jcmllonja | 16 Abril, 2008 09:59
Quatre retxes de Res, J.A. Mendiola i el Diari de Balears
Climent Picornell
Me’n vaig témer, fa temps, que poca gent sabia que la “vinyeta”, l’acudit –que molts de dies fa ben poca gràcia perquè toca el viu dels nostres problemes- , el dibuix en definitiva que apareix dia a dia al Diari de Balears, engirgolat ben a posta -per frugalitat o per estalvi- amb quatre retxes de res, deia, que molt poca gent sap que l’ha pensat i construït, en Josep A. Mendiola, “ Mendi” pels amics. “L’encruia” és el seu titular genèric. Té dos possibles significats, un, ja en desús, és el de llum de ganxo; l’altre ja el saben, aquell una encruia és aquell estri dels ferrers on piquen i piquen damunt el ferro fins que adquireix la forma que desitgen; la metàfora es pot agafar per les dues bandes: ja podem picar que tanmateix el món i la bolla fan la seva, o, per allò de fotre canya, als qui manen en aquest cas, sense descans, pels seus dos costats, si és que no en tenen més, de costats, vull dir. Tan se val, l’encruia d’en Res, així signa el seu dibuixos en Mendi, surt des de quasi sempre al nostre diari, fins al punt que ha arribat a ser alguna cosa de consubstancial amb ell: si no hi fos, no seria ben be el mateix.
Per aquest motiu, entre altres que ara explicaré, vaig punyir fins a aconseguir que l’editorial El Far de les Crestes hagi publicat una antologia de 365 dels seus milers de dibuixos apareguts al Diari de Balears amb el títol Quatre retxes de Res. Les tasques habituals d’en Mendiola han estat sempre alterades, en el bon sentit de la paraula, per altres ocupacions i preocupacions que no exclouen la de polític circumstancial. Però la seva activitat com articulista, crític de cinema i teatre, autor de llibres o coordinador d’exposicions i edicions ens fan aparèixer un personatge polivalent, a mig camí entre la creativitat desfermada i el dia-a-dia. Ha publicat articles a diaris i a revistes que reflecteixen el seu gran interès pel teatre i el cinema, camp on ha treballat també com a investigador i responsable de restauracions de pel·lícules.
El periodista Andreu Manresa, que ha fet el pròleg a aquest llibre, troba que és com “una cartografia de la intimitat, una guia poc doctrinària per a navegar contra les tempestats i per tenir un bastiment sentimental per no travelar amb la caparruda realitat dels protagonistes habituals. S’ha dit que en el dibuix humorístic és més important la idea que l’enginy del dibuixant. Aquí el traç i el concepte van de la mà, no es barallen ni se’n descuiden l’un de l’altre. "Res” milita, no pinta d’enfora ni cerca ésser com algú altre. Pacifista, ‘pobrista’, solidari, anticacics, gens amargat, insolent, ocurrent, el dibuixant ens mou a fer un somriure clos, àcid, valent i misericordiós. Dibuixar per no flastomar, ésser notari del que no és oficial i políticament correcte, treure punta i fer contra-propaganda, explicar-ho en quatre retxes de res perquè no es perdi l’instant de rebel·lió. Per retratar els forats del món, els nostres fantasmes, algunes manies i allò que, potser, voldríem dir nosaltres mateixos.”
Efectivament, vet aquí una de les claus i dels encerts, asseverar allò que potser voldríem dir nosaltres mateixos. I no gosam. En tot cas, en línia amb el que hi diu en Manresa, Mendi hi fa una cartografia íntima, però també ben explícita. Vull dir amb això, i servidor que fa de geògraf n’és molt receptiu, que Mendiola usa la bolla del món i els mapes-mundi, o d’Europa o de la península Ibèrica, i el mapa de Mallorca en abundància, per remarcar les seves manies, i les nostres. L’entronca això amb alguns dels mestres dels dibuix diari, com Máximo, remodelador també de cartografies conegudes i per això mateix més inquietants o també, ho diu ell mateix, amb El Roto, ambdós punyents, a favor dels qui perden quasi sempre, per no dir sempre i no embrutar definitivament el vel de l’esperança.
El psiquiatre i professor de la UIB , Miquel Roca Bennassar, li escriu una postil·la que tanca el llibre, a mitges retrat íntim, a mitges lectura hermenèutica. “M’agrada en Mendi. Lluny, ben lluny, de fires i comerços, de vernissatges i de marchands, de pintors i d’intel·lectuals de pa i fonteta. Aficat, emmorronat, dins ca seva, pinta, dibuixa, fa escultures, cou pasta asciutta o llegeix diaris i llibres: tot sol, tot d’una que arriba de la feina o d’un viatge". “Els seus dibuixos”, continua Roca, “quasi bé sempre tenen, de manera paradoxal, una primera mirada aspra, agra. Resulta molt complicat amb un dibuix de línia prima, amb poca tinta, aconseguir una força com la que tenen els personatges que retrata. La segona mirada és, en canvi, molt més dolça, gens feixuga, i fa caminar directament cap a les paraules, a vegades una frase, fins i tot cap. De la percepció del sentit de la vista a l’emoció del pensament que traspua. Al ventall de temes hi surten el Papa, els pobres, Espanya o ferides de les nostres illes. La tria de Quatre retxes de Res és imperfecte. Ho havia de ser de tanta cosa on hi ha per triar".
Fer un dibuix cada dia, d’ençà que Guillem Frontera va ginyar en Mendiola a treure els seus dibuixos al Diari de Balears , és una tasca dura. No es creguin que es gens senzill, parir una idea cada dia i concretar-la en un dibuix, malgrat sigui amb quatre retxes de res. Però ho aconsegueix, i ho fa amb un perfil i una línia molt personals, que, al mateix temps, el reafirma com a crític social i revisor, segons el seu ull i la seva mà, de la realitat contemporània. Tal vegada per això, encara s’hi afegeix més ansietat, contra la que en Mendi simula tenir-hi cuirassa. Però, em creguin, no és un tasca gens fàcil, si a més, li exigim enginy, o que ens faci gràcia, o li demanam l’ asseveració d’una idea que s’ha de poder explicar amb un cop d’ull. O, molt millor, amb un cop d’encruia.
jcmllonja | 06 Abril, 2008 16:54
Bombes de Mallorca cap a Barcelona ( Mirant al cel )
No és el primer pic que escric sobre aquest tema i, com més va, més clar tenc que no serà el darrer. I no ho faig des d’una perspectiva estrictament històrica, sinó barrejant-hi el cas personal, i sentimental, si m’ho permeten. Durant la Guerra Civil del 1936-39 aviadors alemanys, italians, i algun espanyol, al servei dels militars revoltats bombardejaren de forma sistemàtica objectius militars i civils en poder dels republicans. També del Mediterrani.
Servidor va entroncar amb aquesta problemàtica, no per pur interès d’historiador contemporani, sinó perquè el meu pare, amb només 17 anys, va ser enviat a fer de soldat a la base militar d’hidroavions de Pollença, al nord de Mallorca. Allà, un al·lot de poble fou posat en contacte amb la tecnologia més avançada de l’època, posem per cas els hidroavions trimotors Cant-Z 56. De resultes del seus vuit anys de servei militar, a casa dels meus pares hi havia -ara és meu- un quadre de gran tamany pintat a l’oli on s’hi veia un avió, volant per damunt els niguls. Temps després vaig saber que era un bombarder Savoia-Marchetti S.M.79. El regalà a mon pare, quan es casà, un company seu, havien fet junts el servei militar: el pintor Bartomeu Llompart. Els regalà també quatre vistes més de Mallorca, sense avions i del mateix tamany, a una d’elles es veu la badia de Pollença acolorida de verds i blaus, amb la “Base”, militar. Vaig quasi néixer, i créixer, amb aquest avió dins la meva retina i, també, amb les converses dels meu pare sobre aviadors alemanys i italians, i sobre coses relacionades amb l’aviació, la base de Pollença i els aeròdroms de Son Bonet i Son Sant Joan.
Aprofitant que aquesta setmana era a Barcelona vaig anar a veure Mirant al cel, un documental, contrapuntejat amb una mica d’història dramatitzada, sobre els atacs aeris que va patir la ciutat de Barcelona, concretament, durant els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aquests bombardejaments en concret, després de l’experiència horrorosa de la destrossa de la ciutat de Gernika per part de l’aviació alemanya -la que donà peu al famós quadre de Picasso- foren l’intent de fer la mateixa prova per part dels italians, per ordres directes del dictador Mussolini: bombardejar ciutats obertes i població civil. Més de mil morts es feren pels avions que, amb base a Mallorca, tenien com objectiu la població quasi indefensa de Barcelona. Morts causats per les bombes amollades pels Savoia-Marchetti, com aquell del quadre de ca els meus pares. Foren, Gernika i Barcelona, dos assaigs, ja que, després, primer els alemanys i seguidament els aliats anglesos i nord-americans posaren en marxa aquesta tipologia de barbàrie, que culminà amb les bombes atòmiques amollades damunt les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, tot per atemorir –encara més- les poblacions civils de les ciutats enemigues i sumir-les en la por i el desànim: bombes, angúnia, refugis, ferits, morts...
(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)
La pel·lícula, en aquest cas, transcorre a través del personatge de Mario Brindisi, un catedràtic de Pàdua, ja major, expert en La Divina Comèdia de Dant que “retorna” a Barcelona amb motiu d’un congrés sobre el poeta. Brindisi havia estat aviador-legionari durant la guerra, en la qual, per mor de l’explosió d’una bomba antiaèria prop del seu avió, mentre bombardejava Barcelona, queda sord d’una orella, per la qual cosa hagué de deixar l’aviació. El film del director Jesús Garay és construït amb testimonis de supervivents, imatges de l’època –poques-, algunes tractades amb efectes especials, per donar la idea del pavor que generaren les bombes que, carregades des de Mallorca, tenien com a destí Barcelona. “Quan entraren els nacionals –diu una dona, testimoni del moment- la major alegria va ser que s’haurien acabat els bombardejos”. El professor-aviador, descobert i assetjat per una reportera, es resisteix a confirmar-se com el jove pilot que des de Mallorca ja havia visitat Barcelona, des de l’aire, però al final ho accepta. La jove periodista el dur a visitar, entre altres llocs, l’escola on les bombes italianes mataren quaranta nins petits, ara fa setanta anys, i el commina a demanar perdó, cosa que fa molt indirectament i metafòricament a través del recitat d’uns versos de la Divina Comèdia, quan el poeta, guiat per Virgili, s’acosta al cercle de l’Infern.
(Aviadors italians al Gran Hotel de Palma. 1938)
A Catalunya la temàtica dels bombardejaments ha tengut aquests darrers anys noves aportacions de recerques novedoses i interessants, juntament amb esforços de divulgació, entre els quals s’hi insereix Mirant el cel. No hi havia excessiva gent al cinema Alexandra i la majoria d’espectadors eren gent molt gran, vells, diria. La parella de davant meu plorava en acabar la sessió i la gent que esperava per entrar a la següent, era també gent d’edat avançada, vaig suposar que serien protagonistes o parents d’aquells barcelonins que resistiren -com mol bé va dir Churchill, quan els nazis bombardejaven Londres- amb tanta dignitat els atacs i les massacres intencionades.
Servidor, com els he fet avinent, al principi hi era observant els espectadors i la pel·lícula amb una altra òptica afegida. A través d’Internet he pogut contactar amb bastants d’arxius, amb material fotogràfic pres pels pilots italians que foren a Mallorca i que, com el Brindisi de la pel·lícula, acomplien les ordres dels feixisme, entre altres, les de bombardejar ciutats, malgrat la premsa europea de l’època ho denunciés i s’escandalitzés, una mica d’enfora. He guardat aquests materials dels pilots italians que foren a Mallorca, fotografies fetes per ells mateixos durant el seu temps lliure, divertint-se per Palma, als bars, als cabarets, al Gran Hotel, amb els seus llustrosos uniformes que “encandilaren” més d’una mallorquina. En definitiva joves italians divertint-se poc després, o abans, d’haver sembrat el pànic i la destrucció, no només a Barcelona, sinó també a Sagunt, El Perelló, Tarragona, Granollers o a Alacant. L’altra cara. No va ser fins molt més grandet que vaig entendre el significat del quadre del menjador de ca els meus pares, que vivien a Palma –sembla una paradoxa- al creuer dels carrers “Jacinto” Verdaguer i “Jaime” Balmes, dos catalans que no foren Jacint i Jaume fins ben entrada la democràcia post-franquista. De l’avió com objecte de cabòria infantil vaig passar a entendre aquell aparell com un sinistre missatger que desde Mallorca enviava la mort a Barcelona. I no s’hi val matisar-ho amb cap casta d’expiació geopolítica històrica.
(Aterratge d'un Savoia Marchetti S.M. 79 fora de la pista de l'aeròdrom de Son Sant Joan. Mallorca 1938)
jcmllonja | 19 Març, 2008 21:12
Esflorar xítxeros o esclovellar pèsols ( entre la tradició i l’ slowfood)
Climent Picornell
Molts dels nostres joves ja no saben ni què són xítxeros, ni què és esflorar. Tal vegada podríem retitular: esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixar la variant felanitxera “estiragassons”. I tanc la via etimològica del Pisum sativum i les seves varietats ( xítxero, com “chícharo” en castellà, ve del llatí “cícero”, que donà nom a Ciceró, no se sap si per venir de família de conradors de pèsols i cigrons o perquè tenia un fic monumental al nas). Quan s’acosta Pasqua i els seus rituals, a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. Un temps, en què mon pare era viu, en feia un parell de solcs, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat i he anat al puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. En fi. He menjat dos o tres ametlons, he observat els albons -ja amb la vara ben florida- i la ravanissa groga, com una pesta, estesa per bocins i partions.
Els pèsols d’enguany els he comprat a pagesos de confiança. La tasca, repetida i avorrida, d’obrir les beines, les bajoques diu ma mare, i treure els bessonets s’arriba a fer com a mecànica i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el beguedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre, teuladers i un ropit que encara no ha partit cap al nord d’Europa, tot i que avui ja he vist algunes valzies beure dins el safareig, ho fan sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua.
Quan posava aigua neta a l’abeurada he hagut de regar fins i tot les parets seques, ja que les caputxines, amb les flors color safrà fort, i els capellets de teulada anaven cap baix, fa dies que no plou i al sol ja fa calor. Som, com veuen, un esflorador de xítxeros dispers i divagant. Tant que he retornat al meu manual d’ Història de les hortalisses que comença el capítol dels xítxeros contant que el Marques de Cusy, al segle XVI, es felicitava d’haver anat a casa de Madame Hope a una magnífica festa on hi havia “els homes més notables, les més encisadores senyoretes i els més deliciosos xítxeros”. Sembla que no fou, però, fins al XVII que una varietat de pèsol introduït pels holandesos va fer que el menjàssim verd, abans ho feien, com la resta de llegums –mongetes, cigrons, llentilles...- en sec. Però és un llegum del qual hi ha notícies fòssils des de fa més de deu mil anys, i ja Apicius, a De re coquinaria, segle I, en dóna una recepta, senzilla: ben cuits, trempats amb una pasta feta de ceba crua picada i blanc d’ou bullit, oli, sal i vinagre. Les seves propietats antioxidants no sé, ara que fonamentalment es consumeixen congelats, si perduren. Són rics en isoflavones, aliades contra les malalties del cor, l’osteoporosi dels ossos i alguns tipus de càncers . No puc continuar sense fer esment a l’agustí, germà Gregori, Johan Mendel, botànic a Brno, qui en feia experiments genètics de creuament i n’esbrinà les seues tres lleis maquinant amb xítxeros de llavors groguenques i verdes, arruades i llises. De les varietats actuals, la poètica dels noms els és ben absent, vegin: Bayard, Capuchino, Lincoln, Teléfono, Televisión,Vertirroy, Silam, Voluntario... Encara els antics tenien un poc més de passament: el pèsol mollar, el caputxí, el d’esflorar, el quadrat, de pasta reial, d’indiana... i els pèsols d’olor que ja han florit amb les flors vellutades liles, blaues. I els pèsols de bullir, els tirabecs, originals, més nostres que qualsevol altre, bons, saborosos i cars.
El destí dels xítxeros que me fan esflorar, evidentment, són les panades. Sí “esas pastas de origen judío”, això tan escoltat, ja saben. I si bé és veritat que les actuals panades descendeixen d'un plat hebreu descrit al Talmud, anomenat “paixtida”, fet amb pasta àzima, sense llevat i farcida de carn de me, avui s’han “cristianitzades” i són plenes de porquim. A ca nostra, les panades les feim de carn mesclada, de me i de porc, i sempre amb un poc de panxeta i dos o tres pessics de sobrassada a cada una. De cada any ens agraden més la varietat feta només amb xítxeros, panxeta i sobrassada, i sense carn, un es fa a la idea de que semblen vegetarianes. Evidentment, no feim panades dolces, ja que com bé diu Andreu Manresa a Invitació a la felicitat, “una frontera es dibuixa entre Ciutat i part forana”: a la part forana les fan llises i a Ciutat les fan dolces, faixades, perquè sinó s’ageurien damunt la llauna quan els han d’enfornar Ara no és el cas de allargar-nos amb les varietats, des de les farcides de calamars, fins a les que nosaltres deim “de n’Aina Calvo”, perquè va ser qui les va dur, fetes a ca seva: panades de carn però amb cabell d’àngel, una mescladissa interessant, i d’origen medieval, com a mínim. Deia que, amb la discussió que s’arma cada any només per la manera de fer la pasta, ja quasi no quesda esma per a discutir el farciment.
El mosso, un servidor, és qui du les llaunes cap al forn, amb la màquina de retratar penjada, avui és un bon dia per practicar l’etnologia de pa-en-fonteta. Al forn hi trob la meva cosina “Ferrera” que viu pel barri des Barracar i me diu que ella, idò, en fa una llauna de dolces. D’aquí pegam als “ciurons” escaldins, que li surten molt bons, i les pastanagues negres encara millors, i la carabassa fregida, no en parlem, com la feia la nostra padrina de s’Arraval. Hi ha gent, pel que veig, que encara fa els robiols, la qual cosa me recorda que hauré d’exercir el ritual del qual em feu hereu mon pare: “tastador oficial dels robiols de tota la família”. I tenc moltes cosines ferm! Mentre puig cap al turó, ja amb una llauna de panades cuites, na Fornera, que agrana la carrera, m’escomet: “Que no en deixes cap per aquí?” “Jau tota la llauna”, li contest. “No! Massa ell avui és dejuni i abstinència”.” Però... i vos ja estau dispensada”. “Sí, però encara el faig; mon pare mai va voler comprar bules, i ma mare me va avesar a tots els divendres de l’any fer peix; ella feia bacallà”. “Au! Ves, ves... que ja te deuen esperar per veure si han sortit bones. D’on has duit els xítxeros?” Li explic, me diu: “els tenen bons, grassos, tendres i dolços”. Pens que són tres bones qualitats del llegum que avui és protagonista i que ho tornarà ser el dia del frit de Pasqua. Els del frit els he esclovellat avui també, no pens passar pel Calvari de fer la feina dues vegades. La resta de l’any els usam congelats. A aquests, filològicament, els hem degradat, no arriben a la categoria de xítxeros, ho deixam amb pèsols, i si no són massa tendres els deim estiragassons.
jcmllonja | 15 Març, 2008 17:36
Alexandre de Humboldt, literatura i geografia
Climent Picornell
He d’explicar l’assignatura ”Evolució del pensament geogràfic” a la meva universitat, la UIB. Aquesta tasca me permet esbrinar la història de la ciència –d’Eratòstenes fins a Newton- o l’evolució de la filosofia –el darwinisme, el possibilisme, el marxisme, posem per cas-, tot ribetejant la història de la geografia i de la cartografia. En aquestes érem, quan em tocava exposar la tasca d’ Alexandre de Humboldt, l’explorador i científic alemany considerat un dels pares de la geografia moderna, “pare putatiu”, això sí, en expressió encertada del meu mestre Horacio Capel. De tot hi ha en la tropa dels conreadors de la nostra disciplina, movent-se a través de la història entre la recerca del seu corpus teòric i la impostura intel·lectual -de la geografia, vull dir, no entenguin que els geògrafs som una tropa d’impostors-.
Explicaré com va anar la cosa. Tenc per mi que, sobretot la primera part d’aquesta assignatura, és un poc dureta per als meus alumnes. Per paliar-ho, en aquest sentit, els vaig recomanar que per llegir Heròdot, ho fessin de la mà de Ryszard Kapuscinski ( Viatges amb Heròdot), el gran periodista polonès els feria d’ambaixador amb els geògrafs grecs. Igualment, per suportar millor la transició, farragosa, de la “geografia cristiana” – la ciència sotmesa a la religió és una sodomització terrible- superant els ideogrames dels mapes del beats, els vaig suggerir que es podien imaginar les passes dels frares copistes amb El nom de la rosa d’ Umberto Eco. Fins i tot comentàrem que, fa poc, la reedició de les obres de Ptolomeu foren portada dels diaris pel furt dels mapes de la Cosmografia a la Biblioteca Nacional, la qual cosa suposà la dimissió de Rosa Regàs, la seva directora. I també, com oblidar-ho, per l’episodi de l’aparició de les cartes portolanes medievals, algunes mallorquines, els suggeria, també per desembafar, l’obra d’Alfred Bosch, L’Atles furtiu, on narra, de manera molt encertada, les condicions dels cartògrafs jueus a la Ciutat de Mallorques durant el segle XIV. Vaig fer, per aquests motius, el mateix camí amb Humboldt, després d’explicar Varenius i Kant. Els vaig suggerir la lectura, a l’estiu, quan ja haguessin acabat les feines acadèmiques, de l’obra de Daniel Kehlmann , El mesurament de món. En aquesta obra, Kehlmann, planteja el seu llibre sobre la realitat de dos grans homes, el matemàtic Carl F.Gauss i el geògraf Alexandre de Humboldt. És un plantejament novel·lístic sobre dues vides reals. Hi feu una gran tasca de documentació i el llibre és una delícia en la construcció de personatges, una nouvelle de base real. Molt recomanable, i no només, pel que es veu, per als estudiants de geografia, l’obra de Kehlmann va estar molt de temps ben amunt en les llistes de llibres més venuts: és diu que és el llibre modern més venut, en alemany, després d’El Perfum de Patrick Süskind. Hi planteja, en capítols alterns, dues personalitats absolutament diferents. Gauss, considerat un dels grans matemàtics de la història, primer aprengué a contar que a xerrar, i Humboldt. Un capítol dedicat al gran viatger i l’altre a una persona que no es va moure del seu redol. De Humboldt hi surt el seu entorn familiar, el seu germà Guillem també famós, Schiller, Goethe, la simpatia per la Revolució Francesa, la seva formació, el seu viatge –una delícia- i, evidentment, la gelosia desdibuixada cap a l’actuació del seu company, el botànic Aimé Bonpland que adesiara, per dir-ho pla i català, se’n va de putes. Gauss amb una mare protectora i present, Humboldt amb una mare freda i distant... Al llibre, és veu clar que Humboldt sap que és homosexual, però, Kehlmann el dibuixa com si ell no ho volgués reconèixer. Al cap i a la fi, segons deia el mateix Kelhmann, “pretenc fer una disputa satirico-lúdica sobre el que significa ser alemany”. A l’excel·lent revista Metode ho defineix: “Ser alemany és una estranya barreja d’idealisme, disciplina i manca d’humor que fa possible realitzar proeses meravelloses, però també actes cruels i perversos”. Tot el relat és fet molt finament, en un bell mig camí entre la biografia i la ficció. H. M. Enzensberger editor recent de les obres humboldtianes el presenta, també, com un personatge contradictori “tímid i solitari”, crec que només en algunes qüestions, “en altres era vanitós” i li agradava ser enmig del trull. En una paraula, d’això anava la recomanació als meus alumnes, tot perquè recordin bé i millor Humboldt. Com recordaran William Bunge, en part per ser l’autor de Theoretical Geography, però també perquè un dia els vaig contar que abandonà l’acadèmia, volia dir la Universitat, i se n’anà a fer de taxista “convertint-se en un autèntic folk-geographer, en un explorador de les entranyes urbanes a las quals els geògrafs de gabinet, deia ell, mai hi accediran, l’atmosfera de l’acadèmia és asfixiant i mai més hi tornarà” ( Joan Nogué - Joan Romero, Las otras Geografías)
Va d’això i res més, un simple apunt personal sobre la nostra tasca. Coses de geògrafs. Crec que és una bona cosa relacionar la nostra ciència amb l’ús que d’ella en fan els artistes, sobretot literats i cineastes. Així, de la mateixa manera, tan Las montañas de la luna de William Harrison com la película Master and Commander (amb Russell Crowe con estrella) són bons viàtics per parlar, de les expedicions geografico-científiques del XVIII i del XIX, i, com no, de Felip Bauzà el gran científic mallorquí acompanyant de l’almirall Malaspina en la major expedició espanyola de finals del XVIII. Bauzà, per cert, conegué i es cartejà amb Humboldt i amb R. Fitzroy el capità del vaixell Beagle que hostejà Darwin, amb el resultat posterior de L’origen de les espècies, que es publicà, precisament, l’any que moriren Carl Ritter i A. de Humboldt, el 1859. Sense deixar de banda tan Dersu Uzala d’ Akira Kurosava , per les tasques dels cartògrafs de principis del segle XX o Blade Runner, de Ridley Scott, per intuir com serà la ciutat del futur, per exemple. Coses de la didàctica. Estic per recomar-los un dels pocs llibres on el protagonista és un geògraf. Però, un geògraf contemporani, un geògraf qualsevol, una persona amb problemes, és el cas de La escala de los mapas de Belén Gopegui, un geògraf fent feina a una consultoria de cartografia, urbanisme i medi ambient, amb l’obsessió dels forats, els negres i els altres. Per cert, ara fa poc, Gopegui ha tret El padre de Blancanieves, una gran novel·la, amb pocs geògrafs. És igual, tot sigui per llegir.
jcmllonja | 06 Març, 2008 23:00
La Venganza, Bardem i els pagesos d’ara mateix
Climent Picornell
Me crida en Jaume Vidal perquè vagi a un programa, “Taula de Cinema”, que s’emetrà per IB3 ( Bonjour Produccions ), amb en Mateu Morro, en Biel Torrens i en Joan Mateu, moderats per en Josep Maria Nadal Suau. Primer es passa una pelí·cula i després hi ha debat sobre la temàtica del film. En aquest cas La Venganza ( 1958 ) de Juan Antonio Bardem (1922-2002) i el tema de discussió, el camp, la seva evolució, la ruralia i el seu futur. Bé.
Partesc a reveure la pel·lícula, abans d’anar al plató. Ja l’havia vista, de petit, assegudet al cine de Sant Joan que era del meu cosí, al palco que ell tenia i on no hi havia quasi ningú mai. Allà vaig veure cinema per un tubo, em sonen vagament pel·lícules en blanc i negre, millor les de Technicolor. D’aquesta, recordava els ulls de Raf Vallone i les mames de na Carmen Sevilla, segadors, calor, camps de blat… Efectivament, La Venganza ( s’havia de dir Los segadores però la censura ho trobà massa) està ambientada als enormes camps cerealistes de Castella, on les quadrilles de segadors d’altres parts d’Espanya es llogaven. Contrapuntejada per una història d’odis familiars. El retorn del protagonista ( Jorge Mistral) germà d’Andrea (Carmen Sevilla), empresonat injustament per la mort d’un home –el germà de “El Torcido” (Raf Vallone)- construeix la trama, que, sortosament, acabà amb happy end, després de passejar-se pel melodrama rural, entre la tragèdia grega i el drama lorquià, tot en to menor i, en alguns moments, molt forçat per l’aspecte volgudament didàctic de Bardem. La pel·lícula és interessant per moltes coses, per la tècnica, la fotografia i l’escenografia, bones, un poc recercades, volgudament i excessivament “antropològiques”, per simular els anys 30.
No se creguin, servidor té una empatia positiva envers el cas de Bardem –una de les tres “B” fonamentals de la història del nostre cinema: Berlanga, Buñuel, Bardem- i no va ser fins molt més envant que vaig haver de “llegir” la pel·lícula en clau evangelitzadora. Encara ara no sé si és l’hermenèutica exacta. No conec les memòries de Bardem, però em costa forçar aquesta interpretació. Va així. Bardem, militant ordenat i convençut del Partit Comunista, construeix amb aquesta obra una paràbola –les coses no es podien dir clarament- respecte del que el PCE i Santiago Carrillo havien llançat com a nova estratègia dels comunistes espanyols: la “Reconciliación Nacional”, la via pacífica cap a la democràcia, juny de 1956, vint anys després del començament de la guerra civil. Si és força així la lectura de la pel·lícula, hem de recollir missatges com: tots feim feina junts, les disputes entre nosaltres, segadors, queden aparcades, per concentrar-nos contra els dolents de veritat, els capatassos i els qui comanden. Fins i tot, Fernando Rey hi fa un “cameo”, d’intel·lectual orgànic –amb unes ulleres enormes com d’”azafata d’1-2-3”- predicant als pagesos que escolten bocabadats, en una única escena, que recorda molt la factura del “realisme socialista”; així, en altres moments es senten uns cors celestials quan es lloa la unitat dels treballadors, com és el cas després d’un intent de rompre una “vaga” camperola. No sé si val la pena repensar el film d’aquesta manera: es fa més entenedor i té més valor afegit? Per remarcar-ho, els he de dir que la filmografia de Bardem, sobretot la d’aquesta època, és molt diferent respecte del que es filmava, i això, per a un servidor, ja em basta. No té color. Cómicos (1954), Muerte de un ciclista (1955) o Calle Mayor (1956) són molt superiors als que es feia, per terme mig, en aquella època –epopeies “nacionales”, hagiografies del feixisme victoriós i comedietes de no res- “regeneracionisme crític” es deia a la manera de fer de Bardem, com un trasplantament del neorealisme italià aquí. Vaig aprofitar per citar el fet que Betsy Blair la protagonista de Calle Mayor havia estat acollida per Bardem, perseguida pel macarthisme, el propi Bardem fou detingut durant la seva realització. I naturalment, vaig anunciar l’estat de la meva recerca sobre Muerte de un Ciclista en relació a la mort del corredor de bicicletes Xisco Alomar “Rota”, cosí de Gabriel Florit, la qual cosa em va dur a perseguir en Bardem, encara era viu, fins que em va confirmar que no, que Muerte de un ciclista no estava inspirada en la mort del campió de Sineu –la llegenda urbana assegura que atropellat per una persona de l’entorn familiar del dictador Franco- sinó que, el tema l’havia ideat a partir d’una noticia ínfima d’un diari de Madrid.
El debat posterior va anar d’agricultors i la ruralia, i els meus companys, Morro com historiador i bon coneixedor dels temes agraris, Biel Torrens secretari d’ Unió de Pagesos i Joan Mateu, expert exportador de patata de Sa Pobla i component del grup d’opinió i coordinació pagesa Mesa Agrària, aportaren matitzacions avinents a la problemàtica. No cal dir que en la introducció de la pel·lícula hi ha ja un intent d’encadenar la temàtica concreta amb la d’altres pagesos del món i es citen els casos de les planes del Po, de la Camargue i, fins i tot, els “espaldas mojadas”, després de travessar el Río Grande per entrar clandestinament als Estat Units. El moderador, Nadal Suau, adequadament, va menar el debat cap a la problemàtica actual i futura de la pagesia a Mallorca. Servidor va aprofitar per esmentar alguns dels temes que me preocupen com el del sòl rústic a les Balears, la rurbanització actual o el post-productivisme rural com a falsa sortida a la problemàtica dels qui encara creuen que existeix una Mallorca Profunda, habitada per pagesos amb calçons amb bufes. En aquest sentit, Bardem va demanar excuses, amb posterioritat, per haver utilitzat “caretos” de pagesos tipo Fernando Esteso fent de “baturro”: cella única, poques dents, gaiatos i tipologia de “rollo profundo”, com la Mallorca Profunda en una paraula. La “guapura” de Jorge Mistral i Raf Vallone, hi desentonaven excessivament.
Ja desmaquillats férem una cervesa a la terrassa de la cafeteria d’IB3, després de saludar en Joan Carles Palos que se n’anava a presentar el telediari d’allà -amb el baverall posat per no tacar-se la camisa blanca amb el maquillatge. “Hi ha res de nou ?” “Sí, la temperatura baixarà devers 10 graus”, diu en Palos. En Joan Mateu, de Mateu&UCO de Sa Pobla, tornà blanc… “ai, ai, les patates, els dos primers camions havien arribat ahir a Anglaterra i encara queda per collir quasi tot”, mentre es posa a parlar en anglès pel telefon. “Que fa l’amo en Toni Fontanet?” Deman. “I els d’Asaja?” “I la Consellera d’Agricultura?” Bono! El que em van contar dóna per un altre article sobre els actors actuals de la política agrària a Mallorca. En Biel Torrens reparteix el darrer número de “Mallorca Pagesa”, on hi ha una entrevista, entranyable, amb en Joan Mas “Collet” i la seva dona, Joana Tugores, rememorant la fundació d’Unió de Pagesos, a partir d’una conferència a l’ Obra Cultural Balear de Sa Pobla, l’any 1976. Territoris per a la nostàlgia. Mirau si Bardem dóna joc per a desfer troca. La venganza, fou nomenada per a un Oscar a la millor pel·lícula estrangera de 1958, cinquanta anys després al seu nebot, Javier Bardem, n’hi han donat un d’Oscar. El final. Quan es barallen a mort els dos protagonistes, els diu un pagès que s’entravessa entre ells: “Mataros! Pero sabed que al que quede vivo ya le mataremos nosotros!”. I Carmen Sevilla i Raf Vallone, abans enemics -les dones a la pel·lícula són les viàtiques de l’odi i la venjança- però al final, enamorats, “reconciliats” carrillísticament, mirant els camps de blat, diuen una cosa com: “La tierra es grande y cabemos todos”. Vaja, vaja, vaja.
jcmllonja | 02 Març, 2008 21:43
Pensava mentre la veia exposar, nerviosa com quasi tothom en aquestes circumstàncies, si havíem aconseguit a la UIB que l'educació en turisme fos un camp d'excel·lència. Les dificultats que havíem tingut en la implantació dels estudis de Turisme, el primer títol propi de l'Estat, l'escola d'Hoteleria, ara s'apropava el primer títol de grau, els màsters, alguna plataforma a Internet pel mercat mundial ... i, també, paradoxa i motivació, com des de l'exterior, molts d'estudiants estrangers percebien Mallorca com un camp interessant on anar a aprendre coses per gestionar millor el fet turístic als seus països. No sé si hem sabut respondre correctament a aquestes demandes -no se pot dir que no s'hagi intentat-, no sé tampoc si el «know how turístic» dels nostres hotelers, amb aquesta expressió se sol fer avinent que els empresaris, desenvolupant la seva part del turisme a Balears, han anat adquirint una «manera de saber fer les coses turístiques» digna de ser apresa. Al manco així ho percep molta gent. Malgrat una altra, percep que s'hauria d'ensenyar la manera com «no» fer-ho. Vius, però, que ens aficam dins el petit coret dels nostres hotelers, que, sense manies, es retraten ufanosos devora en Sukarno o Fidel Castro. Turisme i política. Franco i el Turisme. Fraga Iribarne i l'ús polític dels turistes com a ambaixadors del feixisme de cara amable de les darreres èpoques del dictador, etc, etc. Vull dir amb això que les inversions turístiques tenen poc mirament a l'hora de desenvolupar-se, tant els és si el país és una dictadura, de dretes o d'esquerres. La tranquil·litat del turista i el guany de l'empresari per sobre de tot. Hi ha exemples a balquena.
Això pensava mentre escoltava Ioana Ilisescu. A la part expositiva de la seva memòria hi ha un capítol, petit -no era l'eix de la recerca-, dedicat a la «privatització» de la planta hotelera de Romania. Una gràfica estadística ens mostrava com el procés comença anys després dels esdeveniments de 1989, la mort del dictador Ceaucescu. Ho recorden? Les imatges circularen per tot el món, ell i la seva dona, abans totpoderosos, no se'n podien avenir quan, davant l'esquadró d'afusellament, els deia "som el president d'aquest país!?". Els establiments hoteleres en mans de l'Estat eren el 90 %, l'any 1994 i a 2007, menys del 5 %. Aquest procés de privatització de la planta hotelera estatal, durant el comunisme propietat de l'Estat, del Partit Comunista, dels sindicats, era el resultat d'aquella concepció estatalista i escrutadora del temps lliure dels individus, vigilant de l'oci del seus súbdits; si més no, l'altra cara de la moneda de la concepció feixistitzant, de l'Educación y Descanso a Espanya, o a l'Alemanya nazi o a l'Itàlia del Duce: Il Duce,sempre corrent i fent salut?
Vaig suggerir-li que fes un treball monogràfic aclarint com s'havia duit a terme a Romania, i en concret a la regió que ella estudiava, si se semblava amb la d'altres agències estatals de privatització de països excomunistes i com era la penetració de la planta hotelera actual i de les cadenes internacionals que ja hi són: Best Western, NH, Sofitel. Fa anys vaig ser cap d'un programa de la Unió Europea que estudiava què s'havia de fer amb la infrastructura turística d'un altre país excomunista: Bulgària. I en concret de les instal·lacions de la vorera de la mar Negra, un dels paradisos del turisme de masses del socialisme estatalista. Miquel Carrió, qui dugué el pes de la investigació, quedava fascinat, pareixia de novel·la de John le Carré, em deia, davant les estratègies dels alts potestataris del partit comunista i els seus llocs d'estiueig, quan manaven tant i sense control? De totes les maneres, la conclusió era ràpida: res servia, valia més fer-ho de bell nou, com estaven avesats els turistes normals europeus, no consumirien per res la planta hotelera dels comunistes, ni que fos rehabilitada. La de Romania, es va anar degradant per falta de manteniment i de les inversions de, l'abans, «papà Estat».
I Mallorca? Què hi ha de Mallorca? Per què la pos al títol? Me poden demanar. Ja he dit que no era per mor dels hotels gestionats per empreses mallorquines i els postcastrisme a Cuba; ni que tampoc era pel fet que, com a exemple, Ioana Ilisescu, una alumna estrangera atreta pel «perfum» de potència turística que tenen les illes Balears hagués vingut a la UIB per realitzar el seu doctorat -idea excel·lent, per altra part, i que s'hauria d'aprofitar més, el màrqueting, la imatge de marca ja està feta: Mallorca com a lloc ben preparat on estudiar Turisme i Hoteleria-. El tema de Mallorca sortí després. Discutint sobre els cicles de vida dels destins turístics -un dels meus temes preferits- alguns membres del tribunal que coneixien Romania, i en concret aquesta regió de Bucovina, muntanyosa, amb recursos turístics fantàstics -com els monestirs pintats de Voronet, Moldovita, Sucevita, Humor- es demanaven com es podrien posar en valor, si abans no es resolien altres problemes. Com el de les carreteres, molt deficients, o, per exemple, els dels taxistes i el comerç turístic que contemplaven els visitants, els turistes, com personatges als quals enganyar, cobrant-los abusivament, on el preu d'una cosa s'havia de negociar com en un mercat àrab, on era impossible saber el que et demanarien per menjar o per dormir, sempre a l'alça, fotent el guiri. Així i tot encara era barat. Aquí vaig pensar en el cicle de vida de la Mallorca del primer turisme, de l'engany als anglesos i francesos que ens visitaven, de la recerca de la propina, mastodòntica, i de tot el que comportava veure els turistes com a personatges a fotre i, per altra banda, elements a imitar, amb el seu elevat poder adquisitiu. Per això vaig pensar en Mallorca, la Mallorca de la dictadura, i la de la postdictadura, que no tenia planta hotelera per privatitzar: els Tours-Operators havien campat a l'ample.
jcmllonja | 22 Febrer, 2008 13:12
Un trebolí d’idees i... el canvi social, per exemple.
Climent Picornell
Fèiem un recés en la reunió de cada dilluns. Servidor els mostrava una reproducció que havia comprat feia poc del mapa de Hereford, realitzat por Richard de Bello a finals del segle XIII, en la línia dels mapes del beats, com el de Liébana, T dins O evolucionat; hi ha animals mitològics, com el “Bonnacon”, cap de bisó i cos de cavall, que, quan l’atacaven, cobria els seus enemics amb excrements bullents. A partir d’aquí es desfermà la discussió annexa entre els presents. Ja veuran que això del canvi social, del títol, no ho he posat per amorosir la qüestió, tampoc va d’escatologia baratera, d’allò de què quan parlam del cul tothom riu. No. Ni se creguin que deman disculpes abans d’hora. També en determinades qüestions, més, diguem-ne, casolanes, hi ha hagut un vertader daltabaix a Mallorca.
Érem els del grupet que estudiam el canvi social a les illes Balears durant el segle XX -acadèmics irresponsables i periodistes de ronyó clos- cercant exemples evolutius en aquestes qüestions quan un n’aporta el següent: la seva primera classe d’educació sexual. Anys seixanta, col·legi de capellans, acabada la insípida exposició i, quasi exigint preguntes, a la fi s’aixecà una mà: “Después de comer ¿se puede hacer el acto sexual? Lo pregunto por si puede provocar un corte de digestión”. Resposta: “Se puede hacer, pero con cuidado”. Fou l’única pregunta i marcaria de per vida al qui la va fer. Bé n’hi donaren de “después de comer” els amics. Encara ara. L’altre exemple evolutiu. Vint anys després. Col·legi privat, laic i en català, la classe la donava una sexòloga que havien contractat aposta. Primera pregunta, d’un infant pusser: “Tu te fas palles?” En aquest tipus de resposta és on s’encabia allò de la problemàtica del canvi social.
Per a un altre dels intervinents, ja que havíem començat aquest camí, segons ell, a Mallorca, s’ha de marcar una frontera generacional de quan es va generalitzar l’ús del wàter. “Els joves d’ara no es poden ni imaginar com canvià la vida als pobles de l’illa”, manifesta amb energia, “quan de cagar a la gatzoneta, a la bassa del corral -amb les gallines que reciclaven immediatament la femta encara calenta, com la del Bonnacon aquest- la gent va passar a fer les feines asseguda al llustrós wàter del quarto de bany”. I és veritat. D’això anava, repetesc, quan explicava, més amunt, que no cal demanar disculpes quan es fa avinent la via escatològica per a la interpretació política, social i sentimental de la modernitat a Balears.
Hi havia però una certa insistència en l’educació sexual. Això de què ara hi hagi seminaris de sexe tàntric, per exemple, i abans s’arribàs al matrimoni sense saber per on. Per on... ja m’entenen. “L’educació sexual era en mans d’algunes amigues, de poques mares i de marits maldestres i ignorants. Amb aquestes condicions el sexe per a moltes dones era un patir”. La qui parla, és l’única dona del grup de recerca. “S’ha d’estimar molt un home...” deia ella que li contava una d’aquestes madones, sense haver passat gust mai. “Tu recordes el teu primer orgasme?” Me demana amb convicció. “Solc demanar-ho –s’hi ha confiança- i no per remenar cap informe Masters&Johnson local, ni per fer una història de la sexualitat”. “Pels qui m’ho conten”, continua, “veig que als homes va lligat a la masturbació, en alguns casos col·lectiva, coses de jovenots, però un percentatge important ha esborrat, com una foto ‘velada’, aquest primer affaire sexual”. “En això hi ha hagut també canvi, sobretot en les al·lotes, que han reconegut el clítoris, ‘el gallet’ en mallorquí, com el seu principal element eròtic. Les dones d’abans, insistesc, s’excitaven com les d’ara i l’alegria sexual era ben pregona, basta pegar una ullada al cançoner popular, farcit de la temàtica, tenien, però, la cosa més fosca, i no és una metàfora facil·lona”. Ara també, diu algú, però ja té menys sentit. “I el canvi social?” Torna a demanar un. “Mirau”, explic, “quan estudiava les transformacions operades pels efectes del turisme a les societats de destí, vaig llegir a una revista científica canadenca, de prestigi, un article titulat: “The beach boy syndrome”. I em va obrir els ulls, vaig poder enquadrar perfectament la figura del “picador” com un element de recerca sociològica. Els “picadors”, “beach boys” de per aquí, aprofitaven la major laxitud de les estrangeres en quan a costumari sexual, i la nostra societat, que tolerava bikinis i altres provocacions, ben vistos a les sueques –perquè això donava doblers- mantenia, però, la mà dura i fèrria amb les dones d’aquí. D’això se’n diu doble moral, típica i tòpica del franquisme i el seu clergat”. “Però les mallorquines s’espavilaren, en el bon sentit, molt ràpidament”, comenta ella, “als homes els recriminaven des de damunt les trones, per indicació del bisbe: ...hombres, cuidado con las extranjeras!”.
Aquí la sessió davalla un nivell, el de la relació de parella, afectada avui per shocks culturals diversos, tan traumàtica amb la violència masclista actual. No és el dia per tractar aquesta qüestió. Algú va voler fer una cita, ja molt estantissa, de freudo-marxistes antics tipus Wilhelm Reich i el seu orgonòmetre. Un altre va voler passar al tema de l’energia sexual com l’origen de l’univers i acabàrem parlant de les estadístiques para-científiques a l’estil del metge Mena. Va ser el punt d’acabatall de la reunió d’aquella espècie de sanedrí que, alguns dies, practica el “brain-storming”, amb la variant casolana de trebolí-tempesta d’idees, petits caps de fibló per acabar d’aclarir, o embullar, les seves tesis.
jcmllonja | 15 Febrer, 2008 09:32
Blogs, internet, viquipèdia, catosfera.
Climent Picornell
Me crida na Margalida Castells, pel meu perfil de bloguer, per si vull participar en un seminari annex a l’exposició Identitat digital (qui som a Internet), comissariada per na Bel Llodrà al Centre de Cultura de Sa Nostra. He dit bloguer, persona que escriu a un blog d’Internet. He de confessar que vaig confegir un blog ja fa anys, per l’enveja que em feien dos amics meus que ja en manejaven un, en Guillem Mudoy i en Llorenç Valverde. Envejós ho he estat sempre, sullot hi he tornat ara. Quan el portal Balearweb, supòs que n’Elena Vera i en Ramon Sellas, van fer una plantilla per a blogs íntegrament en català, la primera que vaig conèixer, em vaig decidir a fer-ne un. No calien més que dos tocs de ratolí d’ordinador, tenir coses a dir –les que siguin- i ja som dins la xarxa d’Internet. Al blog, hi publiques la teva llibreta, com ho feien els capitans de vaixell -per això el seu nom blog, de web i de log: quadern de bitàcola -. Bitàcoles d’internet, de tots els qui naveguem pel ciberespai. Sense més complicacions. La cosa ha vengut després.
A dia d’avui, segons Technorati, el motor de cerca de referència, hi ha 112 milions de blogs. Cada dia es creen 175.000 nous blogs i s’hi escriuen, o s’hi “pengen”, 1,6 milions d’apunts, o “posts” ( 18 per segon). Hi ha de tot, uns que escriuen cada dia, altres que s’abandonen, filòsofs, polítics, escriptors, i molta gent normal que, als seus blogs, hi fa o hi diu el que fa o diu la gent normal. També hi ha anormals. Com per tot. Jo els he de dir que la meva experiència amb el meu blog és satisfactòria. Sorprenent i, a vegades, emprenyosa. Dur feina penjar un post, un apunt, de tant en quant. Però que te llegeixin, depèn, entre altres coses, d’una certa regularitat en afegir-hi informacions. Servidor té un blog d’aquests que se’n diuen “personals”, hi pos el que em rota; no és un blog temàtic on es parli de fotografia, de vins, de dones o del que sigui. No tenc tampoc molt d’esment a l’interactivitat, vull dir que no el mir cada dia i no solc contestar, per norma, les persones que em fan comentaris. Em sap greu, però això és més feina. I n’hi ha de curiosos, des d’amics meus que habiten a l’altre cap de món, fins a gent que em demana informació, o algún altre que em comunica, a rel d’una por infantil, que vaig explicar que tenia a una manota penjada al carrer dels Bastaixos, que té la mà, de cartró, a ca seva dins una capsa. Hi ha un lector que queda molt a l’ample, em deixa dit: “beneit”. Res pus. Com deia ma mare, en bon mallorquí, són les conseqüències de “tenir portal obert”. I un blog és un portal obert a tothom. Si vols, evidentment, et pots lliurar de betzols inoportuns.
creixement dels blogs i la seva suposada influència social han duit a generar estudis sobre els seus significats i conseqüències. Més enllà de les altres aplicacions d’Internet, juntament als xats –les converses instantànies de grups-, els blogs han esdevengut un fenomen particular, massiu i influent. Seguint la teoria de les esferes ( de l’atmosfera a la biosfera, i la noosfera ), és corrent avui en dia referir-nos a la “blogosfera” i, també, a una “catosfera”. La blogosfera és l’espai de relació que han creat els blogs. El ciberespai, i dins ell la blogosfera, composta per la informació vehiculada pels milions de blogs, ha esdevingut, com bé diu J. Varela, el nou espai públic de l’era digital. Comunicació directa pura, de ciutadà a ciutadà, de ciutadans reals amb noms i llinatges, a ciutadans que s’ha inventat un àlies, un mal nom i, per tant, una nova personalitat. I que? És com un gran assaig per superar la democràcia estàtica i formal, per assolir una democràcia directa. Els periodistes clàssics són els més crítics amb aquest apunts: qui filtra la informació? qui ens diu què és real o veritat de tot el que escriuen als blogs? I què? Els bloguistes, “Bloggers” en anglès, no volen ser periodistes. Però també hi poden fer, amb la seva única credibilitat: la del “seu” diari. Vostès pasturin per Internet, triïn els blogs que vulguin, es deixin convèncer i desconvèncer pels blogs que creguin , o així. Circulin per un món sense jerarquies establertes, hi trobaran pallassos i saltimbanquis, nins d’uè, maniàtics, savis i experts en qualsevol cosa, gent seriosa, o polítics i artistes que, al seu blog, ni el fan ni el contesten ells sinó els seus empleats. I què? Les quantificacions dels nombres de visites o el rànquing de blogs més visitats o més interconnectats, només són indicatius. L’important és que es deixin fascinar pels seus propis interessos, pels blogs ben fets, pels ben escrits o pels que tractin d’allò que a vostès realment els interessa, o excita.
Servidor forma part de la catosfera. És un terme creat pel blogger Toni Ibáñez (“Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L’àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...”) La catosfera és la blogosfera catalana, l’univers de blogs escrits en català i la comunitat virtual que hi ha al voltant. El terme ha tengut èxit i fa poc s’ha fet un congrés de reflexió, les “Jornades de la Catosfera”, a finals de gener del 2008 al Centre Tecnològic i Universitari de Granollers promogudes per Marc Vidal. Mercè Molist o Vicent Partal ja hi havien reflexionat, esbrinant que la blogosfera catalana és una de les més potents; hi ha de tot, com per tot, nogensmenys la menor dimensió dels mitjans escrits en la nostra llengua l’han feta derivar, també, a informar, com els periodistes, de determinats àmbits i amb credibilitat. L’aportació de les illes Balears als blogarium contemporani és important i abarca multitud d’ interessos. Cada internauta pot “sindicar” els blogs que més l’hi importen, i així és avisat quan hi ha un canvi. Dels meus blogs sindicats, molts d’ells són d’aquí, i alguns d’ells, a més, m’informen sobre la realitat del ciberespai, com és el cas de Bitassa a lloure, ( de paper, paperassa; de bit, bitassa) d’en Benjamí Villoslada des de Sineu.
El català té molt bona salut a la blogosfera. Deslligat i no entorpit el seu ús pels estats i les empreses privades reàcies, la nostra llengua es manifesta amb una vitalitat esponerosa, enorme, i així ho demostren la gran potència dels blogs en català. Un altre exemple del que dic ho confirma la gran enciclopèdia virtual a la xarxa, Wikipedia, amb el seu vessant Viquipèdia, en català, elaborada per voluntaris cibernautes. Ha superat fa poc els 100.000 articles. Només 15 llengües més superen aquesta xifra. Serveixi també aquest apunt per la validació del que deia, la força de la nostra llengua a la xarxa. En definitiva, els blogs, aquestes llibretes de notes i apunts penjades a Internet, són una veu important que fa sentir la seva opinió sobre qualsevol casuística. Són un indicador, creen o desmenteixen i reafirmen notícies d’altres mitjans i, per tant, són un contrapès, la força del qual no deixarà d’augmentar. Un altre altaveu de l’opinió pública, al qual fa mal posar-li traves, ni filtres.
jcmllonja | 08 Febrer, 2008 20:49
Jardins d’altri, amb final indiferent.
Climent Picornell
Són, aquests jardins, redols malgirbats. A vegades, collites furtades a ca d’altri. Em vaig guiar amb l’escriptor argentí Bioy Casares ( De Jardines ajenos), tot i que, adesiara, en trob un poc per tot. És el cas d’Andrés Trapiello, qui, fa poc, composava un excel·lent article amb les darreres paraules que digueren abans de morir personatges diversos. Algunes d’elles ja les havia encalçat. “O és aquest horrible paper pintat el que desapareix, o som jo”, Oscar Wilde; geni i figura fins la sepultura; de totes les maneres, en conten moltes versions de Wilde, tantes com formes es va inventar Valle-Inclán de com havia perdut el braç, al manco; o el dramaturg Paul Claudel que havia fet morir amb sentències grandiloqüents els seus personatges i quan li va tocar a ell, balbucejà al metge que li tractava la descomposició intestinal: “Doctor, deu haver estat la botifarra?” I morí. Vaja, vaja... i que diran vostès? O un servidor, quan s’acosti? “Llum, més llum”, que va musitar Goethe -queda cursi ara-, o “Merda!” – més rotund- que exclamà l’insigne poeta Walt Whitman o, el millor, sens dubte, Pancho Villa, mentre agonitzava encara declarà a un periodista : “Digués que he dit alguna cosa quan me moria”.
D’arreplegades com aquestes n’hi ha que ajunten sentències per fer riure, o com veuran més envant, per fer plorar. De quan la gent va al metge, errades tipogràfiques o de quan responen exàmens els nostres estudiants ( “Barroco: estilo de casas hechas con barro” ; “Marsupials : els qui duen les mames dins una bossa” ; “Pediatra : metge dels peus” ; “Coneixes algun vegetal sense flors? : Sí, en conec” ; “Animals polars : l’ossa major i la menor”; “L’inventor del para-rajos: Frankenstein”; “Aníbal va ser un general cartilaginós”…i aquesta en concret, encantadora ( servidor fa de geògraf a estones ): “A Holanda, de cada quatre habitants, un és vaca”. Ja que érem a exàmens de ciències, sempre he pensat que Darwin devia tenir un enorme sentit de l’humor, o gens, o, com a mínim, una gran capacitat de provocació, i ho vaig confirmant ara amb l’onada creacionista i anti-evolucionista als USA, que s’acosta. Tot lo dolent s’aplega. A les darreres frases del seu llibre, L’origen de les espècies, manifesta: “No veig cap raó vàlida perquè les opinions exposades en aquest llibre fereixin els sentiments religiosos de ningú”. Fals o ver, es conta que en un ball, li presenten una baronessa, ella diu, recriminant-lo: “Vol dir..., vol dir..., vostè és aquest individu que afirma que venim de la moneia”; resposta de Darwin, emprenyat: “Veient-la a vostè, no en tenc cap dubte”. Això passa amb les grandiloqüències heretades, mirin sinó el que fa contar Belén Gopegui a Sergio Prim, un cercador de forats: “Davant el comentari d’un comte qui assegurava preferir l’honor, a la vida, escoltant-ho una baronessa murmurà: ‘quina beneitura, és com preferir els forats al formatge’. És una variant de “Més valen forats sense barcos, que barcos sense forats”. No era la mateixa baronessa, famosa en els cercles de París, la que digué al seu amant –sempre he cregut que era Jean-Jacques Rousseau, però no me quadra massa- quan aquest descobreix i li comenta que tenia un mugró que mirava -com es sol dir- contra el govern, un mugró desviat. Ella, enfadada i coqueta, es vesteix i exclama, en italià: “Lascia le donne e studia la geometria!”. En realitat sembla que fou Casanova qui li donà el consell d’estudiar matemàtiques dins un bordell de Venècia. Una casta de dona diferent, Teresa de Calcuta, una monja que no em queia gaire bé, confessa que en alguns moments li fallava la seva fe. “ On és la meva fe? Fins i tot en el més profund de mi, no hi ha res, excepte el buit”. El titular del diari era: “Creia en Déu Teresa de Calcuta?”. El meu titular, mai escrit: “He estat a punt de no creure en Déu”. Així m’ho manifestava la mare d’un amic meu, mort de SIDA, molt jove, davant la dimensió dolorosa del que ella vivia com un robatori.
He recollit, desferrant-les d’una paret, unes Zapaterinas, insultants ( “Zapatero-tapadera / de tanta sangre y ladrón… ), se coneix que hi ha gent que va com a esglaiada ara que s’acosten eleccions i la cosa pinta malament. En la millor tradició de la indiferència pel qui guanyi el poder he recordat el que deia Castelar, o el Comte de Romanones: “Que hagan ellos las leyes, que ya redactaré yo los reglamentos”; fórmula burocràtica per burlar la voluntat popular. Em connecta amb al que manifestava un general, ho he vist atribuït a un colpista, podria ser Mola o Millán-Astray? : “Al amigo el culo; al enemigo por el culo y al indiferente, le aplicaremos la legislación vigente”. Es veu que els indiferents, en moments de crisi, tenen una sortida dificultosa. Recordin aquella sentència -atribuïda, molt erròniament a Bertolt Brecht- de Martin Niemoeller ( 1892-1984): “Vengueren a cercar els comunistes, no vaig dir res, no era comunista. Després vengueren a cercar els socialistes i els sindicalistes, no vaig dir res perquè no era ni una cosa, ni l’altra. Llavors vengueren pels jueus, i jo, com que no era jueu, tampoc vaig dir res. Un dia vengueren a cercar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”
Dramàtic, el clam dels indiferents. Per això espanta la declaració següent, en boca d’un altre colpista, Ibérico Saintjean: “ Primero mataremos a todos los subversivos; después a sus colaboradores; después a sus simpatizantes; después a los que permanecen indiferentes y por último a los tímidos”. Així la dictadura argentina assassinà 30.000 persones entre 1976 i 1983. Sempre recordant que la prudència mai ens ha de convertir -en indiferents- en traïdors, com ho digueren Jordi Carbonell o Pere Quart, i també un altre dels personatges de Gopegui: “Decidit a mantenir sigilosament un cert grau de distància, mai donava la meva opinió, ni tan sols quan la me demanaven. Un dia, ella, m’enfloca: ‘La discreció és una forma de covardia’. Fronteres evanescents separen la discreció de la prudència, la indiferència de la timidesa o la covardia.
(Cartografia de Balears de la Biblioteca Nacional de Madrid )
jcmllonja | 28 Gener, 2008 15:16
Érem el que menjàvem ?
Climent Picornell
(10 espipellades a la presentació d’ Invitació a la felicitat d’Andreu Manresa, Hiperdimensional Edicions )
1.- Érem el que menjàvem. Som el que menjam és un adagi antic, d’en temps primer. Però quan una sentència es fa famosa la van endossant a tothom, a Ludwig Feuerbach i tot l’he vista atribuïda, o agafa variacions: som el que pensam, som el que compram o -en relació a “Sant Google” - som el que cercam. Ja no som el que menjam? O ho som, encara que mengem porqueria transgènica? Érem el que menjàvem? Fruit de la nostàlgia que solca el llibre, un batec constant, un toc de memòria d’allò que era i ja no es troba, o ho troba l’autor només en comptades ocasions, o a llocs especials, o amb gents que, encara, i quasi d’amagat ho fan. De totes les maneres, darrera el que no som ja el que érem perquè ja no menjam el que menjàvem, s’hi arrossega també la pèrdua de les fesomies prèvies al menjar, l’agricultura i els paisatges. Aquest és el perfum que resta quan has acabat de llegir, una cosa que queda però que fuig, inevitable. Efectivament: érem el que menjàvem.
2.- Denúncia i sentiment. El text és compost per una cinquantena d’apunts sobre l’alimentació a les illes Balears ( fruites, porc, panades, ensaïmades, verdures, vi...), amb els quals Andreu Manresa ompl una plana del diari El País dels diumenges. El menjar i tot el que l’enrevolta, des del sembrar a la cultura del cercar per dins pinars i garrigues, i, també, la nova incultura del no deixar cercar. Amb els rituals de menjar-s’ho en família o a una taula rodejats d’amics. Tot arrebossat, i mai tan ben dit, amb una crítica-lament sobre el que passa i no queda. O que, per trobar-ho, t’has d’esforçar, restar vigilant a la mistificació, que no te donin gat per llebre (que encara seria igual), però “que no te donin cucs i vulguin fer-ho passar per jonquillo”. Apunts intercalats entre els seus articles de denúncia, de periodista de raça ( “Som un periodista que menja”, va dir a la roda de premsa , en una situació estranya: veure’l a l’altra banda, fent ell de personatge). Entre els articles on treu el verdanc per denunciar i acusar els abusos del poderosos –“diners o dinars” deien que deia en Verga per corrompre el personal-, li vessa la vena sentimental: “És la memòria d’un al·lot dels anys cinquanta o seixanta”.
3.- Apunts madurats. No està escrit a premudes, ni a l’aviada. Són apunts madurats, que ell guarda a les golfes, al sostre, al graner i surten quant toca, com la perxa del porc: ara una culana, ara una cucorba, avui sa bufeta... Té, en Manresa, un bon rebost, on hi ha estojades les seves cabòries, allà reposen, fins que són al seu bon punt. Això sí, baix la pressió i la dimensió estricta de l’article del diumenge que, nogensmenys, li permet més d’una floritura: “ Les sobrassades també ploren, però en vermell; i maduren i envelleixen amb la calor, com nosaltres”.
4.- Invitació a la felicitat. Es pot confondre el títol amb un dels best-sellers d’ara fa poc, manuals d’autoajuda i autoengany? Una Invitació a la felicitat amb una llangonissa a la portada, ja me diran. Qui sap si algú ho interpretaria així : Com ser feliç sense deixar de menjar llangonissa. El dibuix de la llangonissa, tot s’ha de dir, l’ha fet el pintor i amic Miquel Barceló, és de les matances de Sa Devesa de Ferrutx.
La felicitat de n’Andreu va molt lligada al gust, que li desencadena altres sensacions. Una garriga neta, una forma de preparar un menjar, la família quan toca, algú que ja no hi és... “Algun instant de felicitat s’insinua dins la boca en esclafar la polpa fresca d’una bona fruita.” Felicitat i fruita, menjars originaris, sense necessitat de cap manifest vegetarià, ni de cap exabrupte autoritari de macrobiòtica alimentària.
5.- El nostre primitivisme intacte. Un leit-motiv es repeteix. El que encara queda del que feien els humans, en temps antics. Mirin: “ La reiteració del gest d’esclovellar ( les carxofes o els cigrons), l’eco de les petites coses, condueix als rituals primitius de l’humà: discriminar el que alimenta de l’entorn i despullar els embolcalls accessoris que dissimulen l’essencial”. S’enalteix la memòria o el detall que el connecta amb el primitivisme del menjar per a alimentar-se, com ho feien, per ventura, els homes talaiòtics, això fascina en Manresa. “Un immigrant va ser el primer cuiner insular, un foraster sens dubte que degué navegar amb altres pasteres dramàtiques. Aquell que som nosaltres, o no, ningú entre tants d’altres, va sobreviure indagant què era comestible o letal del paisatge i la fauna”.
6.- La cuina del dia a dia. No tracta de la sofisticació. Res d’engolaframents. La vindicació de la cuina de les illes lluny dels receptaris dels rics – ni receptaris de convents, ni de cases bones, ni de botifarres pseudo-aristòcrates o de senyors de possessió- que també són interessants, qui ho nega? Però aquí és la cuina assentada, per exemple, sobre l’hort familiar, ( “els horts minimalistes, rebosts foravilers d’autoconsum”), sobre menjars com els dels caragols, cames roges, espàrrecs, bolets, qualque aucelló per enriquir d’algunes proteïnes la cuina dels pobres. La victòria sobre la fam, encara que fos menjant faves quaranta vegades o sopes cada dia. Voilà! És aquí on es poden cercar els matisos i la riquesa, que n’hi ha i molta: en la mossegada d’una atzerola, per exemple, però no en el barroc “Capó a lo Rei En Jaume”. Vindicar la felicitat a través de l’autenticitat i la senzillesa.
7.- Dos elements de crítica i un repicó. Per tot això la crítica despietada als cuiners moderns i minimalistes; als hipermercats que semblen clíniques de menjar. I a la medicina. “La medicina ha donat grans gastrònoms però ara hi dominen els vigilants del colesterol.” Per tant, no hi ha enemic petit. Des de la “mínima gastronomia de la deconstrucció elitista” fins al nou standard dietista, els vigilants de la tensió per l’excés de sal. Què se’n faran d’aquells ossos, cares, peus, galtots, espinada i orelles que els nadius conservaven en sal ? Ai els greixos, de les sobrassades i les ensaïmades! “El plaer quotidià de l’ou frit s’ha criminalitzat”, diu. Els plats humils d’un temps, són impossibles de trobar: les sopes mallorquines, l’arròs de peix amb brou de gerret –dolcenc i barat-, la sardina. Ara regnen aquells establiments que redueixen la cuina mallorquina a uns estàndards pre-establerts. Tant ell com un servidor som freqüentadors dels mercats, quan anam de viatge, perquè com diu Manresa: “ Una part de la cultura i l’ésser d’un país habita en la bullícia i les olors dels mercats”
8.- La força del terrer.
La força del “terroir” en els aliments, l’agre de la terra, i no és per fer nacionalisme cofoi de pa-en-fonteta. Tanmateix, són millors els esclata-sangs mallorquins. No hi ha ningú més ultranacionalista que els francesos defensant les particularitats del seu terroir, en els seus vins o quan es refereixen a la nostra sobrassada com “le deuxième meilleur paté du monde”, després del primer: que és el seu. Manresa fa una lectura clara: per on va entrar primer la globalització va ser pel menjar. Raïms de Xile, kiwis de Nova Zelanda, tomàtigues sense ànima d’Almeria...
Per aquests motius es lamenta la pèrdua de biodiversitat (agrícola?) en tot. Golden, Gala, Starkey i Fuji són les pomes reines dels nostres supermercats. Ja no hi trobam aquella poma Marinera dura, sucosa i àcida com una llimona, o aquella Jesusa de carn esponjosa. Lament inútil. Li surt algun crit de manifest: “La tomàtiga de ramellet és una bandera anti-ketchup!”
9.- Els paisatges connexos. No hi ha sols descripció de plats sinó de llocs, que són previs: espais i paisatges. “Hi haurà altres verds, la llum tamisada davall l’ombra de coure de les alzines, la lleugeresa del ginjoler, l’endolat llorer, les capçanes dels ametlers que s’adormen”. Darrera els arboricidis que es van cometent, hi ha la pregunta famosa: qui pagarà la postal dels ametlers florits, reclam a les guies per a turistes? No serà tot un miratge? Codillo i Choucrute és el que mengen els guiris al carrers de la Cervesa i el Jamón a s’Arenal, que també és Mallorca. Una Mallorca a la qui molta gent gira l’esquena i fa com si no hi fos. Quan, una d’aquestes hamburgueseries o cerveseries dóna més rèdits que totes les atzeroles, nesples, serves, aranyons i tots els altres fruits-delícies dels qual es declara enamorat en Manresa. I què? Idò que darrera tot això hi ha no només un canvi en els menjars, sinó també un canvi en els paisatges que els donaven suport. Ens caldrà fer una guia del que queda, del qui sap, del que es bo, del que ens agradava. On es fa un bon arròs brut o de peix, qui té sobrassada garantida, on són els albercocs de galta vermella, la verdura no esquitxada amb productes químics, on es troben picornells, que no siguin del Canadà o de Polònia. Marcar les dreceres de l’autenticitat.
10.- Entre la nostàlgia i l’enyorament. “Menjar és gaudir, recordar, descobrir. Recordar el moment de la cata sobre la llengua, imaginar amb els ulls segellats un altre menjar, un lloc inaccessible, un llibre al·lusiu, algú que se’n va anar, instants efímeres de glòria privada...” Som “a la recerca de les illes de la memòria.” El respecte, en la mesura del menjar imposava altres ritmes i altres maneres de ser. Ara hi ha de tot i molt. És la baldor que ha vengut de la mà del turisme. Ja pot en Manresa preocupar-se de la força dels rituals, del temps, del menjar als ritmes d’abans, quan ara hi ha de tot a qualsevol època. Però el que no és tolerable és un pa amb oli fet amb el pa untat, no fregat, o de tomàtiga de pot capolada com el que treuen en alguns restaurants de luxe. Això hauria d’estar penat -com en el temps de Mao Ze Dong- amb la deportació forçosa a les comunes rurals. La impossibilitat de recuperar.
Per acabar... El llibre se mou entre la devastació i l’optimisme. Miquel Barceló hi diu: “ darrera aquesta invitació a la felicitat hi ha la falsa promesa de poder repetir allò que va ser irreversiblement fugaç. Un convit a la representació cerimonial d’una absència”.
Manresa escriu bé. Molt bé. Tot i l’urgència d’haver d’entregar l’article dins la mida imposada pel diari, hi cap una anotació, una metàfora, una cita, un record, un consell, o una advertència. Què volen més? “Penúltims raors”, titula. Com nosaltres. No som els últims, molt pitjor encara: som els penúltims.
___________________________________
La portada és un dibuix original de MIQUEL BARCELÓ.
Les fotos del llibre són d'en TOLO RAMON com ho són les dues d'aquest post.
A YOUTUBE hi trobareu més informació
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |