Climent Picornell

LA MEVA GENERACIÓ. O UNA PART D'ELLA... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2005 08:34

La meva generació. (O una part d'ella...engrunada entre la "ceba", en Marx, "Mister Natural " i els "Freak brothers".
Vaig rebre la notícia de la mort, molt lluny d'aquí, d'un bon amic. El seu record em va provocar, a més d'una gran tristor, un rot agre, al comprovar com  havíem quedat engrunats entre  blocs d'influències diverses i perverses. D'aquesta engrunada, un servidor, encara en passeja moltes mosteles. Vaig escirure l'article següent sobre aquesta temàtica.


( Shelton i Crumb, grans mestres i retratistes de la meva generació )

La meva generació. O una part, només.

Climent Picornell

M’arriben noves de la mort, molt  derrotat, d’en Joan C., un amic incansable, des de la llunyana Goa, a l’Índia. Pel que em diuen, sense dents i amb els ulls quasi apagats, com a cec, vull dir, envellit, malgrat ser el més jove de nosaltres. El seu record em retorna sempre igual, el veig damunt la seva moto de trial i sempre, sempre, una al.lota darrera, falda llarga i senalla grossa. Era, en Joan, com un espectre, apareixia i desaparexia, de prompte no hi era, però sempre tengué la virtut de trobar-nos, fossim on fossim, per lluny de Mallorca que ens haguéssim fet.

És com si el ves, a la casa de la Font dels Morers, teníem a la casa aigua corrent –de la font-, damunt una era, rodejats de mates de murta, es veia l’illot del Pantaleu guaitar davant Sa Dragonera, una nit de lluna plena d’agost ens esbravarem de parlar i parlar, de totes les merdes d’aquest món i de tots els desitjos que poblaven els territoris del nostre  futur.

Un dia vaig sentir la seva moto, érem al casalot de Can Canals – Don Mariano feia ballar un ou damunt el raig del brollador de la clasta, deia que ho havia aprés per Catalunya-. En  Joan  venia a dir-me que partia i si li podia deixar alguns doblers. Li havien contat que al nord de l’Afganistan la terra era barata i que les pells de les guineus que es comercialitzaven per allà, li serien un bon finançament. L’escoltava, fuma que te fuma, amb aquesta punta d’irrealitat que t’entra, cremant canastros de verdura a la salamandra de la gran sala. Com d’altres vegades, no sabia si anava de berbes, com quan s’havia tret el carnet de conduir de primera especial per poder manar  camions de gran tonatge per travessar tota l’Àfrica, fins al Golf de Guinea, havia de carregar de roba de tons fluorescents que bescanviaria amb queixals d’elefant, deia, i es descotorrava de rialles.

Era un bon mariner i la vela, ho puc ben assegurar, no tenia secrets per a ell, son pare l’havia ensenyat bé, “era l’únic que li preocupava de jo”, sempre ho comentava, “res pus, ma mare morí massa jove”. Amb un filet de cotó penjat al màstil com a únic instrument, sense cap aparellatge técnic haviem anat i tornat del Carib. Durant una galerna, a la tornada, un servidor s’havia agenollat creguent morir, ressant  el “Señor mío Jesucristo...”, en castellà, com el m’haviem ensenyat les monges agustines, tan acollonat estava. En Joan al timó, cantava a les totes el “Moon shadow” de Cat Stevens.

De totes les eixides i tornades, un pic se n’ anà de bon de veres. Després d’un mesos al Pirineus, al mas que en Quique i na Brígida s’havíen comprat –quins altres, aquests, de la cria de cans de bestiar mallorquins, a la London School of Economics, a vendre herbes aromàtiques i mel al mercadet de la Plaça del Pi de Barcelona-, en Joan , partí cap a Afganistan, un país on encara hi havia com un rei que comandava, la invasió russa no havia provocat el que passà després, amb l’ascens al poder del Talibanisme i tota la resta.

D’Istambul demanà més doblers, que li enviarem a una adreça de la “poste restante” de correus, convençuts de què tornaria enrera. A Turquia s’havia topat amb en Julià  i la “Pastora” –un havia abandonat el seu institut  i l’altra la fleca de la seva família a Gràcia i un primer homo enlluernat pel “Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations” de Raoul Vaneigen-, havien acabat visquent a ca nostra –ella en un llit calent i ell a una cama-turca dins el rebost-, en una època on una tropa de brasileiros, dormien a l’entrada que era molt gran, i en Llorenç, que feia de soldat, recitava versos obsesionat per J.V. Foix. Descrigueren en Joan, com sempre, amb amics i rient, al barris del port de l’antiga Costantinoble, bevent i fumant i sense un puta duro.

Segons sabérem, molt més tard, davant l’American Express, agafà un bus ple de xusma i hippies, comandat per un holandès que havia estat mecànic i que feia la ruta Amsterdam-Nova Delhi. Ell, arribà a comprar un parell o tres de quarterades al Nord de Kabul. En Toni C. el seguí, poc després, i pensam que encara hi deu esser, si és viu. En Joan no hi durà gaire, perquè ens assebentarem de la seva arribada a l’Índia a través de les informacions que ens donaren uns familiars de l’ambaixador Nadal, que era mallorquí. Sabérem que l’hagueren d’anar a cercar a una espècie d’ermita per dins la regió de Caixemir, terra de sijhs, aquells de turbant disforjo damunt el cap.

A la fi quedà enrrocat a Goa i enrrollat. Al principi enviava material de tota casta, fins i tot roba i espècies i perfums -encara odii el patxulí i tota la vida serà així- a uns amics de Barcelona. Després el seu rastre s’anà esvaïnt i esvaïnt. Fins que avui, en Manel  que ara, després de passar per formador a seminaris de marxisme és “trainer” de PNL i endevinador professional, després d’haver trepijat els antres més cars d’Europa i les presons més xareques de la península Ibèrica, em diu que en Joan C. és mort. Pobret. Abans de morir digué dues coses. Una : que som d’enfora ! i l’altra : vatuadell me mor! El me vaig imaginar, no és molt original, em sap greu,  com n’Orson Welles a Citizen Kane, el seu darrer mot, Rosebud, que li serveix d’hermenèutica per interpretar la vida i les carències sentimentals del personatge. No puc, ni en sé. Que som d’enfora! D’on ? De Mallorca ? Vatuadell me mor! Fa mal fer-li una lectura a l’inrevés a la vida d’en Joan. La seva companya, una tailandesa, filla d’un músic que es passejà per Europa amb un cert èxit simfònic i que arribà a aprendre un poc de català, ho contà a un germà seu, ara  empresari turístic de l’oferta complementària –abans es passejava amb un Ducati 350- que anà a cercar...res. No res  quedà d’ell. Una ventada, l’endemà que l’haguessin cremat, espargí les seves cendres per damunt una platja de Goa, bruta m’imagin i plena de buines d’aquelles vaques sagrades. Vatuadell me mor! Tan enfora!





300 "MEL I SUCRE" I EL SETGE A LA PREMSA FORANA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2005 20:40

Dues notícies encadenades. Per una part, la revista local del meu poble, "MEL I SUCRE" de SANT JOAN de Mallorca, celebra la sortida del seu nombre 300, vos adjunt l'article que hi sortirà publicat, la setmana que vé. Per un altre part l' "ASSOCIACIÓ DE LA PREMSA FORANA DE MALLORCA" ha publicat una editorial conjunta de les 46 publicacions locals que en fan part, en la qual s'acusa al Govern de les Illes Balears i al Consell Insular de Mallorca de retirar-los la seva publicitat institucional i diverses ajudes,  amb la qual cosa han agreujat la seva precarietat; també adjunt aquest editorial titulat "El setge a la premsa forana".


MEL I SUCRE ( “300”) , una bona eina de comunicació.

Climent Picornell

La Premsa Local, la varietat comunicativa de petites publicacions que informen dels entorns més propers -aquí a Mallorca se l’anomenà “Premsa Forana”- ha tengut un paper molt important en la vehiculació de la informació. Cada una de les publicacions en el seu redol d’influència,  i un paper més transcendent si les analitzem en el seu conjunt. MEL  I  SUCRE és una d’elles, des de fa molts d’anys i des de fa tres-cents números.

Aquestes publicacions periòdiques, la majoria d’elles mensuals, tengueren un creixement important amb la venguda de la democràcia, durant el post-franquisme, de tal manera que els anys vuitantes circulava la xifra de trenta mil exemplars mensuals, entre totes elles (una quarantena), que augmentà a finals dels anys noranta a més de cinquanta mil. La seva repercussió s’avalua entre els 100.000 i els 150.000 lectors, tot i que el càlcul d’aquesta xifra és dificultós, dona una idea de la seva transcendència. La majoria d’aquestes publicacions,  lligades a associacions sense ànim de lucre, es publiquen en català. Aquestes són dues de les virtuts que cal reconèixer. Han apropat a la gent la informació més directa, cosa que deixaven de banda els diaris, per exemple, i, a falta de premsa en la nostra llengua, ocuparen aquest espai i familiaritzaren molta gent amb el català als mitjans escrits. L’ “Associació de la  Premsa Forana “, amb seu a Sant Joan, és el seu referent. No sense problemes, en aquests anys de canvis, amb la irrupció d’altres mitjans de comunicació i amb les dificultats, sempre inevitables, però evitables, de la supervivència d’aquest tipologia de projectes basats, encara molts d’ells, amb la cessió gratuïta d’esforços d’un grup de gent, com és el cas de MEL I SUCRE a Sant Joan. La necessitat de subvencions, o de subscriptors, o de publicitat, o  l’adaptació als nous mitjans d’impressió són alguns del problemes amb els quals es toparan de cada vegada més aquesta tipologia de canals comunicatius, que, sense dubte, acompleixen un servei, ara per ara, insubstituïble, tot i que convendria que s’adaptassin, progressivament, a les noves tecnologies i molt en concret que omplissin el seu espai a Internet, sense deixar el seu redol.

MEL I SUCRE ha acomplert en els seus tres-cents números aquestes dimensions anteriors i alguna més. Ha informat de Sant Joan i ho ha fet en català, però a més a més, ho ha fet amb “professionalitat periodística”, separant adequadament la informació de l’opinió particular o partidista. Amb les topades conseqüents que això comporta. Hi hauria d’afegir dues virtuts més, que converteixen MEL I SUCRE en un dels millors productes que es fan en aquesta franja informativa. La primera és que ha estat persistent, si bé ha passat diverses etapes, i diversos equips de gestió. Vull  ressaltar la tasca d’en Joan Font, que desde el primer dia hi col.laborà, i durant molts d’anys aconseguia “finalitzar” i “fer arribar” el producte a les llars santjoaneres i ho personalitz amb ell i hauria d’augmentar el nombre i els noms de més gent, ja ho sé. Però moltes d’aquestes tipologies de publicació, o desapareixen, o baixen la seva freqüència i, gran part de la seva efectivitat informativa, rau en què surtin quan toca : si és cada mes, idò cada mes. I en segon lloc, MEL I SUCRE és un producte de qualitat, ja he esmentat la seva qualitat conceptual, però em referesc ara a la seva qualitat d’imatge i d’impressió, amb això ha demostrat una adaptació al món de les noves tecnologies, fruit de la connexió d’alguns del seus redactors amb les tasques professionals de l’impressió, la composició i la imatge gràfica. Alguns productes de la premsa forana tradicional no  l’han feta a aquesta adaptació, en més d’un sentit.

Així ho veig, MEL I SUCRE , nombre darrera nombre, s’ha convertit en una vertadera crònica del que ha passat al poble de Sant Joan de Mallorca, ho ha fet en la llengua del poble, el nostre bell català de Mallorca, i ho ha sabut fer amb un alt contengut conceptual; evolucionant desde les primeres revistes ciclostilades, passant per  les fotocopiades, fins a ara mateix, imprès a tot color en les cobertes i les contracobertes –on hi vehicula una fotografia del seu col.laborador ja desaparegut, el fotògraf santjoaner Climent Picornell- i amb un alt grau de qualitat tècnica en el seu interior.

Dimensionat, és un adjectiu que es sol emprar per aplicar a les infrastructures  que són adequades a la seva funció i sobredimensionat quan s’excedeixen. Deixin que usi l’adjectiu de sobredimensionat per aplicar-ho, en aquest cas positivament, a la revista MEL I SUCRE. Sempre que la rep trob que sembla una revista d’un poble molt més gran, podria ser perfectament un setmanari d’una ciutat cap de comarca. Tot un luxe pels santjoaners, del qual en gaudim gràcies a  la dedicació d’un grapat de persones. Per molts d’anys. I a pensar ja en el nombre 301, que aquesta és una de les servituds del periodisme i de la informació.


(Seu de l'Associació de la "Premsa Forana de Mallorca" a Sant Joan)

Editorial Conjunt de les 46 publicacions de la PREMSA FORANA DE MALLORCA
EL SETGE A LA PREMSA FORANA


Vivim una època en què la comunicació travessa un moment d’esplendor. Mai cap societat no havia estat tan connectada a la resta del món per saber què passa, ni havien existit mai tants instruments al seu servei: des de la televisió al telèfon mòbil i els missatges, passant per internet, els diaris gratuïts, la premsa escrita, les revistes...
Les institucions de les Illes Balears, ben atentes, han captat aquesta aparent facilitat per arribar al ciutadà i han augmentat el pressupost dedicat a comunicació i a publicitat. Els gabinets de premsa han proliferat espectacularment, les campanyes publicitàries són constants, s’han destinat partides importants a subvencions als mitjans de comunicació i... fins i tot, s’han creat una ràdio i una televisió públiques per ser present, el Govern, en el pastís comunicatiu i tenir-hi una veu pròpia, sense intermediaris.
Intencionadament oblidades pel poder, però reconegudes pel poble, han restat marginades una cinquantena de petites publicacions que romanen fora de les campanyes de publicitat i dels augments dels ajuts institucionals que monopolitzen mitjans més potents. La Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ha deixat de convocar els ajuts econòmics per a la premsa en català. El Consell de Mallorca ha fulminat els dos convenis amb els que finançava una part simbòlica de les despeses d’impressió de les publicacions de la part forana de l’illa. Les institucions en general es neguen a inserir les seves campanyes publicitàries, teòricament de l’interès de tots els ciutadans, a la premsa forana.
Però la premsa forana -i tu, amic lector, ho sabràs millor que ningú-, és una de les baules més importants en el procés comunicatiu de tot mallorquí, perquè t’informa d’allò que més t’interessa, que és el que passa el teu voltant més immediat, al teu poble, a la teva gent, a tu mateix. És el que més t’afecta.
El 60% de la població mallorquina és lectora d’alguna de les publicacions de l’Associació de la Premsa Forana de Mallorca. A l’any editam 1.600.000 exemplars, 35.000 pàgines diferents –la pràctica totalitat en català- dedicades als pobles i a la seva gent. Som 1.200 persones que hi treballam, quasi totes sense cobrar res a canvi, però es necessiten 5 milions d’euros per mantenir aquesta estructura comunicativa tan nostra i tan arrelada, com ho prova l’existència de mitjans amb més d’un segle de continuïtat.Volem denunciar una situació d’injustícia envers les 46 publicacions agrupades a l’entorn de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, assetjades tant pel Govern Balear com pel Consell de Mallorca amb la clara intenció de fer-nos desaparèixer.
Volem denunciar que les institucions no protegeixen el ciutadà, que té dret a rebre informació veraç d’allò que succeeix al seu voltant a través dels mitjans de la part forana de Mallorca, que es volen fer callar.
Volem denunciar que ni el Govern ni el Consell no són favorables al que diu la Llei de Normalització Lingüística sobre el dret del ciutadà a rebre informació en llengua catalana, perquè han eliminat els ajuts a la premsa en català.
Volem denunciar que els nostres polítics es miren l’illa des de Palma, i com que la premsa forana a Palma no hi té gaire transcendència fan com si no existís.
Volem agrair als nostres lectors i anunciants la seva fidelitat al llarg de tants anys. Ells ens coneixen, saben que el de la premsa forana és un periodisme ben fet, exacte i precís. Si no fos així ells ho haurien notat i ens haurien deixat de llegir.
Demanam una rectificació tant del Govern Balear com del Consell de Mallorca, perquè estan posant en perill tota una xarxa comunicativa insubstituïble, fonamental per les relacions humanes, socials i culturals dels 46 pobles en els que som presents.
I demanam una protecció més duradora i menys arbitrària de les publicacions locals a través de la redacció d’una llei reguladora de les subvencions als mitjans de comunicació, així com de les campanyes de publicitat de les administracions adreçades a tots els ciutadans, i no només a una part de la societat.



"HAI KAIS MALGARBATS." Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2005 21:36

HAI KAIS MALGARBATS. Sèrie: les dones. Nº 69.

Mirar-te els ulls llunyans.

Sentir-te dins el cos d'un altre.

Refer-me de la sobtada malenconia.

Text : Climent Picornell.   Imatge : Guillem Mudoy.

JOSEP MELIÀ I PERICÀS ( 1939 - 2000 ). Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Juny, 2005 09:37


He llegit, a un llibre de memòries personals, editat no fa gaire, uns comentaris, cainites i despectius, sobre Josep Melià. I sobre "altres Melià", igualment injustos i durs. Un servidor que va ser amic d'en Josep Melià, vaig pensar : ja hi tornam a ser, amb el reduccionisme absolut del blac o negre, la fantasmagoria maniquea dels mallorquins. I tanmateix ja ho sé, ni tots som tan bons, ni tan dolents. Era també el cas d'en Melià. Com deia J P Sartre : "Tots som un poc botxins, i un poc víctimes". Amb motiu d'aquesta lectura he volgut recuperar un article que vaig escriure per l'homenatge que li varem organitzar, poc abans de la seva mort. Vaig punyir molt perquè el fessin doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears i no me'n penedesc.

És també molt interessant un video que va enregistrar el Servei de Recursos Audiovisuals de la UIB , el podeu veure clicant aquí (35 minuts),a can Jaume Sureda a Artà, amb en Jaume Morey, n'Andreu Manresa i jo mateix de contertulis.


Breviari per a ús de melianites

Climent Picornell

 

La presentació recent d’un video sobre Josep Melià, m´ha fet rescatar de l’oblit un text que vaig escriure amb una certa frissor, una espècie de divertimento. Aquest, en forma de breu diccionari fou confeccionat amb motiu d’unes xerrades d’homenatge a Josep Melià que organitzà la UIB. En un principi havia armat un document que venia a ser un avanç d’un estudi crític de les cinc edicions que s’han fetes, per ara, de l’obra “Els Mallorquins”. Un malentès amb els organitzadors em va fer canviar el tema ràpidament i com sempre, excuses de mal pagador, vaig engirgolar aquest, per dir-ho pietosament, apressat i mestallat breu diccionari. Mestallat perquè, tot i que majoritàriament és entrellucat de l’obra d’en Melià -cites novel.lades, versos seus, declaracions a entrevistes- hi ha algunes citacions que no són seves, sinò meves, altres manllevades i d’altres que són absolutament apòcrifes. El bon sentit els farà destriar les unes de les altres.

 

Alcortà : Territori inexistent. Entre Artà i Alcanada a Alcúdia ( Per anar d’un a l’altre s’ha d’haver passat, inevitablement, per Madrid).

 

Burgesia : Classe social que a Mallorca cerquen i esperen, encara, d’asseguts. Arreplegament de nous rics. No han assumit cap rectoria social. Funcionen com un sindicat de pidolaires. No dubten en consumir territori i col.locar a fora els seus excedents.

 

Covard : Perquè cal ésser covard ? Per sobreviure.

 

Ciutat : Oposat a part forana.

 

Duchesse frisée : Cadira llarga de dues peces desiguals dividida en dos element ajustables. De vegades hi ha al.lotes que s’hi ajeuen, nues.

 

Enyorança : La nostra malaltia nacional.

 

Fuster, Joan : Proleguista de la primera edició d’ Els Mallorquins, on es manifesta sobre l’excés de poetes a les nostres terres i la manca de reflexions cara a cara.

 

Germà o Germana Gran : Com el Big Brother orwel.lià, la por al futur, la pèrdua del batec de la nostra societat civil.

 

Geomètrica : Tipologia de progressió matemàtica, aplicable al factor de desnacionalització.

 

Homenot : Aplicable a Josep Melià. A més d’homenots, existeixen a Mallorca, homes, homenets i homoniqueus. Aquesta classificació és atribuïda a Lluis Garcia Sevilla, diuen.

 

Intel.lectual : A Mallorca : Lletraferit (intraduible al castellà). Dit d’aquella persona que va a les biblioteques, també, els dies que no plou.

 

Joventut : Conjunt de gent, cada pic més nombrós, decidit a aportar el seu esforç, per que les coses no segueixin pel pendís que ens du a l’abisme.

 

Katalinero . ( Si es permesa la llicència poètica de la K, s’ha de pronunciar, quasi com “quie”), Home de frontera. Resultat de la perfecta fusió dels ciutadans i dels habitants de la part forana. Aquesta tesi de Frankenstein de pa amb fonteta, Melià, l’atribueix a Valentí Puig.

 

Lowry, Malcom : Autor de “Sota el volcà”, que Melià –per boca d’altri- confesa no haver llegit i que de volcans, ja en té prou amb l’ Stromboli de Roberto Rossellini, on, a més, hi surt la Bergman quan era jove.

 

Llengua : Categoria i anècdota. Vet aquí els nous rics parlant amb orgull l’idioma dels militars.

 

Llompart , Josep Maria : Reclamà , públicament, que algú fes, a Mallorca, el mateix que havien fet Jaume Vicens Vives, a Catalunya, i Joan Fuster, al País Valencià. Llompart, al despatx de l’Editorial Moll, amb Gregori Mir i Jaume Vidal Alcover, presents, escoltaren l’esquema d’ Els Mallorquins.

 

Mallorca : País del nonsense, de la contradicció i del contrasentit, amb el Nord pendent a les brúixoles. Hom diu que el iode del mar fa enravenar els nadius més del compte.

 

Mallorquins : Autors de dècimes desbaratades. Picadors que s’escandalitzen quan una vídua es torna a casar.

 

Mallorquins, Els : Llibre escrit per Josep Melià, quan era un “no-ningú”. Amb ell començà a fer de “maître-a-penser” a diverses generacions.

 

Melià, Josep : “Caga més un bou que cent oronelles”.

 

Nació: Terra de naufragis.

 

Nacionalisme : Compromís. Per damunt de dretes i esquerres. Per a agnòstics i per a capellans.

 

Optimista : Pessimista entussiasta. Parafrassejant Salvador Espriu : posseidor d’una esperança desesperançada. Coneixem millor, de cada pic, les nostres arrels i ens podem permetre més a consciència el plaer de destruir-les.

 

Poble . El poble, de vegades, l’han d’agafar per les orelles, com una greixonera per les anses.

 

P : La “p” de Melià. Famós article de n’Emilio Romero, mosquejat, de que en Melià als diaris de Madrid firmàs Josep i no José.

 

Proletaris-Propietaris : Segons Jaume Binimelis que ho llegí a un article d’en Melià, a un diari, frase encertada que resumeix el pas a una nova pagesia entre el XIX i el XX : “De proletaris a propietaris”.

 

Ques : Melià i Ques. Llinatge de la seva dona i dels seus fills. Quan el meu fill sia gran, em vinclarà l’esquena el pes dels anys i aquesta emprenyadora melangia de les coses que no foren.

 

Raó : No s’arriba a ser Galileo Galilei simplement per ser perseguit, ademés, fa falta tenir raó.

 

Sinceritat : El seu excés és sempre imperdonable.

 

Secret : Per definició, a Mallorca no n’hi ha. Si de cas, forat on amagaven els contrabandistes la seva mercaderia.

 

Turisme : És dificil parlar del turisme ( i del seu impacte sobre la nostra vida quotidiana) sense obrir la caixa dels trons. Allò que per a uns és un dogma indiscutible, per a uns altres és una profanació.

 

U : “Ubi bene, ibi patria” (allà on em sent bé, allà és la meva pàtria); aquesta és, més que res, el lloc dels nostres maldecaps.

 

Veblen, Thorstein : Autor de “La Teoria de la clase ociosa” (1899), capítol que desapareix a les darreres edicions d’ Els Mallorquins.

 

Villalonga, Llorenç : Volterià, misògin, tret de pollaguera, remullat d’aigua beneïda.

 

X,Y,Z : Lletres que simbolitzen les incògnites a les equacions matemàtiques. “Ménage a trois” practicat a Mallorca, per tres divorciats: intelectuals, classe dirigent i poble pla. Els intelectuals entretenguts en la seva desqualificació mútua; la classe dirigent bastint les institucions com si Mallorca fos un trast buit i el poble pla, aquest amb el perill de que li facin fer el paper del cabrum a les processons.

 

Esper d’en Josep Melià, avui ja des d’allà on ens contempli, que no em renegui massa, per aquesta frivolitat, que tampoc ho és tant.

 

LA GLOBALITZACIÓ I LA REIVINDICACIÓ DE MCLUHAN. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juny, 2005 16:54

Fotografia : Muntanya de Randa ( Mallorca). Per PEP TORRO.

La globalització i la vindicació de McLuhan

Climent Picornell

Quan un torna vell, té el privilegi de poder re-llegir. Pocs privilegis i moltíssims inconvenients. En fi. Fa molt poc he acabat la meva relectura de “Understanding Media” ( Entendre els mitjans de comunicació) del professor canadenc Marshall McLuhan. Mac Luhan, citat innombrables vegades sense saber que se’l citava –“tot el que no surt a les pantalles de TV no ha succeït mai”- va passar per un època en què parlar d’ell, tenir-lo com a referència, no era “cool” o “fashion”, era, per dir-ho en castellà “manido”, era “demodée” i el que feia modern era denostar-lo i oblidar-lo. Què hi farem ? Idò, un servidor que torna clàssic el vol vindicar. Reivindicar.

Però abans, l’anécdota. Woody Allen, es veu que emprenyat de que tothom citàs McLuhan sense haver-lo llegit, el situà a un dels seus millor films, Annie Hall. A la coa de l’entrada a un cinema, un insoportable intel.lectual universitari que, sembla, que es vol lligar la seva jove acompanyant, patapim i patapam, l’omple el cap de McLuhan per amunt, Mc Luhan per avall. Woody Allen, que a la pel.licula és just darrera seu, quan ja no pot més, l’escomet i li diu : tu no en tens ni idea del que diu Mc Luhan ! El professor universitari el reprèn : i tu què saps! Aleshores W. Allen fa sortir de darrera un cartell el professor McLuhan, de bon de veres, que corrobora el desconeixement de l’intelectual.loide. Glup ! Que solen dir als còmics.

Vagi l’anècdota per situar la fama del nostre autor, realitzant un actuació esporàdica, un “cameo” es diu avui, a una pel.lícula de fama. L’any 1964 va publicar l’obra rellegida per un servidor i el sentit de l’anticipació que manifesta en la seva anàlisi és quasi el sentit anticipatiu que només tenen alguns artistes. Conceptes i definicions com “El mitjà és el missatge” ( que tranformà posteriorment en el “massatge”, genial, em creguin), allò dels “mitjans freds i calents”...en una paraula, gran part del “Deus ex machina” McLuhanià ja es troba en aquesta obra. Ja en els elements de La Galàxia Gutemberg o “The Global Village” ( no sé si traduir-ho per “El llogaret global”), usa el mot global, per referir-se a la mundialització, a la globalització. En Mc Luhan no val tant la paraula i l’adjectiu que se n’ha derivat i que ara és d’ús corrent, com el concepte. El món, deia, torna petit, ho sabem quasi tot de tothom ( l’excés d’informació, però, genera contaminació en la comprensió de les coses), acabarem estimant i odiant tots el mateix, les mateixes persones, fin i tot els mateixos personatges de cinema i TV.

Els he de ser franc, moltes de les coses que escriví Mc Luhan han tengut més sentit per un servidor avui, que quan les vaig llegir per primera vegada, i no en parlem de quan es va publicar el llibre. Enamorat del “Finnegans Wake” de Joyce i, en menor mesura de molts altres literats, he de citar també William Blake, perquè als dos els usava com una espècie de “bolla de vidre” explicativa de la seva hermeneùtica. Gran ideador d’aforismes ( “Som com la pantalla de TV tenim tota la humanitat en la nostra pell”, “Ens convertim en el que contemplam” , “ Modelam les nostres eines i després aquestes ens modelen a nosaltres”). Tot plegat, el feu un home famós, citat, estimat i odiat ( intel.lectualment parlant). És veritat que la seva pretenciositat citant els clàssics, mesclant-los amb la vulgaritat dels anuncis o cites “banals” (¿?) de l’star system, el feien un iconoclasta mal de digerir. Vegin alguns del subtítols als capítols del llibre :

La paraula parlada ( Les flors del mal); Els doblers ( La tarja de crèdit dels pobres); La paraula impresa ( L’arquitectura del nacionalisme); La fotografia ( El bordell sense parets); La premsa ( Governar mitjançant les filtracions)...

“L’escriptura és visual, la televisió és auditiva i tàctil”, davant algunes afirmacions que semblaven boutades, els oficiants de la galàxia Gutemberg no tractaren massa bé, a les necrològiques de 1980, a l’home que ja anuncià que els historiadors o arqueòlegs veuran en els anuncis publicitaris del segle XX el reflex més ric i fidel que una societat ha tengut mai de les seves activitats.

Per tant , reconeixement a uns dels primers pensadors de la globalizació i dels seus resultats ( Són bons o dolents? Hem de ser globòfobs o globòfags? Com diu l’economista de les americanes de colorins), entesos aquests com els efectes que tendeixen a comprimir i a dissoldre les dimensions del temps i l’espai fent sorgir l’existència d’un esperit mundial. Un vertader precursor del ciberespai.

Lewis LAPMAN, que el situa com un dels pensadors més importants des de Newton, Darwin, Freud o Einstein, extreu de Mc Luhan, una de les coses que més li agradaven; un joc d’antinòmies per exemplificar el pas d’una civilització comarcalitzada a una globalitzada. Vegin : autoritat / poder ; felicitat / plaer ; literatura / periodisme ; heterosexual / polimorf ; ciència / màgia ; drama / pornografia ; política / profecia ; la veritat com a passió / la passió com a veritat.

A “COUNTERBLAST”, una obra rara, exagerada i premonitària, continuà el seu discurs : “ La roda implicà els camins, no a l’inrevés, així, les noves tecnologies conformaran els nous ambients” o “ Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”.


MARSHALL MCLUHAN  www.themandrakehotel.com ) 


LA TAULA DE LES COPINYES. Climent Picornell.

jcmllonja | 02 Juny, 2005 14:24



La Taula de les copinyes

Climent Picornell

 

Sempre he sentit contar a ma mare que al meu padrí li servien el dinar abans que els altres. Li agradava dinar prest. Per això ho feia tot sol. Sempre allà mateix. Al cap de  taula, mirant cap al corral, on l’ombra de la parra -que havia duit el tio Miquel, el militar, quan l’havien destinat a “Lérida”- resguardava el menjador de la calorota de l’estiu. Jo era nin però record molt bé aquella taula, feta de “granito” amb petites copinyes incrustades, llarga, pesada i amb els peus de llenya de cirerer, d’un cirerer de Son Cotxer. Un arbre molt gros que s’havia mort després de fer cireres a balquena i amb les quals ens fèiem arracades, damunt les orelles de dues en dues, quan érem nins i feliços, per allò de la infantesa i els temps passats ( que no sempre foren millors, però sí quasi sempre).

     Idò el padrí s’asseia allà, i damunt aquella taula, abans de dinar solia practicar el mateix ritual. Aplegava un parell de macs, pedres seleccionades, i els col·locava prop del plat. Seguidament xapava mitja dotzena d’albercocs, d’aquells de galta vermella, i els aficava dins un tassó alt. Els pitjava amb delicadesa i omplia el tassó de vi. Els mitjos fruits s’amaraven durant tot el temps del dinar : serien les postres. I les pedres que havia col·locat prop del plat ? Tot al seu temps. Quan començaven a posar taula, els moixos de la casa que anaven volanders pels corrals dels veïnats, compareixien. Quan el padrí sentia miolar, agafava una pedra i quan s’acostava el primer, pam ! li entaferrava pedrada. Solia dosificar els macs, a fi i efecte, que a l’hora d’empassolar-se els albercocs, ara diríem “marinats en vi”, li quedàs encara un poc de munició. Aquest divertimento era comentat i jo diria que ben acceptat, fins i tot pels moixos, els quals, mirau quin canvi,  eren admesos durant l’hivern a escalfar-se amb ell dins la foganya. Però a l’estiu, tocava anar vius a qualque pedrada. Coses de les estacions.

 


LA PLAGA DEL " PLASTIQUÍ " ( i de "RodaMots"). Climent Picornell.

jcmllonja | 30 Maig, 2005 12:30



La plaga del “ plastiquí ”. ( I sobre “ RodaMots ” ).

CLIMENT PICORNELL.

Una bona amiga, C.S., que parla un bell mallorquí, català de Mallorca, amb accent irlandès, m’envia un correu, on em diu : “ves a aquesta adreça ( http://www.rodamots.com/inici.asp )" i em vaig veure enmig d’en Joan Perucho i en Josep Pla. Glup !!! Que hi fa un servidor enmig de dues patums, i a més, difuntes? Resulta ser el web “RODAMOTS : CADA DIA UN MOT”. El webmaster, en Jordi Palou , devia haver llegit una cosa meva i hi havia extret un parell de mots. Efectivament, de l’article “Paperí o plastiquí ?” –que podeu llegir més avall”- s’havia fixat amb rebeca , renou i xirimia . Si hi anau, veureu que, al dia d’avui, la meva companyia ha variat, entre en Pla, un servidor i en Perucho, ara hi ha na Marta Pesarrodona i n’ Eva Piquer. En fí.

El tema anava de que les tires de paperí, de paper, quan les pengen per les festes i fan aquell renouet, que fa festa i estiu, ara són substituïdes per uns engendres fabricats de plàtic, que ni se banyen , ni fan renou, ni un cap de porc.



Paperí o plastiquí ?

Climent Picornell

Ja sé, n’estic ben segur, que deuen estar abatuts i aborronats pels grans problemes del món-mundial . O pel problemarro d’en Miquel Barceló i el seu nyarro o genialitat a la Seu de Palma. Disculpin, per tant, que un servidor, ara, els maregi amb un altre problema que els semblarà menor. Però no hi ha enemic petit. A alguns els pareixerà, no menor, ínfim, i qui sap si algún marxista penedit, ho interpretarà com una estratègia ( o s’ha de dir tàctica ?) petit burgesa, per desviar l’atenció del que és “realment” important : la vida, la mort, l’amor, el desamor, l’honestedat, la corrupció, la gimnàsia i la magnèsia.

Idò...això. Que quin és el problema ? Que, pel paperí, aquestes llargues tires de paper, com de seda o similar, blanc i de colorins, penjat pels nostres carrers i places en temps de festes, com estisorat en petites tiretes, ha començat el seu procés de substitució. Ara resulta que l’element més significatiu, per alguns -molt més absoluts- l’únic element, la senya identitària màxima de les nostres festes, el “ paperí “, ha començat a ser atacat per la modernor ( algun jove universitari, creu que és un altra de les estratègies perverses de les multinacionals, després de resolt el seu problema amb el petroli a l’Irak). Paperí, xirimies i corregudes de dimonis, la trilogia sobrenatural del nostre estiu fester, s’ha començat a corcar. Bé : però què passa ? Venga. El paperí ha començat a ser substituït per un engendre –transgènic ?-, semblant per defora, però més brillant, fet de plàstic. El poble totd’una ja l’ha batiat : de paper, paperí; de plàstic, “ plastiquí “. El paperí ha començat a ser substituït pel plastiquí. Aquesta era la tesi.

I és que no hi ha dret. Si per fer-nos perdre, ens faran perdre, també, les converses habituals. Aquelles preguntes tan trascendentals, germanes d’ importantíssims requeriments tals com “Que plourà?” O, “Com anam?”, “Va bé ?” ,“Bé va !” i tota l’altra caterva de crestomaties relacionals, queden disminuïdes. Perque de les mateixes dimensions que les anteriors és : “Que ja empaperinen ?” També podem dir “Que ja enramellen?”. Igual de majestuosa és la contesta : “Sí, ja han començat, per devers s’Arraval...” Li segueix, amb categoria de maièutica socràtica : “No...i enguany el banyarà !”. Es sol contraatacar, ja caminant, amb la peripatètica aristotel.liana : “ Es que si no el banya, pareix que no hi ha festa, que la festa... no hi és tota”. I així, da-li que te da-li. Una dona em donà la definició precisa, exacte i mallorquina : “és que a la festa, fins que no hi ha el paperí, l’hi falta “un algo”.

El vent, un alè basta, remou les tiretes del paperí, que, com histèriques, fan aquell renouet : de paperí. “No...i pareix que només amb aquest renouet, que com ha refrescat, aquest estiu tan sobrat.” És que és ben ver, és una gran veritat : el paperí refresca. Les festes d’estiu, sobretot les que es concentren el mes d’agost, inclouen, també, com un acte més del programa de festes, la ruixadota de l’estiu, amb aquelles gotes del tamany de moneda de dos euros ( que s’havien pensat, que diria del tamany d’un duro ?). És la ruixada i la seva conseqüent massacre del paperí, que queda com un aucelló desplomat, penjat del seu fil, quatre trinxes despentinades.

Ara, les ments preclares i pensants de la nostra modernitat, ja han començat a usar el producte substitutori que molts de consistoris illencs anirant utilitzant progressivament : el plastiquí. Si se banya, és igual : és de plàstic. Els seus colors no minven, no destenyeix, ni amb el sol, ni per l’aigua de pluja, no hi regalimen gotes acolorinades damunt les rebeques de les madones o les americanes claretes dels senyors. I no sé si, fins i tot, el deuen poder recollir, estojar i reutilitzar l’any que vé ( no són les tres “r” dels ecologistes però quasi, quasi). Però no fa ni renou, no fa estiu, no refresca aquests agosts tan mals de suportar. I sobretot, ens pren les converses, i el que és fatal, ens pren un element definitiu de la nostra existència com humans, ens pren els dubtes : es banyarà o no es banyarà enguany ?

Perdonin les molèsties, no els martiritzaré, ni els demanaria per res del món, signatures a favor d’una “Lliga mallorquina antiplastiquí”, havent-hi, com hi ha problemes tan grossos i tan transcendentals en les vides de tots. Però cadascú al seu redol, com en les pretensions dels hippies californians – amb allò de la revolució per a tots, canviat per el tots per a la revolució- cadascú al seu entorn, podria fer un poc de lulea i oposar-s’hi, de paraula. No s’hi oposin d’obra. Si arrabassen alguna tira de plastiquí, el pes de l’autoritat –municipal, per suposat- els pot caure ben damunt. No he tengut temps, encara, de llegir la lletra menuda del pacte de govern Unió Malloquina-Partit Popular, però gosaria dir que aquest punt no hi és. Tal vegada a les properes eleccions.


MÉS "JARDINS D'ALTRI". Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Maig, 2005 21:18



Jardins d’altri, a l’estiu.

Climent Picornell




Feia estona que no bresquejava pels jardins d’altri, a l’usança de com ho feia -sempre guardant les respectuoses distàncies- n’Adolfo Bioy Casares. A aquest, tan li era recollir un escrit de la paret, una conversa, una lletra d’una cançò o una cita erudita, fugint del clàssic llibre d’aforismes, sempre pretenciosos.

 Vegeu unes mostres seves. D’un recull d’epitafis , per dos torts : “ Yacen juntos, aquí abajo, / De Iturriaga y Piñero los despojos. / No dieron a la muerte gran trabajo, / pues sólo tuvo que cerrar dos ojos.” Grafitti en un urinari de Buenos Aires : “ Por leer estos garabatos se está meando los zapatos”. Curiós avis en un butlletí d’una Església Católica : “Nadie ha visto a Dios, excepto su hijo único, que está en su seno “. Diàleg de Jorge L. Borges amb un taxista. Borges : “No puc llegir, som cec”. Taxista : “No pot llegir res ?”. Borges : “No. Res.” Taxista : “Ni tan sols els diaris ?”. Fins aquí Bioy; el que vé ara serà més xarequet.

Escoltat a una conferència de Baltasar Porcel sobre Josep Pla : “Pla tenia un detector d’imbècils”. Res a veure amb l’anterior, però, Unamuno afirmava: “Me cago en la electricidad” i A. Machado : “ El cine aburrirá las masas”, són de la col.lecció de les premonicions dels intel.lectuals. Del Llibre “Per què els homes menteixen i les dones ploren” : “...els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones fan una mitjana de set pets diaris. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. L’any 1956 Bernard Clemmens , a Londres, va conseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons”. Conta Joan Brossa que  "Le Pedoman" feia  sonar  "La Marsellesa" amb un llarguíssim pet.

A un combat de glosadors, a Manacor, un recita una glosa molt coneguda ( “Vos que sou empeltador / i vos n’enteneu de mudes / empeltau-vos sa perdiu / i si aferra en tendreu dues”), li contesta l’amo en Toni de son Lei : “Que faràs amb dues eines ? / Ell no podrás caminar ! / Si amb una t’hi veus amb feines, / amb dues te travaràs”.

El pare de Carlos Barral, a una entrevista, contava que de nin li havien ensenyat que haviem vengut a aquest món a alabar Déu nostre Senyor, cosa que, de més grandet, vegé que no era exactament així, sempre deia : “Jo he vengut a aquest món per estar de vacances”.

A Felanitx li deiem “El carreró de les merdes”, perquè era un carreró estret i fosc i tothom hi anava a pixar i a cagar : “Un dia en Toni G. berenava de botifarró enmig de dues llesques de pa, i al carreró de les merdes hi afina un bugarro de merda, que pareixia el botifarró que se menjava. L’agafa i el col.loca dins el pa, de tal manera que tot pareixia u. Entra dins el cafè i en Joan P. li diu, Ala, quin botifarronarro! Què en vols? Idò jas! Aquell agafa un ganivet i talla, just ben just, per on començava el bugarrot de merda que havia agafat del carreró. Aquell mossega i troba fluix i aromàtic...i Vatuadell això es merda ! I, escup que t’escup, l’encalçà per tot Felanitx. Un dia, de per darrera, l’afitorà i quasi el mata” ( La me va contar un pintor felanitxer).

Un altre felanitxer, en “M.F.”, em comentava, sopant de “boquers” fregits : “Estava magre, però magre i li vaig fer no se quantes vegades. Vaig recordar sempre allò que deia ma mare : que la carn més gustosa és la de prop dels ossos”. Per cloure el racó felanitxer d’aquests jardins d’altri, les darreres lletres de “Els somnis” de Miquel Bauçà : “ Voler entendre-ho, tot i tot és indici d’estultícia, la més dura que existeix...”.



No ho deu pensar així el personatge que segueix. De les frases cèlebres de George Bush, citades a un article d’Umberto Eco : “No és la contaminació el que amenaça el medi ambient sinó la impuresa de l’aigua i de l’aire” (8-01-01). “ Estam a favor de treballar amb ambdues parts per dur el nivell del terror a un nivell acceptable per ambdues parts” (2-10-01). “Vostès també tenen negres?” Ho demanava al president de Brasil F. Cardoso” (20.04-02).

Enrique Linch, critica al suplement “Babelia” de El País, el llibre “Rastros Kármicos” de E. Weinberger : “...Otra cosa es que el lector participe de la típica “espiritualidad” sin trancendencia de la cultura “new age”. Si fuera éste el caso, el libro es muy recomendable : por una vez se despliegan toda suerte de esoterismos sin hacer intervenir a los extraterrestres”.

Jordi Benito (artista conceptual) : “Complexitat més anticipació igual a incertesa més acció”. Ho deu haver consultat amb Jacques Derrida ?

Descripció del pintor Corot, feta per un propietari d’una casa molt famosa de subhastes: “Pintà uns mil quadres, dels que dos-mil són als Estats Units”.

No cal fugir, a aquest jardins, del aforismes clàssics, però no val abusar-ne. Abraham Lincoln : “Deu té preferència per la gent normal; per això en va fer tants”. Epicur : “ Retira’t dins tu mateix, sobretot quan necessitis companyia”.

He trobat dues anotacions fetes en un torcaboques de bar, una molt clara – “Más mató el jamón, que la santa Inquisición”- premonició de la fatalitat del colesterol, i una altra que no entenc molt bé el que posa, pareix que diu Pere Rovira, la trob enginyosa i inquietant : “Probablement el teu millor amic o amiga, no és el teu millor amic o amiga”.


"S'ARRUAL JAZZ MORT" ENREGISTRA UN DISC EN DIRECTE. Climent Picornell.

jcmllonja | 24 Maig, 2005 21:22

S’ARRUAL JAZZ MORT, l’enregistrament del nou disc i un servidor.

Climent Picornell.

 

Passar gust en un concert és un dels plaers dels quals un encara pot bravejar. És el meu cas. Va ser dissabte passat a l’Auditori de Sa Màniga (www.samaniga.com) de Cala Millor a Sant Llorenç (Mallorca), que m’envien la seva programació al meu email. Els vuit músics de “S’Arrual Jazz Mort” enregistraven, en directe, el seu nou disc. Tocs de “dixie” aplicat a versions de standards i moltes coses més. Res els és impossible. Però més que això el que m’agradà fou la seva professionalitat, entesa com a domini dels instruments, el que els possibilita una molt bona desimboltura damunt l’escenari. Això així, no fa passar pena a l’espectador, que es pot concentrar amb la música i disfrutar. Les seves “adaptacions” tan de lletra, com de música, excel.lents. Aconseguiren que tot el públic participàs amb ells, no hi cabia una agulla, i, amb quadern i un llapis, que corria de mà amb mà, pertot l’ Auditori de la Màniga, establiren la complicitat de que tothom sortiria als crèdits, com a participant en els cors i efectes especials. Un servidor va fer de trombó de vares, des del galliner. Que hi quedi constància.

Deia que les lletres, els donen una càrrega especial. “Stormy weather”, per exemple, va agafar per a mi un nou sentit, avesat al : Don't know why, there's no sun up in the sky , Stormy Weather, since my girl and I ain't together. Keeps raining all the time ... i tot això. Sense deixar de banda el rius de Babilònia, dels quals el mestre Quimi Portet, al Teatre d’Artà, ja ens feu el seu versionat ( per cert que li he de dir a n’en Portet – www.quimiportet.com - que ha sortit un llibre que es diu “El món és pla” , com el seu disc). El cas de Babilònia va ser també el primer assaig que feu la Coral de la Universitat de les illes Balears , en la seva història ( per cert, també, que li he de dir al mestre Joan Company, com està el nostre viatge d’aquest estiu a la recerca de l’ectoplasma de Johan Sebastian Bach).

Bé. Bravo, per “S’Arrual Jazz Mort”. El meu amic Pere que m’acompanyà a Cala Millor i que no els havia sentit mai, se’n feia creus i em demanava discografia.


El seu posat musical entre Nino Rota, les bandes del Cotton Club, fent versions des de Sisa fins a Sting, en català, amb la veu apropiadíssima d’en Toni Isern és un bon cocktail. De bon de veres. Si aquest estiu els veis anunciats per festes majors, pegau-hi un bot. A la fresca han de millorar encara més. I quan surti el disc, ja ho sabeu...( ja ho sabeu vol dir afluixar un parell d’euros).

 

Si en voleu saber més coses vos deix amb una entrevista que els feu Pere Santandreu per al web de l’ajuntament de Sant Llorenç  :

Enregistrament en directe del nou CD de S'Arrual, aquest dissabte dia 21 a les 21 h.
L'entrada és de franc i únicament es distribuirà a la taquilla a partir de les 16 h del mateix dia.
17 - Maig - 2005, 12:30 Fa més de deu anys que redolen i en veure’ls arribar el públic no instruït pot pensar que són una guarda d’arreplegats. Ho varen ser. Uns arreplegats, quatre amics que s’ajuntaren per passar l’estona fent música. Però que siguin una banda d’arreplegats no vol dir que no siguin bons músics, ans al contrari. Pertot allà on passen agraden i sorprenen, per la seva versatilitat, pel seu bon humor i per la seva capacitat d’interpretació musical. Són S’Arrual Jazz Mort, un grup que viu i fa viure la música en directe i que el pròxim dia 21 ja enregistra el seu segon disc a l’Auditòrium de Sa Màniga. En parlam amb un dels seus fundadors, el guitarra i banjo Delfí Mulet.


(Continua aquí : http://www.santllorenc.com/noticies.pl?nid=744 )


10.000 visites al bloc. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 20 Maig, 2005 16:06

M'ha sorprès trobar un contador de visites al meu bloc. He passat les deu mil. Hi ha molts despistats que pasturen i googlegen ! Ho coment a en Guillem Mudoy que m'envia una imatge pel cas. 10.000 eren els grecs que quatre segles abans de Crist, Xenofont conduí per terra enemiga de retorn cap a casa, ho conta, en part a l' Anàbasi. Títol que retroba Saint John Perse, per un del llibres de poemes més enorme que s'hagin escrit : "Anabase". Després de l'imatge d'en Mudoy, podreu llegir la "cançó" que clou el poemari.


( "10.000" . Imatge : Guillem Mudoy).


La darrera cançò de “L’Anàbasi” de Saint John Perse

C H A N S O N

Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...

Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre,
appuyé du menton à la dernière étoile,
il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir.

Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur...
Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour.
Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance.

Chanson de Saint-John Perse




 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb