Climent Picornell

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 11 Maig, 2005 22:12

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples.


Climent Picornell


“Abans, dir el que cal dir. / L’objectiu d’aquesta vida / és tenir sensacions”.
 
Compr a na Joana, “Confitera”, de la Llibreria del Campus de la UIB, “Rudiments de saviesa” ( Editorial Empúries, Narrativa 250, -narrativa?-, 22 euros), d’en Miquel Bauçà, ( Felanitx 1940 - Barcelona 2004), nou de trinca. “Vols venir a morir amb mi? / Serà com un sacrifici.../ És pels déus. –Jo no hi crec / i no en tinc ganes. Prefereixo / fer-ho sol, car és més bell. / No m’agrada fer aquells actes / que, inevitablement, /donen força a l’estultícia”.
Després de la seva mort, tot sol, volgudament ermità, a l’eixampla barcelonina, aquests versos cobren nous significats. No sabia on dirigir-me per pegar les primeres fullejades al llibre. Vaig provar de fer-ho dins “La Sardana” –nom amb que els estudiants han rebatiat una escultura de Ben Jakober- una imatge amb els braços alts, buida per dins. Hi feia molta calor, vaig tenir com un acubor. Vaig passar per Cas Jai, devora la prunera vermella que va sembrar Antoni Tàpies, però la piscina és plena de pedres, a caramull, fins a damunt de tot –“Vamos a Nadal en tu piscina”- me feia mal d’ulls. He anat a veure si l’arbre més antic del món, un Gynko biloba, ja havia tret fulles enguany –ja en treia- i he acabat davall la morera “número 992”. Ara, als arbres els han posat un nombre; bona ombra i bona companyia : mèl.leres ximples. La població de mèl.leres, delmada pels pagesos a força d’esquitxar productes químics, s’ha refet i les colles van a tota. Al campus de la universitat, amb els estudiants que no les empipen, han tornat ximples, com ho són al nord d’Europa els estornell dels parcs públics. Al nord enllà on la gent era més neta i tal i qual... com canvien les coses amb poc temps. Em ve a la memòria l’extraordinària metàfora feta per la mare d’un universitari felanitxer, endolada : “me va fer anar, un any, vestida de mèl.lera...”.

“Què deu ser el medi ambient / Per mi que ha de ser Amèrica” ( Aquest Bauçà !)



He parlat molt d’en Miquel Bauçà, no només dels seus escrits, sinó de les seves actituds, de la seva vida i de la seva mort, que tot sigui dit de pas m’interessen tant o més que la seva poesia, perquè no ? Amb en Pere E., “Nou sous”, o amb n’Andreu M., “Timpano”, crec que entre els tres seriem ben capaços de fer una vertadera ruta del seu modus vivendi ( i morendi). El poeta Miquel Bauçà, “Meravell”, mort un dia de desembre de 2004 i descobert, inflat com una balena, a requeriments dels veïnats per l’olor insuportable que s’escolava del seu pis, on hi tenia diversos ordinadors, no massa nous, endollats, com un cybercafè de barriada, algun d’ells encara pipellejava, quan entraren els representants de l’autoritat. “Una escala axiològica /em fa veure que el valor/ d’haver estat un eremita / és el màxim que he gaudit / en el sí d’aquesta terra”. El diàleg d’heptasíl.labs a “Rudiments de saviesa”, continua amb la tasca que es va imposar en Bauçà, ja des de “El canvi” (1998), “Els estat de connivència” (2001), “Els somnis” (2003). Si més no, més diàlegs ficticis, fefaents, a quasi totes les seves entrades. “Vols venir al meu funeral ?/ Tinc entrades. Coreògrafs /de gran vàlua, que no fan/ cap soroll ni prenen drogues, organitzen el conjunt/ -grandiós i fora mida- / de les intervencions / rituals de l’espectacle./ -Tu just ets un vanitós ./ Prefereixo caçar llebres”. No sé qui li va dir “poeta foraviler”, com a n’en Miquel Barceló, li va dir aquell, “pintor agroramader”. Veurem que ens espera a “Certituds immediates” (inèdit), probablement més de la mateixa cosa aquesta que va fer els darrers anys. Mitificant el somiar.

Telefon a Eliseu Climent a València, li deman quan de llibres li queden de “Notes i Comentaris”, amb el qual Miquel Bauçà guanyà el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1974 i els hi reserv tots. Si en voleu, ja ho sabeu...en quedaven vuitanta exemplars. Per regalar (“Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana / El mossèn amb una espelma, / estira la persiana.”). El cas és, però, que l’apropiació de Miquel Bauçà per part dels diversos conjunts de lectors i hermeneutes és un fet ben particular; des del seu paralel.lisme amb Nietzche -a la web de Antoni A. “Claret”(www.mallorcaweb.com/mag-teatre/bauca/nietzsche.bauca.html )- fins a l’homenatge que li feren a la seva vila nadiua de Felanitx, la “Primavera Folk : 20 lectors i un músic interpreten Miquel Bauçà” ( 23 d’abril de 2005). Hi vaig.

Hi encontr el regidor del PSM Jaume Binimelis que és l’instructor per part de l’Ajuntament de fer Bauçà fill predilecte o una cosa així ( l’hi ha encomanat la batlessa, que és del PP; tots els intervinents signen a favor, menys un, “bossa” o “bossot” ?, que diu : “si fan a aquest, fill predilecte, hi poden fer, també, na Bet de sa plaça”). Això es fa al teatre municipal o auditori, ornat amb les figures de troncs de figueres de n’Andreu Maimó, a qui vaig conèixer sopant de bovers frits, amb en Maikel Figaseca. Poca llum a l’escenari ( record un article que publicà Empar Moliner de la llegida de poemes d’en Bauçà a Barcelona, “ Loca academia de policía” : “Si nos reímos ante un texto de Bauçà, un comisario nos reprende porque su obra “no es ninguna broma”). Vint personatges, més en Joan Manresa i en Joan Bibiloni que canta allò que fa ell amb lletres d’en Bauçà. Algú llegeix coses dels seus darrers llibres, molts pocs; en Guillem Frontera va tenir l’encert de llegir la nota de l’autor, que hi ha al final de l’”Obra Poètica” (1987), una autobiografia comprimida, de mitja pàgina, que acaba diguent : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fe esment de res especialment notable.” Es repeteixen lectures dels poemes que ha triat la gent. I ho trob molt interessant. El “hit parade” és com segueix. Quatre pics es llegeix : “Una vegada encara, anit, torno a pensar / que si no t’haguessis mort com et morires...”; Tres : “ Al final, s’ha comprovat, els camells/ arriben a passar pel subtil cós d’una agulla...; i tres més “ Si arrib a ser vell, / em deixaré crèixer la barba tot el que vulgui...”. Els poemaris de la primera època de Bauçà triomfaren.

“M’he posat en mans de Déu. /Ja veurem allò que passa” (“Rudiments de Saviesa”). Idò.


TEORIA I PRÀCTICA DEL "TREMPÓ" MALLORQUÍ. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Maig, 2005 21:15

Teoria i pràctica del “trempó”mallorquí.

Climent Picornell

Avui he fet el primer “trempó” de la temporada. El prebe, mallorquí, anava a 9,30 euros el kilo. Un m’ha costat 0,96 cèntims. Amb això del preu dels prebes mallorquins primerencs, ma mare avui em diu: no he trobat “prebes d’Oriola” enlloc. Mai li havia sentit a dir. “Què són els de trempó?” Demana un oient. “No! Són els de torrar. Als altres els diuen prebes verds”. “O italians”, contesta un que passa. “No, no, no, els italians són més prims de carn, més llargs i més verdots”. I a partir d’aquí es va desfent un vertader brain storming sobre els prebes i el trempó.

Anem, idò, a posar les bases definitives sobre el trempó. Probablement algú ja ho deu haver fet, potser en Frontera al “Diari de Balears”, o en Manresa, un diumenge a “El País”, ho desconec, però com que ja hi ha tesis doctorals sobre el pa amb tomàtiga, la cuina mediterrània i altres pretenciositats connexes, mai no se sap.

Andreu Terrades (“NEÓ DE SURO” : Cossier amb revolver). 1976

El trempó, senyores i senyors, per si no ho sabien, és una mescla harmònica, proporcionada i afinada de tomàtiga (pelada o no, amb les llavors tretes o no), prebe verd (no del gruixat de torrar, per favor, no!) i ceba mallorquina. Oli i sal i res pus. Res pus. Tot la resta que s’hi posi, o li llevin, són variacions apòcrifes sobre el mateix tema. Que admet afegitons, tants com es vulguin, però ja no és trempó de bon de veres. Que si sa padrina hi posava poma, va bé; que si un parell d’olives o tàperes o fonoll marí, bé...; que si una llauneta de tonyina, ja no tan bé, i no en parlem d’afegir-hi altres barbaritats, com aquestes banderilles d’envinagrat : això no és trempó, és com la sangría que donen als guiris per devers la vorera de mar.

Havíem quedat en què la mescla havia de ser harmònica i proporcionada. Primer les quantitats. Molta tomàtiga, molt menys prebe i, encara menys, ceba. Les qualitats a un servidor, avui en dia, li costen un potosí de localització; deixarem enrera les varietats en risc d’erosió genètica, però les tomàtigues “muchamiel”, amb una polpa esponerosa, ja són males de trobar, les de “colló de boc” de forma aperada i poc àcides, un ha de mirar qui les ha cultivades i... tot va així. El mateix podem dir dels prebes, han de ser d’un verd blanquinós, un poc sucosos, n’hi ha que d’estentissos no fan comprera i la ceba, mallorquina, blanca i tendra, la forastera és massa coventa, massa potent, “mata tot lo altre”. És, per tant, una condició prèvia al trempó saber-ne triar els elements. I obrar-los bé. El trempó, com determinats aguiats mariners, es feia ràpidament i sense gaire concessions a les presentacions, és per això que no discutirem molt si la tomàtiga va bé que sigui, o no, pelada. El tema de llevar-li les llavors, algú ho troba convenient, algú altre creu que el líquid i l’espècie de gelea que les enrevolta forma part del suquet necessari a l’harmonia del resultat final. Ad libitum en aquesta qüestió. El prebe, ben net, obligatòriament sense llavors, els més puristes diuen que esbocinat amb les mans, que no toqui ganivet i la ceba, tallada de per llarg, no es pot admetre un trempó amb la ceba tallucada i picadeta : una mica de serietat amb les coses de menjar!

Trempar, en mallorquí, vol dir mesclar i condimentar, principalment l’enciam, l’endívia o les cames roges i altres mescles de verdura com el trempó o el farcit dels cocarrois. També es trempa la carn de les panades o el “pastó” abans d’omplir les sobrassades. Ho he sentit aplicat a afinar bé un instrument musical, trempar les xeremies (“Das Wohftemperierte Klavier” s’ha de traduir per “El clave ben trempat” de J. S. BACH) i a posar al bon punt aigua calenta i freda, trempar l’aigua. Per als catalans, trempar, és, avui en dia, sinònim d’enravenar. La trempera matinera, que no és trempera vertadera i tot això. A algunes comarques però, trempar i amanir conviuen. Per tant si trempar vol dir mesclar, remenar, combinar i condimentar aquesta és una altra de les accions seqüencials de la construcció d’un bon trempó. Tomàtiga, prebe verd, ceba, sal i oli. O oli i sal ? Quin és l’ordre prevalent ? I no són qüestions tangencials, en el pa amb oli el fet de posar primer l’oli i després la sal, pot esgarrar tota l’arquitectura prèvia : primer la sal i després l’oli. En el trempó es pot ser més laxe, es recomana primer la sal i després l’oli, però així com passa en els plats aguiats, es pot rectificar. No s´ha d’abusar. Ha de quedar humit, però no hi han de nedar, els ingredients ( Mon pare contava sempre un acudit amb l’oli com a protagonista : a un convent de monjos l’oli, objecte preuat , era administrat pel pare abat que s’encarregava de posar-lo damunt la llesca de pa de cada un dels frares. Kyrieleison, deia mentre en posava un rollet amb la setrillera; Kyrieleison, un altre rollet al frare següent i així fins que, al final, li tocava a ell, el roll que s’administrava, llarguíssim, era sincrònic amb l’acabatall del cant : Kyriie-eeee-eeeeeee-eeee-eeleison! Els lectors més joves tal vegada no ho sabran interpretar, però no tenim temps d’entrar en la problemàtica de l’ensenyament de la religió o les religions). Alerta, per tant , amb l’oli i, sobretot ara, amb les olioteques i el sursum corda dels olis moderns. Un oli verjo amarga massa el trempó, era, però, l’oli escàs dels trempons “d’en temps primer”. Amb un bon oli d’oliva, n´hi ha més que a bastament.

Ja està? Ni d’un bon tros! Queda com dur-ho a la boca. Això de menjar el trempó amb forqueta i plat individual és una cursilada de panesillo ciutadà. Quan ho veig em fa peguera, ben igual del que li passa al meu amic valencià Josep Piera quan veu menjar una paella amb forqueta: tothom l’ha de menjar amb cullera, dins el caldero i davant-davant el seu territori. El trempó és menja dins un únic plat, col·locat enmig de la taula i amb un tros de pa i els dits que fan d’agafatall. Els trossos de pa, es van amarant i, fins i tot, és permès i recomanat, sucar-los amb el brouet que va deixant la sàvia mescladissa dins el gran plat comunitari.

No cal passar-se de puresa i primmirament, dirà algú. Així que coques de trempó, admeses, però poques més variants, si de cas el “gelat de trempó” de la gelateria Can Miquel. Però s’ha d’anar viu i tenir esment, com deia un ex-emperador austro-húngar: “els meus súbdits començaren per posar excusats a ca seva i acabaren fent la revolució”. Ja se sap: es comença per prostituir el trempó i s’acaba dins les urpes de la globalització. O, el que és molt pitjor, del multiculturalisme, que no sé molt bé que és, però deu ser una cosa com quan la nostra veinada ens obliga a menjar un plat africà, que ha après a un curset d’estiu o, el que ja no és sofridor, el seu home que practica un “musaká” o un “bana ganusch” amb nosaltres com a conillets d’índies. I encara que l’albergínia sigui l’ingredient principal, on hi hagi un bon trempó a l’estiu... que es llevi qualsevol altra mescla desafinada.





SAMUEL ETOO i ELS DÉUS MEDIÀTICS. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Maig, 2005 10:14

SAMUEL ETOO i la reflexió mediàtica. CLIMENT PICORNELL.

Vaig assistir a la clausura del cicle “MITJANS DE COMUNICACIÓ : ÈTICA I PODER” que havia organitzat La Fundació La Caixa de Palma (Mallorca), coordinat per Carmel Bonnin, president de “Justícia i Pau” de Mallorca. He anat a quasi totes les sessions. L’anterior la va impartir en Vicenç Partal, ànima del conegut portal d’Internet , “VILAWEB”, presentat per Benjamí Villoslada, “Bitassa a lloure”.


(Climent Picornell; Samuel Etoo; Miquel Àngel Manresa. Fotografia : A.M.)

En aquest cas, ahir, Andreu Manresa, el periodista felanitxer, corresponsal de EL PAÍS a Palma, entrevistà –de forma àgil i intel.ligent- a Samuel Etoo.El futbolista, ara del Barça, abans del Mallorca, és un personatge important, només calia veure la quantitat de càmeres de TV presents a la sala de la Fundació.

La cosa anava de la repercussió i el poder dels “déus mediàtics” i de l’ensamblatge amb un ”star system”que sol devorar als qui es deixen o no poden controlar el seu propi poder. Etoo, va ser sincer, tan revisant el seu passat d’al.lot camerunès pobre i amb voluntat de triomfar (“essent futbolista professional i que els meus em vessin per televisió, ja n’hagués tengut prou”), com repassant l’actualitat del seu país i examinant el perquè dels immigrants africans cap a Europa (“quan es retorna un immigrant il.legal al Camerun, l’estant matant en vida” o “al meu país els doblers els tenen, tots, quatre o cinc persones, que es preocupen més de fer-ne més, que de desenvolupar correctament el país, no són lleials amb el Camerun”).

Els crits racistes o les expressions simiesques per insultar-lo foren ponderades per Etoo, responsabilitzant, sobretot els pares, els majors, ja que els infants, aprenen d’ells (“cal educar a la gent que va als estadis” o “clausuraria un estadi per aquests motius”). Al recordar-li Andreu Manresa la problemàtica que generà el seleccionador espanyol Luís Aragonés amb els seus comentaris racistes, Etoo l’exculpà diguent “ vostès no saben el que s’arriba a dir als jugadors per motivar-los en els vestidors, Aragonès, no ho hauria d’haver dit, però jo tenc proves fefaents de que no és racista, ni d’enfora” i posà l’exemple del fitxatge de Finidi pel Mallorca, a instàncies d’Aragonés, quan el jugador passava per dificultats.

Un apunt al diari “Diari de Balears” d’avui, però, fa notar la doble moral d’Etoo, al referir-se als comportament xenòfobs o racistes dels pares quan van als camps de futbol amb els seus fills i l’acusa d’irresponsabilitat “al no reconèixer el fill que tingué amb una cambrera italiana a Palma”.

Després de conferència, al quart pis de l’edifici modernista de l’arquitecte Lluis Domènec i Muntaner de la “Fundació La Caixa de Palma”, en una sala amb un quadre extraordinari de Sebastià Junyer de la Serra de Tramuntana de Mallorca, vàrem poder comprovar el que ja s’intuïa. Etoo és una persona sincera, llesta i que, per ara, sembla que controla el seu paper de “Déu mediàtic” que li ha conferit el fet de cobrar un dineral per jugar bé al futbol, la qual cosa el fa tenir una repercussió desmesurada en els mitjans de comunicació, com digué ell, a la “màgia de l’home blanc, que és la televisió”.


BALEIGS. Climent Picornell.

jcmllonja | 04 Maig, 2005 09:22

 

No hi ha res més patètic i entranyable que aquestes trobades amb gent amb la qual hi vàrem estudiar o fèrem alguna cosa de nins. Massacrats pel temps, ens refugiam dins els territoris de la infància. Tanmateix ja ho sabeu : no hi ha més paradisos, que els perduts.

 

BALEIGS

Climent Picornell

Passats els cinquanta feim balanç de més de mitja vida, amb persones que visqueren amb nosaltres passions i sentiments, resguardats i protegits, però, en els paranys feliços de la infància. Una de les cerimònies taumatúrgiques d’aquests rituals són els dinars o sopars de “quintos” o de batxillers.

Primer, l’aspecte: només queda un poc de fesomia dels cossos deformats; un, que conserva una cabellera negra, es tenyeix; a l’altre, no li queda cap pèl al terrat; el de més enllà, es va fer sembrar, com a manadets, un parell de solcs de cabells damunt el cap que li prengueren malament i hagué de dur capell o gorra una bona temporada ; els colors blancs,  blancs i negres, més blancs que negres.

Segon, la història: el pes de la història del grup és molt inconnex i poc relacionat. Alguns amb càncers terminals, ja són morts; dos o tres “by passos” al cor; uns amb fills morts en accidents de trànsit; separats a balquena, ja de grandets; un, eixorc, que ha adoptat una nineta xinesa; quatre guardant alzheimers a ca seva –pares o mares- i, a altres, els hi guarden a una residència; un molt ric, dos o tres pobres, un arruïnat i abandonat per la seva dona; un altre que l’encalça la justícia per negocis rars amb el batlle del seu poble d’adopció...

Segueix la història: quatre o cinc que tenen néts; una filla d’un, casada amb un fill d’un altre. Fills enganxats a la droga de les més dures; un altre, cap d’una ONG; un, ha quedat a Barcelona amb un arquitecte arxifamosíssim...

Tercer, sedassar: xerrant de sexe, de les ganes de fer-ho, de com està de bona la cambrera que serveix, de com ha tornat de vella i desganada la dona; d’uns, sabem que tenen amants; dos s’han trobat anant de putes; un fa classes de com prendre la pastilla blava... De quan ens feien cantar "Montañas nevadas, banderas al viento..." Dels darrers viatges des de Jaca fins a la Patagònia, on el glaciar del Perito Moreno desgela amb un renou abominable; o de les segones residències, moltes llogades a estrangers : "fas un  parell de milionets en negre..."

Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta palms, no us pensàssiu- cap a la jubilació, els qui hi arribin. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixem l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades en un "Me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de Mallorca. "Vos ne recordau quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparagué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té les orelles grosses, aquest que acompanaya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià “Ca mort” i n’Arnau “Rafelino” l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no l’ha fet menar el camió", tornà dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni “Duret” -que morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-.

I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan eren nins.

Bé, la reunió es desfà, adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats i quatre veritats dels primers que han fuit. A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista; a en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees: "Ai, si és el pàncrees no té remei!"

Pareix com si d’una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.

________________________________________________


"Baleigs" ho deia molt el meu padrí. Quan tenia molta de gana : "em fotria els baleigs i tot..." Es referia a les restes que quedaven damunt el sedàs de l'era, l'erer, després de sedassar el gra  -trossets de branques, pedretes, caragolins´...- que se tiraven. Després d'escriure l'article anterior, ja fa temps, vaig trobar per Internet la revista "Baleigs digital", a la qual recoman una visita, així com a les "Edicions atàviques".


ICONOGRAFIA D'UN MAIG. Climent Picornell.

jcmllonja | 30 Abril, 2005 22:39

ICONOGRAFIA

D'UN MAIG.

 

 

    

      

      

Noves paranoies o les apocal.lipsis de sempre. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 29 Abril, 2005 10:00


Es veu que els homes i les dones, en general, necessitam angoixes constants per sobreviure. Les quotidianes, les personals i,  les universals ( ja que hi som, demanar per demanar : sabates grosses ). Les prèdiques de desgràcies generalitzades,  les amenaces de nous inferns,  han canviat de vehicle, però continuen arribant.

www.flickr.com


Nove paranoies i les apocal.lipsis de sempre.

Climent Picornell

Així com abans s’havien de contentar amb el darrer llibre del Nou Testament, l’Apocal.lipsi, avui en dia tenim noves vies de penetració dels nous missatges terrificadors. Però tot és el mateix. Vegin sinó, l’Apocal.lipsi, que vé del grec, vol dir “revelació” i tracta, en poques paraules, de què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentarien frenèticament i espectacularment. El llibre en qüestió servia per fer una selecció i interpretació de les diverses hecatombes. Tot amanit amb els quatre genets de l’apocal.lipsi i el territoris d’Armagedon. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, segle IV, tota casta de “vividors” hi han fet el seu agost d’endevinadors. Quan estudiava cartografia antiga en vaig topar amb les il.lustracions del Beat de Liébana, del segle VIII, que em feren una porada, grossa de tot.

Sabent això, que som poruc, un bon amic meu que em coneix bé, sap que, a més som,  hipocondriac, envejós, venjatiu i mala persona, per desassossegar-me m’envia, adesiara, e-mails  inquietants que em remeten a adreces electròniques i  a webs d’internet que fan la funció de l’antiga apocal.lipsi.

La Xarxa d’Internet és bona per estendre els mals averanys i les desgràcies. Poblada de pitonises i profetes coloraines, un pot carregar fins a damunt la seva dosi de preocupacions afegides.

Vegin les darreres que m’ha enviat en G.M. “HAARP”,  “High Frecuency Active Auroral Research Program”, més o manco, “Programa d’Investigació  de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència”. Quasi res du el diari ! Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans, idò. En definitiva HAARP funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, té a veure amb les aurores boreals i la seva  finalitat és  comunicar i controlar tot el món a través de l'Atmosfera. Així, pot desviar els jetstreams, els forts corrents atmosfèrics cap onsevulla, entre altres coses. És una vertadera arma de guerra climatològica. Se’n poden riure vostès de les armes de guerra biològiques o bacteriològiques. No vé d’avui,  ja a la dècada dels cinquanta els nordamericans havien bombardejat els cinturons de Van Hallen amb bombes nuclears, obrint la ionosfera, etc., etc... Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó,  fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !

Un poc més ? Les Ones de Schumann. En Física es denominen ones de Shumann a les ones tranversals-magnètiques. Aquestes ones vibren amb la mateixa freqüència que les ones dels cervells dels humans, i de tots els mamífers en general  : 7,8 Hertz ( o cicles per segon). El professor Schumann  arribà a aquesta conclusió per analogia,  ja que la Terra té la mateixa ressonància del cervell humà. Al nostre l’hipotàlam, aquesta freqüència és una constant biològica i sense ella la vida humana no és possible. Creien que s’acabava aquí, ca barret ! Aquest pic  foren els científics de la NASA que feren de tot i molt, entre ells, un tal Wever qui feu construir un bunker soterrani aïllat completament de qualsevol freqüència magnètica; la gent tancada dedins ho passava de metro! Migranyes, desorientacions, desvariejos...però ai  las! Si s’hi feien vibrar pulsacions de 7,8 Hertz, els voluntaris torturats  s’estabilitzaven novament. I un servidor,  que es pensava que les seves migranyes i el consum exagerat de Gelocatils, eren a causa de les seves cervicals, un poc tortes,  o de fer feina davant la pantalla de l’ordinador un poc massa baixa. No. Les Ones de Schumann, manipulades,  són unes de les armes més sofisticades, ja que per mitjà de la modulació d’aquetes ones s’interfereixen les ments dels, suposadament, enemics –jo no sé de quin bandol som- causant estragos inimaginables.

N’hi ha prou ? Pensa ! Ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de Chemist ( químic) i trails ( esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguladets, produïts per aerosols, que deixen els avions que fumiguen algun gas o algun verí de lluita contra plagues o pestes diverses. Som-hi : els països d’Europa, Amèrica, Orient Mitjà, Austràlia, Mèxic, etc... són fumigats per avions militars  ( hem de suposar que nordamericans, perquè les fonts citen documents secrets desclassificats dels exèrcits d’EEUU). Aquestes fumigacions han afectat territoris, persones i animals. Bari, Alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques han provocat alèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química i bacteriològica. Un servidor ha vist les pagesies del món civilitzat espargir verins múltiples per aconseguir millors collites agrícoles, sense pensar massa en els efectes secundaris. Tots aquest altres experiments, la veritat, podrien ser veritat, “chi –lo-sa !”, el problema rau, en què la majoria de les webs que a Internet toquen aquestes temàtiques, passen del conte volgudament objectiu a la paranoia de la GRAN CONSPIRACIÓ. Així, aquestes exquitxades de productes químics tenen per objectiu  “el control mental dels habitants d’EEUU i del món occidental, perquè acceptin les accions militars i el Nou Ordre Imperial que ja està en marxa. Els militars ho neguen i les persones o entitas que reclamen aclariments,  són,  immediatemanet, qualificats de  traïdors a la pàtria,  la qual”, com deuen saber perquè els diaris en van plens,  “és en guerra contra el terrorisme. Mentre els NOUS DÉUS ( el president Bush, els seus militars i els caps de les empreses multinacionals) preparen el seus plans per atacar Irak i assentar-se en zones estratègiques del món”. En fi.

Convendria acabar, però abans : la Fluorosi. Les modernes societats són presa de les pors, les angoixes, les depressions, augmenten els atacs de pànic... creien vostés que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals ? No i no. La causa és l’ús generalitzat del fluor, provocant fluorosi. El Fluor usat a les aigües corrents o en les pastes de fer netes les dents és un verí i el seu ús sistemàtic en la modernitat és,  perquè és un “calmant social”. Ja va ser usat pels nazis a la segona guerra mundial amb el seus soldats. Avui en dia, a part de causar desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confussió, depressió, vertígen, fatiga, insomni...és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina més de control mental. Els pobles que usen  fluor són més bons de manejar. Per quí ? Pel poder radicat a Washington, que no fa més que el que li manen les 500 majors multinacionals americanes.

Els estalviaré les adreces de les webs de referència, però si teclegen al cercador “GOOGLE” qualsevol de les paraules anteriors els sortiran cents i cents de referències. Quina feinada ! Haver-se de preocupar d’esbrinar això del “chemtrails, “haarps”, “ones de shumann” , “fluorosis” i tot aquest caliportal. Un servidor que es pensava que amb quatre apocal.lipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament,  anar a la presentació d’algun llibre d’un mal amic- ja en tenia prou.  Entre aquestes dosis d’apocal.lipsi diària, un en pot pegar una panxada  de la teoria conspiratòria duita a l’extrem : de tot ha de tenir la culpa algù, sempre un altre, mai nosaltres mateixos. No en faltaria d’altra !  Però, i si tot això fos vera ?


NORD I SUD, ENCARA. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Abril, 2005 22:59

( J.W. Waterhouse)

NORD I SUD, ENCARA.

Climent Picornell.

Tot i que el determinisme geogràfic -una pseudoteoria que volia fer creure que els elements ambientals, el clima sobretot, són “determinants” en l’evolució dels pobles i les cultures- passà de moda, després de generar una sèrie d’aberracions polítiques, sempre queden, com a les botes de vi, baixos. Restes, mescles d’intuicions, particularitats, anècdotes que hom vol elevar a la categoria de llei.

En aquest cas va de nords i suds. La veritat és que no es sol mirar massa prim, i les sentències solen ser molt reduccionistes, coses com : els nords són rics i treballadors, els suds pobres i un poc... “passa tú”, per no dir vagos. Aquests llocs comuns del pensament han estat, repetidament, negats i renegats, o, si es vol, reinterpretats, segons a qui convenia. “De Despeñaperros p’arriba, trabajan; de Despeñaperros p’abajo, toreamos”, deien que deia en “Cagancho”, un torero famós, explicant, com veuen, el seu particular determinisme geogràfic nord-sud. I, n’hi ha d’exemples, com aquest, a balquena. Un altre i prou; el d’un historiador que cercava els límits entre sud i nord d’Europa, i a la fi els trobà : els del nord, afirmava, bevien cervesa i cuinaven amb mantega; els del sud bevíem ví i cuinàvem amb oli. I a partir d’aqui, feia la retxa. Un poc torta.

Per tant, el disseny és : els nords, consumistes, protestants i que fan la feia ben feta; els suds, bon vivants, epicuris i ...ja ho veurem, “si el temps no ho arregla, s’arreglarà tot sol”, que deia aquell. Si volen, ho poden arrebossar de cites d’autoritat i no hi ha de mancar ni la de M. Weber, ni la de L. Racionero, ni la de Paul Lafargue, un gendre d’en Karl Marx i el seu “dret a la peresa”, ni la dels economistes del ram de la dependència econòmica i l’intercanvi desigual.

El cas és que l’enlluernament pel nord o el que representa, umpl la mar de pasteres que travessen, en condicions miserables, l’estret de Gibraltar, per exemple. Són els coneguts efectes d’atracció i expulsió –la paraula més exacta és “sempenta”- que moven les migracions. I, vegin la paradoxa, els doblers de la gent del nord han possibilitat els viatges, còmodes, cap al sud, generats per l’atracció de tres elements ambientals, les tres “S” anglosaxones (“Sun”, sol; “Sand”, arena; “Sea”, mar). N’hi ha que n’hi afegeixen dues més, d’esses vull dir : Sexe i Sangria. Turisme de sol i platja, i també de preus baixos, que no comença amb essa, però ho farem venir bé. Així es generen els fluxos migratoris de la modernitat, el dels pobres, expulsats i sempentenjats, històric i repetit, i el dels rics, el més novedós. Sud i nord, i si volen afinar més, també podem trobar el sud del sud o el nord del nord.

A les illes Balears som objectiu confluent dels dos. Els dels rics, són els fluxos turístics i residencials, els de sol i platja que són, torna-m’hi-torna-hi, majoritàriament del nord cap al sud. Alguns autors - neodeterministes ?- interpreten aquests moviments com a noves invasions, cercant l’exemple amb el que van fer els pobles de la baixa edat mitjana. Així uns anomenen, als turistes, “les hordes del Nord” i, uns altres, “els nous bàrbars del Nord”. Es repeteixen generalitats, que sonen a “milonga” determinista, només cal afegir-hi la decadència d’Occident, i si un és un poc poeta, l’est i l’oest en aquest cas, i acabar amb guerres fredes o calentes per la nova dinàmica del terror, el maquillat i el de bon de veres. Per justificar aquestes noves migracions, turístiques, les modernes paranoies rebatien un concepte vell amb un nom nou : cerquen qualitat de vida. Els nous bàrbars del nord, fred i estressant, cercant el sud, càlid i sensual. Ja hi ha a qui li va bé un cert “neodeterminisme fatalista” i reduir la dinàmica moderna dels nords i suds a que no plou o a que els nadius són poc faners. Les sentències massa senzilles, però, solen amagar sempre o bony o bua.


Presentació de "Menestrals i Botiguers de Sant Joan (Mallorca)". CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 23 Abril, 2005 16:12

Esglèsia de Sant Joan de Mallorca

Presentació de "Menestrals i botiguers de Sant Joan de Mallorca". CLIMENT PICORNELL.

Demà, diumenge, dia 24 d’abril, el "Col.lectiu Teranyines" de Sant Joan presenta la seva setzena "Monografia Santjoanera". Es tracta del llibre "Menestrals i Botiguers de Sant Joan" escrit per Antoni Sastre "de sa Botigueta". M’han demanat si volia fer la presentació, ja que havia escrit el pròleg, cosa que faig amb molt de gust, per dues o tres coses. Perque tenc molt d’apreci a l’amo en Toni, perquè és un llibre excepcional, perquè la tasca del "Col.lectiu Teranyines" s’ho mereix. Més abaix podeu llegir el pròleg d’aquest treball. Molts d’anys pel dia del llibre !

 Santuari de Consolació (Sant Joan de Mallorca)

 

ANTONI SASTRE I LA FESOMIA D’UN POBLE

Climent PICORNELL

El fet és que quan n’Antoni Sastre, "de sa Botigueta", va demanar-me si volia prologar el llibre que ara, lector, tens a les mans, la meva sensació fou d’agraïment i de reconeixement. És cert que em vaig sentir satisfet de que, una persona a la qual sempre he tengut en una gran estima i consideració, s’hagués enrecordatd’un servidor per aquest quefer. I és ben la veritat. He de suposar que en Toni m’ho demanava, perquè aquest sentiment era mutu, i no tantpel suposat prestigi intel.lectual que pugui tenir el prologuista. Sigui com sigui, aqui em tenen escrivint quatre mots de la veritat al començament d’aquest llibre : "Menestrals i botiguers de Sant Joan de Mallorca".

Antoni Sastre ha estat sempre, jo li he tengut, un home responsable. Una persona amb el seny ben posat. No només pel que fa al seu llibre sinó, també en totes les qüestions en les quals l’he tengut present. En la seva vida professional de pagès i hortolà, en la seva vida familiar –amb la seva tan recordada dona i companya, na Francisca Juan "Mariona"- com en la seva vida de relació, privada o pública – ja fos a l’Ajuntament o a la Cooperativa Agrària- amb el poble de Sant Joan de Mallorca. I, també, en la seva vida com escriptor. En aquesta darrera tasca s’hi posà de gran, però s’hi posà amb la mateixa seriositat amb la qual havia envestit les altres coses de la seva vida, que ja ha aguantat un parell de sotracs fondos. M’ha paregut sempre com un d’aquells vells senadors de l’antiga Roma, dipositaris del saber i la raó, per la seva manera d’encarar les situacions i les anàlisis de la realitat, de la santjoanera i de l’altra. Ja sé que a més d’un això li semblaran rondalles de l’antigor, així com van les coses ara, però per a mi així és. No vull deixar d’esmentar la bona sintonia que hem tengut, hem coincidit, amb idees sobretot. Amb la idea de poble, amb l’amor per la nostra la llengua, i amb temàtiques de moltes altres coses, un servidor des de la Universitat i els mitjans de comunicació, i ell des de la seva feina i el seu estimat poble.

I ara ja va pel seu segon llibre. A la revista "Mel i Sucre", hi feu les beceroles d’escriptor. D’ençà que hi començà a col·laborar, vaig ésser un seguidor dels seus articles. Per moltes raons, però per una molt significativa : donava fe, quasi testamentària, del que havia estat l’activitat del poble; de l’activitat econòmica, però també -i de retruc- dels lligams familiars i culturals connectats amb aquesta activitat. Primer ho feu amb "Les eres de Sant Joan", crònica de l’agricultura santjoanera lligada al batre i als cereals, l’activitat seminal dels santjoaners. Més envant ho publicà en forma de llibre, també a aquestes "Monografies santjoaneres". No havia acabat aquest tema i ja continuà la tasca amb tots els oficis menestrals, els serveis i les petites indústries. Així se conformà "Menestrals i Botiguers de Sant Joan". I ara, ja ha envestit, estic segur, a una nova sèrie. El seu ofici d’escriptor, com es pot veure, brostà tard, però dóna fruita a balquena. I bona. La seva feina, veritablement, és com un exercici de dissecció, d’anatomia de l’esdevenir d’un poble, d’un temps, arribant peròfins a ara mateix. I per no fugir dels símils agraris, té la figura com un arbre, amb les seves branques que arriben a totes els racons familiars del poble de Sant Joan. De tot el poble. Són dues obres – "Les eres de Sant Joan" i "Menestrals i botiguers"- que permeten lectures molt diverses: la crònica històrica, la política, l’etnològica, l’antropològica, la social o l’econòmica. Antoni Sastre presenta les dades, les activitats, les famílies i allà hi desfila l’esdevenir santjoaner de les darreres generacions.

L’amo en Toni, així li diuen els més joves del "Col.lectiu Teranyines", en aquest llibre sobre "Els Menestrals i Botiguers de Sant Joan" fa un repàs ben a fons, dels serveis i les indústries del poble, que estaven, però, en funció de les demandes de l’agricultura i de la població santjoanera, en general. En aquest cas les botigues, carnisseries, forns, barberies i perruqueries, els sabaters o els cafès. Sense deixar de banda fusteries, ferreries, els selleters, les cosidores o els tallers de bicicletes. Un pot fer una comparança, per mesurar el canvi i la transformació modernitzadora del nostre poble. Basta fer esment dels nombres: quatre selleters, abans, i avui ? Cap. Deu sabaters; avui?... I de les onze barberies? Què ha passat amb les nou carnisseries o amb les vint-i-cinc botigues, o les tretze ferreries o les devuit fusteries ? Han canviat; el nombre, les dimensions, les funcions... En això el llibre exemplifica bé les mutacions del nostre poble. I no només del poble de Sant Joan, aquests canvis són perfectament extrapolables als pobles potents de la Mallorca agrària que han esdevengut avui, una altra cosa. I és aquesta una altra funció del manual que n’Antoni Sastre ens posa a la nostra disposició : repassar i repensar els canvis. Primer en les eines o en els llocs de feina. Després en el què feien –menestrals i botiguers- i, a poc a poc, es va conformant una lletania del canvi, de l’abans i el després –que és ara- i que conformen un fris general que en ens acompanya, que ens du de la mà, que ens fa de guia per a veure com era l’abans i el nostre ara de la vida santjoanera. I, sobretot, no ens empeny, ni ens amenaça, ni ens obliga a respondre la pregunta traïdora: era millor abans ? O, fins i tot, no confirma, almenys de manera taxativa, que qualsevol temps passat sempre fou pitjor. Encara que la nostàlgia, com tenc dit, és una acompanyant inevitable dels pobles amb història, com el nostre, i ens fa escarrufar davant alguns signes de la modernitat. I no en parlem dels de la post modernitat.

Així, al meu entendre, Antoni Sastre ha fet de notari del canvi santjoaner i ho ha fet dibuixant i mostrant la fesomia d’un poble. Ara els diré com ho ha fet. L’he vist moltes de vegades, fent entrevistes, demanant papers, indagant sobre fotografies antigues, per donar-nos testimoni dels oficis que enumera. I a més a més, i ho he guardat per lo darrer, com diuen bé els anglesos " last but not least", el darrer però no el menys important : ho il·lustra amb testimonis fotogràfics. Antoni Sastre fou, un temps, el retratista oficiós i oficial de Sant Joan. Entre els seus altres quefers, tenia també el de retratista. Tothom que havia de menester una foto per a algun document oficial, anava a can Toni de sa Botigueta. Amb la immensa fortuna de que conservà els negatius. Podeu si voleu, fullejar aquest llibre i també l’anterior, només observant els naturals de la gent; les semblances, les característiques facials, de cents i cents de santjoaners i santjoaneres. Les fotografies fixen els personatges dels quals parla en cada capítol, però són també la gran fesomia del poble. D’aquesta idea he extret el títol d’aquest pròleg, perquè tenint molt valor els textos publicats, hi ha també el valor afegit de les fesomies. Les reconeixences, els parescuts, els trets d’herència que guaiten, ja sigui per la forma de les cares, per la línia de les celles, per una forma específica dels llavis...., hi ha tant per mirar!

Estic convençut que per Antoni Sastre, escriure ha estat el descobrir una tasca nova, intrigant i seductora, i el publicar-ho una forma de regalar-ho als altres. Esper que hi hagi noves sèries en les quals hi pugui entretenir els seus moments, i ens pugui entretenir i ensenyar a nosaltres. I que el "Col.lectiu Teranyines" li ho pugui publicar. Malgrat els entrebancs, els testimonis com el que ofereix "Botiguers i menestrals " no podran mai deixar d’arribar i confirmar o sorprendre el pensament dels santjoaners I el de la gent de fora. El llibre que teniu a les mans és un d’aquests petits tresors que depara el destí i la dedicació a la feina d’escriure d’algunes persones. Com Antoni Sastre.

(Segueix)

SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I LENIN. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2005 20:06

Deia, l’altre dia, que per dins les rues i els plecs dels nostres ordinadors hi comença a haver-hi racons perduts, sediments consolidats d’anys passats que un ha oblidat. Això em passa a mi, de vegades obris una carpeta de materials, escrits en altres màquines –els primers macs o els amstrads de fa deu o dotze anys- transformats, per esser oberts en programes standarts, que et semblen coses de l’any tirurany. Vet aquí un article de quan en Terenci Moix era viu.

EN SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I  LENIN.

Climent Picornell

L’altre dia, de pagès,  Terenci Moix i  Boris Eizaguirre, per una ràdio d’aquestes de milions d’oients, sostenien una conversa, ben entretinguda, sobre coses d’homes i sobre la jubilació semi-forçada del modist Yves Sain-Laurent i l’enorme mercat mundial del regal i el luxe. En un moment donat, inevitablement sortí Egipte. Inevitablement, perquè on hi hagi en Moix, per la gatera surt sempre el tema. Digué en Terenci : “ hi ha dues grans obres novel.lades sobre la història d’Egipte : la meva –no sé quina va dir- i “Sinhué, l’egipci”.

L’alegria que vaig tenir va ser gran. Perquè vaig llegir l’obra del finlandès Mika Waltari, quan era quasi un nin, la vaig devorar, em va impressionar. I sempre havia cregut que era, per dir-ho senzillament, literatura barata, “pliegos de cordel” o això que en diuen els americans, “pulp fiction” : és a dir, coses per llegir i no recordar-se´n. Però, si en Terenci l’elevava al rang d’obra boníssima, trob que puc perdre una altra part del meu pudor i vindicar-la, encara que sia en el meu record. Si no l’heu llegida, va de l’intent d’instauració, per obra d’un faraó eixalabrat Amenofis IV (Akhenatón), d’un règim monoteista a l’antic Egipte, vist per Sinhué, un metge egipci que acaba  rodant prop dels àmbits del poder.

I en Mao i en Lenin del títol de l’article ? Be, idò, el cas és que el món de la momificació dels morts, és un dels eixos de l’obra d’en Waltari. I aquesta pràctica, la d’embalsamar, els cadàvers, sempre se’m fa present amb el leit-motiv, egipci. I la meva mania estival de llegir biografies i hagiografies diverses.


El record es lliga perquè ha sortit a la premsa, no fa gaire ( també de pagès) que la mòmia d’en Lenin, situada al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que té problemes d’ubicació, i parlant en termes televisius, d’audiència. He de confesar que l’ambient semi-mortuori i la coa de gent que hi havia quan la vaig visitar, em va impressionar. Més que el cos incorrupte de la beata Catalina, que, en una visita, de petit,  la record com una pell de plegamins polsosos, dins una urna de vidre: vaig estrènyer amb força la mà de mon pare, al-cel-sia. La mòmia d’en Lenin estava millor mantenguda. Però, l’hàlit de devoció -les vibracions, es deia abans- la química en aquest cas ( i ara diré perquè) que s’establia entre la gent devota que hi anava, era del mateig voltatge : algù que anava a veure algù que havia fet cosa de viu, i als seus seguidors els interessava que es sabés.

I deia que la química era important perquè el procés de manteniment i bona vista d’aquests cadàvers idolatratats moderns és una cosa d’equilibris ecosistèmics. El professor Ilia Zbarski, viu encara, ha contat com el 1924 el seu pare,  Boris Zbarski, submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potasi, prest farà vuitanta anys d’això. A requeriments de Stalin havien de conservar el cos de Lenin, al qual, a més, se li havia injectat a través de l’aorta ( sis litres d’alcohol i formol),  li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, el budellam,  li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar i més. La història de la conservació passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres sobre la pell, o pel maquillatge i la il.luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotsky s´hi oposà, no sé la seva dona, la Krupskaja, que degué dir.


Però, on de veritat és poden lamentar  les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, una de les coses que em va fer veure com és de poca cosa el cos d’un home o una dona, va ser el procés de momificació-embalsamament  d’en Mao-Tsé-Tung ( Mao Ze Dong, en la transcripció moderna aconsellada). “El gran timoner” de la Xina, l’home que entrà a Pekin, l’any 1949 després de la “llarga Marxa”. Un pic mort, l’any 1976, es decidí que com ho feien, per mostrar-lo. Ho conta, de forma detalladíssima,  el que fou el seu metge ( és quasi una fàbula com la d’en Sinhué, l’egipci), Li Zhisui, que explica com li comunicaren, sobtadament, que el Politburó havia decidit conservar el cos de Mao per sempre. Ells dos, el metge i en Mao, havien estat junts davant les mòmies de Stalin i Lenin ( les orelles de Lenin, diu Li Zhisui,  havien caigut i eren d’una espècie de cera, a Stalin li havia caigut, podrit, el seu mostatxo); Mao, poc temps després, havia deixat per escrit el seu desig de ser incinerat. Les canòssies que passà l’equip que hagué d’embalsamar Mao són contades pel seu metge, desde els resultats desconcertants deprés d’injectar-li diverses substàncies “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”; després s’estudiaren els antiquísssims mètodes xinesos de conservació, demanaren com ho havien fet per conservar Ho Chi Min (1890-1969) l’heroi vietnamita, al qual, aclariren, ja se li havia podrit el nas; s’enviaren emisaris al Museu de Cera de Madame Tussaud. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un  hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabàs el mausoleu de la plaça de Tiananmem. I no s’acaba aquí aquesta odissea, però, explica prou bé les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics, no fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat. O ells, o els que se’n serviran d’ells.  I hi ha models a tots els costats, al religiós, al laic, al socialista o al capitalista. I, sinó, pensau que deu fer el dretanot de Walt Disney din la seva cambra de fret, crionitzat, esperant ser ressucitat : una altra mòmia de la modernitat. Els rèdits que donen Mickey Mouse i Disneylàndia ho fan possible. Quin món !


ELS MUGRONS DE NA KOURNIKOVA I EL CUL DE NA MARILYN. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Abril, 2005 18:40



Arribem a tenir dins els nostres ordinadors una quantitat tan gran d’arxius que fa mal posar-hi ordre. Però, com a mínim els tenim. Si és que sabem que els tenim. Això li passa a un servidor. De prompte hi trob coses del les quals no me’n recordava. Com aquest article sobre mames i mugrons, que vaig publicar al Diari de Balears, fa un parell d’anys, o un altre sobre les mòmies de Lenin, Stalin i Mao, que penjaré al bloc passat demà. Ara toca a la Kournikova i a la Monroe.

Els mugrons de na Kournikova i el cul de na Marilyn.

Climent Picornell

Són coses de la modernitat. O no tant, perquè la història va de donar gat per llebre, una de les estratagemes comercials més antigues. Ara resulta que la revista “Penthouse”, una d’aquestes revistes especialitzades en mostrar dones nues, porno-light, va publicar unes fotos d’una senyora dient que eren d’una altra. Les dues s’han queixat i la revista, que va de rotabatuda, demana perdò davant les indemnitzacions que, presumiblement, exigiran les afectades o beneficiades, mai es sap, en aquest món modern de l’ “agitprop”. A Internet aquesta pràctica, no és que sigui generalitzada, sinó que és quasi universal, el cap d’una, o un, amb els baixos d’una altra, o un altre. És, moltes de vegades, un fet groller, em refereixo al trucatge, i altres pics, més o manco ben fet, gràcies a algun d’aquests programes que permeten retocar i fer virgueries amb la fotografia digital. Aquí hi ha una de les raons de la pèrdua de tiratge d’aquestes revistes de gent nua, a la xarxa n’hi ha de franc i pagant i, no ens hem d’enganyar, Internet, també, s’usa per a aquestes coses. Ho demostra el fet que una de les webs més visitades a l’Estat Espanyol, fins fa poc, era la d’una senyora de mames grosses i cames primes : Pamela Anderson. La meva curiositat morbosa, la cosa que m’ha fet navegar per webs i webs de mames i culs, es va desfermar per mor de la justificació del fotògraf que va vendre les fotografies equivocades d’una tal Judith Soltesz-Benetton ( neboda d’en Benetton, els dels anuncis rars, agressius i eficaços de roba, el de “United Colors of Bennetton”) i les va fer passar per imatges de n’Anna Kurnikova, una tenista russa que no guanya quasi res, per no dir res de res, de tennis vull dir, perquè doblers en guanya a cabassos, fent de model o cedint la seva imatge o venent les seves exclusives. Si teclegen, al cercador d’Internet “Google”, la paraula “Kurnikova”o “Kournikova” els sortirà una bateria de llocs per visitar impressionant, entres altres les seves anomenades “Webs oficials”, per distingir-se de les oficioses i, ja no en parlem -perquè es coneixen d’una hora enfora- de les apòcrifes. Aquestes darreres són les que fan la feina de Frankensteins d’opereta, canviant caps i culs de lloc. Bé, tornem a la justificació del fotògraf. Diu ell, un tal Ramaesiri, que havia enregistrat un vídeo d’enfora a una senyora que li pareixia na Kurnikova i va poder comprovar certament que era ella, quan visitant una web d’Internet, a una fotografia de la tennista amb la camiseta banyada identificà com a seus, els mugrons ! Pel seu diàmetre, perímetre o circunferència, perdonin si no record la part de la figura geomètrica que adduia el fotògraf. No si era rossa, o si era ella, no : perquè els mugrons coincidien. Servidor, antic que és un, es pensava que la única manera infal.lible d’identificar un ser humà eren les emprentes digitals, dels dits, no dels dígits informàtics ( no és un acudit això, i si ho és, és més vell que aquell que diu que la patrona de la informàtica és Santa Tecla). Ara ja no s’identifiquen les persones pels mitjans normals, i la revista “Penthouse” ho degué creure així, com que els mugrons eren iguals, era ella. Entre la premsa groga, la premsa rosa i la premsa del mugró, anam ben servits. Un servidor, curiós, ho ha volgut comprovar : s’assemblen, però no del tot.


www.contrasto.it

M’ha vengut al cap , amb tot aquest trull, aquella discussió sobre el tret identificatiu, la senyal –no el senyal- del membre del president dels Estats Units, el sr. Clinton, quan aquelles coses de la fel.laciò de na Lewinsky interessaven més que la política exterior americana. I na Marilyn ? Evidentment, Monroe. I ja que parlam de presidents americans, la mateixa que li cantà el sensualíssim “Happy-birthday-mister-president” al catòlic i volander John F. Kennedy. La qui en Billy Wilder tenia tanta paciència per esperar-la al seus rodatges que pogué llegir, mentre l’esperava, tots els clàssics russos. Tots, mentre na Mariliyn no venia, però que, ai las !, exclamava Wilder, havia valgut la pena. El mites i el fetitxes contemporanis són una part de la nostra civilització, més que de les antigues que també tenien les seves manies. Per damunt de creences i ideologies, vegin sinó, la mítica foto del Che Guevara, del fotògraf cubà Alberto Korda, sobrevivint la seva mort a les selves bolivianes, penjada a les parets dels petits burgesos capitalistes. Ara resulta, i ho llegesc al mateix diari que dóna la notícia del mugró de na Kurnikova que, aprofitant la visita de l’autor teatral Arthur Miller a Barcelona, el qual estigué casat amb na Marilyn Monroe, un famós escriptor desmenteix que li donàs la mà, únicament perquè fou la mà que tocà el cul del seu mite. I ho diu bastant bé, “no li vaig donar la mà a Miller”, però per si acàs, afegeix, “si que li vaig donar, fa temps, a Yves Montant”, el qual es suposa que també li devia tocar, el cul de la Monroe, car fou el seu amant una bona temporada. “No és el mateix, però, la mà de l’amant que la mà del marit”, clou el nostre escriptor, qui passà amb Teresa, els seus ùltims horabaixes. Vegin vostès com van les coses al món, que si els mugrons no eren seus, però ho pareixien i les disquisicions, quasi de “Tractatus Logicus – Philosophicus” de Ludwig Wittgenstein, sobre la diferència, no sabem si de tacte o d’intenciò, entre tocaments del mateix cul : un pic fent funció d’amant, un altre fent de dona pròpia. Tenim i tenen molta feina per fer, entre altres, les feministes. Encara. Amén.

Che Guevara, retratat per A. KORDA.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb