Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell

jcmllonja | 01 Abril, 2013 22:23

Jardins d’altri amb utopia primaveral

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són enfilalls del que he pellucat per altres llocs. Molt sovint amb poc sentit. Per això sempre deman disculpes d’antuvi. Sortim de l’hivern i suposadament deixam enrere les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable, però farem un esforç, el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. Ja sé que les malalties no són matèria de vergonya, ni matèria de Bretanya, però algunes ens poden arrossegar a la tomba i llavors -no som molt fan seu, però vaig trobar ocurrent Pedro Ruiz exposant el seu lema per quan s’hagués mort-: “Donar, cremar i a la mar”.

Ja que érem amb la mort, J. C. Onetti predicava constantment que la carència fonamental per la qual els éssers humans ens exterminam els uns als altres és la carència de pietat.   Pietat, empatia, caritat, tolerància... coses de les que no gaudeixen les males persones. William Faulkner: “Ens podem refiar de les males les persones, no canvien mai”. Ni progressen en els seus sentiment, ni els manifesten, tan sols. ‘Els cans quan remenen la coa expressen el seus sentiments, com ho fa l’home’. Això prové d’una definició donada per un al·lot d’ESO i em recorda molt aquell aforisme de Joan Fuster que deia: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com la dels homes”. En definitiva, la solució, la podem trobar en el que contestà Henry James quan li demanaren per les tres coses més importants de la vida: “Ser amable, ser amable i ser amable”. Encara que per aconseguir-ho no sé si caldrà consultar l’anomenat “Observatorio europeo para el descubrimiento de lo imposible”, perquè, de cada cop més, el nostre problema serà que pensam una cosa, en sentim una altra i acabam dient el que ni pensam, ni sentim.

Obediència i llibertat? Bon dilema. I bon exemple el de la metàfora que emprava Mozart: ‘La llibertat només es troba entre barrots. Els barrots que formen el pentagrama’, aclaria, la pauta damunt la qual es confegeix la música. Per a ell devia ser la ginya de la seva llibertat. (Per cert, vaig sentir un al·lot que deia a la seva germaneta: “Mozart fou un nin prodigi, tant, que ja siulava simfonies dins el ventre de sa mare”). El fet és que Mozart estava tocat pel do de la música. La composició és en bona part un do, com el de la poesia. I ja en poden pegar de bots, si manca. Tanta sort que algú se’n tem de ser un poeta... menor. Conta Jorge Edwards un encontre amb Neruda:  “Se’n va riure dels meus versos. Com que li havia agradat un llibre meu de relats, El patio,  un dia li vaig dur un sonet. Li vaig llegir. No digué res, mantenia les mans damunt la panxa, mirant-me. ‘No t’agrada?’ li vaig dir. ‘Ets millor prosista’. Estava fart de què li llegissin versos; em contà que un personatge anava a llegir-li poemes fins i tot quan estava assegut al trono de l’escusat”.

“Eduard Punset amb la seva identificable aura de pel rull i blanquinós, despunta entre un mar de neurotransmissors, és el jedi de la plasticitat cerebral… aplica el reiki a les contradiccions” (I. García – S. Nanclares). On no hi sol haver contradicció és en el que escriu Empar Moliner: ‘Com tothom sap, darrera un ciutadà del món que no creu en les banderes hi ha un nacionalista espanyol’. I no cal escriure un assaig sobre això. Genial el jove de batxillerat, per això de l’assaig: ‘Montaigne va voler ser escriptor tota la seva vida però no va aconseguir fer més que Assaigs’. Es mouen dins les utopies, aquests ciutadans del món, com en el gir meravellós d’un estudiant: ‘Tomás Moro escribió una obra sobre Etiopía’. Malgrat tot les noves tecnologies ens hi fan, ciutadans del món, però a la seva manera, qui sap si “There’s a worm in the Apple Inc.”( hi ha un cuc a la societat Poma).

Tal vegada he usat, un poc massa, errades d’estudiants en aquests Jardins d’altri, però algunes tenen un doble sentit deliciós. I acab en tres més, i pus: ‘El cervell té dos hemisferis; un vigila l’altre’. ‘La fe ens la dóna Déu per poder entendre els capellans’. ‘Conjuntivitis és la figura retòrica que consisteix en l’ús abusiu de conjuncions’.

En fi, a l’entrada de la primavera a molts ens passa com a Josep Cuní. Li pregunta Bibiana Ballbé: ‘Com vas d’autoestima?’ Josep Cuní: ‘Depèn del dia. Funciona com l’Ibex-35’.

LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Marš, 2013 20:43

 

 La fi d’Europa i de les Humanitats

Climent Picornell

No és que els dos finals hagin d’anar lligats. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius,  i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.

Com veuen, no és poca l’alarma dels signants que se’n temen de dues coses. Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.

Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica. D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a  ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.

Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament.  L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.

De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana  o a les dels nous estats emergents, o  l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert,  amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’.  Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes,   miren per enrere –i per envant-  als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem.  Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a  la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.

Les propostes? En el camp de les humanitats passen per un major reconeixement dins  l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels curricula els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.

Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest en pro de les humanitats.  Ve a dir, amb realisme,  que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’.  Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –Un somni europeu- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.

PILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Marš, 2013 10:09

 (Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939) 

Pilots italians a Mallorca i crims de guerra

Climent Picornell

"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians." (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...).

L’Audiència Provincial de Catalunya  ha admès a tràmit, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs.  Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.

Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca, i va ser decisiva. E. Grassia (L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona): ‘Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’ Com bé plantejava l’exposició “Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.

‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica AltraItàlia, a qui els va impressionar l’exposició “Quan plovien bombes”, que mostrava com l’aviació italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X. Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.

He llegit la resolució de  l’Audiència, assenyala 21 oficials que formaven part  de  la “Squadra Legionaria Baleares”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer  que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment  per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys.

Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, Ruspoli, Zucconi, Quarantotti... Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la Aviazione Legionaria, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia. 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a El país Valencià sota les bombes (1936-1939) n’hi comptabilitzen 1850.

("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937, Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).

La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.

Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden. Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima  i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.

POSTALS DE PALMA AMB SETCI╚NCIES I UN FORăARRUT I Climent Picornell

jcmllonja | 11 Marš, 2013 18:46

 

Postals de Palma amb setciències i un forçarrut

Climent Picornell

Un xoriguer, aturat completament, deu metres damunt un tamarell, per la punta del Gas, quasi damunt l’autovia, talaia les restes de menjar, o els ratolins, de la platja de can Perantoni. Mai havia vist un xoric urbà tan a prop de la mar a Ciutat, ales i coa esteses aprofitant l’embat, immòbil, absolutament desconnectat del renou i del trànsit que té davall.

Seguesc el camí i a la pujada cap a la Seu el vent oneja la capa d’un desfressat de cavaller de Malta amb dues espases, túnica amb grans creus de Sant Joan, just allà on abans hi havia la creu dels ‘caídos’ que la batlessa Calvo va fer llevar discretament. És la primera estàtua vivent que veig enguany. Farà poc calaix avui.

Al bar Bosch tenc de veïnades dues dones que s’han inflat els morros, pareixen germanes. De fet ho són: de silicona. Després del cafè amb llet i de la coca de patata, -mullada abans de remenar el sucre- partesc cap al petit supermercat de l’antic carrer de sa Llebre. Un, rapat, espera per pagar. ‘Uep! I tu?’, li diu la caixera.’He estat dos anys a sa presó!’. ‘I això?’. ‘Vaig esfondrar es cap a un homo...’. ‘Vaja!’. ‘Eh! Va ser en defensa pròpia!’. L’ex-pres compra cerveses, paga amb ferro, no du cap bitllet.

En sortir me top amb un amic i veïnat. El veig amb mala cara, es queixa del cor, dels implantaments dentals i de la situació política. Encara fa feina, malgrat tenir més de setanta anys. ‘És l’únic que vaig aprendre a fer, i no tot m’ho ensenyaren els que em feien de mestres. Vaig fer de practicant al manicomi, on un dels caps, quan arribava, el dematí, se feia ‘llempiar’ les sabates per algun dels ‘locos’, abans els deien ‘locos’. Un dia en tenia un d’agenollat que les hi ‘llempiava’, i em cridà a mi, un metget jove a qui donar lliçons: ‘Veus, aquest és un esquizofrènic, i tal i qual’. El ‘llempiador’ s’aturà, i mirant-lo fixament li digué: ‘Oye, enano de mierda! Te gustan los pinchos morunos?’ I es tornà posar a ‘llempiar’. Què te pareix! El veig, com si fos ara mateix, i fa cinquanta anys justos!”.

És un dia d’interior, fent feina a l’ordinador, fins que es comença a fer de vespre. Els crepuscles de febrer són especials, sobretot els dels dies clars i freds. El Sol es pon i una claror rosada marca nítidament el perfils dels turons de la badia i el castell de Bellver. El color de rosa, mentre es mira per amunt cercant la lluna, es va diluint en lila, transformant-se en un color de cel clar que passa al blau fosc fins a fer-se negre quan, amb el cap ben aixecat, afinam els primers estels.

Toca sopar amb els amics a casa. Reunió de setciències, pedants i miserables. I en Joan ja comença, davant la posta del Sol: ‘L’aventurer, deia Malraux, és l’home a qui no l’il·lumina el Sol sinó la torxa que du la seva mà’. ‘Però ja fa temps que s’han acabat aquests tipus d’aventurers, com en Rimbaud’, li repliquen.

Prenint les infusions la cosa se complica, amb el discurs d’en Pere: ‘Connectar la física atòmica, la meditació, les emocions, la poesia també, amb una espècie de tirabuixó atòmic: els poetes són visionaris que enllacen amb els descobriments dels físics; és molt exagerat. Em sembla que és un tal Capra, a El Tao de la Física, qui mantén que l’univers és un entrellat de relacions i conseqüències, i cerca les connexions ocultes entre energia, clima, economia, justícia social i coses així, problemes sistèmics, interconnectats’. En Miquel recorda que Enzensberger ja ressaltava que els físics o els naturalistes que botaven al camp de l’ecologia humana o de l’economia els semblava descobrir Amèrica quan analitzaven problemàtiques socials, i la majoria d’ells no deien més que obvietats, altres repetien el que ja s’havia dit -i ells no ho sabien- i alguns es pensaven ser els primers que enunciaven alguna teoria, fràgil, que connectava amb la sostenibilitat i el medi ambient. I el pitjor, es transformaven en profetes activistes.

‘És cert’, postil·l, ‘és la dificultat de ser científics eco-socials o bio-socials. I no en parlem dels científics físico-atòmics-social-poètico-tàntrics. No vull dir amb això que la fe dels conversos no pugui il·luminar algú, avesat a pensar dins les ciències dures, a fer-ho de forma, com deia Joël de Rosnay, ‘macroscòpica’, en comptes de microscòpica. Aquesta darrera condueix a saber moltíssim només d’una porció petitíssima de la vida o de la realitat. Però d’aquí a redescobrir-nos l’hort ecològic escolar o la teoria de sistemes de Von Bertalanffy, què voleu que vos digui...’  ‘Al cap i a la fi ja ho digué Alan Turing’, torna a ser en Joan, ‘a La base química de la morfogènesi, el que fan els nostres gens és manar que es produeixin substàncies activadores i inhibidores i, després, la química governada per la física i la matemàtica, fa la resta. Si això és poesia idò ja em va bé’.

Sentim crits. Sortim al balcó, un home, desnu, cridant ‘me quiero morir!’ està mig penjat d’una finestra mentre un altre, més forçarrut, cap rapat, barba, cos musculós, li està diguent ‘que haces hijo de puta!’ i l’agafa per un braç i per la boca fins que  aconsegueix pujar-lo. A la plaça ja hi ha gent que mira per amunt i dos o tres enfoquen els seus telèfons mòbils cap al pis. Es senten els crits: ‘cabrón, hijo de puta, comiendo pollas por las saunas, cúrate de una vez, fuera de mi casa!’. Al que se volia tirar per avall només el senten bramar, llastimosament: ‘Pepe, Pepe, Pepe…’ Segueixen els crits del forçarrut que –el veim per la finestra del seu balcó-, va amb una camiseta imperi feta un pelleringo i res mes, la perdiu que li penja, va i ve de l’habitació on hi ha el que gemega. ‘Vete, vete de mi casa, no vuelvas nunca más!’. L’altre: ‘Pepe, por favor, Pepe…’ Arriba la policia, un, del públic que s’ha format a la plaça indica: ‘en el tercero’. Pugen, toquen i els obre els musculós, es sent des de fora: ‘Sí, somos pareja, pero ésta es mi casa y quiero que se vaya, no quiero que se mate delante de mi, que se vaya!’ ‘Pepe, Pepe...’ Els tres policies tresquen, demanen, xerren, el fortot d’una banda a l’altra... així una hora. A la fi un policia, aguantant el qui gemegava, el baixa al carrer. El forçarrut, pel balcó: ‘mañana habré cambiado la cerradura, tus cosas estaran en una caja en la entrada, yo soy un señor, a mi no me chuleas con nadie... cabrón, enfermo!’

Els amics parteixen. ‘En aquesta ciutat ja ni se poden suïcidar amb calma’, sentencia en Miquel. Abans d’anar a dormir afegesc aigua al potos del replà. Pens amb el títol del llibre que he vist avui: La vida interior de les plantes d’interior. Per si de cas en té, de vida interior, li dic bona nit.

LA MEMĎRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 05 Marš, 2013 17:21

La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears

Climent Picornell

(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)

Vaig a Montuïri a la presentació del llibre Varietats locals de les illes Balears d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, Menescal, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan Collet i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.

‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys  havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!

(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...)

Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors.

(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)

Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.

(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)

Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.

(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)

‘La llavor és un bé cultural i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.

Les varietats locals recuperen gustos, olors, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.

----------------------------

IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962) 

DE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2013 15:57

De l’origen del paisatge  (... i la pintura de les Balears)

Climent Picornell

Fent el que Baudelaire en deia el flâneur -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu Tratado de paisaje (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. El Molinar de R. Anckerman, el Pi de Formentor d’Anglada Camarasa, Deià de S. Junyer, Sa Pedrissa de J. Mir, Son Moragues de S. Rusiñol, el Paisatge de la Seu i dalt Murada d’A. Gelabert, Ariant de Ll. Cerdà...

Guillem Frontera diu, a País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.

J. Maderuelo (El paisaje, génesis de un concepto): “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.

Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere per se, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de  quadres i retaules, primer discretament, guanyant  protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent.

Segons A. Berque el naixement del paisatgisme s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb Vista de Toledo, el primer paisatge sol pintat a Espanya.

Julien Gracq  es queixava de què no entenguéssim que el paisatge és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el Quattrocento italià). Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.

El geògraf Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest, depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel,  o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren  els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.

Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un flâneur en el meu cas. Poca cosa més.

______________________________________

IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468) 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell

jcmllonja | 14 Febrer, 2013 19:21

Apunts del Pla de Mallorca enfangats pel call vermell

Climent Picornell

“A ca nostra, es dia de Tots Sants, solíem girar ses canals de s’aigo des ploure cap a sa cisterna, t’ho dic perquè amb aquest temps ja no saps què has de fer, ni quin dia toca fer-ho…”, és n’Andreu Rafelindro que ja baixa d’arreglar els animals de la seva caseta d’Es Revellar. ‘Vas ben abrigat’, li dic. ‘Sí, faig més planta que un porc tapat amb una manta”. Deim adéu a na Magdalena Carota. A na Magdalena el metge li ordenà caminar. Quan li va demanar quant de temps, ell, sense pensar-ho molt li digué: ‘deu voltes a sa mansana’. I ella, aplicada, com qui compleix una recepta, cada dia, a la mateixa hora, fa voltes a la ‘mansana’ amb cara de seriositat com qui pren una purga o deu cullerades d’oli de bacallà. En s’estiu els veïnats l’escometien ‘I que ja tornes passar!’ ‘Que no has pensat en tot?’ Però ara ja saben que el caminar de na Carota té finalitats terapèutiques, que és una ‘dona caminadora’ més i són respectuosos: ‘No... i avui t’ho prens en calma!’ ‘Magdalena no has de frissar tant!’ I coses així.

Ma mare solia dir: “Per sant Antoni de gener, camina una hora més es traginer”, sospirant perquè s’allargàs el dia i blasmava els horabaixes i vespres inacabables i foscos de l’hivern, asseguda a la camilla, amb la companyia d’algunes veinades, sense poder sortir a la fresca, anhelant els dies en què a les nou de l’horabaixa encara fa sol: allò era vida, per a ella. Esper que allà on és sigui sempre així, lluny del temor que li provocaven els dies curts i les fosques llargues.

Roades, i alguna gelada, són les protagonistes de les nits calmes d’hivern, i boira als clotals. “Bona boirada, bona soleiada” deia el meu veïnat Polandre. La vinagrella, que mantén les gotes d’aigua damunt les fulles, s’ha ensenyorit del bocí. L’amitger ha estellat quatre ametlers morts a s’alzinar des Padrí i vaig a cercar-hi la llenya. Quan me’n tem vaig enfangat fins devers els garrons. I enfangat de call vermell que deixa un rastre potent i argilós que se fica per tot. Per afegitó el cotxe hi queda encallat. Com que no em bastarà la llenya i no vull ser com s’ase des Carritxar –que li feien dur sa llenya, però ell no se podia escalfar-  en coman una tona a en Xumet de Vilafranca, que em du un carregament d’ametler i ullastre, tallat així com toca, a 0’17 euros el quilo, 170 euros. El mateix que em costen deu quilos de sobrassada casolana que tenia comanada.

És hivern de ple. Ja se sap però que ‘per sant Antoni fredura i per sant Llorenç calura, ni l’una ni l’altra dura’. A les festes d’estiu i a les d’hivern, ara per sant Antoni amb els foguerons, el protagonista, per molt que surti com actor secundari, és el dimoni. Faig el meu hit-parade. En primer lloc el dimoni de Montuïri, que surt amb els cossiers, l’agost, ell tot sol se basta per dur a retxa tot el personal; en Banya Verda és fenomenal, tot energia, i tot tendresa quan se lleva la carota i mostra la cara als nins petits (‘ho veus, és un home!’); adesiara va a la rotllana on ballen els cossiers perquè la Dama li passi per damunt, però és com ‘un a més de’, vull dir que hi va perquè toca, la gent el vol veure assajant la llendera per les cuixes de la jovenalla, baixant escapat a una velocitat increïble per les capavallades del poble. En segon lloc, els dos dimonis d’Artà, que surten per sant Antoni de gener, els dels ases, el del porquet. Sant Antoni, que toca ser el protagonista fa un flac paper, estàtic, darrera un careta que no s’han preocupat gaire de què no sembli un careta, aposta; els dos dimonis, negres i esquelètics, ballant amb ritme, manegen amb elegància les dues barrotes, dos troncs de canya fel·la, amunt i avall, i la gent se’ls rifa, per dar-los doblers i retratar-se amb ells, mentre sant Antoni damunt l’ase, actor principal, és com un ‘enxufat’ del productor de la pel·lícula. En tercer lloc, els set dimonis de la festa d’estiu de sant Joan, dimonis rabiosos que fugen de la gàbia on havien estat tancats, picarol a la coa, i amb llicència per repartir fuetades, ells són de mel i sucre, ells poden pegar, però no rebre, el so de les xirimies hi posa el contrapunt fester i calorós. Els demés dimonis... i menys encara aquestes colles de diables domesticats i teatrals de les festes més modernes, alguns fins i tot amb les banyes flàccides!

 El padrí Ferrer ho tenia clar i advertia als fills: “No vull fer de baciner i anar captant almoina per caritat”. Li responia la padrina Ferrera –que era com un burjó de forn quan punyia-: “Calla! Que de pobre que ets no tens ni per sa mortaia! Si dures tant pudiràs més que la carn de vas!” Fa poc dies ha mort l’home més vell del poble, als 98 anys. Me trob el sen Parreta: “A partir d’ara, Climent m’has de tenir un respecte”. “Jo sempre el vos he tengut”. “Ja ho sé, però vull dir un respecte especial, ara som s’homo més vell des poble. No voldria que diguessin de jo lo que sentia dir a mon pare: ‘aquest dura més que un mànec de cullera! Si t’he de ser franc no frissava massa de ser-ho, però ara ho som”. 96 anys i té la memòria intacta. No li passa allò que fa més de cent anys Alois Alzheimer descobrí mirant amb el seu microscopi, unes lesions al cervell, plaques de senilitat causades per una proteïna que causen una discapacitat funcional i que provoquen la necessitat de dependència, la gent ho associa a la pèrdua de memòria.

La memòria. Ara els homes i les dones majors del poble tornen a costura. Amb una maleta, com els al·lots menuts van a classe de ‘memòria’. Alguns més aplicats, altres més remolestes. Mir el quadern de la meva sogra. Ordenament de lletres per construir paraules; formar frases amb significat; unir dates, conceptes o llocs per potenciar el record semàntic; gnòsies, identificar ombres d’animals, proves de raonament senzilles, sudokus fàcils; completar sèries amb espais en blanc…així, al manco, no es deterioren encara més les seves capacitats cognitives. ‘Idò què te pensaves? No, i... no en fall ni un dels problemes que em posa sa mestra, som de ses primeres’. Classes de memòria, quasi res!

Al costat del foc que fan les estelles d’en Xumet acab Temps de prodigis, una novel·la entretenguda i ben documentada, ambientada durant la revolta popular de les Germanies que ha escrit en Sebastià Manresa, Timpano, mascarats i agermanats, algun toc de realisme màgic, amb secta secreta inclosa. M’esperen els Dietaris d’en Joan Estelrich, Turricano, que ja he fullejat desordenadament.

__________________________________

IMATGE: MIQUEL BARCELÓ (Il·lustració per a la Divina Comèdia) 

POSTALS DE PALMA DE LA M└ DE ROSSELLË-PĎRCEL Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2013 20:27


 

 

 

Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel

 

Climent Picornell

 

El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere, església de Santa Creu-, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra;  més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.

 

La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.

 

Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.

 

De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema Auca que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.

 

“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”

 

A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.

 

“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.

 

Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born, la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen  Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A Auca hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.

 

Acaba Auca: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent,  que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.

 

--------------------------------------------------

IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I  LLOMPART 


JARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell

jcmllonja | 04 Febrer, 2013 18:32

 

Jardins d’altri anti-sistema i amb noves generacions

Climent Picornell

Els Jardins d’altri pouen del que han dit altres, de forma un poc inconnexa. Disculpin. Ha mort fa poc Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina, solia dir: “Quan mor el cos, continua vivint el que has fet, el missatge que has donat”. Tenia 103 anys. De quina generació devia ser?

La teoria social, o literària, de la pertinença a generacions es dilueix. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat Generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen i les maneres d’entendre el món es comprimeixen. El significat biològic de generació ha deixat de tenir sentit, ja que el concepte ha botat al camp de les relacions socials i culturals. Ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. S’han anat succeint de manera rapidíssima sense que fossin generacions en el sentit canònic del terme. J. E. Ruíz-Domènec cita la generació dels nascuts entre 1933-42, la que actuà durant els efervescents anys 60; la dels nascuts entre 1942-51 que ‘més que insistir en la revolució cultural, una idea que els semblava maoista, es plantejà crear un pensament crític per afrontar un canvi de paradigma social’. Seguí la generació X, immersa en la tecnologia amb la icona de la PlayStation, després la generació Y i la Z, dels nascuts entre 1996-2004, ‘el pitjor per aquestes dues darreres és l’espera d’una manera de governança que reactivi l’economia i la societat”. La generació Google, la generació Mazinger Z, la generació Loewe (als novíssims poetes, José .A. Valente els va batiar, “Generació Loewe”, “gent que no té res a dir”); la generació Nocilla (pel llibre Nocilla Experience que ‘obria indubtables expectatives en la narrativa’, retòrica banal de suplement literari); la generació del Tofu (ho canten The Mamzelles)...

Sorgeixen generacions que recobren el vell aditament d’antisistema. “Com a conseqüència de l’ideologia dominant, que per la seva condició de tal es presenta com a no ideologia, el terme ‘ideològic’ es circumscriu a les ideologies anti-sistema” (C. Bertolo, La cena de los notables). “No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres”, deien algunes pancartes dels ocupants de places del 15 M. Per I. López l’estratègia del sistema és clara, “situar el focus del malestar en algun col·lectiu que no siguin les élites econòmiques, per així desplaçar els eixos del conflicte, i amb ells, la descàrrega dels costs en els sectors socials amb menys capacitat de resposta política… Així, els aturats, esdevenen ‘vagos’ mantenguts per la beneficència de l’Estat del Benestar, segons el model atribuït a la Sra. Thatcher, una invariant del model neoliberal”. Es crea així una nova sub-generació.

 I és que els polítics... ja se sap. Hillary Clinton quan s’enfrontava a Obama li retragué allò de què ‘quan fan campanya electoral parlen en poesia i quan governen parlen en prosa’, axioma atribuït a Mario Cuomo. Només falta afegir que alguns polítics fan com el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho. Amb prosa poètica contestaven els anti-sistema: ‘Un altre món és possible’; ‘Hipoteca, igual a cadena perpètua’; ‘Un pisito como el del principito’ o ‘Gintònics a vuit euros, això és el que ens deixa Zapatero’.

Som en un temps de moviments socials, que no són generacions, ni són exactament moviments socials o no són com els que coneixíem. I també som en temps de xarxes socials que no són, exactament, xarxes socials, són com els OVNI, parafrasejant a A. Fernández-Savater, objectes no  molt ben identificats. Per a alguna premsa són només un titular: “L’assassí tenia perfil a Facebook” o “El Papa s’estrena amb un missatge al seu Twitter”. Observa R. Minchelena que molts dels xats, whatsapps o piulades s’enlairen per internet milers de kilòmetres per caure…al pupitre del costat! Si un es fixa amb la quantitat de beneitura, xafarderia i bugada que circula per Twitter o Facebook es fa evident el que deia Josep M. de Sagarra d’alguns contertulians de cafè, que els seus comentaris eren com “fotre escopinades decimonòniques”, infectes i avorrides. “La Noria, aquesta cantina de Star Wars” diu Miqui Otero per qualificar els tertulians d’algunes televisions. No cal però fer de menys un grup tan enorme de xafarders quan peguen una repassada a qualsevol cosa, no es pot menystenir.

“Sense cultura, internet seria per al porno i les apostes” (Teddy Bautista ex músic i ex cap de l’SGAE); com un mur de contenció és aquest estrany concepte hiperbòlic de Cultura: tot el que no és sexe, ni loteria. Em recorda el to de la resposta de Sofía Mazagatos (model, i actriu?) quan li demanaren per Vargas Llosa: “El segueixo fa temps, però mai he tengut ocasió de llegir res d’ell”. Al manco sabia que era escriptor, i m’estalviï la recordança de quan la ministra cità na ‘Sara Mago’. “Internet, naturalment, representa, sense intents de censura, el màxim de renou associat a la nul·la informació… Només nosaltres, homes d’estudi, treballant deu minuts, començam a filtrar i a trobar la dada que realment ens interessa”. Té raó U. Eco però sona pretenciós.

Tot canvia tan ràpidament. “Ahir no era ningú i avui ja deu 300 milions” (Chumy Chúmez). “De prompte els majors de quaranta anys, les minories socials i els arguments d’esquerra començàrem a fer nosa, o peresa, deixant tot l’espai per a l’exèrcit de teenagers anglosaxonitzats embotits en la seva roba de disseny” (V. Lenore).

Hi ha qui no troba generació. Com Dani Martin ex vocalista de El Canto del Loco: “No me sent representat ni per la dreta, ni per l’esquerra. Ideològicament estam un poc perduts, hi ha molta falta de carisma. El Congrés pareix Sálvame. Falten líders”. A aquestes paraules hi postil·la Lenore: “És un raonament en sintonia amb la junta directiva de la CEOE, les campanyes publicitàries del Banc de Sabadell i els editors d’Expansión”. “L’antic underground s’ha convertit en el nou mainstream. Aquells gèneres musicals presumptament alternatius han acabat ocupant les parts centrals del sistema, i els seus autors no semblem posar res en qüestió. Les grans agències de publicitat usen els ‘divos’ i ‘dives’ indie per vendre els pedaços de Purificación García, la cervesa San Miguel o el SEAT Ibiza Spotify”.

Les noves generacions. Res de nou. De les Catilinàries de Ciceró, quan analitza els amics de Catilina: “Aquests jovençans tan polits i delicats no només saben enamorar i ser estimats, cantar i ballar, sinó també clavar un punyal o donar verí”.

_________________

 IMATGE:  Còmic de ROBERT CRUMB

PIETAT PER LA GEOGRAFIA IMAGIN└RIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2013 10:40

Pietat per la Geografia imaginària

Climent Picornell

La Geografia, sense adjectius, té molts de segles d’història. Durant aquest temps ha anat variant el seu objectiu (de geo, terra i de grafia, descriure) afegint-li, llevant-li o perdent atributs. En aquest llarg camí de coneixement, i desconeixement, i vist ara amb la perspectiva dels anys, ens adonam de com anaven d’errats o d’encertats els pares de la nostra ciència.

Els Reis d’enguany m’han duit -a més de pijama, bufanda i calcetins-, el darrer llibre d’Umberto Eco (Construir al enemigo, 2012). Diu l’autor que s’hauria d’haver titulat “Textos d’Ocasió”, treballs dispersos que l’escriptor i catedràtic de Semiòtica ha anat confegint. En un d’ells aplega dues intervencions que feu a sengles congressos, un d’Astronomia i l’altre de Geografia, “Astronomies imaginàries”, on hi parla també de geografies imaginàries, les que practicaren persones que exploraven de bona fe el cel i la terra i, així i tot, s’enganaren, malgrat no ho fessin conscientment. No així els astròlegs d’avui, matitza, “gent de mala fe que no mereixen cap simpatia ni una, no són gent que s’hagin enganat, són enganadors. Argument tancat”·

Una d’aquestes idees que ha anat evolucionant, per dir-ho d’alguna manera, és la de la forma de la Terra i el lloc que ocupa a l’Univers. Llegint el treball d’Eco recordava amb delit les meves classes introductòries de l’assignatura que vaig donar durant molts d’anys a la Universitat, “Evolució del pensament geogràfic”, i recordava sobretot les cares dels meus alumnes -desitjosos de fer una geografia aplicada i moderna, frissant de ser experts en el maneig dels moderns i informatitzats sistemes d’informació geogràfica- quan sentien noms com els d’Homer, Anaximandre, Tales, Hecateu, Heròdot, Dicearc, Anaxímenes... Havia de demanar un respecte per als qui havien estat, feia milers d’anys, col·legues seus d’estudis i professió, sobretot quan els explicava com Eratòstenes –el segle III a. C.- amb dues fustes i l’ombra del Sol calculà amb una exactitud sorprenent la longitud del meridià terrestre, i els demanava un poc d’empatia, que fossin conscients que d’aquí a uns pocs anys els futurs alumnes de la llicenciatura de Geografia també somriurien, com ho feien ells ara, quan algú els explicàs els programes i la tipologia dels ordinadors que usaven al començament del segle XXI.

Eco repassa, de forma elegant i succinta, aquestes qüestions entorn de com creien els antics que era la forma de la Terra, des dels que deien que era “un rectangle, fet de terra i d’aigua, i rodejat per l’oceà que navegava damunt una espècie de coixí d’aire comprimit”, fins a uns  altres que creien era un disc, pla, o per alguns un cilindre, fins que, per a Pitàgores -més per raons místiques-matemàtiques, que no empíriques- la Terra, digué ell, era una esfera. “Els pitagòrics” diu Eco “elaboraren un complex sistema planetari on la Terra ni tan sols era el centre de l’Univers. El Sol també era a la perifèria i totes les esferes dels planetes giraven entorn d’un foc central”. Plató amb la seva autoritat ens ficà en el trull de la Terra en el centre de l’Univers, fins a Copèrnic, Galileu i Kepler.  En fi, aquí cal afegir que Ptolemeu, el gran geògraf d’Alexandria, el segle II d. C., sabia que la Terra era rodona i posà en marxa la seva divisió en meridians i paral·lels per situar-hi en el primer gran Atlas, els mars i la terra coneguda i també la no coneguda o ‘Terra Incognita’.

Trob Umberto Eco, i el comprenc, molt condescendent amb els geògrafs cristians medievals, detractors de l’herència clàssica que assimilaven amb el paganisme, fent retornar el món a la creació divina, la terra plana un altre pic, un disc, i en el centre Jerusalem. Lactanci, Orosi, Isidor, Beda, Ràban Maur... Surten uns dels temes més estimats d’Eco: els mapes denominats de T dins O; sobretot el que acompanya els Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Liébana, un text il·lustrat amb profusió per “il·luminadors” mossàrabs i que influí molt en l’art de les abadies romàniques i les catedrals gòtiques”. Entre la negació de la Terra rodona i l’afirmació de què era un disc pla com així ho assegurava la pseudo-ciència fosca i canònica tutelada per les esglésies, Eco hi fa una escletxa que va de Sant Agustí qui argumentava que “les Sagrades Escriptures a vegades parlen a través de metàfores, i tal vegada la terra sia esfèrica (però saber si és esfèrica o no, no serveix per a salvar l’ànima, i per tant podem ignorar la qüestió)”,  fins al Dant, ja que qualsevol estudiant comprendrà llegint La Divina Comèdia que si Dant entra dins l’embut infernal i “surt per l’altre part vegent estrelles desconegudes als peus de les muntanyes del Purgatori, això significa que sabien perfectament que la terra era esfèrica”.

Els romans feren una geografia descriptiva, regional i poc mira prim, amb excel·lents mapes de carreteres de l’Imperi, basta mirar la “Tabula Peutingeriana”, però, fins a arribar a una consideració més, permetin dir-ne, “científica”, de la representació de la Terra amb el mapa mundi de Mercator i la compil·lació d’Ortelius, Eco -no oblidem que és catedràtic de semiòtica- demana un esperit de comprensió i no de severitat amb els mapes medievals, “a molts d’ells la representació simbòlica contava més que la representació empírica, en molts casos el que preocupava al miniaturista –recordin aquí a Eco com autor d’  El nom de la rosa- era representar Jerusalem en el centre de la Terra i no com s’arribava a Jerusalem”.

A això hi hem d’afegir les ganes de sentir contar coses mítiques i fabuloses que tenia la gent i així, durant segles, alguns dels textos geogràfics, mapes diversos o cròniques de viatgers, seran una matèria farcida de veritats conegudes, de mitges veritats intuïdes i d’altres moltes d’inventades. Quan Marco Polo contà el que vegé la gent no se’l creia, avesada a confondre geografia amb relat fabulós. Nogensmenys, afegeix Eco, amb aquestes construccions irregulars dins el cap, Polo arribà a la Xina, les Croades a Jerusalem i tal vegada els irlandesos o els víkings a Amèrica. O ¿Que hi feia en Colom cercant les Índies per dins l’oceà, víctima de l’error de Posidoni? Acaba Eco el seu relat sobre “geografies imaginàries i històries vertaderes”, citant com una carta probablement apòcrifa, del segle XII, descrivia un regne cristià governat pel fabulós “prebyster Johannes” –el pare Joan- molt més enllà de terra de moros; la seva cerca es transformà en un projecte polític d’expansió occidental cap a l’Orient imprecís, qui sap si més enllà de la terra de Gog (representada a la nostra icona més universal: l’Atlas del jueus mallorquins Cresques). O el cas d’Ortelius (del qual no fa ni dos dies el col·lega Antoni Ginard m’enviava la traducció del filacteri de Ciceró que el presideix el seu ‘Typus Orbis Terrarum’: “Quina de les coses humanes pot semblar gran...”), deia que Ortelius pintava al seu reverenciat mapa la ‘Terra Australis’ com una immensa clapa que enrevoltava tota la part antàrtica del planeta. Per trobar-la, navegants incansables exploraren aquells mars fins a topar-se amb Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Aquí cal un record per al nostre Felip Bauzà qui batià amb el seu llinatge una illa d’un fiord -Doubtful Sound, el canal Dubtós- del sud de Nova Zelanda.

Si hagués llegit abans aquest text d’Eco l’hagués recitat als meus estudiants: “Pietat, idò, per als qui han lluitat en les fronteres de l’il·limitat i de l’avenir. Pietat per les grandeses i les errades a vegades fecundes de totes les geografies i astronomies imaginàries”.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb