Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, ESPERANT LA TARDOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Setembre, 2006 12:19




Jardins d’altri,  esperant la tardor.

Climent Picornell

El metge Toni Vidal, “Sopa”, em contava que una dona, un poc embullada entre els termes “metge de cabecera” –que és com es diu en “bon mallorquí”- i el normatiu “metge de capçalera”, el va anar a visitar perquè li havien dit que anàs al seu “metge de carabassera”. El cas em va retraure a que va ser llegint De Jardines ajenos de Bioy Casares -de qui estic esperant el seu inèdit  Borges, que sortirà aquest octubre- quan em vaig decidir a enllestir els “Jardins d’Altri”. Ja en duc una partida d’escrits, molt més humils i xarecons. Bioy en això era un mestre. Vegin; diu que a un enorme cartell a l’entrada de Puebla, a Mèxic, es podia llegir : “No somos como dicen”. Servidor també ha anat arreplegant cartells, avisos i anuncis; al Passeig Marítim a un llaütet amb ínfules de barca n’hi ha un  que diu : “ Se vende. Se for sale”. “Se for sale” té més força, no és veritat ? Fa més comprera.

Per això em va agradar el llibre de Bioy. Perquè no és exactament un manual d’adagis, ni proverbis, ni refranys, ni aforismes, que d’això, també,  hi ha grans mestres. Des  d’Elias Canetti ( “Al màxim hipòcrita li és permès escriure sobre el més sincer, això és la història de la literatura”) fins als de casa nostra, alguns ja morts,  com Joan Fuster ( “ Carlemany solia gratar-se els collons molt sovint. Com tots els emperadors”), altres vius, com Guillem Frontera   ( “Audàcia. No seràs mai tan valent com quan no vagis enlloc”). En fi, com he dit altres vegades, reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant citacions i elucubracions banals. Continuem. Ja que anava de cartells, mal siguin antics, a un poble de Santander, Cos, n’hi vaig trobar alguns, escrits en pedra, a cases pretensioses; un estufat hi havia fet gravar : “La vida por la honra y la honra por la vida”, vulgar i ampul·lós; però ben a veïnat, a un altra casalot, es recuperaven les llums del materialisme, no sé si molt científic, deia : “Esta casa hizo Rávago. El que quiera saber lo que cuesta que haga otra como ésta”.

Eulàlia Bosch clou el seu llibre Educació i vida quotidiana amb els agraïments, que són encapçalats per aquest text : “El barber del poble deia al seus clients. ‘Bon dia senyor : afaitar o tallar ?’ Un pic aclarit això, continuava : ‘Controvèrsia o per la banda ?’. Una vegada d’acord : ‘Toros o futbol?’ ‘Perquè ja sap vostè que en aquesta barberia no es parla ni de senyores, ni de política...” Es veu que qui té per obligació xerrar, i pot, marca els camps. Per això, supòs que Alphonse Daudet va fundar la societat “Dîner de la Brandade”, que es reunia al Cafè Voltaire on, per sis francs, es tenia dret a un plat de brandada i a fer dos discursos. Com diuen en mallorquí :  “Preu per preu, sabates grosses”, molts dels nostres polítics s’hi podrien apuntar i marejarien només els comensals. Tot al contrari, una de les aplicacions saboroses del silenci és a Can Ordinas d’Almadrà, un filacteri, que envolta dues figures femenines amb un dit damunt la boca, diu : “Tu nube atque tace donant arcana cylindros” (‘Casa’t i calla, el silenci et proporcionarà grans alegries’). No massa feminista, evidentment. Però, ja que hem esmentat els cartells, vaig reparar amb un, a un llibre de fotografies antigues, que posava : “Entrada para niños y demás gente ordinaria” i aquest em va dur a un altre, que hi havia al Coliseu Balear, quan servidor era nin, era per a les entrades reduïdes de “Niños, señoras y militares”. I ja que hem fet servir algun llatinorum, Eugeni d’Ors a la seva “Gnòmica”, la vuitena, repica sobre el  “Ne quid nimis” (‘De res, massa’ o ‘Mai massa de res’ o ‘Res amb excès’, o com en bon mallorquí : “Entre poc i massa, sa mesura passa”); és una altra crida al “In medio stat virtus”, no sé si una virtut a seguir o a abandonar. Discreció i prudència;  la que va tenir a una reunió de la Cooperativa Agrària del meu poble el pare d’en Cosme “Viles”. Entrà a l’assemblea, a la mesa presidencial hi havia tres persones i a la sala, ningú. Quan es va veure tot sol només pogué dir : “Sa concurrència és escassa, però selecta”. I partí.

La força de les anècdotes desmunta molt sovint les categories, i de retruc, la imatge del personatge que les protagonitza. Vegem dos casos. A una entrevista que feren a  Rafael Azcona : “¿Que hubo entre Imperio Argentina y Adolf Hitler ? No fueron amantes, y ella me dijo que a Hitler le entusiasmaba Nobleza baturra”. Idò ! L’altre; es té tendència a situar Josep Pla dins l’Olimp dels escrutadors de la cuina d’aquestes terres nostres, però alerta! Deia Pla : “Aquest país no pateix cap mal. Excepte el de dents”. Segons Pau Arenós aquesta “visió odontològica” del país explica el perquè de la mirada gastronòmico-catastrofista de Pla. No és que no li agradassin determinats menjars, és que no els podia rossegar, mastegar. Una cosa, però, va per l’altra. I és que Pla a la sortida dels restaurants, com que bevia molt, solia orinar, si hi havia cossiols compixava les plantes de l’entrada. “Soc prostàtic !”, aclaria, mentint, si algú el mirava malament mentre es guardava “la menuda” (com diuen en bon mallorquí) dins els pantalons. I ja que avui hem pegat per la via chauvinista, amb això “d’en bon mallorquí”, deia Einstein, amb coneixement de causa, si entrau a la seva biografia ho podreu comprovar: “La meitat superior (del cos humà) pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí”. Que és com diuen en bon mallorquí – tornem-hi-torna-hi - : “Quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”. Pel psiquiatre Rojas Marcos: “El sexe és l’estratagema més ingeniosa de la naturalesa”, ara li diuen això, ‘estratagema’. Molt més rotundament Georg Steiner bramava : “No s`han de negociar les passions, ni mai s’han de justificar”. Per cloure i recuperar una certa línia de seriositat,  la pregunta d’un savi, per mirar de confondre el deixeble : “Què és pitjor la ignorància o la indiferència?” Respon el deixeble, viu i llest : “No ho sé, ni m’importa”.




 ______________________________________________________________________________________________

 Les imatges són de la pàgina-web del professor ANTONIO GONZÁLEZ GARCIA de la Universitat de Sevilla.

 

 

 

 

 

 

 


LLUNARI PAGÈS DAMUNT ESQUENA DE GANIVET. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2006 21:43

(Dibuix: Jaume Ramis*)


Llunari pagès damunt esquena de ganivet.

Climent Picornell

Ha acabat l’estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. La fi comença amb les Completes a Montuïri amb els cossiers, el dia abans de Sant Bartomeu, fins al ball de l’Oferta dins l’església del meu poble el dia de la festa de Sant Joan, Degollat**. ( “Jesucrist tenia agrura / el dia del Sant Sopar”. D.H. ). He sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amen. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s’ha de mirar cap envant, perquè el que ve no agrada. Les colles de xeremiers tocant als quatre vents damunt el campanar escenifiquen el toc de sortida cap a un món que s’esfondra: res ja no és el què era. Només una representació buida i postissa pagada per l’Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l’estiu.

Tanmateix servidor sap, i ho he predicat, que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d’aquí a fer màxima universal i irreversible el “res ja no és el que era”, tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati –com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida. Ho he après del meu contacte amb els joves universitaris, per la meva tasca de professor a la UIB, em fan tenir confiança en ells, i de retruc, en el nostre esdevenir, ells, molt millor que nosaltres són capaços de reinterpretar la nostàlgia, alliberant-la de la melangia, com si fos una clovella postissa i innecessària.

D’això es tracta. I s’escau la meva reflexió, per l’assistència a dos actes aquest estiu i per les dues relectures encadenades. Un, l’homenatge a Damià Huguet, “Canova”, a Campos –feia 10 anys que era mort- i l’altre, a l’església dels teatins de Felanitx, a la presentació de l’excel·lent reedició del “Llunari pagès” (edita “El Far de les Crestes”), el deliciós llibretó que escrigué Jaume Oliver,”d’Albocàsser” (1919-2004). Dos personatges diferents, en Damià “Canova” i en Jaume “d’Albocàsser”, units pel seu destre maneig de la nostra llengua.

“Incapaç d’afegir consells amb la memòria / consent desordenades rancors de tenir odi / absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria”. Damià Huguet que escrivia “en sec, com una arada que cerca el call de l’aventura” se’ns presenta com un home modern i polièdric, de Campos però, al qual el seu lèxic potentíssim li fa ara de parany: ha esdevingut fosc pel personal d’avui en dia. Necessita quasi un hermeneuta constant per aclarir el sentit de tres de cada quatre de les seves paraules. I això que emprava el llenguatge de cada dia, no necessitava anar al diccionari com els poetes de saló. “Si aquest mes no plou / s’eixugaran encara més les idees / del nostre consistori municipal”, a “Ofici de sords”, ho entén, encara, tothom. No cal que hagi de provar davant ningú la meva devoció per la poesia d’en Damià Huguet, ni el meu mal-lletament per la munió esborronadora de mals ( i males ) poetes d’aquesta terra nostra de poetes xarecs. “Congria mal el mal : calla qui pot”. (“Guarets a l’Alba”). Però, mirin per on, el meu estiu ha fet donar-se la mà als dos personatges a qui ara hi tenc esment.

I això que Jaume d’Albocàsser escrivia que quan escrivia “ho faig pensant com si no hi hagués més món més enllà de la Creu de Pedra”, on acaba, o comença, Felanitx; deixant de bon antuvi “les fites netes” com demanava Huguet. Tan diferents i tan aprop. És, el “Llunari pagès”, una llibreta d’una fidelitat absoluta, com molt bé explica Francesc Riera, als canons del costumisme postromàntic, ens presenta un món idealitzat, l’agre de la terra del món antic –aquest que tan malament reinterpreten els pregoners engolafrats de les festes dels nostres estius actuals-, tothom és gent de bé, “els matrimonis viuen com Josep i Maria”, fins i tot els clergues són exemplars, un món sense estridències. No com és el món d’avui. Hi ha malfiança del present. El món d’abans, però i tanmateix, era com el d’avui, per molt que Jaume d’Albocàsser li passava el seu sedàs i el deixava “pentinat i clenxa feta”. I què ? Quin llibre més hermós és el “Llunari pagès” !

Tan un com l’altre, Huguet i Oliver, demostren el que volia dir des del començament, dos personatges que eren mestres en el maneig del lèxic, fins el punt que avui en dia els seus llibres, per les joves generacions, necessiten un faroler, davant davant, per fer comprensible la seva escriptura fèrtil i abassegadora. La nostàlgia feia escriure a Jaume Oliver : “Així són les festes de la nostra pagesia. Netes i transparents com un crestall de gelada dins un cocó de pedra viva. Dolces i suaus com sa llet molsissa”. Però els dos, cada un a la seva manera, veien més enllà del seu emmirallament : “Haurem de calar foc al fems”, acaba “Esquena de Ganivet” de Damià “Canova”. O com Jaume d’Albocàsser, que se sabia ja habitador d’un país controlat per un estament que ell anomena “milionaris de tenassa, que encara no ha acabat de pair la seva sort”, quina bella metàfora per referir-se als qui es creuen els amos de Mallorca ! El que dèiem, la nostàlgia, necessària, no ha de barrar el pas al futur. Per si no ho sabien : no és que ho serà, és que Mallorca ja no és com era.

________________________________________________________________________________________________________________________

(*) El dibuix que ilustra aquest post és d'en Jaume Ramis, manacorí, mort fa uns mesos. És d'una col.lecció que tenc seva, d'unes feines que li vaig encarregar fa anys. Jaume Ramis entre altres coses fou el dibuixant de la tira cómica de la darrera pàgina del diari ULTIMA HORA, que feien conjuntament Ferran Aguiló i ell ("Vuits i nous").

(**) Vaig trobar en PEP TORRO fent fotos als dimonis de Sant Joan de Mallorca. A la fi he pogut recuperar imatges del seu bloc a BALEARWEB i reproduïr-les al meu, cosa que no podia fer per una qüestió tècnica. N'he triades algunes, totes són excel.lents.







"GOOGLE EARTH" : el mapa de l'Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l'Oest). CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 22 Agost, 2006 15:54



“Google Earth” : el mapa de l’Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l’Oest).

Climent Picornell.

Si no és usuari d’Internet, per ventura li hauria d’explicar que “Google Earth” és un aplicació informàtica, que és pot usar de franc, gratuïta en la seva versió més bàsica, i que permet veure la roba estesa del seu terrat o els balancins del seu jardí. Del seu o de qualsevol animeta com nosaltres, encara que visqui al Nepal, a Buenos Aires, a París de França o a terra de moros. He usat aquesta referència del terrats i jardins, perquè el nivell d’aproximació que possibilita ha fet dir a Martí Crespo que permet la recerca de la “Geografia íntima” * dels internautes, i dels altres. Tot un luxe, poder voltar per tot el món –muntanyes, selves i ciutats- sense moure’s de ca seva, a qualsevol hora del dia o de la nit, només amb un cop al ratolí del seu ordinador i amb imatges de satèl·lit de bona definició.

Això és així per l’ús dels baleigs o roïssos de les noves tecnologies aplicades de satèl·lits artificials, Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i, evidentment, Internet. Els SIG són sistemes informàtics amb els quals podem tractar –emmagatzemar, classificar, manipular, enllaçar, analitzar o presentar- dades de l’espai geogràfic o d’objectes situats en aquest ( poblacions, propietats, límits, valors del sòl...) Per a David Rhind, els SIG, són el nou paradigma de la Geografia moderna, que –mirin per on- ha estat despreciat per alguns impostors que es fan dir geògrafs. He dit abans que els subproductes de tota aquesta investigació de punta, han esdevengut eines amb una forta aplicabilitat comercial, “geoportals” per al consum del gran públic, que deixaran molts doblers a les empreses. Així, l’any 2004, S. Brin i L. Page, els inventors de Google -el cercador més important d’Internet- van adquirir “Keyhole”, una empresa que des de 2001 elaborava cartografia digital i que va ser rebatiada com Google Earth, ara un dels afegitons al cercador Google.

Ja s’ha dit que Google Earth ha representat la democratització –ben interessada, ja ho crec- d’alguns elements de les noves tecnologies aplicades al coneixement de l’espai i del territori, dels quals la Geografia, mal avesada, creia tenir-ne l’exclusiva -sense anar a l’era- sense haver-se esforçat per polir-se i modernitzar-se, en un món de competitivitat extremada. Així ho demostra l’aparició dels SIG i dels Geoportals. Els Geoportals són punts d’accés, via Internet, d’informació geogràfica. Permeten usar una quantitat cada vegada més gegantina de dades territorials, de les quals les administracions públiques haurien de ser proveïdores gratuïtes, però que sinó, ja ho fan i ho faran les empreses privades. És aquest un camí sense retorn. Google Earth és un exemple del funcionament simbiòtic de la ciència i del mercat a Amèrica. Tal vegada no sigui la panacea, però representa molt bé l’èxit científic dels USA, que no resideix únicament en els investigadors, sinó en la forma de promocionar i de dur a la pràctica el “mercat” de les idees. Això a Europa encara ara és impensable.


El cas és que un servidor es va fer geògraf, per dues raons, una de les quals era la fascinació per la cartografia. A les primeres ortofotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans l’any 1956, quan havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses ”. Ara també, alguns governs, s’han queixat de que Google Earth deixava a la vista de tothom la “Geografia Íntima” de l’Estat, mostrava els que ells creien que no s’havia de mostrar, posant a l’abast de terroristes de tot pelatge facilitats immenses amb un simple toc de ratolí d’ordinador. Google no ha respost massa efusivament a aquests requeriments. L’ús dels SIG combinats amb les imatges dels satèl·lits i els GPS proporcionarà guanys importantíssims a l’empresa : hi localitzarà informació geo-referenciada de carreteres, restaurants, hotels i de tots quants necessiten de la publicitat per fer-se avinents. Per això, l’eina ha de ser útil.

L’article, fins aquí, si els he de ser franc, no era més que una excusa per poder fer esment d’una narració de Jorge Luís Borges** –molt sovint mal citada-; és del seu llibre El Hacedor, 1960. Sempre que faig funcionar el Google Earth o medit sobre els geògrafs com impostors científics, em ve al cap. Em recorda molt el que feia de forma excel·lent el nostre Joan Perucho: posar en boca d’algú semi-inventat paraules i citacions. Borges fa parlar un tal SUAREZ MIRANDA, autor de Viajes de Varones Prudentes, ‘Libro Cuarto’, cap. XLV, Lérida, 1658, a l’apartat “Del Rigor en la Ciencia” : “En Aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el Mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el Mapa del Imperio toda una Provincia. Con el tiempo, esos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y Por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas.” He sentit a dir que la intuició dels poetes els fa anar quatre o cinc passes per davant dels aconteixements.

___________________________________________________________________________________________________________________________________

* Geografia íntima, ho agaf de l'article de Martí Crespo "El Google Earth francès", publicat a PRESÈNCIA de 17 d'Agost de 2006. Es fa avinent també el "Geoportail, que ell anomena el "Google Earth francès" i el web de MARC BELZUNCES, on hi ha un apartat dedicat al Google Earth i juntament amb Marc Serra, un intent de corregir les barbaritats toponímiques del Google Earth i del Google Maps.

** Internet és ple de pàgines dedicades a J.L. Borges. N'he triat algunes que fan referència a una "lectura cartogràfica" de la seva obra. La de José R. Dadón : Borges, los espacios geográficos y los espacios literarios; la de Hugo Santander : Borges, el cartógrafo de la literatura i, finalment, la d'un dels meus mestres, el geògraf Horacio Capel : El camino de Borges a la cosmópolis : lo local y lo universal.
____________________________________________________________________________________________________________________________________


L'epitafi de la tomba de Borges diu "AND NE FORHTEDON NA " que vol dir " I MAI AMB TEMOR". Es tret d'un vers de "La batalla de Maldon" poema històrico-èpic del segle X sobre les batalles entre els anglis i el vikings.


LA GLOBALITZACIÓ, EL "LLAÇ LIBANÈS" I EL CENTRE (EXACTE) DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Agost, 2006 16:34




La globalització, el “llaç libanès” i el centre (exacte) de Mallorca.

Climent Picornell

Fluctuaven, molt indecisament, les meves lectures d’estiu entre La misèria de la Filosofia de K. Marx, La invenció de la mitologia de M. Detienne i el catàleg de productes congelats de BoFrost, quant he recordat que necessitava, per una feina, un aclariment sobre el concepte de “globofòbia”. He acudit a diversos webs, entre ells, dos d’uns dels meus escriptors preferits, en José Luís  Sampedro -amics de quan concidírem com integrants d’una taula rodona amb L. Racionero-,  per la seva obra El mercado y la globalización, i al d’en Xavier Sala i Martin –qui sap si serà el primer Nobel català que tendrem, d’Economia- a aquest, l’he trobat a la seva pàgina de la universitat de Colúmbia, aguantant la copa d’Europa del Barça. No entraré ara en la vulgaritat o la cursileria de provar d’aclarir si té coses bones i dolentes la mundialització, altrament anomenada globalització, amb els seus símptomes de globofòbia, o de glotofàgia, ja que hi som. Sinó que, com quasi sempre, l’experiència personal dóna lliçons, abruptes i edificants; Joan Fuster, en aquest sentit, havia adaptat magníficament l’adagi antic “L’home és la mesura de totes les coses” a “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Això és el que em passa amb la globalització, “Servidor de vostès, és la mesura de totes les coses”, sobretot ara que la meva empatia és baixa, i l’autoestima ja no se m’aixecarà mai. L’autoestima, he dit. Ara veuran de què va.

Clarejava. Passant per davall les parres he vist que, aquesta setmana,  els raïms havien agafat color i  l’arruixada de l’altre dia –42 litres en una hora- havia fet badar els melicotons: tots s’han obert amb un xap impúdic. Un globus aerostàtic s’enlaira per damunt la mola des Fangar i una cussa eivissenca –alta i magríssima de tot- va aperduada pels carrers del poble. Quan anava a voltar cantó, he afinat dos cotxes que feien com a coses rares; de dins un, surt el conductor i me diu : “Vuelva a entrar en su casa, Guardia Civil !” Bono, tan de matí i ja hi ha trull. Del finestró del ‘quarto’ dels nins puc veure una part del carrer Major. Es sent un renouer, potades a les portes, crits : “Alto! Alto!” Gent corrensos, un home en calçons blancs que ha botat pel corral de ca seva i fuig, escapat, per les marjades de tarongers de can Carlos; “a n’aquest no l’aglapiran”, vaig pensar. Deix passar mitja hora i veig guàrdies de paisà i d’uniforme més relaxats; ja puja i baixa gent. Surt i m’assec a l’escaló del portal de ca madò Gorreta, els veïnats guaiten per les finestres. Persones amb guants de plàstic entren i surten de la casa del cap de cantó de ca n’Amet, on hi ha dos homes engrillonats, una dona i dos al·lots petits que gisquen i ploren. S’atura un conegut que ha arribat des del carrer que du a ca na Freda : “Rumanos”, em diu, “feien el ‘lazo libanés’ als caixers automàtics dels bancs,  de la Costa del Pins fins a la Colònia de Sant Jordi, el ‘jefe’ s’ha escapolit i no hi ha hagut incidències”. Treu que te treu ‘gènero’ de dins la casa : pantalles d’ordinadors, arxivadors... Devers les deu tot havia acabat.

La gent del lloc no sabia d’on eren els nous inquilins de ca n’Amet, però devien ser d’un lloc estrany, no els entenien, no xerraven anglès, ni alemany, molt poc espanyol; no saludaven en passar i feien un horari estrambòtic. Ara s’ha aclarit tot. Eren dues famílies de lladres romanesos, dedicades a la pràctica del “llaç libanès”, una forma cutrosa i grollera de buidar les targetes de crèdit del personal. El poble se n’ha temut, com una ona : de dalt cap a baix. Els de més amunt sabíem, un poc,  el que passava; un poc més avall –devers el forn- ja comentaven : “hi ha hagut ferits, han vist gent amb guants d’aquests d’operar malalts!”; més avall encara, per devers el cafè de Can Fiol, ja hi havia –segons l’expert oficial- “un mort”; a la plaça del Pesador dels Porcs, quasi al final del poble, ja són dos, o tres, els morts. Les notícies, com veuen, rodolen i engreixen per si mateixes.

He pensat: “mira tu, duia el ‘rollo’ de la globalització aquest matí quasi insomne i n’he tengut una demostració pràctica, d’alguns efectes no desitjats, supòs”. Caldria afegir que les pomes de la botiga eren importades del Brasil. I això que som a la “Mallorca profunda”, que els agrada dir als experts bandarres. Com Dalí, que sostenia que el centre del món era l’estació de tren de Perpinyà, he decidit que el centre de l’illa,   ben enmig de Mallorca, és l’escaló de ca madò Gorreta, que és un lloc equidistant del pou de Llorac a Llorito, del pou de Judí a Sencelles, del dels Horts a Costitx i del monòlit que fixa el centre del gran Sinium, quan Sineu era Llorito, Sineu i Sant Joan, junts. Tan enmig i tan endins, i tanmateix  rebem esquitxotades de per tot,  de la retirada del Teló d’Acer, que degué fer ‘xíspes’ quan el baixaven o  de la caiguda del Mur de Berlín, un dels seus esbaldrecs ens ha arribat avui ( no puc avaluar, encara, les conseqüències de la venguda del papa Benedicte).

A l’escaló de ca madó Gorreta s’hi acosta un veïnadet a seure devora jo, en Francesc,  i una veïnadeta, una nina morena de trets indígenes sudamericans. La cussa eivissenca, despistada i desmarrada, ensuma els nostres peus. És molt ximple, no se borda. Li don un tros de pa i no el vol, la nina me diu : ”No quiere comida, sólo come pasto”. “Què diu que menja?” demana en Francesc. “Només menja herba, deu estar malalta”, li traduesc. Retorn a la lectura del catàleg de congelats, me refresca i m’aconhorta molt.


L'ESTIU ATRIBULAT O EL PENJAT DEL SEMENTER DE CA NA GARRAFINA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2006 22:17


L’estiu atribulat o el penjat del sementer de ca na Garrafina.

Climent Picornell

El vent dubtà aquell dematí. Sortí de llevant, però girà a grec –humidet i fresquet- i s’aturà. Per uns moments pareixia que l’embat no gosava i, efectivament, al cap de poc un xalocot poderós vessava de darrera el puig d’en Xoroi. Com una bava calenta s’aspergia per la vinya de davant ca nostra fins que arribava a la mar i la feia tornar enrera. Les ones anaven mar endins. Em deia Javier Mariscal, un dia que conversàvem amb n’Eliseu Climent,  que el que més recordava de Sa Colònia, quan hi anava amb en Miquel Barceló,  eren “aquelles piràmides estretes i llargues”. Ara en  tenia dues davant, sembrades dins el callet i el ‘manto negro’. Vaig pensar en el discurs sobre la seva utilitat, que és com una rondalla; ho deixarem en que aquestes construccions militars, d’uns vint metres d’alçària,  foren senyals de telemetria per als submarins ronyosos de la postguerra. N´hi ha per la platja de Muro, dins Can Picafort, a Son Bauló, a Son Serra de Marina i aquí. Les mèl.leres, els puputs, les tórtores turques, la colla de menjamosques, els capferrericos, les perdius... tothom anava com alís aquest dia, tret d’un falcó que ho talaiva de damunt el capcurucull d’una d’aquestes piràmides raquítiques.

Cercant la part més fresca de la casa, vaig veure fum a la tanca del veïnat, el sementer de ca madò Garrafina, dues quarterades que no havia volgut vendre la madona a n’en Martí Ferriol que les mercadejava en nom de dos moros carregats de dòlars. Molt de fum, darrera una figuera. En un dia tan calent em va esverar, havia vist picapedrers que arreglaven la casa de devora i vaig baixar corrensos a dir-los que allò era una insensatesa. No vaig veure ningú, era dissabte. Me’n vaig cap al foc, que feia una fumassa, per mirar d’apagar-lo com fos i abans d’arribar-hi, a la branca més gruixada de la figuera, coll de dama blanca, hi vaig afinar un homo penjat. Vatuadell ! Ara ho puc explicar, però la meva primera reacció, abans de mirar si era viu, va ser partir escapat per amunt, espaorit i acollonat, cap a can Tomeu “Propietari”. No era a ca seva, però em va sortir a rebre la seva cussa, senyal de que no era molt enfora. Però ningú pus va sortir d’enlloc. Amb un xorrac rovellat que hi havia devora la paret de pedra seca, vaig tallar el vencís que estrenyia el coll al penjat. Era ben mort, vaig mirar d’escoltar-li l’alè, li vaig tocar algunes venes, res de res. Duia el calçons banyat per darrera i per davant, havia llegit que els qui es pengen, o són penjats, ejaculen i després els esfínters s’amollen i brou i femta surten a voler. Havia estat així. Era un homo d’aparença africana del nord, amb un poc de barba, xoquins al peu i camisa i calçons roçadets. El foc havia pres ja el rostoll i el caramull de fustes velles, de la casa en reformes, pareixia un fogueró de Sant Antoni, a l’estiu, però, era una cosa alarmant. Marc al mòbil l’u-u-dos i, molt amablement, l’operador es va fer el càrrec tot d’una de la situació, va avisar una ambulància, la guàrdia civil i els bombers i m’havia demanat que no em fes enfora.

Mentre mirava de localitzar na Xisca, que és metge o el seu home, en Mateu, que és de l’Ajuntament, un renou fort de motors em passà per damunt i una brusca potent, com un diluvi sobtat, ens deixà banyats i xops, al mort i a un servidor. Una avioneta ens havia ruixat, algun observador havia ‘acuat’ del fum, prop dels pinars residuals dels costers de les serres de Llevant. No havien passat deu segons i, aquest pic, un helicòpter, m’amollà una senallada d’aigua, aquesta vegada em semblà que era més dolça. Em vaig posar a cobro a un porxo rodejat de figueres de moro, encara no n’hi ha de madures, tot i que algunes ja prenen  color. La guardià civil baixava per la camada d’en Sec.

Mentre menjava el plat de fava parada, veia la policia local, el tinent-batle i gent que anava i venia, la jutgessa, la funerària i tutti quanti. Vaig saber que era un treballador marroquí d’una finca gran de prop de Sa Canova. No vaig tenir temps de sentir pena, ni commiseració per aquell home, nascut probablement a les llunyanes muntanyes de Nador, al nord del Marroc. Tot es mesclava amb un pensament rutinari :  Per què ho devia haver fet ?  No li vaig conèixer en els ulls oberts, el segons que els hi vaig mirar, cap sentiment de pena, ans al contrari, semblava content i agraït. Devia haver estat ell qui pegà foc al caramull de llenya ?

A mitjan horabaixa, l’escenari havia recobrat la tramoia habitual, tret dels rostolls socorrats i un ‘retén’ de bombers del Consell de Mallorca. No em quedava més, per acabar el dia, que anar a veure la posta de sol dins l’aigua. De la cala estant, el sol s’amagava  per darrera la cuculla de Fartàritx, mentre un estranger, treia un pop i el mostrava a la seva família : “hey, hey, an octopus !” (“I’d like to be under the sea / in an octopus’garden in the shade...”) El sol, indiferent al bufó poper i a la tragèdia del matí,  baixava lentamet, vermell com una magrana, en aquests cas però l’homenatge no era a la madona de sa Cabana, sinó a la de can Garrafina, que al no vendre als moros rics desbaratà la urbanització. Encara esper, vanament,  veure el “raig verd” que espurneja, exactament, el darrer moment en que el sol se colga. Mon pare el veia sempre, quan servidor era nin. Jo no; senyal de que tenc mal travessar la ratlla que separa, o uneix, la realitat amb la fantasia.

_________________________________________________________________

(La fotografia que il.lustra l'article és d'en PEP TORRO. S'hi veu al meu cosí, el fotògraf Climent Picornell, retratant una d'aquestes "piràmides raquítiques" que  hi ha a les platges de la badia d'Alcúdia. Aquesta en concret és prop de la desembocadura del torrent de Son Real, a l'esquerra de Son Serra de Marina)

 



EXTRATERRESTRES ( LES "FRESQUES" DELS POBLES DE MALLORCA). Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Juliol, 2006 16:07




EXTRATERRESTRES (LES “FRESQUES” DELS POBLES DE MALLORCA).

Climent Picornell

Els puc assegurar que havia aconseguit entrades pel concert de Nina Hagen ( ròssecs de quan un era més jove); també em sol·licitaven per a una funció de circ cultural. Tot m’assegurava sortir a les pàgines de “societat” de n’Eugènia Planas al BRISAS. Però al darrer moment (que s’havien pensat !) vaig optar -me va fer vessa, la veritat-, per seure a l’escalonet de ca madò Gorreta, just devora ca meva.

La casa és a les estribacions del serral que du cap al Revellar; són els turons que juntament amb les roques del Dimoni i el puig d’en Baldiri, menen cap al puig de Sant Nofre i fan de contrafort al poble. El carrer Major comença just devora ca nostra –una casa del segle XVI amb un parral a la façana- i davalla quasi un quilòmetre fins als horts de Baix de la Vila, seguint naturalment el rost de l’aigua quan plou. Aquí dalt, a l’enfront del carrer, s’hi situa una de les rotllades a la fresca del poble, amb una situació privilegiada. A l’entreforc amb el carrers del Revellar i del Vent, s’hi col·loca un grupet de gent a imaginar-se que passa fresca, en aquests dies torrefactes de l’estiu de Mallorca. El ritual és com segueix; a mitjan horabaixa, quan l’ombra ja és més potent, surten els primers; ara l’amo en Toni “Malé” i en Joan “Bujarró”, amb na Maria, sa seva dona, i s’hi afegeix tot d’una na Joanaina “Joanona”. Aquest és a hores d’ara el nucli fix i, poc a poc, un dia nosaltres, un altre les filles i els gendres de l’amo en Toni o na Margalida “Massena” que hi puja de més avall. Un temps, la vetlla a la fresca d’aquí d’alt era potentíssima, més d’una dotzena i mitja de persones ( els “Calatravins”, na Matarina, madó Trona...). Molts d’ells són morts i ara el grupet ha minvat i és més ajustadet.

La cosa va de xerrar. Temes com si fa fresca o no. Si més que ahir o no. Si ara fa una bufadeta. De totes les maneres la justificació de la calor és “que ara és es temps i no fa lleig, que no és ver?”. Ara passa el pastor “Jovenet”, que ve d’arreglar els mens amb un canet fermat amb una cordeta i s’atura, l’han operat de cataractes i hi veu millor sense ulleres, però no les se treu per si un cas. En Miquel “Frasó” passa -amb el cotxe- i va arreglar els porcs, els té a lloure, “però tenen un cobro on anar, així, a lloure per dins el pinar i el conradís, se fan més bons”. Una metgessa –del càncer, diu una- passa per amunt, “s’ha fet un casal per aquí darrera, té molt bona vista, però ara s’ha venut un solar i taparan a tres o quatre si hi fan pisos”. Sempre seguit passa gent, per amunt i per avall (“així el món no trabuca”, deia sempre madò Gorreta, al cel sia). Tothom que passa se’n du el comentari aferrat. “Aquest que no era el fill d’en Rafa ?”. “No, és el fill d’en Toni ‘Vaina’, que té una administració de loteria al ‘Correofur’ de Palma”. “Aquest que no era el de sa Claveguera”. “Sí, té una finqueta just-su-aquí-dalt”. “Aquest són externs, saps que n’hi ha, veus molts de caràcters que no són del poble”. Uns alemanys van a la piscina de sa Talaia de s’Alga, un restaurant d’un germà d’en Joan “Bujarró”, casat amb una filla de na Catalina “Festera” que hi trobà aigua, damunt el turó !



De damunt la costa estant s’observa bé la gent i el trull fins a ca na Joana “Mitalera”, un xalet de baix del carrer Major. Que si travessa el camió de n’Amador “Bastó”, “només sap fer feina, festejava dins la palera, mentre feia síquies”. Que si al forn hi duen a rostir les porcelles, hi ha sopar a Can Bronca; que si na Joana “Llagosta”, tot lo dia és per defora i escomet tothom, conegut i desconegut, “té unes cames de foc, jo en canvi tenc ses plantes des peu sempre fredes ( és l’amo en Toni, 88 anys ) tenc mala circulació, però sa mestressa “Jordaneta” en farà 100 pel novembre i mira-la, se’n recorda de tot”. En Joan encara se sent la cama que li tallaren, com si encara hi fos al seu lloc, “quina cosa eh ?”. Na Margalida i na Maria de Cas Saig van a comprar un rameller, per Santa Margalida, i ja se sap “que la monja l’encén...”

El frare de Solanda, vestit de frare, apareix per la part de Cas Sabateró i xerra a la plaça amb més gent, “deu haver de començar el rosari, sa mare se morí ahir “. Un cotxe passa escapat, “Vatuadell aquest !”, o, “Bonjesús, saps que frissen !” “Uep ! I n’Arnau ha tret sa bicicleta i ha deixat es Mobylette”. “Va a fer exercici, li ha ‘ordonat’ el metge, està carregat de greix a sa sang, i ara es metges recepten molt anar a peu i beure aigua, ja me diràs tu quin dos remeis, més vells que es pastar!”. “Record quan el teu padrí ‘Ferrer’, al cel sia, mos contava que a Roma feien pagar per beure una botelleta d’aigua. No se’n podia avenir! Pagar per beure aigo !” En Guillem de ca na Soca, volta cap al carrer Estret, la filla ha fet una bona casa amb piscina i aire condicionat. “Avui l’he topat, que comprava llaunes de menjar de moix, he pensat vaja que ha tornat de fi, i com que m’ho mirava m’ha dit : ‘és per les fures, els agrada i no agafen diarrea’. En Julià amb una furgoneta : “és de l’empresa”, puntualitza un dels entesos de la rotllada. Algú me crida per anar a cercar melicotons a son Burixó, telefon al mòbil de n’Andreu ‘de Gossalba’, “feis via que he d’anar al funeral”.

Més avall, ja han sortit altres vetlles a la fresca. Davant ca ma mare, cas Saig, més avall, davant ca S’Almudaina, davant ca na Trobiguera –l’amo en Rafel no està molt bé-..., na Francisca Molinera i na Guerreta, ja són també defora al cap de cantó on dues botelles de plàstic fermades amb un filferro eviten que els cans el compixin i així no hi han de tirar flor de sofre sempre seguit. Més avall ja vé sa plaça Vella, amb els cafès i la gent asseguda a les taules. Les estades a la fresca fan de competidors amb la televisió, durant tot l’estiu la gent que és defora no la mira. Prefereixen el xerrar, el conversar, l’escorxar el germà proïsme que també és un art profitós –aquella s’ha separat, aquell va estar tancat a la presó, aquell no té un duro, aquella n’ha robat molts- passa també gent honrada, de tot hi ha als pobles. Criticar, demanar, aclarir, fins que ja, nit tancada, ha aparegut la carrera de sant Jaume -nebulosa blanquinosa, carregada d’estels- solcada per avions i satèl·lits artificials, habitada per extraterrestres, com nosaltres, habitants de móns, com el nostre, que acaben i, qui sap, si recomencen. De promte, algú agafa la cadira i s’aixeca, es posa el punt i final i fins demà a uns dels emblemes, esmorteïts, de l’estiu de Mallorca.


____________________________________________________________________
Les figures han aparegut als conreus del Pla de Mallorca. La primera de totes, molt similar a les populars "casques" o coquetes que es reparteixen el Quart Diumenge de Quaresma a l'ermita de Consolació de Sant Joan de Mallorca, s'ha trobada dins un sementer d'ordi transgènic entre Ariany i Petra. Les altres han mostrat preferència pel blat-xeixa i els cereals híbrids.

EQUINOCCI DE PALMA I TRÒPIC DE CÀNCER. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2006 17:21








Equinocci de Palma i tròpic de Càncer.

 

Climent Picornell

 

No pot dormir. Havia obert el sobre i l’informe de patologia li comunicava que la malaltia podia ser molt greu. I el món sencer i rodó –un poc axatat pels pols- li havia caigut damunt. Però no estava esclafat del tot. Miracle !

L’horabaixa mateix, havia cridat tot d’una al seu amic, com un germà, que és metge i que té els budells acursats per un denou llunyà. Mentre li explicava el que havia llegit, l’altre li remugava doctoralment : “no passis pena, t’has de fer més proves, en sortiràs...”; la seva companya es mirava la malifeta, indecisa, com qui veu en les paraules de l’amic la tòpica mentida pietosa. Al bar, els cambrers els indicaven quina era la taula més fresca, la que té més tiro. Avui, malgrat uns minuts quasi huracanats, no ha entrat embat per la bocana del port. Parlaren dels fills, de les cases, dels pares –del d’en Maties que es va morir, ahir-, dels amics – “...en Cèsar va brut, passeja una síndrome de Diogènes, arreplega i arreplega i té ca seva que ja no hi cap res, com un femer”-. Cèsar, mirin per on, té un cervell privilegiat. “Segons per a què...” diu ella.

No pot dormir. Abans d’un diagnòstic real i ajustat li ballen els “perquè a mi” , “quina putada”, “tenia tantes coses per fer”, s’hi entravessa la ràbia i el “merda, merda, merda”. Llampega. Per la banda de Porto-Pi les vergues lluminoses deixen entreveure les ennigulades poderoses. L’espectacle és de franc. Els llums vermells al capcurucull dels màstils dels vaixells i el far verdós del que fou el passeig de La Riba fan de contrapunt, sincopat, de la il·luminació histèrica de la nit. Les barques del bou, amarrades una a l’altra. Una ventada, quasi un cap de fibló ciutadà - vist i no vist - ha arremolinat fulles diverses, quasi totes de ficus. Entre els caramulls, milenars de flors liles de les lagunàries, ara arbres de carrer, que havien florit sense que ningú els fes puta cas.

Pensa -quina cosa menys original, repensa-  en fer testaments, el vital i l’altre, en com ho dirà als seus, en com evitar la llàstima dels qui l’estimen, en com serà la seva partida, si acovardit o agombolat. ( Semblen les pàgines, no escrites, del diari apòcrif d’un hipocondríac i que les faci retre, impúdicament ).

Externs a tot aquest patiment, travessen pel carrer els darrers noctàmbuls, alguns treballadors que ja van a la feina i els camions dels femeters, amb la seva simfonia bruta. Dues gavines i un moix negre,  savi, s’ho miren resignats. I llampega. Dins les cases el baf de l’estiu s’hi ha aposentat, però al balcó hi arriba, imprecisa, alguna alenada de vent, humit. En aquell moment exacte, el psiquiatre estranger passeja el ca, negre i lluent, el que sempre menava la seva dona, morta de càncer de pàncrees. Deu ser un missatge cruel subliminal ? Una casualitat morbosa ? Una serendípia fatal ?

No pot dormir i es fa present – obsessiva i, per ventura, exagerada - la visió del patiment, de la por, del que quedarà d’ell : les paraules i els records. Tanmateix, la ràbia que retorna. Passeja d’esma per la casa. Damunt la taula de la cuina – taulell d’anuncis, llista de compres i de comunicats familiars- hi ha una nota : “Mon pare, hem de pegar un bot fins a “Venta-Autos” a comprar el cotxe ? Desperta’m !” Idò això. Roda la bolla. Hi ha gent que emmalalteix, n’hi ha que morirà amb una tremebunda agonia, però els adolescents –gràcies siguin donades als déus- mantenen les quimeres, la mare natura se’n fot i amolla traques estivals i ell, que no pot dormir, es prepara per començar el seu calvari, travessar el seu equinocci (passar  “un equinosi” que diuen els més vells) sense moure’s de Palma, la seva ciutat estant. Comença a fer quatre gotes, grosses com a patenes de primera comunió, i al cap de no res, plou a les totes. El moix s’ha posat a cobro. Una parella - ell pareix nòrdic, ella africana - ben banyats, es mengen les boques a besades, davant el seu balcó. Parlen una llengua –i no va amb segones- molt estranya, que no sap. Però aquesta nit l’entén ! I això li obri un finestró d’esperança. Un llamp amb un tro sec i rotund dispara les alarmes dels cotxes. Només hi feia falta aquesta serenata, qui sap si premonició de música d’exèquies o de fanfàrria de festa major.


_______________________________

Les imatges són del web del meu amic CHANO MARQUEZ



50 Números de "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA". Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juliol, 2006 16:45



 (Segueix)

ESCENES IRREALS DE L'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2006 13:35


Escenes irreals de l’estiu

Climent Picornell

(Moix del web d'en Quimi Portet)

He fuit, escapat, de Ciutat, perseguint com en un somni d’aquests obsessius i paranoics la irrealitat dels meus caus d’estiu. Tanmateix ja no hi pot haver discursos que evoquin “locus amoenus” amb el consabut “beatus ille”. Ja no es pot fugir d’enlloc. Només d’un mateix, cosa que, abans, deien que era impossible. Fet i fet, ses ovelles passen per davant ca nostra, a Sa Marina. El pastor les du d’una tanca de just darrera, que fa d’estador d’estiu, cap a pasturar i han de passar, forçat, per aquí, un lloc que un temps era amarador. És sempre sol post, ja de vespre, alguns dies fosca negra. Sé que vénen perquè sent els esquellots i la pols entra. L’acompanya sa dona i en “Negro”, un ca bord ben ensenyat que guarda sa guarda.

-“Que pot nedar en ‘Negro’ ?” “Diga-li que s’hi fiqui”. “Au ‘Negro’, a s’aigo!” El ca se remulla després d’un dia de feina. Banyat, surt, s’espolsa frenèticament i s’acabussa al xot passer, com qui dir : “hem d’anar nets i sabre qui comanda”. La imatge de les ovelles ran de mar no deixa mai de sorprendre’m. El pastor fa una aturada, encén sa pipa, xerra amb sa dona, pega dos crits al ca, sempre allà mateix, arrapitat a una paret alta d’esquena d’ase.

A l’altre costat de la paret, que el rodeja completament, un casal gran quasi damunt la línia de costa, de fet, la mar ja ha rapinyat l’estructura de pedra seca i alguns trossos fan com un cocó previ a l’esbaldreg. És la “Casa del Francès”. No és “Ca el francès”, com per remarcar, que la protagonista és la casa. D’ell, diuen si va estar molts d’anys al Txad, altres pensen que al Senegal, i això basta per encendre la imaginació de la tropa d’al.lotea i dels quatre vells que fa més de quaranta anys que el veuen i només han aconseguit que alci el cap quan, rares vegades, passeja per la vorera. El francès berena sempre a un petit belvedere de vuit columnes, tapat de canyís i on quatre glicínies miren de surar, contra les envestides del vent de Tramuntana. Les glicínies amb les seves flors liles, com a raïms, fan un fruit dins unes faves molt rostides, fortes com a pedra de Binissalem. En arribar l’estiu, amb la calor, les faves rebenten amb un renou com de pet, de pet remarcable, i escupen les llavors, unes llenties grosses. De l’altre costat de la paret se senten, i també les corregudes de les rates que en fan sa repilla, i esperen la temporada com qui espera els confits a la processó del dijous sant.


-“On és el Senegal, ma mare?”. “Pels negres, per Àfrica”. “I aquest homo què hi feia ?”... Ningú sap què hi feia el francès per l’Àfrica negra, però al veure’l, prim, fort encara, hom està temptat de pensar que no fos un oficial de l’exèrcit destinat a les colònies. Qui sap si un coronel de “parachutistes”, d’aquells de l’OAS d’una crueltat superba amb els argelins, és per mor dels seu tall de cabells, sempre rapats. O un mercader, un negociant, un tractant de ves a saber quines mercaderies que puguin excitar la nostra fantasia. “Fos el que fos –em comenta en Valerià- va fer molt de doblers. Tal vegada la seva família traficava amb esclaus i hagué de fugir quan el país es feu independent. M’ho diu mentre fa tibar tres o quatre llences que té calades sempre, des del terrat de ca seva fins a la mar, i els banyistes les hi desbaraten, les barques s’hi embullen. Però ell, da-li que da-li, no perd l’esperança que un llobarro majestuós, el més gran de la badia, s’hi enganxi qualque nit, quan entri a perseguir el peixetons. L’esca són tites. Un cucots grossos, curts i forts que no permeten l’espipellada i els s’han d’engolir sencers amb l’ham amagat a dins. “Saps que en queda de poc de peix. Han fet molt de mal aquestes barques grosses, arrosseguen i arrosseguen i no deixen res, pelat com un jonc deixen el fons. I sa contaminació, també. Fa uns anys, aquí davant, a ‘Sa Llosa’, la veus ?, ses ones hi rompen, treies lo que volies, llagostes i tot. El francès, fa molts anys, hi anava, amb la primera careta, i amb les aletes de plàstic posades als peus, ningú n’havia vistes mai... Ja ho provaràs ara.”

Tres passes més envant, dues nines petites tenen també la seva conversa, que, mirin per on ens retorna a la realitat, valgui la paradoxa : una, simulant ser l’home, diu, “Me tengo que marchar a Madrid urgentemente”; l’altra, simulant ser la dona, li contesta, “No, no te vayas, buaaa, buaaa” ( com si ploràs); “Vale, ara podríem jugar a ‘naúfragos’, dins la mar”. “Tan petites i ja tan pijas ! ”, remuga n’Amanda, la filla de n’Andreu, que enguany ha fet primer de telecomunicacions a Madrid.

El francès pareix que ho escolta, però mira lluny, el pastor ja és a sa Punta des Xebel.lí, voltant cap a Can Nyany, en Valerià me mostra una tita i un servidor, ja ben nu dins mar, cantusseix l’”Azzurro” de n’Adriano Celentano, la lletra i la música, però, eren de Paolo Conte : “Cerco un po' d'Africa in giardino / tra l'oleandro e il baobab, / come facevo da bambino... / Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro, e lungo per me, / mi accorgo di non avere più risorse senza di te, / e allora / io quasi quasi prendo il treno / e vengo, vengo da te, / ma il treno dei desideri, / dei miei pensieri all'incontrario va.”

Ja ho val, deu ser per la “squadra azzurra”, la selecció italiana, supòs, que m’ha vengut al cap. Això d’un ‘pomeriggio troppo azzurro’, un horabaixa massa blau, o de que ‘els trens dels desitjos van en sentit contrari de la realitat’, és un poc massa feixuc per a una nit d’estiu. Les “noctilucas” fan com espires dins l’aigua.


UNA PASSEJADA PER PALMA L'ANY 1644. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2006 11:16




Una passejada per Palma l’any 1644

 

Climent Picornell

 

Una de les primeres funcions dels blogs d’Internet, era la de “mira que he trobat pel WEB”. És a dir, posar a l’abast dels internautes coses interessants i curioses des del punt de vista del blogger. Idò això. He trobat una digitalització d’un dels planells de Palma més interessants que existeixen : “La ciutat de Mallorca “ Delineat pel prevere i matemàtic Antoni Garau i gravat per Antoni Company, datat a l’any 1644. És un gravat sobre planxa de coure de 41,5 per 56, 3 centímetres ( l’escala numèrica real seria 1 : 3870)

 

A la grandària que permet l’arxiu digitalitzat, que podeu descarregar i imprimir, és quasi tamany natural, “life size”.

 

No comentaré amb detall el mapa, que permet fer una passejada per la Palma de la primera meitat del segle XVII ( ja ho vaig fer al meu llibre “700 anys de Cartografia de Balears”, fet amb els meus col·legues i nogensmenys amics, Antoni Ginard i J.M. Seguí, o hi podeu trobar més referències a l’excel·lent treball “Palma a través de la cartografia, 1596-1902” de Juan Tous, publicats ambdós per l’Ajuntament de Palma), deia que no m’hi referiré amb detall, qualsevol que ho vulgui fer ho pot provar des del seu ordinador, però si que traduiré al català, la cartel.la que hi ha a l’angle superior esquerra que està en llatí. Diu: “ La ciutat de Mallorca, antigament Palma, afortunada per la fecunditat del seu sòl, pel seu aire sa, per l’abundor de fruits de tota casta, per la bellesa impressionant dels seus edificis, per la situació de les seves murades i defenses que la circumval·len tres milles itàliques, la meitat d’elles fortificadíssimes. Capital de l’illa de Mallorca i també de tot el regne Balear, té Seu episcopal i Audiència reial, que presideix un virrei en nom del catòlic monarca de les Espanyes. Situada al començament del cinquè Clima de latitud Nord  39º 36’ i en els 25º 2’ de longitud. Al sud la banya la mar en el seu cèlebre port de navegants. Dissenyat amb gran esment per Antoni Garau, Prevere i Matemàtic, veu ara la llum per primera vegada. Any del Senyor, 1644”

 

Me sap greu però no record gens on el vaig trobar, un dia pasturant per la WWW cercant cartografia digital.litzada.

 


«Anterior   1 2 3 ... 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb