Climent Picornell

MÉS "JARDINS D'ALTRI". Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Maig, 2005 21:18



Jardins d’altri, a l’estiu.

Climent Picornell




Feia estona que no bresquejava pels jardins d’altri, a l’usança de com ho feia -sempre guardant les respectuoses distàncies- n’Adolfo Bioy Casares. A aquest, tan li era recollir un escrit de la paret, una conversa, una lletra d’una cançò o una cita erudita, fugint del clàssic llibre d’aforismes, sempre pretenciosos.

 Vegeu unes mostres seves. D’un recull d’epitafis , per dos torts : “ Yacen juntos, aquí abajo, / De Iturriaga y Piñero los despojos. / No dieron a la muerte gran trabajo, / pues sólo tuvo que cerrar dos ojos.” Grafitti en un urinari de Buenos Aires : “ Por leer estos garabatos se está meando los zapatos”. Curiós avis en un butlletí d’una Església Católica : “Nadie ha visto a Dios, excepto su hijo único, que está en su seno “. Diàleg de Jorge L. Borges amb un taxista. Borges : “No puc llegir, som cec”. Taxista : “No pot llegir res ?”. Borges : “No. Res.” Taxista : “Ni tan sols els diaris ?”. Fins aquí Bioy; el que vé ara serà més xarequet.

Escoltat a una conferència de Baltasar Porcel sobre Josep Pla : “Pla tenia un detector d’imbècils”. Res a veure amb l’anterior, però, Unamuno afirmava: “Me cago en la electricidad” i A. Machado : “ El cine aburrirá las masas”, són de la col.lecció de les premonicions dels intel.lectuals. Del Llibre “Per què els homes menteixen i les dones ploren” : “...els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones fan una mitjana de set pets diaris. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. L’any 1956 Bernard Clemmens , a Londres, va conseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons”. Conta Joan Brossa que  "Le Pedoman" feia  sonar  "La Marsellesa" amb un llarguíssim pet.

A un combat de glosadors, a Manacor, un recita una glosa molt coneguda ( “Vos que sou empeltador / i vos n’enteneu de mudes / empeltau-vos sa perdiu / i si aferra en tendreu dues”), li contesta l’amo en Toni de son Lei : “Que faràs amb dues eines ? / Ell no podrás caminar ! / Si amb una t’hi veus amb feines, / amb dues te travaràs”.

El pare de Carlos Barral, a una entrevista, contava que de nin li havien ensenyat que haviem vengut a aquest món a alabar Déu nostre Senyor, cosa que, de més grandet, vegé que no era exactament així, sempre deia : “Jo he vengut a aquest món per estar de vacances”.

A Felanitx li deiem “El carreró de les merdes”, perquè era un carreró estret i fosc i tothom hi anava a pixar i a cagar : “Un dia en Toni G. berenava de botifarró enmig de dues llesques de pa, i al carreró de les merdes hi afina un bugarro de merda, que pareixia el botifarró que se menjava. L’agafa i el col.loca dins el pa, de tal manera que tot pareixia u. Entra dins el cafè i en Joan P. li diu, Ala, quin botifarronarro! Què en vols? Idò jas! Aquell agafa un ganivet i talla, just ben just, per on començava el bugarrot de merda que havia agafat del carreró. Aquell mossega i troba fluix i aromàtic...i Vatuadell això es merda ! I, escup que t’escup, l’encalçà per tot Felanitx. Un dia, de per darrera, l’afitorà i quasi el mata” ( La me va contar un pintor felanitxer).

Un altre felanitxer, en “M.F.”, em comentava, sopant de “boquers” fregits : “Estava magre, però magre i li vaig fer no se quantes vegades. Vaig recordar sempre allò que deia ma mare : que la carn més gustosa és la de prop dels ossos”. Per cloure el racó felanitxer d’aquests jardins d’altri, les darreres lletres de “Els somnis” de Miquel Bauçà : “ Voler entendre-ho, tot i tot és indici d’estultícia, la més dura que existeix...”.



No ho deu pensar així el personatge que segueix. De les frases cèlebres de George Bush, citades a un article d’Umberto Eco : “No és la contaminació el que amenaça el medi ambient sinó la impuresa de l’aigua i de l’aire” (8-01-01). “ Estam a favor de treballar amb ambdues parts per dur el nivell del terror a un nivell acceptable per ambdues parts” (2-10-01). “Vostès també tenen negres?” Ho demanava al president de Brasil F. Cardoso” (20.04-02).

Enrique Linch, critica al suplement “Babelia” de El País, el llibre “Rastros Kármicos” de E. Weinberger : “...Otra cosa es que el lector participe de la típica “espiritualidad” sin trancendencia de la cultura “new age”. Si fuera éste el caso, el libro es muy recomendable : por una vez se despliegan toda suerte de esoterismos sin hacer intervenir a los extraterrestres”.

Jordi Benito (artista conceptual) : “Complexitat més anticipació igual a incertesa més acció”. Ho deu haver consultat amb Jacques Derrida ?

Descripció del pintor Corot, feta per un propietari d’una casa molt famosa de subhastes: “Pintà uns mil quadres, dels que dos-mil són als Estats Units”.

No cal fugir, a aquest jardins, del aforismes clàssics, però no val abusar-ne. Abraham Lincoln : “Deu té preferència per la gent normal; per això en va fer tants”. Epicur : “ Retira’t dins tu mateix, sobretot quan necessitis companyia”.

He trobat dues anotacions fetes en un torcaboques de bar, una molt clara – “Más mató el jamón, que la santa Inquisición”- premonició de la fatalitat del colesterol, i una altra que no entenc molt bé el que posa, pareix que diu Pere Rovira, la trob enginyosa i inquietant : “Probablement el teu millor amic o amiga, no és el teu millor amic o amiga”.


"S'ARRUAL JAZZ MORT" ENREGISTRA UN DISC EN DIRECTE. Climent Picornell.

jcmllonja | 24 Maig, 2005 21:22

S’ARRUAL JAZZ MORT, l’enregistrament del nou disc i un servidor.

Climent Picornell.

 

Passar gust en un concert és un dels plaers dels quals un encara pot bravejar. És el meu cas. Va ser dissabte passat a l’Auditori de Sa Màniga (www.samaniga.com) de Cala Millor a Sant Llorenç (Mallorca), que m’envien la seva programació al meu email. Els vuit músics de “S’Arrual Jazz Mort” enregistraven, en directe, el seu nou disc. Tocs de “dixie” aplicat a versions de standards i moltes coses més. Res els és impossible. Però més que això el que m’agradà fou la seva professionalitat, entesa com a domini dels instruments, el que els possibilita una molt bona desimboltura damunt l’escenari. Això així, no fa passar pena a l’espectador, que es pot concentrar amb la música i disfrutar. Les seves “adaptacions” tan de lletra, com de música, excel.lents. Aconseguiren que tot el públic participàs amb ells, no hi cabia una agulla, i, amb quadern i un llapis, que corria de mà amb mà, pertot l’ Auditori de la Màniga, establiren la complicitat de que tothom sortiria als crèdits, com a participant en els cors i efectes especials. Un servidor va fer de trombó de vares, des del galliner. Que hi quedi constància.

Deia que les lletres, els donen una càrrega especial. “Stormy weather”, per exemple, va agafar per a mi un nou sentit, avesat al : Don't know why, there's no sun up in the sky , Stormy Weather, since my girl and I ain't together. Keeps raining all the time ... i tot això. Sense deixar de banda el rius de Babilònia, dels quals el mestre Quimi Portet, al Teatre d’Artà, ja ens feu el seu versionat ( per cert que li he de dir a n’en Portet – www.quimiportet.com - que ha sortit un llibre que es diu “El món és pla” , com el seu disc). El cas de Babilònia va ser també el primer assaig que feu la Coral de la Universitat de les illes Balears , en la seva història ( per cert, també, que li he de dir al mestre Joan Company, com està el nostre viatge d’aquest estiu a la recerca de l’ectoplasma de Johan Sebastian Bach).

Bé. Bravo, per “S’Arrual Jazz Mort”. El meu amic Pere que m’acompanyà a Cala Millor i que no els havia sentit mai, se’n feia creus i em demanava discografia.


El seu posat musical entre Nino Rota, les bandes del Cotton Club, fent versions des de Sisa fins a Sting, en català, amb la veu apropiadíssima d’en Toni Isern és un bon cocktail. De bon de veres. Si aquest estiu els veis anunciats per festes majors, pegau-hi un bot. A la fresca han de millorar encara més. I quan surti el disc, ja ho sabeu...( ja ho sabeu vol dir afluixar un parell d’euros).

 

Si en voleu saber més coses vos deix amb una entrevista que els feu Pere Santandreu per al web de l’ajuntament de Sant Llorenç  :

Enregistrament en directe del nou CD de S'Arrual, aquest dissabte dia 21 a les 21 h.
L'entrada és de franc i únicament es distribuirà a la taquilla a partir de les 16 h del mateix dia.
17 - Maig - 2005, 12:30 Fa més de deu anys que redolen i en veure’ls arribar el públic no instruït pot pensar que són una guarda d’arreplegats. Ho varen ser. Uns arreplegats, quatre amics que s’ajuntaren per passar l’estona fent música. Però que siguin una banda d’arreplegats no vol dir que no siguin bons músics, ans al contrari. Pertot allà on passen agraden i sorprenen, per la seva versatilitat, pel seu bon humor i per la seva capacitat d’interpretació musical. Són S’Arrual Jazz Mort, un grup que viu i fa viure la música en directe i que el pròxim dia 21 ja enregistra el seu segon disc a l’Auditòrium de Sa Màniga. En parlam amb un dels seus fundadors, el guitarra i banjo Delfí Mulet.


(Continua aquí : http://www.santllorenc.com/noticies.pl?nid=744 )


10.000 visites al bloc. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 20 Maig, 2005 16:06

M'ha sorprès trobar un contador de visites al meu bloc. He passat les deu mil. Hi ha molts despistats que pasturen i googlegen ! Ho coment a en Guillem Mudoy que m'envia una imatge pel cas. 10.000 eren els grecs que quatre segles abans de Crist, Xenofont conduí per terra enemiga de retorn cap a casa, ho conta, en part a l' Anàbasi. Títol que retroba Saint John Perse, per un del llibres de poemes més enorme que s'hagin escrit : "Anabase". Després de l'imatge d'en Mudoy, podreu llegir la "cançó" que clou el poemari.


( "10.000" . Imatge : Guillem Mudoy).


La darrera cançò de “L’Anàbasi” de Saint John Perse

C H A N S O N

Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...

Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre,
appuyé du menton à la dernière étoile,
il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir.

Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur...
Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour.
Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance.

Chanson de Saint-John Perse




MÉS "HAI KAIS" MALGARBATS. Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Maig, 2005 13:58

MÉS HAI KAIS, un poc malgarbats, de la sèrie "El pas del temps".


Què serà de nosaltres ?
La pregunta em desassossega.
L'enyorança del pare em retorna la calma.

Text : Climent Picornell.
Imatge : Guillem Mudoy.

Gabriel Escarrer i Gabriel Barceló : els hotelers i la problemàtica dels "honoris causa" de la UIB. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Maig, 2005 22:47



Gabriel Escarrer, “Honoris Causa” de la UIB ; Gabriel Barceló, NO “Honoris Causa” de la UIB (encara ?).

Climent Picornell


Sembla que un altre intent per fer doctor Honoris Causa de la UIB a l’hoteler Gabriel Barceló, fundador d’una de les cadenes hoteleres més importants de Balears, avui gestionada per les segones generacions, no ha anat bé. El degà de la Facultat d’Econòmiques no aconseguí reunir els vots suficients, ja que cinc abstencions i una dotzena d’absències ho impediren. Aquesta història, que contaré més envant, té dos precedents. 1.- Un hoteler molt important, Gabriel Escarrer ja és Honoris Causa per la UIB; 2.- La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears, ja demanà fa anys l’Honoris Causa per Gabriel Barceló. Avui els contaré el primer precedent, el cas de l’Honoris Causa de Gabriel Escarrer; tot això inserit en la temàtica de si els hotelers importants mereixen aquests nomenaments, arrebossat tot aquest tema amb la coneguda acusació de la “satanització” o “demonització” dels hotelers, una rondalla, aquesta, que tengué un capítol important, amb l’”Ecotaxa” i la subsegüent complicació política, amb els hotelers com a uns dels principals protagonistes.

Ara, però, tractarem el tema de Gabriel Escarrer ( avui, un dels homes més rics del món segons la revista “FORBES”), en un article meu de fa uns dos anys, publicat al Diari de Balears.

Gabriel Escarrer

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (1)

Climent Picornell

“El párroco de El Terreno conocía bien a aquel joven medrado y de pelo rizado que ahora le pedía la intercesión ante doña Carolina Arozarena, la propietaria de un caserón de tres pisos de paredes de piedra viva que hacía las veces de hotel. El chico que había sido monaguillo...”. El “chico” en qüestió era Gabriel Escarrer, avui un dels homes més rics d’Espanya i al front d’un grup que figura entre els “Top-ten”, els deus primers, de l’hoteleria mundial (www.solmelia.com ). Els estalviaré el repàs dels cents d’hotels que gestiona, els milers de llits i de treballadors i els milions d’euros de facturació. Molts. Una carrera fulgurant, des dels inicis, lloguer de l’Hotel Altair, 60 places, relatats a una espècie d’hagiografia : Sol Meliá. El viajero universal.( Ed. Pirámide.2001).

La notícia l’han duita el diaris, Gabriel Escarrer i el rector de la UIB han signat un conveni de creació de la “Càtedra Sol Meliá d’Estudis Turístics”. Sol Melià la financiarà amb 300.000 euros.

El cas és exemplificador, per motius més generals. Josep Melià que creia fermament que el turisme havia generat una nova classe dominant, a la qual denominarem, per dir-li qualque cosa, nova burgesia, integrada bàsicament per hotelers que s’haurien enriquit amb el turisme. Al mateix temps creia que era una classe sense nord social, més preocupada del seu negoci, estrictament, que de tenir, també, un concepte de país. La idea és atractiva i s’ha de matitzar. El “país” com l’entenia Melià des d’una òptica més nacionalista, tal vegada no coincideixi amb el “país” dels hotelers, pels quals “fer país” podria voler dir crear riquesa, llocs de treball i això, ja seria una aportació més que suficient, significativa i dignificadora de la seva tasca. Aquesta tasca no seria reconeguda a bastament pel denominat “Pacte de progrés”, coalició de govern autonòmica, representant dels sectors de centre-esquerra-nacionalista-ecologista, els quals en comptes d’agraïr-los el seu esforç, els “penalitzaria” fent-los cobrar, recaptar o pagar l’ecotaxa, un tribut que grava l’estada dels nostres visitants, només a ells, que ja paguen impostos a voler. Al mateix temps, un percentatge de planta turística irregular o il.legal, que segons els mateixos hotelers, representa prop d’un 40 % del total, s’escapoliria de l’ecotaxa. Aquest fet l’han considerat una befa al seu important paper. En resum, mantenc que la percepció i la valoració del fet turístic a Mallorca per part del seus residents no és homogènia i va des de l’espectre de gent que creu que el turisme és el mannà, i els hotelers els grans profetes de la bonaventura, fins als que consideren el turisme una pesta o una plaga i els hotelers uns aprofitats, quasi uns pocavergonyes. Caldria quantificar els diferents grups de gent amb opinions consemblants.

Fa catorze anys la UIB decidí nomenar Gabriel Escarrer doctor Honoris Causa. No fou una decisió senzilla per a la institució, ni per a la Junta de Govern que ho decidí, amb fortes discussions, ni per al Consell Executiu que presidia l’aleshores rector Nadal Batle. I dic que no fou una decisió senzilla perquè dins els ambients universitaris mallorquins es reproduia la percepció social del valor del turisme i, gosaria dir, molt més dels seus efectes negatius, encara que s’acceptaven el seus beneficis. Al campus, majoritàriament, es veia Gabriel Escarrer com un empresari triunfador i aliè al món universitari i, per a alguns, l’expressió perfecta dels qui havien sotmès Mallorca a un stress ambiental excessiu ( per dir-ho finament), sense cap taxa de retorn.

S’estengué pels ambients i departaments universitaris una remor : que es feia Honoris Causa a Escarrer a canvi de doblers per a la UIB. Talment com, deien alguns, es feia a les universitats nordamericanes.

A canvi d’Honors, peles. Una espècie de “Do ut des” , et don perquè tu em donis, que diu el principi llatí recollit en el Digest de Justinià. No se sabia molt bé com es faria el suposat tracte. Un edifici, una biblioteca, una sponsorització... N’hi havia alguns, més sabuts, que deien fins i tot les xifres : de 100 a 300 milions de pessetes. Remors. Fum.

El cas és que Gabriel Escarrer llegí la seva lliçó d’ingrés al claustre de doctors titulada “L’oci, el negoci, l’ofici”. Ho feu en català de Mallorca, llengua de ciència...”El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats”. “No més ciment que ofegui platges i arrassi boscs”. La recoman, alguns anys ha estat lectura obligatòria a les meves classes. És un pamflet bàsic, per entendre una part de la història i la sociologia del nostre desenvolupament turístic.

El Doctor Escarrer venia i ve, vestit de toga, birret i musseta a les inauguracions de curs, com a membre que és del claustre. Més d’una vegada el me mir, de coa d’ull, assegut prop d’un servidor : ell, tan ric, jo...no tant. Els dos, disfressats amb el nostre vestit de gala universitària. “Gaudeamus igitur...vivat professores, vivat academia”. Del “cambalache” : res de res

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (i 2)

Climent Picornell

No fa molt vaig sentir un dels fills de Gabriel Escarrer, Sebastián, parlar d’una inversió que faria Sol Melià, com “el retorno de los diezmos”. Amb aquesta expressió, quasi bíblica, volia significar que la seva cadena es plantejava retornar a la societat una part del que havien guanyat. Es tractava d’una inversió en el món d’Internet, juntament amb el Banco SCH, Planeta i AOL. Ubicarien al Parc Bit un dels centres de serveis. La inversió de conjunt era molt elevada. És, aquest però un altre tema, coincident amb el primer, com ho és el plantejament del paper de les “segones generacions” dels hotelers mallorquins, algunes d’elles ben expressives de l’abandó definitiu d’alguns dels nostres trets identitaris. Què hi farem! Donarem la culpa a la globalització, si ningú la vol tenir.

Deia, que deien, que Escarrer donaria doblers a la UIB, a canvi o en agraïment al seu nomenament com a doctor Honoris Causa, l’any 1988. Idò no arribaven. La qual cosa feu que, pel campus, entre els qui trobaven els hotelers indignes de benhaurences i causant de malifetes mil i els qui trobaven que Honoris, sí, però a canvi de rèdits per a la institució universitària...es va anar creant un estat d’opinió negatiu sobre aquest affaire. La malifeta, és un dir, la pagarem, és un altre dir, Nadal Batle i el seu equip : “s’han deixat enganar”, era el comentari generalitzat. I a més, altres hotelers insignes ho podrien demanar, també, i entraríem dins una reacció en cadena de greuges comparatius. Cosa hi hagué, d’això dels greuges comparatius. He de dir que tot prenia la forma del rum-rum. Un “pour parler” que diuen els francesos.

Nadal Batle, i amb això coincidia totalment amb ell un servidor, érem ben conscients que la introducció del turisme i la hoteleria a la universitat havia de ser un camp prioritari, un àrea d’excel.lència. I jo crec que ho demostràrem. Desde la decisió valenta d’implantar els estudis de turisme ( fregant l’al.legalitat) amb l’ajuda del conseller de turisme Jaume Cladera; la constitució del primer Títol Superior de Turisme de totes les universitat espanyoles, la ubicació de l’Escola d’Hoteleria al campus...Per als universitaris més tradicionalistes, això del turisme dins la universitat era una afronta, una baixesa, un mal-te-toc pesta. Vaig defensar a Madrid la creació d’un grup d’estudi del turisme i l’oci, ja fa anys, gran part dels presents em miraven com um flastomador. A l’administració central passava un quart del mateix, els pareixia que això del turisme anava tot sol i que només s’havien de preocupar de cobrar. Ara, és cert , és un poc diferent. Fins i tot hi ha, des de fa un any, un camp de bonificació de la recerca universitària que és diu : turisme, oci i esport.

La proposta del nomenament d’Escarrer, feia part d’una estratègia calculada d’introducció del món del turisme a la UIB. Molt de pics vaig haver de justificar l’Honoris Causa d’Escarrer en què la universitat no només honora pintors maleducats, frares llatinistes o filòsofs marxistes. La Universitat té una gran àrea dels seus estudis dedicada a l’economia, els negocis i l’empresa. I el paper d’Escarrer, transportat a la seva àrea, negocis i empresa, podia valer tant com el d’un poeta, un misser important o un informàtic ( aquí vull recordar que Vinton Cerf, un dels pares d’Internet és Honoris Causa per la UIB. Hi hagué, també, els seus més i menys, ben defensats, per Llorenç Valverde). Amb aquesta justificació anterior hem hagut d’aguantar mitges rialles i mirades comprensives, com qui diu : bé, idò...si tu ho dius.

Ara, “last but not least ?”, han arribat doblers. Perquè la Universitat, com el món de l’art, com quasi tot, necessita doblers, com més millor, per al seu bon funcionament. 60.000 euros cada any, durant un lustre, per una càtedra, la “Càtedra Sol Meliá d’estudis turístics”, més 12.000 euros amb forma d’un premi, per a la UIB i la gran àrea tranversal dels estudis de turisme i hoteleria. És una bona notícia i cal felicitar les persones de l’equip de gestió de la UIB que han duit les negociacions i, també, a l’empresari hoteler, que ha incitat a altres hotelers a imitar-lo. Propòs que una part dels doblers s’usin per estudiar els efectes del turisme sobre la societat i el medi ambient i per analitzar com perceben els residents, els indígenes, els nadius, el fet turístic. Basta un part petita. La sostenibilitat turística se’n pot dur la tallada grossa i ja va ben grassa.

Catorze anys després, l’hoteler Gabriel Escarrer, un dels leaders anti-ecotaxa ha fet un gest : retornar el delme, com deia el seu fill Sebastián. L’hagués pogut fer fa un parell d’anys. Ens haguéssim estalviat, els qui punyírem per fer-lo Doctor Honoris Causa, molts de mal de caps de política interna universitària. També és ver que si no l’haguéssim proposat, encara ens n’hauriem estalviat més. De mals de caps, vull dir.


Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 11 Maig, 2005 22:12

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples.


Climent Picornell


“Abans, dir el que cal dir. / L’objectiu d’aquesta vida / és tenir sensacions”.
 
Compr a na Joana, “Confitera”, de la Llibreria del Campus de la UIB, “Rudiments de saviesa” ( Editorial Empúries, Narrativa 250, -narrativa?-, 22 euros), d’en Miquel Bauçà, ( Felanitx 1940 - Barcelona 2004), nou de trinca. “Vols venir a morir amb mi? / Serà com un sacrifici.../ És pels déus. –Jo no hi crec / i no en tinc ganes. Prefereixo / fer-ho sol, car és més bell. / No m’agrada fer aquells actes / que, inevitablement, /donen força a l’estultícia”.
Després de la seva mort, tot sol, volgudament ermità, a l’eixampla barcelonina, aquests versos cobren nous significats. No sabia on dirigir-me per pegar les primeres fullejades al llibre. Vaig provar de fer-ho dins “La Sardana” –nom amb que els estudiants han rebatiat una escultura de Ben Jakober- una imatge amb els braços alts, buida per dins. Hi feia molta calor, vaig tenir com un acubor. Vaig passar per Cas Jai, devora la prunera vermella que va sembrar Antoni Tàpies, però la piscina és plena de pedres, a caramull, fins a damunt de tot –“Vamos a Nadal en tu piscina”- me feia mal d’ulls. He anat a veure si l’arbre més antic del món, un Gynko biloba, ja havia tret fulles enguany –ja en treia- i he acabat davall la morera “número 992”. Ara, als arbres els han posat un nombre; bona ombra i bona companyia : mèl.leres ximples. La població de mèl.leres, delmada pels pagesos a força d’esquitxar productes químics, s’ha refet i les colles van a tota. Al campus de la universitat, amb els estudiants que no les empipen, han tornat ximples, com ho són al nord d’Europa els estornell dels parcs públics. Al nord enllà on la gent era més neta i tal i qual... com canvien les coses amb poc temps. Em ve a la memòria l’extraordinària metàfora feta per la mare d’un universitari felanitxer, endolada : “me va fer anar, un any, vestida de mèl.lera...”.

“Què deu ser el medi ambient / Per mi que ha de ser Amèrica” ( Aquest Bauçà !)



He parlat molt d’en Miquel Bauçà, no només dels seus escrits, sinó de les seves actituds, de la seva vida i de la seva mort, que tot sigui dit de pas m’interessen tant o més que la seva poesia, perquè no ? Amb en Pere E., “Nou sous”, o amb n’Andreu M., “Timpano”, crec que entre els tres seriem ben capaços de fer una vertadera ruta del seu modus vivendi ( i morendi). El poeta Miquel Bauçà, “Meravell”, mort un dia de desembre de 2004 i descobert, inflat com una balena, a requeriments dels veïnats per l’olor insuportable que s’escolava del seu pis, on hi tenia diversos ordinadors, no massa nous, endollats, com un cybercafè de barriada, algun d’ells encara pipellejava, quan entraren els representants de l’autoritat. “Una escala axiològica /em fa veure que el valor/ d’haver estat un eremita / és el màxim que he gaudit / en el sí d’aquesta terra”. El diàleg d’heptasíl.labs a “Rudiments de saviesa”, continua amb la tasca que es va imposar en Bauçà, ja des de “El canvi” (1998), “Els estat de connivència” (2001), “Els somnis” (2003). Si més no, més diàlegs ficticis, fefaents, a quasi totes les seves entrades. “Vols venir al meu funeral ?/ Tinc entrades. Coreògrafs /de gran vàlua, que no fan/ cap soroll ni prenen drogues, organitzen el conjunt/ -grandiós i fora mida- / de les intervencions / rituals de l’espectacle./ -Tu just ets un vanitós ./ Prefereixo caçar llebres”. No sé qui li va dir “poeta foraviler”, com a n’en Miquel Barceló, li va dir aquell, “pintor agroramader”. Veurem que ens espera a “Certituds immediates” (inèdit), probablement més de la mateixa cosa aquesta que va fer els darrers anys. Mitificant el somiar.

Telefon a Eliseu Climent a València, li deman quan de llibres li queden de “Notes i Comentaris”, amb el qual Miquel Bauçà guanyà el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1974 i els hi reserv tots. Si en voleu, ja ho sabeu...en quedaven vuitanta exemplars. Per regalar (“Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana / El mossèn amb una espelma, / estira la persiana.”). El cas és, però, que l’apropiació de Miquel Bauçà per part dels diversos conjunts de lectors i hermeneutes és un fet ben particular; des del seu paralel.lisme amb Nietzche -a la web de Antoni A. “Claret”(www.mallorcaweb.com/mag-teatre/bauca/nietzsche.bauca.html )- fins a l’homenatge que li feren a la seva vila nadiua de Felanitx, la “Primavera Folk : 20 lectors i un músic interpreten Miquel Bauçà” ( 23 d’abril de 2005). Hi vaig.

Hi encontr el regidor del PSM Jaume Binimelis que és l’instructor per part de l’Ajuntament de fer Bauçà fill predilecte o una cosa així ( l’hi ha encomanat la batlessa, que és del PP; tots els intervinents signen a favor, menys un, “bossa” o “bossot” ?, que diu : “si fan a aquest, fill predilecte, hi poden fer, també, na Bet de sa plaça”). Això es fa al teatre municipal o auditori, ornat amb les figures de troncs de figueres de n’Andreu Maimó, a qui vaig conèixer sopant de bovers frits, amb en Maikel Figaseca. Poca llum a l’escenari ( record un article que publicà Empar Moliner de la llegida de poemes d’en Bauçà a Barcelona, “ Loca academia de policía” : “Si nos reímos ante un texto de Bauçà, un comisario nos reprende porque su obra “no es ninguna broma”). Vint personatges, més en Joan Manresa i en Joan Bibiloni que canta allò que fa ell amb lletres d’en Bauçà. Algú llegeix coses dels seus darrers llibres, molts pocs; en Guillem Frontera va tenir l’encert de llegir la nota de l’autor, que hi ha al final de l’”Obra Poètica” (1987), una autobiografia comprimida, de mitja pàgina, que acaba diguent : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fe esment de res especialment notable.” Es repeteixen lectures dels poemes que ha triat la gent. I ho trob molt interessant. El “hit parade” és com segueix. Quatre pics es llegeix : “Una vegada encara, anit, torno a pensar / que si no t’haguessis mort com et morires...”; Tres : “ Al final, s’ha comprovat, els camells/ arriben a passar pel subtil cós d’una agulla...; i tres més “ Si arrib a ser vell, / em deixaré crèixer la barba tot el que vulgui...”. Els poemaris de la primera època de Bauçà triomfaren.

“M’he posat en mans de Déu. /Ja veurem allò que passa” (“Rudiments de Saviesa”). Idò.


TEORIA I PRÀCTICA DEL "TREMPÓ" MALLORQUÍ. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Maig, 2005 21:15

Teoria i pràctica del “trempó”mallorquí.

Climent Picornell

Avui he fet el primer “trempó” de la temporada. El prebe, mallorquí, anava a 9,30 euros el kilo. Un m’ha costat 0,96 cèntims. Amb això del preu dels prebes mallorquins primerencs, ma mare avui em diu: no he trobat “prebes d’Oriola” enlloc. Mai li havia sentit a dir. “Què són els de trempó?” Demana un oient. “No! Són els de torrar. Als altres els diuen prebes verds”. “O italians”, contesta un que passa. “No, no, no, els italians són més prims de carn, més llargs i més verdots”. I a partir d’aquí es va desfent un vertader brain storming sobre els prebes i el trempó.

Anem, idò, a posar les bases definitives sobre el trempó. Probablement algú ja ho deu haver fet, potser en Frontera al “Diari de Balears”, o en Manresa, un diumenge a “El País”, ho desconec, però com que ja hi ha tesis doctorals sobre el pa amb tomàtiga, la cuina mediterrània i altres pretenciositats connexes, mai no se sap.

Andreu Terrades (“NEÓ DE SURO” : Cossier amb revolver). 1976

El trempó, senyores i senyors, per si no ho sabien, és una mescla harmònica, proporcionada i afinada de tomàtiga (pelada o no, amb les llavors tretes o no), prebe verd (no del gruixat de torrar, per favor, no!) i ceba mallorquina. Oli i sal i res pus. Res pus. Tot la resta que s’hi posi, o li llevin, són variacions apòcrifes sobre el mateix tema. Que admet afegitons, tants com es vulguin, però ja no és trempó de bon de veres. Que si sa padrina hi posava poma, va bé; que si un parell d’olives o tàperes o fonoll marí, bé...; que si una llauneta de tonyina, ja no tan bé, i no en parlem d’afegir-hi altres barbaritats, com aquestes banderilles d’envinagrat : això no és trempó, és com la sangría que donen als guiris per devers la vorera de mar.

Havíem quedat en què la mescla havia de ser harmònica i proporcionada. Primer les quantitats. Molta tomàtiga, molt menys prebe i, encara menys, ceba. Les qualitats a un servidor, avui en dia, li costen un potosí de localització; deixarem enrera les varietats en risc d’erosió genètica, però les tomàtigues “muchamiel”, amb una polpa esponerosa, ja són males de trobar, les de “colló de boc” de forma aperada i poc àcides, un ha de mirar qui les ha cultivades i... tot va així. El mateix podem dir dels prebes, han de ser d’un verd blanquinós, un poc sucosos, n’hi ha que d’estentissos no fan comprera i la ceba, mallorquina, blanca i tendra, la forastera és massa coventa, massa potent, “mata tot lo altre”. És, per tant, una condició prèvia al trempó saber-ne triar els elements. I obrar-los bé. El trempó, com determinats aguiats mariners, es feia ràpidament i sense gaire concessions a les presentacions, és per això que no discutirem molt si la tomàtiga va bé que sigui, o no, pelada. El tema de llevar-li les llavors, algú ho troba convenient, algú altre creu que el líquid i l’espècie de gelea que les enrevolta forma part del suquet necessari a l’harmonia del resultat final. Ad libitum en aquesta qüestió. El prebe, ben net, obligatòriament sense llavors, els més puristes diuen que esbocinat amb les mans, que no toqui ganivet i la ceba, tallada de per llarg, no es pot admetre un trempó amb la ceba tallucada i picadeta : una mica de serietat amb les coses de menjar!

Trempar, en mallorquí, vol dir mesclar i condimentar, principalment l’enciam, l’endívia o les cames roges i altres mescles de verdura com el trempó o el farcit dels cocarrois. També es trempa la carn de les panades o el “pastó” abans d’omplir les sobrassades. Ho he sentit aplicat a afinar bé un instrument musical, trempar les xeremies (“Das Wohftemperierte Klavier” s’ha de traduir per “El clave ben trempat” de J. S. BACH) i a posar al bon punt aigua calenta i freda, trempar l’aigua. Per als catalans, trempar, és, avui en dia, sinònim d’enravenar. La trempera matinera, que no és trempera vertadera i tot això. A algunes comarques però, trempar i amanir conviuen. Per tant si trempar vol dir mesclar, remenar, combinar i condimentar aquesta és una altra de les accions seqüencials de la construcció d’un bon trempó. Tomàtiga, prebe verd, ceba, sal i oli. O oli i sal ? Quin és l’ordre prevalent ? I no són qüestions tangencials, en el pa amb oli el fet de posar primer l’oli i després la sal, pot esgarrar tota l’arquitectura prèvia : primer la sal i després l’oli. En el trempó es pot ser més laxe, es recomana primer la sal i després l’oli, però així com passa en els plats aguiats, es pot rectificar. No s´ha d’abusar. Ha de quedar humit, però no hi han de nedar, els ingredients ( Mon pare contava sempre un acudit amb l’oli com a protagonista : a un convent de monjos l’oli, objecte preuat , era administrat pel pare abat que s’encarregava de posar-lo damunt la llesca de pa de cada un dels frares. Kyrieleison, deia mentre en posava un rollet amb la setrillera; Kyrieleison, un altre rollet al frare següent i així fins que, al final, li tocava a ell, el roll que s’administrava, llarguíssim, era sincrònic amb l’acabatall del cant : Kyriie-eeee-eeeeeee-eeee-eeleison! Els lectors més joves tal vegada no ho sabran interpretar, però no tenim temps d’entrar en la problemàtica de l’ensenyament de la religió o les religions). Alerta, per tant , amb l’oli i, sobretot ara, amb les olioteques i el sursum corda dels olis moderns. Un oli verjo amarga massa el trempó, era, però, l’oli escàs dels trempons “d’en temps primer”. Amb un bon oli d’oliva, n´hi ha més que a bastament.

Ja està? Ni d’un bon tros! Queda com dur-ho a la boca. Això de menjar el trempó amb forqueta i plat individual és una cursilada de panesillo ciutadà. Quan ho veig em fa peguera, ben igual del que li passa al meu amic valencià Josep Piera quan veu menjar una paella amb forqueta: tothom l’ha de menjar amb cullera, dins el caldero i davant-davant el seu territori. El trempó és menja dins un únic plat, col·locat enmig de la taula i amb un tros de pa i els dits que fan d’agafatall. Els trossos de pa, es van amarant i, fins i tot, és permès i recomanat, sucar-los amb el brouet que va deixant la sàvia mescladissa dins el gran plat comunitari.

No cal passar-se de puresa i primmirament, dirà algú. Així que coques de trempó, admeses, però poques més variants, si de cas el “gelat de trempó” de la gelateria Can Miquel. Però s’ha d’anar viu i tenir esment, com deia un ex-emperador austro-húngar: “els meus súbdits començaren per posar excusats a ca seva i acabaren fent la revolució”. Ja se sap: es comença per prostituir el trempó i s’acaba dins les urpes de la globalització. O, el que és molt pitjor, del multiculturalisme, que no sé molt bé que és, però deu ser una cosa com quan la nostra veinada ens obliga a menjar un plat africà, que ha après a un curset d’estiu o, el que ja no és sofridor, el seu home que practica un “musaká” o un “bana ganusch” amb nosaltres com a conillets d’índies. I encara que l’albergínia sigui l’ingredient principal, on hi hagi un bon trempó a l’estiu... que es llevi qualsevol altra mescla desafinada.





SAMUEL ETOO i ELS DÉUS MEDIÀTICS. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Maig, 2005 10:14

SAMUEL ETOO i la reflexió mediàtica. CLIMENT PICORNELL.

Vaig assistir a la clausura del cicle “MITJANS DE COMUNICACIÓ : ÈTICA I PODER” que havia organitzat La Fundació La Caixa de Palma (Mallorca), coordinat per Carmel Bonnin, president de “Justícia i Pau” de Mallorca. He anat a quasi totes les sessions. L’anterior la va impartir en Vicenç Partal, ànima del conegut portal d’Internet , “VILAWEB”, presentat per Benjamí Villoslada, “Bitassa a lloure”.


(Climent Picornell; Samuel Etoo; Miquel Àngel Manresa. Fotografia : A.M.)

En aquest cas, ahir, Andreu Manresa, el periodista felanitxer, corresponsal de EL PAÍS a Palma, entrevistà –de forma àgil i intel.ligent- a Samuel Etoo.El futbolista, ara del Barça, abans del Mallorca, és un personatge important, només calia veure la quantitat de càmeres de TV presents a la sala de la Fundació.

La cosa anava de la repercussió i el poder dels “déus mediàtics” i de l’ensamblatge amb un ”star system”que sol devorar als qui es deixen o no poden controlar el seu propi poder. Etoo, va ser sincer, tan revisant el seu passat d’al.lot camerunès pobre i amb voluntat de triomfar (“essent futbolista professional i que els meus em vessin per televisió, ja n’hagués tengut prou”), com repassant l’actualitat del seu país i examinant el perquè dels immigrants africans cap a Europa (“quan es retorna un immigrant il.legal al Camerun, l’estant matant en vida” o “al meu país els doblers els tenen, tots, quatre o cinc persones, que es preocupen més de fer-ne més, que de desenvolupar correctament el país, no són lleials amb el Camerun”).

Els crits racistes o les expressions simiesques per insultar-lo foren ponderades per Etoo, responsabilitzant, sobretot els pares, els majors, ja que els infants, aprenen d’ells (“cal educar a la gent que va als estadis” o “clausuraria un estadi per aquests motius”). Al recordar-li Andreu Manresa la problemàtica que generà el seleccionador espanyol Luís Aragonés amb els seus comentaris racistes, Etoo l’exculpà diguent “ vostès no saben el que s’arriba a dir als jugadors per motivar-los en els vestidors, Aragonès, no ho hauria d’haver dit, però jo tenc proves fefaents de que no és racista, ni d’enfora” i posà l’exemple del fitxatge de Finidi pel Mallorca, a instàncies d’Aragonés, quan el jugador passava per dificultats.

Un apunt al diari “Diari de Balears” d’avui, però, fa notar la doble moral d’Etoo, al referir-se als comportament xenòfobs o racistes dels pares quan van als camps de futbol amb els seus fills i l’acusa d’irresponsabilitat “al no reconèixer el fill que tingué amb una cambrera italiana a Palma”.

Després de conferència, al quart pis de l’edifici modernista de l’arquitecte Lluis Domènec i Muntaner de la “Fundació La Caixa de Palma”, en una sala amb un quadre extraordinari de Sebastià Junyer de la Serra de Tramuntana de Mallorca, vàrem poder comprovar el que ja s’intuïa. Etoo és una persona sincera, llesta i que, per ara, sembla que controla el seu paper de “Déu mediàtic” que li ha conferit el fet de cobrar un dineral per jugar bé al futbol, la qual cosa el fa tenir una repercussió desmesurada en els mitjans de comunicació, com digué ell, a la “màgia de l’home blanc, que és la televisió”.


BALEIGS. Climent Picornell.

jcmllonja | 04 Maig, 2005 09:22

 

No hi ha res més patètic i entranyable que aquestes trobades amb gent amb la qual hi vàrem estudiar o fèrem alguna cosa de nins. Massacrats pel temps, ens refugiam dins els territoris de la infància. Tanmateix ja ho sabeu : no hi ha més paradisos, que els perduts.

 

BALEIGS

Climent Picornell

Passats els cinquanta feim balanç de més de mitja vida, amb persones que visqueren amb nosaltres passions i sentiments, resguardats i protegits, però, en els paranys feliços de la infància. Una de les cerimònies taumatúrgiques d’aquests rituals són els dinars o sopars de “quintos” o de batxillers.

Primer, l’aspecte: només queda un poc de fesomia dels cossos deformats; un, que conserva una cabellera negra, es tenyeix; a l’altre, no li queda cap pèl al terrat; el de més enllà, es va fer sembrar, com a manadets, un parell de solcs de cabells damunt el cap que li prengueren malament i hagué de dur capell o gorra una bona temporada ; els colors blancs,  blancs i negres, més blancs que negres.

Segon, la història: el pes de la història del grup és molt inconnex i poc relacionat. Alguns amb càncers terminals, ja són morts; dos o tres “by passos” al cor; uns amb fills morts en accidents de trànsit; separats a balquena, ja de grandets; un, eixorc, que ha adoptat una nineta xinesa; quatre guardant alzheimers a ca seva –pares o mares- i, a altres, els hi guarden a una residència; un molt ric, dos o tres pobres, un arruïnat i abandonat per la seva dona; un altre que l’encalça la justícia per negocis rars amb el batlle del seu poble d’adopció...

Segueix la història: quatre o cinc que tenen néts; una filla d’un, casada amb un fill d’un altre. Fills enganxats a la droga de les més dures; un altre, cap d’una ONG; un, ha quedat a Barcelona amb un arquitecte arxifamosíssim...

Tercer, sedassar: xerrant de sexe, de les ganes de fer-ho, de com està de bona la cambrera que serveix, de com ha tornat de vella i desganada la dona; d’uns, sabem que tenen amants; dos s’han trobat anant de putes; un fa classes de com prendre la pastilla blava... De quan ens feien cantar "Montañas nevadas, banderas al viento..." Dels darrers viatges des de Jaca fins a la Patagònia, on el glaciar del Perito Moreno desgela amb un renou abominable; o de les segones residències, moltes llogades a estrangers : "fas un  parell de milionets en negre..."

Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta palms, no us pensàssiu- cap a la jubilació, els qui hi arribin. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixem l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades en un "Me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de Mallorca. "Vos ne recordau quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparagué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té les orelles grosses, aquest que acompanaya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià “Ca mort” i n’Arnau “Rafelino” l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no l’ha fet menar el camió", tornà dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni “Duret” -que morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-.

I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan eren nins.

Bé, la reunió es desfà, adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats i quatre veritats dels primers que han fuit. A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista; a en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees: "Ai, si és el pàncrees no té remei!"

Pareix com si d’una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.

________________________________________________


"Baleigs" ho deia molt el meu padrí. Quan tenia molta de gana : "em fotria els baleigs i tot..." Es referia a les restes que quedaven damunt el sedàs de l'era, l'erer, després de sedassar el gra  -trossets de branques, pedretes, caragolins´...- que se tiraven. Després d'escriure l'article anterior, ja fa temps, vaig trobar per Internet la revista "Baleigs digital", a la qual recoman una visita, així com a les "Edicions atàviques".


ICONOGRAFIA D'UN MAIG. Climent Picornell.

jcmllonja | 30 Abril, 2005 22:39

ICONOGRAFIA

D'UN MAIG.

 

 

    

      

      

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb