Climent Picornell

PROCESSÓ MODERNA I VAGA QUARESMAL. Climent Picornell

jcmllonja | 21 Març, 2005 22:33


( Fotografia: Pep Torro)

PROCESSÓ MODERNA

CLIMENT PICORNELL

El batle de “no-diré-quin-poble-de-mallorca”, conten, tenia un contenciós amb la banda de música i no s’avenien gaire. Per no dir, gens. Havien començat a discutir-se per un lloc d’assaig i havien acabat tirant-se els trastos pel cap : en aquest cas, els instruments pel cap. Els components de la banda decidiren, ara que s’acostaven les celebracions de setmana santa, fer pressió –es creien indispensables- i anunciaren al batle, que, si no accedia a les seves peticions, no acompanyarien les processons. Les messions eren fortes : una vaga quaresmal.

Se´n dugueren, els músics, un toc pels morros, perquè el senyor batle els va fer saber que no li feien cap falta. El vespre, a la processó del Dijous Sant, hi havia música. Aquesta procedia d’un gran ràdiocassette que duia un policia local amb una cinta enregistrada de música processional : ram-patapam-patapam-pam-pam... Idò. La imatge, tot i que pugui remetre a la d’aquells bergantots negres nordamericans amb una gran ràdio damunt l’espatla, amb la música a tota, era un poc diferent. En aquest cas, el policia –abans en dèiem saig o celador- no duia l’aparell damunt l’espatla, sinó que l’aguantava amb les dues mans, davant-davant de la processó, marcant el pas.

Però la cinta del casette, que devia ser de mitja hora de durada, s’acabà. I es veu que quan s’acabava, es disparava automàticament la ràdio. Just en aquell moment, ja era tardet, es retransmetia un partit de futbol o en José María García, “el Butanito”, llançava les seves soflames contra algú important de l’esport estatal. La processó quedà esglaiada, en sentir aquells crits. I no en parlem dels fidels, que ja havien entonat, tres o quatre pics, el “perdóóó-perdóóó-oh-Déu-meu-perdóóó”. Un andalús, desubicat o deslocalitzat, que volia començar una saeta quedà astorat, amb la boca mig badada.

S’apagaren més de la meitat de les espelmes i quasi totes les atxes, i el pobre policia-custodi de l’aparell de ràdiocasette, nerviosíssim, no trobava ni el botó per aturar-lo, ni el botó per canviar la música. Va ser un esglai.

A la processó de l’endemà, amb el davallament del Divendres Sant i tot, tots els músics sonaven amb més devoció que mai, convençuts que, autors indirectes de la malifeta, cremarien per sempre al foc etern, cap a l’infern sense remei : on s’havia vist mai una vaga en Dijous Sant ! El policia, temerós d’acabar als llimbs, territori on els seus habitants ni pateixen, ni són feliços, havia decidit carregar una creu a la processó que, de grossa que era, no passà pel carrer Tort, carrer que, a més de tort, era estret.

El batle, en canvi, ben tranquil. Perquè, com és ben sabut, tots els batles –per definició- van al cel tot dret, sense passar pel purgatori.


( Fotografia : Pep Torro )


( Fotografia : Pep Torro )



QUIMI PORTET A ARTÀ (MALLORCA). (2). Climent Picornell

jcmllonja | 19 Març, 2005 23:05

El públic, després del concert de Quimi Portet a Artà (Mallorca) ahir dia 18 de Març. Com veis, no es poden aturar de fer mambelletes. Hi podreu distingir en Pere, na Sagrari, en Jaume, en Joan, na Joana, en Llorenç, n'Antònia, na Xisca, en Miquel, en Gaspar, na Bel, etc... Un servidor és bo d'afinar : una fletxa vermella el delata.

(Ara, ben seriosament : quin concert més "guapo" !!)

(No diré d'on he arrabassat el personal aplaudint. Aposta)

EN QUIMI PORTET A ARTÀ. Climent Picornell.

jcmllonja | 17 Març, 2005 23:55

En Quimi Portet toca avui ( 18 de Març), el vespre, al Teatre d' Artà. Fixau-vos si s'ha posat content el meu amic quan li he dit que el convidava a anar-hi. Era per experimentar, realment, si la Terra era, o no, plana.

( La foto l'ha feta en Pep Torro amb la seva Leica Digilux, nova)

DETECTORS DE PRIMAVERES. Climent Picornell.

jcmllonja | 16 Març, 2005 00:38

Detectors de primaveres.
C.P.
La primavera astronòmica arriba d'aquí a un parell de dies. Però per detectar la primavera "real", la que s'adapta al temps que fa cada any en concret, a les condicions climàtiques més fredes o càlides, no hi ha com el que jo anomen "detectors" fenològics. Una de les estadístiques més poètiques (?) que conec és la dels calendaris fenòlogics anuals que es construeixen amb les informacions que arriben sobre la primera floració de determinats arbres, els primers cants d'alguns animals o els primers avistaments d'aucells migrants. Així es poden construir mapes o cartografies de les arribades progressives de la primavera, per exemple. Els meus "detectors" particulars de la primavera són una parella d' "oronelles de coa blanca" que fan el niu a una finestra de ca meva. No sense polèmica. LLegiu més abaix.



La natura diligent

Climent Picornell

L’estiu és xisclar d’oronelles i falzies : madones del cel de Mallorca. Apodiformes i hirundínids en diuen els ornitòlegs.

Una de les bregues més virulentes de la meva vida –i no em tenc per un home baralladís (ja en veig tres o quatre que alcen i baixen el cap com qui dir : baralladís...), bé, idò la brega fou amb un veïnat meu per una qüestió de cagarades d’aquests ocells. A la partió de ca nostra, a un regruix davall les teules, s’hi instal.laren dos nius, fets de fang, d’aquesta espècie d’oronelles de coa blanca. Són uns animalets que vénen a estiuejar a Mallorca des d’África. Animals fidels a la seva parella i al seu lloc de cria, enganxen els seus nius als frontis arrecerats de les cases de poble i des d’allà estant, fan viatges i viatges per surar la família amb moscartins i altra menudalla que vola.

Excepcionalment arriben per Febrer o Març, el gruix però arriba entre Abril i Maig. Cada any les esper com qui esperar el Messíes. Prop del seu niu hi tenc una finestra i les sent, les escolt i arrib a conèixer els seus fills -qualque any fan dues postes- i sé que la tardor ja és madura quan se’n tornen, el dia ja s’acursa molt. Acaba l’Octubre, les falzies ja han partit, les altres oronelles també i, un bon dia, mir el niu i hi trob cala buida.

Un any el veïnat, perquè feien una merdada damunt l’acera, tomà els nius. Bonjesuset de Pina ! L’homonet aquell que prové d’aquella cultura mallorquina d’un temps en què els al.lots jugaven a anar a tomar nius, a caçar ropits amb garbellets o busquerets amb llosa, no se´n podia avenir, no entenia res de res, i manco la meva actitud colèrica. Es pensava que havia fet un bé, una millora pel veinatge i, entre espantat i emprenyat, me deia : “No fan ous! Són com els cans que no fan ous!” “Que sí que en fan “ li replicava un servidor. “Però són com a confits! Beneit!” Replicava ell. Beneit, ala idò.

Arribàrem, després de demanar-li disculpes,  a una “entente cordiale” : m’en cuidaria d’agranar les cagarades i ell, els deixaria tranquils.

Aquell any vaig esperar i esperar : vendran ? Ja hauran vist ca seva esboldregada i hauran anat un poc més lluny...? Vaja quina angoixa per un parell de bestioles que no fan ous i si en fan són com a confits, beneit ! em va dir aquell. Una nit,  en que m’emprenyà el primer moscart de la temporada, vaig afinar, sol ixent, la colla : mascle i famella, saliva, pols i aigua reconstruint ca seva de Mallorca. Arquitectes del fang, a glopadetes, acabats d’arribar de l’Àfrica subsahariana.

I amb el niu acabat, anaren per feines. Aquestes oronelles no són tan ràpides con les altres, ni com les falzies que tenen el cos negre, com un fus i fan tot el carrer Major  volant a un palm d’en terra, a cent per hora, però també saben descansar volant i aparellar-se, volant. M’agrada pensar com ho deuen fer, tan amunt.

Anit m’he tornat barallar, a espardenyades,  amb el meu primer moscard d’aquesta temporada. Els meus petits veïnats ja havien arribat. Hauria volgut tenir quatre pensaments elevadíssims sobre els bioritmes o les forces potents de la mare natura....què sé jo ! Però amb l’espardenya amb la mà només m’hi ha acudit, una part del “Bestiari” de Pere Quart : “La Natura diligent  /  ens procura una bèstia  /  per a cada molèstia. /  Si a les fosques /  ja no piquen les mosques  /  hi ha els mosquits  /  que treballen les nits. “





PERSONATGES RESIDUALS URBANS. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Març, 2005 23:55

Un servidor, que viu a mig camí, amb un peu a cada banda, entre la mal anomenada "Mallorca Profunda" i la part més fonda i antiga de la Ciutat de Mallorca, també anomenada Palma, els he de confessar la meva fascinació per als personatges residuals que encara poblen aquests territoris. Tanmateix, en estat d'extinció. Vet aquí un retrat d'un d'ells, en aquest cas una d'elles, ja desaparegut. Era una persona obsesiva, coloraina, bona gent... Ja s'ha fos de l'escenari urbà.

"JO REYNARÉ" ( Oració a una capelleta urbana)

Climent Picornell

Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veinat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. No sé si amb la mirada -per una ùnica vegada m’he topat amb el seus ulls- m’ha volgut dir : mira’m! O, tal vegada a l’inrevés, em suplicava : no me miris!

Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal.lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, s’hi gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla...

Ara, cabells esgrogüeits i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, no sé qui em comentà que havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Ella, sempre, és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il.lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel.lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta; no és dels anys seixanta, és d’ara ( no sé si algú, en la seva vida hi feu el paper, i el fiasco, que representà Rock Hudson. Sense el "happy end" corresponent). Descontextualitzada, hauríem de dir, fora d’època –no demodeé, però-, com si l’haguéssin arrabassada del seu paper preferit, és un suposar, la "Lucia de Lammermoor" de Gaetano Donizetti.

Ja l’havia afinada un altre dia, fent mitges genuflexions, com unes reverències, i besant-se el dit gros de la mà –com aquells que fan "per-la-senyal-de-la-santa-creu" molt ràpidament- repetidament, obsessivament, davant un portal condemnat del carreró d’en Vallseca. De totd’una no ho vaig entendre molt, fins que el vespre vaig reparar que allà hi havia, o hi havia estat feia un temps, la porta de la sacristia de l’església de Sant Joan de Malta. Els seus llocs sagrats del barri de la Llonja de Palma són objecte del que s’han arribat a convertir en una espècie de pelegrinatge de jutipiris. Avui mateix he corroborat, un pic més, la seva aficció i contricció per les devocions urbanes. Davall l’arc medieval de la Gabella Vella de la Sal i davant el santcristo, allà, mig dissimuladament, però no de forma imperceptible, ella hi feia les seves mitges agenollades. Com una dansa sincopada, mirant adesiara al bonjesús, adesiara a la gent que passava per devora ella, i senyant-se, senyant-se obsessivament i compulsivament, com una qui ja ha acabat els resos i una força secreta i interna no la deixa partir, no gosava partir, no sabia partir. M’ha posat nerviós.

M’hagués agradat retratar-la, però, tot i que duia la càmera fotogràfica, no ho he volgut fer, que se jo... I la imatge s’ho pagava, a contrallum, els seus cabells llisos i d’un ros, entre blanc i groc, el tall com els dels macers de la Sala, donaven testimoni ver d’aquestes "ànimes mees" urbanites que ja s’acaben, resant pels carrers de la ciutat baixa, mig engolides pel desinterès i la poca curiositat de la gent que, ja, ni les guaita.

ATAC DE NOSTÀLGIA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Març, 2005 23:58

Avui he fet un cafè al Bar Niza. A Palma ( Mallorca). Ahir vaig rebre un correu alertant-me de què el Bar Bosch era en perill d'extinció. Tanquen, inexorablement, els llocs d'encontre de Ciutat. No fa dos dies en Saíto i n'Enriqueta, se n'anaren definitivament del Bar Niágara. Encara queden el Líric, el Central, el Martí... He recordat un article que vaig escriure assegut a la finestra del Bar Niza, mirant cap on era ca meva. Aquí el teniu. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el Parc de les Estacions !

(Perdonau, però no record, ara, d'on he baixat l'imatge aquesta...)

Atac de nostàlgia (Postal de Ciutat)

Climent Picornell

            Tir un parell de poalades d’aigua a les roses místiques i a les dàlies de la vorera del safareig. Ben a prop, sent els giscos dels xebel.lins, gemecs desafinats, per dins els rostolls humits. Fa fosca més aviat. El calabruix de matinada, gros com ous de colom, toca a la meva porta per recordar-me que l’estiu ha fuit. I l’agenda em condemna, inexorable, al retorn a Ciutat : M.M.M., 10 hores, Bar Niza.

Quan me n’he temut, plorava. I no és un modisme expressiu gens metàforic i exagerat,  plorava de bon de veres. Un home fet i desfet,  pell de verro i jas ! Un senzill atac de nostàlgia, una dosi incontrolada d’enyorament i un torna fluix com a pasta de moniato. Mirava per la finestra del Bar Niza,  després de demanar un talladet amb la llet ben calenta i, per un moment he pensat, quasi ho he cregut, que veuria passar gent de quan era més petit, mirant de travessar les avingudes. És impossible. Durant anys i anys va ser l’itinerari habitual de passeig, “de baixar a Palma”, com deiem a l’endinsar-se cap al centre històric de la ciutat : carrer Marquès de la Fontsanta, per davant el Bar Niza cap al convent dels Caputxins. Era la ruta de la meva germana i un servidor fins al Born, cap a la Riba i la farola del Port; els coloms de la Plaça d’Espanya, els til.lers de damunt les avingudes –quan florien, els pares en feien un parell de manedets per fer bullidures de til.lo, mesclat amb camamil.la i herba lluïssa- ara ja no hi són,  tanpoc, fa temps que els arrabassaren. O aquella butxaca calenteta de l’abric de mon pare, d’un forro llis i suau, hi aficava la mà, i mà-quantre-mà fins que arribavem a ca nostra, obríem i feia aquella olor que fan les nostres cases, totes diferents, totes inesborrables per sempre.

Assegut a la tauleta me n`he temut del meu repentí atac de nostàlgia. Havia sentit parlar els psiquiatres dels atacs de pànic,  deu ser l’atac de nostàlgia una variant, una cosa semblant ? Ja de més grandet, el Bar Niza,  fou un dels llocs en els quals hi he passat més hores, llegint, jugant a escacs, amb els companys, festejant o, com avui, mirant passar la gent. En Paco, el nostre amic, un poc geperudet, un dels amos del bar, tampoc ja no hi és, ja no li podem ni fer contrari. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el mateix paisatge per la finestra. Les estacions del tren s’han mig convertit, per obra i gràcia de Carme Pinós, en el “Parc de les Estacions” una successió de montículs i macro-pérgoles de ferro que em recorden, esbiaxadament, al seu inpirador, l’arquitecte Miralles, que tampoc hi és, vull dir que vaig llegir que era mort, jove. Aquí hi berenàven de sandwichs fets amb pa de motlle que duien del forn de Santa Eulàlia, que tampoc hi és, ara hi ha un “Kentucky fried-chicken” franquícia d’una d’aquestes multinacionals, totes iguals. Ni la gent que passa és la mateixa.  No em recorda ningú, no reconec cap fesomia, “melting pot” modern, mescladissa multicultural. Un pic superat l’atac, cosa , per altre part, no excessivament dificultosa, he fet una repassada a l’interior del bar i -perquè es vegi la inconsistència de les coses-  els ulls m’han anat cap al lloc on hi havia,  encara hi és, aquest sí, un rellotge que gira les agulles a l’enrevés. Un poc envellit pels fums de la cafetera,  proclama la seva metàfora inùtil : el temps voldriem que tornàs. Al manco, que tornàssin aquells momemts en que erem joves i feliços, i ens pensavem que la ciutat era habitada, tota, per persones que ens estimavem.



ALTRES MONS : EL XARAGALL DE NA VIDALA. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Març, 2005 21:46

Altres mons: el xaragall de na Vidala

Per Climent Picornell

Ja feia temps que sabia que hi ha altres mons. Però, també ho sabia que tots són dins aquest que ens ha tocat viure. Ho havia après a força de sempentes. Malgrat això, encaparrotats dins el que en deim el dia a dia, les feines, l’enorme cursileria de l’agenda, ni deixam que ens fregui, quasi sense tocar-nos, un alè dels mons dels altres. Fins que, de prompte, un toc rere el cap, o un dins el cap, o un toc a la porta de ca teva t’ho tornen fer present.



Aquella nit dormia malament. Vaig sentir tocar a la porta, feia molt de fred, i a més aquella contrada era molt més reconsagrada que la resta del poble, hi havia com un corrent gelat que passava per allà davant –"això és es xaragall de na Vidala", havia sentit a dir sempre a la padrina vella-. Toca que te toca: "Obriu! En nom de Déu!" Era una veu de dona, que vaig reconèixer, en ser darrere la porta i treure el forrellat.

Era na Xima Bonjesusa. "Ajuda’m a estirar el vedell", em va dir aquella espècie de persona que estava barallada amb nosaltres, coses antigues de familia que s’havien heretat -és traspassen també les bregues d’altre temps-, però davant la porta de la casa, la vaig veure com a desesperada.

Em vaig tirar per damunt un gec, com un capot gruixat, no hi havia ningú pus a la casa, la meva dona i els meus fills havien quedat a Palma. La ciutat em semblava ara tan lluny, ella volia anar al Teatre del Mar i els dos al·lots de marxa pel barri antic. N’Amet, el moro que fa les feines de fora vila, era a visitar la seva família a Nador, al nord del Marroc.

El vedell no sortia, estira que t’estira... I no hi havia manera, la dona aquella amb els dos braços dins el trau de l’animal. A un moment donat, remulls de suor, de pixum, que sortia calent, mesclat amb sang i altres sucs, em diu: "Atura’t. Dona’m aquell ganivet." Li don una ganiveta que feia un palm i mig de fulla, i d’un tall al coll matà la vaca. L’animal estirà els potons, dos o tres pics, rebentada de cansament com estava, en no haver pogut fer el seu vedellet. "Així li farem donar sa sang i podrem aprofitar sa carn... i a lo millor salvarem es fill".

Talla que te talla, a ganivetades, li obrí el ventre i de dins un sac, com de tel de sagí, treu el vedell, xop, feia com a fum. L’animalet es posà a moure les cames d’una manera absolutament desordenada. Era viu.

Avui de bon de matí, fa dues setmanes de la feta, l’he vist pasturar a la vela de l’alfals prop del torrent, quan amb el cotxe partia, de quatres, cap a l’aeroport, havia de ser a Lisboa l’horabaixa, sens falta.

A partir d’aquell dia, d’aquella nit hauria de dir, ens vàrem fer com més amics amb aquella dona a la qui mai havia tengut massa esment, al manco ara ens saludàvem. Li vaig agafar un respecte gros, mai l’hauria imaginada amb el coratge de matar un animal de quatre-cents kilos, i ella em mirava, també d’una altra manera, com que dir: "El dia que m’hagis de menester, basta que ho diguis..."

Dins l’avió no em podia treure del cap el perfil subtil de la frontera entre dos mons tan diferents i tan prop l’un de l’altre. Un, quasi atàvic, espipellat només per la modernitat, i un altre, el nostre, que li dóna l’espatlla, i que creim que és el vertader. De tant en tant, un fet com el que em passà, o dones com na Xima, ens retornen, d’un sol cop, a les litúrgies severes de la mare natura. Basta travessar el xaragall de na Vidala.


ELLA I LA PLAÇA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Març, 2005 21:30

ELLA I LA PLAÇA ( “Blues” de Sa Llonja )

Climent Picornell

No hi havia roba estesa. Vaig entendre que no hi era. No hi havia menjar pels carrers, ni per la plaça. Les seves persianes tancades,  abans sempre eren  obertes de pinte-en-ample i es veia l’interior de ca seva, minúscula, fins a l’excusat, al fons i, per una finestrona, també sempre oberta, la cuina de butà. I ella, per dedins, sempre culejant.

M’ho ha confirmat una veïnada avui dematí : “La se n’han duita. És que no podia ser, no se podia aguantar més, era insoportable pel barri i per la plaça”.

Em va saber greu, era una de les senyes quasi fonamentals del meu troç de Palma i un dels acompliments de la meva dosi del voyeur que tots duim dins. Però, vaja, no es pensin, era una dona menuda, primatxel.la i, a més, sempre tenia la casa, un tercer pis,  ben oberta. A l’estiu anava amb un vis, roçadet i amb forats, i a l’hivern amb una bata  color de cel fermada violentament a la cintura. I un moix. Sempre va conviure amb un moix. Fa un anys hi venia a dinar amb ella un nebot, un al.lotet, un pic per setmana. Ara ja feia molt de temps que no venia ningú. Però ningú. Ella i el seu moix.

Era una més de les claúsules de la plaça ciutadana on habitava, i quina plaça senyores i senyors ! Quin “rumbo” i quin “salero” de plaça ! De bon matí ja passen les clavellereres, un grup potent de devers dotze matrones agitanades, disposades a arrambar amb totes les carteres dels guiris que baixen les escales de la Seu. Més tardet els funcionaris de les conselleries del Govern Balear, han de fer esses per no topar amb els “homeless”, els sense casa, que jeuen damunt un cartró, un davall la porta de l’edifici gòtic més “guapo” de Palma, uns altres als bancs, un altre –aquest sempre al mateix lloc- davall un arbust pentinat pels jardiners municiplas i que fa com un cocó a davall....En Pepito, un deficient mental d’una cinquantena d’anys, tira a tira,  fa tota la plaça mirant en terra, i mirant, sobretot, de trobar algun euro que hagi caigut de les butxaques dels centenars de persones que s’assegueren als bars i restaurants el vespre anterior. Abans d’anar-se’n, en Pepito, escura amb els dits la màquina de l’ORA, per si un cas...I així, sempre hi ha moviment.

Però la més dematinera era ella. Ella i la plaça. Primer atenia els coloms; per això espergia un parell de poals de pa banyat per tota la plaça, els coloms, a trenc d’alba, s’hi afuaven, a redols, més d’un centenar. Els moixos, després. Però abans de que els tocàs la seva ració, els moixets més petits, miraven d’aglapir qualque colom del grup més nombrós. Els coloms i els gats vells, urbans i ciutadans, sabien que no passaria res, uns ho arreglaven, per fugir de l’atac dels moixineus, amb tres botets i els seus avis, moixos vells, ferits de guerres i ben sabuts, s’ho miraven amb un badall generós. Als moixos el menjar els hi era presentat dins aquestes canastretes de paper d’alumini, hi havia menjar cuinat i peixos crus. Els peixos, ella, els anava a cercar a les barques quan arribaven a port. De ca seva les veia arribar o devia sentir el renou dels motors dels bous. Els mariners ja la coneixien i li donaven, moixó, peixet i els peixos lletjos, tocats o romputs pels hams i palangres.

I així tot el dia, sense aturar. Quan havia acabat a la seva plaça, i la meva, partia cap a l’altra plaça, després, cap als carrers del Puig de Sant Pere i controlava l’aviram i el moixam de tot el barri. Els horabaixes tirava menjar, des del seu balcó, a un moixos orfes d’unes teulades d’enfront; les gavines, reputes, ho sabien i s’hi bordaven  -les gavines als moixos- entre giscos i remeul.los.

Hi havia veinats que es queixaven fort, les restes de menjar feien olor. Però ella era d’un altre món, no habitat per humans, sinó per animals que l’estimaven. Els amos dels bars, vaja quins uns !, també es queixaven a l’autoritat competent, havien de muntar les seves taules de la plaça damunt el menjar podrit o damunt  sardines i alatxes oloroses. No feia cas a ningú, ni a cap advertiment. Jo, que els de dir, no feia massa mal a ningú.

Però ara ca seva s’ha tancat, unes dones decidides, amb maletes de mà, no sé qui digué que eren assistents socials de l’ajuntament, la se’n dugueren. Els moixos de la plaça, sense ella, van com a perduts, desmarrats; els coloms despistats i entristits concaguen menys que abans les estàtues gòtiques del monument que dona nom a la plaça...Els gats, els “borratxos” vull dir, que se retiren tard a ca seva ja no se toparan amb ella. Les clavelleres passen mirant de reull el polícia. Els sense-casa mamen tot junts d’una botella de vi de cinquanta centims d’euro, els funcionaris del Govern mamen dels doblers de tots...en fi, la vida continua. No és ver ?


"S'ANY DE SA BALENA". Climent Picornell

jcmllonja | 27 Febrer, 2005 22:05

(Amb aquest fred que fa, he penjat un article d'estiu. De fa anys; de l'any de s'ecotaxa. Ho recordau ?)

"S’any de sa Balena"

Climent Picornell

La cojuntura dels astres ( no sé quins), la casualitat o simplement perquè sí, fan ben evident el "karma " de l’estiu. Ara diré de què va. A Austràlia, ahir, aparegueren cents de balenes mortes; damunt la tauleta, el llibret "Els cetacis a la mar Balear" ( J.M BROTONS, Documenta Balear) i una veïnada que contesta a l’altra : "ara fa que som a sa Colònia de Sant Pere de...de s’any de sa balena !" És ben ver que a Mallorca ho tenim tot, però en petit ( llevat de turistes; tal vegada quedarà enguany com "s’any de s’ecotaxa").

A Austràlia la mar en treu a cents, aquí la mar tregué una balena ara fa vint i un parell d’anys. Devia ser un Rorqual de més de vint metres i prop de cent tones. La conversa es desfà damunt la terrasseta, "...la balena aparegué, morta, pels Illotets i sa cova des Coloms, (avui desapareguda, engolida pel nou port esportiu) i fou depositada a sa bassa d’en Fesol, davant els tamarells." "La coa de gent per veure l’animalot arribava fins al portell de sa Devesa, això que ara és del pintor Miquel Barceló." "Després d’uns dies de discutir que se’n feia i quan ja començava a fer pudor, aquell peixot, es va arribar a la conclusió que la balena era dels coloniers, ni de l’Estat, ni de la Diputació, ni de ningú. La mar l’havia treta aquí i per alguna cosa seria. Decidiren de trocejar-la, fer oli i tot allò que surt als documentals de la televisió. Un, que me pareix que havia estat submarinista, s’hi posà damunt amb un "machete", un ganivetarro llarg, i da-li cops! Però allò tenia un cuiro que no li feien coneixedor, com les mosques a un ase!" "Al cap d’un parell de dies feia una pudorassa que no podien estar en tota la Colònia i decidiren que se l’havien d’endur lluny, perquè afonar-la ja no havien pogut . Amb uns tiranys embragats al monstre es posaren a estirar totes les barquetes, estira que t’estira. Res. Un, en coneixia un que tenia una barca del bou a cala Rajada i el feren venir. Va anar bé i arrossegaren l’animal vorera, vorera... fins quan foren devers Betlem." "Pensaren que la pudor ja no arribaria a Sa Colònia, i decidiren amollar-la. Però, no. Els fermalls no es desfeien i algù, diuen, que havia estat submarinista, es tirà a l’aigua emmig d’aquella embrivada de sang i butzes per desfer l’embull." "Però, no te’n recordes?" " Se coneix, però, que l’olor l’havien sentida també els peixots de Liorna a Marsella, passant per Arenys de Mar. Un d’aquests, atrets per l’enorme bromejada, mossegà la balena i s’en dugué, d’un cop, un tros gros com un camilla. El submarinista pujà a la barca d’un llongo i, xerren, diuen, que no hi ha tornat pus. Males llengues, diuen, xerren, que no s’ha tirat a la mar mai més." "Mollaren la balena i el temporal la va anar desfent". "I els ossos ?" " Sí, qualcú va dir que es podien vendre, primer a un museu i després per decorar o fer tubalets, per seure". "Un ossam que pesava més que ullastre!". " Fins fa dos dies, encara n’hi havia un , de per devés ses costelles, que estava embarrancat a unes roques, pels Vells Marins de Baix, abans d'arribar al caló de Ferrutx".

"I tu arribares, aquest any ?" " Sí, el meu nin era petitó... ens férem un retrato devora sa boca badada de sa balena".

Les escenes tenen aquella vivor i la lluentor de les pel.lícules en blanc-i-negre. De l’any de sa picor, o de l’any d’es grip, l’any de sa neu, l’any de sa balena, l’any de s’ecotaxa... i l’any tirurany, que deguè passar ?

EL BOMBARDINO DEL SEN CORROLL. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Febrer, 2005 22:25




El ”Bombardino” del sen Corroll

Climent Picornell.

Ordenant els llibres de Miquel Bauçà, el poeta felanitxer mort recentment, he adesat els prestatges de poesia de la meva biblioteca. Entre Auden i Leopardi, Valle Inclán. Don Ramón escrigué poca poesia, així i tot, no sé qui en feu una tesi doctoral. Sempre el vaig envejar podia dur l’objecte de la seva tesi dins una maleteta, i llegir i treballar a la vorera de mar. Un punt al llibre, una entrada d’un concert de Frank Zappa a Badalona, darrera hi ha escrit, a l’aviat, unes lletres : “el bombardino del sen Corroll”. El poema de Valle, diu : ““Como un asesino / grazna el bombardino /sacando la nuez/ y el trombón se irrita / y se despepita su lengua soez”.

Sempre em va impressionar. El sen Corroll tocava el “bombardino”, un instrument de vent, gros, no tan gran com la tuba, però dels més grossos, a la banda de música del meu poble. Per sonar-lo hi havia com a d’entrar dins ell, amb aquelles voltes metàl.liques; sempre més net que una patena, devia gastar un botellí de netol cada pic. El veia sempre amb les galtes plenes, inflades, bufant, empenyent els sons baixos que sortien per aquella cosa disforja, com una orellota brillant, que pareixia que escoltava tota la banda, des de la darrera fila de totes. “Bombardino” era una paraula que sentia de petit, perquè els de Can Corroll eren veïnats del meus padrins, per s’Arraval. Quan els anava a veure, mon pare sempre s’aturava a dar-li un poc de conversa, era ja molt vell : “que encara el feis cantar ?”, li cridava ben a prop de l’orella. I ell : “no me canta ni s’aucell !”. “El m’heu de deixar d’herència”. “I que l’has de fer?” I senyalant-me a mi : “S’al.lot el sonarà”.

Una filla seva, un dia, es presentà a ca els meus pares amb el bombardino dins el carro. Mon pare me telefonà a Barcelona per fer-m’ho a saber, a veure si així reprenia els estudis de música que havia començat amb una violinista de l’orquestra, i amb un veïnat, “el Músic”, que tocava el clarinet a la banda militar de Palma i els vespres sonava el saxofon pels cabarets de Ciutat. Però, vaja, el que el com he dit m’impressionava no era que tocàs el bombardino - que el me prengueren uns lladres que m’entraren (vaig anar pel “baratillo” de Palma més d’un any de tira per veure si el recuperaria)-, sinó que, el que em feia reflexionar era que el sen Corroll, sabia llegir solfa, però no sabia lletra. És a dir, havia après la notació musical, sabia distingir un sol d’un fa, un sostingut d’un bemoll, una blanca d’una corxera... però, en canvi, no sabia distingir una a d’una e, una pe d’una essa, o els dos punts d’un signe d’interrogació. Havia estat capaç de penetrar dins un llenguatge, el musical, interpretant la seva notació i la seva gramàtica i, en canvi, no sabia llegir el diari. Ho havia après quasi tot sol, practicant, fixant-s’hi, amb l’ajuda de Don Toni “Batusser”, un veïnat, paret per paret, que tocava el clarinet. “Sempre xupava aquelles canyes primes i quasi transparents que van dins l’embocadura”, em contava el sen Corrol. Poc a poc; ara avui això és un do, demà això és una negra, posa els dits aquí, bufa fort allà, amb un instrument, un clarinet vell, que Don Toni li va regalar. Amb un estoig folrat d’un vellut blau, “un poc rosegat de rata”. I, la força de l’afició i la voluntat, i el bon sentit, en aquest cas musical, del sen Corroll, havia aconseguit el que per a mi era un miracle : allò que per a tanta de gent era un conjunt impenetrable de signes , dibuixats damunt un pentagrama, per a ell era com un joc d’infants. I ho interpretava a primera vista (en aquest cas la paraula interpretar i intèrpret cobra la seva força vicària, més real), era d'aquests personatges als qual no els calia estudiar massa la seva partitura, li posaven davant i sonava el que havia sonar. Això, era el que sempre m’havia impressionat. I el “bombardino” ? “El me varen comprar nou de trinca”, em deia., “quan es morí el qui el tocava, el director no tengué cap dubte que havia de ser jo qui ocupàs el seu lloc”.

El meu padrí, que vetllava amb ell molts de vespres, el vegé morir. Es pensava que pantaixava, mig adormit, i era que, a l’hora de la mort, se n’anà bufant els compassos d’ “El gato montés”. El pasdoble, dels qui tocava en la banda, que més li agradava.



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb