Climent Picornell

LA IRONIA I EL DESTÍ. Climent Picornell.

jcmllonja | 31 Agost, 2005 10:59

(Imatge de Guillem MUDOY )

LA IRONIA I EL DESTÍ.

El mestre Lliteras, batiava els al.lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satan”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”...

“S’aucellet” ho era perquè un dia el mestre va demanar : “qué es  el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és el arco iris ?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta :  “S’aucellet”. Tota la seva família és ara de Ca S’aucellet.

C.P.

 

POR. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Agost, 2005 22:39

POR.

Ahir vaig sopar davant la casa d’un home que es dedicava a fer por. Continuant amb l’estiu santjoaner del Pla de Mallorca, ahir tocava un sopar a la fresca, d’aquests de tot el carrer. Em tocà seure davant Can Tosa.

(Fotografia : PEP TORRO. "Moros i Cristians". Pollença de Mallorca; 2005)

SORTIR POR

Climent Picornell

La por és el sentiment més profund dels humans. Més que l’amor o l’odi. Més primitiu. Allotjat al cortex del cervell, la part més antiga del nostre enteniment. Herència de quan només sabíem competir pel menjar i per procrear. La història dels humans afegí nous reguinyols a la por. A Mallorca s’hi assentà de lluny, des de la mortandat exemplificadora que causaren les Germanies, fins a les pors estratificades d’ençà de la guerra civil. I no en parlem d’aquests viàtics professionals de la por que han estat els capellans, encarregats d’edificar, damunt la por, el patiment etern, el seu modus vivendi.

Un temps, quan no hi havia televisió, feien sa senya –apagaven un poc el llum i el tornaven a encendre- abans de que la fàbrica local aturàs l’electricitat fins l’on demà. Els carrers quedaven a les fosques i la gent era, per dir-ho d’alguna manera, més bona de convèncer. En aquestes èpoques sortia por. No sortia "sa" por, ni "la" por. Sortia por. Quan alguna cosa extranya passava, o veien algun bulto negre o blanc, algú s’encarregava de dir : per tal banda surt por. Les fetes més extranyes i més rondallesques eren narrades a les rotllades dels "casinos" o cafès, a les botigues o prop de les xemeneies, a les rotllades de pelar ametlles, a la fresca durant l’estiu.

La majoria de vegades la por, solia ser algú que no en tenia, algú que no s’en temia i en provocava, o algú que, aquest sí, en volia fer. La por quan l’havien vista, era "or, passat per Manacor", és a dir poca cosa. Eren fets com el de l’amo en Joan Tosa, que patia insomni i es posava una flassada per damunt i sortia a fer una volta. Era en Miquel Gabrilino, que se n’anava un poc d’es cap i amb una saqueta blanca sortia pel camí de Son Brondo, travesssant el camí de quatres quan veia un carro, que a sortida de sol se n’anava al tall. I coses així.

Dues pors, però, queden dins la memòria del petit poble del Pla de Mallorca : sa por d’en Jaume Tico i sa por des Barracar.

Sa por d'en Jaume Tico.

En Jaume Tico, molt caçador, solia fer com els caçadors, vida de caçador, que peguen dematinades, s’aixequen abans del sol i aquestes coses. Un bon dia, era als Quatre Vents, on s’encreuen els dos camins, el que du a Sa Bastida i el del Puig d’en Baldiri i afinà un llumet que venia cap a ell. Esperà per saludar qui el duia, i si fos el cas, fer el camí plegats. De promte, quan estigué a un tir de pedra va poder comprovar que el llum penjava d’un paraigua i que, al paraigua, no l’aguantava ningú. Quedà tan esglaiat, i això que duia l’escopeta parada, però voltà en redó i partí. Sense correr, però depressa, depressa, cap a la seva caseta ben damunt el turó del Revellar. I la llum darrera, darrera. Si s’aturava..., la llum i el paraigua, també. Si feia com que frissar, la llum frissava com ell. Arriba a la caseta, tanca la porta, roda clau, posa la barra i puja a la sala. Del finestró veu la llum, penjada del manec del paraigua, aturada davant la casa. Li començà a pegar el tremolor, però, en cap moment, pensà de pegar-li un tro amb l’escopeta. Torna a guaitar, hi era. Hi torna, hi era. Al cap d’una bona estona -un fil de claror començava a sortir per Sant Salvador de Felanitx- la llum i el paraigua s’en tornen per allà on havien vengut. En Jaume, i mira que li agradava caçar, no hi tornà mai més a les fosques, esperà sempre que fes claror.


Sa por des Barracar

Devers un corral de figueres de moro d’es Barracar, prop d’aquella portassa d’en Mateu Bieló -aquell qui embaraçà na Cosidora-, hi sortia por. Tothom devers el poble ho deia, "a n’es Barracar surt por". "Ha sortit por avui de matinada", deien al café. Sa por no era altre que en Biel de Son Fages, que venia a "veure" els vespres a na Gerònia de s’Hostalric. I quan l’havia "vista", sortia, per darrera de la casa cap a un trast que feia partió amb el corral de figueres de moro de Can Bieló. La gent, que a vegades veia una cosa per din les figueres de moro, ho tenia bo d’arreglar : surt por.

La qüestió, va ser, que per dins els cafès i casinos de la vila, ho feren com una provatura, volgueren arribar a saber què era aquesta por. Al café de Can Bernat s’organitzà una eixida per saber lo que era, i era, com ja s’ha explicat, que en Biel anava a visitar na Gerònia, en Biel era fadrí i venia escopetes. Lo dit, s’organitzà una batuda per trobar que era sa por, ja en pla de guasa, i per trobar-la de segur, per no fallar, els organitzadors feren posar un llençol blanc a n’en Rafelino. En Rafelino feria por. Eren una trentena, amb un parell de fanalets i estaven com amagats, darrera una paret. En Biel de Son Fages ja feia estona que havia partit. En Rafelino, amb el llençol blanc per damunt el cap, surt de dins les figueres de moro i feia com que fer de bubota : feia por. Ningú s’esperava que qualcú l’envestís, però de dins els observadors, bota la paret en Martí Miqueló –que no anava massa bé del cap- i se va acostar a sa por.

Agafa un bon mac –en Martí no tenia es capet bé- i envesteix a sa por, amb aquell pedrolot :

- Que demanau de part de Deu!

Li diu al llençol blanc. I aquell, en Rafelino, llençol posat o no va contestar o no va saber que havia de dir.

- Què demanau de part de Deu!

Tornà a dir en Martí. I com que aquell no va dir res, li envergà una castanya amb so mac i li tomà una cella.

I resultà que sa por s’hagué de treure el llençol i era en Rafelino que feia sang com un porc damunt sa banqueta. Tothom riu que te riu, s’en tornen cap al Café. No hi tornà a sortir por per devers aquell tros. Mira tu per on, o el de Son Fages degué anar més alerta, o que na Gerònia no volgué que la murmurassin i el va marxar. Ves a saber, tu. Mira sa por que era, era que en Biel anava a veure na Gerònia i en voler saber que era sa por, ho pagà en Rafelino. En Rafelino era vell, vell, i si li miraven el front, encara se coneixia el trau que li feren, amb el llençol posat.


ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS. Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2005 15:01

ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS

Passat demà, 23 d’agost a l’horabaixa surten els cossiers i el dimoni a Montuïri. Si no els heu vist mai ara és l’hora. Sobre l’origen de les seves dances hi ha interpretacions diverses i rares. El seu sentit – únic i vertader- el trobareu en aquest bloc, un poc més avall.

Suor i alfabeguera (crònica des de la frontera de la Reserva)

( CLIMENT PICORNELL )

Arriba aquest cronista, gràcies a les indicacions d'una guia de camp, fotocopiada, que li dóna els entrellums de la feta. Però es perd pels carrerons, estrets i costarruts. Ho ha de demanar:

-On és la consumació de l'acte ?
-«Delante de la mezquita de los cristianos».
Suposa que el que li ha contestat és un musulmà alliberat, la qual cosa ja li indica la magnitud del canvi. Se sorprèn, però no tant, com quan ha deixat el Jeep, de tracció a les quatre rodes, a la perifèria del poblat i, a la tanca de devora, hi ha sentit càntics. Els ha identificat de seguida -hi va fer l'stage predoctoral- eren cants de feina del nord del Senegal. Una família de negres espolsava ametles, i no empraven garrots de pi o canyes forasteres, ho feien amb vares d'alumini lluentíssimes, fortes i molt lleugeres. No ha vist cap caporal que supervisàs la tasca.

Puja que te puja, el genter, el flux de nadius i vernacles s'anava fent més potent, amb el sentiment que tothom anava cap allà, i a fer allò mateix. De prompte el camí era senyalat per enramades a les cases, fetes amb branques de pi als portals i uns paperins de colors travessaven de part a part del carrer, fent una bòveda subtil. Interpreta, per les converses que intercepta, que la tribu està molt preocupada per si les pluges banyaran o no el paper que han estès. Consulta la seva guia, però no hi ha indicacions sobre aquest tema tan particular. Ho apunta.

A la fi sent uns tambors i uns siulos i uns altres instruments que identifica com de vent. No hi ha dubte, és a punt de travessar les fronteres de la reserva indígena i entrar dins els territoris propis de la tribu. Nerviós, observaria in situ «mallorquins». Tot i que sent parlar molt en alemany i en espanyol, a les terrasses que hi ha abans d'entrar a la plaça, percep que els qui parlen aquestes llengües han estat guiats per nadius que sortiren, ja fa anys, de la reserva i s'expliquen amb molta de vehemència.

Com més s'acosta, més gent, més calor. Mira, amb deteniment, que molts d'ells duen a la mà o darrere d'una orella una herba. S'apropa a observar-la -cap a una al·lota de pits potents i drets- i li arriba una bafarada de l'olor de l'herba en qüestió, fresca i molt transparent, mesclada amb l'olor del cos de la nativa: suor del moment. Francament, molt excitant i primitiu. Just al mateix moment reconeix un savi local, al qual tots anomenen dr. Miralles, un component de la tribu que va emigrar ja fa temps, que diu als seus acompanyants, que semblen estrangers: «En espanyol és albahaca». Efectivament la guia fotocopiada ho aclareix, és un vegetal de l'espècie Ocimun basilicum i de tota la informació addicional reté que, uns altres indígenes del nord de la península italiana, els «Pesto», l'esclafen i la mesclen amb pinyons i un formatge enorme i ho ingereixen. Els mallorquins li atribueixen una qualitat fonamental per a la seva supervivència, entre basses i albuferes: espanta els moscards. El camí, ja una torrentada de gent, baixa lleugerament i després d'empentes i empentes, el cronista creu que, a la fi, ha arribat: és al bell mig de l'anomenada, a la seva guia de camp, «Mallorca profunda». El centre de l'atenció són uns elements, mascles, però amb faldetes com de femella, que peguen uns botets. No sembla una dansa, ans el contrari, com una contra-dansa, uns passos com a robòtics. Al mateix temps, un fetiller, amb un banyam enorme damunt el cap, atemoritza tots els concelebrants amb una barrota de fusta gegant. Els infants més petits són sotmesos a una cerimònia iniciàtica que consisteix a fer-los por, molta de por, per l'home banyut i quan el terror ja els ha corpresos i és al límit, els diuen : «és un home !» L'home aquell de les banyes es treu la careta i els mostra la seva cara, desencaixada pel cansament i molt propera al cop de calor, car va cobert amb un sac. Els més grandets de la tribu, excitats, criden : «Banya verda!» «Banya verda !» per provocar al banyut del sac, tot i que observa que les seves banyes no ho són verdes. Fulleja la seva guia de camp i no aclareix aquest punt, ho escriu a la seva llibreta amb un gran interrogant.

L'accepten a la comitiva que, de tant en tant, s'atura i aquells homes de vestimenta de colorins, amb faldetes, capellet ple de miralls, fan aquells moviments que, interpreta, no són més que excuses, per remenar els immensos rams d'alfabeguera que duen a les mans i així -torna a interpretar- es conjuren quantre les picades dels moscards. Després de remenar l'alfabeguera, la seva olor es mescla amb l'olor de suor i es fa una mescladissa en l'ambient, molt atractiva i, sexualment, molt excitant.

Els joves continuen increpant el banyudot que a vegades ni els fa cas, però al qual demostren un gran temor, perquè si envesteix a córrer, tots ells fugen com a desesperats. Duen unes robes amb les banyes dibuixades, fa la impressió que són de clans diferents, pels colors, però de la lectura de les expressions dels seus ulls no hi ha rastres de seguidors satànics, més aviat, ganes de gresca.

I així, entre el terror dels més petits, els botets dels uniformats, amb la faldeta, la música que, a moments, surt d'un odre que és inflat amb gran dificultat, les corregudes dels més joves i la cara il·lusionada d'alguns ancians, els quals sense mirar enlloc identifiquen els símbols de la seva nissaga, així, transcorre la comitiva, que, nogensmenys, accepta l'autoritat constituïda, ja que acompanya els qui comanden a les seves edificacions que anomenen l'Església i la Sala.

A un cap de cantó identifica elements sospitosos, un geògraf de Campos, un antropòleg de Palma, un etnòleg de Llorito, un sociolingüista de Formentera, un numismàtic des Carritxó (especialista a la vegada en PNL) i un desconegut a qui anomenen Casanova, se sent aquest que diu : «A estones és un periple crepuscular i a altres un acte de defunció». Ho apunta tot d'una, car al seu «Departament of Agonyc Cultures and Languages» li han recomanat molt acuradament les impressions dels erudits locals. La conclusió d'aquest cronista no és tan senzilla. Per estar agonitzant, hi havia molta de gent, la tribu era enorme i molt compacta, talment com un cardumen d'espets o sardineta i la mescla de terror i rialles no era, la més adient per a una defunció.

(Montuïri, illa de Mallorca, Mar Mediterrània. 23 d'agost. De 7 a 10 hores p.m.)

(Imatges de www.musicanostra.com )

QUI VA MATAR N'ALOMAR ? Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2005 16:40

Qui va matar n’ Alomar ?

Recorden que un animalot, hoteler per més senyes, va assenyalar que havien de matar n’Alomar ? Es referia al conseller de Turisme, durant el govern anomenat del "Pacte de Progrés" 1999-2003, Celestí Alomar, natural de Llubí, una vila del Pla de Mallorca. No em referesc a aquest Alomar, viu i ben viu esper que per molts anys, sinó a un altre Alomar, que ara els contaré.

He començat els meus quinze dies de dedicació "full time" a l’estiu del Pla de Mallorca. Ni Ciutat, ni la mar, ni l’estranger : res de res. Ahir vespre de damunt el turó del Revellar vaig veure els focs artificials de les revetles de Sineu i Sencelles, i aprofitant la poquíssima contaminació lumínica "les llàgrimes de Sant Llorenç" que, pel que es veu, tenen vuitada. Se preparen les festes de Sant Roc a Porreres, Sant Bartomeu a Montuïri –amb el plat fort dels cossiers i el dimoni- i Sant Joan (degollat) al meu poble.

Un dels actes rituals obligats, del meu estiu, és al "Memorial Alomar" de la mort del  qual, enguany, s’acomplien cinquanta anys. És una carrera de bicicletes que es fa a Sineu, durant les festes. Abans de començar es va davall l’estàtua de n’Alomar i es fa un minut de silenci, per recordar la mort –en estranyes circunstàncies- del famós ciclista sineuer. La llegenda ha arrebossat la mort d’atropellament per part d’un parent del general Franco i de la conseqüent recreació pel cineasta Bardem. Tenc material a bastament, i ganes, per escriure una petit dossier sobre la feta. Deixarè però la qüestió en forma de l’article, que ara segueix.

"En Miquel Avellana de Sineu" ( Dibuix d'en Xisco Fuentes, 1991)

La mort i l’estàtua i de n’Alomar

Climent Picornell

"¡Quina notisi senyó !

Quin esglai, quina mala hora

que m’os envien d’anfora

sense merexermosó

dins Sineu tot es tristó

petits y grans tothom plora

qui no plora per defora

plora d’ins s’interió"

Per l’agost, un servidor, que és home de costums fixes i un poc fetitxista ( tot s’ha de dir), no falta mai a un ritual ben sineuer. Abans de començar la prova bona de les carreres de bicicletes de les festes de Sineu, el "Memorial Francesc Alomar", el públic, les autoritats i els corredors se’n van a davant l’estàtua del corredor Alomar i guarden un minut de silenci, es deposita un ram al peu del monument i...es dóna el sús! Els corredors parteixen de quatres per avall, del Fossar cap a l’abeurador i l’antiga estació del tren.

És una imatge, aquesta del minut de silenci, que sorgeix de les profunditats planàries dels anys cinquanta i que aguanta, a bastament, les envestides de la modernor. L’estàtua amb un poc de color groguenc, pels líquens que li han crescut, l’olor de les fregues que duen els corredors per les cames, els siulet del jutge de les carreres ordenant el minut de silenci, les mambelletes...que volen que els digui, duen el parfun d’altre temps, quan els corredors del Pla de Mallorca eren herois populars.

Francesc Alomar morí a Ourense el mes d’agost de 1955, un parell de dies abans de la festa de Sineu. Tenia vint-i-sis anys. Fou embalsamat i traslladat a Sineu, el seu enterrament fou una trobada multitudinària. Més de tres-centes corones de flors l’acompanyaren. Al cap d’un mes fou desenterrat per comprovar que l’havien duit, que realment era ell i que el seu bagul no era buit. Ple de pedres i un ca mort, deien alguns.

La seva mort és mou dins els territoris dels dubtes, les històries, les incerteses. S’havia retirat de la "Volta a Galícia" i ja de retorn, uns companys i ell decidiren seguir una estona amb bicicleta...a partir d’aquí, o caigué i es morí o algú l’atropellà i el matà. Aquest algú és el qui planteja sospites i llegendes. Si ho demanau a la gent, quasi tothom hi fa partícep un personatge de l’entorn d’un militar que comandava molt, que menava el cotxe un poc alegre o amb temeritat. Algú altre hi afegeix, a més, que tot i ser casat, anava el conductor amb companyia d’una artista famosa... això diuen. Na Gina Llollobrigida, diu un de la rotlada. No! Era espanyola. Contesta una autoritat del poble.

L’accident, conten, es va tapar i es va arrebossar de mort fortuïta. El company biciclista que anava amb n’Alomar mai ha dit ni piu. No hi havia res a dir,o li digueren que no ho digués...? Els diaris deien, però ja se sap, els diaris d’aquell temps, que, mentre bevia, la botella li fugí i li va pegar a la roda i... Has vist "Muerte de un ciclista", la pel.lícula de Bardem ? Idò es va filmar a partir d’aquest fet, em comenta algú amb cara de saber-ho. Encara que tot indica que la pel.lícula ja estava acabada, quan morí Alomar. Però la coincidència amb els fets remarcà les suposicions. El poble reinterpretà les seqüències del film de Bardem, fent-lo metàfora de la mort, fresca encara, del corredor sineuer.

La presència en aquesta trama del General Moscardó, el de la defensa del Alcàzar de Toledo durant la guerra del 36-39, hi posa un altre punt...com de tenebra i sospita. Moscardó, nogensmenys, era en el moment dels fets, delegado nacional d’Educación Física y Deportes.

Molts de dimecres, que també vaig al mercat, observ de lluny el biciclista, però no fa la mateixa cara. És la setmana de les festes que l’estàtua, de pedra de Santanyí, amb la roda de la bicicleta que sembla de roda plena, sense radis, d’una d’aquestes bicicletes modernes de contra-rellotge, canvia d’aspecte. Més tristot.

Aquesta història soterrada, em revé cada estiu quan vaig a mirar de prop la fesomia de n’Alomar, uns moments abans que hi vagi la gentada, allà al Fossar de Sineu, a fer-hi un minut de silenci.

Adiós gran mallorquin

Adiós gran sineuense

En la ciudad de Orense

Dios te ha dado tu fin.

(Estatua de Francesc Alomar a la Plaça del Fossar. Sineu de Mallorca)

IMMORTAL BACH. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2005 16:09

IMMORTAL BACH.

Climent Picornell

A principis d’agost passàrem uns dies al nord d’Alemanya, ara tan a prop de Sant Joan, de Mallorca. Només dues hores d’avió, directe a Leipzig o Berlín, i només 29 euros amb un aparell modern d’aquestes companyies que ara es diuen de "baix cost" i que revolucionen el mercat dels viatges. El contrast, quasi repentí, és assegurat. Un passa dels rostolls eixuts i cremats pel soleller d’agost al Pla de Mallorca, als boscos humits d’arbres caducifolis immensos de la Saxònia i la Turíngia alemanyes: de la calorada, al fred i la pluja.

La Coral de la Universitat de les Illes Balears, dirigida pel santjoaner Joan Company, feia una gira per Alemanya : Leipzig, Dresden i Weimar. Contrades per les quals grans pensadors i grans músics alemanys hi passejaren la seva creativitat; Wagner, per exemple, hi perllucà la seva obra "Tannhäuser"–al castell de Warburg-. Però la regió té un nom musical per antonomàsia, el de Johann Sebastian BACH, citat molt sovint, com el major talent musical que ens ha donat la història. La Coral cantà a diverses esglésies i ciutats on Bach passà part de la seva vida. Des d’ Eisenach, on va néixer l’any 1685, passant per Weimar, Dreden, i, sobretot, a Leipzig; aquí a l’església de Sant Tomàs, en la qual Bach hi feu de mestre del cor, de 1723, fins que hi morí el 1750, hi és enterrat.

El programa que feu la Coral de la UIB en la seva gira per Alemanya era bàsicament de música religiosa. Una primera part de compositors d’arreu del món, i, per dir-ne alguna cosa forçadament breu, hi destacaria la peça de Knut Nystedt ( nascut a 1915) "Immortal Bach", una obra en la qual -com es diria ara- es "deconstrueix" la música de J.S. Bach, per, al final, retornar als seus sons genuïns. De la segona part, dedicada a compositors mallorquins, catalans i espanyols, des de T.L. de Victoria a Pau Casals, em va sobtar "Ecce Quomodo" d’un jove compositor del País Valencià , A. Alcaraz ( nascut a 1978), per les seves harmonies que enrevolten i emboliquen els oients, de forma atractiva i inquietant. Ara bé essent els concerts d’una interpretació i direcció perfeccionistes, el sentiment, sobretot pel fet de cantar davant la sepultura de J.S. Bach i al llocs on hi estrenà peces fonamentals, fou el component principal del tour de la coral. I no just això, sinó també la crida a l’alta responsabilitat del mestre Joan Company, de mostrar el seu bon quefer davant un públic i uns llocs, que no donaven cap casta de treva. Els puc assegurar que la Coral de la UIB sona meravellosament i ho puc dir després d’escoltar-los a l’església de Sant Lluc –bombardejada i quasi destruïda durant la segona guerra mundial, a Dresden- un pic reconstruïda, fou usada per Karl Böhm per a molts dels seus enregistraments : és un lloc d’una sonoritat impecable i impactant.

A Weimar, el teló de fons, davant el qual els nostres cantaires hagueren d’afegir un raig més de cançons per les demandes del públic, era l’enorme tríptic que Lucas Cranach "El Vell", va pintar i que s’acabà el 1555. La sang de Crist crucificat brolla amb força del seu costat obert per la llança i cau damunt el cap del pintor, que s’autoretratà devora Luter, el reformador, el qual mostra el Nou Testament per la part de les paraules de Sant Joan : " La sang de Crist neteja de tot pecat". Una peça que surt a totes les històries de l’art.

Però vaja, essent tot això important per als qui ens interessen aquestes temàtiques, per a un servidor hi hagué uns moments encara més especials. En Joan Company m’havia demanat que per fer el programa d’aquesta gira li feia molta d’il.lusió que hi hagués fotografies del meu cosí Climent Picornell, mort ara fans uns anys, molt jove i un dels millors fotògrafs de natura de les illes Balears, com molt bé diuen els professionals que s’hi dediquen, també era de Sant Joan de Mallorca. Així ho férem, triarem cinc fotografies de racons de les illes Balears per il.lustrar el programa de mà amb textos, en alemany, del president de les illes Balears i del rector de la nostra universitat. En un moment d’un dels concerts vaig aixecar el cap i vaig veure molts dels programes als bancs dels espectadors, amb les fotografies que havíem elegit i, un poc més envant, en Joan Company, dirigint. Fou un instant d’aquests que es recorden sempre. Vaig decidir contribuir, des del meu banc al fons de l’església, cantant la veu de baix del coral de Bach "Jesus meine freude", que la coral interpretava en aquell mateix moment, i que havia aprés en els meus temps de cantaire. Va ser el meu homenatge a l’immortal Bach. Les veus feien reviure la música i l’esperit del músic. He decidit que les seves "Variacions Goldberg", sonin constantment, aquest estiu, al meu iPOD. Diguin-me fetitxista, si volen. Però si hi ha un parell de coses en aquest món que ens fan passar gust, una és la música. Un altre dia podem parlar de les altres.

GOETHE, HIROSHIMA I EL GINKGO BILOBA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2005 14:07

He passat deu dies al nord d'Alemanya. Des de la ciutat de Weimar, on hi feia fred i hi ha plogut quasi cada dia, he visitat des d'un camp de concentració i extermini, fins les fites i llocs cabdals de la vida de Johan Sebastian Bach. Juntament amb la Coral de la Universitat de les Illes Balears que ha cantat a Leipzig, Dresde i Weimar, dirigida magistralment per Joan Company. Ja en parlaré al bloc de tot això. Ara hi penjaré un article que uneix Goethe, Hiroshima i el Ginkgo.

Goethe, Hiroshima i el Ginkgo biloba.

Climent Picornell

Un servidor sol fer un viatge durant l’estiu on hi fa un poc de fred. Cap al nord. Enguany fou als estats federats, ex-comunistes, de Turíngia i la Saxònia alemanyes. El centre logístic era Weimar, una ciutat de 70.000 habitants enrevoltada de parcs i boscos i situada al centre d’això que els anglesos en diuen un "Think tank" poderós. Vull dir que al seu entorn, entre Leipzig i Dresde, hi pensaren Goethe, Gropius i el grup de la Bauhaus, Bach, Nietzche, Herder, Shiller, Leibnitz, Wagner... I també, damunt un turó, el camp nazi de concentració i extermini de Buchenwald.

El meus acompanyants d’aquest viatge eren fervorosament devots d’alguns d’aquests personatges. Jo, més peripatètic, em vaig fixar de bon principi, en un passeig per la ciutat, que una fulla hi era com un leit-motiv pels carrers, a anuncis i mostradors. Era la fulla del Ginkgo biloba, bilobulada en forma de petit ventall –molt semblant, però més grossa, que la de la nostra "herba de pou" ( Adiantum capillus-veneris)- la vaig veure feta com a arracades de plata i or, a postals, en una paraula, com un emblema de Weimar. El mateix dia ja vaig poder saber el motiu d’aquest marketing intel.ligent. Goethe ( 1719-1832) el gran pensador, literat, polític i científic –un dels genis universals- va viure a Weimar -on hi ha una casa Goethe amb museu- en el seu llibre "Divà d’Orient i Occident" es publicà un poema a aquest arbre, suposadament del seu jardí o d’un altre de Heilderberg, no queda molt clar. El poema, titulat "Ginkgo biloba" de tres estrofe de quatre versos cada una, diu : " Les fulles d’aquest arbre, que de l’Orient / han vengut al meu jardí i l’adornen ara / tenen un sentit enigmàtic, que al savi / el forneixen de matèria òbvia per a la seva reflexió. / Deu ser aquest arbre estrany un ser viu / que algun dia s’escindí en dues meitats ? / O eren dos, que es comprenien tant / i es decidiren fondre en un ésser sol ? / La clau d’aquest enigma tan inquietant / crec que l’he trobada en el meu interior : / no endevines tu mateix, pel meu poema / que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre ?" ( 1815) .

És un poema rar, les interpretacions fluctuen entre les temàtiques com la dualitat i la unitat, orient-occident, ying-yang, unió dels contraris, mascle i femella, sol i lluna, qui sap si per les característiques dioïques de l’espècie o per la influència de la poesia oriental, que Goethe coneixia. El dedicà a la seva amant Marianne Von Willemer, en un foli manuscrit amb dues fulles de Ginkgo aferrades. Sigui com sigui d’aquí prové el protagonisme del Ginkgo a Weimar, on hi ha un parell d’exemplars centenaris i un de jove, sembrat recentment al jardí actual de la casa de Goethe.

El Ginkgo biloba és, segons he pogut saber i per dir-ho amb quatre paraules l’espècie vegetal, viva, més antiga del món. Darwin es referí a ell com "el fòssil vivent". Una meravella de la Història Natural, tan primitu que no arriba a formar vertaderes cèl.lules per la carència de les seves membranes. Al final de l’era Paleozoïca, al període Pèrmic, ja existia, hi ha fòssils que ho testimonien : fa més de 270 milions d’anys. Durant el Juràsic convisqué amb els dinosaures, que s’extingiren. Com també es creia que s’havia extingit el Ginkgo. Fins que Engelbert Kaempfer (1651 – 1716), científic enviat a Orient per la Companyia holandesa de les Indies Orientals, el trobà al Japó, viu al 1690. Es creu que existia espontani i silvestre a alguns boscos de l’oest de la Xina. És un arbre que pot arribar a viure més de tres mil anys i la seva troballa i introducció subseqüent a occident ha forjat al seu entorn una mítica particular. No només per les seves propietats, un servidor no se n’entén molt de tot aquest cal-i-portal, que són lloades a aquests llocs de medicina natural –bo per la memòria, la circulació de la sang, la impotència sexual...-, sinó també per la seva mítica supervivència, esglaó únic entre les falgueres i les coníferes.

Ja ho veuen, a Weimar l’han recuperat com imatge i atractiu, enganxat a Goethe. Molta gent el comprava també, viu, a les floristeries, dins unes capsetes protegides. Un servidor es conformà amb un motllets –com aquests de fer crespells- de Schiller i Goethe, molt més cutrosets i bons de traginar. A Mallorca conec exemplars de Ginkgo al Campus de la UIB i a La Granja d’Esporles i a diversos jardins particulars.

Després d’haver amollat els americans la bomba atòmica damunt Hiroshima (vull repetir que la tripulació del bombarder "Enola Gay" no digué "Déu meu que hem fet !", va dir "Quin cacauet que els hem fotut !", no val amorosir la història), després de la desolació i la devastació causades a la ciutat japonesa, al cap de pocs mesos, l’únic arbre que hi rebrotà fou un Ginkgo. Un altre motiu més per afegir a la seva mítica. I a la seva mística.

DE VIUS I DE DIFUNTS. Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2005 17:57

Cap de fibló damunt l'illa de CABRERA.

De vius i de difunts.

Climent Picornell

El batle del meu poble, pretenia posar ordre en la propietat de les tombes, nínxols i capelles del cementeri. El padró o catastre del lloc estava molt endarrerit i com que es paga també contribució, calia actualitzar els imposts. A part dels intríngulis que aquesta casuística pugui dur ( "si la tomba és meva o teva" o "jo vaig deixar que l’enterrasin aquí però després l’havieu de fer neta", etc, etc.) fa surar una problemàtica que s’enfonsa en els usos i costums de l’enterrament dels morts. Com més vell em faig, més gent hi he hagut d’acompanyar, al cementeri, alguns molt estimats meus. I així com abans, perquè vegin els canvis, el nostre mestre picapedrer era el qui acabava de segellar, amb ciment, les filloles de marès o de teula o la pedra "màrmol" que tancava la tomba, ara, ja ho fan els de la funerària corresponent. El tancament definitiu del nínxol o del sepulcre es fa amb un bocí de porexpan, aquest material sintètic blanquinós, que amb un cutter es retalla i es fa venir bé, fins que clou i després es tapen els costats amb aquesta escuma que solidifica ràpidament i que treuen d’un tub, d’això que venen a Leroy Merlin, per exemple. I no en parlem del lloc que ocupen els qui han volgut ser cremats i no s’han espargit les seves cendres per la mar o per davall una figuera coll de dama blanca. Molts pocs, encara. O de les millores al dipòsit de cadàvers del cementiri, amb aire condicionat i cambra frigorífica, assegurant així la conservació peremptòria dels cossos, que, un pic morts, entren -com diu un científic cursi- "en entropia negativa", incapaços de mantenir l’organització d’un ésser viu, i van a confirmar el cicle ecològic de la matèria; en els cementeris de manera molt imperfecta. El terror dels cucs, personificació dels elements que degraden els humans morts, és elevadíssim, encara que per determinats poetes pugui esdevenir matèria creativa; deia Gabriel Ferrater : "Sóc més lluny que estimar-te. / Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos, trobaran un regust de tu".

La higiene pública i tots aquests costums domèstics que enrevolten la mort, són per la majoria de la gent, un territori inexplorat fins que s’hi veuen enmig. Llei de vida, es sol dir. "Aprendre a morir, per viure millor" es titulava un seminari que vaig veure anunciat, i que a mi en particular m’escarrufava. I, tanmateix, he hagut de fer coses com tancar els ulls a una tia meva, que morí amb els ulls oberts, o acudir a la crida d’una parenta, que tenia son pare acabat per un atac de cor damunt el llit o acomiadar-me per sempre del meu cosí dins l’UCI d’un hospital. La relació amb la mort dels altres ens ajuda a enfrontar-nos amb la nostra; podem començar per fer testament, cosa que molta gent creu, que crida la mort, amb aqueixa por irrefrenable de les coses que ha de resoldre un i només un mateix. Tot sol. De tot. Com morir-se. Si pot ser, que sigui sense patir. Res és més injust que patir per morir. I que sigui d’adormit, si no és molt demanar. Per això, la padrina passava un pare-nostre al Sant Crist de la "Bona Mort", que, paradoxa o no, és el que significa "eutanàsia". Però hi ha també el seu punt d’humor, els acudits de morts i vius o dels cementiris a les nits, que deriven el terror o la por a la mort cap a territoris més amables. Els epitafis de les tombes han donat lloc a una caterva de citacions, algunes elegants i intel.ligents. Deia Groucho Marx que a la seva tomba volia que hi escrivissin : "Perdonin que no m’aixequi per saludar-los".

Ma mare, amb tot aquest terrabastall de les tombes mogut per l’ajuntament, em comentà que quan exhumaren son pare, amb això que es fa de fer les sepultures netes i guardar els ossos a l’ossera o dins una capsa, dins una altra de les tombes de la família, fins que es fan pols i només pols ( "Memento homo qui pulvis eris et in pulverem reverteris", recitava un capellà i ens deixava un poc de cendra pel front i els cabells el dimecres corresponent) deia, que ma mare, em comentà que a son pare, el meu padrí Miquel "Lligat", el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes : "era just ell". Si mon pare fos viu, hauria comentat : " Clar, es conservava amb esperit, això fou per mor de la cassalla, que en begué molta". I ma mare hauria replicat –sempre defensant els seus per damunt de tot- "Mon pare, però, bevia amb molta mesura". Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l’autoritat, s’havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus "mostatxos" blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M’hauria agradat veure la mòmia del meu padrí, "els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren", clou ma mare, comentant l’episodi, "això ens vé d’avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així". Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot – "no hi ha cap estugós que no sigui brut"- idò m’haguès agradat veure’l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l’hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l’olor inconfundible que feia, mescla de fum de llenya, de tabac i d’ell. Curiosa cosa aquesta de les olors. En un reportatge que vaig veure d’un pagès del Pirineu, un home que vivia totsol per les muntanyes, havia enterrat son pare feia anys, però havia guardat la seva gorra. Quan l’enyorava, la treia i hi enfonyava el nas : encara hi sentia la seva olor. L’olor que feia el seu pare. Mirin per on, hem partit de les tombes i hem acabat parlant de les olors dels nostres. Tot entretén.

 (Segueix)

SABATES POSADES. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juliol, 2005 22:38

Joseph Beuys (1921-1986) "SABATES"

Sabates posades

Climent Picornell

El baf era insoportable i el mòbil, tanmateix, continuava sonant : es veu que no l’hi afecta. Per l’email m’han arribat males notícies : el sen "Puntero" és mort. Mirau per on, la paradoxa de que les noves tecnologies avisin de la desaparició d’un altre d’aquests personatges que enterren amb ell tot un bagatge de la vida i costums del Pla de Mallorca. Ben segur que feu el seu darrer viatge amb les sabates posades. Perque, l’amo en Toni "Puntero" se n’anava a dormir sense llevar-se les sabates. Mai. Així, els dematins ja les duia posades en aixecar-se. No va dur mai, tampoc, calcetins. Ni en s’estiu, ni en s’hivern. Feia fred només veure’l, amb aquelles avarques de pell girada. L’amo en Toni, era un bon matador de porcs i tot d’una que li movies conversa, sortien els pics que havia anat a matar a can d’allò, o son d’allà; a cal senyor d’ Es Fangar o d’Es Cabàs, de Son Ripoll o a Can Verd, o els pics que havia mort a la casa on el trobaves si, per casualitat, t’asseies a devora ell.

El darrer pic que el vaig veure, feia un fred que pelava, no havia mort el porc, però havia vengut a ajudar, "com que he tornat vell, fan que me’n cuidi de les calderes, així estic calent devora el foc; aiximateix he hagut de cosir els camaiots, perquè quan me n’he temut els havien sortit bifos, com un homo bif, i són molt lletjos; no hi ha res més lleig que un camaiot de porc bif ! Amb una banya més llarga". I acostant-se molt, tant que li podia llegir les rues de la cara, em confessa : "Saps que és lo més bo d’unes matances ? Però lo més bo de tot ? Idò un botifarró tret de la caldera, quan encara li falta un poquet; ben calent. Vaja quina vega !"

"Un pic vaig arribar a matar a Montblanc i no havien pogut treure el porc de sa soll. I eren quatre homos grossos. Deixau-me tot sol ! Vaig dir, fort. I jo dins sa soll, el porc estava ajagut i vaig començà a tocar-li l’espinada, com qui toca una dona : uix,uix, uix... quan feia una estona, ell s’aixeca, li pas un vencill per davall, i poc a poc estira que t’estira : uixo, uixo, uixo...Amb un no res el vaig tenir a un pam de sa banqueta, i llavors els vaig cridar...n’han de saber! Un porc té males puces, jo he vist un porc tomar un homo amb so nas, tenen molta de força al nas i és el lloc que els has d’anar més alerta. I t’ho dic jo que n’he escabetxat un parell de milenars. Ho has sentit bé ! Milenars !"

"Tot canvia molt, ara els pengen i els fan donar sa sang ben alçats, ca ! és una carnisseria...saps que te vull dir. Però, a jo, mon pare els me va ensenyar a obrar per darrera, l’obríem per damunt, per s’espinada i sabia treure els lloms per davant...Però com que te torbaves més a treure les butzes i tot el ventre i les dones no tenien feina per fer, les començàrem a obrar per davall, els fèiem un tall al ventre i trèiem els budells i ses dones se podien posar a fer net tot d’una. Un bon matador ha de fer avançar temps a n’es qui fan matances, si per culpa seva se retrassen : mal matador !"

L’amo en Toni, se menjava els tords de s’arròs sencers, el sentia catacrec-catacrec que rossegava els ossets dels animalons i dins l’escudella cercava la carn més negra, qualque colomí, posem per per cas.

Li vaig mirar els peus -la Serra de Tramuntana era blanca de neu, el mestral sonava al carrer- i ell, no duia calcetins. "Saps que te vull dir que abans en els porcs negres els havies de fer dos talls per llevar-los sa xuia; els blanc saps que tenen de magre, però molt i molt més, i amb un tall ja has arribat a sa carn..."

La lliçó d’anatomia porquina no se va aturar fins que arribades les taronges, els bessons d’ametla i l’ensaïmada, el sen "Puntero" digué bona nit, ben col.locadet, amb tres o quatre tassons de vi de més. El me vaig imaginar amb cara de felicitat, aixecant les flassades del llit i colgant-s’hi. Amb les sabates posades.

CALOSCAMPS. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2005 14:49

Caloscamps

Climent Picornell

Caloscamps és una cala del terme d’Artà, a Mallorca. Una petita endinsada de la mar a la Colònia de Sant Pere, al litoral que mena cap al Cap de Ferrutx. És la meva cala preferida, per damunt qualsevol altra. No hi ha cases, ni veïnats aprop. No té ni arena -enguany n’hi ha una mica- només pedres, còdols i macs. Sempre hi ha molta d’alga acumulada i, tanmateix, la mar la rossega amb la seva barramenta hivernal : cada any s’esfondra una mica més. Els seus sediments grollers, que cavalquen damunt una duna fòssil, de marès blan, s’enderroquen damunt ells mateixos. Així i tot els seus tamarells gegantins, suen aigua salada a les totes, li proporcionen una ombra amabilíssima fins a l’horabaixa. Poca gent, sempre. Entre setmana quasi ningú. La majoria coneguts, amb algun nudista a la banda esquerra i algun travessador que cerca la major solitud de les maresseres de darrera, una d’elles batiada de bell nou per en Guiem Daviu, com la cala de les "taules de la llei", per dos blocs gegants que les simulen. Dos escars sense barca que fan de solarium reservat i un servidor que, abans ha inspeccionat el caló dels Ermitans, on hi baixaven a nedar els ermitans de Betlem –ara només n’hi ha dos- i he comprovat que hi ha les famílies amb nins més petits, de rigor, ja que allà sempre hi ha arena per jugar-hi.

Caloscamps és un topònim que ha tengut les seves variants escripturacions. Des del "Calaloscans" poètic del primer llibre d’en Tomeu Fiol, fins al "Ca los Cans", enigmàtic sense lladrucs. Més terra endins hi ha Ca los Camps d’Amunt que dóna autenticitat a Ca los Camps d’Avall o de vorera de mar, l’herència de saviesa dels "Canai" i dels "Garrit" ho poden certificar.

Baixant la costeta, seguesc els corbmarins que com una fletxa encalcen el moixó, penj els ormejos de nedar al meu tamarell i em tir a l’aigua. Hi conec tots els redols, on comença el llot, on les praderies de la posidònia –"Uy que finos esos ecologistas, ahora quieren que a lo que siempre hemos llamado algas, les digamos posidonia, como son !"-, on són els redols de pedres que fan els pops, on s’hi depositen les closques d’erissons i les orelles de mar, observ les nacres que han tornat i els amagatalls de les morenes. Quan surt, tot d’una hi trob conversa. Avui, en "Toño", un conegut paleontòleg especialitzat en coves i miotragus em repassa les possibilitats anunciades i denunciades de la primera arribada dels homes a Mallorca i, segons ell, algunes errades acumulades. "No hi ha cap dubte, entre el 2100 i el 2300 abans de Crist és on, per ara, hi tenim les úniques primeres evidències dels humans a l’illa, els qui asseguren que fou abans, ho han de demostrar, sinó s’incurreix en un frau científic". Davall el braç un llibre sobre la simptomatologia de les societats complexes ( en anglés algú ho pronuncia com "complecs sociaitis"), camiseta amb un vell marí dibuixat per F. Avellà. Na Xisqueta inspecciona a fons al "Ciutadà" després del seu atac de cor. A poques bandes paisatges i personatges combreguen tan bé. I encara en falten.

En Tomeu arriba. Amb la seva bicicleta vella, la seva careta i el seu tub i se’n va cap a la roca que tanca la cala. Neda a crawl deu minuts de tira. Allà, des de fa uns anys, esmicola dues galletes d’Inca dins l’aigua, hi té enllepolits dues dotzenes de peixos que surten dels seus caus i mengen devora ell. L’acompanyen fins que torna a sortir del bany, seguit de la seva cort de donzelles, fadrins, vaques, salpes, esparralls i cabotins. En Tomeu es prepara per tornar a ca seva. "Avui no hi ha grumers, podeu nedar tranquils", anuncia abans de partir. Travessant les vinyes de na Xisca i en Mateu, tot és callet i gafarró, pujam a dinar. Hi faltava, però, la pinzellada èpica : la contarella del dia en que en Metxo, amb una pastera de quinze palms, agafà un agulla imperial de dos metres i mig, més enllà del faralló d’Albarca. Hi ha el retrat corresponent, una fotografia desdentada i arnada, penjada darrera el tasser d’El Centro. Hi vaig l’horabaixa però no li he trobada. També hi he enyorat els meus cafès matinals amb en Josep Piera, el poeta de La Drova i "El cingle verd", i amb en Joan Mesquida "Roses", el poeta d’aquí i l’amo del casino ("La mar em treu i m’acabussa. / Avui molt de puu me sobra. / Me’n vaig escupint salobre / des penyals de sa Cugussa."). Els dos eren part de la meva clau hermenèutica -haguès pogut dir interpretativa, però queda com més sabut, així- de la irrealitat de l’estiu; un parlant de tot i dels arrossos de sa mare, l’altre de les pesqueres arriscades. Mentre, aquella al.lota que endevinava, jugava compulsivament a les maquinetes de loteria. I no les endevinava mai. Dos, xerren de que a això que ara és del pintor Barceló, la possessió de Sa Devesa, hi ha molt de trull, arregla les marjades, diuen que se fa una piscina a l’era. Decidesc que demà aniré a pasturar de Cala Tonó a Sa Canova i, a gran dia, tornar a Caloscamps. Vaig a cercar l’embat a la vorera del torrent al Macar de sa Torre. L’olor dels figuerals i les olivardes entabanava.

SOSTENIBILITATS, REVERSIBILITATS I ALTRES..."TATS". Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juliol, 2005 23:36

Si en el futur, de més grandet, m’hagués de fer expert en alguna cosa, ho faria en sostenibilitat. La veritat és que queda bé : expert en sostenibilitat. Encara queda millor en italià. En italià, desenvolupament sostenible es diu "svilupo perdurabile" ( em recorda, perdonin vostés, el final del CREDO : "... la vida perdurable, AMEN !! "). Ara ja es comença a dir, també, "sostenibile". O en francès : "Développement durable". En castellà i en català ens hem aferrat a l’ adjectiu anglès "sustainable", que ha donat sostenible i que, la veritat, és que queda millor i més nou que "durable" o "durador". Durable, sembla més de sentit comú, com de sempre, no? Pareix una cosa més senzilla, un desenvolupament fet amb coneixement, no expoliador, amb sentit de futur. Cosa, evidentment, que no s’ha fet a les illes Balears.

(Platja de Sant Ponsa,Calvià, Mallorca. Imatge del web de l' IMEDEA)

Sostenibilitats, reversibilitats i altres "...tats".

Climent Picornell.

Ja diuen que l’éxit de les coses depèn de que es manifestin en el moment oportú i que caiguin bé, amb la paraula adequada. Si és així, la gent, la societat, els polítics, els experts, les assumeixen,cada un a la seva manera, i tiramilles. No sé si la senyora BRUNDLANT, quan presentà l’any 1987 el famosíssim informe "OUR COMMON FUTURE" (El nostre futur en comù) del qual hi penjava, la paraula sostenibilitat, aplicada al processos de desenvolupament, era conscient de que inaugurava una nova etapa de denominació de les coses de quasi sempre, amb una nova mirada, una nova etiqueta, que compraria molta de gent....més. Una cosa tan de sentit comú com satisfer les necessitats del present sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. Una cosa semblant – en referesc a la fama i al marketing- passà amb els informes dels MEADOWS pel Club de Roma ( 1972), que titularen "Els límits del creixement" . Un informe fet bàsicament per a empresaris i pagat per multinacionals del qual s’apoderaren els governs, els progres, els ecologistes, els acadèmics, durant anys i que gestà el temible -per alguns- "creixement zero".

Hi hagué un "Forum per a la sostenibilitat de les Illes Balears" , i l’ex-president Antich ja va anunciar la redacció d’un "Pla d’acció per a la sostenibilitat de Balears", fins a l’any 2012. Un bon any, no massa lluny. Ja se sap el que deia el genial KEYNES, a l’hora de fer previsions i planificacions pel futur : "a llarg termini tots serem morts". Coses del "Pacte de progrés", dirà més d’un descregut. Idò, no. La senyora ex-batle NAJERA, la margarita de Calvià, fa molts d’anys que ja en tenia esment a l’Agenda Local 21, variable local de la sostenibilitat global. Ja coneixen l’aforisme, "Think globaly, act localy" : Pensa de forma global, actua de forma local; o sigui, està bé salvar les balenes i la biodiversitat brasilenya, però actua també al teu barri o territori i vigila, per exemple, la teva aportació personal al forat d’Ozó. Calvià, el municipi més insostenible, amb el pla de sostenibilitat més gruixat i experimentat que conec... I parlant de l’apropiació del concepte, el govern del PP, el darrer d’en Jaume Matas, vull dir el passat (això del darrer, sembla com una premonició de "lapsus calami") va usar el concepte sostenible de forma extensible i inconmensurable. Agafin sinó tota la paperassa que generaren les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT), uns documents amb molta de fotografia i la paraula sostenibilitat com a leit-motiv. Si senyor, fins i tot hi figuren un parell de cents, tal vegada no tants, d’indicadors de sostenibililtat, ves a saber calculats per qui. Per algun expert en sostenibilitat. No n’hi deu haver tants. El cert és que quan les Directrius d’Ordenació Territorial anaren al BOCAIB i esdevingueren Llei, la paraula havia desaparegut.

I el turisme, té sostenibilitat particular ? Evidentment. I congressos i aportacions sobre la sostenibilitat turística, sobretot a les àrees i illes petites i més bones d’espenyar pels turistes. Ja a Lanzarote, 1995,es va fer una conferència mundial sobre EL TURISME SOSTENIBLE, amb l’edició de la "Carta del turisme sostenible" i, més recentment, la Conselleria de l’ecotaxa ha pagat un bon informe, que es pot consultar a la seva WEB, sobre indicadors de sostenibilitat turística.

No coneixen, per dir alguna cosa, la publicació "Mallorca Sostenible" (en catalán, castellano, inglés, aleman) ? Idò, com en totes les coses que es generalitzen massa o massa aviat, s’entra dins les àrees de llum i d’ombra. Que vull dir amb això ? Que tohom es posa a vendre sostenibilitat i s’ha d’anar en compte de què és compra. La reflexió em ve suggerida per la brega que comtempl entre dos gran experts "sostenibles". Alan COLLINS, en el seu article sobre "Desenvolupament turístic i capital natural", dona una passada a la majoria d’ experts en sostenibilitat i demana criteris sòlids de... sostenibilitat. Molt poc temps després, tot té la seva torna, la professora Marina VELOKOVA ( que malgrat el seu nom, ensenya a la George Washington University), publica als Annals of Tourism Research : "Quant de sostenible és el turisme sostenible ?" Ho demana a COLLINS. Quants de turistes són massa turistes ? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística ? Què entenem per "capital natural constant sostenible" ? Com és mesura i en quines unitats el deteriorament de la natura ? Què vol dir exportar turisme insostenible a destins veinats ? Si els he de ser franc m’encanten aquestes bregues de bugaderes a revistes científiques, sempre que el baldat no sigui un servidor. Són un bona via per fer-se expert en fintes i altres formes de perdurabilitat. Ara bé, i en resum i malgrat tot, em sembla de gran utilitat la sostenibilitat com a referència, tot i que el to d’aquest escrit pugui semblar el contrari.

I la reversibilitat ? Una altra tat. Reversibili...què ? Em demanà un veinat a una d’aquests trobades d’experts que es munten de tan en quant. Un famòs arquitecte exposava, en aquell moment, la seva teoria sobre la reversibilitat : "s´han de marcar sobre el territori de les illes Balears els desastres més grossos i aplicar-hi un pla de reversibilitat, a fi de que tornin a ser el que eren abans". El meu veinat, un home de seny, ferit en mil congressos i fòrums, avesat a bregar amb experts de tot pelatge i amb científics giracasaques, em comentà : "aquest que xerra ha cobrat per embrutar i ara vol cobrar, també, per fer net".

Tal vegada fa falta un poc de seriositat...

( Del web d' INDIMEDIA )

«Anterior   1 2 3 ... 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 ... 51 52 53  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb