Climent Picornell

"YO TENÍA UN CHORRO DE VOZ..." I LA MÚSICA LLEUGERA. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Novembre, 2006 19:17

 

“Yo tenía un chorro de voz...” i la música lleugera.

Climent Picornell

Sona “Je suis malade”, Jacques Brel canta al càncer que el matà, i el diari em comunica que Miguel Aceves Mejía moria a Mèxic, als 91 anys: “Yo tenía un chorro de voz / y me daba mi paquete / me admiró Jorge Negrete / Pedro Vargas y otros dos / pero del chorro de voz / sólo me quedó el chisguete”. Sí,  cada un de nosaltres du aferrades fondament una grapada de cançons. I no solen ser rèquiems o l’opus tal i qual de la música clàssica. No. Cançonetes lleugeres a les quals hi hem associat una sensació, un moment, un gust, adherit no sé on, exactament, del nostre cos o del nostre enteniment, que són el mateix.

Un dels primers records que tenc és deixat. No és meu, però madó Xisqueta “Putxa”, al cel sia, la mare de les Putxes, sempre em deia, a mesura que em feia més i més gran: “Ai, com si te ves, jugant al portal de ca sa teva padrina, amb un baveret, sense calçons, i cantant –fent “zopes”- “Zibonei”. He fet meu aquest punt de memòria, cantador de “Siboney, yo te quiero, yo me muero por tu amor”. A això anava, i passa no sols a la meva família que venim de raça cantadora i musical, sinó a la de qualsevulla. Són aquestes cançons mal anomenades lleugeres –per contraposició a les pesades, supòs- les que fan tala dins nosaltres. Servidor es va despertar a la música de la mà de ma mare, encara que era mon pare qui tenia la memòria llarga i sabia sarsueles senceres de cor, però ma mare havia cantat, posem per cas,  “Ai Quaquin...” una opereta sobre l’emigració dels mallorquins a les Amèriques. La ràdio va educar musicalment la meva generació en la cançó “moderna”: Primer Gloria Lasso, Nat King Cole o El Duo Dinámico. A l’Institut Ramon Llull vaig creure tocar amb un dit en el cel; amb Eduard Miralles compràvem el “Salut les Copains”  (Johny Halliday, Sylvie Vartan i tota la tropa) i a la “Ràdio Instituto” –un micro que sonava al patí- Chano Màrquez, era dels Rollings i servidor del Beatles, encara ara conserv el “Rubber Soul” que un cosí d’en Miquel Llompart em va dur directament de Londres, mentre Massiel neixia, és un dir, com artista. A Barcelona em vaig topar amb la nova cançó, encara guard les traduccions de Bob Dylan d’un recital que es feia al pati de lletres de la UB, on plovien pamflets subversius cada matí -com a flòbies enormes de neu- i els “grisos” vivien allà dins. De totes les maneres ja vaig viure un episodi inquietant al Teatre Romea; una colla de jovenets havien traduït “It’s too late” del Kinks al català, massa guitarra elèctrica, foren esbroncats per part del puristes més, diguem-ne, Raimonistes: Guitarra sola, màxim un violoncel. Episodi escupit i en to menor del que li passà a Dylan, amb Pete Seeger demanant una destral per tallar els cables de la seva guitarra. Més partidari, en aquell temps, de Pau Riba, servidor va ser als recitals del Price, no me’n perdia ni un ( també als de poesia, record com si fos ara Gabriel Ferrater recitant “Gosa poder general...” Vivíem allà prop a Ronda de Sant Antoni amb Pere Ríos, Hilari de Cara, Guillem Daviu...i algú més). Idò això. Pau Riba, Sisa i Música Dispersa...i la Califòrnia sound, James Taylor, els Lovin’ Spoonful, Crosby, Stills, Nash i Young...etc. etc...les beceroles, l’abc, d’una vida musical pròpia, com la de cada un de nosaltres. Aquestes coses m’ha destapat la mort d’Aceves Mejía. Si n’he cantades de cançons seves : Cucucurrucuuuuuuuuuuuu....palomaaaa!, “corridos” i “falsetes” de tota casta, però em vaig especialitzar ja de molt petit amb “Yo tenía un chorro de voz / yo era el amo del falsete / por el canto me di al cuete / y por fumar me dió la tos...”, i mai hi he renunciat, mai l’he fet falló, mai m’he empegueit de cantar-lo de bell nou. Empegueir-se per què ? és massa lleuger? Tal vegada quan un és jove, no toca. I ho sé perquè a ca meva hi tenc ara, dos adolescents que baixen música 24 hores de l’ordinador, MP3, “iTunes”, “eMule”...i veig el que els agrada i el  que no els pot agradar ( “Operación Triunfo” i similars, que, tanmateix, són el referent de milers d’altres jovenets). Però després del “Nirvana” i “Green Day”, els hip-hoperos de rigor i els altres, de cada pic es van dispersant més i més, i retroben a alguns clàssics, de Toti Soler a Jerry García dels Grateful Dead. A casa hi ha guitarres i pianos, i partitures i tablatures, i el meu al·lot petit ja va formar un grup de rock –espantin-se els cristians, es posaren de nom “Consumatum est”- i el més gran sap de memòria aquestes lletanies inacabables que reciten les versions renovellades dels “repentistas”, com uns salms, amb música sincopada de fons, alguns d’ells molt interessants ( per dir alguna cosa). Vegin com la història musical de l’edat “moderna-seva” s’edificarà, per ells, damunt aquests referents. Els altres, més seriosos, som més fluixos a l’hora de recordar. Vull dir que servidor, per exemple, encara pot dibuixar el vestit que duia una nina amb la qual vaig ballar totes les festes d’un estiu i una cançó en especial : “El final del verano llegó y tu partirás –ratatatá, feia la bateria- yo no sé hasta cuando...”  O l’olor que feia, del perfum que robava a sa mare, una altra, amb la qual anava a “La Bitácora” una boite que hi havia al darrer pis de l’Hotel Jaume I, el d’en Joan Casals, Joan Manel Serrat hi cantà per primer pic. Aquests referents, més de vida quotidiana, no sé si la música més clàssica els aconsegueix, o els lliga a altres ocasions, posem per cas. I això que he cantat a la Coral de la Universitat de les illes Balears, de la mà d’en Joan Company, i he estat tenor a un grup de música antiga “La Quarta Sciencia és Música” i sí, record harmonies, he entrat dins les butzes profundes de grans obres,  però... record molt més els llavis duna al·lota, a la qual vaig morrejar fins a ca seva, tornant d’un concert de Joventuts Musicals, que les peces de Brahms. Per cert: “Aimez-vous Brahms ?”. Bruckner, Mozart o Monteverdi, els deixarem a un altre nivell. Tal vegada Bach. Perquè vegin l’hortera que he estat, m’han agradat Vivaldi i Albinoni i Charles Aznavour. O el Jazz, que n’he menjat de Jazz barato! I res, tampoc, sí, les escales del
Jamboree.

La tesi era aquesta, és la meva, però és generalitzable, aquestes melodies o trossos de lletres que per no ser culturalment correctes, no es poden elogiar, o queden malament, poc chic o poc fi, són les que marquen moments inoblidables de les nostres vides i les recordarem sempre. No cal empegueir-se, sempre dic i és ben cert, que vaig créixer un pam i mig, un dia que a un cineforum, ja no vaig poder més i a risc de que em vessin sortir la colla d’intel·lectuals orgànics, em vaig aixecar i fugir: feien una pel·lícula insuportable –no era “El cuirassat Potemkim”- era una d’Igmar Bergman. Idò això. “Al que toma y al que canta / se le pudre la garganta / como a mi me dió la tos / cuando quiero echar falsete / sólo queda un vil chisguete / de aquel gran chorro de voz”. I que no és “guapo” ?  “Ets innocent només quan somies” postil.la amb conya  Tom Waits per una ràdio sintonitzada al meu ordinador.

LA MARE TERESA DE CALCUTA, LA MEVA VEÏNADA. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Novembre, 2006 18:53

 


La mare Teresa de Calcuta, la meva veïnada.

Climent Picornell

Eren les dues i mitja i la mare Teresa de Calcuta es preparava per anar-se’n. Crec que em va mirar, sap que l’observ sempre que puc. Es va treure l’hàbit, el va aplegar, es va embutxacar les almoines, va engirgolar-ho tot dins una bossa negra d’esport, va muntar un carretet metàl·lic i va partir.

Teresa de Calcuta, era Agnès Gonxhe Bojaxhiu i havia nascut el 1910 a Skopje, avui Macedònia, d’ètnia albanesa i catòlica. Als 18 anys ja era a Calcuta, amb l’orde religiosa de les "Germanes de Loreto". Es va nacionalitzar índia i el 1950 va fundar les "Missioneres de la caritat", que ajudaven als nombrosíssims pobres i moribunds, fou premi Nobel de la Pau, morí l’any 1977. Si els he de ser franc, de tot l’star-system del món de la solidaritat preglobalitzada no era de les que em queia millor. A l’inrevés em queia malament, molt dretanota, no he entès mai molt bé aquesta caritat malèvola i sobrada, ni que fos perquè havia detectat un problema greu que tanmateix el govern indi no solucionaria, i  “mentre tant...” calia, al manco, posar una mica d’ungüent a la nafra. Ja ho sé.

Ara hem intimat, si es pot dir així. Ve cada dia a la meva plaça, la plaça de la Llonja. Arriba i quasi devora el cap de cantó, davall l’estàtua de Sant Joan, munta la seva cadireta i la seva paradeta. S’hi guanya les sopes. Ella és rossa, alta, va en xandall, poc a poc es maquilla la cara de blanc, es posa l’hàbit -aquell hàbit blanc amb un ribets blavosos- col·loca davant ella dos cartells; un amb uns escrits i foto del personatge autèntic,  i l’altre amb una màquina de fotografiar dibuixada que posa : “1 euro”. S’ha transformada amb un doble de l’original. I així s’hi passa hores i hores, asseguda, immòbil. Fins que algú li posa una moneda a la canastreta, aleshores aixeca les mans cap al cel, molt amunt, com qui estira una gràcia divina,  tira dues besades i li fa la senyal de la santa creu amb una mà com si fos el papa, un bisbe important o un rectoret de poble. I torna a la seva positura, fins que algú altre, li torna a tirar algun dobleret. Però, vaja !, si algú li fa una foto, sense “retratar-se” abans -dipositant una moneda-, s’emprenya, s’indigna, es posa el cartell d’un euro davant la cara, i amb els poca-vergonyes majúsculs, s’aixeca i els incrimina i recrimina.

Els cambrers i mossos de cuina dels bars i restaurants de prop de la Llonja, que són molts, quan van a tirar el fems, han de passar-li per davant, alguns parlen amb ella, que els contesta sense moure’s de la seva positura : les mans com en posició d’oració, un poc separades.

La gent es sorprèn, s’interroga i sempre hi ha algun entès que explica qui era la mare Teresa, “lo leí en el Pronto”, vaig sentir que deia, un. Els infants són capaços d’estar-s’hi hores, mentre el seus pares seuen a la terrassa d’algun bar. La miren fascinats. Els gats, els beguts, que es retiren tard, curiosament són molt generosos amb ella. Per això aguanta fins tan tard assegudeta d’esquena a la Llonja : fa el calaix gruixat quan la gent es retira. Els grups nombrosos també són generosos, i emprenyosos, li fan ‘hechures’ davant la cara com si fos cega, i altres impertinències. Tots els demés? Sí, alguns donen, però són més el que miren i esperen que algú li posi alguns cèntims d’euro per veure-la fer aquells moviments, com en cambra lenta, molt lenta : braços amunt, besades, benedicció; i així, un diner : braços amunt –poc a poc-, besades –mirant el benefactor-, benedicció ( amb indulgència plenària, supòs).

Té telèfon mòbil, la mare Teresa, l’he vista parlar. Tal vegada amb accent argentí? Gosaria dir que del barri de La Boca. Hi parla, abans de començar, quasi mai mentre està treballant, repartint les seves benediccions “urbi et orbe” als turistes nocturns i noctàmbuls.

Si hi ha algun acte oficial dins la Llonja, la desplacen fins al carrer de Sant Joan, un poc esquerra-mà; si fa alguna ploguda de tardor, es refugia davall l’àngel de la mercaderia, amb les faldetes un poc arregussades, si fa vent s’acosta el dos cartells perquè li volen; si, com ara, ja entrat el mes d’octubre, més enllà de la una de la nit, passa poca gent i les terrasses ja han recollit taules, cadires i parasols, ella encara hi és. Avui hi era, tota sola, la plaça buida, i ella, erraqueteerra, allà, sense moure’s gens ni mica. I ningú. He esperat fins quan aguantaria. A les dues menys quart ha baixat les mans, ha fet com un exercicis gimnàstics, ha arreplegat els cartellets, els doblerets, s’ha desmaquillat, s’ha pentinat la mitja melena rossa, ha fet el boliquet i per amunt cap al passeig de Sagrera.

Ja sé que aquestes figures de la immobilitat -que sols es desperten pel dringar de les monedes- han passat a formar part del mobiliari urbà. He vist centurions romans pintats de purpurina, el Zorro, toreros, l’estàtua de la llibertat, faunes maquillats de verd damunt una olivera al Parc de la Mar, un peruà vestit com de rei asteca ( “Lo Cortés no quita lo Moctezuma”, diu sempre en Mesquida), però...la Mare Teresa de Calcuta en versió nocturna! Quan ho degué pensar? Qui li degué aconsellar? Degué provar alguns personatges abans d’aquest ? Tal vegada. Qui sap si deu treure a bastament per viure, o si deu fer una altra feina en de dia, i, per això, només ve a les nits. O deu dormir i escoltar tangos, o acompanyar les filles a escola, o enviar doblers a Bones Aires... Jo que sé. No em ve de ganes fer-li una entrevista, però s’ha convertit amb una companyia inevitable, com una bubota amable i blanquinosa. La veig des del meu sofà, sent els que la miren quan surt al balcó. L’intuesc solitària, amb el fred de les nits de tardor després d’hores i hores de jornal, com avui, tota sola davall l’ombra invisible de les palmeres. No gos ni demanar-me com es comportaria davant la misèria, la pudor i la brutor de la pobresa i la vellesa de Calcuta. Deu ser estugosa la de la LLonja ?

GEOGRAFIES DE L'ÀNIMA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2006 16:40

 

Geografies de l’ànima*

 

Climent Picornell

 

Per mor del meu ofici de geògraf, he anat guardant títols o referències a la meva professió, i esments al seus camps d’aplicació, ja siguin a geografies reals, imaginàries o,  poc explorades, com puguin ser les de l’ànima.

I aquí s’esdevé la pregunta : com deuen ser les geografies de l’ànima? Diferents per cada un de nosaltres ? O, quins habitadors hi ha? Perque no deuen ser geografies desèrtiques. Quina forma adopten el país dels somnis, o el dels desitjos incomplerts? On és situa el territori dels mals de caps o per on es va a la regió dels desastres i els naufragis personals? Hi ha carrer de les desil·lusions o llogarets dels desamor ?

És que no puc imaginar-me, com ho feu el Dant construint la topografia de l’Infern, quins tels o quines rues conformen aquesta geografia de les ànimes de cadascú. Deu ser veritat que quan un mor, l’ànima surt i desapareix per la boca i, amb ella, tots els països que s’hi han configurat ? Deu fugir per a poblar conjuntament la comarca de les ànimes sense cos, talment com el mític cementeri dels elefants, on només hi trobam les osseres del que foren, tal vegada, alegries, tristeses, aprenentatges de l’escola i dels amics del carrer, o les petjades dels pares, o els cops de puny o les besades o l’emoció de veure créixer els fills?

Tels, rues, runes i sediments, configuren així els paisatges de les nostres ànimes, recorreguts per obsessions –recurrents i intermitents- o per pensaments estacionats malament, com aquells cotxes abandonats a les voreres d’un camí de carro o per esbaldrecs de les vessants més arriscades, quan l’àngel de la guarda desfressat de destí ens estirà dels nostres modests precipicis. Paisatges de costes i davallades supines, com les sorpreses o les espurnes d’un dia –d’un encontre- que la casualitat, que no existeix, sempre hi ha una causalitat, ens posà davant, qui sap si després de travessar la carena d’una malaltia o l’inici d’una nova relació.

Tant se val, les ànimes tenen geografies diverses i disperses, no una única dimensió, recorreguts dissímils pels móns canviants de la infància, lligada als ulls de la mare com a semàfor director, o els ulls de l’adolescència –els d’ell o ella- i les lectures, músiques i pel·lícules estimades. Però tenen també, o haurien de tenir,  el recorregut de la senectut, la vall de la vellesa amb el riu que la recorr, ple de records, però amb amples meandres sense ells,  habitatge de la tribu dels Alzheimer.

Les platges dels  actes fallits, les cales d’allò que hagués pogut ser i ‘va ser’, amb les copinyes, metàfora dels ulls dels nins petits, que sempre recordaran com l’estel polar de la seva geografia la casa on van créixer, construïda a cops d’anys i anys, una geografia junyida a un mateix.  

No hi poden faltar els racons desolats, on bruny el vent, molt més que el silenci de la contemplació serena de les postes dels sols, de diferents tamanys, o de les llunes magnètiques i denses, tenses, de les que cal triar la més tranquil·la o la més hermosa, no cal que sigui la més grossa com la de les nits d’agost. Les fondalades pregones dels llibres no llegits, dels països no visitats, dels “deja vu” inquietants, per no recordats, però existents, tapats per una esllavissada a un racó de la nostra ànima, just devora els moments xafogosos, a indrets diferents, tant del baf com de la passió, tan del fred com de la tendresa.

I no es creguin que siguin les geografies de l’ànima un espai virtual, un ciberespai de gigas infinits, ans al contrari, massa implicació i massa al·lucinació són habitants habituals davall les catifes netes del cervell, i davall les brutes, massa alegria, fotocòpies barates de quan érem nins i ens esbutzàvem de riure a un barri que ja no existeix, arrasat per l’especulació sentimental que el temps arrossega sense destí i sense aturall.

No és, pel que pugui parèixer un lloc complicat, ni un laberint; els graffittis obscens de les parets ens indiquen sempre on és la sortida. Però ai las! la sortida a quina de les comarques de l’ànima ? Vet aquí la sorpresa, i la dificultat de conduir-nos dins nosaltres mateixos. La nostra ànima sempre i en apariència tan transparent, però sempre tan exhibicionista –al manco davant nosaltres mateixos- mai davant els confessors aberrants, capellans i psiquiatres, per molt que ens mostrin aquests un paper que els certifica com guies qualificats d’aquests països interiors.

Viatgers i exploradors de la nostra pròpia configuració, asustats, aterrats pel temps, pel pas del temps que ens recorda constantment quantes florides dels ametlers ens queden per contemplar, quants milions de companys, abans de nosaltres, vomitaran la seva ànima –geografia despintada- per mor de les fòbies i les angoixes dels exterminis antics i moderns. Ben segur que hi ha també presons, petites presons que semblen immenses, a les quals hi estaven mínimament condemnats els culpables, nosaltres incluïts, per no haver superat les petites tragèdies de nins malcriats, petits burgesos odiables i odiosos, lladres i atracadors de carteres amb pocs doblers, als carrerons foscants de les nostres alegries de conill.

Quina deu ser la diferència entre aquests espais interiors imaginats -per més que reals- i els de bons de veres -tan falsos com els altres- ? Tal vegada, o únicament, la vivor dels detalls en els somnis. Qui marca la frontera entre cos i pensament ? Qui fa d’aduaner i  controla  si som portadors d’ “un paper com mentres...” ? I un s’esvera i es preocupa quan mira la cara del buròcrata que el demana : és la seva pròpia cara.

Però, també,  hi ha en abundància bulevards de l’amistat, allunyats dels penya-segats dels menyspreu. La seva connexió, tanmateix,  és ben igual que el caos circulatori de la gran ciutat, amb les cadències temporals, d’entrada i sortida de l’activitat frenètica del cos. Els puc assegurar que el ritme d’aquestes regions que un du dins ell mateix, tenen una íntima relació amb les nostres vísceres, un llenguatge que es llegeix per un senyals evanescents i incontrolats : la por, l’amor, el gust, el dolor, el benestar... La mort i la vida en una dansa mans agafades, fent voltes i voltes com els dervitxes sufís, però ànimes bessones,  provant cada una la seva força. Dansa que ens fa rodolar per rotondes i barris xinesos, camins d’asfalt i xiringuitos de disseny, boscos verds i cels rogencs, pujols animosos, camins de desolació, torrenteres febroses, pletes de quietud, sembrats de futur i collites del passat. L’ànima es recrea amb les geografies canviants de cada un de nosaltres, morfologies etèries, però vives  per als qui les dibuixen, pròpies i úniques.

(*) “Geografies de l’ànima” és el títol d’un CD. Són poemes de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, musicats per Antoni Parera Fons i cantats per Maia Planas, que hauré de comprar. L’amic J.C. em reafirma de que és una bona peça.

 _________________________

La imatge és d'en PEP TORRO. 

DE RÀNKINGS ( ENCAMELLATS DAMUNT GEGANTS). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2006 09:50

 

 

De rànkings (encamellats damunt gegants)

 

Climent Picornell

 

Era amb Guillem Frontera, Carme Llull i Xesc Bujosa, acabant amb el roïssos de la celebració de Sant Gabriel (Carrió), na Margalida Tur entrava i sortia i en Pere Fullana anava i venia de la seva taula ordenadíssima. La conversa era erràtica però prest derivà cap a “On the shoulder’s of giants” ( Damunt les espatlles de gegants ). ‘De qui és ?’ demanà en Xesc. Vaig respondre que de Newton, i amb una variant –crec que d’en Llorenç Valverde- que deia que una cosa era anar a “be coll” o “a mè” de gegants i l’altre era “encamellar-s’hi” de mala manera. Newton la digué en el sentit de “ Si he pogut veure tan lluny és que he pogut pujar a be coll de gegants”, volia dir dels savis que el precediren, probablement Copèrnic, Kepler i Galileu, entre altres. Bujosa, refutà : “Idò, no”. “Resulta que qui la digué per primer pic fou Bernat de Chartres en el segle XII  i probablement era una derivació d’algun aforisme llatí, qui sap...” Això va fer anar el torn cap a frases famoses, amb autories mal atribuïdes ( “És l’economia, estúpid”; “Els adversaris són allà davant, els enemics seuen al nostre costat”; “Som el que menjam”; “Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola”; “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís, si pots soportar-l’ho”; etc.etc. )

 Finalment, caiguérem en els rànkings. De frases, també n’hi ha, classificacions ordenades, compil.lacions de dites famoses, però unes més que altres. Això provocà els comentaris subsegüents de si, en humanitats, són fiables els rànkings. Com si en ciències pures ho fossin, malgrat els malèfics anglosaxons hagin imposat el regne de les citacions economètriques de les revistes científiques. El punyetero Alan Sokal, ja feu trontollar, poc -tot sigui dit- la política de classificar els científics per les vegades que han estat citats a revistes prèviament qualificades com bones per ells mateixos; ho conta juntament amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”.   Tanmateix n’existeixen. I així, sense saber molt bé com  es fa per classificar, hi ha llistes de la millor pel·lícula ( que sempre sol ser “El ciutadà Kane”), la millor novel·la, el millor disc o la cançó més venuda – o la més descarregada d’Internet hauríem de dir ara- o l’obra més llegida, o la peli que ha tengut més espectadors, o la que ha recaptat més diners o el llibre traduït a més idiomes, o l’obra d’art més cara (per ara és “Adele” de G. Klimt)...  En tot això, menjar a part es mereixen els qui gosen fer el seu cànon, recoman “1001 discs que heu d’escoltar abans de morir” o quines són les obres imprescindibles de la literatura universal, i aquí ha de sortir, per força,  Harold Bloom i  “El cànon occidental”, el seu llibre provocador amb els ‘seus’ oblits o els ‘seus’ delits.

Sigui com sigui, existeixen els rànkings de totes aquestes coses i tan Bujosa com un servidor ens hi declaràrem “forofos”. Així idò, ja que érem a “On the shoulder’s of giants...” el tema anà de frases famoses a rànkings d’Internet. I d’aquestes, les que s’han fet molt conegudes a través del cinema. Són, ja que així ha esdevengut el setè art, pràcticament universals, tots hi hem pasturat en el món hollywoodià, en el technicolor o en el blanc i negre de la postguerra, i un servidor –el meu cosí era l’amo del cine del meu poble- ha plorat amb ‘Cinema Paradiso’. Aquest dies ho he consultat amb ‘bastanta’ gent i, curiosament, surten algunes pel·lícules davant les altres : “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrino”... Els més joves, però,  citen altres temàtiques des de “Pulp Fiction” fins a “Torrente”, passant per “Blade Runner”. Segons alguns d’aquests rànkings la frase més famosa és  “El meu nom és Bond, James Bond”, pronunciada per Sean Connery.  Però altres hi enfilen "Sinceramente, cariño, me importa un bledo", de “Lo que el viento se llevó”, i ho pos en espanyol –indistintament- que és com les sentíem abans. "Le haré una oferta que no podrá rechazar", de El Padrino, fluctua també per allà dalt. Ara bé és a la pel·lícula  “Casablanca”, de la que hi trobam més frases en les classificacions, entre elles :  "Detenga a los sospechosos de siempre", "Siempre nos quedará París",  "Tócala, Sam, tócala otra vez", “De todos los bares del mundo, tuvo que entrar en el mío” o “Louis, creo que éste va a ser el comienzo de una gran amistad”. Passa el mateix amb diverses pel·lícules dels germans Marx ( “Mai oblit una cara, però en el seu cas faré una excepció” o “Tenc els meus principis, però si a vostè no li agraden en tenc uns altres”) o més modernament amb Woody Allen.  La fama els vé a moltes, no de la seva transcendència com aforisme, sinó de la gràcia que feren al personal, hi ha de tot : "Que la fuerza te acompañe", de ‘Star Wars’, passant per "Me encanta el olor del napalm por la mañana", d ‘’Apocalypse Now’. " Teléfono, mi casa", de ‘E.T’, “Mi tesoro” d’’El senyor dels anells’ o “Som el rei del món” a la proa del ‘Titanic’,  fins al carrinclonisme de "Amar significa no tener que decir nunca lo siento", de Love Story.

“Sempre dic la veritat, fins i tot quan dic mentides dic la veritat” (Al Pacino), “Si vols que te sigui franc...no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o si bec perquè la meva dona em va deixar” (Nicolas Cage) o “Tranquils senyors. No comencem a xupar-nos la fava encara” (Harvey Keitel), tenen la fòrmula de l’oximoron o de la inversió del genitiu o el recurs de l’animalada. Si són freakies : “He visto cosas que vosotros no creeríais...” pronunciada pel replicant Roy a ‘Blade Runner’. Algunes són una única paraula, "Rosebud" diu Orson Welles a “El ciutadà Kane”. Els meus fills en  recorden, textualment, moltes de ‘Forrest Gump’ ( "Mamá siempre decía que la vida era como una caja de bombones. Nunca sabes lo que te va a tocar"). I, entre   "¡Está vivo! ¡Está vivo!" de  Frankenstein (1931), "Houston, tenemos un problema" a ‘Apollo 13’ (1995), "El mejor amigo de un chico es su madre" de Psicosis (1960), "Abre el puerto de cápsulas, HAL" a ‘2001: Odisea del Espacio’ (1968), hi hem de col.locar el “Sí, Sí, Sí, Sí...” (la més emprada a les pel·lícules porno) o  “Chanquete ha muerto...” de la sèrie “Verano Azul” de TVE. Els rànkings són molt anglosaxons, sobretot als films i als discs, al cine espanyol també hi ha cosa entremig de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a pagar” de Pepe Isbert a “Bienvenido Mr. Marshall” i "Hay dos tipos de hombres, los que se lavan las manos antes de mear y los que lo hacen después" de “Torrente. El brazo tonto de la ley”. Per acabar, una frase de final de pel·lícula;  és d’una de Billy Wilder, ‘Una Eva i dos Adams’ (1959), traduïda aquí “Con faldas y a lo loco”,   quan Tony Curtis desfressat de dona es treu la perruca i confessa al seu milionari enamorat que és un home, aquest li contesta : “Bé, ningú és perfecte”.  Acaba el film i s’encenen els llums.

_______________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de GUILLEM MUDOY. Són proves per a la portada del meu llibre JARDINS D'ALTRI.
 
 

 

III CONCURS DE FOTOGRAFIA DE NATURA "MEMORIAL CLIMENT PICORNELL". Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2006 10:32

 El "III Concurs de Fotografia de Natura Memorial Climent Picornell", per recordar el treball excepcional com a fotògraf naturalista del meu cosí, desaparegut fa uns anys encara jove, ja torna a ser en marxa. Fins dia 23 d'Octubre es poden enviar els treballs, més abaix hi he afegit les bases.

La inauguració de l'exposició amb els treballs dels concursants i una mostra de fotografies d'en Climent, a la qual tots el que llegiu aquest post estau ben convidats, és al Centre de Cultura de SA NOSTRA, al carrer de la Concepció 12 de Palma, dia 3 de Novembre a les 19 hores.

Enguany l'exposició serà itinerant, després del Centre de Cultura de SA NOSTRA, anirà a Eivissa a Sant Antoni de Pormany, a Ciutadella de Menorca i al centre cultural SA MÀNIGA de Cala Millor a Sant Llorenç des Cardassar de Mallorca. 

 


                              "III Concurs de fotografia de natura            Memorial Climent Picornell"


                                                        La Conselleria de Medi Ambient convoca el:

                                                        "III Concurs de fotografia de natura
                                                        Memorial Climent Picornell"

                                                        amb l'objectiu de donar a conèixer els valors
                                                        naturals de les Illes recordant l'excel·lent
                                                        fotògraf mallorquí Climent Picornell.


                                                          Bases:

                                1- El concurs està obert a qualsevol persona, ja sigui aficionat o
                              professional.

                               2- La temàtica de les fotografies serà la natura a les Illes Balears en
                              qualsevol de les seves manifestacions. És imprescindible que les imatges hagin
                              estat preses a les Illes.

                                3- No s'acceptaran fotos de nius, caus, polls, animals captius, flora
                              arrabassada o que no compleixen el codi ètic de fotografia de natura
                              (www.mallorcaweb.net/afonib o www.aefona.org).

                               4- Les fotografies han de ser inèdites i no podran haver estat premiades a
                              cap altre concurs.

                               5- El format fotogràfic serà d'unes dimensions mínimes de 20 x 30 cm i
                              màximes de 30 x 45 cm, en color o blanc i negre i sense cap tipus de suport.
                              Cada autor podrà presentar un màxim de dues fotografies a cada una de
                              les distintes categories.

                               6- No s'admetran collages, muntatges, viratges fotogràfics ni fotografies
                              pintades o il·luminades. Les imatges es poden retallar (veure punt 7), sempre i
                              quan no es modifiqui la composició original de la presa (horitzontal o vertical).

 

 


                               7- Els ajustos de les fotografies digitals s'han de limitar a nivells, corbes,
                              contrast i saturació, sempre aplicats a tota la imatge, mai per zones. No es
                              permet utilitzar màscares de retoc ni exposicions múltiples. Les imatges es
                              podran retallar fins a un 25% del original com a màxim. No s'admetran
                              panoràmiques realitzades ajuntant imatges amb programes informàtics.

                               8- Totes les imatges seran examinades minuciosament pel jurat, que podrà
                              demanar els originals (diapositiva, negatiu o arxiu digital) de les obres
                              guanyadores per tal de comprovar que reuneixen les condicions dels punts 6 i
                              7.

                               9- Darrera cada fotografia hi figurarà únicament el títol, pseudònim de
                              l'autor i categoria a la que participa. A part, dins un sobre tancat i amb el
                              mateix pseudònim hi constaran les dades de l'autor: nom complet, direcció,
                              telèfon i correu electrònic, així com les dades de les fotografies: càmera i
                              objectiu utilitzats, pel·lícula i altres informacions pertinents a judici de l'autor.
                              Les fotografies i el sobre que conté les dades aniran dins un altre sobre
                              major amb el pseudònim de l'autor com a única inscripció exterior.


                               10- S'estableixen les següents categories i premis:

                              Fauna, categoria on s'inclouran totes les fotografies d'animals (aucells,
                              mamífers, peixos, etc.) excepte els més petits.

                              Macro i flora, on hi tendran cabuda els petits animals (insectes, invertebrats,
                              etc.), així com imatges de flora (flors, fulles, orquídies, etc.), bolets i
                              qualsevol petit detall de natura (copinyes, textures, etc.) tan terrestre com
                              marina.

                              Paisatge, on enviar les imatges que mostrin indrets naturals de les nostres
                              illes.

                              Cada una d'aquestes categories disposarà de dos premis:
                              un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250 euros.

                              Premi especial Ajuntament de Sant Joan dotat amb 600 euros per a la
                              millor fotografia del Pla de Mallorca on la natura sigui la principal protagonista.

                              A més, s'estableix una categoria especial, que abastarà temàtica diferent
                              cada any i que aquesta edició tendrà com a tema "Aigues dolces de les
                              Balears (basses, torrents, abeuradors, cocons, etc.), excepte llacunes
                              litorals (albuferes i salobrars)" i on s'hi podran incloure totes les imatges
                              relacionades amb aquest tema. Aquesta categoria especial disposa també
                              de dos premis, un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250
                              euros.

                              També s'estableixen fora de categoria dos accèssits, dotats cadascun amb
                              un premi de 100 euros.

                              Cada participant només podrà optar a un únic premi. Tots els premis estan
                              subjectes al 15% de retenció marcat per la llei.

 


                               11- Les fotografies s'han de fer arribar a la Conselleria de Medi Ambient
                              (Servei de Protecció d'Espècies) C/ Manuel Guasp 10, 07006 Palma. El termini
                              de presentació d'originals finalitza el 23 d'octubre del 2006.

                               12- El jurat estarà format per cinc membres de reconegut prestigi al món de
                              la fotografia i la natura i presidit pel DG de caça, protecció d'espècies i
                              educació ambiental. La seva decisió es farà pública el 28 d'octubre i serà
                              inapel·lable. Es publicarà a la pàgina WEB de la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental ( http://dgcapea.caib.es ).

                               13- Les fotografies premiades, així com una selecció de les millors obres
                              presentades a concurs, seran exposades, de dia 3 fins dia 21 de
                              novembre, al Pati d'entrada del Centre de Cultura "SA NOSTRA", al
                              carrer de la Concepció 12 de Palma. Enguany l'exposició serà itinerant i de dia
                              1 a dia 17 de desembre es podrà visitar a L'Espai Cultural " Moli d'en Simó", al
                              carrer de l'Estrella cantonada carrer Sant Rafel de S. Antoni de Portmany, a
                              Eivissa. I de dia 15 al 28 de febrer l'exposició es podrà visitar a la "Sala
                              municipal El Roser", al carrer del Roser de Ciutadella, Menorca.

                               14- El lliurament dels premis es farà al Pati d'entrada del Centre de Cultura
                              "SA NOSTRA", el dia 3 de novembre del 2006 a les 19,00 hores.

                               15- Les fotografies no premiades podran ser recollides a partir del 27 de
                              novembre i durant quinze dies naturals a la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental, C/ Manel Guasp, 10, 07006 Palma, de 8:00 a
                              15:00 dels dies feiners. Les fotografies no premiades però que participin a
                              l'exposició podran ser recollides entre els dies 12 i 30 de març del 2.007 al
                              mateix lloc.


                               16- Les fotografies premiades quedaran en propietat de la Conselleria, que
                              se'n reserva el dret de publicar-les com material divulgatiu (fulletons,
                              calendaris, etc.) i sense cap intenció comercial. Tot i així, els drets de les
                              fotografies quedaran en mans dels autors, els quals seran citats sempre que
                              es faci ús de la imatge.

                               17- Davant qualsevol dubte relacionat amb aquestes bases podeu telefonar
                              al tel 609-888773. La participació a aquest concurs suposa l'acceptació
                              d'aquestes bases.



_________________________________________________

( Les fotografies de natura són del "Fons fotogràfic CLIMENT PICORNELL". Les fotografies d'ell amb càmeres són, en blanc i negre li va fer en Pep Torro un dia dels molts que anaven plegats -al recompte de voltors?- per la Serra de Tramuntana, si no vaig errat. L'altre encara no he sabut quin dels nombrosos companys seus, també fotògrafs, li va fer, tal vegada el seu gran amic Sebastià Torrens...)

LLIÇÓ D'ART D'UN COMPIXADOR D'ESCULTURES. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Octubre, 2006 15:05

 


Lliçó d’art d’un compixador d’escultures.

 

Climent Picornell

 

Si es passegen Dalt Murada, just a baix de la Seu, hi trobaran aquests dies, espargides, unes escultures de gran format de l’artista Igor Mitoraj. Són figures realistes una mica modulades. Dins una d’elles, un cap de persona enorme, hi vaig trobar un home que hi pixava. Vaja ! vaig pensar, un prostàtic o un begut. Un, en aquests casos, fa com si no ves res... Però el fulano aquell surt de dins el cap i cordant-se la bragueta venia cap a un servidor : “Climent, Climent...” Bono ! Era en Simó Rapes. “T’he vist pel forat d’un ull. Ara compixava un poc això”. “Bona feina” vaig contestar, com qui diu, bé, idò... adéu. Però en Simó, tenia ganes de conversa i, com que m’ensenyaren a tenir coneixement pels qui no en tenen, el vaig escoltar una estona. Vet ací. “Ara m’he fet compixador d’escultures”. Vaig pensar en l’adjectiu d’ “Anti-vandàlic” aplicat al mobiliari urbà, resistent a les envestides i animalades, però no l’havia pensat per a les escultures en espais pùblics; de totes les maneres una figura exposada a la gent ha d’estar disposada a tot.

“N’he compixades per tot el món. A mi el que m’agrada es compixar, sobretot, escultures modernes, el meu record de Bilbao, és haver compixat una escultura d’en Richard Serra que hi ha al Guggenheim, fa com una espècie d’essa, un laberint, allà li he amollat, com que està rovellada es pot dir que he col·laborat al seu rovell. La millor però és una que hi ha al Centre Cultural de La Caixa, a Barcelona,  són com uns escalons, hi ha aigua, sents aquell renouet, i allò encara te fa més pixera. Aqueixes tan grosses, de n’Anthony Caro, a l’entrada del museu d’Es Baluard, també les he compixades, fa una raconedeta que t’amaga de la gent...” “Però també m’agraden les figures, la cosa figurativa, saps? Hi ha una espècie de via que fuig dels corrents marcats a l’Història de l’Art des de l’impressionisme, el fauvisme i el cubisme; per a uns és la forma, per als altres el color; el dadaisme –el Cabaret Voltaire a Zuric és un clar producte de la guerra- el surrealisme, el cubisme, això modern expressionista, l’”action painting” dels americans... És a dir, n’hi ha que s’en surten del solc marcat i fan el se propi camí, figuratiu; bé, qualcú també fuig per un  altre costat, com  Mondrian.”


“Balthus, Giacometti, Morandi, Freud. En Freud, el pintor,  era nét d’en Freud, eh poca broma amb això ! Balthus era fill d’en Rilke; bé, de la seva amant, o una cosa així... no va haver de fer la torniola a ningú, feu de secretari d’en Rodin, en Picasso li comprava obra -que li costava pasta- els va donar al Louvre els Balthus que tenia, però Balthus només venia a quatre o cinc, en Rotschild entre ells. Què vull dir amb això ? Idò que ja se´n  podia fotre en Bacon d’aquest figuratius, ell tanmateix no en sabia ni la meitat, ni eren maricons com ell. En Giacometti tenia una presència i un magnetisme brutals, foren un grup de surrealistes qui l’escometeren a un bar, no va ser ell qui els va anar a cercar, fins que se’n va cansar i un dia digué a Breton “me’n vaig a pintar el cap del meu germà que ha de venir a l’estudi”. “Un cap ?” li digué Breton. “Sí, un cap”, digué ell. “Però un cap tothom sap com se fa”. “Jo no”, respongué ell... i tot això. Morandi, m’interessa. A La Dolce Vita, ja en Fellini el mostra, hi ha una escena en que un intel·lectual com a noble i d’esquerres, discuteix amb un ric i es veuen quadres d’en Morandi i parlen d’ell. Ara en fa una exposició, val la pena que t’hi aturis si vas a Salamanca, camí de Madrid. En Picasso jo crec que era un gran hipòcrita, el matí feia una dona, ara dirien deconstruïda, i al mateix horabaixa era capaç de fer -hi ho feia moltes vegades- un dibuix que pareix un Velázquez, el que passava és que necessitava ser per mig, estar “a la mode” o més enllà, enlluernar femelles i les pintava així com les veia, però comprava Balthus ! Dels nostres t’he de dir que en Maties Quetglas volia fer d’Antoñito López, però poc a poc s’ha cansat de la treballositat d’aquesta pintura i ara fa un poc més de via, com en Miquel Barceló, una figuració més expressionista.”


Curiosament la conversa es desenvolupava a pocs metres de la façana del Mirador de la Seu de Palma, on en Gaspar Valero m’havia mostrat un ban, del segle XIV, que encara es pot llegir : “ q. sutzuras hic farà, X sols de bans parrà”. En llenguatge d’avui : “ qui farà brutors aquí, pagarà deu sous de multa”. “Un vespre vaig beneir un objecte enorme de n’Arnaldo Pomodoro a la plaça de la Llonja, i a la Torre Cega de Cala Rajada un Henri Moore...” “Bé, Simó, he de partir...” li vaig enflocar per acabar la lliçó d’història d’Art contemporani a l’aire lliure, i, sobretot, per por de que li pegàs més pixera i anàs a beneir, com deia ell, per ventura i ja que era prop, aquella espècie de puzzle que va fer en Guinovart al Parc de la Mar o “la karateka” que li diuen els joves a aquella senyora – “El geni de les illes”- prop d’on arriba la barca dels Reis d’Orient o la bubota d’en Ramon Llull, de n’Horacio d’Eguia, al passeig d’en Sagrera. Per si un cas, vaig partir.

           

 

_____________________________________________________________

Les Imatges d'aquest post són ( de dalt a baix). Retrat d'Igor Mitoraj. Autoretrat de L. Freud. Escultura de Richard Serra al Guggenheim. "Teresa somniant" pintura de Balthus de l'any 1938.

ELS OMS MORTS DEL PLA DE SOLANDA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2006 14:32

 

 

Els oms morts del pla de Solanda.

Climent Picornell

La mare natura encara ens dóna lliçons de les quals coneixem alguns mecanismes i intuïm les finalitats,  tot i que semblin cruels epifenomens de l’evolució i la selecció. Aquest acabatall d’estiu, baixant per la serreta de Meià, vaig contemplar l’extraordinària panoràmica que s’hi divisa, des de Termenor fins al puig de Sant Nofre i al fons la serra de Tramuntana. Un dels meus referents paisatgístics de la zona, el pla de Solanda, era una tirada d’oms que habitaven a la vorera d’una síquia. Eren, deia eren perquè són morts, eren arbres de molta planta que cada any rebrotaven amb gran quantitat de rebolls. I amb història; als menys amb la petita història que tots passejam a l’esquena. El meu amic, ja desaparegut massa jove,  Cosme “Ribes”, poc abans de partir encara em va parlar d’ells, era un lloc al qual ens agradava anar a passejar, i em va dir que havia comenat a la seva família que no els tallassin mai. Idò ara són morts. Com han mort grans quantitats d’aquests arbres a Mallorca. Als menys els oms salvatges, o els grups de petites omedes. A prop d’un quilòmetre, al pou de Llorac –un dels pretesos centres geogràfics de Mallorca- un centenar d’aquests arbres són secs, també : per a sempre? A la península Ibèrica l’únic bosquet que en queda, a Madrid, és objecte d’un projecte de salvament europeu.

La malaltia causant d’aquesta mortandat, anomenada Grafiosi, es produïda per un fong ( Ceratocystis ulmi, amb una nova varietat molt més agressiva Ceratocystis novo-ulmi). Aquest fong apareix a Europa, procedent d’Àsia; la primera gran crisi citada és a Holanda l’any 1921; es va introduir a la península Ibèrica en la dècada dels anys vuitanta i si la resseguim dóna un bon exemple de geografia de la difusió de les malalties, com la SIDA que també és ben explicativa d’un procés de difusió mundial o la pesta del porcs, com ja vaig explicar en un altre article, o com el grip de les aus que encara s’està desenvolupant i ompl les planes dels diaris de temor universal. Sabem, però, que fa 6.000 anys ja hi hagué una altra gran plaga de grafiosi.

Un servidor estimava aquells arbres, però el fong semiparàsit aquest segrega unes espores tòxiques causants de la malaia fatal. Es desenvolupa en els vasos conductors de la saba, i amb aquesta es difon per tot l’arbre, obstruint-los i enverinant les fulles, per la qual cosa l’om acaba morint. El fong arriba a l’arbre, per un efecte simbiòtic letal,  aferrat al cos d’un petit coleòpter, una espècie d’escarabató que s’alimenta de les fulles i la fusta, ell és el disseminador. També és contaminen els arbres a través de les arrels dels veïnats.

Sembla que de totes les castes d’oms que hi ha al món, els siberians i els xinesos són els més resistents, però els nostres, sobretot l’ Ulmus minor Mill.,  tenen els dies contats.

No és l’om un arbre que formi boscos a Mallorca, però és un arbre, o era un arbre amb molta dispersió bio-geogràfica, sobretot prop de síquies, fontetes, voreres de torrents o de llocs on podien accedir a una certa humitat. Els del Pla de Solanda devien ser hereus d’una omeda nascuda a un terreny pantanós bonificat antigament per l’home. De les agrupacions, alguns arbres en sobresortien, amb el seu tronc ben recte, algun de més de vint metres, fulles aspres i dentades, no molt grosses, semblants a les del seu parent el lledoner; les seves flors verdes i rarenques,  apareixen, com en els ametllers, abans de les fulles.

A partir del meu descobriment, el de la mort dels oms del Pla de Solanda, he afinat la meva percepció d’aquests arbres, els individus afectats són ben visibles i el control de la malaltia crec que deu ser difícil, costós i de mals resultats ( talar i cremar els individus afectats, sanejar les branques dels malalts, posar enganalls de feromones, tractament amb insecticides, injeccions de fungicides, vacunació preventiva, manipulació genètica...) i aplicables, crec, només a individus de jardí o a espais públics –si no són siberians o xinesos-, o a alguns espais protegits, com el que hi ha als camins de s’Albufera d’Alcúdia – als quals els feien tractaments selvícoles preventius a petita escala i la tècnica d'arbres-esca-  desconenc el seu estat i si les conselleries del ram se’n cuiden, tot i que valdria la pena salvar alguns arbres grossos si encara són vius. Sé que hi havia un projecte de repoblar amb oms sans algunes voreres del Pla de Cúber.
 

Jo sí que me’n cuidaré dels meus. La cita recurrent és Antonio Machado cantant a aquell om centenari : “Al Olmo viejo hendido por el rayo / y en su mitad podrido, / con las lluvias de abril y el sol de mayo / algunas hojas verdes le han salido ...”  Record, però,  que aquí Rosselló-Pòrcel –cantat per Raimon- el citava,  probablement al carrer dels Oms, una de les costes que uneix la ciutat alta i la baixa de Palma; al poema “Auca” : “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda. / Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça, / la noça demà passat, només amb una galera, /i tots a peu i després els tarongerars de Sóller./ Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t'acarona.”  Si volguéssim ser lectors de desgràcies encadenades als versos diu, més envant : “les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes”. Sigui com sigui, sé que l’om xinès és un om resistent a la grafiosi. Ja miraré d’ aconseguir-ne un. Un dia d’aquesta tardor l’aniré a sembrar devora els seus companys secs. Sé que ho podria provar amb espècimens d’aquí, qui sap si millorats a la UIB, però és un camí més senzill, serà com un fill adoptat de terres llunyanes. Trob que en Cosme m’ho agrairia. No sé si és un acte de resistència, però és un símbol per a no rendir-se.

 

 _______________________________________________________________

Les imatges d'aquest apunt les he tretes de la sèrie "Els arbres d'Alaró" de Joan-Vicenç Lillo i Colomar. Una col.lecció d'excel.lents articles accessible a "Amics arbres - arbres amics".

Els Oms morts són de Son Ordines i els verds de la Casa d'Amunt a Alaró ( Mallorca)

JARDINS D'ALTRI, ESPERANT LA TARDOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Setembre, 2006 12:19




Jardins d’altri,  esperant la tardor.

Climent Picornell

El metge Toni Vidal, “Sopa”, em contava que una dona, un poc embullada entre els termes “metge de cabecera” –que és com es diu en “bon mallorquí”- i el normatiu “metge de capçalera”, el va anar a visitar perquè li havien dit que anàs al seu “metge de carabassera”. El cas em va retraure a que va ser llegint De Jardines ajenos de Bioy Casares -de qui estic esperant el seu inèdit  Borges, que sortirà aquest octubre- quan em vaig decidir a enllestir els “Jardins d’Altri”. Ja en duc una partida d’escrits, molt més humils i xarecons. Bioy en això era un mestre. Vegin; diu que a un enorme cartell a l’entrada de Puebla, a Mèxic, es podia llegir : “No somos como dicen”. Servidor també ha anat arreplegant cartells, avisos i anuncis; al Passeig Marítim a un llaütet amb ínfules de barca n’hi ha un  que diu : “ Se vende. Se for sale”. “Se for sale” té més força, no és veritat ? Fa més comprera.

Per això em va agradar el llibre de Bioy. Perquè no és exactament un manual d’adagis, ni proverbis, ni refranys, ni aforismes, que d’això, també,  hi ha grans mestres. Des  d’Elias Canetti ( “Al màxim hipòcrita li és permès escriure sobre el més sincer, això és la història de la literatura”) fins als de casa nostra, alguns ja morts,  com Joan Fuster ( “ Carlemany solia gratar-se els collons molt sovint. Com tots els emperadors”), altres vius, com Guillem Frontera   ( “Audàcia. No seràs mai tan valent com quan no vagis enlloc”). En fi, com he dit altres vegades, reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant citacions i elucubracions banals. Continuem. Ja que anava de cartells, mal siguin antics, a un poble de Santander, Cos, n’hi vaig trobar alguns, escrits en pedra, a cases pretensioses; un estufat hi havia fet gravar : “La vida por la honra y la honra por la vida”, vulgar i ampul·lós; però ben a veïnat, a un altra casalot, es recuperaven les llums del materialisme, no sé si molt científic, deia : “Esta casa hizo Rávago. El que quiera saber lo que cuesta que haga otra como ésta”.

Eulàlia Bosch clou el seu llibre Educació i vida quotidiana amb els agraïments, que són encapçalats per aquest text : “El barber del poble deia al seus clients. ‘Bon dia senyor : afaitar o tallar ?’ Un pic aclarit això, continuava : ‘Controvèrsia o per la banda ?’. Una vegada d’acord : ‘Toros o futbol?’ ‘Perquè ja sap vostè que en aquesta barberia no es parla ni de senyores, ni de política...” Es veu que qui té per obligació xerrar, i pot, marca els camps. Per això, supòs que Alphonse Daudet va fundar la societat “Dîner de la Brandade”, que es reunia al Cafè Voltaire on, per sis francs, es tenia dret a un plat de brandada i a fer dos discursos. Com diuen en mallorquí :  “Preu per preu, sabates grosses”, molts dels nostres polítics s’hi podrien apuntar i marejarien només els comensals. Tot al contrari, una de les aplicacions saboroses del silenci és a Can Ordinas d’Almadrà, un filacteri, que envolta dues figures femenines amb un dit damunt la boca, diu : “Tu nube atque tace donant arcana cylindros” (‘Casa’t i calla, el silenci et proporcionarà grans alegries’). No massa feminista, evidentment. Però, ja que hem esmentat els cartells, vaig reparar amb un, a un llibre de fotografies antigues, que posava : “Entrada para niños y demás gente ordinaria” i aquest em va dur a un altre, que hi havia al Coliseu Balear, quan servidor era nin, era per a les entrades reduïdes de “Niños, señoras y militares”. I ja que hem fet servir algun llatinorum, Eugeni d’Ors a la seva “Gnòmica”, la vuitena, repica sobre el  “Ne quid nimis” (‘De res, massa’ o ‘Mai massa de res’ o ‘Res amb excès’, o com en bon mallorquí : “Entre poc i massa, sa mesura passa”); és una altra crida al “In medio stat virtus”, no sé si una virtut a seguir o a abandonar. Discreció i prudència;  la que va tenir a una reunió de la Cooperativa Agrària del meu poble el pare d’en Cosme “Viles”. Entrà a l’assemblea, a la mesa presidencial hi havia tres persones i a la sala, ningú. Quan es va veure tot sol només pogué dir : “Sa concurrència és escassa, però selecta”. I partí.

La força de les anècdotes desmunta molt sovint les categories, i de retruc, la imatge del personatge que les protagonitza. Vegem dos casos. A una entrevista que feren a  Rafael Azcona : “¿Que hubo entre Imperio Argentina y Adolf Hitler ? No fueron amantes, y ella me dijo que a Hitler le entusiasmaba Nobleza baturra”. Idò ! L’altre; es té tendència a situar Josep Pla dins l’Olimp dels escrutadors de la cuina d’aquestes terres nostres, però alerta! Deia Pla : “Aquest país no pateix cap mal. Excepte el de dents”. Segons Pau Arenós aquesta “visió odontològica” del país explica el perquè de la mirada gastronòmico-catastrofista de Pla. No és que no li agradassin determinats menjars, és que no els podia rossegar, mastegar. Una cosa, però, va per l’altra. I és que Pla a la sortida dels restaurants, com que bevia molt, solia orinar, si hi havia cossiols compixava les plantes de l’entrada. “Soc prostàtic !”, aclaria, mentint, si algú el mirava malament mentre es guardava “la menuda” (com diuen en bon mallorquí) dins els pantalons. I ja que avui hem pegat per la via chauvinista, amb això “d’en bon mallorquí”, deia Einstein, amb coneixement de causa, si entrau a la seva biografia ho podreu comprovar: “La meitat superior (del cos humà) pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí”. Que és com diuen en bon mallorquí – tornem-hi-torna-hi - : “Quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”. Pel psiquiatre Rojas Marcos: “El sexe és l’estratagema més ingeniosa de la naturalesa”, ara li diuen això, ‘estratagema’. Molt més rotundament Georg Steiner bramava : “No s`han de negociar les passions, ni mai s’han de justificar”. Per cloure i recuperar una certa línia de seriositat,  la pregunta d’un savi, per mirar de confondre el deixeble : “Què és pitjor la ignorància o la indiferència?” Respon el deixeble, viu i llest : “No ho sé, ni m’importa”.




 ______________________________________________________________________________________________

 Les imatges són de la pàgina-web del professor ANTONIO GONZÁLEZ GARCIA de la Universitat de Sevilla.

 

 

 

 

 

 

 


LLUNARI PAGÈS DAMUNT ESQUENA DE GANIVET. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2006 21:43

(Dibuix: Jaume Ramis*)


Llunari pagès damunt esquena de ganivet.

Climent Picornell

Ha acabat l’estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. La fi comença amb les Completes a Montuïri amb els cossiers, el dia abans de Sant Bartomeu, fins al ball de l’Oferta dins l’església del meu poble el dia de la festa de Sant Joan, Degollat**. ( “Jesucrist tenia agrura / el dia del Sant Sopar”. D.H. ). He sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amen. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s’ha de mirar cap envant, perquè el que ve no agrada. Les colles de xeremiers tocant als quatre vents damunt el campanar escenifiquen el toc de sortida cap a un món que s’esfondra: res ja no és el què era. Només una representació buida i postissa pagada per l’Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l’estiu.

Tanmateix servidor sap, i ho he predicat, que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d’aquí a fer màxima universal i irreversible el “res ja no és el que era”, tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati –com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida. Ho he après del meu contacte amb els joves universitaris, per la meva tasca de professor a la UIB, em fan tenir confiança en ells, i de retruc, en el nostre esdevenir, ells, molt millor que nosaltres són capaços de reinterpretar la nostàlgia, alliberant-la de la melangia, com si fos una clovella postissa i innecessària.

D’això es tracta. I s’escau la meva reflexió, per l’assistència a dos actes aquest estiu i per les dues relectures encadenades. Un, l’homenatge a Damià Huguet, “Canova”, a Campos –feia 10 anys que era mort- i l’altre, a l’església dels teatins de Felanitx, a la presentació de l’excel·lent reedició del “Llunari pagès” (edita “El Far de les Crestes”), el deliciós llibretó que escrigué Jaume Oliver,”d’Albocàsser” (1919-2004). Dos personatges diferents, en Damià “Canova” i en Jaume “d’Albocàsser”, units pel seu destre maneig de la nostra llengua.

“Incapaç d’afegir consells amb la memòria / consent desordenades rancors de tenir odi / absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria”. Damià Huguet que escrivia “en sec, com una arada que cerca el call de l’aventura” se’ns presenta com un home modern i polièdric, de Campos però, al qual el seu lèxic potentíssim li fa ara de parany: ha esdevingut fosc pel personal d’avui en dia. Necessita quasi un hermeneuta constant per aclarir el sentit de tres de cada quatre de les seves paraules. I això que emprava el llenguatge de cada dia, no necessitava anar al diccionari com els poetes de saló. “Si aquest mes no plou / s’eixugaran encara més les idees / del nostre consistori municipal”, a “Ofici de sords”, ho entén, encara, tothom. No cal que hagi de provar davant ningú la meva devoció per la poesia d’en Damià Huguet, ni el meu mal-lletament per la munió esborronadora de mals ( i males ) poetes d’aquesta terra nostra de poetes xarecs. “Congria mal el mal : calla qui pot”. (“Guarets a l’Alba”). Però, mirin per on, el meu estiu ha fet donar-se la mà als dos personatges a qui ara hi tenc esment.

I això que Jaume d’Albocàsser escrivia que quan escrivia “ho faig pensant com si no hi hagués més món més enllà de la Creu de Pedra”, on acaba, o comença, Felanitx; deixant de bon antuvi “les fites netes” com demanava Huguet. Tan diferents i tan aprop. És, el “Llunari pagès”, una llibreta d’una fidelitat absoluta, com molt bé explica Francesc Riera, als canons del costumisme postromàntic, ens presenta un món idealitzat, l’agre de la terra del món antic –aquest que tan malament reinterpreten els pregoners engolafrats de les festes dels nostres estius actuals-, tothom és gent de bé, “els matrimonis viuen com Josep i Maria”, fins i tot els clergues són exemplars, un món sense estridències. No com és el món d’avui. Hi ha malfiança del present. El món d’abans, però i tanmateix, era com el d’avui, per molt que Jaume d’Albocàsser li passava el seu sedàs i el deixava “pentinat i clenxa feta”. I què ? Quin llibre més hermós és el “Llunari pagès” !

Tan un com l’altre, Huguet i Oliver, demostren el que volia dir des del començament, dos personatges que eren mestres en el maneig del lèxic, fins el punt que avui en dia els seus llibres, per les joves generacions, necessiten un faroler, davant davant, per fer comprensible la seva escriptura fèrtil i abassegadora. La nostàlgia feia escriure a Jaume Oliver : “Així són les festes de la nostra pagesia. Netes i transparents com un crestall de gelada dins un cocó de pedra viva. Dolces i suaus com sa llet molsissa”. Però els dos, cada un a la seva manera, veien més enllà del seu emmirallament : “Haurem de calar foc al fems”, acaba “Esquena de Ganivet” de Damià “Canova”. O com Jaume d’Albocàsser, que se sabia ja habitador d’un país controlat per un estament que ell anomena “milionaris de tenassa, que encara no ha acabat de pair la seva sort”, quina bella metàfora per referir-se als qui es creuen els amos de Mallorca ! El que dèiem, la nostàlgia, necessària, no ha de barrar el pas al futur. Per si no ho sabien : no és que ho serà, és que Mallorca ja no és com era.

________________________________________________________________________________________________________________________

(*) El dibuix que ilustra aquest post és d'en Jaume Ramis, manacorí, mort fa uns mesos. És d'una col.lecció que tenc seva, d'unes feines que li vaig encarregar fa anys. Jaume Ramis entre altres coses fou el dibuixant de la tira cómica de la darrera pàgina del diari ULTIMA HORA, que feien conjuntament Ferran Aguiló i ell ("Vuits i nous").

(**) Vaig trobar en PEP TORRO fent fotos als dimonis de Sant Joan de Mallorca. A la fi he pogut recuperar imatges del seu bloc a BALEARWEB i reproduïr-les al meu, cosa que no podia fer per una qüestió tècnica. N'he triades algunes, totes són excel.lents.







"GOOGLE EARTH" : el mapa de l'Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l'Oest). CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 22 Agost, 2006 15:54



“Google Earth” : el mapa de l’Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l’Oest).

Climent Picornell.

Si no és usuari d’Internet, per ventura li hauria d’explicar que “Google Earth” és un aplicació informàtica, que és pot usar de franc, gratuïta en la seva versió més bàsica, i que permet veure la roba estesa del seu terrat o els balancins del seu jardí. Del seu o de qualsevol animeta com nosaltres, encara que visqui al Nepal, a Buenos Aires, a París de França o a terra de moros. He usat aquesta referència del terrats i jardins, perquè el nivell d’aproximació que possibilita ha fet dir a Martí Crespo que permet la recerca de la “Geografia íntima” * dels internautes, i dels altres. Tot un luxe, poder voltar per tot el món –muntanyes, selves i ciutats- sense moure’s de ca seva, a qualsevol hora del dia o de la nit, només amb un cop al ratolí del seu ordinador i amb imatges de satèl·lit de bona definició.

Això és així per l’ús dels baleigs o roïssos de les noves tecnologies aplicades de satèl·lits artificials, Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i, evidentment, Internet. Els SIG són sistemes informàtics amb els quals podem tractar –emmagatzemar, classificar, manipular, enllaçar, analitzar o presentar- dades de l’espai geogràfic o d’objectes situats en aquest ( poblacions, propietats, límits, valors del sòl...) Per a David Rhind, els SIG, són el nou paradigma de la Geografia moderna, que –mirin per on- ha estat despreciat per alguns impostors que es fan dir geògrafs. He dit abans que els subproductes de tota aquesta investigació de punta, han esdevengut eines amb una forta aplicabilitat comercial, “geoportals” per al consum del gran públic, que deixaran molts doblers a les empreses. Així, l’any 2004, S. Brin i L. Page, els inventors de Google -el cercador més important d’Internet- van adquirir “Keyhole”, una empresa que des de 2001 elaborava cartografia digital i que va ser rebatiada com Google Earth, ara un dels afegitons al cercador Google.

Ja s’ha dit que Google Earth ha representat la democratització –ben interessada, ja ho crec- d’alguns elements de les noves tecnologies aplicades al coneixement de l’espai i del territori, dels quals la Geografia, mal avesada, creia tenir-ne l’exclusiva -sense anar a l’era- sense haver-se esforçat per polir-se i modernitzar-se, en un món de competitivitat extremada. Així ho demostra l’aparició dels SIG i dels Geoportals. Els Geoportals són punts d’accés, via Internet, d’informació geogràfica. Permeten usar una quantitat cada vegada més gegantina de dades territorials, de les quals les administracions públiques haurien de ser proveïdores gratuïtes, però que sinó, ja ho fan i ho faran les empreses privades. És aquest un camí sense retorn. Google Earth és un exemple del funcionament simbiòtic de la ciència i del mercat a Amèrica. Tal vegada no sigui la panacea, però representa molt bé l’èxit científic dels USA, que no resideix únicament en els investigadors, sinó en la forma de promocionar i de dur a la pràctica el “mercat” de les idees. Això a Europa encara ara és impensable.


El cas és que un servidor es va fer geògraf, per dues raons, una de les quals era la fascinació per la cartografia. A les primeres ortofotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans l’any 1956, quan havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses ”. Ara també, alguns governs, s’han queixat de que Google Earth deixava a la vista de tothom la “Geografia Íntima” de l’Estat, mostrava els que ells creien que no s’havia de mostrar, posant a l’abast de terroristes de tot pelatge facilitats immenses amb un simple toc de ratolí d’ordinador. Google no ha respost massa efusivament a aquests requeriments. L’ús dels SIG combinats amb les imatges dels satèl·lits i els GPS proporcionarà guanys importantíssims a l’empresa : hi localitzarà informació geo-referenciada de carreteres, restaurants, hotels i de tots quants necessiten de la publicitat per fer-se avinents. Per això, l’eina ha de ser útil.

L’article, fins aquí, si els he de ser franc, no era més que una excusa per poder fer esment d’una narració de Jorge Luís Borges** –molt sovint mal citada-; és del seu llibre El Hacedor, 1960. Sempre que faig funcionar el Google Earth o medit sobre els geògrafs com impostors científics, em ve al cap. Em recorda molt el que feia de forma excel·lent el nostre Joan Perucho: posar en boca d’algú semi-inventat paraules i citacions. Borges fa parlar un tal SUAREZ MIRANDA, autor de Viajes de Varones Prudentes, ‘Libro Cuarto’, cap. XLV, Lérida, 1658, a l’apartat “Del Rigor en la Ciencia” : “En Aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el Mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el Mapa del Imperio toda una Provincia. Con el tiempo, esos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y Por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas.” He sentit a dir que la intuició dels poetes els fa anar quatre o cinc passes per davant dels aconteixements.

___________________________________________________________________________________________________________________________________

* Geografia íntima, ho agaf de l'article de Martí Crespo "El Google Earth francès", publicat a PRESÈNCIA de 17 d'Agost de 2006. Es fa avinent també el "Geoportail, que ell anomena el "Google Earth francès" i el web de MARC BELZUNCES, on hi ha un apartat dedicat al Google Earth i juntament amb Marc Serra, un intent de corregir les barbaritats toponímiques del Google Earth i del Google Maps.

** Internet és ple de pàgines dedicades a J.L. Borges. N'he triat algunes que fan referència a una "lectura cartogràfica" de la seva obra. La de José R. Dadón : Borges, los espacios geográficos y los espacios literarios; la de Hugo Santander : Borges, el cartógrafo de la literatura i, finalment, la d'un dels meus mestres, el geògraf Horacio Capel : El camino de Borges a la cosmópolis : lo local y lo universal.
____________________________________________________________________________________________________________________________________


L'epitafi de la tomba de Borges diu "AND NE FORHTEDON NA " que vol dir " I MAI AMB TEMOR". Es tret d'un vers de "La batalla de Maldon" poema històrico-èpic del segle X sobre les batalles entre els anglis i el vikings.


«Anterior   1 2 3 ... 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 ... 50 51 52  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb