Climent Picornell

BALEARWEB, BULMA i altres habitants illencs de la CATOSFERA, a la BLOGOSFERA. I un poc de CIBERGEOGRAFIA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Maig, 2006 11:48


BALEARWEB, BULMA i altres habitants illencs de la CATOSFERA, A LA BLOGOSFERA. I un poc de CIBERGEOGRAFIA.

Climent Picornell

La transcendència dels blocs i, aquí, la dels blocs escrits en català és un fenomen amb un creixement tan important que fins i tot aquells que no hi creien o en feien conya no tenen més remei que admetre la seva importància.

MERCÈ MOLIST, bloguera, escriptora i periodista especialitzada en qüestions de la xarxa Internet, vegeu els seus articles a CIBERPAÍS el suplement del diari EL PAÍS, acaba de publicar un article important sobre aquestes temàtiques.

LA BLOCOSFERA CATALANA

Mercè Molist*

Els blocs són actualment el fenomen més emergent i popular a Internet. Ho demostren les xifres: cada cinc mesos, es dobla el nombre de blocs al món. La comunitat lingüística catalana no n’és una excepció. En pocs anys, des del 1999, han sortit blocs en català com bolets, de les més diverses temàtiques i autors, des de persones desconegudes fins a polítics, cantants i escriptors famosos. Aquesta revolució ha estat possible gràcies a l’aparició de serveis gratuïts d’allotjament i creació de blocs, que faciliten molt la tasca de mantenir un bloc i permeten que pugui fer-ho una persona sense coneixements tècnics, i també els directoris Catapings i Bitàcoles.net, que ofereixen un punt de partida per localitzar els blocs en català. Aquests serveis són la columna vertebral de la blocosfera catalana, que alguns anomenen catosfera i que es basa majoritàriament en el voluntariat: ningú no hi guanya diners i tot es fa per vocació. Encara que la catosfera no té la gran influència social i política que han aconseguit els blocs als Estats Units, s’hi acosta cada dia més, aprofitant un forat clau a Catalunya: la manca de mitjans de comunicació en català.

Sumari

1. Introducció

2. Weblog? Dip? Blog? Bitàcola? Bloc?

3. «Mireu què he trobat»

4. Petita història de la blocosfera catalana

5. Serveis per als blocs catalans

6. Qui són aquests blocaires?

7. La catosfera

8. A manera de conclusió

CONEIXEMENT I SOCIETAT 10 ARTICLES

28

· Mercè Molist és periodista i escriptora.

La revista on ha aparegut és Coneixement i Societat i l’article en qüestió el podeu llegir pitjant aquí LA BLOCOSFERA CATALANA

Hi trobareu mencions al paper pioner de BULMA ( “Bergantells Usuaris de GNU / Linux de Mallorca i Afegitons, http://bulma.net ) des de 1989, l’aparició el 2004 del nostre BLOC DE BALEARWEB http://bloc.balearweb.net , una entrevista amb Benjamí Villoslada i el seu bloc Bitassa a lloure ( http://weblog.bitassa.net ) , altres reflexions sobre la configuració de la CATOSFERA -segons el terme inventat per Antoni Ibàñez al seu bloc ( ara clausurat ) “Tros de Quoniam” ( reverdit a “Entrellum” Ciberdietari http://entrellum.blogspot.com/20 "06/05/per-fi-rebo-la-bstia.html )- i la citació de molts de blocs en català fets des de les illes Balears. Des del de Llorenç Valverde, en Biel Mesquida, en Gabriel Bibiloni, fins al d’un servidor.

__________________________________________



El meu paper de Geògraf no defuig la variant territorial ( encara que sigui virtual) del Ciberespai, la CIBERGEOGRAFIA, de la qual els blocs o blogs en fan part, per això he agafat les imatges d’aquest apunt del meu bloc del web ATLAS DEL CIBERESPAI ( http://www.cybergeography.org/atlas/atlas.html ) , a www.cybergeography.org que aconsell de visitar per tots els interessats en aquestes qüestions; des del primer mapa de la xarxa ( 1969 ) quan encara Internet es deia ARPANET fins a les complexíssimes xarxes d’interconnexió cartografiades actualment.




RENOU ( SOROLL, RUÍDO, BRUIT, NOISE...) Climent Picornell

jcmllonja | 17 Maig, 2006 10:54


 


            Renou. ( Soroll, ruído, bruit, noise...)

 

            Climent Picornell

 

            El renou, entès com un so molest i no desitjat, és una plaga  que ataca la salut dels ciutadans. L’administració pública pren, molt poc a poc, consciència de que ha de vetllar per la qualitat de vida dels seus administrats, però encara no ho fa amb la contundència de les darreres sentències judicials que condemnen enviant a la presó a empresaris i polítics per atemptar, amb renou, contra el dret que tenim tots a descansar tranquil·lament dins ca nostra. Dues associacions han estat capdavanteres en l’estudi i la defensa de la ciutadania, front a la passivitat de l’administració i són de consulta obligada per saber qualsevol cosa d’aquesta temàtica. Són www.ruidos.org  i www.peacram.com  Des de qualsevol d’aquestes podreu accedir a les plataformes de defensa contra el renou de l’estat espanyol i, també,  a la història del barri de Sa Llonja de Palma en lluita contra la concentració abusiva de locals d’oci i la problemàtica que generaren.

            Les solucions a la qüestió del renou i les molèsties que causen les activitats d’oci són difícils, massa vegades des d’una òptica reduccionista, reduïdes a enviar els joves a uns anomenats “polígons d’oci”. D’això van els articles que els meus àlies Joan Pi i Apol.lònia Manresa publiquen a “L’Observador del Pla de Mallorca” aquest mes.

 

 

“Marxa” i “Botellot” al Pla de Mallorca.

Joan Pi

 

El tema de la “marxa nocturna” per part dels joves i sobretot la convocatòria de “botellots multitudinaris” remarquen un dels comportaments més generals de l’oci juvenil. També al Pla de Mallorca.

            Herbert MARCUSE, un pensador de moda fa uns anys,  anomenava la “inversió històrica” al fet que el temps d’oci sobrepassàs en molt al temps de treball a les societats modernes, encara no s’usava dir post-modernes. I malgrat nombrosos moviments han intentat “educar” pel temps lliure –amb molt d’esment ho feren el marxisme i el feixisme- s’imposa la contra-màxima de que el treball no santifica i tanmateix l’oci ja no és la mare de tots els vicis. L’oci és el més gran negoci de l’actualitat i això el capitalisme liberal ho descobrí ja fa temps. Des de navegar per Internet fins fer turisme, una munió immensa de comportaments durant el nostre temps lliure ens fan passar per caixa. Des de tenir una segona residència a comprar una entrada per un concert de Serrat o “El canto del Loco”. El que guanyem treballant ho fotem per passar-nos-ho bé.

            No cal confondre oci , amb semi-ocis, ni amb temps lliure, ni amb temps alliberat. Volem dir amb això que hi ha ja aproximacions científiques fines a què fa la gent quan no té res a fer, i sobretot on va a fer-ho. El perquè ho fa, ja és massa demanar. Els fenòmens dels ocis massius generen també els seus efectes col·laterals no desitjats. Com el turisme de masses, el nostre sol i platja,  amb els seus impactes negatius. O el “botellot” i la “marxa” amb els problemes que genera als ajuntaments, als veïnats o a la salut.

            Uns dels ocis emergents entre els joves és el que es coneix com sortir de “marxa” els caps de setmana, i tot i que hi ha algunes similituds entre comportaments dels joves europeus o americans ( recordin la “febre del dissabte a la nit” i en Travolta fent de ballarí cursi), el fenomen pren característiques particulars a l’estat espanyol. I a les illes. Més del 70% dels joves de Balears van de marxa, un 80 % amb cotxes o motos, només un 5% amb transport públic i un 15 % a peu. Al Pla de Mallorca aquests percentatges varien, ja que el transport públic a les nits és inexistent. Poden fer les reflexions pertinents, però els joves, que ara manegen més doblers que mai, són els qui tenen en la nit un camp privilegiat per divertir-se, de la manera que sigui, i arribar tard a ca seva, sobretot els caps de setmana i les vacances. Les joves, les femelles,  ho diuen les estadístiques, més tard que els joves mascles.

 

            On es va de marxa ?

            Una de les variables del tema és “on” van de marxa. A les ciutats i als nuclis de població, la marxa cerca la concentració de “marxosos” i, si és possible, als barris antics, barris centrals. Abans d’anar a llocs de pagament, primer es pot fer botellot –comprant ells mateixos les begudes i el gel, per una qüestió de preus- als espais lliures públics o alguns privats com aparcaments o esplanades i després, anar a cercar els diferents “baretos” de trobada.

            Al Pla els llocs de marxa són, en primer lloc, els espais de trobada públics, primordialment les places, i després els bars o pubs específicament per a joves o amb “reservats”  per a ells. La gent –“gento con gento”-, la música i el consum d’alcohol són dos elements importants en aquesta cerimònia. I les drogues. Tot i que no es pot generalitzar, ni molt menys. Com tampoc es pot generalitzar el resultat més mediàtic i dramàtic que són les morts de joves per accidents de trànsit quan es desplaçaven o tornaven de llocs de marxa. Però són elements d’alarma familiar i social.

            Al Pla cada un dels nostres municipis té aquests equipament d’oci. Però després hi ha alguns nuclis que tenen una certa atracció supramunicipal. I aquí hi entra, com hem dit,  un dels elements perillosos de la marxa, el transport, el desplaçament d’un municipi a l’altre, en moto o amb cotxe. Sineu fou, i dic fou perquè sembla que ja no ho és tant, el municipi que generà una certa concentració de pubs a l’entorn de l’estació del tren. Petra amb un carrer amb tres o quatre bars per a joves prengué el relleu i atreu, fins i tot gent de fora de la comarca. Lloret amb dos establiments coneguts funciona com element de trobada de sineuers, santjoaners i montuïrers. Porreres té un altre centre gravitacional a Campos, on s’hi establiren macropubs i discoteques i on hi hagué, fa unes setmanes,  un intent de convocatòria de “MACROBOTELLOT” comarcal amb l’assistència d’un parell de cents de joves. Santa Eugènia, Sencelles i Costitx fluctuen cap a Inca. I els de Llubí i Maria, cap a Santa Margalida, Muro i Can Picafort. Val a dir que durant les èpoques de vacances, les festes patronals o els concerts importants es genera un tragí de joves caps als altres nuclis o fins i tot a la vorera de la mar, des de la platja d’Alcúdia, el “rivetó” del Port de Manacor o la colònia de Sant Jordi, on, els joves del Pla aprofiten els llocs de música i copes que s’obrin per la temporada turística. Es mesclen guiris i gent dels nostres pobles.

Palma, tal vegada exceptuant Algaida,  és per a la majoria de residents del Pla un lloc llunyà en qüestions de marxa de caps de setmana, encara que alguns joves hi puguin residir, els focus d’atracció de la gent del Pla de Mallorca pivoten en aquests altres llocs.

 

Alguns conflictes amb la marxa

La marxa genera alguns inconvenients. Un, els renous i les molèsties al veïnats; dos, el botellots provoquen les  desídies dels propietaris de bars i similars que volen que gastin als seus antres; tres, problemes per a l’ordre i la salut pública que inclou concentracions, brutor, conduccions temeràries pels efectes de les drogues i l’alcohol, que els mateixos joves confessen usar en la majoria d’estudis i enquestes que s’han fet sobre la joventut a les Balears.  En la pràctica ja s’ha vist que les autoritats no han intentat prohibir taxativament les concentracions botellonístiques, ni tan sols fent acomplir les seves pròpies ordenances municipals que prohibeixen des del consum d’alcohol i drogues -o a tothom o a menors d’edat-, i més en la via publica. O l’excés de renous. La solució ? No entrarem ara en les motivacions i en les solucions que solen tenir un caire moralitzant, que tocaria. Anem a les sortides pragmàtiques , alguna l’he vist escrita dotzenes de vegades, com és ara la d’allunyar les concentracions botellonístiques i les concentracions d’establiments de música i consum d’alcohol dels centres urbans. Enviar-los a això que s’anomenen “polígons d’oci”. Que són ? Idò alguna cosa així com Polígons industrials -en els qual hi ha indústries-  però en aquests hi hauria oci, entès com els llocs que freqüenten els joves : bars, més bars, xiringuitos, més xiringuitos, boleres, sales de joc, restaurants de menjar ràpid, locals amb música en viu o de “dijeis”...etc. La concentració d’aquestes tipologies s’ha intentat per part privada i per part municipal. El “Festival Park” de Marratxí és un polígon d’oci privat, un parell de quarterades urbanitzades a set o vuit quilometres de Palma, ben a veïnat d’una autopista, amb el reclam principal dels cinemes, bars, restaurants, botigues i alguna altra cosa per atreure la gent; és una fòrmula molt repetida a Estats Units i ara ha entrat a Europa amb força.. És a fora de la ciutat i per tant no crea conflictes d’usos amb els veïnats tradicionals. A altres parts, Granada o Madrid, es va intentar fer polígons d’oci públics, sense que tenguessin èxit i amb molts de problemes d’ordre públic. No s’eliminaria amb això el transport, però es podria augmentar el transport públic.
Però, tanmateix,  la genteta que surt els vespres, ho tornam repetir, cerca els barris antics. Els llocs que ells van creant com a llocs de concentració, a l’explanada d’algun espai lliure públic urbà, un jardí, una plaça pública grossa a bastament,  als aparcaments d’algun edifici, davant una església... Aquests són llocs de concentració, però després, sempre hi ha la necessitat de partir cap al nucli urbà on hi ha els locals de la “moguda”. Que aquesta és una altra. La concentració abusiva de bars i similars en els barris antics, fabrica, a la seva manera,  polígons d’oci dins barris tradicionals. Es el  cas de la Llonja de Palma,  del Rivetó del Port de Manacor, de l’Estació del Tren de Sineu, on  s’han consentit densitats abusives de locals d’oci. El conflicte d’usos d’aquestes altes densitats de bars amb els altres habitants de les ciutats i els pobles és, primordialment, el renou. Ja sigui el renou dins els locals que se filtra als edificis de veïnat, ja sigui els renou per la concentració de gent als carrers. I és aquesta una problemàtica que només té una solució, la prohibició i la limitació de les emissions sonores molestes en funció d’un dret que instaura la constitució, el dret al descans dels veïnats, que està per damunt qualsevol altre dret que es vulgui esgrimir.

Si s’hagués d’explicar alguna novetat entorn d’aquesta problemàtica al nostre país, diria que la marquen darrerament els jutges, perquè els mateixos ajuntaments -que s’han vestit amb unes ordenances municipals modèl.liques-,  les incumpleixen. Però la jurisprudència marca de cada dia més que el renou, és un element que incideix en el medi ambient i en la salut de les persones, i per tant la seva transgressió és ben igual que qualsevol agressió al medi ambient i a la salut pública. Els jutges marquen ja amb penes de presó o amb multes molt significatives als empresaris i als polítics que es passen pel folro les ordenances i les lleis contra el renou.

 

Polígons d’oci ?

Apol.lònia Manresa

La cosa té mala solució. Si és que en té. Fluctua entre el desig dels adolescents a sortir, fugir de casa seva i tornar-hi tardíssim, i la pena dels pares o de les autoritats enfront dels perills socials que la marxa i el botellot genera. Però entre l’apetència que tenen els joves pels nuclis urbans, donar com única solució que els enviem a polígons d’oci apartats i segregats, ja veuen vostès com es va moguent la cosa. I sinó vegin l’exemple del barri ciutadà de Sa Llonja, per solucionar el seu problema de renou i brutor, els veïnats varen haver d’anar als jutjats contra el seu propi ajuntament i contra els empresaris renouers. Si alguna cosa es va arreglar va ser a força de plets. Si fos ara i amb les darreres sentències damunt la taula, alguna política del temps del renou no se’n hagués rigut tant dels seus veïnats. Mentrestant els joves generen sempre noves tàctiques. Passa com amb els bordells, fa milers d’anys que es proven d’evitar, però canvien de lloc i d’estratègia. Amb els joves, el beure i el renou passa el mateix, que ja fa milers d’anys també, canvien de lloc i generen nous usos i noves formes. Ara s’autoconvoquen a botellots monumentals. I ja ho sabem que el beure alcohol fa mal, el drogar-se també, està prohibit, perseguit i penat i tanmateix els macrobotellots aconsegueixen ajuntar milers de joves, davant els nassos i la poca intervenció de l’autoritat. I vostè com ho resoldria,  els enviaria a porgar fum o a un polígon d’oci ? Ja no se’n recorda de quan tenia setze o devuit anys ?

JARDINS D'ALTRI, I NO TANT D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Maig, 2006 21:00







JARDINS D’ALTRI, I NO TANT D’ALTRI.

Climent Picornell

 “Adiós Palma de Mallorca / adiós calle Sindicato / adiós a mi CIR 14 / adiós cochinos polacos “ ( Ho cantaven quan es llicenciaven els soldats del CIR 14 –més enllà de Son Dureta- amb l’alegria de deixar “Polònia”). Va de versos. Trob una primera edició de “Les històries naturals “ de Joan Perucho, s’obre per aquesta pàgina : “Van sortir sis toros / tots van ser dolents. / Això fou la causa / de cremar els convents.”

Els jardins d’altri són reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant les citacions ostentòries i les elucubracions banals, trobades i furtades del corrals dels veïnats.

També hi ha lloc pels aforismes. Guillem Frontera publica “Bombolles de sabó”, una col·lecció intel·ligent de “notes intermitents” : “ La capacitat de resistència a l’adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa”. Glup ! ( que deien als tebeos ). Sorgeixen, també,  noves proves de la capacitat aforística de Joan Fuster en forma de “Bestiari”,  inèdit fins ara : “L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el  seu amo. Com totes les educacions.”

“Diuen que l’absència soporífera de l’oblit és pitjor que la mort mateixa. També afirmen que per molts miracles i gestos que puguem fer al llarg de la nostra vida, algú, algun dia acabarà pixant sobre la nostra tomba”. Bon començament. És  de “L’onze de copes” novel·la de Miquel Ferrà i Martorell, m’agrada aquest re-encontre sobtat amb el Boris Vian de “J’irais cracher sur vos tombes” ( “Aniré a escupir damunt les vostres tombes”). B. Vian va tenir un cafè amb els seus dos germans, el Tabou, es ballava be-bop i nomes estigué obert tres mesos. És Jean-Paul Sartre qui ens confessa que tal vegada el poeta Louis Aragon tenia raó : “La vida es redueix a canviar de cafè”.

Em demana Joan Mir : “quina és la ‘preposició’ deshonesta ? Com o entre ?”.  Molt més intel·ligent aquesta pregunta, que el joc d’embarbussaments en que es converteix la primera encíclica del papa Benedicte XVI  “Deu caritas est” ( Déu és amor ). No sé qui li ha redactada però vegin els versicles 7 i 8 del capítol 4 : “ Déu és amor, qui estima habita en Déu, i Déu habita en ell. Estimats, estimem-nos els uns als altres, ja que l’amor és de Déu, i tot el qui estima ha nascut de Déu i coneix a Déu. Qui no estima no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor….” Si tota és igual no hagués guanyat ni el premi de redacció de l’escola.

Passa, el Papa, per ser una de les tipologies de Príncep. De les modernes exegesis d’ “El Príncep” de Maquiavel, triaria la de Stanley Bing (“Que faria Maquiavel ?”) : “El Príncep sempre té raó. La té quan la té, però també quan no la té”; “El Príncep és un tauró. Res l’atura. Avança devorant”; “El Príncep fa el que li dóna la gana”. Em recorda a Frederic de Prússia qui va dir : “He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol, jo faig el que vull”. Molt modern.

Rafael Azcona , guionista reconegut, en el seu diccionari, ens serveix alguns antídots: “Escepticisme : vacuna contra el fanatisme; Dreta : En política prefereix dir-se centre; si passàs el mateix al codi de la circulació, el tràfic podria ser catastròfic; Família : Institució indestructible, diguin el que diguin els agorers, i passi el que passi durant la lectura del testament.”

El que sentia a dir a la meva padrina -“El que s’usa no té excusa”- avui en dia s’ha convertit segons Guillaume Erner, sociòleg de la moda, a “Fashion victims”, en  : “La moda avui és l’entrecreuament de les dues grans avingudes de l’humanitat : el sexe i els doblers, les trobam quan voltam el cap de cantó del poder i la fama “.  I ja que es fa referència al sexe  les “Atomic girls” de L’Hiperbòlic, al seu llibre “68 Pàgines de sexe universitari”,  troben que “una grapada de tocadors de ximbomba amb aquells moviments tan especials per fer-les sonar, fan el gest (molt paregut al d’un bon treball manual) , és com una classe teòrica de tai-xi sexual”. En consonància o en dissonància amb l’anterior Maria Teresa Pi y Sunyer afirma : “ Per a les dones separades,  una relació fixa no les satisfà sexualment i una no fixa no les satisfà emocionalment”. Paradoxa amb angoixa ?  Seguint aquests viaranys,   Freud ja apuntava : “la conducta eròtica dels humans civilitzats presenta en els homes el segell de la impotència i en les dones el de la frigidesa”. Paradoxa amb angoixa ? Convivint amb els problemes de la modernitat sexual, apunt la conversa que vaig sentir, conversa de poble, sense la reflexió consegüent; a la plaça, un matrimoni amb dos nins que juguen i s’encalcen. Diu ella : “Ai, Toni,  i els nins ? On són ?” Contesta l’home, amb autoritat : “A mi m’ho demanes ?  Mai he vist una truja perdre els porcellins.”  Jocs de paraules per a contraproposta de feministes : “Las mujeres pasados los cincuenta o se ajamonan o se amojaman”. Ho diuen per la part de Las Alpujarras.

Quan el ministre d’Hisenda demanà, amb conya afegida,  al gran savi Michael Faraday sobre la utilitat de l’electricitat, ell, que passava  per ser-ne el descobridor, li contestà amb sorna : “Algun dia, senyor ministre, la podrà gravar amb imposts”. Internet, que ens fan creure que és de franc,  és un lloc bo per pescar, sense esca, a ca d’altri. Això és del blog d’en Mikel, “Tauleta de Nit” :  “Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar a una mare”.

A continuació de la rajola d’advertència “Vivos con el perro !”, traducció macarrònica de “Vius amb so ca !”, un gentil comunicant m’envia una fotografia d’una altra del mateix estil : “Cuidado con el perro:  no cree !” I per acabar, agafat d’un diari : “Un mateix és el camí més curt cap als demés”. No me diguin que l’entenen. Venga !




 

 



UN POC DE MENORCA i "MÔ" de SERRAT. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2006 21:31


(Imatge de FLORIT NIN )

Un poc de Menorca

 

CLIMENT PICORNELL

 

No passa any que no vagi a cada una de les cinc illes majors de l’arxipèlag de les Balears. I a l’illa Dragonera, la sisena en extensió, també. Són litúrgies i rituals, que amb l’edat s’accentuen. Alguns anys he hagut d’anar , per feina, molts de caps de setmana a Menorca o a Eivissa, no me n’he cansat mai, ni esperant els divendres a vespre als aeroports els avionets d’hèlice que en retornaven a Mallorca.

Ara tocava Menorca. Amb l’illa de Menorca hi ha una relació particular i sentimental. Desde fa molts anys  hi passam un temps, dos pics a l’any, al lloc de Santa Catalina, fruit de la generositat i l’amistat dels seus propietaris na Tita i en Guillem.

Val a dir també que som un observador llunyà de la realitat de Menorca, que no en som molt entès vaja, però les diferències amb Mallorca, sobretot amb el govern i amb la conservació del paisatge, marquen distàncies. Na Joana Barceló, la presidenta del Consell de Mallorca, que va ser alumna meva a la Universitat de les illes Balears  (quan un servidor era un professor novell i inexpert) hi té, em sembla, alguna cosa a veure. Com també el caràcter –el tarannà o el “natural”- dels menorquins. I molt.

En aquesta darrera estada hi vaig enganxar el concert de presentació del nou disc “Mô” d’en Joan Manuel Serrat, la confecció d’un llibre per part de destacats pintors i escriptors de Menorca al claustre del Carme, anàrem a l’estudi d’un dels grans pintors actuals de Menorca en Xec Florit i Nin, i més...


( Pau Faner, a l'esquerra,  i Joan F. López-Casasnovas fabricant un macro-llibre a Maó )





(Els aiguamolls de Son Camamil.la i a l'esquerra la platja d'en Tortuga, prop de Favàritx)

Crònica informal d’un concert -“guenyo”- de Joan Manuel Serrat a Maó.

Climent  Picornell

 

El darrer disc de Joan Manuel Serrat és “Mô”. Que és una forma més d’escriure Maó. Pels toponimistes escrupulosos, com un servidor, una espècie de flastomia que evidentment un s’ha d’empassar en vistes de les llicències especials que tenen els poetes. El meu padrí-jove digué sempre “Mavó” ( com es diu a Mallorca “Cova” per coa o “Llevó” per Lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia en un dinar d’aquestes jornades d’Onomàstica que solem fer, assegut amb en Joan Miralles,  en Cosme Aguiló, entre els innombrables xascarrillos de la seva investigació –sobre l’Atlas Ornitonímic Català, sortí el de “Mo”. És molt conegut. Un capellà de Mallorca, predica a Ciutadella : “Perquè Déu és amor” ( s’ha de pronunciar “amó”, “a  Mô” si voleu). La parròquia es va remenar lleugerament a les bancalades de l’església. “Tota la seva vida és amor”. I da-li, algú és va començar a emprenyar. “Tot el que va fer, ho va fer per amor” ( per a mô ). Fins que se’n va aixecar un i digué : “Ens queixam de bon de veres el de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos”. Bé. Una cosa així. En seguiren de l’Illa de Tabarca, del Delta de l’Ebre i el d’aquell que caçava a l’abeurada, i un estol de coloms el se’n dugueren fins a Sant Feliu de Guíxols, a menjar guixes, evidentment.

Un servidor havia de ser a Menorca i després d’un viatge accidentat amb avió –un Cumulonimbus incus damunt Mallorca ens feu remenar de bon de veres- hi anaven també l’economista, Jaume Garau, el director de Sa Nostra, Pere Batle, el músic Cris Juanico...entre altres. Vaig al Teatre Principal, peg una mirada a les mames d’aquella donota disforja que hi ha davant l’entrada i esper que obrin la “taquilla”. A les sis en punt obre l’encarregada, ja hi havia coa. “Només em queden cinc localitats ‘cegues’ “. Me vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. “Cegues ?” “Però cegues, cegues ?”. “Bonu cegues, són aquelles d’allà dalt, que tenen una columna ben davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues de tot. A Menorca diríem ‘Guenyes”. Bizco en castellà”. Les compr totes.

La gent de Maó és educada i el vespre feia una llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del galliner, ja no hi havia res més enrera. Una dona ben a veïnat deia al seu fill. “Açò d’avui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar !” A l’altre costat : “Na Pepi, la germana d’aquell regidor d’esquerres ja té l’absoluta, la jubilació...”.

Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a cantar les cançons de “Mô”. Entre i entre hi va col·locant cançons antigues, “Mediterráneo” la primera. “Guapo !” crida algú des d’un palco. Les meves entrades “guenyes” no ho són tant i més que la columna, m’emprenya la traducció simultània a l’espanyol que fa la veïnada de davant al seu acompanyant : “Qué ha dicho?”, quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si hagués nascut dona; “Ha dicho que su madre era una mujer, ‘la maña’, de armas tomar”; “Podría cantar ‘Por la mañana rocío...’ “. En Serrat va fent conya amb que encara no ha arribat l’hora de “Paraules d’amor”.  “Para la libertad”, “No hago otra cosa que pensar en tí...”  En fí. Dues hores bones de bona música –amb en Miralles al piano i Mas ‘Kitflus’ als teclats- que a la fi fan una boníssima i edulcorada versió de “Paraules d’amor” ( de mô ? ) cantada amb el públic. La cosa acaba amb “Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene co, modidades de una ciudad grande, hay comer, hay comercios de gran importancia....” que va composar el comissari de polícia de Maó per a la venguda del rei Alfons XIII.

Les cançons de “Mô” són molt bones. Però n’hi ha una que per a un servidor és la millor. Una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat : “Cremant núvols passa el sol”. Si la volen escoltar de franc, basta que vagin aquí :   http://www.elperiodico.com/comunes/serrat/cat/2cremant_nuvols.asp

 


 




(Imatges de FORNELLS. G. M. )


ENTENDRE "EL PETIT PRÏNCEP". Climent Picornell

jcmllonja | 04 Maig, 2006 10:10



Qui ha entès “El petit príncep” ?

 

Climent Picornell

 

            Fa seixanta anys que l’editorial Gallimard va editar, en francès, “El petit príncep” d’Antoine Jean Baptiste Marie Robert de Saint-Exupéry ( 1900-1944), un home a qui el que li agradava de veritat era pilotar en  avió, de fet va morir fent-ho i és dins mar prop de Marsella. Seixanta anys no és que sigui una data excessivament rodona, com els cinquanta o els cent, xifres més abocades a les efemèrides vull dir. Vet ací però que la mateixa editorial ha engirgolat ja el web amb els seixanta anys de l’edició del llibre. En francès, perquè – i això no els deu agradar gens als francesos-, per si no ho sabien, ja que és un fet que sovint s’oculta, va aparèixer primer “The little prince”, en anglès,  tres anys abans, l’any 1943.

            Un servidor va llegir el llibre de gran. No com ara que s’usa  fer-lo llegir als infants, ajudats pels dibuixos del mateix autor que han esdevingut una icona global compartida, tant com el Che Guevara del fotògraf  Korda, o la Marilyn Monroe amb les faldilles en l’aire, posem per exemple. No el vaig entendre. Supòs que perquè era major. I això m’ho va fer recordar en Miquel Barceló, a Felanitx, quan a la presentació del darrer llibre de n’Andreu Manresa – que, per cert, s’ha exhaurit- va començar la seva intervenció rememorant que quan era més jovenot a la sortida dels cines de poble, algú sempre solia demanar : “Tu l’has entesa ?”. I no era que haguessin vist “L’anneé dernière à Mariembad”  del rarenc Resnais –que un servidor encara no l’hi ha glapit el sentit-, sinó pel.lícules més normals; fins que algú més sabut, un exègeta, donava la clau hermeneútica. Per exemple : “ella va tenir un trauma de petita”. “Ah ! Ara ho veig!” deia el personal amb la mateixa cara d’abans. Idò, una cosa com això.

            El cas és que estic un poc aborronat perquè sé que “El petit príncep” és l’obra més traduïda de tots els temps, darrera La Bíblia i El Capital. Que tampoc els vaig entendre. I ja em toca posar cara de betzol. La Bíblia perquè quan la llegien, literalment, me pensava comprendre el fets que explicava, però just després els capellans damunt les trones la interpretaven d’una manera que jo no havia capit : “I allò que va dir Jeremies, vol dir...” una cosa contrària al que va dir. La veritat és que per això mai me ne refiat dels capellans. El Capital, que vaig provar de llegir un parell de vegades, em queia de les mans, i els qui provaven d’explicar-me’l, crec que tampoc l’havien entès. Qui sap si tampoc l’havien llegit. Ja ni amb “ Lire le Capital “ d’Althusser va tenir solució, a l’enrevés, afegir al banyat, no vaig fer tala. I perquè no diguessin – quan s’usava passar per marxista- vaig optar per llegir una cosa més curteta de Karl Marx i Friedrich Engels, no sé si va ser “El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte”. Ja no me’n record de si el vaig entendre.

            Així les coses, ho deman a la gent. Com és que s’ha anat fent tan famós “El petit príncep” ? És una qüestió de marketing editorial o és un d’aquests llibres que vehiculen valors eterns i, de boca a orella, aconsegueixen traspassar les barreres de les llengües –  159 traduccions - i esdevenen universals? Quina és la clau ?  Quins els valors ? L’amistat ? La solidaritat ?  L’autoajuda en format primitiu ? La ciència ficció en versió amable ? El discurs sobre el paper dels geògrafs al capítol XV ? La botànica comparada per allò dels “Baobabs” ? No me valen les interpretacions dels mestres d’escola, justificadores de perquè el posen als seus curricula escolars. Ni les frases, convertides en aforismes, fora de context : “Vet aqui el meu secret. És molt senzill : només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. No me quedarà més remei que demanar-ho als meus nebots que l’han hagut de llegir fa poc, ja que Saint-Exupéry, a la dedicatòria inicial, diu que va dirigit als nins. A part d’això, quina enveja per a un editor, i quin goig per un autor, saber que se n’han estampat quasi cent milions d’exemplars d’una obra amb la que hi has tengut cosa a veure.




“I la geografia, és veritat, m'ha servit molt”.

( ANTOINE DE SAINT-EXUPERY)

 

El capítol quincè és un dels més bells al.legats en favor de la geografia, la  meva professió. Un gèograf que no ha estat mai enlloc, aconsella al petit príncep que visiti la Terra : “el planeta Terra té bona reputació”.

 

Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep, fou un aviador i literat francés que va viure 44 anys. Nascut a Lyon, a l'any 1900 va morir el 1944. Saint-Exupéry va desaparèixer en una misió de reconeixement, quan sobrevolava França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial, l'any 2004 es trobaren les restes del seu avió prop de Marsella. Saint-Exupéry començà a escriure en prosa lírica vivències de caràcter novelesc i va continuar amb diaris, informes i cartes. Els seus textos son conseqüència de reflexions de tipus humanista i de crítica a la cultura. Entre les seves novelas destaquem “Vol nocturn” i “El correu del sud”. Com a diari  “Pilot de guerra”. La seva obra més famosa i per la qual ha trascendit el seu nom és “EL PETIT PRÍNCEP”, un conte llarg i il.lustrat per ell mateix, que en format de llibre ha superat récords de vendes a tot el món i en tots els idiomes desde 1943, any en que es va publicar per primera vegada en anglès i en 1946 en francès. En les seves planes  s'evoquen -de manera senzilla i clara- els valors de l’humanisme,  la solidaritat,  la tenacitat, la companyonia, l’entusiasme pel coneixement. 

 

Plana oficial de Antoine de Saint-exupéry
La Biografía i milers de dades sobre Antoine de Saint Exupéry a la pàgina de Denis Roland de Espanya

El Petit Príncep en Xinés
El Petit Príncep en Castellà
Una plana sobre el Petit Príncep... bon punt de començament per buscar dades sobre el Petit Princep a la xarxa, frases del llibre en varies idiomes

EL PETIT PRÍNCEP EN CATALA  http://personal.readysoft.es/oborras/petitprincep/dedicatoria.html

PLANA OFICIAL DELS SEIXANTA ANYS
www.60anslepetitprince.com

Bona plana de "vilaweb" sobre  "El petit príncep"

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=840961



SANTUARIS I PANCARITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Abril, 2006 10:26


El cicle Pasqual no és més que la cristianització d'antics rites lligats a la fecunditat i la fertilitat de la terra i dels homes i les dones. La Primavera i els actes connexos són l'expressió de la nostra comunió amb la natura.


(Imatges del pintor menorquí MATIES QUETGLES )

Santuaris i Pancaritats al Pla de Mallorca.

Climent Picornell

És fàcilment observable a la geografia del Pla, la densitat d’ermites, oratoris i santuaris. El cas de la muntanya de Randa, amb Gràcia, Cura i Sant Honorat, ens apareix com una vertadera elevació sagrada. No fa de mal creure que el Cristianisme instaurà un procés de substitució dels cultes a la fecunditat i a la fertilitat, atributs de la dona i de la terra, que se devien donar a aquests llocs.

El cas de les mares de  Déu trobades és un cas de senyalament de llocs singulars amb un procés particular. En primer lloc apareixen un signes estranys –resplendors, uns llums, uns càntics- que criden l’atenció, a Sant Joan al turó de Son Juny un pastor moro veu un llum, a Costitx una nina veu una claredat dins un magraner.  Nins o pastors són els que solen efectuar la trobada, mai gent sabuda o important. Després dels signes de la trobada hi va una comitiva, i dins la cova o el cocó o dins la vegetació –oliveres, ullastres, magraners florits, cardessars...- hi troben una imatge que es conduïda a un indret diferent de la troballa, normalment a l’església principal. Però la imatge vol estar al seu lloc originari i, miraculosament, hi retorna tota sola. Aquest procés es sol repetir tres vegades. Així la gent entén que és necessari construir-li un santuari o oratori, precisament on la imatge s’havia manifestat amb caparrudesa, tres vegades.
 

Contacte amb la natura.

Es veu que existeix un fort contacte amb la natura, les trobades es realitzen fora dels nuclis poblats o a turonets elevats o singulars amb vista panoràmica i a poder ser, amb presència d’aigua i hi ha qui hi veu un sentit tel·lúric en aquesta tria de lloc i en el refús dels llocs més habitats. Això planteja la hipòtesi que aquests espais de culte a la Mare de Déu poden tenir una prehistòria més o menys llunyana. Mitjançant el rite de la trobada es pretendria recuperar aquests indrets on hi havia un culte pagà. Així s’haurien cristianitzat unes creences i cultes pagans entorns de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que antigament es donaven per tot arreu. Possiblement escampats pel romans, com així ho testimonia el fet de les “cintes”. Un dels rites de fertilitat més antics era el de les cintes – o “mides” perquè havien de fer la llargada de la imatge- unes tires de roba de colors diferents enganxades, ara amb una petita marededéu. Serien una deixa d’un rite de fertilitat antic, es creia que posades a la cintura de les parteres els ajudaven a infantar.

Així mateix tot el conjunt de rogatives, peregrinacions o actes similars en demanda de pluja o per a la bona consecució de l’anyada agrícola sense plagues, gelades o altres desastres semblants, agombolarien tota una simbologia de ritus de fecunditat a la terra i a la natura. Aquesta simbologia marca un sentit de continuïtat entre els antics llocs i els actuals santuaris marians a través de les trobades meravelloses.

Romiatges i Pancaritats

La gent del Pla puja a llocs significatius en romiatge, com si d’una antiga excursió es tractàs, a fer una trobada conjunta, un pancaritat. I puja als mateixos llocs sense saber que fa centenars o milers d’anys allà mateix també hi pujaven els seus avantpassats i allà hi feien, com ara, una bona festa. Al començament de la Primavera. Són llocs significatius : turons de vista ample, alzinars pregons, al costat d’un cocó, un gorg o una font.

Durant aquesta temporada, ara baix el mantell del cicle pasqual i com a cloenda, cal anar a un lloc determinat  -de forma col.lectiva- i menjar la resta de panades, robiols, crespells, i moure ball i sarau. Són el que al Pla de Mallorca anomenam “pancaritats”, romiatges, o més senzillament anar o pujar a tal banda o a tal altra. El fet prové del repartiment d’aliments, beneïts prèviament, que es feia abans a les famílies pobres i, per extensió, als romiatges que es fan els dies posteriors de Pasqua florida. Aquestes anades en comunitat a ermites, pujols, fonts i bosquets es realitzaven el dia de la tercera festa o la quarta de Pasqua o fins i tot el diumenge següent, el diumenge de l’Àngel. Actualment amb la modernització dels costums i per mor de les feines, molta gent no ho fa o ho passen a la segona festa o al diumenge següent, o ho fan només els al·lots. El pujar a peu ha estat molt substituït per anar-hi amb cotxe.

El puig de Bonany era, i és la fita dels pobles del seu voltant, Petra, Ariany, Vilafranca, Sant Joan, Maria. Però a Llubí van a l’Ermita del Sant Crist; Algaida i Randa pugen a Cura; Montuïri al puig de Sant Miquel; Porreres al turó de Montision; Santa Eugènia al puig i ermita de Son Seguí; Sineu a S’Ermita i a Sencelles van a la caseta de la Venerable.

Molts d’aquests llocs tenen tradició de romiatge molt antiga i amb anades multitudinàries, com el cas del puig de Bonany i la muntanya de Randa, fins i tot els pobles que no tenen lloc significatiu d’encontre ho feien de forma dispersa a fer el mateix, anaven a “fer sa vega” o a “fer sa barena”.

Pancaritats encara ? 

A tot aquest rebombori –la pujada, la menjada, la festa- al qual s’hi afegien els “Quintos” o els “Salers” –que també dinaven conjuntament- ha succeït una nova adequació als temps moderns, amb disminució, alteració o supressió d’alguns pancaritats. La baixada es feia fins l’any que ve. A no ser que la concessió d’alguna gràcia per part de la divinitat o marededéu habitant del lloc fes necessària la pujada per acció de gràcies amb algun ex-vot convenient. La gent baixa dels pancaritats als llocs sagrats amb les cintes de colors enganxades a la roba, travades amb una petita marededéu de llauna. La Primavera convida a aquesta tipologia de celebracions i àpats en comú, això que per entendren’s denominam pancaritats i que no és més que una deixa d’aquells pretèrits costums que lligaven l’home amb la terra i amb la seva comunitat. Convendria, si han sobreviscut fins avui a la sempenta moderna i anivelladora conduïda pel turisme, tenir-hi més esment. Quintos, Salers, Captar panades, Deixem lo dol, Pancaritats, Mares de Déu trobades manifesten, per davall, signes evidents i ocults de la nostra relació eterna amb la Natura.



ANÒSMIA. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Abril, 2006 15:49


Anòsmia

Després d’unes setmanes d’haver patit una severíssima infecció, amb febres molt elevades, reprenc el meu contacte amb el bloc.

He perdut el sentit del gust i de l’olfacte. Un ròssec de la malaltia, em diuen. El primer – no n’he tengut mai massa de gust, ja ho sé- el vaig recuperant, però el sentit de l’olfacte l’he perdut completament.

No sent olor ni de merda, ni de perfum. Ni de menjar, ni de suor. Res de res.

“Anòsmia “ és com es coneix aquesta sintomatologia, la de viure en un món sense olors. És una discapacitació estranya que en un principi et deixa angoixat perquè has perdut un dels sentits. Tal vegada el que menys hem pensat mai en perdre, esper que no l’hagi perdut definitivament.

El meu otorrino, en Ferran Tolosa, em diu que no m’espanti que després d’una seqüència d’infecció generalitzada de les vies respiratòries altes, a vegades passa, i torna. Lentament, però retorna.

Faig expedicions a la cuina de ca meva aficant el nas dins el pot del cafè, dins el molinet de pebre-negre, dins la capsa de la xocolata... res de res. Ni el moraduix, ni la colònia. Res. Realment al·lucinant.

He trobat a Internet molt bona informació sobre aquest particular ( Anòsmia, pèrdua completa de l’olfacte; Hipòsmia, pèrdua parcial ; hiperòsmia, excés de sentit olfactiu; disòsmia, distorsió del sentit que inclou la “fantòsmia” que és quan es senten olors sense estímuls externs... ), fins i tot hi ha una “Fundació Anosmia”, radicada al Canadà.

LA CATARSI DE L'ECOTAXA : ENTRE EL DEBAT FURTAT I EL PENEDIMENT. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2006 21:28



La catarsi de l’ecotaxa : entre el debat furtat i el penediment.

Climent Picornell

M’havia resistit a escriure sobre la revifalla del tema ecotaxil, però, vaja, he escrit molt en aquest diari sobre els hotelers i l’ecotaxa com per ara, no dir-hi la meva. Però no diré res excessivament original. La cosa va de que, com recorden, el Pacte de Progrés, socialista-nacionalista-comunista-verd, 1999-2003, instaurà un impost sobre les estades turístiques reglades, l’ecotaxa, un euro per turista i dia –per fer via ho direm així-; aquests doblers s’invertirien en mitigar els efectes negatius del turisme i afavorir el seu desenvolupament, amb esment. Els hotelers -que farien de recaptadors, ja que el govern central rebutjà cobrar-ho a ports i aeroports- s’indignaren, entre altres coses per haver de fer aquesta tasca –i per alguns efectes col.laterals més- i també, deien, perquè quedaven sense cobrar les estades turístiques als establiments no reglats, que no pagaven imposts, i havien crescut moltíssim – el 40 % del total, deien ells-. Per afegitó, això els forçà a la seva sortida al camp polític, que els abocava, progressivament, a una mala imatge social, la seva “demonització”, quan ells creien que l’havien detenir molt bona, la imatge, per haver estat els responsables del progrés econòmic i social d’aquestes illes en els últims anys. Simplific molt, però qui ho vulgui seguir de prop i passa a passa, Joan Amer, que en va fer la seva tesi doctoral, ara ho ha publicat a l’editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca. Això m’excusa de ser més primmirat.

El fet és que l’ex-president Antich llançà, ara fa poc, una “pedra-sonda” més que un globus-sonda, dient que els socialistes es repensarien, el tornar a posar en marxa l’ecotaxa –volia dir que no ho farien-, i això, em sembla, ha fet més mal que bé en les seves files, i en altres, que depositaren en l’ecotaxa i en el seu debat, més coses que el que volia significar l’ecotaxa en sí : un envit als qui sempre havien comandat, una defensa dels interessos generals i del país, per damunt d’uns interessos particulars. Quasi un torçabraços amb els poderosos, que, com saben, el guanyaren ells, cosa que no vol dir, però, que els rics tenguin sempre la raó, ni que Déu sigui només al seu costat. Però ara, amb aquest nou discurs socialista, ara, dic, tot sonava a marxa enrera, a demanar perdó, a acceptar la misèria de que el be general, l’interès públic estava sotmès ínclitament als interessos privats, dels quals en depenia –és la tesi dels hotelers- el benestar d’aquesta comunitat. Es va rectificar de forma vaudevilesca, per més que el portant-veu de n’Antich volgués dir que n’Antich no ho havia dit, fins que n’Antich ha dit que no ho havia volgut dir.

Deixant de banda si l’ecotaxa fou bona o no ( per a uns havia de ser regeneracionista, pels altres fou devastadora), si convenia o no -en pla cínic puc donar la raó als dos- el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col.lectiu potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions de 1999 i el descabalgament de la dreta del poder convertiren una qüestió tècnica, la instauració d’un impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que s’acostaren les eleccions de 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven de cap al maniqueisme, o blanc o negre, o a favor o en contra, en aquest cas de l’impost ecotaxil. No valien matisos, o al costat dels hotelers i l’oferta complementària turística o en contra d’ells, o “a favor del progrés, que a les illes Balears ha vengut de la mà del turisme”, o a estar en contra del progrés, com ho feia segons els hotelers, valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés. I així la llarga lletania. El debat tengué els seus gurús corresponents a cada part, amb les seves interpretacions estadístiques, a cada part; amb el seu “agit-prop” i imatge de marca, a cada part.



La societat illenca en sap de turisme, però el president dels hoteler trobà exagerat que tothom en parlàs, reclamant subtilment l’ús exclusiu, quasi segrestant el debat, que venia a dir : els qui en sabem d’això som nosaltres, i qui opina en contra, “demonitza el turisme i els hotelers”. I així la consabuda cadena : “qui demonitza els hotelers, demonitza el turisme, demonitza els interessos de Balears...”; però, els poble de Balears que fa més de cinquanta anys que hi viu, i hi conviu, amb el turisme –amb totes les seves cares, no només amb la gestió econòmica dels hotels- hi tengué també la seva intervenció. A favor i en contra, efectivament. No val, per tant, fer aparèixer les eleccions com el plebiscit, únic i definitiu, sobre aquest tema. Tot i que Matas guanyà, d’un pèl, amb les ajudes de les forces de dreta tradicionals i els seus mètodes moderns, però caciquils, d’un pèl, també, hagués pogut guanyar Antich. De fet és guanyà, com a peça clau, a Eivissa i Formentera, per la intervenció decisiva i evident de la maquinària potent dels interessos turístics, i per la gestió indecisa del Pacte de Progrés, desfent-se a si mateix en bregues internes, perdent de vista la necessitat del poder polític com eina de transformació social. Però, com deia la meva padrina : “Deu mos guard d’un ja està fet”.

Les discussions passionals deixen sempre pòsit, “baixos”, com en les botelles de vi. I ara, només pel fet de que els socialistes recomposin el seu “think-tank” i les seves positures de cap als hotelers, com a passa prèvia a re-aconseguir el poder, un dels temes a repensar és el de l’ecotaxa com “aigua passada, que ja no mol al molí”. I no. No ha estat així. L’ecotaxa, torn a repetir, deixant a part si fou bona o dolenta, representà una eina de debat social i polític de la qual molta gent no n’ha volgut abjurar. Al manco intel·lectualment. Políticament, servidor no en pot parlar, perquè som un analista polític miserable ( i intel.lectual, pèssim) però, el fet que l’actual conseller de Turisme trobi que no es convenient reobrir el debat, ja diu coses a favor del debat. Evidentment que les seves raons seran les del be de les illes Balears, el be del turisme, el be del sector turístic, el be dels hotelers, el be dels bens. Però no cal furtar cap debat, ni voler tornar a confondre debat sobre turisme amb Foment del turisme, ni la gimnàsia amb la magnèsia.


Hi ha vegades que els diaris actuen subliminarment de forma més potent que un titular de primera pàgina. Duien, el mateix dia que n’Antich renunciava a l’ecotaxa, que Gabriel Escarrer, un dels líders anti-ecotaxa, president del grup hoteler SOL, era un dels homes més rics del món i que la seva fortuna s’havia acreixentat. La conclusió, massa bona i directa : sense l’ecotaxa, no li ha anat massa malament. Segurament amb l’ecotaxa tampoc li hagués anat d’allò pitjor. Tanmateix enguany vendran tants o més turistes que l’any passat, perquè sí i perquè el grip de les aus i dels pollastres o les bregues per les caricatures d’en Mahoma, fan la carambola que torna a mostrar “Mallorca” com a destí refugi pels turistes; venguin per Touroperator, contractin per Internet, en vol de baix cost o en tot inclòs, els turistes majoritaris són, per definició, porucs, i miren els seus interessos. Vagi això per contradir, els desitjos inconfessables d’alguna gent que espera, secreta revenja, que el turisme vagi malament, de tot, que tot faci un tro i que els hotelers se’n vagin a ca una puta. Això si que seria una catarsi, i una catàstrofe. Però que ni tan sols hi pugui haver discussió sobre un impost, que al cap i a la fi el que perseguia era, qui sap si ingènuament, fer sostenible i durador el turisme a les illes Balears, és exagerat. El que els deia, l’ecotaxa fou, i és ja, només, una qüestió sentimental. Però alerta amb els sentiments ! I amb la butxaca, també...

_________________________
(Les imtages són de la col.lecció de la Societat d'Història Natural de Filadelfia. Accessibles on line)


"BOMBA" DE GREGORY CORSO, EN CATALÀ. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2006 19:30



Feia dies que volia enganxar al meu bloc, un poema d'un dels integrants més representatius de la "Beat Generation", "BOMBA" de Gregory Corso. Un bon dia a un dels meus blocs preferits "El Naufragi del Golea", als blocs de Balearweb, vaig veure que el meu amic Miquel Flaquer havia versionat, de forma imponent, al català, el poema de Corso. Tot seguint l'estil cal.ligrammàtic que imposà, ja fa temps, Guillaume Apol.linaire.








BOMBA

Motor de la història Fre del temps Tu Bomba

Jugueta de l’univers El més gran d’allò arrabassat al cel No puc odiar-te
Odii l’entremaliat llamp la mandíbula d’un ase?
El bonyegut pal d’un milió aC la maça la batolla la destral?
La catapulta Da Vinci el tomahawk de Cochise el trabuc de Kidd el punyal de Rathbone?
Ah i la trista i desesperada pistola de Verlaine Puskin Dillinger Bogart?
I no té Sant Miquel una espasa ardent Sant Jordi una llança David una fona?
Bomba ets tan cruel com l’home que et fa i no ets més cruel que el càncer
Tothom t’odia s’estimarien més morir d’un accident de cotxe d’un llamp ofegats
Caient des d’un terrat la cadira elèctrica un atac de cor vellesa vellesa Oh Bomba
S’estimarien més morir de qualsevol cosa que no fossis tu El dit de la Mort fa feina per ell mateix
No toca a l’home decidir si explotes o no La Mort fa molt que ha distribuït el seu
blau categòric Et cant bomba Excentricitat de la Mort jubileu de la Mort
Gemma del més suprem blau de la mort El volador s’estavellarà la seva mort serà diferent
de la de l’escalador que caurà Morir per una cobra no és morir per un porc en mal estat
Alguns moren a l’aiguamoll alguns a la mar i d’altres per l’home de cabells espessos en la nit
Oh hi ha morts com bruixes d’Arc morts que espanten com Boris Karloff
Morts sense sentiment com naixement-mort morts sense pena com el vell dolor de Bowery
Morts en abandó com la Pena Capital morts majestuoses com les dels senadors
I morts impensables com Harpo Marx al·lotes a les portades de Vogue la meva
No sé com és d’horrible la mort de Bomba només m’ho imagín
Així i tot cap mort coneguda té una preestrena tan ridícula veig
una ciutat la ciutat de Nova York vessant ulls espantats refugi del metro
Vintenes i vintenes una revinguda d’humanitat els tacons alts es dobleguen
Els capells volen La joventut oblidant les seves pintes
Senyores sense saber què fer amb les seves bosses de la compra
Màquines de xiclet impertèrrites Així i tot perillós el tercer rail
Germans Ritz del Bronx atrapats en el tren A
El pòster somrient de Schenley sempre somriurà
Entremaliada mort Bomba sàtir Mort bòmbica
Tortugues explotant sobre Istambul
L’arpa voladora del jaguar
que prest s’enfonsarà a la neu àrtica
Pingüins llançats contra l’Esfinx
El capcurucull de l’Empire State
clavat en un camp de bròquil a Sicília
L’Eiffel modelada com una C a Magnolia Gardens
Santa Sofia escloscant-se sobre el Sudan
Oh Mort atlètica Bomba esportiva
Els temples dels temps primers
suspesa la seva gran ruïna
Electrons Protons Neutrons
ajuntant cabells hesperis
caminant el dolorós golf d’Arcàdia
unint timoners de marbre
entrant a l’amfiteatre final
amb sentiment d’himnòdia de totes les Troies
proclamant torxes de xiprers
de curses de plomes i banderes
i no obstant coneixent Homer amb una petjada de gràcia
Vet aquí l’equip visitant del Present
l’equip local del Passat
La lira i la tuba acoblades alhora
Escoltau la salsitxa soda olives raïm
gala galàxia vestida i uniformada
comissari Oh els feliços estands
Arrel etèria i visques i xiulades
L’assistència bilionària sense precedents
El pandemònium zeusià
Hermes competint amb Owens
La pilota ensalivada de Buda
Crist expulsat per tres strikes
Lúter escapolint-se a la tercera base
Mort de Planetari Hosanna Bomba
Gush s’aixecà el final Oh Bomba de Primavera
Vine amb la teva túnica de dinamita verda
desamenaça l’inviolat ull de la Naturalesa
Davant teu el cargolat passat
rere teu el cridaner Futur Oh Bomba
Lligada dins l’aire herbat de trompeta
com la guineu del crit del caçador
el teu camp l’univers la teva tanca la geo
Bóta Bomba Lligada Bomba juga ziga-zaga
Les estrelles un eixam d’abelles dins la teva bossa de gresca
Enganxa’t àngels als teus peus de jubileu
rodes de llum de pluja sobre el teu seient entarimat
Tu estàs llest i contempla tu estàs llest
i els cels són amb tu
hosanna creixent calor gloriosa connexió
BOMBA oh destrucció antifonia esquerda fusa BUM
Bomba assenyala l’infinit un forn sobtat
escampa la teva multitudinària i aconseguida escombrada
mostra agenda esborronadora
Estrelles carronyeres planetes ossaris elements carcassa
Cadaveritza l’univers he, he, he! saltirona amb-el-dit-a-la-boca
sobre els seus fa molt de temps morts Ni
Del teu alleugerit i embolicat ull espàstic
exhausts diluvis de celestials necròfags
De la teva apel·lacional matriu
vomita ràfegues de cucots
Esqueixa’t la panxa Bomba
de la teva panxa vessen voltòriques salutacions
Endavant batalla els teus dits adornats amb monyons de hiena
al llarg del caire del Paradís
Oh bomba Oh el definitiu Flautista
tant el sol com la lluerna ballen el vals darrera el teu xoc
Déu abandonat ridículament despullat
sota la Seva prima apocalipsi esquitada de fals talc
No pot sentir les profanacions
feliç-el-dia de la teva flauta
És vessat sord dins l’orella berrugosa del Silenciador
El seu Regne una eternitat de cera aspre
Embossats tocs de trompeta el destrompetegen
Àngels lacrats li descanten
Un Déu sense Tro Un Déu mort
Oh Bomba el teu BUM la Seva tomba
Que em tombi cap endavant sobre una taula de ciència
un astròleg interessant-se en prosa de dragó
mig entès en guerres bombes especialment bombes
Que som incapaç d’odiar allò que és necessari estimar
Que no puc existir en un món que consent
un nin en un parc un home morint en una cadira elèctrica
Que som capaç de riure’m de totes les coses
tot el que sé i tot el que no sé per així ocultar el meu dolor
Que dic que som un poeta i per tant estim tothom
sabent que les meves paraules són la coneguda profecia de tots els homes
i les meves no paraules no menys que un cercle de coneixences
Que som múltiple
un home que persegueix les grans mentides d’or
o un poeta vagant entre cendres brillants
o allò que imagín que som
un somni de tauró dentat un menjahomes de somnis
Idò no necessit ser un saberut sobre les bombes
Feliçment perquè si sentís que les bombes són erugues
no dubtaria que esdevindrien papallones
Hi ha un infern per a bombes
Són allà les veig allà
Seuen en brides i canten cançons
sobretot cançons alemanyes
i dues cançons americanes molt llargues
i desitjaria que hi hagués més cançons
especialment cançons russes i xineses
i algunes més cançons americanes molt llargues
Pobra petita Bomba que mai no serà
una cançó esquimal t’estim
Vull posar un xupa-xup
dins la teva boca corbada
Una perruca rissada i rossa sobre la teva closca pelada
i fer-te saltironar amb mi com Hansel i Gretel
al llarg de les pantalles de Hollywood
Oh Bomba en la qual totes les coses precioses
morals i físiques participen ansiosament
Oh floc de fada collit des del
més gran arbre de l’univers
Oh tros del cel que ofereix
tant a la muntanya com al formiguer un sol
Estic dret davant la teva fantàstica porta de lliri
te duc roses Midgardian almesc d’Arcàdia
Reputats cosmètics de les al·lotes del cel
Dóna’m la benvinguda no tenguis por d’obrir la teva porta
ni la gris memòria del teu fantasma fred
ni els macarrons de clima indefinit
el seu cruel desglaç terrestre
Oppenheimer és assegut
en l’obscura bossa de Llum
Fermi està sec en el Moçambic de la Mort
Einstein la seva boca de mite
una corona de peus de cabra sobre el cap del calamar lunar
Deixa’m entrar Bomba aixeca’t des d’aquest racó prenyat de rates
no tenguis por de les graneres alçades de les nacions del món
Oh Bomba t’estim
Vull besar el teu repic metàl·lic menjar el teu bum
Tu ets un cant de glòria un acme de xiscle
un líric capell del Senyor Tro
Oh fes ressonar els teus genolls de tanc
BUM BUM BUM BUM BUM
BUM vosaltres cels i BUM vosaltres sols
BUM BUM vosaltres llunes vosaltres estrelles BUM
vosaltres nits BUM vosaltres dies vosaltres BUM
BUM BUM vosaltres vents vosaltres niguls vosaltres pluges
Féu BANG vosaltres llacs vosaltres oceans BING
Barracuda BUM i puma BUM
Ubangui BANG orangutan
BING BANG BONG BUM abella ós babuí
vosaltres BANG vosaltres BONG vosaltres BING
la coa l’aleta l’ala
entre nosaltres una bomba caurà
Les flors botaran de plaer per sobre les seves arrels dolorides
General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

LA SOBRASSADA. ( Alguns elements per esbrinar el seu origen). Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2006 21:00


La sobrassada : “le deuxième meilleur paté du monde”

 

Climent Picornell

 

M’interessa molt el tema de la sobrassada, en el seu context geogràfic i etnogràfic. I d’ella algunes qüestions fonamentals. 1.- Per què és diu sobrassada ?  2.- Quan es comença a usar el pebre vermell, que li donà el toc característic i passà del color grana al roig ? 3.- Quan esdevé una pasta que es pot untar: un “paté” ?  El primer tema és molt repetit i recurrent. Del segon tenc una cronologia, bàsicament argumentada en la geografia de la difusió del pebre vermell per Europa provinent d’Amèrica i al tercer, la cosa va per l’augment del greix a la pasta i la sobretrituració de la carn.

            El títol de l’article ve suggerit pel fet que ara, avui, els problemes del grip de les aus fa témer el “grip mediàtic” als productors del foie-gras, ja que estabulant les ànneres, o pitjor, vacunant-les, els consumidors desertin. Els francesos, qui displicentment, havien catalogat la sobrassada com “el segon millor paté del món” -evidentment després del seu, que és el primer- veuen com ara la por els envaeix. És l’hora de la sobrassada! Un pic que el porc ja passà el seu grip particular amb la pesta porcina africana, que tancà mercats durant anys i de la qual estudiam la seva difusió mundial. Podria així continuar amb to de soflama – el viva cartagena! esdevengut un visca Sant Joan de Mallorca !- sentenciant que la millor sobrassada del món és la de na Rosa “Boireta”.  No va per aquí el meu to, que se contén dins la reflexió intel·lectual.

             Sobre la primera qüestió :  Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d’anys. Ara bé la pregunta subsegüent és : de quin italianisme, de quina part d’Itàlia, de quin embotit ? Aquí és on es fan imprecises o excessivament genèriques les fonts que he consultades, que són quasi totes les que un servidor considera solvents. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià,  el mot  “soprassata” , un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que vengui de “sobre-asada”, perquè és crua, però hi ha  –com veurem- una “soprassata” que és resultat d’una bollidura. I la cita que es fa d’una missiva del rei Martí, l’any 1403, demanant que de Sicília que li enviïn “sobressaoes” [sic] ( una errada de copista per “sobressades”), és la més repetida. I més la seva procedència. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixa moltes portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI sobrassada és un vocable corrent a Mallorca, segons un servidor provinent del sud d’Itàlia en el marc de les relacions entre territoris de la corona d’Aragó.

En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que conviuen, antigament i en l’actualitat : Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, etc. Encara que dos hi són de manera preferent : “soprassata” i “soppressata”. Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altra i curiosament, són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc;  perquè hi ha també “soprassata” de pop ( i de sèpies i calamars) i de “vitello”.

Indubtablement el seu origen és de “soppressare”. Que vol dir  premsar o comprimir,  la qual cosa implica que el farciment de carn de porc  és comprimia a l’interior d’un receptacle, i és premsava per eliminar-li l’aire que podia fer malbé el preparat, però alguna casta de sobrassada calabresa i siciliana no té la forma aplanada que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment.




Sobrassada del Nord d'Itàlia

L’origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la “soppressata” del sud d’Itàlia, no de la del nord i centre,  majorment anomenada “soprassata”,  que és un embotit absolutament i rotundament diferent. A major abundor, les relacions polítiques entre el Sud d’Itàlia i les Balears eren molt més freqüents. La “soprassata” del centre i nord d’Itàlia, és un embotit que es fa bullint, un parell d’hores,  el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua,  desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho, abans dins budell, ara dins tela o sac de “yute” o similar. L’aspecte, la textura i els ingredients –encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí “Cabeza de Jabalí”, més negra amb les cotnes i els seu tendrum ( pronunciau “cornes” i “tumrum”). És un embotit molt viu a Itàlia avui en dia, i a l’Argentina italiana,  una cosa semblant a Nordamèrica, i a França, li diuen “Headcheese” o “Fromage de tête”. La nostra sobrassada no prové d’aquesta “soprassata”.

A la  segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l’accent i en la pronuncia quasi con nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Feta de les bones carns del porc, crua,  amb afegitó del magre, sal,  i pebre negre i, a alguns llocs, pebre vermell dolç i coent. Les “soppressata” amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coentes “piccantes”; les que no tenen pebre vermell, que també n’hi ha, són molt semblants, quasi iguals,  al que a Menorca en diuen “carn i xuia” i al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada catalana o de Vic”, una espècie de “fuet”, però farcit dins un budell gruixat.




Sobrassada del Sud d'Itàlia

El nom genèric de “soprassata” o “soppressata”, present a milers de pàgines d’Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides, -un temps ho eren, ara, no tant- a fi i efecte que perdessin l’aire que es pogués haver infiltrat quan les omplien. D’aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament,  no ho és premsada. N’he vist de calabreses i sicilianes que no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les nostres, per dins tenen el greix blanc, més vist i gros, i la textura menys pastosa, però les pengen i l’aire les cura.

Així, molt probablement, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a l’embotit que provenint del sud d’Itàlia, usava el budell gruixat del porc per embotir una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix – de la xulla que deim a Mallorca i de la panxeta- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest conegut molt anteriorment que el vermell. Quan es divulga, des d’Amèrica,  a partir del segle XV el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l’embotit originari –dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat o el seu punyit. La pregunta – a contestar pròximament- és : aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa –“paté”- és també originària d’Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d’abans, on férem l’invent ? Me decant per aquesta darrera possibilitat.


«Anterior   1 2 3 ... 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb