Climent Picornell

50 ANYS DE "S'ANY DE SA NEU". Climent Picornell

jcmllonja | 19 Desembre, 2006 20:13

 

 

 

 

No volia que acabàs 2006 sense haver fet al·lusió al cinquantenari de l’any de la neu, el 1956. Aprofitant el meu alter ego, “Apol·lònia Manresa” vaig enllestir un petit reportatge sobre les nevades del Febrer de 1956 al Pla, que publicarem al nº de desembre de L’Observador del Pla de Mallorca. A més hi vaig afegir una notícia que en Miquel Àngel Coll em passà dels seus padrins de Llorito ( Lloret de Vistalegre), i vaig demanar permís a Miquel López Crespí, per reproduir un article seu rememorant la nevada a Sa Pobla. Tot queda penjat al blog a continuació. He d’agrair la informació que em passà en Miquel Grimalt ( mai em cans del seu llibre sobre climatologia històrica de Mallorca: MIQUEL GRIMALT , Geografia del Risc a Mallorca: Les inundacions. Institut d’Estudis Baleàrics. 1992 ) i l’article de PERE SEGURA  Les nevades a Mallorca en el segle XVIII: l’episodi de 1788  que podeu consultar on-line.

Les imatges són de www.meteored.com, la que encapçala l'article és de Sant Joan de n’Amador “Peçol”, alguna del blog d’en Miquel Lòpez-Crespí, i algunes altres del llibre de Pere Sanxo de Fotografies d’Artà (Mallorca).

 

 

 

 

 

 

Ha fet 50 anys de “s’any de sa neu”.

 CLIMENT PICORNELL

 

            Han passat cinquanta anys de “s’any de sa neu”. Dins la memòria de la gent així ha quedat registrat l’any 1956, un any en el qual es produiren nevades inusuals durant el mes de febrer. A “L’Observador del Pla de Mallorca”, ara que es clou el 2006 i entram dins l’hivern, hem volgut passar revista a aquest fet climatologicament memorable, ja que tots els pobles del Pla quedaren coberts, durant molts de dies, per la neu.


L’episodi més fred del segle XX.
La nevada dels  dies de Nadal de 1926, al costat dels successos de febrer de 1956, Nadal de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants entre els patits al llarg del segle XX.  Ara bé, segons el Centres Meteorològics Territorials, aquell febrer de 1956 ha estat el més fred des de 1900 fins a avui. Va resultar l'ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. És més, els experts en Climatologia històrica apunten que 'per la seva intensitat caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, que va succeir durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar'. Durant el segle XVIII es tenen notícies d’una nevada excepcional –del 26 al 30 de desembre de 1788, quatre dies de neu continuada- que afectà molt el Pla de Mallorca, amb cases esfondrades i una curiosa estadística ( Relacions dels perjudicis fets a tota l’Illa per la nevada de finals de desembre de 1788 ) que recompta els palms de neu que hi havia ( Algaida 4 palms, Montuiri de 5 a 6, Petra 6 o més, Sant Joan entre sis i set, Sencelles 4, Sineu cinc o sis...). “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...”
            Va ser tal la cruesa d'aquell febrer d’ara fa cinquanta anys, el 1956, que les precipitacions de neu acumulaven més d’un metre de gruix en un parell de dies. Tant  era el fred que en algunes localitats les temperatures màximes no sobrepassaren els 0º durant diversos dies, o baixaren fins als -14º de temperatura mínima, a alguns llocs de Mallorca. El panorama es completava amb les carreteres tallades i pobles bloquejats i aïllats.
            Què va provocar aquella situació meteorològica? Un potent anticicló sobre Escandinàvia i una baixa pressió sobre el Mediterrani. Per entremig hi va circular aire polar continental, que va arribar a la península Ibèrica en tres onades, dues d'elles qualificades com “intensíssimes” pels meteoròlegs. En el moment de major cruesa la massa d'aire va arribar una temperatura de -20º entre els 1.000 i 1.500 metres, “una autèntica exageració”. El Centre Meteorològic recorda que en els temporals més durs de l'hivern, aquestes masses d'aire arriben tenen temperatures compreses entre els -8º i -12º.
           
La clau de l´anormalitat climatològica del mes de febrer de 1956 respon, segons ha informat el meteoròleg Agustí Jansà, a una situació caracteritzada per un potent anticicló estès sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, fins a Sibèria, que va tancar el pas a les influències suavitzadors de l´aire atlàntic. Amb aquestes premisses, l´aire continental euro-siberà va quedar aïllat i es va refredar de forma extraordinària, essent impulsat cap a la Península Ibèrica i la Mediterrània occidental. La irrupció d´aire fred es va produir en tres onades diferents, de les quals els dies més freds van ser durant la primera (2 al 4) i la segona (10 al 12), tot i que la tercera ( 20 al 22), acabà de reblir el clau. El dia 3 el termòmetre ja va baixar per davall els zero graus, cosa que faria diverses vegades més durant els vint dies següents.

Vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer de 1956.

            Mai un fet meteorològic ha quedat marcat amb tanta intensitat dins la memòria popular al Pla de Mallorca  com aquestes grans nevades que van succeir durant el febrer de 1956 i que van coincidir amb els “darrers dies”, el temps de  Carnaval. Els paisatges urbà i rural es van tenyir de blanc, d’aquest any bixest que ha quedat batejat com “s´Any de sa Neu”.

            Curiosament, el gener de 1956 havia estat, segons conten les cròniques periodístiques, un mes quasi primaveral. La irrupció d´aire fred del nord va capgirar la situació meteorològica durant els primers dies de febrer, amb la caiguda de la temperatura i l´aparició de les primeres volves de neu el dia de la Candelera. La situació va empitjorar els dies posteriors, amb la gran nevada entre els dies 10 i 12, que va omplir de neu els carrers i les places de tots els pobles de l´Illa, així com tota la geografia insular, i hi va tornar durant el 20 i el 21. Els habitants del Pla van gaudir de la vessant més lúdica d´una espectacular nevada com mai s´havia vist, amb la confecció de nombrosos “homos de neu” i la contemplació dels caramells que penjaven de les teulades. Per altra part, la formació d´una placa de gel en terra va ocasionar la caiguda de nombroses persones pels carrers, amb fractures d´ossos i contusions per diverses parts del cos. La neu també va afectar a les infraestructures urbanes i, a més, va provocar el trencament de trams del cablejat elèctric en alguns pobles. El camp va sofrir amb més intensitat el rigor de les diferents onades de fred. La gelada dels primers dies va cremar els sembrats i arbres, i, per altra part, les hortalisses que els pagesos i els hortolans havien sembrat quan pertocava. Per això, els pagesos van haver d´afrontar l’episodi amb el subministrament de rama i palla per a garantir l´alimentació dels animals.

            Clarament és l’episodi de fred més fort de tot el segle XX.  Són vint dies, i vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer, amb temperatures molt baixes. Si a qualsevol persona gran li preguntes pel records del segle pel que fa a fred, et diuen totes el del febrer del 1956. Curiosament la resta de l'hivern havia estat molt càlid. Durant el desembre hi va haver dies que la gent anava en cos de camisa. Tot el món es demanava on era l'hivern. I al febrer va arribar de cop, i sense avisar, el fred intens. És la vegada que s'ha registrat la temperatura mínima històrica absoluta a Espanya: -32ºC en l’observatori de l’Estany Gento, al Pallas Jussà al Pirineu català de Lleida. Una anècdota d'aquell hivern demostra clarament el fred que va fer; en el port d’Envalira, a Andorra, hi havia un termòmetre de mercuri que va rebentar: el mercuri es solidifica a partir de -34ºC, per això els termòmetres de mínima eren, abans d'alcohol ( la temperatura més calorosa de la qual és té notícia és de 1876, 51º a Sevilla). De totes les maneres, la borrasca estava situada a l'Est de Mallorca, per aquest motiu a Catalunya l'ona de fred va ser més seca. En canvi, en les Balears, va provocar una nevada històrica, perquè l'aire hi arribava fred i humit. També va nevar copiosament a Menorca, Eivissa i Formentera. Les dades que adjuntam de temperatures mínimes a alguns observatoris de les illes, donen fe de les diferents onades de fred d’aquell mes de Febrer : a Lluc, dia 3, -5,5º; dia 12, -13,5º; dia 22, -9,5º. A Campos: quasi els mateixos dies :   -3,0º; -6,0º; -4,0º. Per extrapol.lació, entre aquests dos observatoris, un de la Serra i un de Migjorn, el Pla que queda enmig rebé en parescudes condicions els efectes del temporal, les imatges i els relats que acompanyen aquest reportatge en donen fe.



 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dos testimonis de Llorito ( M.A.C.)

Miquel Coll "Lleter" (86 anys), de Llorito,  recorda perfectament la nevada del 56 ja que degut a la neu es va fer un esquinç al turmell. Miquel recorda que al matí quan sortí de casa es troba el carrer cobert per una capa de neu d'un gruix aproximat d'un pam i mig. La nevada ho paralitzà tot al poble, menys el correu que anava a Palma. En Miquel encara recorda la camiona marca Berliet que feia de correu fins a Ciutat, es tractava d'un vehicle que, malgrat funcionar amb gasògen, tenia molta força i per això la neu no impedí que aquells dies fes el seu habitual trajecte. Na Maria Real "Ulleta" (76 anys), del mateix municipi, conta com la nevada va ser un fet extraordinari per a la gent del poble, ja que mai n’havia fet tanta com aquells dies. Els nins feren ninots a la plaça i es divertien tirant-se bolles de neu. Ara bé, segons en Miquel "la nevada del 56 també es recordada per la gran quantitat d'arbres que va matar el fred i la neu, ja que tot quedà cremat".

 

 

 

S’any de sa neu (1956)

Miquel López-Crespí

 

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

            Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els habitants del poble ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A ca meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de ca seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de ca meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses.

 

 

 

 

AN└LISI I PROSPECTIVA DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. Climent Picornell - Jaume Sureda.

jcmllonja | 13 Desembre, 2006 15:42

 

Em crida en Pere Bueno de l’OBRA CULTURAL BALEAR, per si vull escriure un article per un dossier que sobre la Universitat de les Illes Balears prepara  la revista “EL MIRALL”, revista que vaig fundar i dirigir, i que ara ho fa, prou bé, el meu amic Josep Melià.

Vaig aprofitar algunes notes que tenia preses, més algunes converses amb el meu company Jaume Sureda, que ja havia publicat cosa al seu blog. Així, entre els dos bastirem un article, poc propedèutic, general i forçosament  breu –encara que tot el que deim té nom i llinatges- sobre com ha anat evolucionant la nostra molt estimada institució universitària, de la qual tots dos n’hem estat vice-rectors, en diferents equips directius.

El penjaré ara al meu blog, però també el trobareu en l’esmentat dossier sobre la UIB a la revista EL MIRALL d’aquest mes de desembre.

 

______________________________________________________________________

(Les il·lustracions són fotografies de plantes endèmiques, provinents del web excel·lent HERBARI VIRTUAL DE LES ILLES BALEARS, del Laboratori de Botànica de la UIB )

 

Anàlisi i prospectiva de la UIB.

 

(El camí cap a la diferència en un entorn globalitzat).

Climent Picornell* -  Jaume Sureda*

 

            La creació i desenvolupament de la Universitat de les illes Balears (UIB)  constitueix el factor sòcio-cultural més important de la segona meitat del segle XX a les nostres illes. No només per la implicació ciència-societat ( a tall d’exemple, es llegeix una Tesi Doctoral, pràcticament cada setmana) sinó pel que ha representat i representa l’amarament social constant de personal format a una universitat. La seva constitució  significà el tan anhelat accés a l'educació superior per a tothom, no només per a les classes més privilegiades. Un pic assolida la meta de tornar a tenir estudis universitaris a les illes, la UIB s’ha de plantejar els reptes de la qualitat i l’excel·lència, això sí, essent conscients, de la seva joventut, de les potencialitats reals de la institució ( som una universitat de dimensions reduïdes ) i dels  reptes de futur, entre els quals destaca la homogeneització de l’espai universitari europeu i l’ús intel·ligent de les noves tecnologies. Sense renunciar a la diferència, en la qual hi radica un element potent de competitivitat global.

 

 

            UNA UNIVERSITAT JOVE

            No hi ha present sense passat.

            Per a situar correctament les dades sobre la Universitat de les Illes Balears en el seu present, cal ser conscients del seu punt d’arrancada. L’any 1483 el rei Ferran II havia autoritzat l’Estudi General de Mallorca, que es transformà l’any 1692 en la Universitas Maioricensis Lul.liana, que dura fins al 1829 en que acabà la seva vida la primera etapa de la Universitat a les nostres illes. D’aleshores ençà la reconstrucció de la Universitat a les illes Balears recomença a través de  l’Estudi General Lul·lià (1950), la creació de la Càtedra Ramon Llull (1959), la instauració d’uns cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968) -tot l’anterior baix el patrocini de la Universitat de Barcelona-, la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 i el 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector nomenat,  Antoni Ribera, conduïren a les primeres eleccions per al càrrec de rector. El desembre de 1982 fou elegit el Dr. Nadal Batle, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. No es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995. El nou rector va ser el Dr. Llorenç Huguet qui va ser reelegit, fins l’any 2003. D’aquell any, i fins l’actualitat, ocupa el càrrec el Dr. Avel.lí Blasco, que ja ha anunciat que no es presentarà a les noves eleccions de març de 2007.

En una primera etapa, i resumint molt,  tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica generada, entre altres coses, pels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat, que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat. En el període en què fou rector Nadal Batle ( 1982-1995), dotze anys, es posaren els fonaments. Dels trets d’aquesta època es podrien destacar: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis -l’oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l’única -; l’inici de la construcció del Campus Universitari, la consolidació de la UIB -en relació a la seva implantació i inserció social dins les illes Balears-; l’increment de les relacions exteriors, sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora progressiva de les capacitats d’investigació ( la UIB es trobava ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat espanyol amb millor ratio investigadora); l’assoliment de certes línies d’excel·lència, sobretot en noves tecnologies de la informació.

            No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària, l’any 1983, obrí noves perspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants,  que se’n desprengueren, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balears) fins les missions d’ensenyament, recerca, difusió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La UIB naixent, ja es considerava que havia de ser un instrument important, per a construir el nostre país. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocasions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament. S’havia assentat, però, la convicció de que la Universitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que, abans, s’havien vist impedides d’accedir-hi.

            Durant l’etapa de Llorenç Huguet com a rector, entre altres actuacions, s’afirmaren les solucions per a una altra de les problemàtiques de la UIB: la fragmentació territorial de les illes Balears. Es posà fil a l’agulla desenvolupant les extensions territorials de la Universitat a Menorca i a Eivissa-Formentera, amb seus universitàries a les dues illes. Com a resultat d’aquest procés s’obriren canals de comunicació -aprofitant les noves tecnologies-  per millorar l’ensenyament “on-line”, cosa que, a la llarga, també possibilità obrir noves delegacions de la universitat a molts municipis i confegir un model informàtico-telemàtic per a la Formació Continuada, un dels reptes de futur que afronten les universitats en aquest segle XXI. Cal també destacar de l’època del rector Huguet diverses iniciatives d’organització interna que tingueren un impacte positiu, com és el cas del document de plantilles o l’inici d’una estructura fonamentada més en les Facultats que en els Departaments.  

            El colofó d’aquesta etapa de la UIB ve representat per la redacció del Pla Estratègic. El claustre de la UIB va aprovar, el 2002,  el “Pla Estratègic de la UIB ( 2002-2006)”, el qual, al manco teòricament, havia de guiar els passos de la institució durant aquests anys. Faria falta veure si s’ha estat capaç de seguir-lo o esbrinar fins a quin punt es podien dur a terme totes les seves nombroses indicacions. El Pla es va estructurar en base a un sectors claus i els seus eixos són elements que organitzen l’actuació de la UIB de forma permanent, concretant la seva missió o la seva raó de ser. Són el següents: eix de la formació,  eix de la recerca i de la innovació, eix de la Llengua, eix de les persones (alumnat, PDI i PAS), eix del Campus, eix de la captació de recursos i de la gestió, eix de les relacions amb la societat de les Illes Balears, eix de les relacions exteriors i internacionalització i eix del desenvolupament de valors culturals i socials. Així mateix, per tal d'ajudar a definir la identitat de la UIB, diferenciant-la respecte a d'altres universitats, es proposaven, com a mínim, les següents línies preferents de treball :  1.- Turisme; 2.- Medi ambient; 3.- Qualitat de vida;  4.- Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No obstant això, es fa avinent que durant el desplegament del Pla estratègic es podria incorporar alguna nova línia preferent de treball.

            Així mateix, en aquesta línia d’avaluar els diferents departaments i serveis, s’han anat efectuant diversos anàlisis i avaluacions, per tal de què la UIB fos una institució homologable amb els standards normalitzats de qualitat. A tall d’exemple, el “Pla estratègic de la gerència de la UIB. ( Qualitat en la gestió, 2005 – 2007)“, en el qual s’adverteix que  la pedra angular d’alguns dels més importants i actuals reptes universitaris (la convergència europea, l’acreditació de titulacions, la certificació de serveis: ISO, ANECA, etc., els processos d’avaluació institucional, les avaluacions segons el model europeu d’excel·lència: EFQM, etc.) és l’existència d’un sistema de gestió de qualitat i la seva implantació, que suposarà adoptar eines i metodologies noves, per ajudar a millorar significativament l’organització de la UIB en tots els nivells.

            Encara és prest, i manca perpectiva, per saber què trascendirà de l’època del rector Avel.lí Blasco, però sembla que el foment de l’acció tutorial i l’interès per a la millora de l’acció docent ocuparan llocs destacats.

 


                        UNA UNIVERSITAT  COMPETITIVA

 

                        El lloc real actual de la UIB

 

            El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a bon ritme (1982 /12,  1995/ 33,   2006/ 41, sense tenir en compte els títols de post-graus i la Titulació Superior de Turisme). Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, s’hagués produït un crack per sobresaturació de la capacitat docent. De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir a Madrid.

            Aquesta evolució comportà un procés paral·lel de creixement dels professors (1982/ 245,  1995/ 621, 2006/ 1019), de l’alumnat (1972/ 1045, 1995/ 12.232,  2006/ 13.751 ), dels pressuposts (1982 / 489 milions Pta.;  1995/ 6203 milions Pta.; 2006/ 74, 86 milions d’euros – 12.456 milions de Pta.-), aquestes xifres donen una referència quantitativa de l’expansió de la UIB. S’ha de tenir esment en què fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrellat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música o Esport, i la participació en la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears, instrument de col·laboració amb el teixit productiu de les illes des de l’any 1996.

           

            Una de les obsessions socials és la de situar correctament el lloc de la UIB, dins un món de competitivitat futura, tenint però esment de dibuixar prèviament les característiques de la nostra Universitat. Una Universitat molt jove i de tamany reduït i per tant amb falta de “massa crítica” a bastament per assolir determinades prestacions, que sí poden assolir universitats molt més grans. Per aquest motiu,  sempre s’han de saber “dimensionar” correctament els paràmetres de la UIB, per proposar actuacions de futur assequibles. Tot tenint això present, però,  ens podem sentir satisfets del paper i del lloc on s’ha col·locat la nostra universitat en aquests pocs anys d’existència. En quins criteris ens hem de fonamentar per dir que una universitat és més bona que una altra? En la recerca que fa els seu professorat o en les relacions que manté amb el món empresarial o en les opinions de l’alumnat sobre la qualitat docent ? Sigui com sigui, però, aquests rànquings universitaris, són cada dia més nombrosos i de major influència sobre l’opinió pública i per tant, sobre la societat i sobre els nostres futurs alumnes. En el darrer rànquing de les 500 millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Xangai només hi apareixen nou universitats espanyoles; la més ben situada és la Universitat de Barcelona en el lloc 151. Les altres vuit són: l’Autònoma de Madrid, la Complutense, la Politècnica de València, la de València, l’Autònoma de Barcelona, la de Granada, la de Sevilla i la de Saragossa. En un altre rànquing de prestigi (The World's Top 200 Universities 2006), de The Times, només hi apareix, la Universitat de Barcelona, que hi ocupa el lloc 190. És evident que la UIB, per les seves característiques no es pot situar en aquestes tessitures. Ni tampoc en  la classificació de les 100 millors europees,  en la que només n’hi ha tres d’espanyoles: la Universitat de Barcelona, en el lloc 57, i en les darreres posicions, l’Autònoma de Madrid i la Complutense. En el Top 50 European Universities, de The Times, no hi ha cap universitat espanyola. Però sí que la presència de la UIB és notable entre les universitats de l’estat espanyol. En una de les classificacions més serioses, feta enguany pel “Grupo de Investigación S C Imago” a partir del criteri de la producció científica de qualitat realitzada durant el període 1990-2004, la UIB ocupa el lloc 45 entre les 263 institucions analitzades Un altre informe també recent, elaborat en aquest cas per la “Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología” amb dades del període 1998-2002, que analitza l'índex de productivitat de recerca, situa la UIB en el lloc  2  de l'Estat. És molt important, tant per l’assentament del present de la UIB, com per situar-se correctament en el lloc de sortida cap al futur, convèncer la societat de què la Universitat de les Illes Balears és una bona universitat i que en els rànquings avaluatius seriosos hi fa un bon paper. Tot això aconseguit, a més,  salvant dificultats de finançament, s’ha de saber, per exemple, que el 2004 -darrer any amb dades comparatives fiables- la quantitat de doblers que la UIB rebia per alumne era 5,19 punts inferior que el terme mitjà de la resta d’universitats espanyoles.

 

 

            LA UIB I ELS REPTES DE FUTUR         

            El camí de la diferència

            L’adaptació a la societat del coneixement i a un context globalitzat és un repte al que s’estan enfrontant totes les universitats. Ja fa anys que es va iniciar el procés: l’any 1999 els ministres de 29 països europeus signaren l’anomenada “Declaració de Bolònia” que posà en marxa alguns de les accions que, es suposa, aconseguiran aquesta adaptació. Hi ha, per tant,  uns compromisos que, tan si es vol com si no, la UIB, i la resta d’universitats de l’Estat, hauran de complir. Adaptar-se a l’espai europeu d’educació superior es pot fer de diverses maneres. La via més fàcil de transitar, però també la que condueix a metes menys ambicioses, consisteix en plantejar aquesta adaptació com si fos, simplement, una exigència burocràtica i, conseqüentment, seguint les normes emanades d’altres organismes, centrar-se en els canvis mínims:  variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents,  les formes d’ensenyar. L’assoliment d’aquestes tasques ja és prou important i ningú pronostica que sigui cosa fàcil. Però convendria tenir clar que fent això, seguint només aquest camí, no farem res que no facin els altres. I precisament fer coses diferents és el repte més important que planteja l’adaptació a un entorn globalitzat: el camí de la diferència és el que s’hauria de seguir per adaptar-nos a l’espai europeu d’educació superior.

            Encarar bé l’adaptació a un entorn globalitzat implica no centrar-se només a donar resposta als canvis imposats sinó, sobretot, cercant respostes a l’escenari de futur de l’ensenyament superior en el qual la Universitat de les Illes Balears s’haurà de moure. Dit amb altres paraules: el gran repte consisteix en fer més del que faran els altres i, sobre tot, fer-ho d’una altra forma.

 

            La mobilitat, els alumnes captius i el perfil propi.

            Com en tot exercici  de prospectiva, juguem amb un elevat grau d’incertesa i és ben sabut que les tendències actuals poden variar i desdibuixar l’escenari previst. Amb les orientacions que s’observen en els darrers anys, el que sembla més previsible és que, a nivell general, les institucions universitàries, tot i perdre el monopoli de la creació i transmissió del coneixement, hi continuïn tenint un paper preponderant, sobretot les universitats públiques. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat concreta, no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica o de simple interès per al desplaçament  Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior (per cert, convé recordar que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a Balears estudien a la Península: a casa nostra l’escenari de futur ja té molt d’actual), preparar-se per a un entorn amb més mobilitat implica fer de la qualitat una de les metes de la política universitària. I per això no queda més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó en aconseguir que les que es tenen gaudeixin d’un elevat grau de prestigi. Les universitats preocupades més per la quantitat que per la qualitat, les institucions sense un perfil propi, tendran mal de fer sobreviure en el futur que es comença a dibuixar.

            Fins ara s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització; la UIB pateix els mateixos mals que la pràctica totalitat de les universitats espanyoles: la escassa diferenciació. Un dels inconvenients del desenvolupament del sistema universitari espanyol  dels darrers anys consisteix  en l’uniformisme; totes les universitats estan tallades amb el mateix model: quants més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú pensa que això pugui continuar per molt de temps.   Fa poc, Guy Haug, un dels millors experts en educació superior, ens recordava la necessitat de canviar la nostra manera de pensar i veure que “la Universitat ja no existeix: existeixen les universitats.”

            Determinar  en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos intents per determinar vies prioritàries, no absents de problemàtiques connexes. Així, per exemple, el “Pla estratègic de la UIB” per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB- el “Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008” del Govern de les illes Balears que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat i que s’ha traduït amb la creació d’un centre, al marge de la UIB, excel·lentment dotat. No discutirem la viabilitat de què Balears pugui sobresortir en aquest camp -tan i tan competitiu- i ho deixarem a part, manifestant el desig de què la nostra classe política agafi el tema de les línies prioritàries de recerca i docència superior a Balears amb la seriositat que es mereix. És un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB; no tenim, ho repetim,  “massa crítica” a bastament per prendre decisions d’aquest tipus que no fan altra cosa que debilitar-nos a tots. Els avantatges de concentrar la recerca a l’entorn de la UIB és una sinèrgia molt positiva.

 

            El repte de l’avaluació permanent.

            La UIB gaudeix d’un elevat grau d’autonomia de gestió, i tot indica que la reforma de la LOU que ara s’està tramitat encara l’ampliarà, debilitant, és veritat, els paper dels Departaments. Per treure’n el millor profit és imprescindible que aquesta autonomia vagi acompanyada de la responsabilitat.  No és senzill transformar aquest principi -amb el qual és segur que tothom hi coincidiria- en accions pràctiques. Hi ha, però, una via de desenvolupament de la responsabilitat que hauria de ser ineludible: passar comptes. És a dir, els objectius i les tasques desenvolupades per a assolir-los haurien de ser permanentment avaluats. I no només en el marc de la pròpia UIB;  hauria de ser en el Parlament de les illes Balears on, cada any, el nostre Rector passàs comptes. Seria una manera de posar les coses en el seu lloc: el control del poder polític, centrat en els objectius i els resultats i l’autonomia, en els procediments. Per assolir aquest repte calen, al menys, dues coses: tenir un pla estratègic i una classe política que s’interessi per la Universitat més enllà de les paraules i els discursos. Redactar el pla –recordem que l’actual finalitza aviat- és factible; canviar la forma d’entendre la Universitat per part del nostre poder polític és una cosa un poc més complicada.

 

            El repte de la projecció i implicació social

            És gairebé un tòpic: la Universitat ha de gaudir d’una major projecció social. De totes les maneres, la UIB mantén convenis de col·laboració amb múltiples institucions de Balears; al mateix temps, i fruit d’aquest major accés a l’educació superior que ha possibilitat l’existència de la UIB, a gairebé tots els llocs de decisió importants de les illes, ja hi ha llicenciats per la UIB; l’impacte social de la nostra Universitat és major que el de moltes altres; la Fundació Universitat-Empresa –el pont edificat per la UIB per unir-se amb el món empresarial- signa cada curs més de 600 convenis amb empreses i altres entitats. Aquest front –el de la projecció social- no és precisament una debilitat de la UIB. Així i tot, però, hi ha determinats aspectes del vincle amb la comunitat que cal enfortir; sobretot els relacionats amb la implicació en la política universitària; el Consell Social de la UIB hauria de trobar un dinamisme del que ara no gaudeix; fins ara  aquest òrgan ha estat  molt poc efectiu. Però creiem que potenciar-lo és del tot imprescindible  per a la millora de la Universitat.

 

 

            El repte territorial

            Transformar les debilitats en fortaleses és una virtut del pensament creatiu. La UIB ha hagut de fer servir aquest pensament a  l’hora d’encarar la discontinuïtat territorial de Balears. Per això es va posar en marxa un sistema d’educació “on-line”, amb l’ús de les noves tecnologies de la informació, que ens ha situat entre les Universitats espanyoles més ben posicionades en aquest terreny. Recordem que les universitats “no presencials” són les úniques que en aquests darrers anys guanyen estudiants i pensem també que la “formació permanent” és el sector amb més expansió. Sens dubte la UIB ja està ben situada per competir en educació a distància, cal potenciar aquest camí amb fermesa.

 

 

            El repte de la bona gestió de l’autonomia.

            Les Universitats espanyoles necessiten sossegar-se; amb l’aprovació de la reforma de la “Ley Orgánica de Universidades” (LOU) tindran el tercer marc normatiu en sis anys. Es tracta d’una llei que ofereix més autonomia, és menys intervencionista. Perquè els seus efectes siguin benèfics, però, caldrà que les Universitats en facin un ús responsable i per això serà necessari, entre altres coses, per exemple,  que els processos de selecció del professorat siguin més oberts. El tema de la gestió responsable necessitaria més pàgines de les que disposem, però ha de quedar constància que aquest no és un repte de calibre menor.  Com tampoc ho són els de la millora de la qualitat docent o l’interès per atreure i cuidar-nos del nostres alumnes.

 

(*)Climent Picornell, doctor en Geografia,  i Jaume Sureda, doctor en Pedagogia. Professors de la Universitat de les Illes Balears,  de la qual han estat vice-rectors.


 

PRĎLEG AL LLIBRE D'ANTONI GORRIAS: "PALMA I LES AIG▄ES D'ESPORLES"). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2006 18:53

 

    ANTONI GORRIAS ÉS A PUNT DE TREURE UN ALTRE LLIBRE A L'EDITORIAL "EL FAR" : PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES". Adjunt un post al blog amb el pròleg que li vaig escriure. El llibre d'ANTONI GORRIAS és una obra imprescindible pels qui vulguin saber més coses de com la ciutat de Palma, al llarg de la història s'ha anat aprovisionant d'aigua.

Aigua cap a Palma. Noves aportacions d’Antoni Gorrias

 

Climent Picornell*

           

            No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d’aquest llibre, per molt diversos motius. Però n’hi ha dos de principals: un, per una senzilla qüestió d’amistat, que ve de lluny i va lligada a l’escola “Mata de Jonc” –institució exemplar per moltes causes- i, en segon lloc, perquè ja vaig tenir un cert paper en la “fabricació” del seu primer llibre, - Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, Editorial El Far, 1999- com explicaré més envant. A tall de curiositat, ja que lliga amb aquesta temàtica, he de manifestar que no és el primer pròleg que escric per a un llibre sobre l’aigua i el seu abastament urbà, fins i tot sobre l’abastament de l’aigua a  la Ciutat de Palma.  Antoni Ginard, un altre amic i investigador, publicà, amb un pròleg d’un servidor, Evolució històrica de l’abastament d’aigua a Palma (1800-1995): un debat permanent (editat per l’Ajuntament de Palma, “Col·lecció Gorg Blau, 2”, 1995), un text de coneixement obligatori per a tots aquells als qui els interessi el tema de la distribució d’aigua al conjunt urbanitzat de Palma. Qui hagi de menester algunes precisions sobre el medi físic, la mesura dels cabals o les propostes tècniques d’aquesta problemàtica, des de les de Paul Bouvy, Josep A. Togores, Jaume Cerdà, Eduard Fontserè, Eusebi Estada, Bernat Calvet o Joan Munar -per citar únicament les del segle XIX-, fins a arribar més enllà de la construcció dels pantans de la Serra de Tramuntana, cal que llegeixi les planes d’aquesta obra de Ginard. Possiblement, el llibre d’Antoni Gorrias se situï -en el seu bessó- entremig dels estudis d’Antoni Ginard i les tasques de captació i gestió de l’aigua prèvies a la venguda del rei En Jaume, l’any 1229, en les quals no entra.

            Així, abans de passar al cas concret que estudia aquest llibre, m’agradaria deixar constància de que el cas que ens explica Antoni Gorrias no és, en absolut, un cas aïllat i irrepetible, si que té les seves particularitats, però no és sinó una altra història emmarcable dins els processos d’organització i transport de l’aigua per al reg, per a generar força motriu o per a l’abastament de viles i ciutats de la conca Mediterrània o del Pròxim Orient. Tots casos diferents i, alhora, similars. A l’illa de Mallorca, llocs com la vall de la Nou i la font de Llodrà, a Manacor, les fonts de la Vall de Sóller, l’horta de Cubelles aprofitant la font de Ternelles, a Pollença o el torrent d’Es Buscastell a Eivissa, i moltes altres de més reduïdes dimensions, fan avinent que aquestes explotacions de l’aigua són hereves d’una tipologia climàtica i geològica, efectivament,  però també, de més antigues formes del maneig de l’aigua. Cap d’elles, però, a les Balears, tenen la importància ni la magnitud de les anomenades “fonts del pla de la Ciutat de Mallorca”: la font de la Vila, la font d’en Baster i la font de Mestre Pere. La identificació dels qui bastiren per primer cop aquests “sistemes hidràulics” ha estat un tema de recerca per part de grups lligats, de diferents maneres, al professor Miquel Barceló. Aquest es refereix als primers organitzadors com els depositaris de “la manipulació mestrívola de l’aigua, tant per fer-la córrer, emmagatzemar-la o drenar-la”, usant ja  “normatives que, en realitat, són comunes i característiques de qualsevol espai hidràulic i determinades pel mateix fet de l’ús col·lectiu de l’aigua i de la xarxa de canals de distribució”, inclosos els molins hidràulics, “sempre situats sobre la sèquia principal de tal manera que l’aigua utilitzada pels molins era recuperada, sense entorpir la irrigació posterior”. Una part del sistema hidràulic de Na Bastera o, altrament dita,  de la font d’en Baster, que s’estudia en aquest llibre és d’origen andalusí, per bé que la venguda dels catalans exportarà a Mallorca una distribució de l’aigua diferenciada; així pareix demostrar-ho el topònim Canet, adaptació catalana  de la forma qanit derivada de qanat, i la mateixa font de Canet -denominada així al Llibre del Repartiment- ja fa present l’existència d’aquesta tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies que es va estendre arreu d’Al Andalus i de l’existència de normatives de distribució de l’aigua, algunes ja basades en la seva organització per unitats de temps.

 

          

            El llibre que ens presenta aquest cop Antoni Gorrias, Palma i les aigües d’Esporles, no es fa tan enrere, comença el seu relat en el segle XIII, però és la història d’una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure a la Vall de Superna, al municipis de Esporles i Puigpunyent, al sorgir a la superfície –a la Font Major de la Granja, a 254 metres d’altura- són utilitzades per regar i moure molins, i el seu cabal restant, conduït a un avenc –S’avenc des Frares- que subterràniament condueix les aigües fins que tornen a ressorgir – a la font d’en Baster, a 151 metres de cota- on tornen a ser aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, tenia 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d’aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins –fariners, drapers, paperers- fins que s’abocaven a Sa Riera, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, cap allà on és ara la Plaça de la Reina. Per aquests motius, Gorrias subtitula el seu llibre “La Font Major de la Granja i la Font d’en Baster: dues fonts, la mateixa aigua”.

            L’aigua és un element cabdal per a la vida humana, no cal ara que els entretengui amb quatre obvietats ben sabudes sobre l’aigua i la vida: som cossos amb un percentatge elevadíssim d’aigua, sense aigua no podríem viure i, en aquest sentit, l’aigua és un determinant per a les civilitzacions i les localitzacions, sobretot les urbanes, que en són grans consumidores. I just al contrari, que la manca d’aigua fa impossible la vida o fa necessari l’enginy per a la seva captura i el seu trasllat, com és el cas que s’explica en aquesta obra. Quan l’aigua ha mancat, en els casos de sequera extrema a Mallorca, han hagut de treure el “Sant Cristo Gros” a fer rogatives (  M. Pastor emprà el tema de les rogatives per a marcar els anys de sequera climàtica, en els segles amb inexistència de registres històrics de pluviometria). I no és, la gestió de les aigües, una activitat que hagi deixat de ser vigent: a les illes Balears, l’abastament d’aigua ha estat i continua essent un tema crucial. La climatologia mediterrània ha imposat, com hem dit abans, èpoques de sequera pertinaç i, per això,  l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien marcades per un  aprenentatge històric. Després de la captura de l’aigua de pluja –en parats,  aljubs i  cisternes-, aparegueren els pous i les sínies,  les sèquies de conducció de l’aigua des de fonts i captacions subterrànies, vengué, més tard,  l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds i la dessalació d’aigua de mar. A les cases, les cisternes eren, han estat fins fa poc, el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua del cel, amb la particularitat que a Palma la cisterna és anomenada “la font”, amb memòria de que moltes s’omplien desde canalitzacions d’aigua provinents de la font d’en Baster o de la font de Mestre Pere. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans són exponents de que les nostres illes ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara aquesta cultura clàssica de l’estalvi i ús racional s’ha emboirada i pareix que, d’aigua,  n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar l’illa de Mallorca dins circuits generals d’obtenció d’aigua : la inter-connexió amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que afegirà a la que ja s’extreu, la “nova aigua” de les dessaladores d’aigua de mar situades al litoral, del raig de Sa Costera de la serra de Tramuntana o del pous de Sa Marineta de Llubí. L’aparició de companyies multinacionals com, per exemple, “Agbar Aigua-Sorrea”, una empresa catalana amb més de 140 anys d’història i que gestiona l’aigua de 25 municipis de les illes, demostra com va evolucionant la gestió dels recursos hídrics.

            Faig avinents aquests exemples contemporanis, únicament per fer veure que la gestió de l’aigua és, i ha estat, fonamental a les Balears. El treball d’Antoni Gorrias, presentat de forma seqüencial, fa ben patent que la història de l’aigua que ha transitat per les sèquies i els cabals de les fonts, Major de la Granja i des de l’ullal de na Bastera, ha estat una història de confrontació d’interessos, fins i tot de conflictes pel seu aprofitament, per la seva propietat i la seva gestió, lluny alguns pics de l’interès general. Vull repetir que la història del llibre Palma i les fonts d’Esporles comença d’ençà la venguda dels catalans. De fet el nom de “Sèquia d’en Baster” –també coneguda com la “sèquia menor”, perquè la “sèquia major” era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial durant el segle XIII a Guillem Baster. Ja el tal Baster i els seus descendents inicien una història de plets, que se’ns transmet amb les dades que subministra Gorrias i que són fonamentals per entendre el seu esdevenir. Per exemple, l’any 1402 amb la publicació dels “Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster” es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins a la seva desamortització, a principis del segle XIX, o fins a l’aplicació de la moderna “Ley de Aguas” de 1866, que fou vigent fins a la propera llei d’aigües de 1985. Tot això no vol dir, però, que els seus problemes no siguin constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l’aigua no els permet moure els molins ja que les preses, els furts fraudulents d’aigua, ho impedien –fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d’aigua el 1534-. Un altre dels problemes que es fan presents, com en l’actualitat, és la qualitat de les aigües i el manteniment de la infrastructura de la sèquia en bones condicions. Cosa aquesta que es farà més important sobretot quan l’aigua de Na Bastera haurà de ser utilitzada per al consum humà de la ciutat de Palma. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat –com qui diu amb l’Ajuntament actual- per tal de subministrar aigua, en principi durant l’hivern, la qual cosa imposa el subministre “d’aigües no amolinades” -per no “contaminades”, que diríem en l’actualitat-. La manca endèmica d’aigua a Palma, farà que el 1628 aquests molins siguin desplaçats a la sèquia de Coanegra de Santa Maria, en un fet deslocalitzador primitiu, per evitar, per sempre, el seu l’embrutiment.

            Antoni Gorrias, en aquest llibre detallista i primmirat, ens presenta les “Visures” -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l’aigua en el seu recorregut- com uns “estats de la qüestió”, quan són redactats. Així, el manteniment d’una infrastructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament, i també del seu mal ús, i per això, la necessitat de fer-ne “escurons”, netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d’esboldregaments, d’haver de fer “herbatjos” –arrabassant les herbes que hi neixien constantment- aquests fets donen notícies dels costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. Així, l’any 1688, ara diríem que a través d’un conveni, els jurats de la ciutat i l’abat del monestir –el propietari de l’aigua- arriben a l’acord que tota l’aigua de la font d’en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes que seran per al monestir, i això fins que ja a l’any 1702  s’aconseguí que entrassin juntes dins Palma, les aigües de la font de la Vila i les d’En Baster.

 

            Així i tot, com hem dit abans, els plets i les disputes d’anys enrere continuaven, el 1758 hi ha una resolució definitiva d’un contenciós històric amb els senyors de Canet, que es resol a favor del Monestir de la Real o com el 1763, en que un frare fou apedregat per les dones d’Esporles quan anava a fer acomplir una sentència que evitava que les aigües fossin desviades cap a la vila esporlerina, el frare, faldons enlaire, hagué de fugir escapat. Però els frares perderen el seu domini quan el 1821 per la Desamortització dels béns de l’Església, l’estat ven i subhasta les hores d’ús, les tandes, d’aquestes aigües. L’any 1870 els propietaris d’aquest usos son el “Sindicato de Riegos de Baster”. Però perquè es vegi la tensió en aquesta qüestió i la perpetuació de les mateixes problemàtiques,  l’any 1897 es cobreix amb lloses la sèquia, per evitar la brutor del trànsit; l’any 1929 la “Sociedad de Aguas de la acequia d’en Baster” perd un plet amb el propietari de la possessió de Sa Granja per l’ús de l’aigua a Esporles; l’any 1941 s’hi manifesten problemes per abocaments contaminants d’una fàbrica de paper i encara que durant els anys 1968-69 és entubada completament, ja havia començat la seva decadència. La Via de Cintura en els anys seixanta del segle XX, seccionà la sèquia, com a símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció,  després d’haver donat servei durant tants d’anys i anys a la comunitat de ciutadans.

           

 

            Antoni Gorrias en fa, com he dit, un relat pormenoritzat de tot això. I es que Gorrias te talant d’investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises i precioses. Ja ho feu així en el seu primer llibre, Les cases de neu de Mallorca, en el que vaig col·laborar dels primers esbossos fins a l’edició. M’haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú, per aquest llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d’esport o vestit amb el seu uniforme, de policia local, abans d’incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents, fotocòpies de papers d’arxiu... desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. En aquell llibre el principal problema va ser tallar, tallar l’excés d’informació, perquè es pogués encabir dins un llibre de tamany normal. En aquest cas que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial, i el procés de finalització m’ha estat més llunyà. Però he continuat sabent coses d’Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques de l’aigua, o l’he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements històrics vinculats als antics sistemes hidràulics. Tot s’ha de dir, amb un entrebanc que l’ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. Es per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.

            I ja se’n temeran que no només es limita a fer el relat històric dels esdeveniments que afecten la sèquia d’en Baster, sinó que ens relaciona i descriu els diversos molins de forma detalladíssima, les seves diferents tipologies, els estris que empraven, la toponímia i una terminologia acurada de tots aquests elements, ja siguin de la infrastructura, de la conducció o de les activitats que s’hi desenvolupaven. Malgrat la importància manifesta de tota aquesta relació amb l’aigua, Gorrias és ben conscient del procés de degradació : “La pèrdua del control de na Bastera pel Monestir de la Real significà una divisió acusada de la propietat de les aigües, això afegit a la continuada desaparició dels molins, amb la seva importantíssima funció de manteniment dels respectius trasts, significà un lent procés de deteriorament de la sèquia. El tram entre Ca l’Ardiaca i la Ciutat ja no era necessari perquè s’havia construït una connexió a prop de Son Cabrer i els molins d’aquesta zona havien desaparegut. En aquest darrer tram la sèquia quedà reduïda a un simple solc al terra.” Més acostat al nostres dies, el Pla Mirall, un pla de modernització dels carrers i places de Palma, ha estat poc respectuós amb la sèquia d’en Baster i amb les seves derivacions, i subxarxes, algunes d’elles convertides ja feia anys en clavegueres, tot s’ha de dir. Malgrat això encara queden dins la ciutat alguns trams protegits, i fora de Palma, una altra part i uns pocs molins, algun d’ells conservat de forma excepcional, hereu i testimoni de tot aquest cabal, no només d’aigua, sinó d’història que l’investigador Antoni Gorrias ha dipositat –i mai tan ben dit- a les nostres mans en forma del llibre que, ara ben prest, podreu començar.

 

 

*Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.

__________________________________________________________________

(LES IL.LUSTRACIONS SÓN AQUAREL.LES D'ERWIN HUBERT QUI ES PASSEJÀ PER LES ILLES BALEARS, JA FA TANTS D'ANYS...) 

 

"TALAIA ALTA", DIUMENGE DIA 3. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Novembre, 2006 18:20

 

 

(Imatge de Guillem Mudoy) 

 

“Talaia alta” ( de franc, diumenge dia 3 amb el Diari de Balears)

Diumenge 3 de Desembre, juntament amb el “Diari de Balears”, s’entregarà el meu llibre “TALAIA ALTA”, de la col.lecció Biblioteca d’Autors Mallorquins. És de franc, gratis; serveixi aquest “post”, o apunt al meu blog, per fer-ho avinent a tothom qui el vulgui. És una manera de - quasi-  regalar-ho, a través d’Internet, a qui el vulgui.

___________________________________________________________

 

serra de tramuntana

(Fotografia de Pep Torro) 

L’escriptor i amic Guillem Frontera va tenir la delicadesa de fer-hi un pròleg, que li agraesc molt, per venir d’una persona, com ell, avesada a escriure, i a escriure bé. L’adjunt un poc més avall.

 

El geògraf

Guillem Frontera

Hi ha menjars monòtons i menjars entretinguts. Paisatges monocolors i paisatges de gran amenitat cromàtica i morfològica. Etcètera. I escriptors. En principi, la monotonia o la varietat no ens garanteixen el plaer de la lectura, però sí que ja fan una crida inicial a les afinitats. M’agrada llegir els escrits entretinguts, de gran amenitat, frívols a estones –no superficials-, de Climent Picornell, perquè quan comences no saps mai on aniràs a parar ni per quins camins o dreceres et menarà la lectura. Ara, saps a priori algunes coses que són tota una garantia: et divertiràs, aprendràs molt, gaudiràs d’una prosa sucosa en la millor tradició dels aiguaforts -però tècnicament disposada de manera que la primera lectura te’n suggereixi moltes més. Saps que se’t guiarà per un inventari d’interessos i de curiositats que podria dur-te a la dispersió, i saps també que la base del plat és feta amb tanta personalitat que tot, finalment, hi lliga. Segurament –segur- és una qüestió de cultura. La cultura és el gran tema de la vida i dels escrits de Climent Picornell, el coneixement de les coses i els automatismes per posar-les en valor i per crear un espai escènic en el qual tota persona, cosa i notícia hi siguin, més que compatibles, complementaris.

Climent Picornell, segurament i a la vista d’aquesta varietat d’interessos i curiositats, hauria pogut elegir moltes altres disciplines acadèmiques, però, vist ara en perspectiva, la geografia és la ciència que millor li permetria organitzar els seus coneixements. A partir d’un espai, un país. Tan senzill, tan complex com tot això. A partir d’un espai, un món. Segurament aquest és el principi actiu de la proximitat i transparència de l’escriptura de Climent Picornell, qui recorda ara que mantingué una secció setmanal, fa anys, “Talaia alta”: alta, però amb els fonaments molt ben localitzats. Alta per guanyar perspectiva: distància, humor, ironia, i un fluid del qual no sé com dir-ne, però sí sé que és fet d’escepticisme i d’amor alhora. El secret de la recepta, les dosis, també és el secret de l’estil de Climent Picornell. Amb aquest estil parla d’una manera molt particular de nosaltres, nosaltres som els seus –és una prosa que cada punt ens fa l’ullet, una prosa plena de sobrentesos-, i ens pot dir de tot: però alerta, que cap extern no s’equivoqui. Climent Picornell és antropològicament tribal, però és un membre de la tribu que ha passat pel Renaixement, per la Il·lustració i per la Modernitat. Els seus processos de sedimentació són exemplars.

Els escrits de Climent Picornell a Diari de Balears  havien de tenir una altra oportunitat, i servidor som dels que celebram l’edició d’aquest recull: no tant perquè el llibre sigui o no un suport més noble que el diari, sinó perquè la biblioteca és molt més accessible que l’hemeroteca. En realitat, no són els escrits, els que necessitaven una altra oportunitat, som nosaltres, els lectors, els que són massa joves o els que som massa vells. El dia a dia empeny massa fort, no és com altre temps, i no hi ha res més vell que el diari d’avui llegit d’horabaixa. Això és una catàstrofe, una rierada que ho arrossega tot, llots i cotxes. Aquest llibret se n’ha pogut salvar. Per ara. Però ara és molt.    

Guillem Frontera

 

 

____

_(Fotografia de Pep Torro)_____________________________________________________

"La Biblioteca d'Autors Mallorquins abraça una gran diversitat de gèneres literaris. La literatura a Mallorca s'ha expressat generosament a través de la poesia, i, efectivament, la poesia ocupa una part molt significativa de títols de la col·lecció. Els poetes de la Renaixença, Costa i Alcover, l'Escola Mallorquina, Bartomeu Rosselló Pòrcel, la generació dels Llompart, Vidal Alcover, Moyà o Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i fins als més joves, la veu dels poetes ha acompanyat els mallorquins amb fidelitat admirable.

La crònica històrica (Llibre dels fets), la introspeccio mística (Ramon Llull), l'autobiografia i el conflicte religiós (Anselm Turmeda), la narració (Salvador Galmés, els costumistes (Rosselló de Son Forteza, etc.), la novel·la (de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet a Maria de la Pau Janer, passant per Baltasar Porcel, Antoni Mus, Antoni Serra, Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera o Llorenç Capellà); el teatre (Joan Bonet, amb la peça inèdita Quasi una dona moderna, o Llorenç Villalonga); l'assaig històric (Josep Massot, Pere Fullana), la crítica literària (Rosselló Bover, Damià Pons); l'assaig polític (Guillem Forteza, Josep Melià), la crítica de la cultura (Joan Estelrich, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Serra, Damià Ferrà-Ponç); l'assaig biogràfic (Antoni Maria Alcover, Josep Sureda Blanes, Miquel Serra Pastor), hi són adequadament representats. Per ventura allò que té de més innovador aquesta Biblioteca com a tal, i en la nostra cultura, és la importància que es reconeix al periodisme o a l'assaig concebut i escrit en format de diari. Així, s'inclouen volums amb treballs periodístics que depassen el marc temporal en el qual han estat publicats en la seva forma original, i se'ls dóna una vida més llarga. Els noms de Josep Maria Llauradó, Bartomeu Fiol, Sebastià Alzamora o Climent Picornell suggereixen al lector un to i unes qualitats literàries que s'acolliran sense estretors al format de llibre."

(Extret del DIARI DE BALEARS) 

 

700 ANYS DEL MERCAT DE SINEU DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Novembre, 2006 16:16

 

 

700 anys del mercat de Sineu

CLIMENT PICORNELL

 

Sineu és una vila del Pla de Mallorca, plena de singularitats. Té camí directe desde Ciutat, sense passar per cap altre poble –el camí vell o la carretera de Sineu-, els seus habitants fan la “é” i els dimecres el poble canvia de dalt a baix la seva fesomia : hi ha mercat. Si existia, o existeix encara,  un mercat d’àmbit  comarcal al Pla és el de Sineu. El dimecres era, i encara ho és, una de les visites obligades per als pobles del Pla de Mallorca, i de tota l’illa. I a l’estiu, també,  aturada dels turistes. Ara fa 700 anys que un privilegi del Rei Jaume II, permetia la venda, entre altres coses de bestiar, actualment és l´únic mercat on encara es fa. El mercat del dimecres conserva una vitalitat i un atractiu importants després de 700 anys de la seva creació.

 

700 anys de Dimecres a Sineu. Sineu canvia de fesomia els dimecres

El mercat es celebrava, i encara ara, però ja ha desbordat el seu primitiu emplaçament, a l’antic fossar. L’actual plaça del Fossar és, avui en dia, un gran espai públic, resultat de l’ocupació d’un antic cementeri que abans havia estat usat per eres comunals, el seu primer topònim va ser el Fossar de les Eres. Hi queda també S’Abeurador, un lloc públic també, abans omplert d’aigua amb una sínia monumental i uns espais –el mercat cobert- que es dugueren a terme l’any 1956. Ja Geroni de Berard, l’any 1789, es referia a aquest lloc com “la plaza de las Ferias” . L’actual estructura de S’Abeurador és de 1904, un dipòsit circular amb coberta de porxada octogonal. Segurament aquests espais durant anys van encabir el mercat del dimecres, fins que el seu progressiu creixement el va anar fent envair, amb les seves paradetes de vendre, els carrerons que pugen cap a l’església, les escales i la plaça de davant el temple, els carrers de prop de la casa de la Vila –l’antic convent dels Mínims- i fins i tot els vials que duen a l’estació del tren. És per tant un mercat gran que té la fama consolidada, ajuntada a “fer barrina” i “fer dimecres”, que ha de concloure amb un bon “frit” de freixura en algun del nombrosos cellers de la localitat.

 

Evolució del comerç.

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs i de fires medievals. El mercat de Sineu rebé a 1306 privilegi del rei Jaume II i la fira de maig, també  de Sineu, fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres, la tradició de les nostres fires i mercats, els que han arribat fins avui, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren i fixaren una sèrie de mercats i fires importants, a uns pobles, i de menor rang a altres. Passa això amb Sineu, un dels pocs mercats que encara conserva un radi d’atracció que desborda el seu terme municipal, és un mercat de caire comarcal-insular.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats de poble hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Alguns han  sobreviscut, però la majoria han quedat reduïts a no res. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, d’antiguitats, de ramells, de roba, i al de Sineu –encara- el bestiar, i lloc d’encontre d’agricultors, ramaders, compradors i desenfeinats. El dimecres, és un fet, la vida del poble gira entorn del mercat, no és un dia qualsevol, és dimecres ! No crec que aquest fet succeeixi a cap altre lloc de Mallorca, per molt gran que sigui el seu mercat. És així, que el mercat de Sineu s’ha adaptat als canvis i ha sobreviscut aquests 700 cents anys.

 

 

De transaccions agrícoles a “símbol d’identitat”

Un grup de geògrafs –“COL.LECTIU PAGÉS”- han investigat el cas del mercat de Sineu ens diuen que el mercats tradicional jugaven un paper fonamental quan l’agricultura era la columna vertebral de Mallorca i el mercats eren el centre de transaccions comercials, i els inputs i outputs agrícoles, els protagonistes indiscutibles d’aquest escenari. Poc a poc el domini de la ciutat sobre el camp, han desvirtuat les relacions de proximitat i el mercat de Sineu és un bon exemple de mercat que ha sofert una mutació en el seu rol tradicional. Mutació fonamentada sobre dos eixos : 1.- La seva funció de transaccions agrícoles ha esdevingut testimonial, de la mateixa manera que l’activitat agrícola a tot Mallorca és relicte. 2.- S’ha transformat i instrumentalitzat el mercat com un “símbol d’identitat”, convertint-lo en un centre d’atracció turística per a la població illenca, i en temporada turística, també pel estrangers.

L’anàlisi del “COL.LECTIU PAGÈS”, es du a terme analitzant els productes que es venen actualment al mercat. Sobretot el que es mercadeja són manufactures tèxtils, calçat i souvenirs, aquestes tipologies d’objectes representen el 70 % del total. Per contraposició els elements més agrícoles representen només el 16 % del total.

Si es té esment als venedors segons el tipus de producte, els qui venen Hortalissa i Fruita ( 5, 41 %); Carn ( 0,45 %); Bestiar (3,15%); Flors (1,35%); Arbres (3,15%); Eines (4,50%); Maquinària agrícola (1,35%); Roba i Calçat (28, 83%); Souvenirs i objectes de regal (41,89%); Herbolari (1,80%); Llepolies (4,05%); Merceria i perfumeria (1,80%); Embotits (1,80%); Vi i Licors (0,45%).

Aquests venedors provenen bàsicament de Palma , quasi el 50 %, però hi trobam venedors que provenen de Magaluf, Cala d’Or, Alcúdia, Port d’Andratx... el que fa avinent que l’àmbit d’influència del mercat ultrapassa les fronteres merament locals, encara que els venedors de productes agrícoles són, majoritàriament,  originaris de Sineu i de municipis propers com Muro o Sa Pobla. La venda de bestiar, una de les singularitats del mercat, malgrat les dificultats –la pesta dels porcs, la llengua blava, la grip de les aus- que ha impedit temporalment la venda pública continua i encara es poden veure mercaders de bestiar gros –ases, someres i muls- record de quan Mallorca era una terra de pagesos.

En definitiva, és ben evident que el mercat de Sineu com mercat agrari es manté de forma residual, ja que els productes agraris –agrícoles i ramaders- tenen en conjunt un pes poc significatiu i en canvi han augmentat molt la tipologia d’altres productes, fins i tot hi ha unes paradetes -que van creixent progressivament- dedicades a la venda d’Antiguitats, els objectes per a la llar –tot i que encara es venen ganivets i petites eines per a l’agricultura-, el vestit i els souvenirs, amb la provinença de molts mercaders extracomunitaris, que donen una nova fesomia al mercat.

El mercat de Sineu, es pot dir que actualment, segons el “COL.LECTIU PAGÈS”, s’ha convertit el un Símbol d’Identitat i ho fa amb èxit, si es mesura per la gent que hi acudeix i sobretot perquè s’ha sabut mantenir el dimecres com a “meeting point”, punt de trobada, per fer negocis i transaccions, o únicament per l’encontre d’amics i coneguts, tot aprofitant la fita que des de fa 700 anys que es va produint. Per molts d’anys!

__________________________________________________________________________

 

 

El Mercat del Dimecres (en el segle XV)

 

Avançant els anys s’estenia més i més per la plaça del Mercadal, pròxima a la Quartera, lloc de compravenda de forments i altres productes, el comerç de les hortalisses, les taules d’atuells i eines del camp: picarols, trinxets i ganivets, olles i greixoneres i més calaportal propi de la casa i del camp. Aquest dia setmanal –el dimecres- prest es convertí en mitja diada festosa, necessària per a la provisió del que freturava a la casa. Era el dia apropiat perquè el saig fes les crides de temes molt variats, com: l’encantament d’una anyell perdut i guardat al corral del Rei; la venguda de cert mercer que rifava calces; de les olives temporeres; de peix més barat d’unes barcades que n’havien pescat molt i tantes coses més, si no hi havia ordres del Jurat en cap, donant disposicions sobre els pous de rentar o sobre el començament del Jubileu (“El saig fa moltes crides a toc de trompeta els dimecres”). El mercat de Sineu en no poques ocasions i, ja en els segles anteriors, com a fet ordinari, fou sempre considerat un privilegi reial.

___________________________________________________________________

( BARTOMEU MULET – RAMON ROSSELLÓ – JOSEP M. SALOM : La crisi de la vila de Sineu. Segle XV. Ed. Ajuntament de Sineu )

 

"YO TEN═A UN CHORRO DE VOZ..." I LA M┌SICA LLEUGERA. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Novembre, 2006 19:17

 

“Yo tenía un chorro de voz...” i la música lleugera.

Climent Picornell

Sona “Je suis malade”, Jacques Brel canta al càncer que el matà, i el diari em comunica que Miguel Aceves Mejía moria a Mèxic, als 91 anys: “Yo tenía un chorro de voz / y me daba mi paquete / me admiró Jorge Negrete / Pedro Vargas y otros dos / pero del chorro de voz / sólo me quedó el chisguete”. Sí,  cada un de nosaltres du aferrades fondament una grapada de cançons. I no solen ser rèquiems o l’opus tal i qual de la música clàssica. No. Cançonetes lleugeres a les quals hi hem associat una sensació, un moment, un gust, adherit no sé on, exactament, del nostre cos o del nostre enteniment, que són el mateix.

Un dels primers records que tenc és deixat. No és meu, però madó Xisqueta “Putxa”, al cel sia, la mare de les Putxes, sempre em deia, a mesura que em feia més i més gran: “Ai, com si te ves, jugant al portal de ca sa teva padrina, amb un baveret, sense calçons, i cantant –fent “zopes”- “Zibonei”. He fet meu aquest punt de memòria, cantador de “Siboney, yo te quiero, yo me muero por tu amor”. A això anava, i passa no sols a la meva família que venim de raça cantadora i musical, sinó a la de qualsevulla. Són aquestes cançons mal anomenades lleugeres –per contraposició a les pesades, supòs- les que fan tala dins nosaltres. Servidor es va despertar a la música de la mà de ma mare, encara que era mon pare qui tenia la memòria llarga i sabia sarsueles senceres de cor, però ma mare havia cantat, posem per cas,  “Ai Quaquin...” una opereta sobre l’emigració dels mallorquins a les Amèriques. La ràdio va educar musicalment la meva generació en la cançó “moderna”: Primer Gloria Lasso, Nat King Cole o El Duo Dinámico. A l’Institut Ramon Llull vaig creure tocar amb un dit en el cel; amb Eduard Miralles compràvem el “Salut les Copains”  (Johny Halliday, Sylvie Vartan i tota la tropa) i a la “Ràdio Instituto” –un micro que sonava al patí- Chano Màrquez, era dels Rollings i servidor del Beatles, encara ara conserv el “Rubber Soul” que un cosí d’en Miquel Llompart em va dur directament de Londres, mentre Massiel neixia, és un dir, com artista. A Barcelona em vaig topar amb la nova cançó, encara guard les traduccions de Bob Dylan d’un recital que es feia al pati de lletres de la UB, on plovien pamflets subversius cada matí -com a flòbies enormes de neu- i els “grisos” vivien allà dins. De totes les maneres ja vaig viure un episodi inquietant al Teatre Romea; una colla de jovenets havien traduït “It’s too late” del Kinks al català, massa guitarra elèctrica, foren esbroncats per part del puristes més, diguem-ne, Raimonistes: Guitarra sola, màxim un violoncel. Episodi escupit i en to menor del que li passà a Dylan, amb Pete Seeger demanant una destral per tallar els cables de la seva guitarra. Més partidari, en aquell temps, de Pau Riba, servidor va ser als recitals del Price, no me’n perdia ni un ( també als de poesia, record com si fos ara Gabriel Ferrater recitant “Gosa poder general...” Vivíem allà prop a Ronda de Sant Antoni amb Pere Ríos, Hilari de Cara, Guillem Daviu...i algú més). Idò això. Pau Riba, Sisa i Música Dispersa...i la Califòrnia sound, James Taylor, els Lovin’ Spoonful, Crosby, Stills, Nash i Young...etc. etc...les beceroles, l’abc, d’una vida musical pròpia, com la de cada un de nosaltres. Aquestes coses m’ha destapat la mort d’Aceves Mejía. Si n’he cantades de cançons seves : Cucucurrucuuuuuuuuuuuu....palomaaaa!, “corridos” i “falsetes” de tota casta, però em vaig especialitzar ja de molt petit amb “Yo tenía un chorro de voz / yo era el amo del falsete / por el canto me di al cuete / y por fumar me dió la tos...”, i mai hi he renunciat, mai l’he fet falló, mai m’he empegueit de cantar-lo de bell nou. Empegueir-se per què ? és massa lleuger? Tal vegada quan un és jove, no toca. I ho sé perquè a ca meva hi tenc ara, dos adolescents que baixen música 24 hores de l’ordinador, MP3, “iTunes”, “eMule”...i veig el que els agrada i el  que no els pot agradar ( “Operación Triunfo” i similars, que, tanmateix, són el referent de milers d’altres jovenets). Però després del “Nirvana” i “Green Day”, els hip-hoperos de rigor i els altres, de cada pic es van dispersant més i més, i retroben a alguns clàssics, de Toti Soler a Jerry García dels Grateful Dead. A casa hi ha guitarres i pianos, i partitures i tablatures, i el meu al·lot petit ja va formar un grup de rock –espantin-se els cristians, es posaren de nom “Consumatum est”- i el més gran sap de memòria aquestes lletanies inacabables que reciten les versions renovellades dels “repentistas”, com uns salms, amb música sincopada de fons, alguns d’ells molt interessants ( per dir alguna cosa). Vegin com la història musical de l’edat “moderna-seva” s’edificarà, per ells, damunt aquests referents. Els altres, més seriosos, som més fluixos a l’hora de recordar. Vull dir que servidor, per exemple, encara pot dibuixar el vestit que duia una nina amb la qual vaig ballar totes les festes d’un estiu i una cançó en especial : “El final del verano llegó y tu partirás –ratatatá, feia la bateria- yo no sé hasta cuando...”  O l’olor que feia, del perfum que robava a sa mare, una altra, amb la qual anava a “La Bitácora” una boite que hi havia al darrer pis de l’Hotel Jaume I, el d’en Joan Casals, Joan Manel Serrat hi cantà per primer pic. Aquests referents, més de vida quotidiana, no sé si la música més clàssica els aconsegueix, o els lliga a altres ocasions, posem per cas. I això que he cantat a la Coral de la Universitat de les illes Balears, de la mà d’en Joan Company, i he estat tenor a un grup de música antiga “La Quarta Sciencia és Música” i sí, record harmonies, he entrat dins les butzes profundes de grans obres,  però... record molt més els llavis duna al·lota, a la qual vaig morrejar fins a ca seva, tornant d’un concert de Joventuts Musicals, que les peces de Brahms. Per cert: “Aimez-vous Brahms ?”. Bruckner, Mozart o Monteverdi, els deixarem a un altre nivell. Tal vegada Bach. Perquè vegin l’hortera que he estat, m’han agradat Vivaldi i Albinoni i Charles Aznavour. O el Jazz, que n’he menjat de Jazz barato! I res, tampoc, sí, les escales del
Jamboree.

La tesi era aquesta, és la meva, però és generalitzable, aquestes melodies o trossos de lletres que per no ser culturalment correctes, no es poden elogiar, o queden malament, poc chic o poc fi, són les que marquen moments inoblidables de les nostres vides i les recordarem sempre. No cal empegueir-se, sempre dic i és ben cert, que vaig créixer un pam i mig, un dia que a un cineforum, ja no vaig poder més i a risc de que em vessin sortir la colla d’intel·lectuals orgànics, em vaig aixecar i fugir: feien una pel·lícula insuportable –no era “El cuirassat Potemkim”- era una d’Igmar Bergman. Idò això. “Al que toma y al que canta / se le pudre la garganta / como a mi me dió la tos / cuando quiero echar falsete / sólo queda un vil chisguete / de aquel gran chorro de voz”. I que no és “guapo” ?  “Ets innocent només quan somies” postil.la amb conya  Tom Waits per una ràdio sintonitzada al meu ordinador.

LA MARE TERESA DE CALCUTA, LA MEVA VE¤NADA. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Novembre, 2006 18:53

 


La mare Teresa de Calcuta, la meva veïnada.

Climent Picornell

Eren les dues i mitja i la mare Teresa de Calcuta es preparava per anar-se’n. Crec que em va mirar, sap que l’observ sempre que puc. Es va treure l’hàbit, el va aplegar, es va embutxacar les almoines, va engirgolar-ho tot dins una bossa negra d’esport, va muntar un carretet metàl·lic i va partir.

Teresa de Calcuta, era Agnès Gonxhe Bojaxhiu i havia nascut el 1910 a Skopje, avui Macedònia, d’ètnia albanesa i catòlica. Als 18 anys ja era a Calcuta, amb l’orde religiosa de les "Germanes de Loreto". Es va nacionalitzar índia i el 1950 va fundar les "Missioneres de la caritat", que ajudaven als nombrosíssims pobres i moribunds, fou premi Nobel de la Pau, morí l’any 1977. Si els he de ser franc, de tot l’star-system del món de la solidaritat preglobalitzada no era de les que em queia millor. A l’inrevés em queia malament, molt dretanota, no he entès mai molt bé aquesta caritat malèvola i sobrada, ni que fos perquè havia detectat un problema greu que tanmateix el govern indi no solucionaria, i  “mentre tant...” calia, al manco, posar una mica d’ungüent a la nafra. Ja ho sé.

Ara hem intimat, si es pot dir així. Ve cada dia a la meva plaça, la plaça de la Llonja. Arriba i quasi devora el cap de cantó, davall l’estàtua de Sant Joan, munta la seva cadireta i la seva paradeta. S’hi guanya les sopes. Ella és rossa, alta, va en xandall, poc a poc es maquilla la cara de blanc, es posa l’hàbit -aquell hàbit blanc amb un ribets blavosos- col·loca davant ella dos cartells; un amb uns escrits i foto del personatge autèntic,  i l’altre amb una màquina de fotografiar dibuixada que posa : “1 euro”. S’ha transformada amb un doble de l’original. I així s’hi passa hores i hores, asseguda, immòbil. Fins que algú li posa una moneda a la canastreta, aleshores aixeca les mans cap al cel, molt amunt, com qui estira una gràcia divina,  tira dues besades i li fa la senyal de la santa creu amb una mà com si fos el papa, un bisbe important o un rectoret de poble. I torna a la seva positura, fins que algú altre, li torna a tirar algun dobleret. Però, vaja !, si algú li fa una foto, sense “retratar-se” abans -dipositant una moneda-, s’emprenya, s’indigna, es posa el cartell d’un euro davant la cara, i amb els poca-vergonyes majúsculs, s’aixeca i els incrimina i recrimina.

Els cambrers i mossos de cuina dels bars i restaurants de prop de la Llonja, que són molts, quan van a tirar el fems, han de passar-li per davant, alguns parlen amb ella, que els contesta sense moure’s de la seva positura : les mans com en posició d’oració, un poc separades.

La gent es sorprèn, s’interroga i sempre hi ha algun entès que explica qui era la mare Teresa, “lo leí en el Pronto”, vaig sentir que deia, un. Els infants són capaços d’estar-s’hi hores, mentre el seus pares seuen a la terrassa d’algun bar. La miren fascinats. Els gats, els beguts, que es retiren tard, curiosament són molt generosos amb ella. Per això aguanta fins tan tard assegudeta d’esquena a la Llonja : fa el calaix gruixat quan la gent es retira. Els grups nombrosos també són generosos, i emprenyosos, li fan ‘hechures’ davant la cara com si fos cega, i altres impertinències. Tots els demés? Sí, alguns donen, però són més el que miren i esperen que algú li posi alguns cèntims d’euro per veure-la fer aquells moviments, com en cambra lenta, molt lenta : braços amunt, besades, benedicció; i així, un diner : braços amunt –poc a poc-, besades –mirant el benefactor-, benedicció ( amb indulgència plenària, supòs).

Té telèfon mòbil, la mare Teresa, l’he vista parlar. Tal vegada amb accent argentí? Gosaria dir que del barri de La Boca. Hi parla, abans de començar, quasi mai mentre està treballant, repartint les seves benediccions “urbi et orbe” als turistes nocturns i noctàmbuls.

Si hi ha algun acte oficial dins la Llonja, la desplacen fins al carrer de Sant Joan, un poc esquerra-mà; si fa alguna ploguda de tardor, es refugia davall l’àngel de la mercaderia, amb les faldetes un poc arregussades, si fa vent s’acosta el dos cartells perquè li volen; si, com ara, ja entrat el mes d’octubre, més enllà de la una de la nit, passa poca gent i les terrasses ja han recollit taules, cadires i parasols, ella encara hi és. Avui hi era, tota sola, la plaça buida, i ella, erraqueteerra, allà, sense moure’s gens ni mica. I ningú. He esperat fins quan aguantaria. A les dues menys quart ha baixat les mans, ha fet com un exercicis gimnàstics, ha arreplegat els cartellets, els doblerets, s’ha desmaquillat, s’ha pentinat la mitja melena rossa, ha fet el boliquet i per amunt cap al passeig de Sagrera.

Ja sé que aquestes figures de la immobilitat -que sols es desperten pel dringar de les monedes- han passat a formar part del mobiliari urbà. He vist centurions romans pintats de purpurina, el Zorro, toreros, l’estàtua de la llibertat, faunes maquillats de verd damunt una olivera al Parc de la Mar, un peruà vestit com de rei asteca ( “Lo Cortés no quita lo Moctezuma”, diu sempre en Mesquida), però...la Mare Teresa de Calcuta en versió nocturna! Quan ho degué pensar? Qui li degué aconsellar? Degué provar alguns personatges abans d’aquest ? Tal vegada. Qui sap si deu treure a bastament per viure, o si deu fer una altra feina en de dia, i, per això, només ve a les nits. O deu dormir i escoltar tangos, o acompanyar les filles a escola, o enviar doblers a Bones Aires... Jo que sé. No em ve de ganes fer-li una entrevista, però s’ha convertit amb una companyia inevitable, com una bubota amable i blanquinosa. La veig des del meu sofà, sent els que la miren quan surt al balcó. L’intuesc solitària, amb el fred de les nits de tardor després d’hores i hores de jornal, com avui, tota sola davall l’ombra invisible de les palmeres. No gos ni demanar-me com es comportaria davant la misèria, la pudor i la brutor de la pobresa i la vellesa de Calcuta. Deu ser estugosa la de la LLonja ?

GEOGRAFIES DE L'└NIMA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2006 16:40

 

Geografies de l’ànima*

 

Climent Picornell

 

Per mor del meu ofici de geògraf, he anat guardant títols o referències a la meva professió, i esments al seus camps d’aplicació, ja siguin a geografies reals, imaginàries o,  poc explorades, com puguin ser les de l’ànima.

I aquí s’esdevé la pregunta : com deuen ser les geografies de l’ànima? Diferents per cada un de nosaltres ? O, quins habitadors hi ha? Perque no deuen ser geografies desèrtiques. Quina forma adopten el país dels somnis, o el dels desitjos incomplerts? On és situa el territori dels mals de caps o per on es va a la regió dels desastres i els naufragis personals? Hi ha carrer de les desil·lusions o llogarets dels desamor ?

És que no puc imaginar-me, com ho feu el Dant construint la topografia de l’Infern, quins tels o quines rues conformen aquesta geografia de les ànimes de cadascú. Deu ser veritat que quan un mor, l’ànima surt i desapareix per la boca i, amb ella, tots els països que s’hi han configurat ? Deu fugir per a poblar conjuntament la comarca de les ànimes sense cos, talment com el mític cementeri dels elefants, on només hi trobam les osseres del que foren, tal vegada, alegries, tristeses, aprenentatges de l’escola i dels amics del carrer, o les petjades dels pares, o els cops de puny o les besades o l’emoció de veure créixer els fills?

Tels, rues, runes i sediments, configuren així els paisatges de les nostres ànimes, recorreguts per obsessions –recurrents i intermitents- o per pensaments estacionats malament, com aquells cotxes abandonats a les voreres d’un camí de carro o per esbaldrecs de les vessants més arriscades, quan l’àngel de la guarda desfressat de destí ens estirà dels nostres modests precipicis. Paisatges de costes i davallades supines, com les sorpreses o les espurnes d’un dia –d’un encontre- que la casualitat, que no existeix, sempre hi ha una causalitat, ens posà davant, qui sap si després de travessar la carena d’una malaltia o l’inici d’una nova relació.

Tant se val, les ànimes tenen geografies diverses i disperses, no una única dimensió, recorreguts dissímils pels móns canviants de la infància, lligada als ulls de la mare com a semàfor director, o els ulls de l’adolescència –els d’ell o ella- i les lectures, músiques i pel·lícules estimades. Però tenen també, o haurien de tenir,  el recorregut de la senectut, la vall de la vellesa amb el riu que la recorr, ple de records, però amb amples meandres sense ells,  habitatge de la tribu dels Alzheimer.

Les platges dels  actes fallits, les cales d’allò que hagués pogut ser i ‘va ser’, amb les copinyes, metàfora dels ulls dels nins petits, que sempre recordaran com l’estel polar de la seva geografia la casa on van créixer, construïda a cops d’anys i anys, una geografia junyida a un mateix.  

No hi poden faltar els racons desolats, on bruny el vent, molt més que el silenci de la contemplació serena de les postes dels sols, de diferents tamanys, o de les llunes magnètiques i denses, tenses, de les que cal triar la més tranquil·la o la més hermosa, no cal que sigui la més grossa com la de les nits d’agost. Les fondalades pregones dels llibres no llegits, dels països no visitats, dels “deja vu” inquietants, per no recordats, però existents, tapats per una esllavissada a un racó de la nostra ànima, just devora els moments xafogosos, a indrets diferents, tant del baf com de la passió, tan del fred com de la tendresa.

I no es creguin que siguin les geografies de l’ànima un espai virtual, un ciberespai de gigas infinits, ans al contrari, massa implicació i massa al·lucinació són habitants habituals davall les catifes netes del cervell, i davall les brutes, massa alegria, fotocòpies barates de quan érem nins i ens esbutzàvem de riure a un barri que ja no existeix, arrasat per l’especulació sentimental que el temps arrossega sense destí i sense aturall.

No és, pel que pugui parèixer un lloc complicat, ni un laberint; els graffittis obscens de les parets ens indiquen sempre on és la sortida. Però ai las! la sortida a quina de les comarques de l’ànima ? Vet aquí la sorpresa, i la dificultat de conduir-nos dins nosaltres mateixos. La nostra ànima sempre i en apariència tan transparent, però sempre tan exhibicionista –al manco davant nosaltres mateixos- mai davant els confessors aberrants, capellans i psiquiatres, per molt que ens mostrin aquests un paper que els certifica com guies qualificats d’aquests països interiors.

Viatgers i exploradors de la nostra pròpia configuració, asustats, aterrats pel temps, pel pas del temps que ens recorda constantment quantes florides dels ametlers ens queden per contemplar, quants milions de companys, abans de nosaltres, vomitaran la seva ànima –geografia despintada- per mor de les fòbies i les angoixes dels exterminis antics i moderns. Ben segur que hi ha també presons, petites presons que semblen immenses, a les quals hi estaven mínimament condemnats els culpables, nosaltres incluïts, per no haver superat les petites tragèdies de nins malcriats, petits burgesos odiables i odiosos, lladres i atracadors de carteres amb pocs doblers, als carrerons foscants de les nostres alegries de conill.

Quina deu ser la diferència entre aquests espais interiors imaginats -per més que reals- i els de bons de veres -tan falsos com els altres- ? Tal vegada, o únicament, la vivor dels detalls en els somnis. Qui marca la frontera entre cos i pensament ? Qui fa d’aduaner i  controla  si som portadors d’ “un paper com mentres...” ? I un s’esvera i es preocupa quan mira la cara del buròcrata que el demana : és la seva pròpia cara.

Però, també,  hi ha en abundància bulevards de l’amistat, allunyats dels penya-segats dels menyspreu. La seva connexió, tanmateix,  és ben igual que el caos circulatori de la gran ciutat, amb les cadències temporals, d’entrada i sortida de l’activitat frenètica del cos. Els puc assegurar que el ritme d’aquestes regions que un du dins ell mateix, tenen una íntima relació amb les nostres vísceres, un llenguatge que es llegeix per un senyals evanescents i incontrolats : la por, l’amor, el gust, el dolor, el benestar... La mort i la vida en una dansa mans agafades, fent voltes i voltes com els dervitxes sufís, però ànimes bessones,  provant cada una la seva força. Dansa que ens fa rodolar per rotondes i barris xinesos, camins d’asfalt i xiringuitos de disseny, boscos verds i cels rogencs, pujols animosos, camins de desolació, torrenteres febroses, pletes de quietud, sembrats de futur i collites del passat. L’ànima es recrea amb les geografies canviants de cada un de nosaltres, morfologies etèries, però vives  per als qui les dibuixen, pròpies i úniques.

(*) “Geografies de l’ànima” és el títol d’un CD. Són poemes de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, musicats per Antoni Parera Fons i cantats per Maia Planas, que hauré de comprar. L’amic J.C. em reafirma de que és una bona peça.

 _________________________

La imatge és d'en PEP TORRO. 

DE R└NKINGS ( ENCAMELLATS DAMUNT GEGANTS). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2006 09:50

 

 

De rànkings (encamellats damunt gegants)

 

Climent Picornell

 

Era amb Guillem Frontera, Carme Llull i Xesc Bujosa, acabant amb el roïssos de la celebració de Sant Gabriel (Carrió), na Margalida Tur entrava i sortia i en Pere Fullana anava i venia de la seva taula ordenadíssima. La conversa era erràtica però prest derivà cap a “On the shoulder’s of giants” ( Damunt les espatlles de gegants ). ‘De qui és ?’ demanà en Xesc. Vaig respondre que de Newton, i amb una variant –crec que d’en Llorenç Valverde- que deia que una cosa era anar a “be coll” o “a mè” de gegants i l’altre era “encamellar-s’hi” de mala manera. Newton la digué en el sentit de “ Si he pogut veure tan lluny és que he pogut pujar a be coll de gegants”, volia dir dels savis que el precediren, probablement Copèrnic, Kepler i Galileu, entre altres. Bujosa, refutà : “Idò, no”. “Resulta que qui la digué per primer pic fou Bernat de Chartres en el segle XII  i probablement era una derivació d’algun aforisme llatí, qui sap...” Això va fer anar el torn cap a frases famoses, amb autories mal atribuïdes ( “És l’economia, estúpid”; “Els adversaris són allà davant, els enemics seuen al nostre costat”; “Som el que menjam”; “Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola”; “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís, si pots soportar-l’ho”; etc.etc. )

 Finalment, caiguérem en els rànkings. De frases, també n’hi ha, classificacions ordenades, compil.lacions de dites famoses, però unes més que altres. Això provocà els comentaris subsegüents de si, en humanitats, són fiables els rànkings. Com si en ciències pures ho fossin, malgrat els malèfics anglosaxons hagin imposat el regne de les citacions economètriques de les revistes científiques. El punyetero Alan Sokal, ja feu trontollar, poc -tot sigui dit- la política de classificar els científics per les vegades que han estat citats a revistes prèviament qualificades com bones per ells mateixos; ho conta juntament amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”.   Tanmateix n’existeixen. I així, sense saber molt bé com  es fa per classificar, hi ha llistes de la millor pel·lícula ( que sempre sol ser “El ciutadà Kane”), la millor novel·la, el millor disc o la cançó més venuda – o la més descarregada d’Internet hauríem de dir ara- o l’obra més llegida, o la peli que ha tengut més espectadors, o la que ha recaptat més diners o el llibre traduït a més idiomes, o l’obra d’art més cara (per ara és “Adele” de G. Klimt)...  En tot això, menjar a part es mereixen els qui gosen fer el seu cànon, recoman “1001 discs que heu d’escoltar abans de morir” o quines són les obres imprescindibles de la literatura universal, i aquí ha de sortir, per força,  Harold Bloom i  “El cànon occidental”, el seu llibre provocador amb els ‘seus’ oblits o els ‘seus’ delits.

Sigui com sigui, existeixen els rànkings de totes aquestes coses i tan Bujosa com un servidor ens hi declaràrem “forofos”. Així idò, ja que érem a “On the shoulder’s of giants...” el tema anà de frases famoses a rànkings d’Internet. I d’aquestes, les que s’han fet molt conegudes a través del cinema. Són, ja que així ha esdevengut el setè art, pràcticament universals, tots hi hem pasturat en el món hollywoodià, en el technicolor o en el blanc i negre de la postguerra, i un servidor –el meu cosí era l’amo del cine del meu poble- ha plorat amb ‘Cinema Paradiso’. Aquest dies ho he consultat amb ‘bastanta’ gent i, curiosament, surten algunes pel·lícules davant les altres : “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrino”... Els més joves, però,  citen altres temàtiques des de “Pulp Fiction” fins a “Torrente”, passant per “Blade Runner”. Segons alguns d’aquests rànkings la frase més famosa és  “El meu nom és Bond, James Bond”, pronunciada per Sean Connery.  Però altres hi enfilen "Sinceramente, cariño, me importa un bledo", de “Lo que el viento se llevó”, i ho pos en espanyol –indistintament- que és com les sentíem abans. "Le haré una oferta que no podrá rechazar", de El Padrino, fluctua també per allà dalt. Ara bé és a la pel·lícula  “Casablanca”, de la que hi trobam més frases en les classificacions, entre elles :  "Detenga a los sospechosos de siempre", "Siempre nos quedará París",  "Tócala, Sam, tócala otra vez", “De todos los bares del mundo, tuvo que entrar en el mío” o “Louis, creo que éste va a ser el comienzo de una gran amistad”. Passa el mateix amb diverses pel·lícules dels germans Marx ( “Mai oblit una cara, però en el seu cas faré una excepció” o “Tenc els meus principis, però si a vostè no li agraden en tenc uns altres”) o més modernament amb Woody Allen.  La fama els vé a moltes, no de la seva transcendència com aforisme, sinó de la gràcia que feren al personal, hi ha de tot : "Que la fuerza te acompañe", de ‘Star Wars’, passant per "Me encanta el olor del napalm por la mañana", d ‘’Apocalypse Now’. " Teléfono, mi casa", de ‘E.T’, “Mi tesoro” d’’El senyor dels anells’ o “Som el rei del món” a la proa del ‘Titanic’,  fins al carrinclonisme de "Amar significa no tener que decir nunca lo siento", de Love Story.

“Sempre dic la veritat, fins i tot quan dic mentides dic la veritat” (Al Pacino), “Si vols que te sigui franc...no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o si bec perquè la meva dona em va deixar” (Nicolas Cage) o “Tranquils senyors. No comencem a xupar-nos la fava encara” (Harvey Keitel), tenen la fòrmula de l’oximoron o de la inversió del genitiu o el recurs de l’animalada. Si són freakies : “He visto cosas que vosotros no creeríais...” pronunciada pel replicant Roy a ‘Blade Runner’. Algunes són una única paraula, "Rosebud" diu Orson Welles a “El ciutadà Kane”. Els meus fills en  recorden, textualment, moltes de ‘Forrest Gump’ ( "Mamá siempre decía que la vida era como una caja de bombones. Nunca sabes lo que te va a tocar"). I, entre   "¡Está vivo! ¡Está vivo!" de  Frankenstein (1931), "Houston, tenemos un problema" a ‘Apollo 13’ (1995), "El mejor amigo de un chico es su madre" de Psicosis (1960), "Abre el puerto de cápsulas, HAL" a ‘2001: Odisea del Espacio’ (1968), hi hem de col.locar el “Sí, Sí, Sí, Sí...” (la més emprada a les pel·lícules porno) o  “Chanquete ha muerto...” de la sèrie “Verano Azul” de TVE. Els rànkings són molt anglosaxons, sobretot als films i als discs, al cine espanyol també hi ha cosa entremig de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a pagar” de Pepe Isbert a “Bienvenido Mr. Marshall” i "Hay dos tipos de hombres, los que se lavan las manos antes de mear y los que lo hacen después" de “Torrente. El brazo tonto de la ley”. Per acabar, una frase de final de pel·lícula;  és d’una de Billy Wilder, ‘Una Eva i dos Adams’ (1959), traduïda aquí “Con faldas y a lo loco”,   quan Tony Curtis desfressat de dona es treu la perruca i confessa al seu milionari enamorat que és un home, aquest li contesta : “Bé, ningú és perfecte”.  Acaba el film i s’encenen els llums.

_______________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de GUILLEM MUDOY. Són proves per a la portada del meu llibre JARDINS D'ALTRI.
 
 

 

III CONCURS DE FOTOGRAFIA DE NATURA "MEMORIAL CLIMENT PICORNELL". Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2006 10:32

 El "III Concurs de Fotografia de Natura Memorial Climent Picornell", per recordar el treball excepcional com a fotògraf naturalista del meu cosí, desaparegut fa uns anys encara jove, ja torna a ser en marxa. Fins dia 23 d'Octubre es poden enviar els treballs, més abaix hi he afegit les bases.

La inauguració de l'exposició amb els treballs dels concursants i una mostra de fotografies d'en Climent, a la qual tots el que llegiu aquest post estau ben convidats, és al Centre de Cultura de SA NOSTRA, al carrer de la Concepció 12 de Palma, dia 3 de Novembre a les 19 hores.

Enguany l'exposició serà itinerant, després del Centre de Cultura de SA NOSTRA, anirà a Eivissa a Sant Antoni de Pormany, a Ciutadella de Menorca i al centre cultural SA MÀNIGA de Cala Millor a Sant Llorenç des Cardassar de Mallorca. 

 


                              "III Concurs de fotografia de natura            Memorial Climent Picornell"


                                                        La Conselleria de Medi Ambient convoca el:

                                                        "III Concurs de fotografia de natura
                                                        Memorial Climent Picornell"

                                                        amb l'objectiu de donar a conèixer els valors
                                                        naturals de les Illes recordant l'excel·lent
                                                        fotògraf mallorquí Climent Picornell.


                                                          Bases:

                                1- El concurs està obert a qualsevol persona, ja sigui aficionat o
                              professional.

                               2- La temàtica de les fotografies serà la natura a les Illes Balears en
                              qualsevol de les seves manifestacions. És imprescindible que les imatges hagin
                              estat preses a les Illes.

                                3- No s'acceptaran fotos de nius, caus, polls, animals captius, flora
                              arrabassada o que no compleixen el codi ètic de fotografia de natura
                              (www.mallorcaweb.net/afonib o www.aefona.org).

                               4- Les fotografies han de ser inèdites i no podran haver estat premiades a
                              cap altre concurs.

                               5- El format fotogràfic serà d'unes dimensions mínimes de 20 x 30 cm i
                              màximes de 30 x 45 cm, en color o blanc i negre i sense cap tipus de suport.
                              Cada autor podrà presentar un màxim de dues fotografies a cada una de
                              les distintes categories.

                               6- No s'admetran collages, muntatges, viratges fotogràfics ni fotografies
                              pintades o il·luminades. Les imatges es poden retallar (veure punt 7), sempre i
                              quan no es modifiqui la composició original de la presa (horitzontal o vertical).

 

 


                               7- Els ajustos de les fotografies digitals s'han de limitar a nivells, corbes,
                              contrast i saturació, sempre aplicats a tota la imatge, mai per zones. No es
                              permet utilitzar màscares de retoc ni exposicions múltiples. Les imatges es
                              podran retallar fins a un 25% del original com a màxim. No s'admetran
                              panoràmiques realitzades ajuntant imatges amb programes informàtics.

                               8- Totes les imatges seran examinades minuciosament pel jurat, que podrà
                              demanar els originals (diapositiva, negatiu o arxiu digital) de les obres
                              guanyadores per tal de comprovar que reuneixen les condicions dels punts 6 i
                              7.

                               9- Darrera cada fotografia hi figurarà únicament el títol, pseudònim de
                              l'autor i categoria a la que participa. A part, dins un sobre tancat i amb el
                              mateix pseudònim hi constaran les dades de l'autor: nom complet, direcció,
                              telèfon i correu electrònic, així com les dades de les fotografies: càmera i
                              objectiu utilitzats, pel·lícula i altres informacions pertinents a judici de l'autor.
                              Les fotografies i el sobre que conté les dades aniran dins un altre sobre
                              major amb el pseudònim de l'autor com a única inscripció exterior.


                               10- S'estableixen les següents categories i premis:

                              Fauna, categoria on s'inclouran totes les fotografies d'animals (aucells,
                              mamífers, peixos, etc.) excepte els més petits.

                              Macro i flora, on hi tendran cabuda els petits animals (insectes, invertebrats,
                              etc.), així com imatges de flora (flors, fulles, orquídies, etc.), bolets i
                              qualsevol petit detall de natura (copinyes, textures, etc.) tan terrestre com
                              marina.

                              Paisatge, on enviar les imatges que mostrin indrets naturals de les nostres
                              illes.

                              Cada una d'aquestes categories disposarà de dos premis:
                              un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250 euros.

                              Premi especial Ajuntament de Sant Joan dotat amb 600 euros per a la
                              millor fotografia del Pla de Mallorca on la natura sigui la principal protagonista.

                              A més, s'estableix una categoria especial, que abastarà temàtica diferent
                              cada any i que aquesta edició tendrà com a tema "Aigues dolces de les
                              Balears (basses, torrents, abeuradors, cocons, etc.), excepte llacunes
                              litorals (albuferes i salobrars)" i on s'hi podran incloure totes les imatges
                              relacionades amb aquest tema. Aquesta categoria especial disposa també
                              de dos premis, un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250
                              euros.

                              També s'estableixen fora de categoria dos accèssits, dotats cadascun amb
                              un premi de 100 euros.

                              Cada participant només podrà optar a un únic premi. Tots els premis estan
                              subjectes al 15% de retenció marcat per la llei.

 


                               11- Les fotografies s'han de fer arribar a la Conselleria de Medi Ambient
                              (Servei de Protecció d'Espècies) C/ Manuel Guasp 10, 07006 Palma. El termini
                              de presentació d'originals finalitza el 23 d'octubre del 2006.

                               12- El jurat estarà format per cinc membres de reconegut prestigi al món de
                              la fotografia i la natura i presidit pel DG de caça, protecció d'espècies i
                              educació ambiental. La seva decisió es farà pública el 28 d'octubre i serà
                              inapel·lable. Es publicarà a la pàgina WEB de la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental ( http://dgcapea.caib.es ).

                               13- Les fotografies premiades, així com una selecció de les millors obres
                              presentades a concurs, seran exposades, de dia 3 fins dia 21 de
                              novembre, al Pati d'entrada del Centre de Cultura "SA NOSTRA", al
                              carrer de la Concepció 12 de Palma. Enguany l'exposició serà itinerant i de dia
                              1 a dia 17 de desembre es podrà visitar a L'Espai Cultural " Moli d'en Simó", al
                              carrer de l'Estrella cantonada carrer Sant Rafel de S. Antoni de Portmany, a
                              Eivissa. I de dia 15 al 28 de febrer l'exposició es podrà visitar a la "Sala
                              municipal El Roser", al carrer del Roser de Ciutadella, Menorca.

                               14- El lliurament dels premis es farà al Pati d'entrada del Centre de Cultura
                              "SA NOSTRA", el dia 3 de novembre del 2006 a les 19,00 hores.

                               15- Les fotografies no premiades podran ser recollides a partir del 27 de
                              novembre i durant quinze dies naturals a la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental, C/ Manel Guasp, 10, 07006 Palma, de 8:00 a
                              15:00 dels dies feiners. Les fotografies no premiades però que participin a
                              l'exposició podran ser recollides entre els dies 12 i 30 de març del 2.007 al
                              mateix lloc.


                               16- Les fotografies premiades quedaran en propietat de la Conselleria, que
                              se'n reserva el dret de publicar-les com material divulgatiu (fulletons,
                              calendaris, etc.) i sense cap intenció comercial. Tot i així, els drets de les
                              fotografies quedaran en mans dels autors, els quals seran citats sempre que
                              es faci ús de la imatge.

                               17- Davant qualsevol dubte relacionat amb aquestes bases podeu telefonar
                              al tel 609-888773. La participació a aquest concurs suposa l'acceptació
                              d'aquestes bases.



_________________________________________________

( Les fotografies de natura són del "Fons fotogràfic CLIMENT PICORNELL". Les fotografies d'ell amb càmeres són, en blanc i negre li va fer en Pep Torro un dia dels molts que anaven plegats -al recompte de voltors?- per la Serra de Tramuntana, si no vaig errat. L'altre encara no he sabut quin dels nombrosos companys seus, també fotògrafs, li va fer, tal vegada el seu gran amic Sebastià Torrens...)

«Anterior   1 2 3 ... 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb