Climent Picornell

Plouran ecotaxes

Climent Picornell

Plouen propostes de noves ecotaxes. Afegides als centenars de taxes i tributs d’entrada, aeroportuaris o turístics que existeixen pel món. Sarkozy en vol posar una a tota Europa per ajudar el clima. Àngela Merkel a partir de 2011 farà pagar una taxa “ecològica” a qui viatgi amb avió fora d’Alemanya, Lufthansa calcula un cost de 16 euros més per billet, recaptant prop de 1.000 milions d’euros anuals, més que tot el benefici del sector aeri. Ahir, Jordi Hereu, batle de Barcelona, després que hagués sortit la idea de cobrar una taxa als turistes que viatgen a la ciutat per part d’un dels detractors de l’ecotaxa balear, l’hoteler Joan Gaspart com a president del consorci Turisme de Barcelona, Hereu diu que sí, però que s’hauria de fer a nivell de tot l’estat. I així... Ja veuen que l’ecotaxa balear que derogà el Partit Popular, per fer contents els seus aliats, els hotelers, amb l’ajuda indispensable de José Mª Aznar, l’acabaran imposant –hotelers diferents i alguns polítics conservadors- a altres bandes i el que és més paradoxal, cobrant als qui vénen a Balears, però invertint-la als seus països.

No sense oposició, tot s’ha de dir. A Àngela Merkel -que vol que la taxa mediambiental aèria s’estengui a Europa- ja li han sortit les patronals diguent que ja paguen a bastament els avions, fins i tot per les emissions contaminants o que una taxa semblant va anar malament a Holanda i la llevaren –“recaptà 300 milions i causà pèrdues indirectes de 1000”, o que tot és afany de recaptar per apaivagar el deute públic, Merkel ja augmentà l’IVA fa temps i també imposarà una taxa sobre la indústria nuclear. En aquest sentit  la ministra d’economia d’Espanya ja té la proposta de creació d’una nova taxa turística, “seguint l’exemple de l’ecotaxa que s’aplicà a Balears”, que pagarien els turistes que visiten Barcelona. La taxa reduiria el dèficit municipal i es destinaria a millorar la neteja i la seguretat molt deteriorades –els residents ho manifesten reiteradament-,  per l’arribada massiva de turistes. El batle recolza la iniciativa si és fa a nivell estatal i es possibilita a totes les ciutats que ho vulguin. Es podrien recaptar 20 milions d’euros, però determinats hotelers s’hi oposen adduint que els preus dels hotels ja són cars, i ara més  amb la pujada de l’IVA, i per tant un euro o dos més per estada provocarà desercions. Vull recordar que a França des de l’any 1919 és en vigor la Taxe de séjour que grava les estades turístiques.

Una altra cosa és el debat, afegit a la taxa de Barcelona, de voler justificar perquè va anar malament l’ecotaxa de Balears. “Per què fracasà l’ecotaxa de Balears? Perquè es dedicà a tot menys a promocionar les illes. Aquí l’hem de cobrar en un sol pic, per estada, no per nit, com a França, un euro o dos i dedicar el 100% a promoció” diu Gaspart. Ala idò. En podem fer un màster els illencs. Fou l’ecotaxa (2001-2003), a part d’una recaptació –un euro per turista i dia als establiments legalitzats-, el catalitzador d’un debat general sobre l’economia i la societat de les illes Balears. Un debat maniqueu, sense matitzacions, que feu sortir  a primera línia el paper dels hotelers, contra el Pacte de Progrés que, segons ells, amb la taxa atacava els seus interessos, que coincidien amb els interessos del turisme i, de retruc, amb els interessos generals de la societat balear. El debat  es tenyí de ressentiment. “Nosaltres”, venien a dir els hotelers, “que érem en el moment adequat al lloc adequat, arriscant els nostres doblers,  hem aconseguit que aquesta societat, endarrerida i poblada d’indígenes sense sabates –com vaig sentir dir a un-, sortís del seu retard, la situarem a les cotes més altes dels benestar -amb alguns efectes col·laterals indesitjats però inevitables-, i ara apareixem com els dolents, discriminats per ser legals, cobradors de taxes, responsables de la destrucció ambiental, depositaris només dels guanys”, que –segons l’ideari popular- situen en gran part a l’exterior... En el discurs un factor determinant era el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista que es conegué com a “Pacte de Progrés”.

La derogació de l’ecotaxa fou obra del govern de Jaume Matas. Fou substituïda (?) per unes anomenades targes verdes o fundacions sostenibles que tan sols han recaptat misèria. No cal afegir que l’actual Pacte de Progrés ni se n’ha volgut recordar de la “seva” ecotaxa, i per el·lipsis demonitza qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar, carregant-li quasi en exclusiva el mort. Les ordres són taxatives: no fer ones, fer cas als hotelers, perdonar-los les culpes –i sinó vegeu el Decret Nadal-Barceló- i no basta la justificació del pacte de govern amb la Conselleria de Turisme en mans d’Unió Mallorquina o la crisi.  Diu el president Antich: “El turisme representa el 60% de l’activitat directa i el 80% de l’indirecta a Balears, per tant qualsevol política ha d’impulsar el turisme i tenir en compte la seva repercussió en el sector, el govern aboga per una política de col·laboració amb els agents socials i un criteri de transversalitat”. Molt bé. Però res d’ecotaxes, ja va bastar la brega sistemàtica que li plantejaren els hotelers, aliats, a sang i foc, com ara, amb el Partit Popular; basta recordar el president de la major cadena hotelera festejant el triomf de Jaume Matas o les declaracions de l’hoteler de la melena blanca fent lulea dels efectes positius psicològics de la supressió de l’ecotaxa.

El turisme augmentà les classes mitges, de les quals les Balears havia mancat. Una de les seves innovacions més singulars, més que l’aportació d’una nova burgesia (hotelera). Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, bé, però a partir d’aquí no val imposar l’axioma caciquil de “no mossegar la mà, baix cap concepte, de qui et dona menjar”. I ho puc discutir, fins i tot,  amb aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre els altres li reien la gràcia- per mor de l’ecotaxa : “Habrá que quitar al president o matar al conseller”; era el mateix que comentava “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. Aquesta, en concret, no era la burgesia il·lustrada que esperàvem. “Lobby de pressió econòmico-empresarial”, i poca cosa més. Una altra cosa és que amb la victòria sobre l’ecotaxa és pensin que comanden  més del que en feien comptes. Deu ser dur que t’enfloquin la responsabilitat d’haver de dirigir un país, malgrat ho hagis de fer des de la penombra del poder fàctic.

La gent hi estava, i hi està, a favor. Es compraren possessions a vorera de mar, fa una setmana s’inaugurà un centre cultural a Palma, encara amb els doblers de l’ecotaxa derogada. Si hagués continuat s’haurien recaptat a dia d’avui molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hagués pogut fer? Per això va fracassar l’ecotaxa, pel tour de force guanyat pels hotelers. I ara no en tenim pel desinterès -tàctic?- de l’actual Pacte de Progrés. Però tornen les propostes de taxes diverses, en plouran, ja sigui a través d’Europa, ja sigui a través de ciutats turístiques. El que és just i no entra per la porta, sol acabar botant per la finestra.

__________________________________

IMATGE: Pintura de RENÉ MAGRITTE

Per jardins d’altri, a l’estiu

Climent Picornell

Com un ferrer sense encruia. Així va un servidor fa un parell de setmanes. La mort de la mare l’empeny:  “No es talla el cordó umbilical quan un neix, no, és talla quan la mare es mor”. En aquestes, enganx un brigadista de la guerra del 36-39 a un programa de televisió rememorant la batalla de l’Ebre, un home alt, digne, 96 anys. Li demanen on resideix, segons ell, la felicitat, sense dubtar-ho un segon respon: “Tot allò que estimau i no vos agradaria perdre, disfruteu-ho mentre ho tengueu. En això tan senzill hi trobareu la felicitat d’aquest món”.

Passen els anys, passen els dies, i quines coses van quedant? L’orgull mal embastat; l’ambició mal digerida; el retorn al gust per les coses senzilles; el plany per les coses que un no ha fet; el dolor per les que vendran, segurament, mal dades; els teus; els teus amics… Em prepar per redactar una Oda als covards i una Elegia per als  valents; una Oda als insatisfets i una Elegia per als  contents; una Oda als  immadurs i una Elegia per als  adults… En aquest punt servidor repensa la seva dificultat per entrar en el món dels grans. M’enganxa la memòria a La cançó dels vells amants de Jacques Brel: “...Il fallait bien passer le temps / Il faut bien que le corps exulte. / Finalement, finalement / Il nous fallut bien du talent / Pour être vieux sans être adultes” ( ...Ens va fer falta molt de talent / per ésser velles sense ésser adults). El colofó del no fer-se grans, síndrome de Peter Pan per delegació materna, el posa Jorge Luis Borges. Sa mare diu al cambrer: “El niño no bebe vino” (Borges tenia 60 anys quan succeïa això).

I ja que anam de cançons... A un funeral l’organista toca Imagine de John Lennon. Ja havia sentit dins altres esglésies Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, amb lletres afegides de caire cristià. A part o no de l’idoneïtat, el cas de Lennon és més curiós. Diu la lletra: “Imagine there's no countries / It isn't hard to do / Nothing to kill or die for / And no religion too...” ( Imagina que no hi ha països / No és massa mal de fer / Res per qui matar o morir / ni tampoc la religió...), sonant en una cerimònia religiosa, em va fer pensar en les paròdies d’aquest món, de les de l’altre encara no en puc parlar amb precisió.

Aquesta mescla moderna de cristianisme amb el que sigui, fins i tot amb el marxisme, confegeix còctels transversals i estrambòtics. La setmana passada moria el jesuïta Díez-Alegria representant de la teologia de l’alliberament. La seva tarja de presentació deia: "José Maria Díez-Alegría. Doctor en Filosofía y en Derecho. Licenciado en Teología. Ex profesor de Ciencias Sociales en la Universidad Gregoriana. Jubilado por méritos de guerra incruenta. Calle Martos, 15. Pozo del Tío Raimundo". Manifestava: "El que jo era és hegelianament anti-antimarxista" (jugant amb la teoria del filòsof sobre la tesi, l’antítesi i la síntesi), "La crítica que fa Marx del capitalisme és vàlida. Mai em vaig llegir El capital, però sí altres llibres seus, i a Rebaixes teològiques de tardor vaig escriure un capítol titulat ‘Records a Marx de part de Jesús’ en el qual contava que vaig tenir un somni en el qual Jesús se’m presentava i em deia: 'Escolta, i aquest Carles Marx, del que tant parlen escandalitzats els meus deixebles actuals, què em dius d'ell?'. Llavors jo li recitava alguns textos de Marx, i Jesús em deia: 'Mira, si veus a Marx, digues-li que no està lluny del Regne de Déu". Díez-Alegría citava Hegel. Crec que fou Hegel qui digué que “La Història s’ha de repetir per ser intel·ligible”. “Efectivament”, va dir Marx, “primer com a tragèdia i després com a farsa”.

Com una carambola de la nostra petita història, me crida Maria Bauçà, filla del poeta felanitxer Miquel Bauçà (1940-2004) que havia llegit a un apunt del meu blog que servidor havia comprat una resta d’edició del llibre de son pare Notes i comentaris, i que n’oferia a la gent; a veure si n’hi podria arrambar un. Ho faig amb molt de gust. Els recit uns versos del llibre. 54:  “I el tros aquell / l’empenyorava / dins l’aldarull. / Madò Requènsia / amb una hortènsia / feia un nigul.”. 59:  “Llenega l’infant molt  llépol / dins un plat de porcellana. / El mossèn, amb una espelma, / estira la persiana.”

Per continuar amb literatura... Aglapesc una classificació de la literatura eròtica en quatre nivells progressius: 1.- Dolç; 2.- Humit i calorós; 3.- Crepitant; 4.- Abrasador. Em remet a una altra  classificació dels llibres, segons Oscar Wilde. 1.- Llibres que s’han de llegir (com les Cartes de Ciceró); 2.- Llibres que s’han de rellegir (els de Plató o de Keats); 3.- Llibres que no fa falta llegir (el teatre de Voltaire). Google Books és un projecte per escanejar milions de llibres i posar-los a l’abast de tothom a Internet. Una lloable realitat amb algunes errades. A l’hora de classificar-los per temàtiques se suposa que una màquina ensinistrada se n’encarrega automàticament. Vegeu alguns exemples. Mae West: una icona en blanc i negre, ha estat classificat a l’apartat de llibres religiosos, supòs que per la paraula icona. El llibre de Susan Bordo, Un pes insuportable: el feminisme, ha estat enviat a llibres de Salut i Esport. Robinson Crusoe a Passatemps. Madame Bovary a Antiguitats. Moby Dyck a Ordinadors. L’amant dels moixos a Enginyeria. Fulles d’herba, l’extraordinari poemari de Walt Whitman, figura a llibres de Jardineria. En fi, errades menors de la modernitat. El Catàleg dels drets d’autor ha estat classificat, molt encertadament, a Drames.

Jesús García Marín, que corr per tot el món, em fa arribar algunes frases recol·lectades per jardins sud-americans. Al creuar la frontera de Nicaragua un cartell prevé al turista: “¡Cuidado! ¡Ni lo intente! Aquí no aceptamos mordidas”. A Acapulco, a la peana de l’estàtua del qui fou president de Mèxic Juan N. Álvarez una inscripció: “Pobre entré en la presidencia, pobre salí de ella”. I finalment  a l’església de San Luis, Argentina, una gran pancarta avisa al transeünt: “Déu és molt més gran que els teus problemes”.  Per si no bastàs, a un comentari de blog d’en Jesús, hi afin una reflexió d’Alberto Vázquez-Figueroa, que transform en metàfora de la sortida de la crisi: “La llumeta que alguns pensaven entreveure resultà ser un tren que venia de front a tota velocitat”. “Volíem reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres” és una frase atribuïda al president Zapatero qui fa pagar als més dèbils els plats romputs per altres. “Si això és sa llei, a ca una puta sa llei!”, diu el sheriff desenganat, llevant-se l’estrella del pit i tirant-la amb ràbia en terra, al western felanitxer d’en Maikel Figaseca Bona Terra per morir. Podria ser un preàmbul, però és el final.

Rondalles, llegendes urbanes i altre fems d’Internet

Climent Picornell

Ahir al correu electrònic vaig rebre un advertiment de què no obrís cap missatge amb un determinat arxiu afegit, es cremaria tot el disc dur (“m’ho ha dit un informàtic”). Poc després un altre em demanava que constestàs una enquesta de El País sobre l’ús de les llengües que no són l’espanyol al Senat (“ara per ara guanya el no”). Feia un dies m’havien rebotat un PowerPoint on s’explicava què havia de fer si em pegava un infart: tossint de forma desaforada arribaria a urgències, i em salvaria. A més d’això, spams i altre fems internetià em prometen mètodes infalibles per allargar-me la perdiu, viagres a bon preu, loteries amb premi. Tot forma part d’una bateria de rumors, falsedats i enganya-bobos moderns.

Un hoax és una falsa alarma per crear confusió, distribuïda per Internet provoca una cadena de missatges. Un engany que utilitza la bona fe per espargir-se (alertes de virus fatals, advertències religioses, urgències de solidaritats diverses, mètodes per fer-se ric...). De les radiacions del mòbil, “com qui dur un microones damunt”, fins a les malifetes als aliments (llet caducada repasteuritzada i revenuda o l’avís de que la dioxina, verinosa, s’allibera de les botelles de plàstic). Una llista d’additius alimentaris cancerígens de l’hospital de Villejuif -que ho ha negat- fou de les primeres en circular. Com quan es deia que masturbar-se feia tornar cecs o com aquelles oracions que si no reenviaves t’aplegava una desgràcia. Existeixen webs encarregades d’inventariar i desmentir aquests rumors, com Hoaxbuster i Hoaxkiller. Aquestes cadenes enllacen directament amb els Foaftales, acrònim de Friend of a friend tales -històries de l’amic d’un amic- al cap i a la fi sempre han succeït a altres. Són falsedats però amb advertiments: alerta, no hi ha cura per això! (Desodorants que provoquen càncer de pit, xinesos menjant fetus, robatoris d’òrgans humans per a transplantaments, profecies de Nostradamus lligades als atemptats a les torres bessones; vius amb el Progesterex una droga inexistent que usen els violadors per aconseguir els seus fins...).

L’altre concatenació és amb les anomenades llegendes urbanes, per oposició a les antigues llegendes d’arrel rural. El terme designa una història recent que mai ha succeït, explicada com si fos certa. Contes extravagants amb un rebossat de credibilitat. No hi ha mai un testimoni directe, és per tant un foaftale, les cites d’autoritat  no són resseguibles. Exemples: una vaca cau d’un avió militar i enfonsa una barca de pesca; un treballador llenega dins un enorme encofrat de formigó i hi queda enterrat; encenedors que exploten amb la força d’una bomba i seccionen cames; animals trobats dins aliments envasats o a menjars de restaurants, amb predilecció per les rates als xinesos i les cuques molles a les paelles; cavalls fent pets mentre la reina d’Anglaterra passa revista (és al YouTube).

Rolf W. Brednich  a L’aranya i la iuca, L. Dégh o J. H. Brunvand fan referència a centenars. El títol és per la planta de la iuca que, duita d’un país llunyà, amaga taràntules verinoses, cavall de Troia modern, entren dins ca nostra; o la d’una dona a qui tallen un dit a un semàfor mentre esperava, per robar-li l’anell; o bonys que quan els rebenten surten cucs enormes... No són més que versions de la rondallística de sempre que arriben, no per la literatura oral, sinó a través de l’ordinador, provocant inquietud, talment com succeïa als contes dels Grimm. Existeix una International Society for Contemporany Legend Research. Aquí, B. Moya (Llegendes urbanes i relats suburbials) o A. Nogué, que ha recopilat les del llac de Banyoles, on hi ha un monstre, tan fals com el del llac Ness. Conta Nogué que algú es va tirar a l’estany de Banyoles, a la part més fonda i va desaparèixer, anys després el retrobaren venent cacauets al Born de Palma! Meravellós. Em recorda la mort del ciclista sineuer Alomar, segons la llegenda urbana atropellat per un parent d’en Franco. En Cabrit i en Bassa torrats? O Anníbal i Cristòfol Colom nascuts aquí? El salt de la Bella Dona, és la llegenda “urbana” més hermosa que tenim (un home sempenteja la dona per un penya-segat i quan arriba a Lluc ella resa davant la marededeueta). Raptes de nins per fer-ne sabó fluix (alerta amb els desconeguts!) es mesclen avui amb els cactus que, diuen, absorbeixen les radiacions nocives dels ordinadors. Hi ha un Libro negro de las leyendas urbanas, bulos y rumores (Si s’orina dins una piscina es tenyeix de groc o l’explosió d’una pròtesi mamària a Ana Obregón), un programa de TV3 o Miquel Ferrà (Llegendes urbanes de la postguerra a Mallorca), enllacen amb les 132 que G. Valero conta de Palma, de la mata escrita de Ramon Llull al cap del moro del Born; C. Valriu i T. Vibot també en saben. Més de per aquí: L’aigua subterrània de Mallorca prové d’un riu dels Pirineus; Els xuetes no fan sabonera quan es renten; La Tramuntana forta empeny al suïcidi als menorquins...

Del licantropisme dels homes-bèstia a la criptozoologia -monstres inexistents- tot és més vell que el pastar, dones d’aigua –amb na “Mariaenganxa” de pous i cisternes estirant els infants que s’hi aboquen-, calamars gegants, el retorn dels dinosaures, es relacionen amb ciclops extraterrestres o amb un homenot desenterrat, de més de 20 metres, del qual hi ha centenars de fotografies... a Internet. Walt Disney, ultracongelat, en espera de que l’home resolgui el petit problema de la immortalitat. Catalina de Rússia morta en ser penetrada per l’enorme fal·lus d’un cavall. La suposada mort d’en Paul McCartney. Un vídeo joc, el Polybius, d’efectes devastadors. Pel·lícules “snuff” amb assassinats reals. Ovnis o relíquies estranyes -n’hi ha que pregonen que Jesucrist era homosexual-, plomes de l’àngel de l’Anunciació, l’arca de l’Aliança spielbergueriana, trinxes de les capes dels Reis d’Orient. Bill Gates, de Microsoft, recompensa enormement algú que l’ajuda a canviar una roda (a les rondalles ja passava, quan s’ajudava a una jaieta que era en realitat un fada o quan es compartia un tros de pa amb un pobre que resultava ser el Rei). El Rumeur d’Orleans: als provadors de roba es segresten dones per fer tracta de blanques. De les més famoses: un submarinista xuclat per un hidroavió apagafocs que després apareix mort. Més? Hi ha un engolidor gegantí: el triangle de les Bermudes; Hitler, Kennedy, Bruce Lee encara són vius, com Jim Morrison de The Doors. On enterren els xinesos els seus morts? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Les clavegueres plenes de cocodrils, la gent els hi ha anat amollant quan s’han fet grans. Els americans no han arribat mai a la Lluna. Falsos autoestopistes amb una bossa plena de ganivets o destrals. Drogues a les calcomanies que els infants s’aferren a la pell. La contaminació de la SIDA, per venjar-se els infectats.

Són producte del nostre temps però amb patrons tradicionals, reforçats per la inseguretat actual que provoquen el temor a les tecnologies, a les noves malalties, als efectes desconeguts dels transgènics o de les radiacions, les drogues, els costums diferents. També hi apareixen l’odi, la venjança i, poc, el toc sobrenatural. Quan es trobin amb aquest material a l’ordinador, malgrat els tallafocs informàtics, pensin amb en La flor romanial. I esborrin els missatges emprenyadors.

Ciutat és un llibre

Climent Picornell

Veig l’Àngel de la Llotja cada matí quan m’aixec i he pensat més de cent vegades amb el mestre Guillem Sagrera quan el devia esculpir, allà per devers 1445, poc abans d’emprenyar-se definitivament amb els poderosos mercaders. Una temporada vaig ser “el Loco del Ángel” quan escridassava els al·lots que li pegaven pilotades. Fa pocs dies, aprofitant la convidada de l’arquitecte Pere Rabassa i abans que retirassin les bastides que hi havia per a la seva restauració, em vaig poder acostar a les estàtues, passejar pel seu terrat enrajolat de bell nou, palpar totes les gàrgoles de l’edifici. Vaig passar el dit per l’escrit d’una que diu: O com es fret! Que vol dir: “quina fretada que fa per aquí dalt!” Vaig aficar el braç sencer per dins les boques dels monstres que, avui horabaixa abans de posar-me a escriure, escopien aigua a les totes. Però el moment culminant per a un servidor va ser quan em vaig veure cara a cara amb l’Àngel. Li vaig tocar els cabells, les ales, la cara... i el vaig besar. Me diran sentimental, m’és igual. Però va ser així, damunt unes posts de fusta, em vaig treure el casc de l’empresa LLabrés Feliu, i vaig besar tendrament l’Àngel Custodi de la Mercaderia, la més bella estàtua gòtica de Ciutat. El vaig besar a la boca. Home? Dona? Ja saben que els àngels no tenen sexe, o sí. El vaig mirar fit a fit, amb aquell lleuger somriure, i, naturalment, em vaig fer fer un retrat, els dos junts. Passarà a formar part del meu llibre de Ciutat i també dels amors, públics o secrets, de la meva Palma.

Anam a dinar, molts de dijous, tres elements ciutadans per restaurants de Palma, cada pic diferents. És un procés de coneixement urbà a través de la cuina. Obviam els restaurants cars i cercam els de barriada o els del barri antic que tenguin algun detall significatiu, no forçosament del seu menú. Un altre dia parlaré amb més deteniment  d’una guia de restaurants barats de Palma que vaig confegint. Aquest dijous passat el tema anava de les transformacions d’alguns establiments que formaven part de la història urbana, reconvertits en bars o restaurants. Can Ribes o Ca la Seu ara ho són. S’han transformat. Una antiga botiga de robes, amb aquelles peces de tela que les senyores feien treure als dependents a defora per veure millor el seu color, Can Ribes, al pas d’en Quint, ara és un Capuccino. Ca la Seu, la botiga més antiga de Palma, oberta feia cinc-cents anys sense interrupció, havia arribat fins a ara mateix, era un somni entrar-hi, catifes, senalles, espardenyes, vímets... tot penjat, una cosa damunt l’altra, quan els seus antics propietaris, la família Montserrat, se’n cuidaven. Després d’una època curta com a botiga més modernitzada, ara s’ha convertit en un establiment de menjar i beure. Una botiga de robes i una esparteria, dos negocis que no donaven, no eren rendibles vull dir, amb el canvi dels temps s’han reobert, però deixant com a motius de la seva decoració restes del seu antic quefer, ara només com element decoratiu. Si hi entren a beure un cafè, hi veuran peces de roba o senalletes penjades, volguent recordar als nous clients que abans, allò, aquell espai és dedicava a una altra cosa. La discussió entre els comensals dels dijous se mou entre un “està bé”, un “millor així” i un “que tanquin de tot; no puc suportar aquesta memòria malaltissa, aquest enyorament cursi!” No ens posam d’acord.

Més amunt he esmentat el pas d’en Quint. Aquest pas és un dels carrers, carrerons i costes que connecten la Palma alta, la que va néixer damunt el penya-segat on ara hi ha la Seu i l’Almudaina, i la Palma baixa, la frontera de la qual era el llit del torrent de Sa Riera, desviat el segle XVII, després de recurrents inundacions i malifetes, ara ocupat per la Rambla i el Born. El carrer dels Oms, la costa de sa Pols, la costa del Teatre, la costa de Can Berga, la de Can Santacília, la de Can Poderós, la de Can Pisà, el carrer del Conquistador, el carrer de la Boneteria o costa del “Duro”, la costa de la Seu... molts d’ells  a més de costeruts, serpentejants. Una d’aquestes és la costa d’en Brossa que es bifurca amb el pas d’en Quint i mena de la plaça de Cort fins al començament del Born i la plaça del Mercat. Aquí, una experiència única, meravellosa i petita  -i ho dic perquè els ciutadans l’hem experimentada per primera vegada quan érem nins- és la de les seves escalonades. Els escalons són massa baixos i massa amples, de tal manera que per baixar-los d’un a un, s’han de fer les passes massa curtes i per fer-los de dos en dos, s’han de fer massa llargues. El resultat és que es van baixant com arrossegant els peus o fent passetes ridículament curtes o excessivament llargues, com en un pas de ball. Tal vegada no em sàpiga explicar correctament, però els qui són ciutadans i han baixat aquests escalons de la mà dels seus pares o ara mateix, si un frissa, passen a formar part inesborrable de la memòria personal de Ciutat. No exager gens ni mica. Si vostè és de Ciutat i no sap del que li parl, no és, en bon grau, un complet ciutadà de Palma.

Ara els autobusos de Palma xerren. Amb una veu metàl·lica, com d’aparell telefònic, anuncien les properes aturades del bus. Així i tot sembla una veu humana la que ha llegit el text, en espanyol i català. Però, ai las, tot té els seus defectes, menuts i casolans si tant volen. Els posaré dos exemples. Diu la veu: “Pròxima parada Av. Alemanya” i pronuncia Av, no diu Avinguda, diu Av, tal com sona. El paper ho devia dir i si era una màquina, no anava més enllà. Però resulta que la màquina, més persona que altra cosa, pronuncia la lletra r de forma peculiar, diu “pagada”, no diu bé parada, sinó que fa la r com una g, rara. Com un defecte de pronúncia. Això converteix la màquina parlant amb una eina més propera, humana, si ho és, i sinó, també.

Passeig per damunt la Murada mentre les barques del bou entren a port fent una llarga teringa per amarrar i descarregar el peix. Elies Torres explicava les seves intervencions a les murades renaixentistes de Palma que no foren enderrocades, les que van de l’hort del Rei fins al baluard del Príncep. Segons ell, Antoni Gaudí quan treballava a la Seu, quedà admirat per les enormes tapareres que creixien, i creixen encara,  dins les encletxes dels maressos, penjant les més llargarudes del palau Episcopal,  s’hi referia com “les barbes verdes del Bisbe”.

Deia Víctor Hugo: “La ciutat és un llibre”. I Albert Camus pensava que “L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret”. Les dues cites són certes, passam els fulls urbans del nostre llibre a mesura que envellim i coneixem, més i més, la ciutat en què vivim. L’estimam d’una forma personal, única, i, per tant, secreta.

De la desmodernització a la modernitat líquida

Climent Picornell

Quan algú trencava els esquemes tradicionals li deien modern. Però arribà un moment en que el trencadís, i no em referesc al de Gaudí, feu que la paraula perdés el seu sentit i es fes necessari postil·lar-la. Aparegué la desmodernització, el postmodernisme o la modernitat líquida, precisament de les lectures dels canvis de les societats modernes que desaren amb enginy dos sociòlegs que han estat guardonats, ara fa uns dies, amb el Premi Príncep d’Astúries d’Humanitats 2010: Zygmunt Bauman i Alain Touraine.

Els dos, nascuts l’any 1925, han esmerçat el seu quefer analitzant el segle XX. Un segle recorregut per grans transformacions socials, unes mirant cap envant, com el comunisme, el socialisme, l’alliberament nacional i altres cap enrere, com els feixismes o els fonamentalismes religiosos, cercant a la seva manera la societat utòpica perfecta. Un segle que ha vist com els Estats Units, passada la segona guerra mundial, imposaren la seva potencialitat quasi hegemònica, només posada en dubte pels comunismes soi-dissants representants de la classe obrera amb partits marxistes-leninistes. (Winston Churchill: “El vici inherent del capitalisme és el repartiment desigual dels beneficis; el vici inherent del socialisme és el repartiment equitatiu de la misèria”). Un segle que va veure la Guerra Freda, les emancipacions colonials del tercer món, fins que la catarsi social emergent, manifestada en el maig francès del 68, marcà el rebuig d’institucions massa autoritàries com l’estat, l’exèrcit, l’església o... la família. A partir d’aquí passen a manifestar-se una caterva de moviments alternatius, alternatius també a la classe obrera com única protagonista del canvi social. Tot això succeïa enmig d’un desenvolupament econòmic que gestà l’anomenat Estat del Benestar,  treballadors ascendits a classes mitjanes, protegits socialment i sanitàriament, consumint béns que abans només tenien els privilegiats. S’acabà la història? Es demanava algú quan el capitalisme, orfe del comunisme, escampà les idees liberals per tot arreu sense fre. L’onze de setembre de 2001 o la demanda de l’estat mínim, contra l’intervencionisme en les finances, ens desembarcà a la crisi global actual.

Ara passa alguna cosa, grossa. Així es podria coreografiar el conegut axioma: No sabem què passa, i això és precisament el que passa.  És en aquests moments quan hom agraeix lectures del que es creu que passa en l’esdevenir social com les de Zygmunt Bauman i Alain Touraine. D’Alain Touraine va ser de qui primer en vaig tenir notícia a través del seu llibre La societat post-industrial, alguna cosa ja canviava i era post, havia passat una època. A La critica de la modernitat, Touraine, ens albirava que la “desmodernització” posava fi al model racionalista de la Il·lustració i que emergia la ideologia liberal amb una visió del conjunt econòmic mundial de cada pic més lluny de la intervenció dels governs. Desmodernització que es recolzava en la desinstitucionalització i la dessocialització. La primera perquè institucions com la família o l’escola perdien progressivament i acceleradament la seva funció i la segona perquè desapareixien valors socials ben establerts com l’autoritat o el respecte. Els valors personals i individuals apareixien com uns valors de resistència: la subjectivització. La desmodernització és el colofó de l’alta modernitat (la il·lustració), la mitjana modernitat (la revolució industrial) i la baixa modernitat (després de les guerres mundials i els règims totalitaris). El fonament moral de la vida social en l'alta modernitat s’assentava en uns valors comuns, mentre que en l'actual baixa modernitat, les lleis són reduïdes a regles de joc o a simples procediments. Diu Touraine que així no es produeix cap tipus d'integració social ni de comunicació intercultural i aposta per una comunicació a la que s’arribarà amb l’esforç d’unir acció instrumental i identitat.

Estava clar que s’havia acabat la modernitat i entràvem dins una altra època que encara no tenia nom, i li varen encolomar el de postmodernitat. És cert, hem viscut trenta anys de canvis fenomenals amb la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb Internet per senyera, el postfordisme i la deslocalització industrial, la mescladissa multiculturalista generalitzada...  Serà J. F. Lyotard qui li dirà a tot això que emergia La condició postmoderna, negant per analitzar-ho els discursos interpretatius totalitzadors, ja fossin marxistes, cristians, freudians... Entràvem dins una deriva, dins un pensament blan, un pensament dèbil com el va anomenar Gianni Vattimo. Post-modernitat és un apel·latiu que s’aferra com una paparra a aquesta deriva social, societat postindustrial, societat de la informació, societat de consum o -com va anunciar Guy Debord-  La societat de l’espectacle, en què les imatges i els signes substitueixen la realitat, la televisió i l’ordinador passen a ser els viàtics de la realitat o la realitat mateixa, la societat de l’espectacle, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat. Però alguns pensadors, i cal citar D. Harvey, no veuen en el postmodernisme més que un altre camp ideològic d’aquest nou capitalisme, la Macdonalització, les Coca-Cola Societys, etc... Segons Harvey són antics discursos renovats, el canvi constant del capitalisme, una altra etapa amb la mateixa lògica: el consum i el benefici d’uns pocs.

Aqui Zygmunt Bauman amb La modernitat líquida anunciava un nova manera de mirar els canvis. La Postmodernitat, diu, era un terme negatiu, i per tant interí o temporal. Assenyalava que el nostre món no era modern en el sentit tradicional –recordin el que deia Touraine- però que era diferent a bastament per requerir una nova denominació que no trobàvem i li vàrem dir postmodern. Ara sabem, segons Bauman, que la societat actual és d’una modernitat liquida, volàtil i vulnerable; oposada a la societat moderna en la seva fase sòlida, en el sentit que cercava ser duradora i molt resistent als canvis. La modernitat líquida significa que la nostra identitat és torna flexible i relativa davant les diferents mutacions que els individus hem d’afrontar en els temps actuals. Vet ací la lectura de Bauman de modernitat sòlida i postmodernitat cap a la modernitat líquida.

La paradoxa de la cultura dels residus que vivim, tal com ha manifestat Bauman, es resumeix en què aquests productes que rebutjam, simbolitzen la nostra pròpia obsolescència. L'angoixa de sentir-nos inútils i rebutjats hauria d’incitar-nos a una recerca més humil i solidària de l’abraçada humana. Temorosos de ser consumits i llançat al fems, ens defensam darrera els murs de la privacitat fins el punt de defugir el contacte amb els altres a no ser que es faci usant com intermediaris els mitjans de comunicació de masses, la televisió, l’ordinador, el telèfon mòbil. Com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web: “Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció”. Pantalles de plasma, líquides, evidentment.

_____________________________

LA IMATGE ÉS UN AUTORETRAT DE LUCIAN FREUD

Dictats sobre el retorn de les emocions

Climent Picornell

El seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola de roda d’auto, se posava a cantar-li gloses de picat: “Dones que teniu infants,/ i el heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta,  l’endemà de matí camí de la City, les anava cantant. Un dia per Picadilly Circus en cantava una: “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”, davant la indiferència de tothom, un pirat més o manco a Londres. La cosa augmentà de to, quan a l’oficina de gestió de fons –una part d’això que ara en diuen “els mercats”- on feia feina, a un d’aquells edificis rehabilitats dels docks dels Tàmesi, se’n solia anar al wàter i assegut a la tassa repassava el repertori del vespre: “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència.”  Quan es rentava les mans es va veure, ulleres davall els ulls, com unes bosses fosques, de no dormir, i el seu company, Yiu, un xinés que havia conegut quan feien el mateix màster a la London School of Economics, que mentre s’eixugava li deia: ‘Que te passa? T’enyores de Mallorca? Te sent cantussejar en veu baixa unes tonades estranyes, melancòliques, alguna m’ha semblat ben igual que les que me cantava ma mare, al delta del Riu Groc, abans que una inundació se’n dugués ca nostra. Cada vespre hi somiï. Cada vespre me canta. Però no em puc recordar exactament dels tons de les cançons, una d’elles, però, era quasi igual a una que te vaig sentir ahir, mentre donaves ordre de comprar accions al fons aquell que treballes ara. ‘No em passa res’. Li va contestar, però com un calfred, sec, elèctric li recorregué des del forat del cul fins a damunt la closca.

Al poble, a Mallorca, ja li passava. Tot tenyit però d’un insomni cruel i vigorós. Aquella frissor no el deixava descansar de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els cans que lladraven, coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veïnats. Els cotxes de les filles de la casa de davant que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avisassin mai. Sovint pensava com devia ser el descansar a pler. Quina por! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això ell. Li calia tenir esment, fins i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava obedient cada quan li tocava. Fins i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Església, el de l’Ajuntament i el de la veinada de més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, amollava una simfonia. No calia, doncs, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els has de donar corda,  i una “dream machine” de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes que sempre n’hi ha un que xerra. Puntualment, s’imagina que la seva mare, que patia del mateix insomni que ell, ja quan el duia dins el ventre, el crida per telèfon a les set en punt.

Aquell vespre esperava que el padrinet aparegués damunt el comodí, alguna nit hi posava els peus, alguna altra levitava, i si hi deixava els Orfidals per dormir, algun matí els trobava en terra, com un senyal, pensava, que aquell homonet li enviava de què no prengués pus aquella droga suau i dolça, que el posava tranquil un parell d’hores. No se presentà. En el seu lloc, un poc difosa, per damunt el pinte de la finestra es passejava un dona, xinesa, amb els atuells típics del nord de la Xina cantant cançons d’adormir infants, lullabys que diuen aquí a Anglaterra, una era exacta al Vou-Veri-Vou: “Horabaixa post el sol / plorinyava l'infantó./ No ploreu angelet no,  / que mumareta no ho vol. / No ni no, no ni no, / una engronsadeta an es nin petitó. / No ni no, no ni no”. El nin que passejava, de pocs dies, ja duia les mateixes ulleres que en Yiu, el seu company, qui, de forma imperativa, li feia senyes de què escrigués allò que sentia. Amb aquestes, es presenta el padrí, remolest, no va estar molt a cantar fort, més fort que de costum, com si volgués tapar amb la seva veu, la melodia de la xinesa amb l’infantó. Li sortí la vena anticlerical i d’esquerres: “ L’església és un sementer, / petit però dóna bon compte, / i mentre hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé”. Els seus motius devia tenir, els qui  l’enviaren -amb un tro darrera el cap- a una fosa comuna on l’havien executat els seus enemics del poble. Un dia va estar a punt de dir-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador del cuarto i feia com qui fer conya cantant “Montañas nevadas, banderas al viento...” i cagant-se amb en Ridruejo i en Peman i els falangistes del temps de la guerra, de la postguerra i d’en Franco, feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife...

Es despertà, però de despert, era com si es ves a ell mateix fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veure’s per un forat, fent el que estava fent. Era com una pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estás assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Li urgia un retorn de l’emoció per les situacions i per les persones. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs l’existència en una espècie de sessió de cinema continu, i, en somnis, prengués nota del que li dictaven els seus fantasmes.

________________________________

DISSENY DE L'IMATGE: GUILLEM MUDOY

Sis històries de gent normal

Climent Picornell

La nina era vivaratxa i tenia bon cap. Va voler estudiar una carrera. No va passar molt de temps i se va fer un novio, que li va durar poc. Després un altre, i el mateix. No acabava d’anar bé. Els marxava al cap de pocs mesos. Sa mare es preocupà d’aquest comportament quan va entreveure que la seva amiga i confident, era la que li menjava el coco. “No són a bastament per tu, no els agrades de bon de veres, has d’acabar la carrera primer...”. Sempre fent-li reflexions que, un temps, feien les mares, no les amigues. La mare, ara,  té por que la companya estigui enamorada de la seva filla. O que envegi el que ella no té, sex appeal, capacitat per atreure joves del seu voltant. En una paraula ben lletja: enveja. I cada pic va variejant el seus arguments. Ara li ha fet creure que no té mames, que no agrada perquè és quasi plana. I la nina sorprèn els de ca seva, diguent-los que ha decidit gastar els seus estalvis amb una operació per augmentar els seus pits de forma desmesurada.

El calb treu el tema de les dones i  el carroussel que es munta és de verbena de festa major. Qui no se n’ha tirades deu, se n’ha tirades cent. Per Mallorca, per Barcelona i per la Cuba d’en Fidel Castro. Abans, de la seva edat, ara, més jovenetes. Però, surt aquella que no la se tiraven ells, sinó que era ella qui els triava quan volia. Aquesta tipologia a uns els era absolutament indiferent, a un –de cabells blancs- li causà, diu, una ‘neurosi emocional’, això volia dir, traduït al llenguatge normal, que un dia que ell va voler,  ella no, i ell en quedà penjat i fotut. Ell en deia “neurosi emocional”, els que l’escoltaven, pensaven: fotut i banyut. En el fons, el calb i el dels cabells blancs, sospiren perquè alguna joveneta els fassi una bona mamada. Hi sospiren perquè s’han de conformar amb pegar qualque polvo a la seva dona, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa, amb la qual s’hi colguen. I a la que tenen por. I un poc de devoció. Vet aquí el resum: tan valents i segurs de si mateixos, ara glòries passades, coques menjades.

Era de pel·lícula neorealista, en blanc i negre. “Ara torn d’un creuer que he fet amb els meus pares. Quins canvis fa la vida! Mon pare, tu el coneixies, anava sempre dret, estirat, com un fus, parlava sis idiomes, partia a Nova York tot sol, no havia de menester ningú... i ara va encorbat, pansit com un bunyol. Té por de tot i depèn de mi per tot. L’he d’acompanyar sempre. I no puc, tu saps que faig de representant d’artistes conceptuals i sempre seguit he de ser per mig. Amb ma mare, com sempre, fregam, em provoca: ‘no has volgut fer feina a la botiga que ens ha donat menjar a tots’. I n’hi vaig fer de feina! Molts d’estius vaig quedar sense vacances fent feina amb ella. T’ho assegur si pogués no seria mai aquí: un dia a Paris, l’altre a Roma...”.   Prima, molt prima, faccions agudes, en blanc i negre, que són els colors dels quals sempre va vestida. Escotada, alta, morena, cames llargues, molt afectada quan parla, amanerada, intel·ligent i dolenta. Fou dolenta amb el seu primer home a qui va fer la vida impossible i va follar, per emprenyar-lo, amb tot el que se li posava davant, per fotre’l i perquè li contassin.

La seva dona el va descobrir colgat amb un altre home. Se deia d’ell, ja feia estona que era homosexual, però s’hi va casar i varen tenir dues filles. Ella, emprenyada, ho ha contat –al jutge- tot i més, implicant a molta gent de l’alta societat en bacanals, amb arquitectes i missers famosos. A un d’ells també el van trobar, però amb una altra dona important del món de les finances, i per tant més trull… Això figura a l’acte de declaració d’aquesta al·lota, una botifarra, de les que parlen mig en castellà, mig en mallorquí. Ha acusat de maltractaments al seu home, també va dir que abusava sexualment de les seves nines. Però el destí es comportà rocambolescament amb ella. Un bon dia es fa un amant, un altre dia un altre. Tot dos li agradaven molt, ho diu a un, li pica la curiositat i li demana que vol conèixer l’altre. Ella ho prepara tot a la casa de vorera de mar, entre el Mal Pas d’Alcúdia i el Morer Vermell. El fet és que surten d’aquella trobada lligats, l’home amb l’home, els seus dos amants.  Ella desesperada va al psiquiatre: “Però a vostè quin li agradava més del dos?”. “Li he de dir sa veritat metge? Idò, vostè, vostè és el que m’agrada més de tots”. I va anar bé. Encara dura. 

Era un home gros, gros de còrpora... De família catòlica, però ell no massa. Un amic el va convèncer d’anar als ‘cursillos de cristiandat’, i el primer dia, penedit, va dir: “tenc una querida”. “Porc! Això no agrada al Senyor, a Nostramo. Brut! L’has de deixar...” cridaren els cursillistes indignats, en aquells rituals expiatoris.  Bé, la va deixar. Però al cap d’un temps, va repensar que ara, aquella dona, sense ser la seva amant, i no tenir mitjans de subsistència, podria agafar el camí d’una mala vida i va decidir posar-li una merceria. En aquestes que ell tornà reenganxar. Ja molt malalt, a l’hospital, a l’hora de la mort, va anar a veure’l el seu gran amic, i el se trobà dins el llit, gras i fotut, panteixant a les totes, a un costat la dona i a l’altre costat, la querida. Se mira l’amic, les dues dones,  i  li diu: “Eh Joan? Quin show!”   I entregà l’ànima a Déu Pare Nostre Senyor.

Era el rei dels histriònics, però els vespres, en el país d’Histriònia, tanquen les finestres perquè no es sentin els plors i els laments. Mirau-lo a ell, damunt el tasser d’un bar qualsevol recitant de cor poemes llarguíssims; o en les reunions de la seva empresa encalçant les seves companyes, “ai en Biel, sempre tant estirat, tan galant i tan calent”,  afegia alguna. Havia estat a punt de ser un capellanet progre. No ho ha pogut pair mai. Després d’això el veieren com un home desfet i malfet pels bars, sempre riguent fort i contant acudits verds. Una falla amb la seva creença i una sexualitat mal dirigida cap a les  dones, han fet de la seva vida un infern. Un infern del qual ell abaixava les flames amb l’ungüent de les seves sortides intempestives i divertides, que s’acabaren quan provà d’estimar i no en va saber, quan va provar d’estimar un home i s’espantà. Aquí s’acabà la història de les seves rialles i contarelles. Ara pastura per les consultes dels psicoterapeutes, que proven d’arreglar allò que no té solució: un home sense fe i sense valor.

___________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Apunts de Maig (espècies en extinció)

Climent Picornell

Les caputxines entapissen la paret de pedra seca amb el seu verd i el seu color safrà, mentre l’horabaixa ha virat de parèixer que volia ploure, a un sol calent. He deixat ma mare, que ja no s’aguanta tota sola. He repassat el dia -en Julià adormit al sofà després del concert d’ahir- mirant el corral, les hortènsies que volen florir, els moixos darrera el vidre que imploren -amb un meu-meu indolent- a veure si encara els cauran algunes sobres. Decidesc anar a caminar un poc i a fer visita. Baixant del turó, veig una falzia negra morta davant can Teixidor, un cotxe la deu haver enganxada, degué caure en entrar malament davall les teules de ca madó Gorreta.

En arribar a la plaça veig que el sanedrí –jubilats i vells desenfeinats- ja s’ha instal·lat defora, davall l’ombra del campanar, revisant el bé i el mal, l’alfa i l’omega de la vida i la conjuntura social. Broden una estampa d’una Mallorca que s’acaba i encara sobreviu. La conversa va del qui va ser president del Mallorca, de futbol, i si havia tengut un mal dia, un mal moment. Al poble empren aquestes expressions per voler dir que s’han suïcidat. El mètode emprat era el que sorprenia més, estimbar-se amb un cotxe per un penya-segat. “Els metges abans no se mataven així” diu un. “Ses dones se tiraven dins una cisterna i els homes se penjaven, molts pocs, els qui tenien escopeta, se pegaven un tro”. “És ver això, a la pagesia ho feien, mira tu sa dona de’n Pixortí, que els veïnats la tragueren de dins sa cisterna, malferida, s’aigua que hi havia no la tapava, però al cap d’uns mesos se tirà dins es pou de Son Calent”. “I en Joan? Es meu cunyat; sa meva germana ja pensà que s’havia penjat quan va trobar ses ulleres, ses tisores de podar, tot lo que se’n solia dur… Se’n va anar al bocí i mirà arbre, per arbre. Tanmateix el va trobar quan tornava a ca seva. S’havia penjat a n’es corral. Ben davant ella”.

“A això de metges, hi has d’anar alerta”. “En Nofre Llarg  estava cansat d’anar de metges, que si a Manacor, que si a son Dureta, per una inflor que li havia sortida darrera es coll. El sen Toni Magrel·lo li digué: ‘Te vols adobar?’ ‘I a tu que te pareix?’ Li contestà en Nofre. ‘Idò te donaré un remei que el va donar en Tafal de Manacor a mon pare, ell tenia bonys per tot. Has d’anar a foravila i has d’agafar, de tota quanta herba que té espines, només ses arrels. Abatzers, aritja, cards, rosers de bardissa... Ben bullides en prens un tassó matí i vespre. Ja me diràs cosa, mon pare ho va fer dues setmanes i se va posar be’. Al cap de set dies, s’inflor d’en Nofre, com un robiol gros i ben plenet, li va haver fuita”. “I és que això de ses herbes remeieres és ben vera”. “I de totes ses herbes! Que no sabeu allò de que Sant Antoni era xorc / i d’herbes se mantenia... / i  suaixí s’entretenia / donant pes cul a n’es porc.”

“Idò parlant de sants... Avui s’ha acubat en Pep de s’Alou a missa primera però ha tornat en sí. No vos ne recordau quan madò Antònia Ruissera també s’acubà dins l’església? S’hi  morí, allà mateix, davant la capella del Roser. Eren al Santus i sa gent s’esvalotà, fins i tot l’amo Antoni de can Llargo, que sempre dormia arrepitat a una columna, es despertà. Vengué el metge i digué: ‘no hi ha res que fer, ha estat es cor’, i li torcà una mica de bava que li sortia de la banda dreta de la boca. ‘Ha estat de feridura’ deia convençuda na Pixedis de son Pou. El capellà l’extremuncià allà mateix, la posaren dins un carro i la dugueren a ca seva. ‘On érem?’ digué don Jordi, el rector. ‘Al Santus’ respongué s’escolà. ‘Idò envant ses atxes: Sanctus, Sanctus, Sanctus. Dominus Deus, Sabaoth...’ i reprengué la santa missa”.

“No vaig de capellans, són més vagos que es barram de damunt”. Si només fossin vagos. Es meu padrí jove se va anar a confessar per haver afusellat gent, al quarter, per orde dels militars, en temps de sa guerra, i es capellà el va treure defora des confessionari diguent-li que allò que li contava no només no era pecat, sinó que n’havien d’haver morts més”. “Ara en Garzón ho volia arreglar tot això però no li ha anat bé”. “L’amo en Toni Jofre tenia una cusseta. Ell havia estat d’Esquerra Republicana, el condemnaren a mort però no el mataren. A son pare sí, no saben on, se pensen si a son Coletes de Manacor. Idò, l’amo en Toni havia ensenyat aquell animaló, vos ne recordau? Sempre anava devora ell, si ell s’aturava, ella també, idò li havia ensenyat que quan li tirava un tros de sobrassada i li deia: ‘Això t’ho dóna en Franco!’ Aquell animal no se movia, el veies nerviós, però aturat. Llavors agafava un tros de pa eixut i li deia: ‘Això t’ho dóna n’Azaña!’ I sa cusseta s’abordava i el se menjava tot. Quedà molt marcat, ell i sa família, i eren tots bona gent”.

“Sí, ja estic jubilat, si fos ara, en Zapatero no m’hauria deixat”, s’atura en Pere Sorts, Xumicarro, “però per sort ja som de ses classes passives de s’Estat. I ben content que n’estic perquè abans no tenia temps per res i ara en tenc per lo que vull. Ara venc des vedat que tenc llogat a Boscana, entre Vilafranca, Porreres i Felanitx, hi he agafat un manat d’espàrrecs, què dic un manat? Un feix! Saps que n’hi ha! Han vengut un poc més tardans però són bons, sans i llargs. Me n’he fet una truita, per berenar, de quatre ous. Mon pare? Té 90 anys, més clar i més sa que un gra d’all. Aquell moro, el veus? Aquell que pren un cafè amb llet a la taula petita, li ajuda a la finca. Cada diumenge fa arròs de peix i porcella rostida per quinze. Va dir un dia: ‘quan tengui doblers n’he de quedar fart, sadoll!’ Jo ho tenc un poc avorrit, però hi vaig per veure’l i, sobretot, per veure’l passar gust. Ara que pot”.

Passa en Jaume Xico amb un sac d’herba. “Té conills. Ses conilles solen fer ventrades grosses, una però, un pic, només en va fer un: li posaren ‘es conill pubil’. Se va morir de vell, no gosaren menjar-se’l”. “Sí, ja no és com abans que a mitjan horabaixa veies ses madones, xapeta en mà, anar a collir un poc d’herba, sa corriola era sa més cercada, per donar menjar als conills”. Proteïna barata i bona de guardar, pens, i record les gàbies amb conills i conills de rata que tenia la meva padrina de s’Arraval. “Un conill pubil. És bona aquesta!” Diu en Melcior del carrer de ses Trinxes.

_________________________________________

IMATGE: Aquarel·la d'ERWIN HUBERT (1883-1963)

Quo Vadis nacionalisme progressista? Entre la utopia i la necessitat.

Climent Picornell

La Fundació Emili Darder ha publicat El nacionalisme progressista a les illes Balears. Trenta-cinc persones han opinat breument sobre el tema. La majoria són gent propera al PSM, a més d’altres pensadors, polítics i acadèmics. Els grans trets que es dibuixen i les solucions que s’aporten són de sentit comú, hi surten temàtiques com l’anticatalanisme, el bipartidisme, la immigració d’aquests darrers anys, la pèrdua de vots del nacionalisme i la proposta d’anar tots junts a les properes eleccions si no es vol la debacle política. A partir de les paraules dels autors en faig un resum (el sargit però és meu i els descosits, per tant, també).

Passaré per sobre expressions de bona fe programàtica del tipus: el full de ruta està escrit, o aconseguir una sintonia amb la majoria social de Mallorca, guanyar de manera pacífica i democràtica la llibertat, o també que s’han de fer propostes perquè tothom sigui ciutadà de primera socialment, lingüísticament i ambientalment. Certs discursos s’acompanyen de metàfores com casa de tots o el nostre nacionalisme haurà de ser ampli, integrador i ric de propostes. O també repensar el país i repensar-lo en positiu per engrescar milers de ciutadans. Tot i que algú es partidari de solucions més pràctiques i a curt termini: “Cap agressió sense resposta”a  les vexacions per parlar en català. No debades la llengua catalana és presentada com el major exponent de la identitat.

Els antecedents obligats. Vivim en un món en què l’accés a la informació (i per tant a la intoxicació) no ha millorat el caràcter crític de la ciutadania. A això hi hem d’afegir que el sistema polític sorgit de la transició ha entrat dins una ebullició mediàtica, estret entre els neocentralistes (i no únicament els de dretes) i els independentistes, per donar el model de Catalunya. Aquí han aparegut a la cúpula del PP balear; a més de l’espanyolisme de UP y D; el PSOE més jacobinista-guerrista no ha forçat a Antich, per ara, a fer de Montilla.

El nacionalisme és la defensa dels drets col·lectius basats en identitats individuals compartides. El mot en la cultura europea té significacions negatives, però només per a certs nacionalismes. En pocs anys el centralisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne la destrucció: és l’antinacionalisme perifèric del nacionalisme espanyol, aquest confon el seu xovinisme amb l’universalisme i el cosmopolitisme. Actuen amb força, amb eines com  “La roja” (“antes roja que rota”) o les asimetries constitucionals afavoridores permanentment dels poderosos. Conviure amb gegants és fa dicultós, es diguin l’espanyol o la globalització. Malgrat això: tothom hauria de saber que el nacionalisme progressista forma part d’un universalisme solidari, i en cap cas d’un particularisme solitari. La majoria d’autors opten per la definició que la nostra nació cultural són els Països Catalans i la nació política les illes Balears. Malgrat els sobiranistes ja no se sentin obligats a amagar el seu procés independentista.

La realitat d’avui es presenta de forma resumida. Per exemple: hem invertit aquests darrers anys a crear un territori de serveis amb treballadors immigrants, turistes mileuristes i residents multimilionaris que han generat molta riquesa, però que no ens han aportat referències, ni ens han ajudat a cohesionar-nos com a poble. Davant això les polítiques urbanístiques, territorials i ambientals són les que originen una reacció més ferma per part de la tota la població, en canvi els trets que marquen la identitat tenen dificultat per connectar amb les noves realitats. I d’aquestes, la més citada i més detalladament és la immigració.

La immigració com a problema (el bipartidisme i la disgregació són els altres). Hem passat a ser una minoria (60 % nascuts a fora). La dificultat d’arribar als immigrants és una ferida del nacionalisme, ja que viuen físicament entre nosaltres però en el seu imaginari personal i en el seu àmbit vital quotidià hi són absents els elements característics dels illencs com a comunitat històrica. A les ciutats es perden més ràpidament, després també als pobles. L’increment de població no ha anat acompanyat de mesures efectives d’integració, els immigrants s’han castellanitzat, per tant la identitat de les illes ha quedat trastocada. Actualment en termes identitaris, el país ja no té columna vertebral. Ens cal, per tant, repensar el concepte “nosaltres”, ja que la població autòctona no disposarà d’una hegemonia social i política. Un futur basat en la nació cultural històrica de les illes Balears difícilment suscitarà la identificació dels col·lectius que tenen altres identitats d’origen. Hem de tenir i forjar una identitat de projecte, amb un compromís de viure junts en condicions equitatives que no és el mateix que viure uns al costat dels altres. La integració s’ha de fer amb polítiques públiques clares, integració a la cultura catalana. La llengua i la identitat cultural de les illes s’ha d’apuntalar a l’escola i als mitjans de comunicació.

Anàlisi del procés recent del nacionalisme progressista. Com diu algú, avui no hi ha certeses estratègiques però s’han de compartir els dubtes. Partint del descrèdit dels partits polítics i del fet que som en un context de frustració per l’ús que s’ha fet de l’autogovern, s’ha d’anar cap a la consecució d’un tercer espai polític que integri coherentment els projectes sectorials i sobretot superi el divorci secular i tràgic entre economia, cultura i medi ambient. Començant per un mea culpa de tots. Existeix un desconcert del nacionalisme, per la pèrdua de pes electoral, pel fraccionament, pel diferents encaixaments a les darreres eleccions. Ja a 2003 s’hauria d’haver adoptat una actitud cohesionadora i haver sabut fer el diagnòstic per la pèrdua del 25 % dels vots. Si els nacionalistes es desgasten quan són al poder, com es podria explicar als votants que si no es té majoria absoluta no queda més remei que fer renúncies? Malgrat això, eleccions rere eleccions es mantenen dinàmiques de desconfiances mútues, encara que a les bases, als moviments socials, entre la gent d’esquerres que no milita hi ha il·lusió per tirar endavant quelcom en comú. Al nostre nacionalisme li sobren idees, personalismes, crítiques, disputes i, finalment, sigles. Crear una nova eina, un nou ens aglutinador (com exemples: la tranversalitat del model frontista gallec, la feina institucional escocesa, la creació d’espais-pont dels moviments socials moderns...) hauria de conduir a la necessària reunificació. Amb generositat, un nou projecte aixoplug, fins i tot podria ser una nova organització que temporalment acceptàs la doble militància. L’interès del país per davant les respectives formacions polítiques.

Si no es fa, ens haurem de conformar en gestionar la decadència. Mentre discutim, ens espolien. És una necessitat de supervivència. El ressorgiment del nacionalisme d’esquerres ha d’aprofitar també l’encletxa social creada pels escàndols de corrupció i el deteriorament de la imatge de Zapatero. Seran molt irresponsables els que no entenguin que lluitar per separat vol dir ofegar-se plegats. No s’ha de defallir, s’ha de fer cultura, fer política, és una emergència. Cal prendre exemple de la supervivència dels nacionalistes durant segles, malgrat la repressió constant. Algú encara ens recorda que l’any 2015 farà tres-cents anys que Mallorca va perdre la Guerra de Successió. En aquest sentit la publicació de la Fundació Emili Darder és un bon envit.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Mallorca és Las Vegas? Climent Picornell
• Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.
• Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell
• Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell
• Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell
• Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell
• 25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell
• VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell
• Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner
• Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell
• Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell
• Més sobre IA. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, el cos de Crist, piscines, el precuneus i un mussol
• Turisme tòxic, la dinàmica turística de Balears, la 'fàbrica d'Espanya'. Climent Picornell
• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida
• Per una moratòria turística a les illes Balears
• Dia plujós amb quadern antic
• Figueres despullades i grípies buides
• Un sac buit no s'aguanta
• Coses dels desembres
• De santa Catalina a Nadal, un mes cabal
• Aromes de tardor
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell
• DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell
• POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell
• SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell
• LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell

• General [773]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom