Climent Picornell

Apunts del Pla (Cornetes, bufetes i mandarines antigues)

Climent Picornell

Me fan pensar sobre la disjuntiva entre Ciutat i Part Forana. Vaig a Etcètera, un programa de televisió que fa la productora de Xesc Mulet, presentat pel manacorí Toni Tugores. Surten temes com que la denominació de part forana sobreviu, de quan a tot el territori de Mallorca no hi havia més que una ciutat i a més enrevoltada de murades. Les circumstàncies han canviat molt, però hi continua havent ciutadans i forans, encara que aquests no siguin els pagesos d’un temps i les condicions de vida i de mobilitat hagin variat el cent per u. És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar. La debilitat representativa en les institucions històriques (el sindicat de fora o el veguer de fora) s’ha esvaït. I sinó, preneu exemple dels forans en els òrgans polítics actuals, començant pel president balear Francesc Antich (d’Algaida) o la presidenta de Mallorca Francina Armengol (d’Inca). Aquestes i altres idees -com si les Germanies condicionaren la pagesia molts d’anys- sorgiren al programa.

He rebut la revista Descobrir Catalunya nº 150 amb un reportatge de l’escriptor català Jordi Puntí, on hi relata la seva visió del Pla: “Set dies al cor de Mallorca”. Vaig parlar aquest estiu amb ell mentre feia el treball de camp. Excel·lent i interessant ja que és una mirada externa sobre la nostra realitat. Puntí hi sent “la màgia rural del Pla de Mallorca” o “percep una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques”. Deu ser així. El redactà quan “els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada i sota el cel tan blau que et cremava la vista”. Ara és hivern i fa un fred que pela. He pegat foc a un bon tió i mostr la revista a madò Magdalena Basteca -que acaba d’entrar- ja que servidor hi surt retratat, devora l’estàtua del papa Pius XII que hi ha al nostre corral, la que va comanar mon pare a l’escultor Francesc Salvà. “Quantes vegades hi va anar a Roma ton pare?”, demana na Magdalena. “No ho record, més de cinquanta”. “Jo” diu ella “un pic hi vaig anar amb ell i pujàrem a la cúpula de Sant Pere; quan s’acabava s’arrambador de ferro, era de corda fins que sorties defora. Jo me vaig arrambar massa i una arracada feta d’un botó de cordonsillo me va caure per avall. En baixar ton pare mos digué: ‘ara vos podreu confessar, els qui tengueu pecats petits ho podreu fer en grupo’, i tots agenollats mos confessàrem, i passava un capellà i mos pegava un toc amb una canyeta al cap i els nostros pecats quedaven perdonats”.

Imatges i pulsions d’abans i d’ara se mesclen dins la meva part forana: els paisatges d’un temps i les gents variades que l’han poblada aquests darrers vint i cinc anys. Avui la meva germana m’ha donat la corneta del padrí Miquel, que ma mare guardava. “Te’n recordes del padrí Tomeu?”, me diu na Margalida, “tocava el cornetí el vespres d’estiu a Son Horrac, de les altres possessions, lluny i tot, el sentien i a algunes ballaven d’aferrat, les dones amb les dones, això sí”. “Estava privat de menjar dolç, però quan sabia que hi havia coca dins el rebost i ningú el veia, com un nin petit que fa una cosa mal feta, hi entrava i, furtivament, en menjava. ‘Padrí que heu menjat coca?’. ‘Joooo...? noooo!’ I duia tota la pitrera plena de sucre i de miques”.

Vaig a veure madó Miquela,  una veinada, molt estimada, de petits ma mare ens hi deixava a estones. Ara viu amb la filla a foravila. Seu i s’escalfa a una camilla amb un braseret elèctric damunt del qual hi han posat una banastra, com als de caliu, per protegir les sabates de la dona que no se’n tem i hi posa els peus damunt fins que l’olor de goma cremada avisa. “Estau bé?” “Ja ho veus, calenta, però m’enyor del poble. Saps com pas els dies? Idò jo t’ho diré. Avui he començat pel carrer de s’Arraval on, per cert, hi va néixer ton pare. Jo començ a pensar, a la primera casa hi havia els Borretes, que eren vuit, la padrina, ell, la dona -una de can Bustris- i cinc fills. Tres mascles i dues femelles: Tòfol, Amador, Felip, Praxedis i Gabriela. Tenien Son Costí i una bona soll al corral. La mare va morir de vena tapada de na Gabriela... Llavors venia Can Sospeta: aquí acabà que només hi havia en Gori, el fill, fadrí i pubil, que un ase li mossegà una mà i li arrabassà dos dits... Llavors venia cas Ferrer, tenien onze fills...”. I així passa els dies repassant carrers i carrers del seu poble, fent inventari de dones, homes, fills, filles, propietats i fesomies. Manté la seva memòria esmolada. Però s’enyora de ca seva, la casa que va vendre la filla per comprar-se un pis a Palma a una barriada de l’Eixample, ara plena d’immigrants, supermercats i locutoris.

Abans de tornar, m’atur al cafè. “Tens mala color!” Li diu l’amo en Toni Pericota a n’en Joan Escaboter. “Ara ho deia a n’en Melcior: en Xesc té color com de geniva de mort, d’aquelles figues de carn blanquinosa, brutenca”. “I quina color voleu que tengui si he tornat de Son Dureta fa quatre dies? M’han tret pedres de sa bufeta de sa fel”. I ja s’ha aixecat la camiseta i mostra la panxa als personatges que s’escalfen. “Vaja! I no tens cap merxa”. “Idò, ara no fan tall, m’han fet tres foradins”, i assenyala el paisatge del ventre després de la batalla. “Per un forat t’hi afiquen una televisió i pels altres dos els aparatos i obren sense haver d’obrir”. “N’han de sebre!” diu  un Sèbio de per Ses Roques. “I molt”, reafirma l’amo en Toni des Caprixoll, “però molt, jo que n’he mort a centenars de porcs si qualque pic tocava sa bufeta de sa fel i vessava, ja podia tirar es fetge i ho veia amb sos meus ulls, si ho hagués hagut de fer mirant una televisió, pensa tu!”

Reprenc el camí cap al turó per devora una paretota, alta, d’esquena d’ase, antiga, però ben conservada. Per damunt hi guaita un mandariner antic, d’aquells que fan fruites pinyolenques i la pell, quan les peles, amara els dits d’aquella olor cítrica que perfuma la casa tot el dia. En du a carretades, és un arbre vell i de soca generosa, tanmateix ningú les hi cull. Però li és ben igual, l’any que ve en torna a fer malgrat en aquell trast, un temps jardí, que tanca la paret alta i venerable no hi entra ningú fa anys.

Jardins d’altri: del Bunga bunga a l’humanisme

Climent Picornell

Els meus Jardins d’altri arrepleguen i pelluquen d’ací i d’allà. Sense massa criteri, tot sia dit. Hi ha el perill acomplit que em passi com a Timothy Dexter (1748-1806) qui publicà una espècie d’autobiografia amb una sola oració gramatical sense cap signe de puntuació. Ni argument, ni tema. En una segona edició, al final, hi afegí una pàgina amb tretze línies de comes, punts i interrogants, perquè el lector adobàs el llibre així com trobàs. Els Jardins d’altri pateixen d’això, són com un patchwork, com una vànova cotonada apedaçada, que pesa molt i abriga poc. Saben que vaig agafar la idea, rebaixada i esbravada, de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, (“Bioy era un solitari, de la subespècie dels qui van totsols al cine”, M. Paoletti). Em va agradar la seva obra De jardines ajenos  perquè, com passa al món, col·locava cites heroiques al costat de bajanades estrepitoses, poemes èpics al costat de poemes com aquest: “No escribo, ni leo. Poco hago / el centro de mi vida, ahora, es el lumbago”. Malgrat la lumbàlgia del moment Bioy estava disposat, si existís, a signar un contracte per viure cinc-cents anys.

Coses sublims, prop de coses ‘cutroses’. Quim Monzó conta la seva versió de l’acudit del Bunga bunga. Ho resumesc molt. “Dos blancs, membres d’una oenagé pija, són capturats per una tribu que no va de collonades sostenibles. El cap de la tribu demana: “Bunga bunga o mort? Un dels dos tria Bunga bunga. El cap s’aixeca el “taparrabos” i el sodomitza i darrera ell tota la tribu. L’altre oenagista (d’una ONG, val?) espantat tria: Mort! Diu el cap de la tribu: “D’acord. Però abans Bunga bunga”. És el nom que dona a algunes de les seves festes el primer ministre italià Berlusconi. Sorgí això del Bunga bunga quan interrogaven a Karima Keyek, una al·lota de desset anys que havia anat a una de les festes. No sé si toca aquí però l’hi pos: “És molt millor ser un Sócrates insatisfet que un porc satisfet” (John Stuart Mill).

Conta Jaume Sureda, al seu blog (Des)educació a les illes Balears, que P.G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots. Ho apunt per no haver de fer comentaris al recent Informe PISA. No sé si és el cas d’Eric Cantona, futbolista, pare actual de la revolta civil contra la banca qui pensava coses tan elevades com aquesta: "Quan les gavines segueixen les barques d’arrossegament és perquè pensen que les sardines seran llençades a la mar”. Bono!

Reb un email d’un bon amic, que ha canviat l’adreça electrònica, la nova té el carrer de ca els seus pares. “Aquesta adreça, es correspon amb la de la meva infantesa, fins que vaig fer els catorze anys. La meva pàtria és la meva infantesa... em fa l'efecte que no és meu, que ho he manllevat a qualcú”. Li contest. Parlant de pàtries i d'infanteses. No ho sabia que fossis de per aquí, del barri on fa quaranta anys que hi tenc casa. Saps que la meva té el pont del tren com imatge més potent. "La pàtria és la meva infantesa", és una dita que he vist manllevada sovint, atribuïda majoritàriament a Rainer M. Rilke que l'emprava per no entrar en problemàtiques de pàtries més enllà de la infantesa. Baudelaire ho magnificava: "La veritable pàtria de l'home és la seva infantesa". Delibes hi tornava: "La infantesa és la pàtria de tots els mortals". Espriu hi afegia la llengua, a la infantesa, per confegir la seva pàtria. I Manuel Vázquez Montalbán aclaria: "La pàtria de cada un és la infantesa, en el sentit moral i cultural; en el sentit físic, els quatre cantons en els que hem pixat".  

“Els escriptors, entre ells, no es llegeixen però es vigilen molt”. Com que pens exactament el mateix, ho vaig sentir a dir a Manuel Rivas, torn a llegir el poema In dubiis de Rilke on, certament, s’embulla en l’afany de ser ciutadà del món, tenyit amb l’aurea mediocritas: “A mi el més gran em sembla / qui no jura cap senyera / i, perquè es va apartar d’una part, / ara pertany al món sencer”. En fi. Això. Per tant ja ho saben, una frase descontextualitzada pot agafar un sentit erràtic. Com exemple de les coses que no són el què haurien de parèixer que són, el que conta Manuel Cuyàs que li explicava el ceramista M. Cumella; Antoni Tàpies li demana consell, s’ha de fer una casa i no sap si decidir-se per Le Corbusier o per J. A. Coderch. És va decantar per Coderch, tot diguent-li a Cumella: “És que tenia por que Le Corbusier em fes una cosa rara”. Ja saben el que pinta el senyor Tàpies... Tot parlant d’arquitectes, Bartomeu Forteza i Pinya no podia sofrir en Gaspar Bennàssar, “S’Arquitecte”, autor de l’edifici on ara hi ha Zara, de la Caixa de Balears  i molts més, i de l’obelisc i font anomenats de les tortugues. Li endossà aquest poema: “O Font de les Tortugues portentosa! / Jo et vull cantar com símbol d’una raça / que aguanta resignada i silenciosa / l’arquitectura d’En Bennàssar”.

Citava Ferran Aguiló el conegut “D’un món que ja és un poc nostre” i ho transformava, per mor de la crisi mundial, en “un món que diuen que ja no és nostre”. Francesc Àlvaro ens explicava Com funciona el món, aquest que ja no és nostre, per saber-ho s’ha de fer un exercici de repensament constant del que està passant; citava per això Julian Assange, editor del famós web Wikileaks, ara dins la presó per publicar documents compromesos i pseudosecrets d’estat: “Abans d’aficar-me en aquest embolic em pensava saber com funcionava el món; però he visualitzat canvis enormes, la mort a escala mundial de la societat civil, els fluxos financers que es mouen amb velocitats vertiginoses, l’existència d’un Estat de seguretat amagat”. Com tots els poders, els poders reals, s’oculten, no els agrada esser assenyalats amb el dit. Poques coses noves, diria algú. En aquest cas poden triar vostès mateixos la postil·la, o la més coneguda citada per Robert Darnton (fundador del programa e-Gutemberg),“Quan vull endevinar el futur solc mirar el passat”, o la d’André Gide: “Toutes choses sont dites déjà...” ( Totes les coses ja estan dites, però com que ningú escolta, fa falta començar sempre seguit). Contra el poder, com diu la màxima de Panofsky: “Els humanistes rebutjam l’autoritat però respectam la tradició”.

Vindicació final de les velles agendes

Climent Picornell

Ara que entram en la voràgine de Nadal i els Reis, segurament molts de vostès s’hauran plantejat regalar (o regalar-se) algun estri electrònic. Des dels eBooks, als iPhones, iPads o a millorar els aparells ja convencionals, nous telèfons mòbils, nous ordinadors. Tots permeten dur agenda electrònica. Voldria fer, però, una vindicació de les agendes de paper, aquelles que abans regalaven a balquena les institucions i les empreses (la UIB ja no en va regalar el 2010, adduint que tothom ja la tenia electrònica). Servidor, desordenat, encara la faig servir, per molt que acabi com sempre  convertint qualsevol cosa amb agenda, un tros de sobre o un tros de torcaboques. En fi, ja saben, aquells llibretons que tenien pàgines amb les hores del dia i un s’hi apuntava el que hauria de fer, a més de una llista de telèfons, després apareixeren espais per als correus electrònics i després... desapareixeren les agendes de paper, bé, desapareixeran, abans que els diaris o els llibres.

No s’hi oposin massa. Recordin quan algú deia: Ordinador? No en tendré mai! Correu electrònic? Quina bajanada!  Mòbil? Ni mort! Màquina de fotografiar digital? Quina traïció! Tanmateix tothom en té, tothom té email i un rodet fotogràfic és més mal de trobar que una antiguitat etrusca, i el mòbil és ja una neo-pròtesi de nosaltres mateixos. Per tant no es torbaran a tenir eBook (pareixia una utopia poder dur tres o quatre mil llibres –amb tinta- dins la butxaca i ja és possible, falta resoldre l’estàndard), o a llegir els diaris al seus mòbils o iPads, el súmmum per ara de les tablets electròniques, o a usar agenda electrònica, els qui no ho fan encara.

Servidor és dual, en aquestes coses vull dir, amb el meus aparells digitals i les agendes de paper que, com a bon malalt amb síndrome de Diògenes, guard cabalment. Les de tots els anys. Hi ha qui mantenia que amb l’aparició del telèfon i el contestador automàtic es perdia la traça escrita de la història de les relacions humanes, o si es vol, de les relacions menors, del dia a dia de les persones. Mentre les cartes i les postals s’abolien lentament. Encara que formassin part d’una literatura efímera, les coses escrites en paper permetien fer una radiografia de la societat, també en el seu vessant familiar (lectura de cap d’any: Letters, les cartes de Saul Bellow). Els missatges dels telèfons es borraven, tot i que un servidor en guarda alguns de fa més de deu anys, que escolt encara ara i reconec les veus dels fills per molt que hagin canviat. Amb el fax la cosa canviava, malgrat la tinta del faxos s’esborronava amb els anys, algun rastre en quedava, com amb les fotocòpies.

Amb els emails és diferent ja que tornen fer escriure a la gent, com amb els sms dels mòbils, encara que alguns semblin jeroglífics. Uns els pot guardar si vol. Recordin que al Gmail, com a bon germà petit de Google, quan es volia suprimir un missatge et demanava per què el tiraves, si es podia guardar i cercar! Es poden tirar els emails, però sempre en queda un rastre, no se sap molt bé on, Internet té catacumbes on tot torna a ressorgir (Laus Deo! Dic jo. Mal li toc pesta! Diu qui ho vol enterrar definitivament). No en parlem dels blogs, twitters, facebooks, youtubes diversos on, devora monumentals estupideses, s’hi poden ajuntar tendres cartografies o subtils i emocionades narracions de gran part de l’humanitat, esdevenguda editora de si mateixa.

Com els deia, guard missatges de contestador, i emails des que en tenc –i ja fa vint anys- també guard les velles agendes de paper. Sí, ara ja agaf la de l’any passat per passar adreces a la d’enguany i sintonitzar-les amb les digitals dels ordinadors i els mòbils i després les coloc amb les d’altres anys i aprofit per fer una repassada a les agendes velles. M’hi surten veïnats d’altres llocs on hem viscut; cangurs dels infants; parents que ja no hi són; gent amb qui tenguérem un negoci o un projecte molt concret i que després s’esvaïren de les nostres vides; persones que no veim però que enyoram... Repassant-les surt tot això, una torrentada relacional: aquest on és?; aquest ara és un enemic, o enemiga, que abans era molt amic, o molt amiga, però molt!; aquest ens duia aigua amb un camió... i així una teringa de noms i de personatges que donen testimoni del que ha passat a les nostres vides.

Sempre apareix algun telèfon que no hi ha manera d’aclarir de qui és, però que ens sona, quasi de memòria, ben igual que el del nostre primer telèfon o el de ca els nostres pares, que ens surten de cor, ara en canvi no recordam o ho feim amb dificultat el dels nostres mòbils. Aquest telèfon que ens sona tant: de qui deu ser? Per què no provam de telefonar-hi. Venga! Una veu de velleta respon: “Digaaaa...”. Misteri. “Qui sou? Amb qui parl?” Demana ella. “Som en Climent”. “Qui?”. “Som en...?”. “Qui?”. Sentiu parlar fluixet a l’altre costat: “No entenc qui diu qui és? Jeroni, posa-t’hi tu!”  En sentir el nom, identificau la casa i els pares de l’amic mort, jove. Una glopada de tristor perboca i quan penjau, un sentiment de mala consciència. Els hauria d’haver telefonat més sovint. L’altre número que no identific queda sense marcar. Per si de cas. Ai les velles agendes!

Per tant, servidor enguany encara durà una agenda de paper i, apuntats a un tros de cartronet, els meus telèfons més freqüents i els d’emergència, a qui recórrer si qued tirat a la carretera, si em pega un atac d’enyorament o un de pànic, juntament amb els números secrets dels caixers automàtics –m’he trobat, com un babau, davant una màquina, sense encertar quatre punyeteros números- i els dels mòbils, i les paraules claus dels meus comptes de correu electrònic. Tanta encriptació me suposa un embull que resolc d’una manera artesanal, no sé si us ha passat el fet d’oblidar els passwords del blog, dels correus... i per a resoldre l’horror vacuii de quedar desconnectat, el paperet!, com una ‘xuleta’ d’estudiant.

Sophie Calle trobà fa anys una agenda pel carrer. No duia el nom ni les senyes del propietari. Començà a telefonar a cada una de les adreces que hi havia, per, de forma maratoniana, saber detalls de l’amo o la mestressa de l’agenda. Publicà els seus encontres successivament a Le carnet d’adresses (1983) a Libération, un diari de París. Aquesta escrutini -la mirada de la mirada-, la necessitat obsessiva de saber coses  dels altres de S. Calle inspirà el personatge de Maria Turner del llibre Leviatan de Paul Auster. No sé si amb una agenda electrònica hagués estat possible. Sense el password no hi hagués pogut entrar. La seguretat ens hagués robat el misteri i qui sap si la nostàlgia. O no.

___________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

La Balearitat impossible

Climent Picornell

Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Poc o quasi gens “balears”. Per esbrinar si el sentiment de balearitat havia avançat, la revista EL MIRALL ens plantejà avaluar si el fet de compartir òrgans d'autogovern comuns ha servit per a aprofundir en la creació d'una identitat balear. Basta veure els títols de les aportacions dels altres dos articulistes - “Baleàrics? Els menorquins, què som?” de Joan F. López Casasnovas o “Quin balearisme, avui?” de l’eivissenc Isidor Marí- per copsar que s’alineen amb els interrogants. La indecisió amb què m’han respost sempre les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí. No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som “de les illes”, així com qui no ho diu. Per molt que la circumscripció administrativa – abans “la província o la región”, dos termes amb mala connotació-  ens faci partíceps de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la comunitat autònoma de les illes Balears (les illes orientals de la península Ibèrica, d’Al Andalus com deien els musulmans i vull evitar-los els condicionaments històrics, que van des de la diferenciació antiga entre Gimnèsies i Pitiüses, passant per l’ocupació britànica de Menorca).

La insularitat és un dels tòpics que fonamenta part de les característiques físiques, històriques i socials de les illes Balears. Per a algú també les psicològiques, en considerar la insularitat conformadora d’identitats especials; des d’un sentiment de seguretat-inseguretat fins a una mentalitat conformista, d’inèrcia, algú hi assenyala el caràcter malèvol dels illencs. Qui sap. A això hi hem d’afegir la creença, quasi un axioma, de què les Balears més que conformar un tot connex i estructurat, són submóns apart cada una d’elles. L’aculturació i estandardització social d’aquests darrers anys fan que la insularitat s’hagi convertit en un atribut diferent -per mor de l’allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració- però es mantenen els sobrecostos econòmics. Per tot això, als antics debats sobre insularitat i identitat  hi hem d’afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme

Tant hem marcat les diferències –pràcticament a cada illa i illot existeix una espècie de sargantana endèmica- que menyspream les similituds, tant les ambientals com les de la nostra història compartida. El tronc d’unitarisme que fou la conquesta catalana, amb la llengua per estendard, no fan de pal de paller fort a bastament, els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d’un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, illes, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l’atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona per als menorquins o València per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d’entitat unitària, lluny dels àmbits centralistes espanyols, han de fer filigranes per demostrar-ho. Des de La nació dels mallorquins de Josep Melià, passant per La nació dels menorquins de Nel Martí (però no La nació dels balears), i ho han de combinar amb la pretensió –com aquelles pepetes russes que van unes dins les altres- de superposar, sense violència ideològica, realitats que hom percep diferents. És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans).  Filigrana que s’ha de fer tant per solventar les ànsies insularistes, la “realpolitik”, el fet de  pertànyer a la comunitat que parla català...  És cert que l’Estatut d’Autonomia de 2008, eleva els Consells Insulars al rang d’institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d’administració local. És el reforçament d’una línia federalista-insularista, lluny de les Diputacions, centralitzades a Palma, rebutjades sobretot pels menorquins. Tanmateix les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l’illa major, a la qual cosa s’hi sumen les actituds antimallorquines -i no en parlem de les antieivissenques dels formenterers-, reforçades per alguns mitjans de comunicació a les Pitiüses o per algunes forces vives a Menorca.

L’antimallorquinisme és indestructible ja que no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat constantment per l’aïllament físic –ja que ara no és comunicacional, a l’era de l’internet-, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries: un menorquí o un eivissenc, i no en parlem d’un formenterer, no accedeix als mateixos serveis que els altres ciutadans de Balears, i de retruc que els de l’estat espanyol, pagant els mateixos impostos. Les inversions prioritzen l’illa major. Els costos de la insularitat mal solventats continuen alimentant antimallorquinisme que té com a colofó antibalearisme. S’hi poden oposar elements de confraternització recent com puguin ser el Parlament Balear (amb la supravaloració del vot dels electors de les illes menors), o els Consells Insulars amb competències reals, la tasca balearista de la televisió autonòmica IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les illes, l’existència de la UIB descentralitzada, els viatges inter-illes incentivats dels jubilats, l’existència de textos didàctics amb les illes Balears com a subjecte educatiu, etc... que no han estat capaços d’assentar significativament el procés de la balearitat.  Ho podem demostrar amb les anomenades arrels de pertinença; la gent es sent menorquina, eivissenca, formenterera o mallorquina d’una forma aclaparadora, més del 70%; tot i que el sentiment de balearitat ha augmentat un poc, en percentatges que freguen el 20 %.

Acabada La via menorquina del creixement, i posats uns fonaments similars a totes les illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, ara cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d’antibalearisme, sinó purament per augmentar el seu poder d’atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. Fa uns anys sorgí la plataforma “Sus Balears!” Però prest hagueren de donar explicacions ja que “hi havia gent que creia que el Sus Balears!  rebutjava tant l'àmbit polític dels Països Catalans com els illencs més immediats perquè es limitava a un àmbit artificial: el de la província espanyola de les Illes Balears, elevada a la categoria de comunitat autónoma". Aquesta acusació es basava en la creença que és difícil qualsevol tipus d'unió suprainsular satisfactòria o que Balears és un invent del centralisme de Madrid. Aquest ideari de projecte d’articulació comuna ha estat aprofitat  –un pseudobalearisme- en funció d’interessos electorals o espanyolistes; un pseudobalearisme raptat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat per aquests motius i han optat per organitzar-se illa per illa, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita.

Ni per fer una enciclopèdia comuna ens hem posat d’acord: n’hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. Fa mal avançar en el consens social que es necessita per acceptar la balearitat. No és estrany que  les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com “una comunitat autònoma homogènia però diversa”, “una realitat pluriinsular comuna però diferenciada”,  “un espai divers però coherent”... Una equació sense resoldre. O sense solució. O sense massa voluntat per posar-se d’acord.

El barri de na Bel

Climent  Picornell

Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels  seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.

El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt  standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.

Li encantava parlar-me de la vida al barri quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El  moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers  que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla,  d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.

He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge de les exposicions del convent de les Caputxines. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.

Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”;  els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric.

Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.

Els Top ten dels refranys de les illes Balears

Climent Picornell

Un refrany és una sentència, molt semblant a un adagi, o a un proverbi, una màxima, un aforisme, en la mateixa línia d’una dita, una locució o una frase feta. “Qui no vol pols que no vagi a l’era” o “A la taula i al llit, al primer crit”. Són, també, alguna cosa semblant a regles no escrites de comportament, recolzades sobre evidències populars amplament admeses per tothom. Els grecs els heretaren de l’antic Orient, i els transmeteren als romans,  Erasme de Rotterdam en la seva Adagiorum Collectanea en feu de pont per a difondre’ls per tot Europa. Algú els ha volgut qualificar com la “filosofia de la frase breu”, la condensació de la saviesa popular, amarada d’ironia, aferrada a una gran força expressiva. En català, dos mallorquins notables, Ramon Llull i Anselm Turmeda, a l’edat Mitjana ja feren ús del refranyer, recolliren i crearen proverbis. El refrany gaudeix de certes característiques estructurals que fan referència a la seva codificació,  a la seva edificació verbal moltes vegades binària, sovint rimada. Té també una estructura rítmica, apel·la a les metàfores, a les comparances, a la sàtira, i no defuig, si escau, les onomatopeies. Ja des de molt antic, per tant, els hem usat per expressar de manera abreujada i mnemotècnica preceptes de la vida. “Tal faràs, tal trobaràs” o “Qui dia passa, any empeny”. Els diferents reculls existents han aconseguit arreplegar moltes d’aquestes expressions populars que la disminució de la vida pagesa i de la transmissió oral havia deixat baldats i, és ben cert, han desaparegut de la parla dels joves, i també dels qui no ho són tant.

Victor Pàmies, d’una forma exemplar i sistemàtica, recupera, classifica i codifica la paremiologia catalana, l’estudi dels refranys en la nostra llengua, usant les noves tecnologies. És el que es proposa des de fa anys a les seves webs i blogs a Internet (hi podeu entrar  http://refranys.wordpress.com/  ):  Biblioteca paremiològica, Conferències paremiològiques, Diccitionari, Dites i frases fetes, Enciclopèdia paremiològica, Etimologies paremiològiques, Paremiologia didàctica, Paremiosfera, Raons que rimen, Refranyer català-castellà, Refranyer temàtic, Un polsim de refranys... S’ha posat com a fita tenir indexats 500.000 refranys en català l’any 2015. I ja en du més de 300.000! Una de les seves iniciatives començà fa mesos quan proposà als internautes i altres coneguts i  amants dels refranyers la iniciatica d’el·laborar un ranking dels refranys més populars, el que ell anomenà els “Top ten dels refranys catalans”. Creà un blog especial i des de fa unes setmanes va publicant els resultats, producte de més de 1200 informants. Ja ha sortit el Top ten general i el del País Valencià. Faltava però el de les illes Balears. Li vaig escriure, impacient, per tenir els resultats dels de les illes Balears i em contestà ràpidament. “Climent: Concretem per aquesta setmana la publicació del Top ten de les Illes? Tot just ara estic treient les dades del País Valencià. Avui he publicat el Top 100 i demà o dimecres treuré els refranys que només ha dit un únic informant (petites perles, vaja). T'avanço el Top ten, extret de les enquestes rebudes per informants "purs" de les Illes. Fixa't que el Top ten és Top 11, perquè en desè lloc han quedat empatats dos refranys amb el mateix nombre de vots. El de la pols a l'era l'han dit gairebé una de cada tres persones (un 33%), com en el Top general, vaja! Si necessites alguna altra dada més, demana, d'acord?”

Per tant i com a primícia per als lectors de Blog, aquí els tenen: 1.- Qui no vol pols, que no vagi a s'era. 2.- S’ase va dir a n’es porc orellut. 3.- Qui barata es cap se grata. 4.- Qui dia passa, any empeny. 5.- Gat escaldat, d'aigua freda tem. 6.-Es tests semblen a ses olles. 7.- Qui no té cap, ha de tenir cames. 8.- Qui va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. 9.-Una flor no fa estiu. 10 (a).- No diguis blat que no el tenguis dins es sac, i ben fermat . 10 (b).-A l'abril, cada gota val per mil.

N’hi ha un parell que es repeteixen -o són equivalents amb altres paraules- als del  Top ten general (1.- Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 2.- Pel maig, cada dia un raig . 3.- No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben lligat. 4.- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. 5.- A la taula i al llit al primer crit. 6.- Cel rogenc, pluja o vent. 7.- Per Nadal, cada ovella al seu corral. 8.- Tal faràs, tal trobaràs. 9.- Qui dia passa, any empeny. 10.- A l'estiu tota cuca viu.), i als del País Valencià ( 1.-Qui no vulga pols, que no vaja a l'era. 2.-A la taula i al llit al primer crit. 3.-Quan Benicadell porta capell, pica espart i fes cordell. 4.- Cel a borreguets, aigua a canterets. 5.- No deixes les sendes velles per les novelles. 6.-Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat? 7.-De fora vindran que de casa ens trauran. 8.-A l'estiu tot lo món viu. 9.-Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures. 10 (a).- Tota pedra fa paret. 10 (b).-Estira més un pèl de figa que una maroma de barco. 10 (c).- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal.).

El refrany més citat és una bona indicació: qui vulgui tranquil·litat, que no es cerqui complicacions. Altres fan referència a que no és canviïn les sendes velles per les novelles ja que, després, un s’ha de gratar el cap. Podem veure com es nota la vessant conservadora i assenyada que guia els consells tradicionals. Aquests preceptes vitals o morals, juntament amb els refranys de caire meteorològic i agrològic es situen el cap curucull dels rànquings nostrats, com ho demostra aquesta iniciativa de Víctor Pàmies. No hi ha dubte, però, que la seva potència, la brevetat, la concisió, la sonoritat han fet que els refranys (com els aforismes, les dites o les frases fetes) encara perdurin, com una mena de sublimació de la parla, un recull de la història menuda, no escrita, de la gent planera de tots els països. A la nostra terra, com per tot arreu, els refranys són fruit de la saviesa popular ja que gairebé tots els temes de la vida hi apareixen en forma d’idees, sentiments, consells i normes variades. Han estat el gresol de l’experiència i la voluntat d’educar a les generacions joves, que ara els poden trobar, si volen, també a Internet.

Del sexe, la infidelitat i l’orgasme sec

Climent Picornell

Va tenir esposa i dues amants durant trenta anys. I ara, no se sabia molt bé com, s’havia destapat tot. Primer fou la seva dona qui ho va saber, i la que s’encarregà de què les altres dues sabessin que ho sabia, i de què sabessin cada una d’elles, que existien les tres, cosa que ell sàviament havia aconseguit aïllar. Les amants sabien que era casat, però no sabien que eren dues, es pensaven que eren, cadascuna, l’alternativa. I ara descobert el pastís, ell, tan agosarat, tan atlètic -“és que se cuida molt, miral-te pareix un atleta”, ara ja se sap en què feia tanta de gimnàstica-, desfet, prega i plora, desconsolat, demana a la seva dona que el torni a voler, que el perdoni,  que no hi tornarà mai més. Plora, i plora... I la dona que li diu que no,  que no el vol dins el llit devora ella, que no pot, que no s’imagina que li fiqui allò que ha passejat per tants de llocs diferents, i que no és per les mentides,  que això li és igual, que és una cosa física, i que no li espassarà i que ja pot bramar. I ell que només vol tornar devora la dona, la bona, la del matrimoni i que no en vol cap de les altres, a les que visitava d’amagat. I això que una sí que el vol, ara podria ser tot per a ella, perquè l’altra, casada, tem que tot el rebombori arribi a les orelles del seu home i no vol trull familiar. Trenta anys és tota una vida. Són tres vides, tres llocs, tres boques, tres conys, tres maneres de veure el món, tres maneres de dir t’estim, sense dir noms. Però ell la vol a ella. Deu ser per orgull, ja que no pot ser per vergonya.

A França un 30 % de casats i casades o amb parella estable han estat infidels; el 75 % no se’n pened, i a més no cerca un contacte furtiu i esporàdic sinó un contacte continuat. El sexe, que n’hi ha, sens dubte, no és prioritari, ho és més la nova relació estreta amb algú altre. El  60% d’homes i el 40% de dones, infidels, segons una enquesta recent, donen com a motius principals, el tenir una nova experiència, la falta de relacions amb la parella, l’amor, el gust d’una cosa prohibida... El subjectes de la infidelitat: desconeguts, amics, col·legues, “ex”, un amic o amiga de la seva parella. Les cases respectives són el lloc preferit, també el cotxe i l’hotel. La frontera de la infidelitat només la posen en l’acte sexual complet un 14%. Tot s’ha de dir que les raons per les quals les parelles es mantenen fidels són: l’amor (68%), el respecte a l’altre (55%), les creences morals o religioses (16%), no haver-ne tengut ocasió (10%), el temor a les conseqüències en la família (10%).

“Infidels.com” es titulava un reportatge que publicava La Vanguardia, sobre un web que té un gran èxit: posa en contacte casats amb vocació d’adúlters. “La idea” diuen els seus fundadors “prové d’estudis que demostren que la infidelitat és un fet generalitzat i per tant hem decidit facilitar-la organitzadament”. En deu mesos que fa que funciona té 400.000 membres. A França i a gran part d’Europa la infidelitat no xoca, “basta veure el cinema i la tv: tot el món engana a tot el món”. Segons una dona inscrita al web “elles generalment enganen els seus marits amb altres marits, l’adulteri té per tant quelcom de conjugal”. Segons Elia Quiñones, Internet, a través dels seus múltiples webs de contactes,  permet un accés ràpid i discret, però sense garantia de qualitat, i amb el perill de reduir les relacions a objecte de consum, disfressat de sinceritat i d’anar directament al que es cerca: sexe. Però un sexe sense seducció, sense amor. Aquests cercadors de la xarxa juguen al speed dating (cites ràpides), amb la il·lusió de trobar –amb successives proves d’assaig-error- la persona adequada, en un torrent de noves coneixences, però també de frustracions i de fracassos. Per Quiñones, un “fast-food afectiu-sexual”.

“La vida sexual de Chopin” em va sorprendre. És un article del musicòleg mallorquí resident a Nova York, Antoni Pizà. Lluny de la imatge feble, malalta, tísica del músic, tengué una vida sexual podríem dir que normal. En parla a la correspondència amb les seves amants, sobretot amb Delfina Potocka, amiga de tots els grans artistes de París de la primera meitat del segle XIX. Fins i tot havien establert un cert codi amb paraules clau – la vagina era el “re bemoll”, el seu membre, “el pedal”- de tal manera que hi ha frases com “m’agradaria ficar-te el pedal ben endins del re bemoll”, com veuen, frases no exemptes d’una certa vulgaritat, mala d’empassar en un artista romàntic. Ara bé la idea de l’ejaculació chopiniana tenia una dosi d’irrealitat: “quant buit el meu suc dins una dona, fins al punt de quedar-me ben eixut, la inspiració m’abandona i no em vénen idees musicals noves al cap”. Sensació que converteix en un vertader axioma –el podríem anomenar del “semen com a fluid creatiu”- quan afirma que “els homes que fan gran descobriments s’han de fer enfora de les dones”. No els contaré el que pensava George Sand de Chopin com amant: magrel·lo.

El teorema del semen, fluid de creativitat segons Chopin, me va fer anar a un apunt sobre l’orgasme sec, que burlaria la tesi del music polonès. Sí, sí... l’orgasme sec dels homes, evidentment. Un orgasme sense ejaculació. És una de les claus del sexe tàntric. A través d’una sèrie de tècniques l’home pot viure el plaer sexual sense tenir la sensació de descàrrega. G. Ferrara, mestre del tantrisme, ens informa que es persegueix un sexe que augmenta l’energia psicosexual reprimida al llarg dels segles. L’orgasme sec requereix una sèrie de tècniques, mentals, com la concentració en determinats músculs, entonar sons per a frenar o pressionar un “punt sagrat” a uns set centímetres de la base del penis. Diu que l’orgasme tàntric masculí se sembla a l’orgasme femení, més total, aquest amb cinc nivells; el cinquè anomenat “ona de la felicitat” on la dona experiment set pics d’èxtasi, fins que allibera el que s’anomena la “Amrita”, un líquid lleugerament blanquinós, altament nutritiu. Això Chopin no ho devia saber, m’imagin.

Seixanta quatre arts amatòries són una part del tantra. De tal manera que practicar la “cullera”, la “respiració harmonitzada” o el “yab-yum”, segurament poden fer que les parelles avorrides o en crisi trobin en el sexe tàntric solució als seus problemes. Més enllà de la infidelitat. O de les tècniques gimnàstico-equilibristes, explicitades al més vulgaritzat Kama Sutra, de la teoria de l’energia sexual dels orgons del psiquiatre alemany Wilhem Reich o de la moderna Viagra que retorna en juvenil el sexe senil. Aquest darrer no era un problema per a Adolfo Bioy, gran amant, ja vell, lluny d’aquets remeis, es conformava: “En altre temps, de nit somiava i de dia me colgava amb dones. Ara somiï amb dones”.

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

“Cultura i País” (Grup d’anàlisi i d’opinió)

Climent Picornell

Som bastants els qui pensam que l’estat de la cultura al nostre país és insatisfactori. I  que, per tant, caldria introduir modificacions urgents i decidides en el rumb de les polítiques culturals institucionals i en els usos culturals dels ciutadans. Quasi res! Però així es podria imaginar i impulsar un projecte cultural per a les illes Balears, concebudes com a país, sense autocomplaences però també sense complexos. Un projecte cultural arrelat i universal, capaç de fer compatibles les iniciatives de difusió social de la cultura de masses amb el foment de l’excel·lència creativa, que inclogui la recerca científica i la humanística, amb el suport de les institucions públiques amb una dotació pressupostària potent, obert a la innovació i compromès amb el patrimoni heretat. Hi hem d’afegir que els efectes indesitjats de la globalització i les transformacions demogràfiques de grans dimensions succeïdes a les illes aquests darrers anys –que per aquesta raó presenten una gran heterogeneïtat cultural-, sense polítiques eficaces d’integració fonamentades en el principi de la interculturalitat, duen el camí de convertir-nos en un país sense cohesió interna.

N’havíem parlat altres pics, entre nosaltres i per separat, però una certa urgència ens feu reunir – a Guillem Frontera, Joan Melià, Damià Pons i un servidor, Climent Picornell- un dia plujós d’octubre al Pla de Mallorca per veure si totes aquestes reflexions quallaven en alguna cosa més. Va ser a partir d’aquí quan els quatre, com a grup promotor, decidírem redactar un text –del qual beu generosament aquest article- i estendre el procés de discussió a una quarantena de membres que, per una o altra cosa, estassin vinculats amb el fet cultural i tenguessin entre els seus objectius, també, el nostre país. D’aquí la conjetura d’anomenar el grup Cultura i País. Els membres promotors de Cultura i País simplement volem crear un àmbit de debat i de diàleg des del qual es puguin impulsar processos de reflexió, avaluació i prescripció sobre la cultura a les Balears, tant sobre les qüestions generals com sobre les més específiques o sectorials. Contribuir a crear una opinió pública més sensible i exigent, partidària de donar un paper rellevant a la cultura en la vida social, política i econòmica de tots els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, edat o ideologia.  Pensam que aquest grup d’opinió i d’anàlisi pugui tenir una entitat independent, integrada per persones que, des de posicions plurals, coincideixin en creure en la necessitat que la cultura a les Balears ha de ser un element molt més central en les polítiques públiques i un eix vertebrador de la societat.

Amb la promulgació de l’estatut d’Autonomia i la constitució del Govern de les Illes Balears i dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa-Fomentera va començar un cicle polític que es preveia i es suposava que afavoriria un desenvolupament intens de la cultura, amb la consegüent superació progressiva dels seculars dèficits històrics. Dèficits en equipaments, en dotació de recursos, en oferta diversificada i de qualitat, en compromís dels poders públics amb la promoció social dels béns artístics i intel·lectuals,  en els nivells de consum cultural dels ciutadans... I que també es superaria la insuficient adhesió de la població a les manifestacions culturals que es fonamentaven creativament en la identitat de les Balears, un tret molt important de les quals era que s’expressaven en llengua catalana. Això era a l’inici de la dècada de 1980 i l’objectiu ideal, aconseguir una situació homologable als estàndards dels països europeus normals, semblava que podria ser abastable en unes poques dècades. Tanmateix, el fet de disposar d’un règim d’autogovern limitat i d’haver de gestionar les polítiques culturals transferides per l’estat Espanyol amb dotacions insuficients -i moltes sense renunciar a tutelar-les-, pensam que no han donat com a resultat una situació que pugui ser considerada  satisfactòria.

A hores d’ara, novembre de 2010, i ja amb l’experiència de governs de signe ideològic diferent, ens preocupa l’estat de la cultura al nostre país. Malgrat poguem comptar amb conciutadans capaços d’una alta creativitat reconeguda i un bon nombre d’entitats compromeses activament en el foment de la cultura, ens sembla inqüestionable que el sistema cultural a les Balears es caracteritza encara per les seves mancances i la seva feblesa. Entre altres raons perquè els nivells de consum cultural continuen essent impropis d’un país que té una renda per càpita elevada o perquè els dèficits en equipaments culturals han estat escassament resolts –i alguns dels existents es troben en estat de precarietat- i  encara en falten molts, en un país de més d’un milió d’habitants, amb una identitat i un patrimoni cultural singular  que, a més, és visitat per milions de turistes.

Avui la cultura és la gran absent del debat polític. I si hi és introduïda, ho és per instrumentalitzar-la. El compromís que han tengut els diferents governs ha estat del tot insuficient, amb uns pressupostos mínims. Cal no ignorar, és veritat, que l’espoli fiscal que l’estat Espanyol practica fa que totes les àrees del govern autonòmic siguin clarament insolvents, la cultura també n’és una víctima. Però tampoc hi ha hagut massa predisposició a crear consensos, actuacions basades en la cooperació, a fer-ne una planificació racional a mitjà i a llarg termini. Les actuacions culturals basades en el dia a dia, per crear un focus d’atenció mediàtica momentani, han impedit consolidar iniciatives fonamentades en estructures perdurables, que incrementarien progressivament la seva eficiència. És cert que el paisatge cultural pot semblar farcit d’una gran quantitat d’ofertes, però es fa difícil deduir quin és el full de ruta global i estratègic de la cultura a les Balears. Tot plegat genera una sensació de tendència a la programació compulsiva, cada institució dins el seu àmbit. Amb independència, o d’esquena als agents culturals i amb poca complementarietat amb les entitats civils.

La cultura produïda a les Balears té, a més a més, una base empresarial i industrial molt feble. El seu reforçament, com a plataformes de producció i distribució de béns culturals, hauria de ser una prioritat en els programes d’impuls a l’economia productiva. Han de rebre suport per circular, com a mínim, dins tot l’espai català. També els mitjans audiovisuals de bona qualitat, per poder tenir capacitat de competir dins el territori lingüístic propi amb totes les ofertes que hi siguin introduïdes des de fora. La seva adequació, com la de tota la cultura en general, al món de les noves tecnologies ha de ser un element de reflexió central i prioritari.

Per discutir i analitzar tot aquest ventall d’opcions i també dissenyar un mapa de prioritats, o la presència de la cultura en els programes electorals dels partits, l’estat de la música, el teatre, els arxius i biblioteques, la legislació estatal i autonòmica, la dimensió econòmica del fet cultural, els museus o la creació literària, hem convocat un grup ample de persones dia 10 de novembre a Can Alcover de l’Obra Cultural Balear. Procurarem tenir-vos informats. 

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Senyor ahir ...  i despús-ahir: Imatges de Mallorca

Climent Picornell

“Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven” (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n diran de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: “Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix” . Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que feu a Mallorca l’any 1911.

Són observacions que ens fan dos personatges externs i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És cert que els relats dels estrangers i els viatgers s’han de sedassar i que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions, George Sand, qui en no veure el que esperava, l’agafà dels mallorquins, i dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes el 1838, s’espanta de la quantitat de prebes coents que s’hi menjaven i de l’enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d’ordenar els meus apunts sobre viatgers, afegint Mallorca vista pels viatgers alemanys de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.

Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu, Imatges de Mallorca (Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de Francisca Lladó Pol), resultat d’un viatge l’any 1911, amb dibuixos i pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc, li surt: “Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan antic a Espanya! S’hi viu tan dolçament com es feia antany. S’hi resta molt ignorant. No hi existeix l’esperit curiós. Nosaltres, els francesos que tant apreciem la novetat i l’aventura, correm el risc de jutjar malament aquesta bona gent...”. Són poques pàgines però entremig de molt bones descripcions paisatgístiques, s’hi contrapuntegen impressions de caire social: “Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s’hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors”. Mentre descriu la diada de Tots Sants amb “les madones fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí negre”, el viatger “tenia la sensació d’una vella civilització que ens és del tot aliena”.

A Senyor ahir, (Mr. Yesterday), prologat de forma brillant per Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet -cinquanta anys després-, quan se’ns dona una visió del que era fer negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a principis dels anys 50. Tot contat baix l’òptica d’una nord-americana, moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que arriba molt prest a la conclusió que “mañana” a Mallorca vol dir mai, o en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l’any 1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s’inaugurà l’hospital de Son Dureta, el 1958 GESA instal·la la central elèctrica d’Alcúdia i el 1960 s’inaugura l’aeroport de Son Sant Joan. “A partir dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...”. El llibre va de la construcció de l’hotel El Castillo de Cala Rajada, l’any 1956, per una parella d’americans amb una certa tintura beatnik, d’això va, i de molt més. De les percepcions, del tracte amb les dramatis personae que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers, l’arquitecte, els mestres d’obres, els cambrers, la gent en general, de les monges de l’època i tot. La Mallorca que s’obria al turisme de masses, el qual farà fugir de Mallorca a la parella Canaan quan veuen que el que els havia fet quedar, desapareix –ells en tengueren una part de culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una visió particular, una altra mirada d’un altre. “No hi havia minuts. Ni tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés? Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la majoria de persones, res d’important, res pel que s’hagués d’estar preocupat. Per ventura mañana...” . “Don Damián ens advertí que sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim rumor s’aspergia per tot...”.

Uns anys després d’obert el seu hotelet se’n temem de què “Un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a tot el món va ser la manca de treballadors...”, compensada amb l’arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del políticament correcte: “Encara que no totes aquestes famílies duguessin sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l’alegria festiva al fosc desafiament, de l’arrogància a... bé, aquí hi ha una característica diferent dels gitanos, a l’humil respecte per la feina dura”. Situacions que constataven els canvis:  “ ...va ser quan descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les bicicletes... A partir d’aleshores, el fet de no ser propietari d’un automòbil va significar un estigma de pobresa”.

Mentre el Foment de Turisme anunciava que els turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze milions!), els Canaan –“Com una erupció d’urticària, els hotels varen créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de fins al 100%”- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a Grècia, al final se’n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels traductors “a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de l’època”, és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i -segons Canaan- tranquila, del franquisme i quins foren els mecanismes que conduïren cap al primer dels “booms” turístics. Amb totes les seves conseqüències.

________________

IMATGE: "TEMPS DE VEREMA" DEL FOTÒGRAF FELANITXER FRANCESC BONNIN ("EL MUT MASSETA")

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Mallorca és Las Vegas? Climent Picornell
• Dalt del turó amb flor de taronger, 'santito de guixo' i nitrogen.
• Jardins d'altri amb humor, 'división de opiniones' i AENA. Climent Picornell
• Petita història d'un bar de poble. Climent Picornell
• Quan educar en català era un acte de valentia: 50 anys de l'escola Mata de Jonc. Climent Picornell
• Reflexions sobre l' Ecotaxa (´Horitzó 2038'). Climent Picornell
• 25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern. Climent Picornell
• VOX : la Toponímia, ciència o moneda de canvi? Climent Picornell
• Dalt del turó amb garballó, Els Calderers, pròstata i Carner
• Jardins d'altri amb 'bananalització', fel·lació, IA i el nou opi del poble. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb 'Aire d'Intrús', ecotaxa, la nova dreta, IA, poemes. Climent Picornell
• Forever Young (De Bob Dylan i Formentera, encara). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb passat, mort, Abascal, cans i moixos. Climent Picornell
• Més sobre IA. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, el cos de Crist, piscines, el precuneus i un mussol
• Turisme tòxic, la dinàmica turística de Balears, la 'fàbrica d'Espanya'. Climent Picornell
• Reconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
• Lloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
• Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
• Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
• Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
• És la immigració, estúpid! Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
• Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
• Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
• Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
• Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
• Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
• Dues propostes per salvar el català. Climent Picornell
• Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
• Caminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
• D'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
• La IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
• Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
• Més sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
• Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
• Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
• 'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
• Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
• Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
• Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
• Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
• Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
• Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
• Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
• Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
• La Internacional Reaccionària. Climent Picornell
• Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
• Dalt del turó depressiu i amb brusca
• Quimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
• Internet és avui de dretes? Climent Picornell
• Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
• 'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
• Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
• La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
• "Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
• Un nou estoïcisme? Climent Picornell
• Woke i antiwoke. Climent Picornell
• Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
• Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
• Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
• L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
• UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
• Dalt del turó de desembre amb estornells
• I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
• Moixos. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
• Dalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
• Antivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
• La classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
• Dalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
• Caminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
• "Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
• Dalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
• Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
• Palma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
• La mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
• Les indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
• Per Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
• Dalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
• Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
• Jardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
• Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
• Rosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
• Dalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
• Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
• Turisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
• Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
• Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
• De l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
• ¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
• Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
• De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
• Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
• Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
• Els objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
• Biografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
• Pere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
• "El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
• Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
• Els hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
• Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
• Caminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
• Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
• Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
• Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
• Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
• D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
• Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
• NADAL. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
• Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
• Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
• Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
• Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
• Converses entotsolades. Climent Picornell
• Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
• Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
• La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
• Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
• Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
• Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
• La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
• Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
• Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
• Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
• Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
• Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
• Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
• Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
• "S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
• Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
• Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
• De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
• Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
• Reflexió post-turística. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
• Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
• Setmana, de sis dies. Climent Picornell
• El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
• Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
• Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
• Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
• Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
• Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
• Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
• Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
• Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
• Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
• Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell
• Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
• Converses o soliloquis Climent Picornell
• Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
• Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
• Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats
• Dalt del turó: boira, planters i palla.
• Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
• Per Ciutat, banyada. Climent Picornell
• Converses. Climent Picornell
• 25 anys sense Nadal Batle
• Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
• Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
• Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
• Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
• Encontres a Ciutat. Climent Picornell
• Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell
• La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
• Jardins d'altri, ara. Climent Picornell
• Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
• Gínjols, garroves, bous i cendres
• Jardins d'altri setembrins Climent Picornell
• El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
• Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
• Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
• Jardins d'altri agostencs Climent Picornell
• Tórtores, somera, galliner i pesta
• Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
• Peripatetisme per Palma. Climent Picornell
• Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
• Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell
• Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
• BENEIT !! Climent Picornell
• En l'hora de la meva mort Climent Picornell
• Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
• Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
• Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
• Calor, Amazon, prudència i moraduix
• Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing
• Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
• Jack Kerouac, encara
• Jardins d'Altri amb pessimisme
• Postals de Palma amb taca de sang
• Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
• Magraner, 'tirita', russos i cocaïna
• Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
• Porgar fum
• Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
• Boires, Erasmus, oliveres...
• De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
• Jardins d'altri de gener Climent Picornell
• Nínxols, brebatge i orgues
• Repensar-nos. Climent Picornell
• Confinament, ventositat, presó
• Jardins d'altri hivernals Climent Picornell
• Burgesia turística? Climent Picornell
• Grills, solls i cocarrois
• GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
• Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
• Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
• Corbs, cendres, banyes i donardes
• 600 anys de la Llotja Climent Picornell
• Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
• Born Climent Picornell
• Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
• Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
• La ciutat pandèmica Climent Picornell
• Més Jardins d'Altri Climent Picornell
• Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
• Jardins (d'Altri) Climent Picornell
• Pandèmia, brasers, taronger bord
• Mussol, selleter i milanes
• Plou, somnis i casa esbucada
• Hivern a foravila
• Mascaretes i garroves
• Ordi, separats i serp
• Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
• Pandèmia i paisatge
• Carxofes, antigors i padrins
• Cafès, endolats i coentor
• Divendres, paons, bous i esplugabous
• Final de tardor, fotografies i niguls
• Milanes, birros i quartons
• Fressar, calor i coentor
• Claveller d'aire, taronges i felicitat
• Ravanissa, capsibos i olivó
• Llebres i rotondes
• Temps i contarelles de gener
• Verros i polissons
• Salvatgina puta!
• Vermell de roselles
• Les possessions
• Aucellons, panades i rubiols
• Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
• Calmes de gener i dignitat retornada
• Cama-roges, bolets i Nadal
• Passar pena, botifarres i porcelles
• De l'octubre i un albó
• D'abans i altres essències
• L'estiu i la festa
• Estiu de ple, amb serps i espluga-bous
• Figues-flors i prebes coents
• Remeis per viure bé
• De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
• Brou a rompre !
• Temps de matances i altres andances
• El desembre congelat ( o això era abans?)
• Panellets, morts i "tricotraco"
• Octubre o la curiositat
• Ni paparres, ni segadors
• Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
• Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
• N'hi ha que duren tota sa vida
• Per una moratòria turística a les illes Balears
• Dia plujós amb quadern antic
• Figueres despullades i grípies buides
• Un sac buit no s'aguanta
• Coses dels desembres
• De santa Catalina a Nadal, un mes cabal
• Aromes de tardor
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell
• DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell
• POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell
• SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell
• LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell
• POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell
• APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell
• JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell

• General [773]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom