Climent Picornell

ORACIÓ A SANT ANTONI. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Gener, 2006 22:12




ORACIÓ A SANT ANTONI.
Climent Picornell

Ja hi tornam a ser. Sant Antoni de Viana, els foguerons i les devocions al sant de la pagesia. Vaig aprendre una oració per passar a Sant Antoni. La recitava el qui fou l'home més vell del món, el menorquí Joan Riudavets, que morí als 116 anys.Joan Riudavets havia nascut al Migjorn Gran de l'illa de Menorca el 15 de Desembre de 1889.La va contar a en Cosme Aguiló que l'entrevistava demanant-li noms d'ocells per a la seva tesi doctoral.  L'amo en Joan l'havia apresa de sa mare, que a la vegada l'havia apresa per espantar el gran temor que se tenia a la malatia coneguda com el "foc de Sant Antoni".

Sant Antoni, amic de Déu,

confessor tot poderós,

sa meva ànima encoman

a Déu i a vós,

que mos guardeu d’aquell foc,

tan rigorós

i d’aquella espira,

que va de nits

i va de dia.

Sant Antoni voldrà veure

la gran virtut:

als malalts donau salut

i pa al matrimoni.

Oh gloriós sant Antoni!,

guardau-mos d’aquell foc

i del dimoni.


Ahir vespre ja rodolava, cansat, pels foguerons del meu poble i me n'anava a jeure quan en Joan Nigorra m'enflocà :

CLIMENT TE DIC BONA NIT,
SOLS NO T'HAS DEIXAT NI VEURE,
O ÉS QUE NO T'HAN DONAT BEURE,
O ÉS QUE HAS VENGUT MAL SOFRIT.

(Tenia tota sa raó...)

(IMATGE : D. HOKNEY , "Retrat de sa mare" )

"TOMEU L'AMO" A SA POBLA. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2006 12:59

En Tomeu "L'amo" em fa arribar la notícia de la seva exposició a Sa Pobla. S'obri el dia 14 a Can Planes a les 20 hores.
Al web de l'Ajuntament de Sa Pobla ve anomenada com "EL MAC". En Tomeu em fa arribar uns papers seus que ara penjaré al bloc.

 

                                                CRÒNICA D´UN MOSSATGE

Tot plegat va començar ara fa uns 12.000.000.000 d’anys. D’aleshores ençà, els àtoms han anat recombinant-se per formar estels, planetes i fins i tot persones. La petita crònica artística d’en Tomeu l´amo comença un horabaixa d’estiu a la vora del mar.

 

Estava cercant crancs amb l’aigua als genolls sense adonar-me que l’espectacle ja havia començat. De cop, en aixecar el cap, aquella visió de les muntanyes que s’encenien amb el taronja i púrpura de l’horabaixa em va encisar. Deix el poal i correntsos les cames em dugueren cap a la papereria més propera. Amb uns retoladors vaig fer un quadret, que encara conserv. Naturalment no vaig poder captar aquella llum que per moments em fugia, però, en canvi, per a mi, aquell fet va representar un gran descobriment. La natura no només m’oferia els plaers diaris de l’aire i l’aigua neta, dels esparralls, escórpores, verderols, nacres i llops, sinó que, a més, em reservava plaers indescriptibles.

 

Anys després he sabut que aquella mirada fou la causa que quedàs infectat amb el virus VIH(1). Aquest s’havia anat escampant per tot el cos, començant pels ulls, després afectà el braç i darrerament una mica el cervell. Anys més tard d’aquella mirada, després de grans dificultats, d’una dramàtica lluita entre la disciplina i la llibertat, vaig mostrar els primers resultats. Paisatges(3), Natures vives, Cap a l’abstracció, Primeres notes registrals, Figuració gestual(2)... obres realitzades a Pollença i a l’habitatge-estudi de la plaça de toros, al carrer Lleó. Cap a l’any 1985 em trasllat a la tranquil·la Vall de Can Muscaroles, a una caseta que vaig restaurar. D’aquella època són les sèries Noctilucoformes, Endomòrfica, Transpaisatges, Ruoformes i Demonològica(4). Foren episodis de gran activitat sísmica, en què el braç actuava com agulla enregistradora.

 

El 1989 m’establesc a Sa Pobla, a un pis del carrer  Ramon Llull. Al porxo, habilitat com estudi, nasqueren les sèries del Viatge a Albopàs(5), Talassoformes i Marjaloformes(6), Col·lages(8), Llibre de màcules, La Penúltima Platja (pintura), Barcelona-Ciutat zona perimetral(7), Màcules japòniques, Necrogènesi (pintura), Els Primers rostolls, la sèrie Gaia(11) i altres temes. També vaig publicar un projecte de transformació del Mur de Berlín(9).

 

A l’any 1993, amb gran precarietat de mitjans, em refugii a Can Virell, a la Colònia de Sant Pere. Una casa de fora vila, esbucada, que vaig tapar i acabar-ne les parets quan ja hi romania. Veia sortir la lluna per dins els blocs de la paret. El bany tenia 24.000 m2. Record que un dematí em despertà un dragó quan em caigué damunt el front. Quan plovia hi havia una simfonia de caceroles... Allà vaig redescobrir  i celebrar que un dia l’aigua pogués sortir per un grifó i que, en pitjar un botó, s’encengués la llum. Però la màgia d’aquell lloc em seduïa i encara em carrega diàriament les bateries per seguir treballant.  El que un temps era casa es convertí  en estudi i en un petit espai on hi vivien els animals encara hi sobrevisc. Allà varen sorgir els Regrains(10) (registres gràfics informals: regrains blancs, blaus, negres, grisos i nocturnals), després vengueren les Màcules P, les Ones I, Ones I-F, Ones F, Rostolls O, Ectoplasmes, Encontres a la vora del riu(12), Figuració poètica, les sèries ROT´S (R,T), Rot´s làmics, Mes 100 taques, Mes paisatges, Formes làmiques, Marginàlia, Bashôs, Signes de celiterra, el So d’una mà, Casualitat o ordre còsmic, Shih-t´aos(13) etc. També vaig continuar el projecte de la Penúltima Platja, que amb el temps ha esdevingut La Penúltima Platja i el Llapis del temps, així com alguns projectes i instal·lacions. En col·laboració amb el músic Antoni Caimari editàrem una música col·lage titulada Viatge a Albopàs(14) i estam a punt de presentar un DVD anomenat La mirada interior(15).

 

Després de més de quaranta anys d’esser portador del virus VIH encara no he après el mossatge de pintar ni  d’esculpir. Som incapaç de pintar el que pens. perquè el pinzell i el braç actuen pel seu compte. Som incapaç de pegar cops amb una escàrpera a una pedra, o martellades a un ferro. Després de tants anys encara no he passat el mossatge, encara no sé manejar les eines, encara estic aprenent a mirar. A més, tenc al·lèrgia al mètode i a la  disciplina, només he cultivat la tàctica de tornar a començar cada dia, una altra vegada per primera vegada, de procurar mantenir les cordes afinades i els parietals oberts amb els salabres de capturar imatges. Han passat molts anys des d’aquella mirada on tot va començar i que encara enyor, però ara que amb el temps els ulls se’m tornen vells, ja s’embadaleixen amb qualsevol cosa. La vista ja se me'n va darrera una retxa, darrera mitja taca o un bocí de desjecte, cap allà on sospiti que s’hi pugui allotjar una mica d’harmonia.

.

A dia d’avui, gener del 2006, les meves mans de comare han ajudat a néixer 2211 pintures i  620  éssers tridimensionals. Per a demà no tenc res  pensat, és ma forma de treballar.

.

Tomeu l´amo,   aprenent de mosset.

(www.tomeulamo.com)


 

L’OBJECTE-CRISÀLIDE I LA MIRADA METAMÒRFICA

 

 

El meu mestre em contà que un dia un home va deixar feina, casa i família per anar a cercar un gran tresor. Després de molts anys de córrer pel món tornà amb les mans buides, però en entrar pel portal de ca seva va descobrir que el tresor el duia a dins. Fa temps que es van descobrint nous mons, però tots són aquí.

Fa un grapat d’anys tenia aparaulat un projecte en el Palau Solleric en què hi col·laborava el fotògraf Joan Ramon Bonet. En comentar-me que fou amic personal de Joan Miró, vaig aprofitar per fer-li una pregunta que feia molts d’anys que em voltava els parietals. Què opinava de l’afirmació de Joan Prats, quan va dir que si Miró agafava una pedra es convertia en un “Miró”. Joan Ramon em contestà que Miró ja triava objectes amb els quals ell s’hi identificava, que en certa manera ja eren una mica mironians. Aquesta opinió -que sempre agrairé-, juntament amb el coneixement del que fan les larves dels tricòpters, va ajudar-me a posar una mica de llum a una activitat que ja feia anys que anava practicant sense saber molt bé el perquè. Es tractava de la curolla de replegar desjectes que cridaven força la meva  atenció.

-I les larves dels tricòpters?

Ah, sí, perdonau. Les larves dels tricòpters són uns éssers que en la seva joventut, mentre creixen i es transformen en adults, els agrada recollir petits objectes, bocins de copinyes, fustes, pedres, etc., que van col·locant al seu voltant fins a formar un embolcall o càpsula que s’adapta amb prou exactitud al cos del seu propietari.

Tots els éssers animats i inanimats cerquen desesperadament trobar el seu lloc i el seu silenci i quan ho aconsegueixen descarreguen una estranya radiació. Tal vegada sigui l’hora de retornar les deixalles al remitent, reciclades com objectes útils i valuosos, amb propietats màgiques per transmutar l’esperit.

El meu lloc és can Virell, una finca a solixent, entre els serrals i l’escuma, quatre mates ventureres, un ametller florit, set orquídies al corral i un moix que nom Van-coc que només em fa cas quan té gana. Aquí, apartat del món i de la bolla, mentre estic aprenent a freqüentar els silencis de qualitat on hi pernocten les formes i les paraules, he anat confitant la teoria de l’objecte-crisàlide.

Els objectes, una vegada perduda la seva màscara superficial d’utilitat, esdevenen desjectes, posant al descobert la seva vertadera essència. Aleshores poden passar dues coses. La primera, que descansin a la seva última platja i, poc a poc, retornin a la terra. La segona esdevé quan després de rodolar pel món i les circumstàncies es produeix l’encontre entre desjecte  i autor. Davant una mirada metamòrfica el desjecte es pot transformar en objecte-crisàlide, després podrà passar per les mans de comare i, finalment, la intel·ligent i sensible mirada de l’espectador donarà l’obra per acabada. La mirada pot transformar allò observat, i l’obra, una vegada acabada, pot transformar el seu autor. Però, mentre això es produeix, esdevenen els moments més emotius de tot el procés: el diàleg entre l’home i la matèria, quan l’embat de les muses ens acarona i ens transporta cap a llocs desconeguts.

El projecte La Penúltima Platja i el Llapis del Temps no és només una arqueologia del present o un elogi del desjecte, pretén anar més enllà. És una passa enrere pel camí del coneixement i de la transformació de la realitat interior a través del diàleg amb la natura que ens envolta.

Per acabar vull dir que aquest projecte no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració de la calor del sol, de l’aroma de la terra i dels objectes-desjectes dibuixats per l’aigua i el llapis del temps. A tots ells, a les persones responsables del museu i a tots els que han ajudat a fer possible aquesta exposició, la meva gratitud.

Per totes les meves relacions                                                                          

 Tomeu l´amo.





PRESENTACIÓ de "Mallorca, els aucells i el seu entorn". Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Gener, 2006 10:33


Presentació de "Mallorca, els aucells i el seu entorn"

Gracià Sanchez, l'editor de "EL GALL EDITOR", convoca a la presentació del llibre de gran format, "Mallorca, els aucell i el seu entorn" amb fotografies de LLORENÇ LLOBERA i textos de FRANCESC LILLO.

Divendres dia 13 a les 20 hores a la "TAFONA DE CAN REIET" a Pollença ( a dues passes del Convent). Hi intervindran els autors, l'editor i un servidor, al qual li demanaren el pròleg del llibre, que seguidament penjaré al bloc.


 

Mallorca, els aucells i el seu entorn

de Llorenç Llobera i Francesc Lillo. (EL GALL EDITOR)

 

Una baula més pel coneixement i la salvaguarda del nostre patrimoni.

 

            Climent Picornell*

 

El llibre que començaràs ben prest, lector, és una petita joia d’aquestes que la vida –“que no fa massa regals” com deia un poeta- et posa un bon dia a les mans. Mallorca, els aucells i el seu entorn és una peça confegida a mitges, un brodat amb els traus lligats per les fotografies d’en Llorenç Llobera i els textos d’en Francesc Lillo. És aquesta una obra que s’insereix dins un corrent, al qual no són aliens els autors, un vessant de la ciència que observa, descriu i sistematitza la natura, i aquí en particular, els escenaris biogeogràfics de les nostres illes i el de Mallorca en concret. És una via que beu de la moderna recerca, però també, del  nou sentit de la divulgació i la interpretació del  patrimoni natural, i que genera el gran moviment de l’educació ambiental a les societats contemporànies. Un corrent, no ho hem d’oblidar, que és primigèniament i sobretot,  a favor i en defensa del medi ambient.

Record a ca meva, essent un al.lot, algunes obres, en podríem dir primerenques, d’aquesta camada. Una amb especial delectació :  “El medio y la vida en las Baleares” (1964) de Guillem Colom.  Fou, per a mi,  com un pioner dels manuals, com un inici dels materials de divulgació científica,  acompanyada  d’un excel·lent material il.lustratiu -com en l’obra que ara presentam- , però amb elements diferents : era, el cas de l’obra de G. Colom, il.lustrat amb els dibuixos de paisatges, flora i fauna, fets de la seva pròpia mà amb singular destresa artística. No hi havia arribat el color, encara, conquesta de les modernes tipografies. Color per a tothom, vull dir. Perquè color ja n’hi havia, i en canvi, pocs el podien conèixer. N’hi havia, per exemple,  en les làmines que Cristòfol Vilella, havia dibuixat, recollit i enviat al laboratori del rei el segle XVIII  - ho podem veure ara a “Naturaleza de las Baleares”(1766), publicat per J. de Olañeta l’any 1999-  un magnífic exemple, elitista si tan es vol,  d’aquesta hermosa simbiosi entre il.lustració i text que arriba a conformar-se en les ciències naturals. No vull dir amb això que les imatges siguin indispensables, de fet un dels nostres grans naturalistes del segle XIX, F. Barceló i Combis té obres interessants sense il.lustrar. Però,  esdevé un material diferent. No seria el mateix, per exemple, el  “Die Balearen”, de l’Arxiduc, sense la força que s’hi acumula per mor dels seus gravats, en negre i color. I, ja en la modernitat,  el veure les coses, se fa de cada pic més “conditio sine qua non” del bon quefer dels naturalistes, siguin zoòlegs, botànics, ecòlegs o geògrafs. I això es pot veure ja en els materials que s’han anat publicant més recentment i que apel.len constantment a la fotografia i al dibuix com a matèria explicativa i de recolzament del text. Des de la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè als excel.lents manuals, divulgatius,  de coneixement de la Naturalesa, que començà amb “Les plantes de les Balears” Antoni Bonner i el seguiren el dels ocells de Joan Mayol i els dels mamífers d’en Josep Antoni Alcover, fins, fa poc, el dels insectes de Balears amb dibuixos acurats de Xavier Canyelles, com a mostra d’una nova fornada d’il.lustradors de natura com Aina Bonner o Vicenç Sastre. O els més recents “Quaderns de Natura de les Balears” amb obres sobre la posidònia, els cetacis, les falgueres, el litoral o les papallones, aquest darrer de Guillem Pons.  Tot passant, és cert i no ho hem d’oblidar, pels textos de Fauna endèmica o d’Orquídies de les Balears; els diferents anuaris del GOB, els treballs de la Societat d’Història Natural de Balears; sense deixar de fer esment a les obres majors o pioneres com l’“Història Natural dels Països Catalans” en les quals, per necessitats editorials i de mercat, aquesta relació entre text i il.lustració esdevé un tot entrellaçat, i marca ja el que serà una constant en l’apropament al medi natural de les illes Balears : el recolzament entre una bona textualitat científica i una magnifica il.lustració.


            Retornant al meu comentari inicial  volia significar que el text que ara presentam – Mallorca, els aucells i el seu entorn - i els seus autors – Llorenç Llobera i Francesc Lillo- no són gens aliens a aquests corrents; a l’inrevés, en són uns excel.lents exponents. Ho torn a repetir, no és pot entendre la seva obra sense el desenvolupament de la moderna investigació, de les aportacions de la Universitat de les Illes Balears, en les seves vessant biològiques  -cal citar aquí l’ “Herbari virtual”-, com tampoc s’han d’oblidar les publicacions de l’ Institut d’Estudis Baleàrics, ni les  de la Societat d’Història Natural, ni, tampoc a un altra nivell,   les d’associacions per a la defensa de la naturalesa  o les pràctiques guies de passeig i interpretació que han proliferat darrerament. I no em referesc, únicament, als continguts textuals, sinó  que, en el que fa referència a les il·lustracions passa una cosa semblant. La progressiva evolució de la fotografia de natura a les illes Balears és una altra de les parts consubstancials a aquest procés. Una fotografia que de cada pic és fa més tècnica i acurada i que dona com a resultat un important conjunt de fotògrafs de natura, especialistes en el seu tema i amb un bon bagatge tècnic i artístic. L’Associació de Fotògrafs i Filmadors de les illes Balears (AFONIB) és un exemple del que dic, una associació on hi són des de M.A Dora, S. Torrens, J. Jurado,  G.Salvà, B. Perelló i, també,  Llorenç Llobera.

            El discurs anterior ve a compte perquè Mallorca, els aucells i el seu entorn, per a un servidor, quedaria emmarcat dins aquesta correntia o mar de confluències. Basta llegir la bibliografia citada o la llista d’agraïments, per veure que les cites i arguments d’autoritat tenen les procedències que he esmentat o que els ulls que han revisat el textos li donen encara més solvència, si cal. I ara que som aquí, al tema dels agraïments esmentats pels autors, voldria subrejar-ne un : el del fotògraf Climent Picornell (1956-2003); al qual, tan els autors com aquest prologuista, li tenen un especial reconeixement, pels seus coneixements, pel seu coratge, pel seu treball fotogràfic i pel seu altíssim sentit de l’amistat i de l’amor per la natura. El llibre li és dedicat.

            Mallorca, els aucells i el seu entorn és una obra que està estructurada seguint un ordre d’escenaris, o d’entorns,  successius : les zones humides (S’Albufera, S’Albufereta i Es Salobrar), el Pla de Mallorca, la Serra de Tramuntana i la Costa mallorquina. És ben patent la seva vocació de dibuixar aquests espais ben mediterranis, on la natura ha estat tan sotmesa als vents de la humanització històrica dels seus paisatges. Des dels aprofitaments forestals, les pastures abusives, fins a l’horta i el secà agrícoles, llocs que ens recorden tan la fatiga edàfica com la vocació d’incendi de pinars i  garrigues, així com la fauna en retirada i l’urbanització desaforada induïda per un model economico-turístic gens planificat, i que, com a paradoxa,  és atret pel sol, les platges i els paisatges. En cada un d’aquests paisatges, però i  encara,  la natura hi roman i hi permaneix. Francesc Lillo s’encarrega de presentar-nos-ho, amb paraules que fugen de la simple descripció rònega o excessivament acadèmica –que aquesta també hi és- sinó que hi fa entrar la seva configuració personal i, si tan es vol, sentimental, d’aquest espais;  vegeu : “La remor del canyet, els moviments ondulants de la bova i la suggeridora tendresa dels créixens”. Aquesta prosa ens serveix, en aquest cas per S’Albufera, com ho farà amb els altres ecosistemes, per introduir-nos en el que serà després el gruix del territori esmentat. Ho remarc perquè el llibre, fabricat a base d’una introducció genèrica per cada un dels escenaris esmentats i seguit d’uns comentaris a les il.lustracions, s’agraeix que tengui aquest toc elegant i personal que l’ hi transmet en Francesc Lillo.

            Les imatges d’en Llorenç Llobera forneixen l’espina dorsal de Mallorca, els aucells i el seu entorn. Són el “Deus ex machina” sobre el qual ha esdevengut el procés del qual parlam, la simbiosi entre text i il.lustració. I si bé és ver que també hi ha retrats de bolets, de flora endèmica, d’insectes o de paisatges, els ocells són els grans protagonistes de l’obra. Des del més senzills d’observar, posem per cas els busquerets de capell, fins a les rareses com el busqueret de batzer; des de la vestimenta quasi tropical dels abellerols fins a les grisors apagades de les cucullades o l’endolament de les mèl.leres, que tenen però, colors apart, altres virtuts: els mel.lerots les seves tonades o les cucullades que s’aparellen volant, diuen. Llorenç Llobera demostra la seva vena de fotògraf amb escreix i amb soltura, per molts de motius. Domina la màquina de retratar, enquadra bé i demostra el do que ha de tenir el bon fotògraf de natura. Com he dit altres vegades, els fotògrafs naturalistes es graduen quan retraten correctament ocells; per la seva dificultat tècnica i per la paciència que du aparellat el fotografiar bé éssers tan bellugadissos.



            La confluència dels dos autors, per una part la força i el color de les imatges d’en Llorenç Llobera i per l’altra els textos i comentaris de Francesc Lillo, que demostra la seva vena geogràfica, pel poder de les seves descripcions i les síntesis adequades dels paisatges, conformen una obra molt interessant, com deia al principi, una d’aquestes alegries que la vida ens regala. De totes les maneres, no vull acabar, ni dec, sense el que també és necessari dir. No forma part de cap ritual, però ja ho pareix, a la Mallorca actual. Quan ens toca parlar de natura a les nostres illes ens hi apareix –ja ens ho recorden els autors-  que  “la destrucció del territori ha esdevengut un afer vergonyós en la nostra història recent”. I cal fer-ho con ho fan ells amb un afany que pot semblar  regeneracionista, o redentorista, si és vol, però sempre amb esperit aplicat, com els bons naturalistes : publicitant la riquesa dels colors, dels sons, la diversitat dels llocs i la  dels hàbitats d’aquesta nostra Mallorca, tan malmenada. La història del coneixement de la natura en aquests temps  va lligada, per mor de la seva agressió constant, a la història  de la seva defensa i la seva protecció. Un camí en ziga-zaga, amb retrocessos i avenços, amb contrapunts. Des de la fundació d’entitats conservacionistes, a la invasió per a la conservació d’espais naturals com Sa Dragonera, tot passant per l’aprovació de Lleis com la de la protecció d’espais naturals o la fallida de l’implantació de taxes o imposts ecològics. Tot ens dibuixa una contorsionada història recent de la protecció del nostre medi ambient. Avui, fins i tot, la natura ha estat incorporada per alguns de forma hipòcrita i insostenible com una variable estimuladora del turisme, lluny de la defensa, que per ells mateixos es mereixen, els nostres valors ambientals. De totes les maneres, Mallorca, els aucells i el seu entorn, ja forma part dels elements que ajuden a confirmar aquell aforisme tan conegut que sentencia : “s’estima el que es coneix”. Vet ací una altra de les utilitats de l’obra d’en Llorenç Llobera i en Francesc Lillo, estendre el coneixement del nostre patrimoni natural i, de retruc, bastir un altre fonament per a la seva salvaguarda. Així sia.

_________________________________________________________________

(*)Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.



tres ( 3 ) "HAIKAIS" MALGARBATS MÉS. Climent Picornell / Guillem Mudoy.

jcmllonja | 06 Gener, 2006 12:46

 

tres (3)  “HAI-KAIS MALGARBATS"

 

Text :  Climent  Picornell

Il.lustracions : Guillem Mudoy.

 

El teu cos i el teu cap desbocats,

genets d’un cavall amb massa seny.

El gust d’un infant esbucant castells.

 

( Sèrie : El pas del temps;  any i propòsits nous )


 

 

Alenes en silenci.

Tot és en calma.

La natura treballa.

 

(Sèrie : Haikais sobre el que sigui )

 

Una rialla fresca, de matinada,

els plors del nin dels veïnats.

La mesura de les coses és la justa.

 

(Sèrie : Haikais casolans )


L'AMABILITAT DELS MALLORQUINS ( O NO). Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2006 23:26

L’amabilitat dels mallorquins.

Climent Picornell

 

            És aquest un tema recurrent que fa part de dues variables. Una, si els mallorquins, per caràcter, som amables, aquesta part rau dins la discussió de com som els mallorquins i les regles de la psicologia social; i dues, si amb els turistes ho hauríem de ser, amables, perquè convé. Convé evidentment als qui viuen del turisme. I els empresaris hotelers mantenen, per una regla de tres excessivament ràpida, que a Mallorca tothom hi viu, ergo, hem de ser amables amb els turistes. És un tema molt discutible.

            Fa poc va ser elegit Alvaro Middelmann nou president del Foment del Turisme de Mallorca, entitat que l’any 2005 va fer 100 anys – Antoni Vives hi ha fet la seva excel·lent tesi doctoral, un servidor va ser al tribunal, publicada pulcrament per la Fundació que comprà el barco del Rei- i entre les seves primeres declaracions feia partida una al·lusió a que els mallorquins hauríem de ser més amables amb els turistes; recuperar la tradicional “hospitalitat” dels mallorquins, recuperar campanyes com les de “Un turista, un amigo”. Succeïa Middelmann –alt executiu de la companyia aèria alemanya “AIR BERLIN”- a Miquel Vicens, anterior president del Foment i polèmic hoteler qui en l’acte del  seu Centenari va fer seure a Pedro J. Ramírez a la mesa presidencial, com exculpació, deia, del lleig que li havien fet uns mallorquins, poc amables he de suposar,  que volien anar a nedar a la piscina pública que ell ha privatitzat; l’acompanyava la seva dona Àgata Ruiz de la Prada, la qual en una entrevista concedida a Maties Vallés, del Diario de Mallorca,  declarava que ells havien ajudat molt al president Matas i ens lliurarien d’alguns mallorquins, supòs que poc amables, com l’editor Pere Serra. Les declaracions de Middelmann van ser contestades al Diari de Balears, per un article de Llorenç Capellà, qui recomanava a Middelmann que l’amabilitat començàs per ell mateix, home, segons diuen, de caràcter adust, autoritari i poc amable.

            Aquest tema, el de les relacions entre els visitants ( turistes) i els residents ( en aquest cas, mallorquins –que hauríem de discutir qui són els mallorquins avui, ho deixarem en que “mallorquí ho és, qui ho vol ser”-), és un bloc molt estudiat en la Sociologia i l’Antropologia del Turisme. A un servidor és un tema que acadèmicament li ha interessat molt, començant pel famosíssim text, ja un clàssic, “Tourism : Host and Guests”, “Turisme : amfitrions i convidats”. D’això van  els articles que segueix al bloc.


UN TURISTA, UN AMIC ?

Climent Picornell

La veritat és que ja fa anys que vaig manifestar la meva mania al lema propagandístic “un turista, un amigo”. Ara torna, i, fins i tot, l’he vist en català, tot sigui per aquest neo-bilingüisme de sempre. La cosa va de millorar la imatge social del turisme, per això la Conselleria de Turisme del Govern de les illes Balears, ha encetat una campanya que inclourà cartells amb gent d’aquí que riu i està satisfeta, juntament amb turistes, que també riuen i estan satisfets, i tothom riu i està satisfet. És una campanya publicitària, ja ho sé i ho comprenc, com “OMO lava más blanco” i no cal anar a cercar el forat del moix. Vull dir que entenc que la propaganda voreja les veritats i no cal parlar-ne més. Però si el que pretén la campanya és sensibilitzar a la població autòctona del paper fonamental del turisme a les Balears, el lema “un turista, un amic” té un cert toc de ridícul. “Un turista, un amic”, no valdria més ser francs : “un turista, un euro”. Més que un amic, un personatge al qual li treim el suc. Perquè si a les illes hi venen deu milions de turistes, són deu milions d’amics i un, com més amics té, més feliç. Un servidor en té pocs d’amics, però bons, i tal vegada un parell de milions més, me serien com a sobrats.

Hi va haver un temps, ja llunyà, en que es pensava que el turisme només duia beneficis : “La indústria neta”, hi havia alguns manuals que l’anomenaven així. Poc a poc es va anar sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats. Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a l’estadi d’identificar aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per mirar de reduir-los ( no d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir convertir l’activitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme (“no tirarem pedres sobre la nostra teulada”) fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.

Un turista, un amic ? Tots ? Aquells que beuen com a xots al Balneari 6, també ? Els dels Biergarden ? Els turistes prepotents, picapedrers de Frankfurt o torners d’Hamburg, que creuen que els mallorquins som els seus criats ? Els que creuen que són a un “lander” colonitzat, un tros de terra alemana i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els permetrien, i ells no gosarien fer ? Els camorristes de Magaluf i la seva “Happy hour” ? Els de les festes insoportables damunt les platges de Formentera ? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme, empresaris del turisme, de l’oferta complementària, residents, tota aquesta sèrie de relacions és una de les trames d’estudi del fet turístics. I a Mallorca, no som tan diferents com a altres llocs. Les relacions entre treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que dona propina ( encara en donen ?) i un que l’ha d’agraïr...El límit entre un servei ben fet, amb el somriure corresponent –que entra en el manual de bones pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres precises, per més d’un “imprecises”,  de la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o de l’agricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes, els consumidors d’aliments o els col-lecionistes de monedes. S’ha de confondre el servei ben fet, amb el riure i l’amistat, perquè un hi cobra o hi viu ?

La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i vé de lluny. Molts sociòlegs, seguint al pioner Cohen, ens demostraren que en un estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i residents, sóm més sincers perque la distància social entre uns i altres és major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa és va ajustant i als destins turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma unanime al turisme com el mannà, sinò que molts d’ells hi veuen la causa principal del seus mals, de quasi tots ( a això es diu el model “Irridex”).

Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el turisme que provocà l’enfrontament per mor de l’ecotaxa entre el “Pacte de Progrés” ( PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte d’esquerres) i els nous governants d’ara ( Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li diuen “Pacte de retrocés”) fou el maniqueisme aplicat a l’anàlisi turística. El si o el no, el bo o el dolent, res de matitzacions, qualsevol proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a que el turisme, tot el que prové del turisme, sense matitzacions, és bo. Ha de ser bo i no hi ha, tanpoc, adjectius intermitjos. Els turistes són els nostres amics, han de ser els nostres amics !

La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i soporta el fet turístic desde fa molts d’anys ha manifestat la seva pluralitat d’opinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes –una pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendren´s- i que tenen un fort grau de coincidència : hi ha gent que diu que el turisme es bo o és dolent amb matitzacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual la puguin fer combregar a cop d’eslogan publicitari : “Un turista, un amic, t’he dit !”. Així amb to autoritari. Per algun sectors socials un turista serà un amic, per molts d’ells perquè els hi convé, no hem de fotre faves ! Però per algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca : de l’excés de ciment i de la perdua del sentit social, i voldrien que no en venguessin pus de turistes. Molts d’altres seran conscients de la importància del turisme, però,  als amics ja els triaran ells.

El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus amics, una espècie d’astronautes carregats de doblers i bikini posat, quan aquí no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat moltes coses a les illes Balears, desde llavors, per fer-nos creure, ara,  que no hi ha temps que no torn, els amics inclosos.



GEOGRAFIES FABULOSES : "LA CARTOGRAFIA DE L'INFERN". Climent Picornell

jcmllonja | 31 Desembre, 2005 18:12

GEOGRAFIES FABULOSES : "La cartografia de l'Infern"

No fa gaire, el Círculo de Lectores, presentava als mitjans de comunicació, una nova edició de La Divina Comèdia del DANT, amb il.lustracions del mallorquí Miquel BARCELÓ. En aquest mateix acte de presentació, en BARCELÒ declarava que es proposava, tot seguint les indicacions del poeta " fer el gran mapa de l’Infern, com a projecció contra tots els mals, moment culminal de la Divina Comèdia". Si vos he de ser franc, més que escarrufar-me per aquesta proposta, em vaig re-emprenyar amb els qui tant em turmentaren, quan era un nin petit, amb les seves històries infernals. La meva teràpia fou, ja de més grandet, transformar el terror amb una certa dosi humor. Mitja pell i mala mescla. 

(Miquel Barceló)

La paraula mapa, usada per Barceló, em llançà, de totes-totes a les meves especulacions sobre la història de la cartografia. Encara que, l’intent d’una cartografia de l’infern, em feu recordar, també, el meu interès latent, per les Geografies Fabuloses. Així com, per una altra part, reobriren la meva enveja per una professora d’Oxford, experta en Teratologia Cartogràfica, una feina ben divertida. Aquesta bona senyora s´ha fet especialista en els monstres que solquen els mapes antics, aquelles bestiotes, marítimes en gran part, que poblaven els mars ignots. I, per una altra banda, s’afermà la meva devoció per Llucià de Samòsata, un escriptor clàssic, un dels primers descreguts que no s’empassolaven res de res, de les fabulacions i mentides contades pels primitius viatgers, segurament hagués fet el mateix amb les descripcions sobre els inferns, ni que fossin les del DANT. Fruit de la seva conya, maquinà la invenció de llocs i pobles que descrivia amb gran precisió. Així, per exemple, el cas del "aparietenencs" -no els confongueu amb els "artanencs"- que eren transparents i es reproduïen per la seva suor; tot plegat, ciutadans d’un país, semblant a l’habitat per les ànimes en pena. Un sublloc de la terra dels morts.

La invenció de les geografies fantasioses infernals per part dels cristians, fou un instrument més de la por com element de sometiment. No oblidem, que la terra dels morts, pels cristians, és un lloc simètric, on hi habiten, a una part els bons i a l’altra els dolents. Cel i Infern, amb el parèntesi del Purgatori i les indefinicions dels territori dels Llimbs -que ara volen eliminar-, dibuixen els trets d’aquesta geografia de la qual, el DANT en va ser hereu i tansmisor. Per molt que Virgili li fes de guia pels seus cercles i fossats, on hi trobà molts de veins i coneguts seus de la contrada italiana on visqué, cremant eternament (hauríem de dir que ell els hi situà, hem d’anar clars, dolentot que era).

Així, s’esdevé el costum de situar l’Infern en els fons de la Terra. Tan els judeo-cristians, com els musulmans, com en la mitologia greco-llatina, el regne d’Hades, l’Avern, és un coval, pregó i gran. Com diu el Pare MARTIN DE ROA, que en començà la seva topografia, "ocupa oncemil leguas en su redondo y cuanto sea necesario para la muchedumbre de pecadores, que allí han de guardar perpetua carcelería" (no sé si avui ja hi cabrien dins aquestes "oncemil leguas"). Seguint aquestes endemeses hi ha molts de manuals, sobretot del temps de la Contrareforma, que es demanen on és l’Infern, com és, qui l’habita i quines són, com es diria avui en dia, les característiques del seu ecosistema. I no en parlem de les rondalles mallorquines. En "Pere Catorze" trobà l’infern, que tenia "sa boca dins un coval d’un barranc molt fondo i aborronador". O "Es jai de sa barraqueta" que dins una vall fonda destrià "sa boca d’una covota que feia fum i fum". Tanta sort que com ens fan notar els experts, la concepció religiosa i aparatosa de l’Infern, és distorsionada per la vena popular.

Ja podeu imaginar com són les seves descripcions : entre l’horror i la comicitat, les ganes de fer por i la barra dels predicadors. Àngels caiguts, dimonis, sofre, foc, configuren l’escenografia apocalíptica que ens feu patir tant. Començant pel dimoni. HIPOLITA DE JESUS Y ROCABERTY, en el segle XVII, en fa la millor descripció: "Es tan feo, que si una persona le viese, sólo de su fea vista moriria luego subitamente". Monges i frares vidents, sobretot durant el Barroc, fan relacions detalladíssimes del lloc infernal –que, tal volta, serien d’interès per al pintors- incloent-hi els condemnats : "unos estan colgados de los pies, y abajo, por las narices y boca, les estan dando terrible ahumada. A otros les estan empringando y azotando. A otros asando. A otros ahorcan. A otros atan de pies y manos, y con argollas a las gargantas los echan en unas mazmorras oscuras" ( JUAN DE PALAFOX "Luz a los vivos y escarmiento en los muertos". Madrid. 1665). Aquest mateix PALAFOX hi identificà, clarament, en LUTER, el qual, naturalment, patia molt més que els altres.

Els predicadors "coremers" (quaresmers, hauria d’escriure) de la meva infantessa em feren imaginar l’olor inconcreta i feridora del sofre. Aquesta olor la vaig conèixer, realment, quan em tancaren dins un ensofrador d’albercocs. Era una broma pesada dels sequers -de fruita- d’altre temps, que et deixava sense alè i sense aire, era un pànic indescriptible que durava un segon, però que es perllonga en la memòria. Aquesta meva experiència, em fa díficil imaginar com es pot parlar en aquestes condicions. Però segons un expert jesuita, no podia ser un altre, qui es demana en quina llengua parlaran els condemnats, ens fa a saber : "...cadascù parlarà la seva, com en una casa en eterna confusió." I això –no entendre´s els uns als altres- formarà part del turment. Ni l’esperanto, ni l’anglès, ni qualsevol altra "lingua franca", pareixen dar-li remei. Ja ho sabeu: podrem, podreu, podran, patir en català i totes les seves modalitats.

Així van les fites d’aquesta geografia inventada, entre la insoportable tortura d’agrures més fortes que les de l’absenta i les de la fel ("...cibabo eos absinthio et potabo felle"), la definició de les clarors i foscors produits per les combustions, els clarobscurs, tan importants per aquestes escenografies ("...llum lletgissíma i tristíssima, mesclada amb fum de sofre, que sols bastarà, perquè els condemnats vegins les coses horribles i espantoses que hi ha") o la desesperança fatal que anunciava el DANT, amb l’indicador a l’entrada del recinte infernal (com en un parc temàtic actual) , el famós "Lasciate ogne speranza voi ch’intrate". Tot permet intuir que no seria debades per a la gent el fer una llegida a algunes guies i manuals d’aquestes geografies fantasioses, subapartat infernals; aquestes lectures els farien adquirir una part més amable, si es que en té, o més cómica, si es pot, dels territoris infernals i dels seus habitants. Recoman, entre altres, la "Geografía de la Eternidad" de n’Ana Martínez, la qual com molt bé recorda al seu text, tot citant un clàssic : "Oderunt peccare male formidine poena", alguna cosa així com: "la por del castig manté a retxa els dolents". O l’excel.lent treball : "La imatge de l’infern a la tradició literària catalana" de Catalina Valriu.

Tot i que, com ja és conegut, "avui el dimoni ja no fa por a ningú". En fi, tot rememorant el nostre escriptor, aquell que diu que "els únics paradisos són els perduts", avui els inferns, no fan por per després de la mort, avui els inferns es passen en vida i tenen unes cartografies molt detallades i une coordenades ben conegudes. No fa falta GPS.

Climent Picornell

DIES TRANQUILS DE NADAL ... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Desembre, 2005 11:44

Dies tranquils de Nadal ( “cada ovella al seu corral”)

Climent Picornell

Frissava d’arribar. Feia associacions, quasi involuntàries, amb textos i coses que invocassin tranquil·litat i sossec; la darrera “Quiet days in Clichy” ( Dies tranquils a Clichy), i no he tengut temps de res més, perquè només arribar sent una veu dins l’aiguavés de davant : “ Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Gerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.

Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Meià i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien taladrat, foradats a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Pens si qualque ebenista se’n faria un llepa-dits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà fins que me’n torni.

Si l’habitació de l’estudi mira cap al migjorn de l’illa de Mallorca, a la muntanya de Sant Salvador de Felanitx i a la Mola des Fangar ( que esper poder-hi pujar, ara que veig que la pressió popular farà obrir els camins públics a l’alemanyot que comprà l’enorme possessió), la foganya i la cuina miren el nostre corral. Aquest ens va rebre amb la seva vestimenta hivernal. Les darreres ventades han despullat l’enredadera que fa flors color de carabassa i que són les delícies culinàries de la tortuga, orfe, que trobàrem pel carrer. Això mateix ha fet la parra –que dugué el germà de ma mare quan, de jove, el destinaren de tinent de l’exèrcit a Lleida-. O el melicotoner que sortí, venturer, dels pinyols –de la casta “ baby gold”- que els al.lots escopien dins la terra, i que s’ha fet altíssim i ara, les seves fulles amb tonalitats groguenques donen el punt tardoral al jardí. Als magraners, amb les quatre magranes badades que hi han quedat penjades, els rupits i els ullets-de-bou hi troben encara qualque granet mollar.

El gessamí -que he de trasplantar i no me lleu mai- durant l’estiu es resisteix a fer flors i, en canvi ara en fa a les totes, no tan oloroses, però, com quan fa calor; just darrera, a la paret de pedra seca, la que mira el nord, han sortit ja, per dins les encletxes els capellets de teulada amb les seves fulles sucoses i transparents. Com a contrapunts, uns lliris rars amb els seus plàtans lletjos dedins, de les flors dels philodendrons –“costillas de Adán” deia sempre la padrina- o les cireretes de pastor o de betlem, ara no ho sé exactament –vermelles i lluentes- d’un ruscus salvatge que mon pare dugué del pinar d’En Simona i que sembrà com qui no ho vol, i en canvi ara l’he de tenir fermat amb filferro de lo gros que s’ha fet, amb uns espàrrecs de més de dos metres que li surten quan és hora. Un preber de cirereta, coent a matar, carregat de prebets verds i grocs, i un taronger nan que vaig treure a una rifa, amb el número 45 -mai havia tret res en ma vida-, va farcit de tarongetes llargarudes com a peres que es poden menjar amb la pell i tot.

Les fulles d’ombra eren dins un cossiol grandiós que vaig aclarir i en sortiren dotze de més petits; els garballons són de dàtils agafats per Artà, no n’he arrabassada cap d’aquestes palmeretes protegides i també les falgueres, tots es troben ara mateix en la seva millor època. Com els clavellers d’aire que, penjats a quatre bastons, tenen unes clavellines lleugerament lil.les. Com una anècdota, vaig sembrar una xirimoia a un racó, prop del cossi que fa de recipient a un irrisori aqüeducte “andalusí” per on hi faig córrer l’aigua, ajudada per unes canaletes d’un molí de Sa Pobla que em regalà en Toni Socies “Moret” –tot va ara ple de fullaraca seca-, la xirimoia, deia, s’ha fet altíssima i verda a voler, enguany l’hi he comptat vuit xirimoies, que ara són com olives, encara.

Tot aquest caliportal, s’ha entremesclat amb un taronger, agre, que ha rebrotat de baix –quasi d’en terra- de la soca d’una llimonera que s’havia estès com un paraigües gegant i que la neu i la ventada d’ara fa un any la m’escuixaren, es desballestà dels seus garrots que l’estalonaven i morí, tota menys una branca; se veu, però, que com era empeltada damunt un peu de taronger bord, ara aquest ha crescut i va ple de taronges. Les hi deixaré, donen color i vida al corral i veig que a les rates –habitants insolents de les parets velles, més que centenàries, del jardí- els agraden, malgrat la seva amargor.

Avui he arrabassat les alfabegueres, però n’he deixat una, la que me regala cada any en Joan “Petrer”, vull que aguanti, amb les seves quatre fulles esparses, fins l’endemà de cap d’any, així l’hauré tenguda mig any just, fent la seva feina : perfumant quan la tocaves. Esperaré per Sant Antoni per podar les parres i les bouganvílies i per ordenar les restes d’àmfores romanes, esteses damunt un pedrís, un tractor acabà de triturar-les quan llaurava per sembrar faves a un sementer aturonat, cap a la part de Montuïri.

Damunt el lledoner s’hi colguen els coloms quan comença a fosquejar, per paga ho fa tan prest a finals de desembre, però per Nadal, s’allarga el dia una passa de gall, una passa de pardal diuen a Catalunya. Les clívies mostren els seus fruits, arreplegats al capdamunt de les seves vares com a cireres color grana, i els cactus que me donaren a Ca na Blanc són ja com a bonsais, semblem arbres diminuts. La girgolera que me festeja la madona de Ses Gorfes ha tret quatre flors grogues esquifides, lo bo però són les seves fulles, no les flors.

Els moixos dels veïnats van a jeure dins la cova del Betlem, que he fet a un racó del corral, se veu que allà estan calentons damunt la pelussa. Ells també troben aquests dies tranquils, a Sant Joan.


"NO DIRECTION HOME" O LA TAXIDÈRMIA DE LA CONTRACULTURA. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2005 12:36

(La famosa "FONDA PEPE" de l'illa de Formentera )

 

"No direction home” o la taxidèrmia de la contracultura.

Climent Picornell

 

Som, amb els meus estudiants del “Practicum”, a Eivissa. Fa fred, vent i hi plou. És un plaer caminar per Dalt Vila sense encontrar ningú. Com ho és escoltar Enric Ribes parlant-nos dels noms de lloc de la Vila d’Eivissa i a Maurici Cuesta relatar-nos els pormenors dels viatgers de renom, forjadors del mite modern d’Eivissa. Reprenem, el vespre, davant un plat  de llenties a can Joan Cerdà, la història de l’arribada dels hippies a Formentera, als anys seixanta. Ell, que ho ha estudiat, ens mostra els informes de la Guàrdia  Civil -els signa els sargento Langa- relatant els costums d’aquells peluts (“...tienen por moda, juntarse las noches de luna llena...”). La conversa rodola cap a si, realment Bob Dylan va ser a Formentera, o si fou la cançó de Robert Fripp, de King Crimson, “Formentera Lady” qui posà l’illa en la ruta dels hippies americans. Les qüestions deriven cap a la pervivència i el significat de l’anomenada contracultura.

Va ser el 1968 que Theodore Roszak (que després s’enrollà amb el seu paradigma “Ecopsicològic) a "El Naixement d'una contracultura" pretenia donar cos teòric, o fer un resum -objectiu i poc neutral- dels fenòmens paraculturals –o subculturals, tal vegada- que havien nascut durants els anys 60. Anticapitalismes folklòrics, antimilitarismes diversos, neoespiritualismes rarencs, hedonismes a lloure (que incloïen el consum de drogues i l’alliberament sexual amb l'amor lliure com a estendard), anticonsumismes resistents cap a  l'agressió publicitària, ruptura amb les tesis educatives vigents ( què s'ha fet de Summerhill i l'antieducació?), una nova relació amb el medi-ambient ( i la por a les “primaveres silencioses”...) etc, etc, etc. Tots aquests fenòmens influïren, en tot o en part, en un canvi social a Occident. Si en un principi es pensava que aquests moviments resistencials i protestataris només afectaven els valors estètics, molt poc després es va veure que, en conjunt, eren una nova forma d'entendre la vida i que remodelaven, també, el sistema de valors en el seu conjunt, instaurant una nova ètica, camuflada darrera una nova estètica. Ja ho saben : "nul·la etica, sine estetica".

El Capitalisme, però, deglutí, fent tres o quatre rots agres, tot això; assimilà el que li convenia i llançà al pintoresquisme tot l'altre, no sense qualque mal de panxa. Pos un exemple : els hippies són ara com una secta diminuta, però el consum de drogues generalitzades per ells a Occident és un dels principals problemes socials, latents, a tot el món.

En aquests moments hi ha recàrregues efectives, i afectives, per la recança, l'enyorança i la nostàlgia. O això ha detectat un servidor. Els vint-i-cinc anys de l’assassinat de John Lennon i el retorn de Bob Dylan -si és que se n'havia anat- de la mà de Martin Scorsese amb el documental, magnífic, "No direction home". Els dos foren fetitxes d'alguns dels vectors de la contracultura, profundament anglosaxona, tot s'ha de dir.

Deixaré, per ara, el cas de John Lennon amb uns versos del seu himne viàtic -amb Yoko Ono obrint els portellons- "Imagina" : “Imagine there's no countries...” "Imagina que no hi ha països / no és tan mal de fer/ que no hi ha res pel que valgui la pena matar o morir/ que tampoc hi ha religió./ Imagina tota la gent / vivint la vida en pau"...”Living life in peace, yu-huh, úúú”. Bé. És un poc això, la construcció de nous salms i alabances a uns nous valors, contraculturals. Molt genèrics.

( No he pogut aclarir si en Bob Dylan fou a Formentera)

(Coberta del disc "ISLANDS" de "King Crimson" amb la cançó "Formentera Lady" de 10 minuts de durada)

El cas de Dylan es revifa, com he dit, a causa de "No direction home". És un vers de la tornada de la cançó "Like a Rolling Stone" ( “Com un mac de torrent” seria la versió en català de Mallorca; com una pedra rodada, sense caires, de les voltes que ha fet i dels cops que li ha pegat). El va triar Martin Scorsese com títol d'un documental de més de tres hores de durada sobre els primers anys de carrera del músic (1961-66, el bessó dels seixantes). El poden comprar en DVD. És un bon repàs a la contracultura en la seva dècada prodigiosa, amb Dylan de taumaturg. Hi trobaran el seu pas del folk acústic al rockandroll dylanià electrificat, anys després d'haver "copiat" al compromès folk-singer Woody Guthrie. “Judes !” li enfloca un espectador i Pete Seeger, al Festival de Newport, demana una destral per tallar els cables de les guitarres elèctriques. Anys després tornarien els concerts "unplugged", "desenxufats” o desendollats: com és la història ! Joan Baez i Allen Ginsberg, entre altres, i el mateix Dylan conten històries a Scorsese que les enllaça i les sargeix. Bob Dylan focalitzà com ningú altre el que s'anomenà la "Cançó protesta", ell que  renunciava a ser capdavanter de res, el que aquí s'anomenà un "cantautor", compositor i cantant a la vegada de les seves pròpies lletres, amb les qual s'hi sentiren identificats tants de joves d'aleshores. "How does it feel...” “Com et fa sentir això / en haver-te de valer per tu mateixa/ sense cap casa on anar/ com una completa desconeguda / com un mac de torrent”. He traduït "No direction home" com "Sense cap casa on anar", dins la trama de la cançó més emblemàtica (que m'agrada de poc aquesta paraula !) de Dylan. Curiosament, la seva introducció al nostre país fou a través de "Blowin’ in the wind" que, com són les coses, la podem sentir dins les esglésies o a les rotllanes de "Kumbaiàs".

El què és cert -i tan serveix per a Dylan, com per a Lennon- és que els “revivals” dels dos artistes els presenten com a caràcters personals complicats, basculant entre la droga, el messianisme revelatiu, el pacifisme i la protesta indeterminada o la seva egolatria com artistes. A tot això, ha sobreviscut la seva creativitat.

Ara, Ken Goffman a "La Contracultura a través del temps" (Anagrama, 2005) reprén el tema. Comença amb un pròleg d’un dels popes de la contracultura, Timothy Leary (1920-1996), qui passà de ser un apòstol de la LSD,un activista contra la guerra de Vietnam, de ser considerat pel president Nixon "com l'home més perillós d'Amèrica", fins a les seves disgressions posteriors que són, per dir-ho amablement, macarròniques. La pregunta que es fa Goffman, després de passar revista als contraculturals històrics és : qui són els contraculturals d'avui ? Després, entre altres, dels “Punkies” i del seu “No Future” de Sid Vicius, obviant els Grunge’s nirvanàtics.

(Richard Stallman un dels nous gurús de la contracultura del segle XXI)

Un, no en treu molt aguller, la veritat, però entre els que hi destacarien hi ha “els pirates de la informàtica” -els “mestres d'aixa de la computació” que diu en Llorenç Valverde- "Hackers" bons, i sobretot, crec jo,  els militants del programari lliure en contra del programari propietari. Richard Stallman, des del meu punt de vista,  faria aquí el paper de nou gurú -cibergurú- anti-Bill Gates. No està malament l'exemple, perquè reviscola la llegenda de Prometeu, com indica Bernabé Sarabia : robar el foc als déus per donar-lo als homes. Així ho fan els “nous lladres bons” possibilitant l'expansió del coneixement per a tothom. I els militants antiglobalització ? Molt bé, gràcies : progressen adequadament.

Mentrestant, en veure ara icones dels anys seixanta, com John Lennon i Bob Dylan, no puc estar de pensar en aquests ocells dissecats, embalsamats deien al meu poble, amb les freixures tretes per un bon taxidermista i col.locats en un diorama del que fou. I, tammateix,  ja no és.

ALS HIVERNS : BRASSENS. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2005 17:52



Postal d’hivern i, Brassens, per exemple.

 

Climent Picornell

 

            Llegesc a “The Lancet”, que s’ha comprovat que, quan s’acursen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament,  una manca de serotonina. Resultat : una malenconiosa sensació, que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I  a l’hivern...a fer el capviu.

            Tampoc hi ha per tant, a més estic segur que a “Nature”, per exemple, ens presentaran, per compensar,  que a l’estiu, els dies llargs i les sensacions excessivament euforitzants del sol, seran les responsables dels comportaments ciclotímics dels humans mediterranis. Irremediablement sotmesos a les dictadures de les estacions : ja només ens faltava aquesta !

            La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes : a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires... Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclatasangs...i, més foc. Ja se sap que guaitar la mar, el foc, el cel i el Betlem, no cansa mai, però mai. I si un és un poc enyoradís, li queda la vasa de recordar el karma de l’estiu, o, com a un servidor, la pesca de la gran tonyina, 250 kilos de peixot –encara sent la seva mirada i la sang que li brollava- a vint milles del cap de Catalunya, la calor espatarrant, els cossos nus dels juliols i agosts...i la vida perdurable. Amen.

            Els dies curts. Cal idò esperar que creixin i, ja ho saben, que després de Sant Tomàs, coincidint amb el solstici d’hivern, més o menys pel dia vint-i-u de desembre, els dies ja s’allarguen : per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Sant Antoni una passa de dimoni i per  Sant Sebastià una passa de cà ( si els he de ser franc , la meitat d’aquestes parèmies són inventades sobre la marxa. És igual, sobretot si s’avenen).

Érem a les espires que feien les rabasses quan un les culeja; sempre hi ha d’haver una pila de llibres a prop, un CD o una ràdio ben sintonitzada. I, vet aqui, que hi surt cantant el senyor George Brassens : “Ne jetez pas la pierre à la femme adultère. Je suis derrière” ( “No tireu pedres a la dona adultera. Jo hi som darrera.” En aquest cas heu de pronuciar “adultera”, sense accentuar, perque s’avengui amb “darrera”). Brassens ens salva, temporalment,  dels baixos nivells de serotonina, de la curtor dels dies i ens fa entrar dins la conya marinera del seu record. “Mourons pour des idées, d’accord, mais de mort lente”, no cal, evidentment, ni traduir-ho.  “Morir per les idees, la idea és excel.lent, jo gairebé m’he mort per no haver-ne tingut, ja que tots els que en tenien, una multitud embogida, cridant a la mort em van caure damunt...”

            Un servidor, que recorda trossos sencers de moltes cançons de Brassens, el tenia arraconat dins un d’aquests plecs de la memòria “seixantavuitista” ( és un dels insults que m’han sabut més greu, una alumna meva de Lyon em va enflocar: “vous-êtes un soixantehuitard !” Ets un seixantavuitista ! Com qui diu un antidiluvià, un d’aquells que es degué creure allò de Paris i el Maig del 68. Si encara m’hagués dit que era un seixantanouista, hagués tengut més passament). Estic bé d’acord, com diu S. Pàmies, que de totes les característiques de Brassens  són les més agudes l’esperit lliure, anti-clerical, anti-totalitarista, anti-dogmàtic, escèptic amb tot allò que posi en perill una “resignada visió sentimental del món”. I, un servidor hi afegiria, i el no suportar els caps de fava. La paraula colló, es repeteix insistentment, com un ritornello del qui no els pot sofrir. “Le temps  ne fait rien a l’affaire, quan on est con, on est con, qu’on ait vignt ans, quo’n soit gran père...” i és ben així : quan un és colló, és colló...i punt, i poc remei hi ha. Temàtica que, torn repetir,  el tenia preocupat, ja que a “Quand les cons sont braves”, dóna per fet que millor ser boig i bon al.lot, que no  sectari i collò , ja que  “Ceux qui no pensent pas comme nous son des cons”, els que no pensen com nosaltres són colloneres, com bé se sap. I ja ho sabeu que, com diu Brassens, per reconèixer que un no és intel.ligent, fa falta ser-ho.

            Vaig aprendre a tocar algunes de les cançons de Brassens i no cal dir-vos que la “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”, era una de les meves preferides ( “Le mistral et la tramontane/ Sur mon dernier sommeil verseront les échos/De vilanelle un jour, un jour de fandango, / De tarantelle, de sardanne...”) fins que la vaig com arribar a avorrir. Injustament, ho veig ara. Les al.lusions a l’altre “cimetière marin”, el  de Paul Valery, són  bones i molt fines, Brassens demana ser enterrat a la platja i ja que el versos de Valery “valent mieux que les miens”, el seu cementeri serà “plus marin que le sien”, més marí que el seu.


            Conten, gent que hi ha estat, que davant mateix del cementiri de Sète on hi és enterrat, després de morir (1981) d’un “fotu cancer”, es troba l’Espace Brassens. La vila de Sète ha quedat bé amb ell ( www.ville-sete.fr/brassens ) . La posteritat de Brassens, que ell avorria tant, gaudeix d’una salut excel.lent : escoles, instituts, carrers i places en duen el nom,  segons diu  L’Express, és present a més de 4.800 “sites ou pages d’internet”. A una de les webs que he entrat m’han enflocat : “que pensaria en Brassens d’Internet, on som un parell de milions connectats, si, segons ell,  “a plus de quatre on est une bande de cons”.

            Com deia ell mateix, “coixí, no pot rimar amb Humanitat, sino amb pipí...” per donar idea de que la rima condicionava les seves cançons, d’una absoluta iconoclastia que tant se’n reia de la festa nacional, de la “grandeur” francesa, com dels jutges o els periodistes. Josep Maria Espinàs em contà aquest estiu, que el va descobrir un dia de 1954, després d’anar a despedir Josep Pla i Nestor Lujan,  a Bilbao,  va passar a Biarritz on el va escoltar al teatre i el va fascinar. Brassens, traduït per Espinàs, és a l’inici del moviment de la “Nova Cançò”. “Escoltar Brassens és higienic” diu Espinàs, “els metges en comptes de pastilles, haurien de receptar l’audició d’una cançó de Brassens...” Com els deia al principi, amb allò de la serotonina, vaig acudir, per casualitat –i amb redolí incluït-, al remei perfecte : els hiverns, escoltau Brassens.

            Es definia així : “ J’ suis l’ pornographe, /Du phonographe,/ Le polisson / de la chanson.” I un pic mort, ho tenia ben clar, per curar-se amb salut de les exègesis com les que li ha fet un servidor : “Il est toujours joli, le temps passé / Un´ fois qui’ils ont cassé leur pipe,/On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés : / Les morts sont tous des braves types”.

            Quines vetllades més llargues les de l’hivern, fa fosca a les sis de l’horabaixa...




EMPRENYAR EL BOU DEL BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Desembre, 2005 15:34


("Pelussa" pel Betlem)

Som a Eivissa amb els meus alumnes del "Practicum de Geografia", i fa uns dies de molt vent i fred. I plou. Eivissa a l'hivern és bona per còrrer i recòrrer. Vaig fins a Dalt Vila sense encontrar ningú.
S'acosta Nadal i aquí ja canten les Caramelles, record unes Nadales del grup UC, quan hi cantava n'Isidor Marí. La tradició a Eivissa més que el fer torró, era preparar la potentíssima "Salsa de Nadal", feta amb brou de pollastre, molta d'ametla, mel, safrà a voler... i al foc. Pens que a la tornada a Mallorca hauré de fer el Betlem. D'això va l'article .


Emprenyar el bou del Betlem.

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava, de cap de les maneres, que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció, solapada i pecaminosa, de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem.

Ara ens anuncien els especialistes, als “Quaderns de GADESO”, que només un 23,7 % de les cases mallorquines fan el Betlem, 22,1 % Betlem i “árbol” , 28,3 % únicament “árbol”. Però el que resulta insuportable és que els protestants, fan una passa més enfora que nosaltres i han esbrinat quin és el sexe dels rens que estiren el carretet de Santa Claus. Després d’investigar tota la iconografia, les imatges “canòniques”,  han arribat a la conclusió que els rens, de la família dels remugants, són femelles i mascles sanats. Els biòlegs lituans responsables d’aquesta investigació, han arribat a les seves conclussion estudiant el banyam, i han detectat que el nas tan vermell indica presència de paràsits als orificis. Disposat a no ser menys vaig provar de fer el mateix amb els animals principals del Betlem : el bou i l’ase o mula. Ho vaig consultar a n’en Coves un home vell, tractant de bestiar que tots els caps de setmanes el trob assegut a Can Tronca amb ganes de conversa. Li mostr la iconografia betlemera i em diu: “ Ase o mula? Mul...o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta...de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins la cova ....Tan muls com mules no poren tenir fills i pels ulls, per la mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho dic a ma mare em contesta, “deu ser veritat allò que diuen que de tant de demanar arribaries a emprenyar al bou del Betlem”, animal pel que es veu carregat d’una infinita paciència. Ho vaig deixar córrer.

De totes les maneres, ni mon pare ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del Halloween ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat: no hi puc posar “verdet”o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor tan particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Ara venen verdet de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai! L’educació ambiental...

            Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal... Batle, érem els dos a Buenos Aires (en mallorquí: “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “como no”. Idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de “La Chacarita”, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Pares Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Deslocalització li hauríem de dir, també,  a aquest fenomen.

            Però tornem al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un totum revolutum, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell–  i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons– deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de pelussa –que agaf d’amagat–, només un poquet ! faig el Betlem. Tot sol. Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius.

            Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”– del Rockefeller Center de Nova York. Deven ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els tres  Reis de l’Orient el més enfora possible de la cova. Quan ningú no mira,  els vaig acostant, cada dia un poc : què és de guapa la innocència!

_________________________________________________________________________________________
(La fotografia de la "pelussa" és de VICTOR GONZALEZ DIAZ: "MUsgos y líquenes" de www.fotonatura.org )

 

 



«Anterior   1 2 3 ... 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb