Climent Picornell

BALADRES, CARRETERES I DESERTS. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2006 22:14



Baladres, carreteres i deserts.

 

Climent Picornell

 

Tornava del meu poble cap a Ciutat i me’n vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia, desde Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet és que aquest “baladrerisme” dels nostres governants que fan carreteres –en aquest cas del Consell Insular de Mallorca-   els ha duit a sembrar exemplars d’aquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a l’estiu, fa flors a balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.

Una de les cançons més hermoses que he sentit mai –és potent això de “mai”, eh ?- és «Flors de baladre », lletra i música de l’eivissenc Isidor Marí : « Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou. / Flors de baladre en un torrent, / tenen el cor de sol i  vent, / viuen només d'allò que cau: / aigua de núvol i cel blau. / Flors de baladre en un torrent, / no es venen per deu / ni per cent». És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound”, que podria ser cantada per Neil Young o Van Morrison –al seus começaments-, l’ha cantada Joan Manuel Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i la curta i la llarga, ja que hi som.




El primer pic que em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer viatge pel desert del Sàhara. Un dia, en haver  travessat el gran llac salat de “Chott El-Djerid” – res d’aquests tots-terrenys que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127,  conduïts per en Jaume Sureda, “des Cabanells” d’Artà, i en Toni Bennàsser, “Borne” de Felanitx- ens vam abocar dins els llits enormes dels rius secs –els “ouads”: no els sona “ouadalquivir” o “ouadiana” ?- i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la sequedat del desert, passaves, al baixar allà dins, a una cosa que semblava un jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels “llorers rosats” – “le pays du lauriers roses”- , la fulla ho sembla de llorer, però és un poc més prima i allargada.

Retornant a la cançó de n’Isidor, va ser quan m’en vaig tèmer –una altra similitud africana d’Eivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres,  hi havia baladres en estat natural, espontanis, adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses. «Creuen que tenen un gran riu / quan fa un ruixim de mig estiu, / i es deixen dur torrent avall / com ses al.lotes cap a un ball./ » És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va des de l’Orient Mitja a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de l’Ebre, prop d’Amposta, n’he vist un parell d’immensos, que estan protegits com arbres singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i Combis a “Flora de las islas Baleares”( 1879-81), en situa “en los valles resguardados” de la Serra de Tramuntana.

El baladre ( Nerium oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades, oposades, dures i de  pecíol curt. Flors rosades, que desprenen un aroma suau i melós,  i amb fruits en forma de beina allargada, que recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors, enrevoltades d’uns plomalls. “Perquè em robàsseu s'amor, / voldria que fósseu lladre / que du tanta vermeior / com una flor de baladre” o “ Ets com sa flor de baladre / que tot cuc n’ha de fugir / de gràcia n’és rebaixada / qui no en fuig ha de morir”; com veuen també és habitant del cançoner popular, però encara que sigui nativa d’Europa, nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà asiàtic,  té mala premsa. El baladre –“adelfa”, en espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòniques, diurètiques, vermífugues i purgants, entre altres, però s’hi ha d’anar en molt de compte. Totes les seves parts són tòxiques i la ingestió d’una simple fulla pot ésser mortal per un animal o per  un home, per mor dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor, similars a les que té la “Didalera” o la “Ceba marina” fan que fins i tot les mels d’abelles procedents del seu pol.len n’agafin les propietats tòxiques. He sabut que hi ha, però,  “baladres beneits”. A l’herbari virtual de la UIB – http://herbarivirtual.uib.es , quin web més ben fet !- ho matisen diguent que « aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o  que beguent l´aigua prop d´on viu el baladre basta per a sofrir els seus efectes nocius”. Hi ha qui assegura que no hi ha memòria d’enverinaments. Tot i que al www.botanical-online.com  , Vicent Martínez cita casos d’intoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques d’aquesta planta, ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb l’aire, ni per la calentor. Al Nord d’Àfrica l’usen, encara, com abortiu  i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la sarna o “ronya per gratar”, amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto !

A Menorca diuen baladre a una altra planta ( Daphne gnidium ), però tornant a Eivissa –on la revista del GEN-GOB es diu “Baladre” i l’Institut d’Estudis Eivissencs té uns “Premis Baladre”, que han guanyat, entre altres , Jean Serra, Bernat Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys,  un servidor va comprar una  “ flaüta “ eivissenca, de més de dos palms, feta de rama de baladre (i embocadura de plom !) a l’amo en Toni  Tur; si fos tan verinosa els sonadors eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant , amb la tercera estrofa de la cançó de n’Isidor Marí, que resol amb poques paraules tot això que he hagut de menester tanta lletra per explicar : “ I ses que queden, quan no plou, / obrin ets ulls per veure el sol, / i dos teulats que tenen set / en es cocons fan un glopet. / Flors de baladre en un torrent / no es venen per deu / ni per cent.

 

 




CONÈIXER PALMA, O LA PERIFÈRIA SENSE MITES. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2006 16:56

Conèixer Palma,  o la perifèria sense mites.

 

Climent Picornell

            Servidor va néixer – o ma mare em va tenir, que no sé ben bé si és el mateix- al que ara es coneix com el Passeig Marítim. I m’he esforçat des d’aquell moment, a la meva manera, en conèixer Palma. Amb aquest mateix títol vaig escriure un llibre, ara fa vint anys, dedicat als estudiants,  que, per cert, hauria de pensar en actualitzar i reeditar. Al llibre havia fet una divisió, per estudiar millor Palma,  entre la ciutat antiga, els barris de les eixamples i els barris de la perifèria, aquests, els més allunyats dels casc antic. No és la meva pretensió fer-los una lliçó de geografia urbana, sinó fer avinent que així com el centre  té història, ficció i mite, la perifèria i resta de barris de Palma, en curtegen. Vull dir amb això que, i és ben normal, la part més antiga té cròniques medievals, relats d’escriptors de la renaixença i del costumisme, d’en Robert Graves i tot,  i així successivament;  i, en canvi,  els barris, amb històries més recents -alguns eren horts i ametlerars fa dos dies- tenen carència d’algú que, escrivint dues retxes,  hagi col.laborat en la seva mitologia. I no crec que sigui just. Mirin, els pobles de Mallorca, per petits que siguin tenen tots el seu escriptor o escriptora que ha glossat, rellegit –mitificat, per tant- el seu entorn; vegin els exemples sumaris de Maria Aª. Salvà per Llucmajor, Baltasar Porcel per Andratx, el pare Ginard per Sant Joan o Jaume Santandreu per Manacor, i en canvi, les barriades de Palma, molt més populoses, joves i enèrgiques són, la majoria,  orfes d’aquesta feta. Pobles i llogarets habitats per quatre rates tenen les seves jornades d’Història Local; tanta sort que vaig veure fa poc, bona idea,  que n’Albert Herranz havia organitzat les Jornades d’Història Local del barri de Santa Catalina. Esper que en segueixin més.

            També és ver i és cert que, com diuen els antropòlegs Marc Morell i Jaume Franquesa, en una bellíssima reflexió,  Ciutat : patrimoni de centres i marges,  “el Centre és el centre dels ciutadans i de les seves vindicacions que el fan escenari de la vida pública del conjunt de la Ciutat, escenari d’aprovació i de contestació”. També té, però, els seus marges, el centre històric, s’hi refereix comentant la destrossa del barri de Sa Gerreria, Andreu Manresa: “Aquesta Palma dura i de misèria,  humil i artesana, amb escassa literatura i llinatge”.  El cas és que vaig escriure un apunt sobre el barri palmesà dels Hostalets d’en Canyelles i el cinema Dorado i alguns companys visqueren com seu el meu memorial, gent de Son Canals a Son Fortesa, de Can Capes i Es Rafal; moltes d’aquestes denominacions que són avui intra-barriades de Palma. Perquè, aquesta és una altra, la riquesa toponímica de les successives eixamples ( Calvet a 1901, Alomar a  1943, ...) va ser soterrada pels carrers nous i les casetes de planta baixa i hortet. I després per les finques de pisos. He anat al “Plano General de Reforma de Palma”  de 1917 ( que no es va dur a terme) d’en Gaspar Bennàsser, i només a l’entorn de les Estacions hi he apuntat : Son Real, Son Ventayol, Son Sunyeret, Can Ramonell, Ca na Llobera, Can Faxina, Can Curt, Can Pere Magí, Son Coc, Ses Enramades, Can Esteva, Can Brusca, Sa Vela d’en Marí, Cal Senyor Lluc, Ses Set Aigües...aquesta darrera situada entre les vies del tren de Sóller, del tren Inca i el Pont del tren, que, com sabem, l’havia projectat el mateix arquitecte Bennàsser.

            No em vull referir, concretament,  a qui ha escrit llibres informatius sobre barriades, com puguin ser el cas d’en Lluís Fàbregues i El Terreno, o el capellà Santaner i Santa Catalina, o el meu company Antoni Ginard sobre Sa Indioteria, sinó a una altra cosa més de costumari, de trama novel.lesca o de descripció poètica. He trobat cosa, efectivament, ho he consultat aquí i allà. En Gaspar Valero m’ha dit que ja ho tenia en marxa, i de fet a un llibre seu, Palma Ciutat de Narrativa, dedica un itinerari a voltar pel Molinar i Can Perantoni, Ses Quatre Campanes i Es Cementeri, La Real i El Jonquet, El Terreno i sa Plaça Gomila, de la mà de Gabriel Maura, Miquel dels Sants Oliver, George Sand,  Pere D’Alcàntara Penya o Jaume I; no és, tampoc, exactament això. Però, vet aquí que  hi he trobat una nota d’en Josep Maria Llompart sobre Son Espanyolet i Son Cotoneret, Elogi del barri ; diu Llompart : “M’abelliria fer... la lloança de les velles i de les noves barriades populars de Ciutat. Aquests barris problemàtics, difícils, deixats de la mà de Déu, i més encara –no cal dir-ho- de les polides mans del regidors... les barriades fora porta, aquells campaments que creixien a l’entorn de Ciutat, voltant-la d’un cinyell de sang nova, popular i proletària”. Ara anam, era això : són aquests barris.

            La veritat és que he anat trobant material, que s’ha d’elaborar. Però no vull acabar sense el que per a mi és un paradigma d’aquesta recerca , el cas del barri de La Soledat i el seu poeta Rafel Jaume ( 1928 -1983). Vaig pensar en ell, perquè quan en Tomeu Bauçà ( -per cert : on deu ser ? De Suïssa estant m’ha desaparegut-)  redactava la seva tesi doctoral -“Plaça de la Boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume”-, ja em va demanar que li situàs en un  mapa, tot un seguit de topònims, de l’entorn de La Soledat fins al Carnatge, que sortien en l’obra de Jaume. El barri, com entorn territorial del poeta fou objecte creatiu, i recreatiu,  protagonista important de la seva obra, de tota, encara que els seus reculls Tros de Ciutat, Plaça de la Boira i Quintets per a corda i poal, són construïts amb els records, les vivències i els personatges que l’enrevoltaven a La Soledat, quan La Soledat era com un poble, entre horts i  gent que anava a cercar carretades d’alga per femar i tothom, com als pobles, tenia malnom, i obrers i obreres feien feina a la fàbrica de flassades de Can Ribes : “Mirau, això és la fàbrica. Ella sola / ocupa la meitat del barri. Sembla / un gros ocell d’ales esteses. Dóna / treball a molta gent. És estimada...  Una aigua tèbia / corr cap al torrent per una síquia / on dempeus neden els nois  trapassers. / Mirau, això és la fàbrica. Això era.”. Ell vivia al carrer de Son Nadalet, i els carrers són protagonistes principals, descriptors en mans del poeta d’una força excepcional. “Si un arbre en lloc de fulles / tregués per esponera / carn com la nostra carn / faria la mateixa / ombra que fa Sa Roja”.  “Sa Roja” era una sineuera que vivia al carrer Regal, pesava més de 130 quilos, un dia caigué a un pou de merda i els bombers la varen haver de treure i, ja que hi eren, li donaren manguera per fer-la neta. Solitari i rar, com el nom que posà a la seva llibreria, “Cavall Verd”, al carrer de l’Argenteria,  tenia la percepció ben esmolada : “En el descans del cine / havíem d’aixecar-nos / i saludar al “Caudillo”. / L’Autoritat volia / que féssim moviment.” Home irònic ( “ Entre els treballs humils / aquest del dit petit ./ Com la flor de l’abella, / treu la mel de l’orella”.), fou espectador de primera fila del canvi de la ciutat de Palma : “Quan era al.lot els horts enrevoltaven / el nostre barri com una corona... Horts que acabaren com acaben tots: venent-nos com dones de la vida, / no per cinquanta duros, per molt menys”. No ens hem de fer il.lusions, caldria per entendre bé Ciutat, ara, fer una volta per La Soledat, i sabríem tot d’una que la nostàlgia és un atribut que, de vegades, no ens podem permetre. A no ser com a  una mitologia menor de nosaltres mateixos.

 

(*) L'imatge és una pintura de XISCO FUENTES : "El Socors i sa Gerreria de Palma"

VEBLEN I LA CLASSE OCIOSA. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Febrer, 2006 10:30

Un dels meus interessos, professionals i de curiositat general, és estudiar i observar el comportament dels individus durant el seu temps lliure. Veure com passa el temps la gent, ja sigui de forma creativa o de forma passiva, ja sigui de franc o engreixant les butxaques de les multinacionals de l'oci, ja ho saben,  aquelles que han endevinat que "l'oci és un gran negoci". Per això, la meva devoció a determinats textos que anticiparen aquest comportament social. Un d'ells és "La teoria de la classe ociosa" de Thorstein Veblen. Ara segueix un apunt sobre aquest tema.


(El mapa més antic de Palma que es coneix, 1596. Fixau-vos que el torrent  de Sa Riera encara travessa pel mig de la ciutat. Arxiu C. Aragó )

De l’ oci : “Més de cent anys de ‘La Teoria de la classe ociosa’ ”.

Climent Picornell

Ho he sentit contar, no ho puc dir per cert, però crec que era la mare d’en Jorge Luis Borges. Aquesta bona dona, és va morir, després d’una temporada de forts patiments i els seus familiars frissaven d’això que en mallorquí es diu “que el Bon Jesuset la se´n dugués”, per estalviar-li sofrir més. Una persona que va anar a visitar-lo, al saber que li havien faltat molts poc dies per fer els 100 anys comentà : quina llàstima que no s’hagués mort un poc més tard, hagués arribat a centenària. Borges li amollà, en argentí, un exabrupte en que venia a dir “senyora em sembla que en fa un gra massa d’això dels numeros rodons”. I és ben ver, però i els diaris i les televisions que en farien si ara de prompte els hi llevassim les oportunitats de les commemoracions i les efemèrides. I a més 100 anys són cent anys, i no en parlem dels 1000, sobretot ara que ja ha arribat els 2000.

Bè idò el cert és que, repassant uns apunts sobre els significat de l’oci, em trob que l’any 1899 Thorstein VEBLEN, publica “La Teoria de la classe ociosa”. Ara fa cent-set anys. Tenia escrit l’article pel centenari, ho creguin, però l’he guardat per no caure en la dèria dels números rodons. Una beneitura. No és un text oblidat, s’ha anat reimprimint i és un manual conegut, si-més-no als Estat Units o per la gent que, com un servidor, l’interessen les coses relacionades amb l’oci i els temps lliure dels demés. Què diu en Veblen al seu llibre? un assaig sobre el consum ostensible, diu que la despesa, si ha de contribuir a la bona fama dels individus, s’ha de fer en coses superflues. “El consum, per produir bona reputació ha de ser malbaratat, tudat, en coses banals i a l’engrós”. És, en definitiva, un tractat sobre l’snobisme i la presunció social aplicable, després de més de 100 anys !, a les societats riques occidentals. Suposarem que les illes Balears en formen part, sense mirar massa prim.

El meu exemplar du una bona introducció de John Kenneth Galbraith que comença així : “El més proper que hi ha als Estats Units a una llegenda acadèmica -equivalent a la de Scott Fitzgerald en literatura o a la dels Barrymore en el teatre- és la llegenda de Thorstein Veblen”. En el pensament social nordamericà hi ha una realitat, una tradició que atribueix a Veblen tot comentari i tota crítica de les institucions nordamericanes. Com amb en Marx per a un marxista devot, tot és allà. De totes les maneres, és probable que el marxista conegui millor el tema. “Res delata més un impostor intelectual que una tendència a citar de forma desinvolta a Veblen.” Glup ! Vaja amb en Galbraith, no sé si hagués estat millor suprimir la cita per a aquest article. Bé, i en resum, la seva vida va ser escandalosa i interessant, sobretot pel seu comportament amb les dones i les institucions universitàries, i perquè -torn a citar en Galbraith- cap home del seu temps, ni posterior, vegé amb ulls tan frets i penetrants, no tant el lucre pecuniari, sinó la forma com la seva recerca fa que es comportin els homes i les dones.

Ara es troba pertinent parlar d’oci. Ara que la reflexió sobre l’oci ha travessat més enllà de l’”Educación y Descanso” franquistes o les Escoles de l’Esplai de l’Esglèsia catòlica o els Boys -Scouts de les esglèsies laiques (podriem posar altres exemples) i ha penetrat dins les acadèmies, a causa, perquè no dir-ho, del maneig dels doblers que remou. Del “nec-otium” dels llatins (d’aqui ve la paraula negoci) a la major indústria del segle XXI, vet aqui una de les paradoxes del negoci de l’oci.

Vaig descobrir l’existència de VEBLEN, a “Els Mallorquins” de Josep Melià. A l’edició de l’editorial Daedalus de l’any 1967, titula el seu capitol X : “Una teoria de la classe ociosa”, i en ell, ja insinua que “ el precepte i l’exemple de la classe ociosa tenen força prescriptiva per totes les classes situades per sota d’ella”. D’aquí en deriva Melià algunes reflexions sobre els particulars complexos de la personalitat mallorquina. Semblava una via interessant de recerca, però a les noves edicions de “Els Mallorquins”, desapareix el capitol i les citacions. Caldria una re-edició de la primera edició i recuperariem, també, el pròleg d’en Joan Fuster ( del temps de “Nosaltres els valencians”) denunciant “l’estigma servil de la impotència i la dimissió”, per cert, ben aplicable a alguns dels mallorquins d’ara mateix.

Bé, ja han vist com els cent-dos anys de la publicació d’en VEBLEN, ens podrien servir per a entendre millor el que ja fa temps que s’anuncia com la maquinària de fer doblers més grossa de la història : l’oci. Sobre això hi reflexionà el nostre hoteler més destacat, Gabriel Escarrer -quan el feren Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears- i quedà publicat: L’Oci, el negoci i l’ofici. Salvant les distàncies teòriques amb Veblen, l’escrit d’Escarrer és un text interessantíssim, sobre la percepció que aquests “self-made-men”, com ell, tenen sobre una de les variants de l’oci modern més aclaparadores, que és el turisme . A un capitol hi entona fins i tot una éspecie de disculpa en el to de “...no en sabiem mes”, de Joan Manuel Serrat, com una espècie de mea culpa, per les malifetes dels hotelers a Balears. Producte dels seu desconeixement del negoci o de la seva immersió, ho diré més cursi, dins el paradigma de desenvolupament turístic del moment. La veritat era que no els calia haver llegit VEBLEN.

La realitat és que conforta, davant els neo-experts que ara es posen a parlar de la societat del oci, de les definicions de temps lliure, en una paraula, front a aquesta allau d’entesos que ens plou cada dia, retrobar algún clàssic on refugiar-se. Hi posen un punt de sensatesa. O hauria de dir, de lucidesa ? Puc suggerir “ On Leisure” de Bertrand Russell? O, tal vegada, aconsellar un re-lectura de “Le droit à la paresse”, que va escriure Paul Lafargue, que, segons he sentit contar, decidiren suicidar-se el mateix dia, ell i la seva dona, que era una de les filles de Karl Marx... O, per ventura, “De la Vagancia” de n’Unamuno. Qui sap si l’ “Oceonografia del tedi” de n’Eugeni d’Ors. Per qualque cosa s’ha de començar.


" ULTIMÀTUM " i ABECEDARI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2006 12:25

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, d'aquest mes de Febrer he enviat aquest article que ara penjaré al Bloc.




“Ultimàtum” i  abecedari.

 

Climent Picornell

 

            De cada pic tenc per més segur que els territoris de la nostra infància són uns paisatges que ens acompanyaran sempre. Volguem o no. En siguem conscients o no. Pors inexplicables, gusts i alegries arrelen dins alguns moments de quan fórem nins i encara ens esbutzàvem de riure. “No ens tornaran a pastar” sentencia ma mare, com qui dir que si hem crescut esguerrats, ja hi ha poca cosa a fer. Ara diré a que ve aquesta reflexió prèvia.

            A un canal de Televisió, dels molts que ja entren per la parabòlica i la Digital Terrestre, d’aquests canals temàtics que amollen només pel·lícules antigues, hi feien “Ultimátum a la Tierra”. Una pel·lícula del temps de la picor, els anys cinquantes, de l’estil de “La guerra dels móns” o “Invasors de Mart”, però de sèrie B, clàssics del gènere. Un servidor l’havia vista al cinema Dorado, a la barriada dels Hostalets, una sala que ara tomen i converteixen en lofts de luxe. Eren els anys en que ja ens hi deixaven anar totsols, i aquesta era de “ciència-ficció”. Tractava  d’un personatge vengut d’una altra galàxia, amb una nau com un platet volador, que arribava a la Terra a fer la darrera advertència, donar l’ultimàtum  als humans : “aneu en compte amb les vostres bregues!” Eren els anys de la guerra freda entre comunisme i capitalisme. La força d’aquest personatge residia, més que en els seus sermons en un arma potent, en un homo de ferro que duia, un robot poderosíssim – ara veig que eren quatre llaunes, de nin no m’ho varen parèixer-, que llençava raigs devastadors. Bé. La peli ens impressionà tant que l’incorporarem tot d’una als nostres jocs i el qui feia d’ “Ultimàtum” sempre guanyava. “Jo vull ser n’Ultimàtum”. Dins els nostres caperrins havíem identificat el títol de la pel·lícula –que no enteníem- amb l’homenot de ferro : allò era “n’Ultimàtum” ! Vaig passar un guster de tornar-la a veure, tot i el seu primitivisme tècnic i ideològic. Anys més tard vaig saber, em sembla, que volia dir ultimàtum i que el robot tenia nom : Gort. Ca barret ! Molt millor, “Ultimàtum”!

            Idò, la cosa anava que, per aquelles mateixes èpoques, havia llegit una notícia que, també, m’impressionà. Ja sol passar i a vegades de forma inexplicable. A ca nostra estàvem subscrits a tres publicacions periòdiques, cosa inusual en aquells temps, eren : el “Correo de Fátima”, el “Mensajero del Corazón de Jesús” i “Selecciones del Reader’s Digest”. Ja poden intuir de quin peu ens calçàvem; davall la manxeta del Correo de Fátima, un lema recordava : “Rúsia se convertirà” , no se en què s’ha convertit però ara veig que els pastorets de Fàtima, cosa sabien. Vaig compensar, anys després,  aquestes lectures llegint milers de novel·letes de l’”Oeste”, de Policies o Romàntiques que anàvem a canviar a l’estanc del cap de cantó. A “Selecciones” -la traducció a l’espanyol d’una revista que era l’ideari pur del nordamericanisme més ranci- vaig llegir-hi que un nin de la meva edat, de resultes d’un cop al cap, provocat per una caiguda de la bicicleta, havia perdut, oblidat, o s’havien esborrat del seu cervell algunes lletres de l’alfabet, per la qual cosa havia hagut de tornar aprendre a xerrar. Vaja. Per aquest motiu, durant anys, de forma profilàctica un servidor, quan es pegava un cop, que solia ser jugant, el primer que feia era recitar de bellnou tot l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Buff! Quin alè ! Tot correcte, no havia perdut cap lletra : endavant ses atxes !

 

            Un dia, justament, que m’havia tocat ser n’ “Ultimàtum” –que, com a la peli, caminava amb els braços estesos per envant, els ulls com a clucs, el cap un poc per amunt, i les cames com qui fa el pas de l’oca- em vaig fotre una caparrotada amb un pal d’electricitat –que feien tots una olor particular- i n’ “Ultimàtum” va caure estormiat. Al cap d’una estona em vaig aixecar... recitant l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Es fixin que era l’abecedari espanyol, amb la eñe. Tampoc s’havia perdut cap lletra per dins les rues del meu enteniment malmenat.

            Ho contava a ma mare, i ella es reafirmava : “Tanmateix ja en podem fer de bots; tal érem, tal som”. No vaig entendre molt bé perquè ho deia. Ara, no és que perdi lletres, ara perd noms sencers i a ca nostra en venim d’avior d’això de perdre la memòria, i estaran d’acord en que per recordar noms no deu bastar l’abecedari.  No em quedarà més remei que recitar tot el Santoral, el cristià i algun altre. D’ultimàtums me’n donen dos o tres cada dia. Tampoc els ultimàtums, com nosaltres mateixos, són el que eren. Basta veure remakes com “Mars Attacks!” ( 1996) de Tim Burton per saber que avui, els marcians, com el dimoni, ja no fan por a ningú.






"AMORE E MORTE" I LA "POET'S ROOM" D'HORACIO SAPERE. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2006 17:27

«Amore e morte» i la «Poet's room» d'Horacio Sapere

CLIMENT PICORNELL

M'agrada molt mirar la plaça a l'hivern. El mes de gener, sense les cadires i el parasols dels bars, la plaça de la Llonja sembla més el que hauria de ser, un espai lliure i públic. De la taula-camilla estant veia una llum de neó -amb alguna lletra fosa i apagada- a través del portal gòtic i pel mig de les palmeres : «Poet's room». Hi baix. Era una part de l'exposició «Parlar sol» del bon amic Horacio Sapere. Cadires de ferro a la cambra dels poetes. Impressionant. N'Horacio em regala un catàleg, quasi quadrat i robust. «Climent, hay que hacer algo... no sé, tal vez releer los textos situacionistas». Me'n vaig amb aquella idea, com absurda, pensant amb les premonicions dels artistes. «Releer los textos situacionistas». No hi ha manera de trobar-ne cap als prestatges, no sé on els tenc, ni "La societé du spectacle", ni el "Traité de savoir vivre à l'usage des jeunes générations", que el tenc amb edició de Gallimard. El primer, un assaig de Guy Debord i l'altre -El tractat de saber viure com ho fan les noves generacions- unes reflexions quasi aforístiques de Raoul Vaneigen, com les seves "Banalitats de base". Googlejaré a l'ordinador a veure si hi ha sort. Efectivament. Per començar al Wiquipèdia hi trob material; de Guy Debord (nat el 1931 i suïcidat, d'un tir al cor, el 1994), escriptor, filòsof i realitzador cinematogràfic. De molt jove es va unir al grup «Socialisme o Barbàrie», una escissió de la Quarta Internacional orientada a la crítica de les burocràcies. Bonjesuset! Però la creació de la Internacional Situacionista fou el que li va donar una certa predominància. Els seus membres procedien dels «Lletristes», un grup postsurrealista d'escriptors dedicats a la destrucció dels valors burgesos, creadors d'estratègies que acostaven Dada i Surrealisme. Varen evolucionar fins a ser un dels catalitzadors ideològics claus per a la revolució (?) del maig del 68 (de 1968, vull dir) a París. Debord, Vaneigem, Mustapha Khayati, René Vienet... Malgrat la seva indigestió ideològica, record el text fonamental de Debord, La societat de l'espectacle, com un volum d'una gran intuïció sobre alguns comportaments de les societats contemporànies. Allà hi deia que s'estava provocant la conversió en espectacle de qualsevol comportament, tan privat com públic, i endevinava quin seria el futur de l'estratègia del mercat : l'«espectacle» no és més que la darrera desfressa de la naturalesa seductora del capitalisme consumista, usant profusament els mass media. El seu primer llibre, Memòries, estava enquadernat en paper de vidre, un hi podia gratar des d'una paret fins a les pròpies ungles. Sempre cercant «el centre mateix del món existent» al final s'abocà dins el messianisme de cercar «la situació que faci impossible tot retrocés». Què volen que els digui? En el seu moment, estar al «tanto» dels situacionistes era com ser el primer de la classe dels «progres», despreciant tots els altres i més encara els comunistes ortodoxos, ofegadors de la revolta dels mariners de Cronstadt contra Lenin, per exemple. Ja ho val! Fent cas d'en Sapere vaig acabar la volta per Internet on hi és pràcticament tot dels Situacionistes, des dels textos complets de la revista Internationale situationniste ( 1958-1969) fins a crítiques sobre la bona o mala traducció de La sociedad del espectáculo ( www.sindominio.net/ash/ ); molt marginalment m'ha interessat el concepte de «psicogeografia» de Debord, que hauran de patir enguany els meus alumnes d'Evolució del Pensament Geogràfic. «Tal vez, releer los textos situacionistas». Mitja pell.


("Bon dia !"  GUSTAVE COURBET, 1854)

Tenc un poc d'obra de Sapere, unes serigrafies fantàstiques que conserven el color antimilitarista i contra la tortura, «sèrie antiviolència» de 1976 amb Páez-Cervi. Per passar l'horabaixa, prepar el trípode, per fer-me una foto llegint un llibre de poesia i que es vegin les lletres de neó, «Poet's room», a través de la finestra. Com una performance solitària. Els de canostra em miren de reüll, ja avesats a les meves excentricitats. Pos el catàleg d'en Sapere damunt la taula, cerc un llibre adient, pel color del llom, i en triï un de verd i gruixat. Poesie, de Giacomo Leopardi, «con riproduzione di ritratti di autografi e di luoghi. Anonima Edizione Viola. Milano. Finito da stampare nel Gennaio 1952». El llibre s'obri, aleatòriament, per «Amore e morte»: «Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte / Ingenerò la sorte...» (Germans, al mateix temps, amor i mort...). La meva mania de guardar coses dins els llibres, em condueix a refer la seva història. Aquest, en concret, el vaig comprar l'any 1992 a Torí, a un llibreter de vell. Minuts després d'haver anat a veure a la catedral, eSant Sudari, la «Sindone», el llençol on Josep d'Arimatea col·locà el cos nu de Jesucrist després que Ponç Pilat donàs permís per enterrar-lo. Fou el mateix dia que amb en Biel Mesquida cercàvem el lloc on es va suïcidar Cesare Pavese -un horabaixa calorós del mes d'agost de 1950- per tal de fer-hi un Dry Martini a la seva salut. Era l'Hotel Roma. Cesare Pavese, el de la tesi sobre Walt Whitman, el de "L'ofici de viure" i "Treballar cansa", i el de "Vendrà la mort i tendrà els teus ulls..." («Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, / questa morte che ci accompagna / dall mattino alla sera , insonne, / sorda, come un vecchio rimorso / o un vizio assurdo...» ...). Just abans de matar-se, amb pastilles, va escriure : «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fatte troppi pettegolezzi» («Perdon a tothom i a tothom deman perdó. D'acord? No en xafardegeu massa.»). D'aquell dia exacte, de 1992, en Josep Maria Llauradó al seu llibre "Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle: 1945-1997", Documenta Balear, pàg. 330, hi reprodueix una fotografia presa al cap curucull de la torre de la Molle Antonelliana, un edifici estrambòtic de 170 metres d'altura que havia de ser la sinagoga de Torí, i ara és el Museu Nacional del Cinema. La foto la va fer el poeta Francisco Díaz de Castro -comprau el seu darrer llibre Hasta mañana, mar (Visor), imprescindible- i els quatre retratats som: el matemàtic Nadal Batle -mort d'un atac de cor-, el filòsof Albert Saoner -mort d'un càncer-, l'escriptor Biel Mesquida -viu, de miracle- i un servidor -pel que sembla, més beneit que viu. Poesies, papers arruats i velles fotografies dins un llibre arnat. Sempre que mir aquesta foto em faig la mateixa pregunta. Avui, però la hi faré a l'altre. Telefon. No me contesta ningú. Es dispara el contestador automàtic: «Biel, qui serà el proper, tu o jo?». Per assossegar-me torn a fer una volta per dins Sa Llonja. M'ha excitat en excés el passeig del Situacionisme a la Sindonologia, entre morts i suïcidats. Els quadres d'en Sapere, amarats d'un primitivisme atàvic, em retornen a les calmes d'aquest hivern.


Climent Picornell.


" BÀMBOLS ! " Climent Picornell

jcmllonja | 23 Gener, 2006 21:58

Vaig escriure un apunt -“Bàmbols”- per a la revista “L’Observador del Pla de Mallorca”, quan me’n vaig tèmer que al meu poble, Sant Joan de Mallorca, havíen arribat immigrants argentins descendents a la vegada de santjoaners que havien emigrat a l’Argentina –a “Bones Aires” es deia-; en l’actualitat els argentins són ja la nacionalitat d’estrangers residents més nombrosa a Sant Joan.

Penjaré al bloc un espipellada de les xifres del darrer Padró d’habitants publicat i l’apunt que vaig fer, tot lligant l’opereta “Ai Quaquin que has vengut de prim” i el fet que em va passar quan cercava uns costitxers, de Costitx del Pla de  Mallorca, per les immenses barriades de Buenos Aires.

________________________________

La immigració recent al Pla de Mallorca.

C.P.

El fenomen de la immigració recent a les illes Balears és d’una dimensió excepcional. De l’any 1996 a l’any 2005 han arribat 220.000 persones més. El geògraf  P. Salvà manté que a les illes a més del 156.279 estrangers residents censats , hi ha uns 30.000 estrangers no registrats i uns 40.000 que hi resideixen entre sis i nou mesos i tampoc surten a les estadístiques; en total 226.279 estrangers, que respecte del 1.053.131 habitants de les illes Balears –en xifres de Salvà- són el 22,5 % de tota la població.

 

Al Pla de Mallorca, les xifres són les següents.

Municipi                     Total               Nº estrangers            Nacionalitat més nombrosa

 

Algaida                        4258                563                             Alemanya         168

Ariany                           750                  67                             Marroc                31

Costitx                         1004                164                            Alemanya             67

Lloret                          1134                225                             Alemanya             56

Llubí                            2030                200                             Marroc                 55

Maria                          2118                359                             Equador              155

Montuïri                       2594                386                             Marroc                129

Petra                           2707                255                             Marroc                129

Porreres                      4597                655                             Marroc                 283

Sencelles                     2656                355                             Alemanya            162

Sant Joan                     1838                259                            Argentina               79

Santa Eugènia              1420                225                             Alemanya              59

Sineu                           3053                449                            Alemanya             131

Vilafranca                    2521                250                             Marroc                 128

Total Pla                   32680                4412

Total Balears         983131             156279                             Alemanya     21617

(Font : Instituto Nacional de Estadística. Padrón Municipal. 2005 )

_________________________________________




BÀMBOLS ?

 

Climent Picornell.

 

Ara resulta que de l’onada immigratòria d’aquest darrers anys a Mallorca, de la gent que ve a cercar feina, els de procedència extra-comunitària han pegat una estirada impressionant. D’ aquests,  un bon contingent són sudamericans. Molts són argentins. I d’entre aquests,  alguns són descendents dels mallorquins que el segle passat anaren a l’Argentina i que ara, en certa manera, retornen. Són descendents d’aquells mallorquins que  fugint de la fam, anaren a provar sort o a fer fortuna. Caramboles del destí, camins tortuosos de l’economia mundial o, com diuen ara, conseqüències de la globalització.

Bàmbols. Que vol dir,  pam envant,  pam enrera, beneïts. Qui són els bàmbols ? Els bàmbols són o eren, els mallorquins que partien.  Així hi veníem catalogats a l’opereta, exitosíssima al seu moment, “Ai Quaquin que has vengut de prim ! “  En aquesta obra s’hi conten les peripècies d’en “Quaquin”, el qual, retornat de “S’Argentina” més pelat que un jonc, ha de  fer creure que és un potentat perquè el seu sogre espera-a-ser el deixi acostar-se a festejar la seva filla,  fins que a la fí,  tot se destapa. La conclusió és que som uns bàmbols,  pel fet de decidir emigrar. Ma mare, de joveneta, hi va actuar en alguna de  les representacions que es solien fer i, qualque pic, em canta alguns trossos de l’obra. Tenc, en podríem dir, referències de font oral. “Què hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols/ com no hi ha en el móm/ fugim de la ditxa/ bàmbols, bàmbols som !” i el final contundent “...Bambóls !”. I acaba el Tango. Perquè la peça és cantada amb ritme de tango.

Si li llevam la part de chauvinisme que pertoca, la part d’enyorança dels qui tenen parents a les amèriques o el cas més recent dels argentins-mallorquins que varen fer votar fora de lloc,  el conegut “cas Formentera”, l’emigració dels mallorquins va tenir totes les simptomatologies de l’emigració dels pobres : misèria a ca nostra. I n’hi havia, a coces ! Em deia l’amo en Xesc des Revellar, 94 anys ben duits : “ara mostren la pobresa del Tercer món per la televisió i jo l’he conegut de ben a prop. Quan jo era al.lot,  el Tercer món era aquí , a Mallorca”. I hi devia haver, també, les “cadenes familiars”, algun emigrant que allà li havia anat bé, o mitjanament bé, que cridava els altres parents,  i les “màfies” que organitzaven els viatges, plens de pors i d’incerteses. Bàmbols ?

L’altre dia em mostraren un jovenet i em digueren : “El veus ? És un renet de l’amo en Geroni, aquell que va anar a l’Argentina. Sa mare i ell, ja hi varen nèixer, ara l’han enviat a cercar feina per aquí”. Entre operetes i refranys reaccionaris,  el pensament i el sentiment sobre l’emigració és ben diferent, depèn de si ets al cau  dels qui la reben o ets dels qui han de partir. “I deixam ca nostra i mos embarcam ...”,  no hi ha desgràcia més gran, diuen,  que deixar ca seva, per necessitat, tot i que sigui per l’enlluernament de fer fortuna :  un mal sou aquí,  una petita fortuna allà.  Bàmbols ?

Més enllà de les xifres, algunes d’elles espectaculars, dels emigrants estrangers que s’han assentat a Mallorca aquests darrers anys, xifres , per altre part, males d’engirgolar ja que entre el anomenats emigrants “irregulars” o “sense papers”, i els anomenats emigrants-comunitaris-residents, els estrangers que s’instal.len aquí, llogant o comprant una segona residència, la veritat és que les xifres ballen de mala manera. Sempre, però, hi ha més gent que la que diuen les estadístiques oficials. Els processos d’integració i la “valoració”  que en fan els residents són dues problemàtiques sobre les quals encara s’hi ha de fer molta feina.

En el meu primer viatge a l’Argentina, duia la comanda d’anar a veure una parenta de la meva dona, una filla d’un costitxer, que ja havia nascut allà. Record bé l’adreça : Cachaval 4040. Vaig dir al meu xòfer si ho trobaria, i després de consultar i consultar em digué : “creen que está por las casitas bajas del Hospital de los Italianos”. Bones Aires és una ciutat immensa, estesa en forma de taca d’oli, rodejant el centre, i la recerca de la casa em dugué mig matí. A la fí ho vaig trobar. No hi havia dubte : Cachaval 4040. Era una caseta de planta baixa en un llarguíssim carrer de casetes totes  iguals. La que un servidor cercava, tenia sembrades a banda i banda de la porta, dues “marqueses”, fulles d’acant,  verdes i esponeroses. Toc. Una dona obri. En veure el xòfer, torna a tancar, assustada. Li dic que “vengo de Mallorca”. En sentir Mallorca, torna a obrir, poquet a poquet...i en afinar-me, s’espanta i es posa a plorar. Entra dins la casa i torna a sortir amb un portaretrats : era jo i la meva dona el dia que ens casàrem. Em tenia a mí , juntament amb altres fotografies de costitxers, damunt una tauleta a la saleta d’entrada. Formava part de la seva iconografia i de la mítica que el seu pare li havia inculcat repecte de l’illa on va néixer. Ella era i se sentia argentina i els seus fills, ja grans, formaven part d’un altre país al qual el seu pare havia fuit cercant millors condicions de vida que les de Costitx a principis del segle XX.  Bàmbols ?



ES GALLET i ES POU BO ( PARANYS DE LA MEMÒRIA). Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2006 09:33



Es Gallet i Es Pou Bo : paranys de la memòria

Climent Picornell

 

Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar convenientment els records. D’això va.“Es Gallet” i “Es Pou Bo” són dos topònims de Palma que tenen a veure amb la meva experiència com empresari (un altre dia els contaré quan vaig traspassar el restaurant “El Túnel” situat davall l’arc musulmà de la porta de la Gabella Vella de la Sal, cantonada amb el carrer dels Apuntadors, o d’un trull nou que s’ha de dir “Atlas”). Foren dos locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir. No massa, però sí…Ho dic perquè, en Carlos Garrido, no fa gaire, glossava al seu diari els trenta anys de l’obertura d’Es Pou Bo i en José Carlos Llop, obre el seu nou llibre “Al Sur de Marsella” amb un article que fa referència a Es Gallet : “Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente”. Cosa hi devia haver. Faré un apunt de cada un, però donen per fer-ne un llibre gruixat, amb clarobscurs i algun pou negre ( una nit, un, m’arrabassà mitja barba, fins que l’estormiàrem amb un os de vedella).

Un matí en Frederic Suau i un servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere, era l’any 1972. A les vidrieres esmorteïdes de la “Bodega San Pedro” hi havia un cartell de “Se Traspasa”, escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca de nom Eulàlia- i dos parroquians, els més jove tenia vuitanta anys i l’altre, també eivissenc, resultà ser l’amo en Toni Marí Marí “fill d’un cura i d’una infermera”, segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l’oceà, de Filipines a Cuba, d’Egipte a Cadis; d’ell -que fou client de l’establiment que obrirem després- aprenguérem a dir : “Rumbo a El Cairo!” Que volia dir : ja duc prou cassalla i és hora d’anar jeure. Férem “tec” amb el preu –però necessitarem dos socis més, en Marià Salvà i en Pep Ventayol- que acordàrem amb el germà de l’eivissenca, guàrdia municipal del mercat de la Plaça de Pere Garau i home extraordinàriament desconfiat. S’havien de baixar tres escalons per entrar a la bodega i,  al final, el corral pegava a la murada renaixentista de Palma. Un petit taulellet pintat de verd-persiana va ser el primer que haguérem de treure, hi habitaven milions de cuques-molles. Al primer cop d’uixol aparegueren traces d’arcs gòtics i al segon aiguavés un arc de mig punt enorme; ho poden veure, ja que avui aquest lloc, que és al carrer de Sant Pere, és la seu d’un organisme del Govern Balear i en Gaspar Valero a les seves guies de patrimoni urbà hi fa una aturada explicant que era l’alfóndec  d’Hom de Déu, ja citat a 1350. L’excusat, al  corral, estava bastit amb unes pedres rodones que resultaren ser bombardes de canó del segle XVI, encara en rodolen per ca nostra. Un pic acabada la transformació en un bar modern i “fashion” li havíem de posar nom. “Es Gallet” sorgí de les típiques discussions que es congrien quan s’ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és l’apel.latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d’aquí, sinó que, més ingènuament, venia d’un gall petit. Llegíem en aquell temps un escriptor estendard del formalisme rus Viktor Sklovsky qui en un paràgraf s’enrrollava sobre el cant del gall i la traïció anunciada de Sant Pere : “ si Sant Pere no s’aixecà fou perquè no sentí el gall cantar, devia ser un gall petit”. D’aquí hi sortí el nom i entre parèntesi “The house of the rising Mallorca” , que no era més que una gamberrada lluny de segones o terceres lectures. El negoci donava. Donava per comprar motos, per llogar una casa ran de mar, a la vorera de Sa Dragonera i per a un casalot immens al carrer de Can Canals, que fou després l’estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n’anà sense pagar i tot el “famoseo” d’aquell temps hi va rossegar el cul, escriptors, pintors, models, hippies i altres herbes…El vam traspassar a dos anglesos, que l’on demà se’n temeren de que no hi anava ningú. Era això que se’n diu un bar de clientela captiva, però dels propietaris.



Es Pou Bo, obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova, a dues passes de Palma, més amunt de Son Dureta o més enllà de La Bonanova. Molts de pobles tenen un “pou bo”. Un dia, passejant també, amb n’Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i amb en Guillem Frontera, entràrem a un botiga, d’aquelles antigues botigues de poble, situades a un casalot enorme, quadrat, al qual s’hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un drugstore, s’hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d’aquelles màquines d’èmbol transparent, que tenia un quarto per a ella tota sola. Per un portal forà, com de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. Abans de ser botiga, havia estat teatre de teressetes. “Se Traspasa”, posava també, era l’estiu de 1975. Dit i fet. Es convertí en el “Pou Bo”. Amples sofàs, tauletes de marbre i cadires de vimet i bova, mobles antics…Gènova s’havia convertit en un lloc on  s’hi pujava a menjar “pa amb oli amb tomàtiga” i el nostre “Pou Bo” també en servia, de forma diferent, per l’ambient i per la gent. Hi exposaren pintors, fotògrafs, s’hi feren presentacions de llibres i discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus autors; record els dels poetes Josep Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir el general Franco va ser el lloc de concentració de tota la progressia de Palma –férem un bon calaix amb el xampany- hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d’aquell temps, l’ultradretà Carlos de Meer, enviàs un escamot a tancar per la força aquell cau. Record alguns personatges d’aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de l’anti-franquisme a les illes. Les partides de truc que hi vaig fer allà són elements de records més concrets. Durant uns mesos en Guillem m’envià a Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, me faltaven un parell d’assignatures. De retorn al bar -durant l’estiu em tocà dur-lo a mi-  però tan ell com jo mateix, més que el bar -que és un negoci molt esclau- miràvem cap a altres bandes i deixàrem que el negoci s’esfondràs pel seu i nostre propi peu. Vull dir que deixàrem de dar-li marxa. Ben a veïnat, paret per paret, hi havia un forn, amb un forner capficat a fer-nos pans en forma de cap de fava, unes faves enormes, que eren molt males de tallar, ja que les llesques no eren homogènies, però ell passava molt de gust, de passar entre la gent, amb aquell mabrarros cuits, que espantaven el personal. Són d’aquell temps la meva moto Ducati-350 i alguna senyoreta que hi duia, quan tancava el negoci, tard, carretera de Son Berga per avall, cap a Palma. Fa trenta anys i encara sent els pits a l’esquena d’alguna al.lota al seient de darrera. Els qui ho traspassaren li canviaren el nom, “Sa Ximbomba”, i em sembla que encara és obert. En Carlos Garrido –“fue el bar de los progres, de los bohemios, de los contraculturales”- anunciava una festa per celebrar els seus trenta anys. Miraré de dir-ho a en “Michi” Puigserver que la nit de cap d’any de 1975 hi va fer “Vichysoisse” per a tothom i no sé ara on para; ell em deixà, en aquesta època, ca seva -un duplex al Putxet de Barcelona-  amb l’única condició de treure el ca, en “Morgan”, a pixar. Com si me ves : en “Morgan” buidant sa bufeta plena i un servidor caminant de nit per Barcelona. Res. Un miratge. Un parany estantís de la memòria.




ORACIÓ A SANT ANTONI. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Gener, 2006 22:12




ORACIÓ A SANT ANTONI.
Climent Picornell

Ja hi tornam a ser. Sant Antoni de Viana, els foguerons i les devocions al sant de la pagesia. Vaig aprendre una oració per passar a Sant Antoni. La recitava el qui fou l'home més vell del món, el menorquí Joan Riudavets, que morí als 116 anys.Joan Riudavets havia nascut al Migjorn Gran de l'illa de Menorca el 15 de Desembre de 1889.La va contar a en Cosme Aguiló que l'entrevistava demanant-li noms d'ocells per a la seva tesi doctoral.  L'amo en Joan l'havia apresa de sa mare, que a la vegada l'havia apresa per espantar el gran temor que se tenia a la malatia coneguda com el "foc de Sant Antoni".

Sant Antoni, amic de Déu,

confessor tot poderós,

sa meva ànima encoman

a Déu i a vós,

que mos guardeu d’aquell foc,

tan rigorós

i d’aquella espira,

que va de nits

i va de dia.

Sant Antoni voldrà veure

la gran virtut:

als malalts donau salut

i pa al matrimoni.

Oh gloriós sant Antoni!,

guardau-mos d’aquell foc

i del dimoni.


Ahir vespre ja rodolava, cansat, pels foguerons del meu poble i me n'anava a jeure quan en Joan Nigorra m'enflocà :

CLIMENT TE DIC BONA NIT,
SOLS NO T'HAS DEIXAT NI VEURE,
O ÉS QUE NO T'HAN DONAT BEURE,
O ÉS QUE HAS VENGUT MAL SOFRIT.

(Tenia tota sa raó...)

(IMATGE : D. HOKNEY , "Retrat de sa mare" )

"TOMEU L'AMO" A SA POBLA. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2006 12:59

En Tomeu "L'amo" em fa arribar la notícia de la seva exposició a Sa Pobla. S'obri el dia 14 a Can Planes a les 20 hores.
Al web de l'Ajuntament de Sa Pobla ve anomenada com "EL MAC". En Tomeu em fa arribar uns papers seus que ara penjaré al bloc.

 

                                                CRÒNICA D´UN MOSSATGE

Tot plegat va començar ara fa uns 12.000.000.000 d’anys. D’aleshores ençà, els àtoms han anat recombinant-se per formar estels, planetes i fins i tot persones. La petita crònica artística d’en Tomeu l´amo comença un horabaixa d’estiu a la vora del mar.

 

Estava cercant crancs amb l’aigua als genolls sense adonar-me que l’espectacle ja havia començat. De cop, en aixecar el cap, aquella visió de les muntanyes que s’encenien amb el taronja i púrpura de l’horabaixa em va encisar. Deix el poal i correntsos les cames em dugueren cap a la papereria més propera. Amb uns retoladors vaig fer un quadret, que encara conserv. Naturalment no vaig poder captar aquella llum que per moments em fugia, però, en canvi, per a mi, aquell fet va representar un gran descobriment. La natura no només m’oferia els plaers diaris de l’aire i l’aigua neta, dels esparralls, escórpores, verderols, nacres i llops, sinó que, a més, em reservava plaers indescriptibles.

 

Anys després he sabut que aquella mirada fou la causa que quedàs infectat amb el virus VIH(1). Aquest s’havia anat escampant per tot el cos, començant pels ulls, després afectà el braç i darrerament una mica el cervell. Anys més tard d’aquella mirada, després de grans dificultats, d’una dramàtica lluita entre la disciplina i la llibertat, vaig mostrar els primers resultats. Paisatges(3), Natures vives, Cap a l’abstracció, Primeres notes registrals, Figuració gestual(2)... obres realitzades a Pollença i a l’habitatge-estudi de la plaça de toros, al carrer Lleó. Cap a l’any 1985 em trasllat a la tranquil·la Vall de Can Muscaroles, a una caseta que vaig restaurar. D’aquella època són les sèries Noctilucoformes, Endomòrfica, Transpaisatges, Ruoformes i Demonològica(4). Foren episodis de gran activitat sísmica, en què el braç actuava com agulla enregistradora.

 

El 1989 m’establesc a Sa Pobla, a un pis del carrer  Ramon Llull. Al porxo, habilitat com estudi, nasqueren les sèries del Viatge a Albopàs(5), Talassoformes i Marjaloformes(6), Col·lages(8), Llibre de màcules, La Penúltima Platja (pintura), Barcelona-Ciutat zona perimetral(7), Màcules japòniques, Necrogènesi (pintura), Els Primers rostolls, la sèrie Gaia(11) i altres temes. També vaig publicar un projecte de transformació del Mur de Berlín(9).

 

A l’any 1993, amb gran precarietat de mitjans, em refugii a Can Virell, a la Colònia de Sant Pere. Una casa de fora vila, esbucada, que vaig tapar i acabar-ne les parets quan ja hi romania. Veia sortir la lluna per dins els blocs de la paret. El bany tenia 24.000 m2. Record que un dematí em despertà un dragó quan em caigué damunt el front. Quan plovia hi havia una simfonia de caceroles... Allà vaig redescobrir  i celebrar que un dia l’aigua pogués sortir per un grifó i que, en pitjar un botó, s’encengués la llum. Però la màgia d’aquell lloc em seduïa i encara em carrega diàriament les bateries per seguir treballant.  El que un temps era casa es convertí  en estudi i en un petit espai on hi vivien els animals encara hi sobrevisc. Allà varen sorgir els Regrains(10) (registres gràfics informals: regrains blancs, blaus, negres, grisos i nocturnals), després vengueren les Màcules P, les Ones I, Ones I-F, Ones F, Rostolls O, Ectoplasmes, Encontres a la vora del riu(12), Figuració poètica, les sèries ROT´S (R,T), Rot´s làmics, Mes 100 taques, Mes paisatges, Formes làmiques, Marginàlia, Bashôs, Signes de celiterra, el So d’una mà, Casualitat o ordre còsmic, Shih-t´aos(13) etc. També vaig continuar el projecte de la Penúltima Platja, que amb el temps ha esdevingut La Penúltima Platja i el Llapis del temps, així com alguns projectes i instal·lacions. En col·laboració amb el músic Antoni Caimari editàrem una música col·lage titulada Viatge a Albopàs(14) i estam a punt de presentar un DVD anomenat La mirada interior(15).

 

Després de més de quaranta anys d’esser portador del virus VIH encara no he après el mossatge de pintar ni  d’esculpir. Som incapaç de pintar el que pens. perquè el pinzell i el braç actuen pel seu compte. Som incapaç de pegar cops amb una escàrpera a una pedra, o martellades a un ferro. Després de tants anys encara no he passat el mossatge, encara no sé manejar les eines, encara estic aprenent a mirar. A més, tenc al·lèrgia al mètode i a la  disciplina, només he cultivat la tàctica de tornar a començar cada dia, una altra vegada per primera vegada, de procurar mantenir les cordes afinades i els parietals oberts amb els salabres de capturar imatges. Han passat molts anys des d’aquella mirada on tot va començar i que encara enyor, però ara que amb el temps els ulls se’m tornen vells, ja s’embadaleixen amb qualsevol cosa. La vista ja se me'n va darrera una retxa, darrera mitja taca o un bocí de desjecte, cap allà on sospiti que s’hi pugui allotjar una mica d’harmonia.

.

A dia d’avui, gener del 2006, les meves mans de comare han ajudat a néixer 2211 pintures i  620  éssers tridimensionals. Per a demà no tenc res  pensat, és ma forma de treballar.

.

Tomeu l´amo,   aprenent de mosset.

(www.tomeulamo.com)


 

L’OBJECTE-CRISÀLIDE I LA MIRADA METAMÒRFICA

 

 

El meu mestre em contà que un dia un home va deixar feina, casa i família per anar a cercar un gran tresor. Després de molts anys de córrer pel món tornà amb les mans buides, però en entrar pel portal de ca seva va descobrir que el tresor el duia a dins. Fa temps que es van descobrint nous mons, però tots són aquí.

Fa un grapat d’anys tenia aparaulat un projecte en el Palau Solleric en què hi col·laborava el fotògraf Joan Ramon Bonet. En comentar-me que fou amic personal de Joan Miró, vaig aprofitar per fer-li una pregunta que feia molts d’anys que em voltava els parietals. Què opinava de l’afirmació de Joan Prats, quan va dir que si Miró agafava una pedra es convertia en un “Miró”. Joan Ramon em contestà que Miró ja triava objectes amb els quals ell s’hi identificava, que en certa manera ja eren una mica mironians. Aquesta opinió -que sempre agrairé-, juntament amb el coneixement del que fan les larves dels tricòpters, va ajudar-me a posar una mica de llum a una activitat que ja feia anys que anava practicant sense saber molt bé el perquè. Es tractava de la curolla de replegar desjectes que cridaven força la meva  atenció.

-I les larves dels tricòpters?

Ah, sí, perdonau. Les larves dels tricòpters són uns éssers que en la seva joventut, mentre creixen i es transformen en adults, els agrada recollir petits objectes, bocins de copinyes, fustes, pedres, etc., que van col·locant al seu voltant fins a formar un embolcall o càpsula que s’adapta amb prou exactitud al cos del seu propietari.

Tots els éssers animats i inanimats cerquen desesperadament trobar el seu lloc i el seu silenci i quan ho aconsegueixen descarreguen una estranya radiació. Tal vegada sigui l’hora de retornar les deixalles al remitent, reciclades com objectes útils i valuosos, amb propietats màgiques per transmutar l’esperit.

El meu lloc és can Virell, una finca a solixent, entre els serrals i l’escuma, quatre mates ventureres, un ametller florit, set orquídies al corral i un moix que nom Van-coc que només em fa cas quan té gana. Aquí, apartat del món i de la bolla, mentre estic aprenent a freqüentar els silencis de qualitat on hi pernocten les formes i les paraules, he anat confitant la teoria de l’objecte-crisàlide.

Els objectes, una vegada perduda la seva màscara superficial d’utilitat, esdevenen desjectes, posant al descobert la seva vertadera essència. Aleshores poden passar dues coses. La primera, que descansin a la seva última platja i, poc a poc, retornin a la terra. La segona esdevé quan després de rodolar pel món i les circumstàncies es produeix l’encontre entre desjecte  i autor. Davant una mirada metamòrfica el desjecte es pot transformar en objecte-crisàlide, després podrà passar per les mans de comare i, finalment, la intel·ligent i sensible mirada de l’espectador donarà l’obra per acabada. La mirada pot transformar allò observat, i l’obra, una vegada acabada, pot transformar el seu autor. Però, mentre això es produeix, esdevenen els moments més emotius de tot el procés: el diàleg entre l’home i la matèria, quan l’embat de les muses ens acarona i ens transporta cap a llocs desconeguts.

El projecte La Penúltima Platja i el Llapis del Temps no és només una arqueologia del present o un elogi del desjecte, pretén anar més enllà. És una passa enrere pel camí del coneixement i de la transformació de la realitat interior a través del diàleg amb la natura que ens envolta.

Per acabar vull dir que aquest projecte no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració de la calor del sol, de l’aroma de la terra i dels objectes-desjectes dibuixats per l’aigua i el llapis del temps. A tots ells, a les persones responsables del museu i a tots els que han ajudat a fer possible aquesta exposició, la meva gratitud.

Per totes les meves relacions                                                                          

 Tomeu l´amo.





PRESENTACIÓ de "Mallorca, els aucells i el seu entorn". Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Gener, 2006 10:33


Presentació de "Mallorca, els aucells i el seu entorn"

Gracià Sanchez, l'editor de "EL GALL EDITOR", convoca a la presentació del llibre de gran format, "Mallorca, els aucell i el seu entorn" amb fotografies de LLORENÇ LLOBERA i textos de FRANCESC LILLO.

Divendres dia 13 a les 20 hores a la "TAFONA DE CAN REIET" a Pollença ( a dues passes del Convent). Hi intervindran els autors, l'editor i un servidor, al qual li demanaren el pròleg del llibre, que seguidament penjaré al bloc.


 

Mallorca, els aucells i el seu entorn

de Llorenç Llobera i Francesc Lillo. (EL GALL EDITOR)

 

Una baula més pel coneixement i la salvaguarda del nostre patrimoni.

 

            Climent Picornell*

 

El llibre que començaràs ben prest, lector, és una petita joia d’aquestes que la vida –“que no fa massa regals” com deia un poeta- et posa un bon dia a les mans. Mallorca, els aucells i el seu entorn és una peça confegida a mitges, un brodat amb els traus lligats per les fotografies d’en Llorenç Llobera i els textos d’en Francesc Lillo. És aquesta una obra que s’insereix dins un corrent, al qual no són aliens els autors, un vessant de la ciència que observa, descriu i sistematitza la natura, i aquí en particular, els escenaris biogeogràfics de les nostres illes i el de Mallorca en concret. És una via que beu de la moderna recerca, però també, del  nou sentit de la divulgació i la interpretació del  patrimoni natural, i que genera el gran moviment de l’educació ambiental a les societats contemporànies. Un corrent, no ho hem d’oblidar, que és primigèniament i sobretot,  a favor i en defensa del medi ambient.

Record a ca meva, essent un al.lot, algunes obres, en podríem dir primerenques, d’aquesta camada. Una amb especial delectació :  “El medio y la vida en las Baleares” (1964) de Guillem Colom.  Fou, per a mi,  com un pioner dels manuals, com un inici dels materials de divulgació científica,  acompanyada  d’un excel·lent material il.lustratiu -com en l’obra que ara presentam- , però amb elements diferents : era, el cas de l’obra de G. Colom, il.lustrat amb els dibuixos de paisatges, flora i fauna, fets de la seva pròpia mà amb singular destresa artística. No hi havia arribat el color, encara, conquesta de les modernes tipografies. Color per a tothom, vull dir. Perquè color ja n’hi havia, i en canvi, pocs el podien conèixer. N’hi havia, per exemple,  en les làmines que Cristòfol Vilella, havia dibuixat, recollit i enviat al laboratori del rei el segle XVIII  - ho podem veure ara a “Naturaleza de las Baleares”(1766), publicat per J. de Olañeta l’any 1999-  un magnífic exemple, elitista si tan es vol,  d’aquesta hermosa simbiosi entre il.lustració i text que arriba a conformar-se en les ciències naturals. No vull dir amb això que les imatges siguin indispensables, de fet un dels nostres grans naturalistes del segle XIX, F. Barceló i Combis té obres interessants sense il.lustrar. Però,  esdevé un material diferent. No seria el mateix, per exemple, el  “Die Balearen”, de l’Arxiduc, sense la força que s’hi acumula per mor dels seus gravats, en negre i color. I, ja en la modernitat,  el veure les coses, se fa de cada pic més “conditio sine qua non” del bon quefer dels naturalistes, siguin zoòlegs, botànics, ecòlegs o geògrafs. I això es pot veure ja en els materials que s’han anat publicant més recentment i que apel.len constantment a la fotografia i al dibuix com a matèria explicativa i de recolzament del text. Des de la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè als excel.lents manuals, divulgatius,  de coneixement de la Naturalesa, que començà amb “Les plantes de les Balears” Antoni Bonner i el seguiren el dels ocells de Joan Mayol i els dels mamífers d’en Josep Antoni Alcover, fins, fa poc, el dels insectes de Balears amb dibuixos acurats de Xavier Canyelles, com a mostra d’una nova fornada d’il.lustradors de natura com Aina Bonner o Vicenç Sastre. O els més recents “Quaderns de Natura de les Balears” amb obres sobre la posidònia, els cetacis, les falgueres, el litoral o les papallones, aquest darrer de Guillem Pons.  Tot passant, és cert i no ho hem d’oblidar, pels textos de Fauna endèmica o d’Orquídies de les Balears; els diferents anuaris del GOB, els treballs de la Societat d’Història Natural de Balears; sense deixar de fer esment a les obres majors o pioneres com l’“Història Natural dels Països Catalans” en les quals, per necessitats editorials i de mercat, aquesta relació entre text i il.lustració esdevé un tot entrellaçat, i marca ja el que serà una constant en l’apropament al medi natural de les illes Balears : el recolzament entre una bona textualitat científica i una magnifica il.lustració.


            Retornant al meu comentari inicial  volia significar que el text que ara presentam – Mallorca, els aucells i el seu entorn - i els seus autors – Llorenç Llobera i Francesc Lillo- no són gens aliens a aquests corrents; a l’inrevés, en són uns excel.lents exponents. Ho torn a repetir, no és pot entendre la seva obra sense el desenvolupament de la moderna investigació, de les aportacions de la Universitat de les Illes Balears, en les seves vessant biològiques  -cal citar aquí l’ “Herbari virtual”-, com tampoc s’han d’oblidar les publicacions de l’ Institut d’Estudis Baleàrics, ni les  de la Societat d’Història Natural, ni, tampoc a un altra nivell,   les d’associacions per a la defensa de la naturalesa  o les pràctiques guies de passeig i interpretació que han proliferat darrerament. I no em referesc, únicament, als continguts textuals, sinó  que, en el que fa referència a les il·lustracions passa una cosa semblant. La progressiva evolució de la fotografia de natura a les illes Balears és una altra de les parts consubstancials a aquest procés. Una fotografia que de cada pic és fa més tècnica i acurada i que dona com a resultat un important conjunt de fotògrafs de natura, especialistes en el seu tema i amb un bon bagatge tècnic i artístic. L’Associació de Fotògrafs i Filmadors de les illes Balears (AFONIB) és un exemple del que dic, una associació on hi són des de M.A Dora, S. Torrens, J. Jurado,  G.Salvà, B. Perelló i, també,  Llorenç Llobera.

            El discurs anterior ve a compte perquè Mallorca, els aucells i el seu entorn, per a un servidor, quedaria emmarcat dins aquesta correntia o mar de confluències. Basta llegir la bibliografia citada o la llista d’agraïments, per veure que les cites i arguments d’autoritat tenen les procedències que he esmentat o que els ulls que han revisat el textos li donen encara més solvència, si cal. I ara que som aquí, al tema dels agraïments esmentats pels autors, voldria subrejar-ne un : el del fotògraf Climent Picornell (1956-2003); al qual, tan els autors com aquest prologuista, li tenen un especial reconeixement, pels seus coneixements, pel seu coratge, pel seu treball fotogràfic i pel seu altíssim sentit de l’amistat i de l’amor per la natura. El llibre li és dedicat.

            Mallorca, els aucells i el seu entorn és una obra que està estructurada seguint un ordre d’escenaris, o d’entorns,  successius : les zones humides (S’Albufera, S’Albufereta i Es Salobrar), el Pla de Mallorca, la Serra de Tramuntana i la Costa mallorquina. És ben patent la seva vocació de dibuixar aquests espais ben mediterranis, on la natura ha estat tan sotmesa als vents de la humanització històrica dels seus paisatges. Des dels aprofitaments forestals, les pastures abusives, fins a l’horta i el secà agrícoles, llocs que ens recorden tan la fatiga edàfica com la vocació d’incendi de pinars i  garrigues, així com la fauna en retirada i l’urbanització desaforada induïda per un model economico-turístic gens planificat, i que, com a paradoxa,  és atret pel sol, les platges i els paisatges. En cada un d’aquests paisatges, però i  encara,  la natura hi roman i hi permaneix. Francesc Lillo s’encarrega de presentar-nos-ho, amb paraules que fugen de la simple descripció rònega o excessivament acadèmica –que aquesta també hi és- sinó que hi fa entrar la seva configuració personal i, si tan es vol, sentimental, d’aquest espais;  vegeu : “La remor del canyet, els moviments ondulants de la bova i la suggeridora tendresa dels créixens”. Aquesta prosa ens serveix, en aquest cas per S’Albufera, com ho farà amb els altres ecosistemes, per introduir-nos en el que serà després el gruix del territori esmentat. Ho remarc perquè el llibre, fabricat a base d’una introducció genèrica per cada un dels escenaris esmentats i seguit d’uns comentaris a les il.lustracions, s’agraeix que tengui aquest toc elegant i personal que l’ hi transmet en Francesc Lillo.

            Les imatges d’en Llorenç Llobera forneixen l’espina dorsal de Mallorca, els aucells i el seu entorn. Són el “Deus ex machina” sobre el qual ha esdevengut el procés del qual parlam, la simbiosi entre text i il.lustració. I si bé és ver que també hi ha retrats de bolets, de flora endèmica, d’insectes o de paisatges, els ocells són els grans protagonistes de l’obra. Des del més senzills d’observar, posem per cas els busquerets de capell, fins a les rareses com el busqueret de batzer; des de la vestimenta quasi tropical dels abellerols fins a les grisors apagades de les cucullades o l’endolament de les mèl.leres, que tenen però, colors apart, altres virtuts: els mel.lerots les seves tonades o les cucullades que s’aparellen volant, diuen. Llorenç Llobera demostra la seva vena de fotògraf amb escreix i amb soltura, per molts de motius. Domina la màquina de retratar, enquadra bé i demostra el do que ha de tenir el bon fotògraf de natura. Com he dit altres vegades, els fotògrafs naturalistes es graduen quan retraten correctament ocells; per la seva dificultat tècnica i per la paciència que du aparellat el fotografiar bé éssers tan bellugadissos.



            La confluència dels dos autors, per una part la força i el color de les imatges d’en Llorenç Llobera i per l’altra els textos i comentaris de Francesc Lillo, que demostra la seva vena geogràfica, pel poder de les seves descripcions i les síntesis adequades dels paisatges, conformen una obra molt interessant, com deia al principi, una d’aquestes alegries que la vida ens regala. De totes les maneres, no vull acabar, ni dec, sense el que també és necessari dir. No forma part de cap ritual, però ja ho pareix, a la Mallorca actual. Quan ens toca parlar de natura a les nostres illes ens hi apareix –ja ens ho recorden els autors-  que  “la destrucció del territori ha esdevengut un afer vergonyós en la nostra història recent”. I cal fer-ho con ho fan ells amb un afany que pot semblar  regeneracionista, o redentorista, si és vol, però sempre amb esperit aplicat, com els bons naturalistes : publicitant la riquesa dels colors, dels sons, la diversitat dels llocs i la  dels hàbitats d’aquesta nostra Mallorca, tan malmenada. La història del coneixement de la natura en aquests temps  va lligada, per mor de la seva agressió constant, a la història  de la seva defensa i la seva protecció. Un camí en ziga-zaga, amb retrocessos i avenços, amb contrapunts. Des de la fundació d’entitats conservacionistes, a la invasió per a la conservació d’espais naturals com Sa Dragonera, tot passant per l’aprovació de Lleis com la de la protecció d’espais naturals o la fallida de l’implantació de taxes o imposts ecològics. Tot ens dibuixa una contorsionada història recent de la protecció del nostre medi ambient. Avui, fins i tot, la natura ha estat incorporada per alguns de forma hipòcrita i insostenible com una variable estimuladora del turisme, lluny de la defensa, que per ells mateixos es mereixen, els nostres valors ambientals. De totes les maneres, Mallorca, els aucells i el seu entorn, ja forma part dels elements que ajuden a confirmar aquell aforisme tan conegut que sentencia : “s’estima el que es coneix”. Vet ací una altra de les utilitats de l’obra d’en Llorenç Llobera i en Francesc Lillo, estendre el coneixement del nostre patrimoni natural i, de retruc, bastir un altre fonament per a la seva salvaguarda. Així sia.

_________________________________________________________________

(*)Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.



«Anterior   1 2 3 ... 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 ... 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb