Climent Picornell

"NO DIRECTION HOME" O LA TAXIDÈRMIA DE LA CONTRACULTURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2005 12:36

(La famosa "FONDA PEPE" de l'illa de Formentera )

 

"No direction home” o la taxidèrmia de la contracultura.

Climent Picornell

 

Som, amb els meus estudiants del “Practicum”, a Eivissa. Fa fred, vent i hi plou. És un plaer caminar per Dalt Vila sense encontrar ningú. Com ho és escoltar Enric Ribes parlant-nos dels noms de lloc de la Vila d’Eivissa i a Maurici Cuesta relatar-nos els pormenors dels viatgers de renom, forjadors del mite modern d’Eivissa. Reprenem, el vespre, davant un plat  de llenties a can Joan Cerdà, la història de l’arribada dels hippies a Formentera, als anys seixanta. Ell, que ho ha estudiat, ens mostra els informes de la Guàrdia  Civil -els signa els sargento Langa- relatant els costums d’aquells peluts (“...tienen por moda, juntarse las noches de luna llena...”). La conversa rodola cap a si, realment Bob Dylan va ser a Formentera, o si fou la cançó de Robert Fripp, de King Crimson, “Formentera Lady” qui posà l’illa en la ruta dels hippies americans. Les qüestions deriven cap a la pervivència i el significat de l’anomenada contracultura.

Va ser el 1968 que Theodore Roszak (que després s’enrollà amb el seu paradigma “Ecopsicològic) a "El Naixement d'una contracultura" pretenia donar cos teòric, o fer un resum -objectiu i poc neutral- dels fenòmens paraculturals –o subculturals, tal vegada- que havien nascut durants els anys 60. Anticapitalismes folklòrics, antimilitarismes diversos, neoespiritualismes rarencs, hedonismes a lloure (que incloïen el consum de drogues i l’alliberament sexual amb l'amor lliure com a estendard), anticonsumismes resistents cap a  l'agressió publicitària, ruptura amb les tesis educatives vigents ( què s'ha fet de Summerhill i l'antieducació?), una nova relació amb el medi-ambient ( i la por a les “primaveres silencioses”...) etc, etc, etc. Tots aquests fenòmens influïren, en tot o en part, en un canvi social a Occident. Si en un principi es pensava que aquests moviments resistencials i protestataris només afectaven els valors estètics, molt poc després es va veure que, en conjunt, eren una nova forma d'entendre la vida i que remodelaven, també, el sistema de valors en el seu conjunt, instaurant una nova ètica, camuflada darrera una nova estètica. Ja ho saben : "nul·la etica, sine estetica".

El Capitalisme, però, deglutí, fent tres o quatre rots agres, tot això; assimilà el que li convenia i llançà al pintoresquisme tot l'altre, no sense qualque mal de panxa. Pos un exemple : els hippies són ara com una secta diminuta, però el consum de drogues generalitzades per ells a Occident és un dels principals problemes socials, latents, a tot el món.

En aquests moments hi ha recàrregues efectives, i afectives, per la recança, l'enyorança i la nostàlgia. O això ha detectat un servidor. Els vint-i-cinc anys de l’assassinat de John Lennon i el retorn de Bob Dylan -si és que se n'havia anat- de la mà de Martin Scorsese amb el documental, magnífic, "No direction home". Els dos foren fetitxes d'alguns dels vectors de la contracultura, profundament anglosaxona, tot s'ha de dir.

Deixaré, per ara, el cas de John Lennon amb uns versos del seu himne viàtic -amb Yoko Ono obrint els portellons- "Imagina" : “Imagine there's no countries...” "Imagina que no hi ha països / no és tan mal de fer/ que no hi ha res pel que valgui la pena matar o morir/ que tampoc hi ha religió./ Imagina tota la gent / vivint la vida en pau"...”Living life in peace, yu-huh, úúú”. Bé. És un poc això, la construcció de nous salms i alabances a uns nous valors, contraculturals. Molt genèrics.

( No he pogut aclarir si en Bob Dylan fou a Formentera)

(Coberta del disc "ISLANDS" de "King Crimson" amb la cançó "Formentera Lady" de 10 minuts de durada)

El cas de Dylan es revifa, com he dit, a causa de "No direction home". És un vers de la tornada de la cançó "Like a Rolling Stone" ( “Com un mac de torrent” seria la versió en català de Mallorca; com una pedra rodada, sense caires, de les voltes que ha fet i dels cops que li ha pegat). El va triar Martin Scorsese com títol d'un documental de més de tres hores de durada sobre els primers anys de carrera del músic (1961-66, el bessó dels seixantes). El poden comprar en DVD. És un bon repàs a la contracultura en la seva dècada prodigiosa, amb Dylan de taumaturg. Hi trobaran el seu pas del folk acústic al rockandroll dylanià electrificat, anys després d'haver "copiat" al compromès folk-singer Woody Guthrie. “Judes !” li enfloca un espectador i Pete Seeger, al Festival de Newport, demana una destral per tallar els cables de les guitarres elèctriques. Anys després tornarien els concerts "unplugged", "desenxufats” o desendollats: com és la història ! Joan Baez i Allen Ginsberg, entre altres, i el mateix Dylan conten històries a Scorsese que les enllaça i les sargeix. Bob Dylan focalitzà com ningú altre el que s'anomenà la "Cançó protesta", ell que  renunciava a ser capdavanter de res, el que aquí s'anomenà un "cantautor", compositor i cantant a la vegada de les seves pròpies lletres, amb les qual s'hi sentiren identificats tants de joves d'aleshores. "How does it feel...” “Com et fa sentir això / en haver-te de valer per tu mateixa/ sense cap casa on anar/ com una completa desconeguda / com un mac de torrent”. He traduït "No direction home" com "Sense cap casa on anar", dins la trama de la cançó més emblemàtica (que m'agrada de poc aquesta paraula !) de Dylan. Curiosament, la seva introducció al nostre país fou a través de "Blowin’ in the wind" que, com són les coses, la podem sentir dins les esglésies o a les rotllanes de "Kumbaiàs".

El què és cert -i tan serveix per a Dylan, com per a Lennon- és que els “revivals” dels dos artistes els presenten com a caràcters personals complicats, basculant entre la droga, el messianisme revelatiu, el pacifisme i la protesta indeterminada o la seva egolatria com artistes. A tot això, ha sobreviscut la seva creativitat.

Ara, Ken Goffman a "La Contracultura a través del temps" (Anagrama, 2005) reprén el tema. Comença amb un pròleg d’un dels popes de la contracultura, Timothy Leary (1920-1996), qui passà de ser un apòstol de la LSD,un activista contra la guerra de Vietnam, de ser considerat pel president Nixon "com l'home més perillós d'Amèrica", fins a les seves disgressions posteriors que són, per dir-ho amablement, macarròniques. La pregunta que es fa Goffman, després de passar revista als contraculturals històrics és : qui són els contraculturals d'avui ? Després, entre altres, dels “Punkies” i del seu “No Future” de Sid Vicius, obviant els Grunge’s nirvanàtics.

(Richard Stallman un dels nous gurús de la contracultura del segle XXI)

Un, no en treu molt aguller, la veritat, però entre els que hi destacarien hi ha “els pirates de la informàtica” -els “mestres d'aixa de la computació” que diu en Llorenç Valverde- "Hackers" bons, i sobretot, crec jo,  els militants del programari lliure en contra del programari propietari. Richard Stallman, des del meu punt de vista,  faria aquí el paper de nou gurú -cibergurú- anti-Bill Gates. No està malament l'exemple, perquè reviscola la llegenda de Prometeu, com indica Bernabé Sarabia : robar el foc als déus per donar-lo als homes. Així ho fan els “nous lladres bons” possibilitant l'expansió del coneixement per a tothom. I els militants antiglobalització ? Molt bé, gràcies : progressen adequadament.

Mentrestant, en veure ara icones dels anys seixanta, com John Lennon i Bob Dylan, no puc estar de pensar en aquests ocells dissecats, embalsamats deien al meu poble, amb les freixures tretes per un bon taxidermista i col.locats en un diorama del que fou. I, tammateix,  ja no és.

ALS HIVERNS : BRASSENS. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2005 17:52



Postal d’hivern i, Brassens, per exemple.

 

Climent Picornell

 

            Llegesc a “The Lancet”, que s’ha comprovat que, quan s’acursen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament,  una manca de serotonina. Resultat : una malenconiosa sensació, que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I  a l’hivern...a fer el capviu.

            Tampoc hi ha per tant, a més estic segur que a “Nature”, per exemple, ens presentaran, per compensar,  que a l’estiu, els dies llargs i les sensacions excessivament euforitzants del sol, seran les responsables dels comportaments ciclotímics dels humans mediterranis. Irremediablement sotmesos a les dictadures de les estacions : ja només ens faltava aquesta !

            La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes : a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires... Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclatasangs...i, més foc. Ja se sap que guaitar la mar, el foc, el cel i el Betlem, no cansa mai, però mai. I si un és un poc enyoradís, li queda la vasa de recordar el karma de l’estiu, o, com a un servidor, la pesca de la gran tonyina, 250 kilos de peixot –encara sent la seva mirada i la sang que li brollava- a vint milles del cap de Catalunya, la calor espatarrant, els cossos nus dels juliols i agosts...i la vida perdurable. Amen.

            Els dies curts. Cal idò esperar que creixin i, ja ho saben, que després de Sant Tomàs, coincidint amb el solstici d’hivern, més o menys pel dia vint-i-u de desembre, els dies ja s’allarguen : per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Sant Antoni una passa de dimoni i per  Sant Sebastià una passa de cà ( si els he de ser franc , la meitat d’aquestes parèmies són inventades sobre la marxa. És igual, sobretot si s’avenen).

Érem a les espires que feien les rabasses quan un les culeja; sempre hi ha d’haver una pila de llibres a prop, un CD o una ràdio ben sintonitzada. I, vet aqui, que hi surt cantant el senyor George Brassens : “Ne jetez pas la pierre à la femme adultère. Je suis derrière” ( “No tireu pedres a la dona adultera. Jo hi som darrera.” En aquest cas heu de pronuciar “adultera”, sense accentuar, perque s’avengui amb “darrera”). Brassens ens salva, temporalment,  dels baixos nivells de serotonina, de la curtor dels dies i ens fa entrar dins la conya marinera del seu record. “Mourons pour des idées, d’accord, mais de mort lente”, no cal, evidentment, ni traduir-ho.  “Morir per les idees, la idea és excel.lent, jo gairebé m’he mort per no haver-ne tingut, ja que tots els que en tenien, una multitud embogida, cridant a la mort em van caure damunt...”

            Un servidor, que recorda trossos sencers de moltes cançons de Brassens, el tenia arraconat dins un d’aquests plecs de la memòria “seixantavuitista” ( és un dels insults que m’han sabut més greu, una alumna meva de Lyon em va enflocar: “vous-êtes un soixantehuitard !” Ets un seixantavuitista ! Com qui diu un antidiluvià, un d’aquells que es degué creure allò de Paris i el Maig del 68. Si encara m’hagués dit que era un seixantanouista, hagués tengut més passament). Estic bé d’acord, com diu S. Pàmies, que de totes les característiques de Brassens  són les més agudes l’esperit lliure, anti-clerical, anti-totalitarista, anti-dogmàtic, escèptic amb tot allò que posi en perill una “resignada visió sentimental del món”. I, un servidor hi afegiria, i el no suportar els caps de fava. La paraula colló, es repeteix insistentment, com un ritornello del qui no els pot sofrir. “Le temps  ne fait rien a l’affaire, quan on est con, on est con, qu’on ait vignt ans, quo’n soit gran père...” i és ben així : quan un és colló, és colló...i punt, i poc remei hi ha. Temàtica que, torn repetir,  el tenia preocupat, ja que a “Quand les cons sont braves”, dóna per fet que millor ser boig i bon al.lot, que no  sectari i collò , ja que  “Ceux qui no pensent pas comme nous son des cons”, els que no pensen com nosaltres són colloneres, com bé se sap. I ja ho sabeu que, com diu Brassens, per reconèixer que un no és intel.ligent, fa falta ser-ho.

            Vaig aprendre a tocar algunes de les cançons de Brassens i no cal dir-vos que la “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”, era una de les meves preferides ( “Le mistral et la tramontane/ Sur mon dernier sommeil verseront les échos/De vilanelle un jour, un jour de fandango, / De tarantelle, de sardanne...”) fins que la vaig com arribar a avorrir. Injustament, ho veig ara. Les al.lusions a l’altre “cimetière marin”, el  de Paul Valery, són  bones i molt fines, Brassens demana ser enterrat a la platja i ja que el versos de Valery “valent mieux que les miens”, el seu cementeri serà “plus marin que le sien”, més marí que el seu.


            Conten, gent que hi ha estat, que davant mateix del cementiri de Sète on hi és enterrat, després de morir (1981) d’un “fotu cancer”, es troba l’Espace Brassens. La vila de Sète ha quedat bé amb ell ( www.ville-sete.fr/brassens ) . La posteritat de Brassens, que ell avorria tant, gaudeix d’una salut excel.lent : escoles, instituts, carrers i places en duen el nom,  segons diu  L’Express, és present a més de 4.800 “sites ou pages d’internet”. A una de les webs que he entrat m’han enflocat : “que pensaria en Brassens d’Internet, on som un parell de milions connectats, si, segons ell,  “a plus de quatre on est une bande de cons”.

            Com deia ell mateix, “coixí, no pot rimar amb Humanitat, sino amb pipí...” per donar idea de que la rima condicionava les seves cançons, d’una absoluta iconoclastia que tant se’n reia de la festa nacional, de la “grandeur” francesa, com dels jutges o els periodistes. Josep Maria Espinàs em contà aquest estiu, que el va descobrir un dia de 1954, després d’anar a despedir Josep Pla i Nestor Lujan,  a Bilbao,  va passar a Biarritz on el va escoltar al teatre i el va fascinar. Brassens, traduït per Espinàs, és a l’inici del moviment de la “Nova Cançò”. “Escoltar Brassens és higienic” diu Espinàs, “els metges en comptes de pastilles, haurien de receptar l’audició d’una cançó de Brassens...” Com els deia al principi, amb allò de la serotonina, vaig acudir, per casualitat –i amb redolí incluït-, al remei perfecte : els hiverns, escoltau Brassens.

            Es definia així : “ J’ suis l’ pornographe, /Du phonographe,/ Le polisson / de la chanson.” I un pic mort, ho tenia ben clar, per curar-se amb salut de les exègesis com les que li ha fet un servidor : “Il est toujours joli, le temps passé / Un´ fois qui’ils ont cassé leur pipe,/On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés : / Les morts sont tous des braves types”.

            Quines vetllades més llargues les de l’hivern, fa fosca a les sis de l’horabaixa...




EMPRENYAR EL BOU DEL BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Desembre, 2005 15:34


("Pelussa" pel Betlem)

Som a Eivissa amb els meus alumnes del "Practicum de Geografia", i fa uns dies de molt vent i fred. I plou. Eivissa a l'hivern és bona per còrrer i recòrrer. Vaig fins a Dalt Vila sense encontrar ningú.
S'acosta Nadal i aquí ja canten les Caramelles, record unes Nadales del grup UC, quan hi cantava n'Isidor Marí. La tradició a Eivissa més que el fer torró, era preparar la potentíssima "Salsa de Nadal", feta amb brou de pollastre, molta d'ametla, mel, safrà a voler... i al foc. Pens que a la tornada a Mallorca hauré de fer el Betlem. D'això va l'article .


Emprenyar el bou del Betlem.

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava, de cap de les maneres, que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció, solapada i pecaminosa, de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem.

Ara ens anuncien els especialistes, als “Quaderns de GADESO”, que només un 23,7 % de les cases mallorquines fan el Betlem, 22,1 % Betlem i “árbol” , 28,3 % únicament “árbol”. Però el que resulta insuportable és que els protestants, fan una passa més enfora que nosaltres i han esbrinat quin és el sexe dels rens que estiren el carretet de Santa Claus. Després d’investigar tota la iconografia, les imatges “canòniques”,  han arribat a la conclusió que els rens, de la família dels remugants, són femelles i mascles sanats. Els biòlegs lituans responsables d’aquesta investigació, han arribat a les seves conclussion estudiant el banyam, i han detectat que el nas tan vermell indica presència de paràsits als orificis. Disposat a no ser menys vaig provar de fer el mateix amb els animals principals del Betlem : el bou i l’ase o mula. Ho vaig consultar a n’en Coves un home vell, tractant de bestiar que tots els caps de setmanes el trob assegut a Can Tronca amb ganes de conversa. Li mostr la iconografia betlemera i em diu: “ Ase o mula? Mul...o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta...de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins la cova ....Tan muls com mules no poren tenir fills i pels ulls, per la mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho dic a ma mare em contesta, “deu ser veritat allò que diuen que de tant de demanar arribaries a emprenyar al bou del Betlem”, animal pel que es veu carregat d’una infinita paciència. Ho vaig deixar córrer.

De totes les maneres, ni mon pare ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del Halloween ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat: no hi puc posar “verdet”o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor tan particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Ara venen verdet de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai! L’educació ambiental...

            Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal... Batle, érem els dos a Buenos Aires (en mallorquí: “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “como no”. Idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de “La Chacarita”, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Pares Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Deslocalització li hauríem de dir, també,  a aquest fenomen.

            Però tornem al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un totum revolutum, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell–  i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons– deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de pelussa –que agaf d’amagat–, només un poquet ! faig el Betlem. Tot sol. Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius.

            Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”– del Rockefeller Center de Nova York. Deven ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els tres  Reis de l’Orient el més enfora possible de la cova. Quan ningú no mira,  els vaig acostant, cada dia un poc : què és de guapa la innocència!

_________________________________________________________________________________________
(La fotografia de la "pelussa" és de VICTOR GONZALEZ DIAZ: "MUsgos y líquenes" de www.fotonatura.org )

 

 



"PALMA" O "CIUTAT" ? Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2005 23:46



Fotografies : Pep Torro

Palma o Ciutat ?

 

Climent Picornell

 

Em demanaren una columna per a un nova publicació gratuïta, en català, que havia de sortir el novembre i em diuen ara que sortirà pel gener. Be. El fet és que el nom d’aquesta publicació ha de ser  “PM-Palma”. Aquesta denominació, “PM-Palma”, i la relectura recent d’un article a la pàgina-web del professor Gabriel Bibiloni em feren rememorar qüestions sobre el nom de la nostra ciutat.

Fa temps es solien veure rètols indicadors de Palma, tatxats i embetumats, i damunt, els toponimistes d’aventura, hi havien escrit : “Ciutat”. Ni tan sols “Ciutat de Mallorca”. “Ciutat”. És cert que durant molts anys, i encara ara, la gent de la part forana, usava “l’anar a Ciutat” quasi com a únic genèric de la capital de l’illa. I un ciutadà era un provinent de ciutat. I ningú es confonia. A la part forana –això de les comarques i les mancomunitats és un invent recent- dir-li a qualcú  “palmesano”, ja era un toc despectiu, com qui dir “què s’haurà pensat aquest, que per ser de ciutat és més llest que noltros ?”, i un “panet” o, un “panesillo” encara més, era el qualificatiu despreciatiu, i carinyós, que s’aplicava als ciutadans, de Mallorca. Això era a la pagesia. Però dins el mateix terme municipal de Palma també hi havia cosa. Un servidor, va viure molts d’anys a un carrer que ara s’ha fet famós pels seus tremolors i el seu monumental clot, que ha d’engolir el túnel desde l’estació intermodal de transports. Idò, els meus pares parlaven de “baixar a ciutat” quan anaven al centre, al “down town”; per a ells els qui vivien fora de les murades, actualment l’anell circulatori de les avingudes, “ciutat” era la ciutat antiga, el casc antic tancat per les fortificacions, Palma vella. Les barriades de l’eixampla i la perifèria eren una altra cosa, tenien nom propi també.

Fa temps que no es veuen rètols de Palma sobre-escrits i transformats a manotades en “Ciutat”. I també cal dir que eren re-interpretacions, stricto sensu, errònies. Anem per parts, si els hi sembla. Palma era la denominació que donaren els romans a la nostra ciutat, la fundaren i dissenyaren. Aquesta denominació caigué en desús i els successius pobles que dominaren les illes es referiren a l’antiga Palma, amb el nom de l’illa : Mallorca. Pels àrabs, Madina Mayurqa : la ciutat de Mallorca. Exactament com passa ara  a Eivissa. Eivissa és el nom de l’illa, i també de la ciutat, a la qual es refereixen els d’allà com Vila. També passà això amb l’arribada dels catalans. Mallorca era el nom de Palma, era el nom de la ciutat i també el de tota l’illa. Als famosos “Isolarios” italians es deia sempre : “La sua Città Capitale porta lo stesso nome di Majorica...”, el mateix nom. Per a un forà s’havia d’especificar que es parlava de la ciutat de Mallorca, que era a l’illa de Mallorca. Posteriorment , primer d’una forma dubitativa, Palma, el seu topònim antic, fou restablert per la “Nova Planta” borbònica i per les noves divisions provincials del segle XIX  que li associaren “Mallorca” al seu nom, de forma postissa, per no ser confosa amb altres “Palmas” de l’Estat Espanyol : Palma de Mallorca. Els temps de retorn de la democràcia, recordaren però que el topònim de Palma estava tenyit del centralisme i de l ’autoritarisme borbònic i fou quan es començaren a veure tatxadures damunt els rètols, demanant en forma de grafitti que Palma fos Ciutat. I encara més, en ambients un poc sabuts, hi havia qui pretenia la forma “la Ciutat de Mallorca”, topònim inventat, que no té res a veure amb la tradició i que, com hem dit abans, si es volia restaurar bé, havia de ser únicament “Mallorca”; ho torn a repetir, com el que passa a Eivissa. Val a dir que el nom oficial de “Palma” és Palma, tot sol, sense cap afegit; així ho diu el decret que oficialitza els topònims de Balears. Res de Palma de Mallorca. Per molt que hi hagi “Ducs de Palma de Mallorca” . Si de cas i si es vol escriure correctament : Palma ( Mallorca ).

Deia al començament que fa temps que no veig rètols embrutats, amb el nom de Palma ple d’spray de pintura negra. Deu voler dir que s’ha generat un acord entorn d’aquesta denominació ? Que els “palmesanos” d’avui som més palmesans que ciutadans? Que la part forana es va fonent i confonent amb la ciutat ? Que la urbanització difusa del conjunt de l’illa fa que tots siguem ciutadans, una espècie de pagesos un poc globalitzats?  O, pot ser, també, que els normalitzadors toponímics d’spray s’han fet grandets i els ha pegat vessa d’haver d’actuar amb nocturnitat. O que ja està be així i això ja no interessa i que hem d’anar a remoure... 



( Palma : Temporal de Llebeig a principis de Desembre. FOTOGRAFIA de PEP TORRO )


FOTOGRAFIA A MALLORCA ( 3 exposicions i 1 llibre inevitables). Climent Picornell

jcmllonja | 01 Desembre, 2005 13:19

 

FOTOGRAFIA A MALLORCA ( 3 exposicions i 1 llibre inevitables ) .  Climent Picornell

 

Fotografia de Natura a Mallorca, una excel.lent exposició que mostra el treball de 23 fotògrafs de natura de Mallorca. Ahir es va obrir a “La Misericòrdia”, al tercer pis a la sala de l “Arxiu de l’imatge i el so” del Consell de Mallorca. Amb un record al meu cosí Climent Picornell dels seus companys fotògrafs de l'AFONIB (Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears).

Característiques tècniques de l’exposició

El muntatge de l’exposició consta de 56 de fotografies de les quals 10 pertanyen a Climent Picornell. La resta, és una petita mostra de la feina de 24 dels associats i associades a l’AFONIB. S’han escollit 2 fotografies per autor. Així mateix es presenta una projecció d’imatge submarina en DVD.

El temes i tècniques que es presenten comprenen l’ample ventall de la fotografia de Natura: els paisatges, la flora i la fauna, macrofotografia, fotografia nocturna, fotografia submarina, DVD, etc..

Les còpies de les fotografies s’han obtingut en base a arxius digitals originals en format RAW i escàners manuals d’alta resolució de diapositives de 35 mm. amb tractament de postprocès individualitzat per a cada una de les imatges.

Les fotografies es presenten a un tamany de 40X60 cm emmarcades amb “paspartout” blanc de 4,5 cm i una motllura negra de 2 cm d’ample. Les mides de cada fotografia són de 51X71 cm. Cada imatge ve identificada amb unes petites cartolines muntades sobre foam de 2mm amb el títol de la fotografia, el nom de l’espècie en cas de flora o fauna i el nom del fotògraf.

Climent Picornell, in memoriam

El novembre de 2003, morí el nostre company  Climent Picornell associat a AFONIB d’ençà la seva creació. Lluny de voler adular gratuïtament un amic desaparegut, qualsevol elogi que en facem en aquest cas quedaria curt: Climent Picornell, un dels pioners de la fotografia de natura a les Balears, acompanyava les millors imatges de natura amb una qualitat humana veritablement excepcional.

Per això, una part de l’exposició està pensada per a retre un senzill homenatge al nostre company completant-la amb una mostra del seu treball.

 


http://www.mallorcaweb.net/afonib/exposicio.htm

 

___________________________________________________________________

L’exposició de les fotografies participants al  2n. Concurs de Fotografia de Natura “Memorial Climent Picornell” va ser un vertader èxit, pels nombre de participants i també pel nombre de persones que la visitaren, gràcies a que la “Fundació Sa Nostra” ens cedí el pati d’entrada del seu Centre de Cultura.





___________________________________________________________________

Museu Espanyol d’Art Contemporani ( Fundació Juan March) Carrer de Sant Miquel 11, Palma

ROSTROS Y MASCARAS.


Richrad AVEDON

A través de una selección de la colección Ordóñez-Falcón, que comprende 66 fotografías de 42 artistas y cuatro obras de autor desconocido, esta muestra ofrece un recorrido histórico internacional por las distintas formas de representación fotográfica del rostro humano.

La exposición comienza con algunos daguerrotipos de mediados del siglo XIX. Estos primeros retratos implicaban largos tiempos de exposición, eran sobre todo posados de la alta sociedad en los talleres de los fotógrafos, con una notoria influencia de la pintura, como es el caso de Southworth & Hawes y Nadar. A medida que la historia de la fotografía evoluciona, el género del retrato se adapta a las nuevas técnicas e ideas; los fotógrafos salen de los estudios, viajan y fotografían a todo tipo de personajes en las más diversas situaciones, manteniendo un estilo propio. Se muestran así retratos de fotógrafos dedicados a la moda, como es el caso del Barón Adolphe de Meyer o de Irving Penn; de artistas preocupados por la técnica, como Rudolf Koppitz o André Kertész; de fotógrafos documentales, como Dorothea Lange o Walker Evans; de otros adscritos a un movimiento artístico determinado, como Dora Maar, seguidora de la corriente surrealista o el constructivista Alexander Rodtchenko, fotógrafos pictorialistas como José Ortiz Echagüe o Edward Steichen; y, finalmente, de artistas contemporáneos como Thomas Ruff o Alberto García-Alix.

 ( No hi ha text en català, només en espanyol i anglès...)

 

http://www.march.es/arte/palma/temporal/rostros/autores.asp

 

________________________________________________________________

 


Planas i Montanyà exposa al Solleric les seves instantànies des de l'any 1947

El fotògraf català il·lustra l'evolució de Palma i les Balears a causa del turisme



El fotògraf Josep Planas i Montanyà es posà ahir a l'altra banda de l'objectiu per a la presentació. Foto: J. MOREY.


El fotògraf Josep Planas i Montanyà exhibirà des d'avui i fins al 15 de gener al Casal Solleric més de 200 instantànies a través de les quals retrata l'evolució de Palma i les Balears des de 1947 fins als nostres dies. La mostra, que ha estat possible per la col·laboració entre l'Ajuntament de Palma, el Govern balear i la Fundació Sa Nostra, s'anomena Fotografia i Turisme a les Balears i permet contemplar el procés de balearització de Mallorca a través de fotografies aèries i també conèixer l'obra més «comercial» i la més íntima del fotògraf d'origen català.

Segons va explicar ahir Maria Josep Mulet, que és una de les comissàries, la mostra es divideix en diferents espais: un d'ells dedicat a la seva biografia, un altre a Casa Planas com a empresa, també n'hi ha un per a postals, fotos periodístiques -de l'època en què publicava fotos a diaris i revistes nacionals i internacionals-, retrats i també hi ha un espai dedicat al paisatge. L'exposició recull, a més, objectes relacionats amb la fotografia i caixes de llum que exhibeixen fotos d'època. Mulet va voler destacar sobretot la producció més íntima i personal de Planas i Montanyà, que segons ella «parla de la vida quotidiana de Palma i Eivissa», i que a l'exposició queda palesa en sèries monoràfiques com Ses Beneïdes, La Plaça de la Reina o Es baratillo.

Mulet considerà també que «Planas i Montanyà és un fotògraf polivalent i pragmàtic capaç d'enllestir qualsevol demanda».

Per la seva banda, Planas i Montanyà va explicar que la seva relació amb la fotografia va començar quan era sols un nen i els seus pares li regalaren la seva primera càmera. Des de llavors mai més no s'ha desferrat de la fotografia. L'artista confessà que una de les seves «manies és l'enquadrament de les instantànies», tot i que valora molt l'espontaneïtat. Planas també comentà que les fotos dels seus fills o les que va fer a Errol Flynn o Gustav Frölich són unes de les seves preferides. A més de la mostra, s'ha editat un DVD i un llibre en els quals s'analitza l'obra de Planas i Montanyà i recullen algunes instantànies de l'exposició.

( Extret del “Diari de  Balears” )
________________________________________________________________________________________________

“NATURA MALLORCA” de Sebastià Torrens.



Natura Mallorca és un llibre de fotografies de natura i paisatge de Mallorca del meu amic SEBASTIÀ TORRENS, un dels millors fotògrafs de Balears.

És un llibre preciòs, amb quasi 150 fotografies, amb uns textos molt adequats de l’escriptor Miquel Rayó ( quan dic adequats vull dir que el seus coneixements naturalístics ajuden a casar bé, textos  i imatges), hi ha també uns detalls del dibuixant de còmics MAX ( que viu a Mallorca ).

El llibre editat per “TRIANGLE” , una editorial amb origens a Menorca, està molt ben dissenyat i el preu ( només 10 euros !!!) el fa molt assequible per formar part dels regals de Nadal. És en edicions diferents, en català, espanyol, anglès i alemany.


 

http://www.sebastiatorrens.com/natura%20mall.htm

 

 

 

 

 

 

 

 


TREMOLOR PELS HOSTALETS. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2005 17:28


NA JOANA, UNA VEïNADA DELS HOSTALETS, EM FA ARRIBAR UNA FOTO I UN ARTICLE.
A la fotografia es pot veure com és de prop el clot per enterrar el tren, de l'escola de Santa Isabel.

 

Tremolor pels Hostalets

 

Tenc un tremolor retardat. No vaig tremolar el dia que varen esbucar el pont del tren, tampoc quan va tremolar l’ escola de Santa Isabel per uns fenòmens que , ara per ara semblem paranormals com molt be es deia a un editorial del “Diari de Balears”. I ara, de sobte, m’ ha agafat un gran tremolor i una gran por. He d’ anar a veure el meu amic Miquel Roca, psiquiatra, o al psicòleg Guillem Mudoy però pel poc que sé d’ ells i de les meves pors, crec que me diran que això que me passa -que tremol tot el dia- és com una mena de reacció post-traumàtica.

Però és cert que tenc por, molta por. Climent Picornell va escriure un excel·lent article sobre “ el que no sabem que fan” al  Cinema Doré, que se remodela sense cap lletrero que deixi constància de qui són els responsables: ni arquitecte, ni aparellador, ni promotor. M’ havien dit que les monges de Santa Mònica havien comprat l’edifici  i, un dia que prenia un tallat  a un bar dels entorns, ho vaig explicar als meus veïnats  assenyats; entre tots , varem deduir que devia ser per a fer-hi un teatre o saló d’ actes. Un homenet va fer sols un comentari,  d’enfora: “ i aquest negoci el va començar un home amb un ase”.

El dia següent vaig anar a comprar una falda a la botiga que hi ha just davant

l’ antic Doré  i la madona me va comentar que ella tampoc no sap que hi han de fer,  encara que ha sentit dir que seran pisos .  Com així  no hi ha rètols sobre  qui és el promotor, l’ arquitecte i  l’ aparellador? Per molt empegueïts que estiguin haurien de complir la normativa municipal.

   El divendres 18 de novembre, per alguna cosa màgica. va tremolar i se va cruiar  l’ escola pública del barri : Santa Isabel. És la que han d’escollir els pares amb menys possibilitats econòmiques.  No hi va haver cap tremolor a   Santa Mònica, escola concertada , situada a uns 100 metres  i que és un dels col·legis que escolleixen els pares que tenen més possibilitats per a “triar  el centre al qual volen que vagin els seus fills”.  Ara mateix ho veig com un fenomen apocalíptic total.

   Com que jo som més o menys creient del que diuen les nostres beneïdes institucions  (el Govern i l’ Ajuntament) he de pensar que el tremolor de Santa Isabel no tenia res a veure amb les excavacions per mor de les obres de construcció del metro:  un terratrèmol que venia d’ Argèlia? Una finca que ara se situa en el seu lloc ? Una explosió d’ una cantera que fan no sé a on?  Tampoc m’ ho crec i  he de recòrrer a la versió màgica . Senyal de Déu per la nova Llei d’ Educació? No ho crec. Ha de ser una altra cosa. Això de que “ Dios escribe derecho con renglones torcidos” no me pensava que fos tan literal.

   La veritat és que ,com que tot és tan fosc i mal explicat, ara tremol. De nit me venen a veure les bubotes del pont del Tren, del cinema Doré i de Santa Isabel. Quan les sent a prop procur no perdre la tranquil·litat i els hi  vull transmetre que vagin a veure na Catalina Cirer, que viu a un edifici històric de les Avingudes o que enviïn els tremolors a les finques a les quals alguns regidors de Palma diuen que s’hi volen comprar un pis per  a demostrar que “aquí se vivirá bien”; però que no molestin els veïnats de dalt, ni de baix, ni del costat.

   Com que fins ara no havia cregut en bubotes també els hi faig un altre suggeriment : que quan Jaume Matas, dissabte qui ve, digui a Zapatero que som una “comunitat màrtir”, facin una volta per la sala i diguin baixet que són aparicions dels màrtirs del Hostalets. No se per quina associació d’ idees, ara me ve a la memòria una frase de Nadal Batle que deia “ si jo no crec en la religió vertadera, com he de creure en les altres?”

__________________________________________________________________

PD.- He vist que hi ha un comentari d'un internauta de Son Fortesa. I, també, en Gabriel Bibiloni al seu bloc fa esment dels esdeveniments de les barriades del Llevant de Palma, ell d'Es Rafal ( http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000111.html). A un servidor el varen fer fer d'escolanet durant uns anys a la parròquia del Sagrat Cor, encara he manxat a l'orgue i aguantar l'hisop a innumerables "morts" que es tenien a les cases i es duien de cos present a l'esglèsia pels funerals, desde Can Capes i Es Vivero fins al Pont des Tren. He conegut l'enorme vitalitat dels barris de perifèria de la Palma que era travessada per les vies del tren d'Inca i de Sóller, per la carretera d'Inca i de Manacor. Record beníssim el camp de Son Canals -amb un molí i un safreig al cap de cantó- on ara són, o eren, els multicines Chaplin i l'Atlètic de Balears jugant-hi, etc, etc... Els esdeveniments actuals, enderrocaments i crulls afegits, no poden però ni esborrar la nostàlgia, ni la memòria, característiques ben definides de les barriades amb història.

Recordau el que va dir un dels meus mallorquins heterodoxos preferits, el frare renegat Anselm Turmeda (1355-1427), referint-se a Palma, en aquell moment "Mallorca" , la ciutat de Mallorca : "FILL, VULLES USAR LLEIALTAT; E CAN POTS ENTE'N EN BONDAT; AMA LA HONOR DE TA CIUTAT; E DE TA TERRA". Climent




JARDINS D'ALTRI : UN ALTRE. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2005 00:46

Jardins d’altri. Un altre.

Climent Picornell

 

Saben que el nostres JARDINS D’ALTRI, són una crida, fluixeta, a la conya marinera i al bon humor, lluny de la citació engolafrada i ampul·losa. En qualsevol cas, com diu Lluís Maicas : “La citació com a recurs s’ha de dosificar amb seny i sobrietat. L’erudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte d’ostentació, un exercici de pedanteria...amaga, aquesta actitud, l’íntim desig d’ultrapassar la categoria d’escriptor per abastar la d’intel.lectual, que en l’escalafó del desprestigi gaudeix d’una desconsideració més sublim”. Glup ! En fi. Tanmateix un  ha d’escriure per donar un poc de gust als nostres. “Ja no sé si som dels nostres” que deia el ministre Pio Cabanillas, afegint unes unces als dubtes del “Cuerpo a tierra que vienen los nuestros”, variant de l’oximoron “Fuego amigo”.

(Port d'Andratx. Estiu de 2005. Fotografia de Guillem Mudoy)

Conten que Pere Esteve, qui fou conseller de la Generalitat, als hotels de Madrid, després de dir el seu nom, sempre afegia : “Todo con e”. Però hi ha “es” traïdores. Un autor, satisfet de que la seva obra, per primera vegada sortís sense errades, hi feu imprimir al final : “Este libro no tiene erretas”. “Erretas”. Justament la darrera paraula! Petits canvis, però, donen nous sentits. Li deien “Doctora horroris causa” a la dona del dictador Ceausecu, que ni s’havia llicenciat, però havia volgut un doctorat en química. A un cartell de “Vado permanente”, un humorista desconegut l’hi havia afegit : “Lavado y permanente”. Al moll, a una botiga que anunciava “Efectes navals”, l’havien convertida en “Defectes navals”. “Su excrecencia” deia sempre, un poc embullat, un republicanot per no dir “su excelencia”. He anat apuntant alguns titulars, que remeten a obres conegudes, amb un canvi d’una lletra o d’una preposició : Dels “Efectes especials”, passar als “Afectes especials”; o de la “Depressió post-part” a la “Depressió post-pacte”; i seguir amb “Tristos tòpics” o “Un home amb atributs” o “El materialisme histèric”. Aquest darrer, em remet a la figura de la inversió del genitiu, molt emprada,  precisament per Karl Marx , qui -vegin l’ exemple- té una obra titulada “ De la misèria de la filosofia a la filosofia de la misèria”, és allò de “no és lo mismo la hija del rajá, que la raja de la hija”, salvant les distàncies i demanat els perdons corresponents. N’hi ha més, Ghandi : “ Cal viure senzillament, per tal que els altres senzillament puguin viure” o, un repressor militar franquista : “ Vosotros haciais lo que sabiais, nosotros sabíamos lo que hacíamos” (?). Mirin per on, la importància d’una lletra o d’una paraula canviant de lloc o de funció.

 

 Neil Smith ( citat per David Harvey a “The conditions of postmodernity” ) : “La Il.lustració és morta, el Marxisme és mort, el moviment de la classe obrera és mort...i l’autor ( d’aquest escrit), tampoc no se troba gaire bé”. I és que la mesura del canvi de les coses i de les situacions, a vegades, és més visible que assumible. Un germà del poeta Joan Alcover, que començava a veure homes pel carrer sense pèls per la cara solia dir : “al meu temps tothom duia barba o mostatxos o patilles. Només duien la cara neta de pèl els capellans, els toreros i els marietes”.

 

No hem donat massa lloc a l’escatologia en aquests jardins i tanmateix forma part de les nostres normalitats. Així l’autor d’una peça de teatre, emprenyat amb el crític de rigor –ves a saber si era en Mendiola- li escriu : “Aquest paper que vostè ha escrit i que ara tenc davant, prest el tendré darrera”. Del mateix material, un company em contava que els anglesos, que tenen clubs per a tot, en tenen de bruts. Per entrar a un , s’havia d’omplir un formulari –“a fill-in-a-form” deia en anglès; un aspirant l’emplena, s’hi torca el cul, l’envia i al cap de poc temps, li ve la contesta : “no ha estat admès; un brut no se torca”. El cas és que, aquest estiu, el caràcter dels mallorquins ha sortit molt a rotlle per mor d’una piscina. Una aportació més a la caracteriologia illenca, molt fina, venia dibuixat a un acudit d’aquests d’un alemany, un japonès, un francès i...un mallorquí,  analitzant què fan davant l’ejaculació precoç. L’alemany diu això, el japonès fa allò, el francés allò altre... i el mallorquí ?  El mallorquí diu : “ai, això no m’havia passat mai !”. A uns els hi va fer gràcia, que volen que els digui.

 

 “L’ofici del burgès” –que deia el Quico Pi de la Serra- “és menjar, beure i no fer res”. Idò, de menjar; a Josep Pla li atribueixen l’aforisme –que és molt antic- “som el què menjam”, però a un servidor –no sé per quin camí hi arrib- li agrada molt més : “ens convertim en el què comtemplam” ( M. McLuhan). Ara que tractam del “dolce far niente” i tot això, una collita a un jardí d’altri, que va de no fer res. Quan aprovà la seva primera oposició per ser funcionari – conten que ho contava l’economista Fuentes Quintana- en haver aprovat, el president del tribunal li digué : “A partir de ahora, nunca haga nada. I nunca le pasará nada”. Sentència rotunda sobre el funcionariat macabre.  La psicosis del no fer res, però és millor patir aquesta síndrome que no la que vaig sentir per la ràdio despusahir ( és d’una cançó, “El marido de la carnicera”, de Raquel Winchester, al festival de música ètnica d’Albacete) : “Ay que miedo / ay que psicosis / sólo falta que me operen de fimosis”; la necessitat de la rima té aquestes coses. Ara que aquí -i com quasi sempre- si escau el què va dir, un altra cantant, Sara Montiel (qui sap si és absolutament apòcrif, però és genial ) : “Como dijo Einstein : todo es relativo”.

 

Bé, si els ha fet gràcia poden aplaudir o, en el seu cas, fer el que recomanava John Lenon de The Beatles el 1963,  a un concert benèfic, amb presència de tota la família real britànica,  abans de tocar “Twist and shout” : “Els dels seients més baratets podeu fer mambelletes. Els altres basta que remeneu les joies”. No sé si el denunciaren i li aplicaren la legislació pertinent. Perquè ja saben el que deia aquell general, que comandava molt, de l’ús de les lleis : “A los amigos : el culo; a los enemigos : por el culo; y a los indiferentes, les aplicaremos la legislación vigente”. Coses de “l’administració competent” (és només una excusa per acabar amb aquest bellíssim oximoron).

"Cine Dorado" i "Garganta profunda". Un altre adéu. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 14 Novembre, 2005 01:04

“Cine Dorado” i “Garganta profunda”. Un altre adéu.

Climent Picornell

M’arriben noves que tomaran el “Dorado”. Vell i abandonat. Per als al.lots que estudiàrem a les monges agustines del carrer de la reina Violant, el cinema Dorado, era el “Dorado”, un referent per al barri que l’hostejava comprés entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera –com molts de fora murada, La Soledat, s’Hort des Ca, ses Cent Cases...- ja que allà hi havia encara la fàbrica de les sedes, amb els telers funcionant nit i dia i amb les obreres entrant i sortint, la fàbrica de grifons de can Buades, la mistera o  fàbrica de mistos. Uns barris de cases de planta baixa, la caseta i l’hortet o el corralet, darrera. El meu itinerari cap a ca les monges el podria dibuixar ulls clucs : la merceria de Ca donya Isabel, la botiga del “Campaner”, el Rancho -un indret on hi anaren a viure els primers “murcians” de tots-, la cantonada de Ca madó Maciana, una botiga amb sacs i llegums, la impremta La Palmesana, el bar de Can Cantó, la carnisseria de Can Pansa, la lleteria, la cereria on l’amo componia ossos trets de lloc, l’entrada del col·legi de les monges amb un pati i una coveta amb la Mare de Déu de Lourdes, que venia un poc després de la destartalada i mig inacabada parròquia del Sagrat Cor, on els infants, a la seva entrada plena de pedrolots, hi caçàvem lluernes i les posàvem dins pots de vidre, talment com bio-llanternes.

Al cinema Doré, aquest era el seu primitiu nom, canviat en temps d’en Franco per “Cine Dorado”, hi anàvem els al.lots del barri, al Dorado i al cine Capitol, aquest és avui una sucursal de Sa Nostra a la plaça Fleming. Als dos hi vérem les primeres pel·lícules amb Cinemascope i Technicolor, als seus respectius amfiteatres habitats per uns bancs sense respatller. Davant, els carretets amb les llepolies : regalim, pipes saladíssimes, tramussos, xufletes i pomes i dàtils confitats; les pomes encara, però els dàtils... quan acabaves el sucre i arribaves al fruit esmussaven una cosa grossa. Hi he passat en aquest barri hores de tota casta de la meva infantesa i joventut. Els meus pares compraren una casa al carrer Jacint Verdaguer (fins fa dos dies era “Jacinto”), deu ser l’única planta baixa que hi queda en tot el carrer, hi ha encara un romaní i un nisprer, que sembrà mon pare al petit jardinet de davant, un temps un  gran arbre de pisos escupia les seves fulles acucades. Així, entre els magatzems agrícoles de Can Isern, els vins de Can Reus, els quarters militars d’Automòbils, la mítica casa amb jardí triangular immens i amb baranes metàl·liques, per on hi rebosaven els heliotrops i els hibiscus – al final del carrer Jaume Balmes, davant el Bar Güell- transcorria la vida i les andances dels al.lots d’aquell temps; em deix “El Recreo” i el quiosquet on canviavem tebeos i novel.les i el forn de devora el cinema amb el seu pastisset estrella, un “Negrito”, confegit amb totes les sobres dolces, un poc arrodonit, era lo més baratet.

De tot el que he dit quasi res no en queda. Ni el Pont del Tren. Queda ca nostra, un poc atabalada, el bar de Can Cantó, l’església que ja és acabada i les monges que han anat comprant terrenys i han engrandit, per exemple, a la lleteria hi han edificat un dels amfiteatres més grossos de Palma. Record la meva estimada Sor Lluïsa i la “Chasca” un llibre-tambor que ens feia marcar el pas, entrat a les classes com si fessim la instrucció.

I ara em diuen que s’ha venut el Dorado. No el deven haver comprat  les agustines? L’hauran de desempecatar,  perquè el Dorado, ja a les seves hores més baixes i per mirar de contrarestar la forta competència dels cinemes més moderns i més còmodes i més “multicines”, es transformà en un cinema porno, un cinema X, un cinema de pel·lícules de sexe. Passà a dir-se : Cine Alexandra. Si hi passava, a vegades, per davant, m’aturava a observar qui hi entrava, a veure si –com m’agradava imaginar- tot eren homes amb gavardina, com els de la famosa cançó, ànimes solitàries i onanistes. La veritat, era gent normaleta.

Un pic hi anàrem. Feien “Deep Throat”, en castellà als rètols : “Garganta profunda”. La pel·lícula s’havia fet famosa, ja que al confident que ajudà a Bob Woodward i Carl Bernstein, reporters del diari Washington Post a desenvetricollar el que s’anomenà “cas Watergate”  i que acabà forçant la dimissió del president dels Estats Units, Richard Nixon el juliol de 1972, l’anomenaren -el malnom perquè no el coneguessin-  com l’artista protagonista d’aquella pel·lícula porno. Ara sabem que era Fred Fielding, un conseller adjunt de la Casa Blanca. En fi, que l’artista en qüestió, la gargamella pregona, era Linda Lovelace, una porno-star, un mite –morta el 2002, als 53 anys - que a la pel·lícula tenia la particularitat  que el seu clítoris, el gallet, el gran fornidor d’orgasmes femenins, el tenia, justament al fons de la gargamella. I es passava la peli empassolant-se faves de mascles, com més grosses millor, fins quasi el cascabòs, ja que pel que semblava l’orgasme vaginal no era la seva especialitat. Érem un grup de pseudo-intel.lectuals i males persones que ens férem un fart de riure i no ens posarem bufanda ni passamuntanyes a la sortida perquè no ens coneguessin.

Idò ara el Dorado tanca. He rebut un e-mail rebotat d’un company, en el qual un nét de l’arquitecte que el va construir hi afegeix fotografies. Diu “...m'he apropat a l'antic Cinema Dorado (també Alexandra, quan es va convertir en sala X). Avui Andreu Manresa donava noticia del seu imminent enderrocament. La nota personal i sentimental, és que l'arquitecte que va projectar aquest edifici va ser el meu avi, Guillem Reynés i Font (1877-1918), autor també de l'antic cinema Modern. Guillem Reynés va ser un gran defensor de la llengua i el patrimoni d'aquest país i col.laborador de Gaudí, reformador de Lluc i La Real, seguidor d'alguna estela modernista i iniciador del regionalisme arquitectònic. L'edifici havia patit modificacions poc afortunades, però podria haver-se salvat com a equipament pel barri i com a testimoni i memòria d'una època de l'entorn dels Hostalets d'en Canals. Res a fer suposo.” Mirau quines peripècies. Només falta que hi fassin una capella, les monges. Retria més fer-hi pisos. Molts i molt petits.

 

ENTRE L' "ESTAT" I EL "MERCAT" : EL "TERCER SECTOR". Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2005 09:54

(www.mesperlobra.org)

 El “Tercer sector”, entre l’Estat i el Mercat.

 

Climent Picornell

 

            No en parlaré. Ni del GOB, ni de l’OCB, ni de la Fundació Sa Nostra o La Caixa, ni de Medicus Mundi, Intermon, Mans Unides o Caritas, o d’ATTAC o ”S’Altra senalla” de comerç just i solidari. O sí. Però, en general.  Sempre hi ha temps per posar excuses de mal pagador.

            El cas és que vaig haver d’ atendre, amb urgència,  la consulta d’un bon amic, col.lega a una universitat americana , que fa una cata periòdica i  em demanava  informació sobre el  “Tercer Sector “ a les Balears. Quan em vaig posar a la feina,  per a l’informe-dossier que li he enviat, la majoria de gent, quan li preguntava sobre el Tercer Sector,  em responia, amb informació sobre el “sector terciari”. El sector  primari : l’agricultura, la pesca i l’extracció; el secundari : la indústria i la construcció i el sector terciari : els serveis, i aquí el turisme sobretot, no ? Qualquú més espavilat, superava la clàssica divissió dels sectors i subsectors econòmics que havia fet Colin Clark  i em deia : “ i el  sector quaternari, els serveis als serveis”, i un, amb cara de llestarró em deia, amb una certa complicitat de “connaiseur”, : “i ara n’hi ha un altre, el sector “binari”,  la informàtica i tot això, tu ja saps...”

            La veritat és que havia de fer l’aclariment d’ aquesta terminologia,  importada i imposada des d’ Amèrica : el primer sector és l’Estat, les administracions públiques. El segon sector és el Mercat,  l’empresa privada, amb afany de lucre. El tercer sector és tot el demés. Només algún sociòleg sabia bé del que li parlava i de fet a Catalunya  han redactat, fa no res, el seu Llibre Blanc del Tercer sector “social”, li han afegit civico-social, per no fer més aclariments que els necessaris. El cas és que “tot el que no és l’Estat o el Mercat”, és un concepte molt laxe, però el GOB i l’OCB en fan part, com també les Fundacions, ONG’s i ONL’s  i mils d’associacions de diversos pelatges.

            A més de Tercer Sector o Tercer sector social, també li diuen, Sector no lucratiu ( traducció de l’anglès “Non Profit Organizations”, NPO o ONL, organitzacions no lucratives), sector del voluntariat i de l’Economia Social, sector independent o sencillament, entre nosaltres europeus, de forma més general,  la SOCIETAT CIVIL. El terme de Societat Civil que s’empra aquí, abans més que ara, venia a significar tot el món organitzatiu i associatiu, al marge de les administracions públiques i de l’empresa, sensu stricto : desde CCOO, al Club de Futbol Vilafranca, fins a  “Es Refugi” d’en Jaume Santandreu, els antics socors mutus o mutualitats, fins als amics dels molins, del “ca rater” o els amics dels saharauis... Cents, milers d’associacions que texeixen una densa malla d’interessos múltiples, al marge de l’administració i sense ànim de guanyar doblers, a no ser els que facin falta, per funcionar i acomplir les seves finalitats.

            Associacions culturals, coros, bandes de música, societats esportives, associacions pacifistes, antiviolència, feministes, pro i quantre abortistes, ecologistes, associacions reivindicatives, grups, moviments, sindicats, partits, associacions de consumidors, d’empresaris, de mestresses de casa, de pares de família, d’associacions de veïnats, de separats, de grassos, de calbs, de llinatges d’animal... Alexis de TOCQUEVILLE, quan visità Nordamèrica, l’any 1835, quedà impressionat de la influència de les associacions en la vida social. Poc a poc els europeus , en menor mesura, s’han anat associant lliurement.  A Catalunya hi ha quasi 40.000 associacions, 6.000 de les quals són del Tercer Sector. A Balears un 25 % de la població pertany a alguna de les 5.700 associacions que existeixen, algunes amb milers d’afiliats, com  GOB i OCB, amb capacitat per movilitzar, en un moment determinat, molts milers de persones, en canvi,  altres,  tan minoritaris que són , algunes tan sols un nom.

            Certament,  no totes les associacions es poden considerar, estrictament, Tercer Sector. Ruiz de Olabuénaga, de la Universitat de Deusto i García Ferrando, de la de València,  ja han donat les pautes adaptades a la nostra realitat : han d’estar organitzades formalment, ser privades, disposar de capacitat d’autocontrol i autoresponsabilitat, no han de repartir beneficis entre els propietaris o administratius i han de tenir un marcat grau de participació ciutadana i les seves finalitats han de ser la satisfacció de necessitats públiques o socials, molt escorades als sectors que l’Estat no atén degudament, com són els pobres, marginats, vells, malalts, immigrants, assistència i animació social, defensa dels drets civils i el medi ambients, etc. Totes,   característiques molt semblants a la definició que ja feu DRUCKER ( 1968).

            Entre l’Estat i el Mercat ? Tot i que moltes d’elles tenen subvencions públiques o  subvencions filantròpiques de bancs i empreses privades, no em puc estar de ressenyar que el poder sempre ha vist amb desconfiança aquestes organitzacions. Tot i que no ho digui,  o no ho vulgui aparentar, o es vulgui fer passar per  amic i benefactor,  ells, els polítics,  tenen la legitimat dels vots i no poden suportar mediatitzacions “espontaneïstes”. Sobretot quan els fan la contra. És allò que sempre es diu del GOB : “que si no existís s’hauria d’inventar” ( heu de llegir no els llavis, sinó el pensament, del polític o empresari que ho diu, en realitat vol dir  “ molt millor si no existís”) o allò que conten que digué Gabriel Cañellas quan era president del Govern Balear,  l’OCB havia conseguit treure més de 25.000 persones al carrer en defensa de la llengua catalana : “no n’he vist cap dels nostres”.

            El cas és que la magnitud i la influència d’aquestes organitzacions han augmentat, fins al punt que a Europa Occidental, les persones que col.laboren amb organitzacions no lucratives en tasques de voluntariat és de més del 10 % del total de l’empleament no agrari i les despeses operatives del Tercer Sector equivalen en alguns països europeus a més del  3% del PIB. És, per tant, una font d’ocupació sensible.

Aquest augment de la influència i sobretot de posar en evidència les carències de funcionament de les administracions i de les tasques de l’Estat,  fa que el discurs del poder cap a aquestes organitzacions, ho torn repetir,  sigui dual i confús. I no falta, com sempre, algun hermeneuta francès que hi posa solfa i provocació. Alain MINC és qui teoritza ara sobre alguns dels papers d’aquestes organitzacions, voluntariats i plataformes diverses. Seguint a definicions, no escrites,  d’ONG com : “organitzacions que fan malament el que l’Estat hauria de fer bé”, o, VOLUNTARIAT : “multinacionals de la compasió i de la caritat burgeses usant mà d’obra gratuïta”, etc, etc... he recollit  del diari LE MONDE ( 10- 01-03),  a una crònica signada per Dominique Dhombres,  un comentari a “Epître a nos nouveaux maîtres” ( Epístola als nostres nous mestres) del citat MINC. Aquest,  seguint amb les seves teories de l’irrupció exagerada de l’opinió pública en la presa de decisions polítiques, torna a sarcir allò de les majories silencioses o conformistes front a les minories escandaloses, molt més escoltades i sobrevalorades, arrebossat amb un bon discurs teòric. Vegin : “ Les chiennes de garde féministes, les militants de la cause homosexuelle, les incondicionels de José Bové, les ayatollahs de l’ecologie pure et dure et autres defenseurs des baleines ( Greenpeace), en passant par les zélotes d’ONG aussi peremptoires que opaques qui s’opossent a la mondialisation liberale (ATTAC), seraient desormais plus intolérants et moins respectueux de la démocratie que leurs adversaires, plus silencieux et moins excités. Ils etaient dominés, ils seraient devenus dominants”. No cal traducció : quatre grupusculs histèrics dominant el panorama o capgirant el pes de les decisions dels governs elegits per majories, “menys excitades”. La part de provocació de MINC, això li fa vendre llibres i sortir molt a la TV, ve fonamentada i “excitada”, perque les noves ONG i ONL d’èxit i que es mouen entre la subvenció dels poders públics, la injecció de les donacions filantròpiques o les quotes i les donacions particulars, han hagut d’adoptar -en aquest món de la imatge, la publicitat-  estructures i accions de Marketing ( “ Marketing Social” en aquest cas), ben en la línia d’una organització empresarial moderna : locals i seus socials, empleats i estructura administrativa, anuncis, voluntaris, agit-pro i comunicats de premsa. El cas de que el GOB i l’OCB, per posar exemples d’aquí,  hagin adaptat les seves estructures com  empreses més o manco modernitzades,  fou usat per algún nostàlgic, que ho veia com una traició als origens “purs” de les entitats. Discurs que és usat, també, en públic pels seus detractors i en privat, per alguns dels seus subvencionadors.

            Els antics defensors de “la cosa pública”, aquells que demanen “Més Estat”, no poden consentir aquest efecte substitutori caritatiu, voluntari i auto-organitzat. I els liberals, aquells que prediquen “l’Estat Mínim”, ja veuen nous sectors emergents en els camps on és mouen aquestes ONG o ONL, camps on l’empresa privada hi pot treure un duret sòlid. Però,  i si sempre haguéssim d’esperar l’ESTAT? I als llocs on n’ho hi ha ESTAT? I als llocs on n’hi ha tant, d’ESTAT, que no deixen ni associar-se lliurement ?

 

            En definitiva aquest “Tercer Sector”, ONG i ONL, enmascarament del que en deiem “Societat Civil” i “Economia Social”,  criticat o alabat en la nostra modernitat té un paper d’actor social predominant. Sobretot ara que han pres conciència de la importància del marketing i de la imatge social que els és consubstancial i necessària per a la seva supervivència amb èxit. Les il.lusions d’uns, les crítiques dels altres, l’aprofitament mediàtic dels de més allà. Tot això, i molt més, hi ha darrera de l’existència del GOB i de l’OCB, per exemple.

EL PODER I LES ÉLITES A LES ILLES BALEARS. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Novembre, 2005 15:15

 

El poder i les élites a Mallorca.

Climent Picornell

Mirin per on, un servidor no comanda enlloc, ni a ca seva. També els podria cantar la milonga de què el poder resideix en el poble sobirà que exercirà la força quan calgui, rematant el fet amb la metàfora montesquiuana dels tres poders : legislatiu, judicial i executiu. O fer cantar a “Rock and Press” un blues sobre el quart poder, accentuat, dels mass media moderns.

Però del què es tracta és de saber, realment, qui comanda. Qui comanda a Mallorca de bon de veres: qui són els poders fàctics ? Qui no ho són, ja se sap, i posaré un  exemple. Fa uns anys, essent vice-rector de la UIB em van enviar de representant a una plataforma ciutadana que anava davall una pancarta que deia : “Volem comandar a ca nostra”. És a dir que els qui hi anaven –una sèrie de col.lectius- no devien comandar, als menys a ca seva. Hi havia, però, el bisbe, no sé que hi feia, perquè l’església comandava, no tant com abans, però comandava molt, encara.

A intentar saber qui mana, es coneix com  l’estudi dels mecanismes de poder, les estratègies del comandar i als seus protagonistes : les élites del poder. El poder polític, l’eclesiàstic, el militar, el dels diners, el cultural... Ja ho siguin per delegació del poble, per elecció d’altres jerarquies, per herència familiar, com a “self made men”, el cas és que s’estructuren un conjunt de mandarinatges –petits i grossos- que articulen estratègies per influir. Ja sigui influir en el seu propi benefici o en l’interès general, tant se val. Cal el.laborar un mapa o sociograma amb els fets claus, amb les persones principals que puguin explicar els lligams –polítics, familiars, econòmics, religiosos, sentimentals...- que articulen el comandar a les illes Balears.

Ara, a Mallorca, es sent dir molt que els qui comanden són els hotelers; però els promotors urbanístics i els constructors, no van massa enrera. Mentre, es fa aparèixer els polítics de torn com a titelles, teresetes articulades en mans d’aquests poders, repetim-ho “fàctics”. És un disseny massa senzill. I abans ? Què en queda de l’estructura de poder de finals del segle XIX? En què han derivat botifarres i pseudoaristòcrates, terratinents, comerciants “indianos”, el fenomenal poder de l’església i dels ordres religiosos, els delegats del poder estatal i llunyà de Madrid, militars i buròcrates quasi deportats a les illes?  Encara hi ha cosa, no hem de fer els roïssos massa grossos. Ara bé, aquelles estructures s’anaren trencant, i sinó : què representà Joan March “En Verga” en la modernització de l’acumulació de capital amb del contraban, i també a través de la parcel.lació i venda dels latifundis butifarrils? I els hotelers, quan entren en la roda del poder? I els constructors ...?

Els processos de canvi històric repercuteixen en les estructures del poder. I viceversa. Vegin un rànking de les “Persones més influents a les Balears” ara fa vint anys : 1.- Gabriel Cañellas. 2.- Abel Matutes. 3.- Gabriel Escarrer. 4.- Pere Serra. 5.- Jaume Cladera. 6.- Carlos March. 7.- Fèlix Pons. 8.- Felicià Fuster. 9.- Josep Melià. 10.- Gabriel Barceló. 11.- Miquel Codolà. 12.- Miquel Nigorra. 13.- Paco Obrador. 14.- Miquel Fluxà. 15.- José M.ª Lafuente. 16.- Ramon Aguiló. 17.- Joan Verger. 18.- Carles Blanes. 19.- Jeroni Albertí. 20.- Jaume Moll. 21.- Francesc Albertí. 22.- Bartomeu Sitjar. 23.- Rafael Gil Mendoza. 24.- Santiago Rodríguez-Miranda. 25.- Pedro Pablo Marrero. 26.- Simó Galmés. 27.- Príncipe de Tchokotua. ( Font : “Consulting 2001”). Hi trobam polítics que ja no comanden, algunes personalitats que són mortes, altres, desapareguts “en combat” (en combat pel poder), cap dona... hi ha ja bastants hotelers. Com i quan, aquesta nova classe sorgida del “no res” dels anys cinquanta, passa a ser percebuda com “dominant”,  de ser traginers com els Barceló o oficinistes com els Escarrer ? Com es fa l’accés a la gran propietat de la terra en aquesta nova Mallorca : encara queden gran propietaris, terratinents dels d’abans, o són nous ? Hi ha, certament, classes mitges poderoses fruit del projecte modernitzador i inesperat del turisme que ho ha trasbalsat tot. O quasi tot : l’estratègia del comandar, tanmateix, queda invariable, tan sols canvien els seus actors.

Aquella Mallorca de rondalla, amb capellans amb sotana, cacics,  dimonis i fades –una illa eterna i sempiterna on si es naixia missatge de possessió es moria missatge de possessió- ha estat substituïda pel que és avui : una societat on l’ascens i el descens social ha estat meteòric  i on les influències i els models universals i globalitzadors són el pa de cada dia.

(Joan Amer) 

Per estudiar aquesta trama i aquest procés, hi ha aportacions de gran calat, molt recents. És el cas de Joan Amer, qui amb la seva tesi doctoral ha esbrinat quin ha estat el paper de la nova classe empresarial hotelera, durant el període autonòmic; la seva estratègia i el seu encarament amb el poder polític durant l’anomenat “Pacte de Progrés” (1999-2003) per mor de l’ecotaxa, recaptada als hotels. Ja és a punt de sortir a l‘editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca.

(Andreu Manresa)

Per un altre costat, i en la mateixa línia argumental, la recerca d’aquests mecanismes de poder, que serveixen per explicar correctament grans preses de decisions que queden, sovint, ocultes, o l’atenció als descensos sostinguts i als ascensos fulgurants de velles i noves élites ( V.Grande, G. Marcel, J. Moll, J. Riutord, “els senyors del totxo”...) ha estat el tema d’interès del periodista Andreu Manresa, que publica a Hiperdimensional Edicions: Paratges i personatges de Balears S.A. Diu Fèlix Pons en el pròleg del llibre, encara calent de les màquines : “  Manresa té a les mans el material per escriure la ‘biografia total’ d’un model econòmic, des del contraban fins a la corrupció urbanística.”

L’interès per aquesta temàtica ens ha fet articular un projecte d’investigació : “Les élites en les societats contemporànies. El cas de les illes Balears”. Es pretén investigar el perfil sociològic de l’empresariat de Balears i el paper de les noves élites: volem saber què llegeixen, què compren, com xerren als seus fills, quins quadres tenen penjats a la sala bona de ca seva, “escorcollant el seu gust” ( P. Bourdieu, dixit). No cal dir que hi ha bons antecedents, des de J. Stuart Mill, passant per Max Weber  i acabant amb Anthony Giddens ( Elites and Power in British Society). El tema és com fer bugada, però beneïda per l’acadèmia.

 

«Anterior   1 2 3 ... 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb