Climent Picornell

LA MEMĎRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 05 Marš, 2013 17:21

La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears

Climent Picornell

(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)

Vaig a Montuïri a la presentació del llibre Varietats locals de les illes Balears d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, Menescal, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan Collet i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.

‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys  havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!

(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...)

Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors.

(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)

Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.

(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)

Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.

(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)

‘La llavor és un bé cultural i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.

Les varietats locals recuperen gustos, olors, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.

----------------------------

IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962) 

DE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2013 15:57

De l’origen del paisatge  (... i la pintura de les Balears)

Climent Picornell

Fent el que Baudelaire en deia el flâneur -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu Tratado de paisaje (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. El Molinar de R. Anckerman, el Pi de Formentor d’Anglada Camarasa, Deià de S. Junyer, Sa Pedrissa de J. Mir, Son Moragues de S. Rusiñol, el Paisatge de la Seu i dalt Murada d’A. Gelabert, Ariant de Ll. Cerdà...

Guillem Frontera diu, a País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.

J. Maderuelo (El paisaje, génesis de un concepto): “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.

Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere per se, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de  quadres i retaules, primer discretament, guanyant  protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent.

Segons A. Berque el naixement del paisatgisme s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb Vista de Toledo, el primer paisatge sol pintat a Espanya.

Julien Gracq  es queixava de què no entenguéssim que el paisatge és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el Quattrocento italià). Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.

El geògraf Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest, depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel,  o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren  els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.

Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un flâneur en el meu cas. Poca cosa més.

______________________________________

IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468) 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell

jcmllonja | 14 Febrer, 2013 19:21

Apunts del Pla de Mallorca enfangats pel call vermell

Climent Picornell

“A ca nostra, es dia de Tots Sants, solíem girar ses canals de s’aigo des ploure cap a sa cisterna, t’ho dic perquè amb aquest temps ja no saps què has de fer, ni quin dia toca fer-ho…”, és n’Andreu Rafelindro que ja baixa d’arreglar els animals de la seva caseta d’Es Revellar. ‘Vas ben abrigat’, li dic. ‘Sí, faig més planta que un porc tapat amb una manta”. Deim adéu a na Magdalena Carota. A na Magdalena el metge li ordenà caminar. Quan li va demanar quant de temps, ell, sense pensar-ho molt li digué: ‘deu voltes a sa mansana’. I ella, aplicada, com qui compleix una recepta, cada dia, a la mateixa hora, fa voltes a la ‘mansana’ amb cara de seriositat com qui pren una purga o deu cullerades d’oli de bacallà. En s’estiu els veïnats l’escometien ‘I que ja tornes passar!’ ‘Que no has pensat en tot?’ Però ara ja saben que el caminar de na Carota té finalitats terapèutiques, que és una ‘dona caminadora’ més i són respectuosos: ‘No... i avui t’ho prens en calma!’ ‘Magdalena no has de frissar tant!’ I coses així.

Ma mare solia dir: “Per sant Antoni de gener, camina una hora més es traginer”, sospirant perquè s’allargàs el dia i blasmava els horabaixes i vespres inacabables i foscos de l’hivern, asseguda a la camilla, amb la companyia d’algunes veinades, sense poder sortir a la fresca, anhelant els dies en què a les nou de l’horabaixa encara fa sol: allò era vida, per a ella. Esper que allà on és sigui sempre així, lluny del temor que li provocaven els dies curts i les fosques llargues.

Roades, i alguna gelada, són les protagonistes de les nits calmes d’hivern, i boira als clotals. “Bona boirada, bona soleiada” deia el meu veïnat Polandre. La vinagrella, que mantén les gotes d’aigua damunt les fulles, s’ha ensenyorit del bocí. L’amitger ha estellat quatre ametlers morts a s’alzinar des Padrí i vaig a cercar-hi la llenya. Quan me’n tem vaig enfangat fins devers els garrons. I enfangat de call vermell que deixa un rastre potent i argilós que se fica per tot. Per afegitó el cotxe hi queda encallat. Com que no em bastarà la llenya i no vull ser com s’ase des Carritxar –que li feien dur sa llenya, però ell no se podia escalfar-  en coman una tona a en Xumet de Vilafranca, que em du un carregament d’ametler i ullastre, tallat així com toca, a 0’17 euros el quilo, 170 euros. El mateix que em costen deu quilos de sobrassada casolana que tenia comanada.

És hivern de ple. Ja se sap però que ‘per sant Antoni fredura i per sant Llorenç calura, ni l’una ni l’altra dura’. A les festes d’estiu i a les d’hivern, ara per sant Antoni amb els foguerons, el protagonista, per molt que surti com actor secundari, és el dimoni. Faig el meu hit-parade. En primer lloc el dimoni de Montuïri, que surt amb els cossiers, l’agost, ell tot sol se basta per dur a retxa tot el personal; en Banya Verda és fenomenal, tot energia, i tot tendresa quan se lleva la carota i mostra la cara als nins petits (‘ho veus, és un home!’); adesiara va a la rotllana on ballen els cossiers perquè la Dama li passi per damunt, però és com ‘un a més de’, vull dir que hi va perquè toca, la gent el vol veure assajant la llendera per les cuixes de la jovenalla, baixant escapat a una velocitat increïble per les capavallades del poble. En segon lloc, els dos dimonis d’Artà, que surten per sant Antoni de gener, els dels ases, el del porquet. Sant Antoni, que toca ser el protagonista fa un flac paper, estàtic, darrera un careta que no s’han preocupat gaire de què no sembli un careta, aposta; els dos dimonis, negres i esquelètics, ballant amb ritme, manegen amb elegància les dues barrotes, dos troncs de canya fel·la, amunt i avall, i la gent se’ls rifa, per dar-los doblers i retratar-se amb ells, mentre sant Antoni damunt l’ase, actor principal, és com un ‘enxufat’ del productor de la pel·lícula. En tercer lloc, els set dimonis de la festa d’estiu de sant Joan, dimonis rabiosos que fugen de la gàbia on havien estat tancats, picarol a la coa, i amb llicència per repartir fuetades, ells són de mel i sucre, ells poden pegar, però no rebre, el so de les xirimies hi posa el contrapunt fester i calorós. Els demés dimonis... i menys encara aquestes colles de diables domesticats i teatrals de les festes més modernes, alguns fins i tot amb les banyes flàccides!

 El padrí Ferrer ho tenia clar i advertia als fills: “No vull fer de baciner i anar captant almoina per caritat”. Li responia la padrina Ferrera –que era com un burjó de forn quan punyia-: “Calla! Que de pobre que ets no tens ni per sa mortaia! Si dures tant pudiràs més que la carn de vas!” Fa poc dies ha mort l’home més vell del poble, als 98 anys. Me trob el sen Parreta: “A partir d’ara, Climent m’has de tenir un respecte”. “Jo sempre el vos he tengut”. “Ja ho sé, però vull dir un respecte especial, ara som s’homo més vell des poble. No voldria que diguessin de jo lo que sentia dir a mon pare: ‘aquest dura més que un mànec de cullera! Si t’he de ser franc no frissava massa de ser-ho, però ara ho som”. 96 anys i té la memòria intacta. No li passa allò que fa més de cent anys Alois Alzheimer descobrí mirant amb el seu microscopi, unes lesions al cervell, plaques de senilitat causades per una proteïna que causen una discapacitat funcional i que provoquen la necessitat de dependència, la gent ho associa a la pèrdua de memòria.

La memòria. Ara els homes i les dones majors del poble tornen a costura. Amb una maleta, com els al·lots menuts van a classe de ‘memòria’. Alguns més aplicats, altres més remolestes. Mir el quadern de la meva sogra. Ordenament de lletres per construir paraules; formar frases amb significat; unir dates, conceptes o llocs per potenciar el record semàntic; gnòsies, identificar ombres d’animals, proves de raonament senzilles, sudokus fàcils; completar sèries amb espais en blanc…així, al manco, no es deterioren encara més les seves capacitats cognitives. ‘Idò què te pensaves? No, i... no en fall ni un dels problemes que em posa sa mestra, som de ses primeres’. Classes de memòria, quasi res!

Al costat del foc que fan les estelles d’en Xumet acab Temps de prodigis, una novel·la entretenguda i ben documentada, ambientada durant la revolta popular de les Germanies que ha escrit en Sebastià Manresa, Timpano, mascarats i agermanats, algun toc de realisme màgic, amb secta secreta inclosa. M’esperen els Dietaris d’en Joan Estelrich, Turricano, que ja he fullejat desordenadament.

__________________________________

IMATGE: MIQUEL BARCELÓ (Il·lustració per a la Divina Comèdia) 

POSTALS DE PALMA DE LA M└ DE ROSSELLË-PĎRCEL Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2013 20:27


 

 

 

Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel

 

Climent Picornell

 

El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere, església de Santa Creu-, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra;  més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.

 

La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.

 

Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.

 

De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema Auca que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.

 

“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”

 

A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.

 

“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.

 

Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born, la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen  Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A Auca hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.

 

Acaba Auca: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent,  que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.

 

--------------------------------------------------

IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I  LLOMPART 


JARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell

jcmllonja | 04 Febrer, 2013 18:32

 

Jardins d’altri anti-sistema i amb noves generacions

Climent Picornell

Els Jardins d’altri pouen del que han dit altres, de forma un poc inconnexa. Disculpin. Ha mort fa poc Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina, solia dir: “Quan mor el cos, continua vivint el que has fet, el missatge que has donat”. Tenia 103 anys. De quina generació devia ser?

La teoria social, o literària, de la pertinença a generacions es dilueix. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat Generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen i les maneres d’entendre el món es comprimeixen. El significat biològic de generació ha deixat de tenir sentit, ja que el concepte ha botat al camp de les relacions socials i culturals. Ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. S’han anat succeint de manera rapidíssima sense que fossin generacions en el sentit canònic del terme. J. E. Ruíz-Domènec cita la generació dels nascuts entre 1933-42, la que actuà durant els efervescents anys 60; la dels nascuts entre 1942-51 que ‘més que insistir en la revolució cultural, una idea que els semblava maoista, es plantejà crear un pensament crític per afrontar un canvi de paradigma social’. Seguí la generació X, immersa en la tecnologia amb la icona de la PlayStation, després la generació Y i la Z, dels nascuts entre 1996-2004, ‘el pitjor per aquestes dues darreres és l’espera d’una manera de governança que reactivi l’economia i la societat”. La generació Google, la generació Mazinger Z, la generació Loewe (als novíssims poetes, José .A. Valente els va batiar, “Generació Loewe”, “gent que no té res a dir”); la generació Nocilla (pel llibre Nocilla Experience que ‘obria indubtables expectatives en la narrativa’, retòrica banal de suplement literari); la generació del Tofu (ho canten The Mamzelles)...

Sorgeixen generacions que recobren el vell aditament d’antisistema. “Com a conseqüència de l’ideologia dominant, que per la seva condició de tal es presenta com a no ideologia, el terme ‘ideològic’ es circumscriu a les ideologies anti-sistema” (C. Bertolo, La cena de los notables). “No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres”, deien algunes pancartes dels ocupants de places del 15 M. Per I. López l’estratègia del sistema és clara, “situar el focus del malestar en algun col·lectiu que no siguin les élites econòmiques, per així desplaçar els eixos del conflicte, i amb ells, la descàrrega dels costs en els sectors socials amb menys capacitat de resposta política… Així, els aturats, esdevenen ‘vagos’ mantenguts per la beneficència de l’Estat del Benestar, segons el model atribuït a la Sra. Thatcher, una invariant del model neoliberal”. Es crea així una nova sub-generació.

 I és que els polítics... ja se sap. Hillary Clinton quan s’enfrontava a Obama li retragué allò de què ‘quan fan campanya electoral parlen en poesia i quan governen parlen en prosa’, axioma atribuït a Mario Cuomo. Només falta afegir que alguns polítics fan com el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho. Amb prosa poètica contestaven els anti-sistema: ‘Un altre món és possible’; ‘Hipoteca, igual a cadena perpètua’; ‘Un pisito como el del principito’ o ‘Gintònics a vuit euros, això és el que ens deixa Zapatero’.

Som en un temps de moviments socials, que no són generacions, ni són exactament moviments socials o no són com els que coneixíem. I també som en temps de xarxes socials que no són, exactament, xarxes socials, són com els OVNI, parafrasejant a A. Fernández-Savater, objectes no  molt ben identificats. Per a alguna premsa són només un titular: “L’assassí tenia perfil a Facebook” o “El Papa s’estrena amb un missatge al seu Twitter”. Observa R. Minchelena que molts dels xats, whatsapps o piulades s’enlairen per internet milers de kilòmetres per caure…al pupitre del costat! Si un es fixa amb la quantitat de beneitura, xafarderia i bugada que circula per Twitter o Facebook es fa evident el que deia Josep M. de Sagarra d’alguns contertulians de cafè, que els seus comentaris eren com “fotre escopinades decimonòniques”, infectes i avorrides. “La Noria, aquesta cantina de Star Wars” diu Miqui Otero per qualificar els tertulians d’algunes televisions. No cal però fer de menys un grup tan enorme de xafarders quan peguen una repassada a qualsevol cosa, no es pot menystenir.

“Sense cultura, internet seria per al porno i les apostes” (Teddy Bautista ex músic i ex cap de l’SGAE); com un mur de contenció és aquest estrany concepte hiperbòlic de Cultura: tot el que no és sexe, ni loteria. Em recorda el to de la resposta de Sofía Mazagatos (model, i actriu?) quan li demanaren per Vargas Llosa: “El segueixo fa temps, però mai he tengut ocasió de llegir res d’ell”. Al manco sabia que era escriptor, i m’estalviï la recordança de quan la ministra cità na ‘Sara Mago’. “Internet, naturalment, representa, sense intents de censura, el màxim de renou associat a la nul·la informació… Només nosaltres, homes d’estudi, treballant deu minuts, començam a filtrar i a trobar la dada que realment ens interessa”. Té raó U. Eco però sona pretenciós.

Tot canvia tan ràpidament. “Ahir no era ningú i avui ja deu 300 milions” (Chumy Chúmez). “De prompte els majors de quaranta anys, les minories socials i els arguments d’esquerra començàrem a fer nosa, o peresa, deixant tot l’espai per a l’exèrcit de teenagers anglosaxonitzats embotits en la seva roba de disseny” (V. Lenore).

Hi ha qui no troba generació. Com Dani Martin ex vocalista de El Canto del Loco: “No me sent representat ni per la dreta, ni per l’esquerra. Ideològicament estam un poc perduts, hi ha molta falta de carisma. El Congrés pareix Sálvame. Falten líders”. A aquestes paraules hi postil·la Lenore: “És un raonament en sintonia amb la junta directiva de la CEOE, les campanyes publicitàries del Banc de Sabadell i els editors d’Expansión”. “L’antic underground s’ha convertit en el nou mainstream. Aquells gèneres musicals presumptament alternatius han acabat ocupant les parts centrals del sistema, i els seus autors no semblem posar res en qüestió. Les grans agències de publicitat usen els ‘divos’ i ‘dives’ indie per vendre els pedaços de Purificación García, la cervesa San Miguel o el SEAT Ibiza Spotify”.

Les noves generacions. Res de nou. De les Catilinàries de Ciceró, quan analitza els amics de Catilina: “Aquests jovençans tan polits i delicats no només saben enamorar i ser estimats, cantar i ballar, sinó també clavar un punyal o donar verí”.

_________________

 IMATGE:  Còmic de ROBERT CRUMB

PIETAT PER LA GEOGRAFIA IMAGIN└RIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2013 10:40

Pietat per la Geografia imaginària

Climent Picornell

La Geografia, sense adjectius, té molts de segles d’història. Durant aquest temps ha anat variant el seu objectiu (de geo, terra i de grafia, descriure) afegint-li, llevant-li o perdent atributs. En aquest llarg camí de coneixement, i desconeixement, i vist ara amb la perspectiva dels anys, ens adonam de com anaven d’errats o d’encertats els pares de la nostra ciència.

Els Reis d’enguany m’han duit -a més de pijama, bufanda i calcetins-, el darrer llibre d’Umberto Eco (Construir al enemigo, 2012). Diu l’autor que s’hauria d’haver titulat “Textos d’Ocasió”, treballs dispersos que l’escriptor i catedràtic de Semiòtica ha anat confegint. En un d’ells aplega dues intervencions que feu a sengles congressos, un d’Astronomia i l’altre de Geografia, “Astronomies imaginàries”, on hi parla també de geografies imaginàries, les que practicaren persones que exploraven de bona fe el cel i la terra i, així i tot, s’enganaren, malgrat no ho fessin conscientment. No així els astròlegs d’avui, matitza, “gent de mala fe que no mereixen cap simpatia ni una, no són gent que s’hagin enganat, són enganadors. Argument tancat”·

Una d’aquestes idees que ha anat evolucionant, per dir-ho d’alguna manera, és la de la forma de la Terra i el lloc que ocupa a l’Univers. Llegint el treball d’Eco recordava amb delit les meves classes introductòries de l’assignatura que vaig donar durant molts d’anys a la Universitat, “Evolució del pensament geogràfic”, i recordava sobretot les cares dels meus alumnes -desitjosos de fer una geografia aplicada i moderna, frissant de ser experts en el maneig dels moderns i informatitzats sistemes d’informació geogràfica- quan sentien noms com els d’Homer, Anaximandre, Tales, Hecateu, Heròdot, Dicearc, Anaxímenes... Havia de demanar un respecte per als qui havien estat, feia milers d’anys, col·legues seus d’estudis i professió, sobretot quan els explicava com Eratòstenes –el segle III a. C.- amb dues fustes i l’ombra del Sol calculà amb una exactitud sorprenent la longitud del meridià terrestre, i els demanava un poc d’empatia, que fossin conscients que d’aquí a uns pocs anys els futurs alumnes de la llicenciatura de Geografia també somriurien, com ho feien ells ara, quan algú els explicàs els programes i la tipologia dels ordinadors que usaven al començament del segle XXI.

Eco repassa, de forma elegant i succinta, aquestes qüestions entorn de com creien els antics que era la forma de la Terra, des dels que deien que era “un rectangle, fet de terra i d’aigua, i rodejat per l’oceà que navegava damunt una espècie de coixí d’aire comprimit”, fins a uns  altres que creien era un disc, pla, o per alguns un cilindre, fins que, per a Pitàgores -més per raons místiques-matemàtiques, que no empíriques- la Terra, digué ell, era una esfera. “Els pitagòrics” diu Eco “elaboraren un complex sistema planetari on la Terra ni tan sols era el centre de l’Univers. El Sol també era a la perifèria i totes les esferes dels planetes giraven entorn d’un foc central”. Plató amb la seva autoritat ens ficà en el trull de la Terra en el centre de l’Univers, fins a Copèrnic, Galileu i Kepler.  En fi, aquí cal afegir que Ptolemeu, el gran geògraf d’Alexandria, el segle II d. C., sabia que la Terra era rodona i posà en marxa la seva divisió en meridians i paral·lels per situar-hi en el primer gran Atlas, els mars i la terra coneguda i també la no coneguda o ‘Terra Incognita’.

Trob Umberto Eco, i el comprenc, molt condescendent amb els geògrafs cristians medievals, detractors de l’herència clàssica que assimilaven amb el paganisme, fent retornar el món a la creació divina, la terra plana un altre pic, un disc, i en el centre Jerusalem. Lactanci, Orosi, Isidor, Beda, Ràban Maur... Surten uns dels temes més estimats d’Eco: els mapes denominats de T dins O; sobretot el que acompanya els Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Liébana, un text il·lustrat amb profusió per “il·luminadors” mossàrabs i que influí molt en l’art de les abadies romàniques i les catedrals gòtiques”. Entre la negació de la Terra rodona i l’afirmació de què era un disc pla com així ho assegurava la pseudo-ciència fosca i canònica tutelada per les esglésies, Eco hi fa una escletxa que va de Sant Agustí qui argumentava que “les Sagrades Escriptures a vegades parlen a través de metàfores, i tal vegada la terra sia esfèrica (però saber si és esfèrica o no, no serveix per a salvar l’ànima, i per tant podem ignorar la qüestió)”,  fins al Dant, ja que qualsevol estudiant comprendrà llegint La Divina Comèdia que si Dant entra dins l’embut infernal i “surt per l’altre part vegent estrelles desconegudes als peus de les muntanyes del Purgatori, això significa que sabien perfectament que la terra era esfèrica”.

Els romans feren una geografia descriptiva, regional i poc mira prim, amb excel·lents mapes de carreteres de l’Imperi, basta mirar la “Tabula Peutingeriana”, però, fins a arribar a una consideració més, permetin dir-ne, “científica”, de la representació de la Terra amb el mapa mundi de Mercator i la compil·lació d’Ortelius, Eco -no oblidem que és catedràtic de semiòtica- demana un esperit de comprensió i no de severitat amb els mapes medievals, “a molts d’ells la representació simbòlica contava més que la representació empírica, en molts casos el que preocupava al miniaturista –recordin aquí a Eco com autor d’  El nom de la rosa- era representar Jerusalem en el centre de la Terra i no com s’arribava a Jerusalem”.

A això hi hem d’afegir les ganes de sentir contar coses mítiques i fabuloses que tenia la gent i així, durant segles, alguns dels textos geogràfics, mapes diversos o cròniques de viatgers, seran una matèria farcida de veritats conegudes, de mitges veritats intuïdes i d’altres moltes d’inventades. Quan Marco Polo contà el que vegé la gent no se’l creia, avesada a confondre geografia amb relat fabulós. Nogensmenys, afegeix Eco, amb aquestes construccions irregulars dins el cap, Polo arribà a la Xina, les Croades a Jerusalem i tal vegada els irlandesos o els víkings a Amèrica. O ¿Que hi feia en Colom cercant les Índies per dins l’oceà, víctima de l’error de Posidoni? Acaba Eco el seu relat sobre “geografies imaginàries i històries vertaderes”, citant com una carta probablement apòcrifa, del segle XII, descrivia un regne cristià governat pel fabulós “prebyster Johannes” –el pare Joan- molt més enllà de terra de moros; la seva cerca es transformà en un projecte polític d’expansió occidental cap a l’Orient imprecís, qui sap si més enllà de la terra de Gog (representada a la nostra icona més universal: l’Atlas del jueus mallorquins Cresques). O el cas d’Ortelius (del qual no fa ni dos dies el col·lega Antoni Ginard m’enviava la traducció del filacteri de Ciceró que el presideix el seu ‘Typus Orbis Terrarum’: “Quina de les coses humanes pot semblar gran...”), deia que Ortelius pintava al seu reverenciat mapa la ‘Terra Australis’ com una immensa clapa que enrevoltava tota la part antàrtica del planeta. Per trobar-la, navegants incansables exploraren aquells mars fins a topar-se amb Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Aquí cal un record per al nostre Felip Bauzà qui batià amb el seu llinatge una illa d’un fiord -Doubtful Sound, el canal Dubtós- del sud de Nova Zelanda.

Si hagués llegit abans aquest text d’Eco l’hagués recitat als meus estudiants: “Pietat, idò, per als qui han lluitat en les fronteres de l’il·limitat i de l’avenir. Pietat per les grandeses i les errades a vegades fecundes de totes les geografies i astronomies imaginàries”.

DE LA CULTURA DE LA TRANSICIË A LA CULTURA DE LA RETALLADA Climent Picornell

jcmllonja | 23 Gener, 2013 15:41

De la Cultura de la Transició a la Cultura de la Retallada

Climent Picornell

Defineix Raúl Minchinela la cultura d’aquest trenta-cinc últims anys: “Cultura és tot allò que cau en la jurisdicció del ministeris de cultura, de les conselleries de cultura i de les regidories de cultura”. Li falta afegir “i de quatre fundacions o obres socials de caixes i bancs”. Té molt de cert, avui cultura ja no és tot allò que fa el ser humà, sinó alguna cosa més estreta, com es definia al principi. Alguns autors han provat de desxifrar el que ha estat la cultura d’ençà la mort de Franco,  i han encunyat el terme Cultura de la Transició (CT o la Cultura de la Transición, Coord. Guillem Martínez, 2012).

La Cultura de la Transició és el paradigma cultural hegemònic a l’estat espanyol des de fa més de tres dècades, diuen. Una cultura en la qual una novel·la, una cançó, una pel·lícula, un article, un discurs, una declaració o una actuació política estan absolutament pautats i prevists. Una aberració cultural. Així la va definir Guillem Martínez, malgrat ell mateix ens digui que és un concepte de creació col·lectiva. Comença després de la mort de Franco amb l’optimisme generalitzat pels nous rols dels intel·lectuals i creadors culturals i durant aquests més de trenta anys es transforma en una cultura encorsetada, que treballa per a l’Estat, l’únic gestor de l’estabilitat i la desestabilitat des del 1978. Diu Martínez que la relació de l’Estat amb la Cultura és la següent: la cultura no se fica en política –si de cas per donar la raó a l’Estat- i l’Estat no se fica en cultura –si de cas per a subvencionar-la, premiar-la o retre-li honors. ‘Sembla una relació civilitzada, de pares divorciats, però és, intrínsecament, una relació violenta’.

Segons  Jorge Semprún, ex-ministre de Cultura, ‘la Transició fou molt positiva però duia en ella mateixa l’amnistia, i l’amnèsia, per la qual cosa algun dia s’haurà de pagar el preu d’aquest procés’. Comenta Ignacio Echevarría que les reunions de Felipe González amb els ‘figurons’ de les arts, les lletres i el periodisme a la Bodeguilla de la Moncloa no eren sinó ‘per a mostrar públicament els creadors com a garantia de credibilitat, una airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència’. Vázquez Montalbán ja intuí que aquests representants de l’establishment cultural serien els qui fixarien el gust del ‘culturalment correcte’ paral·lel al ‘políticament correcte’, i els mateixos que arraconarien amb el seu domini les actituds culturals crítiques, ‘pel bé de l’esperit conciliador que celebrava la cultura com una festa, un lloc d’encontre i no de confrontació’. Vet aquí el caminar de la cultura de la Transició que no es desballestà criticant l’arribada al poder del Partit Popular i que tampoc no es va despentinar quan la ministra de Zapatero, Ángeles González Sinde organitzava trobades per convèncer als ‘popes’ culturals sobre la il·legalitat de les descàrregues a internet. Segons Amador Fernández-Savater aquest manera hegemònica que ha tutel·lat la cultura aquests trenta anys darrers va néixer amb la derrota dels moviments radicals dels anys setanta i imposava els límits del que era possible: ‘la democràcia-mercat és l’únic marc admissible de convivència i organització del que es comú, punt i final’. Per això la Cultura de la Transició és una cultura fortament desproblematitzada, ja que conflictes i problemes són fissures potencials de l’ statu quo i de la seva repartidora de llocs, tasques i poder, malgrat sia cultural.

A les autonomies perifèriques que tenim també una cultura diferent a la generada en castellà, la Transició hi va ploure damunt banyat, ja que a l’opacitat de la cultura catalana per a determinades plataformes  –per exemple als suplements culturals dominants com ‘Babelia’ d’El País o ‘El Cultural’ d’El Mundo, no tant a ‘Cultura/s’ de La Vanguardia- s’hi ha de sumar la voluntat governamental de què la marca ‘España’ se’n dugui les grans inversions. Així i tot escriptors com Javier Marías es lamentaven de la supressió del Ministerio de Cultura entenent que “hi haurà 17 ministeris, cadascun més interessat, més corrupte i més provincià i no hi haurà ministeri que representi la política cultural de l’estat espanyol”.

A les Balears ja havíem constatat que la cultura era considerada un fet marginal i que el dèficits que patien els equipaments culturals no havien estat resolts. Per evitar l’absència de la cultura en els debats polítics i mediàtics, es creà el grup “Cultura i País” proposant que la cultura fos un element vertebrador de la vida dels ciutadans. Malgrat l’espoli econòmic i també cultural a que estam sotmesos, es pensava que hi havia d’haver lloc per a projectes culturals ambiciosos, rigorosos, innovadors, arrelats i universals. Mentrestant, la crisi en marxa, sembla que l’única via oberta sigui la que uneixi turisme i cultura, només si la cultura és capaç d’atreure visitants per combatre la desestacionalització, i sinó, entram dins la reducció de despeses, les retallades culturals , perquè, se’ns diu, s’havia allargat el braç més que la màniga.

Crec que tenim força cultural per a situar els nostres creadors en un lloc més central i amb capacitat perquè el seu missatge articuli els canvis socials recents. Malgrat tot la cultura és vista com un sector que depèn de la subvenció pública, encara que cerqui el nínxol de mercat que la faci autosuficient. A sobre, la caiguda del consum cultural en sectors claus, com el dels llibres o la música, i la crisi, ha fet disminuir, a la vegada, els ingressos de les indústries culturals i els que hi destinaven les administracions públiques, que han tractat la cultura com si fos un article de luxe, augmentant-li l’IVA desaforadament. Festivals de cinema i temporades de concerts s’han hagut de suprimir i les petites empreses de creació cultural davallen de forma estrident.

La cultura de mercat però es mantén i ens converteix en consumidors passius principalment de televisió o d’espectacles de masses, mentre les manifestacions innovadores i crítiques reben l’oblit de la subvenció i, si l’administració o el consumidor final no paguen pel producte que ofereixen, hauran de cercar nous camins de finançament  o renunciar a la seva via artística. Més enllà del miratge de veure Carme Chacón fent de mare i ministra de la Guerra a la vegada, donant el pit en el cotxe oficial mentre visitava unitats de l’exèrcit –ho hiperbolitza  Irene García-, ‘més enllà de que lesbianes, transsexuals, ‘queers’ o ex prostitutes hagin pres el poder en els  mitjans de televisió massius, dinamitant per la via dels baixos molts models encasellats’, no significa que s’hagi posat en qüestió el paradigma de la Cultura de la Transició. Sembla un dejà vu del famós lema del príncep Salina a Il Gattopardo: Se tutto deve rimanere com’è, è necessario che tutto cambi”.

I això passa quan la irrupció d’internet en el món cultural mina els processos anteriors i els suplements literaris ‘mandarinescos’ són suplantats pels blogs culturals, conformadors d’opinió cada pic més majoritàriament. I si és veritat que es veu internet com la gran potenciadora del boca-orella, eina de la llibertat d’elecció dels usuaris i, a la vegada, els autors  augmenten  la seva creativitat i la seva connexió amb el públic, aquest autors però, i aquí hi ha el gran però, no aconsegueixen amb la xarxa una remuneració que els permeti subsistir, ja sigui per la pirateria, ja sigui perquè es prioritza encara els mitjans clàssics, com el llibre o el cinema. Com deia una pancarta: “No basta piular” (twitejar) sinó que també s’ha de sortir al carrer, malgrat sembli una manera antiga de manifestar-se, com  ho feren el 15-M. Per molt que es vulgui creure que els nous mitjans de la societat de la informació són ja l’expressió artística de la contemporaneïtat, encara navegam entre la Transició, la subvenció i la retallada.

___________________

IMATGE: "AUTORETRAT" de LUCIAN FREUD (1922-2011) 

POSTALS I SENYORS DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Gener, 2013 19:25

Postals i Senyors de Palma

Climent Picornell

“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós, rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu parlar.

“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe”. Això ho llegia a la contraportada de Els senyors de Palma. Història oral, un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.

La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma, en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu “sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia, la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’, el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes.   Certament, i malgrat el text tengui una pretensió filològica –identificar un parlar determinat-, no se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus entrevistats.

Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella, Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers, mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals –la majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca, una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual, que tanmateix ho són.

Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta soi-disant senyorial. Diuen  ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’, aquells parvenus esdevinguts rics que volen aparentar ser senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més que un invent dels ‘filipistes’ és a  dir dels seguidors del Borbons, o sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra, m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.

La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, de les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes. ‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’, ‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’, mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’,  ‘berlina’,’ birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...

En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus ( “A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-, que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven –si de cas de vós, tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat, atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd els accents que la distingeixen –la distingien- de la resta de la societat".

____________________________________

IMATGE: IL QUARTO STATO (1901) de G. Pellizza da Volpedo                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : NADAL DE MEL I SUCRE Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2013 19:23

Apunts del Pla de Mallorca: Nadal de mel i sucre

Climent Picornell

Mentre encenc el foc, amb el tió de Nadal, em ve al cap un poema de J.V. Foix d’ Onze Nadals i un cap d’any, fet al port d’Andratx, l’any 1952. Cerc el llibre i, cosa estranya, el trob: “Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla. / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara; / Guaito el cel a l’inrevés / Pel forat d’una miralla, / Una ala mou enrenou / Frec a frec d’una atzavara...”.

Surt a fer una volta pel poble i per la barriada d’es Barracar, a un corral, darrera una paret d’esquena d’ase, guaita un magraner grandiós sense cap fulla i un centenar de magranes encara a les branques, moltes badades, amb les gotes de la roada i de la boira del dematí regalimant. Una colla de busquerets de cap negre hi treballa, la femella beu les gotícules que cauen, el mascle fa una vega amb els grans vermells.

Trob la meva cosina, na Margalida Ferrerenya, a l’apotecaria. “I què?” “No som estada molt catòlica”. “Sempre hem de tenir o bony o bua!” “Bua?” Diu una clienta, “Bony o forat? Deim noltros”. “A ca nostra sa padrina deia bua i jo ho vaig aprendre d’ella”. “I ara que xerres de sa nostra padrina,  solia dir ‘Metge piadós, nafra pudenta’ quan mos curava una ferida i sa dosi d’esperit, generosa, mos feia veure els estels. “Quan cou, cura... i responíem de mala gana ...i quan pica, madura!, consentits ja amb ses manotades destres i sense manies”. Pens amb l’expressió ‘No som estada...’ de na Margalida. Es perd molt l’ús del “som anat, som fet, som trobat...” molts semblants al que en francès diuen ‘Je suis venu’, som vengut. Dolentons i ciutadanetxos, a l’Institut,  a un company que ho deia li posarem de mal nom: “En Som-som”.

De retorn a ca nostra m’atur a mirar el llarg carrer. El carrer Major del meu poble té set-cents metres de llargària, i capamunta, o capavallada, segons com es miri. Un servidor viu a l’extrem de més amunt quan comença el turó del Revellar. Ben abaix hi intuesc n’Amador Mongí. Vuitanta anys i escaig, cames tortes, que empeny la seva bicicleta amb dues senalles penjades, una a cada banda del manillar. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al cap de mitja hora ha fet uns pocs metres i al cap d’una hora serà a ca seva. “T’has de comprar una moteta” li solen dir. “I tanmateix no m’hi puc eixancar, no hi puc colcar, i me partiria davant-davant, l’hauria d’encalçar, sa bicicleta és més obedienta”.

A alguns balcons del poble els tres reis d’Orient pugen per una corda il·luminada, substituint, poc a poc, els omnipresents pares Noel que, com una pesta, havien envaït tots els racons. Ho dic a n’en Sebastianet, que s’asseu al banc de davant, la nit de Nadal a Matines. “Ja he vist els teus reis”. “Sí, però” contesta l’infant “hi ha quatre bombilles que no s’encenen”. “Bé, ton pare les arreglarà”. Na Bàrbara, la filla del nostre mestre d’obres comença ja la primera estrofa de la Sibil·la: “El jorn del judici...”.

Amb quatre estirades he fet el Betlem i penjat les neules ben retallades. Al cap i a la fi és Nadal i cada ovella torna al seu corral.  Ma mare solia recitar: “Quan tengué la cova neta, / Maria digué: Josep, / descansau una estoneta / que veig que teniu xubec”. En un Betlem o Pessebre que vulgui ser complet, no hi pot faltar la figura del caganer. Un pastoret ajupidet amb la seva ensaïmadeta acabada de fer. Conten que a un Betlem vivent d’un poble del Pla, en el que els personatges de Nadal eren representats per gent de la vila, no hi faltà el caganer, vivent. Calçons baixos darrera una mata, amb la seva merdeta de plàstic. S’esdevingué però que els visità una autoritat autonòmica important i el caganer, responsable i bon actor -qui sap si del mètode Stanislavski- quan passà l’autoritat, excepcionalment, va fer el que tocava: prémer i cagar de bon de veres. Se non è vero, è ben trovato.

El dia de la segona festa, era dia feiner a la vila. Vaig haver de fer una mala feina. Dur la meva moixa, na Nefertiti Piaget, al manescal. Un cotxe l’enganxà i feia quinze dies que havia quedat paraplègica. La factura diu: Eutanàsia, recollida del cadàver i incineració. Per espassar-me el mal tràngol vaig a caminar una horeta. L’amo en Toni Seniola llaura pel camí de Cal Compare. Li agrada contar-me mentides. “Un dia s’aturaren dues estrangeres amb un cotxo, i mos escometeren amb un parell de llengües diferents: devien ser es suec, s’alemany o s’anglés, al manco; i ni jo, ni es meu fill els hi poguérem donar clarícia de res. Idò, quan es meu fill digué: ‘Mon pare, deu ser guapo saber llengos!’, jo, que el vull llaurador i no escrivent, li vaig respondre: ‘Mira tu en aquestes dues, no els ha servit de res saber-ne tantes!”

Llegesc a un diari: “La grandesa de Philip Roth rau en que és capaç d’explicar immillorablement el món sense deixar de mirar la seva guixa” (Iker Seisdedos). Quina enveja! Mir pel finestral de l’estudi i, com per engrandir el miratge d’aquest món de mel i sucre, la pintada d’almangra, granatosa, damunt la llana de les ovelles tenyeix de tons vermells l’horabaixa d’hivern. Les pastures verdes, els ametlers sense fullam, amb alguna flor que ja hi despunta, assenyalen el camí de la fi de l’any amb els dies que ja s’allarguen: Per Nadal una passa de gall i per cap d’any una passa de cap-xerigany.

JARDINS D'ALTRI, I EL MUSEU DE L'AFORISME, COM EXCUSA Climent Picornell

jcmllonja | 31 Desembre, 2012 18:43

 

Jardins d’Altri, i el Museu de l’Aforisme, com excusa.

Climent Picornell

‘Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius” (G.B. Shaw). M’agrada el món de l’aforística, de les citacions, dels refranys, dels jocs literaris de paraules, cosa que m’ha fet escriure sobre aquestes temàtiques si m’han fet gràcia, no si m’han impressionat, ja que som més partidari de les citacions sense massa transcendentalisme afegit. Com en el teatre, no m’agraden els actors que sobreactuen.

L’excusa avui, banal si tant volen, és la celebració dels deu anys d’un  museu petit i estrany que tenim a Mallorca. I la veritat és que pel món n’hi ha molts de museus rars. Més enllà dels museus normals, els d’història, de pintura, de ciències naturals, més enllà dels museus de crims, de sexe, de criatures deformes, de la xocolata, de joguines, més enllà de les mines i dels presidis transformats en museus, n’hi ha encara de més rars. Com el museu del penis a Islàndia, el dels paràsits a Tokio, els dels wàters a Nova Delhi, el del fems a Boston (amb fems dels famosos, de les “celebrities” diuen ara), el museu del pèl, el de la Marihuana -a Amsterdam i delegació a Barcelona-, el de la patata , i el de la patata fregida a Brussel·les, el museu del caramel Haribo a Usès de Llenguadoc, el de l’ou, els dels excrements, els dels cors-romputs o de les relacions amoroses trencades -a Croàcia-, el de les espècies, el de les bicicletes, el del sintetitzadors soviètics, el del plàtan, el del ‘botijo’, els dels embuts, el del condó, el dels ‘mistos’ o llumins -a Jönköping a Suècia-, el de les clavegueres de París, el del moix -a Kuching, que vol dir ciutat dels moixos, a Malàisia-, el de l’espionatge a Washington, el de la tòfona a Navarra, el de la pansa a Màlaga, el de les aromes, fins i tot hi ha un museu del ‘mal art’ i un que mostra les coses que no serveixen per res – a Herrnbaumgarten a Àustria- i que en comptes de dir-se ‘museum’ es fa dir ‘nonseum’.

Quin és aquest de Mallorca que he catalogat de rar? Idò el Museu de l’Aforisme, al poble de Consell. Diu el seu web:Sabíeu que aquest és l'únic museu que hi ha dedicat al món de l'Aforisme? Sabíeu també que és el museu més petit del món?’ Es va inaugurar el 2002 amb una conferència sobre la història i els objectius del món aforístic a càrrec d’Isidre Crespo. La ubicació definitiva va comptar amb la xerrada de l’escriptor Xevi Planas. S’ha de dir que l’impulsor d’aquesta dèria fou l’escriptor Joan Guasp que n’ha publicat llibres, com Animus Iocandi (‘S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti’) o Barçaforismes  (‘Als qui han imposat la seva autoritat amb les armes, hi ha gols que els fan més mal que una bala’).

Al web adjunt del museu hi trobam citacions d’autors coneguts i altres no tant. ‘L’eternitat? Crec que m’agradarà: allà un hi entra ajagut’ (A. De Rivarol); ‘Aquell que diu tot el que pensa, pensa molt poc el que diu’ (M. Aguiló); ‘És molt perillós escoltar. Si un escolta, corre el perill de ser convençut’ (O. Wilde); ‘Quan el poble no té veu, es nota fins i tot en la manera de cantar himnes’ (S. Jerzy). Han organitzat Itineraris i tallers aforístics, han rebut visites i, fins i tot, proposen el 21 de desembre, el dia més curt i el que va obrir les portes el museu, com el “Dia Mundial de l’Aforisme”. Sentit de l’humor no en falta. ‘Només allà on noten la nostra absència som importants’ (R. Walser); ‘El silenci és la conversa de les persones que s’estimen. El que compta no és el que es diu, sinó el que no és necessari dir’ (A. Camus); ‘Ningú no és suficientment petit o pobre com perquè sigui ignorat’ (H. Miller).

A través dels enllaços d’Internet hom pot accedir a diferents llocs dedicats al quefer del qual parlam. Començam pels Quatre-cents aforismes catalans del doctor Joan Carles i Amat, escriptor, metge i guitarrista català, publicat l’any 1636. Obra que fou reeditada fins al segle XIX i emprada com a llibre de lectura a les escoles, moralitzant, al cap i a la fi: ‘Lome que tracta ab amigas, may li faltaran fatigas’; ‘Qui ab vestits se gasta massa, te lo cap de carabaça’; ‘Si alguns parlan de secret, no ti acostes ques mal fet’; ‘Sempre las festas majors causan al ventrell dolors’... A “Minimàlia”, s’ofereixen frases breus per ‘llegir, pensar, gaudir i endur-se’, amb la frase del dia, com és ara: ‘Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres’ (J.Wagensberg). “Diccitionari”, diccionari de citacions i frases cèlebres a cura de M. Cortès, D. Gàlvez, V. Pàmies i J. Puigmalet, que ja ha superat les tres mil citacions, n’agaf una d’elles publicada recentment:Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens’ (G. Queipo de Llano). “Eixamplèdia” recopila material aforístic, amb indexació segons el tema: ‘En l'amor sempre hi ha una mica de bogeria. Però en la bogeria també hi ha sempre una mica de raó’ (F. Nietzsche); ‘Sobre les coses que no és coneixen és té una millor opinió’ (G. Leibniz); Divideix les dificultats que examines en tantes parts com siguin possibles per a una millor solució’ (R. Descartes); ‘La imaginació és l'ull de l'ànima’ (J. Joubert).

“Viquidites” és un projecte de la Fundació Wikimedia per produir una col·lecció de dites, citacions, embarbussaments i frases fetes, en català. Té quasi nou-centes aportacions, com ara: ‘Jugar sense públic és jugar dins un cementeri’ (D.A. Maradona). Proverbia.cat” és un altre dels webs que indexa frases cèlebres, el autors més citats: Goethe, Gandhi, Wilde, Napoleó, Gracián, Séneca, Aristòtil, Emerson, Nietzsche, Pitàgores... Hi ha cada dia una frase escollida aleatòriament: ‘No deixis que es pongui el Sol sense que hagin mort els teus rancors’ (M. Gandhi).

Idò això, llarga vida al Museu de l’Aforisme –agermanat amb el Museu de l’Humor d’en Pep Roig, ‘els dos museus més pobres del món’- i al seu impulsor l’amic Joan Guasp, ja que ens permet focalitzar sobre aquestes dites que expliciten, o encobreixen, un significat especial. Pel qui n’hi vol trobar. ‘Abans de negar amb el cap, assegura't que en tens’ (T. Capote)

___________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb