jcmllonja | 02 Abril, 2009 20:21
Jardins d’altri, en lo primtemps.
Climent Picornell
Amb el canvi d’estació, un recull esburbat per als jardins d’altri.
Un lector del Diari de Balears, em titlla de “folklòric ploramiques”. Quin encert! A vegades hi ha gent que et copsa d’una manera fonamental. Plorador i amb la vista posada en ‘lo nostro’, que s’elbaldrega. Una evolució brillantíssima la d’un servidor de vostès, qui, com un dels proto-hippies d’aquesta comunitat s’havia pensat tocar amb un dit al cel, rompent amb la societat, pardalejant amb la contracultura, i ara retorna al seu cau, com les ovelles als seus estadors, transformat amb una plorinyador enyoradís de la pagesia, activitat contaminant i reaccionària, per molt dipositària que sia dels tresors dels nostres avis. Per conformar aquest lector, una glosa: “Un homo quan torna vell / tot d’una se’n dóna compte / sa perdiu li torna tonta / i pareix com un budell.” ( La me va dir en Joan “Petrer”, al fogueró de Sant Antoni d’enguany).
Despistat, descontrolat i entristit, jo, folklòric ploramiques, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’autoajuda i 365 pensaments sobre la felicitat, vaig caure enfonsat en el “retruécano” d’Ortega y Gasset: “No sabemos lo que nos pasa y eso es, justamente, lo que nos pasa.” Després d’haver estat cristià batiat, jove d’acció catòlica, marxista, semi-situacionista, macrobiòtic, humanista-romàntic, postmodern-reaccionari, folklòric ploramiques, necessit canviar de vida radicalment: fer-me budista o ballador dervix o surfista o fer un màster de quiropràctica. Ho consult a un peix de plata ( Lepisma saccharina ) que viu, des de fa molts d’anys, dins un dels meus llibres. Està gras perquè té paper a voler per menjar. Assenyat, em fa veure: “Surfista? Hauràs d’anar a cercar les ones allà on són, t’esbraonaràs. Dervix? Ca barret! Sempre has tengut tendència a marejar-te, pel vertigen de les orelles, no te convé. Fet Budista, s’adiu més amb tu, és més d’estar assegut”. Vaig provar de desar la meva taula, feta un desastre, però per no molestar el meu “gurú” ho vaig deixar anar (Albert Einstein: “Si una taula desordenada és reflex d’un cervell desordenat; que n’hauríem de pensar d’una taula buida?”). Ben mirat la nissaga de folklòrics ploramiques mallorquins s’acaba. Deu ser pels crispies que ara es mengen? A Joan Llaneras, el ciclista de Porreres, amb la medalla d'or de les olimpíades penjada, li demanen: "Què té Mallorca per donar gent con Rafel Nadal, Rudy Fernández o vostè?” Resposta: “Apunti: una genètica perfecta, un alt nivell de vida, un clima adequat per practicar l'esport, un caràcter guanyador...” Podem enterrar la vessant ploramiquista de la mallorquinitat.
Parlant d’enterros. Hi ha hagut renou, mediàtic, per la proposta de traslladar les restes de Borges a l’Argentina, des del cementeri de Ginebra. A la seva làpida: “...and ne forhtedon nà”, en anglès antic, significa “... i que ens tenguin por”; de l’altre costat una cita noruega del XIII que encapçala el seu relat Ulrica: “Ell prengué l’espasa i la deixà, nua, entre tot dos”... Una gran parafernàlia d’escrits. En canvi la de Joan Calví posa únicament : J.C. Pragmàtic, purità, res de tudar, ni temps, ni espai, ni laments: J.C. Relata E. González que Indro Montanelli contava que el millor epitafi li va escriure el seu rival, que hi volia el següent: “Aquí jeu Fortebraccio, qui secretament estimà Indro Montanelli. Tu que et passeges, perdona’l, perquè mai ha deixat d’avergonyir-se per això”. Montanelli li respongué que volia ser enterrat just devora ell, amb una inscripció que posàs: “Mirau la làpida d’aquí devora”.
M'agraden els jocs de paraules, el Bluff de paraules amb títol de Gesualdo Buffalino. Saben aquells acudits de ...surt a l'escenari un i fa això o allò, endevina el títol de l'obra o de la pel·lícula? Bé, idò, en surt una amb una síndria, que li cau i se bada. Nom de l'actriu? “Síndria cau fort” (Cindy Crawford). Un altre. En surt un que du els pits molts bruts; nom de l'actor? "Bruts els pits tinc" ( Bruce Springsteen). Surt un nin i diu: “L'any que ve faré sisè”; nom de l'autor? “Estic fent quint” ( Stephen King)... Idò això. Faig, també, col·lecció de titulars amb una lletres canviades. Los vascos comunicantes / Carretera i mantra / La revolución de las mesas / Veinte mil lenguas de viaje submarino / Déjà vu-Déjà lu / Moby Disk / Platero y tu / El que llora no mama / Carne de Bacon ( crònica de l’exposició del pintor Francis Bacon) / Entre Espanya i la paret, és el títol d’una obra de Xavier Roig. Aprofitant la lectura d’un altre llibre seu - La dictadura de la incompetència- n’extrec el següent. “A Cuba tenen una dita que defineix tot el sistema que han muntat allí: ‘Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”. Un altre de Roig: “Aquest paper de mentiders desvergonyits que fan tants de polítics mediterranis castissos, simpàtics i tocats per la gràcia meridional... Ventura i Gassol assegurava que el president Tarradellas era tan mentider que quan deia alguna veritat es posava vermell”. Zapatero ho controla millor.
A vegades afina més un del carrer que el geni reconsagrat. “Que poderío tendrá / ese trosillo de papel / que tó lo puede comprar”. Ho vaig sentir cantar a un gitano a la plaça de les Drassanes de Ciutat. En canvi, me contava el fill d'un almirall romanès, que va ser professor de dibuix a Cambridge, que allà hi conegué els grans cervells de l'època, entre els quals hi destacava Ludwig Wittgenstein, l'autor del Tractatus Logico-Philosophicus. Un dia dinaven i s'aturà, tothom, veient que el geni volia expressar alguna cosa va callar, i digué: “Definitivament, la millor manera de menjar els ous, és bullits”. Vaja. M’agrada més la cita següent: “L’home sap, a la fi, que està tot sol en la immensitat indiferent de l’Univers, des d’on ha emergit per atzar. Igual que el seu destí, el seu deure no està escrit enlloc” ( Jacques Monod, L’atzar i la necessitat). La poden contrastar amb la de Manuel Delgado, “el Arropiero”, un assassí en sèrie, més de cinquanta morts violentes. Al film de Carles Balagué, diu al final: “Viure, és un somni dins un mal so, i quan aquest somni s’acaba, ja som cendra ». La poden contrapuntejar amb el fet que molta gent no es sap sincerar, com confessa Charlize Theron: “Me costa més posar nua la meva ànima, que el meu cos”. En fi. I ja que som a Hol·lywood, deia Iñigo Urkullu del Partit Nacionalista Basc davant el furor del jutge Garzón: “Si continua per aquest camí qualsevol dia asseurà a la banqueta Mickey Mouse” ( Cosa deu haver feta...).
____________________________
IMATGE DEL WEB DE JOAN NAVARRO
jcmllonja | 23 Març, 2009 10:44
De la fàbrica de ‘Francos’ als falangistes prop de Déu.
Climent Picornell
Hi ha situacions que de tan viscudes, i tan properes, arriben a perdre el seu vertader significat. Fins que algú, més extern, et diu: « Però això és escandalós ! » I li has de donar la raó. Al meu poble, la guerra civil també marcà profundament la convivència, si bé l’historiador Arnau Company matisa que “la repressió a Sant Joan no provocà gaires víctimes en comparació amb altres pobles”; però sí detencions massives i abusos de poder. La por i el temor foren gravats en els qui s’havien significat com a demòcrates. Els altres…encara n’hi ha qui troben que ja està bé així, que es feu una transició exemplar.
D’aquells temps, per exemple, és l’existència del “Taller dels sants” o “Fàbrica de Francos”. Sentia a parlar a ma mare que, de joveneta, havia fet feina a aquesta “fàbrica”, donant una pàtina amb pinzell, un taller-factoria que havia muntat al poble l’escultor basc Horacio de Eguía (1914- 1991) i d’on sortien, en sèrie, bustos de revoltats, feixistes i dictadors, del general Goded, del ‘generalísimo’ Franco, de José Antonio Primo de Rivera, i també motius religiosos, majoritàriament “Santes Cenes”. La imagineria política i la religiosa es donaven la mà per enèsima vegada en la història. Al poble es reformà l’església parroquial de forma enèrgica, i es beneí el dia del sant patró, Sant Joan Degollat de l’any 1939, “tercer año triunfal”. Des de 1935 s’anaven acabant els detalls interiors, entre els quals, i darrera l’altar major, un enorme retaule pintat l’any 1938 per Pedro Barceló Oliver, el qual rematà el frontis amb tres grans murals més a principis dels anys quaranta. Aquests tres murals, iconografies de la meva infància, terror dels meus anys de nin petit, rememoren escenes de la vida de Sant Joan el Baptista: l’episodi del seu nom –son pare l’escriu-; un sermó prop del riu Jordà i la seva mort, quan ja el botxí li ha tallat el coll i aguanta el cap amb la mà. Ai! Ja saben la història: desig, sexe, poder, sang… Segons mossèn Bauçà, el rector Mas encara hagué de moderar el realisme exacerbat de l’artista. Damunt aquestes tres pintures unes lletres enormes: Non surrexit inter natos mulierum major Joanne Baptista ( No n’ha sortit cap, entre els nascuts de dona, més gran que Joan el Baptista). I més amunt, la gran pintura semicircular de nou metres per cinc, que prova de donar idea de la Glòria Celestial. La Santíssima Trinitat, rodejada d’àngels i arcàngels, la Mare de Déu, un poc més avall, seguint la jerarquia, el Baptista i després una multitud de santes, sants, màrtirs, papes amb tiares… Tots mirant a Déu –per tant d’esquena al poble- excepte alguns que van a la seva: llegint, escrivint, parlant. El pintor s’autoretratà mirant els feels, i hi situà tres residents més a la glòria celestial: un soldat, un requeté i un falangista.
Això era el que contava amb una certa naturalitat fins que algú em digué: « Però que dius! Un falangista?...” Aquí s’acabà l’historieta i pujàrem un altre graó: de l’anècdota a la categoria. L’any 1938 els falangistes a Mallorca eren, i havien estat, el bastió de la repressió, sobre els quals hauria de recaure el pes de cents de morts, executats sense judici, molts d’ells prop de Sant Joan. En volen un exemple? Pels voltants d’aquest dies de març, però de 1937, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés eren assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres. 72 anys després, els seus cossos no han pogut ser recuperats pels seus, qui els estimaven. A això li hem de dir una transició política modèlica? No he anat a esbrinar qui decidí que es pintàs el falangista prop de la Glòria de Déu. Fou l’artista o fou algú de l’església qui li ho suggerí? Pere J. Barceló Oliver (1884-1969) va ser un pintor de llarg currículum, deixeble de R. Anckerman i de Ll. Cerdà, molt bon retratista, molt academicista i amb un toc d’elegància amb l’ús del color. Pintà murals de tipologia religiosa, fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. De la biografia que li feu Cristina Ros no se’n desprèn res que faci esment a la seva ideologia. Un amic me conta que a l’Ajuntament de Palma trobaren un quadre seu, desfet a ganivetades, amb una al·legoria de la República. Fou el rector Mas qui ho suggerí? Fou la inèrcia de l’Església de Mallorca davant els aconteixements de la Guerra Civil i el seu parti pris a favor dels revoltats? Els bisbes signataris de la carta col·lectiva de dia 1 de juliol del 37 -Josep Miralles, el de Mallorca, entre ells- depositaren en el nou règim unes esperances grandioses en ordre a la restauració de la Cristiandat. Són paraules de qui fou canonge, Pere Joan Llabrés. Miralles es va defensar del seu paper passiu davant els assassinats alevosos tot diguent que desconeixia els fets, que varen ser capellans castrenses els encarregats de l’assistència espiritual al front de Manacor –recordin a Nicolau Sagesse amb sotana i punyalet- o que els ajusticiaments que havien tingut lloc s'havien dictat per tribunals militars, que havien obtingut en qualque cas l'indult d'algun condemnat a mort. Vaja, vaja... El paper de rectors i capellans als pobles i la repressió fou dispers. Alguns salvaren vides, però molts d’altres acolliren el comte Rossi (que ni era comte, ni era Rossi -com bé diu el monjo de Montserrat, i historiador de la guerra civil, Josep Massot i Muntaner-) bramant allò de: Tutti i rossi fucilati!
Sigui com sigui, setanta un anys després, els falangistes, a Sant Joan de Mallorca gaudeixen de la contemplació de Déu en un lloc prominent. No en faré plet de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 31 d’octubre de 2007, que estableix que “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva del ‘levantamiento militar’, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirades d’edificis i espais públics. La retirada no serà d’aplicació quan hi concursin raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei... la qual cosa es podrà aplicar a les esglésies.” Podríem discutir si una església és un lloc privat o públic o si al falangista en qüestió li assisteix una raó artística. En aquest sentit algú em dirà tiquismiquis pel que he contat. Però m’és ben igual. No hi ha, en aquests casos, detalls petits, ni menyspreables, ni butlles especials, me costa imaginar una església amb nazis o feixistes tan a prop de Déu Nostre Senyor. Què s’ha de fer? Tapar-lo amb quatre niguls, d’aquests cumulonimbus blancs i cotonats, que enteixinen el cel? O deixar-lo allà dalt i fer que la gent es fixi en el personatge i els expliquin les salvatjades que feren i, de pas, el paper blan, tou i adaptatiu de l’Església amb el seu “Caudillo, por la gracia de Dios”. Si més no, l’Església d’aquells temps. El papa Pius XII, uns anys després, feu un paper semblant amb Hitler i els camps d’extermini de jueus. A l’església d’ara ignor si encara no li ha llegut el demanar disculpes. O perdó.
____________________________
IMATGE "CONSTRUCCIÓ DE LA MIRADA", SÈRIE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY
jcmllonja | 17 Març, 2009 14:22
Ptolomeu i el lladre
Climent Picornell
Hi ha coses que es torcen, o que prenen per un altre camí. Una sortida de feina amb els meus alumnes derivà cap els lladres de mapes. Ara diré com. Sempre m’ha fet ganes escriure un relat, novel·lat a mitges, de com les obres de Ptolomeu, redactades el segle II després de Crist, arribaren a occident. Pretensiós pensava: “Qui sap si serà un nou Codi da Vinci, un exitarro editorial!” Hi hauria d’haver, indefectiblement, una part semblant al que passa al Nom de la Rosa d’ Umberto Eco popularitzada per la pel·lícula del mateix nom. Sense tants de morts, tal vegada. Una de les escenes seria com des d’un dels monestirs, prop de Costantinoble, un monjo bizantí Màxim Planudes, du un exemplar de la Geografia de Ptolomeu a Florència, conservat avui a la Biblioteca Vaticana. Aquesta obra serà traduïda i editada més tard. Això em deia a mi mateix el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics.
Arriba la primavera, i amb els alumnes faig visita al fons de cartografia de la Biblioteca Bartomeu March de Palma -“sí, veïnat del Capuchino de la Plaça de la Reina”, és la senya més clara perquè ho trobin fàcilment-. Cal aclarir que feim una pràctica fonamentada en l’estudi de la col·lecció que atresoraren primer Joan March i després els seus fills, Bartomeu en particular. Petrum Apianum, Pomponio Mela, Estrabó, els atlas de Mercator, Ortelius, Blaeu o primeres edicions de Kepler. Una gran Biblioteca a Ciutat, que conjuntament amb una col·lecció de cartografia nàutica medieval fabulosa formen uns dels conjunts més importants del món. Començ la sessió ja a la mateixa entrada -Despuig, Tofiño, Mut, Berard i els mapes de Menorca anglesa-, que continua després en una sala especial on hi ha les edicions dels clàssics, de Solinus a Eratòstenes. Però l’estrella és la Geografia, una Cosmografia del savi grec, protagonista del “revival de Ptolomeu” que és produí a Europa durant el segle XV. D’aquestes edicions la més espectacular, se’n conserven poquíssimes al món, és aquest incunable -aparegut per tant entre la Bíblia de Gutenberg de 1453, i 1500-, publicat a Ulm el 1482. Una de les peces patrimonials més importants del saber de la Humanitat. A més de la tècnica de la xilografia, aquesta edició se singularitza per tenir marques característiques del gravador per reconèixer l'autenticitat de les còpies. És considerat, per l’elegància dels seus tipus i mapes, com un dels llibres més bells que s’hagin imprès mai.
Però Ptolomeu és notícia entre els meus estudiants -ho havien llegit i és recordaven de l’aldarull mediàtic- perquè un personatge s’havia dedicat a robar els seus mapes de la Biblioteca Nacional de Madrid, que després eren venuts. Em veig obligat a fer-los una explicació. El dos d’agost de 2007 va ser denunciat davant la Guàrdia Civil el robatori de mapes de Ptolomeu. A finals de mes l'entitat assumia que havien trobat més llibres mutilats. Les obres es guardaven a la Sala Cervantes on només és possible accedir després d'un rigorós control i amb el carnet d'investigador que posseeixen les persones que estan preparant una tesi doctoral o un estudi similar. El lladre va aconseguir entrar un petit ganivet, que va amagar a la taula assignada. La policia el va identificar: César Gómez Rivero. Quan el van anar a cercar, el domicili que havia declarat corresponia a El Corte Inglés. Havia obtengut el carnet el 2004 i va visitar la institució fins a 2007. Certificava que ja havia realitzat treballs d'investigació a Uruguai, Cuba i Argentina, va presentar un passaport de nacionalitat uruguaiana. Els empleats recorden dos incidents: Un dia es va posar un incunable als genolls, cosa totalment prohibida, i van cridar-li l'atenció; en una altra ocasió va provocar un altercat amb un vigilant quan aquest li va demanar que obrís una borsa que portava. Aquest dia duia només papers personals. Jubilat, calb, 60 anys. Amb l’aire de rata de biblioteca, va mutilar deu llibres des que es va presentar a la Biblioteca Nacional.
Un dels antiquaris més reconeguts d'Argentina va ser encausat per intentar vendre alguns d’aquests mapes robats; una altra peça va ser intervinguda per l’ FBI en poder d'un col·leccionista de Nova York; dos mapes més van ser localitzats a un antiquari de Sidney (Austràlia), els havia adquirit en una subhasta a Londres. La devolució es va realitzar en compliment de la Convenció de la UNESCO, que impedeix la importació, exportació i transferència de propietats il·lícites de béns culturals. Agents del grup especialitzat en patrimoni històric de la UCO de la Guàrdia Civil van repatriar aquestes peces. Precisament sobre els 'viatges' d'aquests documents ironitzava la directora actual de la Biblioteca: "Ptolomeu, que mai va sortir d'Alexandria, va trobar la manera de viatjar fins a Sidney". Es decidí mantenir les petjades de les barrabassades que César Gómez va infligir a les làmines perquè en donin fe a futurs investigadors. Pàgines arrabassades, tires de cinta adhesiva, segells, certificats i ex-libris falsos estampats i aferrats per poder-los vendre per Internet formen ja part de la història d’aquest mapa de Ptolomeu. Luis Racionero, Jon Juaristi i Luis Alberto de Cuenca ha estat directors de la Biblioteca abans de Rosa Regás, la qual, quan es feu públic el robatori, va mantenir una reunió amb el ministre de Cultura, César Antonio Molina, el ministre li va enflocar que no havia fet "res" durant els més de tres anys que va romandre al capdavant de la Biblioteca.
Durant anys s'han robat milers de mapes i, per tant, s'han mutilat llibres valuosíssims als Estats Units, França, Regne Unit, Països Baixos… En la majoria dels casos, ha estat la policia la que ha hagut de demanar a les biblioteques si els mapes trobats entre el botí dels lladres, els pertanyien. La Interpol i el FBI envien contínuament correus electrònics advertint dels delictes a totes les biblioteques del món que custodien mapes antics... Sembla que la Biblioteca Nacional d'Espanya no se n’havia adonat de què, des de feia anys, els mapes antics són un dels objectes més valorats en el mercat de l’art mundial. No existeix només la idea d’un comprador, secret i ric, en el mercat negre, aquella persona que compra una peça única de pintura o un segell o un mapa robats pel seu delit solitari, sinó que hi ha casos, per exemple el del mapa de Waldseemüller (1507), amb el nom d’Amèrica escrit per primer pic, avui a la Library of Congress de Washington, que l’any 2001 el govern alemany va permetre vendre al príncep Waldburg-Wolfegg -per deu milions de dòlars-, tot i ser catalogat com tresor artístic alemany. Aquesta transacció, que algú ha qualificat de “robatori moral” escenifica com i quines xifres maneja el mercat dels mapes antics.
jcmllonja | 10 Març, 2009 22:27
De voyeurs i estugosos
Climent Picornell
1.- Fonoll marí
El terral, fortet, inflava bé les veles, jo duia la canya. Travessàvem la badia d'Alcúdia de bon matí prop de la costa. Passat el torrent de Son Real i al començament de l'amplíssim arenal sentírem uns sospirs suaus. Era una parella, nus, molts junts, ella arrepitada sobre una roca, inclinada, els cabells penjant, emanava un hal·lus de felicitat i tranquil·litat. Per contra, ell, frenètic ficava i treia amb un ritme molto vivace podríem dir. Els tres ens miràrem, la barca així mateix feia via i gens de renou, ni l'estopeig de la proa sentíem. Ja quasi no els vèiem però sentírem els alens de gust de la dona, jove. El mascle va fer aquells gemecs, tan vulgars, de quan es corren els homes. Ella estava asseguda damunt un mata de fonoll de marí. Al cap d’uns dies en Guillem es presentà amb un potet de vidre d'envinagrat. Era d'aquell fonoll marí on hi reposava el cul l’al·lota que havíem vist; era el tancament, en conserva, d’aquella imatge recobrada. Encara el guard: si s'ha de ser fetitxista, s'ho ha de ser fins i tot amb aquests detalls, sublims i barroers.
2.- Frotteur
Era dins el Vaticà. El Papa aquell dia ordenava una bona tropa de capellans nous, amb aquell cerimonial d’ajeure’s enterra, habillats amb roquets brodats, blancs. Molta seguretat a l’entrada on havíem estat escorcollats profundament. La meva companya cansada de caminar es va asseure a un escaló d’una capella, i un pic que la mir, me crida: “Mira aquell una estoneta”. Era un home alt, amb americana, pèl curt, faccions dures. Es col·locava darrera una dona i feia com que l’empenyien, a ell, com si fos inevitable el contacte i aprofitava per fregar la seva bragueta amb el cul de davant, com si fos a un tren ben ple o a un metro urbà. Això passava fins que la dona en qüestió se’n temia i aleshores ell partia. Elegia un altre cul i fregava fins que podia. El vaig seguir per dins Sant Pere de Roma, ple de cadires per l’ordenament. Una estoneta el vaig perdre de vista, m’havia entretengut una guia que, fluixet, explicava a un grup d’australians el nombre de martellades que un pertorbat havia pegat a la “Pietà” de Miquel Àngel. Però més tard el vaig retrobar, quasi a primera fila, frega que te frega a una dona que duia vel, com a l’antiga. Allà hi està una bona estona. Qui sap si amb un cert consentiment.
3.- Voyeur.
Pel montpeller es sentien el que pareixien uns gemecs. Vaig mirar, treure el cap, i només hi havia tres finestres obertes. Feia molta de calor. Els sospirs continuaven i no eren de mal, sinó de plaer. Vaja. Vaig apagar el llum i una finestreta de més avall aparegué il·luminada amb la cortina posada. Faltaven tres ditets perquè la cortina la tapàs totalment i per aquest minúscul espai obert, la vaig veure. Damunt el llit amb les cames damunt les espatlles d’un jove, ulls clucs, se moria de gust. Ell amb el cul ben estret la penetrava, amb força, més que amb saviesa, vaig pensar. El vent movia la cortineta i adesiara la veia, i adesiara no. Quina ràbia ! La sentia, eren uns sons amabilíssims, que no es podien confondre en res més que amb el gust d’una dona molt satisfeta de què el seu mascle li fes allò que li agradava. Vaig anar al bany de damunt, des d’on, per un finestró més alt, creia que tendria una altra perspectiva del quartet en el que, durant molts d’anys, hi havia dormit la meva veinada de sempre, Donya Pilar Iñuzabeitia, ara, no ho sabia, però hi havia nous estadans. Res... de damunt la cadira, veia el mateix, la cortineta i el vent que la movia, per un segon la veig veure asseguda damunt el llit, amb la boca plena, ell al mateix temps li estrenyia, fort, un dels pits i amb l’altre mà, una anca. Puta vent, res. M’entorn a la finestra de la cuina, pareixia, pel que sentia, que ja s’acabava la freqüència dels ais, era més un uuuu... que augmentava, però no, reprenia, amb més lentitud que el començament. Així vaig estar, mitja hora bona, a estones veia cosa, a estones no veia res, però per la fosca del montpeller, sentia la dolcesa d’aquella femella. Ell no va dir res de res. Van acabar en sec, ni els alens atropellats dels finals amorosos es sentiren. S’apagà el llum, algú dels dos estirà la cortina perquè passàs aire, ja a les fosques.
4.- Estugós
La seva dona, malalta de feia molt temps, quasi no es podia moure de dins una cadira de rodes. Ell, en canvi, era visitant assidu de les cases de putes de Ciutat. Havia girat el seu gust de cap a les eslaves. Li agradaven sobretot les ucraïneses, joves i rosses. Romaneses i morenes no en volia. Si hi havia russes, bé. Però sobretot jovenetes. I el seu número era la mamada sense condó, amb condó deia que era com menjar-se un plàtan amb la pell... Si algun dia enravenava més, la hi ficava, ell sempre pagava un preu on hi havia inclòs tot el complet. Era un bon pagador, amable, i si, de les nines prostitutes, alguna li agradava, hi tornava, compulsivament, moltes de vegades, fins que l’arribava a avorrir: veure aquella boqueta pintada i la cabellereta rossa, ja no li feia res. La seva dona, se’n devia témer perquè sempre que tornava del bordell, del bordell modern –aire condicionat i pagament amb tarja electrònica- estava més alterada que de costum, com que no parlava, feia com si es volgués aixecar, i movia el cap a cada banda. L’infermera que l’atenia, li deia que no, que tranquil·la i ell, li donava una besada damunt el cap, no suportava la seva pell, fos d’on fos, de la cara o dels braços. La seva estugositat, s’havia incrementat a mesura que la paràlisi de l’esposa creixia i la seva lascivitat amb les putes havia augmentat progressivament i connectadament. No el sorprenia, ni s’alterava, gens. Sabia que a mesura que li creixia el desig per les joves prostitutes, li guanyava l’horror per aquella dona de la qual havia estat enormement enamorat. Però ara no podia, de cap manera. Va arribar a no voler sentir-ne ni l’olor que l’embafava, quan s’hi acostava per fer el simulacre del bes al seus cabells, destenyits i esparsos que deixaven veure una closca, cada dia més blanca. El seu pensament anava cap a n’Olga o n’Irina, les dues ‘xixisbees’ que avui horabaixa li havien fet tots els papers de l’auca, educades com estaven per dues ‘madames’ velles que miraven d’ensenyar l’ofici a dues nines arribades, ves a saber com, de l’Europa de l’Est.
jcmllonja | 02 Març, 2009 20:10
Bob Dylan a Formentera?
Climent Picornell
Ja sé que són dèries d’un ‘freaky’ vell com un servidor, però va pasturar realment Bob Dylan per Formentera o és un altre d'aquests ‘bluffs’ que van passant de mà en mà? Algunes circumstàncies m'han fet variar el meu punt de vista, però no la convicció de què no va romandre a cap molí de Formentera, l’estiu de 1967. La història és com continua. Bob Dylan, ja ric i molt famós -ha publicat una de les seves obres mestres, el doble long play Blonde on Blonde-, el 29 de juliol de 1966 té un accident de moto a bord d'una Triumph 500, no s'ha acabat d'aclarir si es fa molt de mal o és l'excusa per desaparèixer una temporada, estressat per la tensió de la fama. Segons es desprèn de les biografies que he llegit, no sortí de Nord Amèrica, “m’havia retirat i vivia com un eremita”, ni es mogué del redol on vivia. Es va canviar de casa, la seva filla Anna nasqué l’estiu, va assajar amb alguns components del que després seria The Band, conta R. Robberston que enregistraren les “cintes del soterrani”, preludi del següent disc John Wesley Harding, un altre dels clàssics i dels canvis que feu Dylan en la seva astronòmica carrera. Fins que a l’octubre del 67 retorna a Nashville, enregistra JWH, i el gener de 1968 reapareix en públic en un concert homenatge a un dels seus referents, Woody Guthrie, que havia mort feia uns mesos.
Hi ha, a la vegada, una història paral·lela que situa el geni passejant per l'illa i vivint en un molí de La Mola, justament mentre complia a Formentera 26 anys, maig de 1967. Cap documentació gràfica en absolut de la seva estada, ni influències indirectes a la seva obra posterior, ni tan sols a través de la lectura d'una cançó que parla d'un molí, que no és un molí sinó una talaia ( All Along the wachtower, per cert, amb una versió acollonant de Jimi Hendrix). Darrerament han sorgit algunes proves indirectes de què hi va ser i que un servidor no ha pogut contrastar per circumstàncies curioses. Ja m'havia interessat per l'estada de Dylan a Formentera, juntament amb la d'alguns cantants famosos, en aquells moments, per les Pitiüses. De Joni Mitchell, Nico de The Velvet Undreground, Pink Floyd, King Crimson, Mike Oldfield, Frank Zappa, Eric Clapton, Bob Marley, John Anderson de Yes... hi ha material fotogràfic o alguna cançó o alguna iconografia: Molins, Es Vedrà, “Formentera Lady”. El darrer que ha manifestat que hi va ser és James Taylor, un dels meus cantants favorits, company de Carole King amb el seu You’ve Got a Friend; Taylor -El País, Formentera en el recuerdo, Manuel Cuéllar- recordava perfectament que un dia la barca de Formentera a Eivissa -supòs que devia ser la Joven Dolores- el va deixar; a la matinada, amb un al·lota dormint arrepitada a ell, se'n va tèmer que s'enyorava i composa amb quatre grapades Carolina in my mind: el record de Formentera era viu quaranta anys després. Un altre element a afegir a la llarga marxa de personatges que arribaren dissolts amb la riuada de hippies, "peluts", primer mal vistos i després part de la imatge d’aquestes illes. No passa el mateix amb Dylan, que, tanmateix, ha quedat incorporat a totes les guies i citacions de famosos a l’illa, però ni fotos, ni referències sustentables a les seves biografies, ni tampoc a la seva obra.
El fet de veure James Taylor tenir un record viu de Formentera i llegir que un periodista sol·licitava “del joven e innovador Consell Insular de Formentera la dedicación de un espacio público o cultural con el nombre de Bob Dylan”, em van reverdir l’interès. Ja he sabut a través d'una autoritat del Consell de Formentera que no feien comptes fer-li cap "monòlit” semblant al de Jules Verne prop del far de La Mola. Primer de tot, la cosa no quadra: tots els seus biògrafs el fan ésser , de juliol de 1966 a la fi de 1967, amagat prop de Woodstock, neix una filla mentrestant, el seu tarannà antifeixista seguidor de Lorca no el fa un candidat a venir a l'Espanya franquista, C. Rollanson al seu documentat treball “Solo soy un guitarrista”, Bob Dylan in the Spanish – speaking world, no diu res de res de l’estat espanyol, fins al seu primer concert a1984. I a més, les cançons del seu disc John Wesley Harding res tenen a veure amb Formentera, ho explica ell mateix, ni “Vaig somniar que veia Sant Agustí...” té a veure amb cap llogaret de l'illa, de cap manera. Seguint amb la ‘trola’ o veritat, es continua diguent que si Dylan anà a Formentera fou per indicació d'algú relacionat amb Robert Graves, amb un feix de llibres que li va donar el també poeta Allen Ginsberg i que quan Dylan se'n va tornar els va deixar a Robert Lewis Baldon (1920–1997) que hi tenia una espècie de biblioteca oberta. “Vaig conèixer Graves a Londres, passejarem plegats per Paddington Square” i sí, Allen Ginsberg li dona llibres, però els hi dona en mà poc temps després del seu accident i se sap un per un de qui eren: Rimbaud, Lorca, Blake, Whitman... Tot plegat em feia olor d'un trencaclosques que algú havia ensamblat. Mentre cavil·lava això, un amic m'informa que pel Canal 33 un personatge formenterer manifestava que ell va jugar a escacs amb Bob Dylan dins la Fonda Pepe. Vaja! Ara em quedaven més fils a lloure: el personatge dels escacs i els llibres que, suposadament, Dylan deixà a l’illa. Coman a Canal 33 que m’enviïn la cinta i el personatge -que és Pius Tur i Mayans- diu exactament, des de el minut 36 al 38, que sí, que jugava a escacs amb Dylan, amb un grup d’amics. Ningú d'aquest acompanyants imprecisos ha dit mai res de Formentera, que es sapi. Pius Tur i Mayans solia anar al Bar Cristal de Palma. Vaig anar-hi no sé quantes vegades, per demanar-li aclariments - com anava vestit Dylan, de què exactament parlaren, amb qui anava, si va tocar la guitarra algun pic...- quan, al cap de pocs dies, vaig veure l'esquela de Pius Tur als diaris. S'havia mort. Coneixia Tur de la Universitat, era professor de música, havia estat Conseller de Transports en un dels governs del PP de Gabriel Cañellas, l'affaire del Túnel el resquillà. Ara mort, poc podré aclarir. Al cap de poc dies vaig veure també l'esquela de la seva dona. Vegin la noticia de la mort de Pius Tur en alguns mitjans: “Mor el formenterer que jugava a escacs amb Bob Dylan”. És una situació estranya, per res del món vull fer mentider Pius Tur -només em faltaria aquesta- però li hagués volgut demanar si, tal vegada, es confongué de cantant... ell li diu “Bobby”, cosa que irritava Dylan, ell era Bob, no Bobby, jo que sé...
Quan als llibres que suposadament deixà Dylan, la biblioteca de Baldon amb més de 22.000, està en procés de catalogació o una cosa semblant. Quina feinada aclarir si algun llibre du anotacions que s’hi puguin atribuir. O esbrinar si algú més que Tur el veié a Formentera. O la de demanar-li a Dylan mateix! No he acabat la meva pesquisa. Encara que, si realment Dylan hi hagués estat a l’illa, no estaria de més fer-li alguna cosa de reconeixement. Sempre ajudaria a Formentera.
__________________________
Fotografia: Cap de La Mola ( Formentera ) per BENNY TRUTMAN
jcmllonja | 26 Febrer, 2009 16:22
Història d’un cèntim del temps dels romans
Climent Picornell
No som un expert en història, ni en prehistòria, però m’agrada. Pel meu poble hi ha restes dels temps pretalaiòtics, talaiòtics, romans... i n’hi hauria més sinó n’haguessin fet malbé algunes que es trobaren i el lloc va ser llaurat fondo. Coves funeràries d’enterrament o sistemes hidràulics musulmans que demostren que el nostre terme municipal fou poblat ja fa milers d’anys. Aquesta nota històrica -escrita a dues mans- té a veure amb els romans i amb Internet. Ara m’explicaré. Quan el meu cosí Climent, el fotògraf, era viu, em solia venir a cercar i trescàvem per amunt i per avall, em mostrava coses que havia trobat, des d’egagròpiles de mussol banyut fins a restes històriques, la seva curiositat científica era enorme. Un dia em dugué a un turonet que hi ha entre Meià, Solanda i Carrutxa –aquest topònim és d’origen llatí- en el qual, després de passar la rella, els tractors deixaven al descobert una enormitat de ceràmica romana. Entre altres coses trossos d’àmfores diverses, els culs de les quals –la part més resistent- eren les restes més cridaneres. Només en un dia en contarem més de quaranta, espargits per dins dos sementers separats per una paret seca. També eren amb nosaltres el seu fill Toni, que era un al·lot menut –ara fa feina al CNIO ( Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas ) dirigit pel conegut científic Mariano Barbacid- i en Guillem “Marió” que, abans, venia més pel poble. Ja me n’havia quasi oblidat d’aquesta eixida quan vet aquí que trescant per Internet, al blog d’en Toni, hi vaig llegir un “post”, una nota, de quan estudiava a Alemanya, amb un comentari sobre una d’aquelles mini-expedicions i sobre una moneda, molt atropellada, que ell trobà.
Deia el comentari, resumit, molt ben escrit i interessant. “Quan era nin, els octubres per a mi no existien. Era l’època en que tot just acabaves de tornar a l’escola i tot començava de bell nou. De les poques coses que record dels octubres era que solia ploure i que llauraven els sementers. Sempre em cridaren l’atenció els terrossos acabats de llaurar amb el rostoll, pareixien eriçons. Si pegaves un bot a segons quins bocins, podies trobar les restes que deixaren els habitants del Pla al llarg del segles. Ja fa molts d’anys amb mon pare, en Guillem Marió i en Climent, férem cap a una quarterada afavorida pel pas de Roma. Mon pare solia trobar tests que segons ell eren culs o anses d’àmfora, molts de cops jo no hi veia més que un mac. Jo solia tenir més sort i entre resta i resta de ‘cartutxos’ trobava una tros de terra sigillata o alguna moneda. En Biel Majoral diu que a Mallorca sempre hem estat pobres, i si hem de fer cas a les meves troballes crec que ho podem assegurar. Aquell dia vaig trobar una moneda de bronze ben rovellada, però la vaig guardar, i m’ha acompanyat sempre a la bossa dels llapis i la calculadora. No em vaig entretindre mai a veure què era, però l’altra dia ja que plovia i havia acabat els exàmens, m’hi vaig posar a Internet. Resultà que la gran troballa era un centenionalis. El fet que la paraula provingui de “centum” (cent en llatí) i que sigui la centèsima part d’un denari, ja dóna una idea del poc valor que tenia. Era una moneda de bronze amb una minúscula proporció de plata i prima ferm, que fou molt popular devers el 330 després de Crist. Però la història que s’amaga darrera aquest ferro és molt interessant.
L’emperador Constantí I va decidir ni més ni menys que canviar la capital de l’imperi, de Roma a l’antiga Bizantium. No cal dir que tomaren la ciutat i la referen amb tots els luxes que havia de merèixer la nova capital. Vaja, com son Espases i son Dureta, i segurament amb gent que ja els hi va anar bé el canvi per a la seva economia. Arribà l’any 330, s’hi traslladaren i l’anomenaren Constantinopolis per a major glòria de l’emperador i així es va anar fent fins que esdevení la fabulosa ciutat medieval de Constantinoble o l’Istanbul dels nostres dies. Al principi anaren grossos i encunyaren moneda de plata celebrant la feta. Desprès s’hi degueren pensar una mica i varen fer la sèrie coneguda con ‘Urbs Roma’ a la qual pertany la moneda de que parlàvem. Amb això aconseguiren fer conèixer el canvi de capitalitat arreu de l’imperi a base de saturar-lo amb aquesta casta de moneda, de poc valor; així la bona nova arribava fins i tot als més pobres. D’altra banda i per tal de guarir l’orgull de l’antiga capital, aquesta sèrie de monedes portaven a l’anvers una al·legoria del poble romà i al revers Ròmul i Rem amb la lloba i dos estels... Al revers es pot veure que hi apareix gravat SCONS, que era l’abreviatura que feia servir la seca de Constantiniana (l’actual Arles, del sud de França). Si tenim una mica més d’imaginació i de bona fe, a l’anvers es veu que la figura porta la capa imperial i que el collar rodó és característic també de la seca esmentada. I així de fàcil… però no sé si ho he fet bé amb tota aquesta història. Al cap i a la fi he perdut una mica de la nostàlgia que em portava a recordar aquells dies”.
Li vaig contestar de la següent manera: “M’ha agradat el teu post, i el fet que -com a bon fetitxistes que som- duguis la moneda damunt o a prop. Jo encara hi vaig a aquesta ‘quarterada romana’, la me va descobrir ton pare, i adesiara, quan llauren hi faig una volta a veure el que els tractors han rebrotat. Un pic, vaig prometre al fill d’en Toni Ginard, en Toni, un regal que tenia “prop de dos mil anys”. Ell, que era més nin, quan li vaig explicar que aquella pedra que li regalava era el cul d’una àmfora va fabricar una història particular, la guardava com un tresor, fa de petjapapers damunt la seva taula de feina. El turó és a un lloc estratègic. Supòs que damunt hi hagué una “Vil·la”, una casa gran, unes cases de “possessió” per entendren’s, d’aquell temps. El lloc crec que es diu el “Cementeri dels moros”, ja saps que a Mallorca, tot el que ve de l’antigor, és del temps dels moros. En fi”. Mirau per on un poc de “calderilla” del temps dels romans ha passat de mà en mà, qui sap si d’un comerciant a un centurió, d’aquest a un pagès -que probablement hagué de fugir i la degué enterrar- i al cap de més de mil anys a la bossa d’un estudiant de bioquímica a Alemanya.
jcmllonja | 17 Febrer, 2009 16:51
Els nostres hotelers, entre l’orgull i l’humilitat
Climent Picornell
Per entrar amb olivetes: ja a la World Travel Market de Londres de 2005, el president de la Federació Hotelera de Mallorca, Pedro Cañellas , va fer unes declaracions reclamant que s’eliminassin les barreres legals a fi que els hotels se poguessin reconvertir en altres negocis, especialment en habitatges. Les zones turístiques han de menester menys saturació i no increment de places, ni que siguin residencials. El president d’ara, Antoni Horrach, davant la petició de la consellera Francesca Vives de que comprim productes Balears –una variant del consum patriòtic del ministre Sebastián-, ha respost una cosa com “que als hotelers ningú ens ha de dir el que hem de fer”. Vaja.
La veritat és el que el turisme no és ja el meu tema d’estudi, com ho fou durant anys, però l’aprovació de l’anomenat decret Nadal, m’ha fet reverdir el meu interès cap a la problemàtica turística. Els decrets Cladera, que s’anomenaren així per Jaume Cladera, conseller de turisme del PP, obligaven a tenir metres quadrats de zona verda per plaça nova hotelera, en un intent –com sempre a través d’una normativa urbanística- d’esponjar les zones turístiques. No sé exactament quants d’hotels es feren realment amb aquesta normativa, pocs. El decret Nadal no va exactament en aquest sentit, a través de mesures extraordinàries, –com ha explicat molt bé al Diari de Balears, per duplicat, Josep Melià Ques- intentarà paliar en temps de crisi, el sotrac del sector que mou l’economia de les illes, es fa per reacció davant l’incompliment real de les lleis, per regularitzar places i de retruc obtenir-ne recursos públics. El primer esborrany, i el decret definitiu, amb les mesures correctores introduïdes, diuen, pel Bloc, quedarà com una normativa a incorporar a aquests volums de paperassa legal que publica l’amic Avel·lí Blasco. Només a tall d’exemple, per al museu de les paradoxes; fa anys servidor va ser d’una comissió plural, encarregada de revisar el POOT ( Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística ), una de les normes més innovadores per a inserir el món de les instal·lacions turístiques en el territori; quan tots els sectors presents ja havíem dit cosa, menys el hotelers que havien fuit, s’havien “desmarcat” –qualsevol excusa els era bona- el darrer dia, el conseller Cladera i l’aleshores director general Celestí Alomar, provaven de convèncer els representants dels constructors i urbanitzadors, que no es deixaren convèncer. Si per alguna cosa serví el POOT, fou per delimitar les zones turístiques i ha impedit que el litoral de les illes Balears es convertís en un “continuum” urbanitzat hoteler-residencial. Encara ara fa nosa a molta gent. Seguiren després la Llei General Turística, redactada durant el govern Matas, “per homogeneïtzar” la legislació turística, però també, i és el meu parer, per “sortejar” algunes prescripcions del POOT, sobretot l’intercanvi de places entre zones turístiques diferents. Ara haurem d’afegir-hi el decret Nadal.
Però no anava per aquí la meva reflexió, sinó sobre els hotelers. Amb les declaracions d’Horrach, retorna el nervi de la classe dominant, ferida sentimentalment per l’ecotaxa, tot just després del seu maridatge actual amb l’esquerra. L’actual nissaga d’hotelers es filla dels empresaris espavilats que durant els anys cinquantes i seixantes, d’esquena a les inexistents ajudes de l’administració pública, serviren al boom de turistes estrangers que ens conduïen cap aquí, amb avió xarter, els tour-operators. Poc a poc s’anaren diversificant. Alguns es feien molts grossos –Escarrer, Barceló, Fluxà, Riu, Matutes...- altres mitjancers i altres no tant. Començaren la seva expansió a l’exterior, internacionalitzaren el que havien après aquí, diversificaren el producte i, fins i tot, alguns compraren part dels tour-operators que abans els estrenyien. Quins canvis! Un es podria sentir orgullós d’una classe empresarial tan emprenedora. Ara molts d’aquests tenen la major part del seu negoci fora de les illes. I aquí han quedat algunes zones, com la platja de Palma, que necessiten mà-de-mestre, i una planta hotelera bàsicament antiga, parcialment renovada, i que ara amb el Pla Renove de Madrid, i el paraigües del decret Nadal ens volen vendre, no sé, exactament, que. La vista d’alguns hotelers, repetesc, estava posada en canviar parcialment els usos de molts dels seus hotels, com ara, ja sigui transformant-los en condohotels o directament en apartaments per a vendre. Mentre, continua el tema de les places para-turístiques que es comercialitzen “totes soles”.
Resumir molt du a desdibuixar, ja ho sé. Però el que realment m’interessava era el comportament de la classe hotelera, que en temps de l’ecotaxa es feia dir “el sector”. Una élite de poder i de diner consolidada quan els caigué l’ecotaxa damunt, en el primer Pacte de Progrés. La seva afirmació com a classe dominant passava per sentir-se subjectes del canvi econòmic i social, com a actors únics, o principals, en positiu, malgrat hi hagués gent que els identificava com els causants de les malifetes socials i ambientals. “No en sabíem més, ho férem com podíem... Aixecàrem aquesta terra de la pobresa i la convertírem amb la comunitat més pròspera de l’estat espanyol”, malgrat alguns efectes “col·laterals”. Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, ho puc entendre, però, com manifesten alguns, que ells comprassin sabates al poble que anava descalç abans d’ells -i a partir d’aquí: no es pot mossegar la mà de qui et dona menjar- és una mica fort. I ho puc discutir, fins i tot, a aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre altres li reien les gràcies- : “ Habrá que quitar al president o matar al conseller” o “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. I ja sé que els hotelers no són una classe homogènia, però bé que hi actuaren en el cas de l’ecotaxa. Una altra cosa és que amb la victòria del PP el 2003 és pensin que comandaven més del que en feien comptes. En el discurs d’aquell moment, fou un factor determinant, el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit aquesta de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres. Continuen tenint problemes de reconeixement social, i en són molt sensibles a això. Ja ho proven, les segones i terceres generacions, més educades en aquestes qüestions. El president Antich es retratava fa uns mesos amb Gabriel Escarrer (fill), Carme Riu i Simó Pere Barceló. “Hay que retornar los diezmos, que hemos recogido de esta tierra”, he sentit a dir a un jove hoteler; altres han descobert la “responsabilitat social corporativa” o financien càtedres universitàries, uns altres han creat fundacions, algunes duen “gurús” de l’ecologia i del viure “slow”, etc... Però, pel que es veu, continuen amb l’orgull ferit que els genera mala imatge dins la societat. Ara, després de fer-los un decret a mida, responen malament a la consideració de connectar-se al sector agrari. Mirau que era bo de fer respondre que sí, que comprarien totes les nesples, les serves i les atzeroles que produeixen els nostres pagesos, com a metàfora d’una mentida pietosa, per sortir en ajut de la pagesia. Els experts que vigilen la seva imatge social els haurien de dur un poc més estrets, una lliçó d’humilitat no els vendria gens malament, sobretot ara que tenen el segon Pacte de Progrés no bel·ligerant.
________________________________
IMATGE: IMATGE DE SATÈL·LIT DE L'ILLA DE FORMENTERA ( S'estany Pudent, punta des Trucadors i l'illot de s'Espalmador )
jcmllonja | 09 Febrer, 2009 17:57
Quants records, quanta felicitat! ( Sobre la desmemòria )
Climent Picornell
”Si hagués sabut que tornar vella era això!” Mussita i es lamenta pensant en els temps esponerosos i feliços de la seva joventut. De tots els records, el seu preferit: quan feia comèdia al teatre del seu poble. Sempre ho conta amb la mateixa cadència. S'aprenia els seus papers, de cor, caminant per damunt la sala de ca seva i quan hi havia assaig era sa mare la que frissava més: “prepara´t que hem d'anar a assajar”. Remarca que deia “hem”, com si sa mare també hi actuàs. Era de tant que li agradava acompanyar la filla. "Jo vaig ser la petita de sis; la més aviciada i la que vaig dar més gust a ma mare".
”Ara però me fugen les coses del cap”, i passa ànsia i es turmenta. No li passa res que ja no hagués passat a la seva padrina, a sa mare i a les seves germanes, les que arribaren a velles. “Em venim d'avior, el capet mos falla en arribar a aquestes edats”. Ja sigui per la malaltia dels cossos de Lewy o pel que es deia demència senil o per la dolència d’Alzheimer, disfuncions que són cosines germanes entre elles. Sa mare, de vella, aguantava una pepa, un ninot de pedaç dins el sofà de l'entrada, rodejada sempre de gent, absent tot el dia. Tenia però molta manya per desembullar troques de fil, i com que veien que s'hi entretenia, n'hi donaven, les embullaven, i ella les desembullava, i així amb una cruel però a la vegada beneficiosa acció que no treia cap enlloc, passava les estones sense fi. La germana gran, havia perdut la memòria recent però conservava intacta la de quan era joveneta; per aquest motiu s'inquietava per mor del seu ‘novio’ –si l’encontraria o no- tot i que, el que després va ser el seu home, ja feia una partida d'anys que era mort. La segona, passats ja els noranta, volia que la duguessin a ca seva -ja havia entrat en aquestes viaranys de la confusió- però no era a ca seva on havia viscut amb el seu home i la seva filla, sinó que el ‘ca seva’ que reclamava era on havia nascut, ca els seus pares del carrer del Mig, ca seva de quan era nina, prop de l’església; hi recordava, amb precisió, tots els veïnats d'aquell temps, ja desapareguts.
"Quants records, quanta felicitat!" Així acabava un article recent Pasqual Maragall, l'ex-batle de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, qui, encara conscient, sap però que té el mal d'Alzheimer que li rossegarà i triturarà els seus records. Els d'ara i els de la infància, que han troquelat, pel que es veu amb una força brutal, el nostre cervell, malgrat o a despit de nosaltres mateixos. Els perdrà Maragall, encara que ara li donin, segons manifestava, tanta felicitat. "Què ha passat d'aviat tot!", torna a dir ella. És la temuda relativitat del temps. El moments tan difícils de passar quan s'està malament, o el temps que passa ràpid, quan s'està bé. Alguna nit en que els fills estan malalts, panteixant, no s'acaba mai, mentre la mare -retuda i molt cansada- descansa una estoneta i no és allà present per trempar la durada del temps. Les dones saben d'això més que ningú, les que són mares sobretot, amorosint i negant el pas, implacablement lent i dur, del temps feixuc dels mals moments. Per això el va commoure que, aixecant el tapament li demanàs: "Dorm amb jo". No prop d'ella, sinó amb ella. El temor i les pors que tan bé havia sortejat per a ells, de petits, ara li guanyen. Ja només la companyia i, més encara, el contacte físic i les actituds amables ho atenuen. Qui sap quantes vegades, els seus fills petits, li van demanar el mateix: "Queda, no te'n vagis". Amb la mare al costat i davall el llençol, ben tapats, els nins petits fabriquem una cuirassa imponent per a lluitar contra tot: pors, neguits, llamps i trons, maldecaps i malalties. Ara, ella, que donà tant, reclama -no ho reclama, ho demana sense agraviar- un poc d’atenció.
La fa sentir bé saber que importa als seus, tenir-los a prop, trobar les amigues que encara li queden, i sobretot, sortir a la fresca rodejada de gent, fins tard, quan els horabaixes són llargs. En canvi la fa sentir molt malament que li perdin el respecte -que ella s'ha ben guanyat- o que no la consultin en prendre decisions que l'afecten -això a vegades la fa reaccionar amb desmesura, i quan se'n tem, plora, perquè ella no és, o no era així; no saber on posa o on deixa les claus o la cartera i sobretot témer-se’n de que no se’n recorda de les coses, li provoca incertesa pel seu futur proper, i de retruc una gran angoixa. Mira els rellotges, contínuament, com un salvavides contra el temps neutre, buit i sec de la seva desmemòria. No li agrada la fosca, ni els horabaixes curts de l’hivern, tancada dins ca seva. S’adorm poc a poc, però profundament, i encara que s'ha preparada, la religió és un bon agafatall per a ella, la proximitat de la mort no li fa cap gràcia ni una, i menys la malaltia, o les caigudes, que la conduirien a un lloc que tem amb desmesura: un hospital. Somnia sovint amb qui fou el seu home i company, i, dins el somni, li parla. Però ell sempre és d'esquena; quan l'escomet, se gira... i es desperta. No li pot veure mai la cara i això l'entristeix.
Vet aquí de que està feta l'alquímia de les nostres vides, un pic solventades les envestides de la fam, la set, la malaltia, i qui sap si de la injustícia, la soledat i el desamor: de somnis i records d'infància. Talismans contra la por i l’oblit, perquè equilibren el pas del temps, o massa ràpid o massa lent. Als fills, aprenents sorpresos per l’envelliment súbit dels pares que fins fa poc eren autosuficients, els manquen plaguetes i apunts, i mestres per a conduir les noves situacions i el seu neguit. Més enllà de "servir-la", com es deia abans a tenir cura de les persones majors, les condicions de la modernitat fan que es generin noves formes d'encarar les discapacitats generades per l'envelliment. Si poden, passar el temps que els resta a la casa on han viscut és el millor. No sempre pot ser així. Per a ella sí, és a la casa on va néixer, on tresca pels calaixos, on ballava mentre el seu germà tocava la bandúrria, on les seves germanes majors filaren els seus projectes, o sa mare frissava d'anar a assajar la comèdia o el seu pare, “que era una autoritat i molt sever”, mai però mai es va queixar del trull que l’estol de jovenetes armava quasi cada dia. Arrecerats en la infància, un espai on el temps no existeix –al manco amb la perspectiva de la senectut-, ja de grans, sobretot els vells sense memòria, passen a ser habitants d'un camp de refugiats, nins-vells desvalguts, on hauran d’esperar els anys que els queden. Amb la voluntat de no fer massa nosa, segurament.
________________________________________
IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS ( Pi de la Serra de Tramuntana ) 2000
jcmllonja | 01 Febrer, 2009 21:58
El Caserío, Can Buades, la diversificació econòmica i el monoconreu turístic
CLIMENT PICORNELL
L’estructura econòmica de les nostres illes presenta una escassa diversificació. Un sector primari que té una participació ínfima –propera a l’1%– en el PIB regional i un sector secundari dèbil, un 8% del producte total, molt focalitzat en poques branques, energia i aigua, alimentació, metall, ciment i ceràmica, pell i confecció. La producció bruta, en la construcció, és entorn del 10%. El sector dels serveis genera més del 80% del PIB balear, únicament hoteleria i restaurants ja hi representen un 40%. En aquest panorama, s’anuncia el tancament de la fàbrica de formatgets de Menorca El Caserío –afecta 163 treballadors, segons CCOO, 300, indirectament– i de la fàbrica de grifons de Can Buades a Binissalem amb un expedient de regulació de tots els treballadors, 173. Dues empreses emblemàtiques del que era el sector secundari. Emblemàtiques de què? El Caserío, del poc que quedava de "la via menorquina del creixement", i Can Buades, hereva d’un sector industrial no lligat directament al turisme. Pere Montañés fundà a 1930 una empresa que féu menjar formatgets a tot l’Estat espanyol –Del Caserío me fío– fins que a 1992 es ven a una multinacional, Kraft Foods, filial de Philip Morris, que ara la tancarà i "deslocalitzarà": se’n durà la producció a Bèlgica i a León.
Gabriel Buades l’any 1900 funda un negoci de "griferia" que cresqué molt, a 1950 s’inaugura una fàbrica que arribà a tenir quasi 800 treballadors, distribuïa per tot el món. L’any 1985 la venen a una multinacional que la revèn l’any 1989 al grup europeu Teka. Reflecteixen l’actual crisi, però també una manera de pensar l’evolució de l’economia de Balears. On queda la necessitat d’haver de diversificar el teixit productiu? Si els fets, tossuts, ens dirigeixen de cada pic més a una estructura dependent de la construcció i del turisme, fins a haver arribat a una "economia caribenya", per similitud a una dependència –excessiva?– del sector turístic: el monoconreu turístic.
Però abans una pinzellada sentimental. Servidor ha fet una carrera d’investigador, bastant magre, que començà amb una tesina de llicenciatura sobre la localització industrial a Balears. Encara record, 1976, les meves passejades pels polígons industrials –La Victoria i La Paz, noms franquistes–, les consultes estadístiques a la Delegació d’Indústria i el seu delegat –"For-tu-ny" lletrejava quan el cridaven de Madrid–. El dia que la vaig llegir, un aucell, un teulader, entrà per la finestra. Les conclusions eren clares: els subsectors dependents del turisme i la construcció creixien, i els altres eren cada pic més residuals; els polígons industrials feien el paper de grans magatzems dels quals el port tenia carència i eren usats majoritàriament per empreses de serveis. Jo mateix clamava contra la pèrdua de diversificació econòmica, una espècie de talismà contra no se sabia molt bé què... una crisi mundial? Del petroli? Del sector turístic? De les crisis, companyes inevitables del capitalisme, en tenim història a les Balears. Sense anar més enfora, el desastre de la fil·loxera atacant les vinyes en el segle XIX –aquesta sí que fou una crisi– resolta amb resultats espectaculars, una profunda variació del camp, que era en aquell moment el motor de Balears, com ho és ara el turisme.
A Balears les indústries de béns de consum tradicionals com el cuiro i calçat, moble i bijuteria... són les que han estat més exposades a la competència internacional amb processos generalitzats de deslocalització i fortes reestructuracions empresarials. El calçat va ser una gran activitat exportadora de les Balears mentre la mà d’obra barata va permetre vendre fàcilment al mercat nord-americà i europeu. La competència dels països del sud-est asiàtic i el desenvolupament tecnològic van fer que moltes fàbriques quedassin obsoletes, mancades d’adaptació als segments més alts del mercat, amb productes d’alta qualitat i disseny, en els quals s’havien especialitzat. Aquest exemple, i el tancament ara d’El Caserío i Can Buades ens recorden que és el turisme qui en aquests darrers cinquanta anys ha imposat el seu model inexorable i que ha demostrat ser un segment resistent i adaptatiu a les crisis econòmiques que s’han succeït. Veurem ara.
La meva reflexió anava, però, en el sentit de si encara es predicava la diversificació econòmica com a sortida i element salvador enfront d’un temut monoconreu turístic. Monoconreu turístic vol dir que el turisme ho arrossega, de forma directa i indirecta, quasi tot. Això, tradicionalment, s’ha vist com un perill: I si el turisme va malament? Si els touroperators –sobretot quan controlaven més que ara– desvien els turistes? Què farem...? Ergo: convé diversificar la nostra economia. En què? En segments agrícoles rentables? Ja no va funcionar el denominat "pacte intersectorial", els hotelers ho trobaven més barat al mercat mundial. Diversificant el sector secundari? Com? Enfortint-lo o transformant-lo en indústries d’alt valor afegit –així es deia– o en "indústria gris", en altres informes, o indústries lligades al coneixement... o, fins i tot, proposen altres, oferint localitzacions, fent gola amb el teletreball i els parcs tecnològics amb els avantatges d’una indústria, quasi paradisíaca!
El discurs de la diversificació econòmica desaparegué un temps de la literatura socioeconòmica, i el fantasma del monoconreu era només mantengut en discursos marginals que, nogensmenys, ja no blasmaven contra el turisme, sinó contra una determinada manera de fer créixer el turisme: massa places, massa consum de paisatge... Només de tant en tant en ambients acadèmics i sobretot des d’alguns gabinets polítics i bancaris, agitaven la por: "Si no es diversifica o si no s’inverteix en coneixement i formació", per dir alguna cosa, "això anirà malament". L’evolució galopant de l’economia mundial situa les Balears com el que són, un país petit, sotmès als sobrecostos de la insularitat, si a això afegim l’espoli fiscal de l’estat central, pareix un miracle: encara sobrevivim. El Caserío i Can Buades eren exemples vius de la història de l’evolució econòmica del nostre país. Fruit de projectes empesos per persones emprenedores que saberen cercar mercat fora de les Illes, rompent els motlles que els illencs no servim i altres milongues de l’autoodi, que fins i tot arriba a l’economia.
Deu ser encara necessària la diversificació econòmica? Qui la plantejarà ara i sota quins arquetipus? No val començar a construir ports i aeroports discutint al tasser d’un bar, o canviar l’estructura econòmica d’un país en un classe de la UIB o diversificar en un informe anual d’un banc o una caixa. La cosa és més seriosa, i servidor no en té la solució, però queda fora de dubte que perquè la nostra economia contribueixi realment a la prosperitat de les Illes Balears en el futur s’haurà de fonamentar en la competitivitat, adaptant-se a les forces d’un mercat cada vegada més obert i en continu canvi, alhora que s’haurà de desenvolupar en un context que comporti baixos costos socials i ambientals. Es podran aconseguir, i mantenir, avantatges competitius i canalitzar processos permanents d’innovació i millora de la qualitat a les nostres indústries per no quedar fora del mercat? Al marge del turisme?
_____________________________________________
jcmllonja | 27 Gener, 2009 09:11
50 anys de la Nova Cançó i 50 anys d’Al Vent de Raimon
Climent Picornell
Tots els moviments socials i culturals, vists amb la perspectiva del temps, aclareixen les seves arrels fundacionals. Enguany, aquest mes de gener farà 50 anys, la revista Germinabit –que aquell mateix any es fusionaria amb Serra d’Or- publicà un petit article, una columna, titulat Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima. Aquest escrit es considerat el punt d’arrancada, com un manifest per a la fundació del que després anomenaríem la Nova Cançó Catalana. No fa falta que posi en evidència la importància que ha tengut per a la nostra llengua aquest esdeveniment que possibilità que el català sortís, primer als escenaris, després als carrers i fins i tot - vehiculat per la música- entràs dins el sentiments de cada un de nosaltres, ja fossin polítics o amorosos. Al mateix temps, Raimon, que no havia llegit l’article de Serrahima i, segons conta ell mateix, durant un viatge en moto va composar la cançó que ha esdevengut una altra fita: Al vent. També l’any 1959. Com deia Ermengol Passola: “Abans de Raimon la gent no sabia ni tan sols que hi havia cançons en català”.
He tornat a llegir l’article de Serrahima que comença diguent: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes d’ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per nosaltres...Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de ‘chansonniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?...” Lluís Serrahima (Barcelona, 1931) declarava fa poc que fou Josep Benet qui li inspirà l’article i que juntament amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs –aquest darrer suggerí el nom- crearen “Els Setze Jutges”. En un principi, inspirats en la cançó francesa, sobretot en Georges Brassens, feren una cançó molt ‘barcelonina’ i, per entendren’s, com es deia abans: petit burgesa. Però Els Setze Jutges, ampliaren després el seu espectre i la seva temàtica; foren, per aquest ordre: Miquel Porter Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Grau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Raimon i Els Setze Jutges actuaren conjuntament l’any 1962 al Fòrum Vergés de Barcelona. A Palma, a instàncies de Nicolau Pizà, pare de Queta&Teo, a l’Hotel Jaume I posen en marxa els Festivals de la Nova Cançó organitzats per Joventuts Musicals, amb Pau Valls de president. Així, en pocs anys la Nova Cançó es convertí en un moviment social, cultural i artístic que ha tengut una transcendència enorme, que implicà gent de diferents colors polítics, de línies musicals diverses, des de la més intimista fins a la més rítmica, de l’himne antifranquista a la Cançó de matinada poètica i descriptivista. Al Vent, Diguem no, Paraules d’amor, L’estaca... però sense oblidar, també, la rumba catalana amb Peret i el seu Mig amic o el Gato Pérez i l’Orquestra Plateria.
Si bé és ver que Els Setze Jutges deixaren d’actuar com a tals l’any del maig francès, 1968, durant els anys setantes hi ha un període de transició en el qual la nova cançó esdevé, senzillament cançó, cançó catalana, vull dir. Alguns dels jutges deixen de cantar, alguns altres es potencien com artistes fenomenals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... Raimon continua la seva progressió, i sorgeixen nous cantants i nous moviments en el mateix sentit: Guillem d’Efak, Marina Rossell, Núria Feliu, La Trinca, Els Tres Tambors, El Grup de Folk: Ovidi Montllor, Xesco Boix, Jaume Arnella... Però són Pau Riba i el galàctic Sisa ( Ricardo Solfa i El Viajante ), qui vesteixen la cançó amb unes altres temàtiques i un altre concepte, més dylanià, més hippiós, més independent de la pura reivindicació únicament política. La revista Enderrock situava el disc Dioptria de Pau Riba al número 1 del rànking dels cent millors discs del rock i la cançó catalana, el segon era Verges de Lluís Llach i el tercer Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa; el desè lloc era per a Uc (del temps d’Isidor Marí, autor així mateix de Flor de Baladre) amb el seu disc Cançons d’Eivissa. A més de Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet, en aquest primers llocs hi guaitaven grups de rock’an’roll com El Pets, amb Sol, Sopa de Cabra amb Endins i La Companyia Elèctrica Dharma amb L’oucomballa. La sala Zeleste, el rock Laietà, l’època dels grans festivals com el Canet Rock, el “Woodstock català” -aquí a Mallorca amb la rèplica dels Selva Rock- afloraren el moviment del Rock en català, un epifenomen de la cançó que ha tengut vida i desenvolupament propis, amb un èxit de masses, i amb capacitat per enganxar les generacions més joves a fer música en català de forma estrepitosa, del rock fins a l’ska. I encara dura.
És per tant aquesta efemèride un bon moment per recopilar i agrair tants als promotors culturals, com als propis artistes que s’hi han involucrat, la seva decisió de fer música en la nostra llengua, per a un mercat més reduït de consumidors, però amb una qualitat sorprenent, i amb una capacitat per transmetre sensacions i sentiments que han enganxat molta gent. Que d’això es tractava. Evidentment la història d’aquests cinquanta anys és molt més complicada, plena de restriccions i prohibicions, però ara no es tracta d’això, ni de parlar de les desercions o dels bilingüismes, de les dificultats de les empreses discogràfiques, de la minusvaloració als mitjans de comunicació dels cantants en català –començant per TV3-, sinó d’un moviment que ha estat d’una enorme transcendència per aconseguir que la cultura popular, de masses, als Països Catalans no visqués d’esquena a la modernitat. El País Valencià d’Al Tall a Obrint Pas, ni les illes Balears hi són alienes, Joan Ramon Bonet i la seva germana Maria del Mar Bonet, Antoni Parera-Fons, en un primer moment, igual que Guillem d’Efak ( ai, el Blues en Sol!), Uc a Eivissa i Traginada a Menorca, Biel Majoral i Ocults, Miquela Lladó i Tomeu Penya, Ja t’ho diré ( Cris Juanico, ara) i Cucorba, S’Arrual Jazz Mort, Al-Mayurqa ( d’en Toni Roig ), Anegats, Antònia Font...
Certament aquest article no és un recopilatori exhaustiu, (just ara, desembre 2008, ha sortit el llibre de Carla González Collantes: Una llengua musicada, Documenta Balear) però noms com Toti Soler, Quimi Portet, Adrià Puntí, La Trinca, Sau ( i Boig per tu, per exemple), Lax’n Busto o ara mateix Roger Mas i el grup Manel, o Oliva Trencada i Joan Miquel Oliver per aquí, venguin, o no, procedeixin en major o menor mesura de l’article de Lluís Serrahima ( per cert, autor de la lletra de la cançó Què volen aquesta gent?, cantada per Maria del Mar Bonet, una icona contra la repressió política franquista), siguin o no, com deia, conseqüència directa o indirecta d’aquell article escrit l’any 1959, ho siguin o no, són el resultat d’alguna cosa que es va posar en marxa durant aquells anys i que ha plantat cara, amb èxit i en català, al fenomen de la globalització en el seu pitjor vessant: el de l’aculturació uniformista.
_________________________
Caràtula del CD que inclou els quatre discs enregistrats per Joan Ramon Bonet els anys seixantes
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |