jcmllonja | 22 Gener, 2008 16:49
En Toni Vidal, el metge, passa per davant ca meva, mentre estic esmotxant una mata de romaní que s’ha fet gegantina, amb el tronc com un arbre. “Toni, que vas al tall?” “Vaig a fer el darrer servei a l’amo en Toni Calderó”. L’entenc, vol dir que va a signar l’acte de defunció. L’amo en Toni era fàcilment destriable des d’enfora, les seves cames s’havien arquejat tant que pareixien un cèrcol, era inverossímil com caminava; per això l’endevinava de lluny quan fugia del cafè i anava a geure a ca seva al carreró de Ses Monges. Pec foc als feixos de romaní, el fum perfumat s’escampa pel carrer. Penjava molt damunt l’acera, sovint la gent se’n du brots, alguns m’ho demanen, altres ho fan d’amagat, altres m’ho fan a saber, misses dites: “Te vaig agafar romaní d’aquell que va sembrar ton pare per fer una bullidura...”
(Foto: Ansel Adams 1902-84)
“Quina oloreta. Què fas?” “Ja ho veus: crem aquest romaní” És na Fàtima, una nina d’uns cinc anys, una moreta, li dieun pel poble, però ja és nascuda a Mallorca. Un moret, en mallorquí antic, era un no-batiat, els meus fills ho són. Ho dic per treure-l’hi la porció de menyspreu que hi pugui haver en l’adjectiu. Res més enfora de mi. Na Fàtima és la filla de la dona de fer feines de la meva germana. Ulls negres potentíssims, és ja una més de ca ma mare i de ca nostra, entra i surt amb l’alegria que comuniquen els nins i les nines petites. Pens en l’amo en Toni Calderó, el mort, i en la nina, el relleu de les noves generacions del petit poble, els vells i els nous mallorquins. Ma mare, ja molt vella, la mira amb ulls d’il·lusió, sang jove, tot energia. Fàtima li sona a la mare de déu d’aquell lloc de Portugal, i a més –me recorda- ella estava subscrita al Correo da Fatima -i al Mensajero del Corazón de Jesús-, ja se poden imaginar de quin peu es calçaven a ca meva. La nina sempre demana, amb un mallorquí perfecte, amb accent absolutament d’aquí. La tasca d’integració de l’escola és respectuosa i exemplar. En canvi la seva mare, endreça i espolsa la casa amb el mocador posat al cap, record del xador obligat, no surt més que pel necessari i moltes amigues seves no surten mai de ca seva , però mai de mai, sotmeses al pes de l’autoritarisme i els costums musulmans de l’home dominant. Què els he de contar sobre els shock de cultures que no sigui sabut, o que no hagi passat ja als USA, a França, o a Alemanya, sacsejant els costums socials. Ara, però, toca al petit poble.
“Els homes no duen davantal!”, me diu na Fàtima quan em veu dins la cuina acabant el dinar. “Lleva-te’l”, m’ho diu riguent, però imperativament, alguna cosa no casa bé dins el seu caparrí i la incomoda. “Els homes no duen davantal, ni escuren, ni fan el dinar!” Amb bones li dic que aquí sí, que tothom ajuda a la casa, tothom fa feina. Pens que la generació de na Fàtima, o la següent, ja farà posar el davantal al seu home o a la seva parella. Si la deixen o se’n surt del domini dels seus i entra dins els costums dels occidentals. Hi haurà d’haver, com per tot, fractura en els seus usos familiars, com n’hi hagué als pakis (pakistanesos) anglesos, als turcs alemanys, als algerians francesos, als espanyols suïssos, als grecs nord-americans... També els passarà als berebers mallorquins, els parents de na Fàtima són del nord del Marroc, del país de Nador, musulmans, majoritaris aquí.
“Recordes la tia Aina?” em diu la meva dona. Efectivament, en parlàrem molt d’aquesta sortida. Un pic, la tia Aina, al cel sia, una de les sis germanes de ma mare, l’única d’elles que voldria haver tornat enrere i reviure quan fou jove –“vaig passar molt de gust, de viure i de fer feina”- es dedicava a exportar alls a Suècia, que es conraven a dos immensos sementers de Carrutxa, un dia, deia, que estava convidada a dinar a ca nostra, quan em va veure dins la cuina davantal posat, s’aixecà com un coet i em va dir: “Els homes no duen davantal!” ( les mateixes paraules, exactes, que na Fàtima). “Fuig d’aquí, ja escuraré jo!” “No sé veure un homo amb davantal”. El desassossec de la nina i l’angoixa de la vella, eren dos mecanismes d’alarma que els sonaven quan es posava en contradicció un costumari que havien mamat des del néixer. Fa d’això vint anys, i les coses ens pensàvem que havien canviat. Tal vegada deu ser així, però no tant. Avui, ara mateix, en conec molts de collons llargs, que, encara, no se saben fer ni un ou estrellat. Hereus moderns de les famílies patriarcals mallorquines, on les nines feien, i fan, els llits i escuren, i en canvi els mascles fan de mascles i fins que no fan feina fora de ca seva, no fan res. Anar amb un davantal posat, per ells, és mariconejar. I no me val la història dels matriarcats covats, submergits, del tipus: les dones comanden a la seva manera...
Tan interioritzat tenia la tia Aina el seu rol, que, com a bona dona de poble, duia la casa, on feia tanta feina com un home al seu treball, però a més, com les dones pageses d’un temps, feia una altra tasca, i ben pesada a vegades, a fora vila. Ella vigilava els alls, que no treguessin “rovell”, si l’exportació no anava massa bé, en feia fer manats a un tall de dones, o trunyelles per vendre als turistes. Han passat trenta anys, les dones d’ara fan feina a fora, comanden a les institucions, però per la porta de darrera de les nostres societats, encamellats amb el fet immigratori, tornen vells costums amb els nous mallorquins, en aquest cas del Magrib, berebers de Nador, transplantats aquí. Tot hauria de fer més via, els drets socials i humans, no han d’esperar ni una sola generació. Ni cregueu els babaus que prediquen que això són fets “culturals”. Aquesta és la via perversa de penetració d’injustícies majors, com ho eren la “covada” dels mascles després del naixement o, ho és encara, l’ablació del clítoris a les nines. Fora son!
jcmllonja | 11 Gener, 2008 17:39
QUEDAR BÉ O LA DISCRECIÓ DELS MALLORQUINS.
Climent Picornell
És com un deja-vu, me sona a cosa sabuda i remenada. Però la reflexió va per fer-me entendre a mi mateix per què els mallorquins som un poble sense entusiasme, o amb els entusiasmes molt contenguts, i amb un entrenament secular -no sé si a força de garrotades- per quedar bé, o, si tant volen, per no quedar malament. Això ens ha conduït a ser uns exagerats en la discreció i en la prudència, a no dir el que realment pensam, a no fer el que realment volem, en definitiva, un caramull d’equívocs en cadena, mals de rompre i que generen un fals consens social respecte a les nostres formes de comportament. Deu ser això el que es sol anomenar caràcter dels mallorquins ? De tots ? No deu haver estat sempre així, i no sé molt bé si encara ho és. I més ara amb l’aportació dels anomenats “nous mallorquins”.
El fet és que la contenció en les formes de ser, si es tapa i tapa, arriba a esclatar. I és aquí on hauríem d’aclarir una de les funcions, en temps primer, dels foguerons de Sant Antoni. Jo ho faig en clau d’alliberament social, de vàlvula d’escapament a tanta prudència i discreció, moltes vegades ben postisses. De totes les maneres, clàssic entre els clàssics, mirall d’això que en diuen “ésser ben mallorquí”, ens apareix a la glosa per antonomàsia. L’escenari és el següent : la sogra, el gendre ( espera-ser) i la filla, assegudets a la camilla: “L’hi tocava, l’hi tocava, / i sa mare se’n temé, / i ella per quedar bé, / ‘cotava es cap i becava, / ‘cotava es cap i becava”. Vegin com la problemàtica del quedar bé i la doble moral té també la seva metàfora ximbombera. He sentit contar, com un estadi superior “al quedar bé”, un vertader monument a la discreció i a la prudència mallorquines, el següent fet succeït. L’escenari i els protagonistes són semblants als de la glosa anterior, asegudets també a la camilla; quan ja feia una bona estona que hi seien li digué la sogra, morta de pixera, al jove festejador : “Toni, si m’amollaves me n’aniria a fer el sofrit pel sopar”. El gendre per davall les faldetes de la camilla s’havia errat de mà o de cuixa, i havia treballat la mare, i aquesta, o li agradava o per no fer-lo quedar malament, per tant, per quedar bé, no havia dit res; fins a un cert moment -la nostra prudència també té un límit-, el de la necessitat o el del sofrit, ja que el jove, pel que es veu, no amollava ni a la de tres.
Aquesta dosificació de l’entusiasme que tenim els mallorquins sempre m’ha fet reflexionar. I això que som ben contrari a l’etiquetatge dels pobles i països amb aquesta cosa que en diuen estereotips socials. Que si els alemanys són així, que si els italians són aixà, que si els catalans de les pedres en fan pans. Però, les festes de Sant Antoni rompen les manies, amb la gent fent bulla als foguerons. “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”. I si un se passa una mica, no passa res, sap que ha de pagar penyora : “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència”.
Així idò un pic acomplerts els deures de suplicar protecció i donar les gràcies, remunerades, a Sant Antoni de Viana que, com saben vostès, és un bon sant i qui té un dobler li dóna, deia que, un pic les feines fetes, la transgressió, el sexe, l’escatologia més dura i riallera prenen les ginyes de la festa. He de dir que tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc. i, en canvi, no m’agraden massa les més conjunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment, però la deriva teoconservadora de l’església la fa mereixedora d’alguna d’aquestes: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte / mentre que hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé.”
Tornem però al discurs del principi, el de la manca d’entusiasme, o de la mesura, forçada pels aconteixements, que han fet de nosaltres un poble excessivament primmirat, tret d’algunes excepcions com ara aquesta que comentam, massa contenguts. Val a dir, però, que un excés de discreció o de prudència, sobretot en el temps que s’acosten no ens hauria de convertir en traïdors de les nostres conviccions. Qui sap si ens haurem d’exigir alguns entusiasmes fora temps.
Cavil·lant sobre aquests quefers m’afina en Joan “Petrer” al fogueró de cada any: “Climet te dic bona nit, / sols no t’has deixat ni veure / o és que no t’han donat beure / o és que has vengut mal sofrit”.
__________________
Imatge de Guillem MUDOY
jcmllonja | 04 Gener, 2008 19:09
Climent Picornell
Llegia l’altre dia que es faran unes commemoracions amb motiu de la fundació d’Unió de Pagesos, ara fa trenta anys. Declarava un dels qui hi foren, respecte a no sé quina casta d’eleccions, amb eufòria: “aconseguírem els mateixos representants que els senyors de possessió”. No sé si per a un ciutadà aquestes declaracions tenien el mateix significat de trencament que per a un de poble, ara fa trenta anys. El caciquisme més dominant, el reaccionarisme més desmesurat, apalancat a la part forana de Mallorca - hereva subliminar de la por per la mortaldat de pagesos agermanats -, havia assentat els esquemes socials del “bon dia tengui” i acotar el cap quan passava un senyor, de possessió. Ja saben allò que de porcs i de senyors n’han de venir de casta. La casta, en aquest cas, s’ha mestallat molt. Ja no és el que era. I val esmentar casos com el d’en Verga comprant possessions a botifarres-mans-foradades i establint-les i venent-les als pagesos, als quals dava crèdit en el seu banc fent doble negoci, tot i que, és ver, en va fer passar un bon grapat de “proletaris a propietaris” o, també el cas recurrent dels “amos” dels Calderers, posats eternament com exemple de la introducció a Mallorca d’algunes innovacions agràries, tan mecàniques com químiques, en un sector agrícola adormissat i lluny de la innovació, abans de 1950, no val ni tan sols recordar la destrossa que feu la Fil·loxera a la vinya, ni la introducció de l’ametlerar com exemple de conreu comercial durant el segle XIX.
(Il·lustració de MAX, Francesc Capdevila, Barcelona 1956 )*
“Per primera vegada fórem tants com els senyors de possessió”, deia meravellat aquell pagès, ara fa trenta anys. I no eren, els d’Unió de Pagesos, de la tipologia del pagès-jornaler del Sud d’Espanya, no. Eren petits i mitjans propietaris que defensaven els seus interessos, de vegades, coincidents amb els dels senyors.
Vull dir amb això que el canvi polític que es produïa en aquelles èpoques, no era més que l’anunci o la continuació de la introducció d’altres canvis a Mallorca. Uns, entraren amb el calçador del turisme i la construcció de residències, i els altres, sense calçador, eren imposats pel mercat mundial de productes agraris que, sense pietat, marcava la lògica de la globalització, i sinó mirau la fruita que arriba de qualsevol banda del món o el formatge de Nova Zelanda i Tasmània, que ja feia temps que era majoritària als formatgets de Menorca.
Però el cas que m’interessa és el que sorprengué aquell pagès combatiu del temps de la transició política, ara no record si era en “Collet” de Montuïri, però ho podria ser: el torçabraços amb els senyors de possessió. Tot ve per si aquesta ràpida variació de les quotes dels mecanismes del poder a les illes també havia afectat als tradicionals senyors de possessió. Els grans propietaris terratinents ja havien començat a variar, les compres de terres per part de comerciants enriquits els segles XVIII i XIX, havien fet entrar a la categoria de senyors de possessió als no pseudo-aristòcrates o no botifarres, i ja, més recentment, l’absentisme dels senyors havia fet que moltes de finques passassin a mans del amos de possessió –el gerents, que esdevenien propietaris de l’empresa, i sense necessitar “stock options”, bastava amagar i “derivar” messes i collites, i amb el permís de l’estraperlo -. Però la categoria “senyor de possessió”, en Verga inclòs
, travessà la llarga marxa de la postguerra civil, dominant els carreranys de la representació i el control de la pagesia, sensu lato, ho dic sense mirar massa prim.
Però aquests darrers anys la cosa ha anat canviant a marxes forçadíssimes. Constructors que compren possessions, algunes per establir-les; estrangers i no residents que fan el mateix, parcel·lant finques a vorera de mar –algunes d’elles de botifarres; altres de propietaris sense aquest pedigree i altres més comprades prèviament per ciutadans, forans o estrangers-; o el cas d’en Martí Ferriol comprant possessions per a àrabs, rics, inversors. I en Miquel de s’Estaca. En resum, tot aquest terrabastall ha reduït la categoria “senyor de possessió” a una altra cosa, diferent de la de principi de segle, i diferent, i molt, a la de fa trenta anys. Des d’en Vicenç Grande, un promotor d’habitatges, comprant possessions representatives de l’antigor pagesia senyorívola, fins a casos com el de Sa Granja d’Esporles, transformada en una cosa temàtica i postissa, pagant, això sí, una entrada. No vull, ni puc fer un resum de l’evolució de la fragmentació de la propietat rural des de les maneres feudals amb l’arribada del rei En Jaume fins al desembarcament del senyor Kühn (and Partner), com a representant de la Mallorca que se compra i se ven. És massa feina, però la manifestació de la sorpresa d’aquell militant del sindicat progressista Unió de Pagesos ( progressista i sindicat de petits empresaris, ho vull repetir, aquí no valien els estatuts fets pel jornalerisme i la “peonada” del Sud), em va fer repensar com ha canviat la radiografia de la categoria “senyor de possessió”; amb l’afegitó dels hotelers enriquits que com a despesa sumptuària, així es diu en economia, compraven possessions ( “Els carnissers” els deia Guillem Frontera, retratant aquesta actuació a la seva novel·la amb més finura que un bon sociòleg), o com els Fluxà comprant una gran finca per ser residència de la seva Fundació o els Entrecanales que diuen que ara són els senyors de Son Moragues, l’enorme possessió que havia format part dels dominis de l’Arxiduc -un altre personatge que es convertí en un macro-senyor de la Serra de Tramuntana- o alguns excontrabandistes, invertint en terres o l’estranger que ha comprat Es Fangar, una de les possessions més grosses de Mallorca, i l’ha tancada, amb vigilància, introduint-hi uns usos i costums del seu maneig, llunyans dels tradicionals. El nou propietari d’Es Cabanells hi té ara un hipòdrom, idò. En el Die Balearen de l’Arxiduc, hi ha una llista dels deu majors propietaris de cada municipi, vostès mateixos ho poden comprovar, en alguns pobles no en queda ni un. Però alerta, alguns dels qui més tenien, tenien tant, que després de la desfeta, del canvi, del turisme, de la globalització, dels constructors, de la parcel·lació i dels camps de golf, encara els queda cosa. Conec un cas , tal vegada un poc extemporani, d’uns propietaris que han deixat una possessió a cada un dels seus fills, i en tenien vuit. Per tant, no val fer massa via, ni ser massa taxatius en les anàlisis evolutives de la propietat del sòl, ni en la irrupció dels mode de producció capitalista a la Mallorca contemporània. El turisme, al meu entendre, i aquesta sí que és una conseqüència de gran calat, engreixà un gran contingent de classes mitjanes, les quals havien mancat a les Balears i això ho situaria com una de les innovacions més singulars, més que l’aportació d’una suposada burgesia-turística ( hotelers i connexos ), substitutòria del propietaris rurals com a classe dirigent. En la fora vila mallorquina, a més de moltes altres variacions, si mirau qui són els representants dels pagesos a les organitzacions estrictament agràries, en trobareu algun de senyor de possessió, però serà d’aquest nous. I això només és la punta de l’iceberg del canvi de personatges. Les situacions, però, es repeteixen: uns tenen i altres no tenen, uns comanden i els altres creuen. Els Palaus d’Hivern es van fondre ja fa temps, convertits en bassiots, dins els fems de la històrics. El fems, però, fa bona llacor, diria un bon pagès.
_____________________________
(*) Avi horabaixa he anat a Sineu a veure en Max a donar-li l'enhorabona pel darrer premi que li han concedit, el Premi NAcional de Còmic, podeu accedir a la seva pàgina web aquí
jcmllonja | 20 Desembre, 2007 12:39
El paper de la premsa i la imatge social dels discapacitats.
Climent Picornell
En veure l’anunci del “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en el qual amb un spray es tatxava “minus” de minusvalidesa, “d” de deficiència i “dis” de discapacitat, recuper els apunts que havia pres sobre el tema de la discapacitació i la importància del conceptes i del llenguatge, també en aquest tema. Vaig ser membre del tribunal que jutjà la tesi doctoral de Catalina Amer – “Opinió pública i discapacitat.1983-2007” -, un treball dirigit per Sebastià Serra i que meresqué l’excel·lent cum laude i la proposta per a premi extraordinari. El bessó del treball mirava d’esbrinar com havia evolucionat la percepció social que de les persones discapacitades en té la societat, forjada a través dels mitjans de comunicació de les illes Balears, la premsa sobretot, en aquests darrers anys.
La tesi però no és només això, repensa un tema, pel qual un servidor té un especial interès: com l’associacionisme, el voluntariat en un principi, és el germen d’un tractament nou d’aquesta problemàtica, i com es reben les demandes d’aquests col·lectius, correspostes o no per les institucions públiques. És un pas que va de la reivindicació fins a la caritat; de la demanda de subvencions, amb la possibilitat d’instrumentalització política d’aquestes agrupacions, fins a la irrupció de la iniciativa privada en alguns segments, com els de les discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, passant per les residències de persones majors o acabant pels tractaments als malalts d’Alzheimer, per citar-ne només algunes.
Això no deixa de banda, com apunta Catalina Amer, que les institucions no provin de donar resposta amb una legislació de cada pic més adequada i valgui com l’exemple més recent l’aprovació de la normativa coneguda com la Llei de la Dependència, per part del govern central, o l’existència d’un Consell Superior d’Acció Social o del Pla de Persones amb Discapacitat, o del traspàs de competències als Consells Insulars, amb l’actual l’Institut Mallorquí d’Afers Socials ( transformació de “S’Institut” de l’anterior legislatura), fins a l’existència -a l’acord de govern del pacte actual a Balears- d’una futura Llei Autonòmica de Serveis Socials.
Lluny ja de l’anomenat “Auxilio Social” integrat a la Falange, que l’any 1974 fou transformat en “Instituto de Asistencia Social” per part de l’Estat, a més de l’actuació de col·lectius com Creu Roja, la ONCE o Caritas, s’arriba a les primitives associacions illenques com AMAPRO ( Asociación Mallorquina Prosubnormales), 1962, ASPACE ( Asociación Mallorquina de Paralíticos Cerebrales), 1976 o ASNIMO ( Asociación de Niños Mongólicos), 1978, fins a l’actualitat, en que el Registre d’Associacions Assistencials, el directori publicat per l’antiga Conselleria de Salut i Consum d’aquest sector de les discapacitats i malalties cròniques greus fa referència a més de vuitanta associacions, algunes, tipològicament, ONG’s. S’ha produït, en paral·lel a aquesta evolució, un pas del caràcter voluntarista i reivindicatiu a un altre relació amb les administracions, cada pic més partidàries d’associacions que prestin els seus serveis a canvi de subvencions, amb la qual cosa es mantenen aquests col·lectius en una certa precarietat i inestabilitat laboral, entre l’exigència i la demanda d’ajuda. De totes les maneres, com reconeix el Plan Estratégico del Tercer Sector de Acción Social, 2006, aquestes entitats de caràcter voluntari, sense ànim de lucre i que funcionen de forma solidària, tracten d’aconseguir la cohesió i la inclusió social, mirant d’evitar que determinats col·lectius quedin exclosos d’uns nivells suficients de benestar social. Si més no, el fet de ser mediadors possibilita vies de participació entre els seus components i totes les altres estructures socials.
Però no és aquesta la temàtica principal. La doctoranda en feia un repàs, agredolç, del paper necessari de la premsa en el tractament de les discapacitats: de la curiositat (malsana) al sensacionalisme. Tot i essent el paper de la premsa vital, ja que ha ajudat moltíssim a impulsar i fer visible socialment el moviment associatiu dels discapacitats i dels seus familiars, les planes més nombroses, demostra Catalina Amer, les aconsegueixen les associacions que organitzen activitats més espectaculars o amb personatges mediàtics que hi col·laboren, les malalties com el càncer, les diferents organitzacions de tractament de drogoaddiccions, els maratons televisius anuals de recaptació de fons. La premsa ha tengut i encara té un paper molt desigual, i vehicula uns certs estereotips de forma directa o subliminar: persona discapacitada, assimilada a desgraciada; l’administració observada com a font d’inversió –o encara és més notícia si hi manca la inversió-; associació voluntarista, assimilada a tractament benvolent pels periodistes, fins que, darrerament, algunes irregularitats han fet que la premsa canviï la seva mirada condescent per una altra, adesiara més àvida d’escàndol.
« 25 años dando voces », un llibre en aquest sentit, examina la línia que han duit els diaris estatals publicitant la discapacitat. S’ha superat la línia de l’exclusió, però es continuen fabricat estereotips per la premsa, fregant o entrant clarament dins el sensacionalisme, el sentimentalisme i la compassió pels discapacitats mentals, paraplègics, malalts de càncer, d’Alzheimer, de SIDA, els trasplantats o es fa un ús excessiu i espectacular dels participants als “jocs paralímpics” o als “specials olímpics”. La doctora Amer fa un repàs molt interessant de l’ús del llenguatge, per part dels diaris, tractant d’assentar un glossari políticament correcte. De dèbils, deformes i anormals, com eren tractats; també s’ha abandonat l’ús de subnormals, retardats i mongòlics ( « Esos idiotas felices » titulava encara un diari el 1990), per arribar a un consens de que estam parlant de persones amb alguna discapacitat. Tot i que els judicis de valor deixin encara traslluir aires d’antany, als titulars és encara molt freqüent “condenado”, “postrado”, “drama familiar”, “desgracia” o que es digui que “Aznar es un autista” o es refereixin a ETA com “un cáncer para la sociedad”.
Aquest article no és, ni molt manco, un resum de la tesi, és impossible comprimir-ho tant, però sí una crida a que Catalina Amer publiqui el seu treball en forma de llibre o que li editi una institució per donar major divulgació al seu estudi. Crec que és una lliçó de dignitat assumir que la representació social, negativa i tòpica, de la discapacitat ha canviat per una voluntat, no aconseguida totalment, de no discriminació social i que el paper dels periodistes, essent vital, no ha sabut fugir totalment dels estereotips antics. La premsa no s’hauria de distreure, publicitant casos espectaculars sense una correcta contextualització, molt més general, de la problemàtica de la discapacitat a les Balears. De totes les maneres el final del treball té un aire conciliador: “la premsa ha d’exercir la seva funció, situada entre la responsabilitat de l’administració i la reivindicació de les associacions”. I més que optar per la discapacitat com un univers separat i distint del dominant, fer-ho com una expressió més de la diversitat social.
________________________________
Les imatges són del blog ziga-zaga d'en XISCO LLADÓ
jcmllonja | 16 Desembre, 2007 15:09
El meu Betlem
Climent Picornell
Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra : Betlem !
De totes les maneres, ni mon pare, ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta , en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat : no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor ben particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Avui en dia en venen de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental !
Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal Batle. Érem els dos a Buenos Aires ( en mallorquí : “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “cómo no!”, idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de La Chacarita, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Papás Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Una certa deslocalització, li podríem dir a aquest fenomen.
Però tornam al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un revoltillo, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell- i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons- deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de verdet –que agaf d’amagat, només un poquet-, faig el Betlem. Tot sol.
Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Deuen ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els Reis el més enfora possible de la cova. Quan ningú mira, els vaig acostant, cada dia un poc. Què és de guapa la innocència !
jcmllonja | 07 Desembre, 2007 13:49
10 anys sense en Nadal: mai moren Batles? (*)
Climent Picornell
Avui, dia 7 de desembre, fa deu anys, es moria Nadal Batle. Fou Bernat Sureda qui em donà la notícia i, com avui, i per encàrrec del meu director del Diari de Balears, me vaig haver d’aferrar a l’ordinador per escriure una necrològica d’urgència. Com passen els anys ! Mai moren batles, diu la dita. En aquest cas, el Batle de la nostra institució universitària ja havia abandonat el seu càrrec de rector i la UIB continuava el seu camí. Fins avui i amb bastant d’èxit. No fa gaires dies el meu company Jaume Sureda demostrava que la nostra universitat continuava molt ben col·locada en un d’aquests rànquings independents. Per tant, els fonaments de la casa no només aguanten sinó que permeten assentar correctament l’edifici que, a 2008, farà trenta anys que funciona.
És cert que Nadal Batle passà a ser una persona coneguda i amb transcendència pública a partir del seu càrrec de rector de la UIB, però la seva personalitat i els seu sentit transformador de la societat de les illes Balears no s’aturava aquí, tenia in mente moltes més coses que quedaren estroncades amb la seva mort. I no em referesc al Nadalisme, del qual ja vaig escriure en aquestes mateixes pàgines, un poc abans de les darreres eleccions a rector. Els "Nadalistes" duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d'esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí, però, que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant.
Nadal Batle i Nicolau havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al Diari de Balears, on posà esment en publicitar el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d'amor i defensa de la terra i la llengua, que sempre el va acompanyar. Ho deia sovint: " les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l'experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal·làcia detectar-la, i m'han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid".
Els trets mestres de la seva llarga època de rector es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l'oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l'única; l'inici del Campus Universitari, el vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat, la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d'investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les primeres universitats de l'estat en millor ratio investigadora); l'assoliment de línies d'excel.lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s'aconseguí) o amb una idea semblant d’un parc tecnològic.
És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle des de l'òptica volgudament esbravada per l'amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l'extensíssim obituari, es podem deduir un cúmul d'adjectius (tendre, intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex...) que composen un missatge d'admiració i d'agraïment, juntament amb alguns, dels seus oponents, que el tracten d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus adversaris. La seva forta personalitat queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d'ell construïren els mitjans de comunicació, ell n'era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats, però reforcen la cohesió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Algunes de les seves fal·leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el " totum revolutum " dels seus interessos, hi han quedat accentuades. La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, que, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu, malgrat l'engany forçat pel desconeixement, del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l'entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!") o E. Waugh o W. H. Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona, eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de "Quotations Books" i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell.
La ideologia, gens subjacent, de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions. Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l'orgull. Si la gent normal veu que algú, amb un tipus de coneixements i d'estatus, vol ser qui és, això pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles.
Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increïbles veritats sobre el seu poble, Felanitx, formaven part d'un immens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d'ells mateixos. Però, només en gran mesura.
______________________________________________
(*) Aquest post és un article que avui ha publicat el Diari de Balears. Amb el títol un poc diferent, sense l'interrogant i sense la majúscula de Batles. No sé si això li comunica un sentit un poc diferent.
A AQUEST BLOG HI HA ALGUNES COSES MÉS SOBRE NADAL BATLE ( 1 , 2 , )
LES IL·LUSTRACIONS SÓN D'EN GUILLEM MUDOY
jcmllonja | 05 Desembre, 2007 14:22
Escena d’hivern amb revòlver.
Climent Picornell
El metge em comunica notícies regulars i vaig a refugiar-me al turó. Començ foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc, el Betlem i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre el foc. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins a la foganya de cal padrí hi fèiem la vida: allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i flamatel·les. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquelles llumenetes damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Poc bastava.
Venia llavors l’hora d’anar el llit, fred de tot. Al contrari de la suavitat dels llençols d’ara, sobretot si ja s’han usat, tan llisos i amables a la pell, els llençols del poble eren de fil, com de drap, aspres i d’una oloreta especial. Tenien però la propietat que tenen tots els llençols dels nins petits: quan un hi posava el cap davall ens protegien de totes les pors; enormes i potents les seves propietats. Damunt ens hi tiraven unes vànoves cotonades que pesaven un quintar; hi quedaves esclafat davall. Feies el teu forat al matalàs de llana, l’encalenties, i fins demà. Quan el sol, entrant pel portellons, foradava la fosca a través dels grops de la fusta, feia uns raigs, rodons i llarguers, dins els quals les partícules de pols pareixien atretes per la llum i hi ballaven, lentament. Si aixecàvem el tapament és removien, fins que tornaven a la dansa lenta del començament.
Els rituals de cada estació, el retorn al poble, l’hivern. Per rituals, el del moix. Sent el renou dels plats dins la cuina i ja es presenta, darrera els vidres, a l’estiu entra, ara no. Espera que t’espera, s’ajeu i posa en marxa el seu motoret roncador. En acabar el sopar li toca sempre alguna cosa bona. Menja i, en acabar, s’esmola les ungles a la soca torta i esfilagarsada de la parra vella. La sembrà mon pare, és una parra calop vermell -gros, bo- però un poc vaga. Li fa vessa fer raïms. Mon pare ho sabia i la podava d’una manera especial, “aquesta és poc feinera, li deixaré només dos o tres sarments”, solia dir. El moix, en acabar de rapinyar la soca, puja l’escala confiat, quan arriba a la meitat, on hi surt un tros de tronc, sempre, sempre, fa el mateix -un altre ritual qui sap si genètic o histèric-, s’atura, ensuma la punta d’aquell tronc, hi frega l’espatlla i continua pujant.
Els matins de l’hivern, tenen dues versions, les de les boires baixes dels dies calms, tot banyat, remull de rosada o les dels dies majestuosos, nets, quan el mestral o la tramuntana han fet net. Eren, aquestes èpoques, la temporada en què es solia presentar la tia de França. S’havia casada amb un sineuer que havia fet fortuna a Marsella -a la “petita Mallorca”, un barri ple de mallorquins que venien fruita- i els diumenges d’hivern, a l’estiu no es volia moure, venia a la vila amb el seu cabriol, ara diríem amb xofer, el menava un missatge, un carro amb tapament. Sempre ens duia alguna cosa i pels Reis, juguetes, sofisticades per a aquell temps, s’havia de conèixer que era rica. Era eixorca i li encantava ensenyar-nos cançons a la meva germana i a mi. Ella feia la “ue”, canviava la l per la u, en xerrar: “Savez-vous puanter ues choux? / À ua mode, à ua mode / savez-vous puanter ues choux? / À ua mode de chez nous.” Per tant, vaig aprendre el meu primer francès “mauament”. Servidor es va pensar que a França ho deien així, però, resultava, em digué la padrina, que de nina ja xerrava un poc així.
Aquesta matinada seria de les de sol, quan travessàs i fonés la boira, fresca i transparent. Fa fosca encara, però el forn ja és obert i la trulladissa dels gorrions acompanya els homes més matiners que van a la feina o al cafè; molta gent s’atura a comprar pa, les dones sobretot. En sortir del forn les campanes toquen de mort. En Mateu “Mort” és mort. Valgui la cacofonia fatal del seu malnom, en el seu últim dia. El trobaren –em conta na “Fornera”, que no té res a veure amb el forn- amb el comandament de la televisió a la mà, assegudet a un balancí: “tengué una bona mort”.
Volt el cap de cantó de l’església, és la cantonada més freda del poble, m’envesteix un aire fred de tot, un celistre, l’aire que davalla del turó, aquí, regolfa. Entr al casino i la madona en veure’m arreplega diaris per dur-me’ls a la meva taula: “per tu, que t’agrada llegir”. Li deman que no els prengui als altres parroquians, que puc esperar. “Ca barret! Els diaris són meus, massa ell els he pagat...” “I per lo que duen: desgràcies i desbarats”. Certament, encara record, aquella dona de Palma que venia diaris al carrer dels Bastaixos: “Ultima Hora! Amb les desgràcies del dia d’avui!”
Retorn a ca meva. Arriba un sms del meu fill gran ( “Ei som es vostro fill q h arribat b, jet lag, ara som cerro st cristobal veig santiago de chile polució incluïda, bsades” ). Mentre m’escalf, vaig a la pàgina del llibre on vaig acabar ahir: “...no com ara. Perquè davant tanta indiferència i poca glòria, pens que haurien de tornar a projectar el NO-DO. Fumaríem d’amagat i compraríem un tall de gelat de dos dits de gruix. Menjaríem xufles i robaríem ametlons. Seguiríem parlant dels altres, besaríem Ava Gardner, cantaríem cançons de Renato Carossone, i no ens avorriríem tan solemnement...” Toquen a la porta. Deix el llibre d’en Damià Huguet i hi vaig: és ma mare amb un revòlver. “Ara te duia el revòlver del padrí. L’he trobat dins la caixa, ben embolicat.” Li deman si li va veure emprar mai. Me diu que en temps de la Guerra Civil, ella era nina i va anar a Manacor a visitar el seu germà militar, i son pare, el meu padrí, aquest dia el duia dins la butxaca. “Record que vaig veure morts per les carreteres, els rojos se n’havien tornat feia un parell de dies”. “Uns anys més tard, un vespre, mon pare, en va esperar un a un cantó i li va posar al cap, el revòlver aquest, no sé que li devia haver fet, no va passar res...” Atia un poc el foc i comenta: “Qui dia passa, any empeny”.
______________________________________
(Les imatges són d' ANTONI CLADERA BARCELÓ. Cala Pregonda i Lluriac de MENORCA)
jcmllonja | 29 Novembre, 2007 15:16
( Aquest “post”, o apunt del meu blog, forma part dels apunts que duia per fer la presentació del darrer llibre d’en Cosme Aguiló. Són, per tant, unes notes per ser llegides en públic).
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE-CD DE COSME AGUILÓ
DE REBUS POPULI MEI ( Ed. Documenta Balear, 2007)
Santanyí, 26 de Novembre de 2007.
Climent Picornell
Bon vespre senyores i senyors, amigues i amics, estimat Cosme:
Gràcies, a l’autor i als editors, per haver-me escollit per a la presentació.
PRIMER EL PERSONATGE.
Conec des de fa molts d’anys en Cosme Aguiló. Ara li hem de dir Dr. Aguiló, ( doctor és la màxima titulació que dóna la Universitat) ja pot estendre receptes, si és doctor. Receptes però en filologia catalana, que no va massa fina la llengua i necessita un tractament de shock, decidit i urgent, ha mester mà de metge, de bons doctors com en Cosme Aguiló.
No és aquest el primer llibre que publica. En té cinc sobre toponímia i un sobre els noms dels bolets, del qual vaig ser jo el seu editor a la UIB. Si algú, llegeix el currículum intensíssim, i de qualitat, d’en Cosme, es podrà pensar que aquest llibre representa un canvi en les temàtiques que ell tracta. SÍ i NO. I ara m’explicaré. Vaig demanar un currículum abreujat d’en Cosme Aguiló, i tenia 25 pàgines. Quasi res. Des de fa quaranta anys publica amb intensitat; en un primer moment el seu interès va ser la prehistòria i l’arqueologia, però paulatinament derivà cap a l’onomàstica, amb una atenció especial pels noms de lloc, la toponímia, i els noms populars, dels ocells o dels bolets, i l’etimologia dels mateixos.
Ja ho he dit, és doctor en Filologia Catalana. Té experiència docent, ha estat professor de la Universitat i a nombrosos cursos i seminaris. Ha pronunciat conferències, pregons, taules rodones des de 1980 fins ara. Te més d’un centenar de comunicacions i ponències a col·loquis científics i a congressos professionals, sobre toponímia de les illes i dels illots, en un principi, i sobre els municipis del litoral del Migjorn de Mallorca, i sobre antroponímia en general.
Membre de diverses societats, entre altres, de la Junta directiva de la Societat d’Onomàstica o membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Premi Gabriel Alomar de l’OCB. Ha publicat multitud d’opuscles, mapes toponímics i articles a revistes científiques ( Randa, Butlletí de la Societat d’Onomàstica, Institut d’Estudis Baleàrics, Butlletí de Societat Arqueològica. Lul·liana...)
(COSME AGUILÓ )
És un gran divulgador, amb molts d’articles de caire periodístic a Lluc, El Mirall, Eivissa, Endins... i a revistes locals com el Felanitx, Sal i Xeixa, Migjorn, s’Escarràs, Dies i Coses, Pòrtula... En algunes d’aquestes col·laboracions ja es deriva de cap al llibre del qual hem de parlar avui vespre.
EL SÍ i el NO, i el contar històries.
Veuran, servidor quan vaig conèixer personalment en Cosme, ja havia llegit algunes de les seves publicacions, fou quan vengué a explicar la toponímia d’aquests redols a un curs per a universitaris. Idò, darrera cada nom, darrera cada informador, hi havia una història, una anècdota, tan ben contada, tan viva, que cada topònim era indestriable de la manera o forma de com l’havia obtingut. Fa molts d’anys d’això, però en record una especialment, per la intensitat com la contava. Era una cosa semblant a això: “Aquell homo que caçava a una beurada amb filats, -era com un dècima desbaratada, però en historieta- li pega un estol de coloms tan gros que quan estira els filats tengueren tanta força que els se’n dugueren per amunt, per amunt, i ell que no amollava, passaren per damunt Cabrera... i així... i com que als colom els agraden molt ses guixes, baixaren a Sant Feliu de ‘Guixols’, per si n’hi havia de guixes, però tot d'una reprengueren el vol i vaja... quan passa per damunt Sa Vall, i va veure aquell paller, majestuós, s’ amolla i cau bla, però travessà tot el paller, i anà a caure just devora una cussa de bou, que hi tenia sa camada, s'hi aborda i ell li posa sa mà dins sa boca, la treu pes cul, li agafa sa coa, estira i li voltà sa pell del se'n en dret al se'n revés”. I encara me’n record. He retrobat aquesta historieta, augmentada i més ben contada, al llibre: “El vol sense motor del sen Cama”.
Per això diré que al currículum d’en Cosme, a més de ser un gran investigador, li hem d’afegir el de ser un gran contador d’històries, un “story-teller”, que diuen els anglesos. El vaig retrobar no fa molt, aquest estiu, a Montuïri a cas Porrerenc ( el dr. Joan Miralles i Montserrat). Eren ell, el pintor felanitxer Andreu Maimó, que també és bo, i un altre personatge, contant historietes i acudits damunt una escala, quasi professionals, pareixia “EL CLUB DE LA COMEDIA” del Pla de Mallorca. Va ser una vetlada memorable.
Un bon dia, a un dinar a un congrés, a la UIB, érem a la taula quatre o cinc, la conversa menà cap a les anècdotes que hi havia darrera les investigacions dels noms del aucells, que és la dèria que du ara en Cosme –juntament amb Antoni Mestre- i que serà, ben segur, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània, ho puc ben assegurar; els noms i els seu estudi, l’onomàstica, és un vertader tresor, no només per al territori, sinó també per la llengua, on s’hi amaguen arcaismes, modalitats o riqueses diverses de la parla. En aquest dinar es posà a contar coses d’aquestes, com una metralleta, una darrera l’altra: la de l’òliba d’Eivissa; la del canvi de la perruca arnada del sant Crist de Tabarca, per la d’un ofegat que havia tret la mar i els pèls amb l’humitat s’arreveixinaven; la que Déu “és a Mô” (és amor) i els de Ciutadella s’emprenyen ( aquesta també és al llibre).
MOLTA GENT LI HEM INSISTIT EN QUÈ ARREPLEGUÉS EL MÀXIM D’AQUESTES CONTARELLESE EN UN LLIBRE, que les coses, com sabem els que entrevistam gent gran, les se’n du el vent, o la mort –deu no ho vulgui i llarga vida a en Cosme- però “quod scriptum est, scriptum est.” NO SÉ, PER TANT, LA MEVA PART DE RESPONSABILITAT EN EL LLIBRE D’AVUI, però una miseriona sí que en vull tenir, juntament amb Isidor Marí, Felip Munar i altres.
EL LLIBRE.
“De rebus populi mei” ( Les coses del meu poble) Va d’això, d’històries, anècdotes i contarelles de per aquesta contrada, majoritàriament. Ho diu ell mateix “A manera d’entroi”. És ver que proliferen els llibres d’història local, que contrapuntegen la història de reis i de coronacions, amb la història que fan, no només els estrats socials superiors, sinó, “tothom qui alena, mastega o xucla”. “La meva pretensió, aquí, és la de perpetuar en la memòria col·lectiva unes coses que es conten com a certes de la meva gent. Són històries, a parer meu, enormement divertides que palesen sobretot, l’enginy i la gràcia del gruix bàsic de la societat, un grup humà molt peculiar que sap contestar de manera intel·ligent, treu lluïdes les situacions entravessades, o mostra l’acusat sentit de l’humor que caracteritza el personal de les nostres latituds.” “La gent d’aquest llibre és la meva gent, senzilla i enginyosa, humil i, sobretot, dotada d’una gràcia que els ornamenta el cos amb feixos immensos de simpatia.”
ÉS UN LLIBRE QUE SUPERA DE MOLT AIXÒ DE “LO NOSTRO”, COFOI, CARRINCLÓ I ESTENTÍS ( pel seu to, pel seu humor, per la seva gràcia narrativa...). ÉS MOLT MÉS QUE UN LLIBRE D’ANÈCDOTES.
N’Isidor Marí, li fa un pròleg adient, agombolant el gènere de l’anècdota dins el que representa. “ L’anècdota, com tants d’altres gèneres de la literatura oral popular, és espectacularment universal, encara que les anècdotes de cada lloc i la manera de contar-les siguin úniques” I hi cerca connexions entre les situacions d’en Cosme i altres de l’Orient o del Canadà. O cita un llibre Les anècdotes de la nació hongaresa...
És un cas semblant al de les rondalles, són d’aquí, però són contarelles universals que traspuen situacions de la vida: l’amor, la ràbia, l’autoritat, la fam, la por.
Archer Taylor, estudiós de l’anècdota, la defineix : “narració curta de tradició oral que explica alguna cosa inusual d’una persona, un fet una cosa i que pot contenir la citació d’un comentari enginyós o la descripció d’una situació curiosa.” “La seva contarella permet reforçar la sintonia del grup, la cohesió de la comunitat, provocant la complicitat entre els participants, reafirmant la manera compartida de veure les coses...”
SERVIDOR HAGUÉS VOLGUT APROFUNDIR, en aquest caire diferencial i més enllà de citar Sigmund Freud ( L'acudit i la seva relació amb l'inconscient) per mirar d’aclarir per què les coses ens fan gràcia, i perquè sobretot a uns sí i a altres no tant... O per esbrinar què hi ha particular en l’humor dels mallorquins, si és que n’hi ha. Hi ha un humor mallorquí, més enllà de l’histrionisme d’en Xesc Forteza o de Madò Pereta?
Sigui com sigui, el llibre d’en Cosme és un bon indicador de l’humor dels mallorquins, com a mínim dels de per aquí baix: àgil, brillant, ràpid. Molt més enllà de la calma i la pardaleria com a símptomes únics d’estereotips caducats
HE TROBAT EL LLIBRE D'EN COSME AGUILÓ FENOMENAL.
Està molt ben escrit. En Cosme escriu bé, un passa gust de llegir-lo ( i d’escoltar-lo, DU UN CD !!!). La forma, tan important en el llenguatge, l’estil, el lèxic potentíssim, que hi surt amb naturalitat, no com aquests poetes ciutadans que han d’anar a cercar paraules al diccionari, no. Vegin:
- se va armar un debessei de pinco en ronco.
- en aquella hora tenia les pipelles cosides amb lleganyes.
- tenia el cos esfondrat de tant esmicolar plegaments triàsics.
- just feia bonda en roncar.
- lluïa una calba més replendent que les sabates d’un combregador.
- i a esbessonar i desnossar el sistema del mortífer aparell.
- anar a tirar el rall per dins la població salinera, per mirar d’aglapir qualque toïssa.
Aquí, aquestes maneres expressives ragen de forma totalment connexa amb la resta de la narració. En Cosme és converteix en una d’aquestes baules que ens queden, davant l’empobriment general del lèxic català, i mallorquí, i que connecten meravellosament amb els dolls de llenguatge que són ( o eren) els nostres entrevistats o informadors.
Són 76 historietes certes, o com diuen els italians si non e vero e ben trobato, històries de la meva gent diu ell, anècdotes i contarelles, que sobrepassen l’acudit. Sobretot de la gent del MIGJORN DE MALLORCA, i alguna altra part, però majoritàriament de per aquest redol.
Si volen saber què els passava a les beates Marques, als calcetins d’en Miquel Bossa, al rellotge del capellà Ternal, al batle Biel en temps d’en Franco ( que, nerviós, parlà en mallorquí a la Guardia Civil i en castellà al poble), o que succeí amb unes pastilles anticonceptives esdevengudes somnífers, o amb la cabra d’en LLuc Boguet, que inaugura la galeria d’animals famosos de Santanyí i contrada, com el ca d’en Noreta, la somera d’en Colau Rotger, l’ase de les beates Marques, el mè d’en Ximena, el boc d’en Contestí, o el boc d’en Carroja –que en comptes de prendre sa cabra i li pegaren rialles, a l’animal, no a l’amo- l’ase del sen Ferrando, l’ase des coix de sa Torre, la vaca del sen Llorenç Talaieta, els cans de Porta Petra o el cero d’en Pep de sa Mestra.
O als solemnes cascavells d’en Tià Ramon que feia pu dins la mar ( “Puater, puatango, / en remui, sense calçons, / te banyaràs es coions / i sa mitat des balindrango”).
O al rector de Calonge, que fresquet, escometia a un tal Marinons que tot suat mirava de treure, amb un perpal, un marès. Li demanà: “que s’engronsa?” “Es meus coions s’engronsen?” replicà el picapedrer emprenyat. I quedà batiat i amb mal nom “d’en Marinons des coions”
Trob que hauríeu de patentar com es cerquen es caragols a Santanyí: amb un boquer ensenyat, que fa com les perdius de reclam, i tots els caragols acudeixen...
(El patró Rafel, recentment traspassat)
Faig esment del capitolet “Més vent, més corda”, perquè és com un homenatge a tots els seus informadors, o contadors, en aquest cas al Patró Rafel: “El patró Rafel ha estat un autèntic llop de mar....L’anecdotari del patró Rafel és enciclopèdic, perquè és un home que té molta gràcia i quan era més jove tenia la sortida a call de mà i la resposta a flor de llavis.” En conta una de quan es va haver d’examinar de patró. Davant la qüestió d’haver d’aturar la barca dins mar, amollant el ferro, l’examinador li anava augmentant el vent, més vent, més vent i ell amollava més corda i més corda ( “Méc codda”. “Mestre!, que teniu una fàbrica de corda?”. “-O vód de vent!”, li entaferrà el patró.
Un Santanyiner que anava de dones, de la vida, i quan ella li demana “20.000 y la cama”, ell li contesta, “que no ho podríem fer en terra? i ens estalviaríem el llit, seria més baratet.”
Incorpora una anècdota d’en Josep Mascaró Pasarius, al cel sia, jo l’hi he sentida contar a ell. Hauríem de fer l’anecdotari d’en Mascaró, també un enorme recercador de la nostra toponímia
A l’apartat “Friccions lingüístiques”, el que conta en Cosme Aguiló li permet, com no podia ser d’altra manera, filar prim amb la llengua. Sempre present en el llibre el seu “background” o rerafons de filòleg. N’hi ha una que la trob meravellosa. És així, resumida; el capellà dona el combregar: “el cos de Crist, el cos de Crist...”, i la intolerant lingüística, ja amb la boca badada, quan ho sent en català, diu: “Soy madrileña”; el capellà li contesta: “Tranquila, senyora, pot combregar, que això no és pecat!”
(El Batle Biel i el Patró Rovellat a Cala Figuera)
PER ACABAR...
Perquè vegin la meva poca gràcia amb això de les presentacions, em vé d’avior. La meva tia Aina, sempre reia abans d'acabar una historieta, li havíem de dir: “tia, encara no ha acabat”. Era, com veuen, una dona agraïda, tot li feia gràcia abans d’hora. En canvi a ma mare, tot al contrari, quant han acabat, i els altres riuen, sempre diu: “ara no sé si l'he entès...?” Així, un servidor, vaig créixer entre Som Mel·lo i son Catel·lo.
“DE REBUS POPULI MEI” de COSME AGUILÓ, ÉS UN LLIBRE VITENC, MOLT BEN ESCRIT. SERVIDOR HA PASSAT UN GUSTER DE LLEGIR-LO,
ESPER QUE VOS HAGI FET GANES DE LLEGIR-LO I DE COMPRAR-LO ( ELS EDITORS TAMBÉ HAN DE VIURE), és un bon regal, ara que s’acosta NADAL.
Enhorabona COSME: Benaventurats els qui ens fan riure!
I benaventurats els qui ens sabem riure de nosaltres mateixos ! ( si tothom fos així, un altre gall cantaria).
I a tots vostès, gràcies per la paciència amb la poca manya d’aquest presentador.
Bona nit.
jcmllonja | 23 Novembre, 2007 09:40
Aquest escrit és un resum breu. El text complet el trobareu al llibre de JAUME GUAL , “Façanes de botigues de Palma”, que és a punt de sortir.
Palma: contra la nostàlgia necessària.
( Algunes reflexions urbanes desfermades per l’encàrrec del fotògraf Jaume Gual de fer un escrit per a la nova edició del seu llibre “Façanes de Botigues de Palma”. 2007)
Climent Picornell
El primer escenari urbà
Avui dematí, he quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric. De camí cap a la plaça de la Reina me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat conegut; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa per als excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un banc, de crèdit; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme -que no me mira-; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” Sé que fa feina a la Junta del Port; el capellà-obrer que ja no ho és, ni obrer, ni capellà; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell, el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa, que dormen a l’entrada dels caixers automàtics, que és hora d’aixecar-se.....
Li diuen ‘Making of’.
És així, com segueix. L’escenari és el Bar Líric, Ca s’Andritxol per a la gent antiga del barri. Per la finestra es veuen els arcbotants de la Seu, s’Hort del Rei amb la paretota que va fer l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar, la costa de la Seu i la costa de Sant Domingo; al seu començament l’escultura de Joan Miró –em va dir ell, personalment, que la va fer a partir d’una pastilla de sabó que de tant d’usar-la, s’havia foradat, és per tant un forat amb un ou damunt-, els inevitables turistes hi treuen el cap i es fan la foto. Darrera els vidres del bar, servidor i el fotògraf.
Fotògraf.- “Mira Climent, hi ha possibilitats de reeditar el llibre Façanes de botigues de Palma que vaig fer fa un temps i m’agradaria que hi escriguessis alguna cosa”.
Servidor.- “Sí.” Contest tot d’una. “Naturalment; em fa moltíssima il·lusió”.
Els parroquians del bar en aquesta hora, transmeten encara aire de barri, de veïns i de treballadors. Militars del quarter del carrer de La Mar, dependentes de la farmàcia de la plaça, de la perfumeria de devora, un arquitecte que també és pintor, l’amo de la floristeria de prop de Correus, alguns polítics “balears”, en Jaume i jo. Passa en aquest moment pel carrer un psiquiatre famós, de Felanitx.
Parlam del món i de la bolla, de quan va fer el llibre, del pas del temps, de quantes botigues de les que va retratar queden encara obertes. De n’Alberto Quintana, autor de El Sistema urbano de Mallorca, que Gual va conèixer. Poc abans de morir, amb en Quintana, havíem fet whiskies amb coca-cola a la mateixa taula on, ara, seim. Un temps s’usava aquesta beguda. Ara ja no ho sé, no bec alcohol destil·lat.
Partesc a ca meva cercar el llibre en qüestió, del qual n’he de tenir, segur, un exemplar. El record perfectíssimament, façanes d’òptiques, botigues de queviures, perfumeries, lleteries amb l’aire de ciutat marcida. Mir al prestatge on hi ha coses de Palma. Llibres sobre les murades, l’urbanisme, en Gaspar Valero i la seva saga ciutadana… Més llibres, en trob un de meu: Conèixer Palma, l’ hauria de reeditar, m’ho demanen des de l’Ajuntament. El d’en Jaume Gual no hi és. Pot ser és al prestatge dels fotògrafs: Robert Doisneau, Ansel Adams, Henri Cartier-Bresson, Juan Pons Frau, Toni Catany, sí, devora el llibre de Tomàs Montserrat, més petit, el llibre d’en Jaume Gual, pròleg de Juan Cueto, molt bo, i uns detalls de connaiseur de Maria José Mulet.
I ara comença. No sé si encara és el ‘making of’ o ja nedam, vull dir que ja hi som. Guait a la Plaça de la Llonja, i pens: li prenc per l’objectivitat acadèmica? Dades de Palma, evolucions històriques..., o, per la sentimental i sentida ? La Palma viscuda, la branca dels meus col·legues de l’espace vécu, l’espai viscut : Robert Ledrut o Yi-Fu Tuan, la “fília” que ens provoquen els llocs, o això emmascararà l’espai urbà, reflex de les contradiccions socials, com afirmen els marxistes contemporanis de l’estil de David Harvey i Els espais del capital?.......
Els nusos sentimentals de les ciutats
Cal, per seguir en la línia del llibre de Jaume Gual, fugir de les geografies urbanes clàssiques. També Kevin Lynch ens va fer aprendre a llegir les ciutats d’una altra forma, o d’una manera diferent: el paisatge urbà, entre les seves múltiples facetes, hi té també el record personal, per això les ciutats articulen la seva sintaxi en funció del que Lynch anomenava nodes, senders, fites cognitives i expressives per a cada un de nosaltres. Alguns dels meus nodes són en aquest llibre, és la meva lectura de ciutat, que reconec en el llibre de Gual: les ulleres vermelles gegantines sense vidre, el paraigües enorme de la botiga del carrer dels Bastaixos ( que ai! Encara hi és!) i sobretot, la mà. Una mà alta, grossa, enorme, penjada sobre el portal de la botiga i que entraven els mossos quan tancaven la tenda, una mà que m’aterroritzava de petit i encara ara, quan l’he vista retratada. Era l’anunci reclam d’una casa de guants. En l’actualitat ja no és novedós, però ensenyar a incorporar elements de la ciutat que eren marginats, o oblidats, o no tenguts en compte, per completar la seva lectura és encara positiu: ulls clucs a un carrer o a dins un edifici, incorporau-hi els renous, el mateix amb les olors... Les olors de la ciutat. Com quan he revist la fotografia del ‘colmado’ “La Montaña”, m’ha envestit aquella olor, mescla de sobrassades i formatge maonès; mon pare al cel sia, s’hi aturava i entrava per mig d’aquell bosc d’embotits penjats i ens comprava una bona tallada de ‘membrillo’ de tres colors: groc, verd i vermell. Era per a mi el tocar amb un dit al cel, la passejada perfecta, del moll de la Riba, cap al Pont del Tren, camí de ca nostra. Que ja no hi és. Ara mateix, on era ca nostra, hi ha un clot majestuós que proclama la propera finca enorme que s’hi sembrarà. I en consonància no hi són tampoc les botigues de la meva barriada de quan era nin: ni la merceria de s’Arraconera, ni el basar o ‘drugstore’ que era la botiga de Can Cantó, ni Ca madò Maciana. Sí que hi ha supermercats diversos a balquena.....
Per no caure en els costumisme: modernisme!
No valen les rondalles, a més són poc urbanes, més tost rurals, ni tampoc la poesia evocadora del jardí desolat amb el brollador eixut. El meu barri ha quedat sense botigues. La Puertoriqueña, que mostra en Gual al llibre, avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic perquè les metàfores del canvi, són males d’evocar. Era millor? Era. L’aire del temps, mirin vostès Eusebi Estada, un dels millor coneixedors de Palma ( La ciudad de Palma, 1884), era partidari d’enderrocar les murades, i ventilar la ciutat tancada i malaltissa. Amb la perspectiva actual ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic, amarat de poesia. Perdonin. Me costa déu-i-esforç no caure dins el costumisme, dins l’Ayguafort de Maura, avui. En tenc una tendència grossa. I no sé exactament quin remei té, per fer amb la paraula escrita el mateix que va fer en Jaume Gual amb la seva càmera. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva particular mania de retratar, descriure, millor dit, personatges marginals, personatges que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat, desadaptats –com les botigues de les fotografies-, representants d’un temps que no és el d’avui: gent sense casa, dones -sempres són dones- alimentadores de moixos que pul·lulen de Santa Catalina al Puig de Sant Pere; inquilins solitaris, pobres de solemnitat...
Personatges mals d’encaixar dins les teoritzacions de “La Palma que volem”, “La Palma que valoram” o “La Palma que dibuixam”. Malgrat això, les ciutats lluny de seguir els desitjos dels col·lectius reivindicatius, o associacions veïnals com es deien abans, van per camins diferents. Palma és modificada per forces molt més potents, governades pel capitalisme liberal, sempre més àgil que les planificacions sentimentals o romàntiques o que els fotògrafs poetes del visual urbà......
Poemes visuals, només?
Tal vegada això són les obres de Gual, no són més que poemes visuals? Les botigues antigues, conservades en les imatges d’en Jaume, són poemes simbolistes, poc realistes, més Verlaine que Gabriel Ferrater. Però sempre amb un corol·lari. Ara, tapiades o enderrocades: l’única reflexió que ens queda és la nostàlgia?
No! L’evocació no pot ser l’únic element d’anàlisi. A les barberies, per exemple. En sé d’una, com les d’abans, on hi veig el barber llegint sempre el diari, cap client. En canvi les modernes, factories de despentinar la gent, sempre són plenes, amb perruqueres i perruquers amb aire frenètic. Com a les esparteries, que han estat, com a màxim, fagocitades i amb un rot agre, per la nova cosa que hi ha al seu lloc, ara hi venen objectes de regal caríssims. Es conserva de forma condescendent i amb aire de superioritat, un detall del comerç antic: un rètol, una vidriera. Poca cosa més.
Em costa creure en el llibre de Jaume Gual, com un simple exercici contra la nostàlgia.
Ja m’agradaria que fos un exercici compartit. Però no se creguin les fotografies de Jaume Gual, evocant els comerços sobrevivents d’altre temps. La Palma d’ahir trasplantada a avui. Podria parèixer que són eines per a la lloança única del record. Massa senzill: tot era millor abans, tot era... Ho va ser millor abans ? Tal vegada. Perquè en Jaume Gual no se passeja retratant les botigues de disseny avantguardista o les botigues franquiciades standaritzades? No llocs? No llocs. El que mostra són llocs. Tenen la categoria de lloc, amb gent, clients, història i incardinació dins el barri.......
La semàntica complexa de la ciutat
Si no és una eina evocadora, és, per tant, aquest llibre de Jaume Gual un exercici d’estil, una peça de l’art pour l’art? Quin sentit li hem de donar al testimoni de la imatge, que certifica Gual, notari de la modernitat, amb les seves imatges-testimoni? Tal vegada vol que facem una lectura més enllà de la imatge? Una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que vol dir urbà, una drecera per a la lectura ràpida de les viles modernes? Un reliquiari del què estimàrem? Una penyora per als nostres fills? Si em permeten ésser ordinari: un poc de tot això, ni millor, ni pitjor, diferent.
És veritat que som dins l’època de la banalització, paradoxalment, també de la santificació d’aquest art-nouveau de panfonteta que representaven, quan es feren, la majoria d’aquestes botigues. Però en el seu moment, quan eren nous aquests comerços que ara són vells, el baticor de la vida urbana estava sotmès, probablement, a les mateixes constants que ara: hi havia batles ( no batlesses, encara), clients, ciutadans que s’espantaren quan s’obrí al cap de cantó una botiga amb nom rimbombant, per exemple “La Fuerza del Destino”, a la Plaça del Progrés. Un progrés salvat del temps de la dictadura, amb l’aroma republicà, una drecera més de l’ideari o de l’imaginari col·lectiu amb el qual queden amarades, malgrat tot, les ciutats, molt més enllà de la política....
Anar de compres és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Em referesc a mirar mostradors, fer la cerimònia del passeig quotidià amb l’excusa de fer alguna cosa. Encara ara. Passejar per la ciutat amb l’atrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus telèfons mòbils... i en Jaume Gual. Nerviós, tendre, empegueidor que, inevitablement, sent les cridades dels molt diversos símbols ciutadans, signes d’una modernitat fosa, dissolta, dins el canvi urbà, capolada pel creixement constant i continu del casc antic i dels barris històrics de l’eixample. Ciutat ha canviat i ha crescut. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, ni ha crescut, si canviar era no mantenir el batec del que són i han representat les ciutats dins la història: capdavanteres del progrés i la modernitat de la tècnica i del pensament. Esperem que Palma mantengui aquestes prerrogatives. Encara que siguin les de les ciutats mitjanes, no massa grosses......
Entre botigues i cafès de Palma.
Mercadejàrem aquestes retxes que ara llegeixen, dins ca s’Andritxol, Bar Líric, un cau bàsic de Ciutat, un fornidor de perspectives de la Palma (m’ho deixen dir?) “eterna”, com Roma, però en petit, com tot a Mallorca. Encara que ara ens amenacin amb l’augment del nivell de la mar, fuetejats pel canvi climàtic. Estàvem rodejats de parroquians del matí: els dos geògrafs –en Jaume i un servidor-. Això és ciutat, un espai que a alguns els repèl i a altres els dóna seguretat, un espai que acull sense demanar massa a canvi i que a vegades, segrega, demanant el que no importa, que es fa estimar. Palma, altiva i despreciativa amb qui l’habita, que dóna servei i que provoca tensió, és ciutat, un espai de contradiccions on hi floreixen damunt la podridura –com els bolets- el progrés i, ara per a nosaltres, la nostàlgia.
Però així com els cafès han sabut fabricar-se, o els han fabricat, la seva petita història mítica, no així les botigues. L’èpica de les botigues? Au no digui dois...! Per què no? Si prenien cafè, també devien comprar, o és que no es comprava sabates Marat, i aquell altre, Picasso, no emprava condons i l’altre, Lenin, no havia de menester un quilo de patates, per fer a la Rossini. Però, és cert, que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual....
Hi ha, però, alguns llocs dels qui mostra en Jaume Gual amb literatura afegida, és el cas de ‘ La Fuerza del Destino’, o de ‘El Japón en los Ángeles’. No n’hi afegiré; cronistes urbans destacats com José Carlos Llop hi han posat esment. Només una cosa més, premonitòria. El suggeriment on em mena el nom de la botiga -el repetirem: “El Japón en Los Ángeles”- De les ficcions urbanes modernes que volen avantposar les condicions futures on s’abocaran les ciutats, hereves d’aquella urbs de Fritz Lang a Metròpolis, com no citar-la, és Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott basada en l’obra de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles elèctriques? (1969). Passa a Los Ángeles l’any 2019, ambient plujós, contaminat, vespre continuat, anuncis publicitaris amb dones orientals, botigues estranyes amb xinesos, volgudament, l’autor, o el director, forçaren aquest interès de fer aparèixer Los Ángeles colonitzat pel Japó. Per riure? O per plorar, qui ho diria... Tot em du a imaginar-me com un androide replicant, habitant de la meva ciutat, bruta, superpoblada, a punt de ser eliminat per un “blade runner” a sou de la batlessa de torn, intentant explicar-li que he vist i he conegut coses que ell mai es podrà imaginar: comerços amb selves de sobrassades, fuerzas del destino o japones en los ángeles. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “he vist coses als bars i botigues de Palma, més enllà d’Orió, que els humans no creuríeu; com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent-hi les seves alineacions”. I mentre estic morint, la meva mà entrega un llibre al meu executor: “Façanes de botigues de Palma” de Jaume Gual. Qui sap, si la nostàlgia a partir d’ara no serà més que mai cosa dels robots i de la intel·ligència artificial.
La importància dels enquadraments
Sempre he dit que els enquadraments en una obra fotogràfica són bàsics i és on s’observa el saber fer del fotògraf, la seva petjada. Jaume Gual hi fa, a Façanes de les botigues de Palma, un treball minuciós d’enquadrament, no se’n refiïn si els sembla que sempre és el mateix. No. De cap de les maneres. En una imatge hi ha l’amo, amb una granera; a una altra, si hi fa falta, hi ha també l’entrada del costat, perquè dóna més relleu a la tramoia. N’hi ha una que m’impressiona, en el sentit total de la paraula. És una botiga de queviures, sense cap rètol. Res. Uns canastros i, damunt, unes caixes de fruita, uns panerets amb tomàtigues, unes sobrassades penjades als taulons, el número 16 a, dibuixat a mà. La sobrietat del que devia ser una botiga abans de qualsevol boom publicitari. “No logo”.
La senzillesa és una de les vestimentes d’aquestes botigues tradicionals, excepte alguna mania modernista; la lleteria, només amb aquelles cortines de canonets, amb un portal bessó, tancat. És veritat que no totes tenen el pedigree de Ca la Seu, oberta quasi des de que el rei en Jaume, matà moros, o d’abans. Moltes són de despusahir, el seu despusahir, el nostre, i ja no hi són. No sé, exactament, en Jaume sí que ho ha repassat, quantes n’hi ha encara que resten obertes de les que va retratar a la primera edició. Però, segurament molt poques, només algunes, restaurades i rehabilitades, d’aquestes, moltes amb canvi de funció.....
Tipologies urbanes
En paral·lel amb aquests comerços, i que ningú em malinterpreti, em sent fascinat per les tipologies -algunes descarnades, altres còmiques- d’alguns habitants urbans : els sense casa, els folls de carrer, els pobres, els histriònics, que també compren, i compraven a aquestes botigues alguna jugueta de plàstic o unes espardenyes –d’espart, naturalment- o només vi barat com fan els clochards d’ara mateix. Vull dir amb això que no val fer únicament una lectura amable i carrinclona dels espais d’en Jaume Gual, no són per força els de la regressió amable a la ciutat enyorada, no. Són també espais de sordidesa, de dolor i de la brutícia de la ciutat, els espais amb “invisibilitat” que diu l’amic Joan Nogué, i que adesiara ens volen amagar els seus gestors, amb els personatges de les clavegueres que són igualment ciutadans, com nosaltres, almanco de gentilici.
Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veïnat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. Una velleta ben coneguda a tot el barri. Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal·lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, es gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla... Ara, cabells esgrogueïts i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arrossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Sempre és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il·lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel·lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta.....
Contra la nostàlgia necessària.
Vet ací d’on arrenca el meu títol per aquestes retxes que faig a la nova edició del llibre d’en Jaume. Per enroscar-me en mi mateix i autodefensar-me dels atacs sobtats de nostàlgia. Perquè per a un servidor, ja agée, moltes de les imatges que mostra en Gual són d’una implicació personal potent. Ma mare s’aturava a comprar coses a Ca na Maria des Cego o a ca na Maria des Fil i mon pare era en campió, per a nosaltres nins, quan sortia de can Cetre – al llibre que tenen a les mans ja és la Papereria Oliver-, amb les galletes acabades de fer o de La Montaña, com els he explicat.
La meva peripècia urbana o palmesana, no hi és de més. Vull dir que si la cont és per reafirmar la meva pertinència a un territori ciutadà, el meu aprenentatge paulatí al que és Palma per a mi. Em faig vell i de cada pic preferesc aquestes lectures subjectives a les acadèmicament correctes –suposadament objectives-, fa temps era més il·lús. Tanmateix ara mèstim molt més l’anècdota que la categoria. I faig la lectura personal de la meva ciutat: vaig néixer al Passeig Marítim, vaig viure prop del Pont del Tren, vaig tenir estudi al Puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de hippies, al carrer del Jardí, a la Font de la Vila i, ara, a la Plaça de la Llonja, hi hem educat els nostres fills amb l’amor i la devoció a la nostra ciutat. El fet d’haver pasturat per Palma des de fa anys em fa conèixer també algunes intrahistòries. De la Pajarería Arnàiz i el tio Cipriano Arnàiz del meu amic Pere Carlos; de la papereria de Can Bibiloni els néts anaren a Mata de Jonc; avui he vist en Guillem Soler de l’ “Òptica Soler, per veure-hi be” o de Llibres Mallorca –quan era al carrer del Call, com la mostra la foto del llibre-, amb en Bernat Homar, al cel sia, sempre tan atent i disposat a la conversa, enrevoltats de llibres....
La cita amb Jaume Gual: Bar Líric a les 8,30 del matí.
M'havia aixecat amb mal de cap. I amb el regust agre de les històries que ens contàrem a l'hora de sopar. Això de plantejar alternatives, te du a haver-les de resoldre. Avui dematí, havia quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric, a les 8, 30. M'ha proposat si li voldria escriure el pròleg a la re-edició del seu llibre Façanes de botigues de Palma. Li he dit que sí, m'ha explicat perquè volia que fos jo, i m'he com emocionat de veure com algù fa una lectura positiva del que representes per a ell. Quan li he dit que sí, que sí, que me feia molta il·lusió, m’ha parescut que era ell qui s'emocionava i hem fet dues llagrimetes ( poètiques, no reals). Quin dos! Nostàlgics a contra-cor. Però, ja ho veuen, amb la proposta d’un amic, salvam, al manco, els mobles més valuosos dels nostres naufragis, ficticis i quotidians.....
____________________________
(Les fotografies són del llibre antic de JAUME GUAL , Façanes de botigues de Palma, que ara és re-editarà ampliat)
jcmllonja | 04 Novembre, 2007 21:56
És el turisme, estúpid!
Climent Picornell
Bill Clinton guanyà, de molt, les eleccions presidencials a Bush, pare, que creia que la seva reelecció ja estava feta. Els analistes de la situació posen com a peça cabdal de la victòria de Clinton una sèrie de raons poderoses, s’era enfora, encara, de la màcula que Mònica Lewinsky no dugué a la tintoreria. James Carville, l’estrateg principal de la campanya presidencial, l’any 1992, havia fet penjar un cartell on hi havia tres frases : “1.- Change vs. more of the same. 2.- The economy, stupid. 3.- Don’t forget health care” ( Canvi versus més del mateix; L’economia, estúpid; No t’oblidis del sistema de salut ). Eren regles mnemotècniques per a construir els discursos del candidat. Clinton va fer tala damunt la recessió econòmica, mentre Bush optava per la política internacional –la caiguda del mur de Berlín, la primera guerra d’Iraq...-; malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors es sacralitzaren les línies mestres d’aquestes eleccions i la frase –que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un clàssic: “És l’economia, estúpid”.
Un slogan que condensa el fet de què als electors no els han d’embullar, sinó enviar-los missatges concrets que aconsegueixin arribar a les seves prioritats, i es coneix que les més importants són les seves preocupacions econòmiques, el dia a dia, no les promeses buides o els grans fets de la política internacional.
Però ara ja se n’abusa, tothom en fa un títol amb “l’estúpid” de colofó. “És la desigualtat, estúpid”; “És la corrupció, estúpid”; “És l’euro, estúpid”; “És Iraq, estúpid”; “És el preu, estúpid”; “És la informació, estúpid”; “És la política, estúpid”; “És l’estratègia, estúpid”; “És Internet, estúpid”; “És la secundària, estúpid”; “És el petroli, estúpid”; “És la cultura, estúpid”; “És ‘el que sigui’, estúpid” i així, ad nauseam, es va repetint l’ús de la fórmula. Com si fent-ne un ús indiscriminat d’aquesta formulació, amb l’afegitó de l’estupidesa, se’n desprengués, per força, que un arriba a definir i a destriar el que és “realment” important, i a més, assegurar-ho amb l´èxit que va beneir Clinton. L’han usada, R. Galli ( “És l’ètica, estúpid”), Noam Chomsky ( “És l’imperialisme, estúpid”) o Jenny Dussheck a la revista Nature ( “És l’ecologia, estúpid”). Ja ho veuen, el que fa la popularitat d’una citació recent: “És el canvi climàtic, estúpid”, la podríem enviar amb un doble missatge a Rajoy i al seu cosí.
N’hi ha més. “És la força de treball, estúpid”; “És l’atzar, estúpid”; “És el nacionalisme, estúpid”; “És el somni americà, estúpid”; es fan ja variacions introductòries o modificacions sobre el mateix tema: “(No) és l’economia, estúpid” o “És l’economia (xinesa), estúpid”. En una paraula: “És la incompetència, estúpid”.
Servidor li ha agafat com a mania. I això que no estic d’acord amb la defensora del lector, del diari La Vanguardia, que hagué de sortir a demanar excuses ja que un redactor seu havia titulat una de les seves cròniques: “Es el toreo, estúpidos”, i alguns dels seus lectors es sentiren ofesos, encara que el diari havia utilitzat la fórmula diverses vegades per a d’altres temes. No fa gaire G. Pontón, l’editor de Crítica, publicava a El País, un article sobre la Fira del llibre de Frankfurt i el seu Homage to Catalonia ( “¡ Es la ciencia, estúpido !” ) sense fer cap referència ni a Clinton, ni a Carville, la qual cosa ja dóna la dimensió de què la gent sobreentén d’on ve i en quin sentit s’usa la citació estupiditària.
“I el turisme, estúpid?” Em demanaran vostès. “No l’ ha posada al títol de l’article? No cau vostè, també, amb la carrincloneria d’usar-la i malmenar-la, com altres?” Inquirirà un lector espavilat. Que es pensaven, que l’article anava de turisme? Idò, no. “Pot ser una estratègia per a subratllar que l’important, la cosa a tenir en compte per damunt qualsevol altre, a Balears, és el turisme?” Idò, tampoc. És una esca. L’article, com han vist, tracta del malbaratament de l’ús de la forma “És ( qualsevol cosa), estúpid !” L’exemple de turisme, era una boutade. Parlar avui en dia de turisme em produeix com a cansament, per a un servidor, és fer un discurs caduc. I hom es sent un poc estúpid, la veritat. Si l’hagués dita en Celestí Alomar, el que fou conseller de turisme en el primer pacte de progrés, encara. O si l’haguessin bramulada els hotelers anti-ecotaxistes -“És el turisme, estúpids!”- tendria un sentit absolutament diferent. Però ara... “Parlam el mateix llenguatge, els hotelers que el Govern...” diu el president de la federació hotelera actual, Antoni Horrach. Per remarcar-ho, la consellera de Turisme del Consell Insular de Mallorca, com si repetís mentalment un cartell que el president Antich hagués fet penjar i aprendre a tot el seu govern, ho diu: “Todos hemos madurado y somos conscientes de que el turismo es la más importante industria que tenemos y lo tiene que seguir siendo...” És el discurs únic, referit al turisme. Poc discurs, per a una cosa tan important. Però claríssim. No sé si els meus col·legues Eugeni Aguiló i Antoni Riera, coordinadors del nou “Llibre blanc del turisme” trobaran coses noves a dir, respecte de l’antic, si s’apunten a aquest nou maridatge. És com retornar a la tesi de “La fi de la història...” de Francis Fukuyama, però en petit, com tot a Mallorca. Se’n recorden ? És allò de que “s’ha acabat el socialisme polític i les utopies, tot és capitalisme liberal: s’ha acabat la història”. “És l’avorriment, estúpid!”, sent una veu, gens interior.
(Les imatges són originals de GUILLEM MUDOY. Podeu veure la sèria completa aquí )
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |