Climent Picornell

JOSEP MELIÀ I PERICÀS ( 1939 - 2000 ). Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Juny, 2005 09:37


He llegit, a un llibre de memòries personals, editat no fa gaire, uns comentaris, cainites i despectius, sobre Josep Melià. I sobre "altres Melià", igualment injustos i durs. Un servidor que va ser amic d'en Josep Melià, vaig pensar : ja hi tornam a ser, amb el reduccionisme absolut del blac o negre, la fantasmagoria maniquea dels mallorquins. I tanmateix ja ho sé, ni tots som tan bons, ni tan dolents. Era també el cas d'en Melià. Com deia J P Sartre : "Tots som un poc botxins, i un poc víctimes". Amb motiu d'aquesta lectura he volgut recuperar un article que vaig escriure per l'homenatge que li varem organitzar, poc abans de la seva mort. Vaig punyir molt perquè el fessin doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears i no me'n penedesc.

És també molt interessant un video que va enregistrar el Servei de Recursos Audiovisuals de la UIB , el podeu veure clicant aquí (35 minuts),a can Jaume Sureda a Artà, amb en Jaume Morey, n'Andreu Manresa i jo mateix de contertulis.


Breviari per a ús de melianites

Climent Picornell

 

La presentació recent d’un video sobre Josep Melià, m´ha fet rescatar de l’oblit un text que vaig escriure amb una certa frissor, una espècie de divertimento. Aquest, en forma de breu diccionari fou confeccionat amb motiu d’unes xerrades d’homenatge a Josep Melià que organitzà la UIB. En un principi havia armat un document que venia a ser un avanç d’un estudi crític de les cinc edicions que s’han fetes, per ara, de l’obra “Els Mallorquins”. Un malentès amb els organitzadors em va fer canviar el tema ràpidament i com sempre, excuses de mal pagador, vaig engirgolar aquest, per dir-ho pietosament, apressat i mestallat breu diccionari. Mestallat perquè, tot i que majoritàriament és entrellucat de l’obra d’en Melià -cites novel.lades, versos seus, declaracions a entrevistes- hi ha algunes citacions que no són seves, sinò meves, altres manllevades i d’altres que són absolutament apòcrifes. El bon sentit els farà destriar les unes de les altres.

 

Alcortà : Territori inexistent. Entre Artà i Alcanada a Alcúdia ( Per anar d’un a l’altre s’ha d’haver passat, inevitablement, per Madrid).

 

Burgesia : Classe social que a Mallorca cerquen i esperen, encara, d’asseguts. Arreplegament de nous rics. No han assumit cap rectoria social. Funcionen com un sindicat de pidolaires. No dubten en consumir territori i col.locar a fora els seus excedents.

 

Covard : Perquè cal ésser covard ? Per sobreviure.

 

Ciutat : Oposat a part forana.

 

Duchesse frisée : Cadira llarga de dues peces desiguals dividida en dos element ajustables. De vegades hi ha al.lotes que s’hi ajeuen, nues.

 

Enyorança : La nostra malaltia nacional.

 

Fuster, Joan : Proleguista de la primera edició d’ Els Mallorquins, on es manifesta sobre l’excés de poetes a les nostres terres i la manca de reflexions cara a cara.

 

Germà o Germana Gran : Com el Big Brother orwel.lià, la por al futur, la pèrdua del batec de la nostra societat civil.

 

Geomètrica : Tipologia de progressió matemàtica, aplicable al factor de desnacionalització.

 

Homenot : Aplicable a Josep Melià. A més d’homenots, existeixen a Mallorca, homes, homenets i homoniqueus. Aquesta classificació és atribuïda a Lluis Garcia Sevilla, diuen.

 

Intel.lectual : A Mallorca : Lletraferit (intraduible al castellà). Dit d’aquella persona que va a les biblioteques, també, els dies que no plou.

 

Joventut : Conjunt de gent, cada pic més nombrós, decidit a aportar el seu esforç, per que les coses no segueixin pel pendís que ens du a l’abisme.

 

Katalinero . ( Si es permesa la llicència poètica de la K, s’ha de pronunciar, quasi com “quie”), Home de frontera. Resultat de la perfecta fusió dels ciutadans i dels habitants de la part forana. Aquesta tesi de Frankenstein de pa amb fonteta, Melià, l’atribueix a Valentí Puig.

 

Lowry, Malcom : Autor de “Sota el volcà”, que Melià –per boca d’altri- confesa no haver llegit i que de volcans, ja en té prou amb l’ Stromboli de Roberto Rossellini, on, a més, hi surt la Bergman quan era jove.

 

Llengua : Categoria i anècdota. Vet aquí els nous rics parlant amb orgull l’idioma dels militars.

 

Llompart , Josep Maria : Reclamà , públicament, que algú fes, a Mallorca, el mateix que havien fet Jaume Vicens Vives, a Catalunya, i Joan Fuster, al País Valencià. Llompart, al despatx de l’Editorial Moll, amb Gregori Mir i Jaume Vidal Alcover, presents, escoltaren l’esquema d’ Els Mallorquins.

 

Mallorca : País del nonsense, de la contradicció i del contrasentit, amb el Nord pendent a les brúixoles. Hom diu que el iode del mar fa enravenar els nadius més del compte.

 

Mallorquins : Autors de dècimes desbaratades. Picadors que s’escandalitzen quan una vídua es torna a casar.

 

Mallorquins, Els : Llibre escrit per Josep Melià, quan era un “no-ningú”. Amb ell començà a fer de “maître-a-penser” a diverses generacions.

 

Melià, Josep : “Caga més un bou que cent oronelles”.

 

Nació: Terra de naufragis.

 

Nacionalisme : Compromís. Per damunt de dretes i esquerres. Per a agnòstics i per a capellans.

 

Optimista : Pessimista entussiasta. Parafrassejant Salvador Espriu : posseidor d’una esperança desesperançada. Coneixem millor, de cada pic, les nostres arrels i ens podem permetre més a consciència el plaer de destruir-les.

 

Poble . El poble, de vegades, l’han d’agafar per les orelles, com una greixonera per les anses.

 

P : La “p” de Melià. Famós article de n’Emilio Romero, mosquejat, de que en Melià als diaris de Madrid firmàs Josep i no José.

 

Proletaris-Propietaris : Segons Jaume Binimelis que ho llegí a un article d’en Melià, a un diari, frase encertada que resumeix el pas a una nova pagesia entre el XIX i el XX : “De proletaris a propietaris”.

 

Ques : Melià i Ques. Llinatge de la seva dona i dels seus fills. Quan el meu fill sia gran, em vinclarà l’esquena el pes dels anys i aquesta emprenyadora melangia de les coses que no foren.

 

Raó : No s’arriba a ser Galileo Galilei simplement per ser perseguit, ademés, fa falta tenir raó.

 

Sinceritat : El seu excés és sempre imperdonable.

 

Secret : Per definició, a Mallorca no n’hi ha. Si de cas, forat on amagaven els contrabandistes la seva mercaderia.

 

Turisme : És dificil parlar del turisme ( i del seu impacte sobre la nostra vida quotidiana) sense obrir la caixa dels trons. Allò que per a uns és un dogma indiscutible, per a uns altres és una profanació.

 

U : “Ubi bene, ibi patria” (allà on em sent bé, allà és la meva pàtria); aquesta és, més que res, el lloc dels nostres maldecaps.

 

Veblen, Thorstein : Autor de “La Teoria de la clase ociosa” (1899), capítol que desapareix a les darreres edicions d’ Els Mallorquins.

 

Villalonga, Llorenç : Volterià, misògin, tret de pollaguera, remullat d’aigua beneïda.

 

X,Y,Z : Lletres que simbolitzen les incògnites a les equacions matemàtiques. “Ménage a trois” practicat a Mallorca, per tres divorciats: intelectuals, classe dirigent i poble pla. Els intelectuals entretenguts en la seva desqualificació mútua; la classe dirigent bastint les institucions com si Mallorca fos un trast buit i el poble pla, aquest amb el perill de que li facin fer el paper del cabrum a les processons.

 

Esper d’en Josep Melià, avui ja des d’allà on ens contempli, que no em renegui massa, per aquesta frivolitat, que tampoc ho és tant.

 

LA GLOBALITZACIÓ I LA REIVINDICACIÓ DE MCLUHAN. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juny, 2005 16:54

Fotografia : Muntanya de Randa ( Mallorca). Per PEP TORRO.

La globalització i la vindicació de McLuhan

Climent Picornell

Quan un torna vell, té el privilegi de poder re-llegir. Pocs privilegis i moltíssims inconvenients. En fi. Fa molt poc he acabat la meva relectura de “Understanding Media” ( Entendre els mitjans de comunicació) del professor canadenc Marshall McLuhan. Mac Luhan, citat innombrables vegades sense saber que se’l citava –“tot el que no surt a les pantalles de TV no ha succeït mai”- va passar per un època en què parlar d’ell, tenir-lo com a referència, no era “cool” o “fashion”, era, per dir-ho en castellà “manido”, era “demodée” i el que feia modern era denostar-lo i oblidar-lo. Què hi farem ? Idò, un servidor que torna clàssic el vol vindicar. Reivindicar.

Però abans, l’anécdota. Woody Allen, es veu que emprenyat de que tothom citàs McLuhan sense haver-lo llegit, el situà a un dels seus millor films, Annie Hall. A la coa de l’entrada a un cinema, un insoportable intel.lectual universitari que, sembla, que es vol lligar la seva jove acompanyant, patapim i patapam, l’omple el cap de McLuhan per amunt, Mc Luhan per avall. Woody Allen, que a la pel.licula és just darrera seu, quan ja no pot més, l’escomet i li diu : tu no en tens ni idea del que diu Mc Luhan ! El professor universitari el reprèn : i tu què saps! Aleshores W. Allen fa sortir de darrera un cartell el professor McLuhan, de bon de veres, que corrobora el desconeixement de l’intelectual.loide. Glup ! Que solen dir als còmics.

Vagi l’anècdota per situar la fama del nostre autor, realitzant un actuació esporàdica, un “cameo” es diu avui, a una pel.lícula de fama. L’any 1964 va publicar l’obra rellegida per un servidor i el sentit de l’anticipació que manifesta en la seva anàlisi és quasi el sentit anticipatiu que només tenen alguns artistes. Conceptes i definicions com “El mitjà és el missatge” ( que tranformà posteriorment en el “massatge”, genial, em creguin), allò dels “mitjans freds i calents”...en una paraula, gran part del “Deus ex machina” McLuhanià ja es troba en aquesta obra. Ja en els elements de La Galàxia Gutemberg o “The Global Village” ( no sé si traduir-ho per “El llogaret global”), usa el mot global, per referir-se a la mundialització, a la globalització. En Mc Luhan no val tant la paraula i l’adjectiu que se n’ha derivat i que ara és d’ús corrent, com el concepte. El món, deia, torna petit, ho sabem quasi tot de tothom ( l’excés d’informació, però, genera contaminació en la comprensió de les coses), acabarem estimant i odiant tots el mateix, les mateixes persones, fin i tot els mateixos personatges de cinema i TV.

Els he de ser franc, moltes de les coses que escriví Mc Luhan han tengut més sentit per un servidor avui, que quan les vaig llegir per primera vegada, i no en parlem de quan es va publicar el llibre. Enamorat del “Finnegans Wake” de Joyce i, en menor mesura de molts altres literats, he de citar també William Blake, perquè als dos els usava com una espècie de “bolla de vidre” explicativa de la seva hermeneùtica. Gran ideador d’aforismes ( “Som com la pantalla de TV tenim tota la humanitat en la nostra pell”, “Ens convertim en el que contemplam” , “ Modelam les nostres eines i després aquestes ens modelen a nosaltres”). Tot plegat, el feu un home famós, citat, estimat i odiat ( intel.lectualment parlant). És veritat que la seva pretenciositat citant els clàssics, mesclant-los amb la vulgaritat dels anuncis o cites “banals” (¿?) de l’star system, el feien un iconoclasta mal de digerir. Vegin alguns del subtítols als capítols del llibre :

La paraula parlada ( Les flors del mal); Els doblers ( La tarja de crèdit dels pobres); La paraula impresa ( L’arquitectura del nacionalisme); La fotografia ( El bordell sense parets); La premsa ( Governar mitjançant les filtracions)...

“L’escriptura és visual, la televisió és auditiva i tàctil”, davant algunes afirmacions que semblaven boutades, els oficiants de la galàxia Gutemberg no tractaren massa bé, a les necrològiques de 1980, a l’home que ja anuncià que els historiadors o arqueòlegs veuran en els anuncis publicitaris del segle XX el reflex més ric i fidel que una societat ha tengut mai de les seves activitats.

Per tant , reconeixement a uns dels primers pensadors de la globalizació i dels seus resultats ( Són bons o dolents? Hem de ser globòfobs o globòfags? Com diu l’economista de les americanes de colorins), entesos aquests com els efectes que tendeixen a comprimir i a dissoldre les dimensions del temps i l’espai fent sorgir l’existència d’un esperit mundial. Un vertader precursor del ciberespai.

Lewis LAPMAN, que el situa com un dels pensadors més importants des de Newton, Darwin, Freud o Einstein, extreu de Mc Luhan, una de les coses que més li agradaven; un joc d’antinòmies per exemplificar el pas d’una civilització comarcalitzada a una globalitzada. Vegin : autoritat / poder ; felicitat / plaer ; literatura / periodisme ; heterosexual / polimorf ; ciència / màgia ; drama / pornografia ; política / profecia ; la veritat com a passió / la passió com a veritat.

A “COUNTERBLAST”, una obra rara, exagerada i premonitària, continuà el seu discurs : “ La roda implicà els camins, no a l’inrevés, així, les noves tecnologies conformaran els nous ambients” o “ Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”.


MARSHALL MCLUHAN  www.themandrakehotel.com ) 


LA TAULA DE LES COPINYES. Climent Picornell.

jcmllonja | 02 Juny, 2005 14:24



La Taula de les copinyes

Climent Picornell

 

Sempre he sentit contar a ma mare que al meu padrí li servien el dinar abans que els altres. Li agradava dinar prest. Per això ho feia tot sol. Sempre allà mateix. Al cap de  taula, mirant cap al corral, on l’ombra de la parra -que havia duit el tio Miquel, el militar, quan l’havien destinat a “Lérida”- resguardava el menjador de la calorota de l’estiu. Jo era nin però record molt bé aquella taula, feta de “granito” amb petites copinyes incrustades, llarga, pesada i amb els peus de llenya de cirerer, d’un cirerer de Son Cotxer. Un arbre molt gros que s’havia mort després de fer cireres a balquena i amb les quals ens fèiem arracades, damunt les orelles de dues en dues, quan érem nins i feliços, per allò de la infantesa i els temps passats ( que no sempre foren millors, però sí quasi sempre).

     Idò el padrí s’asseia allà, i damunt aquella taula, abans de dinar solia practicar el mateix ritual. Aplegava un parell de macs, pedres seleccionades, i els col·locava prop del plat. Seguidament xapava mitja dotzena d’albercocs, d’aquells de galta vermella, i els aficava dins un tassó alt. Els pitjava amb delicadesa i omplia el tassó de vi. Els mitjos fruits s’amaraven durant tot el temps del dinar : serien les postres. I les pedres que havia col·locat prop del plat ? Tot al seu temps. Quan començaven a posar taula, els moixos de la casa que anaven volanders pels corrals dels veïnats, compareixien. Quan el padrí sentia miolar, agafava una pedra i quan s’acostava el primer, pam ! li entaferrava pedrada. Solia dosificar els macs, a fi i efecte, que a l’hora d’empassolar-se els albercocs, ara diríem “marinats en vi”, li quedàs encara un poc de munició. Aquest divertimento era comentat i jo diria que ben acceptat, fins i tot pels moixos, els quals, mirau quin canvi,  eren admesos durant l’hivern a escalfar-se amb ell dins la foganya. Però a l’estiu, tocava anar vius a qualque pedrada. Coses de les estacions.

 


LA PLAGA DEL " PLASTIQUÍ " ( i de "RodaMots"). Climent Picornell.

jcmllonja | 30 Maig, 2005 12:30



La plaga del “ plastiquí ”. ( I sobre “ RodaMots ” ).

CLIMENT PICORNELL.

Una bona amiga, C.S., que parla un bell mallorquí, català de Mallorca, amb accent irlandès, m’envia un correu, on em diu : “ves a aquesta adreça ( http://www.rodamots.com/inici.asp )" i em vaig veure enmig d’en Joan Perucho i en Josep Pla. Glup !!! Que hi fa un servidor enmig de dues patums, i a més, difuntes? Resulta ser el web “RODAMOTS : CADA DIA UN MOT”. El webmaster, en Jordi Palou , devia haver llegit una cosa meva i hi havia extret un parell de mots. Efectivament, de l’article “Paperí o plastiquí ?” –que podeu llegir més avall”- s’havia fixat amb rebeca , renou i xirimia . Si hi anau, veureu que, al dia d’avui, la meva companyia ha variat, entre en Pla, un servidor i en Perucho, ara hi ha na Marta Pesarrodona i n’ Eva Piquer. En fí.

El tema anava de que les tires de paperí, de paper, quan les pengen per les festes i fan aquell renouet, que fa festa i estiu, ara són substituïdes per uns engendres fabricats de plàtic, que ni se banyen , ni fan renou, ni un cap de porc.



Paperí o plastiquí ?

Climent Picornell

Ja sé, n’estic ben segur, que deuen estar abatuts i aborronats pels grans problemes del món-mundial . O pel problemarro d’en Miquel Barceló i el seu nyarro o genialitat a la Seu de Palma. Disculpin, per tant, que un servidor, ara, els maregi amb un altre problema que els semblarà menor. Però no hi ha enemic petit. A alguns els pareixerà, no menor, ínfim, i qui sap si algún marxista penedit, ho interpretarà com una estratègia ( o s’ha de dir tàctica ?) petit burgesa, per desviar l’atenció del que és “realment” important : la vida, la mort, l’amor, el desamor, l’honestedat, la corrupció, la gimnàsia i la magnèsia.

Idò...això. Que quin és el problema ? Que, pel paperí, aquestes llargues tires de paper, com de seda o similar, blanc i de colorins, penjat pels nostres carrers i places en temps de festes, com estisorat en petites tiretes, ha començat el seu procés de substitució. Ara resulta que l’element més significatiu, per alguns -molt més absoluts- l’únic element, la senya identitària màxima de les nostres festes, el “ paperí “, ha començat a ser atacat per la modernor ( algun jove universitari, creu que és un altra de les estratègies perverses de les multinacionals, després de resolt el seu problema amb el petroli a l’Irak). Paperí, xirimies i corregudes de dimonis, la trilogia sobrenatural del nostre estiu fester, s’ha començat a corcar. Bé : però què passa ? Venga. El paperí ha començat a ser substituït per un engendre –transgènic ?-, semblant per defora, però més brillant, fet de plàstic. El poble totd’una ja l’ha batiat : de paper, paperí; de plàstic, “ plastiquí “. El paperí ha començat a ser substituït pel plastiquí. Aquesta era la tesi.

I és que no hi ha dret. Si per fer-nos perdre, ens faran perdre, també, les converses habituals. Aquelles preguntes tan trascendentals, germanes d’ importantíssims requeriments tals com “Que plourà?” O, “Com anam?”, “Va bé ?” ,“Bé va !” i tota l’altra caterva de crestomaties relacionals, queden disminuïdes. Perque de les mateixes dimensions que les anteriors és : “Que ja empaperinen ?” També podem dir “Que ja enramellen?”. Igual de majestuosa és la contesta : “Sí, ja han començat, per devers s’Arraval...” Li segueix, amb categoria de maièutica socràtica : “No...i enguany el banyarà !”. Es sol contraatacar, ja caminant, amb la peripatètica aristotel.liana : “ Es que si no el banya, pareix que no hi ha festa, que la festa... no hi és tota”. I així, da-li que te da-li. Una dona em donà la definició precisa, exacte i mallorquina : “és que a la festa, fins que no hi ha el paperí, l’hi falta “un algo”.

El vent, un alè basta, remou les tiretes del paperí, que, com histèriques, fan aquell renouet : de paperí. “No...i pareix que només amb aquest renouet, que com ha refrescat, aquest estiu tan sobrat.” És que és ben ver, és una gran veritat : el paperí refresca. Les festes d’estiu, sobretot les que es concentren el mes d’agost, inclouen, també, com un acte més del programa de festes, la ruixadota de l’estiu, amb aquelles gotes del tamany de moneda de dos euros ( que s’havien pensat, que diria del tamany d’un duro ?). És la ruixada i la seva conseqüent massacre del paperí, que queda com un aucelló desplomat, penjat del seu fil, quatre trinxes despentinades.

Ara, les ments preclares i pensants de la nostra modernitat, ja han començat a usar el producte substitutori que molts de consistoris illencs anirant utilitzant progressivament : el plastiquí. Si se banya, és igual : és de plàstic. Els seus colors no minven, no destenyeix, ni amb el sol, ni per l’aigua de pluja, no hi regalimen gotes acolorinades damunt les rebeques de les madones o les americanes claretes dels senyors. I no sé si, fins i tot, el deuen poder recollir, estojar i reutilitzar l’any que vé ( no són les tres “r” dels ecologistes però quasi, quasi). Però no fa ni renou, no fa estiu, no refresca aquests agosts tan mals de suportar. I sobretot, ens pren les converses, i el que és fatal, ens pren un element definitiu de la nostra existència com humans, ens pren els dubtes : es banyarà o no es banyarà enguany ?

Perdonin les molèsties, no els martiritzaré, ni els demanaria per res del món, signatures a favor d’una “Lliga mallorquina antiplastiquí”, havent-hi, com hi ha problemes tan grossos i tan transcendentals en les vides de tots. Però cadascú al seu redol, com en les pretensions dels hippies californians – amb allò de la revolució per a tots, canviat per el tots per a la revolució- cadascú al seu entorn, podria fer un poc de lulea i oposar-s’hi, de paraula. No s’hi oposin d’obra. Si arrabassen alguna tira de plastiquí, el pes de l’autoritat –municipal, per suposat- els pot caure ben damunt. No he tengut temps, encara, de llegir la lletra menuda del pacte de govern Unió Malloquina-Partit Popular, però gosaria dir que aquest punt no hi és. Tal vegada a les properes eleccions.


MÉS "JARDINS D'ALTRI". Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Maig, 2005 21:18



Jardins d’altri, a l’estiu.

Climent Picornell




Feia estona que no bresquejava pels jardins d’altri, a l’usança de com ho feia -sempre guardant les respectuoses distàncies- n’Adolfo Bioy Casares. A aquest, tan li era recollir un escrit de la paret, una conversa, una lletra d’una cançò o una cita erudita, fugint del clàssic llibre d’aforismes, sempre pretenciosos.

 Vegeu unes mostres seves. D’un recull d’epitafis , per dos torts : “ Yacen juntos, aquí abajo, / De Iturriaga y Piñero los despojos. / No dieron a la muerte gran trabajo, / pues sólo tuvo que cerrar dos ojos.” Grafitti en un urinari de Buenos Aires : “ Por leer estos garabatos se está meando los zapatos”. Curiós avis en un butlletí d’una Església Católica : “Nadie ha visto a Dios, excepto su hijo único, que está en su seno “. Diàleg de Jorge L. Borges amb un taxista. Borges : “No puc llegir, som cec”. Taxista : “No pot llegir res ?”. Borges : “No. Res.” Taxista : “Ni tan sols els diaris ?”. Fins aquí Bioy; el que vé ara serà més xarequet.

Escoltat a una conferència de Baltasar Porcel sobre Josep Pla : “Pla tenia un detector d’imbècils”. Res a veure amb l’anterior, però, Unamuno afirmava: “Me cago en la electricidad” i A. Machado : “ El cine aburrirá las masas”, són de la col.lecció de les premonicions dels intel.lectuals. Del Llibre “Per què els homes menteixen i les dones ploren” : “...els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones fan una mitjana de set pets diaris. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. L’any 1956 Bernard Clemmens , a Londres, va conseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons”. Conta Joan Brossa que  "Le Pedoman" feia  sonar  "La Marsellesa" amb un llarguíssim pet.

A un combat de glosadors, a Manacor, un recita una glosa molt coneguda ( “Vos que sou empeltador / i vos n’enteneu de mudes / empeltau-vos sa perdiu / i si aferra en tendreu dues”), li contesta l’amo en Toni de son Lei : “Que faràs amb dues eines ? / Ell no podrás caminar ! / Si amb una t’hi veus amb feines, / amb dues te travaràs”.

El pare de Carlos Barral, a una entrevista, contava que de nin li havien ensenyat que haviem vengut a aquest món a alabar Déu nostre Senyor, cosa que, de més grandet, vegé que no era exactament així, sempre deia : “Jo he vengut a aquest món per estar de vacances”.

A Felanitx li deiem “El carreró de les merdes”, perquè era un carreró estret i fosc i tothom hi anava a pixar i a cagar : “Un dia en Toni G. berenava de botifarró enmig de dues llesques de pa, i al carreró de les merdes hi afina un bugarro de merda, que pareixia el botifarró que se menjava. L’agafa i el col.loca dins el pa, de tal manera que tot pareixia u. Entra dins el cafè i en Joan P. li diu, Ala, quin botifarronarro! Què en vols? Idò jas! Aquell agafa un ganivet i talla, just ben just, per on començava el bugarrot de merda que havia agafat del carreró. Aquell mossega i troba fluix i aromàtic...i Vatuadell això es merda ! I, escup que t’escup, l’encalçà per tot Felanitx. Un dia, de per darrera, l’afitorà i quasi el mata” ( La me va contar un pintor felanitxer).

Un altre felanitxer, en “M.F.”, em comentava, sopant de “boquers” fregits : “Estava magre, però magre i li vaig fer no se quantes vegades. Vaig recordar sempre allò que deia ma mare : que la carn més gustosa és la de prop dels ossos”. Per cloure el racó felanitxer d’aquests jardins d’altri, les darreres lletres de “Els somnis” de Miquel Bauçà : “ Voler entendre-ho, tot i tot és indici d’estultícia, la més dura que existeix...”.



No ho deu pensar així el personatge que segueix. De les frases cèlebres de George Bush, citades a un article d’Umberto Eco : “No és la contaminació el que amenaça el medi ambient sinó la impuresa de l’aigua i de l’aire” (8-01-01). “ Estam a favor de treballar amb ambdues parts per dur el nivell del terror a un nivell acceptable per ambdues parts” (2-10-01). “Vostès també tenen negres?” Ho demanava al president de Brasil F. Cardoso” (20.04-02).

Enrique Linch, critica al suplement “Babelia” de El País, el llibre “Rastros Kármicos” de E. Weinberger : “...Otra cosa es que el lector participe de la típica “espiritualidad” sin trancendencia de la cultura “new age”. Si fuera éste el caso, el libro es muy recomendable : por una vez se despliegan toda suerte de esoterismos sin hacer intervenir a los extraterrestres”.

Jordi Benito (artista conceptual) : “Complexitat més anticipació igual a incertesa més acció”. Ho deu haver consultat amb Jacques Derrida ?

Descripció del pintor Corot, feta per un propietari d’una casa molt famosa de subhastes: “Pintà uns mil quadres, dels que dos-mil són als Estats Units”.

No cal fugir, a aquest jardins, del aforismes clàssics, però no val abusar-ne. Abraham Lincoln : “Deu té preferència per la gent normal; per això en va fer tants”. Epicur : “ Retira’t dins tu mateix, sobretot quan necessitis companyia”.

He trobat dues anotacions fetes en un torcaboques de bar, una molt clara – “Más mató el jamón, que la santa Inquisición”- premonició de la fatalitat del colesterol, i una altra que no entenc molt bé el que posa, pareix que diu Pere Rovira, la trob enginyosa i inquietant : “Probablement el teu millor amic o amiga, no és el teu millor amic o amiga”.


"S'ARRUAL JAZZ MORT" ENREGISTRA UN DISC EN DIRECTE. Climent Picornell.

jcmllonja | 24 Maig, 2005 21:22

S’ARRUAL JAZZ MORT, l’enregistrament del nou disc i un servidor.

Climent Picornell.

 

Passar gust en un concert és un dels plaers dels quals un encara pot bravejar. És el meu cas. Va ser dissabte passat a l’Auditori de Sa Màniga (www.samaniga.com) de Cala Millor a Sant Llorenç (Mallorca), que m’envien la seva programació al meu email. Els vuit músics de “S’Arrual Jazz Mort” enregistraven, en directe, el seu nou disc. Tocs de “dixie” aplicat a versions de standards i moltes coses més. Res els és impossible. Però més que això el que m’agradà fou la seva professionalitat, entesa com a domini dels instruments, el que els possibilita una molt bona desimboltura damunt l’escenari. Això així, no fa passar pena a l’espectador, que es pot concentrar amb la música i disfrutar. Les seves “adaptacions” tan de lletra, com de música, excel.lents. Aconseguiren que tot el públic participàs amb ells, no hi cabia una agulla, i, amb quadern i un llapis, que corria de mà amb mà, pertot l’ Auditori de la Màniga, establiren la complicitat de que tothom sortiria als crèdits, com a participant en els cors i efectes especials. Un servidor va fer de trombó de vares, des del galliner. Que hi quedi constància.

Deia que les lletres, els donen una càrrega especial. “Stormy weather”, per exemple, va agafar per a mi un nou sentit, avesat al : Don't know why, there's no sun up in the sky , Stormy Weather, since my girl and I ain't together. Keeps raining all the time ... i tot això. Sense deixar de banda el rius de Babilònia, dels quals el mestre Quimi Portet, al Teatre d’Artà, ja ens feu el seu versionat ( per cert que li he de dir a n’en Portet – www.quimiportet.com - que ha sortit un llibre que es diu “El món és pla” , com el seu disc). El cas de Babilònia va ser també el primer assaig que feu la Coral de la Universitat de les illes Balears , en la seva història ( per cert, també, que li he de dir al mestre Joan Company, com està el nostre viatge d’aquest estiu a la recerca de l’ectoplasma de Johan Sebastian Bach).

Bé. Bravo, per “S’Arrual Jazz Mort”. El meu amic Pere que m’acompanyà a Cala Millor i que no els havia sentit mai, se’n feia creus i em demanava discografia.


El seu posat musical entre Nino Rota, les bandes del Cotton Club, fent versions des de Sisa fins a Sting, en català, amb la veu apropiadíssima d’en Toni Isern és un bon cocktail. De bon de veres. Si aquest estiu els veis anunciats per festes majors, pegau-hi un bot. A la fresca han de millorar encara més. I quan surti el disc, ja ho sabeu...( ja ho sabeu vol dir afluixar un parell d’euros).

 

Si en voleu saber més coses vos deix amb una entrevista que els feu Pere Santandreu per al web de l’ajuntament de Sant Llorenç  :

Enregistrament en directe del nou CD de S'Arrual, aquest dissabte dia 21 a les 21 h.
L'entrada és de franc i únicament es distribuirà a la taquilla a partir de les 16 h del mateix dia.
17 - Maig - 2005, 12:30 Fa més de deu anys que redolen i en veure’ls arribar el públic no instruït pot pensar que són una guarda d’arreplegats. Ho varen ser. Uns arreplegats, quatre amics que s’ajuntaren per passar l’estona fent música. Però que siguin una banda d’arreplegats no vol dir que no siguin bons músics, ans al contrari. Pertot allà on passen agraden i sorprenen, per la seva versatilitat, pel seu bon humor i per la seva capacitat d’interpretació musical. Són S’Arrual Jazz Mort, un grup que viu i fa viure la música en directe i que el pròxim dia 21 ja enregistra el seu segon disc a l’Auditòrium de Sa Màniga. En parlam amb un dels seus fundadors, el guitarra i banjo Delfí Mulet.


(Continua aquí : http://www.santllorenc.com/noticies.pl?nid=744 )


10.000 visites al bloc. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 20 Maig, 2005 16:06

M'ha sorprès trobar un contador de visites al meu bloc. He passat les deu mil. Hi ha molts despistats que pasturen i googlegen ! Ho coment a en Guillem Mudoy que m'envia una imatge pel cas. 10.000 eren els grecs que quatre segles abans de Crist, Xenofont conduí per terra enemiga de retorn cap a casa, ho conta, en part a l' Anàbasi. Títol que retroba Saint John Perse, per un del llibres de poemes més enorme que s'hagin escrit : "Anabase". Després de l'imatge d'en Mudoy, podreu llegir la "cançó" que clou el poemari.


( "10.000" . Imatge : Guillem Mudoy).


La darrera cançò de “L’Anàbasi” de Saint John Perse

C H A N S O N

Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...

Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre,
appuyé du menton à la dernière étoile,
il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir.

Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur...
Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour.
Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance.

Chanson de Saint-John Perse




MÉS "HAI KAIS" MALGARBATS. Climent Picornell.

jcmllonja | 18 Maig, 2005 13:58

MÉS HAI KAIS, un poc malgarbats, de la sèrie "El pas del temps".


Què serà de nosaltres ?
La pregunta em desassossega.
L'enyorança del pare em retorna la calma.

Text : Climent Picornell.
Imatge : Guillem Mudoy.

Gabriel Escarrer i Gabriel Barceló : els hotelers i la problemàtica dels "honoris causa" de la UIB. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Maig, 2005 22:47



Gabriel Escarrer, “Honoris Causa” de la UIB ; Gabriel Barceló, NO “Honoris Causa” de la UIB (encara ?).

Climent Picornell


Sembla que un altre intent per fer doctor Honoris Causa de la UIB a l’hoteler Gabriel Barceló, fundador d’una de les cadenes hoteleres més importants de Balears, avui gestionada per les segones generacions, no ha anat bé. El degà de la Facultat d’Econòmiques no aconseguí reunir els vots suficients, ja que cinc abstencions i una dotzena d’absències ho impediren. Aquesta història, que contaré més envant, té dos precedents. 1.- Un hoteler molt important, Gabriel Escarrer ja és Honoris Causa per la UIB; 2.- La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears, ja demanà fa anys l’Honoris Causa per Gabriel Barceló. Avui els contaré el primer precedent, el cas de l’Honoris Causa de Gabriel Escarrer; tot això inserit en la temàtica de si els hotelers importants mereixen aquests nomenaments, arrebossat tot aquest tema amb la coneguda acusació de la “satanització” o “demonització” dels hotelers, una rondalla, aquesta, que tengué un capítol important, amb l’”Ecotaxa” i la subsegüent complicació política, amb els hotelers com a uns dels principals protagonistes.

Ara, però, tractarem el tema de Gabriel Escarrer ( avui, un dels homes més rics del món segons la revista “FORBES”), en un article meu de fa uns dos anys, publicat al Diari de Balears.

Gabriel Escarrer

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (1)

Climent Picornell

“El párroco de El Terreno conocía bien a aquel joven medrado y de pelo rizado que ahora le pedía la intercesión ante doña Carolina Arozarena, la propietaria de un caserón de tres pisos de paredes de piedra viva que hacía las veces de hotel. El chico que había sido monaguillo...”. El “chico” en qüestió era Gabriel Escarrer, avui un dels homes més rics d’Espanya i al front d’un grup que figura entre els “Top-ten”, els deus primers, de l’hoteleria mundial (www.solmelia.com ). Els estalviaré el repàs dels cents d’hotels que gestiona, els milers de llits i de treballadors i els milions d’euros de facturació. Molts. Una carrera fulgurant, des dels inicis, lloguer de l’Hotel Altair, 60 places, relatats a una espècie d’hagiografia : Sol Meliá. El viajero universal.( Ed. Pirámide.2001).

La notícia l’han duita el diaris, Gabriel Escarrer i el rector de la UIB han signat un conveni de creació de la “Càtedra Sol Meliá d’Estudis Turístics”. Sol Melià la financiarà amb 300.000 euros.

El cas és exemplificador, per motius més generals. Josep Melià que creia fermament que el turisme havia generat una nova classe dominant, a la qual denominarem, per dir-li qualque cosa, nova burgesia, integrada bàsicament per hotelers que s’haurien enriquit amb el turisme. Al mateix temps creia que era una classe sense nord social, més preocupada del seu negoci, estrictament, que de tenir, també, un concepte de país. La idea és atractiva i s’ha de matitzar. El “país” com l’entenia Melià des d’una òptica més nacionalista, tal vegada no coincideixi amb el “país” dels hotelers, pels quals “fer país” podria voler dir crear riquesa, llocs de treball i això, ja seria una aportació més que suficient, significativa i dignificadora de la seva tasca. Aquesta tasca no seria reconeguda a bastament pel denominat “Pacte de progrés”, coalició de govern autonòmica, representant dels sectors de centre-esquerra-nacionalista-ecologista, els quals en comptes d’agraïr-los el seu esforç, els “penalitzaria” fent-los cobrar, recaptar o pagar l’ecotaxa, un tribut que grava l’estada dels nostres visitants, només a ells, que ja paguen impostos a voler. Al mateix temps, un percentatge de planta turística irregular o il.legal, que segons els mateixos hotelers, representa prop d’un 40 % del total, s’escapoliria de l’ecotaxa. Aquest fet l’han considerat una befa al seu important paper. En resum, mantenc que la percepció i la valoració del fet turístic a Mallorca per part del seus residents no és homogènia i va des de l’espectre de gent que creu que el turisme és el mannà, i els hotelers els grans profetes de la bonaventura, fins als que consideren el turisme una pesta o una plaga i els hotelers uns aprofitats, quasi uns pocavergonyes. Caldria quantificar els diferents grups de gent amb opinions consemblants.

Fa catorze anys la UIB decidí nomenar Gabriel Escarrer doctor Honoris Causa. No fou una decisió senzilla per a la institució, ni per a la Junta de Govern que ho decidí, amb fortes discussions, ni per al Consell Executiu que presidia l’aleshores rector Nadal Batle. I dic que no fou una decisió senzilla perquè dins els ambients universitaris mallorquins es reproduia la percepció social del valor del turisme i, gosaria dir, molt més dels seus efectes negatius, encara que s’acceptaven el seus beneficis. Al campus, majoritàriament, es veia Gabriel Escarrer com un empresari triunfador i aliè al món universitari i, per a alguns, l’expressió perfecta dels qui havien sotmès Mallorca a un stress ambiental excessiu ( per dir-ho finament), sense cap taxa de retorn.

S’estengué pels ambients i departaments universitaris una remor : que es feia Honoris Causa a Escarrer a canvi de doblers per a la UIB. Talment com, deien alguns, es feia a les universitats nordamericanes.

A canvi d’Honors, peles. Una espècie de “Do ut des” , et don perquè tu em donis, que diu el principi llatí recollit en el Digest de Justinià. No se sabia molt bé com es faria el suposat tracte. Un edifici, una biblioteca, una sponsorització... N’hi havia alguns, més sabuts, que deien fins i tot les xifres : de 100 a 300 milions de pessetes. Remors. Fum.

El cas és que Gabriel Escarrer llegí la seva lliçó d’ingrés al claustre de doctors titulada “L’oci, el negoci, l’ofici”. Ho feu en català de Mallorca, llengua de ciència...”El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats”. “No més ciment que ofegui platges i arrassi boscs”. La recoman, alguns anys ha estat lectura obligatòria a les meves classes. És un pamflet bàsic, per entendre una part de la història i la sociologia del nostre desenvolupament turístic.

El Doctor Escarrer venia i ve, vestit de toga, birret i musseta a les inauguracions de curs, com a membre que és del claustre. Més d’una vegada el me mir, de coa d’ull, assegut prop d’un servidor : ell, tan ric, jo...no tant. Els dos, disfressats amb el nostre vestit de gala universitària. “Gaudeamus igitur...vivat professores, vivat academia”. Del “cambalache” : res de res

Gabriel Escarrer : entre l’Honoris Causa i la Càtedra Sol-Meliá. (i 2)

Climent Picornell

No fa molt vaig sentir un dels fills de Gabriel Escarrer, Sebastián, parlar d’una inversió que faria Sol Melià, com “el retorno de los diezmos”. Amb aquesta expressió, quasi bíblica, volia significar que la seva cadena es plantejava retornar a la societat una part del que havien guanyat. Es tractava d’una inversió en el món d’Internet, juntament amb el Banco SCH, Planeta i AOL. Ubicarien al Parc Bit un dels centres de serveis. La inversió de conjunt era molt elevada. És, aquest però un altre tema, coincident amb el primer, com ho és el plantejament del paper de les “segones generacions” dels hotelers mallorquins, algunes d’elles ben expressives de l’abandó definitiu d’alguns dels nostres trets identitaris. Què hi farem! Donarem la culpa a la globalització, si ningú la vol tenir.

Deia, que deien, que Escarrer donaria doblers a la UIB, a canvi o en agraïment al seu nomenament com a doctor Honoris Causa, l’any 1988. Idò no arribaven. La qual cosa feu que, pel campus, entre els qui trobaven els hotelers indignes de benhaurences i causant de malifetes mil i els qui trobaven que Honoris, sí, però a canvi de rèdits per a la institució universitària...es va anar creant un estat d’opinió negatiu sobre aquest affaire. La malifeta, és un dir, la pagarem, és un altre dir, Nadal Batle i el seu equip : “s’han deixat enganar”, era el comentari generalitzat. I a més, altres hotelers insignes ho podrien demanar, també, i entraríem dins una reacció en cadena de greuges comparatius. Cosa hi hagué, d’això dels greuges comparatius. He de dir que tot prenia la forma del rum-rum. Un “pour parler” que diuen els francesos.

Nadal Batle, i amb això coincidia totalment amb ell un servidor, érem ben conscients que la introducció del turisme i la hoteleria a la universitat havia de ser un camp prioritari, un àrea d’excel.lència. I jo crec que ho demostràrem. Desde la decisió valenta d’implantar els estudis de turisme ( fregant l’al.legalitat) amb l’ajuda del conseller de turisme Jaume Cladera; la constitució del primer Títol Superior de Turisme de totes les universitat espanyoles, la ubicació de l’Escola d’Hoteleria al campus...Per als universitaris més tradicionalistes, això del turisme dins la universitat era una afronta, una baixesa, un mal-te-toc pesta. Vaig defensar a Madrid la creació d’un grup d’estudi del turisme i l’oci, ja fa anys, gran part dels presents em miraven com um flastomador. A l’administració central passava un quart del mateix, els pareixia que això del turisme anava tot sol i que només s’havien de preocupar de cobrar. Ara, és cert , és un poc diferent. Fins i tot hi ha, des de fa un any, un camp de bonificació de la recerca universitària que és diu : turisme, oci i esport.

La proposta del nomenament d’Escarrer, feia part d’una estratègia calculada d’introducció del món del turisme a la UIB. Molt de pics vaig haver de justificar l’Honoris Causa d’Escarrer en què la universitat no només honora pintors maleducats, frares llatinistes o filòsofs marxistes. La Universitat té una gran àrea dels seus estudis dedicada a l’economia, els negocis i l’empresa. I el paper d’Escarrer, transportat a la seva àrea, negocis i empresa, podia valer tant com el d’un poeta, un misser important o un informàtic ( aquí vull recordar que Vinton Cerf, un dels pares d’Internet és Honoris Causa per la UIB. Hi hagué, també, els seus més i menys, ben defensats, per Llorenç Valverde). Amb aquesta justificació anterior hem hagut d’aguantar mitges rialles i mirades comprensives, com qui diu : bé, idò...si tu ho dius.

Ara, “last but not least ?”, han arribat doblers. Perquè la Universitat, com el món de l’art, com quasi tot, necessita doblers, com més millor, per al seu bon funcionament. 60.000 euros cada any, durant un lustre, per una càtedra, la “Càtedra Sol Meliá d’estudis turístics”, més 12.000 euros amb forma d’un premi, per a la UIB i la gran àrea tranversal dels estudis de turisme i hoteleria. És una bona notícia i cal felicitar les persones de l’equip de gestió de la UIB que han duit les negociacions i, també, a l’empresari hoteler, que ha incitat a altres hotelers a imitar-lo. Propòs que una part dels doblers s’usin per estudiar els efectes del turisme sobre la societat i el medi ambient i per analitzar com perceben els residents, els indígenes, els nadius, el fet turístic. Basta un part petita. La sostenibilitat turística se’n pot dur la tallada grossa i ja va ben grassa.

Catorze anys després, l’hoteler Gabriel Escarrer, un dels leaders anti-ecotaxa ha fet un gest : retornar el delme, com deia el seu fill Sebastián. L’hagués pogut fer fa un parell d’anys. Ens haguéssim estalviat, els qui punyírem per fer-lo Doctor Honoris Causa, molts de mal de caps de política interna universitària. També és ver que si no l’haguéssim proposat, encara ens n’hauriem estalviat més. De mals de caps, vull dir.


Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 11 Maig, 2005 22:12

Entre en Miquel Bauçà i les mèl.leres ximples.


Climent Picornell


“Abans, dir el que cal dir. / L’objectiu d’aquesta vida / és tenir sensacions”.
 
Compr a na Joana, “Confitera”, de la Llibreria del Campus de la UIB, “Rudiments de saviesa” ( Editorial Empúries, Narrativa 250, -narrativa?-, 22 euros), d’en Miquel Bauçà, ( Felanitx 1940 - Barcelona 2004), nou de trinca. “Vols venir a morir amb mi? / Serà com un sacrifici.../ És pels déus. –Jo no hi crec / i no en tinc ganes. Prefereixo / fer-ho sol, car és més bell. / No m’agrada fer aquells actes / que, inevitablement, /donen força a l’estultícia”.
Després de la seva mort, tot sol, volgudament ermità, a l’eixampla barcelonina, aquests versos cobren nous significats. No sabia on dirigir-me per pegar les primeres fullejades al llibre. Vaig provar de fer-ho dins “La Sardana” –nom amb que els estudiants han rebatiat una escultura de Ben Jakober- una imatge amb els braços alts, buida per dins. Hi feia molta calor, vaig tenir com un acubor. Vaig passar per Cas Jai, devora la prunera vermella que va sembrar Antoni Tàpies, però la piscina és plena de pedres, a caramull, fins a damunt de tot –“Vamos a Nadal en tu piscina”- me feia mal d’ulls. He anat a veure si l’arbre més antic del món, un Gynko biloba, ja havia tret fulles enguany –ja en treia- i he acabat davall la morera “número 992”. Ara, als arbres els han posat un nombre; bona ombra i bona companyia : mèl.leres ximples. La població de mèl.leres, delmada pels pagesos a força d’esquitxar productes químics, s’ha refet i les colles van a tota. Al campus de la universitat, amb els estudiants que no les empipen, han tornat ximples, com ho són al nord d’Europa els estornell dels parcs públics. Al nord enllà on la gent era més neta i tal i qual... com canvien les coses amb poc temps. Em ve a la memòria l’extraordinària metàfora feta per la mare d’un universitari felanitxer, endolada : “me va fer anar, un any, vestida de mèl.lera...”.

“Què deu ser el medi ambient / Per mi que ha de ser Amèrica” ( Aquest Bauçà !)



He parlat molt d’en Miquel Bauçà, no només dels seus escrits, sinó de les seves actituds, de la seva vida i de la seva mort, que tot sigui dit de pas m’interessen tant o més que la seva poesia, perquè no ? Amb en Pere E., “Nou sous”, o amb n’Andreu M., “Timpano”, crec que entre els tres seriem ben capaços de fer una vertadera ruta del seu modus vivendi ( i morendi). El poeta Miquel Bauçà, “Meravell”, mort un dia de desembre de 2004 i descobert, inflat com una balena, a requeriments dels veïnats per l’olor insuportable que s’escolava del seu pis, on hi tenia diversos ordinadors, no massa nous, endollats, com un cybercafè de barriada, algun d’ells encara pipellejava, quan entraren els representants de l’autoritat. “Una escala axiològica /em fa veure que el valor/ d’haver estat un eremita / és el màxim que he gaudit / en el sí d’aquesta terra”. El diàleg d’heptasíl.labs a “Rudiments de saviesa”, continua amb la tasca que es va imposar en Bauçà, ja des de “El canvi” (1998), “Els estat de connivència” (2001), “Els somnis” (2003). Si més no, més diàlegs ficticis, fefaents, a quasi totes les seves entrades. “Vols venir al meu funeral ?/ Tinc entrades. Coreògrafs /de gran vàlua, que no fan/ cap soroll ni prenen drogues, organitzen el conjunt/ -grandiós i fora mida- / de les intervencions / rituals de l’espectacle./ -Tu just ets un vanitós ./ Prefereixo caçar llebres”. No sé qui li va dir “poeta foraviler”, com a n’en Miquel Barceló, li va dir aquell, “pintor agroramader”. Veurem que ens espera a “Certituds immediates” (inèdit), probablement més de la mateixa cosa aquesta que va fer els darrers anys. Mitificant el somiar.

Telefon a Eliseu Climent a València, li deman quan de llibres li queden de “Notes i Comentaris”, amb el qual Miquel Bauçà guanyà el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de 1974 i els hi reserv tots. Si en voleu, ja ho sabeu...en quedaven vuitanta exemplars. Per regalar (“Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana / El mossèn amb una espelma, / estira la persiana.”). El cas és, però, que l’apropiació de Miquel Bauçà per part dels diversos conjunts de lectors i hermeneutes és un fet ben particular; des del seu paralel.lisme amb Nietzche -a la web de Antoni A. “Claret”(www.mallorcaweb.com/mag-teatre/bauca/nietzsche.bauca.html )- fins a l’homenatge que li feren a la seva vila nadiua de Felanitx, la “Primavera Folk : 20 lectors i un músic interpreten Miquel Bauçà” ( 23 d’abril de 2005). Hi vaig.

Hi encontr el regidor del PSM Jaume Binimelis que és l’instructor per part de l’Ajuntament de fer Bauçà fill predilecte o una cosa així ( l’hi ha encomanat la batlessa, que és del PP; tots els intervinents signen a favor, menys un, “bossa” o “bossot” ?, que diu : “si fan a aquest, fill predilecte, hi poden fer, també, na Bet de sa plaça”). Això es fa al teatre municipal o auditori, ornat amb les figures de troncs de figueres de n’Andreu Maimó, a qui vaig conèixer sopant de bovers frits, amb en Maikel Figaseca. Poca llum a l’escenari ( record un article que publicà Empar Moliner de la llegida de poemes d’en Bauçà a Barcelona, “ Loca academia de policía” : “Si nos reímos ante un texto de Bauçà, un comisario nos reprende porque su obra “no es ninguna broma”). Vint personatges, més en Joan Manresa i en Joan Bibiloni que canta allò que fa ell amb lletres d’en Bauçà. Algú llegeix coses dels seus darrers llibres, molts pocs; en Guillem Frontera va tenir l’encert de llegir la nota de l’autor, que hi ha al final de l’”Obra Poètica” (1987), una autobiografia comprimida, de mitja pàgina, que acaba diguent : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fe esment de res especialment notable.” Es repeteixen lectures dels poemes que ha triat la gent. I ho trob molt interessant. El “hit parade” és com segueix. Quatre pics es llegeix : “Una vegada encara, anit, torno a pensar / que si no t’haguessis mort com et morires...”; Tres : “ Al final, s’ha comprovat, els camells/ arriben a passar pel subtil cós d’una agulla...; i tres més “ Si arrib a ser vell, / em deixaré crèixer la barba tot el que vulgui...”. Els poemaris de la primera època de Bauçà triomfaren.

“M’he posat en mans de Déu. /Ja veurem allò que passa” (“Rudiments de Saviesa”). Idò.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb