Climent Picornell

LA "MEDICINA ALTERNATIVA" : ENTRE LA REGULACIÓ I L'ESCÀNDOL. Climent Picornell.

jcmllonja | 16 Juny, 2006 18:09



La “medicina alternativa”: entre la regulació i l’escàndol.

Climent Picornell

La Generalitat de Catalunya  mira regular les pràctiques “mèdiques o sanitàries” que no formen part de la medicina oficial. Té un Projecte de Decret pel qual es regulen les condicions per a l’exercici de determinades teràpies naturals. Diu, « l’existència de diverses maneres d’entendre la persona, el diagnòstic, la malaltia i el tractament, relacionades amb la tradició de les diferents cultures, condiciona criteris o opcions mèdiques i terapèutiques distintes. Existeixen la medicina oficial, convencional o al·lopàtica i la resta de criteris anomenats no convencionals, complementaris, alternatius, naturals o holístics. En els països que ja reconeixen oficialment els diferents criteris i les teràpies naturals que utilitzen, s’observa una tendència a integrar aquestes pràctiques en els sistemes de salut, coexistint amb la medicina convencional o al·lopàtica.” La Generalitat limita a  “acupuntura i teràpies orientals afins; criteri naturista; teràpies i tècniques manuals i criteri homeopàtic”, les pràctiques alternatives regulades. I pus.


(Imatge : Guillem Mudoy)


Hi ha “pràctiques alternatives”, que no es veuen reconegudes amb aquest decret , ja que, diuen,  crea falses expectatives, no dona garanties jurídiques o no reconeix la llibertat de l’usuari. La Coalició d'Entitats Professionals de Teràpies Naturals i la Coordinadora de Centres de Formació de Teràpies Naturals” manifesten que “moltes teràpies i maneres diferents d’entendre les diverses disciplines, quedaran excloses”. N’he observada una d’aquestes entitats  per veure de què anava al seu web. “ Es una nueva técnica natural nacida en España de las manos de... (medico naturista, kinesiólogo, reflexólogo, hipnólogo, magneto-terapeuta). Combina de forma perfecta distintas terapias. Está diseñada para que ningún problema o enfermedad quede fuera de su campo de acción. Cursos de 4 niveles de 24 horas de duración, dirigidos a todo el mundo en general. Diagnóstico por kinesiologia; Fórmulas herbales; Sales de Schussler/diagnóstico; Oligoelementos; Diagnóstico por carta espinal; Alergias ( Curación total sin tomar ningún medicamento); Diagnóstico kinesiología comportamiento; Flores de Bach; Fóbias; Arquetipos Metamórficos; Confección historial y estudio carácter; Relajación Ericksoniana con puntos anclaje; Musicoterapia; Lenguaje de los colores;  Desarrollo intuición; Indagación momento kharmático personal; Actuaciones personales en positivo y negativo; Viaje astral; Ruedas energéticas; Trabajo y diagnóstico por velas; Péndulo universal; Nociones de quiromasaje y Cyriac; Tratamiento por Magnetoterápia con aplicación directa; Masaje de tratamienro definitivo de Anginas; Eliminación del dolor, etc, etc, etc...

Idò això.  John Diamond, en el seu llibre “L’escàndol de la medicina alternativa hi publica la seva recerca i les seves confessions; periodista, va morir als 47 anys de càncer de gargamella. Tot deixant clar, i això ha de quedar ben clar,  que no totes les pràctiques alternatives són comparables,  hi assenyalava que la confusió que introdueixen en els pacients és notable, i que algunes es mouen dins paràmetres absolutament fraudulents. Per aquest motiu i per la immensitat de doblers que es gasta la gent, aquí , a Europa i als USA, en aquestes pràctiques és aconsellable la seva regulació. El llibre és el testimoni, segons el Dr. Estapé, d’un malalt que sublima el seu sofriment per tal d’oferir un testimoni definitiu contra el curanderisme, o contra els efectes secundaris i tòxics de productes alternatius que poden fer emmalaltir o impedir que es recuperin els malalts. No és un llibre a favor de la medicina ortodoxa, un gran negoci de metges i laboratoris, però no com solen dir els alternativistes “una gran conspiració mèdica contra els pacients”. Si aquesta conspiració existis hauria de ser immensa perquè tots els metges mantinguin el secret de la trama, de tal manera que els malalts no se n’assabentin de les ‘meravelles’ dels productes alternatius”. Les pràctiques sanitàries alternatives també són un gran negoci i no només és un ofici de  ‘nobles figures perseguides pels oficialistes i moguts, únicament, pel bé dels malalts’. Els alternativistes, no cal enganar-se,  cerquen també el seu profit, com els ortodoxos. Una diferència, molt important, és l’objectivitat científica -als menys cercada i controlada-  dels medicaments i les pràctiques que utilitza la medicina oficial. Aquesta és contrarestada, de forma demagògica,  per casos aïllats; és aquella història tan coneguda “d’un que estava moridor després de passar per mil clíniques i en ‘fulanet’ el va curar imposant-l’hi les mans o donant-li unes herbes meravelloses”. Diamond, manifesta que els alternativistes són ‘perversament orgullosos’, per exemple :  mai no trobareu, diu,  un herbolari que confessi que s’ha descobert que un dels seus preparats no funciona. Al pròleg, unes paraules que fan escarrufar, de l’autor de “El gen egoista”, Richard Dawkins : “Quan les biòpsies han parlat i l’esperança s’escola a poc a poc; quan el cirurgià entra al quiròfan acompanyat per ‘algú amb capa i caputxa i una dalla a l’espatlla’ –l’alè de la mort-  aleshores els voltors ‘complementaris’ o ‘alternatius’ comencen a volar en cercles”. I és que ja ho saben, i és ben humà, on hi ha vida hi ha esperança, on hi ha esperança hi ha doblers. I no vull negar, ben al contrari, que els alternatius no estiguin moguts pels desig sincer d’ajudar. En fi, ja ho veuen, encara som per aquestes bardisses. Un diari gratuït d’aquests que ara es reparteixen publicava, a pàgina sencera : “El vinagre, el arma secreta de la naturaleza”. Al final, però, s’havien d’escaldar  36 euros per rebre el llibre “Miel, Ajo y Vinagre”. Tot plegat : ‘més vell que es pastar’.

(Imatge : Guillem Mudoy )

L' AIGUA AL PLA DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2006 16:06




El problema de l'aigua a Mallorca sempre s'ha posat de manifest. L'exemple del Pla de Mallorca ens hi fa pensar de bell nou. Els meus àlies, Apol.lònia Manresa i Arnau Matemales, en parlen a "L'Observador del Pla de Mallorca" d'aquest mes. També ha sortit un altra periòdic comarcal nou, en català, SA TALAIA D'INCA ( http://www.satalaiadinca.com  ) amb informació de la ciutat d'Inca i dels municipis de la comarca mallorquina del RAIGUER. La imatge de més amunt és un poema visual de JOAN BROSSA.




L’aigua al Pla de Mallorca.

Apol.lònia Manresa

Faltarà aigua al Pla ?

L’abastiment d’aigua ha estat sempre un tema crucial al Pla de Mallorca. La climatologia ha marcat èpoques de sequera pertinaç i l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien significades per un aprenentatge històric.

Després de l’aigua de pluja, aparegueren les sínies, els aljubs, els pous i les cisternes, vengué, més tard, l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds. A les cases, les cisternes eren el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua de pluja. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans del Pla i l’aparició de tècniques d’extracció de l’aigua a més profunditat són exponents de que la nostra comarca ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara la cultura clàssica de l’aigua ha desaparegut i pareix que, d’aigua, n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional del Pla en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels seus propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar el Pla de Mallorca dins els circuits generals d’obtenció d’aigua de Mallorca : la connexió del Pla amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que durà aigua de les dessaladores del litoral, del raig de Sa Costera i del pou de Sa Marineta.

D’on ve l’aigua del Pla ?

A Mallorca quan es parla de recursos hídrics, cal parar una especial atenció als sistemes

subterranis, ja que les aigües superficials són de règim estacionari i -a excepció dels

embassaments de la serra de Tramuntana- corresponen a torrents. La disposició geològica del Pla dóna lloc a una estructura característica per al dipòsit d’aigua subterrània, que són els aqüífers. Dins d’un medi aqüífer, les aigües poden estar en contacte amb el medi atmosfèric mitjançant els buits de terreny fins a la superfície (aqüífers lliures) o bé estar aïllades per terrenys poc permeables (aqüífers confinats). També existeix el cas intermedi d’aqüífers que emmagatzemen aigua i la transmeten molt lentament (aqüífers semiconfinats). Existeixen diverses Unitats Hidrogeològiques a l’illa de Mallorca. Òbviament aquesta distribució dels aqüífers subterranis no coincideix amb els límits geogràfics municipals o comarcals.

La UNITAT DE LES SERRES CENTRALS és la Unitat Hidrogeològica a la qual pertanyen la gran majoria de municipis del Pla llevat d’una petita àrea del sud i alguns altres que pertanyen a la unitat de Sa Marineta. L’extensió de la Unitat de les Serres Centrals és de 301 km quadrats, dels quals quasi un 30% són afloraments permeables. La seva estructura geològica permet diferenciar tres sectors: Zona de Sineu-Lloret-St. Joan-Maria-Petra / Zona de Bonany-Porreres-Montuïri / Zona de Randa. Les dues primeres presenten similituds en la seva composició geològica, la zona de Randa presenta materials més similars a la Serra de Llevant.

Les capacitats aqüíferes de la zona són reduïdes degut a la poca superfície d’infiltració,

gran part dels materials permeables són fora de la zona saturada, el nivell “piezomètric” és profund, amb existència de diferents fractures que trenquen els materials permeables.

UNITAT HIDROGEOLÒGICA DE “Sa Marineta”.

A aquesta Unitat hi ha una part de tres municipis : Maria, Ariany i Petra. L’extensió total és de 156 km2, la seva gran majoria permeables, i dels quals aproximadament un 40% pertanyen al Pla. Queda separat de la Unitat Hidrogeològica anterior per un nivell de margues impermeables del Miocè. La seva estructura és de cubeta amb un pendent suau cap a la mar.

ESTAT ACTUAL, CONSUM I GESTIÓ.

El potencial d’extracció ens diuen que és elevat, encara que molts dels pous es troben en desús o no arriben al límit d’extracció legal. Malgrat això cal fomentar un major control, tant del nombre de captacions com del volum real d’extraccions.

• L’ús agrícola i ramader, representa la meitat de les extraccions dels pous del Pla de Mallorca, s’observa com la meitat de l’aigua extreta d’aquests pous és per a ús agrícola (sobretot agricultura i en menor mesura ramaderia), un 21 % es destina als usos agrícoles i domèstics combinats, mentre que l’abastament municipal, representa tan sols un 17 % de les extraccions.

• Respecte a la mitjana de Mallorca, el consum és moderat i inferior al de les zones costaneres.

• El consum del conjunt del Pla en els darrers anys ha crescut. L’entrada en funcionament de la companyies concessiònaries va fer que entre 1995 i 1998 hi hagués un fort increment, ja que poc a poc s’anaven donant d’alta nous abonats. A l’any 2000 el consum va ser entorn dels 770.000 m3 anuals; l’any 2005, va ser de 920.000 metres cùbics. En l’evolució mensual del consum, s’observa un mínim al gener – febrer, un fort increment a la l’inici de la primavera (març – abril), la disminució durant els mesos de maig i juny, i un consum màxim durant l’estiu (juliol i agost). El consum dels mesos de setembre a desembre és també dels més baixos.

• La Comarca del Pla de Mallorca sembla que en aquests moments és autosuficient en el

proveïment d’aigua. Hi ha encara una pràctica tradicional en l’ús de l’aigua en la utilització de cisternes i fonts públiques. El nombre de pous però és molt elevat, i les pràctiques en l’agricultura, no sempre fomenten un ús racional de l’aigua.

La Mancomunitat del Pla de Mallorca, emparada per la figura del “Consorci d’aigües del Pla de Mallorca”, presidit actualment per Joan Sastre batle de Porreres, gestiona les aigües dels municipis, exceptuant Petra i Sant Joan que no hi pertanyen, a través de concessions a empreses (ho han fet diverses companyies, des del 2004 ho fa SOREA, filial del grup AGBAR, el de la famosa torre AGBAR, d’Aigües de Barcelona). La gestió per part d’aquestes companyies, sobretot d’ençà del 1995 ha homogeneïtzat els serveis i facilitat el control dels consums. S’han realitzat obres en tots els municipis per garantir el servei, fet que ha permès un major control de la informació –en destacariem també un major coneixement de la “qualitat” de l’aigua- dels consums i de la facturació real dels abonats.

Els preus de les quotes de consum aprovades recentment són els següents :

BLOC 1 : de 0 fins als 15 metres cúbics bimestrals : 0,64 euros cada metre cúbic.

BLOC 2 : més de 15 metres cúbics fins a 30 m3 bimestrals : 0,84 euros per m3.

BLOC 3 : més de 30 metres cúbics bimestrals : 1, 20 euros per m3.

BLOC 4 : a sòl rústic : 1, 35 euros per m3.

QUOTA DE SERVEI : 4,40 euros de quota fixa per abonat bimestral

Les reserves d’aigua per enguany en els aqüífers es troben al 55 % a Mallorca, el mes de Maig. El Govern considera que es podran afrontar els mesos d’estiu sense problemes. A Mallorca les majors reserves es troben a les unitats hidrogeològiques de Na Burguesa ( 88%) i Manacor (84%). Això, a més de la producció d’aigua dessalada, assegura l’estiu.

COM AIXÍ ÉS VOL CONNECTAR EL PLA A L’ “ARTÈRIA HIDRÀULICA” ?

Bàrbara Mestre, directora gerent de l’Agència Balear de l'Aigua, dependent de la Conselleria de Medi Ambient, ha declarat que « a llarg termini crearem connexions del Pla de Mallorca amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que formarà l’aigua provinent de les dessaladores ja existents a la Badia de Palma i les de futura construcció a Andratx i al Port d’Alcúdia, a més de l’aigua provinent de Sa Costera i la dels aqüífers de S’Estremera i sa Marineta de Llubí.” Aquesta gran artèria hidràulica servirà per a unir, des de el punt de vista de l’abastiment d’aigua, les badies d’Alcúdia i Palma. “Però no volem –continua Mestre- que els únics beneficiaris d’aquesta aigua potable siguin els municipis agrupats entorn d’aquest eix geogràfic, ja que hi ha altres termes municipals relativament propers, amb problemes d’abastiment d’aigua”.

Les primeres canalitzacions cap al Pla tendran com destinació Algaida i Porreres, amb els seus municipis veïnats, precisament perquè aquesta zona pateix dificultats amb el seu subministrament d’aigua. En la conducció fins a Algaida, també es veurien beneficiats els municipis de Marratxí i Santa Maria, que no són del Pla de Mallorca. De la canalització de Porreres, rebrien aigua d’aquesta artèria hidràulica Maria de la Salut, Petra i Vilafranca. Bàrbara Mestre afegí a més que “aquest projecte no significa que tot l’abastiment d’aigua en aquests municipis del Pla depengui exclusivament de l’artèria hidràulica. També hauran d’aprofitar els seus propis recursos hídrics, però necessiten altres fonts de subministre i s’ha de planificar una gestió racional i particular, global, amb criteris d’eficiència i sostenibilitat. Que aquests municipis del Pla tenguin aigua de les dessaladores i de Sa Costera no implica que la puguin tudar o malbaratar”.

_______________________________________________



No deien que bastava la nostra aigua ?

Arnau Matemales

Els informes ens deien que ens bastava la nostra pròpia aigua. Però fa poc Bàrbara Mestre, gerent de l’Agència Balear de l’Aigua, anunciava que el Pla de Mallorca quedaria comunicat amb una macro-artèria hidràulica de Mallorca que rebrà aigua de les dessaladores, de Sa Costera de la Serra de Tramuntana, de S’Estremera i de Sa Marineta de Llubí. Com quedam ? Som autosuficients o, tal vegada, les previsions de creixement urbanístico-residencial de la comarca fan preveure que ens faltarà aigua a curt o mig termini? La situació de l'aigua a Mallorca és i serà sempre molt delicada. Els recursos hídrics són escassos, especialment en anys de sequera, en canvi la demanda és cada vegada més elevada, especialment pels usos turístics i residencials. El resultat d'aquesta situació ha estat la salinització d’alguns aqüífers i la consegüent pèrdua de qualitat de l'aigua potable. Però ningú no gosa encara a abordar el problema en la seva arrel: aturar l'increment continu de la demanda d'aigua, que se produeix per l'augment constant de places turístiques i residencials, camps de golf i urbanitzacions. A pesar del caràcter teòricament no urbanitzable de les àrees rurals, de fet és en aquestes zones on se produeix un increment més elevat de construcció de segones residències. S'ha calculat, per fonts diferents, que, alguns anys, s’han produït creixements de fins a 2.000 noves cases dins el sòl rústic. Moltes d'aquestes cases s'acaben convertint en apartaments turístics o en cases vacacionals, comercialitzant-se per particulars, agències de viatges o tour-operadors. Estudis recents fan pujar a 100.000 el nombre de cases dins sòl rústic, la qual cosa està convertint aquests terrenys en un vertader sòl urbà, especialment a alguns indrets de l'illa de Mallorca. El consum d'aigua d'aquestes noves construccions sol ésser molt elevat, ja que a més del consum domèstic s'hi ha d'afegir moltíssimes vegades una piscina, així com jardins amb un gran consum d'aigua. Els planejaments urbanístics municipals, Plans Generals i Normes Subsidiàries, continuen essent marcadament expansionistes, com es pot veure amb les construccions plurifamiliars que han aparegut com a bolets a tots els municipis del Pla de Mallorca. L’administració pública, en aquest cas el Govern de les Illes Balears, ja ha anunciat que es durà aigua al Pla de Mallorca provenint d’altres zones de l’illa. Caldria veure a que respon això, si és únicament per assegurar el subministrament en anys de sequera o és una resposta a una demanda futura, en augment, producte de l’urbanització de la comarca. Tal vegada tan o més important que aquesta connexió, seria el no abandonar la política d’estalvi de l’aigua, ni les campanyes de sensibilització ciutadana, l’establiment de tarifes progressives més elevades, el foment de sistemes de rec i cultius de baix consum, la reducció de les fuites de les conduccions, i, sobretot, no oblidar la cultura, mil·lenària al Pla de Mallorca, d’aprofitament de les aigües pluvials; sabent, al mateix temps, que cal limitar i tutel.lar el creixement urbanístic i turístic –rellegint les DOT i el PTM- i augmentar el control i la vigilància de l’explotació dels pous. Si això es dugués a terme, molt probablement el consum de l’aigua al Pla continuaria essent autosuficient i sostenible.


MORT I VIDA DE CIUTAT ( a la memòria de Jane Jacobs ). Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2006 18:26




Mort i vida de Ciutat

 

Climent Picornell

 

El títol de l’article és enganyós. És només per atreure gent a llegir el que un geògraf imprecís, i poc compromès, com un servidor, pot dir sobre temes calents de la nostra ciutat, Palma : com el nou hospital de Son Espases, el re-nou parc de ses Estacions, la influència de les noves carreteres i el metro o  els efectes dels nous aparcaments soterranis, sense deixar el de l’exquisida urbanització de Can Domenge. Però no diré res de tot això, o ho diré entre línies i ja sé que és més fatigós haver de  llegir així. El títol de l’article és copiat de “The death and life of great american cities” ( La vida i la mort de les grans ciutats americanes), 1961, traduït aquí el 1967 com “Muerte y vida en las grandes ciudades”. Un clàssic de les bibliografies de la Geografia i de l’Urbanisme. La seva autora, Jane Jacobs, va morir al 89 anys el passat 25 d’abril. La seva mort em passà desapercebuda, fins que L. Fernández Galiano, al diari ‘El País’ de dissabte en feia esment, tot citant, també,  el paper de la baronesa Thyssen defensant una grapada d’arbres a Madrid.

L’article és més un obituari que altra cosa. El llibre de Jacobs és una fita i un mite per moltes raons, però sobretot perquè marca un abans i un després en les idees sobre la forma de planificar les ciutats contemporànies. I  no era ni arquitecte, ni experta en la matèria, com vaig saber a posteriori, senzillament, una dona compromesa amb el seu barri, Greenwich Village de Nova York, i que, a força d’implicació, esdevingué una persona sabuda. Curiosament, feia pocs dies que davant ca meva, a Sa Llonja de Palma, s’havia acabat l’exposició sobre l’arquitecte Josep Lluís Sert, on apareixia el  mite de la zonificació de les ciutats anunciada per Le Corbusier i la cridada, 1941, del mateix Sert : “Poden sobreviure les nostres ciutats ?”. Vull dir amb això que la modelització de la ciutat és canviant i que de l’abandó del “zoning” ( un lloc per a la indústria, un per als hospitals, un per als col·legis...) a la pregonació de la mescla d’usos dins els mateixos barris,  hi ha diversos paradigmes, molts d’ells excloents, i que van des de la zonificació abusiva fins als barris autosuficients per evitar un excés de transport, amb pèrdues d’energia i de temps. Però -sempre hi ha emperons- les ciutats, els seus habitants o els seus gestors imposen a vegades la seva rèplica inexorable. Com ara l’abandó dels centres, i dels seus usos residencials, per les classes altes i mitjanes, fins al fulgor de les perifèries urbanes, les dels rics i les dels pobres, les dels polígons industrials o comercials i les de les zones d’oci; amb algun vaivé, això sí, com és el cas de la “gentrificació” –subtitució dels residents tradicionals per altres de major nivell econòmic- d’alguns cascs històrics o d’antigues zones industrials.

P


erò, vaja, citava Jane Jacobs no com excusa per donar-los una mala classe de geografia urbana, no. La citava com a paràbola i metàfora de la nostra modernitat, fins i tot la de Palma. El seu llibre fou fruit del seu activisme. Opositora tenaç de Robert Moses – el totpoderós dissenyador de la ciutat de Nova York, el “Hausmann” americà- qui amb la construcció de passos elevats, ponts i viaductes ràpids conformà la figura moderna de la ciutat dels gratacels, com un “scalextric”, en funció d’obrir pas al tràfic rodat per davant qualsevol cosa; un model repetit després ad infinitum, ad nauseam, a tot el món. Jacobs entrà en la lluita, per evitar que una autopista elevada es carregàs Greenwich Village, el seu barri. On ella vivia. Diu Fernández Galiano : “Partidària de la ciutat densa, imprevisible i heterogènia, que mescla construccions velles i noves, habitants rics i pobres, vehicles i peatons en una coreografia urbana permanentment renovada”. Amb aquestes idees s’oposava tant als criteris tecnocràtics, representats per Moses i l’administració municipal novaiorquesa, com a les planificacions elitistes allunyades de la realitat, representades en aquell moment per Lewis Mumford que preconitzava una “nova ciutat jardí”.

El pas elevat, no es va fer. Va ser un triomf emblemàtic i l’entrada en decadència dels models agressius i desventradors de les ciutats. Ni uns, ni altres, li perdonaren i Jacobs va ser durament criticada i ridiculitzada, tan pels urbanistes a sou de l’ajuntament, encapçalats per Moses (“la mestressa de casa Jacobs”, li deien), com pels dil.lectes intel.lectuals de la Universitat (“l’oposició formada per un grapat de mares de família”, com qui diu : quina poca base intel·lectual !). Ara bé, mirin per on, tothom està d’acord en que la publicació de “Vida i mort a les grans ciutats americanes” , l’any 1961, canvià el punt de vista de l’urbanisme modern. Va foragitar el model imperant que imposava arrasar barris antics “degradats” i substituir-los per blocs de pisos moderns, edificats entre cursis i ridículs jardinets, aparcaments soterranis i grans nusos d’autopistes i vies de cintura.



Era per això que em referia al valor de les metàfores. Un servidor va llegir el llibre per indicació del meu mestre Horacio Capel, que en aquell moment redactava “Capitalismo y morfología urbana en España”, però per aquí n’hi hauria més de dos o tres que l’haurien de llegir, i no em referesc als meus alumnes de la Universitat. L’haurien de llegir aquests que fan burla de la participació ciutadana com a instrument de disseny de Ciutat, tant des dels despatxos de l’Ajuntament com des dels gabinets dels arquitectes de la “gauche” i la “droite” divines –com des dels departaments universitaris, també-. I no per la seva preocupació per com els jutjarà la història de l’urbanisme –ja ho veuen, Jacobs en tragué un llibre d’influència universal-, sinó per una cosa més prosaica, dita amb les pròpies paraules de Jane Jacobs : “el meu atac no es basa en subtileses sobre els diferents mètodes d’edificació, ni en distincions sobre les modes urbanístiques actuals o sobre les que vendran. És, més que res, un atac als principis, objectius i fins que modelen la moderna i ortodoxa planificació i reordenació de les ciutats”.

 

 

"CUT-UPS" D'UN CAFÈ DE POBLE. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2006 09:17


“Cut-ups” d’un cafè de poble.

Climent Picornell

            En arribar al poble baix als cafès de prop de l’església. Són els meus ‘panoptikons’ particulars – poc a veure amb Jeremy Bentham, ni amb Michel Foucault- que em permeten esbrinar canvis, els sobtats i els més lents.

            Hi trob “l’esmotxador”, amb la seva positura d’hivern, assegut i arrapitat d’esquena, ben davall la televisió –pantalla plana i enorme-; a l’estiu, en canvi,  seu sempre defora també arrapitat a la paret, dorm una estoneta. Quan s’aixeca, veig que s’ha deixat com a barba. “Que vos heu deixat barba ?”. “Idò, què trobes ? A ca nostra no ho volen. Sa veritat és que no som prenidor. Ho he fet per fer por. Es vespres es carrers des poble ja no són lo que eren i quan surt des cassino, veig gent mal present.  Si veig qualcú, no me faig a un costat. Cap ell, sempre cap ell, ben dret. Ets altres, amb sa fosca, quan me veuen tan decidit, amb aquesta barbota, se fan com a por, i passen a s’altra banda de carrer. Per això m’he deixat barba. S’altre dia, però, ni va haver un que no fugia des meu dret, i casi casi el vaig envestir amb so cap baix, fins que quant era damunt ell me digué : ‘Conco ! Conco! Que heu tornat loco !’ Era un parent meu i jo no l’havia conegut”.

            La veïnada de taula  diu en la conversa : “Na Susanna és a Paris. És a estudiar aviònica”. El sen Jaume me comenta : “Ara,  a moltes de cases tenen fills estudiant carreres, a la teva universitat i fora Mallorca i molts pares parlen amb ells i els veuen  per s’Internet.” “La relació amb els fills ha canviat molt, de la nostra a l’anterior generació” -m’ho conta l’amo en Toni des Colmado- “ho exemplificava molt bé en Xesc Forteza a una de les seves comèdies; deia en Xesc actuant” : “La meva dona m’aparrussava : ‘no te mengis aquesta tallada que és per na Mariona’; sa filla,  i jo amollava la tallada que havia de ser per sa filla; i ma mare ja me deia : ‘no te mengis aquesta tallada que és per ton pare’. Vatuadell ! Som d’una generació engrunada, entre l’autoritat dels pares i la llibertat dels fills, que ha quedat sense tallades”. “Que voleu que vos digui l’amo en Toni –era un de mal nom “Corella”-  ‘ni tanto, ni tan poco’, que deia aquell Bisbe”. En Toni “Paulo” vol intervenir en la comparança d’ara i abans : “Jo anava a cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar, i com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes. Era el meu pagament.”

            Els moros carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els estrangers que viuen al poble passen, sense dir bon dia, com si fossin externs. Hi ha un nin ingressat amb càncer. “Abans se’n morien molts de nins, els deien “albats” als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que el tenien damunt la tauleta de l’entrada, un bufet, dins un ‘bubulet’ petit. » Hi ha una taulada tota de dones. “I les dones ? Què me’n direu ? Aquestes sí que han canviat. Abans no entraven mai als cafès”.    « Les dones, totes són iguals i sempre seran iguals ». « Ca barret, no ho són ! “ diu l’amo en Xesc “Rovell”. “A les fosques totes són ben iguals”, torna a repetir. “Que hi vas d’errat, bergant! No n’hi ha cap que faci la mateixa olor”- sentencia l’amo en Xesc- “t’ho puc ben dir jo que som pastor i n’he pasturades de tot color, de dones i d’ovelles”. Una de les dones : “ Ma mare? Res... s’acaba poc a poc, ara somia fort i pega cops per sa paret amb sos peus. Se mou molt i li he hagut de comprar un tros gros de ‘goma-espuma’ perquè no me caigui del llit, però me cau per la part de la paret. Avui m’ha dit que havia somiat amb una dona de Sineu, que se pegaven, i, pensa, no s’han tornades a veure de quan eren nines”. Una altra, la que du el maneig de la conversa diu : “Madò Corneta aquella dona petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau ?- sempre deia a ma mare : ‘quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te què hi ha a l’altra banda’. Li degué dir ? Degué tornar ?”. A la taula de devora, l’amo Arnau “Fabioler” és com en “Sèneca” que ho sap tot, era sanador de porcs, contesta xerrant petit :  “No sé de cap que hagi tornat”. “Jo, me pensava que partiria. Tenia molt de mal, però ara no en tenc”. “I què feres per això ?” “Jo t’ho diré. Tenia ‘astrossis’ en tercer grau, lo màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu –devers 30.000 pessetes-, llavors ferros grapats a s’esquena, devers 100.000 pessetes, fins que un dia, per sa fira, a una paradeta devers es forn de Can Garreta, un, venia pulseres. M’ho degué conèixer que tenia mal i em digué : ‘ l’amo: veniu !’ Ell, em tocà els polsos, tria una pulsera –una pulsera de 500 pessetes- i mira tu, camin com un llagost !”

            Entra en Jordi “Revull” més emprenyat que un misto. “No dirieu que m’ha passat…” “Idò n’he trobat un, que m’ha dit que era búlgaro i que fa de picapedrer a Montuïri, pel camí de Son Comelles, i m’ha demanat si el podia empènyer, s’havia aturat el seu Mobylette. L’he empès dues-centes passes i quan s’ha posat en marxa, ni s’ha girat…” “Això no ho fa ni el dimoni !”. “No... –diu el sen Turrillo- i he sentit a dir que el qui empeny passa molt de gust”. “Sí, però no d’empènyer una moto! L’hauria d’haver encalçat i barrinar-li un estol de garrotades amb aquesta verga d’ullastre. Saps què te dic… no me tornaré aturar pus ”. Me’n torn cap al turó on hi tenc ca meva, reafirmant-me en la idea de que on hi hagi un bon cafè que se llevi la semiòtica de masses, que no sé ni si existeix, ni què deu estudiar.


__________________________________________________________________________________________

( Imatges de ROBERT CRUMB )


 

 

 


BALEARWEB, BULMA i altres habitants illencs de la CATOSFERA, a la BLOGOSFERA. I un poc de CIBERGEOGRAFIA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Maig, 2006 11:48


BALEARWEB, BULMA i altres habitants illencs de la CATOSFERA, A LA BLOGOSFERA. I un poc de CIBERGEOGRAFIA.

Climent Picornell

La transcendència dels blocs i, aquí, la dels blocs escrits en català és un fenomen amb un creixement tan important que fins i tot aquells que no hi creien o en feien conya no tenen més remei que admetre la seva importància.

MERCÈ MOLIST, bloguera, escriptora i periodista especialitzada en qüestions de la xarxa Internet, vegeu els seus articles a CIBERPAÍS el suplement del diari EL PAÍS, acaba de publicar un article important sobre aquestes temàtiques.

LA BLOCOSFERA CATALANA

Mercè Molist*

Els blocs són actualment el fenomen més emergent i popular a Internet. Ho demostren les xifres: cada cinc mesos, es dobla el nombre de blocs al món. La comunitat lingüística catalana no n’és una excepció. En pocs anys, des del 1999, han sortit blocs en català com bolets, de les més diverses temàtiques i autors, des de persones desconegudes fins a polítics, cantants i escriptors famosos. Aquesta revolució ha estat possible gràcies a l’aparició de serveis gratuïts d’allotjament i creació de blocs, que faciliten molt la tasca de mantenir un bloc i permeten que pugui fer-ho una persona sense coneixements tècnics, i també els directoris Catapings i Bitàcoles.net, que ofereixen un punt de partida per localitzar els blocs en català. Aquests serveis són la columna vertebral de la blocosfera catalana, que alguns anomenen catosfera i que es basa majoritàriament en el voluntariat: ningú no hi guanya diners i tot es fa per vocació. Encara que la catosfera no té la gran influència social i política que han aconseguit els blocs als Estats Units, s’hi acosta cada dia més, aprofitant un forat clau a Catalunya: la manca de mitjans de comunicació en català.

Sumari

1. Introducció

2. Weblog? Dip? Blog? Bitàcola? Bloc?

3. «Mireu què he trobat»

4. Petita història de la blocosfera catalana

5. Serveis per als blocs catalans

6. Qui són aquests blocaires?

7. La catosfera

8. A manera de conclusió

CONEIXEMENT I SOCIETAT 10 ARTICLES

28

· Mercè Molist és periodista i escriptora.

La revista on ha aparegut és Coneixement i Societat i l’article en qüestió el podeu llegir pitjant aquí LA BLOCOSFERA CATALANA

Hi trobareu mencions al paper pioner de BULMA ( “Bergantells Usuaris de GNU / Linux de Mallorca i Afegitons, http://bulma.net ) des de 1989, l’aparició el 2004 del nostre BLOC DE BALEARWEB http://bloc.balearweb.net , una entrevista amb Benjamí Villoslada i el seu bloc Bitassa a lloure ( http://weblog.bitassa.net ) , altres reflexions sobre la configuració de la CATOSFERA -segons el terme inventat per Antoni Ibàñez al seu bloc ( ara clausurat ) “Tros de Quoniam” ( reverdit a “Entrellum” Ciberdietari http://entrellum.blogspot.com/20 "06/05/per-fi-rebo-la-bstia.html )- i la citació de molts de blocs en català fets des de les illes Balears. Des del de Llorenç Valverde, en Biel Mesquida, en Gabriel Bibiloni, fins al d’un servidor.

__________________________________________



El meu paper de Geògraf no defuig la variant territorial ( encara que sigui virtual) del Ciberespai, la CIBERGEOGRAFIA, de la qual els blocs o blogs en fan part, per això he agafat les imatges d’aquest apunt del meu bloc del web ATLAS DEL CIBERESPAI ( http://www.cybergeography.org/atlas/atlas.html ) , a www.cybergeography.org que aconsell de visitar per tots els interessats en aquestes qüestions; des del primer mapa de la xarxa ( 1969 ) quan encara Internet es deia ARPANET fins a les complexíssimes xarxes d’interconnexió cartografiades actualment.




RENOU ( SOROLL, RUÍDO, BRUIT, NOISE...) Climent Picornell

jcmllonja | 17 Maig, 2006 10:54


 


            Renou. ( Soroll, ruído, bruit, noise...)

 

            Climent Picornell

 

            El renou, entès com un so molest i no desitjat, és una plaga  que ataca la salut dels ciutadans. L’administració pública pren, molt poc a poc, consciència de que ha de vetllar per la qualitat de vida dels seus administrats, però encara no ho fa amb la contundència de les darreres sentències judicials que condemnen enviant a la presó a empresaris i polítics per atemptar, amb renou, contra el dret que tenim tots a descansar tranquil·lament dins ca nostra. Dues associacions han estat capdavanteres en l’estudi i la defensa de la ciutadania, front a la passivitat de l’administració i són de consulta obligada per saber qualsevol cosa d’aquesta temàtica. Són www.ruidos.org  i www.peacram.com  Des de qualsevol d’aquestes podreu accedir a les plataformes de defensa contra el renou de l’estat espanyol i, també,  a la història del barri de Sa Llonja de Palma en lluita contra la concentració abusiva de locals d’oci i la problemàtica que generaren.

            Les solucions a la qüestió del renou i les molèsties que causen les activitats d’oci són difícils, massa vegades des d’una òptica reduccionista, reduïdes a enviar els joves a uns anomenats “polígons d’oci”. D’això van els articles que els meus àlies Joan Pi i Apol.lònia Manresa publiquen a “L’Observador del Pla de Mallorca” aquest mes.

 

 

“Marxa” i “Botellot” al Pla de Mallorca.

Joan Pi

 

El tema de la “marxa nocturna” per part dels joves i sobretot la convocatòria de “botellots multitudinaris” remarquen un dels comportaments més generals de l’oci juvenil. També al Pla de Mallorca.

            Herbert MARCUSE, un pensador de moda fa uns anys,  anomenava la “inversió històrica” al fet que el temps d’oci sobrepassàs en molt al temps de treball a les societats modernes, encara no s’usava dir post-modernes. I malgrat nombrosos moviments han intentat “educar” pel temps lliure –amb molt d’esment ho feren el marxisme i el feixisme- s’imposa la contra-màxima de que el treball no santifica i tanmateix l’oci ja no és la mare de tots els vicis. L’oci és el més gran negoci de l’actualitat i això el capitalisme liberal ho descobrí ja fa temps. Des de navegar per Internet fins fer turisme, una munió immensa de comportaments durant el nostre temps lliure ens fan passar per caixa. Des de tenir una segona residència a comprar una entrada per un concert de Serrat o “El canto del Loco”. El que guanyem treballant ho fotem per passar-nos-ho bé.

            No cal confondre oci , amb semi-ocis, ni amb temps lliure, ni amb temps alliberat. Volem dir amb això que hi ha ja aproximacions científiques fines a què fa la gent quan no té res a fer, i sobretot on va a fer-ho. El perquè ho fa, ja és massa demanar. Els fenòmens dels ocis massius generen també els seus efectes col·laterals no desitjats. Com el turisme de masses, el nostre sol i platja,  amb els seus impactes negatius. O el “botellot” i la “marxa” amb els problemes que genera als ajuntaments, als veïnats o a la salut.

            Uns dels ocis emergents entre els joves és el que es coneix com sortir de “marxa” els caps de setmana, i tot i que hi ha algunes similituds entre comportaments dels joves europeus o americans ( recordin la “febre del dissabte a la nit” i en Travolta fent de ballarí cursi), el fenomen pren característiques particulars a l’estat espanyol. I a les illes. Més del 70% dels joves de Balears van de marxa, un 80 % amb cotxes o motos, només un 5% amb transport públic i un 15 % a peu. Al Pla de Mallorca aquests percentatges varien, ja que el transport públic a les nits és inexistent. Poden fer les reflexions pertinents, però els joves, que ara manegen més doblers que mai, són els qui tenen en la nit un camp privilegiat per divertir-se, de la manera que sigui, i arribar tard a ca seva, sobretot els caps de setmana i les vacances. Les joves, les femelles,  ho diuen les estadístiques, més tard que els joves mascles.

 

            On es va de marxa ?

            Una de les variables del tema és “on” van de marxa. A les ciutats i als nuclis de població, la marxa cerca la concentració de “marxosos” i, si és possible, als barris antics, barris centrals. Abans d’anar a llocs de pagament, primer es pot fer botellot –comprant ells mateixos les begudes i el gel, per una qüestió de preus- als espais lliures públics o alguns privats com aparcaments o esplanades i després, anar a cercar els diferents “baretos” de trobada.

            Al Pla els llocs de marxa són, en primer lloc, els espais de trobada públics, primordialment les places, i després els bars o pubs específicament per a joves o amb “reservats”  per a ells. La gent –“gento con gento”-, la música i el consum d’alcohol són dos elements importants en aquesta cerimònia. I les drogues. Tot i que no es pot generalitzar, ni molt menys. Com tampoc es pot generalitzar el resultat més mediàtic i dramàtic que són les morts de joves per accidents de trànsit quan es desplaçaven o tornaven de llocs de marxa. Però són elements d’alarma familiar i social.

            Al Pla cada un dels nostres municipis té aquests equipament d’oci. Però després hi ha alguns nuclis que tenen una certa atracció supramunicipal. I aquí hi entra, com hem dit,  un dels elements perillosos de la marxa, el transport, el desplaçament d’un municipi a l’altre, en moto o amb cotxe. Sineu fou, i dic fou perquè sembla que ja no ho és tant, el municipi que generà una certa concentració de pubs a l’entorn de l’estació del tren. Petra amb un carrer amb tres o quatre bars per a joves prengué el relleu i atreu, fins i tot gent de fora de la comarca. Lloret amb dos establiments coneguts funciona com element de trobada de sineuers, santjoaners i montuïrers. Porreres té un altre centre gravitacional a Campos, on s’hi establiren macropubs i discoteques i on hi hagué, fa unes setmanes,  un intent de convocatòria de “MACROBOTELLOT” comarcal amb l’assistència d’un parell de cents de joves. Santa Eugènia, Sencelles i Costitx fluctuen cap a Inca. I els de Llubí i Maria, cap a Santa Margalida, Muro i Can Picafort. Val a dir que durant les èpoques de vacances, les festes patronals o els concerts importants es genera un tragí de joves caps als altres nuclis o fins i tot a la vorera de la mar, des de la platja d’Alcúdia, el “rivetó” del Port de Manacor o la colònia de Sant Jordi, on, els joves del Pla aprofiten els llocs de música i copes que s’obrin per la temporada turística. Es mesclen guiris i gent dels nostres pobles.

Palma, tal vegada exceptuant Algaida,  és per a la majoria de residents del Pla un lloc llunyà en qüestions de marxa de caps de setmana, encara que alguns joves hi puguin residir, els focus d’atracció de la gent del Pla de Mallorca pivoten en aquests altres llocs.

 

Alguns conflictes amb la marxa

La marxa genera alguns inconvenients. Un, els renous i les molèsties al veïnats; dos, el botellots provoquen les  desídies dels propietaris de bars i similars que volen que gastin als seus antres; tres, problemes per a l’ordre i la salut pública que inclou concentracions, brutor, conduccions temeràries pels efectes de les drogues i l’alcohol, que els mateixos joves confessen usar en la majoria d’estudis i enquestes que s’han fet sobre la joventut a les Balears.  En la pràctica ja s’ha vist que les autoritats no han intentat prohibir taxativament les concentracions botellonístiques, ni tan sols fent acomplir les seves pròpies ordenances municipals que prohibeixen des del consum d’alcohol i drogues -o a tothom o a menors d’edat-, i més en la via publica. O l’excés de renous. La solució ? No entrarem ara en les motivacions i en les solucions que solen tenir un caire moralitzant, que tocaria. Anem a les sortides pragmàtiques , alguna l’he vist escrita dotzenes de vegades, com és ara la d’allunyar les concentracions botellonístiques i les concentracions d’establiments de música i consum d’alcohol dels centres urbans. Enviar-los a això que s’anomenen “polígons d’oci”. Que són ? Idò alguna cosa així com Polígons industrials -en els qual hi ha indústries-  però en aquests hi hauria oci, entès com els llocs que freqüenten els joves : bars, més bars, xiringuitos, més xiringuitos, boleres, sales de joc, restaurants de menjar ràpid, locals amb música en viu o de “dijeis”...etc. La concentració d’aquestes tipologies s’ha intentat per part privada i per part municipal. El “Festival Park” de Marratxí és un polígon d’oci privat, un parell de quarterades urbanitzades a set o vuit quilometres de Palma, ben a veïnat d’una autopista, amb el reclam principal dels cinemes, bars, restaurants, botigues i alguna altra cosa per atreure la gent; és una fòrmula molt repetida a Estats Units i ara ha entrat a Europa amb força.. És a fora de la ciutat i per tant no crea conflictes d’usos amb els veïnats tradicionals. A altres parts, Granada o Madrid, es va intentar fer polígons d’oci públics, sense que tenguessin èxit i amb molts de problemes d’ordre públic. No s’eliminaria amb això el transport, però es podria augmentar el transport públic.
Però, tanmateix,  la genteta que surt els vespres, ho tornam repetir, cerca els barris antics. Els llocs que ells van creant com a llocs de concentració, a l’explanada d’algun espai lliure públic urbà, un jardí, una plaça pública grossa a bastament,  als aparcaments d’algun edifici, davant una església... Aquests són llocs de concentració, però després, sempre hi ha la necessitat de partir cap al nucli urbà on hi ha els locals de la “moguda”. Que aquesta és una altra. La concentració abusiva de bars i similars en els barris antics, fabrica, a la seva manera,  polígons d’oci dins barris tradicionals. Es el  cas de la Llonja de Palma,  del Rivetó del Port de Manacor, de l’Estació del Tren de Sineu, on  s’han consentit densitats abusives de locals d’oci. El conflicte d’usos d’aquestes altes densitats de bars amb els altres habitants de les ciutats i els pobles és, primordialment, el renou. Ja sigui el renou dins els locals que se filtra als edificis de veïnat, ja sigui els renou per la concentració de gent als carrers. I és aquesta una problemàtica que només té una solució, la prohibició i la limitació de les emissions sonores molestes en funció d’un dret que instaura la constitució, el dret al descans dels veïnats, que està per damunt qualsevol altre dret que es vulgui esgrimir.

Si s’hagués d’explicar alguna novetat entorn d’aquesta problemàtica al nostre país, diria que la marquen darrerament els jutges, perquè els mateixos ajuntaments -que s’han vestit amb unes ordenances municipals modèl.liques-,  les incumpleixen. Però la jurisprudència marca de cada dia més que el renou, és un element que incideix en el medi ambient i en la salut de les persones, i per tant la seva transgressió és ben igual que qualsevol agressió al medi ambient i a la salut pública. Els jutges marquen ja amb penes de presó o amb multes molt significatives als empresaris i als polítics que es passen pel folro les ordenances i les lleis contra el renou.

 

Polígons d’oci ?

Apol.lònia Manresa

La cosa té mala solució. Si és que en té. Fluctua entre el desig dels adolescents a sortir, fugir de casa seva i tornar-hi tardíssim, i la pena dels pares o de les autoritats enfront dels perills socials que la marxa i el botellot genera. Però entre l’apetència que tenen els joves pels nuclis urbans, donar com única solució que els enviem a polígons d’oci apartats i segregats, ja veuen vostès com es va moguent la cosa. I sinó vegin l’exemple del barri ciutadà de Sa Llonja, per solucionar el seu problema de renou i brutor, els veïnats varen haver d’anar als jutjats contra el seu propi ajuntament i contra els empresaris renouers. Si alguna cosa es va arreglar va ser a força de plets. Si fos ara i amb les darreres sentències damunt la taula, alguna política del temps del renou no se’n hagués rigut tant dels seus veïnats. Mentrestant els joves generen sempre noves tàctiques. Passa com amb els bordells, fa milers d’anys que es proven d’evitar, però canvien de lloc i d’estratègia. Amb els joves, el beure i el renou passa el mateix, que ja fa milers d’anys també, canvien de lloc i generen nous usos i noves formes. Ara s’autoconvoquen a botellots monumentals. I ja ho sabem que el beure alcohol fa mal, el drogar-se també, està prohibit, perseguit i penat i tanmateix els macrobotellots aconsegueixen ajuntar milers de joves, davant els nassos i la poca intervenció de l’autoritat. I vostè com ho resoldria,  els enviaria a porgar fum o a un polígon d’oci ? Ja no se’n recorda de quan tenia setze o devuit anys ?

JARDINS D'ALTRI, I NO TANT D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Maig, 2006 21:00







JARDINS D’ALTRI, I NO TANT D’ALTRI.

Climent Picornell

 “Adiós Palma de Mallorca / adiós calle Sindicato / adiós a mi CIR 14 / adiós cochinos polacos “ ( Ho cantaven quan es llicenciaven els soldats del CIR 14 –més enllà de Son Dureta- amb l’alegria de deixar “Polònia”). Va de versos. Trob una primera edició de “Les històries naturals “ de Joan Perucho, s’obre per aquesta pàgina : “Van sortir sis toros / tots van ser dolents. / Això fou la causa / de cremar els convents.”

Els jardins d’altri són reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant les citacions ostentòries i les elucubracions banals, trobades i furtades del corrals dels veïnats.

També hi ha lloc pels aforismes. Guillem Frontera publica “Bombolles de sabó”, una col·lecció intel·ligent de “notes intermitents” : “ La capacitat de resistència a l’adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa”. Glup ! ( que deien als tebeos ). Sorgeixen, també,  noves proves de la capacitat aforística de Joan Fuster en forma de “Bestiari”,  inèdit fins ara : “L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el  seu amo. Com totes les educacions.”

“Diuen que l’absència soporífera de l’oblit és pitjor que la mort mateixa. També afirmen que per molts miracles i gestos que puguem fer al llarg de la nostra vida, algú, algun dia acabarà pixant sobre la nostra tomba”. Bon començament. És  de “L’onze de copes” novel·la de Miquel Ferrà i Martorell, m’agrada aquest re-encontre sobtat amb el Boris Vian de “J’irais cracher sur vos tombes” ( “Aniré a escupir damunt les vostres tombes”). B. Vian va tenir un cafè amb els seus dos germans, el Tabou, es ballava be-bop i nomes estigué obert tres mesos. És Jean-Paul Sartre qui ens confessa que tal vegada el poeta Louis Aragon tenia raó : “La vida es redueix a canviar de cafè”.

Em demana Joan Mir : “quina és la ‘preposició’ deshonesta ? Com o entre ?”.  Molt més intel·ligent aquesta pregunta, que el joc d’embarbussaments en que es converteix la primera encíclica del papa Benedicte XVI  “Deu caritas est” ( Déu és amor ). No sé qui li ha redactada però vegin els versicles 7 i 8 del capítol 4 : “ Déu és amor, qui estima habita en Déu, i Déu habita en ell. Estimats, estimem-nos els uns als altres, ja que l’amor és de Déu, i tot el qui estima ha nascut de Déu i coneix a Déu. Qui no estima no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor….” Si tota és igual no hagués guanyat ni el premi de redacció de l’escola.

Passa, el Papa, per ser una de les tipologies de Príncep. De les modernes exegesis d’ “El Príncep” de Maquiavel, triaria la de Stanley Bing (“Que faria Maquiavel ?”) : “El Príncep sempre té raó. La té quan la té, però també quan no la té”; “El Príncep és un tauró. Res l’atura. Avança devorant”; “El Príncep fa el que li dóna la gana”. Em recorda a Frederic de Prússia qui va dir : “He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol, jo faig el que vull”. Molt modern.

Rafael Azcona , guionista reconegut, en el seu diccionari, ens serveix alguns antídots: “Escepticisme : vacuna contra el fanatisme; Dreta : En política prefereix dir-se centre; si passàs el mateix al codi de la circulació, el tràfic podria ser catastròfic; Família : Institució indestructible, diguin el que diguin els agorers, i passi el que passi durant la lectura del testament.”

El que sentia a dir a la meva padrina -“El que s’usa no té excusa”- avui en dia s’ha convertit segons Guillaume Erner, sociòleg de la moda, a “Fashion victims”, en  : “La moda avui és l’entrecreuament de les dues grans avingudes de l’humanitat : el sexe i els doblers, les trobam quan voltam el cap de cantó del poder i la fama “.  I ja que es fa referència al sexe  les “Atomic girls” de L’Hiperbòlic, al seu llibre “68 Pàgines de sexe universitari”,  troben que “una grapada de tocadors de ximbomba amb aquells moviments tan especials per fer-les sonar, fan el gest (molt paregut al d’un bon treball manual) , és com una classe teòrica de tai-xi sexual”. En consonància o en dissonància amb l’anterior Maria Teresa Pi y Sunyer afirma : “ Per a les dones separades,  una relació fixa no les satisfà sexualment i una no fixa no les satisfà emocionalment”. Paradoxa amb angoixa ?  Seguint aquests viaranys,   Freud ja apuntava : “la conducta eròtica dels humans civilitzats presenta en els homes el segell de la impotència i en les dones el de la frigidesa”. Paradoxa amb angoixa ? Convivint amb els problemes de la modernitat sexual, apunt la conversa que vaig sentir, conversa de poble, sense la reflexió consegüent; a la plaça, un matrimoni amb dos nins que juguen i s’encalcen. Diu ella : “Ai, Toni,  i els nins ? On són ?” Contesta l’home, amb autoritat : “A mi m’ho demanes ?  Mai he vist una truja perdre els porcellins.”  Jocs de paraules per a contraproposta de feministes : “Las mujeres pasados los cincuenta o se ajamonan o se amojaman”. Ho diuen per la part de Las Alpujarras.

Quan el ministre d’Hisenda demanà, amb conya afegida,  al gran savi Michael Faraday sobre la utilitat de l’electricitat, ell, que passava  per ser-ne el descobridor, li contestà amb sorna : “Algun dia, senyor ministre, la podrà gravar amb imposts”. Internet, que ens fan creure que és de franc,  és un lloc bo per pescar, sense esca, a ca d’altri. Això és del blog d’en Mikel, “Tauleta de Nit” :  “Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar a una mare”.

A continuació de la rajola d’advertència “Vivos con el perro !”, traducció macarrònica de “Vius amb so ca !”, un gentil comunicant m’envia una fotografia d’una altra del mateix estil : “Cuidado con el perro:  no cree !” I per acabar, agafat d’un diari : “Un mateix és el camí més curt cap als demés”. No me diguin que l’entenen. Venga !




 

 



UN POC DE MENORCA i "MÔ" de SERRAT. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2006 21:31


(Imatge de FLORIT NIN )

Un poc de Menorca

 

CLIMENT PICORNELL

 

No passa any que no vagi a cada una de les cinc illes majors de l’arxipèlag de les Balears. I a l’illa Dragonera, la sisena en extensió, també. Són litúrgies i rituals, que amb l’edat s’accentuen. Alguns anys he hagut d’anar , per feina, molts de caps de setmana a Menorca o a Eivissa, no me n’he cansat mai, ni esperant els divendres a vespre als aeroports els avionets d’hèlice que en retornaven a Mallorca.

Ara tocava Menorca. Amb l’illa de Menorca hi ha una relació particular i sentimental. Desde fa molts anys  hi passam un temps, dos pics a l’any, al lloc de Santa Catalina, fruit de la generositat i l’amistat dels seus propietaris na Tita i en Guillem.

Val a dir també que som un observador llunyà de la realitat de Menorca, que no en som molt entès vaja, però les diferències amb Mallorca, sobretot amb el govern i amb la conservació del paisatge, marquen distàncies. Na Joana Barceló, la presidenta del Consell de Mallorca, que va ser alumna meva a la Universitat de les illes Balears  (quan un servidor era un professor novell i inexpert) hi té, em sembla, alguna cosa a veure. Com també el caràcter –el tarannà o el “natural”- dels menorquins. I molt.

En aquesta darrera estada hi vaig enganxar el concert de presentació del nou disc “Mô” d’en Joan Manuel Serrat, la confecció d’un llibre per part de destacats pintors i escriptors de Menorca al claustre del Carme, anàrem a l’estudi d’un dels grans pintors actuals de Menorca en Xec Florit i Nin, i més...


( Pau Faner, a l'esquerra,  i Joan F. López-Casasnovas fabricant un macro-llibre a Maó )





(Els aiguamolls de Son Camamil.la i a l'esquerra la platja d'en Tortuga, prop de Favàritx)

Crònica informal d’un concert -“guenyo”- de Joan Manuel Serrat a Maó.

Climent  Picornell

 

El darrer disc de Joan Manuel Serrat és “Mô”. Que és una forma més d’escriure Maó. Pels toponimistes escrupulosos, com un servidor, una espècie de flastomia que evidentment un s’ha d’empassar en vistes de les llicències especials que tenen els poetes. El meu padrí-jove digué sempre “Mavó” ( com es diu a Mallorca “Cova” per coa o “Llevó” per Lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia en un dinar d’aquestes jornades d’Onomàstica que solem fer, assegut amb en Joan Miralles,  en Cosme Aguiló, entre els innombrables xascarrillos de la seva investigació –sobre l’Atlas Ornitonímic Català, sortí el de “Mo”. És molt conegut. Un capellà de Mallorca, predica a Ciutadella : “Perquè Déu és amor” ( s’ha de pronunciar “amó”, “a  Mô” si voleu). La parròquia es va remenar lleugerament a les bancalades de l’església. “Tota la seva vida és amor”. I da-li, algú és va començar a emprenyar. “Tot el que va fer, ho va fer per amor” ( per a mô ). Fins que se’n va aixecar un i digué : “Ens queixam de bon de veres el de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos”. Bé. Una cosa així. En seguiren de l’Illa de Tabarca, del Delta de l’Ebre i el d’aquell que caçava a l’abeurada, i un estol de coloms el se’n dugueren fins a Sant Feliu de Guíxols, a menjar guixes, evidentment.

Un servidor havia de ser a Menorca i després d’un viatge accidentat amb avió –un Cumulonimbus incus damunt Mallorca ens feu remenar de bon de veres- hi anaven també l’economista, Jaume Garau, el director de Sa Nostra, Pere Batle, el músic Cris Juanico...entre altres. Vaig al Teatre Principal, peg una mirada a les mames d’aquella donota disforja que hi ha davant l’entrada i esper que obrin la “taquilla”. A les sis en punt obre l’encarregada, ja hi havia coa. “Només em queden cinc localitats ‘cegues’ “. Me vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. “Cegues ?” “Però cegues, cegues ?”. “Bonu cegues, són aquelles d’allà dalt, que tenen una columna ben davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues de tot. A Menorca diríem ‘Guenyes”. Bizco en castellà”. Les compr totes.

La gent de Maó és educada i el vespre feia una llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del galliner, ja no hi havia res més enrera. Una dona ben a veïnat deia al seu fill. “Açò d’avui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar !” A l’altre costat : “Na Pepi, la germana d’aquell regidor d’esquerres ja té l’absoluta, la jubilació...”.

Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a cantar les cançons de “Mô”. Entre i entre hi va col·locant cançons antigues, “Mediterráneo” la primera. “Guapo !” crida algú des d’un palco. Les meves entrades “guenyes” no ho són tant i més que la columna, m’emprenya la traducció simultània a l’espanyol que fa la veïnada de davant al seu acompanyant : “Qué ha dicho?”, quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si hagués nascut dona; “Ha dicho que su madre era una mujer, ‘la maña’, de armas tomar”; “Podría cantar ‘Por la mañana rocío...’ “. En Serrat va fent conya amb que encara no ha arribat l’hora de “Paraules d’amor”.  “Para la libertad”, “No hago otra cosa que pensar en tí...”  En fí. Dues hores bones de bona música –amb en Miralles al piano i Mas ‘Kitflus’ als teclats- que a la fi fan una boníssima i edulcorada versió de “Paraules d’amor” ( de mô ? ) cantada amb el públic. La cosa acaba amb “Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene co, modidades de una ciudad grande, hay comer, hay comercios de gran importancia....” que va composar el comissari de polícia de Maó per a la venguda del rei Alfons XIII.

Les cançons de “Mô” són molt bones. Però n’hi ha una que per a un servidor és la millor. Una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat : “Cremant núvols passa el sol”. Si la volen escoltar de franc, basta que vagin aquí :   http://www.elperiodico.com/comunes/serrat/cat/2cremant_nuvols.asp

 


 




(Imatges de FORNELLS. G. M. )


ENTENDRE "EL PETIT PRÏNCEP". Climent Picornell

jcmllonja | 04 Maig, 2006 10:10



Qui ha entès “El petit príncep” ?

 

Climent Picornell

 

            Fa seixanta anys que l’editorial Gallimard va editar, en francès, “El petit príncep” d’Antoine Jean Baptiste Marie Robert de Saint-Exupéry ( 1900-1944), un home a qui el que li agradava de veritat era pilotar en  avió, de fet va morir fent-ho i és dins mar prop de Marsella. Seixanta anys no és que sigui una data excessivament rodona, com els cinquanta o els cent, xifres més abocades a les efemèrides vull dir. Vet ací però que la mateixa editorial ha engirgolat ja el web amb els seixanta anys de l’edició del llibre. En francès, perquè – i això no els deu agradar gens als francesos-, per si no ho sabien, ja que és un fet que sovint s’oculta, va aparèixer primer “The little prince”, en anglès,  tres anys abans, l’any 1943.

            Un servidor va llegir el llibre de gran. No com ara que s’usa  fer-lo llegir als infants, ajudats pels dibuixos del mateix autor que han esdevingut una icona global compartida, tant com el Che Guevara del fotògraf  Korda, o la Marilyn Monroe amb les faldilles en l’aire, posem per exemple. No el vaig entendre. Supòs que perquè era major. I això m’ho va fer recordar en Miquel Barceló, a Felanitx, quan a la presentació del darrer llibre de n’Andreu Manresa – que, per cert, s’ha exhaurit- va començar la seva intervenció rememorant que quan era més jovenot a la sortida dels cines de poble, algú sempre solia demanar : “Tu l’has entesa ?”. I no era que haguessin vist “L’anneé dernière à Mariembad”  del rarenc Resnais –que un servidor encara no l’hi ha glapit el sentit-, sinó pel.lícules més normals; fins que algú més sabut, un exègeta, donava la clau hermeneútica. Per exemple : “ella va tenir un trauma de petita”. “Ah ! Ara ho veig!” deia el personal amb la mateixa cara d’abans. Idò, una cosa com això.

            El cas és que estic un poc aborronat perquè sé que “El petit príncep” és l’obra més traduïda de tots els temps, darrera La Bíblia i El Capital. Que tampoc els vaig entendre. I ja em toca posar cara de betzol. La Bíblia perquè quan la llegien, literalment, me pensava comprendre el fets que explicava, però just després els capellans damunt les trones la interpretaven d’una manera que jo no havia capit : “I allò que va dir Jeremies, vol dir...” una cosa contrària al que va dir. La veritat és que per això mai me ne refiat dels capellans. El Capital, que vaig provar de llegir un parell de vegades, em queia de les mans, i els qui provaven d’explicar-me’l, crec que tampoc l’havien entès. Qui sap si tampoc l’havien llegit. Ja ni amb “ Lire le Capital “ d’Althusser va tenir solució, a l’enrevés, afegir al banyat, no vaig fer tala. I perquè no diguessin – quan s’usava passar per marxista- vaig optar per llegir una cosa més curteta de Karl Marx i Friedrich Engels, no sé si va ser “El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte”. Ja no me’n record de si el vaig entendre.

            Així les coses, ho deman a la gent. Com és que s’ha anat fent tan famós “El petit príncep” ? És una qüestió de marketing editorial o és un d’aquests llibres que vehiculen valors eterns i, de boca a orella, aconsegueixen traspassar les barreres de les llengües –  159 traduccions - i esdevenen universals? Quina és la clau ?  Quins els valors ? L’amistat ? La solidaritat ?  L’autoajuda en format primitiu ? La ciència ficció en versió amable ? El discurs sobre el paper dels geògrafs al capítol XV ? La botànica comparada per allò dels “Baobabs” ? No me valen les interpretacions dels mestres d’escola, justificadores de perquè el posen als seus curricula escolars. Ni les frases, convertides en aforismes, fora de context : “Vet aqui el meu secret. És molt senzill : només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. No me quedarà més remei que demanar-ho als meus nebots que l’han hagut de llegir fa poc, ja que Saint-Exupéry, a la dedicatòria inicial, diu que va dirigit als nins. A part d’això, quina enveja per a un editor, i quin goig per un autor, saber que se n’han estampat quasi cent milions d’exemplars d’una obra amb la que hi has tengut cosa a veure.




“I la geografia, és veritat, m'ha servit molt”.

( ANTOINE DE SAINT-EXUPERY)

 

El capítol quincè és un dels més bells al.legats en favor de la geografia, la  meva professió. Un gèograf que no ha estat mai enlloc, aconsella al petit príncep que visiti la Terra : “el planeta Terra té bona reputació”.

 

Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep, fou un aviador i literat francés que va viure 44 anys. Nascut a Lyon, a l'any 1900 va morir el 1944. Saint-Exupéry va desaparèixer en una misió de reconeixement, quan sobrevolava França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial, l'any 2004 es trobaren les restes del seu avió prop de Marsella. Saint-Exupéry començà a escriure en prosa lírica vivències de caràcter novelesc i va continuar amb diaris, informes i cartes. Els seus textos son conseqüència de reflexions de tipus humanista i de crítica a la cultura. Entre les seves novelas destaquem “Vol nocturn” i “El correu del sud”. Com a diari  “Pilot de guerra”. La seva obra més famosa i per la qual ha trascendit el seu nom és “EL PETIT PRÍNCEP”, un conte llarg i il.lustrat per ell mateix, que en format de llibre ha superat récords de vendes a tot el món i en tots els idiomes desde 1943, any en que es va publicar per primera vegada en anglès i en 1946 en francès. En les seves planes  s'evoquen -de manera senzilla i clara- els valors de l’humanisme,  la solidaritat,  la tenacitat, la companyonia, l’entusiasme pel coneixement. 

 

Plana oficial de Antoine de Saint-exupéry
La Biografía i milers de dades sobre Antoine de Saint Exupéry a la pàgina de Denis Roland de Espanya

El Petit Príncep en Xinés
El Petit Príncep en Castellà
Una plana sobre el Petit Príncep... bon punt de començament per buscar dades sobre el Petit Princep a la xarxa, frases del llibre en varies idiomes

EL PETIT PRÍNCEP EN CATALA  http://personal.readysoft.es/oborras/petitprincep/dedicatoria.html

PLANA OFICIAL DELS SEIXANTA ANYS
www.60anslepetitprince.com

Bona plana de "vilaweb" sobre  "El petit príncep"

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=840961



SANTUARIS I PANCARITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Abril, 2006 10:26


El cicle Pasqual no és més que la cristianització d'antics rites lligats a la fecunditat i la fertilitat de la terra i dels homes i les dones. La Primavera i els actes connexos són l'expressió de la nostra comunió amb la natura.


(Imatges del pintor menorquí MATIES QUETGLES )

Santuaris i Pancaritats al Pla de Mallorca.

Climent Picornell

És fàcilment observable a la geografia del Pla, la densitat d’ermites, oratoris i santuaris. El cas de la muntanya de Randa, amb Gràcia, Cura i Sant Honorat, ens apareix com una vertadera elevació sagrada. No fa de mal creure que el Cristianisme instaurà un procés de substitució dels cultes a la fecunditat i a la fertilitat, atributs de la dona i de la terra, que se devien donar a aquests llocs.

El cas de les mares de  Déu trobades és un cas de senyalament de llocs singulars amb un procés particular. En primer lloc apareixen un signes estranys –resplendors, uns llums, uns càntics- que criden l’atenció, a Sant Joan al turó de Son Juny un pastor moro veu un llum, a Costitx una nina veu una claredat dins un magraner.  Nins o pastors són els que solen efectuar la trobada, mai gent sabuda o important. Després dels signes de la trobada hi va una comitiva, i dins la cova o el cocó o dins la vegetació –oliveres, ullastres, magraners florits, cardessars...- hi troben una imatge que es conduïda a un indret diferent de la troballa, normalment a l’església principal. Però la imatge vol estar al seu lloc originari i, miraculosament, hi retorna tota sola. Aquest procés es sol repetir tres vegades. Així la gent entén que és necessari construir-li un santuari o oratori, precisament on la imatge s’havia manifestat amb caparrudesa, tres vegades.
 

Contacte amb la natura.

Es veu que existeix un fort contacte amb la natura, les trobades es realitzen fora dels nuclis poblats o a turonets elevats o singulars amb vista panoràmica i a poder ser, amb presència d’aigua i hi ha qui hi veu un sentit tel·lúric en aquesta tria de lloc i en el refús dels llocs més habitats. Això planteja la hipòtesi que aquests espais de culte a la Mare de Déu poden tenir una prehistòria més o menys llunyana. Mitjançant el rite de la trobada es pretendria recuperar aquests indrets on hi havia un culte pagà. Així s’haurien cristianitzat unes creences i cultes pagans entorns de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que antigament es donaven per tot arreu. Possiblement escampats pel romans, com així ho testimonia el fet de les “cintes”. Un dels rites de fertilitat més antics era el de les cintes – o “mides” perquè havien de fer la llargada de la imatge- unes tires de roba de colors diferents enganxades, ara amb una petita marededéu. Serien una deixa d’un rite de fertilitat antic, es creia que posades a la cintura de les parteres els ajudaven a infantar.

Així mateix tot el conjunt de rogatives, peregrinacions o actes similars en demanda de pluja o per a la bona consecució de l’anyada agrícola sense plagues, gelades o altres desastres semblants, agombolarien tota una simbologia de ritus de fecunditat a la terra i a la natura. Aquesta simbologia marca un sentit de continuïtat entre els antics llocs i els actuals santuaris marians a través de les trobades meravelloses.

Romiatges i Pancaritats

La gent del Pla puja a llocs significatius en romiatge, com si d’una antiga excursió es tractàs, a fer una trobada conjunta, un pancaritat. I puja als mateixos llocs sense saber que fa centenars o milers d’anys allà mateix també hi pujaven els seus avantpassats i allà hi feien, com ara, una bona festa. Al començament de la Primavera. Són llocs significatius : turons de vista ample, alzinars pregons, al costat d’un cocó, un gorg o una font.

Durant aquesta temporada, ara baix el mantell del cicle pasqual i com a cloenda, cal anar a un lloc determinat  -de forma col.lectiva- i menjar la resta de panades, robiols, crespells, i moure ball i sarau. Són el que al Pla de Mallorca anomenam “pancaritats”, romiatges, o més senzillament anar o pujar a tal banda o a tal altra. El fet prové del repartiment d’aliments, beneïts prèviament, que es feia abans a les famílies pobres i, per extensió, als romiatges que es fan els dies posteriors de Pasqua florida. Aquestes anades en comunitat a ermites, pujols, fonts i bosquets es realitzaven el dia de la tercera festa o la quarta de Pasqua o fins i tot el diumenge següent, el diumenge de l’Àngel. Actualment amb la modernització dels costums i per mor de les feines, molta gent no ho fa o ho passen a la segona festa o al diumenge següent, o ho fan només els al·lots. El pujar a peu ha estat molt substituït per anar-hi amb cotxe.

El puig de Bonany era, i és la fita dels pobles del seu voltant, Petra, Ariany, Vilafranca, Sant Joan, Maria. Però a Llubí van a l’Ermita del Sant Crist; Algaida i Randa pugen a Cura; Montuïri al puig de Sant Miquel; Porreres al turó de Montision; Santa Eugènia al puig i ermita de Son Seguí; Sineu a S’Ermita i a Sencelles van a la caseta de la Venerable.

Molts d’aquests llocs tenen tradició de romiatge molt antiga i amb anades multitudinàries, com el cas del puig de Bonany i la muntanya de Randa, fins i tot els pobles que no tenen lloc significatiu d’encontre ho feien de forma dispersa a fer el mateix, anaven a “fer sa vega” o a “fer sa barena”.

Pancaritats encara ? 

A tot aquest rebombori –la pujada, la menjada, la festa- al qual s’hi afegien els “Quintos” o els “Salers” –que també dinaven conjuntament- ha succeït una nova adequació als temps moderns, amb disminució, alteració o supressió d’alguns pancaritats. La baixada es feia fins l’any que ve. A no ser que la concessió d’alguna gràcia per part de la divinitat o marededéu habitant del lloc fes necessària la pujada per acció de gràcies amb algun ex-vot convenient. La gent baixa dels pancaritats als llocs sagrats amb les cintes de colors enganxades a la roba, travades amb una petita marededéu de llauna. La Primavera convida a aquesta tipologia de celebracions i àpats en comú, això que per entendren’s denominam pancaritats i que no és més que una deixa d’aquells pretèrits costums que lligaven l’home amb la terra i amb la seva comunitat. Convendria, si han sobreviscut fins avui a la sempenta moderna i anivelladora conduïda pel turisme, tenir-hi més esment. Quintos, Salers, Captar panades, Deixem lo dol, Pancaritats, Mares de Déu trobades manifesten, per davall, signes evidents i ocults de la nostra relació eterna amb la Natura.



«Anterior   1 2 3 ... 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb