Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, I NO TANT D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Maig, 2006 21:00







JARDINS D’ALTRI, I NO TANT D’ALTRI.

Climent Picornell

 “Adiós Palma de Mallorca / adiós calle Sindicato / adiós a mi CIR 14 / adiós cochinos polacos “ ( Ho cantaven quan es llicenciaven els soldats del CIR 14 –més enllà de Son Dureta- amb l’alegria de deixar “Polònia”). Va de versos. Trob una primera edició de “Les històries naturals “ de Joan Perucho, s’obre per aquesta pàgina : “Van sortir sis toros / tots van ser dolents. / Això fou la causa / de cremar els convents.”

Els jardins d’altri són reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant les citacions ostentòries i les elucubracions banals, trobades i furtades del corrals dels veïnats.

També hi ha lloc pels aforismes. Guillem Frontera publica “Bombolles de sabó”, una col·lecció intel·ligent de “notes intermitents” : “ La capacitat de resistència a l’adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa”. Glup ! ( que deien als tebeos ). Sorgeixen, també,  noves proves de la capacitat aforística de Joan Fuster en forma de “Bestiari”,  inèdit fins ara : “L’educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el  seu amo. Com totes les educacions.”

“Diuen que l’absència soporífera de l’oblit és pitjor que la mort mateixa. També afirmen que per molts miracles i gestos que puguem fer al llarg de la nostra vida, algú, algun dia acabarà pixant sobre la nostra tomba”. Bon començament. És  de “L’onze de copes” novel·la de Miquel Ferrà i Martorell, m’agrada aquest re-encontre sobtat amb el Boris Vian de “J’irais cracher sur vos tombes” ( “Aniré a escupir damunt les vostres tombes”). B. Vian va tenir un cafè amb els seus dos germans, el Tabou, es ballava be-bop i nomes estigué obert tres mesos. És Jean-Paul Sartre qui ens confessa que tal vegada el poeta Louis Aragon tenia raó : “La vida es redueix a canviar de cafè”.

Em demana Joan Mir : “quina és la ‘preposició’ deshonesta ? Com o entre ?”.  Molt més intel·ligent aquesta pregunta, que el joc d’embarbussaments en que es converteix la primera encíclica del papa Benedicte XVI  “Deu caritas est” ( Déu és amor ). No sé qui li ha redactada però vegin els versicles 7 i 8 del capítol 4 : “ Déu és amor, qui estima habita en Déu, i Déu habita en ell. Estimats, estimem-nos els uns als altres, ja que l’amor és de Déu, i tot el qui estima ha nascut de Déu i coneix a Déu. Qui no estima no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor….” Si tota és igual no hagués guanyat ni el premi de redacció de l’escola.

Passa, el Papa, per ser una de les tipologies de Príncep. De les modernes exegesis d’ “El Príncep” de Maquiavel, triaria la de Stanley Bing (“Que faria Maquiavel ?”) : “El Príncep sempre té raó. La té quan la té, però també quan no la té”; “El Príncep és un tauró. Res l’atura. Avança devorant”; “El Príncep fa el que li dóna la gana”. Em recorda a Frederic de Prússia qui va dir : “He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol, jo faig el que vull”. Molt modern.

Rafael Azcona , guionista reconegut, en el seu diccionari, ens serveix alguns antídots: “Escepticisme : vacuna contra el fanatisme; Dreta : En política prefereix dir-se centre; si passàs el mateix al codi de la circulació, el tràfic podria ser catastròfic; Família : Institució indestructible, diguin el que diguin els agorers, i passi el que passi durant la lectura del testament.”

El que sentia a dir a la meva padrina -“El que s’usa no té excusa”- avui en dia s’ha convertit segons Guillaume Erner, sociòleg de la moda, a “Fashion victims”, en  : “La moda avui és l’entrecreuament de les dues grans avingudes de l’humanitat : el sexe i els doblers, les trobam quan voltam el cap de cantó del poder i la fama “.  I ja que es fa referència al sexe  les “Atomic girls” de L’Hiperbòlic, al seu llibre “68 Pàgines de sexe universitari”,  troben que “una grapada de tocadors de ximbomba amb aquells moviments tan especials per fer-les sonar, fan el gest (molt paregut al d’un bon treball manual) , és com una classe teòrica de tai-xi sexual”. En consonància o en dissonància amb l’anterior Maria Teresa Pi y Sunyer afirma : “ Per a les dones separades,  una relació fixa no les satisfà sexualment i una no fixa no les satisfà emocionalment”. Paradoxa amb angoixa ?  Seguint aquests viaranys,   Freud ja apuntava : “la conducta eròtica dels humans civilitzats presenta en els homes el segell de la impotència i en les dones el de la frigidesa”. Paradoxa amb angoixa ? Convivint amb els problemes de la modernitat sexual, apunt la conversa que vaig sentir, conversa de poble, sense la reflexió consegüent; a la plaça, un matrimoni amb dos nins que juguen i s’encalcen. Diu ella : “Ai, Toni,  i els nins ? On són ?” Contesta l’home, amb autoritat : “A mi m’ho demanes ?  Mai he vist una truja perdre els porcellins.”  Jocs de paraules per a contraproposta de feministes : “Las mujeres pasados los cincuenta o se ajamonan o se amojaman”. Ho diuen per la part de Las Alpujarras.

Quan el ministre d’Hisenda demanà, amb conya afegida,  al gran savi Michael Faraday sobre la utilitat de l’electricitat, ell, que passava  per ser-ne el descobridor, li contestà amb sorna : “Algun dia, senyor ministre, la podrà gravar amb imposts”. Internet, que ens fan creure que és de franc,  és un lloc bo per pescar, sense esca, a ca d’altri. Això és del blog d’en Mikel, “Tauleta de Nit” :  “Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar a una mare”.

A continuació de la rajola d’advertència “Vivos con el perro !”, traducció macarrònica de “Vius amb so ca !”, un gentil comunicant m’envia una fotografia d’una altra del mateix estil : “Cuidado con el perro:  no cree !” I per acabar, agafat d’un diari : “Un mateix és el camí més curt cap als demés”. No me diguin que l’entenen. Venga !




 

 



UN POC DE MENORCA i "MÔ" de SERRAT. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2006 21:31


(Imatge de FLORIT NIN )

Un poc de Menorca

 

CLIMENT PICORNELL

 

No passa any que no vagi a cada una de les cinc illes majors de l’arxipèlag de les Balears. I a l’illa Dragonera, la sisena en extensió, també. Són litúrgies i rituals, que amb l’edat s’accentuen. Alguns anys he hagut d’anar , per feina, molts de caps de setmana a Menorca o a Eivissa, no me n’he cansat mai, ni esperant els divendres a vespre als aeroports els avionets d’hèlice que en retornaven a Mallorca.

Ara tocava Menorca. Amb l’illa de Menorca hi ha una relació particular i sentimental. Desde fa molts anys  hi passam un temps, dos pics a l’any, al lloc de Santa Catalina, fruit de la generositat i l’amistat dels seus propietaris na Tita i en Guillem.

Val a dir també que som un observador llunyà de la realitat de Menorca, que no en som molt entès vaja, però les diferències amb Mallorca, sobretot amb el govern i amb la conservació del paisatge, marquen distàncies. Na Joana Barceló, la presidenta del Consell de Mallorca, que va ser alumna meva a la Universitat de les illes Balears  (quan un servidor era un professor novell i inexpert) hi té, em sembla, alguna cosa a veure. Com també el caràcter –el tarannà o el “natural”- dels menorquins. I molt.

En aquesta darrera estada hi vaig enganxar el concert de presentació del nou disc “Mô” d’en Joan Manuel Serrat, la confecció d’un llibre per part de destacats pintors i escriptors de Menorca al claustre del Carme, anàrem a l’estudi d’un dels grans pintors actuals de Menorca en Xec Florit i Nin, i més...


( Pau Faner, a l'esquerra,  i Joan F. López-Casasnovas fabricant un macro-llibre a Maó )





(Els aiguamolls de Son Camamil.la i a l'esquerra la platja d'en Tortuga, prop de Favàritx)

Crònica informal d’un concert -“guenyo”- de Joan Manuel Serrat a Maó.

Climent  Picornell

 

El darrer disc de Joan Manuel Serrat és “Mô”. Que és una forma més d’escriure Maó. Pels toponimistes escrupulosos, com un servidor, una espècie de flastomia que evidentment un s’ha d’empassar en vistes de les llicències especials que tenen els poetes. El meu padrí-jove digué sempre “Mavó” ( com es diu a Mallorca “Cova” per coa o “Llevó” per Lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia en un dinar d’aquestes jornades d’Onomàstica que solem fer, assegut amb en Joan Miralles,  en Cosme Aguiló, entre els innombrables xascarrillos de la seva investigació –sobre l’Atlas Ornitonímic Català, sortí el de “Mo”. És molt conegut. Un capellà de Mallorca, predica a Ciutadella : “Perquè Déu és amor” ( s’ha de pronunciar “amó”, “a  Mô” si voleu). La parròquia es va remenar lleugerament a les bancalades de l’església. “Tota la seva vida és amor”. I da-li, algú és va començar a emprenyar. “Tot el que va fer, ho va fer per amor” ( per a mô ). Fins que se’n va aixecar un i digué : “Ens queixam de bon de veres el de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos”. Bé. Una cosa així. En seguiren de l’Illa de Tabarca, del Delta de l’Ebre i el d’aquell que caçava a l’abeurada, i un estol de coloms el se’n dugueren fins a Sant Feliu de Guíxols, a menjar guixes, evidentment.

Un servidor havia de ser a Menorca i després d’un viatge accidentat amb avió –un Cumulonimbus incus damunt Mallorca ens feu remenar de bon de veres- hi anaven també l’economista, Jaume Garau, el director de Sa Nostra, Pere Batle, el músic Cris Juanico...entre altres. Vaig al Teatre Principal, peg una mirada a les mames d’aquella donota disforja que hi ha davant l’entrada i esper que obrin la “taquilla”. A les sis en punt obre l’encarregada, ja hi havia coa. “Només em queden cinc localitats ‘cegues’ “. Me vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. “Cegues ?” “Però cegues, cegues ?”. “Bonu cegues, són aquelles d’allà dalt, que tenen una columna ben davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues de tot. A Menorca diríem ‘Guenyes”. Bizco en castellà”. Les compr totes.

La gent de Maó és educada i el vespre feia una llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del galliner, ja no hi havia res més enrera. Una dona ben a veïnat deia al seu fill. “Açò d’avui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar !” A l’altre costat : “Na Pepi, la germana d’aquell regidor d’esquerres ja té l’absoluta, la jubilació...”.

Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a cantar les cançons de “Mô”. Entre i entre hi va col·locant cançons antigues, “Mediterráneo” la primera. “Guapo !” crida algú des d’un palco. Les meves entrades “guenyes” no ho són tant i més que la columna, m’emprenya la traducció simultània a l’espanyol que fa la veïnada de davant al seu acompanyant : “Qué ha dicho?”, quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si hagués nascut dona; “Ha dicho que su madre era una mujer, ‘la maña’, de armas tomar”; “Podría cantar ‘Por la mañana rocío...’ “. En Serrat va fent conya amb que encara no ha arribat l’hora de “Paraules d’amor”.  “Para la libertad”, “No hago otra cosa que pensar en tí...”  En fí. Dues hores bones de bona música –amb en Miralles al piano i Mas ‘Kitflus’ als teclats- que a la fi fan una boníssima i edulcorada versió de “Paraules d’amor” ( de mô ? ) cantada amb el públic. La cosa acaba amb “Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene co, modidades de una ciudad grande, hay comer, hay comercios de gran importancia....” que va composar el comissari de polícia de Maó per a la venguda del rei Alfons XIII.

Les cançons de “Mô” són molt bones. Però n’hi ha una que per a un servidor és la millor. Una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat : “Cremant núvols passa el sol”. Si la volen escoltar de franc, basta que vagin aquí :   http://www.elperiodico.com/comunes/serrat/cat/2cremant_nuvols.asp

 


 




(Imatges de FORNELLS. G. M. )


ENTENDRE "EL PETIT PRÏNCEP". Climent Picornell

jcmllonja | 04 Maig, 2006 10:10



Qui ha entès “El petit príncep” ?

 

Climent Picornell

 

            Fa seixanta anys que l’editorial Gallimard va editar, en francès, “El petit príncep” d’Antoine Jean Baptiste Marie Robert de Saint-Exupéry ( 1900-1944), un home a qui el que li agradava de veritat era pilotar en  avió, de fet va morir fent-ho i és dins mar prop de Marsella. Seixanta anys no és que sigui una data excessivament rodona, com els cinquanta o els cent, xifres més abocades a les efemèrides vull dir. Vet ací però que la mateixa editorial ha engirgolat ja el web amb els seixanta anys de l’edició del llibre. En francès, perquè – i això no els deu agradar gens als francesos-, per si no ho sabien, ja que és un fet que sovint s’oculta, va aparèixer primer “The little prince”, en anglès,  tres anys abans, l’any 1943.

            Un servidor va llegir el llibre de gran. No com ara que s’usa  fer-lo llegir als infants, ajudats pels dibuixos del mateix autor que han esdevingut una icona global compartida, tant com el Che Guevara del fotògraf  Korda, o la Marilyn Monroe amb les faldilles en l’aire, posem per exemple. No el vaig entendre. Supòs que perquè era major. I això m’ho va fer recordar en Miquel Barceló, a Felanitx, quan a la presentació del darrer llibre de n’Andreu Manresa – que, per cert, s’ha exhaurit- va començar la seva intervenció rememorant que quan era més jovenot a la sortida dels cines de poble, algú sempre solia demanar : “Tu l’has entesa ?”. I no era que haguessin vist “L’anneé dernière à Mariembad”  del rarenc Resnais –que un servidor encara no l’hi ha glapit el sentit-, sinó pel.lícules més normals; fins que algú més sabut, un exègeta, donava la clau hermeneútica. Per exemple : “ella va tenir un trauma de petita”. “Ah ! Ara ho veig!” deia el personal amb la mateixa cara d’abans. Idò, una cosa com això.

            El cas és que estic un poc aborronat perquè sé que “El petit príncep” és l’obra més traduïda de tots els temps, darrera La Bíblia i El Capital. Que tampoc els vaig entendre. I ja em toca posar cara de betzol. La Bíblia perquè quan la llegien, literalment, me pensava comprendre el fets que explicava, però just després els capellans damunt les trones la interpretaven d’una manera que jo no havia capit : “I allò que va dir Jeremies, vol dir...” una cosa contrària al que va dir. La veritat és que per això mai me ne refiat dels capellans. El Capital, que vaig provar de llegir un parell de vegades, em queia de les mans, i els qui provaven d’explicar-me’l, crec que tampoc l’havien entès. Qui sap si tampoc l’havien llegit. Ja ni amb “ Lire le Capital “ d’Althusser va tenir solució, a l’enrevés, afegir al banyat, no vaig fer tala. I perquè no diguessin – quan s’usava passar per marxista- vaig optar per llegir una cosa més curteta de Karl Marx i Friedrich Engels, no sé si va ser “El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte”. Ja no me’n record de si el vaig entendre.

            Així les coses, ho deman a la gent. Com és que s’ha anat fent tan famós “El petit príncep” ? És una qüestió de marketing editorial o és un d’aquests llibres que vehiculen valors eterns i, de boca a orella, aconsegueixen traspassar les barreres de les llengües –  159 traduccions - i esdevenen universals? Quina és la clau ?  Quins els valors ? L’amistat ? La solidaritat ?  L’autoajuda en format primitiu ? La ciència ficció en versió amable ? El discurs sobre el paper dels geògrafs al capítol XV ? La botànica comparada per allò dels “Baobabs” ? No me valen les interpretacions dels mestres d’escola, justificadores de perquè el posen als seus curricula escolars. Ni les frases, convertides en aforismes, fora de context : “Vet aqui el meu secret. És molt senzill : només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. No me quedarà més remei que demanar-ho als meus nebots que l’han hagut de llegir fa poc, ja que Saint-Exupéry, a la dedicatòria inicial, diu que va dirigit als nins. A part d’això, quina enveja per a un editor, i quin goig per un autor, saber que se n’han estampat quasi cent milions d’exemplars d’una obra amb la que hi has tengut cosa a veure.




“I la geografia, és veritat, m'ha servit molt”.

( ANTOINE DE SAINT-EXUPERY)

 

El capítol quincè és un dels més bells al.legats en favor de la geografia, la  meva professió. Un gèograf que no ha estat mai enlloc, aconsella al petit príncep que visiti la Terra : “el planeta Terra té bona reputació”.

 

Antoine de Saint-Exupéry, l'autor de El Petit Príncep, fou un aviador i literat francés que va viure 44 anys. Nascut a Lyon, a l'any 1900 va morir el 1944. Saint-Exupéry va desaparèixer en una misió de reconeixement, quan sobrevolava França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial, l'any 2004 es trobaren les restes del seu avió prop de Marsella. Saint-Exupéry començà a escriure en prosa lírica vivències de caràcter novelesc i va continuar amb diaris, informes i cartes. Els seus textos son conseqüència de reflexions de tipus humanista i de crítica a la cultura. Entre les seves novelas destaquem “Vol nocturn” i “El correu del sud”. Com a diari  “Pilot de guerra”. La seva obra més famosa i per la qual ha trascendit el seu nom és “EL PETIT PRÍNCEP”, un conte llarg i il.lustrat per ell mateix, que en format de llibre ha superat récords de vendes a tot el món i en tots els idiomes desde 1943, any en que es va publicar per primera vegada en anglès i en 1946 en francès. En les seves planes  s'evoquen -de manera senzilla i clara- els valors de l’humanisme,  la solidaritat,  la tenacitat, la companyonia, l’entusiasme pel coneixement. 

 

Plana oficial de Antoine de Saint-exupéry
La Biografía i milers de dades sobre Antoine de Saint Exupéry a la pàgina de Denis Roland de Espanya

El Petit Príncep en Xinés
El Petit Príncep en Castellà
Una plana sobre el Petit Príncep... bon punt de començament per buscar dades sobre el Petit Princep a la xarxa, frases del llibre en varies idiomes

EL PETIT PRÍNCEP EN CATALA  http://personal.readysoft.es/oborras/petitprincep/dedicatoria.html

PLANA OFICIAL DELS SEIXANTA ANYS
www.60anslepetitprince.com

Bona plana de "vilaweb" sobre  "El petit príncep"

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=840961



SANTUARIS I PANCARITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Abril, 2006 10:26


El cicle Pasqual no és més que la cristianització d'antics rites lligats a la fecunditat i la fertilitat de la terra i dels homes i les dones. La Primavera i els actes connexos són l'expressió de la nostra comunió amb la natura.


(Imatges del pintor menorquí MATIES QUETGLES )

Santuaris i Pancaritats al Pla de Mallorca.

Climent Picornell

És fàcilment observable a la geografia del Pla, la densitat d’ermites, oratoris i santuaris. El cas de la muntanya de Randa, amb Gràcia, Cura i Sant Honorat, ens apareix com una vertadera elevació sagrada. No fa de mal creure que el Cristianisme instaurà un procés de substitució dels cultes a la fecunditat i a la fertilitat, atributs de la dona i de la terra, que se devien donar a aquests llocs.

El cas de les mares de  Déu trobades és un cas de senyalament de llocs singulars amb un procés particular. En primer lloc apareixen un signes estranys –resplendors, uns llums, uns càntics- que criden l’atenció, a Sant Joan al turó de Son Juny un pastor moro veu un llum, a Costitx una nina veu una claredat dins un magraner.  Nins o pastors són els que solen efectuar la trobada, mai gent sabuda o important. Després dels signes de la trobada hi va una comitiva, i dins la cova o el cocó o dins la vegetació –oliveres, ullastres, magraners florits, cardessars...- hi troben una imatge que es conduïda a un indret diferent de la troballa, normalment a l’església principal. Però la imatge vol estar al seu lloc originari i, miraculosament, hi retorna tota sola. Aquest procés es sol repetir tres vegades. Així la gent entén que és necessari construir-li un santuari o oratori, precisament on la imatge s’havia manifestat amb caparrudesa, tres vegades.
 

Contacte amb la natura.

Es veu que existeix un fort contacte amb la natura, les trobades es realitzen fora dels nuclis poblats o a turonets elevats o singulars amb vista panoràmica i a poder ser, amb presència d’aigua i hi ha qui hi veu un sentit tel·lúric en aquesta tria de lloc i en el refús dels llocs més habitats. Això planteja la hipòtesi que aquests espais de culte a la Mare de Déu poden tenir una prehistòria més o menys llunyana. Mitjançant el rite de la trobada es pretendria recuperar aquests indrets on hi havia un culte pagà. Així s’haurien cristianitzat unes creences i cultes pagans entorns de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que antigament es donaven per tot arreu. Possiblement escampats pel romans, com així ho testimonia el fet de les “cintes”. Un dels rites de fertilitat més antics era el de les cintes – o “mides” perquè havien de fer la llargada de la imatge- unes tires de roba de colors diferents enganxades, ara amb una petita marededéu. Serien una deixa d’un rite de fertilitat antic, es creia que posades a la cintura de les parteres els ajudaven a infantar.

Així mateix tot el conjunt de rogatives, peregrinacions o actes similars en demanda de pluja o per a la bona consecució de l’anyada agrícola sense plagues, gelades o altres desastres semblants, agombolarien tota una simbologia de ritus de fecunditat a la terra i a la natura. Aquesta simbologia marca un sentit de continuïtat entre els antics llocs i els actuals santuaris marians a través de les trobades meravelloses.

Romiatges i Pancaritats

La gent del Pla puja a llocs significatius en romiatge, com si d’una antiga excursió es tractàs, a fer una trobada conjunta, un pancaritat. I puja als mateixos llocs sense saber que fa centenars o milers d’anys allà mateix també hi pujaven els seus avantpassats i allà hi feien, com ara, una bona festa. Al començament de la Primavera. Són llocs significatius : turons de vista ample, alzinars pregons, al costat d’un cocó, un gorg o una font.

Durant aquesta temporada, ara baix el mantell del cicle pasqual i com a cloenda, cal anar a un lloc determinat  -de forma col.lectiva- i menjar la resta de panades, robiols, crespells, i moure ball i sarau. Són el que al Pla de Mallorca anomenam “pancaritats”, romiatges, o més senzillament anar o pujar a tal banda o a tal altra. El fet prové del repartiment d’aliments, beneïts prèviament, que es feia abans a les famílies pobres i, per extensió, als romiatges que es fan els dies posteriors de Pasqua florida. Aquestes anades en comunitat a ermites, pujols, fonts i bosquets es realitzaven el dia de la tercera festa o la quarta de Pasqua o fins i tot el diumenge següent, el diumenge de l’Àngel. Actualment amb la modernització dels costums i per mor de les feines, molta gent no ho fa o ho passen a la segona festa o al diumenge següent, o ho fan només els al·lots. El pujar a peu ha estat molt substituït per anar-hi amb cotxe.

El puig de Bonany era, i és la fita dels pobles del seu voltant, Petra, Ariany, Vilafranca, Sant Joan, Maria. Però a Llubí van a l’Ermita del Sant Crist; Algaida i Randa pugen a Cura; Montuïri al puig de Sant Miquel; Porreres al turó de Montision; Santa Eugènia al puig i ermita de Son Seguí; Sineu a S’Ermita i a Sencelles van a la caseta de la Venerable.

Molts d’aquests llocs tenen tradició de romiatge molt antiga i amb anades multitudinàries, com el cas del puig de Bonany i la muntanya de Randa, fins i tot els pobles que no tenen lloc significatiu d’encontre ho feien de forma dispersa a fer el mateix, anaven a “fer sa vega” o a “fer sa barena”.

Pancaritats encara ? 

A tot aquest rebombori –la pujada, la menjada, la festa- al qual s’hi afegien els “Quintos” o els “Salers” –que també dinaven conjuntament- ha succeït una nova adequació als temps moderns, amb disminució, alteració o supressió d’alguns pancaritats. La baixada es feia fins l’any que ve. A no ser que la concessió d’alguna gràcia per part de la divinitat o marededéu habitant del lloc fes necessària la pujada per acció de gràcies amb algun ex-vot convenient. La gent baixa dels pancaritats als llocs sagrats amb les cintes de colors enganxades a la roba, travades amb una petita marededéu de llauna. La Primavera convida a aquesta tipologia de celebracions i àpats en comú, això que per entendren’s denominam pancaritats i que no és més que una deixa d’aquells pretèrits costums que lligaven l’home amb la terra i amb la seva comunitat. Convendria, si han sobreviscut fins avui a la sempenta moderna i anivelladora conduïda pel turisme, tenir-hi més esment. Quintos, Salers, Captar panades, Deixem lo dol, Pancaritats, Mares de Déu trobades manifesten, per davall, signes evidents i ocults de la nostra relació eterna amb la Natura.



ANÒSMIA. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Abril, 2006 15:49


Anòsmia

Després d’unes setmanes d’haver patit una severíssima infecció, amb febres molt elevades, reprenc el meu contacte amb el bloc.

He perdut el sentit del gust i de l’olfacte. Un ròssec de la malaltia, em diuen. El primer – no n’he tengut mai massa de gust, ja ho sé- el vaig recuperant, però el sentit de l’olfacte l’he perdut completament.

No sent olor ni de merda, ni de perfum. Ni de menjar, ni de suor. Res de res.

“Anòsmia “ és com es coneix aquesta sintomatologia, la de viure en un món sense olors. És una discapacitació estranya que en un principi et deixa angoixat perquè has perdut un dels sentits. Tal vegada el que menys hem pensat mai en perdre, esper que no l’hagi perdut definitivament.

El meu otorrino, en Ferran Tolosa, em diu que no m’espanti que després d’una seqüència d’infecció generalitzada de les vies respiratòries altes, a vegades passa, i torna. Lentament, però retorna.

Faig expedicions a la cuina de ca meva aficant el nas dins el pot del cafè, dins el molinet de pebre-negre, dins la capsa de la xocolata... res de res. Ni el moraduix, ni la colònia. Res. Realment al·lucinant.

He trobat a Internet molt bona informació sobre aquest particular ( Anòsmia, pèrdua completa de l’olfacte; Hipòsmia, pèrdua parcial ; hiperòsmia, excés de sentit olfactiu; disòsmia, distorsió del sentit que inclou la “fantòsmia” que és quan es senten olors sense estímuls externs... ), fins i tot hi ha una “Fundació Anosmia”, radicada al Canadà.

LA CATARSI DE L'ECOTAXA : ENTRE EL DEBAT FURTAT I EL PENEDIMENT. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2006 21:28



La catarsi de l’ecotaxa : entre el debat furtat i el penediment.

Climent Picornell

M’havia resistit a escriure sobre la revifalla del tema ecotaxil, però, vaja, he escrit molt en aquest diari sobre els hotelers i l’ecotaxa com per ara, no dir-hi la meva. Però no diré res excessivament original. La cosa va de que, com recorden, el Pacte de Progrés, socialista-nacionalista-comunista-verd, 1999-2003, instaurà un impost sobre les estades turístiques reglades, l’ecotaxa, un euro per turista i dia –per fer via ho direm així-; aquests doblers s’invertirien en mitigar els efectes negatius del turisme i afavorir el seu desenvolupament, amb esment. Els hotelers -que farien de recaptadors, ja que el govern central rebutjà cobrar-ho a ports i aeroports- s’indignaren, entre altres coses per haver de fer aquesta tasca –i per alguns efectes col.laterals més- i també, deien, perquè quedaven sense cobrar les estades turístiques als establiments no reglats, que no pagaven imposts, i havien crescut moltíssim – el 40 % del total, deien ells-. Per afegitó, això els forçà a la seva sortida al camp polític, que els abocava, progressivament, a una mala imatge social, la seva “demonització”, quan ells creien que l’havien detenir molt bona, la imatge, per haver estat els responsables del progrés econòmic i social d’aquestes illes en els últims anys. Simplific molt, però qui ho vulgui seguir de prop i passa a passa, Joan Amer, que en va fer la seva tesi doctoral, ara ho ha publicat a l’editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca. Això m’excusa de ser més primmirat.

El fet és que l’ex-president Antich llançà, ara fa poc, una “pedra-sonda” més que un globus-sonda, dient que els socialistes es repensarien, el tornar a posar en marxa l’ecotaxa –volia dir que no ho farien-, i això, em sembla, ha fet més mal que bé en les seves files, i en altres, que depositaren en l’ecotaxa i en el seu debat, més coses que el que volia significar l’ecotaxa en sí : un envit als qui sempre havien comandat, una defensa dels interessos generals i del país, per damunt d’uns interessos particulars. Quasi un torçabraços amb els poderosos, que, com saben, el guanyaren ells, cosa que no vol dir, però, que els rics tenguin sempre la raó, ni que Déu sigui només al seu costat. Però ara, amb aquest nou discurs socialista, ara, dic, tot sonava a marxa enrera, a demanar perdó, a acceptar la misèria de que el be general, l’interès públic estava sotmès ínclitament als interessos privats, dels quals en depenia –és la tesi dels hotelers- el benestar d’aquesta comunitat. Es va rectificar de forma vaudevilesca, per més que el portant-veu de n’Antich volgués dir que n’Antich no ho havia dit, fins que n’Antich ha dit que no ho havia volgut dir.

Deixant de banda si l’ecotaxa fou bona o no ( per a uns havia de ser regeneracionista, pels altres fou devastadora), si convenia o no -en pla cínic puc donar la raó als dos- el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col.lectiu potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions de 1999 i el descabalgament de la dreta del poder convertiren una qüestió tècnica, la instauració d’un impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que s’acostaren les eleccions de 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven de cap al maniqueisme, o blanc o negre, o a favor o en contra, en aquest cas de l’impost ecotaxil. No valien matisos, o al costat dels hotelers i l’oferta complementària turística o en contra d’ells, o “a favor del progrés, que a les illes Balears ha vengut de la mà del turisme”, o a estar en contra del progrés, com ho feia segons els hotelers, valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés. I així la llarga lletania. El debat tengué els seus gurús corresponents a cada part, amb les seves interpretacions estadístiques, a cada part; amb el seu “agit-prop” i imatge de marca, a cada part.



La societat illenca en sap de turisme, però el president dels hoteler trobà exagerat que tothom en parlàs, reclamant subtilment l’ús exclusiu, quasi segrestant el debat, que venia a dir : els qui en sabem d’això som nosaltres, i qui opina en contra, “demonitza el turisme i els hotelers”. I així la consabuda cadena : “qui demonitza els hotelers, demonitza el turisme, demonitza els interessos de Balears...”; però, els poble de Balears que fa més de cinquanta anys que hi viu, i hi conviu, amb el turisme –amb totes les seves cares, no només amb la gestió econòmica dels hotels- hi tengué també la seva intervenció. A favor i en contra, efectivament. No val, per tant, fer aparèixer les eleccions com el plebiscit, únic i definitiu, sobre aquest tema. Tot i que Matas guanyà, d’un pèl, amb les ajudes de les forces de dreta tradicionals i els seus mètodes moderns, però caciquils, d’un pèl, també, hagués pogut guanyar Antich. De fet és guanyà, com a peça clau, a Eivissa i Formentera, per la intervenció decisiva i evident de la maquinària potent dels interessos turístics, i per la gestió indecisa del Pacte de Progrés, desfent-se a si mateix en bregues internes, perdent de vista la necessitat del poder polític com eina de transformació social. Però, com deia la meva padrina : “Deu mos guard d’un ja està fet”.

Les discussions passionals deixen sempre pòsit, “baixos”, com en les botelles de vi. I ara, només pel fet de que els socialistes recomposin el seu “think-tank” i les seves positures de cap als hotelers, com a passa prèvia a re-aconseguir el poder, un dels temes a repensar és el de l’ecotaxa com “aigua passada, que ja no mol al molí”. I no. No ha estat així. L’ecotaxa, torn a repetir, deixant a part si fou bona o dolenta, representà una eina de debat social i polític de la qual molta gent no n’ha volgut abjurar. Al manco intel·lectualment. Políticament, servidor no en pot parlar, perquè som un analista polític miserable ( i intel.lectual, pèssim) però, el fet que l’actual conseller de Turisme trobi que no es convenient reobrir el debat, ja diu coses a favor del debat. Evidentment que les seves raons seran les del be de les illes Balears, el be del turisme, el be del sector turístic, el be dels hotelers, el be dels bens. Però no cal furtar cap debat, ni voler tornar a confondre debat sobre turisme amb Foment del turisme, ni la gimnàsia amb la magnèsia.


Hi ha vegades que els diaris actuen subliminarment de forma més potent que un titular de primera pàgina. Duien, el mateix dia que n’Antich renunciava a l’ecotaxa, que Gabriel Escarrer, un dels líders anti-ecotaxa, president del grup hoteler SOL, era un dels homes més rics del món i que la seva fortuna s’havia acreixentat. La conclusió, massa bona i directa : sense l’ecotaxa, no li ha anat massa malament. Segurament amb l’ecotaxa tampoc li hagués anat d’allò pitjor. Tanmateix enguany vendran tants o més turistes que l’any passat, perquè sí i perquè el grip de les aus i dels pollastres o les bregues per les caricatures d’en Mahoma, fan la carambola que torna a mostrar “Mallorca” com a destí refugi pels turistes; venguin per Touroperator, contractin per Internet, en vol de baix cost o en tot inclòs, els turistes majoritaris són, per definició, porucs, i miren els seus interessos. Vagi això per contradir, els desitjos inconfessables d’alguna gent que espera, secreta revenja, que el turisme vagi malament, de tot, que tot faci un tro i que els hotelers se’n vagin a ca una puta. Això si que seria una catarsi, i una catàstrofe. Però que ni tan sols hi pugui haver discussió sobre un impost, que al cap i a la fi el que perseguia era, qui sap si ingènuament, fer sostenible i durador el turisme a les illes Balears, és exagerat. El que els deia, l’ecotaxa fou, i és ja, només, una qüestió sentimental. Però alerta amb els sentiments ! I amb la butxaca, també...

_________________________
(Les imtages són de la col.lecció de la Societat d'Història Natural de Filadelfia. Accessibles on line)


"BOMBA" DE GREGORY CORSO, EN CATALÀ. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2006 19:30



Feia dies que volia enganxar al meu bloc, un poema d'un dels integrants més representatius de la "Beat Generation", "BOMBA" de Gregory Corso. Un bon dia a un dels meus blocs preferits "El Naufragi del Golea", als blocs de Balearweb, vaig veure que el meu amic Miquel Flaquer havia versionat, de forma imponent, al català, el poema de Corso. Tot seguint l'estil cal.ligrammàtic que imposà, ja fa temps, Guillaume Apol.linaire.








BOMBA

Motor de la història Fre del temps Tu Bomba

Jugueta de l’univers El més gran d’allò arrabassat al cel No puc odiar-te
Odii l’entremaliat llamp la mandíbula d’un ase?
El bonyegut pal d’un milió aC la maça la batolla la destral?
La catapulta Da Vinci el tomahawk de Cochise el trabuc de Kidd el punyal de Rathbone?
Ah i la trista i desesperada pistola de Verlaine Puskin Dillinger Bogart?
I no té Sant Miquel una espasa ardent Sant Jordi una llança David una fona?
Bomba ets tan cruel com l’home que et fa i no ets més cruel que el càncer
Tothom t’odia s’estimarien més morir d’un accident de cotxe d’un llamp ofegats
Caient des d’un terrat la cadira elèctrica un atac de cor vellesa vellesa Oh Bomba
S’estimarien més morir de qualsevol cosa que no fossis tu El dit de la Mort fa feina per ell mateix
No toca a l’home decidir si explotes o no La Mort fa molt que ha distribuït el seu
blau categòric Et cant bomba Excentricitat de la Mort jubileu de la Mort
Gemma del més suprem blau de la mort El volador s’estavellarà la seva mort serà diferent
de la de l’escalador que caurà Morir per una cobra no és morir per un porc en mal estat
Alguns moren a l’aiguamoll alguns a la mar i d’altres per l’home de cabells espessos en la nit
Oh hi ha morts com bruixes d’Arc morts que espanten com Boris Karloff
Morts sense sentiment com naixement-mort morts sense pena com el vell dolor de Bowery
Morts en abandó com la Pena Capital morts majestuoses com les dels senadors
I morts impensables com Harpo Marx al·lotes a les portades de Vogue la meva
No sé com és d’horrible la mort de Bomba només m’ho imagín
Així i tot cap mort coneguda té una preestrena tan ridícula veig
una ciutat la ciutat de Nova York vessant ulls espantats refugi del metro
Vintenes i vintenes una revinguda d’humanitat els tacons alts es dobleguen
Els capells volen La joventut oblidant les seves pintes
Senyores sense saber què fer amb les seves bosses de la compra
Màquines de xiclet impertèrrites Així i tot perillós el tercer rail
Germans Ritz del Bronx atrapats en el tren A
El pòster somrient de Schenley sempre somriurà
Entremaliada mort Bomba sàtir Mort bòmbica
Tortugues explotant sobre Istambul
L’arpa voladora del jaguar
que prest s’enfonsarà a la neu àrtica
Pingüins llançats contra l’Esfinx
El capcurucull de l’Empire State
clavat en un camp de bròquil a Sicília
L’Eiffel modelada com una C a Magnolia Gardens
Santa Sofia escloscant-se sobre el Sudan
Oh Mort atlètica Bomba esportiva
Els temples dels temps primers
suspesa la seva gran ruïna
Electrons Protons Neutrons
ajuntant cabells hesperis
caminant el dolorós golf d’Arcàdia
unint timoners de marbre
entrant a l’amfiteatre final
amb sentiment d’himnòdia de totes les Troies
proclamant torxes de xiprers
de curses de plomes i banderes
i no obstant coneixent Homer amb una petjada de gràcia
Vet aquí l’equip visitant del Present
l’equip local del Passat
La lira i la tuba acoblades alhora
Escoltau la salsitxa soda olives raïm
gala galàxia vestida i uniformada
comissari Oh els feliços estands
Arrel etèria i visques i xiulades
L’assistència bilionària sense precedents
El pandemònium zeusià
Hermes competint amb Owens
La pilota ensalivada de Buda
Crist expulsat per tres strikes
Lúter escapolint-se a la tercera base
Mort de Planetari Hosanna Bomba
Gush s’aixecà el final Oh Bomba de Primavera
Vine amb la teva túnica de dinamita verda
desamenaça l’inviolat ull de la Naturalesa
Davant teu el cargolat passat
rere teu el cridaner Futur Oh Bomba
Lligada dins l’aire herbat de trompeta
com la guineu del crit del caçador
el teu camp l’univers la teva tanca la geo
Bóta Bomba Lligada Bomba juga ziga-zaga
Les estrelles un eixam d’abelles dins la teva bossa de gresca
Enganxa’t àngels als teus peus de jubileu
rodes de llum de pluja sobre el teu seient entarimat
Tu estàs llest i contempla tu estàs llest
i els cels són amb tu
hosanna creixent calor gloriosa connexió
BOMBA oh destrucció antifonia esquerda fusa BUM
Bomba assenyala l’infinit un forn sobtat
escampa la teva multitudinària i aconseguida escombrada
mostra agenda esborronadora
Estrelles carronyeres planetes ossaris elements carcassa
Cadaveritza l’univers he, he, he! saltirona amb-el-dit-a-la-boca
sobre els seus fa molt de temps morts Ni
Del teu alleugerit i embolicat ull espàstic
exhausts diluvis de celestials necròfags
De la teva apel·lacional matriu
vomita ràfegues de cucots
Esqueixa’t la panxa Bomba
de la teva panxa vessen voltòriques salutacions
Endavant batalla els teus dits adornats amb monyons de hiena
al llarg del caire del Paradís
Oh bomba Oh el definitiu Flautista
tant el sol com la lluerna ballen el vals darrera el teu xoc
Déu abandonat ridículament despullat
sota la Seva prima apocalipsi esquitada de fals talc
No pot sentir les profanacions
feliç-el-dia de la teva flauta
És vessat sord dins l’orella berrugosa del Silenciador
El seu Regne una eternitat de cera aspre
Embossats tocs de trompeta el destrompetegen
Àngels lacrats li descanten
Un Déu sense Tro Un Déu mort
Oh Bomba el teu BUM la Seva tomba
Que em tombi cap endavant sobre una taula de ciència
un astròleg interessant-se en prosa de dragó
mig entès en guerres bombes especialment bombes
Que som incapaç d’odiar allò que és necessari estimar
Que no puc existir en un món que consent
un nin en un parc un home morint en una cadira elèctrica
Que som capaç de riure’m de totes les coses
tot el que sé i tot el que no sé per així ocultar el meu dolor
Que dic que som un poeta i per tant estim tothom
sabent que les meves paraules són la coneguda profecia de tots els homes
i les meves no paraules no menys que un cercle de coneixences
Que som múltiple
un home que persegueix les grans mentides d’or
o un poeta vagant entre cendres brillants
o allò que imagín que som
un somni de tauró dentat un menjahomes de somnis
Idò no necessit ser un saberut sobre les bombes
Feliçment perquè si sentís que les bombes són erugues
no dubtaria que esdevindrien papallones
Hi ha un infern per a bombes
Són allà les veig allà
Seuen en brides i canten cançons
sobretot cançons alemanyes
i dues cançons americanes molt llargues
i desitjaria que hi hagués més cançons
especialment cançons russes i xineses
i algunes més cançons americanes molt llargues
Pobra petita Bomba que mai no serà
una cançó esquimal t’estim
Vull posar un xupa-xup
dins la teva boca corbada
Una perruca rissada i rossa sobre la teva closca pelada
i fer-te saltironar amb mi com Hansel i Gretel
al llarg de les pantalles de Hollywood
Oh Bomba en la qual totes les coses precioses
morals i físiques participen ansiosament
Oh floc de fada collit des del
més gran arbre de l’univers
Oh tros del cel que ofereix
tant a la muntanya com al formiguer un sol
Estic dret davant la teva fantàstica porta de lliri
te duc roses Midgardian almesc d’Arcàdia
Reputats cosmètics de les al·lotes del cel
Dóna’m la benvinguda no tenguis por d’obrir la teva porta
ni la gris memòria del teu fantasma fred
ni els macarrons de clima indefinit
el seu cruel desglaç terrestre
Oppenheimer és assegut
en l’obscura bossa de Llum
Fermi està sec en el Moçambic de la Mort
Einstein la seva boca de mite
una corona de peus de cabra sobre el cap del calamar lunar
Deixa’m entrar Bomba aixeca’t des d’aquest racó prenyat de rates
no tenguis por de les graneres alçades de les nacions del món
Oh Bomba t’estim
Vull besar el teu repic metàl·lic menjar el teu bum
Tu ets un cant de glòria un acme de xiscle
un líric capell del Senyor Tro
Oh fes ressonar els teus genolls de tanc
BUM BUM BUM BUM BUM
BUM vosaltres cels i BUM vosaltres sols
BUM BUM vosaltres llunes vosaltres estrelles BUM
vosaltres nits BUM vosaltres dies vosaltres BUM
BUM BUM vosaltres vents vosaltres niguls vosaltres pluges
Féu BANG vosaltres llacs vosaltres oceans BING
Barracuda BUM i puma BUM
Ubangui BANG orangutan
BING BANG BONG BUM abella ós babuí
vosaltres BANG vosaltres BONG vosaltres BING
la coa l’aleta l’ala
entre nosaltres una bomba caurà
Les flors botaran de plaer per sobre les seves arrels dolorides
General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

LA SOBRASSADA. ( Alguns elements per esbrinar el seu origen). Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2006 21:00


La sobrassada : “le deuxième meilleur paté du monde”

 

Climent Picornell

 

M’interessa molt el tema de la sobrassada, en el seu context geogràfic i etnogràfic. I d’ella algunes qüestions fonamentals. 1.- Per què és diu sobrassada ?  2.- Quan es comença a usar el pebre vermell, que li donà el toc característic i passà del color grana al roig ? 3.- Quan esdevé una pasta que es pot untar: un “paté” ?  El primer tema és molt repetit i recurrent. Del segon tenc una cronologia, bàsicament argumentada en la geografia de la difusió del pebre vermell per Europa provinent d’Amèrica i al tercer, la cosa va per l’augment del greix a la pasta i la sobretrituració de la carn.

            El títol de l’article ve suggerit pel fet que ara, avui, els problemes del grip de les aus fa témer el “grip mediàtic” als productors del foie-gras, ja que estabulant les ànneres, o pitjor, vacunant-les, els consumidors desertin. Els francesos, qui displicentment, havien catalogat la sobrassada com “el segon millor paté del món” -evidentment després del seu, que és el primer- veuen com ara la por els envaeix. És l’hora de la sobrassada! Un pic que el porc ja passà el seu grip particular amb la pesta porcina africana, que tancà mercats durant anys i de la qual estudiam la seva difusió mundial. Podria així continuar amb to de soflama – el viva cartagena! esdevengut un visca Sant Joan de Mallorca !- sentenciant que la millor sobrassada del món és la de na Rosa “Boireta”.  No va per aquí el meu to, que se contén dins la reflexió intel·lectual.

             Sobre la primera qüestió :  Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d’anys. Ara bé la pregunta subsegüent és : de quin italianisme, de quina part d’Itàlia, de quin embotit ? Aquí és on es fan imprecises o excessivament genèriques les fonts que he consultades, que són quasi totes les que un servidor considera solvents. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià,  el mot  “soprassata” , un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que vengui de “sobre-asada”, perquè és crua, però hi ha  –com veurem- una “soprassata” que és resultat d’una bollidura. I la cita que es fa d’una missiva del rei Martí, l’any 1403, demanant que de Sicília que li enviïn “sobressaoes” [sic] ( una errada de copista per “sobressades”), és la més repetida. I més la seva procedència. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixa moltes portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI sobrassada és un vocable corrent a Mallorca, segons un servidor provinent del sud d’Itàlia en el marc de les relacions entre territoris de la corona d’Aragó.

En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que conviuen, antigament i en l’actualitat : Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, etc. Encara que dos hi són de manera preferent : “soprassata” i “soppressata”. Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altra i curiosament, són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc;  perquè hi ha també “soprassata” de pop ( i de sèpies i calamars) i de “vitello”.

Indubtablement el seu origen és de “soppressare”. Que vol dir  premsar o comprimir,  la qual cosa implica que el farciment de carn de porc  és comprimia a l’interior d’un receptacle, i és premsava per eliminar-li l’aire que podia fer malbé el preparat, però alguna casta de sobrassada calabresa i siciliana no té la forma aplanada que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment.




Sobrassada del Nord d'Itàlia

L’origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la “soppressata” del sud d’Itàlia, no de la del nord i centre,  majorment anomenada “soprassata”,  que és un embotit absolutament i rotundament diferent. A major abundor, les relacions polítiques entre el Sud d’Itàlia i les Balears eren molt més freqüents. La “soprassata” del centre i nord d’Itàlia, és un embotit que es fa bullint, un parell d’hores,  el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua,  desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho, abans dins budell, ara dins tela o sac de “yute” o similar. L’aspecte, la textura i els ingredients –encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí “Cabeza de Jabalí”, més negra amb les cotnes i els seu tendrum ( pronunciau “cornes” i “tumrum”). És un embotit molt viu a Itàlia avui en dia, i a l’Argentina italiana,  una cosa semblant a Nordamèrica, i a França, li diuen “Headcheese” o “Fromage de tête”. La nostra sobrassada no prové d’aquesta “soprassata”.

A la  segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l’accent i en la pronuncia quasi con nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Feta de les bones carns del porc, crua,  amb afegitó del magre, sal,  i pebre negre i, a alguns llocs, pebre vermell dolç i coent. Les “soppressata” amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coentes “piccantes”; les que no tenen pebre vermell, que també n’hi ha, són molt semblants, quasi iguals,  al que a Menorca en diuen “carn i xuia” i al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada catalana o de Vic”, una espècie de “fuet”, però farcit dins un budell gruixat.




Sobrassada del Sud d'Itàlia

El nom genèric de “soprassata” o “soppressata”, present a milers de pàgines d’Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides, -un temps ho eren, ara, no tant- a fi i efecte que perdessin l’aire que es pogués haver infiltrat quan les omplien. D’aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament,  no ho és premsada. N’he vist de calabreses i sicilianes que no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les nostres, per dins tenen el greix blanc, més vist i gros, i la textura menys pastosa, però les pengen i l’aire les cura.

Així, molt probablement, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a l’embotit que provenint del sud d’Itàlia, usava el budell gruixat del porc per embotir una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix – de la xulla que deim a Mallorca i de la panxeta- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest conegut molt anteriorment que el vermell. Quan es divulga, des d’Amèrica,  a partir del segle XV el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l’embotit originari –dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat o el seu punyit. La pregunta – a contestar pròximament- és : aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa –“paté”- és també originària d’Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d’abans, on férem l’invent ? Me decant per aquesta darrera possibilitat.


La meteorologia popular. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 03 Març, 2006 20:00



(Imatge de Guillem Mudoy)

Els meus àlies, Apol.lònia Manresa i Arnau Matemales, han enviat això per publicar al proper número de "L'Observador del Pla de Mallorca)


Meteorologia popular del Pla de Mallorca

Apol.lònia Manresa

Si de Xorrigo veus Cabrera, bon temps t’espera”. La vida moderna ens allunya de les inclemències del temps, al menys com les sentien els nostres avantpassats. I l’acusació al “canvi climàtic”, provocat per la contaminació atmosfèrica, ens fa pensar que els fenòmens anormals són el seu resultat. Així, pluges intenses, nevades fora temps o calors sobtades ens volem fer creure que abans, això, no passava. Res més lluny de la veritat. Però, l’abandó de la vida agrària com a centre de l’esdevenir social del Pla de Mallorca, ha fet que l’observació del temps i de les seves conseqüències agrícoles hagi passat a segon o a tercer terme. Tanmateix és un dels temes recurrents de conversa més habituals. És per això que hom descobreix, i redescobreix, que la sabiduria popular, radicada en l’experiència de la natura, fruit de l’acumulació de sabers generacionals es manifesta generosa en les dites, parèmies i consells, habilitats en els refranyers i “parenòstics” populars, que no són més que l’expressió condensada d’anys i panys de contacte amb la mare natura. Per molta modernor i “qualitat de vida” que ara ens volguem apropiar, tanmateix retornam sempre, perquè ho hem de menester, al contacte amb el medi ambient.

El pas del temps.

Acostumats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl.lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs professionals –ajudats per una gran parafernàlia tècnica- hem deixat de banda tota la saviesa popular. Per a L’Observador del Pla de Mallorca hem fet una arreplegada de refranys, que es coneixen als pobles del Pla, sobre els pas del temps, ja sigui el pas de l’any i les estacions o mes a mes, així com referències sobre prediccions i senyes climatològiques. El fet de tenir a les illes una climatologia irregular ( “Temps, homos, vents, dones i fortuna, fan més voltes que la Lluna”), sobretot pel que fa referència a les pluges, ha fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del temps deixa sempre oberta la porta.

-Quan Déu ho vol, de tot vent plou.

-Quan Déu vol, s’ennigula i plou.

-Quan Déu vol, sense ennigulats i tot, plou.

-En no cantar es puput, es dematí banyat i es capvespre eixut.

-Es mal temps amb pa, és més bo de passar.

Els mesos i les estacions de l’any.

Els refranys o parèmies, en aquest cas, són una font inesgotable de referències al temps.

-Per sa tardor, ni fred ni calor.

-En s’estiu tota cuca viu i en s’hivern perd son govern.

-Qui diu mal de s’estiu, no sap que diu.

-Si tens fred, estreny es culet.

-Quant es dia creix, es fred neix.

-Gener gelat, febrer amerat, març ventòs, abril aigolòs i maig humit, fan un pagès ric.

-Març ventós, abril plujós, treuen es maig gojós.

-Per sant Antoni fredura, per sant Llorenç calura ( però ni una, ni s’altra, dura )

-Si sant Antoni està embromat, sant Joan serà estrellat.

Així, durant l’any, mes a mes, els fenòmens climatològics que preocupaven a la pagesia del Pla de Mallorca, hi són relatats. Ja sigui en connexió amb l’agricultura, ja sigui en funció del santoral que feia de guia i de predicció del temps que havia de venir.

Gener

-Aigo de gener, umpl ses botes i es graner.

-Aigo de gener tot l’any va bé.

-Brusques de gener, bon any mos ve.

-Moltes aigos pes gener, mala anyada solen fer.

-Pel gener floreix s’ametler.

-Suor de desembre, sedes pes gener.

-Ai gener, generot, m’has mort s’ovella i s’esquellot.

-Gener abeurat, febrer gelat.

-Gener amerat, mig any assegurat.

-Gener eixut, tot l’any put.

-Mes de gener, mes malfener.

-Si no fa fred pes gener, quant n’ha de fer ?

-Per sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar.

-Per sant Antoni, fa un fred del dimoni.

-Gener, mes malfener.

-Sant Vicenç xalest, s’hivern acabarà prest.

Febrer.

-Febrer curt, pitjor que turc.

-Febreret curt, si entra dolent, pitjor en surt.

-Pes febrer, un dia a n’es sol i s’altre a n’es braser.

-Si tenc calor pes febrer, per Pasco tremolaré.

-Aigo de febrer, estalvia es femer.

-Es febrer nou cares té.

-Es febrer, més geler.

-Pes febrer, abriga’t bé.

-Febrer, mes mentider.

-Pes febrer, s’oliva aixecaré.

-Mai ha passat es febrer, sense vestir s’ametler.

-La Candelera, fred davant i fred darrera.

Març

-Març que marceja, mata i malmaneja.

-Març marçot, mata sa vella devora es foc ( i sa jove si pot).

-Març marçot, es vells se’n du a n’es clot.

-Març marçot, no et treguis s’abrigot.

-No hi ha març sense neu ( ni sense mare de Déu )

-Boires de març, fred en es maig.

-Quan març fa d’abril, abril fa de març.

-Aigo de març, faves a sacs.

-Pes març i pes abril de roba no te’n llevis ni un fil ( si ho fas te’n penediràs)

-Quant a ca teva vulguis obrar, pes març has de començar.

Abril

-Aigo d’abril, cada gota en val mil.

-D’abril i maig en surt es raig.

-Pes abril no et treguis ni un fil.

-Pluges pes abril, bajoques mil.

-Aigos pes abril i pes maig roades, fan ses anyades.

-No donis s’hivern per passat, que es abril no sia acabat.

-Abril mes gentil.

-No és tan dolç s’abril florit, que mos gela qualque pic.

-Si refreda s’ abril dolç, és es més dolent de tots.

-Si per s’abril trona, s’anyada és bona.

-Aigo d’abril, de fil en fil.

-Si trona pes abril, ve un bon estiu.

Maig

-Maig ventós i juny calent, fan bon vi i bon forment.

-Aigo de maig, tot l’any dura es raig.

-Aigo de maig, de raig en raig.

-Maig humit fa es pagès ric.

-Pes maig, a segar vaig.

Juny

-Pes juny, sa falç a n’es puny.

-Pes juny sa pluja és lluny.

-Pes juny cada gota es com es puny.

-Si plou pes juny, es bon temps és lluny.

-Es juny qualque vegada, du calabruixada.

-No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol.

-Des juny cap enllà, es dia comença a baixar.

Juliol

-Aigo de juliol umpl es cossiol.

-Aigo de juliol encén es sol.

-Juliol arreplega es sol.

-Pes juliol val més ombra que sol.

-Sant Arnau tanca es vent en clau.

Agost

-Aigo d’agost fa mel i most.

-Aigo d’agost, a tot posa corc.

-Per la mare de Déu d’agost, a les set ja es fosc.

-Déu mos guard sobretot, de pols de maig i fang d’agost.

-Sant Llorenç escura es torrents.

-Aigo per sant Llorenç, sempre arriba a temps.

-Per sant Bernat, es jac cordat.

-Per sant Bernat, tapa’t es cap.

Setembre

-Es setembre o eixuga ses fonts, o arrabassa es ponts.

-El nom de Maria, aigo envia.

-Per sant Mateu, verma tot déu.

Octubre

-Octubre fred, mata es cuquet.

-Quan s’octubre ha acabat, se mor sa mosca i es moscart.

-Sembra per sant Lluc. Sigui banyat o eixut.

Novembre

-Novembre humit te farà ric.

-De novembre cap allà, agafa sa manta i no la deixis estar.

-Si pes novembre trona, sa collita serà bona.

-Entre Tots Sants i Nadal, ni boires, ni Mestral.

-Per sant Martí, mata es porc i tasta es vi.

Desembre

-Desembre nevat, bon anys pes blat.

-Si per Nadal fa estiu, Pasco prop des caliu.

-Nadal sense lluna, mal any assegura.

-Per santa Llucia, llarga és sa nit i curt és es dia.

-Si plou per santa Bibiana, plourà quaranta dies i una setmana.

-Hivern per la Concepció ? En tendrem doble ració.

Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a “pronòstics” o previsions del temps, moltes de vegades reposades en el santoral. També existien “senyes” del temps. Per exemple : si les formigues fan llargues fileres, és senyal de que ha de ploure. Si les mosques es posen de cap per avall i piquen –es diu que van « mortals »- o el bestiar s’espolsa nerviós, també és senyal de que ha de ploure o si cau la sutja, negra de les foganyes. Si les figueres es torben a perdre la fulla, és senyal de que es torbarà a ploure. I així moltes senyes. Com les “Témpores”; les Témpores són els dotze dies que van del 12 al 23 de setembre, el temps que fa cada dia, d’aquests dotze, és el pronòstic del temps que farà cada un dels dotze mesos d’aquell any.

-Gelades per sant Antoni, ruixades per sant Llorenç.

-Sant Antoni el gela, sant Vicenç el mata, la Candelera l’enterra ( a l’hivern).

-Per l’Ascensió, no és ametla ni ametló i per Cincogema ja és ametla plena.

-Per sant Pere enrevolten sa figuera.

-Per sant Pere i sant Pau, l’espiga cau.

-Si la Candelera riu, lluny es s’estiu, i si plora s’hivern és fora ( Però, també “Tan si plora com si riu, lluny és s’estiu”)

("Perfil de l'illa de Cabrera". Fotografia de Pep Torro)

Altres fenòmens meteorològics.

Els vents, la lluna, els niguls, la boira, el fred, l’arc de Sant Martí i altres elements que composen el fenomen canviant del clima són objectes d’aquesta meteorologia popular al Pla de Mallorca. Per exemple la influència de la Lluna, no sols damunt el temps sinó també sobre moltes altres coses és ben manifesta. O els llamps i trons. O els niguls que són bons indicadors, sobretot si surten damunt determinades muntanyes, en el cas del Pla, damunt la muntanya de Randa, molts d’ells tenen noms propis. L’Arc de Sant Martí –el “Arco Iris”, “Arc-en-ciel”, “Rainbow”, “Arco-baleno”, en altres llengües- també és interpretat com a senya del temps.

Vent

-A un mateix vent, aquí li diuen bo i allà dolent.

-Els vents abans d’enfadar-se, mostren ses dents.

-Dia de vent, posa’t a s’arrecer i estaràs calent.

-Sol rogent, o aigo o vent.

-Vermell a ponent, o aigo o vent.

-De Ponent, ni gent, ni vent.

-Tramuntana no té amic i homo pobre no té abric.

-Tramuntana morta, Llebeig a sa porta

-Per sant Pere, bon vent a s’era.

-Vent de Mestral, entra per sa porta i surt pes fumeral.

-Fa més mal que es Mestral.

-De jorn sa colga es Mestral, cansat de fer mal ( Però no se pot dormir i s’aixeca de matí).

-Es Mestral no acaba mai es jornal.

-Pes Llevant i pes Xaloc, tres dies són poc.

-Migjorn a sa posta, Mestral a sa porta.

-Migjorn a s’hivern, purga de l’Infern.

-Es vent de Llevant, fa fugir sa gent des camp.

-Llebeig, aigo veig.

-Amb vent de Ponent, no troba arrecer sa gent.

-Vent de Ponent, fa fugir sa gent.

-Grans ventades, acaben banyades.

Lluna

-Lluna amb rebosillo, sol dur aigo en es cordonsillo.

-Si sa Lluna té un braverol, demà no veurem es Sol.

-Sa Lluna, de blau i blanc, té més vestits que la Sang.

-Sa Lluna és una bruixa, juga amb sos niguls i els arruixa.

Neu i Gelades.

-Fred en es Pla, neu a sa muntanya.

-Any de neu, any de Déu.

-Una nevada, una femada.

-Ametler no fassis via, que gelarà qualque dia.

-Llaura amb sa gelada i mataràs s’herbada.

-Tres dies de gelada, aigua assegurada.

-Fam i fred, posen s’homo molt estret.

Boira

-Una bona boirada : una bona solellada.

-Boira que pastura, aigo segura.

Pluja

-Aigo de bimbolla, a tot el món assadolla.

-Si plou a mig dia, plou tot lo dia.

-Quan plou, per tots plou.

-De Ponent no corr es torrent, i si corr, corr rabent.

-Per quan ploga, val més un paraigo que una pistola.

-Val més una gota, que una bóta.

Niguls

-Cel de cotó, Llevant bufador.

-Cel tavellat, aigo a dalt del terrat.

-Cel tavellat, prest eixut o prest banyat.

-Niguls en creu, aigo veureu.

-Nigul geperut, pareix net i du brut.

Trons i llamps

-Si trona, sa collita serà bona.

-Si trona pes abril, vendrà un bon estiu.

Arc de sant Martí.

-S’ Arc de sant Martí, si surt es matí pots fer llarg camí; si surt es capvespre ni treguis es cap per sa finestra.

-S’Arc de sant Martí : desjuny es bous i ja pots fugir.

__________________________________________________________

(Andrea Mantegna 1431-1506)




De la predicció popular a les rogatives.

Arnau Matemales

Si les previsions del temps sortien errades, en temps primer, ja fos per massa o per massa poc, sempre quedava el remei de les rogatives. Es passejava el sant corresponent, la mare de déu o el sant cristo gros, si el cas era greu i la sequera era severa. Restes, qui sap, d’antics rituals o de danses pluvials prehistòriques. Si tot això fallava, quedava encara el recurs de la flestomia : « Jo voldria que bufàs / vent tota sa setmana /i a Sant Pere i a Santa Bibiana / als dos es cap els tomàs / i dins lo cel no hi quedàs / fonament ni paret plana / i a’s sant que està de setmana / sa bufeta li esclatàs”. El recurs a la crueltat també formava part d’aquestes experiències; he sentit a dir que si es vol que plogui s’ha d’enterrar de viu en viu, un llagost gros, cap per endins i mostrant la coa: abans de morir ja haurà plogut. Per sort, si ara algú fes això li aplicarien la sentència del refrany que diu : “En aquest li manca una saó, i sa des abril, que és sa millor”. Ja se diu que el refranyer popular està amarat de sentit comú. I parlant d’amarar-se, vegin sinó : “Qui aigo para davall fulla, tres vegades se remulla.” O també : “Brusqueta menuda engana es pastors, quant arriba es vespre els ha banyat tots”.




"LA IDEA D'EUROPA" , ENTRE EL BAR BOSCH I CAN TRONCA. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Febrer, 2006 11:38


“La idea d’Europa”, entre el Bar Bosch i Can Tronca.

Climent Picornell

            Hi ha llibres que et reafirmen. Tal vegada perquè  et conten el què vols llegir. Vegin sinó : “Europa està formada i composada per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel.lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Hi diu això, i moltes coses més, George Steiner, un dels meus escriptors preferits.



            Com quasi cada dia, sense saber que reafirm un ideal europeu, em prepar per anar al Bar Bosch. Surt de ca meva, m’acompanyen els crits i rialles de les gavines d’hivern i just al bell mig del Born el xisclar del lloros verds, que s’han escampat per tot, presagi de la globalització escarabotada. A l’escala, he sentit parlar danès, a les obres de davant polonès, al carrer Apuntadors anglès, a la parada de bus de la Plaça de la Reina -mescladissa multicultural- , senten, sobretot,  equatorià. Pocs em xerren en mallorquí, n’Antònia – al seu quiosc-consultori sentimental de sis metres quadrats- i els cambrers, en Joan – esperant la jubilació com qui espera el messies- o en Carlos i n’Atanasi. Així va. Tot canvia. Fins i tot les lleones del Born em sembla que tenguin les mames més petites que abans.

            De camí cap a la plaça de les Tortugues me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat famós; un psiquiatre de Felanitx; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa pels excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un Banc; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme, que no me mira; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” sé que fa feina a obres del Port; el capellà-obrer que ja no ho és; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa que dormen a l’entrada dels caixers automàtics que és hora d’aixecar-se.

Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope “. Ho coment a en Llorenç Valverde –devorant dues “llagostes” torradetes amb tomàtiga- mentre m’explica el seu periple de Berkeley al MIT, i li dic que a Boston hi he menjat hamburgueses de llagosta a un McDonald’s, l’anticafè europeu : deu ser això significatiu de “l’esperit d’Amèrica”? Sent les converses de les taules, ma mare em deia que escoltar estava mal fet, però sentir no. “Es que no hay una cultura del dolor, no estamos entrenados para el dolor, ¿ sabes ?”  Conta una rossa, fuma que te fuma, a un company , pareix més un arreplegat de pel carrer o de qualque tasser de bar durant un vespre de rauxa, sense haver tastat el llit. Havien aterrat al  Bosch, un altre de la seva taula dormia amb una mà que li aguantava el cap i una bava que li redolava. No aturava, reprenia el seu discurs sobre el que fos : el dolor, l’amor, la cremor, el matí, la droga, la nit, el món, la bolla... “No ho puc aguantar pus !” Diu fort el professor retirat. És un home simpàtic i iracund quan li toquen algun tema que ell domina  o quan el destorben de la lectura, aplicadíssima, que fa del diari més reaccionari de la localitat. No pot suportar més la xatxèra d’aquella rossa i s’aixeca agafant el seu panet calent de sobrassada. El bar a aquestes hores, és un fris previsible. El broker d’un banc important que arriba carregat de diaris econòmics, de paper color salmó, li serveixen sempre el mateix i no aixeca el cap en més d’una hora. Els tres habituals que sempre arriben amb el mateix ordre, un  rere l’altre; dretanots, amb els judicis curts i fets, gens originals, odiant tot el que els diaris que duen diuen que han d’odiar : el català, els socialistes i tot el que va en contra del comerç urbà. “Quina vergonya !” És el seu leit-motiv. Tota la societat benestant és passada per la pedra d’aquells sanedrí. Dues al.lotes, pareixen germanes, inamovibles, tot el temps que beuen el cafè amb llet parlen fluixet, molt prop l’una de l’altra. Els parroquians que prenen la consumició a la barra, al tasser, són diferents dels qui s’asseuen;  més cridaners, cerquen com sparrings als cambrers, per xerrar de futbol, o de les seves dèries, un de motos, un altre de pesca. Segons el diari, la catadura : Bild, grasset, ros i mal vestit. Süddeutsche Zeitung : llargarut amb ulleretes. Le Monde : vaqueros, bufanda i pipa. I així. Els volanders, els qui vénen a temporades,  passen a formar part del paisatge estacional, com un famós misser que venia propietats a la taula de l’entrada, d’amagat dels seus familiars. O quan arriben els polítics autonòmics de Menorca amb la seva “jefa” davant, tots asseguts a la mateixa taula.



“A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin”, recorda  Steiner. “Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Un cafè amb llet, un tè, una copa de vi, un lloc on parlar, especular, jugar als escacs o al truc, o estar amb la gent fugint de la solitud, a vegades compartida, o, com ara a l’hivern, estar calentó. És ver que al Bar Bosch ja no hi ha en Damià, que un dia, darrera el taulell, em mostrà els calçons blancs del Barça o en Sebastià l’andritxol, argumentant que a Cuba, els “aguacates” són arbres; ni el pintor Bover, amb la seva aura de “maudit” fent grans perorates braç en alt, o el propietari antic, que era ben igual que una estatueta que hi havia , un bust d’en Manolete, damunt un prestatge i que ningú va robar mai, o al primer pis la sala de jocs amb un trispol atrotinat, però l’ambient és el mateix i hi ha encara, “croissants antics”. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “ he vist coses al Bar Bosch, més enllà d’Orió, que els humans no creurieu”, com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent les seves alineacions.



Servidor és un aimador del cafè dels cafès, vaig també al Cafè Líric, al Bar Martí del carrer de Sant Feliu, al Niza; he fet romiatges cafeterils, des del bar de Lisboa on escrivia Pessoa, al de Sartre a Paris , el Bar Brazil i les Deux-Magots, he rossegat el meu cul pell mateix seient on Wagner delirava al Florian de Venècia. He passat hores al Bar Zurich de Plaça Catalunya o al Cafè de l’Òpera de les Rambles de Barcelona. I acab al cafè Can Tronca de Sant Joan, prop de la foganya on dos troncs d’ametler fan espires i l’amo Arnau “Bomber”, em comenta que un pic sanava un porc i pel cap l’aguantava Na Bardissa i per les cames Na Mateveta. Ja he dit, que un és bo de convèncer, si ho diu Steiner: “mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tendrà contingut”. Encara que pugui ser  una idea desbaratada.

 __________________________________

 Imatge del Bar Bosch i Plaça de les Tortugues del web d'ALBERT VIGOLEIS THELEN
http://www.vigoleis.de

El  llibre  "La idea d'Europa" de George STEINER a l'editorial ARCADIA de Barcelona.




«Anterior   1 2 3 ... 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb