Climent Picornell

LA SOBRASSADA. ( Alguns elements per esbrinar el seu origen). Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2006 21:00


La sobrassada : “le deuxième meilleur paté du monde”

 

Climent Picornell

 

M’interessa molt el tema de la sobrassada, en el seu context geogràfic i etnogràfic. I d’ella algunes qüestions fonamentals. 1.- Per què és diu sobrassada ?  2.- Quan es comença a usar el pebre vermell, que li donà el toc característic i passà del color grana al roig ? 3.- Quan esdevé una pasta que es pot untar: un “paté” ?  El primer tema és molt repetit i recurrent. Del segon tenc una cronologia, bàsicament argumentada en la geografia de la difusió del pebre vermell per Europa provinent d’Amèrica i al tercer, la cosa va per l’augment del greix a la pasta i la sobretrituració de la carn.

            El títol de l’article ve suggerit pel fet que ara, avui, els problemes del grip de les aus fa témer el “grip mediàtic” als productors del foie-gras, ja que estabulant les ànneres, o pitjor, vacunant-les, els consumidors desertin. Els francesos, qui displicentment, havien catalogat la sobrassada com “el segon millor paté del món” -evidentment després del seu, que és el primer- veuen com ara la por els envaeix. És l’hora de la sobrassada! Un pic que el porc ja passà el seu grip particular amb la pesta porcina africana, que tancà mercats durant anys i de la qual estudiam la seva difusió mundial. Podria així continuar amb to de soflama – el viva cartagena! esdevengut un visca Sant Joan de Mallorca !- sentenciant que la millor sobrassada del món és la de na Rosa “Boireta”.  No va per aquí el meu to, que se contén dins la reflexió intel·lectual.

             Sobre la primera qüestió :  Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d’anys. Ara bé la pregunta subsegüent és : de quin italianisme, de quina part d’Itàlia, de quin embotit ? Aquí és on es fan imprecises o excessivament genèriques les fonts que he consultades, que són quasi totes les que un servidor considera solvents. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià,  el mot  “soprassata” , un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que vengui de “sobre-asada”, perquè és crua, però hi ha  –com veurem- una “soprassata” que és resultat d’una bollidura. I la cita que es fa d’una missiva del rei Martí, l’any 1403, demanant que de Sicília que li enviïn “sobressaoes” [sic] ( una errada de copista per “sobressades”), és la més repetida. I més la seva procedència. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixa moltes portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI sobrassada és un vocable corrent a Mallorca, segons un servidor provinent del sud d’Itàlia en el marc de les relacions entre territoris de la corona d’Aragó.

En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que conviuen, antigament i en l’actualitat : Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, etc. Encara que dos hi són de manera preferent : “soprassata” i “soppressata”. Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altra i curiosament, són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc;  perquè hi ha també “soprassata” de pop ( i de sèpies i calamars) i de “vitello”.

Indubtablement el seu origen és de “soppressare”. Que vol dir  premsar o comprimir,  la qual cosa implica que el farciment de carn de porc  és comprimia a l’interior d’un receptacle, i és premsava per eliminar-li l’aire que podia fer malbé el preparat, però alguna casta de sobrassada calabresa i siciliana no té la forma aplanada que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment.




Sobrassada del Nord d'Itàlia

L’origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la “soppressata” del sud d’Itàlia, no de la del nord i centre,  majorment anomenada “soprassata”,  que és un embotit absolutament i rotundament diferent. A major abundor, les relacions polítiques entre el Sud d’Itàlia i les Balears eren molt més freqüents. La “soprassata” del centre i nord d’Itàlia, és un embotit que es fa bullint, un parell d’hores,  el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua,  desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho, abans dins budell, ara dins tela o sac de “yute” o similar. L’aspecte, la textura i els ingredients –encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí “Cabeza de Jabalí”, més negra amb les cotnes i els seu tendrum ( pronunciau “cornes” i “tumrum”). És un embotit molt viu a Itàlia avui en dia, i a l’Argentina italiana,  una cosa semblant a Nordamèrica, i a França, li diuen “Headcheese” o “Fromage de tête”. La nostra sobrassada no prové d’aquesta “soprassata”.

A la  segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l’accent i en la pronuncia quasi con nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Feta de les bones carns del porc, crua,  amb afegitó del magre, sal,  i pebre negre i, a alguns llocs, pebre vermell dolç i coent. Les “soppressata” amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coentes “piccantes”; les que no tenen pebre vermell, que també n’hi ha, són molt semblants, quasi iguals,  al que a Menorca en diuen “carn i xuia” i al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada catalana o de Vic”, una espècie de “fuet”, però farcit dins un budell gruixat.




Sobrassada del Sud d'Itàlia

El nom genèric de “soprassata” o “soppressata”, present a milers de pàgines d’Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides, -un temps ho eren, ara, no tant- a fi i efecte que perdessin l’aire que es pogués haver infiltrat quan les omplien. D’aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament,  no ho és premsada. N’he vist de calabreses i sicilianes que no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les nostres, per dins tenen el greix blanc, més vist i gros, i la textura menys pastosa, però les pengen i l’aire les cura.

Així, molt probablement, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a l’embotit que provenint del sud d’Itàlia, usava el budell gruixat del porc per embotir una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix – de la xulla que deim a Mallorca i de la panxeta- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest conegut molt anteriorment que el vermell. Quan es divulga, des d’Amèrica,  a partir del segle XV el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l’embotit originari –dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat o el seu punyit. La pregunta – a contestar pròximament- és : aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa –“paté”- és també originària d’Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d’abans, on férem l’invent ? Me decant per aquesta darrera possibilitat.


La meteorologia popular. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 03 Març, 2006 20:00



(Imatge de Guillem Mudoy)

Els meus àlies, Apol.lònia Manresa i Arnau Matemales, han enviat això per publicar al proper número de "L'Observador del Pla de Mallorca)


Meteorologia popular del Pla de Mallorca

Apol.lònia Manresa

Si de Xorrigo veus Cabrera, bon temps t’espera”. La vida moderna ens allunya de les inclemències del temps, al menys com les sentien els nostres avantpassats. I l’acusació al “canvi climàtic”, provocat per la contaminació atmosfèrica, ens fa pensar que els fenòmens anormals són el seu resultat. Així, pluges intenses, nevades fora temps o calors sobtades ens volem fer creure que abans, això, no passava. Res més lluny de la veritat. Però, l’abandó de la vida agrària com a centre de l’esdevenir social del Pla de Mallorca, ha fet que l’observació del temps i de les seves conseqüències agrícoles hagi passat a segon o a tercer terme. Tanmateix és un dels temes recurrents de conversa més habituals. És per això que hom descobreix, i redescobreix, que la sabiduria popular, radicada en l’experiència de la natura, fruit de l’acumulació de sabers generacionals es manifesta generosa en les dites, parèmies i consells, habilitats en els refranyers i “parenòstics” populars, que no són més que l’expressió condensada d’anys i panys de contacte amb la mare natura. Per molta modernor i “qualitat de vida” que ara ens volguem apropiar, tanmateix retornam sempre, perquè ho hem de menester, al contacte amb el medi ambient.

El pas del temps.

Acostumats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl.lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs professionals –ajudats per una gran parafernàlia tècnica- hem deixat de banda tota la saviesa popular. Per a L’Observador del Pla de Mallorca hem fet una arreplegada de refranys, que es coneixen als pobles del Pla, sobre els pas del temps, ja sigui el pas de l’any i les estacions o mes a mes, així com referències sobre prediccions i senyes climatològiques. El fet de tenir a les illes una climatologia irregular ( “Temps, homos, vents, dones i fortuna, fan més voltes que la Lluna”), sobretot pel que fa referència a les pluges, ha fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del temps deixa sempre oberta la porta.

-Quan Déu ho vol, de tot vent plou.

-Quan Déu vol, s’ennigula i plou.

-Quan Déu vol, sense ennigulats i tot, plou.

-En no cantar es puput, es dematí banyat i es capvespre eixut.

-Es mal temps amb pa, és més bo de passar.

Els mesos i les estacions de l’any.

Els refranys o parèmies, en aquest cas, són una font inesgotable de referències al temps.

-Per sa tardor, ni fred ni calor.

-En s’estiu tota cuca viu i en s’hivern perd son govern.

-Qui diu mal de s’estiu, no sap que diu.

-Si tens fred, estreny es culet.

-Quant es dia creix, es fred neix.

-Gener gelat, febrer amerat, març ventòs, abril aigolòs i maig humit, fan un pagès ric.

-Març ventós, abril plujós, treuen es maig gojós.

-Per sant Antoni fredura, per sant Llorenç calura ( però ni una, ni s’altra, dura )

-Si sant Antoni està embromat, sant Joan serà estrellat.

Així, durant l’any, mes a mes, els fenòmens climatològics que preocupaven a la pagesia del Pla de Mallorca, hi són relatats. Ja sigui en connexió amb l’agricultura, ja sigui en funció del santoral que feia de guia i de predicció del temps que havia de venir.

Gener

-Aigo de gener, umpl ses botes i es graner.

-Aigo de gener tot l’any va bé.

-Brusques de gener, bon any mos ve.

-Moltes aigos pes gener, mala anyada solen fer.

-Pel gener floreix s’ametler.

-Suor de desembre, sedes pes gener.

-Ai gener, generot, m’has mort s’ovella i s’esquellot.

-Gener abeurat, febrer gelat.

-Gener amerat, mig any assegurat.

-Gener eixut, tot l’any put.

-Mes de gener, mes malfener.

-Si no fa fred pes gener, quant n’ha de fer ?

-Per sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar.

-Per sant Antoni, fa un fred del dimoni.

-Gener, mes malfener.

-Sant Vicenç xalest, s’hivern acabarà prest.

Febrer.

-Febrer curt, pitjor que turc.

-Febreret curt, si entra dolent, pitjor en surt.

-Pes febrer, un dia a n’es sol i s’altre a n’es braser.

-Si tenc calor pes febrer, per Pasco tremolaré.

-Aigo de febrer, estalvia es femer.

-Es febrer nou cares té.

-Es febrer, més geler.

-Pes febrer, abriga’t bé.

-Febrer, mes mentider.

-Pes febrer, s’oliva aixecaré.

-Mai ha passat es febrer, sense vestir s’ametler.

-La Candelera, fred davant i fred darrera.

Març

-Març que marceja, mata i malmaneja.

-Març marçot, mata sa vella devora es foc ( i sa jove si pot).

-Març marçot, es vells se’n du a n’es clot.

-Març marçot, no et treguis s’abrigot.

-No hi ha març sense neu ( ni sense mare de Déu )

-Boires de març, fred en es maig.

-Quan març fa d’abril, abril fa de març.

-Aigo de març, faves a sacs.

-Pes març i pes abril de roba no te’n llevis ni un fil ( si ho fas te’n penediràs)

-Quant a ca teva vulguis obrar, pes març has de començar.

Abril

-Aigo d’abril, cada gota en val mil.

-D’abril i maig en surt es raig.

-Pes abril no et treguis ni un fil.

-Pluges pes abril, bajoques mil.

-Aigos pes abril i pes maig roades, fan ses anyades.

-No donis s’hivern per passat, que es abril no sia acabat.

-Abril mes gentil.

-No és tan dolç s’abril florit, que mos gela qualque pic.

-Si refreda s’ abril dolç, és es més dolent de tots.

-Si per s’abril trona, s’anyada és bona.

-Aigo d’abril, de fil en fil.

-Si trona pes abril, ve un bon estiu.

Maig

-Maig ventós i juny calent, fan bon vi i bon forment.

-Aigo de maig, tot l’any dura es raig.

-Aigo de maig, de raig en raig.

-Maig humit fa es pagès ric.

-Pes maig, a segar vaig.

Juny

-Pes juny, sa falç a n’es puny.

-Pes juny sa pluja és lluny.

-Pes juny cada gota es com es puny.

-Si plou pes juny, es bon temps és lluny.

-Es juny qualque vegada, du calabruixada.

-No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol.

-Des juny cap enllà, es dia comença a baixar.

Juliol

-Aigo de juliol umpl es cossiol.

-Aigo de juliol encén es sol.

-Juliol arreplega es sol.

-Pes juliol val més ombra que sol.

-Sant Arnau tanca es vent en clau.

Agost

-Aigo d’agost fa mel i most.

-Aigo d’agost, a tot posa corc.

-Per la mare de Déu d’agost, a les set ja es fosc.

-Déu mos guard sobretot, de pols de maig i fang d’agost.

-Sant Llorenç escura es torrents.

-Aigo per sant Llorenç, sempre arriba a temps.

-Per sant Bernat, es jac cordat.

-Per sant Bernat, tapa’t es cap.

Setembre

-Es setembre o eixuga ses fonts, o arrabassa es ponts.

-El nom de Maria, aigo envia.

-Per sant Mateu, verma tot déu.

Octubre

-Octubre fred, mata es cuquet.

-Quan s’octubre ha acabat, se mor sa mosca i es moscart.

-Sembra per sant Lluc. Sigui banyat o eixut.

Novembre

-Novembre humit te farà ric.

-De novembre cap allà, agafa sa manta i no la deixis estar.

-Si pes novembre trona, sa collita serà bona.

-Entre Tots Sants i Nadal, ni boires, ni Mestral.

-Per sant Martí, mata es porc i tasta es vi.

Desembre

-Desembre nevat, bon anys pes blat.

-Si per Nadal fa estiu, Pasco prop des caliu.

-Nadal sense lluna, mal any assegura.

-Per santa Llucia, llarga és sa nit i curt és es dia.

-Si plou per santa Bibiana, plourà quaranta dies i una setmana.

-Hivern per la Concepció ? En tendrem doble ració.

Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a “pronòstics” o previsions del temps, moltes de vegades reposades en el santoral. També existien “senyes” del temps. Per exemple : si les formigues fan llargues fileres, és senyal de que ha de ploure. Si les mosques es posen de cap per avall i piquen –es diu que van « mortals »- o el bestiar s’espolsa nerviós, també és senyal de que ha de ploure o si cau la sutja, negra de les foganyes. Si les figueres es torben a perdre la fulla, és senyal de que es torbarà a ploure. I així moltes senyes. Com les “Témpores”; les Témpores són els dotze dies que van del 12 al 23 de setembre, el temps que fa cada dia, d’aquests dotze, és el pronòstic del temps que farà cada un dels dotze mesos d’aquell any.

-Gelades per sant Antoni, ruixades per sant Llorenç.

-Sant Antoni el gela, sant Vicenç el mata, la Candelera l’enterra ( a l’hivern).

-Per l’Ascensió, no és ametla ni ametló i per Cincogema ja és ametla plena.

-Per sant Pere enrevolten sa figuera.

-Per sant Pere i sant Pau, l’espiga cau.

-Si la Candelera riu, lluny es s’estiu, i si plora s’hivern és fora ( Però, també “Tan si plora com si riu, lluny és s’estiu”)

("Perfil de l'illa de Cabrera". Fotografia de Pep Torro)

Altres fenòmens meteorològics.

Els vents, la lluna, els niguls, la boira, el fred, l’arc de Sant Martí i altres elements que composen el fenomen canviant del clima són objectes d’aquesta meteorologia popular al Pla de Mallorca. Per exemple la influència de la Lluna, no sols damunt el temps sinó també sobre moltes altres coses és ben manifesta. O els llamps i trons. O els niguls que són bons indicadors, sobretot si surten damunt determinades muntanyes, en el cas del Pla, damunt la muntanya de Randa, molts d’ells tenen noms propis. L’Arc de Sant Martí –el “Arco Iris”, “Arc-en-ciel”, “Rainbow”, “Arco-baleno”, en altres llengües- també és interpretat com a senya del temps.

Vent

-A un mateix vent, aquí li diuen bo i allà dolent.

-Els vents abans d’enfadar-se, mostren ses dents.

-Dia de vent, posa’t a s’arrecer i estaràs calent.

-Sol rogent, o aigo o vent.

-Vermell a ponent, o aigo o vent.

-De Ponent, ni gent, ni vent.

-Tramuntana no té amic i homo pobre no té abric.

-Tramuntana morta, Llebeig a sa porta

-Per sant Pere, bon vent a s’era.

-Vent de Mestral, entra per sa porta i surt pes fumeral.

-Fa més mal que es Mestral.

-De jorn sa colga es Mestral, cansat de fer mal ( Però no se pot dormir i s’aixeca de matí).

-Es Mestral no acaba mai es jornal.

-Pes Llevant i pes Xaloc, tres dies són poc.

-Migjorn a sa posta, Mestral a sa porta.

-Migjorn a s’hivern, purga de l’Infern.

-Es vent de Llevant, fa fugir sa gent des camp.

-Llebeig, aigo veig.

-Amb vent de Ponent, no troba arrecer sa gent.

-Vent de Ponent, fa fugir sa gent.

-Grans ventades, acaben banyades.

Lluna

-Lluna amb rebosillo, sol dur aigo en es cordonsillo.

-Si sa Lluna té un braverol, demà no veurem es Sol.

-Sa Lluna, de blau i blanc, té més vestits que la Sang.

-Sa Lluna és una bruixa, juga amb sos niguls i els arruixa.

Neu i Gelades.

-Fred en es Pla, neu a sa muntanya.

-Any de neu, any de Déu.

-Una nevada, una femada.

-Ametler no fassis via, que gelarà qualque dia.

-Llaura amb sa gelada i mataràs s’herbada.

-Tres dies de gelada, aigua assegurada.

-Fam i fred, posen s’homo molt estret.

Boira

-Una bona boirada : una bona solellada.

-Boira que pastura, aigo segura.

Pluja

-Aigo de bimbolla, a tot el món assadolla.

-Si plou a mig dia, plou tot lo dia.

-Quan plou, per tots plou.

-De Ponent no corr es torrent, i si corr, corr rabent.

-Per quan ploga, val més un paraigo que una pistola.

-Val més una gota, que una bóta.

Niguls

-Cel de cotó, Llevant bufador.

-Cel tavellat, aigo a dalt del terrat.

-Cel tavellat, prest eixut o prest banyat.

-Niguls en creu, aigo veureu.

-Nigul geperut, pareix net i du brut.

Trons i llamps

-Si trona, sa collita serà bona.

-Si trona pes abril, vendrà un bon estiu.

Arc de sant Martí.

-S’ Arc de sant Martí, si surt es matí pots fer llarg camí; si surt es capvespre ni treguis es cap per sa finestra.

-S’Arc de sant Martí : desjuny es bous i ja pots fugir.

__________________________________________________________

(Andrea Mantegna 1431-1506)




De la predicció popular a les rogatives.

Arnau Matemales

Si les previsions del temps sortien errades, en temps primer, ja fos per massa o per massa poc, sempre quedava el remei de les rogatives. Es passejava el sant corresponent, la mare de déu o el sant cristo gros, si el cas era greu i la sequera era severa. Restes, qui sap, d’antics rituals o de danses pluvials prehistòriques. Si tot això fallava, quedava encara el recurs de la flestomia : « Jo voldria que bufàs / vent tota sa setmana /i a Sant Pere i a Santa Bibiana / als dos es cap els tomàs / i dins lo cel no hi quedàs / fonament ni paret plana / i a’s sant que està de setmana / sa bufeta li esclatàs”. El recurs a la crueltat també formava part d’aquestes experiències; he sentit a dir que si es vol que plogui s’ha d’enterrar de viu en viu, un llagost gros, cap per endins i mostrant la coa: abans de morir ja haurà plogut. Per sort, si ara algú fes això li aplicarien la sentència del refrany que diu : “En aquest li manca una saó, i sa des abril, que és sa millor”. Ja se diu que el refranyer popular està amarat de sentit comú. I parlant d’amarar-se, vegin sinó : “Qui aigo para davall fulla, tres vegades se remulla.” O també : “Brusqueta menuda engana es pastors, quant arriba es vespre els ha banyat tots”.




"LA IDEA D'EUROPA" , ENTRE EL BAR BOSCH I CAN TRONCA. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Febrer, 2006 11:38


“La idea d’Europa”, entre el Bar Bosch i Can Tronca.

Climent Picornell

            Hi ha llibres que et reafirmen. Tal vegada perquè  et conten el què vols llegir. Vegin sinó : “Europa està formada i composada per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel.lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Hi diu això, i moltes coses més, George Steiner, un dels meus escriptors preferits.



            Com quasi cada dia, sense saber que reafirm un ideal europeu, em prepar per anar al Bar Bosch. Surt de ca meva, m’acompanyen els crits i rialles de les gavines d’hivern i just al bell mig del Born el xisclar del lloros verds, que s’han escampat per tot, presagi de la globalització escarabotada. A l’escala, he sentit parlar danès, a les obres de davant polonès, al carrer Apuntadors anglès, a la parada de bus de la Plaça de la Reina -mescladissa multicultural- , senten, sobretot,  equatorià. Pocs em xerren en mallorquí, n’Antònia – al seu quiosc-consultori sentimental de sis metres quadrats- i els cambrers, en Joan – esperant la jubilació com qui espera el messies- o en Carlos i n’Atanasi. Així va. Tot canvia. Fins i tot les lleones del Born em sembla que tenguin les mames més petites que abans.

            De camí cap a la plaça de les Tortugues me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat famós; un psiquiatre de Felanitx; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa pels excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un Banc; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme, que no me mira; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” sé que fa feina a obres del Port; el capellà-obrer que ja no ho és; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa que dormen a l’entrada dels caixers automàtics que és hora d’aixecar-se.

Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope “. Ho coment a en Llorenç Valverde –devorant dues “llagostes” torradetes amb tomàtiga- mentre m’explica el seu periple de Berkeley al MIT, i li dic que a Boston hi he menjat hamburgueses de llagosta a un McDonald’s, l’anticafè europeu : deu ser això significatiu de “l’esperit d’Amèrica”? Sent les converses de les taules, ma mare em deia que escoltar estava mal fet, però sentir no. “Es que no hay una cultura del dolor, no estamos entrenados para el dolor, ¿ sabes ?”  Conta una rossa, fuma que te fuma, a un company , pareix més un arreplegat de pel carrer o de qualque tasser de bar durant un vespre de rauxa, sense haver tastat el llit. Havien aterrat al  Bosch, un altre de la seva taula dormia amb una mà que li aguantava el cap i una bava que li redolava. No aturava, reprenia el seu discurs sobre el que fos : el dolor, l’amor, la cremor, el matí, la droga, la nit, el món, la bolla... “No ho puc aguantar pus !” Diu fort el professor retirat. És un home simpàtic i iracund quan li toquen algun tema que ell domina  o quan el destorben de la lectura, aplicadíssima, que fa del diari més reaccionari de la localitat. No pot suportar més la xatxèra d’aquella rossa i s’aixeca agafant el seu panet calent de sobrassada. El bar a aquestes hores, és un fris previsible. El broker d’un banc important que arriba carregat de diaris econòmics, de paper color salmó, li serveixen sempre el mateix i no aixeca el cap en més d’una hora. Els tres habituals que sempre arriben amb el mateix ordre, un  rere l’altre; dretanots, amb els judicis curts i fets, gens originals, odiant tot el que els diaris que duen diuen que han d’odiar : el català, els socialistes i tot el que va en contra del comerç urbà. “Quina vergonya !” És el seu leit-motiv. Tota la societat benestant és passada per la pedra d’aquells sanedrí. Dues al.lotes, pareixen germanes, inamovibles, tot el temps que beuen el cafè amb llet parlen fluixet, molt prop l’una de l’altra. Els parroquians que prenen la consumició a la barra, al tasser, són diferents dels qui s’asseuen;  més cridaners, cerquen com sparrings als cambrers, per xerrar de futbol, o de les seves dèries, un de motos, un altre de pesca. Segons el diari, la catadura : Bild, grasset, ros i mal vestit. Süddeutsche Zeitung : llargarut amb ulleretes. Le Monde : vaqueros, bufanda i pipa. I així. Els volanders, els qui vénen a temporades,  passen a formar part del paisatge estacional, com un famós misser que venia propietats a la taula de l’entrada, d’amagat dels seus familiars. O quan arriben els polítics autonòmics de Menorca amb la seva “jefa” davant, tots asseguts a la mateixa taula.



“A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin”, recorda  Steiner. “Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Un cafè amb llet, un tè, una copa de vi, un lloc on parlar, especular, jugar als escacs o al truc, o estar amb la gent fugint de la solitud, a vegades compartida, o, com ara a l’hivern, estar calentó. És ver que al Bar Bosch ja no hi ha en Damià, que un dia, darrera el taulell, em mostrà els calçons blancs del Barça o en Sebastià l’andritxol, argumentant que a Cuba, els “aguacates” són arbres; ni el pintor Bover, amb la seva aura de “maudit” fent grans perorates braç en alt, o el propietari antic, que era ben igual que una estatueta que hi havia , un bust d’en Manolete, damunt un prestatge i que ningú va robar mai, o al primer pis la sala de jocs amb un trispol atrotinat, però l’ambient és el mateix i hi ha encara, “croissants antics”. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “ he vist coses al Bar Bosch, més enllà d’Orió, que els humans no creurieu”, com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent les seves alineacions.



Servidor és un aimador del cafè dels cafès, vaig també al Cafè Líric, al Bar Martí del carrer de Sant Feliu, al Niza; he fet romiatges cafeterils, des del bar de Lisboa on escrivia Pessoa, al de Sartre a Paris , el Bar Brazil i les Deux-Magots, he rossegat el meu cul pell mateix seient on Wagner delirava al Florian de Venècia. He passat hores al Bar Zurich de Plaça Catalunya o al Cafè de l’Òpera de les Rambles de Barcelona. I acab al cafè Can Tronca de Sant Joan, prop de la foganya on dos troncs d’ametler fan espires i l’amo Arnau “Bomber”, em comenta que un pic sanava un porc i pel cap l’aguantava Na Bardissa i per les cames Na Mateveta. Ja he dit, que un és bo de convèncer, si ho diu Steiner: “mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tendrà contingut”. Encara que pugui ser  una idea desbaratada.

 __________________________________

 Imatge del Bar Bosch i Plaça de les Tortugues del web d'ALBERT VIGOLEIS THELEN
http://www.vigoleis.de

El  llibre  "La idea d'Europa" de George STEINER a l'editorial ARCADIA de Barcelona.




BALADRES, CARRETERES I DESERTS. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2006 22:14



Baladres, carreteres i deserts.

 

Climent Picornell

 

Tornava del meu poble cap a Ciutat i me’n vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia, desde Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet és que aquest “baladrerisme” dels nostres governants que fan carreteres –en aquest cas del Consell Insular de Mallorca-   els ha duit a sembrar exemplars d’aquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a l’estiu, fa flors a balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.

Una de les cançons més hermoses que he sentit mai –és potent això de “mai”, eh ?- és «Flors de baladre », lletra i música de l’eivissenc Isidor Marí : « Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou. / Flors de baladre en un torrent, / tenen el cor de sol i  vent, / viuen només d'allò que cau: / aigua de núvol i cel blau. / Flors de baladre en un torrent, / no es venen per deu / ni per cent». És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound”, que podria ser cantada per Neil Young o Van Morrison –al seus começaments-, l’ha cantada Joan Manuel Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i la curta i la llarga, ja que hi som.




El primer pic que em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer viatge pel desert del Sàhara. Un dia, en haver  travessat el gran llac salat de “Chott El-Djerid” – res d’aquests tots-terrenys que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127,  conduïts per en Jaume Sureda, “des Cabanells” d’Artà, i en Toni Bennàsser, “Borne” de Felanitx- ens vam abocar dins els llits enormes dels rius secs –els “ouads”: no els sona “ouadalquivir” o “ouadiana” ?- i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la sequedat del desert, passaves, al baixar allà dins, a una cosa que semblava un jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels “llorers rosats” – “le pays du lauriers roses”- , la fulla ho sembla de llorer, però és un poc més prima i allargada.

Retornant a la cançó de n’Isidor, va ser quan m’en vaig tèmer –una altra similitud africana d’Eivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres,  hi havia baladres en estat natural, espontanis, adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses. «Creuen que tenen un gran riu / quan fa un ruixim de mig estiu, / i es deixen dur torrent avall / com ses al.lotes cap a un ball./ » És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va des de l’Orient Mitja a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de l’Ebre, prop d’Amposta, n’he vist un parell d’immensos, que estan protegits com arbres singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i Combis a “Flora de las islas Baleares”( 1879-81), en situa “en los valles resguardados” de la Serra de Tramuntana.

El baladre ( Nerium oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades, oposades, dures i de  pecíol curt. Flors rosades, que desprenen un aroma suau i melós,  i amb fruits en forma de beina allargada, que recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors, enrevoltades d’uns plomalls. “Perquè em robàsseu s'amor, / voldria que fósseu lladre / que du tanta vermeior / com una flor de baladre” o “ Ets com sa flor de baladre / que tot cuc n’ha de fugir / de gràcia n’és rebaixada / qui no en fuig ha de morir”; com veuen també és habitant del cançoner popular, però encara que sigui nativa d’Europa, nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà asiàtic,  té mala premsa. El baladre –“adelfa”, en espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòniques, diurètiques, vermífugues i purgants, entre altres, però s’hi ha d’anar en molt de compte. Totes les seves parts són tòxiques i la ingestió d’una simple fulla pot ésser mortal per un animal o per  un home, per mor dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor, similars a les que té la “Didalera” o la “Ceba marina” fan que fins i tot les mels d’abelles procedents del seu pol.len n’agafin les propietats tòxiques. He sabut que hi ha, però,  “baladres beneits”. A l’herbari virtual de la UIB – http://herbarivirtual.uib.es , quin web més ben fet !- ho matisen diguent que « aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o  que beguent l´aigua prop d´on viu el baladre basta per a sofrir els seus efectes nocius”. Hi ha qui assegura que no hi ha memòria d’enverinaments. Tot i que al www.botanical-online.com  , Vicent Martínez cita casos d’intoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques d’aquesta planta, ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb l’aire, ni per la calentor. Al Nord d’Àfrica l’usen, encara, com abortiu  i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la sarna o “ronya per gratar”, amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto !

A Menorca diuen baladre a una altra planta ( Daphne gnidium ), però tornant a Eivissa –on la revista del GEN-GOB es diu “Baladre” i l’Institut d’Estudis Eivissencs té uns “Premis Baladre”, que han guanyat, entre altres , Jean Serra, Bernat Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys,  un servidor va comprar una  “ flaüta “ eivissenca, de més de dos palms, feta de rama de baladre (i embocadura de plom !) a l’amo en Toni  Tur; si fos tan verinosa els sonadors eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant , amb la tercera estrofa de la cançó de n’Isidor Marí, que resol amb poques paraules tot això que he hagut de menester tanta lletra per explicar : “ I ses que queden, quan no plou, / obrin ets ulls per veure el sol, / i dos teulats que tenen set / en es cocons fan un glopet. / Flors de baladre en un torrent / no es venen per deu / ni per cent.

 

 




CONÈIXER PALMA, O LA PERIFÈRIA SENSE MITES. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2006 16:56

Conèixer Palma,  o la perifèria sense mites.

 

Climent Picornell

            Servidor va néixer – o ma mare em va tenir, que no sé ben bé si és el mateix- al que ara es coneix com el Passeig Marítim. I m’he esforçat des d’aquell moment, a la meva manera, en conèixer Palma. Amb aquest mateix títol vaig escriure un llibre, ara fa vint anys, dedicat als estudiants,  que, per cert, hauria de pensar en actualitzar i reeditar. Al llibre havia fet una divisió, per estudiar millor Palma,  entre la ciutat antiga, els barris de les eixamples i els barris de la perifèria, aquests, els més allunyats dels casc antic. No és la meva pretensió fer-los una lliçó de geografia urbana, sinó fer avinent que així com el centre  té història, ficció i mite, la perifèria i resta de barris de Palma, en curtegen. Vull dir amb això que, i és ben normal, la part més antiga té cròniques medievals, relats d’escriptors de la renaixença i del costumisme, d’en Robert Graves i tot,  i així successivament;  i, en canvi,  els barris, amb històries més recents -alguns eren horts i ametlerars fa dos dies- tenen carència d’algú que, escrivint dues retxes,  hagi col.laborat en la seva mitologia. I no crec que sigui just. Mirin, els pobles de Mallorca, per petits que siguin tenen tots el seu escriptor o escriptora que ha glossat, rellegit –mitificat, per tant- el seu entorn; vegin els exemples sumaris de Maria Aª. Salvà per Llucmajor, Baltasar Porcel per Andratx, el pare Ginard per Sant Joan o Jaume Santandreu per Manacor, i en canvi, les barriades de Palma, molt més populoses, joves i enèrgiques són, la majoria,  orfes d’aquesta feta. Pobles i llogarets habitats per quatre rates tenen les seves jornades d’Història Local; tanta sort que vaig veure fa poc, bona idea,  que n’Albert Herranz havia organitzat les Jornades d’Història Local del barri de Santa Catalina. Esper que en segueixin més.

            També és ver i és cert que, com diuen els antropòlegs Marc Morell i Jaume Franquesa, en una bellíssima reflexió,  Ciutat : patrimoni de centres i marges,  “el Centre és el centre dels ciutadans i de les seves vindicacions que el fan escenari de la vida pública del conjunt de la Ciutat, escenari d’aprovació i de contestació”. També té, però, els seus marges, el centre històric, s’hi refereix comentant la destrossa del barri de Sa Gerreria, Andreu Manresa: “Aquesta Palma dura i de misèria,  humil i artesana, amb escassa literatura i llinatge”.  El cas és que vaig escriure un apunt sobre el barri palmesà dels Hostalets d’en Canyelles i el cinema Dorado i alguns companys visqueren com seu el meu memorial, gent de Son Canals a Son Fortesa, de Can Capes i Es Rafal; moltes d’aquestes denominacions que són avui intra-barriades de Palma. Perquè, aquesta és una altra, la riquesa toponímica de les successives eixamples ( Calvet a 1901, Alomar a  1943, ...) va ser soterrada pels carrers nous i les casetes de planta baixa i hortet. I després per les finques de pisos. He anat al “Plano General de Reforma de Palma”  de 1917 ( que no es va dur a terme) d’en Gaspar Bennàsser, i només a l’entorn de les Estacions hi he apuntat : Son Real, Son Ventayol, Son Sunyeret, Can Ramonell, Ca na Llobera, Can Faxina, Can Curt, Can Pere Magí, Son Coc, Ses Enramades, Can Esteva, Can Brusca, Sa Vela d’en Marí, Cal Senyor Lluc, Ses Set Aigües...aquesta darrera situada entre les vies del tren de Sóller, del tren Inca i el Pont del tren, que, com sabem, l’havia projectat el mateix arquitecte Bennàsser.

            No em vull referir, concretament,  a qui ha escrit llibres informatius sobre barriades, com puguin ser el cas d’en Lluís Fàbregues i El Terreno, o el capellà Santaner i Santa Catalina, o el meu company Antoni Ginard sobre Sa Indioteria, sinó a una altra cosa més de costumari, de trama novel.lesca o de descripció poètica. He trobat cosa, efectivament, ho he consultat aquí i allà. En Gaspar Valero m’ha dit que ja ho tenia en marxa, i de fet a un llibre seu, Palma Ciutat de Narrativa, dedica un itinerari a voltar pel Molinar i Can Perantoni, Ses Quatre Campanes i Es Cementeri, La Real i El Jonquet, El Terreno i sa Plaça Gomila, de la mà de Gabriel Maura, Miquel dels Sants Oliver, George Sand,  Pere D’Alcàntara Penya o Jaume I; no és, tampoc, exactament això. Però, vet aquí que  hi he trobat una nota d’en Josep Maria Llompart sobre Son Espanyolet i Son Cotoneret, Elogi del barri ; diu Llompart : “M’abelliria fer... la lloança de les velles i de les noves barriades populars de Ciutat. Aquests barris problemàtics, difícils, deixats de la mà de Déu, i més encara –no cal dir-ho- de les polides mans del regidors... les barriades fora porta, aquells campaments que creixien a l’entorn de Ciutat, voltant-la d’un cinyell de sang nova, popular i proletària”. Ara anam, era això : són aquests barris.

            La veritat és que he anat trobant material, que s’ha d’elaborar. Però no vull acabar sense el que per a mi és un paradigma d’aquesta recerca , el cas del barri de La Soledat i el seu poeta Rafel Jaume ( 1928 -1983). Vaig pensar en ell, perquè quan en Tomeu Bauçà ( -per cert : on deu ser ? De Suïssa estant m’ha desaparegut-)  redactava la seva tesi doctoral -“Plaça de la Boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume”-, ja em va demanar que li situàs en un  mapa, tot un seguit de topònims, de l’entorn de La Soledat fins al Carnatge, que sortien en l’obra de Jaume. El barri, com entorn territorial del poeta fou objecte creatiu, i recreatiu,  protagonista important de la seva obra, de tota, encara que els seus reculls Tros de Ciutat, Plaça de la Boira i Quintets per a corda i poal, són construïts amb els records, les vivències i els personatges que l’enrevoltaven a La Soledat, quan La Soledat era com un poble, entre horts i  gent que anava a cercar carretades d’alga per femar i tothom, com als pobles, tenia malnom, i obrers i obreres feien feina a la fàbrica de flassades de Can Ribes : “Mirau, això és la fàbrica. Ella sola / ocupa la meitat del barri. Sembla / un gros ocell d’ales esteses. Dóna / treball a molta gent. És estimada...  Una aigua tèbia / corr cap al torrent per una síquia / on dempeus neden els nois  trapassers. / Mirau, això és la fàbrica. Això era.”. Ell vivia al carrer de Son Nadalet, i els carrers són protagonistes principals, descriptors en mans del poeta d’una força excepcional. “Si un arbre en lloc de fulles / tregués per esponera / carn com la nostra carn / faria la mateixa / ombra que fa Sa Roja”.  “Sa Roja” era una sineuera que vivia al carrer Regal, pesava més de 130 quilos, un dia caigué a un pou de merda i els bombers la varen haver de treure i, ja que hi eren, li donaren manguera per fer-la neta. Solitari i rar, com el nom que posà a la seva llibreria, “Cavall Verd”, al carrer de l’Argenteria,  tenia la percepció ben esmolada : “En el descans del cine / havíem d’aixecar-nos / i saludar al “Caudillo”. / L’Autoritat volia / que féssim moviment.” Home irònic ( “ Entre els treballs humils / aquest del dit petit ./ Com la flor de l’abella, / treu la mel de l’orella”.), fou espectador de primera fila del canvi de la ciutat de Palma : “Quan era al.lot els horts enrevoltaven / el nostre barri com una corona... Horts que acabaren com acaben tots: venent-nos com dones de la vida, / no per cinquanta duros, per molt menys”. No ens hem de fer il.lusions, caldria per entendre bé Ciutat, ara, fer una volta per La Soledat, i sabríem tot d’una que la nostàlgia és un atribut que, de vegades, no ens podem permetre. A no ser com a  una mitologia menor de nosaltres mateixos.

 

(*) L'imatge és una pintura de XISCO FUENTES : "El Socors i sa Gerreria de Palma"

VEBLEN I LA CLASSE OCIOSA. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Febrer, 2006 10:30

Un dels meus interessos, professionals i de curiositat general, és estudiar i observar el comportament dels individus durant el seu temps lliure. Veure com passa el temps la gent, ja sigui de forma creativa o de forma passiva, ja sigui de franc o engreixant les butxaques de les multinacionals de l'oci, ja ho saben,  aquelles que han endevinat que "l'oci és un gran negoci". Per això, la meva devoció a determinats textos que anticiparen aquest comportament social. Un d'ells és "La teoria de la classe ociosa" de Thorstein Veblen. Ara segueix un apunt sobre aquest tema.


(El mapa més antic de Palma que es coneix, 1596. Fixau-vos que el torrent  de Sa Riera encara travessa pel mig de la ciutat. Arxiu C. Aragó )

De l’ oci : “Més de cent anys de ‘La Teoria de la classe ociosa’ ”.

Climent Picornell

Ho he sentit contar, no ho puc dir per cert, però crec que era la mare d’en Jorge Luis Borges. Aquesta bona dona, és va morir, després d’una temporada de forts patiments i els seus familiars frissaven d’això que en mallorquí es diu “que el Bon Jesuset la se´n dugués”, per estalviar-li sofrir més. Una persona que va anar a visitar-lo, al saber que li havien faltat molts poc dies per fer els 100 anys comentà : quina llàstima que no s’hagués mort un poc més tard, hagués arribat a centenària. Borges li amollà, en argentí, un exabrupte en que venia a dir “senyora em sembla que en fa un gra massa d’això dels numeros rodons”. I és ben ver, però i els diaris i les televisions que en farien si ara de prompte els hi llevassim les oportunitats de les commemoracions i les efemèrides. I a més 100 anys són cent anys, i no en parlem dels 1000, sobretot ara que ja ha arribat els 2000.

Bè idò el cert és que, repassant uns apunts sobre els significat de l’oci, em trob que l’any 1899 Thorstein VEBLEN, publica “La Teoria de la classe ociosa”. Ara fa cent-set anys. Tenia escrit l’article pel centenari, ho creguin, però l’he guardat per no caure en la dèria dels números rodons. Una beneitura. No és un text oblidat, s’ha anat reimprimint i és un manual conegut, si-més-no als Estat Units o per la gent que, com un servidor, l’interessen les coses relacionades amb l’oci i els temps lliure dels demés. Què diu en Veblen al seu llibre? un assaig sobre el consum ostensible, diu que la despesa, si ha de contribuir a la bona fama dels individus, s’ha de fer en coses superflues. “El consum, per produir bona reputació ha de ser malbaratat, tudat, en coses banals i a l’engrós”. És, en definitiva, un tractat sobre l’snobisme i la presunció social aplicable, després de més de 100 anys !, a les societats riques occidentals. Suposarem que les illes Balears en formen part, sense mirar massa prim.

El meu exemplar du una bona introducció de John Kenneth Galbraith que comença així : “El més proper que hi ha als Estats Units a una llegenda acadèmica -equivalent a la de Scott Fitzgerald en literatura o a la dels Barrymore en el teatre- és la llegenda de Thorstein Veblen”. En el pensament social nordamericà hi ha una realitat, una tradició que atribueix a Veblen tot comentari i tota crítica de les institucions nordamericanes. Com amb en Marx per a un marxista devot, tot és allà. De totes les maneres, és probable que el marxista conegui millor el tema. “Res delata més un impostor intelectual que una tendència a citar de forma desinvolta a Veblen.” Glup ! Vaja amb en Galbraith, no sé si hagués estat millor suprimir la cita per a aquest article. Bé, i en resum, la seva vida va ser escandalosa i interessant, sobretot pel seu comportament amb les dones i les institucions universitàries, i perquè -torn a citar en Galbraith- cap home del seu temps, ni posterior, vegé amb ulls tan frets i penetrants, no tant el lucre pecuniari, sinó la forma com la seva recerca fa que es comportin els homes i les dones.

Ara es troba pertinent parlar d’oci. Ara que la reflexió sobre l’oci ha travessat més enllà de l’”Educación y Descanso” franquistes o les Escoles de l’Esplai de l’Esglèsia catòlica o els Boys -Scouts de les esglèsies laiques (podriem posar altres exemples) i ha penetrat dins les acadèmies, a causa, perquè no dir-ho, del maneig dels doblers que remou. Del “nec-otium” dels llatins (d’aqui ve la paraula negoci) a la major indústria del segle XXI, vet aqui una de les paradoxes del negoci de l’oci.

Vaig descobrir l’existència de VEBLEN, a “Els Mallorquins” de Josep Melià. A l’edició de l’editorial Daedalus de l’any 1967, titula el seu capitol X : “Una teoria de la classe ociosa”, i en ell, ja insinua que “ el precepte i l’exemple de la classe ociosa tenen força prescriptiva per totes les classes situades per sota d’ella”. D’aquí en deriva Melià algunes reflexions sobre els particulars complexos de la personalitat mallorquina. Semblava una via interessant de recerca, però a les noves edicions de “Els Mallorquins”, desapareix el capitol i les citacions. Caldria una re-edició de la primera edició i recuperariem, també, el pròleg d’en Joan Fuster ( del temps de “Nosaltres els valencians”) denunciant “l’estigma servil de la impotència i la dimissió”, per cert, ben aplicable a alguns dels mallorquins d’ara mateix.

Bé, ja han vist com els cent-dos anys de la publicació d’en VEBLEN, ens podrien servir per a entendre millor el que ja fa temps que s’anuncia com la maquinària de fer doblers més grossa de la història : l’oci. Sobre això hi reflexionà el nostre hoteler més destacat, Gabriel Escarrer -quan el feren Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears- i quedà publicat: L’Oci, el negoci i l’ofici. Salvant les distàncies teòriques amb Veblen, l’escrit d’Escarrer és un text interessantíssim, sobre la percepció que aquests “self-made-men”, com ell, tenen sobre una de les variants de l’oci modern més aclaparadores, que és el turisme . A un capitol hi entona fins i tot una éspecie de disculpa en el to de “...no en sabiem mes”, de Joan Manuel Serrat, com una espècie de mea culpa, per les malifetes dels hotelers a Balears. Producte dels seu desconeixement del negoci o de la seva immersió, ho diré més cursi, dins el paradigma de desenvolupament turístic del moment. La veritat era que no els calia haver llegit VEBLEN.

La realitat és que conforta, davant els neo-experts que ara es posen a parlar de la societat del oci, de les definicions de temps lliure, en una paraula, front a aquesta allau d’entesos que ens plou cada dia, retrobar algún clàssic on refugiar-se. Hi posen un punt de sensatesa. O hauria de dir, de lucidesa ? Puc suggerir “ On Leisure” de Bertrand Russell? O, tal vegada, aconsellar un re-lectura de “Le droit à la paresse”, que va escriure Paul Lafargue, que, segons he sentit contar, decidiren suicidar-se el mateix dia, ell i la seva dona, que era una de les filles de Karl Marx... O, per ventura, “De la Vagancia” de n’Unamuno. Qui sap si l’ “Oceonografia del tedi” de n’Eugeni d’Ors. Per qualque cosa s’ha de començar.


" ULTIMÀTUM " i ABECEDARI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2006 12:25

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, d'aquest mes de Febrer he enviat aquest article que ara penjaré al Bloc.




“Ultimàtum” i  abecedari.

 

Climent Picornell

 

            De cada pic tenc per més segur que els territoris de la nostra infància són uns paisatges que ens acompanyaran sempre. Volguem o no. En siguem conscients o no. Pors inexplicables, gusts i alegries arrelen dins alguns moments de quan fórem nins i encara ens esbutzàvem de riure. “No ens tornaran a pastar” sentencia ma mare, com qui dir que si hem crescut esguerrats, ja hi ha poca cosa a fer. Ara diré a que ve aquesta reflexió prèvia.

            A un canal de Televisió, dels molts que ja entren per la parabòlica i la Digital Terrestre, d’aquests canals temàtics que amollen només pel·lícules antigues, hi feien “Ultimátum a la Tierra”. Una pel·lícula del temps de la picor, els anys cinquantes, de l’estil de “La guerra dels móns” o “Invasors de Mart”, però de sèrie B, clàssics del gènere. Un servidor l’havia vista al cinema Dorado, a la barriada dels Hostalets, una sala que ara tomen i converteixen en lofts de luxe. Eren els anys en que ja ens hi deixaven anar totsols, i aquesta era de “ciència-ficció”. Tractava  d’un personatge vengut d’una altra galàxia, amb una nau com un platet volador, que arribava a la Terra a fer la darrera advertència, donar l’ultimàtum  als humans : “aneu en compte amb les vostres bregues!” Eren els anys de la guerra freda entre comunisme i capitalisme. La força d’aquest personatge residia, més que en els seus sermons en un arma potent, en un homo de ferro que duia, un robot poderosíssim – ara veig que eren quatre llaunes, de nin no m’ho varen parèixer-, que llençava raigs devastadors. Bé. La peli ens impressionà tant que l’incorporarem tot d’una als nostres jocs i el qui feia d’ “Ultimàtum” sempre guanyava. “Jo vull ser n’Ultimàtum”. Dins els nostres caperrins havíem identificat el títol de la pel·lícula –que no enteníem- amb l’homenot de ferro : allò era “n’Ultimàtum” ! Vaig passar un guster de tornar-la a veure, tot i el seu primitivisme tècnic i ideològic. Anys més tard vaig saber, em sembla, que volia dir ultimàtum i que el robot tenia nom : Gort. Ca barret ! Molt millor, “Ultimàtum”!

            Idò, la cosa anava que, per aquelles mateixes èpoques, havia llegit una notícia que, també, m’impressionà. Ja sol passar i a vegades de forma inexplicable. A ca nostra estàvem subscrits a tres publicacions periòdiques, cosa inusual en aquells temps, eren : el “Correo de Fátima”, el “Mensajero del Corazón de Jesús” i “Selecciones del Reader’s Digest”. Ja poden intuir de quin peu ens calçàvem; davall la manxeta del Correo de Fátima, un lema recordava : “Rúsia se convertirà” , no se en què s’ha convertit però ara veig que els pastorets de Fàtima, cosa sabien. Vaig compensar, anys després,  aquestes lectures llegint milers de novel·letes de l’”Oeste”, de Policies o Romàntiques que anàvem a canviar a l’estanc del cap de cantó. A “Selecciones” -la traducció a l’espanyol d’una revista que era l’ideari pur del nordamericanisme més ranci- vaig llegir-hi que un nin de la meva edat, de resultes d’un cop al cap, provocat per una caiguda de la bicicleta, havia perdut, oblidat, o s’havien esborrat del seu cervell algunes lletres de l’alfabet, per la qual cosa havia hagut de tornar aprendre a xerrar. Vaja. Per aquest motiu, durant anys, de forma profilàctica un servidor, quan es pegava un cop, que solia ser jugant, el primer que feia era recitar de bellnou tot l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Buff! Quin alè ! Tot correcte, no havia perdut cap lletra : endavant ses atxes !

 

            Un dia, justament, que m’havia tocat ser n’ “Ultimàtum” –que, com a la peli, caminava amb els braços estesos per envant, els ulls com a clucs, el cap un poc per amunt, i les cames com qui fa el pas de l’oca- em vaig fotre una caparrotada amb un pal d’electricitat –que feien tots una olor particular- i n’ “Ultimàtum” va caure estormiat. Al cap d’una estona em vaig aixecar... recitant l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Es fixin que era l’abecedari espanyol, amb la eñe. Tampoc s’havia perdut cap lletra per dins les rues del meu enteniment malmenat.

            Ho contava a ma mare, i ella es reafirmava : “Tanmateix ja en podem fer de bots; tal érem, tal som”. No vaig entendre molt bé perquè ho deia. Ara, no és que perdi lletres, ara perd noms sencers i a ca nostra en venim d’avior d’això de perdre la memòria, i estaran d’acord en que per recordar noms no deu bastar l’abecedari.  No em quedarà més remei que recitar tot el Santoral, el cristià i algun altre. D’ultimàtums me’n donen dos o tres cada dia. Tampoc els ultimàtums, com nosaltres mateixos, són el que eren. Basta veure remakes com “Mars Attacks!” ( 1996) de Tim Burton per saber que avui, els marcians, com el dimoni, ja no fan por a ningú.






"AMORE E MORTE" I LA "POET'S ROOM" D'HORACIO SAPERE. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2006 17:27

«Amore e morte» i la «Poet's room» d'Horacio Sapere

CLIMENT PICORNELL

M'agrada molt mirar la plaça a l'hivern. El mes de gener, sense les cadires i el parasols dels bars, la plaça de la Llonja sembla més el que hauria de ser, un espai lliure i públic. De la taula-camilla estant veia una llum de neó -amb alguna lletra fosa i apagada- a través del portal gòtic i pel mig de les palmeres : «Poet's room». Hi baix. Era una part de l'exposició «Parlar sol» del bon amic Horacio Sapere. Cadires de ferro a la cambra dels poetes. Impressionant. N'Horacio em regala un catàleg, quasi quadrat i robust. «Climent, hay que hacer algo... no sé, tal vez releer los textos situacionistas». Me'n vaig amb aquella idea, com absurda, pensant amb les premonicions dels artistes. «Releer los textos situacionistas». No hi ha manera de trobar-ne cap als prestatges, no sé on els tenc, ni "La societé du spectacle", ni el "Traité de savoir vivre à l'usage des jeunes générations", que el tenc amb edició de Gallimard. El primer, un assaig de Guy Debord i l'altre -El tractat de saber viure com ho fan les noves generacions- unes reflexions quasi aforístiques de Raoul Vaneigen, com les seves "Banalitats de base". Googlejaré a l'ordinador a veure si hi ha sort. Efectivament. Per començar al Wiquipèdia hi trob material; de Guy Debord (nat el 1931 i suïcidat, d'un tir al cor, el 1994), escriptor, filòsof i realitzador cinematogràfic. De molt jove es va unir al grup «Socialisme o Barbàrie», una escissió de la Quarta Internacional orientada a la crítica de les burocràcies. Bonjesuset! Però la creació de la Internacional Situacionista fou el que li va donar una certa predominància. Els seus membres procedien dels «Lletristes», un grup postsurrealista d'escriptors dedicats a la destrucció dels valors burgesos, creadors d'estratègies que acostaven Dada i Surrealisme. Varen evolucionar fins a ser un dels catalitzadors ideològics claus per a la revolució (?) del maig del 68 (de 1968, vull dir) a París. Debord, Vaneigem, Mustapha Khayati, René Vienet... Malgrat la seva indigestió ideològica, record el text fonamental de Debord, La societat de l'espectacle, com un volum d'una gran intuïció sobre alguns comportaments de les societats contemporànies. Allà hi deia que s'estava provocant la conversió en espectacle de qualsevol comportament, tan privat com públic, i endevinava quin seria el futur de l'estratègia del mercat : l'«espectacle» no és més que la darrera desfressa de la naturalesa seductora del capitalisme consumista, usant profusament els mass media. El seu primer llibre, Memòries, estava enquadernat en paper de vidre, un hi podia gratar des d'una paret fins a les pròpies ungles. Sempre cercant «el centre mateix del món existent» al final s'abocà dins el messianisme de cercar «la situació que faci impossible tot retrocés». Què volen que els digui? En el seu moment, estar al «tanto» dels situacionistes era com ser el primer de la classe dels «progres», despreciant tots els altres i més encara els comunistes ortodoxos, ofegadors de la revolta dels mariners de Cronstadt contra Lenin, per exemple. Ja ho val! Fent cas d'en Sapere vaig acabar la volta per Internet on hi és pràcticament tot dels Situacionistes, des dels textos complets de la revista Internationale situationniste ( 1958-1969) fins a crítiques sobre la bona o mala traducció de La sociedad del espectáculo ( www.sindominio.net/ash/ ); molt marginalment m'ha interessat el concepte de «psicogeografia» de Debord, que hauran de patir enguany els meus alumnes d'Evolució del Pensament Geogràfic. «Tal vez, releer los textos situacionistas». Mitja pell.


("Bon dia !"  GUSTAVE COURBET, 1854)

Tenc un poc d'obra de Sapere, unes serigrafies fantàstiques que conserven el color antimilitarista i contra la tortura, «sèrie antiviolència» de 1976 amb Páez-Cervi. Per passar l'horabaixa, prepar el trípode, per fer-me una foto llegint un llibre de poesia i que es vegin les lletres de neó, «Poet's room», a través de la finestra. Com una performance solitària. Els de canostra em miren de reüll, ja avesats a les meves excentricitats. Pos el catàleg d'en Sapere damunt la taula, cerc un llibre adient, pel color del llom, i en triï un de verd i gruixat. Poesie, de Giacomo Leopardi, «con riproduzione di ritratti di autografi e di luoghi. Anonima Edizione Viola. Milano. Finito da stampare nel Gennaio 1952». El llibre s'obri, aleatòriament, per «Amore e morte»: «Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte / Ingenerò la sorte...» (Germans, al mateix temps, amor i mort...). La meva mania de guardar coses dins els llibres, em condueix a refer la seva història. Aquest, en concret, el vaig comprar l'any 1992 a Torí, a un llibreter de vell. Minuts després d'haver anat a veure a la catedral, eSant Sudari, la «Sindone», el llençol on Josep d'Arimatea col·locà el cos nu de Jesucrist després que Ponç Pilat donàs permís per enterrar-lo. Fou el mateix dia que amb en Biel Mesquida cercàvem el lloc on es va suïcidar Cesare Pavese -un horabaixa calorós del mes d'agost de 1950- per tal de fer-hi un Dry Martini a la seva salut. Era l'Hotel Roma. Cesare Pavese, el de la tesi sobre Walt Whitman, el de "L'ofici de viure" i "Treballar cansa", i el de "Vendrà la mort i tendrà els teus ulls..." («Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, / questa morte che ci accompagna / dall mattino alla sera , insonne, / sorda, come un vecchio rimorso / o un vizio assurdo...» ...). Just abans de matar-se, amb pastilles, va escriure : «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fatte troppi pettegolezzi» («Perdon a tothom i a tothom deman perdó. D'acord? No en xafardegeu massa.»). D'aquell dia exacte, de 1992, en Josep Maria Llauradó al seu llibre "Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle: 1945-1997", Documenta Balear, pàg. 330, hi reprodueix una fotografia presa al cap curucull de la torre de la Molle Antonelliana, un edifici estrambòtic de 170 metres d'altura que havia de ser la sinagoga de Torí, i ara és el Museu Nacional del Cinema. La foto la va fer el poeta Francisco Díaz de Castro -comprau el seu darrer llibre Hasta mañana, mar (Visor), imprescindible- i els quatre retratats som: el matemàtic Nadal Batle -mort d'un atac de cor-, el filòsof Albert Saoner -mort d'un càncer-, l'escriptor Biel Mesquida -viu, de miracle- i un servidor -pel que sembla, més beneit que viu. Poesies, papers arruats i velles fotografies dins un llibre arnat. Sempre que mir aquesta foto em faig la mateixa pregunta. Avui, però la hi faré a l'altre. Telefon. No me contesta ningú. Es dispara el contestador automàtic: «Biel, qui serà el proper, tu o jo?». Per assossegar-me torn a fer una volta per dins Sa Llonja. M'ha excitat en excés el passeig del Situacionisme a la Sindonologia, entre morts i suïcidats. Els quadres d'en Sapere, amarats d'un primitivisme atàvic, em retornen a les calmes d'aquest hivern.


Climent Picornell.


" BÀMBOLS ! " Climent Picornell

jcmllonja | 23 Gener, 2006 21:58

Vaig escriure un apunt -“Bàmbols”- per a la revista “L’Observador del Pla de Mallorca”, quan me’n vaig tèmer que al meu poble, Sant Joan de Mallorca, havíen arribat immigrants argentins descendents a la vegada de santjoaners que havien emigrat a l’Argentina –a “Bones Aires” es deia-; en l’actualitat els argentins són ja la nacionalitat d’estrangers residents més nombrosa a Sant Joan.

Penjaré al bloc un espipellada de les xifres del darrer Padró d’habitants publicat i l’apunt que vaig fer, tot lligant l’opereta “Ai Quaquin que has vengut de prim” i el fet que em va passar quan cercava uns costitxers, de Costitx del Pla de  Mallorca, per les immenses barriades de Buenos Aires.

________________________________

La immigració recent al Pla de Mallorca.

C.P.

El fenomen de la immigració recent a les illes Balears és d’una dimensió excepcional. De l’any 1996 a l’any 2005 han arribat 220.000 persones més. El geògraf  P. Salvà manté que a les illes a més del 156.279 estrangers residents censats , hi ha uns 30.000 estrangers no registrats i uns 40.000 que hi resideixen entre sis i nou mesos i tampoc surten a les estadístiques; en total 226.279 estrangers, que respecte del 1.053.131 habitants de les illes Balears –en xifres de Salvà- són el 22,5 % de tota la població.

 

Al Pla de Mallorca, les xifres són les següents.

Municipi                     Total               Nº estrangers            Nacionalitat més nombrosa

 

Algaida                        4258                563                             Alemanya         168

Ariany                           750                  67                             Marroc                31

Costitx                         1004                164                            Alemanya             67

Lloret                          1134                225                             Alemanya             56

Llubí                            2030                200                             Marroc                 55

Maria                          2118                359                             Equador              155

Montuïri                       2594                386                             Marroc                129

Petra                           2707                255                             Marroc                129

Porreres                      4597                655                             Marroc                 283

Sencelles                     2656                355                             Alemanya            162

Sant Joan                     1838                259                            Argentina               79

Santa Eugènia              1420                225                             Alemanya              59

Sineu                           3053                449                            Alemanya             131

Vilafranca                    2521                250                             Marroc                 128

Total Pla                   32680                4412

Total Balears         983131             156279                             Alemanya     21617

(Font : Instituto Nacional de Estadística. Padrón Municipal. 2005 )

_________________________________________




BÀMBOLS ?

 

Climent Picornell.

 

Ara resulta que de l’onada immigratòria d’aquest darrers anys a Mallorca, de la gent que ve a cercar feina, els de procedència extra-comunitària han pegat una estirada impressionant. D’ aquests,  un bon contingent són sudamericans. Molts són argentins. I d’entre aquests,  alguns són descendents dels mallorquins que el segle passat anaren a l’Argentina i que ara, en certa manera, retornen. Són descendents d’aquells mallorquins que  fugint de la fam, anaren a provar sort o a fer fortuna. Caramboles del destí, camins tortuosos de l’economia mundial o, com diuen ara, conseqüències de la globalització.

Bàmbols. Que vol dir,  pam envant,  pam enrera, beneïts. Qui són els bàmbols ? Els bàmbols són o eren, els mallorquins que partien.  Així hi veníem catalogats a l’opereta, exitosíssima al seu moment, “Ai Quaquin que has vengut de prim ! “  En aquesta obra s’hi conten les peripècies d’en “Quaquin”, el qual, retornat de “S’Argentina” més pelat que un jonc, ha de  fer creure que és un potentat perquè el seu sogre espera-a-ser el deixi acostar-se a festejar la seva filla,  fins que a la fí,  tot se destapa. La conclusió és que som uns bàmbols,  pel fet de decidir emigrar. Ma mare, de joveneta, hi va actuar en alguna de  les representacions que es solien fer i, qualque pic, em canta alguns trossos de l’obra. Tenc, en podríem dir, referències de font oral. “Què hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols/ com no hi ha en el móm/ fugim de la ditxa/ bàmbols, bàmbols som !” i el final contundent “...Bambóls !”. I acaba el Tango. Perquè la peça és cantada amb ritme de tango.

Si li llevam la part de chauvinisme que pertoca, la part d’enyorança dels qui tenen parents a les amèriques o el cas més recent dels argentins-mallorquins que varen fer votar fora de lloc,  el conegut “cas Formentera”, l’emigració dels mallorquins va tenir totes les simptomatologies de l’emigració dels pobres : misèria a ca nostra. I n’hi havia, a coces ! Em deia l’amo en Xesc des Revellar, 94 anys ben duits : “ara mostren la pobresa del Tercer món per la televisió i jo l’he conegut de ben a prop. Quan jo era al.lot,  el Tercer món era aquí , a Mallorca”. I hi devia haver, també, les “cadenes familiars”, algun emigrant que allà li havia anat bé, o mitjanament bé, que cridava els altres parents,  i les “màfies” que organitzaven els viatges, plens de pors i d’incerteses. Bàmbols ?

L’altre dia em mostraren un jovenet i em digueren : “El veus ? És un renet de l’amo en Geroni, aquell que va anar a l’Argentina. Sa mare i ell, ja hi varen nèixer, ara l’han enviat a cercar feina per aquí”. Entre operetes i refranys reaccionaris,  el pensament i el sentiment sobre l’emigració és ben diferent, depèn de si ets al cau  dels qui la reben o ets dels qui han de partir. “I deixam ca nostra i mos embarcam ...”,  no hi ha desgràcia més gran, diuen,  que deixar ca seva, per necessitat, tot i que sigui per l’enlluernament de fer fortuna :  un mal sou aquí,  una petita fortuna allà.  Bàmbols ?

Més enllà de les xifres, algunes d’elles espectaculars, dels emigrants estrangers que s’han assentat a Mallorca aquests darrers anys, xifres , per altre part, males d’engirgolar ja que entre el anomenats emigrants “irregulars” o “sense papers”, i els anomenats emigrants-comunitaris-residents, els estrangers que s’instal.len aquí, llogant o comprant una segona residència, la veritat és que les xifres ballen de mala manera. Sempre, però, hi ha més gent que la que diuen les estadístiques oficials. Els processos d’integració i la “valoració”  que en fan els residents són dues problemàtiques sobre les quals encara s’hi ha de fer molta feina.

En el meu primer viatge a l’Argentina, duia la comanda d’anar a veure una parenta de la meva dona, una filla d’un costitxer, que ja havia nascut allà. Record bé l’adreça : Cachaval 4040. Vaig dir al meu xòfer si ho trobaria, i després de consultar i consultar em digué : “creen que está por las casitas bajas del Hospital de los Italianos”. Bones Aires és una ciutat immensa, estesa en forma de taca d’oli, rodejant el centre, i la recerca de la casa em dugué mig matí. A la fí ho vaig trobar. No hi havia dubte : Cachaval 4040. Era una caseta de planta baixa en un llarguíssim carrer de casetes totes  iguals. La que un servidor cercava, tenia sembrades a banda i banda de la porta, dues “marqueses”, fulles d’acant,  verdes i esponeroses. Toc. Una dona obri. En veure el xòfer, torna a tancar, assustada. Li dic que “vengo de Mallorca”. En sentir Mallorca, torna a obrir, poquet a poquet...i en afinar-me, s’espanta i es posa a plorar. Entra dins la casa i torna a sortir amb un portaretrats : era jo i la meva dona el dia que ens casàrem. Em tenia a mí , juntament amb altres fotografies de costitxers, damunt una tauleta a la saleta d’entrada. Formava part de la seva iconografia i de la mítica que el seu pare li havia inculcat repecte de l’illa on va néixer. Ella era i se sentia argentina i els seus fills, ja grans, formaven part d’un altre país al qual el seu pare havia fuit cercant millors condicions de vida que les de Costitx a principis del segle XX.  Bàmbols ?



ES GALLET i ES POU BO ( PARANYS DE LA MEMÒRIA). Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2006 09:33



Es Gallet i Es Pou Bo : paranys de la memòria

Climent Picornell

 

Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar convenientment els records. D’això va.“Es Gallet” i “Es Pou Bo” són dos topònims de Palma que tenen a veure amb la meva experiència com empresari (un altre dia els contaré quan vaig traspassar el restaurant “El Túnel” situat davall l’arc musulmà de la porta de la Gabella Vella de la Sal, cantonada amb el carrer dels Apuntadors, o d’un trull nou que s’ha de dir “Atlas”). Foren dos locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir. No massa, però sí…Ho dic perquè, en Carlos Garrido, no fa gaire, glossava al seu diari els trenta anys de l’obertura d’Es Pou Bo i en José Carlos Llop, obre el seu nou llibre “Al Sur de Marsella” amb un article que fa referència a Es Gallet : “Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente”. Cosa hi devia haver. Faré un apunt de cada un, però donen per fer-ne un llibre gruixat, amb clarobscurs i algun pou negre ( una nit, un, m’arrabassà mitja barba, fins que l’estormiàrem amb un os de vedella).

Un matí en Frederic Suau i un servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere, era l’any 1972. A les vidrieres esmorteïdes de la “Bodega San Pedro” hi havia un cartell de “Se Traspasa”, escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca de nom Eulàlia- i dos parroquians, els més jove tenia vuitanta anys i l’altre, també eivissenc, resultà ser l’amo en Toni Marí Marí “fill d’un cura i d’una infermera”, segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l’oceà, de Filipines a Cuba, d’Egipte a Cadis; d’ell -que fou client de l’establiment que obrirem després- aprenguérem a dir : “Rumbo a El Cairo!” Que volia dir : ja duc prou cassalla i és hora d’anar jeure. Férem “tec” amb el preu –però necessitarem dos socis més, en Marià Salvà i en Pep Ventayol- que acordàrem amb el germà de l’eivissenca, guàrdia municipal del mercat de la Plaça de Pere Garau i home extraordinàriament desconfiat. S’havien de baixar tres escalons per entrar a la bodega i,  al final, el corral pegava a la murada renaixentista de Palma. Un petit taulellet pintat de verd-persiana va ser el primer que haguérem de treure, hi habitaven milions de cuques-molles. Al primer cop d’uixol aparegueren traces d’arcs gòtics i al segon aiguavés un arc de mig punt enorme; ho poden veure, ja que avui aquest lloc, que és al carrer de Sant Pere, és la seu d’un organisme del Govern Balear i en Gaspar Valero a les seves guies de patrimoni urbà hi fa una aturada explicant que era l’alfóndec  d’Hom de Déu, ja citat a 1350. L’excusat, al  corral, estava bastit amb unes pedres rodones que resultaren ser bombardes de canó del segle XVI, encara en rodolen per ca nostra. Un pic acabada la transformació en un bar modern i “fashion” li havíem de posar nom. “Es Gallet” sorgí de les típiques discussions que es congrien quan s’ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és l’apel.latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d’aquí, sinó que, més ingènuament, venia d’un gall petit. Llegíem en aquell temps un escriptor estendard del formalisme rus Viktor Sklovsky qui en un paràgraf s’enrrollava sobre el cant del gall i la traïció anunciada de Sant Pere : “ si Sant Pere no s’aixecà fou perquè no sentí el gall cantar, devia ser un gall petit”. D’aquí hi sortí el nom i entre parèntesi “The house of the rising Mallorca” , que no era més que una gamberrada lluny de segones o terceres lectures. El negoci donava. Donava per comprar motos, per llogar una casa ran de mar, a la vorera de Sa Dragonera i per a un casalot immens al carrer de Can Canals, que fou després l’estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n’anà sense pagar i tot el “famoseo” d’aquell temps hi va rossegar el cul, escriptors, pintors, models, hippies i altres herbes…El vam traspassar a dos anglesos, que l’on demà se’n temeren de que no hi anava ningú. Era això que se’n diu un bar de clientela captiva, però dels propietaris.



Es Pou Bo, obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova, a dues passes de Palma, més amunt de Son Dureta o més enllà de La Bonanova. Molts de pobles tenen un “pou bo”. Un dia, passejant també, amb n’Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i amb en Guillem Frontera, entràrem a un botiga, d’aquelles antigues botigues de poble, situades a un casalot enorme, quadrat, al qual s’hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un drugstore, s’hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d’aquelles màquines d’èmbol transparent, que tenia un quarto per a ella tota sola. Per un portal forà, com de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. Abans de ser botiga, havia estat teatre de teressetes. “Se Traspasa”, posava també, era l’estiu de 1975. Dit i fet. Es convertí en el “Pou Bo”. Amples sofàs, tauletes de marbre i cadires de vimet i bova, mobles antics…Gènova s’havia convertit en un lloc on  s’hi pujava a menjar “pa amb oli amb tomàtiga” i el nostre “Pou Bo” també en servia, de forma diferent, per l’ambient i per la gent. Hi exposaren pintors, fotògrafs, s’hi feren presentacions de llibres i discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus autors; record els dels poetes Josep Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir el general Franco va ser el lloc de concentració de tota la progressia de Palma –férem un bon calaix amb el xampany- hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d’aquell temps, l’ultradretà Carlos de Meer, enviàs un escamot a tancar per la força aquell cau. Record alguns personatges d’aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de l’anti-franquisme a les illes. Les partides de truc que hi vaig fer allà són elements de records més concrets. Durant uns mesos en Guillem m’envià a Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, me faltaven un parell d’assignatures. De retorn al bar -durant l’estiu em tocà dur-lo a mi-  però tan ell com jo mateix, més que el bar -que és un negoci molt esclau- miràvem cap a altres bandes i deixàrem que el negoci s’esfondràs pel seu i nostre propi peu. Vull dir que deixàrem de dar-li marxa. Ben a veïnat, paret per paret, hi havia un forn, amb un forner capficat a fer-nos pans en forma de cap de fava, unes faves enormes, que eren molt males de tallar, ja que les llesques no eren homogènies, però ell passava molt de gust, de passar entre la gent, amb aquell mabrarros cuits, que espantaven el personal. Són d’aquell temps la meva moto Ducati-350 i alguna senyoreta que hi duia, quan tancava el negoci, tard, carretera de Son Berga per avall, cap a Palma. Fa trenta anys i encara sent els pits a l’esquena d’alguna al.lota al seient de darrera. Els qui ho traspassaren li canviaren el nom, “Sa Ximbomba”, i em sembla que encara és obert. En Carlos Garrido –“fue el bar de los progres, de los bohemios, de los contraculturales”- anunciava una festa per celebrar els seus trenta anys. Miraré de dir-ho a en “Michi” Puigserver que la nit de cap d’any de 1975 hi va fer “Vichysoisse” per a tothom i no sé ara on para; ell em deixà, en aquesta època, ca seva -un duplex al Putxet de Barcelona-  amb l’única condició de treure el ca, en “Morgan”, a pixar. Com si me ves : en “Morgan” buidant sa bufeta plena i un servidor caminant de nit per Barcelona. Res. Un miratge. Un parany estantís de la memòria.




«Anterior   1 2 3 ... 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 ... 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb