Climent Picornell

tres ( 3 ) "HAIKAIS" MALGARBATS MÉS. Climent Picornell / Guillem Mudoy.

jcmllonja | 06 Gener, 2006 12:46

 

tres (3)  “HAI-KAIS MALGARBATS"

 

Text :  Climent  Picornell

Il.lustracions : Guillem Mudoy.

 

El teu cos i el teu cap desbocats,

genets d’un cavall amb massa seny.

El gust d’un infant esbucant castells.

 

( Sèrie : El pas del temps;  any i propòsits nous )


 

 

Alenes en silenci.

Tot és en calma.

La natura treballa.

 

(Sèrie : Haikais sobre el que sigui )

 

Una rialla fresca, de matinada,

els plors del nin dels veïnats.

La mesura de les coses és la justa.

 

(Sèrie : Haikais casolans )


L'AMABILITAT DELS MALLORQUINS ( O NO). Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2006 23:26

L’amabilitat dels mallorquins.

Climent Picornell

 

            És aquest un tema recurrent que fa part de dues variables. Una, si els mallorquins, per caràcter, som amables, aquesta part rau dins la discussió de com som els mallorquins i les regles de la psicologia social; i dues, si amb els turistes ho hauríem de ser, amables, perquè convé. Convé evidentment als qui viuen del turisme. I els empresaris hotelers mantenen, per una regla de tres excessivament ràpida, que a Mallorca tothom hi viu, ergo, hem de ser amables amb els turistes. És un tema molt discutible.

            Fa poc va ser elegit Alvaro Middelmann nou president del Foment del Turisme de Mallorca, entitat que l’any 2005 va fer 100 anys – Antoni Vives hi ha fet la seva excel·lent tesi doctoral, un servidor va ser al tribunal, publicada pulcrament per la Fundació que comprà el barco del Rei- i entre les seves primeres declaracions feia partida una al·lusió a que els mallorquins hauríem de ser més amables amb els turistes; recuperar la tradicional “hospitalitat” dels mallorquins, recuperar campanyes com les de “Un turista, un amigo”. Succeïa Middelmann –alt executiu de la companyia aèria alemanya “AIR BERLIN”- a Miquel Vicens, anterior president del Foment i polèmic hoteler qui en l’acte del  seu Centenari va fer seure a Pedro J. Ramírez a la mesa presidencial, com exculpació, deia, del lleig que li havien fet uns mallorquins, poc amables he de suposar,  que volien anar a nedar a la piscina pública que ell ha privatitzat; l’acompanyava la seva dona Àgata Ruiz de la Prada, la qual en una entrevista concedida a Maties Vallés, del Diario de Mallorca,  declarava que ells havien ajudat molt al president Matas i ens lliurarien d’alguns mallorquins, supòs que poc amables, com l’editor Pere Serra. Les declaracions de Middelmann van ser contestades al Diari de Balears, per un article de Llorenç Capellà, qui recomanava a Middelmann que l’amabilitat començàs per ell mateix, home, segons diuen, de caràcter adust, autoritari i poc amable.

            Aquest tema, el de les relacions entre els visitants ( turistes) i els residents ( en aquest cas, mallorquins –que hauríem de discutir qui són els mallorquins avui, ho deixarem en que “mallorquí ho és, qui ho vol ser”-), és un bloc molt estudiat en la Sociologia i l’Antropologia del Turisme. A un servidor és un tema que acadèmicament li ha interessat molt, començant pel famosíssim text, ja un clàssic, “Tourism : Host and Guests”, “Turisme : amfitrions i convidats”. D’això van  els articles que segueix al bloc.


UN TURISTA, UN AMIC ?

Climent Picornell

La veritat és que ja fa anys que vaig manifestar la meva mania al lema propagandístic “un turista, un amigo”. Ara torna, i, fins i tot, l’he vist en català, tot sigui per aquest neo-bilingüisme de sempre. La cosa va de millorar la imatge social del turisme, per això la Conselleria de Turisme del Govern de les illes Balears, ha encetat una campanya que inclourà cartells amb gent d’aquí que riu i està satisfeta, juntament amb turistes, que també riuen i estan satisfets, i tothom riu i està satisfet. És una campanya publicitària, ja ho sé i ho comprenc, com “OMO lava más blanco” i no cal anar a cercar el forat del moix. Vull dir que entenc que la propaganda voreja les veritats i no cal parlar-ne més. Però si el que pretén la campanya és sensibilitzar a la població autòctona del paper fonamental del turisme a les Balears, el lema “un turista, un amic” té un cert toc de ridícul. “Un turista, un amic”, no valdria més ser francs : “un turista, un euro”. Més que un amic, un personatge al qual li treim el suc. Perquè si a les illes hi venen deu milions de turistes, són deu milions d’amics i un, com més amics té, més feliç. Un servidor en té pocs d’amics, però bons, i tal vegada un parell de milions més, me serien com a sobrats.

Hi va haver un temps, ja llunyà, en que es pensava que el turisme només duia beneficis : “La indústria neta”, hi havia alguns manuals que l’anomenaven així. Poc a poc es va anar sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats. Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a l’estadi d’identificar aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per mirar de reduir-los ( no d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir convertir l’activitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme (“no tirarem pedres sobre la nostra teulada”) fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.

Un turista, un amic ? Tots ? Aquells que beuen com a xots al Balneari 6, també ? Els dels Biergarden ? Els turistes prepotents, picapedrers de Frankfurt o torners d’Hamburg, que creuen que els mallorquins som els seus criats ? Els que creuen que són a un “lander” colonitzat, un tros de terra alemana i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els permetrien, i ells no gosarien fer ? Els camorristes de Magaluf i la seva “Happy hour” ? Els de les festes insoportables damunt les platges de Formentera ? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme, empresaris del turisme, de l’oferta complementària, residents, tota aquesta sèrie de relacions és una de les trames d’estudi del fet turístics. I a Mallorca, no som tan diferents com a altres llocs. Les relacions entre treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que dona propina ( encara en donen ?) i un que l’ha d’agraïr...El límit entre un servei ben fet, amb el somriure corresponent –que entra en el manual de bones pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres precises, per més d’un “imprecises”,  de la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o de l’agricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes, els consumidors d’aliments o els col-lecionistes de monedes. S’ha de confondre el servei ben fet, amb el riure i l’amistat, perquè un hi cobra o hi viu ?

La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i vé de lluny. Molts sociòlegs, seguint al pioner Cohen, ens demostraren que en un estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i residents, sóm més sincers perque la distància social entre uns i altres és major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa és va ajustant i als destins turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma unanime al turisme com el mannà, sinò que molts d’ells hi veuen la causa principal del seus mals, de quasi tots ( a això es diu el model “Irridex”).

Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el turisme que provocà l’enfrontament per mor de l’ecotaxa entre el “Pacte de Progrés” ( PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte d’esquerres) i els nous governants d’ara ( Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li diuen “Pacte de retrocés”) fou el maniqueisme aplicat a l’anàlisi turística. El si o el no, el bo o el dolent, res de matitzacions, qualsevol proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a que el turisme, tot el que prové del turisme, sense matitzacions, és bo. Ha de ser bo i no hi ha, tanpoc, adjectius intermitjos. Els turistes són els nostres amics, han de ser els nostres amics !

La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i soporta el fet turístic desde fa molts d’anys ha manifestat la seva pluralitat d’opinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes –una pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendren´s- i que tenen un fort grau de coincidència : hi ha gent que diu que el turisme es bo o és dolent amb matitzacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual la puguin fer combregar a cop d’eslogan publicitari : “Un turista, un amic, t’he dit !”. Així amb to autoritari. Per algun sectors socials un turista serà un amic, per molts d’ells perquè els hi convé, no hem de fotre faves ! Però per algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca : de l’excés de ciment i de la perdua del sentit social, i voldrien que no en venguessin pus de turistes. Molts d’altres seran conscients de la importància del turisme, però,  als amics ja els triaran ells.

El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus amics, una espècie d’astronautes carregats de doblers i bikini posat, quan aquí no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat moltes coses a les illes Balears, desde llavors, per fer-nos creure, ara,  que no hi ha temps que no torn, els amics inclosos.



GEOGRAFIES FABULOSES : "LA CARTOGRAFIA DE L'INFERN". Climent Picornell

jcmllonja | 31 Desembre, 2005 18:12

GEOGRAFIES FABULOSES : "La cartografia de l'Infern"

No fa gaire, el Círculo de Lectores, presentava als mitjans de comunicació, una nova edició de La Divina Comèdia del DANT, amb il.lustracions del mallorquí Miquel BARCELÓ. En aquest mateix acte de presentació, en BARCELÒ declarava que es proposava, tot seguint les indicacions del poeta " fer el gran mapa de l’Infern, com a projecció contra tots els mals, moment culminal de la Divina Comèdia". Si vos he de ser franc, més que escarrufar-me per aquesta proposta, em vaig re-emprenyar amb els qui tant em turmentaren, quan era un nin petit, amb les seves històries infernals. La meva teràpia fou, ja de més grandet, transformar el terror amb una certa dosi humor. Mitja pell i mala mescla. 

(Miquel Barceló)

La paraula mapa, usada per Barceló, em llançà, de totes-totes a les meves especulacions sobre la història de la cartografia. Encara que, l’intent d’una cartografia de l’infern, em feu recordar, també, el meu interès latent, per les Geografies Fabuloses. Així com, per una altra part, reobriren la meva enveja per una professora d’Oxford, experta en Teratologia Cartogràfica, una feina ben divertida. Aquesta bona senyora s´ha fet especialista en els monstres que solquen els mapes antics, aquelles bestiotes, marítimes en gran part, que poblaven els mars ignots. I, per una altra banda, s’afermà la meva devoció per Llucià de Samòsata, un escriptor clàssic, un dels primers descreguts que no s’empassolaven res de res, de les fabulacions i mentides contades pels primitius viatgers, segurament hagués fet el mateix amb les descripcions sobre els inferns, ni que fossin les del DANT. Fruit de la seva conya, maquinà la invenció de llocs i pobles que descrivia amb gran precisió. Així, per exemple, el cas del "aparietenencs" -no els confongueu amb els "artanencs"- que eren transparents i es reproduïen per la seva suor; tot plegat, ciutadans d’un país, semblant a l’habitat per les ànimes en pena. Un sublloc de la terra dels morts.

La invenció de les geografies fantasioses infernals per part dels cristians, fou un instrument més de la por com element de sometiment. No oblidem, que la terra dels morts, pels cristians, és un lloc simètric, on hi habiten, a una part els bons i a l’altra els dolents. Cel i Infern, amb el parèntesi del Purgatori i les indefinicions dels territori dels Llimbs -que ara volen eliminar-, dibuixen els trets d’aquesta geografia de la qual, el DANT en va ser hereu i tansmisor. Per molt que Virgili li fes de guia pels seus cercles i fossats, on hi trobà molts de veins i coneguts seus de la contrada italiana on visqué, cremant eternament (hauríem de dir que ell els hi situà, hem d’anar clars, dolentot que era).

Així, s’esdevé el costum de situar l’Infern en els fons de la Terra. Tan els judeo-cristians, com els musulmans, com en la mitologia greco-llatina, el regne d’Hades, l’Avern, és un coval, pregó i gran. Com diu el Pare MARTIN DE ROA, que en començà la seva topografia, "ocupa oncemil leguas en su redondo y cuanto sea necesario para la muchedumbre de pecadores, que allí han de guardar perpetua carcelería" (no sé si avui ja hi cabrien dins aquestes "oncemil leguas"). Seguint aquestes endemeses hi ha molts de manuals, sobretot del temps de la Contrareforma, que es demanen on és l’Infern, com és, qui l’habita i quines són, com es diria avui en dia, les característiques del seu ecosistema. I no en parlem de les rondalles mallorquines. En "Pere Catorze" trobà l’infern, que tenia "sa boca dins un coval d’un barranc molt fondo i aborronador". O "Es jai de sa barraqueta" que dins una vall fonda destrià "sa boca d’una covota que feia fum i fum". Tanta sort que com ens fan notar els experts, la concepció religiosa i aparatosa de l’Infern, és distorsionada per la vena popular.

Ja podeu imaginar com són les seves descripcions : entre l’horror i la comicitat, les ganes de fer por i la barra dels predicadors. Àngels caiguts, dimonis, sofre, foc, configuren l’escenografia apocalíptica que ens feu patir tant. Començant pel dimoni. HIPOLITA DE JESUS Y ROCABERTY, en el segle XVII, en fa la millor descripció: "Es tan feo, que si una persona le viese, sólo de su fea vista moriria luego subitamente". Monges i frares vidents, sobretot durant el Barroc, fan relacions detalladíssimes del lloc infernal –que, tal volta, serien d’interès per al pintors- incloent-hi els condemnats : "unos estan colgados de los pies, y abajo, por las narices y boca, les estan dando terrible ahumada. A otros les estan empringando y azotando. A otros asando. A otros ahorcan. A otros atan de pies y manos, y con argollas a las gargantas los echan en unas mazmorras oscuras" ( JUAN DE PALAFOX "Luz a los vivos y escarmiento en los muertos". Madrid. 1665). Aquest mateix PALAFOX hi identificà, clarament, en LUTER, el qual, naturalment, patia molt més que els altres.

Els predicadors "coremers" (quaresmers, hauria d’escriure) de la meva infantessa em feren imaginar l’olor inconcreta i feridora del sofre. Aquesta olor la vaig conèixer, realment, quan em tancaren dins un ensofrador d’albercocs. Era una broma pesada dels sequers -de fruita- d’altre temps, que et deixava sense alè i sense aire, era un pànic indescriptible que durava un segon, però que es perllonga en la memòria. Aquesta meva experiència, em fa díficil imaginar com es pot parlar en aquestes condicions. Però segons un expert jesuita, no podia ser un altre, qui es demana en quina llengua parlaran els condemnats, ens fa a saber : "...cadascù parlarà la seva, com en una casa en eterna confusió." I això –no entendre´s els uns als altres- formarà part del turment. Ni l’esperanto, ni l’anglès, ni qualsevol altra "lingua franca", pareixen dar-li remei. Ja ho sabeu: podrem, podreu, podran, patir en català i totes les seves modalitats.

Així van les fites d’aquesta geografia inventada, entre la insoportable tortura d’agrures més fortes que les de l’absenta i les de la fel ("...cibabo eos absinthio et potabo felle"), la definició de les clarors i foscors produits per les combustions, els clarobscurs, tan importants per aquestes escenografies ("...llum lletgissíma i tristíssima, mesclada amb fum de sofre, que sols bastarà, perquè els condemnats vegins les coses horribles i espantoses que hi ha") o la desesperança fatal que anunciava el DANT, amb l’indicador a l’entrada del recinte infernal (com en un parc temàtic actual) , el famós "Lasciate ogne speranza voi ch’intrate". Tot permet intuir que no seria debades per a la gent el fer una llegida a algunes guies i manuals d’aquestes geografies fantasioses, subapartat infernals; aquestes lectures els farien adquirir una part més amable, si es que en té, o més cómica, si es pot, dels territoris infernals i dels seus habitants. Recoman, entre altres, la "Geografía de la Eternidad" de n’Ana Martínez, la qual com molt bé recorda al seu text, tot citant un clàssic : "Oderunt peccare male formidine poena", alguna cosa així com: "la por del castig manté a retxa els dolents". O l’excel.lent treball : "La imatge de l’infern a la tradició literària catalana" de Catalina Valriu.

Tot i que, com ja és conegut, "avui el dimoni ja no fa por a ningú". En fi, tot rememorant el nostre escriptor, aquell que diu que "els únics paradisos són els perduts", avui els inferns, no fan por per després de la mort, avui els inferns es passen en vida i tenen unes cartografies molt detallades i une coordenades ben conegudes. No fa falta GPS.

Climent Picornell

DIES TRANQUILS DE NADAL ... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Desembre, 2005 11:44

Dies tranquils de Nadal ( “cada ovella al seu corral”)

Climent Picornell

Frissava d’arribar. Feia associacions, quasi involuntàries, amb textos i coses que invocassin tranquil·litat i sossec; la darrera “Quiet days in Clichy” ( Dies tranquils a Clichy), i no he tengut temps de res més, perquè només arribar sent una veu dins l’aiguavés de davant : “ Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Gerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.

Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Meià i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien taladrat, foradats a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Pens si qualque ebenista se’n faria un llepa-dits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà fins que me’n torni.

Si l’habitació de l’estudi mira cap al migjorn de l’illa de Mallorca, a la muntanya de Sant Salvador de Felanitx i a la Mola des Fangar ( que esper poder-hi pujar, ara que veig que la pressió popular farà obrir els camins públics a l’alemanyot que comprà l’enorme possessió), la foganya i la cuina miren el nostre corral. Aquest ens va rebre amb la seva vestimenta hivernal. Les darreres ventades han despullat l’enredadera que fa flors color de carabassa i que són les delícies culinàries de la tortuga, orfe, que trobàrem pel carrer. Això mateix ha fet la parra –que dugué el germà de ma mare quan, de jove, el destinaren de tinent de l’exèrcit a Lleida-. O el melicotoner que sortí, venturer, dels pinyols –de la casta “ baby gold”- que els al.lots escopien dins la terra, i que s’ha fet altíssim i ara, les seves fulles amb tonalitats groguenques donen el punt tardoral al jardí. Als magraners, amb les quatre magranes badades que hi han quedat penjades, els rupits i els ullets-de-bou hi troben encara qualque granet mollar.

El gessamí -que he de trasplantar i no me lleu mai- durant l’estiu es resisteix a fer flors i, en canvi ara en fa a les totes, no tan oloroses, però, com quan fa calor; just darrera, a la paret de pedra seca, la que mira el nord, han sortit ja, per dins les encletxes els capellets de teulada amb les seves fulles sucoses i transparents. Com a contrapunts, uns lliris rars amb els seus plàtans lletjos dedins, de les flors dels philodendrons –“costillas de Adán” deia sempre la padrina- o les cireretes de pastor o de betlem, ara no ho sé exactament –vermelles i lluentes- d’un ruscus salvatge que mon pare dugué del pinar d’En Simona i que sembrà com qui no ho vol, i en canvi ara l’he de tenir fermat amb filferro de lo gros que s’ha fet, amb uns espàrrecs de més de dos metres que li surten quan és hora. Un preber de cirereta, coent a matar, carregat de prebets verds i grocs, i un taronger nan que vaig treure a una rifa, amb el número 45 -mai havia tret res en ma vida-, va farcit de tarongetes llargarudes com a peres que es poden menjar amb la pell i tot.

Les fulles d’ombra eren dins un cossiol grandiós que vaig aclarir i en sortiren dotze de més petits; els garballons són de dàtils agafats per Artà, no n’he arrabassada cap d’aquestes palmeretes protegides i també les falgueres, tots es troben ara mateix en la seva millor època. Com els clavellers d’aire que, penjats a quatre bastons, tenen unes clavellines lleugerament lil.les. Com una anècdota, vaig sembrar una xirimoia a un racó, prop del cossi que fa de recipient a un irrisori aqüeducte “andalusí” per on hi faig córrer l’aigua, ajudada per unes canaletes d’un molí de Sa Pobla que em regalà en Toni Socies “Moret” –tot va ara ple de fullaraca seca-, la xirimoia, deia, s’ha fet altíssima i verda a voler, enguany l’hi he comptat vuit xirimoies, que ara són com olives, encara.

Tot aquest caliportal, s’ha entremesclat amb un taronger, agre, que ha rebrotat de baix –quasi d’en terra- de la soca d’una llimonera que s’havia estès com un paraigües gegant i que la neu i la ventada d’ara fa un any la m’escuixaren, es desballestà dels seus garrots que l’estalonaven i morí, tota menys una branca; se veu, però, que com era empeltada damunt un peu de taronger bord, ara aquest ha crescut i va ple de taronges. Les hi deixaré, donen color i vida al corral i veig que a les rates –habitants insolents de les parets velles, més que centenàries, del jardí- els agraden, malgrat la seva amargor.

Avui he arrabassat les alfabegueres, però n’he deixat una, la que me regala cada any en Joan “Petrer”, vull que aguanti, amb les seves quatre fulles esparses, fins l’endemà de cap d’any, així l’hauré tenguda mig any just, fent la seva feina : perfumant quan la tocaves. Esperaré per Sant Antoni per podar les parres i les bouganvílies i per ordenar les restes d’àmfores romanes, esteses damunt un pedrís, un tractor acabà de triturar-les quan llaurava per sembrar faves a un sementer aturonat, cap a la part de Montuïri.

Damunt el lledoner s’hi colguen els coloms quan comença a fosquejar, per paga ho fa tan prest a finals de desembre, però per Nadal, s’allarga el dia una passa de gall, una passa de pardal diuen a Catalunya. Les clívies mostren els seus fruits, arreplegats al capdamunt de les seves vares com a cireres color grana, i els cactus que me donaren a Ca na Blanc són ja com a bonsais, semblem arbres diminuts. La girgolera que me festeja la madona de Ses Gorfes ha tret quatre flors grogues esquifides, lo bo però són les seves fulles, no les flors.

Els moixos dels veïnats van a jeure dins la cova del Betlem, que he fet a un racó del corral, se veu que allà estan calentons damunt la pelussa. Ells també troben aquests dies tranquils, a Sant Joan.


"NO DIRECTION HOME" O LA TAXIDÈRMIA DE LA CONTRACULTURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2005 12:36

(La famosa "FONDA PEPE" de l'illa de Formentera )

 

"No direction home” o la taxidèrmia de la contracultura.

Climent Picornell

 

Som, amb els meus estudiants del “Practicum”, a Eivissa. Fa fred, vent i hi plou. És un plaer caminar per Dalt Vila sense encontrar ningú. Com ho és escoltar Enric Ribes parlant-nos dels noms de lloc de la Vila d’Eivissa i a Maurici Cuesta relatar-nos els pormenors dels viatgers de renom, forjadors del mite modern d’Eivissa. Reprenem, el vespre, davant un plat  de llenties a can Joan Cerdà, la història de l’arribada dels hippies a Formentera, als anys seixanta. Ell, que ho ha estudiat, ens mostra els informes de la Guàrdia  Civil -els signa els sargento Langa- relatant els costums d’aquells peluts (“...tienen por moda, juntarse las noches de luna llena...”). La conversa rodola cap a si, realment Bob Dylan va ser a Formentera, o si fou la cançó de Robert Fripp, de King Crimson, “Formentera Lady” qui posà l’illa en la ruta dels hippies americans. Les qüestions deriven cap a la pervivència i el significat de l’anomenada contracultura.

Va ser el 1968 que Theodore Roszak (que després s’enrollà amb el seu paradigma “Ecopsicològic) a "El Naixement d'una contracultura" pretenia donar cos teòric, o fer un resum -objectiu i poc neutral- dels fenòmens paraculturals –o subculturals, tal vegada- que havien nascut durants els anys 60. Anticapitalismes folklòrics, antimilitarismes diversos, neoespiritualismes rarencs, hedonismes a lloure (que incloïen el consum de drogues i l’alliberament sexual amb l'amor lliure com a estendard), anticonsumismes resistents cap a  l'agressió publicitària, ruptura amb les tesis educatives vigents ( què s'ha fet de Summerhill i l'antieducació?), una nova relació amb el medi-ambient ( i la por a les “primaveres silencioses”...) etc, etc, etc. Tots aquests fenòmens influïren, en tot o en part, en un canvi social a Occident. Si en un principi es pensava que aquests moviments resistencials i protestataris només afectaven els valors estètics, molt poc després es va veure que, en conjunt, eren una nova forma d'entendre la vida i que remodelaven, també, el sistema de valors en el seu conjunt, instaurant una nova ètica, camuflada darrera una nova estètica. Ja ho saben : "nul·la etica, sine estetica".

El Capitalisme, però, deglutí, fent tres o quatre rots agres, tot això; assimilà el que li convenia i llançà al pintoresquisme tot l'altre, no sense qualque mal de panxa. Pos un exemple : els hippies són ara com una secta diminuta, però el consum de drogues generalitzades per ells a Occident és un dels principals problemes socials, latents, a tot el món.

En aquests moments hi ha recàrregues efectives, i afectives, per la recança, l'enyorança i la nostàlgia. O això ha detectat un servidor. Els vint-i-cinc anys de l’assassinat de John Lennon i el retorn de Bob Dylan -si és que se n'havia anat- de la mà de Martin Scorsese amb el documental, magnífic, "No direction home". Els dos foren fetitxes d'alguns dels vectors de la contracultura, profundament anglosaxona, tot s'ha de dir.

Deixaré, per ara, el cas de John Lennon amb uns versos del seu himne viàtic -amb Yoko Ono obrint els portellons- "Imagina" : “Imagine there's no countries...” "Imagina que no hi ha països / no és tan mal de fer/ que no hi ha res pel que valgui la pena matar o morir/ que tampoc hi ha religió./ Imagina tota la gent / vivint la vida en pau"...”Living life in peace, yu-huh, úúú”. Bé. És un poc això, la construcció de nous salms i alabances a uns nous valors, contraculturals. Molt genèrics.

( No he pogut aclarir si en Bob Dylan fou a Formentera)

(Coberta del disc "ISLANDS" de "King Crimson" amb la cançó "Formentera Lady" de 10 minuts de durada)

El cas de Dylan es revifa, com he dit, a causa de "No direction home". És un vers de la tornada de la cançó "Like a Rolling Stone" ( “Com un mac de torrent” seria la versió en català de Mallorca; com una pedra rodada, sense caires, de les voltes que ha fet i dels cops que li ha pegat). El va triar Martin Scorsese com títol d'un documental de més de tres hores de durada sobre els primers anys de carrera del músic (1961-66, el bessó dels seixantes). El poden comprar en DVD. És un bon repàs a la contracultura en la seva dècada prodigiosa, amb Dylan de taumaturg. Hi trobaran el seu pas del folk acústic al rockandroll dylanià electrificat, anys després d'haver "copiat" al compromès folk-singer Woody Guthrie. “Judes !” li enfloca un espectador i Pete Seeger, al Festival de Newport, demana una destral per tallar els cables de les guitarres elèctriques. Anys després tornarien els concerts "unplugged", "desenxufats” o desendollats: com és la història ! Joan Baez i Allen Ginsberg, entre altres, i el mateix Dylan conten històries a Scorsese que les enllaça i les sargeix. Bob Dylan focalitzà com ningú altre el que s'anomenà la "Cançó protesta", ell que  renunciava a ser capdavanter de res, el que aquí s'anomenà un "cantautor", compositor i cantant a la vegada de les seves pròpies lletres, amb les qual s'hi sentiren identificats tants de joves d'aleshores. "How does it feel...” “Com et fa sentir això / en haver-te de valer per tu mateixa/ sense cap casa on anar/ com una completa desconeguda / com un mac de torrent”. He traduït "No direction home" com "Sense cap casa on anar", dins la trama de la cançó més emblemàtica (que m'agrada de poc aquesta paraula !) de Dylan. Curiosament, la seva introducció al nostre país fou a través de "Blowin’ in the wind" que, com són les coses, la podem sentir dins les esglésies o a les rotllanes de "Kumbaiàs".

El què és cert -i tan serveix per a Dylan, com per a Lennon- és que els “revivals” dels dos artistes els presenten com a caràcters personals complicats, basculant entre la droga, el messianisme revelatiu, el pacifisme i la protesta indeterminada o la seva egolatria com artistes. A tot això, ha sobreviscut la seva creativitat.

Ara, Ken Goffman a "La Contracultura a través del temps" (Anagrama, 2005) reprén el tema. Comença amb un pròleg d’un dels popes de la contracultura, Timothy Leary (1920-1996), qui passà de ser un apòstol de la LSD,un activista contra la guerra de Vietnam, de ser considerat pel president Nixon "com l'home més perillós d'Amèrica", fins a les seves disgressions posteriors que són, per dir-ho amablement, macarròniques. La pregunta que es fa Goffman, després de passar revista als contraculturals històrics és : qui són els contraculturals d'avui ? Després, entre altres, dels “Punkies” i del seu “No Future” de Sid Vicius, obviant els Grunge’s nirvanàtics.

(Richard Stallman un dels nous gurús de la contracultura del segle XXI)

Un, no en treu molt aguller, la veritat, però entre els que hi destacarien hi ha “els pirates de la informàtica” -els “mestres d'aixa de la computació” que diu en Llorenç Valverde- "Hackers" bons, i sobretot, crec jo,  els militants del programari lliure en contra del programari propietari. Richard Stallman, des del meu punt de vista,  faria aquí el paper de nou gurú -cibergurú- anti-Bill Gates. No està malament l'exemple, perquè reviscola la llegenda de Prometeu, com indica Bernabé Sarabia : robar el foc als déus per donar-lo als homes. Així ho fan els “nous lladres bons” possibilitant l'expansió del coneixement per a tothom. I els militants antiglobalització ? Molt bé, gràcies : progressen adequadament.

Mentrestant, en veure ara icones dels anys seixanta, com John Lennon i Bob Dylan, no puc estar de pensar en aquests ocells dissecats, embalsamats deien al meu poble, amb les freixures tretes per un bon taxidermista i col.locats en un diorama del que fou. I, tammateix,  ja no és.

ALS HIVERNS : BRASSENS. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2005 17:52



Postal d’hivern i, Brassens, per exemple.

 

Climent Picornell

 

            Llegesc a “The Lancet”, que s’ha comprovat que, quan s’acursen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament,  una manca de serotonina. Resultat : una malenconiosa sensació, que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I  a l’hivern...a fer el capviu.

            Tampoc hi ha per tant, a més estic segur que a “Nature”, per exemple, ens presentaran, per compensar,  que a l’estiu, els dies llargs i les sensacions excessivament euforitzants del sol, seran les responsables dels comportaments ciclotímics dels humans mediterranis. Irremediablement sotmesos a les dictadures de les estacions : ja només ens faltava aquesta !

            La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes : a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires... Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclatasangs...i, més foc. Ja se sap que guaitar la mar, el foc, el cel i el Betlem, no cansa mai, però mai. I si un és un poc enyoradís, li queda la vasa de recordar el karma de l’estiu, o, com a un servidor, la pesca de la gran tonyina, 250 kilos de peixot –encara sent la seva mirada i la sang que li brollava- a vint milles del cap de Catalunya, la calor espatarrant, els cossos nus dels juliols i agosts...i la vida perdurable. Amen.

            Els dies curts. Cal idò esperar que creixin i, ja ho saben, que després de Sant Tomàs, coincidint amb el solstici d’hivern, més o menys pel dia vint-i-u de desembre, els dies ja s’allarguen : per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Sant Antoni una passa de dimoni i per  Sant Sebastià una passa de cà ( si els he de ser franc , la meitat d’aquestes parèmies són inventades sobre la marxa. És igual, sobretot si s’avenen).

Érem a les espires que feien les rabasses quan un les culeja; sempre hi ha d’haver una pila de llibres a prop, un CD o una ràdio ben sintonitzada. I, vet aqui, que hi surt cantant el senyor George Brassens : “Ne jetez pas la pierre à la femme adultère. Je suis derrière” ( “No tireu pedres a la dona adultera. Jo hi som darrera.” En aquest cas heu de pronuciar “adultera”, sense accentuar, perque s’avengui amb “darrera”). Brassens ens salva, temporalment,  dels baixos nivells de serotonina, de la curtor dels dies i ens fa entrar dins la conya marinera del seu record. “Mourons pour des idées, d’accord, mais de mort lente”, no cal, evidentment, ni traduir-ho.  “Morir per les idees, la idea és excel.lent, jo gairebé m’he mort per no haver-ne tingut, ja que tots els que en tenien, una multitud embogida, cridant a la mort em van caure damunt...”

            Un servidor, que recorda trossos sencers de moltes cançons de Brassens, el tenia arraconat dins un d’aquests plecs de la memòria “seixantavuitista” ( és un dels insults que m’han sabut més greu, una alumna meva de Lyon em va enflocar: “vous-êtes un soixantehuitard !” Ets un seixantavuitista ! Com qui diu un antidiluvià, un d’aquells que es degué creure allò de Paris i el Maig del 68. Si encara m’hagués dit que era un seixantanouista, hagués tengut més passament). Estic bé d’acord, com diu S. Pàmies, que de totes les característiques de Brassens  són les més agudes l’esperit lliure, anti-clerical, anti-totalitarista, anti-dogmàtic, escèptic amb tot allò que posi en perill una “resignada visió sentimental del món”. I, un servidor hi afegiria, i el no suportar els caps de fava. La paraula colló, es repeteix insistentment, com un ritornello del qui no els pot sofrir. “Le temps  ne fait rien a l’affaire, quan on est con, on est con, qu’on ait vignt ans, quo’n soit gran père...” i és ben així : quan un és colló, és colló...i punt, i poc remei hi ha. Temàtica que, torn repetir,  el tenia preocupat, ja que a “Quand les cons sont braves”, dóna per fet que millor ser boig i bon al.lot, que no  sectari i collò , ja que  “Ceux qui no pensent pas comme nous son des cons”, els que no pensen com nosaltres són colloneres, com bé se sap. I ja ho sabeu que, com diu Brassens, per reconèixer que un no és intel.ligent, fa falta ser-ho.

            Vaig aprendre a tocar algunes de les cançons de Brassens i no cal dir-vos que la “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”, era una de les meves preferides ( “Le mistral et la tramontane/ Sur mon dernier sommeil verseront les échos/De vilanelle un jour, un jour de fandango, / De tarantelle, de sardanne...”) fins que la vaig com arribar a avorrir. Injustament, ho veig ara. Les al.lusions a l’altre “cimetière marin”, el  de Paul Valery, són  bones i molt fines, Brassens demana ser enterrat a la platja i ja que el versos de Valery “valent mieux que les miens”, el seu cementeri serà “plus marin que le sien”, més marí que el seu.


            Conten, gent que hi ha estat, que davant mateix del cementiri de Sète on hi és enterrat, després de morir (1981) d’un “fotu cancer”, es troba l’Espace Brassens. La vila de Sète ha quedat bé amb ell ( www.ville-sete.fr/brassens ) . La posteritat de Brassens, que ell avorria tant, gaudeix d’una salut excel.lent : escoles, instituts, carrers i places en duen el nom,  segons diu  L’Express, és present a més de 4.800 “sites ou pages d’internet”. A una de les webs que he entrat m’han enflocat : “que pensaria en Brassens d’Internet, on som un parell de milions connectats, si, segons ell,  “a plus de quatre on est une bande de cons”.

            Com deia ell mateix, “coixí, no pot rimar amb Humanitat, sino amb pipí...” per donar idea de que la rima condicionava les seves cançons, d’una absoluta iconoclastia que tant se’n reia de la festa nacional, de la “grandeur” francesa, com dels jutges o els periodistes. Josep Maria Espinàs em contà aquest estiu, que el va descobrir un dia de 1954, després d’anar a despedir Josep Pla i Nestor Lujan,  a Bilbao,  va passar a Biarritz on el va escoltar al teatre i el va fascinar. Brassens, traduït per Espinàs, és a l’inici del moviment de la “Nova Cançò”. “Escoltar Brassens és higienic” diu Espinàs, “els metges en comptes de pastilles, haurien de receptar l’audició d’una cançó de Brassens...” Com els deia al principi, amb allò de la serotonina, vaig acudir, per casualitat –i amb redolí incluït-, al remei perfecte : els hiverns, escoltau Brassens.

            Es definia així : “ J’ suis l’ pornographe, /Du phonographe,/ Le polisson / de la chanson.” I un pic mort, ho tenia ben clar, per curar-se amb salut de les exègesis com les que li ha fet un servidor : “Il est toujours joli, le temps passé / Un´ fois qui’ils ont cassé leur pipe,/On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés : / Les morts sont tous des braves types”.

            Quines vetllades més llargues les de l’hivern, fa fosca a les sis de l’horabaixa...




EMPRENYAR EL BOU DEL BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Desembre, 2005 15:34


("Pelussa" pel Betlem)

Som a Eivissa amb els meus alumnes del "Practicum de Geografia", i fa uns dies de molt vent i fred. I plou. Eivissa a l'hivern és bona per còrrer i recòrrer. Vaig fins a Dalt Vila sense encontrar ningú.
S'acosta Nadal i aquí ja canten les Caramelles, record unes Nadales del grup UC, quan hi cantava n'Isidor Marí. La tradició a Eivissa més que el fer torró, era preparar la potentíssima "Salsa de Nadal", feta amb brou de pollastre, molta d'ametla, mel, safrà a voler... i al foc. Pens que a la tornada a Mallorca hauré de fer el Betlem. D'això va l'article .


Emprenyar el bou del Betlem.

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava, de cap de les maneres, que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció, solapada i pecaminosa, de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem.

Ara ens anuncien els especialistes, als “Quaderns de GADESO”, que només un 23,7 % de les cases mallorquines fan el Betlem, 22,1 % Betlem i “árbol” , 28,3 % únicament “árbol”. Però el que resulta insuportable és que els protestants, fan una passa més enfora que nosaltres i han esbrinat quin és el sexe dels rens que estiren el carretet de Santa Claus. Després d’investigar tota la iconografia, les imatges “canòniques”,  han arribat a la conclusió que els rens, de la família dels remugants, són femelles i mascles sanats. Els biòlegs lituans responsables d’aquesta investigació, han arribat a les seves conclussion estudiant el banyam, i han detectat que el nas tan vermell indica presència de paràsits als orificis. Disposat a no ser menys vaig provar de fer el mateix amb els animals principals del Betlem : el bou i l’ase o mula. Ho vaig consultar a n’en Coves un home vell, tractant de bestiar que tots els caps de setmanes el trob assegut a Can Tronca amb ganes de conversa. Li mostr la iconografia betlemera i em diu: “ Ase o mula? Mul...o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta...de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins la cova ....Tan muls com mules no poren tenir fills i pels ulls, per la mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho dic a ma mare em contesta, “deu ser veritat allò que diuen que de tant de demanar arribaries a emprenyar al bou del Betlem”, animal pel que es veu carregat d’una infinita paciència. Ho vaig deixar córrer.

De totes les maneres, ni mon pare ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del Halloween ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat: no hi puc posar “verdet”o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor tan particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Ara venen verdet de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai! L’educació ambiental...

            Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal... Batle, érem els dos a Buenos Aires (en mallorquí: “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “como no”. Idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de “La Chacarita”, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Pares Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Deslocalització li hauríem de dir, també,  a aquest fenomen.

            Però tornem al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un totum revolutum, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell–  i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons– deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de pelussa –que agaf d’amagat–, només un poquet ! faig el Betlem. Tot sol. Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius.

            Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”– del Rockefeller Center de Nova York. Deven ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els tres  Reis de l’Orient el més enfora possible de la cova. Quan ningú no mira,  els vaig acostant, cada dia un poc : què és de guapa la innocència!

_________________________________________________________________________________________
(La fotografia de la "pelussa" és de VICTOR GONZALEZ DIAZ: "MUsgos y líquenes" de www.fotonatura.org )

 

 



"PALMA" O "CIUTAT" ? Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2005 23:46



Fotografies : Pep Torro

Palma o Ciutat ?

 

Climent Picornell

 

Em demanaren una columna per a un nova publicació gratuïta, en català, que havia de sortir el novembre i em diuen ara que sortirà pel gener. Be. El fet és que el nom d’aquesta publicació ha de ser  “PM-Palma”. Aquesta denominació, “PM-Palma”, i la relectura recent d’un article a la pàgina-web del professor Gabriel Bibiloni em feren rememorar qüestions sobre el nom de la nostra ciutat.

Fa temps es solien veure rètols indicadors de Palma, tatxats i embetumats, i damunt, els toponimistes d’aventura, hi havien escrit : “Ciutat”. Ni tan sols “Ciutat de Mallorca”. “Ciutat”. És cert que durant molts anys, i encara ara, la gent de la part forana, usava “l’anar a Ciutat” quasi com a únic genèric de la capital de l’illa. I un ciutadà era un provinent de ciutat. I ningú es confonia. A la part forana –això de les comarques i les mancomunitats és un invent recent- dir-li a qualcú  “palmesano”, ja era un toc despectiu, com qui dir “què s’haurà pensat aquest, que per ser de ciutat és més llest que noltros ?”, i un “panet” o, un “panesillo” encara més, era el qualificatiu despreciatiu, i carinyós, que s’aplicava als ciutadans, de Mallorca. Això era a la pagesia. Però dins el mateix terme municipal de Palma també hi havia cosa. Un servidor, va viure molts d’anys a un carrer que ara s’ha fet famós pels seus tremolors i el seu monumental clot, que ha d’engolir el túnel desde l’estació intermodal de transports. Idò, els meus pares parlaven de “baixar a ciutat” quan anaven al centre, al “down town”; per a ells els qui vivien fora de les murades, actualment l’anell circulatori de les avingudes, “ciutat” era la ciutat antiga, el casc antic tancat per les fortificacions, Palma vella. Les barriades de l’eixampla i la perifèria eren una altra cosa, tenien nom propi també.

Fa temps que no es veuen rètols de Palma sobre-escrits i transformats a manotades en “Ciutat”. I també cal dir que eren re-interpretacions, stricto sensu, errònies. Anem per parts, si els hi sembla. Palma era la denominació que donaren els romans a la nostra ciutat, la fundaren i dissenyaren. Aquesta denominació caigué en desús i els successius pobles que dominaren les illes es referiren a l’antiga Palma, amb el nom de l’illa : Mallorca. Pels àrabs, Madina Mayurqa : la ciutat de Mallorca. Exactament com passa ara  a Eivissa. Eivissa és el nom de l’illa, i també de la ciutat, a la qual es refereixen els d’allà com Vila. També passà això amb l’arribada dels catalans. Mallorca era el nom de Palma, era el nom de la ciutat i també el de tota l’illa. Als famosos “Isolarios” italians es deia sempre : “La sua Città Capitale porta lo stesso nome di Majorica...”, el mateix nom. Per a un forà s’havia d’especificar que es parlava de la ciutat de Mallorca, que era a l’illa de Mallorca. Posteriorment , primer d’una forma dubitativa, Palma, el seu topònim antic, fou restablert per la “Nova Planta” borbònica i per les noves divisions provincials del segle XIX  que li associaren “Mallorca” al seu nom, de forma postissa, per no ser confosa amb altres “Palmas” de l’Estat Espanyol : Palma de Mallorca. Els temps de retorn de la democràcia, recordaren però que el topònim de Palma estava tenyit del centralisme i de l ’autoritarisme borbònic i fou quan es començaren a veure tatxadures damunt els rètols, demanant en forma de grafitti que Palma fos Ciutat. I encara més, en ambients un poc sabuts, hi havia qui pretenia la forma “la Ciutat de Mallorca”, topònim inventat, que no té res a veure amb la tradició i que, com hem dit abans, si es volia restaurar bé, havia de ser únicament “Mallorca”; ho torn a repetir, com el que passa a Eivissa. Val a dir que el nom oficial de “Palma” és Palma, tot sol, sense cap afegit; així ho diu el decret que oficialitza els topònims de Balears. Res de Palma de Mallorca. Per molt que hi hagi “Ducs de Palma de Mallorca” . Si de cas i si es vol escriure correctament : Palma ( Mallorca ).

Deia al començament que fa temps que no veig rètols embrutats, amb el nom de Palma ple d’spray de pintura negra. Deu voler dir que s’ha generat un acord entorn d’aquesta denominació ? Que els “palmesanos” d’avui som més palmesans que ciutadans? Que la part forana es va fonent i confonent amb la ciutat ? Que la urbanització difusa del conjunt de l’illa fa que tots siguem ciutadans, una espècie de pagesos un poc globalitzats?  O, pot ser, també, que els normalitzadors toponímics d’spray s’han fet grandets i els ha pegat vessa d’haver d’actuar amb nocturnitat. O que ja està be així i això ja no interessa i que hem d’anar a remoure... 



( Palma : Temporal de Llebeig a principis de Desembre. FOTOGRAFIA de PEP TORRO )


FOTOGRAFIA A MALLORCA ( 3 exposicions i 1 llibre inevitables). Climent Picornell

jcmllonja | 01 Desembre, 2005 13:19

 

FOTOGRAFIA A MALLORCA ( 3 exposicions i 1 llibre inevitables ) .  Climent Picornell

 

Fotografia de Natura a Mallorca, una excel.lent exposició que mostra el treball de 23 fotògrafs de natura de Mallorca. Ahir es va obrir a “La Misericòrdia”, al tercer pis a la sala de l “Arxiu de l’imatge i el so” del Consell de Mallorca. Amb un record al meu cosí Climent Picornell dels seus companys fotògrafs de l'AFONIB (Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears).

Característiques tècniques de l’exposició

El muntatge de l’exposició consta de 56 de fotografies de les quals 10 pertanyen a Climent Picornell. La resta, és una petita mostra de la feina de 24 dels associats i associades a l’AFONIB. S’han escollit 2 fotografies per autor. Així mateix es presenta una projecció d’imatge submarina en DVD.

El temes i tècniques que es presenten comprenen l’ample ventall de la fotografia de Natura: els paisatges, la flora i la fauna, macrofotografia, fotografia nocturna, fotografia submarina, DVD, etc..

Les còpies de les fotografies s’han obtingut en base a arxius digitals originals en format RAW i escàners manuals d’alta resolució de diapositives de 35 mm. amb tractament de postprocès individualitzat per a cada una de les imatges.

Les fotografies es presenten a un tamany de 40X60 cm emmarcades amb “paspartout” blanc de 4,5 cm i una motllura negra de 2 cm d’ample. Les mides de cada fotografia són de 51X71 cm. Cada imatge ve identificada amb unes petites cartolines muntades sobre foam de 2mm amb el títol de la fotografia, el nom de l’espècie en cas de flora o fauna i el nom del fotògraf.

Climent Picornell, in memoriam

El novembre de 2003, morí el nostre company  Climent Picornell associat a AFONIB d’ençà la seva creació. Lluny de voler adular gratuïtament un amic desaparegut, qualsevol elogi que en facem en aquest cas quedaria curt: Climent Picornell, un dels pioners de la fotografia de natura a les Balears, acompanyava les millors imatges de natura amb una qualitat humana veritablement excepcional.

Per això, una part de l’exposició està pensada per a retre un senzill homenatge al nostre company completant-la amb una mostra del seu treball.

 


http://www.mallorcaweb.net/afonib/exposicio.htm

 

___________________________________________________________________

L’exposició de les fotografies participants al  2n. Concurs de Fotografia de Natura “Memorial Climent Picornell” va ser un vertader èxit, pels nombre de participants i també pel nombre de persones que la visitaren, gràcies a que la “Fundació Sa Nostra” ens cedí el pati d’entrada del seu Centre de Cultura.





___________________________________________________________________

Museu Espanyol d’Art Contemporani ( Fundació Juan March) Carrer de Sant Miquel 11, Palma

ROSTROS Y MASCARAS.


Richrad AVEDON

A través de una selección de la colección Ordóñez-Falcón, que comprende 66 fotografías de 42 artistas y cuatro obras de autor desconocido, esta muestra ofrece un recorrido histórico internacional por las distintas formas de representación fotográfica del rostro humano.

La exposición comienza con algunos daguerrotipos de mediados del siglo XIX. Estos primeros retratos implicaban largos tiempos de exposición, eran sobre todo posados de la alta sociedad en los talleres de los fotógrafos, con una notoria influencia de la pintura, como es el caso de Southworth & Hawes y Nadar. A medida que la historia de la fotografía evoluciona, el género del retrato se adapta a las nuevas técnicas e ideas; los fotógrafos salen de los estudios, viajan y fotografían a todo tipo de personajes en las más diversas situaciones, manteniendo un estilo propio. Se muestran así retratos de fotógrafos dedicados a la moda, como es el caso del Barón Adolphe de Meyer o de Irving Penn; de artistas preocupados por la técnica, como Rudolf Koppitz o André Kertész; de fotógrafos documentales, como Dorothea Lange o Walker Evans; de otros adscritos a un movimiento artístico determinado, como Dora Maar, seguidora de la corriente surrealista o el constructivista Alexander Rodtchenko, fotógrafos pictorialistas como José Ortiz Echagüe o Edward Steichen; y, finalmente, de artistas contemporáneos como Thomas Ruff o Alberto García-Alix.

 ( No hi ha text en català, només en espanyol i anglès...)

 

http://www.march.es/arte/palma/temporal/rostros/autores.asp

 

________________________________________________________________

 


Planas i Montanyà exposa al Solleric les seves instantànies des de l'any 1947

El fotògraf català il·lustra l'evolució de Palma i les Balears a causa del turisme



El fotògraf Josep Planas i Montanyà es posà ahir a l'altra banda de l'objectiu per a la presentació. Foto: J. MOREY.


El fotògraf Josep Planas i Montanyà exhibirà des d'avui i fins al 15 de gener al Casal Solleric més de 200 instantànies a través de les quals retrata l'evolució de Palma i les Balears des de 1947 fins als nostres dies. La mostra, que ha estat possible per la col·laboració entre l'Ajuntament de Palma, el Govern balear i la Fundació Sa Nostra, s'anomena Fotografia i Turisme a les Balears i permet contemplar el procés de balearització de Mallorca a través de fotografies aèries i també conèixer l'obra més «comercial» i la més íntima del fotògraf d'origen català.

Segons va explicar ahir Maria Josep Mulet, que és una de les comissàries, la mostra es divideix en diferents espais: un d'ells dedicat a la seva biografia, un altre a Casa Planas com a empresa, també n'hi ha un per a postals, fotos periodístiques -de l'època en què publicava fotos a diaris i revistes nacionals i internacionals-, retrats i també hi ha un espai dedicat al paisatge. L'exposició recull, a més, objectes relacionats amb la fotografia i caixes de llum que exhibeixen fotos d'època. Mulet va voler destacar sobretot la producció més íntima i personal de Planas i Montanyà, que segons ella «parla de la vida quotidiana de Palma i Eivissa», i que a l'exposició queda palesa en sèries monoràfiques com Ses Beneïdes, La Plaça de la Reina o Es baratillo.

Mulet considerà també que «Planas i Montanyà és un fotògraf polivalent i pragmàtic capaç d'enllestir qualsevol demanda».

Per la seva banda, Planas i Montanyà va explicar que la seva relació amb la fotografia va començar quan era sols un nen i els seus pares li regalaren la seva primera càmera. Des de llavors mai més no s'ha desferrat de la fotografia. L'artista confessà que una de les seves «manies és l'enquadrament de les instantànies», tot i que valora molt l'espontaneïtat. Planas també comentà que les fotos dels seus fills o les que va fer a Errol Flynn o Gustav Frölich són unes de les seves preferides. A més de la mostra, s'ha editat un DVD i un llibre en els quals s'analitza l'obra de Planas i Montanyà i recullen algunes instantànies de l'exposició.

( Extret del “Diari de  Balears” )
________________________________________________________________________________________________

“NATURA MALLORCA” de Sebastià Torrens.



Natura Mallorca és un llibre de fotografies de natura i paisatge de Mallorca del meu amic SEBASTIÀ TORRENS, un dels millors fotògrafs de Balears.

És un llibre preciòs, amb quasi 150 fotografies, amb uns textos molt adequats de l’escriptor Miquel Rayó ( quan dic adequats vull dir que el seus coneixements naturalístics ajuden a casar bé, textos  i imatges), hi ha també uns detalls del dibuixant de còmics MAX ( que viu a Mallorca ).

El llibre editat per “TRIANGLE” , una editorial amb origens a Menorca, està molt ben dissenyat i el preu ( només 10 euros !!!) el fa molt assequible per formar part dels regals de Nadal. És en edicions diferents, en català, espanyol, anglès i alemany.


 

http://www.sebastiatorrens.com/natura%20mall.htm

 

 

 

 

 

 

 

 


TREMOLOR PELS HOSTALETS. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2005 17:28


NA JOANA, UNA VEïNADA DELS HOSTALETS, EM FA ARRIBAR UNA FOTO I UN ARTICLE.
A la fotografia es pot veure com és de prop el clot per enterrar el tren, de l'escola de Santa Isabel.

 

Tremolor pels Hostalets

 

Tenc un tremolor retardat. No vaig tremolar el dia que varen esbucar el pont del tren, tampoc quan va tremolar l’ escola de Santa Isabel per uns fenòmens que , ara per ara semblem paranormals com molt be es deia a un editorial del “Diari de Balears”. I ara, de sobte, m’ ha agafat un gran tremolor i una gran por. He d’ anar a veure el meu amic Miquel Roca, psiquiatra, o al psicòleg Guillem Mudoy però pel poc que sé d’ ells i de les meves pors, crec que me diran que això que me passa -que tremol tot el dia- és com una mena de reacció post-traumàtica.

Però és cert que tenc por, molta por. Climent Picornell va escriure un excel·lent article sobre “ el que no sabem que fan” al  Cinema Doré, que se remodela sense cap lletrero que deixi constància de qui són els responsables: ni arquitecte, ni aparellador, ni promotor. M’ havien dit que les monges de Santa Mònica havien comprat l’edifici  i, un dia que prenia un tallat  a un bar dels entorns, ho vaig explicar als meus veïnats  assenyats; entre tots , varem deduir que devia ser per a fer-hi un teatre o saló d’ actes. Un homenet va fer sols un comentari,  d’enfora: “ i aquest negoci el va començar un home amb un ase”.

El dia següent vaig anar a comprar una falda a la botiga que hi ha just davant

l’ antic Doré  i la madona me va comentar que ella tampoc no sap que hi han de fer,  encara que ha sentit dir que seran pisos .  Com així  no hi ha rètols sobre  qui és el promotor, l’ arquitecte i  l’ aparellador? Per molt empegueïts que estiguin haurien de complir la normativa municipal.

   El divendres 18 de novembre, per alguna cosa màgica. va tremolar i se va cruiar  l’ escola pública del barri : Santa Isabel. És la que han d’escollir els pares amb menys possibilitats econòmiques.  No hi va haver cap tremolor a   Santa Mònica, escola concertada , situada a uns 100 metres  i que és un dels col·legis que escolleixen els pares que tenen més possibilitats per a “triar  el centre al qual volen que vagin els seus fills”.  Ara mateix ho veig com un fenomen apocalíptic total.

   Com que jo som més o menys creient del que diuen les nostres beneïdes institucions  (el Govern i l’ Ajuntament) he de pensar que el tremolor de Santa Isabel no tenia res a veure amb les excavacions per mor de les obres de construcció del metro:  un terratrèmol que venia d’ Argèlia? Una finca que ara se situa en el seu lloc ? Una explosió d’ una cantera que fan no sé a on?  Tampoc m’ ho crec i  he de recòrrer a la versió màgica . Senyal de Déu per la nova Llei d’ Educació? No ho crec. Ha de ser una altra cosa. Això de que “ Dios escribe derecho con renglones torcidos” no me pensava que fos tan literal.

   La veritat és que ,com que tot és tan fosc i mal explicat, ara tremol. De nit me venen a veure les bubotes del pont del Tren, del cinema Doré i de Santa Isabel. Quan les sent a prop procur no perdre la tranquil·litat i els hi  vull transmetre que vagin a veure na Catalina Cirer, que viu a un edifici històric de les Avingudes o que enviïn els tremolors a les finques a les quals alguns regidors de Palma diuen que s’hi volen comprar un pis per  a demostrar que “aquí se vivirá bien”; però que no molestin els veïnats de dalt, ni de baix, ni del costat.

   Com que fins ara no havia cregut en bubotes també els hi faig un altre suggeriment : que quan Jaume Matas, dissabte qui ve, digui a Zapatero que som una “comunitat màrtir”, facin una volta per la sala i diguin baixet que són aparicions dels màrtirs del Hostalets. No se per quina associació d’ idees, ara me ve a la memòria una frase de Nadal Batle que deia “ si jo no crec en la religió vertadera, com he de creure en les altres?”

__________________________________________________________________

PD.- He vist que hi ha un comentari d'un internauta de Son Fortesa. I, també, en Gabriel Bibiloni al seu bloc fa esment dels esdeveniments de les barriades del Llevant de Palma, ell d'Es Rafal ( http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000111.html). A un servidor el varen fer fer d'escolanet durant uns anys a la parròquia del Sagrat Cor, encara he manxat a l'orgue i aguantar l'hisop a innumerables "morts" que es tenien a les cases i es duien de cos present a l'esglèsia pels funerals, desde Can Capes i Es Vivero fins al Pont des Tren. He conegut l'enorme vitalitat dels barris de perifèria de la Palma que era travessada per les vies del tren d'Inca i de Sóller, per la carretera d'Inca i de Manacor. Record beníssim el camp de Son Canals -amb un molí i un safreig al cap de cantó- on ara són, o eren, els multicines Chaplin i l'Atlètic de Balears jugant-hi, etc, etc... Els esdeveniments actuals, enderrocaments i crulls afegits, no poden però ni esborrar la nostàlgia, ni la memòria, característiques ben definides de les barriades amb història.

Recordau el que va dir un dels meus mallorquins heterodoxos preferits, el frare renegat Anselm Turmeda (1355-1427), referint-se a Palma, en aquell moment "Mallorca" , la ciutat de Mallorca : "FILL, VULLES USAR LLEIALTAT; E CAN POTS ENTE'N EN BONDAT; AMA LA HONOR DE TA CIUTAT; E DE TA TERRA". Climent




«Anterior   1 2 3 ... 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb