Climent Picornell

GOETHE, HIROSHIMA I EL GINKGO BILOBA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2005 14:07

He passat deu dies al nord d'Alemanya. Des de la ciutat de Weimar, on hi feia fred i hi ha plogut quasi cada dia, he visitat des d'un camp de concentració i extermini, fins les fites i llocs cabdals de la vida de Johan Sebastian Bach. Juntament amb la Coral de la Universitat de les Illes Balears que ha cantat a Leipzig, Dresde i Weimar, dirigida magistralment per Joan Company. Ja en parlaré al bloc de tot això. Ara hi penjaré un article que uneix Goethe, Hiroshima i el Ginkgo.

Goethe, Hiroshima i el Ginkgo biloba.

Climent Picornell

Un servidor sol fer un viatge durant l’estiu on hi fa un poc de fred. Cap al nord. Enguany fou als estats federats, ex-comunistes, de Turíngia i la Saxònia alemanyes. El centre logístic era Weimar, una ciutat de 70.000 habitants enrevoltada de parcs i boscos i situada al centre d’això que els anglesos en diuen un "Think tank" poderós. Vull dir que al seu entorn, entre Leipzig i Dresde, hi pensaren Goethe, Gropius i el grup de la Bauhaus, Bach, Nietzche, Herder, Shiller, Leibnitz, Wagner... I també, damunt un turó, el camp nazi de concentració i extermini de Buchenwald.

El meus acompanyants d’aquest viatge eren fervorosament devots d’alguns d’aquests personatges. Jo, més peripatètic, em vaig fixar de bon principi, en un passeig per la ciutat, que una fulla hi era com un leit-motiv pels carrers, a anuncis i mostradors. Era la fulla del Ginkgo biloba, bilobulada en forma de petit ventall –molt semblant, però més grossa, que la de la nostra "herba de pou" ( Adiantum capillus-veneris)- la vaig veure feta com a arracades de plata i or, a postals, en una paraula, com un emblema de Weimar. El mateix dia ja vaig poder saber el motiu d’aquest marketing intel.ligent. Goethe ( 1719-1832) el gran pensador, literat, polític i científic –un dels genis universals- va viure a Weimar -on hi ha una casa Goethe amb museu- en el seu llibre "Divà d’Orient i Occident" es publicà un poema a aquest arbre, suposadament del seu jardí o d’un altre de Heilderberg, no queda molt clar. El poema, titulat "Ginkgo biloba" de tres estrofe de quatre versos cada una, diu : " Les fulles d’aquest arbre, que de l’Orient / han vengut al meu jardí i l’adornen ara / tenen un sentit enigmàtic, que al savi / el forneixen de matèria òbvia per a la seva reflexió. / Deu ser aquest arbre estrany un ser viu / que algun dia s’escindí en dues meitats ? / O eren dos, que es comprenien tant / i es decidiren fondre en un ésser sol ? / La clau d’aquest enigma tan inquietant / crec que l’he trobada en el meu interior : / no endevines tu mateix, pel meu poema / que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre ?" ( 1815) .

És un poema rar, les interpretacions fluctuen entre les temàtiques com la dualitat i la unitat, orient-occident, ying-yang, unió dels contraris, mascle i femella, sol i lluna, qui sap si per les característiques dioïques de l’espècie o per la influència de la poesia oriental, que Goethe coneixia. El dedicà a la seva amant Marianne Von Willemer, en un foli manuscrit amb dues fulles de Ginkgo aferrades. Sigui com sigui d’aquí prové el protagonisme del Ginkgo a Weimar, on hi ha un parell d’exemplars centenaris i un de jove, sembrat recentment al jardí actual de la casa de Goethe.

El Ginkgo biloba és, segons he pogut saber i per dir-ho amb quatre paraules l’espècie vegetal, viva, més antiga del món. Darwin es referí a ell com "el fòssil vivent". Una meravella de la Història Natural, tan primitu que no arriba a formar vertaderes cèl.lules per la carència de les seves membranes. Al final de l’era Paleozoïca, al període Pèrmic, ja existia, hi ha fòssils que ho testimonien : fa més de 270 milions d’anys. Durant el Juràsic convisqué amb els dinosaures, que s’extingiren. Com també es creia que s’havia extingit el Ginkgo. Fins que Engelbert Kaempfer (1651 – 1716), científic enviat a Orient per la Companyia holandesa de les Indies Orientals, el trobà al Japó, viu al 1690. Es creu que existia espontani i silvestre a alguns boscos de l’oest de la Xina. És un arbre que pot arribar a viure més de tres mil anys i la seva troballa i introducció subseqüent a occident ha forjat al seu entorn una mítica particular. No només per les seves propietats, un servidor no se n’entén molt de tot aquest cal-i-portal, que són lloades a aquests llocs de medicina natural –bo per la memòria, la circulació de la sang, la impotència sexual...-, sinó també per la seva mítica supervivència, esglaó únic entre les falgueres i les coníferes.

Ja ho veuen, a Weimar l’han recuperat com imatge i atractiu, enganxat a Goethe. Molta gent el comprava també, viu, a les floristeries, dins unes capsetes protegides. Un servidor es conformà amb un motllets –com aquests de fer crespells- de Schiller i Goethe, molt més cutrosets i bons de traginar. A Mallorca conec exemplars de Ginkgo al Campus de la UIB i a La Granja d’Esporles i a diversos jardins particulars.

Després d’haver amollat els americans la bomba atòmica damunt Hiroshima (vull repetir que la tripulació del bombarder "Enola Gay" no digué "Déu meu que hem fet !", va dir "Quin cacauet que els hem fotut !", no val amorosir la història), després de la desolació i la devastació causades a la ciutat japonesa, al cap de pocs mesos, l’únic arbre que hi rebrotà fou un Ginkgo. Un altre motiu més per afegir a la seva mítica. I a la seva mística.

DE VIUS I DE DIFUNTS. Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2005 17:57

Cap de fibló damunt l'illa de CABRERA.

De vius i de difunts.

Climent Picornell

El batle del meu poble, pretenia posar ordre en la propietat de les tombes, nínxols i capelles del cementeri. El padró o catastre del lloc estava molt endarrerit i com que es paga també contribució, calia actualitzar els imposts. A part dels intríngulis que aquesta casuística pugui dur ( "si la tomba és meva o teva" o "jo vaig deixar que l’enterrasin aquí però després l’havieu de fer neta", etc, etc.) fa surar una problemàtica que s’enfonsa en els usos i costums de l’enterrament dels morts. Com més vell em faig, més gent hi he hagut d’acompanyar, al cementeri, alguns molt estimats meus. I així com abans, perquè vegin els canvis, el nostre mestre picapedrer era el qui acabava de segellar, amb ciment, les filloles de marès o de teula o la pedra "màrmol" que tancava la tomba, ara, ja ho fan els de la funerària corresponent. El tancament definitiu del nínxol o del sepulcre es fa amb un bocí de porexpan, aquest material sintètic blanquinós, que amb un cutter es retalla i es fa venir bé, fins que clou i després es tapen els costats amb aquesta escuma que solidifica ràpidament i que treuen d’un tub, d’això que venen a Leroy Merlin, per exemple. I no en parlem del lloc que ocupen els qui han volgut ser cremats i no s’han espargit les seves cendres per la mar o per davall una figuera coll de dama blanca. Molts pocs, encara. O de les millores al dipòsit de cadàvers del cementiri, amb aire condicionat i cambra frigorífica, assegurant així la conservació peremptòria dels cossos, que, un pic morts, entren -com diu un científic cursi- "en entropia negativa", incapaços de mantenir l’organització d’un ésser viu, i van a confirmar el cicle ecològic de la matèria; en els cementeris de manera molt imperfecta. El terror dels cucs, personificació dels elements que degraden els humans morts, és elevadíssim, encara que per determinats poetes pugui esdevenir matèria creativa; deia Gabriel Ferrater : "Sóc més lluny que estimar-te. / Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos, trobaran un regust de tu".

La higiene pública i tots aquests costums domèstics que enrevolten la mort, són per la majoria de la gent, un territori inexplorat fins que s’hi veuen enmig. Llei de vida, es sol dir. "Aprendre a morir, per viure millor" es titulava un seminari que vaig veure anunciat, i que a mi en particular m’escarrufava. I, tanmateix, he hagut de fer coses com tancar els ulls a una tia meva, que morí amb els ulls oberts, o acudir a la crida d’una parenta, que tenia son pare acabat per un atac de cor damunt el llit o acomiadar-me per sempre del meu cosí dins l’UCI d’un hospital. La relació amb la mort dels altres ens ajuda a enfrontar-nos amb la nostra; podem començar per fer testament, cosa que molta gent creu, que crida la mort, amb aqueixa por irrefrenable de les coses que ha de resoldre un i només un mateix. Tot sol. De tot. Com morir-se. Si pot ser, que sigui sense patir. Res és més injust que patir per morir. I que sigui d’adormit, si no és molt demanar. Per això, la padrina passava un pare-nostre al Sant Crist de la "Bona Mort", que, paradoxa o no, és el que significa "eutanàsia". Però hi ha també el seu punt d’humor, els acudits de morts i vius o dels cementiris a les nits, que deriven el terror o la por a la mort cap a territoris més amables. Els epitafis de les tombes han donat lloc a una caterva de citacions, algunes elegants i intel.ligents. Deia Groucho Marx que a la seva tomba volia que hi escrivissin : "Perdonin que no m’aixequi per saludar-los".

Ma mare, amb tot aquest terrabastall de les tombes mogut per l’ajuntament, em comentà que quan exhumaren son pare, amb això que es fa de fer les sepultures netes i guardar els ossos a l’ossera o dins una capsa, dins una altra de les tombes de la família, fins que es fan pols i només pols ( "Memento homo qui pulvis eris et in pulverem reverteris", recitava un capellà i ens deixava un poc de cendra pel front i els cabells el dimecres corresponent) deia, que ma mare, em comentà que a son pare, el meu padrí Miquel "Lligat", el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes : "era just ell". Si mon pare fos viu, hauria comentat : " Clar, es conservava amb esperit, això fou per mor de la cassalla, que en begué molta". I ma mare hauria replicat –sempre defensant els seus per damunt de tot- "Mon pare, però, bevia amb molta mesura". Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l’autoritat, s’havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus "mostatxos" blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M’hauria agradat veure la mòmia del meu padrí, "els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren", clou ma mare, comentant l’episodi, "això ens vé d’avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així". Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot – "no hi ha cap estugós que no sigui brut"- idò m’haguès agradat veure’l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l’hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l’olor inconfundible que feia, mescla de fum de llenya, de tabac i d’ell. Curiosa cosa aquesta de les olors. En un reportatge que vaig veure d’un pagès del Pirineu, un home que vivia totsol per les muntanyes, havia enterrat son pare feia anys, però havia guardat la seva gorra. Quan l’enyorava, la treia i hi enfonyava el nas : encara hi sentia la seva olor. L’olor que feia el seu pare. Mirin per on, hem partit de les tombes i hem acabat parlant de les olors dels nostres. Tot entretén.

 (Segueix)

SABATES POSADES. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juliol, 2005 22:38

Joseph Beuys (1921-1986) "SABATES"

Sabates posades

Climent Picornell

El baf era insoportable i el mòbil, tanmateix, continuava sonant : es veu que no l’hi afecta. Per l’email m’han arribat males notícies : el sen "Puntero" és mort. Mirau per on, la paradoxa de que les noves tecnologies avisin de la desaparició d’un altre d’aquests personatges que enterren amb ell tot un bagatge de la vida i costums del Pla de Mallorca. Ben segur que feu el seu darrer viatge amb les sabates posades. Perque, l’amo en Toni "Puntero" se n’anava a dormir sense llevar-se les sabates. Mai. Així, els dematins ja les duia posades en aixecar-se. No va dur mai, tampoc, calcetins. Ni en s’estiu, ni en s’hivern. Feia fred només veure’l, amb aquelles avarques de pell girada. L’amo en Toni, era un bon matador de porcs i tot d’una que li movies conversa, sortien els pics que havia anat a matar a can d’allò, o son d’allà; a cal senyor d’ Es Fangar o d’Es Cabàs, de Son Ripoll o a Can Verd, o els pics que havia mort a la casa on el trobaves si, per casualitat, t’asseies a devora ell.

El darrer pic que el vaig veure, feia un fred que pelava, no havia mort el porc, però havia vengut a ajudar, "com que he tornat vell, fan que me’n cuidi de les calderes, així estic calent devora el foc; aiximateix he hagut de cosir els camaiots, perquè quan me n’he temut els havien sortit bifos, com un homo bif, i són molt lletjos; no hi ha res més lleig que un camaiot de porc bif ! Amb una banya més llarga". I acostant-se molt, tant que li podia llegir les rues de la cara, em confessa : "Saps que és lo més bo d’unes matances ? Però lo més bo de tot ? Idò un botifarró tret de la caldera, quan encara li falta un poquet; ben calent. Vaja quina vega !"

"Un pic vaig arribar a matar a Montblanc i no havien pogut treure el porc de sa soll. I eren quatre homos grossos. Deixau-me tot sol ! Vaig dir, fort. I jo dins sa soll, el porc estava ajagut i vaig començà a tocar-li l’espinada, com qui toca una dona : uix,uix, uix... quan feia una estona, ell s’aixeca, li pas un vencill per davall, i poc a poc estira que t’estira : uixo, uixo, uixo...Amb un no res el vaig tenir a un pam de sa banqueta, i llavors els vaig cridar...n’han de saber! Un porc té males puces, jo he vist un porc tomar un homo amb so nas, tenen molta de força al nas i és el lloc que els has d’anar més alerta. I t’ho dic jo que n’he escabetxat un parell de milenars. Ho has sentit bé ! Milenars !"

"Tot canvia molt, ara els pengen i els fan donar sa sang ben alçats, ca ! és una carnisseria...saps que te vull dir. Però, a jo, mon pare els me va ensenyar a obrar per darrera, l’obríem per damunt, per s’espinada i sabia treure els lloms per davant...Però com que te torbaves més a treure les butzes i tot el ventre i les dones no tenien feina per fer, les començàrem a obrar per davall, els fèiem un tall al ventre i trèiem els budells i ses dones se podien posar a fer net tot d’una. Un bon matador ha de fer avançar temps a n’es qui fan matances, si per culpa seva se retrassen : mal matador !"

L’amo en Toni, se menjava els tords de s’arròs sencers, el sentia catacrec-catacrec que rossegava els ossets dels animalons i dins l’escudella cercava la carn més negra, qualque colomí, posem per per cas.

Li vaig mirar els peus -la Serra de Tramuntana era blanca de neu, el mestral sonava al carrer- i ell, no duia calcetins. "Saps que te vull dir que abans en els porcs negres els havies de fer dos talls per llevar-los sa xuia; els blanc saps que tenen de magre, però molt i molt més, i amb un tall ja has arribat a sa carn..."

La lliçó d’anatomia porquina no se va aturar fins que arribades les taronges, els bessons d’ametla i l’ensaïmada, el sen "Puntero" digué bona nit, ben col.locadet, amb tres o quatre tassons de vi de més. El me vaig imaginar amb cara de felicitat, aixecant les flassades del llit i colgant-s’hi. Amb les sabates posades.

CALOSCAMPS. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2005 14:49

Caloscamps

Climent Picornell

Caloscamps és una cala del terme d’Artà, a Mallorca. Una petita endinsada de la mar a la Colònia de Sant Pere, al litoral que mena cap al Cap de Ferrutx. És la meva cala preferida, per damunt qualsevol altra. No hi ha cases, ni veïnats aprop. No té ni arena -enguany n’hi ha una mica- només pedres, còdols i macs. Sempre hi ha molta d’alga acumulada i, tanmateix, la mar la rossega amb la seva barramenta hivernal : cada any s’esfondra una mica més. Els seus sediments grollers, que cavalquen damunt una duna fòssil, de marès blan, s’enderroquen damunt ells mateixos. Així i tot els seus tamarells gegantins, suen aigua salada a les totes, li proporcionen una ombra amabilíssima fins a l’horabaixa. Poca gent, sempre. Entre setmana quasi ningú. La majoria coneguts, amb algun nudista a la banda esquerra i algun travessador que cerca la major solitud de les maresseres de darrera, una d’elles batiada de bell nou per en Guiem Daviu, com la cala de les "taules de la llei", per dos blocs gegants que les simulen. Dos escars sense barca que fan de solarium reservat i un servidor que, abans ha inspeccionat el caló dels Ermitans, on hi baixaven a nedar els ermitans de Betlem –ara només n’hi ha dos- i he comprovat que hi ha les famílies amb nins més petits, de rigor, ja que allà sempre hi ha arena per jugar-hi.

Caloscamps és un topònim que ha tengut les seves variants escripturacions. Des del "Calaloscans" poètic del primer llibre d’en Tomeu Fiol, fins al "Ca los Cans", enigmàtic sense lladrucs. Més terra endins hi ha Ca los Camps d’Amunt que dóna autenticitat a Ca los Camps d’Avall o de vorera de mar, l’herència de saviesa dels "Canai" i dels "Garrit" ho poden certificar.

Baixant la costeta, seguesc els corbmarins que com una fletxa encalcen el moixó, penj els ormejos de nedar al meu tamarell i em tir a l’aigua. Hi conec tots els redols, on comença el llot, on les praderies de la posidònia –"Uy que finos esos ecologistas, ahora quieren que a lo que siempre hemos llamado algas, les digamos posidonia, como son !"-, on són els redols de pedres que fan els pops, on s’hi depositen les closques d’erissons i les orelles de mar, observ les nacres que han tornat i els amagatalls de les morenes. Quan surt, tot d’una hi trob conversa. Avui, en "Toño", un conegut paleontòleg especialitzat en coves i miotragus em repassa les possibilitats anunciades i denunciades de la primera arribada dels homes a Mallorca i, segons ell, algunes errades acumulades. "No hi ha cap dubte, entre el 2100 i el 2300 abans de Crist és on, per ara, hi tenim les úniques primeres evidències dels humans a l’illa, els qui asseguren que fou abans, ho han de demostrar, sinó s’incurreix en un frau científic". Davall el braç un llibre sobre la simptomatologia de les societats complexes ( en anglés algú ho pronuncia com "complecs sociaitis"), camiseta amb un vell marí dibuixat per F. Avellà. Na Xisqueta inspecciona a fons al "Ciutadà" després del seu atac de cor. A poques bandes paisatges i personatges combreguen tan bé. I encara en falten.

En Tomeu arriba. Amb la seva bicicleta vella, la seva careta i el seu tub i se’n va cap a la roca que tanca la cala. Neda a crawl deu minuts de tira. Allà, des de fa uns anys, esmicola dues galletes d’Inca dins l’aigua, hi té enllepolits dues dotzenes de peixos que surten dels seus caus i mengen devora ell. L’acompanyen fins que torna a sortir del bany, seguit de la seva cort de donzelles, fadrins, vaques, salpes, esparralls i cabotins. En Tomeu es prepara per tornar a ca seva. "Avui no hi ha grumers, podeu nedar tranquils", anuncia abans de partir. Travessant les vinyes de na Xisca i en Mateu, tot és callet i gafarró, pujam a dinar. Hi faltava, però, la pinzellada èpica : la contarella del dia en que en Metxo, amb una pastera de quinze palms, agafà un agulla imperial de dos metres i mig, més enllà del faralló d’Albarca. Hi ha el retrat corresponent, una fotografia desdentada i arnada, penjada darrera el tasser d’El Centro. Hi vaig l’horabaixa però no li he trobada. També hi he enyorat els meus cafès matinals amb en Josep Piera, el poeta de La Drova i "El cingle verd", i amb en Joan Mesquida "Roses", el poeta d’aquí i l’amo del casino ("La mar em treu i m’acabussa. / Avui molt de puu me sobra. / Me’n vaig escupint salobre / des penyals de sa Cugussa."). Els dos eren part de la meva clau hermenèutica -haguès pogut dir interpretativa, però queda com més sabut, així- de la irrealitat de l’estiu; un parlant de tot i dels arrossos de sa mare, l’altre de les pesqueres arriscades. Mentre, aquella al.lota que endevinava, jugava compulsivament a les maquinetes de loteria. I no les endevinava mai. Dos, xerren de que a això que ara és del pintor Barceló, la possessió de Sa Devesa, hi ha molt de trull, arregla les marjades, diuen que se fa una piscina a l’era. Decidesc que demà aniré a pasturar de Cala Tonó a Sa Canova i, a gran dia, tornar a Caloscamps. Vaig a cercar l’embat a la vorera del torrent al Macar de sa Torre. L’olor dels figuerals i les olivardes entabanava.

SOSTENIBILITATS, REVERSIBILITATS I ALTRES..."TATS". Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juliol, 2005 23:36

Si en el futur, de més grandet, m’hagués de fer expert en alguna cosa, ho faria en sostenibilitat. La veritat és que queda bé : expert en sostenibilitat. Encara queda millor en italià. En italià, desenvolupament sostenible es diu "svilupo perdurabile" ( em recorda, perdonin vostés, el final del CREDO : "... la vida perdurable, AMEN !! "). Ara ja es comença a dir, també, "sostenibile". O en francès : "Développement durable". En castellà i en català ens hem aferrat a l’ adjectiu anglès "sustainable", que ha donat sostenible i que, la veritat, és que queda millor i més nou que "durable" o "durador". Durable, sembla més de sentit comú, com de sempre, no? Pareix una cosa més senzilla, un desenvolupament fet amb coneixement, no expoliador, amb sentit de futur. Cosa, evidentment, que no s’ha fet a les illes Balears.

(Platja de Sant Ponsa,Calvià, Mallorca. Imatge del web de l' IMEDEA)

Sostenibilitats, reversibilitats i altres "...tats".

Climent Picornell.

Ja diuen que l’éxit de les coses depèn de que es manifestin en el moment oportú i que caiguin bé, amb la paraula adequada. Si és així, la gent, la societat, els polítics, els experts, les assumeixen,cada un a la seva manera, i tiramilles. No sé si la senyora BRUNDLANT, quan presentà l’any 1987 el famosíssim informe "OUR COMMON FUTURE" (El nostre futur en comù) del qual hi penjava, la paraula sostenibilitat, aplicada al processos de desenvolupament, era conscient de que inaugurava una nova etapa de denominació de les coses de quasi sempre, amb una nova mirada, una nova etiqueta, que compraria molta de gent....més. Una cosa tan de sentit comú com satisfer les necessitats del present sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. Una cosa semblant – en referesc a la fama i al marketing- passà amb els informes dels MEADOWS pel Club de Roma ( 1972), que titularen "Els límits del creixement" . Un informe fet bàsicament per a empresaris i pagat per multinacionals del qual s’apoderaren els governs, els progres, els ecologistes, els acadèmics, durant anys i que gestà el temible -per alguns- "creixement zero".

Hi hagué un "Forum per a la sostenibilitat de les Illes Balears" , i l’ex-president Antich ja va anunciar la redacció d’un "Pla d’acció per a la sostenibilitat de Balears", fins a l’any 2012. Un bon any, no massa lluny. Ja se sap el que deia el genial KEYNES, a l’hora de fer previsions i planificacions pel futur : "a llarg termini tots serem morts". Coses del "Pacte de progrés", dirà més d’un descregut. Idò, no. La senyora ex-batle NAJERA, la margarita de Calvià, fa molts d’anys que ja en tenia esment a l’Agenda Local 21, variable local de la sostenibilitat global. Ja coneixen l’aforisme, "Think globaly, act localy" : Pensa de forma global, actua de forma local; o sigui, està bé salvar les balenes i la biodiversitat brasilenya, però actua també al teu barri o territori i vigila, per exemple, la teva aportació personal al forat d’Ozó. Calvià, el municipi més insostenible, amb el pla de sostenibilitat més gruixat i experimentat que conec... I parlant de l’apropiació del concepte, el govern del PP, el darrer d’en Jaume Matas, vull dir el passat (això del darrer, sembla com una premonició de "lapsus calami") va usar el concepte sostenible de forma extensible i inconmensurable. Agafin sinó tota la paperassa que generaren les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT), uns documents amb molta de fotografia i la paraula sostenibilitat com a leit-motiv. Si senyor, fins i tot hi figuren un parell de cents, tal vegada no tants, d’indicadors de sostenibililtat, ves a saber calculats per qui. Per algun expert en sostenibilitat. No n’hi deu haver tants. El cert és que quan les Directrius d’Ordenació Territorial anaren al BOCAIB i esdevingueren Llei, la paraula havia desaparegut.

I el turisme, té sostenibilitat particular ? Evidentment. I congressos i aportacions sobre la sostenibilitat turística, sobretot a les àrees i illes petites i més bones d’espenyar pels turistes. Ja a Lanzarote, 1995,es va fer una conferència mundial sobre EL TURISME SOSTENIBLE, amb l’edició de la "Carta del turisme sostenible" i, més recentment, la Conselleria de l’ecotaxa ha pagat un bon informe, que es pot consultar a la seva WEB, sobre indicadors de sostenibilitat turística.

No coneixen, per dir alguna cosa, la publicació "Mallorca Sostenible" (en catalán, castellano, inglés, aleman) ? Idò, com en totes les coses que es generalitzen massa o massa aviat, s’entra dins les àrees de llum i d’ombra. Que vull dir amb això ? Que tohom es posa a vendre sostenibilitat i s’ha d’anar en compte de què és compra. La reflexió em ve suggerida per la brega que comtempl entre dos gran experts "sostenibles". Alan COLLINS, en el seu article sobre "Desenvolupament turístic i capital natural", dona una passada a la majoria d’ experts en sostenibilitat i demana criteris sòlids de... sostenibilitat. Molt poc temps després, tot té la seva torna, la professora Marina VELOKOVA ( que malgrat el seu nom, ensenya a la George Washington University), publica als Annals of Tourism Research : "Quant de sostenible és el turisme sostenible ?" Ho demana a COLLINS. Quants de turistes són massa turistes ? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística ? Què entenem per "capital natural constant sostenible" ? Com és mesura i en quines unitats el deteriorament de la natura ? Què vol dir exportar turisme insostenible a destins veinats ? Si els he de ser franc m’encanten aquestes bregues de bugaderes a revistes científiques, sempre que el baldat no sigui un servidor. Són un bona via per fer-se expert en fintes i altres formes de perdurabilitat. Ara bé, i en resum i malgrat tot, em sembla de gran utilitat la sostenibilitat com a referència, tot i que el to d’aquest escrit pugui semblar el contrari.

I la reversibilitat ? Una altra tat. Reversibili...què ? Em demanà un veinat a una d’aquests trobades d’experts que es munten de tan en quant. Un famòs arquitecte exposava, en aquell moment, la seva teoria sobre la reversibilitat : "s´han de marcar sobre el territori de les illes Balears els desastres més grossos i aplicar-hi un pla de reversibilitat, a fi de que tornin a ser el que eren abans". El meu veinat, un home de seny, ferit en mil congressos i fòrums, avesat a bregar amb experts de tot pelatge i amb científics giracasaques, em comentà : "aquest que xerra ha cobrat per embrutar i ara vol cobrar, també, per fer net".

Tal vegada fa falta un poc de seriositat...

( Del web d' INDIMEDIA )

HAIKAIS MALGARBATS ( D'Altres Estius). Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2005 08:10

HAIKAIS MALGARBATS.

Text : Climent Picornell

Il.lustració :  Guillem Mudoy ("Separació")

Adéu; adéu i adéu.

Com un "morendo" de simfonia.

(Jo no ho volia).

(De "Haikais Malgarbats". Sèrie : Les dones. Nº 74)

PER ALS SENYORS O PER ALS PAGESOS ? Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juliol, 2005 22:20

Un dels meus àlias, "Joan Pi", fa una reflexió arrel de l'informe que sobre el "Turisme Rural al Pla de Mallorca" fa la revista "L'Observador del Pla de Mallorca" aquest mes de Juliol. La vos afegesc a continuació.

 

TURISME RURAL, PER ALS SENYORS O PER ALS PAGESOS ?

Joan Pi.

Si bé és veritat i és indubtable que el poder dinamitzador d’aquests establiments que hem denominat de turisme rural o d’interior és innegable, per la seva demanda de mà d’obra en la restauració de les construccions o en la creació de llocs de feina pels serveis que ofereixen, també és cert que la tipologia d’establiments que la Llei General del Turisme potencià, han conduït a  un turisme rural molt selectiu, car i elitista, i que la seva posada en funcionament demanava un forta inversió per la transformació del marc rural en un establiment turístic. És diu que així,  per una banda, no es reproduí la massificació de la vorera de mar, és cert, encara que l’oferta paralegal o il.legal ja ha desbordat els nombres de places per tot, també al Pla de Mallorca. Alguns experts manifesten que també es diu que la normativa legal s’aprovà per una exigència dels hotelers tradicionals, a fi i efecte que no els sortís una competència exagerada a l’interior de Mallorca, que, tornam a repetir,  tanmateix pel forat del moix de les places “para-turístiques” els ha sortit. Aquesta normativa impossibilitava,  anant estrictament per la llei, que els pagesos petits i mitjans poguessin transformar les seves explotacions, ja que les inversions obligades eren exagerades. Pensin que a altres països -per exemple la tipologia del “Bed and breakfast” anglesos o les “Gites Ruraux” franceses o el que passa a altres comunitats autònomes com Catalunya o Navarra-  tenen una normativa més permissiva amb les tipologies de turisme rural, la qual cosa permet establiments més petits, però regulats, i que possibiliten l’accés dels petits pagesos al negoci turístic del camp. Aquest és el cas del Pla de Mallorca, per això seria beneficiós remodelar la normativa, que pareix feta perquè només puguin entrar al negoci del turisme d’interior els antics senyors de possessió –que ja tenien les cases- o els nous senyors (com el cas d’algun constructor i president d’un club de futbol important que té establiments per Montuïri) o alguns esforçats empresaris decidits a endeutar-se. Això està bé, qui ho nega, dona una sortida a aquestes explotacions engrunades enmig de la debacle de l’agricultura. Però també s’ha de donar una oportunitat als pagesos petits i mitjans, els quals adequant les seves instal.lacions –sense tants de requisits com es demanen ara- puguin donar menjar  i oferir llits, com els establiments abans citats d’Anglaterra o Navarra, sense massa luxe, però amb autenticitat. I sobretot, sense que això no impedeixi un “segell de qualitat”, ni una vigilància estricta, per part de les Conselleries d’Hisenda i de Turisme, que, per altre part,  haurien de fer un esforç per controlar les residències que ara és lloguen al marge de les lleis.

 

ESTIU I "JARDINS D'ALTRI". Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2005 08:23

Estiu i Jardins d'altri.

Climent Picornell.

Vaig enfeinat aquests dies amb el meu curs de la "Universitat d'Estiu", TURISME, TERRITORI I PAISATGE, que co-dirigesc amb l'amic i col.lega, el director de l'escola de Turisme de la UIB, l'economista Francesc Sastre. Hi ha una cinquantena d'alumnes de filiació ben variada, des de gent molt jove, fins a  dues professores brasileires -provinents de l'estat de Brasil de "Minas Gerais". Avui toca fer un transecte o recorregut a peu a la gran conurbació turística de la Platja de Palma, examinant els usos del sòl i les normatives urbanístiques corresponents, juntament amb una visita guiada a un hotel que ofereix la conflictiva modalitat -conflictiva per l'oferta complementària, sobretot- del paquet turístic "tot inclós". L'hotel és el "Río Bravo" de la Cadena Riu, la qual per cert ha venut dos dels seus hotels a Mallorca, mentre n'està construïnts bastants fora de les illes. Un altre símptoma de què algunes coses molt significatives estan passant que "remodelen" el "model turístic balear".

De totes les maneres penjaré al bloc l'article que vaig publicar al "Diari de Balears" fa uns dies, "J'ardins d'altri, encara."

"Dona ajeguda" de DAMIÀ JAUME (Vaig encontrar en Damià Jaume a Binicomprat, Algaida, amb un discurs molt agre sobre la Mallorca actual. L'excel.lent pintor i amic, em va comentar que acbava el retrat oficial d'ex-president de Francesc Antich, qui fou president del Govern Balear, durant l'anomenat "Pacte de Progrés", 1999-2003, una versió prèvia del Tripartit català, entre el PSOE, el PSM, EU-ELS VERDS, gràcies als vots d'UNIÓ MALLORQUINA de Maria Antònia Munar, qui es reservà el Govern del Consell Insular de Mallorca.

Jardins d’altri, encara.

Climent Picornell 

 

He anat publicant en aquest  Diari de Balears, una sèrie de Jardins d’Altri, volguent arreplegar collites d’altres gents, donant-los  forma de citació o frase feta, fugint de la pedanteria o la transcendència volguda, i insuportable. Així veig que ho fa en Ramon Miravitlles, que publica Preciosos ridículos. Dos d’ells. La dona de l’expresident Aznar, Ana Botella, sembra en el seu jardí la següent carxofa : “En la catástrofe del  Prestige sólo hay un culpable, el barco”. Quasi del mateix calibre l’home de la “infanta de España”, Elena de Borbó, Jaime de Marichalar, declarà als periodistes quan nasqué el seu primer fill : “Por desgracia el niño se parece a su madre”. Idò.

Enganxant amb l’anterior, el pintor Salvador Dalí, escrivia : “El fill d’en Pujols m’ha repetit vàries vegades que el seu pare, creient en els principis immutables de la moral i la religió, creia absolutament que la societat futura havia de ser inel.luctablement monàrquica”. Mai he sabut si situar-ho entre el sarcasme o el superrealisme, vostès que creuen ?

L’escriptor William Faulkner mantenia, en una carta publicada,  que el millor per a un escriptor era “reencarnar-se en un voltor; algú a qui ningú estima, ni enveja, ni necessita”. Quan els meus fills eren petits, havien sentit a dir cosa de la reencarnació, el gran deia que voldria ser un falcó, per la velocitat i la bellesa del vol. Un servidor que volia reencarnar-me en una ànnera, perquè volava, nedava i caminava ( el gran botànic Oriol de Bolós deia que les ànneres eren semblants als geògrafs “que feien de tot, i tot malament”), en canvi el meu fill petit sempre deia “quan m’hagi de reencarnar, vull tornar a ser un nin, com ara; però no vull anar a escola”. Citació d’enorme sentit comú, que esper  mantengui.

L’amic Quimi Portet, un artista, amb un enorme sentit de la música i de l’humor, prepara el seu proper disc. L’anterior el va titular : “La terra és plana”. Ara em diu que ja té el títol del pròxim, encara que no les cançons. És dirà  : “Matem els dimarts i els dissabtes”. Com en algunes collites dels Jardins d’altri, ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.

De Samuel Etoo’o, ex-jugador del Mallorca i ara del Barça, natural del Camerun,  en deia Iniesta, el seu company,  “quan Etoo’o corr amb el baló sempre tenc la sensació de que la jugada acabarà en gol”. Etoo’o ho diu, clar i llampant : “Correré com un negre, per viure com un blanc”. Més clar, aigua. Deuen ser aquest blancs, rics i pijos, als quals es referia Ray Loriga : “Només les causes insignificants i molt, molt llunyanes desperten la ira de les persones sofisticades”. El nostre territori i la nostra llengua deuen ser massa prop per a ells.

Sobre el gust i la sofisticació, un servidor segueix amb les seves manies pels filòsofs i sociòlegs francesos ( “l’inconscient no existeix, però insisteix” diu G. Mudoy que deia Lacan), ara li toca el torn a Pierre Bourdieu, però vaja també podrien rebre  Deleuze, Foucault o Derrida : “L’objectivació del subjecte de l’objectivació, com a mètode, és la base de la reflexivitat. És quelcom semblant a fer l’amor davant un mirall”. Bonjesuset ! Preferesc, de molt, els titulars fornits pels astrònoms  que tenen, també,  quelcom d’increïble i incomprensible, però són més poètics : “Descoberta una galàxia invisible formada per matèria obscura”. Què els deia... Tan incomprensibles com un cartellet penjat a una porta del poble de Costitx ( Mallorca) : “Tokansema”. Hagués servit per títol del CD d’en Quimi. Mig menjat, pel sol i les arnes. Després d’anys de veure’l i pensar-hi ( “Tokansema”, “Tokansema”...) resultà que la madona posava el cartellet perquè si algú la visitava no tocàs el timbre, ja que depertaria el seu home, sinó que havia de “tocar amb sa ma” : “Tokansema”. La k del lletrero em condueix a una carta de restaurant, Can Nofre, que servia “Kiko con kol”. Molt abans de que s’usàs com els joves d’ara que tot ho posen amb k. També la meva sogra avisava : “iacoke”. Havia fet coca. Amb prebes.

L’ase que volia prendre una estrangera a Artà, duit de la seva fortor incontenible, m’ha fet anar a unes cites llatines, d’ases. “Asinus in tegulis”, vol dir “l’ase a la teulada”, l’empraven els llatins per referir-se a aquell que amb pocs mèrits ha arribat molt amunt en l’escala del poder. A Mallorca en tenim una mostra variada. “Asinus asinum fricat” ( “L’ase grata a l’ase”), en aquest cas s’emprava per ridiculitzar les mútues alabances de dos rucs, dos beneits. No d’alabances, sinó de retrets és la lectura que faig al setmanari “De Franc”. El batle de Manacor li diu al cap de l’oposició : “rancuniós, ressentit, tens mal perdre”. La rèplica del ressentit és curta : “Sr. Batle només li faltava dir-me que també vaig restret”. Au idò !

El meu padrí solia contar un acudit. Un havia d’anar a Ciutat,  li digueren que l’amo en Prudenci hi baixava amb el seu carro, però no volia que xerrassin. Gens. Al cap d’una hora d’haver partit, el viatger devers les costes de Xorrigo, mirà l’ase, mirà l’amo i per quedar bé, digué : “Idò sí”. A la qual cosa replicà l’amo en Prudenci, colèric : “Idò no ! Baixa del carro !” Una cosa semblant vaig llegir-li a E. Vila Matas, però més fi. Passà a Zurich, ho contava Walter Benjamin, hi existia una tertúlia que es coneixia com la ”tertúlia de la “parquedat”, als seus integrants els agradava el silenci. Seien i un va dir, al cap d’una estona llarga : “Quina calorada!”. Al cap de mitja hora un  altre replicà : “No passa un alè d’aire” . El tercer, esperà mitja hora més, s’aixeca i diu : “no pens tolerar tanta xerrameca”. I partí. Tenc moltes vegades, per no dir quasi sempre, la sensació de que he xerrat, o he escrit de més. Valgui, per tant,  un aforisme terrible de Karl Kraus sobre el valor dels silencis : “Qui tengui alguna cosa a dir que faci una passa envant i calli”.

ELOGI DE LA FIGA-FLOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 02 Juliol, 2005 22:37

El dia de Sant Pere, el 29 de Juny, m'embarc en una barca del bou de les que passegen Sant Pere, en processó, per dins la mar al port de Palma. És un dels rituals del meu barri -el Puig de Sant Pere, la Llotja i Santa Creu-, procur pujar a una de les barques de les quals és armador l' ex (?) poeta Josep Albertí o, sinó, amb la de "Paco el Loco", que com  el seu nom indica és el que fa més desbarats; va fins a mar oberta, vira, frenèticament, a babord i estribord, a fi i efecte d'atemoritzar als mariners d'aigua dolça que s'hi han embarcat. El dematí, però, ja he estat a Sant Joan a fer el que contaré més envant : no torn fins que he menjat una figa-flor. Ja deia mon pare, al-cel-sia, que cap pastís del món les superava. Bé es mereixen un elogi.

ELOGI DE LA FIGUERA

Climent Picornell

"Per Sant Pere enrevolten la figuera", a veure si alguna figa-flor ja es menjadora. Però la Figuera és en l’actualitat un cultiu en recessió, quasi en abandó. Només utilitzat molt residualment per engreixar quatre porcs o conservat, quasi reverencialment, pels addictes al seu consum. Nogensmenys és un fruit d’una textura extraordinària, consumit en fresc, i d’unes aromes encisadores, consumit en sec. La "Festa del Sequer" que es celebra a Lloret (Mallorca), ens permet, encara gaudir d’una jornada de reflexió i de nostàlgia entorn d’aquest conreu.

Malgrat el seu abandó, el posat majestuós de les figueres a l’estiu i la seva ossamenta a l’hivern la fan un arbre imprescinsible, com l’ametler, en el paisatge i la configuració del nostre l’espai rural.

La figuera fou en el segle XIX l’arbre fruiter més important de Mallorca, tot esperent que ho fos, després, l’ametler. De les 15.000 hectàries que ocupava a finals del segle XIX, passà a l’apogeu, 20.000 Ha., a la meitat del segle XX, fins al tombant de les 5.000 Ha. que deu ocupar en l’actualitat, segons les nostres fonts d’informació.

La pèrdua dels mercats de les figues seques, la seva substitució i el declivi en l’engreixament dels porcs, a més del conjunt de factors que han actuat sobre l’agricultura mallorquina en l’era turística, expliquen el seu aspecte de cultiu residual en l’actualitat, al qual si ha arribat per la vellessa, l’abandó i la mort de molts d’arbres i pels milers de figueres arrabassades en aquests últims anys. Així i tot, el Pla i el Migjorn de Mallorca continuen essent les comarques més poblades de figuerals.

La simbiosi cultural "porc-figa", que a Mallorca va atènyer una perfecció quasi simfònica, no ha tengut una successió utilitària clara del cultiu de la figuera. En el que fa referència a la figa-seca –treballosa de fer- per la feinada que representa el sequer ( no subtituïda per l’assecament artificial), aquesta menjua sempre fou considerada menjar de pobres. Avui molta de la figa-seca que es troba als mercats es figaseca turca i el mateix passa –no tant, però- amb els diversos "pa de figa", fins i tot amb el pa de figa amb ametles. Si hom vol trobar figues seques de Mallorca – aplanades o amb acops- encistades o per encistar, amb un poc d’anís i fonoll, ha de fer una feina quasi detectivesca. No cal alabar les qualitats organolèptiques que es desprenen d’unes bones figues seques. Menjar de pobre !

La figa fresca, en les seves formes de "figa-flor" o de figa de final d'estiu i tardor, molt dificilment arriba als mercats i les botigues, si de cas la podem veure en forma de "figa-flor", o en la varietat "Albacor", "bacores"com diuen els canastros que delaten el seu origen valencià o murcià. És cert que el fruit es deteriora molt ràpidament i el seu consum s’ha convertit en un objecte de culte : o tens o saps una figuera a foravila per collir-ne o has d’esperar que aquell veinat o conegut te n’ofereixi un platet, un present de categoria.

Així com per fer-ne de seques, per menjar, les varietats més apreciades han estat la Bordissot blanca, les Paretjals i les Alacantines ( o "galantines" que en diu molta gent), per menjar-les fresques, a part de les figues-flors ( molt apreciades les varietats Roja i Albacor), no hi ha acord sobre quines són les millors. Provant de fer una classificació, hi pot haver estirades, diria que la millor és la Bordissot negra, seguida de la Martinenca i després, en tercer lloc, de les dues Coll de Dama ( blanca i negra). Nogensmenys no cal oblidar ni la Bordissot blanca, ni l’Hivernenca, ni les Paratjals, les de La Senyora o les Roges.

Observar la pell clivellada, obrir el fruit amb els pinyoleus i la carn, enrevoltant-vos d’aromes, la mossegada sucosa i fresca, tot, fa del consum de figues un dels plaers absolutament insubstituïbles.

 (Segueix)

CHI SA FAR, FA... Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2005 08:30

CHI SA FAR, FA. CHI NO SA FAR, INSEGNA.

Climent Picornell.

Això vol dir, més o manco: «Qui sap fer, fa. Qui no sap fer, ensenya». Ho pos en italià, perquè el que em desfermà la curiositat sobre aquest aforisme hi estava escrit. Ara diré per què. Però abans, si em permeten, els faré avinent que aquest sentit pejoratiu contra la feina de mestre o d'educador, no és res de nou. La majoria de professions atresoren un cúmul d'aforismes menyspreatius, molts d'ells produïts en la seva mateixa llenya, sorgits dels seus practicants, o de tanyades properes. Vegin si no, per exemple, els economistes: «Si els economistes fossin bons per als negocis, per a l'economia, ells serien els rics, en comptes de ser els seus assesors» o «Tenc cent assessors econòmics i sé que un té raó, però no sé quin és»; els estalviaré la paternitat de les cites, que en tenen, una és d'un economista i l'altra d'un ric que no va estudiar mai economia a cap universitat.

La cosa del «Chi sa far...» ve d'aquestes casualitats rares. En manco de dos dies em vaig topar amb l'aforisme citat, dues vegades. La primera, fou a la Casa-Museu del pintor Torrents Lladó, al carrer de la Portella de Palma; al tercer pis, dins una vitrina, hi havia una rajoleta que amb lletres blaves ho posava: «Chi sa far, fa. Chi no sa far, insegna». La meva interpretació primera fou que el pintor, com molts de pintors, havia avorrit les ensenyances dels seu mestres, s'havia sentit fort i reconegut, i abjurava de l'Acadèmia. Després vaig recordar que, ell mateix, havia fundat una Escola de Pintura, vaig pensar que per llimar la seva contradicció devia «ensenyar» de forma diferent, amb altres cànons estètics. Ja passa.

La segona vegada que em vaig topar amb l'aforisme, fou al Weblog -aquests llibres de bitàcola, dietaris privats-públics que s'escriuen a internet- del meu amic i, també, col·laborador aDiari de Balears, Llorenç Valverde (http://lvalverde.net). La seva reflexió de 21-12-03 es titulava: «Mencken». Sembla que hi demana disculpes per haver citat de forma lleugera, quasi en va, Henry Louis Mencken i en fa propòsit d'esmena. Hi posa en boca seva l'aforisme: «Els que poden fan, i els que no poden, ensenyen». És una lleugera variació, però és la mateixa arrel. «Branques d'un mateix arbre», com cantava en Tomeu Penya.

Idò, el cas és que esperonejat per aquesta connivència oculta, vaig provar d'aclarir l'embull, si és que n'hi havia. Ho va dir en Mencken o, com el cas de la rajola, és un aforisme sense amo? L'amo s'ha perdut, no se'l cita? O els que l'empren i s'ho atribueixen, l'han agafat d'això que se'n diu «la saviesa popular?».

La meva conclusió és que és mal d'adjudicar, l'aforisme en qüestió. En la meva recerca, l'he trobat molts de pics sense cita d'autor, altres com a cita o aforisme popular i altres vegades atribuït a algú. Anem, idò, per parts (aquesta expressió saben que és atribuïda a Jack l'Esbudellador, «el Destripador», vaja). La cita és posada en boca de diferents autors: James Joyce, Bernard Shaw, Oscar Wilde, des de Nino Manfredi (un actor italià) fins a Confuci (un altre... actor de més lluny). Un italià arriba a dir que «mi pare que fosse di Tolstoi» i, un altre rus, el jugador d'escacs Karpov, surt que deia: «Qui sap jugar, juga. Qui no en sap, ensenya». Com veuen, un embolic. Nogensmenys l'atribució més repetida és la d'Arthur Bloch. Bloch (Los Angeles, 1948) és conegut sobretot per ser l'autor de Les lleis de Murphy, conjunt de paradigmes fatalistes i de pessimisme existencial, redactats amb un gran sentit de l'humor, que han esdevengut conegudíssims. Vet aquí que dins les lleis de Murphy se cita una Llei de Mencken («Those who can, do. Those who can't, teach»), amb una Extensió de Martin: «...i qui no sap ensenyar, administra» (en alguna traducció es diu: «... i els que no es poden dedicar a l'ensenyança, són funcionaris»). L'atribució a H.L. Mencken ( 1880-1956) no me pareix desafortunada, ja que Mencken -periodista, crític, iconoclasta- fou un gran forjador de cites i aforismes, home de culte per certa «inteligentsia» del món nord-americà, molt desconegut entre nosaltres, fou el «maître à penser» de tota una generació, com reconeix Saul Bellow, i per un servidor, això, ja li basta. Degué conèixer la cita i la degué «treballar». Com també ho féu Woody Allen: «Els que no saben, ensenyen i els que, justament, saben ensenyar, fan classes de gimnàstica».

Vet aquí com, si passam a les cites no atribuïdes, se solen construir amb ella, rosaris encadenats. Com per exemple: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, dirigeix. Qui no sap dirigir, coordina. Qui no sap coordinar, presideix». Hi ha moltes variacions, després de qui no sap ensenyar: «...escriu manuals». Els escriptors, supòs que els dolguts per un mala crítica, la fan circular de la següent manera: «Qui sap, fa. Qui no en sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, organitza. Qui no sap organitzar, critica. Qui no sap ni criticar, escriu pròlegs». No sé si els he convençut, tampoc era això, no? Però, en el món dels aforismes molt coneguts sol passar. I, en aquest cas, els pedagogs, mestres i educadors toquen estar curats d'espants. «La meva àvia va voler que tengués una bona educació, per això no m'envià a escola» solia dir l'antropòloga Margaret Mead, i Cesare Pavese afirmava que «les lliçons no se donen, se prenen» (no «s'aprenen», es prenen), no sé si ho digué molt poc abans de suïcidar-se, perquè ja se sap -a partir de Murphy- que «res és tan dolent, com perquè no pugui empitjorar». Tot sigui dit, un servidor es guanya la vida fent de professor. De totes les maneres, l'extensió final sol ser: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap fer res de res, es fica en política». Per si un cas.

________________________________________________________________________________

PD.- L'il.lustració del principi és del meu amic Ferran García-Sevilla, un dels grans pintors contemporanis que ja ha exposat, posem pel cas, una gran antològica seva al Reina Sofía de Madrid. Estudiàrem junts dos cursos d'àrab, quan feiem la carrera, amb l'inefable professor Guillem Rosselló-Bordoy. Em feu la portada per un parell de revistes que editàvem els estudiants, EMBAT, i de la qual en vaig ser el director. Un altre maldecap evitable. Eren el finals dels anys seixantes.



«Anterior   1 2 3 ... 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 ... 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb