothers o la nacionalització de l’asseguradora AIG contradeien les formes i les normes de l’economia liberal, l’economia de mercat. “Aquesta crisi és, per al mercat, el mateix que la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Els atacs als financers que havien inventat productes bancaris d’altíssim risc han estat continus. Ahir mateix Joaquín Estefanía es lamentava que fa més de dos anys que intentam identificar els vertaders culpables de la crisi: “els bancs centrals que no la van preveure, o que amb la seva política de gran liquidesa la facilitaren; les agències de qualificació de riscos que ens enganaren sobre el vertader valor dels actius financers; els fons d’inversió, totalment a lloure; els banquers, que treien dels balanços molts de riscs imprevists; els governs que varen permetre tot l’anterior”… En definitiva, fossin qui fossin els culpables, el que es va anomenar “nova economia” no era més que una pantalla ideològica per a treure’n benefici uns pocs.

 

Aquest canvi del sistema capitalista, més anunciat que real, és viscut o interpretat de diferents maneres, amb alguns punts de connexió: “Ara els rics posseeixen un poc menys, però als pobres quasi no els basta ni per viure”. “La situació” -segons Ulrich Beck- “és (pre)revolucionària”. Els qui dominaven les finances són actualment percebuts com persones moralment abjectes, en témer-se’n la gent que es donava un maridatge fatal entre gestió ineficaç i indemnitzacions multimilionàries als gestors ineficaços. Beck continua insistint en què la situació és pre-revolucionària, però sense subjecte. L’esquerra acusa als directius bancaris, la dreta a l’excés d’immigrants, d’alguna manera la deslegitimació del capitalisme l’han personificada els estats –el subjecte revolucionari?- que semblen haver tornat socialistes, socialitzant, però, les pèrdues, mentre a la resta de ciutadans se’ls continuen augmentant els impostos.

 

Resulta ben curiós que després de les conegudes prèdiques de que el mercat era el millor gestor de l’economia, que l’estat era quasi un impediment i s’havia de reduir al que es denominava “l’estat mínim”, ara torna l’estat màxim. Segons Fernando Vallespin com el millor gestor de l’ordre, la seguretat i l’estabilitat, la igualtat i la protecció social; entram dins una època que Vallespin anomena “neomoderna”, a diferència de la postmoderna que sacralitzava la cultura, la neomoderna sacralitzarà l’economia, o, millor, una nova manera de veure-la. El triomf del president Obama es trastoca en icona d’aquests canvis, una nova forma de liderar, desprenent-se de models fracassats. “La política del futur estarà menys pendent de la gestió directa, i en canvi, impulsarà i galvanitzarà, acords, iniciatives, persuasions, contractes socials, mobilitzacions ciutadanes, fent més atenció a l’esfera transnacional i a les iniciatives de la societat civil”.

 

En aquest sentit, el de les noves lectures de la crisi, una part de la intel·ligència social contemporània ha revitalitzat antigues consideracions, en la línia de El petit és hermós, com una nova espècie de contracultura allunyada del consumisme abusiu. Dos d’aquests lectors Nicolas Ridoux ( Menys és més. Introducció a la filosofia del decreixement, 2009, juntament a Serge Latouche i altres: Petit tractat del decreixement serè, València, Tres i Quatre, 2009) i Jordi Pigem ( Bona crisi. Cap a un món post-materialista, 2009), troben terreny adobat en les conseqüències de la crisi, vista com una oportunitat per a no reproduir els passat recent. Ridoux assegura que no patim una crisi sinó un conjunt de crisis: crisi ecològica ( energètica, climàtica, pèrdua de biodiversitat), social ( individual i col·lectiva, augment de les desigualtats entre individus i nacions), crisi cultural ( inversió de valors, pèrdua de referents i identitats), a totes aquestes crisis si ha afegit la crisi financera-econòmica. Totes, producte de la desmesura, de la recerca obsessiva del “cada vegada més”. La seva filosofia del decreixement posa esment en treballar menys per viure millor, no mirar el poder adquisitiu sinó el “poder de viure”. Repartir millor el treball, revisar les escales salarials, la realització de les persones, que el posseir diners sigui desviat cap a la realització personal a través de la vida familiar i participativa en el barri o poble. Un mode de vida més frugal. I aquesta és, per a un servidor,  la paraula clau: frugalitat, en els sentit de sobrietat i senzillesa.

 

Jordi Pigem  manté que molt abans de la famosa bombolla borsària i immobiliària se n’havia format una altra, “una bombolla epistemològica en la que hi surava una visió economicista del món, la creença en l’economia com un sistema quantificable, abstracte i autosuficient,” –i aquí hi ha el re- “independent tant de la biosfera que l’alberga, com de les inquietuds humanes: és, per tant, una crisi de percepció”, i cita dues lents per a corregir aquesta miopia: l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Alex Rovira. Pigem llegeix la crisi com un antropòleg, “som davant un ritus de pas”, “un desafiament a adquirir una maduresa sostenible i serena que redescobreixi el regal de l’existència en l’aquí i l’ara”. Així, continua Pigem, la crisi, viscuda com una cosa bona, és una oportunitat, una “bona crisi ens conduirà a una cultura transmoderna, en la qual una economia reintegrada en els cicles naturals estarà al servei de les persones i de la societat, en la que l’existència giri entorn del crear i del celebrar en comptes del competir i consumir... una societat més sana, més sàvia i més ecològica”.

 

Mirin per on de la recerca del vertaders culpables de l’actual crisi, de la importància, o no, del nou paper de l’estat, de la superació d’un nou estadi de la modernitat, un ritus de pas, diu Pigem, el posar-li adjectius diversos –neomodernitat, transmodernitat, post-materialisme- pot fer-nos conscients de què alguna cosa nova ha passat, o està passant, i en canvi, no en feim la lectura correcta. Com s’ha de fer per convèncer, o vèncer,  les grans maquinàries estatals i transnacionals de què la recerca de la sortida de la crisi actual no és només economicista, i fer-los avinent la imperiositat d’introduir en els seus manuals algun concepte –a més de sostenible-, tan encertat com frugalitat. O és massa senzill, i per tant, poc creïble? Massa allunyat de l’Estat (pre) revolucionari? A no ser que s’entenguin les revolucions en un sentit molt diferent de les del segle XIX. No val per tant filar tan prim: la diferència entre creixement sostenible i decreixement serè? Un poc neo-hippie, tot plegat, no? Amb receptes poc definides, massa fonamentades en els canvis de valors i actituds individuals. Però, sí, cosa passa.

________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

EL "COL·LECTIU TERANYINES" I L'HOMENATGE A JOSEP ESTELRICH Climent Picornell

jcmllonja | 30 Octubre, 2009 13:01

El Col·lectiu Teranyines i l’homenatge a mossèn Josep Estelrich

 

Climent Picornell

 

Enguany farà quinze anys que, per l’embranzida de Josep Estelrich, es posà en marxa un projecte, el Col·lectiu Teranyines, que, en la millor tradició de la nostra societat civil, ha dinamitzat sòcioculturalment la vila de Sant Joan, del Pla, i de retruc, la part de Mallorca que s’hi ha interessat. Escric aquest article fent-me portantveu, crec, del Col·lectiu i també dels editors del llibre en homenatge a Josep Estelrich - Joan Font, Joan Moratinos, Joan Bauzà i un servidor-  que se presentarà, demà, diumenge a les 17 hores a l’església de Sant Joan. Hi quedau ben convidats.

 

El Col·lectiu Teranyines pren el nom d’un grup de santjoaners que, durant els anys quaranta, realitzaren una generosa tasca en favor de la historiografia de Sant Joan amb la publicació Documenta, editada entre 1941 i 1947. En memòria d’aquell estol de pioners decidírem identificar-nos amb el mateix “malnom”, amb paraules textuals del pare Rafel Ginard: “amb la jocosa i encertada denominació que qualcú ens penjà en un moment d’estat de gràcia lexical". Per les teranyines que pengen en els arxius i pel gust de remenar papers vells. L’any 1994 després d’algunes converses i partint de la feina feta per les revistes locals o per algú en solitari, precisament per Josep Estelrich, sobre la parròquia de Sant Joan i el pujol de Consolació (producte d’haver realitzat la catalogació de l’arxiu parroquial), el Col·lectiu començà a treballar i ja ha arribat a la publicació de vint números de les “Monografies santjoaneres”. Teranyines edita també des de fa nou anys el seu anual Pronòstic santjoaner dirigit per Francesc Canuto i Bauçà i esporàdicament alguns Calendaris homenatge, organitza diades específiques i taules de discussió, i en formen part un grup de dones que organitzen activitats per visibilitzar la figura de la dona i reivindicar la igualtat de gènere. Tot plegat dona una imatge, em pens, d’un grup crític i plural.

 

Josep Estelrich i Costa és un personatge amb una trajectòria llarga, fecunda i exemplar en molts de sentits. Nascut l’any 1922 a Sant Joan de Mallorca, la seva dedicació a l’església en multitud de vessants marca la seva cronologia a molts de llocs (vicari, ecònom, delegat diocesà de missions, vicari episcopal...) la qual cosa l'ha convertit en un capellà ben considerat i estimat per una gran majoria del presbiteri mallorquí. Alguns companys han destacat d'ell les seves profundes conviccions lligades a la terra i a la llengua, i en molts altres camps, posem per cas el seu paper en el ressorgiment de l’escoltisme a Mallorca. Però voldria parar esment als anys que fou director de la Residència Sant Pere, per a joves obrers i estudiants, exemplificant la seva trajectòria d’home compromès socialment; la seva època de capellà del monestir de Santa Elisabet de Palma, on a més n’escrigué la història i hi catalogà el seu extraordinari arxiu; o la celebració anual per al Grup Excursionista de Mallorca, de la missa de Sant Bernat de Menthon, el seu patró, al cap damunt de turons i serralades mallorquines, fet que denota la seva passió per l’excursionisme (membre fundador de l’Estol Vidalba) i l’amor i el respecte per la natura. Esmentarem també la concessió del premi Bartomeu Oliver que li atorgà l’Obra Cultural Balear, el diploma de soci d’honor de la Societat Arqueològica Lul·liana i el premi Jaume II del Consell Insular de Mallorca en reconeixement a la seva tasca intensa d’investigació, però també, per tot el seu treball estudiant i difonent la figura, l’obra i el patrimoni del pare Rafel Ginard.

 

Ens havíem plantejat com un deure d’agraïment a qui fou el nostre primer president i, en certa manera, el motor del Col·lectiu durant anys, un acte de reconeixement públic, ja que en privat li havíem fet arribar el nostre sentir. Parlant amb alguns amics i amb altres integrants del Col·lectiu Teranyines se suggerí compilar un llibre homenatge, obert a tothom, però bàsicament als qui ens sentim els seus amics i col·laboradors. Dit i fet, es posà en marxa la petita maquinària que ha fet possible el volum que demà presentarem: Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa. El llibre, a través de les col·laboracions que han anat arribant, s’ha articulat de la forma següent: en primer lloc una cronologia i la bibliografia completa de Josep Estelrich (en destacaríem la seva feina d’investigació històrica), a continuació s’hi han encabit les col·laboracions en forma de miscel·lània amb articles de recerca o d’autor i una darrera part que agafa el significat més planer de “Liber amicorum”, on alguns dels qui l’han conegut han volgut expressar-li el seu sentiment d’amistat.

 

Hem volgut reconèixer-li una part del temps i dels maldecaps que li ha duit gestionar el nostre Col·lectiu -molts de pobles de major tamany poblacional no en tenen de semblant- i també destacar el seu paper en la salvació i posterior compra –per part del Consell Insular de Mallorca–, del que avui és la Casa Museu de Cal Pare Ginard de Sant Joan. El Col·lectiu Teranyines ha dedicat al frare santjoaner, recol·lector del monumental Cançoner Popular de Mallorca, una part de la seva energia (vull recordar aquí que el Cançoner Popular, juntament amb les Rondalles mallorquines i el Diccionari Català-Valencià-Balear subjecten amb força tres potes mestres de la nostra llengua). Per això s'han organitzat les Diades del Pare Ginard, de les quals se’n celebra aquests dies 23, 24 i 25 d’octubre, la novena. Ahir, Jaume Morey ens parlà d' Argument 1936. Sobre uns dietaris inèdits del pare Ginard i es presentà la vuitena edició dels  Papers de Cal Pare Ginard que ha escrit en Pere Fullana: El P. Rafel Ginard: una vida malmesa entre el laïcisme, la guerra i la dictadura; avui dissabte la Coral de la Universitat de les Illes Balears i la Coral de Sant Joan, ofereixen un concert a les 20h. a l’església, i demà, com ja us he anunciat, a les 17 hores es presentarà la "20ª Monografia Santjoanera": Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa, patrocinada per l'Institut d'Estudis Baleàrics. Els editors, servidor entre ells, desitjam que la publicació estigui a l’alçada del nostre homenatjat, cosa difícil de fer, atesa la llarga i fecunda trajectòria del nostre “capellà Turricano”, com el coneixem a la vila de Sant Joan. Un home savi, bo i arrelat a la nostra terra.

______________________

IMATGE: FOTOGRAFIA DE CLIMENT PICORNELL ( Sant Joan de Mallorca, 1956-2003)

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ELS VINS CARS, I ELS DE LES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Octubre, 2009 15:17

Els vins més cars, i els de Balears

 

Climent Picornell

 

Segons Plini el Vell, mort l’any 79 per l’esclafit del Vesubi, els vins baleàrics es podien comparar amb els millors d’Itàlia.  Ara, algun Chianti o un Barolo són entre els millors del món, però també vins de Califòrnia, Xile, Austràlia... van de bracet amb els de França o la península Ibèrica, reduïda abans a La Rioja. A Balears més de cinquanta cellers remunten la qualitat. De Formentera,  Cap de Barbaria (32 euros)  fou el vi de les illes millor puntuat a la Guia Peñín de 2006, a Eivissa Cos d’Uc o a Menorca els de Binifadet normalitzen la seva prestància.

 

He llegit que Álvaro Palacios fa el vi més car de Catalunya, L’Ermita, 450 euros per botella, preu per a professionals, 700 a particulars; a la comarca del Priorat, garnatxa i cabernet sauvignon, que s’entregarà l’any 2010, i afegit, marketing de poesia i “màgia”; poques botelles cada any, vinyes velles sembrades a marjades del massís del Montsant, llaurades amb muls, damunt els granits, “el sòl més antic del planeta”, li donen un no sé què… i deu ser veritat. Vaig fer un curs de cata fa anys, el mestre em donà un bon consell: “no xerris massa” (es referia a que no fes de pollastret amb una copa a la mà cantant les meravelles de la llàgrima o els tanins). Però el redescobriment del Priorat per una sèrie de vinaters -basta citar els “Closos” ( Dofí, Erasmus, Martinet, Mogador, Obac)- desfermà la discussió: Tu pagaries 700 euros per una botella de vi de 75 cl. menys d’un litret? Sí. Resposta taxativa. Sí, si tengués pasta a bastament. El car és el bo? No sempre, però quasi sempre. Les qüestions enològiques, són terreny abonat per llibres, estudiosos, “sabuts” i més que sabuts. I entre aquests el molt injuriat gurú del vins Robert Parker. És igual si en sap o no, si cata ell o els seus ajudants, Jay Miller, en particular. Si un vi o un celler, és citat per ell, ja pot penjar el capell; i no en parlem si surt dins un dels rànkings dels millors. I, vaja, si surt puntuat amb un 100, un vi excepcional, ja està fet ( alguns vins espanyols de 100: Pingus, 2004; Contador, 2004; Termanthia, 2004; Artadi Viña El Pisón, 2004; Clos Erasmus, 2005...).

 

El tema era el del preu i si els vins bons eren sempre cars. I no ens referíem tant als preus de les famoses subhastes: Château Lafitte de 1787 (110 mil euros, el comprà B.C. Forbes, el de la revista), Château d’Yquem, també de 1787 ( Sauternes, el vi blanc de la noble podridura...70.000), Penfolds Grange Hermitage de 1951 ( un australià al rànking! 27.121)... A les subhastes de vins espanyols els Viña Albina, Marqués de Riscal, Viña Pomal, Vega Sicília, Castillo de Ygay, Valbuena, Marqués de Murrieta, Imperial de CVNE... volen més baix. Parlàvem dels vins que són als catàlegs dels cellers, els vins que s’estan fent, envellint en botes de roure. Qualitat i preu. A la llista del Wine Spectator de 2008 el primer classificat era un Colchagua Valley, un vi xilè, a 75 dòlars. Fa més de 30 anys que Tomeu Ramis, em feu soci de Vinoselección i la revista Sobremesa –d’on he agafat una crosta molt superficial d’entès en vins- a la cata d’octubre, el primer, amb 97 punts, un vi fora de sèrie, era un albariño de las Rias Baixas: Tricó, 17 euros. Però també diuen que a l’Hotel Graycliff de Nassau, poden demanar un Romanée-Conti de 1871: cada copa els costarà 4200 euros, cada glop més de 1000. Millors vins espanyols, Parker, 2008: Clos Erasmus, Priorat 2005, 100 punts (495 eur); Contador, Rioja 2005, 100 (399 eur); Espectacle, Montsant 2004, 99 (96 eur); Pedro Ximénez Solera 1905, Montilla, 99 (265 eur); Pingus, Ribera del Duero 2005, 99 (895 eur); Reserva Especial Vega Sicilia, Ribera del Duero 99 (206 eur); Aalto PS 2005, Ribera del Duero 98 (80 eur); L'Ermita, Priorat 2005, 98 (595 eur)...

 

Pagar tant? I si és un vinagre caríssim? La corba evolutiva dels vins aconsella bever-los en un determinat temps o guardar-los en condicions, resguardats de bots calorosos, de llum, d’humitat, de vibracions, amb un bon tap… Probablement és el  Pingus -entorn de 1000 euros- el més car d’Espanya. Ha passat amb nota l’examen dels clients,  i es venen les anyades per anticipat. Mentre, alguns altres es volen fer passar por “el vino más caro de España”, 1000 euros pel Señorío de Villarrica, o un Terra Alta fet en commemoració de les noces de Felipe i Letícia. No basta voler fer el vi més car, ni basta encarregar una etiqueta a un pintor famós, o un celler a un arquitecte de renom –tot ajuda, els últims cellers de Rioja són espectaculars-, després l’ha de comprar el client. Per diletància, per gust, per marca, pel que sigui... Són el que s’anomenen “Vins de Culte”. Començà Jacques Thieupont a Bordeus, el 1979, fent mil caixes de Le Pin ( ara ja a 2000 euros la botella), continuaren altres amb el Valandraud, La Mondotte...  Aquí els exemples més reeixits de “vins de garatge” ( per similitud a les creacions empresarials informàtiques californianes començades a garatges) són sens dubte el Pingus, de Peter Sisseck, danès -en un parell d’hectàrees de tempranillo a la Ribera del Duero fa aquest vi ja mític- i alguns vinaters del  Priorat. Sobre el vi més car del món hi ha divergències però el Petrus Pomerol ho podria ser, de Bordeus, criat a una clapa d’argila, merlot, 1500 euros, l’anyada de 1989 ja en val 5000.

 

A Mallorca, després de l’època del vi a “granel” i del vi de potada casolà, de la mà de vinaters com els Ferrer, del Franja-Roja, o els Mesquida de Can Xenoi, es començà una evolució que ha conduit a l’existència de bodegues amb vi de qualitat.  Terra de vinya fins que entrà la Filoxera, ara, la bona maquinària  unifica els processos, però també creix la idea de fer vins d’autor, representatius dels cellers, per tenir un nínxol on      puguin “entendre” el seu vi com un producte diferent. En el rànking dels vins més cars de les Balears, preus a vinateques especialitzades, els sostres estan entre els 30 i els 50 euros la botella. Vins de criança, on es mouen el Selecció 100 de J.L. Ferrer, el Ribas de Cabrera, el Son Negre d’Ànima Negra (etiquetes dibuixades per Miquel Barceló,  90 % callet, fogoneu i manto negro) alguna anyada anterior l’he vista ja a 125 euros; algun vi de Miquel Gelabert de Manacor (Torrent Negre, o el seu Chardonnay envellit en bota, prop dels 30 euros). Moltes altres bodegues ja són en aquest procés que eleva el seu prestigi, com l’Obac de Binigrau, el celler Vidauba, els hereus de Jaume Mesquida, els ecològics de can Majoral o Jaume de Puntiró amb JP (48 euros, un dels més cars), el Reserva Privada de Macià Batle; OM 2001 de Binicomprat; el màgnum amb disseny de Guinovart de Son Bordils; Ses Marjades del celler d’Es Verger, mantonegro vell; Miquel Oliver de Petra amb el seu vi Aia, merlot; el Verán de Biniagual; L’U de Mortitx i en deix algun.

 

El vi car, com el cotxe car, entra dins el que el sociòleg P. Bourdieu anomenava “el gust com a delator social” i en la línea del que predicava Thorstein Veblen: el poder genera marques per autoafirmar-se, també amb els preus marca el seu territori i el “bon gust”. No és el mateix treure a la taula una botella de L’Ermita que un Don Simón de tetrabrick. No és veritat que el bon vi “és el que a mi m’agrada”, ni que qualsevol nin pintaria un Miró. És una lliçó social: raons d’educació i de butxaca.

____________________________

IMATGE: DETALL D'UNA PINTURA DE VELÁZQUEZ

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

HISTÒRIES PER A UN "TRAITÉ DE L'ESTUGOSITÉ" Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2009 17:03

 

Històries per a un “Traité de l’estugosité”

 

Climent Picornell

 

A.- El gendre dels amos de Sa Restinca Nova, quan qualcú tenia un ca que tenia mal, o ràbia, era l’encarregat de recollir-los, i els matava. No era un servei social, encara, però ho pareixia. Deien que passava gust, primer els disparava, llavors a alguns els penjava amb filferro i, de penjats, els destrossava amb les puntes d’uns gavilans, ho dic, perquè qualcú va veure que ho feia. S’esquitxotejava de sang, els feia grunyir i patir, i de viu en viu, posava les mans dins les freixures calentes. L’amo en Toni de Son Blanquer, que hi va estar llogat de porquer, me va dir que aquest al·lot ja ho havia fet de petit, havia mort un ca de mala manera, son pare quan ho sabé, el fermà per la cadena del ca que havia mort i el tengué fermat tres dies. Per ventura li ve d’aquí, si el miraves, feia ulls de ca apallissat.

 

B.- El nom ja m’agrada: Catània. El trob eufònic i em recorda els cans: Ca-tània. N’hi ha molts d’aperduats, però molts i grossos i a vegades t’enrevolten i tu has de fer com que no els veus, sinó, ells se’n temen i s’acabussen, no és que s’abordin, sinó que fan com que fer por. Són savis. Els de Catània, la gent, no els fan gens de cas, però ni els emprenyen, ni els tiren pedres i, mira tu per on a una ciutat on el trànsit és l’infern, quan travessen un carrer, aquests cans bruts, els cotxes s’aturen. Al mercat del peix, un dels llocs del món on hi fa la pudor més pudenta de totes les pudors –com allò que deia n’Orfila quan disseccionava morts, que l’excés de pudor es transforma en perfum- idò, al mercat de peix, les peixateres tiren les butzes dels peixos enterra i sempre són plenes de coloms i de cans que piquen i mengen i estiren...i com si no passàs res, els deixen fer. Jo he arribat a creure que els tenen dipositada una certa creença que va més enllà de la “vagueria” o del “laissez faire, laissez passer”, no sé... com si fossin els dipositaris de les ànimes en pena que la màfia ha executat: com si hi tenguessin dret, i els habitants, un deure. Mira, era un dia que feia molta calor, el carrer no era massa estret i hi havia un parell de terrasses amb gent que se menjava aquells ribells -perquè es mengen uns plats fenomenals- plens de gelat; era un capellà, el record molt bé perquè em mirà, per damunt les seves ulleres i vaig reparar que tenia unes celles llarguíssimes amb algun pèl que li arribava al front, em mirà fixo, quan, al mateix temps, un ca d’aquells, devora la seva sotana, s’havia assegut; ell agafa una cullarotada de gelat, l’hi tira enterra i aquell animal, llepa que llepa... És un poc estrany. Com moltes de coses a Sicília, però quan les penses, només pel fet de pensar-les ja no els hi trobes. És com si algun codi interior s’activàs dins el nostre cervell i recercàs alguna explicació amagada. Covada per anys i anys d’història comuna. No ho sé...

 

C.- A un revolt que fa pujada, venguent de Llorito, a la falda de les roques del Dimoni, fent partió amb el camí de Son Brull, en Jaume Tundran hi té una caseta i un tros de terra a un coster. I una piscina, “bé, un safareig, però hi llevam els granots i hi nedam, sempre dic que ho hem d’arreglar, però així com estan les coses me fa com a vessa...”. “Mira, foravila els vespres fa colló, saps quin trànsit! A la caseta ara hi dorm un moro, li deix jeure, i ell se’n cuida i la guarda. Un dia, rapinyant les persianes de ca nostra me cridava: ‘Jaime, ladrones en la cuesta!’ Havia vengut corrensos i descalç fins al poble. Havia vist fressa, eren dos o tres, amb un picassó de traginer havien fotut un cop al cap d’una truja i feinejaven per endur-se-la... Sortí com va poder i sense fer renou, arribà a avisar-me. Amb l’escopeta parada partim escapats. Ja no hi havia ningú, se coneix que havien deixat el cotxe més enfora i... quan tornaven: jo ja hi era. Quin tragí! Encara la poguérem obrar, a la pobre truja, anava plena de porcellins. Haguérem de fer matances per força.

 

D.- L’estada a Zuric, pel meu càncer de gargamella, va ser especial. Hi vaig voler anar tot sol, varen ser dos mesos en què me vaig trobar a mi mateix, meravellosos, i això que hi anava per un càncer, però varen ser especials. Tenia un apartament, me feia el menjar, anava als mercats, passejava. M’havien posat les sessions de radioteràpia els horabaixes de part de tard i això me permetia durant el dia fer el que volia, tot sol. El meu metge m’ho va dir com qui diu tens un constipat, ves a cercar els resultats, però tens un càncer. Com una cosa normal, me va ajudar molt… Si estic preocupat? No massa. Veus, ara avui tenc una irritació de gargamella: per què deu ser ? Me deman. Se me reprodueix? O és es grip o que ahir vaig xerrar molt? O jo què sé, no me’n vull preocupar en excés… A Zuric tenia, fins i tot, caragols. Anàrem un dia a una granja de caragols que l’havien abandonat, amb un matrimoni amic… N’agafàrem tots el que vàrem poder i jo me’n vaig dur a ca nostra, els tenia dins la banyera. Quan m’havia de rentar els agafava, feia neta la banyera, me dutxava i els hi tornava posar, amb unes fulletes de col i de lletuga els tenia alimentats, quan venia la dona de fer net els amagava dins una capsota que tenia i després les hi tornava posar, com veus tenia “aviram” i tot. Ara, per aquí, faig de pagès, he sembrat oliveres…

 

E.-Quan la vaig conèixer era una ‘yonki’, de lo més tirat de Ciutat, germana d’un bon amic, filla de militar, un coronell que ja passava absolutament d’ella, després d’haver assajat el ‘látigo’ com  únic recurs educatiu. Va rodolar pel “Projecte Home”, que no li serví de res: reenganxà amb tot. Amb els estupefaents i amb els homes, pels doblers, tot i que era portadora de la SIDA. Ara la veig, ben vestida i amb oposicions aprovades a una conselleria del Govern Balear. Viu amb un bon home. “Vaig fer com de puta una temporada. Amb contacte amb una amiga, la que m’havia enganxat a això de la droga, m’enviava tios a follar amb jo. No em feia oi, no t’ho creuràs, com més bruts i més mala olor feien més m’agradava, m’ho passava bé, tampoc ho feia pel plaer, no som una nimfòmana,  però el que me feia passar més gust, era quan me pagaven. Jo que no havia guanyat mai un duro, ni mon pare em donà mai res, ni a mi, ni als meus germans. Fer aquell dineral amb el meu cony! Quasi em tornava a córrer quan cobrava! I ara ja ho veus, ben mudadeta, fent de ‘maruja’ amb les meves companyes de la conselleria...”

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

VIURE PER SEMPRE? Climent Picornell

jcmllonja | 06 Octubre, 2009 16:48

 

Viure per sempre?

 

Climent Picornell

 

(Elements per als diàlegs amb un amic, gestor d’agonies a un centre de malalts terminals de càncer)

 

Deixarem per a un altre dia la compassió, el perdó, el mal, la gratitud o el que ara en diuen el suïcidi assistit... Per avui: no t’has demanat mai si voldries viure per sempre? No viure en les paraules dels teus escrits o en els records dels qui t’estimen. No: viure per sempre! Front a aquesta possibilitat molta gent em respon amb terror: “per res tornaria a viure la meva infantesa o la meva joventut”. Tan malament ho devien haver passat ? Atemorits pels pares o per complexos o per complicacions insalvables? Un servidor, quan es fan aquestes suposicions carrinclones, com la dels deu moments pels quals ha valgut la pena viure, sempre he esgotat les situacions, deu són pocs, i molts d’ells són de la meva infantesa. Safareigs d’aigua fresquíssima i pomes marineres d’una acidesa rabent furtades de la vorera d’un torrent; o, entre el puig de S’Alcadena i el castell d’Alaró, fent d’Easy riders mediterranis... Jo hi tornaria enrere, encara que hagués de tornar a passar pels moments més fatals –i n’he tenguts...-, patint com es pateix quan un és jove, creguent que ja no es pot més, però amb la convicció de sortir-ne. Viure per sempre, no en les molècules dels meus –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal i la seva kundalini... No: viure per sempre, un mateix.

 

I deu ser una ànsia poderosa ferm, perquè l’allargament de l’esperança de vida dels humans o la colla d’empreses que congelen cadàvers en espera de la resurrecció, no són més que l’expressió cridanera, i grollera si vols, d’aquesta convicció. D’alguns humans, si tan malament m’ho poses. Per això, no me malinterpretis, quan em referesc a la beneitura de com ens volen vendre que hi ha alguna cosa més, després de la mort, per substituir les ànsies de viure per sempre. Ho faig com si fos un moix escaldat. Ja hi vaig passar per aquí: l’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides qui sap si en forma de bèsties (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens, o de sàndal. Era això el que hi havia darrera les drogues i la resistència a no voler ser el que havien programat que fóssim? Ja saps com va acabar: rebels més que revolucionaris, naturistes, hippies... joves! Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual: reikis, txakres, taixistes exhibicionistes de cap de setmana i similars.

 

Però tu m’encares el dolor i el sofriment, amb la mort i el més enllà. Un altre pic. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves bules tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Perdurable és com el nostre “sostenible” tan de moda ara: durar molt de temps.

 

Com a mal materialista (sempre amb un ull obert, agnòstic acollonat...) els pòsits del marxisme m’han fet, també, malpensat i escèptic. Deia, però, que com a bon o mal materialista científic –sempre me caigueren més simpàtics els socialistes utòpics- en aquesta temàtica de viure per sempre només he estat capaç d’acceptar allò de l’energia i els cicles biogeoquímics de la matèria. Fins aquí ja em va bé. Però lluny de punyeteries com “saludar el Sol” o “adorar la Lluna plena”. Efectivament, en aquesta opció, diguem-li energètica, un viu per sempre, encara que sigui dins una espurna del flux universal que no se sap on comença ni on acaba, tal vegada en un altre estúpid Big-Bang, sense haver de renunciar, però, als seus postulats materialistoïdes.

 

Observava en Marc, un renét del meu padrí jove, era talment ell, els seus mateixos ulls blaus-grisos, les orelletes un poc tombades. Just ell. Em va fer “reviure” aquell home que havia estimat tant. Tanmateix, més enllà dels comentaris de beata falsa sobre el tema, estic a favor de les clonacions, de l’ús de cèl·lules mare i de tot experiment científic, sense cap fre. I això, maldament pugui donar la raó als escriptors de ciència ficció que imaginen móns futurs governats per clons o pels nostres “replicants” ( a Blade Runner un robot quasi humà, al qual li ha arribat l’hora d’acabar, diu unes paraules molt humanes en el seu darrer moment, metàfora d’estimar la vida tot i estar programat per acabar-la). Deia, que més enllà de les clonacions, un viu per sempre a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori  -el petit- i el més gros, la nau Terra, el de tots els humans. D’on ve sinó ve la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor? O viure per sempre, també, a través d’un quadre que has pintat, d’un record suggerit per una bona fotografia o a través de les nostres piràmides, més domèstiques i individuals.

 

La novetat per a mi, i ara, és envestir a tot aquest discurs, com tu el m’has mostrat, amb la frontera del dolor, del sofriment, de la mort anunciada, amb la seva càrrega de por i angoixa. Perquè això és com fer-lo entrar per la porta de darrera, i sense fer molt de renou. Aquí hi ha el meu emperò: com es pot endolcir a la gent la mossegada, agre de tot, del més enllà –sigui el qui sigui- quan un ha de partir, sense remei? No és una acceptació -per necessària- molt hipòcrita ?  Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat, transformar-ho tot, com fan biòlegs i epidemiòlegs, en una freda estadística. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- i de les relacions que s’hi estableixen, tancades pels cristians –segons Sant Lluc- amb aquell oximoron, en boca de Crist: “Qui cerqui salvar la seva vida (s’ha d’entendre: qui vulgui viure per sempre) la perdrà, però qui la sacrifiqui per mi se salvarà ( s’ha d’entendre: viurà eternament)”.

 

Entre la mística i la biotecnologia, qui farà més camí, i més aviat, serà la ciència. La ciència fa camí per no patir, al menys físicament. Patir per morir, una de les majors injustícies, ja s’ha erradicat. Em referesc al dolor físic, però també a l’altre... Pasturam per la vida com qui transita per uns escenaris adornats amb tramoies, postisses. Però, i si en retirar tots els decorats, darrera de tot no hi hagués res? Idò res. Però l’angoixa que això provoca, no la resoldria, molt millor, una bona droga que no una rondalla espiritual, per molt ben contada que estigui?

_____________________________

IMATGE: Sabates. Joseph Beuys (1921-1986)

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

TURISME I CRISI: INFLEXIONS I REFLEXIONS Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2009 14:45

 

 

Turisme i crisi: inflexions i reflexions

 

Climent Picornell

 

S’ha volgut dibuixar el turisme com un sector immune a les crisis o, si més no, més mal·leable i adaptable que altres subsectors econòmics. Entre la propaganda –la de dir que no n’hi ha, de crisi-  i la conveniència d’augmentar-la, si cal, hem de col·locar-hi, com sempre, la realitat, més tossuda que mai.

 

1.- S’ha traslladat  a l’opinió pública una imatge del turisme fonamentada en estadístiques en creixement continu, des dels pocs milers de turistes de després de la guerra fins als més de 12 milions, de forma paral·lela al creixement de les places turístiques (il·legals, legals o al·legals) o a l’evolució de la nostra classe hotelera: d’aprenents a grans grups internacionals. L’èxit econòmic té també les seves zones d’ombra, els seus sotracs, les seves inflexions.

 

2.- Ja la guerra del 1936-39 representà una crisi en el sector turístic, un crack total, en un sector petit que ja s’havia fet notar amb futur. El creixement es va reprendre, sobre una base hotelera petita, per la demanda espanyola i després l’europea, que havia sortit de la penúria provocada per la segona guerra mundial, amb l’assaig del que després s’anomenarien vols ‘xàrters’, usant avions militars sobrants; la qual cosa donaria naixement als tour-operators, les macro agències de viatges que enviarien turistes a milions cap a Balears. 400.000 turistes l’any 1960; 1 milió l’any 1965; 2.300.000 l’any 1970; 3.500.000 l’any 1973.

 

3.- Filla de la crisi mundial provocada per l’augment del preu del petroli sorgeix la primera crisi turística. La xifra de turistes del 1973 no es tornarà a assolir fins prop dels anys 80, una crisi de més de cinc anys, amb resultats com l’aparició de l’atur a l’hoteleria –abans desconegut-, la ralentització de l’immigració peninsular amb retorns a l’origen ( no els sona tot això a ara mateix?). La crisi s’estén també a les empreses connexes, fan fallida alguns tour-operators… Desapareixen establiments hotelers, augmenten els apartaments com una resposta i un nou tipus d’oferta, les cadenes hoteleres creixeran en partir d’aquesta crisi mundial que tengué com punt de partida la guerra entre Israel i els Països Àrabs.

 

4.- De 1982 al 1988 és una fase expansiva del nostre turisme (hauria de dir “boom”?), quasi es dupliquen els visitants: de 3.800.000 a 6.700.000; les places d’apartaments es tripliquen ( moltes il·legals), les d’hotel augmenten menys, apareixen les guerres de preus dels majoristes. Balears es configura com un destí de preus baixos per a europeus que compren les seves vacances amb un paquet turístic.

 

5.- A finals dels anys vuitanta ja guaita una nova crisi econòmica que es reflectí com una crisi estructural del model turístic ( no els torna a sonar?). El mercat britànic cau estrepitosament, es devalua la pesseta i, a tot això, s’inicia el discurs de què les Balears tenen un excés de places turístiques, algunes ja obsoletes ( no els sona, també?), pèrdua de competitivitat respecte d’altres destinacions i l’aparició de la degradació ambiental i paisatgística: pèrdua d’imatge, en una paraula. (Hauria de dir “Balearització”?). Preus abusius de l’oferta complementària, paquets turístics a preus de ‘saldo’, tot es junta amb una pobre comercialització: avesats a que els turistes tocassin a la porta, ara se’ls ha d’anar a cercar. Baixa la despesa que fan els visitants, alguns anomenats “d’espardenya”; excés d’hotels d’una i dues estrelles que necessiten mà de mestre.

 

6.- Empresarialment, qui ho pot resistir viurà una època daurada. Ésser un destí refugi en un espai convulsionat per conflictes armats o terrorisme religiós-ideològic, el manteniment dels preus baixos, fan que es refaci l’oferta, i de 1993 a 1999 es creix en un milió de turistes més cada any! Dels set als onze milions, un creixement enorme, amb el desenvolupament de les « places d’ús turístic », un eufemisme per anomenar les places que s’oferten en un mercat no regulat, són habitatges propietats d’illencs, però també d’estrangers. Aquest creixement desmesurat és el que fa interrogar-se sobre si va acabar abans d’hora la crisi de 1988-1993, ja que es va passar de denunciar un oferta sobrant a retornar de forma sobtada a un excés de demanda; s’havia iniciat la redacció d’unes figures legals ( el POOT, principalment) en base a la limitació i qualificació de l’oferta turística, la simbiosi necessària amb el medi ambient, l’inici del divorci entre construcció i turisme, la reestructuració d’àrees degradades o madures ( no els sona?); un canvi en l’actitud d’alguns turistes, menys passius i la irritació d’una part dels residents.

 

7.- En aquest començament del segle XXI assistim a una desacceleració de l’arribada de turistes estrangers —que així i tot es manté en taxes superiors als deu milions— la disminució de les pernoctacions, estades més curtes, menys despesa total. És l’hora de l’aparició d’efectes importants no planificats que poden anar des de la contractació per Internet, les companyies aèries de baix cost o el retorn esporàdic del ‘tot inclòs’. Nogensmenys les Balears mantenen un lideratge dins els destins turístics de masses, amb tensions internes, com el debat de la famosa i recordada ecotaxa.

 

8.- Després de l’atzucac de l’onze de setembre de 2001, actualment travessam la crisi mundial iniciada als USA i espargida a tot el món damunts les espatlles -que fan figa- de l’excés de construcció d’habitatges i el “negoci” de les hipoteques immobiliàries. El turisme se n’ha ressentit. Les estades enguany probablement hauran davallat -entre un 10 i un 15%-, la despesa corresponent un poc més. No oblidem que el turisme és un bé de consum i ha minvat, com els altres, i amb alguns components psicològics afegits com poden ser la grip dels porcs –amb les imatges de contagiats passant la quarantena dins hotels a Àsia- o els atemptats d’Eta aquest estiu que no han fet més que afegir al banyat, dins un context general negatiu. El turisme s’ha vist afectat, com altres vegades dins la seva història. Se’n sortirà abans o resistirà millor que altres sectors econòmics? Ara més que mai es veu com el turisme s’ha convertit en un sector econòmic obert (no vull escriure post-fordista!): qui no ve aquí, va allà... en un sentit molt semblant al de les deslocalitzacions industrials i, per tant, actuen cruament el mercats de la competència (un fantasma antic) amb baixades de preus espectaculars ( casos de Marroc o Turquia), cosa que no es nova, ni llunyana: els hotels urbans de Barcelona han hagut de retallar un 27 % els preus. Fa mal generalitzar, però el retrocés de la demanda es pinta de crisi enmig d’uns moments de pànic i, un altre pic, Balears se’n surt millor, millor que Andalusia i molt millor que Canàries. Es manifesten de bell nou les ombres de l’excés de ‘determinats tipus’ de places i de l’oferta complementària –desde souvenirs a restaurants-, amb algunes excepcions conjunturals, com la dels cotxes de lloguer regionals, amb el no creixement de les multinacionals del ram, han fet el seu “agost”o els hotels de 4 estrelles a primera línia... L’estacionalitat s’accentua quasi com una fita insuperable, i no només al sol i platja mediterrani... De totes maneres és un bon moment per aprofitar les oportunitats que es venien dibuixant: augmentar la qualitat de l’oferta –sobretot els estàndards de les habitacions-, desenvolupar productes complementaris al sol i platja, millorar els processos de comercialització, aprofitar la imatge consolidada o no abandonar les polítiques de qualitat, ni la sensibilitat ambiental. (No els sona?).

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI PRE-TARDORALS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2009 15:09

 

Jardins d’altri  pre-tardorals

 

Climent Picornell

 

Ja no llegesc llibres, només mir la TV i fulleig algun diari;  mantenc el meu vernís d’intel·lectual –orgànic i mallorquinista, per suposat- gràcies al manual de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit i el concepte de non reading. Ja fa temps que de la majoria de llibres -massa se n’editen- només en sabem el que diuen els crítics –que tampoc llegeixen- o els cineastes que n’han fet una pel·lícula –i que tampoc els han llegit, ho han fet uns guionistes desconeguts-. Per això no m’és difícil entendre l’èxit aclaparador de Stieg Larsson, sense haver-lo llegit, ni vist el film: gènere negre, al qual se li ha afegit crítica social, una certa dosi de bon maneig de l’escriptura, una gran voluntat d’entretenir el personal i aconseguir situar-se i aproximar-se el més possible a la nostra època. Hi ha fins i tot una hacker.

Però mirin com són les coses, en vaig haver de llegir un de sencer, de llibre, perquè el vaig haver de presentar, aquest mes d’agost passat -i sobrat, per la calor- a Consell:  el darrer llibre de Joan Guasp, Animus Iocandi, un excel·lent llibre d’aforismes. I per reblir el clau aquell mateix vespre en Tomeu Lliteras i na Margalida Cifre me’n regalaren un altre: Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec, un text en la millor ginya de Karl Krauss o Georg C. Lichtenberg . La faixa vermella que l’envolta proclama: “Seré un escriptor regional. Em limitaré al nostre planeta”.  En el pròleg de G. Calaforra i E. Lukaszy ja es fa esment del caràcter satíric dels pensaments de Lec, jueu i polonès ( “No oblideu que molts de la nostra generació aprenguérem a comptar llançant cadàvers a les fosses”). Té aquest caràcter higiènic –crec que fins i tot, desinfectant- de la sàtira, sense menysprear ni l’escatologia: “Va dir el cagarro: Covard! Tens por de tocar-me!”; Proper, enginyós i corrosiu: “Ser el propi ministre d’afers interiors!”; “Hi havia un temps en que els esclaus s’havien de comprar legalment”; “Apartem-nos del camí de la Justícia! És cega”; “Amb orgull portava al pit, el preu amb el qual no se’l pot comprar”.

Crec que contra la petulància i la grandiloqüència, com diuen els prologuistes, l’humor, agre i cruel, mostra el seu poder. El ridícul i la rialla es fan servir com principi de subversió de la realitat: “La sàtira mata, no ofèn”. Hi ha dites massa enormes, tan serioses que el seu excés les fa perdre eficàcia, per exemple, Terenci: Homo sum, et nihil humanum a me alienum puto ( “Som humà i res que sigui humà em pot ser estrany”), massa grops, per això Lec els podria enflocar -és un supòsit meu-: “L’esser humà és un subproducte de l’amor”. O si agafam el cas d’Unamuno, massa transcendent: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Possible resposta, l’agaf  també manllevada de Lec: “La força del no res és enorme. Res no pot fer-li res”.

 

La sàtira, l’humor... Convendria que en parlàssim del sentit de l’humor dels mallorquins, si és que existeix, si és una particularitat o es confon amb altres humors. Com en el cas dels aforismes. Vegin una dita atribuïda als jesuïtes: “Es més bo de fer obtenir el perdó, que el permís”. Que no és ben mallorquina tanmateix?  En aquesta Mallorca plena de casetes, xalets i places hoteleres il·legals: és més bo de fer obtenir el perdó, que el permís. En tot cas diu Joan Guasp: “L'aforisme és un orgasme intel·lectual”. Sí,  però alerta! Deia l’actriu Sharon Stone: “Les dones podem fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”. I ja que va d’orgasmes, saben aquell que diu que dos clítoris –dos gallets, de dues mallorquines- discuteixen per davall la taula on hi ha assegudes les dues parelles; diu un gallet a l’altre: “He sentit a dir que no te vares córrer ahir”. Resposta, amb mala cara: “ Males llengües!”. En fi, un altre pic Guasp: “Quan estam de bon humor, sempre fa bon temps”.

 

M’ho contaren aquest estiu. És com un embolic en els jardins de la memòria, històrica, d’altri. Ella era descendent de militars alemanys. A través d’un dels seus padrins li arribà d’herència una partitura autògrafa de Wagner, que li havia regalat Hitler al seu avantpassat, amb una fotografia signada expressament pel Führer. Quan la va tenir a les mans es va fer por, li sonaren acords dels Tannhäuser i li vengué el fàstic que li feia també al seu avi, un general descendent de militars prussians, els més orgullosos d'Europa, que morí empegueït per haver-se deixat comandar per un caporal austríac, amb mostatxet. Quin desastre per a la Humanitat! solia dir. Per part d’ell, un padrí era comunista i l'altre d'extrema dreta. El pare es feu falangista d’esquerres, mai ningú va saber exactament que era allò; fins que es pegà un tir, amb les corretges i la camisa blava posades; deixà uns apunts que pareixien el text d'un manual polític que ningú va entendre ni va gosar editar. Va acabar cremat dins el forn de ca seva. Ell i ella s’havien de casar per l’església catòlica i en un dels sopar previs s’organitzà un guirigall de categoria, vista la provinença dels familiars. El capellà, mallorquí, provà de posar pau entre les famílies, amb morts d’esquerres i de dretes: “Au, au, au ja són morts...no és veritat? Idò no en parlem pus!” “Mira’l-te”, li replicà una padrineta vella, agnòstica i centre-europea, “mira’l-te en aquest, a ell n’hi mataren un fa dos mil anys i encara en xerra cada dia, i noltros hem de callar!”

Com que els Jardins d’altri són pellucades esburbades pels veïnats, cerc, i trob, un centenari que no s’ha manuclejat massa, el del Manifest del Futurisme (1909) de Filippo Tommaso Marinetti. Començ: “1.- Volem cantar l’amor, el perill, la força i la temeritat...” etc, etc, tal i  qual.  Més avall: “9.- Volem glorificar la guerra –única higiene del món- el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes, les belles idees que maten i el menyspreu per les dones”. Ja hi grataràs aquí! M’aconhorta que no tenguessin l’èxit esperat, al manco en tot el que predicaven, ja veuen on hem arribat, ho diu Ferran Sàez, cent anys després: “La credulitat i l’escepticisme mesclats mostren el sòl llis i a la vegada complicat de la moderna cultura de masses”. Item 2 ( dels futuristes): “Els nostres elements capitals seran el coratge, l’audàcia i la rebel·lió...”. Bla, bla, bla... Parole, parole, parole... Tornant a Stanislaw Lec: “Pervertits! Violen la gramàtica amb la llengua”. En el fons, tot són jocs de llengua –“Encara hi ha homo!”, deia aquell mallorquí mirant-se la llengua davant el mirall-  jocs de llengua i pensament, entremesclats. O encara millor: passats per la Thermomix.  “S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti”, no cal que m’ho recordi, sr. Guasp.

___________________________________

IMATGE: ESBORRANY PER A UNA COBERTA DE GUILLEM MUDOY

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

«Anterior   1 2 3 ... 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 ... 76 77 78  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb