Climent Picornell

SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I LENIN. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2005 20:06

Deia, l’altre dia, que per dins les rues i els plecs dels nostres ordinadors hi comença a haver-hi racons perduts, sediments consolidats d’anys passats que un ha oblidat. Això em passa a mi, de vegades obris una carpeta de materials, escrits en altres màquines –els primers macs o els amstrads de fa deu o dotze anys- transformats, per esser oberts en programes standarts, que et semblen coses de l’any tirurany. Vet aquí un article de quan en Terenci Moix era viu.

EN SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I  LENIN.

Climent Picornell

L’altre dia, de pagès,  Terenci Moix i  Boris Eizaguirre, per una ràdio d’aquestes de milions d’oients, sostenien una conversa, ben entretinguda, sobre coses d’homes i sobre la jubilació semi-forçada del modist Yves Sain-Laurent i l’enorme mercat mundial del regal i el luxe. En un moment donat, inevitablement sortí Egipte. Inevitablement, perquè on hi hagi en Moix, per la gatera surt sempre el tema. Digué en Terenci : “ hi ha dues grans obres novel.lades sobre la història d’Egipte : la meva –no sé quina va dir- i “Sinhué, l’egipci”.

L’alegria que vaig tenir va ser gran. Perquè vaig llegir l’obra del finlandès Mika Waltari, quan era quasi un nin, la vaig devorar, em va impressionar. I sempre havia cregut que era, per dir-ho senzillament, literatura barata, “pliegos de cordel” o això que en diuen els americans, “pulp fiction” : és a dir, coses per llegir i no recordar-se´n. Però, si en Terenci l’elevava al rang d’obra boníssima, trob que puc perdre una altra part del meu pudor i vindicar-la, encara que sia en el meu record. Si no l’heu llegida, va de l’intent d’instauració, per obra d’un faraó eixalabrat Amenofis IV (Akhenatón), d’un règim monoteista a l’antic Egipte, vist per Sinhué, un metge egipci que acaba  rodant prop dels àmbits del poder.

I en Mao i en Lenin del títol de l’article ? Be, idò, el cas és que el món de la momificació dels morts, és un dels eixos de l’obra d’en Waltari. I aquesta pràctica, la d’embalsamar, els cadàvers, sempre se’m fa present amb el leit-motiv, egipci. I la meva mania estival de llegir biografies i hagiografies diverses.


El record es lliga perquè ha sortit a la premsa, no fa gaire ( també de pagès) que la mòmia d’en Lenin, situada al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que té problemes d’ubicació, i parlant en termes televisius, d’audiència. He de confesar que l’ambient semi-mortuori i la coa de gent que hi havia quan la vaig visitar, em va impressionar. Més que el cos incorrupte de la beata Catalina, que, en una visita, de petit,  la record com una pell de plegamins polsosos, dins una urna de vidre: vaig estrènyer amb força la mà de mon pare, al-cel-sia. La mòmia d’en Lenin estava millor mantenguda. Però, l’hàlit de devoció -les vibracions, es deia abans- la química en aquest cas ( i ara diré perquè) que s’establia entre la gent devota que hi anava, era del mateig voltatge : algù que anava a veure algù que havia fet cosa de viu, i als seus seguidors els interessava que es sabés.

I deia que la química era important perquè el procés de manteniment i bona vista d’aquests cadàvers idolatratats moderns és una cosa d’equilibris ecosistèmics. El professor Ilia Zbarski, viu encara, ha contat com el 1924 el seu pare,  Boris Zbarski, submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potasi, prest farà vuitanta anys d’això. A requeriments de Stalin havien de conservar el cos de Lenin, al qual, a més, se li havia injectat a través de l’aorta ( sis litres d’alcohol i formol),  li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, el budellam,  li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar i més. La història de la conservació passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres sobre la pell, o pel maquillatge i la il.luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotsky s´hi oposà, no sé la seva dona, la Krupskaja, que degué dir.


Però, on de veritat és poden lamentar  les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, una de les coses que em va fer veure com és de poca cosa el cos d’un home o una dona, va ser el procés de momificació-embalsamament  d’en Mao-Tsé-Tung ( Mao Ze Dong, en la transcripció moderna aconsellada). “El gran timoner” de la Xina, l’home que entrà a Pekin, l’any 1949 després de la “llarga Marxa”. Un pic mort, l’any 1976, es decidí que com ho feien, per mostrar-lo. Ho conta, de forma detalladíssima,  el que fou el seu metge ( és quasi una fàbula com la d’en Sinhué, l’egipci), Li Zhisui, que explica com li comunicaren, sobtadament, que el Politburó havia decidit conservar el cos de Mao per sempre. Ells dos, el metge i en Mao, havien estat junts davant les mòmies de Stalin i Lenin ( les orelles de Lenin, diu Li Zhisui,  havien caigut i eren d’una espècie de cera, a Stalin li havia caigut, podrit, el seu mostatxo); Mao, poc temps després, havia deixat per escrit el seu desig de ser incinerat. Les canòssies que passà l’equip que hagué d’embalsamar Mao són contades pel seu metge, desde els resultats desconcertants deprés d’injectar-li diverses substàncies “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”; després s’estudiaren els antiquísssims mètodes xinesos de conservació, demanaren com ho havien fet per conservar Ho Chi Min (1890-1969) l’heroi vietnamita, al qual, aclariren, ja se li havia podrit el nas; s’enviaren emisaris al Museu de Cera de Madame Tussaud. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un  hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabàs el mausoleu de la plaça de Tiananmem. I no s’acaba aquí aquesta odissea, però, explica prou bé les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics, no fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat. O ells, o els que se’n serviran d’ells.  I hi ha models a tots els costats, al religiós, al laic, al socialista o al capitalista. I, sinó, pensau que deu fer el dretanot de Walt Disney din la seva cambra de fret, crionitzat, esperant ser ressucitat : una altra mòmia de la modernitat. Els rèdits que donen Mickey Mouse i Disneylàndia ho fan possible. Quin món !


ELS MUGRONS DE NA KOURNIKOVA I EL CUL DE NA MARILYN. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Abril, 2005 18:40



Arribem a tenir dins els nostres ordinadors una quantitat tan gran d’arxius que fa mal posar-hi ordre. Però, com a mínim els tenim. Si és que sabem que els tenim. Això li passa a un servidor. De prompte hi trob coses del les quals no me’n recordava. Com aquest article sobre mames i mugrons, que vaig publicar al Diari de Balears, fa un parell d’anys, o un altre sobre les mòmies de Lenin, Stalin i Mao, que penjaré al bloc passat demà. Ara toca a la Kournikova i a la Monroe.

Els mugrons de na Kournikova i el cul de na Marilyn.

Climent Picornell

Són coses de la modernitat. O no tant, perquè la història va de donar gat per llebre, una de les estratagemes comercials més antigues. Ara resulta que la revista “Penthouse”, una d’aquestes revistes especialitzades en mostrar dones nues, porno-light, va publicar unes fotos d’una senyora dient que eren d’una altra. Les dues s’han queixat i la revista, que va de rotabatuda, demana perdò davant les indemnitzacions que, presumiblement, exigiran les afectades o beneficiades, mai es sap, en aquest món modern de l’ “agitprop”. A Internet aquesta pràctica, no és que sigui generalitzada, sinó que és quasi universal, el cap d’una, o un, amb els baixos d’una altra, o un altre. És, moltes de vegades, un fet groller, em refereixo al trucatge, i altres pics, més o manco ben fet, gràcies a algun d’aquests programes que permeten retocar i fer virgueries amb la fotografia digital. Aquí hi ha una de les raons de la pèrdua de tiratge d’aquestes revistes de gent nua, a la xarxa n’hi ha de franc i pagant i, no ens hem d’enganyar, Internet, també, s’usa per a aquestes coses. Ho demostra el fet que una de les webs més visitades a l’Estat Espanyol, fins fa poc, era la d’una senyora de mames grosses i cames primes : Pamela Anderson. La meva curiositat morbosa, la cosa que m’ha fet navegar per webs i webs de mames i culs, es va desfermar per mor de la justificació del fotògraf que va vendre les fotografies equivocades d’una tal Judith Soltesz-Benetton ( neboda d’en Benetton, els dels anuncis rars, agressius i eficaços de roba, el de “United Colors of Bennetton”) i les va fer passar per imatges de n’Anna Kurnikova, una tenista russa que no guanya quasi res, per no dir res de res, de tennis vull dir, perquè doblers en guanya a cabassos, fent de model o cedint la seva imatge o venent les seves exclusives. Si teclegen, al cercador d’Internet “Google”, la paraula “Kurnikova”o “Kournikova” els sortirà una bateria de llocs per visitar impressionant, entres altres les seves anomenades “Webs oficials”, per distingir-se de les oficioses i, ja no en parlem -perquè es coneixen d’una hora enfora- de les apòcrifes. Aquestes darreres són les que fan la feina de Frankensteins d’opereta, canviant caps i culs de lloc. Bé, tornem a la justificació del fotògraf. Diu ell, un tal Ramaesiri, que havia enregistrat un vídeo d’enfora a una senyora que li pareixia na Kurnikova i va poder comprovar certament que era ella, quan visitant una web d’Internet, a una fotografia de la tennista amb la camiseta banyada identificà com a seus, els mugrons ! Pel seu diàmetre, perímetre o circunferència, perdonin si no record la part de la figura geomètrica que adduia el fotògraf. No si era rossa, o si era ella, no : perquè els mugrons coincidien. Servidor, antic que és un, es pensava que la única manera infal.lible d’identificar un ser humà eren les emprentes digitals, dels dits, no dels dígits informàtics ( no és un acudit això, i si ho és, és més vell que aquell que diu que la patrona de la informàtica és Santa Tecla). Ara ja no s’identifiquen les persones pels mitjans normals, i la revista “Penthouse” ho degué creure així, com que els mugrons eren iguals, era ella. Entre la premsa groga, la premsa rosa i la premsa del mugró, anam ben servits. Un servidor, curiós, ho ha volgut comprovar : s’assemblen, però no del tot.


www.contrasto.it

M’ha vengut al cap , amb tot aquest trull, aquella discussió sobre el tret identificatiu, la senyal –no el senyal- del membre del president dels Estats Units, el sr. Clinton, quan aquelles coses de la fel.laciò de na Lewinsky interessaven més que la política exterior americana. I na Marilyn ? Evidentment, Monroe. I ja que parlam de presidents americans, la mateixa que li cantà el sensualíssim “Happy-birthday-mister-president” al catòlic i volander John F. Kennedy. La qui en Billy Wilder tenia tanta paciència per esperar-la al seus rodatges que pogué llegir, mentre l’esperava, tots els clàssics russos. Tots, mentre na Mariliyn no venia, però que, ai las !, exclamava Wilder, havia valgut la pena. El mites i el fetitxes contemporanis són una part de la nostra civilització, més que de les antigues que també tenien les seves manies. Per damunt de creences i ideologies, vegin sinó, la mítica foto del Che Guevara, del fotògraf cubà Alberto Korda, sobrevivint la seva mort a les selves bolivianes, penjada a les parets dels petits burgesos capitalistes. Ara resulta, i ho llegesc al mateix diari que dóna la notícia del mugró de na Kurnikova que, aprofitant la visita de l’autor teatral Arthur Miller a Barcelona, el qual estigué casat amb na Marilyn Monroe, un famós escriptor desmenteix que li donàs la mà, únicament perquè fou la mà que tocà el cul del seu mite. I ho diu bastant bé, “no li vaig donar la mà a Miller”, però per si acàs, afegeix, “si que li vaig donar, fa temps, a Yves Montant”, el qual es suposa que també li devia tocar, el cul de la Monroe, car fou el seu amant una bona temporada. “No és el mateix, però, la mà de l’amant que la mà del marit”, clou el nostre escriptor, qui passà amb Teresa, els seus ùltims horabaixes. Vegin vostès com van les coses al món, que si els mugrons no eren seus, però ho pareixien i les disquisicions, quasi de “Tractatus Logicus – Philosophicus” de Ludwig Wittgenstein, sobre la diferència, no sabem si de tacte o d’intenciò, entre tocaments del mateix cul : un pic fent funció d’amant, un altre fent de dona pròpia. Tenim i tenen molta feina per fer, entre altres, les feministes. Encara. Amén.

Che Guevara, retratat per A. KORDA.


Presentació del nou llibre de Josep Mª Espinàs. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 15 Abril, 2005 11:39


Presentació del nou llibre de Josep Maria Espinàs.

( Selva de Mallorca, 15/Abril/ 05 i Algaida, Mallorca, 16/Abril/ 05).

Un grup d’amics em fan presentar, cosa que faig de molt bon grat i amb il.lusió, el nou llibre de Josep Maria Espinàs : “A peu per Mallorca” ( La Campana, 2005). Amb lletra més petita a la coberta hi ha escrit “Sense veure el mar”. Es tracte d’un viatge que va fer l’escriptor català, el juny de 2004, per diferents pobles de l’interior (Binissalem-Selva-Campanet-Llubí-Sineu-Montuïri-Algaida, referenciats a un mapa desorientat i amb el nord perdut) i que ara presentam, un servidor i l’autor.

C.P.

 

Faig un extracte del que diré avui a Selva, a l’Auditori, i demà a Binicomprat, la possessió – hotel rural de na Joana Oliver- a Algaida, on es fa la presentació.

(UN POC MÉS SOBRE “LA MIRADA DELS ALTRES”).

QUATRE REFLEXIONS ESBURBADES SOBRE EL LLIBRE “A PEU PER MALLORCA” DE JOSEP MARIA ESPINÀS.

Climent Picornell

“A peu per Mallorca” no és un llibre tòpic d’aquests que fan de guia d’excursions a peu. A alguns moments, és com una anti-guia turística, tampoc ho pretén l’autor, que ha manifestat molt de pics que ell no és un excursionista d’aquest agosarats, tot i que molta de gent llegint els seus 17 “ A peus...” ( A peu per Andalusia, A peu per Extremadura, A peu per la costa da Morte) ho podria pensar.

La tipologia d’aquest llibre de viatge, que és un gènere potent i amb tradició, ja que hi ha llibre de viatges des de l’antiguitat clàssica ( per cert, que tots els viatgers d’aquestes èpoques passades són uns mentiders consentits...) fins a la literatura catalana que té una veta de viatgers remarcable, i a Balears també. Deia que la tipologia és la d’un llibre amb caminades suaus, al seu aire, amb descripció geogràfica, amb converses, moltes converses amb gent i una certa reflexió personal de n’Espinàs, o una determinada comparança del paisatge amb altres paisatges viscuts. Hi ha per tant una certa indefinició volguda, que ell mateix es planteja : “ som un viatger-escriptor o un escriptor-viatger ?”

A moments sembla un “story board”, un llibretó de cinema, una plagueta periodística –de tanyades segures- tot i que no defuig el to de l’erudició, sense passar-se, ni entrar dins la pedanteria a la que un excés de documentació hi pot conduir.

És un viatge d’autor, és el seu viatge, contat a la gent. Així i tot no és un relat volgudament partidista o excessivament esbiaixat. Els tocs de realitat hi són sempre presents ( al mercats tradicionals hi ha molts negres, passa un noi amb una samarreta que posa “ Qui estima Mallorca no la destrueix”), escolta que parlen dels projectes d’autopista... És a dir, va en la justa mesura, la seva, “el carrer Pere Estruch a Binissalem que no em cansaria mai de veure”, però també “ Quan ens acostem a la carretera el Binissalem tan coherent, aquí s’esbrava”.

Sabeu que Espinàs fuma en pipa ? Idò això. També.

La Gent. Hi surt una gentada coneguda, alguns lletraferits, que no xerren excessivament, per obra i gràcia de l’autor ( el metge-xeremier Amengual, n’Arnau Amer, en Damià Ponç que li ha fet els contactes a Mallorca, en Miquel Serra d’Algaida; o les citacions de n’Antoni Ordinas de Selva o na Caterina Valriu). Ara bé, el 50 % del llibre es conversa amb gent normal i corrent. Espinàs explica perquè la gent parla amb ell “el caminant no és d’enlloc, només passa i escolta el que li diuen”. Una dona de Sineu a un pinte d’una porta, arrecerats perquè plou, un home fent paret de Llorito a Sineu, quan ja es despedeixen li diu “ La meva dona te un tumor al cervell”. Aquests tocs fan molt plausible i creïble el viatge, sembla un viatge que podríem fer nosaltres. Tot i que nosaltres no el sabríem escriure com ell ho fa.

Hi ha també reflexió sobre el concepte de viatge. Amb dues cites, una de Ph. Larkin i una altra, introductòria, d’Amin Maalouf, coincidents amb el seu pensament “Amb els anys el temps deu deixar la seva mel a cada lloc. Potser si vull viatjar penso, de poble en poble, és per no quedar-me enganxat amb la mel de cada casa”.

Els mallorquins. Una querència dels viatgers sol ser la de pontificar sobre allò que se’n diu els estereotips socials del lloc visitat. Per tant, aquí : com són els mallorquins. Espinàs és molt discret, en aquest sentit “Els mallorquins que vaig coneixent, no em semblen, d’entrada, persones inclinades al dramatisme...” habitants d’un tros de Mallorca “ pacífica, una Mallorca sense autocars de turistes, bevedors compulsius, sense aldarulls nocturns”. Però en la qual, ho posa en boca d’un amb qui conversa, “els alemanys ho tanquen tot, tanquen ses finques, però no amb un tancat, allò és un búnquer...”.

He de dir que plou i plou, quasi tot el temps, i fa calor, és per tant una “antiguia” d’aquelles de la de “Mallorca tiene seguro de sol”.

Les refexions personals de l’escriptor, sobre qualsevol tema, són però les que li donen al llibre el seu caràcter, i el fan superar de molt la guia turística rònega i adusta. Davant unes cases de possessió “Em miro l’aire daurat que envolta la pedra d’aquests edificis, i em sembla que s’obrirà la porta i sortirà el senyor. El senyor fill del senyor que havia estat senyor”, el paisatge i la història passada pel sedàs d’Espinàs “El paisatge d’Es Pla de Mallorca és una xarxa de camins i de sèquies, de parets de pedra que limiten els camps, un territori articulat per aprofitar-lo al màxim. Però anònim”. Anònim em deman?

És per tant, un llibre d’autor, fet com una paret mitgera, amb el lloc i la gent del lloc, en aquest cas de l’interior de Mallorca. Amb les metàfores i els adjectius mesurats, que fuig dels tòpics, com aquells que jo no puc sofrir de la “Mallorca profunda” per referir-se a aquestes contrades. Com si això fos una caverna on tots anam amb calçons amb bufes, habitant una postal d’ametllers sempre florits, fins i tot a l’estiu.

Té una cadència, contrapuntejada –m’agrada associar el llibre a aquesta figura de la música, el contrapunt- un contrapunt que juga amb moments interns, intensos, banals, de passada...que converteix el llibre amb un artilugi que desembafa. Vegin el ritme d’una pàgina. 1/ “Passa un papallona, la primera que veig en aquest viatge. És intensament groga i quan bat les ales sembla que alguna cosa s’encengui i s’apagui sense pausa. 2/ “En Sebastià troba un eriçó mort a la cuneta”. 3/ “El batlle d’Algaida fa a saber que davant l’augment de mosques...pulverització a la xarxa de clavegueram...” 4/ Al tauló d’anuncis de l’església . “ Cal fer la guerra més dura contra un mateix”. A la mateixa pàgina. Nogensmenys l’unitat li dona la fascinació de l’aigua que raja, n’Espinàs, ha entès el sentit de l’aigua rajant als rentadors de Randa en una Mallorca calorosa i eixuta ( després de ploure molt...).

A la possessió de Binicomprat a Algaida, Espinàs li dedica la part final del llibre, després de passejar a peu per Algaida i trobar més pipaires al Pla de Mallorca. Binicomprat “una casa gran, molt gran, allargada, de dues plantes, amb una façana de pedra impecable”, a les habitacions “ no hi sobra res, no hi ha cap objecte vulgar o pretensió que hi faci nosa” ( Ho poden incloure als seus fulletons de marketing). Allà una conversa a la fresca –com la de can Damià Ponç, a Campanet- situa i resitua el viatge i la gent. És ver que Espinàs recull la Mallorca pluricultural emergent –negres, marroquins, búlgars, argentins, anglesos, alemanys...- però a Biniconprat, escolta les veus de na Joana, en Biel i en Jaume “ a vegades adolorides, però fondament entusiastes”. “No sabem res d’aquestes tres persones i alhora conversem com si ho féssim cada nit”.

El valor de la comparança és aquí potent, en un home com Espinàs que ha hagut de re-escriure o de re-pensar el seus viatges per editar-los, així diu “Els pobles que hem conegut són dels més ben conservats que hem vist mai”.

Per acabar fa una recomanació de mètode : com es fa un carro, i, per tant, com es fa un llibre...

Passareu gust de llegir-lo !!



LA PESTA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2005 20:28

Avui horabaixa, he anat de visita, a una finca de pisos construïda damunt el que va ser la botiga de ca madò Maciana, al barri on vaig passar la meva infància a Palma – carrers de Jaume Balmes, Jacint Verdaguer...- a ca els amics JªMª R. i A. M. Abans de sortir de ca seva hem parlat del tema que relat més avall.

 

La Pesta.

Climent Picornell

Secretament, travessava l’illa, amb el seu carregament. Eren vius i tractava d’evitar-los el sacrifici més violent. Ho sabia ben cert, si el trobaven, no perdonarien la vida a ningú. A ningú. Sense mirar gens prim, no tendrien gens de pietat per cap d’ells. Quan sortia amb el camió, amb els llums apagats,  a les fosques, sentia el  renou sec dels trets de les pistoles d’aquella gent uniformada i amb guants. Havia vist les armes i no n’havia vistes mai cap com aquelles, devien ser de la darrera generació, els cartutxos eren grossos i molt llarguers. Un bastava per segar una vida d’arrel. El cos queia fent un tutup i es veia que la quadrilla aquella estava ben  ensinistrada. Un pic que ja els havien disparat, el cos enterra,  era arrossegat dins la fossa –ja n’hi havia molts d’altres al fons- i damunt s’hi vessava calç viva o els prenien foc. Quan el clot era ple de cadàvers, es tapava de terra i es pitjava ben pitjada, ningú, mirau quina crueltat, pegava cap tir de gràcia, si algun cos encara bategava : altres cossos damunt, més calç i terra. Amb els baveros ensanguinolats, aquella gent demanava on havien d’anar a matar més.

Tothom es passava la nova a l’orella : “Han vengut ? Els has pogut treure de ca teva, sense que se’n temessen ? Quants te n’han mort ?” Havia arribat la desgràcia per a totes les famílies del poble. No havia valgut de res que anassin alerta. Que fessin el que els havien dit i extremassin les precaucions. Aquells cossos dels quals ells depenien, que eren la seva salvació, que tan bé se’n cuidaven d’ells, eren ara assassinats, deien –aquella gent externa- que era pel seu bé, pel bé de la societat, per un futur millor. Alguns quasi no tenien res més. Era el que els ajudava a viure. Molts, quan veien la pistola que els apuntava al front, just damunt les orelles, no podien reprimir les llàgrimes. Altres de ràbia, es mossegaven la llengua fins a fer-se mal. Molt pocs  aconseguien salvar-ne algun, que tanmateix seria sacrificat en arribar al destí, però, i això era el consol, amb el consentiment del salvador.

 (Sí, havia arribat la pesta al poble. Era l’any 1961 a Mallorca. La salvació de l’economia de les famílies pobres pageses era sacsejada pel sacrifici en massa de tots els seus porcs. Alguns aconseguiren fer matances d’amagat. La majoria veren els seus animals sacrificats, cents i cents de porcs dins enormes fosses. Els quedava la promesa, insegura, d’alguna indemnització. Encara record que em feien fregar les sabates dins lleixiu sempre seguit, abans d’entrar a les cases, com una forma rònega de desinfecció; record els trons, i altres formes més cruels de sacrifici dels animals i l’amargura de la gent i la visió de la sang, roig damunt negre, roig damunt blanc, quan observàvem de darrera una paret -al.lotells de vuit o deu anys- el cossos dels animals que morien a l’instant pel trets del personal de sanitat vengut de Palma.)

Hem començat, actualment, amb companys de diverses universitats una feina sobre geografies de la difusió i vaig demanar per a mi la de la pesta porcina africana, perquè de nin recordava coses disperses i situacions mig embastades. Aquesta malaltia dels porcs, de gran virulència (efectivament, era vírica),  va ser endèmica del Centre i Sud d’Àfrica, com la SIDA. Localitzada allà. Fins que el 1957 entrà per l’aeroport de Lisboa procedent d’una de les seves colònies, Angola, en un carregament de carn; dos anys més tard  era a Extremadura i les rodalies de Madrid; l’any 1960 a Catalunya i el 1961 ja era a Mallorca. Passà després a França (1964) Itàlia i Grècia (1967) i el Nord d’Europa, arribà a Holanda l’any 1986 i encara ara revenen alguns focus. A una Mallorca pobre com la dels anys seixanta fou un revés excepcional sobretot per les economies domèstiques, que depenien del porc per obtenir les proteïnes de bona part de  l’any, o del sobresou que representava la venda de sobrassada.


LA FIGUERA DE ROMA. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2005 09:34

(Fotografia de Javier Peiró a www.trekearth.com . Davall les figueres,  ravanisses grogues "for ever", com els "strawberry fields forever".)

Ara, amb tot aquest rebumbori per la mort del Papa, s’ha estravengut que a ca meva –romanòfils convictes i confessos – mon pare coneixia millor Roma que Palma, ha sortit el tema de la figuera que tenim, a la finca que anomenam "Puig del Càrritx", beneïda pel Sant Pare. La història va anar així i la deix penjada al bloc, extreta d’un article que vaig publicar a "L’Observador del Pla de Mallorca" i a "El Sud de Mallorca", ja fa temps. Però ara torna a ser un bon moment.

La Figuera de Roma

Climent Picornell

Els mecanismes que provoquen els records de les persones que hem estimat són insospitats i les casualitats que els indueixen, també. Parlàvem, a l’ombra immensa del nostre lledoner, d’arbres singulars. Un tema que ara s’ha posat de moda per l’afany arboricida dels nostres governants, ja sigui a Manacor, Ciutat o a la carretera de Valldemossa. O de quan la batlesa de Costitx feu tallar els pins de la plaça, que aixecaven el paviment i els substituí per fassers. O de quan, una de les germanes Missirris, tirava poals de lleixiu a les garengoles dels polls de la plaça, per provar d’assassinar-los, perquè feien fullaca davant ca seva, cansada d’agranar la carrera. O quan tallaren un venerable ailant de la plaça Nova ( Ailanthus altissima, arbre d’origen xinès, introduit a Mallorca el segle XIX, les seves fulles eren bona menjua per un cuc de seda), perquè, justament allà, hi havien de sembrar...una cabina de telèfon. Sortiren a la conversa arbres que venien de lluny. Com l’arbre de pisos de Son Brotat que dugueren directament dels boscos del sud de Xile; un noguer, grandiós, que hi ha al costat del safareig de Can Calent, va ser l’únic que salvà el repadrí quan tornà de l’Argentina ( aquell país on "como no !" vol dir que sí); un til.ler, ara magnífic, que els enviaren del nord de França als Horrach de Ses Salines...Un servidor, vet aquí la casualitat, havia menjat una figa flor, d’una figuera albacor, aquell mateix matí : la "figuera de Roma".

Mon pare, romanòfil convicte, mantingué amb la ciutat de Roma una relació de fidelitat, estimació i mitificació eternes. Hi anà quasi setanta pics i la coneixia fil-per-randa. En una d’aquestes eixides, dins un corral, veïnat d’un estanc, prop de Sant Pere –anaven a una d’aquelles benediccions urbi et orbe que feia el Papa- afinaren una figuera. L’amo de l’estanc, després de comprar-li un quern de rodets de Toscani, aquells purets forts que pareixen garroves, li donà una tanyada de la figuera. Quan el papa beneïa, mon pare alçà la figuera, que també rebé la dosi corresponent de benedicció. De tornada a l’hotel, la tengueren dins el water un parell de dies ( ara la trec, ara la hi pos) i, encara que hi hagué una mica de discussió amb l’hostessa de vol, amb la comprensió del comandant –el comandante Bustamante, precisava- aconseguiren embarcar-la dins l’avió. Després del consabut "jo te sembr que Déu t’aferr...", la figuera, quan fou el temps, tragué els seus ulls i ara fa figues a balquena : beneïdes, pel papa Joan Pau II.

És ver que a Mallorca tenim la "mata escrita" al carreró de Meià, una mata-selva escrita per Ramon Llull diuen, i l’alzina del set cimals i el garrover de la Marquesa i l’ullastre on el sen Toni Broll s’hi rompé les dues cames, un any una i un altre any l’altra -encara s’hi veuen els dos impactes del mobylette- , però arbres beneïts pel papa de Roma, a l’illa de Mallorca, vos pos messions que només hi ha la nostra figuera.

Qui sap, si s’estrevenia que les seves figues, o la seva lletrada, tan se val, tenguessin algun efecte curatiu i miraculós, es podrien empotar i vendre, i fer un poc de negoci. Va tan malament la pagesia !

 

 

 

 

 

SEBASTIÀ TORRENS I ELS MEUS FOTÒGRAFS PREFERITS. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Abril, 2005 08:07


(Fotografia de SEBASTIÀ TORRENS. " Ànneres grisetes")

Sebastià Torrens i els meus fotògrafs preferits

Climent Picornell.

Tenc una gran predilecció per l’art de la fotografia que em vé ja de petit. En aquest entorn de la fotografia a les illes Balears, hi tenc les meves preferències, amb molts de fotògrafs, per citar-ne, avui, alguns, diré que van des d’en Vicenç Mates –un dels tot-terrenys de la fotografia i l’audiòvisual, element imprescindible en la història contemporània de la imatge a les Balears-, passant per l'obra d’en Pep Torro  –company en aquest bloc de Balearweb, que ara mostra la seva feina d’anys i anys, extraordinària-, en Jaume Gual, o els fotògrafs de natura actuals com Biel Perelló, Gori Salvà, Miquel Angel Dora, Bernat Ramis... a aquests els podeu visitar a la pàgina de l’ AFONIB (www.mallorcaweb.net/afonib ) i acabant, per fer via en aquest apunt fotogràfic –que faig comptes continuar-, amb dos grans amics : Llorenç Llobera i Sebastià Torrens. D’en Llorenç Llobera ja en tornaré a parlar, perquè és a punt de treure un llibre, magnífic, amb textos de Joan Francesc Lillo i del qual m’han demanat si els volia fer el pròleg.

Avui però, amb en Sebastià Torrens, persona i , també, amic del meu cosí, el gran fotògraf desaparegut Climent Picornell ( 1956-2003) http://www.mallorcaweb.net/afonib/climentpicornell.htm - els dos nomiem exactament igual - ens parlavem, per email, de qüestions relacionades amb l’organització del ‘Segon concurs de fotografia de Natura’- “Memorial Climent Picornell”, en recordança del meu cosí que va morir jove,  amb patrocini de diverses institucions com la Conselleria de Medi Ambient i l’Ajuntament de Sant Joan. L’any passat hi participaren un centenar de fotògrafs i enguany, l’exposició d’obres seleccionades, es farà, si tot va bé, en els locals del “Centre de Cultura de Sa Nostra” del carrer de la Concepció de Palma (Mallorca), un lloc céntric i molt adequat, durant les setmanes properes a Nadal.

En Sebastià Torrens que és un fora de sèrie de la fotografia, sobretot de la de natura i dels paisatges, i un gran mestre, en els seus cursos de fotografia, m’envia dues imatges que ha fet a s’Albufera d’Alcúdia (illa de Mallorca), fantàstiques i netíssimes. Són d’un “Moretó de puput” ( Porrón moñudo ) i una colla d ‘ “Ànnera griseta o Ànec griset” ( Ànade friso). Les adjunt al bloc perquè passeu gust.

C.P.



(Fotografia de Sebastià Torrens : "Moretó de puput")

ELS TRES FILLS DE LES DOT. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Abril, 2005 21:48


(Dibuix :Andreu Terrades)

ELS TRES FILLS DE LES DOT.

Climent Picornell 

És atribuïda a John Lennon, el membre assassinat de The Beatles, la frase o axioma següent : “La vida és allò que et succeeix mentre fas altres plans”. Ara miraré d’explicar perquè la trec a rotllo. El cas és que encara hi ha qui em convida a moderar taules rodones, a un servidor, que de cada dia és més immoderat i que està cansat d’haver de tenir coneixement pels altres. Però, vaja, tot sigui pels amics i pel suposat, i sospitós, prestigi que a un li han entaferrat damunt les espatlles. En un congrés que es feu la setmana passada sobre “Planificació Integral del Territori i el Turisme” i, en concret, a la taula rodona que vaig haver de moderar, “Quin model territorial de desenvolupament turístic volem ?”, amb assistents importants i amb experiència de govern i d’aplicació de les lleis, sortiren un parell de temes que em cridaren l’atenció sobre aquesta problemàtica.

Un dels intervinents, el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears, es referí als “Tres fills de les DOT”. El vaig haver de corregir perquè un d’ells encara no havia sortit del ventre : era el PTI d’Eivissa i Formentera. Ara sí, dia 21 de març de 2005, l’ha aprovat el Consell Insular d’Eivissa i Formentera.. Fent un poc d’hermeneùtica senzilla, els diré que es referia a que les DOT (Directrius d’Ordenació Territorial, 1999) s’ havien proposat el tenir fills. En un principi més de tres, un per cada comarca de Mallorca, a definir, però que a la fi hagueren de ser un per a cada illa : el projectes de Plans Territorials Insulars (PTI). El de Menorca el 2003 ( amb un POOT davall el braç) i el de Mallorca el 31 de desembre de 2004; al d’Eivissa i Formentera -que el “Pacte de Progrés” no aconseguí parir- l’actual govern del PP de les Pitiüses, l’ha fet sortir. Un per a cada illa, s’haurien de semblar, fills dels mateixos i nombrosos pares i mares, però són o seran diferents. El de Menorca infantat per un govern d’esquerra, tripartit ( PSOE-PSM-EU); el de Mallorca, engronsat dins el seu bres per un partit de centre-nacionalista (UM), i el d’Eivissa i Formentera que ja veurem que serà, engendrat per un partit de dretes, el PP. El fet és que, com va declarar la presidenta del Consell Insular de Menorca, el “pacte” entre totes les forces socials havia estat una de les clàusules del consens del PTI de Menorca ; el Pla Territorial de Mallorca, com ha manifestat reiteradament la seva presidenta Mª Aª Munar, “és de centre, perquè no ha contentat ni a uns, ni als altres” i el d’Eivissa que haurem de llegir, però serà fi, vull dir que no serà mesclat, perquè no l’hauran pactat amb ningú ( després de passar les tramitacions pertinents, per supossadíssim).

El fet que fa reflexionar sobre l’Ordenació del Territori a les illes Balears, és que, mirin per on, les competències urbanístiques “reals” han passat a dependre dels consells insulars, i això ha conduït a fets com el que estam relatant, s’han donat eines planificadores del territori distintes per a cada illa; ni millors, ni pitjors, sinó diferents, com deia aquell. El PTI d’Eivissa i Formentera, quan s’aprovi, tancarà la bòveda d’un edifici bastit a cop de normativa territorial i urbanística i que s’ha anat fent a premudes. La LOT ( Llei d’Ordenació del Territori ) que havia de ser la llei marc territorial de Balears es va aprovar el 1987, tot i que modificada després. En ella es preveia la redacció de les DOT, que s’aprovaren dotze anys més tard, poc dies abans de que el PP perdés les eleccions i pujassin a governar les esquerres –perquè UM així ho volgué-; les DOT havien de preveure els PPT ( després es digueren PTI ), integrar els PDS, (Plans Directors Sectorials : per ordenar els sectors com els transports, l’energia, el fems, el turisme, les telecomunicacions, els camps de golf, les pedreres... ), tenir esment dels Plans d’Ordenació dels Recursos Naturals, etc. Els Plans Directors Sectorials, per posar un exemple, s’anaven redactant a mesura que feien falta, és un dir, o quan no es podia esperar més, sense tenir la cobertura de les DOT, que havien de donar com el seu nom indica directrius als PTI, ja que aquests havien de ser plans d’ordenació integrals de cada illa, que s’han aprovat, com hem vist abans, en 2003, 2004 i 2005. Quasi vint anys de lleis territorials, pensades en efecte cascada, de la més general a les més particular, però que no es van fer així : s’ha anat fent la casa per la teulada, un dia una finestra, un altra una escala, sense que els pisos de la finca estassin dissenyats. Mentre, el territori de les illes s’anava modificant, de vegades per un “urbanisme difús” i irresponsable. Un desordre, amb el perill de que l’edifici s’esfondràs o de que algú patinàs per una escala, sense arrambador. Efectivament, però, com he dit més d’un pic, la realitat, el dia a dia, fa a les illes Balears, molta més via que els dissenys i les planificacions. I els models territorials es van dibuixant pràcticament tot sols i després, s’ha de córrer a solucionar els problemes generats, ja sigui amb grans infrastructures o mirant d’aturar el creixement descontrolat. Vet aquí el perquè de la cita introductòria de John Lennon a aquest article, i que en el nostre cas hauria de dir : “La realitat territorial de les illes Balears és allò que succeeix mentre es fan altres plans”. Vull dir amb això que si la normativa no hi és, la cosa no s’atura i sorgeix un model, no volgut, no desitjat. O sí. Segons per a qui. I si a això hi afegim que les moratòries, necessàries i obligatòries pels planificadors, s’allarguen, no fan més que afegir inseguretats jurídiques diverses a irregularitats jurídiques diverses.

D’això varen anar les conclusions de la taula rodona esmentada : de la paradoxa de que un pic a punt d’acabar-se el constructe legal de l’Ordenació Territorial a les Balears, no era com per fer repicar campanes. Va ser el que vaig trobar més sorprenent, que al final hi hagués un acord, gosaria dir que unànime, en dues coses. Una, que molt bé que l’edifici legislatiu i normatiu de l’ordenació del territori i l’urbanisme estàs acabat a les Balears, després de vint anys d’autonomia planificativa -quan surti del ventre parlamentari el PTI d’Eivissa i Formentera- però que sense una fortíssima disciplina urbanística : res de res. Aigua torrada. Els primers morosos a l’hora de complir les normatives són, en principi, els propis ajuntaments, i no en parlem dels particulars avesats encara a la laxitud en el control de l’urbanisme. I, per acabar, el repicó, també tothom d’acord : convendria amagrir el corpus legislatiu territorial. Massa lleis, massa complicades, massa normativa superposada; valdria més una nova i única llei, més resumida i senzilla. Una cosa més bona d’entendre que tantes normatives complexes. Vint anys fent lleis d’Ordenació del Territori a Balears, i quan surti la darrera, convendria, diuen, fer-ne ja una de nova.

No es creguin, les persones que han duit endavant les redaccions d’aquests planejaments es mereixen el meu respecte. És molt complicat i s’ha de tenir valor per proposar normatives territorials i urbanístiques a les Balears. Siguin les que siguin i hi estigui, un servidor, d’acord o no amb el que proposen. Hi ha exemples de pactes polítics que no gosaren treure la seva, i especificar el seu model territorial. Però ja ho veuen. Ara a esperar que se publiqui el PTI d’Eivissa i Formentera i l’on demà, ja ens podem posar a refer totes les clàusules i articulats de la planificació. Posats a ajudar, es podria fer una llei amb un únic article : “vostès vagin fent, que nosaltres ja farem, després”. Ja sé que amb sarcasmes no s’adoba res, però és que això ha estat com qui posar pegats foradats.


HAIKAIS MALGARBATS : UN ALTRE. Climent Picornell. / Guillem Mudoy.

jcmllonja | 03 Abril, 2005 13:48

HAIKAIS MALGARBATS.   Sèrie :  Les dones.  Haikai nº 16.

Sols record de tu una tristor desmesurada,

contrapunt d’unes rialles excessives.

Els teus orgasmes fingits, el teu amor sincer.

Il.lustració :  Guillem Mudoy.   Text :  Climent Picornell.

MES "HAIKAIS" MALGARBATS. Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Abril, 2005 17:07

HAIKAIS MALGARBATS.    Sèrie : SOBRE QUALSEVOL COSA.  Haikai nº 55.

Tanmateix, com l’écriture automatique,

l’àvida dòlars i tot allò.

Irremissiblement pedant, com tú mateix.

Il.lustració : Guillem Mudoy.

Text : Climent Picornell

BERLIN I LES RELÍQUIES D'ALTRES MONS. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Març, 2005 08:30

Berlin s'ha convertit en un suburbi de Mallorca. O tal vegada a l'inrevés. El cas és que per mor del "pont aeri" que existeix entre Mallorca i Alemanya, anar a Berlin és més fàcil i més barat que anar a Barcelona, per exemple. En un mes, el meu fill petit hi ha anat a veure l'inici de la gira europea del grup americà "Greenday" i el meu fillol a passejar-hi quatre dies. Els dos han retornat amb un "souvenir" inevitable : una porció del mur. No fa gaire, obrint una capsa em vaig topar amb el meu primer tros de la paretota berlinesa. Ho vaig escriure i publicar, fa uns mesos.

C.P.

(Lluc-Alcari a Deià, Mallorca. Pintura de Sebastià Ramis )

Relíquies d'un altre món.

Climent Picornell

Surt, de dins una capsa oblidada, un tros del mur de Berlin. El vaig comprar no gaire lluny de la porta de Brandemburg a un jovenet que, martell i escàrpera en mà, servia el tros de paretota que més vos agradava. Puc certificar-ne, per tant l’autenticitat del mac, del pedrolot esdevingut relíquia.

Per això podria pensar, també, que la seva custòdia, un poc perduda per dins ca nostra, representava el que representava, no ho sé molt bé, tal vegada el sentiment d’haver fet una esquerda més a les fronteres no desitjades, a les partions violentes o a les separacions enutjoses. El "teló d’acer", li deien a la divisió virtual, o no tant, entre dues concepcions del món, la del comunisme i la del món lliure, del lliure mercat, és un dir. Una glopada de records del temps de la guerra freda m’han envestit quan he obert la capseta blava, m’ha parescut sentir en Kennedy cridant Ich bin ein Berliner, "jo –també- som un berlinès", quan els comunistes aixecaren la divisòria, el mur del qual em som propietari d’un petit tros. Un record, una relíquia, de quan el món es dividia en altres móns. El "primer món" ( el capitalista), el "segon món" ( el comunista), després feren aparèixer el "tercer món" ( els dels països pobres, que anomenàrem amb pietat, subdesenvolupats, alguns d’ells no alineats, ni amb els capitalistes, ni amb els socialistes) i , fins que es divulgà, no he arribat a aclarir si fou Nicholas Graburn, el concepte de "quart món", per referir-se als pobres i als desgraciats que viuen dins el "primer món".

Ara ja no n´hi ha de segon món, diuen, d’ell en queden només restes evanescents d’una utopia ofegada per les seves pròpies contradiccions i enfonsada pels aparells i dirigents dels partists comunistes, en un acte més del que F. Fukuyama anomenà, massa severament, "la fi de la història". Ara, tots els móns es volen encabir dins el mateix : el primer món imposa la seva força, a cops si fa falta. I, encara, una tropa de gent es demana si un altre món és possible. Un món sense guerres, sense contaminació, sense violències. No deuen creure com deia Henry-Louis Mencken que " per a tot problema humà hi ha sempre una solució fàcil, clara, plausible i equivocada". Una nova illa d’Utopia, lluny de la de Sant Tomàs Moro, ultrapassant la de la societat sense classes, fregant la de la fraternitat universal... Quin nou mur o quina paretota caldrà esboldregar? Quines relíquies laïques s’hauran de venerar, perquè un altre món, menys pervers, sigui possible ? A un servidor, el que en realitat el preocupa, el que m’intriga de bon de veres, és esbrinar de quin color serà la capsa que obrirà algú, algun dia, d’aquí a un parell d’anys, contenint les relíquies d’aquest món nostre.

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb