Climent Picornell

AL MC DONALD'S FALTA GENT ! Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2005 20:59

Al McDonald’s falta gent !

 

Climent Picornell.

 

Havia titulat l’article “Al McDonald’s, que fa figa!”, però ho he trobat exagerat. I, al mateix temps, fer figa, que vol dir –és un aclariment per a les noves generacions- que fa ull, que s’esboldrega, en una paraula, que va malament, era poc entenidor. Què sé jo ! El fet és que l’empresa McDonald’s, fa mesos, per primera vegada d’ençà que l’any 1965 cotitzà a la Borsa, va tenir pèrdues. La més gran multinacional de les hamburgueses –aquí els deiem, abans,  raoles o bistecs de carn capolada, mesclats amb ou i un toc de moraduix-, deia,  que l’empresa, amb més de 30.000 llocs de venda franquiciats a 121 països del món, fa una temporada, per primer pic,  no guanyà doblers. La novetat espantà el mercat i la seva cotitzaciò, que ja anava a la baixa,  passà dels 30 dollars l’acció, a 15, en mig any.

Alarmat, i ben al contrari que Jose Bové, el pagés francés –avui convertit en un líder de l’antimundialització- que va atacar violentament el McDonald’s de Milhau, vaig peregrinar al McDonald’s de més a prop, el de devora el Bar Bosch de Palma, i vaig demanar un BigMac, patates fregides i Coca-Cola. Coses més rares ha fet un servidor, com és ara, acabar la nit de cap d’any devers Es Carritxó de Felanitx.

Les multinacionals de l’hamburguesa han passat de ser això, empreses de l’alimentació, per convertir-se, a més, en tot un símbol. Juntament amb la Coca-Cola, estendarts de l’efecte que es coneix com “cocacolització de la societat”, un abocament més del que som : societats de la Coca-Cola . Hom ho pot agafar com una invasió, no gens subtil, d’una més de les estratègies de l’americanització del món, als més radicals els agrada dir  “l’imperialisme nordamericà”, i, uns altres,  ho poden mirar com l’estratègia exitosa d’unes empreses que han aconseguit vendre el seu producte pertot i oferir unes bones ganàncies als seus accionistes : un èxit empresarial.

Una de les més excitants lectures, de fa tres o quatre estius, fou per a un servidor el llibrot, per la gruixa, “Déu, Pàtria i Coca-Cola” (1993) de Mark Pendergrast.  I no per revelar el “Big secret”,  la “fòrmula secretíssima” de la beguda ( Cafeïna, fulles de coca descocaïnitzades, nous de cola, sucre, caramel, àcid fosfòric i essències de llima, vainilla, taronja, llimona, nou moscada, càsia, coriandre, nerolí –una flor de taronger-, lavanda i un poc de glicerina), sinó,  per esbrinar com una empresa local de gaseoses és converteix en una poderosíssima multinacional, com la Coca-Cola esdevé alguna cosa més que una beguda. Recorden que “el Barça és més que un club” ?  Idò, això, en gros.

Però, vaja, érem al cas dels McDonald’s i preniem un BigMac per veure si l’empresa reprenia els guanys, una forma aberrant, com qualsevol altra, de solidaritat empresarial. “Fast-Food” li solen dir, menjar aviat o menjar ràpid i, els més compromesos gosen anomenar-lo “menjar-fems”. Als nins petits els donen les hamburgueses dins una capseta amb una jugueta –“Happy meal”-, així els van aregant i els tenen enllepolits. Un fill meu, de petitó, però que ja escoltava coses, un dia em demanà : Mon pare, com és que li diuen “Comida basura” si és tan bona ? La innocència,  que és de guapa, fent preguntes, com sempre males de respondre amb banalitats.

El cas és que la introduccció d’aquest costumari del menjar de pressa, una més de les variants de l’estandarització social o com se sol dir ara, un altre dels efectes ( perversos ?) de la mundialització, o globalització, per ser més cursis, deia, que aquests processos ja foren percebuts pel sociòleg George Ritzer al seu famosíssim manual “La Mcdonaldització de la societat” (1993). Ritzer sostenia que l’inquietant procés del menjar ràpid s’estenia a tot el conjunt de la societat,  de l’economia i de la vida quotidiana de les societats occidentals. Fa poc E. Schlosser, afegia que això implicava  - “ Fast Food Nation”, subtitulat ”El costat fosc del menjar dels americans” (2002)-, també,  processos d’adaptació intel.ligent d’aquestes empreses a l’evolució de les pautes i els gustos dels consumidors i que han fet que les seves exigències, per exemple les pseudo-ecològiques, formin part de l’agit-prop d’aquestes corporacions. Han aparegut còdis ètics i dietètics, informacions nutricionals, adaptacions a unes “més sanes exigències alimentàries”, com és ara substiuir els greixos de cuinar per olis vegetals o exigir als proveïdors carn capolada lliure de bactèries patògenes o que els seus envoltoris siguin biodegradables... “el negoci de madò Coloma”, pensarà més d’un.

Com tots els llibres de culte, el de Ritzer, ha tengut la seva revisió: “The McDonaldization revisited “ (1998), un “reading” de diferents autors subtitulat “Assaig crític sobre la cultura del consum”, per testificar si les hipòtesis de Ritzer,  anys després, havien seguit el camí anunciat. Així ha estat. Vegin, idò, el que pot desencadenar un tros de carn capolada, que cada dia, tot s’ha de dir, consumeixen 46 milions de persones, només a la cadena d’establiments que comentam. I sinó, observin com un dels autors de “The McDonaldization revisited”,  John Caputo, envesteix el seu treball : “La retòrica de la macdonaldització : una perspectiva des de la semiòtica social”.  Per veure fins on poden arribar els exercicis retòrics dels intel.lectuals moderns, només cal assenyalar cap a un economista, famós, que proposava el preu del “BigMac” -l’hamburguesa doble del McDonald’s-, a cada país, com l’element comparatiu dels valors monetaris mundials. N´hi ha d’altres que,  davant aquesta rutina esperada i imposada internacionalment per aquests comportaments, proposarien canviar l’adjectiu “internacional” o “mundial” pel títol del llibre de Schlosser,  “Fast food nation” : la nació del menjar de pressa.

És ver que contra el “Fast Food” hi ha l’ ”Slow Food” ( el menjar reposat i tranquil), o que uns pocs i exquisits paladars es poden refugiar en la Bíblia del bon menjar que és la Michelin i observar el seus restaurants de tres estrelles, o rellegir el que diuen Santi Santamaria o Ferran Adrià, o ser un seguidor de l’ ”Ortorèxia”,  una psicopatia del menjar, són ortorèxics els qui mengen en funció de les propietats  farmacològiques dels aliments, ecològics naturalment, no transgènics, per supossadíssim. Alternatives n’hi ha a balquena, començant pel vegetarianisme, però, tammateix, els moviments de masses, els costumaris de la modernitat,  penetren amb una rapidesa imbatible. Davant la baixada de beneficis del McDonald’s, Jim Cantalupo el nou “chairman” de la companyia i els  estrategues de la multinacional ja pensen com fer front a aquest avís. Uns,  proposen la diversificació en l’oferta dels seus productes; altres, la pau de la guerra de preus baixos amb el seu gran rival “Burger King”; altres,  el menjar “ètnic” ( per ara, únicament, la mexicanització). Aquí, a les illes Balears, les campanyes dels nostres governants van en el sentit d’incentivar el consum dels productes autòctons. I sí...  a través d’això del “menjar ètnic”( els nordamericans empren l’adjectiu ètnic per tot el que prové de llocs estranys, és a dir, dels llocs que no són nordamèrica), deia que sí a través d’això “ètnic” podriem provar d’ enganxar-nos a la internacionalitació del pa-amb-sobrassada o de l’ensaïmada, tot i que, sense un  forat enmig, com el Donut,  no sé si traspassaria l’Atlàntic. Mentre això no arriba,  ens haurem de refugiar en les lectures d’aquests textos que critiquen la globalització dels models de comportament social i donen la culpa d’això,  a la carn capolada. Ja sé que és una “boutade” reduccionista,  però... tal dia farà un any.

 

LA "HACHE" DE MAÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Setembre, 2005 15:04

La “hache” de Maó.

Climent Picornell

 

La “hache” de Maó, la “zeta” d’Eivissa, la “i” d’Andratx, la “te” de Cala Rajada, la “y grega” de Llucmajor, la “ese” de Pollença, etc., etc… en podríem fer un rosari, al qual afegir la “ch” d’Elx o la “e” de Girona. Lletres reivindicades que sobren o manquen a molts de topònims catalans. El cas no és nou, sinó molt repetitiu i els actors protagonistes d’aquestes representacions tragicòmiques solen ser quasi sempre, també, mutatis mutandis, els mateixos : quatre reaccionaris que se creuen experts en tot i solen ser, experts en res. I res, ja ho saben, són caragols sense closca. Però embullen i emprenyen. He tengut notícia a través dels articles en el Diari de Balears de Miquel A. Maria i de Joan F. López Casasnovas i també del bloc d’Internet d’en Josep Maria Quintana que alguns elements, entre els quals s’han significat alguns militars retirats, que ni parlen, ni en saben de català, han armat oposició contra la normalització del topònim “Mahón”, en espanyol, per “Maó” en català de Menorca, com a denominació oficial de la ciutat menorquina.

La cosa és  herència d’altres temps. Fa anys amb un equip composat pel geògrafs Onofre Rullan i Miquel Àngel March i els filòlegs Ramon Díaz i Villalonga i Joan Font i Roig, vam revisar els nombrosos fulls del Mapa Topográfico Nacional 1:25.000. Una feinada, entre la qual hi havia la revisió i correcció toponímica d’aquest mapa-base del que es coneixia com la cartografia “oficial”, la del Instituto Geográfico Nacional i el Servicio Geográfico del Ejército. En efecte, vaig haver d’anar diverses vegades a Madrid, a “Campamento”, allà on després jutjaren els amotinats Tejero i Milans del Bosch, per entrevistar-me amb els alts comandaments que s’encarregaven d’això -la cartografia ha estat durant anys qüestió d’estat-. Les noves normes de correcció eren les de normalitzar la toponímia en els idiomes de les diverses comunitats autònomes. Però, em digué un general : “no pueden tocarse ni los nombres de municipio que no hayan decidido oficialmente cambiarse, ni los vértices geodésicos, ni el Mar Mediterráneo; lo demás puede ir en vernáculo”. No els feia massa gràcia, com vaig poder comprovar.

Així ho férem. Els desbarats que hi havia a la toponímia dels mapes oficials, era impressionant, hereva de topògrafs i agrimensors forans que transportaven sobre el paper fonètiques desconegudes per a ells : “Carrutxa” (d’origen llatí) era transformada en “La Casucha” o el “molí Paperer” en el “Molino de Popeye” i els estalviï la relació completa de desastres toponímics. No vàrem poder corregir les galerades abans de la impressió, així que els mapes sortiren amb algunes imprecisions, però, vaja, hi ha una gran diferència entre aquests mapes i els anteriors. Ara, ja bastants d’anys després, les comunitats autònomes han generat serveis cartogràfics propis amb bones toponímies; a les illes Balears, els mapes de referència són els nombrosos fulls de  l’ 1:5.000 que revisàrem Antoni Ordinas i un servidor, i com en l’anterior, contàrem amb quasi un centenar d’experts; a Menorca, entre altres, el desaparegut i entranyable Josep Mascaró i Passarius ( tot sigui dit de passada, amb ell fèiem feina –sempre, per indicació seva- a partir de les tres de la matinada).

Així les coses i després de debats diversos la recollida i normalització toponímiques, a nivell acadèmic, ha quedat resolta, amb algun estira i arronsa, com el de l’ús cartogràfic de l’article salat o literari, i amb la reivindicació abandonada de Ciutat de Mallorca, per Palma. Fins que de tant en tant, tornen a sortir bonys o bues d’antany i problemàtiques irresoltes. Entre aquestes darreres la de la neotoponímia inventada de les urbanitzacions litorals, que vaig estudiar com la “Nova toponímia del turisme”, també ja fa anys. O altres, com és el cas que s’exemplifica, de “Mahón” o “Maó”. En aquestes situacions sempre surten i es mobilitzen toponimistes aventurers  – no se’ls coneix cap feina anterior com experts en la matèria, s’hi han convertit d’un dia per l’altre- sempre per aconseguir que no es mogui l’satus quo. És a dir perquè o s’eternitzi l’errada o perquè no es mogui el topònim de la seva grafia espanyola. Pel cas del meu poble, de San Juan passar a Sant Joan, el grup d’aquests toponimistes d’espardenya l’encapçalava un coronel retirat. El menorquí, i gegant dels coneixements lingüístics universals, Francesc de Borja Moll, feu, ja fa anys informes molt raonats per la normalització de topònims; conta el cas de Llucmajor ( abans Lluchmayor) o el cas d’Andratx (abans Andraitx). En aquest poble els toponimistes de cap de setmana, s’alçuraren tant que obligaren al batle, d’aquells temps, a anar a Madrid a cercar la “i” que els havien presa. El punt de rialles el posa quan conta que els qui feien els mapes dels Pirineus, entafarraren el topònim “Fuente de los muy felices”, al traduir del català “Font dels tres hereus”. Es veu que sabien espanyol i francès (“Très heureux”), però no català. En fi.

Aquestes comissions que es desperten amb un interès repentí per la toponímia solen emprar raonaments similars i molt discutibles. Si es canvia el nom, diuen, es perdrà la marca comercial o turística i això ens durà pèrdues econòmiques; s’intenta així ajuntar a la seva comitiva empresaris i polítics afins; aquesta és la causa del topònim bífid Eivissa  o Ibiza, que es llegia al cul dels jugadors del Mallorca; o usen també, altres raons més, diguem-ne, acadèmiques. Una d’elles la cartografia històrica. Mirin, un servidor, ha publicat més de trenta treballs sobre mapes antics de les illes Balears i amb la toponímia s’hi ha d’anar amb molt de compte; durant molts d’anys els mapes eren fets a l’estranger i es copiaven  els uns als altres sense haver estat mai al lloc. Els posaré un exemple ; durant més de tres-cents anys, i a molts de mapes antics valuosíssims, a Eivissa hi surt el topònim “San Hilario”, que no és altra que Santa Eulàlia . Si bé és cert que la inseguretat en les grafies és corrent, el nom de Maó, és el més emprat a  les famosísimes cartes nàutiques antigues.

En una paraula, aquests toponimistes aficionats no es podien distreure, amb una altra cosa ? Per exemple cantant aquell valset que composà un comissari de policia, quan l’any 1904 Alfons XIII visità Maó : “ Es Ma...hón / una ciudad bonita y galante / Tiene co...modidades de una ciudad grande / Hay co...mer / Hay comercios de gran importancia/ juzgado de primera instancia / tiene gas y electricidad / Mahón tiene muchachas bonitas / seis boticas / dos cafés / Hay paseos bien enarenados / y el mar que baña sus piés “. És una forma menys ridícula de passar el temps.

Vagi des d’aquí el meu recolzament a la nomenclatura oficial i correcta de Maó.

MAÓ, escrit així, ja apareix al mapa més famós de tota la cartografia medieval "L'atlas català de 1375" fet per la família de jueus mallorquins de CRESQUES  ABRAHAM.

THE BEATLES I EL "SERGENT PREBE-COENT". Climent Picornell

jcmllonja | 04 Setembre, 2005 21:24

The Beatles i  el “Sergent Prebe-Coent”

 

Climent Picornell.

 

Els rànkings, aquestes classificacions que surten cada dia i a les que som tan afeccionats els humans, ordenant del més gros al més petit, del més alt al més baix, del més dificultós al més senzill, els rànkings, com els deia, ara ens anuncien que “El Sergent Prebe-Coent”, un L.P, un àlbum de cançons que The Beatles editaren l’any 1967 és el més valorat de la història de la música popular, la pop-music. Segons qui ? Segons la revista “Rolling Stone”.

Aquesta casta de classificacions que funcionen sobre valoracions subjectives i no sobre elements objectius –com ens fan creure que sí que ho fan la renda per càpita o qui dels europeus la té més llarga- tenen, per això, uns elements d’arbitrarietat que ens encanten, perquè ens empenyen a la dissidència i a la discussió, si és el cas. Més enllà de que sempre surti el “Ciutadà Kane” d’Orson Welles, com la millor pel.lícula de la història, posem per exemple. En la música popular moderna, o lleugera com es deia abans, ja duim camí del mateix. Per què ? Perquè una sèrie d’autors es reparteixen de forma contumaç el pastís dels primers llocs d’aquests  rànkings,  Bob Dylan, els “Rolling Stones” o “The Beatles”, són alguns d’ells.

La mateixa revista que ara publica la llista dels millors 500 àlbums, publicà ja fa mesos la de  les millors 500 cançons. Anava així; la millor cançó de totes  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan. Però,  The Beatles són qui en col.loquen més entre les seleccionades, 23; els “Rolling Stones”, 14; Bob Dylan, 12; Elvis Presley, 11... Per als amants compulsius de l’estadística els diré que les paraules que hi surten més, als títols d’aquestes cançons,  són Love (43), Rock (18), Baby (8), Sweet (8), Rain (7)...no mata, veritat ?

En català, idioma inexistent en aquestes sèries –com l’espanyol- tenim també classificacions i els en faré cinc cèntims. La revista “Enderrock” – una molt bona publicació- ja feu un intent en el seu número 100. El millor àlbum en la història de la música en català : “Dioptria” de Pau Riba. Seguit de “Verges 50” de Lluís Llach, després en Serrat, al setè lloc “Alenar” de Maria del Mar Bonet, al vintè “A Rússia” d’Antònia Font. Les cent millors cançons van encapçalades per “Al Vent” de Raimon, “Se’n va anar” de Salomé i “L’Home del carrer” de Pi de la Serra; al lloc desè “Cançó de Matinada”, al dinovè “L’estaca”, al vint-i-quatrè “Remena Nena”, al 95 “La Rambla” de Quimi Portet i el 100 : “Mala Cara” d’Els Pets.

Però ara som al “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” ( La banda del Sergent Prebe-Coent del Club dels Cors Solitaris). És el primer. I el primer tot ho té. Idò, així ha resultat que l’àlbum de “The Beatles”, “Sergent Prebe-Coent” és el millor. Què en pot dir un servidor que ha crescut amb la seva música ? O que quedà esglaiat al cinema Born, essent un adolescent, amb el seu film “A hard day’s night” ? Em fa mal jutjar. Ja al meu Institut – el Ramon Llull de Palma- es militava en la disjuntiva “Beatles o Rolling Stones”; els més finets o els més gamberrots ? I em feia mal definir-me, és un tret del meu caràcter, “un sí, però no”. Sí, era dels Beatles; però com els Rollings, ningú.

No cal que els digui, que don la tabarra constantment als meus convidats, tocant-los de forma horrible cançons dels Beatles. El meu exemplar de “Beatles Complete”, l’obra màxima amb totes les seves cançons amb solfa i tablatura, ja està com a brutinyós i em sé les cançons de memòria. A un servidor no és el “Sgt. Pepper’s” i la banda del cors solitaris, el disc que més m’agradi de “The Beatles”; puc acceptar que fou un dels elements fonamentals en la progressió de la seva música, i tal vegada de la música rock en general, com ho fou Bob Dylan en electrificar-se, però, que si els he de ser franc, hi ha un excés d’efectes orquestrals -que abocarien a molta gent al rock simfònic-, o massa  psicodelisme barater, que ja hi mostrava el nas. S’ha d’acceptar, però, que han estat  elements decisius en la influència dels Beatles en la comunitat dels joves occidentals, però... A “Beatles Antology” un llibrot enorme, un “mamotreto” explicatiu de la seva obra hi llegesc les opinions des de dins el grup. John ( Lennon) : “ Sgt. Pepper’s” és Paul”. Paul ( McCartney) : “Primer fou la cançò, després fou una idea i després l’àlbum”. Ringo (Starr) : “Tot està com a relacionat, però no és una Òpera-Rock, al final enllaçàrem les cançons”. En George ( Harrison) com quasi sempre, diu que s’avorria. La mà de George Martin –que haurien estat els Beatles sense l’arranjador George Martin ?- hi és més present que mai. És cert que hi ha cançons mítiques, però de “A day in the life”,  John confessà que res del que s’ha dit sobre ella és cert – la composà, senzillament,  llegint les pàgines del “Daily Mail”- o el cant als viatges amb l’àcid lisèrgic  a cançons com “Lucy in the Sky with Diamonds” -vista com un acròstic de LSD- no és més que el títol del dibuix d’infant que feu el seu fill Julian.

La coberta del disc ha passat, també, a la història de la il.lustració moderna de les fundes musicals; amb el conjunt dels quatre músics, desfressats de militars antics i colorejats,  rodejats de personatges, vius i morts, de Marlon Brando a Albert Einstein, de Mae West a Karl Marx, d’Oscar Wilde a William Burroughs, de Simon Rodia a Fred Astaire – Lennon hi volia colocar Jesucrist i Hitler-, haguèren de tapar en Gandhi amb les fulles d’una palmera i a Leo Gorcey, que volia 500 lliures per sortir, el pintaren de color blau... Hi ha un altre doble LP seu amb les cobertes absolutament blanques ( aquest ja estaria disposat a discutir si és dels millors...)

En fi, els rànking són els rànkings, i ara toca venerar el “Sergent Pebre-Coent”. Som-hi : “We’re Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, We hope you will enjoy the show” i aquí seguia un rif de guitarra...no se’n recorden ? Només fa trenta-vuit anys. En Franco encara era viu.

(Imatge de Marita CAMACHO )

LA IRONIA I EL DESTÍ. Climent Picornell.

jcmllonja | 31 Agost, 2005 10:59

(Imatge de Guillem MUDOY )

LA IRONIA I EL DESTÍ.

El mestre Lliteras, batiava els al.lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satan”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”...

“S’aucellet” ho era perquè un dia el mestre va demanar : “qué es  el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és el arco iris ?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta :  “S’aucellet”. Tota la seva família és ara de Ca S’aucellet.

C.P.

 

POR. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Agost, 2005 22:39

POR.

Ahir vaig sopar davant la casa d’un home que es dedicava a fer por. Continuant amb l’estiu santjoaner del Pla de Mallorca, ahir tocava un sopar a la fresca, d’aquests de tot el carrer. Em tocà seure davant Can Tosa.

(Fotografia : PEP TORRO. "Moros i Cristians". Pollença de Mallorca; 2005)

SORTIR POR

Climent Picornell

La por és el sentiment més profund dels humans. Més que l’amor o l’odi. Més primitiu. Allotjat al cortex del cervell, la part més antiga del nostre enteniment. Herència de quan només sabíem competir pel menjar i per procrear. La història dels humans afegí nous reguinyols a la por. A Mallorca s’hi assentà de lluny, des de la mortandat exemplificadora que causaren les Germanies, fins a les pors estratificades d’ençà de la guerra civil. I no en parlem d’aquests viàtics professionals de la por que han estat els capellans, encarregats d’edificar, damunt la por, el patiment etern, el seu modus vivendi.

Un temps, quan no hi havia televisió, feien sa senya –apagaven un poc el llum i el tornaven a encendre- abans de que la fàbrica local aturàs l’electricitat fins l’on demà. Els carrers quedaven a les fosques i la gent era, per dir-ho d’alguna manera, més bona de convèncer. En aquestes èpoques sortia por. No sortia "sa" por, ni "la" por. Sortia por. Quan alguna cosa extranya passava, o veien algun bulto negre o blanc, algú s’encarregava de dir : per tal banda surt por. Les fetes més extranyes i més rondallesques eren narrades a les rotllades dels "casinos" o cafès, a les botigues o prop de les xemeneies, a les rotllades de pelar ametlles, a la fresca durant l’estiu.

La majoria de vegades la por, solia ser algú que no en tenia, algú que no s’en temia i en provocava, o algú que, aquest sí, en volia fer. La por quan l’havien vista, era "or, passat per Manacor", és a dir poca cosa. Eren fets com el de l’amo en Joan Tosa, que patia insomni i es posava una flassada per damunt i sortia a fer una volta. Era en Miquel Gabrilino, que se n’anava un poc d’es cap i amb una saqueta blanca sortia pel camí de Son Brondo, travesssant el camí de quatres quan veia un carro, que a sortida de sol se n’anava al tall. I coses així.

Dues pors, però, queden dins la memòria del petit poble del Pla de Mallorca : sa por d’en Jaume Tico i sa por des Barracar.

Sa por d'en Jaume Tico.

En Jaume Tico, molt caçador, solia fer com els caçadors, vida de caçador, que peguen dematinades, s’aixequen abans del sol i aquestes coses. Un bon dia, era als Quatre Vents, on s’encreuen els dos camins, el que du a Sa Bastida i el del Puig d’en Baldiri i afinà un llumet que venia cap a ell. Esperà per saludar qui el duia, i si fos el cas, fer el camí plegats. De promte, quan estigué a un tir de pedra va poder comprovar que el llum penjava d’un paraigua i que, al paraigua, no l’aguantava ningú. Quedà tan esglaiat, i això que duia l’escopeta parada, però voltà en redó i partí. Sense correr, però depressa, depressa, cap a la seva caseta ben damunt el turó del Revellar. I la llum darrera, darrera. Si s’aturava..., la llum i el paraigua, també. Si feia com que frissar, la llum frissava com ell. Arriba a la caseta, tanca la porta, roda clau, posa la barra i puja a la sala. Del finestró veu la llum, penjada del manec del paraigua, aturada davant la casa. Li començà a pegar el tremolor, però, en cap moment, pensà de pegar-li un tro amb l’escopeta. Torna a guaitar, hi era. Hi torna, hi era. Al cap d’una bona estona -un fil de claror començava a sortir per Sant Salvador de Felanitx- la llum i el paraigua s’en tornen per allà on havien vengut. En Jaume, i mira que li agradava caçar, no hi tornà mai més a les fosques, esperà sempre que fes claror.


Sa por des Barracar

Devers un corral de figueres de moro d’es Barracar, prop d’aquella portassa d’en Mateu Bieló -aquell qui embaraçà na Cosidora-, hi sortia por. Tothom devers el poble ho deia, "a n’es Barracar surt por". "Ha sortit por avui de matinada", deien al café. Sa por no era altre que en Biel de Son Fages, que venia a "veure" els vespres a na Gerònia de s’Hostalric. I quan l’havia "vista", sortia, per darrera de la casa cap a un trast que feia partió amb el corral de figueres de moro de Can Bieló. La gent, que a vegades veia una cosa per din les figueres de moro, ho tenia bo d’arreglar : surt por.

La qüestió, va ser, que per dins els cafès i casinos de la vila, ho feren com una provatura, volgueren arribar a saber què era aquesta por. Al café de Can Bernat s’organitzà una eixida per saber lo que era, i era, com ja s’ha explicat, que en Biel anava a visitar na Gerònia, en Biel era fadrí i venia escopetes. Lo dit, s’organitzà una batuda per trobar que era sa por, ja en pla de guasa, i per trobar-la de segur, per no fallar, els organitzadors feren posar un llençol blanc a n’en Rafelino. En Rafelino feria por. Eren una trentena, amb un parell de fanalets i estaven com amagats, darrera una paret. En Biel de Son Fages ja feia estona que havia partit. En Rafelino, amb el llençol blanc per damunt el cap, surt de dins les figueres de moro i feia com que fer de bubota : feia por. Ningú s’esperava que qualcú l’envestís, però de dins els observadors, bota la paret en Martí Miqueló –que no anava massa bé del cap- i se va acostar a sa por.

Agafa un bon mac –en Martí no tenia es capet bé- i envesteix a sa por, amb aquell pedrolot :

- Que demanau de part de Deu!

Li diu al llençol blanc. I aquell, en Rafelino, llençol posat o no va contestar o no va saber que havia de dir.

- Què demanau de part de Deu!

Tornà a dir en Martí. I com que aquell no va dir res, li envergà una castanya amb so mac i li tomà una cella.

I resultà que sa por s’hagué de treure el llençol i era en Rafelino que feia sang com un porc damunt sa banqueta. Tothom riu que te riu, s’en tornen cap al Café. No hi tornà a sortir por per devers aquell tros. Mira tu per on, o el de Son Fages degué anar més alerta, o que na Gerònia no volgué que la murmurassin i el va marxar. Ves a saber, tu. Mira sa por que era, era que en Biel anava a veure na Gerònia i en voler saber que era sa por, ho pagà en Rafelino. En Rafelino era vell, vell, i si li miraven el front, encara se coneixia el trau que li feren, amb el llençol posat.


ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS. Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2005 15:01

ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS

Passat demà, 23 d’agost a l’horabaixa surten els cossiers i el dimoni a Montuïri. Si no els heu vist mai ara és l’hora. Sobre l’origen de les seves dances hi ha interpretacions diverses i rares. El seu sentit – únic i vertader- el trobareu en aquest bloc, un poc més avall.

Suor i alfabeguera (crònica des de la frontera de la Reserva)

( CLIMENT PICORNELL )

Arriba aquest cronista, gràcies a les indicacions d'una guia de camp, fotocopiada, que li dóna els entrellums de la feta. Però es perd pels carrerons, estrets i costarruts. Ho ha de demanar:

-On és la consumació de l'acte ?
-«Delante de la mezquita de los cristianos».
Suposa que el que li ha contestat és un musulmà alliberat, la qual cosa ja li indica la magnitud del canvi. Se sorprèn, però no tant, com quan ha deixat el Jeep, de tracció a les quatre rodes, a la perifèria del poblat i, a la tanca de devora, hi ha sentit càntics. Els ha identificat de seguida -hi va fer l'stage predoctoral- eren cants de feina del nord del Senegal. Una família de negres espolsava ametles, i no empraven garrots de pi o canyes forasteres, ho feien amb vares d'alumini lluentíssimes, fortes i molt lleugeres. No ha vist cap caporal que supervisàs la tasca.

Puja que te puja, el genter, el flux de nadius i vernacles s'anava fent més potent, amb el sentiment que tothom anava cap allà, i a fer allò mateix. De prompte el camí era senyalat per enramades a les cases, fetes amb branques de pi als portals i uns paperins de colors travessaven de part a part del carrer, fent una bòveda subtil. Interpreta, per les converses que intercepta, que la tribu està molt preocupada per si les pluges banyaran o no el paper que han estès. Consulta la seva guia, però no hi ha indicacions sobre aquest tema tan particular. Ho apunta.

A la fi sent uns tambors i uns siulos i uns altres instruments que identifica com de vent. No hi ha dubte, és a punt de travessar les fronteres de la reserva indígena i entrar dins els territoris propis de la tribu. Nerviós, observaria in situ «mallorquins». Tot i que sent parlar molt en alemany i en espanyol, a les terrasses que hi ha abans d'entrar a la plaça, percep que els qui parlen aquestes llengües han estat guiats per nadius que sortiren, ja fa anys, de la reserva i s'expliquen amb molta de vehemència.

Com més s'acosta, més gent, més calor. Mira, amb deteniment, que molts d'ells duen a la mà o darrere d'una orella una herba. S'apropa a observar-la -cap a una al·lota de pits potents i drets- i li arriba una bafarada de l'olor de l'herba en qüestió, fresca i molt transparent, mesclada amb l'olor del cos de la nativa: suor del moment. Francament, molt excitant i primitiu. Just al mateix moment reconeix un savi local, al qual tots anomenen dr. Miralles, un component de la tribu que va emigrar ja fa temps, que diu als seus acompanyants, que semblen estrangers: «En espanyol és albahaca». Efectivament la guia fotocopiada ho aclareix, és un vegetal de l'espècie Ocimun basilicum i de tota la informació addicional reté que, uns altres indígenes del nord de la península italiana, els «Pesto», l'esclafen i la mesclen amb pinyons i un formatge enorme i ho ingereixen. Els mallorquins li atribueixen una qualitat fonamental per a la seva supervivència, entre basses i albuferes: espanta els moscards. El camí, ja una torrentada de gent, baixa lleugerament i després d'empentes i empentes, el cronista creu que, a la fi, ha arribat: és al bell mig de l'anomenada, a la seva guia de camp, «Mallorca profunda». El centre de l'atenció són uns elements, mascles, però amb faldetes com de femella, que peguen uns botets. No sembla una dansa, ans el contrari, com una contra-dansa, uns passos com a robòtics. Al mateix temps, un fetiller, amb un banyam enorme damunt el cap, atemoritza tots els concelebrants amb una barrota de fusta gegant. Els infants més petits són sotmesos a una cerimònia iniciàtica que consisteix a fer-los por, molta de por, per l'home banyut i quan el terror ja els ha corpresos i és al límit, els diuen : «és un home !» L'home aquell de les banyes es treu la careta i els mostra la seva cara, desencaixada pel cansament i molt propera al cop de calor, car va cobert amb un sac. Els més grandets de la tribu, excitats, criden : «Banya verda!» «Banya verda !» per provocar al banyut del sac, tot i que observa que les seves banyes no ho són verdes. Fulleja la seva guia de camp i no aclareix aquest punt, ho escriu a la seva llibreta amb un gran interrogant.

L'accepten a la comitiva que, de tant en tant, s'atura i aquells homes de vestimenta de colorins, amb faldetes, capellet ple de miralls, fan aquells moviments que, interpreta, no són més que excuses, per remenar els immensos rams d'alfabeguera que duen a les mans i així -torna a interpretar- es conjuren quantre les picades dels moscards. Després de remenar l'alfabeguera, la seva olor es mescla amb l'olor de suor i es fa una mescladissa en l'ambient, molt atractiva i, sexualment, molt excitant.

Els joves continuen increpant el banyudot que a vegades ni els fa cas, però al qual demostren un gran temor, perquè si envesteix a córrer, tots ells fugen com a desesperats. Duen unes robes amb les banyes dibuixades, fa la impressió que són de clans diferents, pels colors, però de la lectura de les expressions dels seus ulls no hi ha rastres de seguidors satànics, més aviat, ganes de gresca.

I així, entre el terror dels més petits, els botets dels uniformats, amb la faldeta, la música que, a moments, surt d'un odre que és inflat amb gran dificultat, les corregudes dels més joves i la cara il·lusionada d'alguns ancians, els quals sense mirar enlloc identifiquen els símbols de la seva nissaga, així, transcorre la comitiva, que, nogensmenys, accepta l'autoritat constituïda, ja que acompanya els qui comanden a les seves edificacions que anomenen l'Església i la Sala.

A un cap de cantó identifica elements sospitosos, un geògraf de Campos, un antropòleg de Palma, un etnòleg de Llorito, un sociolingüista de Formentera, un numismàtic des Carritxó (especialista a la vegada en PNL) i un desconegut a qui anomenen Casanova, se sent aquest que diu : «A estones és un periple crepuscular i a altres un acte de defunció». Ho apunta tot d'una, car al seu «Departament of Agonyc Cultures and Languages» li han recomanat molt acuradament les impressions dels erudits locals. La conclusió d'aquest cronista no és tan senzilla. Per estar agonitzant, hi havia molta de gent, la tribu era enorme i molt compacta, talment com un cardumen d'espets o sardineta i la mescla de terror i rialles no era, la més adient per a una defunció.

(Montuïri, illa de Mallorca, Mar Mediterrània. 23 d'agost. De 7 a 10 hores p.m.)

(Imatges de www.musicanostra.com )

QUI VA MATAR N'ALOMAR ? Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2005 16:40

Qui va matar n’ Alomar ?

Recorden que un animalot, hoteler per més senyes, va assenyalar que havien de matar n’Alomar ? Es referia al conseller de Turisme, durant el govern anomenat del "Pacte de Progrés" 1999-2003, Celestí Alomar, natural de Llubí, una vila del Pla de Mallorca. No em referesc a aquest Alomar, viu i ben viu esper que per molts anys, sinó a un altre Alomar, que ara els contaré.

He començat els meus quinze dies de dedicació "full time" a l’estiu del Pla de Mallorca. Ni Ciutat, ni la mar, ni l’estranger : res de res. Ahir vespre de damunt el turó del Revellar vaig veure els focs artificials de les revetles de Sineu i Sencelles, i aprofitant la poquíssima contaminació lumínica "les llàgrimes de Sant Llorenç" que, pel que es veu, tenen vuitada. Se preparen les festes de Sant Roc a Porreres, Sant Bartomeu a Montuïri –amb el plat fort dels cossiers i el dimoni- i Sant Joan (degollat) al meu poble.

Un dels actes rituals obligats, del meu estiu, és al "Memorial Alomar" de la mort del  qual, enguany, s’acomplien cinquanta anys. És una carrera de bicicletes que es fa a Sineu, durant les festes. Abans de començar es va davall l’estàtua de n’Alomar i es fa un minut de silenci, per recordar la mort –en estranyes circunstàncies- del famós ciclista sineuer. La llegenda ha arrebossat la mort d’atropellament per part d’un parent del general Franco i de la conseqüent recreació pel cineasta Bardem. Tenc material a bastament, i ganes, per escriure una petit dossier sobre la feta. Deixarè però la qüestió en forma de l’article, que ara segueix.

"En Miquel Avellana de Sineu" ( Dibuix d'en Xisco Fuentes, 1991)

La mort i l’estàtua i de n’Alomar

Climent Picornell

"¡Quina notisi senyó !

Quin esglai, quina mala hora

que m’os envien d’anfora

sense merexermosó

dins Sineu tot es tristó

petits y grans tothom plora

qui no plora per defora

plora d’ins s’interió"

Per l’agost, un servidor, que és home de costums fixes i un poc fetitxista ( tot s’ha de dir), no falta mai a un ritual ben sineuer. Abans de començar la prova bona de les carreres de bicicletes de les festes de Sineu, el "Memorial Francesc Alomar", el públic, les autoritats i els corredors se’n van a davant l’estàtua del corredor Alomar i guarden un minut de silenci, es deposita un ram al peu del monument i...es dóna el sús! Els corredors parteixen de quatres per avall, del Fossar cap a l’abeurador i l’antiga estació del tren.

És una imatge, aquesta del minut de silenci, que sorgeix de les profunditats planàries dels anys cinquanta i que aguanta, a bastament, les envestides de la modernor. L’estàtua amb un poc de color groguenc, pels líquens que li han crescut, l’olor de les fregues que duen els corredors per les cames, els siulet del jutge de les carreres ordenant el minut de silenci, les mambelletes...que volen que els digui, duen el parfun d’altre temps, quan els corredors del Pla de Mallorca eren herois populars.

Francesc Alomar morí a Ourense el mes d’agost de 1955, un parell de dies abans de la festa de Sineu. Tenia vint-i-sis anys. Fou embalsamat i traslladat a Sineu, el seu enterrament fou una trobada multitudinària. Més de tres-centes corones de flors l’acompanyaren. Al cap d’un mes fou desenterrat per comprovar que l’havien duit, que realment era ell i que el seu bagul no era buit. Ple de pedres i un ca mort, deien alguns.

La seva mort és mou dins els territoris dels dubtes, les històries, les incerteses. S’havia retirat de la "Volta a Galícia" i ja de retorn, uns companys i ell decidiren seguir una estona amb bicicleta...a partir d’aquí, o caigué i es morí o algú l’atropellà i el matà. Aquest algú és el qui planteja sospites i llegendes. Si ho demanau a la gent, quasi tothom hi fa partícep un personatge de l’entorn d’un militar que comandava molt, que menava el cotxe un poc alegre o amb temeritat. Algú altre hi afegeix, a més, que tot i ser casat, anava el conductor amb companyia d’una artista famosa... això diuen. Na Gina Llollobrigida, diu un de la rotlada. No! Era espanyola. Contesta una autoritat del poble.

L’accident, conten, es va tapar i es va arrebossar de mort fortuïta. El company biciclista que anava amb n’Alomar mai ha dit ni piu. No hi havia res a dir,o li digueren que no ho digués...? Els diaris deien, però ja se sap, els diaris d’aquell temps, que, mentre bevia, la botella li fugí i li va pegar a la roda i... Has vist "Muerte de un ciclista", la pel.lícula de Bardem ? Idò es va filmar a partir d’aquest fet, em comenta algú amb cara de saber-ho. Encara que tot indica que la pel.lícula ja estava acabada, quan morí Alomar. Però la coincidència amb els fets remarcà les suposicions. El poble reinterpretà les seqüències del film de Bardem, fent-lo metàfora de la mort, fresca encara, del corredor sineuer.

La presència en aquesta trama del General Moscardó, el de la defensa del Alcàzar de Toledo durant la guerra del 36-39, hi posa un altre punt...com de tenebra i sospita. Moscardó, nogensmenys, era en el moment dels fets, delegado nacional d’Educación Física y Deportes.

Molts de dimecres, que també vaig al mercat, observ de lluny el biciclista, però no fa la mateixa cara. És la setmana de les festes que l’estàtua, de pedra de Santanyí, amb la roda de la bicicleta que sembla de roda plena, sense radis, d’una d’aquestes bicicletes modernes de contra-rellotge, canvia d’aspecte. Més tristot.

Aquesta història soterrada, em revé cada estiu quan vaig a mirar de prop la fesomia de n’Alomar, uns moments abans que hi vagi la gentada, allà al Fossar de Sineu, a fer-hi un minut de silenci.

Adiós gran mallorquin

Adiós gran sineuense

En la ciudad de Orense

Dios te ha dado tu fin.

(Estatua de Francesc Alomar a la Plaça del Fossar. Sineu de Mallorca)

IMMORTAL BACH. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2005 16:09

IMMORTAL BACH.

Climent Picornell

A principis d’agost passàrem uns dies al nord d’Alemanya, ara tan a prop de Sant Joan, de Mallorca. Només dues hores d’avió, directe a Leipzig o Berlín, i només 29 euros amb un aparell modern d’aquestes companyies que ara es diuen de "baix cost" i que revolucionen el mercat dels viatges. El contrast, quasi repentí, és assegurat. Un passa dels rostolls eixuts i cremats pel soleller d’agost al Pla de Mallorca, als boscos humits d’arbres caducifolis immensos de la Saxònia i la Turíngia alemanyes: de la calorada, al fred i la pluja.

La Coral de la Universitat de les Illes Balears, dirigida pel santjoaner Joan Company, feia una gira per Alemanya : Leipzig, Dresden i Weimar. Contrades per les quals grans pensadors i grans músics alemanys hi passejaren la seva creativitat; Wagner, per exemple, hi perllucà la seva obra "Tannhäuser"–al castell de Warburg-. Però la regió té un nom musical per antonomàsia, el de Johann Sebastian BACH, citat molt sovint, com el major talent musical que ens ha donat la història. La Coral cantà a diverses esglésies i ciutats on Bach passà part de la seva vida. Des d’ Eisenach, on va néixer l’any 1685, passant per Weimar, Dreden, i, sobretot, a Leipzig; aquí a l’església de Sant Tomàs, en la qual Bach hi feu de mestre del cor, de 1723, fins que hi morí el 1750, hi és enterrat.

El programa que feu la Coral de la UIB en la seva gira per Alemanya era bàsicament de música religiosa. Una primera part de compositors d’arreu del món, i, per dir-ne alguna cosa forçadament breu, hi destacaria la peça de Knut Nystedt ( nascut a 1915) "Immortal Bach", una obra en la qual -com es diria ara- es "deconstrueix" la música de J.S. Bach, per, al final, retornar als seus sons genuïns. De la segona part, dedicada a compositors mallorquins, catalans i espanyols, des de T.L. de Victoria a Pau Casals, em va sobtar "Ecce Quomodo" d’un jove compositor del País Valencià , A. Alcaraz ( nascut a 1978), per les seves harmonies que enrevolten i emboliquen els oients, de forma atractiva i inquietant. Ara bé essent els concerts d’una interpretació i direcció perfeccionistes, el sentiment, sobretot pel fet de cantar davant la sepultura de J.S. Bach i al llocs on hi estrenà peces fonamentals, fou el component principal del tour de la coral. I no just això, sinó també la crida a l’alta responsabilitat del mestre Joan Company, de mostrar el seu bon quefer davant un públic i uns llocs, que no donaven cap casta de treva. Els puc assegurar que la Coral de la UIB sona meravellosament i ho puc dir després d’escoltar-los a l’església de Sant Lluc –bombardejada i quasi destruïda durant la segona guerra mundial, a Dresden- un pic reconstruïda, fou usada per Karl Böhm per a molts dels seus enregistraments : és un lloc d’una sonoritat impecable i impactant.

A Weimar, el teló de fons, davant el qual els nostres cantaires hagueren d’afegir un raig més de cançons per les demandes del públic, era l’enorme tríptic que Lucas Cranach "El Vell", va pintar i que s’acabà el 1555. La sang de Crist crucificat brolla amb força del seu costat obert per la llança i cau damunt el cap del pintor, que s’autoretratà devora Luter, el reformador, el qual mostra el Nou Testament per la part de les paraules de Sant Joan : " La sang de Crist neteja de tot pecat". Una peça que surt a totes les històries de l’art.

Però vaja, essent tot això important per als qui ens interessen aquestes temàtiques, per a un servidor hi hagué uns moments encara més especials. En Joan Company m’havia demanat que per fer el programa d’aquesta gira li feia molta d’il.lusió que hi hagués fotografies del meu cosí Climent Picornell, mort ara fans uns anys, molt jove i un dels millors fotògrafs de natura de les illes Balears, com molt bé diuen els professionals que s’hi dediquen, també era de Sant Joan de Mallorca. Així ho férem, triarem cinc fotografies de racons de les illes Balears per il.lustrar el programa de mà amb textos, en alemany, del president de les illes Balears i del rector de la nostra universitat. En un moment d’un dels concerts vaig aixecar el cap i vaig veure molts dels programes als bancs dels espectadors, amb les fotografies que havíem elegit i, un poc més envant, en Joan Company, dirigint. Fou un instant d’aquests que es recorden sempre. Vaig decidir contribuir, des del meu banc al fons de l’església, cantant la veu de baix del coral de Bach "Jesus meine freude", que la coral interpretava en aquell mateix moment, i que havia aprés en els meus temps de cantaire. Va ser el meu homenatge a l’immortal Bach. Les veus feien reviure la música i l’esperit del músic. He decidit que les seves "Variacions Goldberg", sonin constantment, aquest estiu, al meu iPOD. Diguin-me fetitxista, si volen. Però si hi ha un parell de coses en aquest món que ens fan passar gust, una és la música. Un altre dia podem parlar de les altres.

GOETHE, HIROSHIMA I EL GINKGO BILOBA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2005 14:07

He passat deu dies al nord d'Alemanya. Des de la ciutat de Weimar, on hi feia fred i hi ha plogut quasi cada dia, he visitat des d'un camp de concentració i extermini, fins les fites i llocs cabdals de la vida de Johan Sebastian Bach. Juntament amb la Coral de la Universitat de les Illes Balears que ha cantat a Leipzig, Dresde i Weimar, dirigida magistralment per Joan Company. Ja en parlaré al bloc de tot això. Ara hi penjaré un article que uneix Goethe, Hiroshima i el Ginkgo.

Goethe, Hiroshima i el Ginkgo biloba.

Climent Picornell

Un servidor sol fer un viatge durant l’estiu on hi fa un poc de fred. Cap al nord. Enguany fou als estats federats, ex-comunistes, de Turíngia i la Saxònia alemanyes. El centre logístic era Weimar, una ciutat de 70.000 habitants enrevoltada de parcs i boscos i situada al centre d’això que els anglesos en diuen un "Think tank" poderós. Vull dir que al seu entorn, entre Leipzig i Dresde, hi pensaren Goethe, Gropius i el grup de la Bauhaus, Bach, Nietzche, Herder, Shiller, Leibnitz, Wagner... I també, damunt un turó, el camp nazi de concentració i extermini de Buchenwald.

El meus acompanyants d’aquest viatge eren fervorosament devots d’alguns d’aquests personatges. Jo, més peripatètic, em vaig fixar de bon principi, en un passeig per la ciutat, que una fulla hi era com un leit-motiv pels carrers, a anuncis i mostradors. Era la fulla del Ginkgo biloba, bilobulada en forma de petit ventall –molt semblant, però més grossa, que la de la nostra "herba de pou" ( Adiantum capillus-veneris)- la vaig veure feta com a arracades de plata i or, a postals, en una paraula, com un emblema de Weimar. El mateix dia ja vaig poder saber el motiu d’aquest marketing intel.ligent. Goethe ( 1719-1832) el gran pensador, literat, polític i científic –un dels genis universals- va viure a Weimar -on hi ha una casa Goethe amb museu- en el seu llibre "Divà d’Orient i Occident" es publicà un poema a aquest arbre, suposadament del seu jardí o d’un altre de Heilderberg, no queda molt clar. El poema, titulat "Ginkgo biloba" de tres estrofe de quatre versos cada una, diu : " Les fulles d’aquest arbre, que de l’Orient / han vengut al meu jardí i l’adornen ara / tenen un sentit enigmàtic, que al savi / el forneixen de matèria òbvia per a la seva reflexió. / Deu ser aquest arbre estrany un ser viu / que algun dia s’escindí en dues meitats ? / O eren dos, que es comprenien tant / i es decidiren fondre en un ésser sol ? / La clau d’aquest enigma tan inquietant / crec que l’he trobada en el meu interior : / no endevines tu mateix, pel meu poema / que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre ?" ( 1815) .

És un poema rar, les interpretacions fluctuen entre les temàtiques com la dualitat i la unitat, orient-occident, ying-yang, unió dels contraris, mascle i femella, sol i lluna, qui sap si per les característiques dioïques de l’espècie o per la influència de la poesia oriental, que Goethe coneixia. El dedicà a la seva amant Marianne Von Willemer, en un foli manuscrit amb dues fulles de Ginkgo aferrades. Sigui com sigui d’aquí prové el protagonisme del Ginkgo a Weimar, on hi ha un parell d’exemplars centenaris i un de jove, sembrat recentment al jardí actual de la casa de Goethe.

El Ginkgo biloba és, segons he pogut saber i per dir-ho amb quatre paraules l’espècie vegetal, viva, més antiga del món. Darwin es referí a ell com "el fòssil vivent". Una meravella de la Història Natural, tan primitu que no arriba a formar vertaderes cèl.lules per la carència de les seves membranes. Al final de l’era Paleozoïca, al període Pèrmic, ja existia, hi ha fòssils que ho testimonien : fa més de 270 milions d’anys. Durant el Juràsic convisqué amb els dinosaures, que s’extingiren. Com també es creia que s’havia extingit el Ginkgo. Fins que Engelbert Kaempfer (1651 – 1716), científic enviat a Orient per la Companyia holandesa de les Indies Orientals, el trobà al Japó, viu al 1690. Es creu que existia espontani i silvestre a alguns boscos de l’oest de la Xina. És un arbre que pot arribar a viure més de tres mil anys i la seva troballa i introducció subseqüent a occident ha forjat al seu entorn una mítica particular. No només per les seves propietats, un servidor no se n’entén molt de tot aquest cal-i-portal, que són lloades a aquests llocs de medicina natural –bo per la memòria, la circulació de la sang, la impotència sexual...-, sinó també per la seva mítica supervivència, esglaó únic entre les falgueres i les coníferes.

Ja ho veuen, a Weimar l’han recuperat com imatge i atractiu, enganxat a Goethe. Molta gent el comprava també, viu, a les floristeries, dins unes capsetes protegides. Un servidor es conformà amb un motllets –com aquests de fer crespells- de Schiller i Goethe, molt més cutrosets i bons de traginar. A Mallorca conec exemplars de Ginkgo al Campus de la UIB i a La Granja d’Esporles i a diversos jardins particulars.

Després d’haver amollat els americans la bomba atòmica damunt Hiroshima (vull repetir que la tripulació del bombarder "Enola Gay" no digué "Déu meu que hem fet !", va dir "Quin cacauet que els hem fotut !", no val amorosir la història), després de la desolació i la devastació causades a la ciutat japonesa, al cap de pocs mesos, l’únic arbre que hi rebrotà fou un Ginkgo. Un altre motiu més per afegir a la seva mítica. I a la seva mística.

DE VIUS I DE DIFUNTS. Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2005 17:57

Cap de fibló damunt l'illa de CABRERA.

De vius i de difunts.

Climent Picornell

El batle del meu poble, pretenia posar ordre en la propietat de les tombes, nínxols i capelles del cementeri. El padró o catastre del lloc estava molt endarrerit i com que es paga també contribució, calia actualitzar els imposts. A part dels intríngulis que aquesta casuística pugui dur ( "si la tomba és meva o teva" o "jo vaig deixar que l’enterrasin aquí però després l’havieu de fer neta", etc, etc.) fa surar una problemàtica que s’enfonsa en els usos i costums de l’enterrament dels morts. Com més vell em faig, més gent hi he hagut d’acompanyar, al cementeri, alguns molt estimats meus. I així com abans, perquè vegin els canvis, el nostre mestre picapedrer era el qui acabava de segellar, amb ciment, les filloles de marès o de teula o la pedra "màrmol" que tancava la tomba, ara, ja ho fan els de la funerària corresponent. El tancament definitiu del nínxol o del sepulcre es fa amb un bocí de porexpan, aquest material sintètic blanquinós, que amb un cutter es retalla i es fa venir bé, fins que clou i després es tapen els costats amb aquesta escuma que solidifica ràpidament i que treuen d’un tub, d’això que venen a Leroy Merlin, per exemple. I no en parlem del lloc que ocupen els qui han volgut ser cremats i no s’han espargit les seves cendres per la mar o per davall una figuera coll de dama blanca. Molts pocs, encara. O de les millores al dipòsit de cadàvers del cementiri, amb aire condicionat i cambra frigorífica, assegurant així la conservació peremptòria dels cossos, que, un pic morts, entren -com diu un científic cursi- "en entropia negativa", incapaços de mantenir l’organització d’un ésser viu, i van a confirmar el cicle ecològic de la matèria; en els cementeris de manera molt imperfecta. El terror dels cucs, personificació dels elements que degraden els humans morts, és elevadíssim, encara que per determinats poetes pugui esdevenir matèria creativa; deia Gabriel Ferrater : "Sóc més lluny que estimar-te. / Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos, trobaran un regust de tu".

La higiene pública i tots aquests costums domèstics que enrevolten la mort, són per la majoria de la gent, un territori inexplorat fins que s’hi veuen enmig. Llei de vida, es sol dir. "Aprendre a morir, per viure millor" es titulava un seminari que vaig veure anunciat, i que a mi en particular m’escarrufava. I, tanmateix, he hagut de fer coses com tancar els ulls a una tia meva, que morí amb els ulls oberts, o acudir a la crida d’una parenta, que tenia son pare acabat per un atac de cor damunt el llit o acomiadar-me per sempre del meu cosí dins l’UCI d’un hospital. La relació amb la mort dels altres ens ajuda a enfrontar-nos amb la nostra; podem començar per fer testament, cosa que molta gent creu, que crida la mort, amb aqueixa por irrefrenable de les coses que ha de resoldre un i només un mateix. Tot sol. De tot. Com morir-se. Si pot ser, que sigui sense patir. Res és més injust que patir per morir. I que sigui d’adormit, si no és molt demanar. Per això, la padrina passava un pare-nostre al Sant Crist de la "Bona Mort", que, paradoxa o no, és el que significa "eutanàsia". Però hi ha també el seu punt d’humor, els acudits de morts i vius o dels cementiris a les nits, que deriven el terror o la por a la mort cap a territoris més amables. Els epitafis de les tombes han donat lloc a una caterva de citacions, algunes elegants i intel.ligents. Deia Groucho Marx que a la seva tomba volia que hi escrivissin : "Perdonin que no m’aixequi per saludar-los".

Ma mare, amb tot aquest terrabastall de les tombes mogut per l’ajuntament, em comentà que quan exhumaren son pare, amb això que es fa de fer les sepultures netes i guardar els ossos a l’ossera o dins una capsa, dins una altra de les tombes de la família, fins que es fan pols i només pols ( "Memento homo qui pulvis eris et in pulverem reverteris", recitava un capellà i ens deixava un poc de cendra pel front i els cabells el dimecres corresponent) deia, que ma mare, em comentà que a son pare, el meu padrí Miquel "Lligat", el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes : "era just ell". Si mon pare fos viu, hauria comentat : " Clar, es conservava amb esperit, això fou per mor de la cassalla, que en begué molta". I ma mare hauria replicat –sempre defensant els seus per damunt de tot- "Mon pare, però, bevia amb molta mesura". Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l’autoritat, s’havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus "mostatxos" blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M’hauria agradat veure la mòmia del meu padrí, "els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren", clou ma mare, comentant l’episodi, "això ens vé d’avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així". Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot – "no hi ha cap estugós que no sigui brut"- idò m’haguès agradat veure’l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l’hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l’olor inconfundible que feia, mescla de fum de llenya, de tabac i d’ell. Curiosa cosa aquesta de les olors. En un reportatge que vaig veure d’un pagès del Pirineu, un home que vivia totsol per les muntanyes, havia enterrat son pare feia anys, però havia guardat la seva gorra. Quan l’enyorava, la treia i hi enfonyava el nas : encara hi sentia la seva olor. L’olor que feia el seu pare. Mirin per on, hem partit de les tombes i hem acabat parlant de les olors dels nostres. Tot entretén.

 (Segueix)

«Anterior   1 2 3 ... 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb