Climent Picornell

HAIKAIS MALGARBATS ( D'Altres Estius). Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2005 08:10

HAIKAIS MALGARBATS.

Text : Climent Picornell

Il.lustració :  Guillem Mudoy ("Separació")

Adéu; adéu i adéu.

Com un "morendo" de simfonia.

(Jo no ho volia).

(De "Haikais Malgarbats". Sèrie : Les dones. Nº 74)

PER ALS SENYORS O PER ALS PAGESOS ? Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juliol, 2005 22:20

Un dels meus àlias, "Joan Pi", fa una reflexió arrel de l'informe que sobre el "Turisme Rural al Pla de Mallorca" fa la revista "L'Observador del Pla de Mallorca" aquest mes de Juliol. La vos afegesc a continuació.

 

TURISME RURAL, PER ALS SENYORS O PER ALS PAGESOS ?

Joan Pi.

Si bé és veritat i és indubtable que el poder dinamitzador d’aquests establiments que hem denominat de turisme rural o d’interior és innegable, per la seva demanda de mà d’obra en la restauració de les construccions o en la creació de llocs de feina pels serveis que ofereixen, també és cert que la tipologia d’establiments que la Llei General del Turisme potencià, han conduït a  un turisme rural molt selectiu, car i elitista, i que la seva posada en funcionament demanava un forta inversió per la transformació del marc rural en un establiment turístic. És diu que així,  per una banda, no es reproduí la massificació de la vorera de mar, és cert, encara que l’oferta paralegal o il.legal ja ha desbordat els nombres de places per tot, també al Pla de Mallorca. Alguns experts manifesten que també es diu que la normativa legal s’aprovà per una exigència dels hotelers tradicionals, a fi i efecte que no els sortís una competència exagerada a l’interior de Mallorca, que, tornam a repetir,  tanmateix pel forat del moix de les places “para-turístiques” els ha sortit. Aquesta normativa impossibilitava,  anant estrictament per la llei, que els pagesos petits i mitjans poguessin transformar les seves explotacions, ja que les inversions obligades eren exagerades. Pensin que a altres països -per exemple la tipologia del “Bed and breakfast” anglesos o les “Gites Ruraux” franceses o el que passa a altres comunitats autònomes com Catalunya o Navarra-  tenen una normativa més permissiva amb les tipologies de turisme rural, la qual cosa permet establiments més petits, però regulats, i que possibiliten l’accés dels petits pagesos al negoci turístic del camp. Aquest és el cas del Pla de Mallorca, per això seria beneficiós remodelar la normativa, que pareix feta perquè només puguin entrar al negoci del turisme d’interior els antics senyors de possessió –que ja tenien les cases- o els nous senyors (com el cas d’algun constructor i president d’un club de futbol important que té establiments per Montuïri) o alguns esforçats empresaris decidits a endeutar-se. Això està bé, qui ho nega, dona una sortida a aquestes explotacions engrunades enmig de la debacle de l’agricultura. Però també s’ha de donar una oportunitat als pagesos petits i mitjans, els quals adequant les seves instal.lacions –sense tants de requisits com es demanen ara- puguin donar menjar  i oferir llits, com els establiments abans citats d’Anglaterra o Navarra, sense massa luxe, però amb autenticitat. I sobretot, sense que això no impedeixi un “segell de qualitat”, ni una vigilància estricta, per part de les Conselleries d’Hisenda i de Turisme, que, per altre part,  haurien de fer un esforç per controlar les residències que ara és lloguen al marge de les lleis.

 

ESTIU I "JARDINS D'ALTRI". Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2005 08:23

Estiu i Jardins d'altri.

Climent Picornell.

Vaig enfeinat aquests dies amb el meu curs de la "Universitat d'Estiu", TURISME, TERRITORI I PAISATGE, que co-dirigesc amb l'amic i col.lega, el director de l'escola de Turisme de la UIB, l'economista Francesc Sastre. Hi ha una cinquantena d'alumnes de filiació ben variada, des de gent molt jove, fins a  dues professores brasileires -provinents de l'estat de Brasil de "Minas Gerais". Avui toca fer un transecte o recorregut a peu a la gran conurbació turística de la Platja de Palma, examinant els usos del sòl i les normatives urbanístiques corresponents, juntament amb una visita guiada a un hotel que ofereix la conflictiva modalitat -conflictiva per l'oferta complementària, sobretot- del paquet turístic "tot inclós". L'hotel és el "Río Bravo" de la Cadena Riu, la qual per cert ha venut dos dels seus hotels a Mallorca, mentre n'està construïnts bastants fora de les illes. Un altre símptoma de què algunes coses molt significatives estan passant que "remodelen" el "model turístic balear".

De totes les maneres penjaré al bloc l'article que vaig publicar al "Diari de Balears" fa uns dies, "J'ardins d'altri, encara."

"Dona ajeguda" de DAMIÀ JAUME (Vaig encontrar en Damià Jaume a Binicomprat, Algaida, amb un discurs molt agre sobre la Mallorca actual. L'excel.lent pintor i amic, em va comentar que acbava el retrat oficial d'ex-president de Francesc Antich, qui fou president del Govern Balear, durant l'anomenat "Pacte de Progrés", 1999-2003, una versió prèvia del Tripartit català, entre el PSOE, el PSM, EU-ELS VERDS, gràcies als vots d'UNIÓ MALLORQUINA de Maria Antònia Munar, qui es reservà el Govern del Consell Insular de Mallorca.

Jardins d’altri, encara.

Climent Picornell 

 

He anat publicant en aquest  Diari de Balears, una sèrie de Jardins d’Altri, volguent arreplegar collites d’altres gents, donant-los  forma de citació o frase feta, fugint de la pedanteria o la transcendència volguda, i insuportable. Així veig que ho fa en Ramon Miravitlles, que publica Preciosos ridículos. Dos d’ells. La dona de l’expresident Aznar, Ana Botella, sembra en el seu jardí la següent carxofa : “En la catástrofe del  Prestige sólo hay un culpable, el barco”. Quasi del mateix calibre l’home de la “infanta de España”, Elena de Borbó, Jaime de Marichalar, declarà als periodistes quan nasqué el seu primer fill : “Por desgracia el niño se parece a su madre”. Idò.

Enganxant amb l’anterior, el pintor Salvador Dalí, escrivia : “El fill d’en Pujols m’ha repetit vàries vegades que el seu pare, creient en els principis immutables de la moral i la religió, creia absolutament que la societat futura havia de ser inel.luctablement monàrquica”. Mai he sabut si situar-ho entre el sarcasme o el superrealisme, vostès que creuen ?

L’escriptor William Faulkner mantenia, en una carta publicada,  que el millor per a un escriptor era “reencarnar-se en un voltor; algú a qui ningú estima, ni enveja, ni necessita”. Quan els meus fills eren petits, havien sentit a dir cosa de la reencarnació, el gran deia que voldria ser un falcó, per la velocitat i la bellesa del vol. Un servidor que volia reencarnar-me en una ànnera, perquè volava, nedava i caminava ( el gran botànic Oriol de Bolós deia que les ànneres eren semblants als geògrafs “que feien de tot, i tot malament”), en canvi el meu fill petit sempre deia “quan m’hagi de reencarnar, vull tornar a ser un nin, com ara; però no vull anar a escola”. Citació d’enorme sentit comú, que esper  mantengui.

L’amic Quimi Portet, un artista, amb un enorme sentit de la música i de l’humor, prepara el seu proper disc. L’anterior el va titular : “La terra és plana”. Ara em diu que ja té el títol del pròxim, encara que no les cançons. És dirà  : “Matem els dimarts i els dissabtes”. Com en algunes collites dels Jardins d’altri, ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.

De Samuel Etoo’o, ex-jugador del Mallorca i ara del Barça, natural del Camerun,  en deia Iniesta, el seu company,  “quan Etoo’o corr amb el baló sempre tenc la sensació de que la jugada acabarà en gol”. Etoo’o ho diu, clar i llampant : “Correré com un negre, per viure com un blanc”. Més clar, aigua. Deuen ser aquest blancs, rics i pijos, als quals es referia Ray Loriga : “Només les causes insignificants i molt, molt llunyanes desperten la ira de les persones sofisticades”. El nostre territori i la nostra llengua deuen ser massa prop per a ells.

Sobre el gust i la sofisticació, un servidor segueix amb les seves manies pels filòsofs i sociòlegs francesos ( “l’inconscient no existeix, però insisteix” diu G. Mudoy que deia Lacan), ara li toca el torn a Pierre Bourdieu, però vaja també podrien rebre  Deleuze, Foucault o Derrida : “L’objectivació del subjecte de l’objectivació, com a mètode, és la base de la reflexivitat. És quelcom semblant a fer l’amor davant un mirall”. Bonjesuset ! Preferesc, de molt, els titulars fornits pels astrònoms  que tenen, també,  quelcom d’increïble i incomprensible, però són més poètics : “Descoberta una galàxia invisible formada per matèria obscura”. Què els deia... Tan incomprensibles com un cartellet penjat a una porta del poble de Costitx ( Mallorca) : “Tokansema”. Hagués servit per títol del CD d’en Quimi. Mig menjat, pel sol i les arnes. Després d’anys de veure’l i pensar-hi ( “Tokansema”, “Tokansema”...) resultà que la madona posava el cartellet perquè si algú la visitava no tocàs el timbre, ja que depertaria el seu home, sinó que havia de “tocar amb sa ma” : “Tokansema”. La k del lletrero em condueix a una carta de restaurant, Can Nofre, que servia “Kiko con kol”. Molt abans de que s’usàs com els joves d’ara que tot ho posen amb k. També la meva sogra avisava : “iacoke”. Havia fet coca. Amb prebes.

L’ase que volia prendre una estrangera a Artà, duit de la seva fortor incontenible, m’ha fet anar a unes cites llatines, d’ases. “Asinus in tegulis”, vol dir “l’ase a la teulada”, l’empraven els llatins per referir-se a aquell que amb pocs mèrits ha arribat molt amunt en l’escala del poder. A Mallorca en tenim una mostra variada. “Asinus asinum fricat” ( “L’ase grata a l’ase”), en aquest cas s’emprava per ridiculitzar les mútues alabances de dos rucs, dos beneits. No d’alabances, sinó de retrets és la lectura que faig al setmanari “De Franc”. El batle de Manacor li diu al cap de l’oposició : “rancuniós, ressentit, tens mal perdre”. La rèplica del ressentit és curta : “Sr. Batle només li faltava dir-me que també vaig restret”. Au idò !

El meu padrí solia contar un acudit. Un havia d’anar a Ciutat,  li digueren que l’amo en Prudenci hi baixava amb el seu carro, però no volia que xerrassin. Gens. Al cap d’una hora d’haver partit, el viatger devers les costes de Xorrigo, mirà l’ase, mirà l’amo i per quedar bé, digué : “Idò sí”. A la qual cosa replicà l’amo en Prudenci, colèric : “Idò no ! Baixa del carro !” Una cosa semblant vaig llegir-li a E. Vila Matas, però més fi. Passà a Zurich, ho contava Walter Benjamin, hi existia una tertúlia que es coneixia com la ”tertúlia de la “parquedat”, als seus integrants els agradava el silenci. Seien i un va dir, al cap d’una estona llarga : “Quina calorada!”. Al cap de mitja hora un  altre replicà : “No passa un alè d’aire” . El tercer, esperà mitja hora més, s’aixeca i diu : “no pens tolerar tanta xerrameca”. I partí. Tenc moltes vegades, per no dir quasi sempre, la sensació de que he xerrat, o he escrit de més. Valgui, per tant,  un aforisme terrible de Karl Kraus sobre el valor dels silencis : “Qui tengui alguna cosa a dir que faci una passa envant i calli”.

ELOGI DE LA FIGA-FLOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 02 Juliol, 2005 22:37

El dia de Sant Pere, el 29 de Juny, m'embarc en una barca del bou de les que passegen Sant Pere, en processó, per dins la mar al port de Palma. És un dels rituals del meu barri -el Puig de Sant Pere, la Llotja i Santa Creu-, procur pujar a una de les barques de les quals és armador l' ex (?) poeta Josep Albertí o, sinó, amb la de "Paco el Loco", que com  el seu nom indica és el que fa més desbarats; va fins a mar oberta, vira, frenèticament, a babord i estribord, a fi i efecte d'atemoritzar als mariners d'aigua dolça que s'hi han embarcat. El dematí, però, ja he estat a Sant Joan a fer el que contaré més envant : no torn fins que he menjat una figa-flor. Ja deia mon pare, al-cel-sia, que cap pastís del món les superava. Bé es mereixen un elogi.

ELOGI DE LA FIGUERA

Climent Picornell

"Per Sant Pere enrevolten la figuera", a veure si alguna figa-flor ja es menjadora. Però la Figuera és en l’actualitat un cultiu en recessió, quasi en abandó. Només utilitzat molt residualment per engreixar quatre porcs o conservat, quasi reverencialment, pels addictes al seu consum. Nogensmenys és un fruit d’una textura extraordinària, consumit en fresc, i d’unes aromes encisadores, consumit en sec. La "Festa del Sequer" que es celebra a Lloret (Mallorca), ens permet, encara gaudir d’una jornada de reflexió i de nostàlgia entorn d’aquest conreu.

Malgrat el seu abandó, el posat majestuós de les figueres a l’estiu i la seva ossamenta a l’hivern la fan un arbre imprescinsible, com l’ametler, en el paisatge i la configuració del nostre l’espai rural.

La figuera fou en el segle XIX l’arbre fruiter més important de Mallorca, tot esperent que ho fos, després, l’ametler. De les 15.000 hectàries que ocupava a finals del segle XIX, passà a l’apogeu, 20.000 Ha., a la meitat del segle XX, fins al tombant de les 5.000 Ha. que deu ocupar en l’actualitat, segons les nostres fonts d’informació.

La pèrdua dels mercats de les figues seques, la seva substitució i el declivi en l’engreixament dels porcs, a més del conjunt de factors que han actuat sobre l’agricultura mallorquina en l’era turística, expliquen el seu aspecte de cultiu residual en l’actualitat, al qual si ha arribat per la vellessa, l’abandó i la mort de molts d’arbres i pels milers de figueres arrabassades en aquests últims anys. Així i tot, el Pla i el Migjorn de Mallorca continuen essent les comarques més poblades de figuerals.

La simbiosi cultural "porc-figa", que a Mallorca va atènyer una perfecció quasi simfònica, no ha tengut una successió utilitària clara del cultiu de la figuera. En el que fa referència a la figa-seca –treballosa de fer- per la feinada que representa el sequer ( no subtituïda per l’assecament artificial), aquesta menjua sempre fou considerada menjar de pobres. Avui molta de la figa-seca que es troba als mercats es figaseca turca i el mateix passa –no tant, però- amb els diversos "pa de figa", fins i tot amb el pa de figa amb ametles. Si hom vol trobar figues seques de Mallorca – aplanades o amb acops- encistades o per encistar, amb un poc d’anís i fonoll, ha de fer una feina quasi detectivesca. No cal alabar les qualitats organolèptiques que es desprenen d’unes bones figues seques. Menjar de pobre !

La figa fresca, en les seves formes de "figa-flor" o de figa de final d'estiu i tardor, molt dificilment arriba als mercats i les botigues, si de cas la podem veure en forma de "figa-flor", o en la varietat "Albacor", "bacores"com diuen els canastros que delaten el seu origen valencià o murcià. És cert que el fruit es deteriora molt ràpidament i el seu consum s’ha convertit en un objecte de culte : o tens o saps una figuera a foravila per collir-ne o has d’esperar que aquell veinat o conegut te n’ofereixi un platet, un present de categoria.

Així com per fer-ne de seques, per menjar, les varietats més apreciades han estat la Bordissot blanca, les Paretjals i les Alacantines ( o "galantines" que en diu molta gent), per menjar-les fresques, a part de les figues-flors ( molt apreciades les varietats Roja i Albacor), no hi ha acord sobre quines són les millors. Provant de fer una classificació, hi pot haver estirades, diria que la millor és la Bordissot negra, seguida de la Martinenca i després, en tercer lloc, de les dues Coll de Dama ( blanca i negra). Nogensmenys no cal oblidar ni la Bordissot blanca, ni l’Hivernenca, ni les Paratjals, les de La Senyora o les Roges.

Observar la pell clivellada, obrir el fruit amb els pinyoleus i la carn, enrevoltant-vos d’aromes, la mossegada sucosa i fresca, tot, fa del consum de figues un dels plaers absolutament insubstituïbles.

 (Segueix)

CHI SA FAR, FA... Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2005 08:30

CHI SA FAR, FA. CHI NO SA FAR, INSEGNA.

Climent Picornell.

Això vol dir, més o manco: «Qui sap fer, fa. Qui no sap fer, ensenya». Ho pos en italià, perquè el que em desfermà la curiositat sobre aquest aforisme hi estava escrit. Ara diré per què. Però abans, si em permeten, els faré avinent que aquest sentit pejoratiu contra la feina de mestre o d'educador, no és res de nou. La majoria de professions atresoren un cúmul d'aforismes menyspreatius, molts d'ells produïts en la seva mateixa llenya, sorgits dels seus practicants, o de tanyades properes. Vegin si no, per exemple, els economistes: «Si els economistes fossin bons per als negocis, per a l'economia, ells serien els rics, en comptes de ser els seus assesors» o «Tenc cent assessors econòmics i sé que un té raó, però no sé quin és»; els estalviaré la paternitat de les cites, que en tenen, una és d'un economista i l'altra d'un ric que no va estudiar mai economia a cap universitat.

La cosa del «Chi sa far...» ve d'aquestes casualitats rares. En manco de dos dies em vaig topar amb l'aforisme citat, dues vegades. La primera, fou a la Casa-Museu del pintor Torrents Lladó, al carrer de la Portella de Palma; al tercer pis, dins una vitrina, hi havia una rajoleta que amb lletres blaves ho posava: «Chi sa far, fa. Chi no sa far, insegna». La meva interpretació primera fou que el pintor, com molts de pintors, havia avorrit les ensenyances dels seu mestres, s'havia sentit fort i reconegut, i abjurava de l'Acadèmia. Després vaig recordar que, ell mateix, havia fundat una Escola de Pintura, vaig pensar que per llimar la seva contradicció devia «ensenyar» de forma diferent, amb altres cànons estètics. Ja passa.

La segona vegada que em vaig topar amb l'aforisme, fou al Weblog -aquests llibres de bitàcola, dietaris privats-públics que s'escriuen a internet- del meu amic i, també, col·laborador aDiari de Balears, Llorenç Valverde (http://lvalverde.net). La seva reflexió de 21-12-03 es titulava: «Mencken». Sembla que hi demana disculpes per haver citat de forma lleugera, quasi en va, Henry Louis Mencken i en fa propòsit d'esmena. Hi posa en boca seva l'aforisme: «Els que poden fan, i els que no poden, ensenyen». És una lleugera variació, però és la mateixa arrel. «Branques d'un mateix arbre», com cantava en Tomeu Penya.

Idò, el cas és que esperonejat per aquesta connivència oculta, vaig provar d'aclarir l'embull, si és que n'hi havia. Ho va dir en Mencken o, com el cas de la rajola, és un aforisme sense amo? L'amo s'ha perdut, no se'l cita? O els que l'empren i s'ho atribueixen, l'han agafat d'això que se'n diu «la saviesa popular?».

La meva conclusió és que és mal d'adjudicar, l'aforisme en qüestió. En la meva recerca, l'he trobat molts de pics sense cita d'autor, altres com a cita o aforisme popular i altres vegades atribuït a algú. Anem, idò, per parts (aquesta expressió saben que és atribuïda a Jack l'Esbudellador, «el Destripador», vaja). La cita és posada en boca de diferents autors: James Joyce, Bernard Shaw, Oscar Wilde, des de Nino Manfredi (un actor italià) fins a Confuci (un altre... actor de més lluny). Un italià arriba a dir que «mi pare que fosse di Tolstoi» i, un altre rus, el jugador d'escacs Karpov, surt que deia: «Qui sap jugar, juga. Qui no en sap, ensenya». Com veuen, un embolic. Nogensmenys l'atribució més repetida és la d'Arthur Bloch. Bloch (Los Angeles, 1948) és conegut sobretot per ser l'autor de Les lleis de Murphy, conjunt de paradigmes fatalistes i de pessimisme existencial, redactats amb un gran sentit de l'humor, que han esdevengut conegudíssims. Vet aquí que dins les lleis de Murphy se cita una Llei de Mencken («Those who can, do. Those who can't, teach»), amb una Extensió de Martin: «...i qui no sap ensenyar, administra» (en alguna traducció es diu: «... i els que no es poden dedicar a l'ensenyança, són funcionaris»). L'atribució a H.L. Mencken ( 1880-1956) no me pareix desafortunada, ja que Mencken -periodista, crític, iconoclasta- fou un gran forjador de cites i aforismes, home de culte per certa «inteligentsia» del món nord-americà, molt desconegut entre nosaltres, fou el «maître à penser» de tota una generació, com reconeix Saul Bellow, i per un servidor, això, ja li basta. Degué conèixer la cita i la degué «treballar». Com també ho féu Woody Allen: «Els que no saben, ensenyen i els que, justament, saben ensenyar, fan classes de gimnàstica».

Vet aquí com, si passam a les cites no atribuïdes, se solen construir amb ella, rosaris encadenats. Com per exemple: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, dirigeix. Qui no sap dirigir, coordina. Qui no sap coordinar, presideix». Hi ha moltes variacions, després de qui no sap ensenyar: «...escriu manuals». Els escriptors, supòs que els dolguts per un mala crítica, la fan circular de la següent manera: «Qui sap, fa. Qui no en sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, organitza. Qui no sap organitzar, critica. Qui no sap ni criticar, escriu pròlegs». No sé si els he convençut, tampoc era això, no? Però, en el món dels aforismes molt coneguts sol passar. I, en aquest cas, els pedagogs, mestres i educadors toquen estar curats d'espants. «La meva àvia va voler que tengués una bona educació, per això no m'envià a escola» solia dir l'antropòloga Margaret Mead, i Cesare Pavese afirmava que «les lliçons no se donen, se prenen» (no «s'aprenen», es prenen), no sé si ho digué molt poc abans de suïcidar-se, perquè ja se sap -a partir de Murphy- que «res és tan dolent, com perquè no pugui empitjorar». Tot sigui dit, un servidor es guanya la vida fent de professor. De totes les maneres, l'extensió final sol ser: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap fer res de res, es fica en política». Per si un cas.

________________________________________________________________________________

PD.- L'il.lustració del principi és del meu amic Ferran García-Sevilla, un dels grans pintors contemporanis que ja ha exposat, posem pel cas, una gran antològica seva al Reina Sofía de Madrid. Estudiàrem junts dos cursos d'àrab, quan feiem la carrera, amb l'inefable professor Guillem Rosselló-Bordoy. Em feu la portada per un parell de revistes que editàvem els estudiants, EMBAT, i de la qual en vaig ser el director. Un altre maldecap evitable. Eren el finals dels anys seixantes.



TONYINES, "NIEVE FRITA", AIGUA TORRADA I MAR CALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2005 12:30

 

TONYINES, “NIEVE FRITA”,   AIGUA TORRADA  I  MAR CALMA

Climent Picornell

 

Tot aquests pensaments, una espècie de deriva mental, com una al.lucinació transitòria, em bullien pel cap a un parell de milles al Nord de Mallorca, es veia a la llunyania el Cap de Formentor, dins una mar absolutament calma, tirant cada minut un peixet, sardines, alatxeta i qualque aladroc, per la borda, esperant les grans tonyines. Hores i hores, calor i calor i la trituradora de peix, catacrec-catacrec-catacrec, deixant anar dins la mar una embrivada de peix capolat. Bromeig, en diuen d’això.  I el capet d’un servidor amb “la nieve frita”. I les tonyines que no venien. ”Nieve frita”, com endormiscat...

 

“Nieve Frita” , fou tema de discussió entre el filòsof Gustavo Bueno i les autoritats acadèmiques de la Universitat de Oviedo, a rel de la seva definitiva jubilació. El que demanava Bueno era, segons el seu rector, com demanar la lluna, “Nieve Frita”, una cosa impossible : quan es comença a fregir, es desfà l’invent. Segons Bueno, era just al contrari. Només deu ser possible oferir la “Neu Fregida” en una d’aqueixes cartes genials de restaurants com el “Racó de Can Fabes” o d’ “El Bulli”, realitzades pels mestres Santi Santamaria o Ferran Adrià. En català de Mallorca solem usar un  símil de les mateixes característiques : aigua torrada. Una cosa que ha estat un bluff, un  impossible, una collonada, que pareixia tot-lo-món....”aigua torrada !”.

 

A estones qued ben adormit.

( Neva amb abundància. A moments fa calabruix, a moments aigua-neu,  a estones, però, els flocs de neu,  -les flòbies- són tan nombroses i tan grosses que pareixen trebolins blanquinosos. “Jo no havia vist mai neu” diu en Julià, “Bé...no n’havia vist tanta. Un dia a l’escola en va fer, però no era com ara”. Poc a poc es va depositant un gruix considerable –tres o quatre centímetres- damunts els cotxes i les teulades més planes. Puj al meu estudi i les flòbies passen i repassen per davant la finestra. El pensament primer és d’alegria i benestar. El segon és de comparança amb les basques poderoses de l’estiu. Aquells dies que es senten les xigales i,  el sol i el ressol fan l’existència feixuga. Quina diferència amb ara mateix, quan els camps fins al turó d’Els Calderers s’han emblanquinat, enfarinoats de neu.)

 

“Jo he provat de que m’agradin altres coses, però només m’agrada pescar. Ja ho veus”. És en Joan, el meu company, que a la proa de la barca, comprova que els hams –mescla de titani i carboni, molts d’ euros cada un- estiguin ben armats, per quan la tonyina pegui estirades, sacsant tota la barca... El sonar no fa menció de res. La mar podrida, un mirall de lents moviments. Un servidor, rítmicament, el cap recolzat a un salvavides, agafa que t’agafa  peix d’una de les quatre geleres.

 

Torna-m’hi, torna-hi amb la “Nieve frita”. Adormit davall el soleller.

( “Pareix Estocolm!”, diu algú. “Pareix Andorra”, diu la veinada –94 anys- “bé...jo no hi he estat mai”. “Podrem anar a esquiar pels costers del Puig de Sant Nofre!” Homes de neu, bolles de neu, patinades pel gel, la nostra cussa, sorpresa, que se menja la neu , les ginyes dels cotxes damunt la neu, la neu....avui tot és la neu! Sortim a passejar amb el cotxe. El “llempiaparabrises”, com diu el conco en Joan, llança grans pilots de neu en terra. Fora vila està com a canviada : els sementers blancs, els pinars esblanqueïts, les guardes d’ocells –caderneres i verderols- es rebegen dins la fresca  i la perspectiva del poble, a la llunyania, canvia per un dia, per mor de la neu, de la llum esmorteïda i de la sensació de fred que fa defora. Dins el cotxe un s’hi sent bé. Fa calentoreta. Com a calor i tot. )

 

Quina calorada, ni embat ha entrat avui, ni terral, ni vent de ponent.  I, per paga, els bancs de tonyines que cerquen la pujada de menjar des de les fondàries deven haver anat a cercar-lo més endins, cap al canal de Menorca. O els tunyinaires pirates han fet net el nostre tros de mediterrània. “Ueppp!” Torna a ser la veu d’en Joan, que més deixondit que jo, ha vist passar una ombra, molt grossa, guait la pantalla i una coa de l’ombra passa per la dreta. “Ja són aquí !”. Passa el temps. Vaja.  Fa devers una hora que “eren” aquí.

 

( Neu fregida. No tan exageradament, però sí molt aviat es fon la neu del matí. Rajen les canals, raja l’aigua pels carrers, la neu pren fesomia de gel, granisat,  i a l’horabaixa només la veuen als llocs més arrecerats. “Mira allà, devora els capellets de teulada, encara n’hi ha un poquet”)

 

“Ara !!”  Es tensa la canya frenèticament i, tot i que sé que els fils aguanten estirades de més d’una tona, els giscar del filament dins els rodets pareix que els ha de rompre. Em pos els guants ràpidament, m’assec i em ferm. “Molla la boia del ferretó, que aquest peixot estira una putada!!” Comença el combat. Ni “Nieve frita”, ni aigua torrada, no és permés ni tan sols un record escolar d’”El vell i la mar”, ni recursos literaris baraters i carrinclons de fred-calent, ni altres bajanades d’intel.lectual orgànic. Ara va de bon de veres! Fora són !

 

 

HAIKAIS MALGARBATS. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2005 15:20

Les ansietats diverses i disperses.

Tantes pors i actes interromputs.

Oportunitats perdudes per no res .

Text : Climent Picornell

Il.lustració : Guillem Mudoy

(HAIKAIS MALGARBATS.  Sèrie : El Pas del Temps. Nº 22.)

El nostre company dels blocs de Balearweb, "El lector híbrid" (Miquel Bezares), publicà no fa gaire un article a la revista LLUC, en la seva secció "El lector virtual", titulat "Mínims i Intermínims" en la qual feia esment entre altres coses dels Haikais o Haikus que hom pot trobar per Internet. Després de visitar-los pas els links dels següents llocs :

-Links a llocs amb haikus a Internet :  http://my.execpc.com/~ohaus/haiklink.htm

-Haikú a Mallorca : http://es.geocities.com/kirigirisu2002

-Generador de Haikus : www.everypoet.com

TURISME DES MASSES, "SOUVENIRS", LA CORONA I CAROD-ROVIRA. Climent Picornell.

jcmllonja | 20 Juny, 2005 20:49

Avui he estat membre d'un tribunal que jutjava la tesis doctoral d'Antoni Vives, sobre "Història del Foment del Turisme de Mallorca : 1905 -2005", dirigida per Sebastià Serra. Un bon treball, una part del qual serà el llibre que editarà FUNDATUR per commemorar el centenari del Foment, juntament a una macro-exposició a la Llotja de Palma que s'obrirà el mes d'Agost. Només els cartells que edità el Foment són ja tema a bastament per exposar. He suscitat el debat amb el doctorand de si els membres fundadors, l'any 1905, eren ja o no l'embrió d'una burgesia mallorquina. Bé. Per continuar amb el tema del Turisme, a les illes Balears, quasi omnipresent, penjaré al bloc l'article que vaig publicar ahir al Diari de Balears.




( Il.lustració de Guyrose )

El turisme de masses, els souvenirs, la corona i en Carod-Rovira.

Climent Picornell.

El títol, ho de confessar abans de seguir més endavant, és oportunista. Carod-Rovira hi és com esca per al lector. No solc escriure sobre temes d’actualitat, ja ho sap el meu director, perquè crec que hi ha massa gent que ho fa i molt millor que un servidor. El fet és, però, que l’actualitat, fa unes setmanes, fou la fotografia que li feia el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, a l’ex conseller en cap, senyor Josep Lluís Carod-Rovira amb la intenció de posar-se una corona d’espines damunt el cap, a Jerusalem. Per més INRI, i perdonin la gracieta, vaig saber després que en Carod ho va fer perquè en Maragall li va dir : “Posa’t això i et faré una foto”. Aquest gest serví per fer befa d’en Carod, tot atribuint-li a ell fer befa de Jesucrist, que com saben, morí per nosaltres crucificat i coronat d’espines com a rei dels jueus, segons els romans de l’època. No crec que fos la intenció d’en Carod. Ni és el meu cas. A mi en Carod em cau bé. Però en qüestions d’imatge pública hauria d’augmentar la sensatesa i, sobretot, mirar més prim. De totes maneres, malgrat la campanya del Partit Popular i de tots els comentaristes afins, la cosa a Catalunya no ha estat exagerada. No fos cas que, un  altre pic, en Carod multiplicàs el seus diputats per quatre, com en l’altra ocasió, gràcies, en part, a la reacció contra la campanya que li envergà n’Aznar.

Era de plàstic. La corona d’espines que es posà damunt el cap, era de plàstic o de baquelita o d’aquests materials sintètics. N’hi ha fileres senceres. Era un “souvenir”, un record d’haver estat a Jerusalem, fabricada, molt possiblement a la Xina. Un objecte que els pelegrins o turistes compren i se’n duen a ca seva. Un objecte de consum de masses : souvenirs. I aquí hi entra el meu tema i deix en Carod. També hi ha “merchandising”, mercadeig, dels destins de turisme religiós. Per cert una de les primeres tipologies de la història del turisme, des de les creuades a Terra Santa fins a les primeres eixides pel Camino de Santiago, tot passant per Roma, Fàtima, Lourdes, Chestokova, per dir-ne alguns de cristians; o Kairouan i La Meca, musulmans; o per fer-nos enfora a Sud Amèrica o a Àsia, a l’Índia i el Japó, hi ha destins que atreuen en pelegrinatge a milions de turistes “religiosos” i altres milions més a veure i observar i retratar altres fets connexos amb la religió, des de processons diverses i diferents, a grans edificis semblants al que nosaltres en deim esglésies o temples. Perquè atrets pel que sigui, per molta o poca devoció que un tengui, és un turista al cap i a la fi,  vagi a la defunció i elecció del papa dels catòlics, vagi a fer les voltes de ritual a la gran pedra negra, la Kaaba, de l’enorme mesquita de La Meca o formi part dels estols multitudinaris de gent que va a rentar-se i purificar-se a les aigües del riu de la vida per als hindús, el Ganges.

Tots aquest llocs, hi ha qui diu que mouen un 10 % dels viatgers mundials. De tots ells hom torna amb uns objectes de culte i de recordança : torna amb souvenirs. Budes de plastilina, deesses índies i sticks de sàndal, mares-de-déus de Fàtima fluorescents, medalles i rosaris cristians comprats a quilograms o a dotzenes, aigües beneïdes diverses amb propietats terapèutiques i miraculoses i... corones d’espines. De plàstic. Les autèntiques, d’espines autèntiques vull dir, no passarien els controls de qualitat i de seguretat. Tot això, si em permeten fer un apart, ve d’antic; conten que de la creu on hi crucificaren a Nostre-Senyor, el “lignum crucis”, autèntic, en feren trossets. Si posassin les relíquies una devora l’altra, en resultaria una creu quilomètrica, i ja no en parlem d’altres famoses relíquies, com les plomes d’àngel, per exemple. En fi.

I és així, que el turisme de masses ha estandarditzat una tipologia de turista, el qual necessita dues coses dels llocs que visita : un record –un souvenir- i un retrat amb la cosa que va a veure o va a visitar. No basta una postal, es necessita una fotografia de la cataracta i ell, la torre de Pisa i ell, Sant Pere de Roma i ell, els elefants d’Àfrica i ell...Ell, el turista, en definitiva, retratat devora animals estranys, construccions rares, devora el més petit o el més gran. Tan se val.

El turisme de masses redueix a estereotips vulgars, en definitiva, el que anomenen turisme cultural o patrimonial. Als manuals que ho estudien, s’han aïllat onze elements culturals bàsics que atreuen turistes cap a les destinacions i que formen part de la parafernàlia de les guies turístiques. Entre ells artesanies, tradicions, arts, història, arquitectura, etc, etc... i, també,  la religió i les seves manifestacions i llocs visibles. En aquest sentit el turisme de masses ha resultat a ser un gran vector de canvi cultural. Només d’una part de  l’anàlisi - el de les formes materials de cultura i el que el turisme provoca, per mor de l’apetència de comprar milers o milions de souvenirs- els he de dir que el turisme ha fet i fa desaparèixer les arts tradicionals i fa créixer productes degenerats pseudo-tradicionals, souvenirs, elaborats per subvenir el consum de forma massiva. Les artesanies tradicionals no donen a l’abast. Si bé és ver que també, com una reacció contra això, a vegades fa que es recuperin els productes autèntics i que a la llarga les societats de destí reaccionin contra el mercadeig de les seves senyes d’identitat. I a Mallorca també. Dels protosouvenirs, (pagesetes de fusta d’olivera, siurells, senalletes de llata d’Artà i Capdepera, grans nacres decorades...) s’ha passat a oferir el mateix que una tómbola del Ram de mal gust. Basta que vagin a veure les postals a qualsevol botiga de vorera de mar. Hi trobaran  la sèrie on davall el nom de “Mallorca” s’hi veuen culs, mames i altres parts animals ( encara no hi ha la de l’ase d’Artà, però tot arribarà).

Més enllà de la valoració un poc “rousseauniana” de les societats primitives i de les seves artesanies emprades com a record pels turistes, la conclusió general és que, si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com estimulador de fenòmens culturals “reals”, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza. El turisme és un mitjà, però el turisme de masses és un mitjà molt pobre i a la vegada perillós per establir una vertadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de cultura. La religiosa inclosa. Ho devia saber a tot això el senyor Carod-Rovira, quan el senyor Maragall, rodejats de fotògrafs de premsa, li va fer agafar el souvenir aquell i li va dir  “passa-t’ho pel cap” ? I per emprar una expressió  religiosa -és un dir- “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. El nostre comportament quan feim de turistes, també ens obliga a fer-nos el retrat conseqüent ( al llac Ness a veure si hi guaita el monstre, als forns crematoris de jueus de Maunthausen, erosionant el marbre del TajMajal...) som un element més que col.labora amb el que ha fet i fa el turisme –democràtic- de masses : reduir el món a  un circ amb entrada barata. Els seré franc : el petjapapers que aguanta els apunts per fer aquest article és un souvenir : un pedrolot,  un tros del mur de Berlin. Però el meu és autèntic. O això, al menys, em digueren que diu el certificat en alemany que l’acompanyava.





LA MEVA GENERACIÓ. O UNA PART D'ELLA... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2005 08:34

La meva generació. (O una part d'ella...engrunada entre la "ceba", en Marx, "Mister Natural " i els "Freak brothers".
Vaig rebre la notícia de la mort, molt lluny d'aquí, d'un bon amic. El seu record em va provocar, a més d'una gran tristor, un rot agre, al comprovar com  havíem quedat engrunats entre  blocs d'influències diverses i perverses. D'aquesta engrunada, un servidor, encara en passeja moltes mosteles. Vaig escirure l'article següent sobre aquesta temàtica.


( Shelton i Crumb, grans mestres i retratistes de la meva generació )

La meva generació. O una part, només.

Climent Picornell

M’arriben noves de la mort, molt  derrotat, d’en Joan C., un amic incansable, des de la llunyana Goa, a l’Índia. Pel que em diuen, sense dents i amb els ulls quasi apagats, com a cec, vull dir, envellit, malgrat ser el més jove de nosaltres. El seu record em retorna sempre igual, el veig damunt la seva moto de trial i sempre, sempre, una al.lota darrera, falda llarga i senalla grossa. Era, en Joan, com un espectre, apareixia i desaparexia, de prompte no hi era, però sempre tengué la virtut de trobar-nos, fossim on fossim, per lluny de Mallorca que ens haguéssim fet.

És com si el ves, a la casa de la Font dels Morers, teníem a la casa aigua corrent –de la font-, damunt una era, rodejats de mates de murta, es veia l’illot del Pantaleu guaitar davant Sa Dragonera, una nit de lluna plena d’agost ens esbravarem de parlar i parlar, de totes les merdes d’aquest món i de tots els desitjos que poblaven els territoris del nostre  futur.

Un dia vaig sentir la seva moto, érem al casalot de Can Canals – Don Mariano feia ballar un ou damunt el raig del brollador de la clasta, deia que ho havia aprés per Catalunya-. En  Joan  venia a dir-me que partia i si li podia deixar alguns doblers. Li havien contat que al nord de l’Afganistan la terra era barata i que les pells de les guineus que es comercialitzaven per allà, li serien un bon finançament. L’escoltava, fuma que te fuma, amb aquesta punta d’irrealitat que t’entra, cremant canastros de verdura a la salamandra de la gran sala. Com d’altres vegades, no sabia si anava de berbes, com quan s’havia tret el carnet de conduir de primera especial per poder manar  camions de gran tonatge per travessar tota l’Àfrica, fins al Golf de Guinea, havia de carregar de roba de tons fluorescents que bescanviaria amb queixals d’elefant, deia, i es descotorrava de rialles.

Era un bon mariner i la vela, ho puc ben assegurar, no tenia secrets per a ell, son pare l’havia ensenyat bé, “era l’únic que li preocupava de jo”, sempre ho comentava, “res pus, ma mare morí massa jove”. Amb un filet de cotó penjat al màstil com a únic instrument, sense cap aparellatge técnic haviem anat i tornat del Carib. Durant una galerna, a la tornada, un servidor s’havia agenollat creguent morir, ressant  el “Señor mío Jesucristo...”, en castellà, com el m’haviem ensenyat les monges agustines, tan acollonat estava. En Joan al timó, cantava a les totes el “Moon shadow” de Cat Stevens.

De totes les eixides i tornades, un pic se n’ anà de bon de veres. Després d’un mesos al Pirineus, al mas que en Quique i na Brígida s’havíen comprat –quins altres, aquests, de la cria de cans de bestiar mallorquins, a la London School of Economics, a vendre herbes aromàtiques i mel al mercadet de la Plaça del Pi de Barcelona-, en Joan , partí cap a Afganistan, un país on encara hi havia com un rei que comandava, la invasió russa no havia provocat el que passà després, amb l’ascens al poder del Talibanisme i tota la resta.

D’Istambul demanà més doblers, que li enviarem a una adreça de la “poste restante” de correus, convençuts de què tornaria enrera. A Turquia s’havia topat amb en Julià  i la “Pastora” –un havia abandonat el seu institut  i l’altra la fleca de la seva família a Gràcia i un primer homo enlluernat pel “Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations” de Raoul Vaneigen-, havien acabat visquent a ca nostra –ella en un llit calent i ell a una cama-turca dins el rebost-, en una època on una tropa de brasileiros, dormien a l’entrada que era molt gran, i en Llorenç, que feia de soldat, recitava versos obsesionat per J.V. Foix. Descrigueren en Joan, com sempre, amb amics i rient, al barris del port de l’antiga Costantinoble, bevent i fumant i sense un puta duro.

Segons sabérem, molt més tard, davant l’American Express, agafà un bus ple de xusma i hippies, comandat per un holandès que havia estat mecànic i que feia la ruta Amsterdam-Nova Delhi. Ell, arribà a comprar un parell o tres de quarterades al Nord de Kabul. En Toni C. el seguí, poc després, i pensam que encara hi deu esser, si és viu. En Joan no hi durà gaire, perquè ens assebentarem de la seva arribada a l’Índia a través de les informacions que ens donaren uns familiars de l’ambaixador Nadal, que era mallorquí. Sabérem que l’hagueren d’anar a cercar a una espècie d’ermita per dins la regió de Caixemir, terra de sijhs, aquells de turbant disforjo damunt el cap.

A la fi quedà enrrocat a Goa i enrrollat. Al principi enviava material de tota casta, fins i tot roba i espècies i perfums -encara odii el patxulí i tota la vida serà així- a uns amics de Barcelona. Després el seu rastre s’anà esvaïnt i esvaïnt. Fins que avui, en Manel  que ara, després de passar per formador a seminaris de marxisme és “trainer” de PNL i endevinador professional, després d’haver trepijat els antres més cars d’Europa i les presons més xareques de la península Ibèrica, em diu que en Joan C. és mort. Pobret. Abans de morir digué dues coses. Una : que som d’enfora ! i l’altra : vatuadell me mor! El me vaig imaginar, no és molt original, em sap greu,  com n’Orson Welles a Citizen Kane, el seu darrer mot, Rosebud, que li serveix d’hermenèutica per interpretar la vida i les carències sentimentals del personatge. No puc, ni en sé. Que som d’enfora! D’on ? De Mallorca ? Vatuadell me mor! Fa mal fer-li una lectura a l’inrevés a la vida d’en Joan. La seva companya, una tailandesa, filla d’un músic que es passejà per Europa amb un cert èxit simfònic i que arribà a aprendre un poc de català, ho contà a un germà seu, ara  empresari turístic de l’oferta complementària –abans es passejava amb un Ducati 350- que anà a cercar...res. No res  quedà d’ell. Una ventada, l’endemà que l’haguessin cremat, espargí les seves cendres per damunt una platja de Goa, bruta m’imagin i plena de buines d’aquelles vaques sagrades. Vatuadell me mor! Tan enfora!





300 "MEL I SUCRE" I EL SETGE A LA PREMSA FORANA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2005 20:40

Dues notícies encadenades. Per una part, la revista local del meu poble, "MEL I SUCRE" de SANT JOAN de Mallorca, celebra la sortida del seu nombre 300, vos adjunt l'article que hi sortirà publicat, la setmana que vé. Per un altre part l' "ASSOCIACIÓ DE LA PREMSA FORANA DE MALLORCA" ha publicat una editorial conjunta de les 46 publicacions locals que en fan part, en la qual s'acusa al Govern de les Illes Balears i al Consell Insular de Mallorca de retirar-los la seva publicitat institucional i diverses ajudes,  amb la qual cosa han agreujat la seva precarietat; també adjunt aquest editorial titulat "El setge a la premsa forana".


MEL I SUCRE ( “300”) , una bona eina de comunicació.

Climent Picornell

La Premsa Local, la varietat comunicativa de petites publicacions que informen dels entorns més propers -aquí a Mallorca se l’anomenà “Premsa Forana”- ha tengut un paper molt important en la vehiculació de la informació. Cada una de les publicacions en el seu redol d’influència,  i un paper més transcendent si les analitzem en el seu conjunt. MEL  I  SUCRE és una d’elles, des de fa molts d’anys i des de fa tres-cents números.

Aquestes publicacions periòdiques, la majoria d’elles mensuals, tengueren un creixement important amb la venguda de la democràcia, durant el post-franquisme, de tal manera que els anys vuitantes circulava la xifra de trenta mil exemplars mensuals, entre totes elles (una quarantena), que augmentà a finals dels anys noranta a més de cinquanta mil. La seva repercussió s’avalua entre els 100.000 i els 150.000 lectors, tot i que el càlcul d’aquesta xifra és dificultós, dona una idea de la seva transcendència. La majoria d’aquestes publicacions,  lligades a associacions sense ànim de lucre, es publiquen en català. Aquestes són dues de les virtuts que cal reconèixer. Han apropat a la gent la informació més directa, cosa que deixaven de banda els diaris, per exemple, i, a falta de premsa en la nostra llengua, ocuparen aquest espai i familiaritzaren molta gent amb el català als mitjans escrits. L’ “Associació de la  Premsa Forana “, amb seu a Sant Joan, és el seu referent. No sense problemes, en aquests anys de canvis, amb la irrupció d’altres mitjans de comunicació i amb les dificultats, sempre inevitables, però evitables, de la supervivència d’aquest tipologia de projectes basats, encara molts d’ells, amb la cessió gratuïta d’esforços d’un grup de gent, com és el cas de MEL I SUCRE a Sant Joan. La necessitat de subvencions, o de subscriptors, o de publicitat, o  l’adaptació als nous mitjans d’impressió són alguns del problemes amb els quals es toparan de cada vegada més aquesta tipologia de canals comunicatius, que, sense dubte, acompleixen un servei, ara per ara, insubstituïble, tot i que convendria que s’adaptassin, progressivament, a les noves tecnologies i molt en concret que omplissin el seu espai a Internet, sense deixar el seu redol.

MEL I SUCRE ha acomplert en els seus tres-cents números aquestes dimensions anteriors i alguna més. Ha informat de Sant Joan i ho ha fet en català, però a més a més, ho ha fet amb “professionalitat periodística”, separant adequadament la informació de l’opinió particular o partidista. Amb les topades conseqüents que això comporta. Hi hauria d’afegir dues virtuts més, que converteixen MEL I SUCRE en un dels millors productes que es fan en aquesta franja informativa. La primera és que ha estat persistent, si bé ha passat diverses etapes, i diversos equips de gestió. Vull  ressaltar la tasca d’en Joan Font, que desde el primer dia hi col.laborà, i durant molts d’anys aconseguia “finalitzar” i “fer arribar” el producte a les llars santjoaneres i ho personalitz amb ell i hauria d’augmentar el nombre i els noms de més gent, ja ho sé. Però moltes d’aquestes tipologies de publicació, o desapareixen, o baixen la seva freqüència i, gran part de la seva efectivitat informativa, rau en què surtin quan toca : si és cada mes, idò cada mes. I en segon lloc, MEL I SUCRE és un producte de qualitat, ja he esmentat la seva qualitat conceptual, però em referesc ara a la seva qualitat d’imatge i d’impressió, amb això ha demostrat una adaptació al món de les noves tecnologies, fruit de la connexió d’alguns del seus redactors amb les tasques professionals de l’impressió, la composició i la imatge gràfica. Alguns productes de la premsa forana tradicional no  l’han feta a aquesta adaptació, en més d’un sentit.

Així ho veig, MEL I SUCRE , nombre darrera nombre, s’ha convertit en una vertadera crònica del que ha passat al poble de Sant Joan de Mallorca, ho ha fet en la llengua del poble, el nostre bell català de Mallorca, i ho ha sabut fer amb un alt contengut conceptual; evolucionant desde les primeres revistes ciclostilades, passant per  les fotocopiades, fins a ara mateix, imprès a tot color en les cobertes i les contracobertes –on hi vehicula una fotografia del seu col.laborador ja desaparegut, el fotògraf santjoaner Climent Picornell- i amb un alt grau de qualitat tècnica en el seu interior.

Dimensionat, és un adjectiu que es sol emprar per aplicar a les infrastructures  que són adequades a la seva funció i sobredimensionat quan s’excedeixen. Deixin que usi l’adjectiu de sobredimensionat per aplicar-ho, en aquest cas positivament, a la revista MEL I SUCRE. Sempre que la rep trob que sembla una revista d’un poble molt més gran, podria ser perfectament un setmanari d’una ciutat cap de comarca. Tot un luxe pels santjoaners, del qual en gaudim gràcies a  la dedicació d’un grapat de persones. Per molts d’anys. I a pensar ja en el nombre 301, que aquesta és una de les servituds del periodisme i de la informació.


(Seu de l'Associació de la "Premsa Forana de Mallorca" a Sant Joan)

Editorial Conjunt de les 46 publicacions de la PREMSA FORANA DE MALLORCA
EL SETGE A LA PREMSA FORANA


Vivim una època en què la comunicació travessa un moment d’esplendor. Mai cap societat no havia estat tan connectada a la resta del món per saber què passa, ni havien existit mai tants instruments al seu servei: des de la televisió al telèfon mòbil i els missatges, passant per internet, els diaris gratuïts, la premsa escrita, les revistes...
Les institucions de les Illes Balears, ben atentes, han captat aquesta aparent facilitat per arribar al ciutadà i han augmentat el pressupost dedicat a comunicació i a publicitat. Els gabinets de premsa han proliferat espectacularment, les campanyes publicitàries són constants, s’han destinat partides importants a subvencions als mitjans de comunicació i... fins i tot, s’han creat una ràdio i una televisió públiques per ser present, el Govern, en el pastís comunicatiu i tenir-hi una veu pròpia, sense intermediaris.
Intencionadament oblidades pel poder, però reconegudes pel poble, han restat marginades una cinquantena de petites publicacions que romanen fora de les campanyes de publicitat i dels augments dels ajuts institucionals que monopolitzen mitjans més potents. La Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ha deixat de convocar els ajuts econòmics per a la premsa en català. El Consell de Mallorca ha fulminat els dos convenis amb els que finançava una part simbòlica de les despeses d’impressió de les publicacions de la part forana de l’illa. Les institucions en general es neguen a inserir les seves campanyes publicitàries, teòricament de l’interès de tots els ciutadans, a la premsa forana.
Però la premsa forana -i tu, amic lector, ho sabràs millor que ningú-, és una de les baules més importants en el procés comunicatiu de tot mallorquí, perquè t’informa d’allò que més t’interessa, que és el que passa el teu voltant més immediat, al teu poble, a la teva gent, a tu mateix. És el que més t’afecta.
El 60% de la població mallorquina és lectora d’alguna de les publicacions de l’Associació de la Premsa Forana de Mallorca. A l’any editam 1.600.000 exemplars, 35.000 pàgines diferents –la pràctica totalitat en català- dedicades als pobles i a la seva gent. Som 1.200 persones que hi treballam, quasi totes sense cobrar res a canvi, però es necessiten 5 milions d’euros per mantenir aquesta estructura comunicativa tan nostra i tan arrelada, com ho prova l’existència de mitjans amb més d’un segle de continuïtat.Volem denunciar una situació d’injustícia envers les 46 publicacions agrupades a l’entorn de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, assetjades tant pel Govern Balear com pel Consell de Mallorca amb la clara intenció de fer-nos desaparèixer.
Volem denunciar que les institucions no protegeixen el ciutadà, que té dret a rebre informació veraç d’allò que succeeix al seu voltant a través dels mitjans de la part forana de Mallorca, que es volen fer callar.
Volem denunciar que ni el Govern ni el Consell no són favorables al que diu la Llei de Normalització Lingüística sobre el dret del ciutadà a rebre informació en llengua catalana, perquè han eliminat els ajuts a la premsa en català.
Volem denunciar que els nostres polítics es miren l’illa des de Palma, i com que la premsa forana a Palma no hi té gaire transcendència fan com si no existís.
Volem agrair als nostres lectors i anunciants la seva fidelitat al llarg de tants anys. Ells ens coneixen, saben que el de la premsa forana és un periodisme ben fet, exacte i precís. Si no fos així ells ho haurien notat i ens haurien deixat de llegir.
Demanam una rectificació tant del Govern Balear com del Consell de Mallorca, perquè estan posant en perill tota una xarxa comunicativa insubstituïble, fonamental per les relacions humanes, socials i culturals dels 46 pobles en els que som presents.
I demanam una protecció més duradora i menys arbitrària de les publicacions locals a través de la redacció d’una llei reguladora de les subvencions als mitjans de comunicació, així com de les campanyes de publicitat de les administracions adreçades a tots els ciutadans, i no només a una part de la societat.



«Anterior   1 2 3 ... 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 ... 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb