Climent Picornell

Presentació del nou llibre de Josep Mª Espinàs. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 15 Abril, 2005 11:39


Presentació del nou llibre de Josep Maria Espinàs.

( Selva de Mallorca, 15/Abril/ 05 i Algaida, Mallorca, 16/Abril/ 05).

Un grup d’amics em fan presentar, cosa que faig de molt bon grat i amb il.lusió, el nou llibre de Josep Maria Espinàs : “A peu per Mallorca” ( La Campana, 2005). Amb lletra més petita a la coberta hi ha escrit “Sense veure el mar”. Es tracte d’un viatge que va fer l’escriptor català, el juny de 2004, per diferents pobles de l’interior (Binissalem-Selva-Campanet-Llubí-Sineu-Montuïri-Algaida, referenciats a un mapa desorientat i amb el nord perdut) i que ara presentam, un servidor i l’autor.

C.P.

 

Faig un extracte del que diré avui a Selva, a l’Auditori, i demà a Binicomprat, la possessió – hotel rural de na Joana Oliver- a Algaida, on es fa la presentació.

(UN POC MÉS SOBRE “LA MIRADA DELS ALTRES”).

QUATRE REFLEXIONS ESBURBADES SOBRE EL LLIBRE “A PEU PER MALLORCA” DE JOSEP MARIA ESPINÀS.

Climent Picornell

“A peu per Mallorca” no és un llibre tòpic d’aquests que fan de guia d’excursions a peu. A alguns moments, és com una anti-guia turística, tampoc ho pretén l’autor, que ha manifestat molt de pics que ell no és un excursionista d’aquest agosarats, tot i que molta de gent llegint els seus 17 “ A peus...” ( A peu per Andalusia, A peu per Extremadura, A peu per la costa da Morte) ho podria pensar.

La tipologia d’aquest llibre de viatge, que és un gènere potent i amb tradició, ja que hi ha llibre de viatges des de l’antiguitat clàssica ( per cert, que tots els viatgers d’aquestes èpoques passades són uns mentiders consentits...) fins a la literatura catalana que té una veta de viatgers remarcable, i a Balears també. Deia que la tipologia és la d’un llibre amb caminades suaus, al seu aire, amb descripció geogràfica, amb converses, moltes converses amb gent i una certa reflexió personal de n’Espinàs, o una determinada comparança del paisatge amb altres paisatges viscuts. Hi ha per tant una certa indefinició volguda, que ell mateix es planteja : “ som un viatger-escriptor o un escriptor-viatger ?”

A moments sembla un “story board”, un llibretó de cinema, una plagueta periodística –de tanyades segures- tot i que no defuig el to de l’erudició, sense passar-se, ni entrar dins la pedanteria a la que un excés de documentació hi pot conduir.

És un viatge d’autor, és el seu viatge, contat a la gent. Així i tot no és un relat volgudament partidista o excessivament esbiaixat. Els tocs de realitat hi són sempre presents ( al mercats tradicionals hi ha molts negres, passa un noi amb una samarreta que posa “ Qui estima Mallorca no la destrueix”), escolta que parlen dels projectes d’autopista... És a dir, va en la justa mesura, la seva, “el carrer Pere Estruch a Binissalem que no em cansaria mai de veure”, però també “ Quan ens acostem a la carretera el Binissalem tan coherent, aquí s’esbrava”.

Sabeu que Espinàs fuma en pipa ? Idò això. També.

La Gent. Hi surt una gentada coneguda, alguns lletraferits, que no xerren excessivament, per obra i gràcia de l’autor ( el metge-xeremier Amengual, n’Arnau Amer, en Damià Ponç que li ha fet els contactes a Mallorca, en Miquel Serra d’Algaida; o les citacions de n’Antoni Ordinas de Selva o na Caterina Valriu). Ara bé, el 50 % del llibre es conversa amb gent normal i corrent. Espinàs explica perquè la gent parla amb ell “el caminant no és d’enlloc, només passa i escolta el que li diuen”. Una dona de Sineu a un pinte d’una porta, arrecerats perquè plou, un home fent paret de Llorito a Sineu, quan ja es despedeixen li diu “ La meva dona te un tumor al cervell”. Aquests tocs fan molt plausible i creïble el viatge, sembla un viatge que podríem fer nosaltres. Tot i que nosaltres no el sabríem escriure com ell ho fa.

Hi ha també reflexió sobre el concepte de viatge. Amb dues cites, una de Ph. Larkin i una altra, introductòria, d’Amin Maalouf, coincidents amb el seu pensament “Amb els anys el temps deu deixar la seva mel a cada lloc. Potser si vull viatjar penso, de poble en poble, és per no quedar-me enganxat amb la mel de cada casa”.

Els mallorquins. Una querència dels viatgers sol ser la de pontificar sobre allò que se’n diu els estereotips socials del lloc visitat. Per tant, aquí : com són els mallorquins. Espinàs és molt discret, en aquest sentit “Els mallorquins que vaig coneixent, no em semblen, d’entrada, persones inclinades al dramatisme...” habitants d’un tros de Mallorca “ pacífica, una Mallorca sense autocars de turistes, bevedors compulsius, sense aldarulls nocturns”. Però en la qual, ho posa en boca d’un amb qui conversa, “els alemanys ho tanquen tot, tanquen ses finques, però no amb un tancat, allò és un búnquer...”.

He de dir que plou i plou, quasi tot el temps, i fa calor, és per tant una “antiguia” d’aquelles de la de “Mallorca tiene seguro de sol”.

Les refexions personals de l’escriptor, sobre qualsevol tema, són però les que li donen al llibre el seu caràcter, i el fan superar de molt la guia turística rònega i adusta. Davant unes cases de possessió “Em miro l’aire daurat que envolta la pedra d’aquests edificis, i em sembla que s’obrirà la porta i sortirà el senyor. El senyor fill del senyor que havia estat senyor”, el paisatge i la història passada pel sedàs d’Espinàs “El paisatge d’Es Pla de Mallorca és una xarxa de camins i de sèquies, de parets de pedra que limiten els camps, un territori articulat per aprofitar-lo al màxim. Però anònim”. Anònim em deman?

És per tant, un llibre d’autor, fet com una paret mitgera, amb el lloc i la gent del lloc, en aquest cas de l’interior de Mallorca. Amb les metàfores i els adjectius mesurats, que fuig dels tòpics, com aquells que jo no puc sofrir de la “Mallorca profunda” per referir-se a aquestes contrades. Com si això fos una caverna on tots anam amb calçons amb bufes, habitant una postal d’ametllers sempre florits, fins i tot a l’estiu.

Té una cadència, contrapuntejada –m’agrada associar el llibre a aquesta figura de la música, el contrapunt- un contrapunt que juga amb moments interns, intensos, banals, de passada...que converteix el llibre amb un artilugi que desembafa. Vegin el ritme d’una pàgina. 1/ “Passa un papallona, la primera que veig en aquest viatge. És intensament groga i quan bat les ales sembla que alguna cosa s’encengui i s’apagui sense pausa. 2/ “En Sebastià troba un eriçó mort a la cuneta”. 3/ “El batlle d’Algaida fa a saber que davant l’augment de mosques...pulverització a la xarxa de clavegueram...” 4/ Al tauló d’anuncis de l’església . “ Cal fer la guerra més dura contra un mateix”. A la mateixa pàgina. Nogensmenys l’unitat li dona la fascinació de l’aigua que raja, n’Espinàs, ha entès el sentit de l’aigua rajant als rentadors de Randa en una Mallorca calorosa i eixuta ( després de ploure molt...).

A la possessió de Binicomprat a Algaida, Espinàs li dedica la part final del llibre, després de passejar a peu per Algaida i trobar més pipaires al Pla de Mallorca. Binicomprat “una casa gran, molt gran, allargada, de dues plantes, amb una façana de pedra impecable”, a les habitacions “ no hi sobra res, no hi ha cap objecte vulgar o pretensió que hi faci nosa” ( Ho poden incloure als seus fulletons de marketing). Allà una conversa a la fresca –com la de can Damià Ponç, a Campanet- situa i resitua el viatge i la gent. És ver que Espinàs recull la Mallorca pluricultural emergent –negres, marroquins, búlgars, argentins, anglesos, alemanys...- però a Biniconprat, escolta les veus de na Joana, en Biel i en Jaume “ a vegades adolorides, però fondament entusiastes”. “No sabem res d’aquestes tres persones i alhora conversem com si ho féssim cada nit”.

El valor de la comparança és aquí potent, en un home com Espinàs que ha hagut de re-escriure o de re-pensar el seus viatges per editar-los, així diu “Els pobles que hem conegut són dels més ben conservats que hem vist mai”.

Per acabar fa una recomanació de mètode : com es fa un carro, i, per tant, com es fa un llibre...

Passareu gust de llegir-lo !!



LA PESTA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2005 20:28

Avui horabaixa, he anat de visita, a una finca de pisos construïda damunt el que va ser la botiga de ca madò Maciana, al barri on vaig passar la meva infància a Palma – carrers de Jaume Balmes, Jacint Verdaguer...- a ca els amics JªMª R. i A. M. Abans de sortir de ca seva hem parlat del tema que relat més avall.

 

La Pesta.

Climent Picornell

Secretament, travessava l’illa, amb el seu carregament. Eren vius i tractava d’evitar-los el sacrifici més violent. Ho sabia ben cert, si el trobaven, no perdonarien la vida a ningú. A ningú. Sense mirar gens prim, no tendrien gens de pietat per cap d’ells. Quan sortia amb el camió, amb els llums apagats,  a les fosques, sentia el  renou sec dels trets de les pistoles d’aquella gent uniformada i amb guants. Havia vist les armes i no n’havia vistes mai cap com aquelles, devien ser de la darrera generació, els cartutxos eren grossos i molt llarguers. Un bastava per segar una vida d’arrel. El cos queia fent un tutup i es veia que la quadrilla aquella estava ben  ensinistrada. Un pic que ja els havien disparat, el cos enterra,  era arrossegat dins la fossa –ja n’hi havia molts d’altres al fons- i damunt s’hi vessava calç viva o els prenien foc. Quan el clot era ple de cadàvers, es tapava de terra i es pitjava ben pitjada, ningú, mirau quina crueltat, pegava cap tir de gràcia, si algun cos encara bategava : altres cossos damunt, més calç i terra. Amb els baveros ensanguinolats, aquella gent demanava on havien d’anar a matar més.

Tothom es passava la nova a l’orella : “Han vengut ? Els has pogut treure de ca teva, sense que se’n temessen ? Quants te n’han mort ?” Havia arribat la desgràcia per a totes les famílies del poble. No havia valgut de res que anassin alerta. Que fessin el que els havien dit i extremassin les precaucions. Aquells cossos dels quals ells depenien, que eren la seva salvació, que tan bé se’n cuidaven d’ells, eren ara assassinats, deien –aquella gent externa- que era pel seu bé, pel bé de la societat, per un futur millor. Alguns quasi no tenien res més. Era el que els ajudava a viure. Molts, quan veien la pistola que els apuntava al front, just damunt les orelles, no podien reprimir les llàgrimes. Altres de ràbia, es mossegaven la llengua fins a fer-se mal. Molt pocs  aconseguien salvar-ne algun, que tanmateix seria sacrificat en arribar al destí, però, i això era el consol, amb el consentiment del salvador.

 (Sí, havia arribat la pesta al poble. Era l’any 1961 a Mallorca. La salvació de l’economia de les famílies pobres pageses era sacsejada pel sacrifici en massa de tots els seus porcs. Alguns aconseguiren fer matances d’amagat. La majoria veren els seus animals sacrificats, cents i cents de porcs dins enormes fosses. Els quedava la promesa, insegura, d’alguna indemnització. Encara record que em feien fregar les sabates dins lleixiu sempre seguit, abans d’entrar a les cases, com una forma rònega de desinfecció; record els trons, i altres formes més cruels de sacrifici dels animals i l’amargura de la gent i la visió de la sang, roig damunt negre, roig damunt blanc, quan observàvem de darrera una paret -al.lotells de vuit o deu anys- el cossos dels animals que morien a l’instant pel trets del personal de sanitat vengut de Palma.)

Hem començat, actualment, amb companys de diverses universitats una feina sobre geografies de la difusió i vaig demanar per a mi la de la pesta porcina africana, perquè de nin recordava coses disperses i situacions mig embastades. Aquesta malaltia dels porcs, de gran virulència (efectivament, era vírica),  va ser endèmica del Centre i Sud d’Àfrica, com la SIDA. Localitzada allà. Fins que el 1957 entrà per l’aeroport de Lisboa procedent d’una de les seves colònies, Angola, en un carregament de carn; dos anys més tard  era a Extremadura i les rodalies de Madrid; l’any 1960 a Catalunya i el 1961 ja era a Mallorca. Passà després a França (1964) Itàlia i Grècia (1967) i el Nord d’Europa, arribà a Holanda l’any 1986 i encara ara revenen alguns focus. A una Mallorca pobre com la dels anys seixanta fou un revés excepcional sobretot per les economies domèstiques, que depenien del porc per obtenir les proteïnes de bona part de  l’any, o del sobresou que representava la venda de sobrassada.


LA FIGUERA DE ROMA. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2005 09:34

(Fotografia de Javier Peiró a www.trekearth.com . Davall les figueres,  ravanisses grogues "for ever", com els "strawberry fields forever".)

Ara, amb tot aquest rebumbori per la mort del Papa, s’ha estravengut que a ca meva –romanòfils convictes i confessos – mon pare coneixia millor Roma que Palma, ha sortit el tema de la figuera que tenim, a la finca que anomenam "Puig del Càrritx", beneïda pel Sant Pare. La història va anar així i la deix penjada al bloc, extreta d’un article que vaig publicar a "L’Observador del Pla de Mallorca" i a "El Sud de Mallorca", ja fa temps. Però ara torna a ser un bon moment.

La Figuera de Roma

Climent Picornell

Els mecanismes que provoquen els records de les persones que hem estimat són insospitats i les casualitats que els indueixen, també. Parlàvem, a l’ombra immensa del nostre lledoner, d’arbres singulars. Un tema que ara s’ha posat de moda per l’afany arboricida dels nostres governants, ja sigui a Manacor, Ciutat o a la carretera de Valldemossa. O de quan la batlesa de Costitx feu tallar els pins de la plaça, que aixecaven el paviment i els substituí per fassers. O de quan, una de les germanes Missirris, tirava poals de lleixiu a les garengoles dels polls de la plaça, per provar d’assassinar-los, perquè feien fullaca davant ca seva, cansada d’agranar la carrera. O quan tallaren un venerable ailant de la plaça Nova ( Ailanthus altissima, arbre d’origen xinès, introduit a Mallorca el segle XIX, les seves fulles eren bona menjua per un cuc de seda), perquè, justament allà, hi havien de sembrar...una cabina de telèfon. Sortiren a la conversa arbres que venien de lluny. Com l’arbre de pisos de Son Brotat que dugueren directament dels boscos del sud de Xile; un noguer, grandiós, que hi ha al costat del safareig de Can Calent, va ser l’únic que salvà el repadrí quan tornà de l’Argentina ( aquell país on "como no !" vol dir que sí); un til.ler, ara magnífic, que els enviaren del nord de França als Horrach de Ses Salines...Un servidor, vet aquí la casualitat, havia menjat una figa flor, d’una figuera albacor, aquell mateix matí : la "figuera de Roma".

Mon pare, romanòfil convicte, mantingué amb la ciutat de Roma una relació de fidelitat, estimació i mitificació eternes. Hi anà quasi setanta pics i la coneixia fil-per-randa. En una d’aquestes eixides, dins un corral, veïnat d’un estanc, prop de Sant Pere –anaven a una d’aquelles benediccions urbi et orbe que feia el Papa- afinaren una figuera. L’amo de l’estanc, després de comprar-li un quern de rodets de Toscani, aquells purets forts que pareixen garroves, li donà una tanyada de la figuera. Quan el papa beneïa, mon pare alçà la figuera, que també rebé la dosi corresponent de benedicció. De tornada a l’hotel, la tengueren dins el water un parell de dies ( ara la trec, ara la hi pos) i, encara que hi hagué una mica de discussió amb l’hostessa de vol, amb la comprensió del comandant –el comandante Bustamante, precisava- aconseguiren embarcar-la dins l’avió. Després del consabut "jo te sembr que Déu t’aferr...", la figuera, quan fou el temps, tragué els seus ulls i ara fa figues a balquena : beneïdes, pel papa Joan Pau II.

És ver que a Mallorca tenim la "mata escrita" al carreró de Meià, una mata-selva escrita per Ramon Llull diuen, i l’alzina del set cimals i el garrover de la Marquesa i l’ullastre on el sen Toni Broll s’hi rompé les dues cames, un any una i un altre any l’altra -encara s’hi veuen els dos impactes del mobylette- , però arbres beneïts pel papa de Roma, a l’illa de Mallorca, vos pos messions que només hi ha la nostra figuera.

Qui sap, si s’estrevenia que les seves figues, o la seva lletrada, tan se val, tenguessin algun efecte curatiu i miraculós, es podrien empotar i vendre, i fer un poc de negoci. Va tan malament la pagesia !

 

 

 

 

 

SEBASTIÀ TORRENS I ELS MEUS FOTÒGRAFS PREFERITS. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Abril, 2005 08:07


(Fotografia de SEBASTIÀ TORRENS. " Ànneres grisetes")

Sebastià Torrens i els meus fotògrafs preferits

Climent Picornell.

Tenc una gran predilecció per l’art de la fotografia que em vé ja de petit. En aquest entorn de la fotografia a les illes Balears, hi tenc les meves preferències, amb molts de fotògrafs, per citar-ne, avui, alguns, diré que van des d’en Vicenç Mates –un dels tot-terrenys de la fotografia i l’audiòvisual, element imprescindible en la història contemporània de la imatge a les Balears-, passant per l'obra d’en Pep Torro  –company en aquest bloc de Balearweb, que ara mostra la seva feina d’anys i anys, extraordinària-, en Jaume Gual, o els fotògrafs de natura actuals com Biel Perelló, Gori Salvà, Miquel Angel Dora, Bernat Ramis... a aquests els podeu visitar a la pàgina de l’ AFONIB (www.mallorcaweb.net/afonib ) i acabant, per fer via en aquest apunt fotogràfic –que faig comptes continuar-, amb dos grans amics : Llorenç Llobera i Sebastià Torrens. D’en Llorenç Llobera ja en tornaré a parlar, perquè és a punt de treure un llibre, magnífic, amb textos de Joan Francesc Lillo i del qual m’han demanat si els volia fer el pròleg.

Avui però, amb en Sebastià Torrens, persona i , també, amic del meu cosí, el gran fotògraf desaparegut Climent Picornell ( 1956-2003) http://www.mallorcaweb.net/afonib/climentpicornell.htm - els dos nomiem exactament igual - ens parlavem, per email, de qüestions relacionades amb l’organització del ‘Segon concurs de fotografia de Natura’- “Memorial Climent Picornell”, en recordança del meu cosí que va morir jove,  amb patrocini de diverses institucions com la Conselleria de Medi Ambient i l’Ajuntament de Sant Joan. L’any passat hi participaren un centenar de fotògrafs i enguany, l’exposició d’obres seleccionades, es farà, si tot va bé, en els locals del “Centre de Cultura de Sa Nostra” del carrer de la Concepció de Palma (Mallorca), un lloc céntric i molt adequat, durant les setmanes properes a Nadal.

En Sebastià Torrens que és un fora de sèrie de la fotografia, sobretot de la de natura i dels paisatges, i un gran mestre, en els seus cursos de fotografia, m’envia dues imatges que ha fet a s’Albufera d’Alcúdia (illa de Mallorca), fantàstiques i netíssimes. Són d’un “Moretó de puput” ( Porrón moñudo ) i una colla d ‘ “Ànnera griseta o Ànec griset” ( Ànade friso). Les adjunt al bloc perquè passeu gust.

C.P.



(Fotografia de Sebastià Torrens : "Moretó de puput")

ELS TRES FILLS DE LES DOT. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Abril, 2005 21:48


(Dibuix :Andreu Terrades)

ELS TRES FILLS DE LES DOT.

Climent Picornell 

És atribuïda a John Lennon, el membre assassinat de The Beatles, la frase o axioma següent : “La vida és allò que et succeeix mentre fas altres plans”. Ara miraré d’explicar perquè la trec a rotllo. El cas és que encara hi ha qui em convida a moderar taules rodones, a un servidor, que de cada dia és més immoderat i que està cansat d’haver de tenir coneixement pels altres. Però, vaja, tot sigui pels amics i pel suposat, i sospitós, prestigi que a un li han entaferrat damunt les espatlles. En un congrés que es feu la setmana passada sobre “Planificació Integral del Territori i el Turisme” i, en concret, a la taula rodona que vaig haver de moderar, “Quin model territorial de desenvolupament turístic volem ?”, amb assistents importants i amb experiència de govern i d’aplicació de les lleis, sortiren un parell de temes que em cridaren l’atenció sobre aquesta problemàtica.

Un dels intervinents, el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears, es referí als “Tres fills de les DOT”. El vaig haver de corregir perquè un d’ells encara no havia sortit del ventre : era el PTI d’Eivissa i Formentera. Ara sí, dia 21 de març de 2005, l’ha aprovat el Consell Insular d’Eivissa i Formentera.. Fent un poc d’hermeneùtica senzilla, els diré que es referia a que les DOT (Directrius d’Ordenació Territorial, 1999) s’ havien proposat el tenir fills. En un principi més de tres, un per cada comarca de Mallorca, a definir, però que a la fi hagueren de ser un per a cada illa : el projectes de Plans Territorials Insulars (PTI). El de Menorca el 2003 ( amb un POOT davall el braç) i el de Mallorca el 31 de desembre de 2004; al d’Eivissa i Formentera -que el “Pacte de Progrés” no aconseguí parir- l’actual govern del PP de les Pitiüses, l’ha fet sortir. Un per a cada illa, s’haurien de semblar, fills dels mateixos i nombrosos pares i mares, però són o seran diferents. El de Menorca infantat per un govern d’esquerra, tripartit ( PSOE-PSM-EU); el de Mallorca, engronsat dins el seu bres per un partit de centre-nacionalista (UM), i el d’Eivissa i Formentera que ja veurem que serà, engendrat per un partit de dretes, el PP. El fet és que, com va declarar la presidenta del Consell Insular de Menorca, el “pacte” entre totes les forces socials havia estat una de les clàusules del consens del PTI de Menorca ; el Pla Territorial de Mallorca, com ha manifestat reiteradament la seva presidenta Mª Aª Munar, “és de centre, perquè no ha contentat ni a uns, ni als altres” i el d’Eivissa que haurem de llegir, però serà fi, vull dir que no serà mesclat, perquè no l’hauran pactat amb ningú ( després de passar les tramitacions pertinents, per supossadíssim).

El fet que fa reflexionar sobre l’Ordenació del Territori a les illes Balears, és que, mirin per on, les competències urbanístiques “reals” han passat a dependre dels consells insulars, i això ha conduït a fets com el que estam relatant, s’han donat eines planificadores del territori distintes per a cada illa; ni millors, ni pitjors, sinó diferents, com deia aquell. El PTI d’Eivissa i Formentera, quan s’aprovi, tancarà la bòveda d’un edifici bastit a cop de normativa territorial i urbanística i que s’ha anat fent a premudes. La LOT ( Llei d’Ordenació del Territori ) que havia de ser la llei marc territorial de Balears es va aprovar el 1987, tot i que modificada després. En ella es preveia la redacció de les DOT, que s’aprovaren dotze anys més tard, poc dies abans de que el PP perdés les eleccions i pujassin a governar les esquerres –perquè UM així ho volgué-; les DOT havien de preveure els PPT ( després es digueren PTI ), integrar els PDS, (Plans Directors Sectorials : per ordenar els sectors com els transports, l’energia, el fems, el turisme, les telecomunicacions, els camps de golf, les pedreres... ), tenir esment dels Plans d’Ordenació dels Recursos Naturals, etc. Els Plans Directors Sectorials, per posar un exemple, s’anaven redactant a mesura que feien falta, és un dir, o quan no es podia esperar més, sense tenir la cobertura de les DOT, que havien de donar com el seu nom indica directrius als PTI, ja que aquests havien de ser plans d’ordenació integrals de cada illa, que s’han aprovat, com hem vist abans, en 2003, 2004 i 2005. Quasi vint anys de lleis territorials, pensades en efecte cascada, de la més general a les més particular, però que no es van fer així : s’ha anat fent la casa per la teulada, un dia una finestra, un altra una escala, sense que els pisos de la finca estassin dissenyats. Mentre, el territori de les illes s’anava modificant, de vegades per un “urbanisme difús” i irresponsable. Un desordre, amb el perill de que l’edifici s’esfondràs o de que algú patinàs per una escala, sense arrambador. Efectivament, però, com he dit més d’un pic, la realitat, el dia a dia, fa a les illes Balears, molta més via que els dissenys i les planificacions. I els models territorials es van dibuixant pràcticament tot sols i després, s’ha de córrer a solucionar els problemes generats, ja sigui amb grans infrastructures o mirant d’aturar el creixement descontrolat. Vet aquí el perquè de la cita introductòria de John Lennon a aquest article, i que en el nostre cas hauria de dir : “La realitat territorial de les illes Balears és allò que succeeix mentre es fan altres plans”. Vull dir amb això que si la normativa no hi és, la cosa no s’atura i sorgeix un model, no volgut, no desitjat. O sí. Segons per a qui. I si a això hi afegim que les moratòries, necessàries i obligatòries pels planificadors, s’allarguen, no fan més que afegir inseguretats jurídiques diverses a irregularitats jurídiques diverses.

D’això varen anar les conclusions de la taula rodona esmentada : de la paradoxa de que un pic a punt d’acabar-se el constructe legal de l’Ordenació Territorial a les Balears, no era com per fer repicar campanes. Va ser el que vaig trobar més sorprenent, que al final hi hagués un acord, gosaria dir que unànime, en dues coses. Una, que molt bé que l’edifici legislatiu i normatiu de l’ordenació del territori i l’urbanisme estàs acabat a les Balears, després de vint anys d’autonomia planificativa -quan surti del ventre parlamentari el PTI d’Eivissa i Formentera- però que sense una fortíssima disciplina urbanística : res de res. Aigua torrada. Els primers morosos a l’hora de complir les normatives són, en principi, els propis ajuntaments, i no en parlem dels particulars avesats encara a la laxitud en el control de l’urbanisme. I, per acabar, el repicó, també tothom d’acord : convendria amagrir el corpus legislatiu territorial. Massa lleis, massa complicades, massa normativa superposada; valdria més una nova i única llei, més resumida i senzilla. Una cosa més bona d’entendre que tantes normatives complexes. Vint anys fent lleis d’Ordenació del Territori a Balears, i quan surti la darrera, convendria, diuen, fer-ne ja una de nova.

No es creguin, les persones que han duit endavant les redaccions d’aquests planejaments es mereixen el meu respecte. És molt complicat i s’ha de tenir valor per proposar normatives territorials i urbanístiques a les Balears. Siguin les que siguin i hi estigui, un servidor, d’acord o no amb el que proposen. Hi ha exemples de pactes polítics que no gosaren treure la seva, i especificar el seu model territorial. Però ja ho veuen. Ara a esperar que se publiqui el PTI d’Eivissa i Formentera i l’on demà, ja ens podem posar a refer totes les clàusules i articulats de la planificació. Posats a ajudar, es podria fer una llei amb un únic article : “vostès vagin fent, que nosaltres ja farem, després”. Ja sé que amb sarcasmes no s’adoba res, però és que això ha estat com qui posar pegats foradats.


HAIKAIS MALGARBATS : UN ALTRE. Climent Picornell. / Guillem Mudoy.

jcmllonja | 03 Abril, 2005 13:48

HAIKAIS MALGARBATS.   Sèrie :  Les dones.  Haikai nº 16.

Sols record de tu una tristor desmesurada,

contrapunt d’unes rialles excessives.

Els teus orgasmes fingits, el teu amor sincer.

Il.lustració :  Guillem Mudoy.   Text :  Climent Picornell.

MES "HAIKAIS" MALGARBATS. Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Abril, 2005 17:07

HAIKAIS MALGARBATS.    Sèrie : SOBRE QUALSEVOL COSA.  Haikai nº 55.

Tanmateix, com l’écriture automatique,

l’àvida dòlars i tot allò.

Irremissiblement pedant, com tú mateix.

Il.lustració : Guillem Mudoy.

Text : Climent Picornell

BERLIN I LES RELÍQUIES D'ALTRES MONS. Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Març, 2005 08:30

Berlin s'ha convertit en un suburbi de Mallorca. O tal vegada a l'inrevés. El cas és que per mor del "pont aeri" que existeix entre Mallorca i Alemanya, anar a Berlin és més fàcil i més barat que anar a Barcelona, per exemple. En un mes, el meu fill petit hi ha anat a veure l'inici de la gira europea del grup americà "Greenday" i el meu fillol a passejar-hi quatre dies. Els dos han retornat amb un "souvenir" inevitable : una porció del mur. No fa gaire, obrint una capsa em vaig topar amb el meu primer tros de la paretota berlinesa. Ho vaig escriure i publicar, fa uns mesos.

C.P.

(Lluc-Alcari a Deià, Mallorca. Pintura de Sebastià Ramis )

Relíquies d'un altre món.

Climent Picornell

Surt, de dins una capsa oblidada, un tros del mur de Berlin. El vaig comprar no gaire lluny de la porta de Brandemburg a un jovenet que, martell i escàrpera en mà, servia el tros de paretota que més vos agradava. Puc certificar-ne, per tant l’autenticitat del mac, del pedrolot esdevingut relíquia.

Per això podria pensar, també, que la seva custòdia, un poc perduda per dins ca nostra, representava el que representava, no ho sé molt bé, tal vegada el sentiment d’haver fet una esquerda més a les fronteres no desitjades, a les partions violentes o a les separacions enutjoses. El "teló d’acer", li deien a la divisió virtual, o no tant, entre dues concepcions del món, la del comunisme i la del món lliure, del lliure mercat, és un dir. Una glopada de records del temps de la guerra freda m’han envestit quan he obert la capseta blava, m’ha parescut sentir en Kennedy cridant Ich bin ein Berliner, "jo –també- som un berlinès", quan els comunistes aixecaren la divisòria, el mur del qual em som propietari d’un petit tros. Un record, una relíquia, de quan el món es dividia en altres móns. El "primer món" ( el capitalista), el "segon món" ( el comunista), després feren aparèixer el "tercer món" ( els dels països pobres, que anomenàrem amb pietat, subdesenvolupats, alguns d’ells no alineats, ni amb els capitalistes, ni amb els socialistes) i , fins que es divulgà, no he arribat a aclarir si fou Nicholas Graburn, el concepte de "quart món", per referir-se als pobres i als desgraciats que viuen dins el "primer món".

Ara ja no n´hi ha de segon món, diuen, d’ell en queden només restes evanescents d’una utopia ofegada per les seves pròpies contradiccions i enfonsada pels aparells i dirigents dels partists comunistes, en un acte més del que F. Fukuyama anomenà, massa severament, "la fi de la història". Ara, tots els móns es volen encabir dins el mateix : el primer món imposa la seva força, a cops si fa falta. I, encara, una tropa de gent es demana si un altre món és possible. Un món sense guerres, sense contaminació, sense violències. No deuen creure com deia Henry-Louis Mencken que " per a tot problema humà hi ha sempre una solució fàcil, clara, plausible i equivocada". Una nova illa d’Utopia, lluny de la de Sant Tomàs Moro, ultrapassant la de la societat sense classes, fregant la de la fraternitat universal... Quin nou mur o quina paretota caldrà esboldregar? Quines relíquies laïques s’hauran de venerar, perquè un altre món, menys pervers, sigui possible ? A un servidor, el que en realitat el preocupa, el que m’intriga de bon de veres, és esbrinar de quin color serà la capsa que obrirà algú, algun dia, d’aquí a un parell d’anys, contenint les relíquies d’aquest món nostre.

ELS DIVENDRES, FAVES TENDRES. Climent Picornell.

jcmllonja | 27 Març, 2005 21:04

Enguany tot va endarrerit. Els ametlers, els pèssols, les vinyes, les faves... Ha fet fred i s'ha conegut. Un divendres sant, vaig recol.lectar faves tendres.

Faves tendres

Climent Picornell

Els divendres, faves tendres. Era divendres, per cert, i amb el motor del cotxe en marxa, un servidor arreplegava per sopar. Ara diré de que va. Uns dels atributs paisagístics de les planùries del Sud i del Pla de Mallorca, per dir-los qualque cosa rara, en aquest temps, són els favars esponerosos. Les faveres han rebentat i enguany, ufanoses, d’aigua a balquena,  ja brosten a les totes. La veritat sigui dita, una de les més altes concepcions de la qualitat de vida que hom pot tenir ara mateix, és sopar d’una bona truita o un bon remenat d’ous i d’espàrecs o de canonets de faves tendres. Els ous, naturalment, han de ser d’aquests de bon de veres, un pocs bruts de fang i merda de gallina i... vius amb la salmonelosi ! Però quin gust !

Un altre dia n’hauríem de parlar de "l’anar a cercar" i la seva problemàtica : anar a cercar caragols, cames rojes, esclatasangs i altres bolets, espàrecs... Avui, un servidor "ha anat a cercar", que vol dir que m’he aturat a un sementer perquè havia afinat ja les favetes tendres. N’he agafades dues dotzenes ("robatorum per menjatorun no es pecatorum"). N’hi ha qui els fan pegar un bullet, però com que tenia pressa, les he talladetes ben fines i sofregidetes han conservat un poc aquella amargor controlada. Un regust que torna al paladar cada any per aquestes dates, prop de Sant Macià, quan l’orenella ve i el tort –escalivat de que li peguin trons- se´n va. Les faves. Que en menjaren els nostres avantspassats ! Per berenar, per dinar i per sopar i vos estalvïi el centenars de dites, gloses i cançons tradiciomal que en fan referència ( "En vint dies vaig menjar / faves seixanta vegades..."). Tendres, seques, parades o pelades, cellades, ofegades, torrades, escaldines...ja ho val, menjar de pobre i, ara mateix, a la meva taula delícia d’un "diletant".

He acudit a la meva desordenadíssima biblioteca i he localitzat, per xamba, un dels meus llibres preferits i no exager gens : "Història i Ciència de les hortalisses"de Jean-Marie Pelt. Entre mossegada i mossegada, rellegesc el capítol de les faves. Les faves eren conegudes al Neolític i els egipcis ja les havien avorrit com un llegum amb mala reputació, també els mallorquins de la postguerra les avorriren, però per altres causes. Quan comencen a germinar semblen un organ reproductor femení i els sacerdots egipcis, per aquesta causa, els tenien mania. Els grecs arribaren al paroxisme i per a Pitàgores, el del teorema, era vertadera fòbia; conten que, perseguit, fou capturat, per no voler travessar un favar, per por de trepitjar les ànimes dels difunts que, suposaven, s’hi refugiaven de manera molt especial. Els romans observant aquelles taquetes negres que adornen les flors blanquinoses de les faveres, ho consideraren un mal auguri. Els cristians altre que tal, Sant Climent els atribuia esterilitat i Sant Geroni perilloses virtuts afrodisíaques, per la qual cosa prohibí el seu consum a la vida monàstica ja que produien "titil.lacions als genitals". L’Edat Mitjana i el Renaixement milloraren la mala fama de les faves i situaren més correctament el problema : els pets, bufes i altres flatul.lències que produien en gran quantitat; de totes les maneres, aquests resultats, es deia, podien ser aminorats si es mesclava el cuinat de faves amb molta de ceba.

Ja veurem, la truita d’avui vespre, si em reserva alguna d’ aquelles sorprenents sorpreses o algunes d’aquestes vulgaritats, molt més prosaïques. No es preocupin massa : els mantindré informats, em sap greu, encara que no els interessi gens ni mica.

 

 

 

 

"PANADES" EXPERIMENTALS. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Març, 2005 13:06

Panades experimentals.
 
M'agrada el Dijous Sant posar en marxa la intendència de les panades, els robiols i els crespells. Part fonamental de la menjua mallorquina de Setmana Santa. Tot, molt tradicionalment correcte. Què hi farem ! Deixarem les transgressions i les dolenties pels altres dies de l'any. Així i tot, enguany faré "panades experimentals". És una fòrmula extreta d'un receptari antiquíssim de la possesssió de Canet. Canet és una finca d'Esporles ( Mallorca), el seu nom prové de l'àrab "Qanat", paraula relacionada amb la conducció de l'aigua ( no vé de canet, ca petit, "perrito" en espanyol). Les seves cases, majestuoses, ténen tantes finestres com dies té l'any. En aquest receptari hi vaig afinar unes panades de Setmana Santa, de pasta dolça, farcides de carn mesclada amb cabell d'àngel. Aquest dos ingredients formen part de les panades i els robiols, però per separat, l'experiment rau en usar-los junts. Ja n'he fetes un pic. Extraordinàries.  He millorat la recepta, demà en faré dues llaunades per dur a coure al forn del meu poble, Sant Joan de Mallorca.

C.P.

De totes les maneres, a un servidor el que li agrada de bon de veres és tota la parafernàlia que enrevolta el cas. Llegiu, si voleu, més abaix.



El trullet de les panades i els robiols.

Climent Picornell

A tu,  el que t’agrada és aquest trullet , em digué ma mare. Es referia al trull que s’arma els dies abans de Pasqua quan s’han de fer panades, robiols, crespells o el frit de freixura del diumenge, aquest, amb sang i fonoll. Les madones, amb el remenat de la pasta i el farcit, i els homes, de cada pic més, prenent-hi la seva part, encarregats d’encendre o d’anar al forn o de la intendència,  anar a la botiga si fa falta alguna cosa, un poc més de confitura o un poc de sucre-pols.

La cosa comença amb la recepta. Mai es troba de tot d’una. S’han de remenar calaixos i caixons fins trobar una paper, brut i greixós, que es veu que ja ha fet feina altres anys. Allà la fòrmula de la padrina, de ca ses Fernández, d’un pic que va anar bé... Comença la sessió amb la pasta. Que si més saïm, que si més farina, que si encara no s’ha pastat prou, que si la farina fluixa, que si tal i qual...Bé. Ja està la pasta feta per als robiols, posem per cas. Ara ve el farcit. Que si sempre de cabell d’àngel en sobren i, en canvi, massa pocs de brossat i són els qui agraden a n’en d’allò. Massa plens, en enfornar-los rebentaran i n´hi haurà per tota la llauna, la crema a més no és de Potax és d’ou, com la de ca Ses Senyores. No heu posat oli a la llauna ? Amb el saïm que du la pasta, ja basta. Au al forn ! Al forn del poble, que encara usa llenya de pi. Cada any els me cremen, de totes les llaunes que hi ha, no importa hi posi senya per saber quina és la meva : la dels cremats. Això és la llei d’en Murphy, diuen els néts, més sabuts. De qui és la culpa ? Demana la padrina, no , la culpa és dels forners, que no miren massa prim, avui hi ha tanta feina que van fora corda. Una llauneta es cou dins el forn de butà de la cuina de casa, són   un parell de robiols que no han cabut a les llaunes grosses i se’ls vigila amb més cura, obrint i tancant el fornet cada dos per tres. Ja són cuits, t’he dit ! Que nó, són les puntes un poc socorrades. Però són massa blancs per damunt... Ve l’hora de tastar-los : un de brossat. Quina senya li hem fet? El rodet ? No, les puntes de la forqueta o el mànec de la cullera. No, aquests són els de crema...Saps que : són aquests ! En fi, per trobar-ne un, n’encetam mitja dotzena. És la segona llei d’en Murphy, tornen a escometre el néts. No... l’any que ve no em passarà, faré un dibuix amb les senyes del farcit de cada un, t’he dic que haver de xapar tants de robiols per trobar el que vols, saps que sou de triats, si no m’agrada de crema, si no en vull de confitura d’albercoc...aquests són els únics que sabem de què són, per paga tots han regalimat i els veus el roll de la confitura...

 Mon pare, a més, tenia el nomenament tàcit de tastador dels robiols de quasi tota la família. Es passejava per les cases dels parents de més confiança...que són cuits ? Ja li tenien preparat el platet per fer el tast. La tia Pereta, m’ha dit que l’ha enyorat molt i avui encara més. Perquè ella i la tia Margalida de ca na Blanc, ja esperaven el joc, ben sabut, però com els al.lots menuts, per sabut més saborós. Consistia amb el següent : li demanaven, amb el ganivet damunt la meitat justa del robiol, així ? No, deia món pare. Així ? Cada cop més prop d’una punta del robiol. Tan poc...! deien les ties. Cap allà, deia mon pare. Ara ! Xapaven el robiol amb dos trossos, un gros i l’altre minúscul. Món pare feia que agafava el petit, però, finalment, agafava el gros, enmig de la lulea i la rialla general. Mira-te’l al punyetero! Cada any, cada any, el mateix joc i la mateixa feta. Avui, un servidor, he fet el mateix ritual amb na Margalida Blanc, ja no hi és sa mare, no hi és mon pare. Els dos hem rigut i ens hem lamentat mutuament. Però finalment, ens hem alegrat d’aquestes herències que ens han deixat els pares i les mares. No ho feren davant notari, però és una  deixa i una recordança hermosa.




 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb