Climent Picornell

Nous espais cerimonials, nous diÓlegs amb l'espiritualitat. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 26 Gener, 2007 12:13

Nous espais cerimonials, nous diàlegs amb l’espiritualitat.

Climent Picornell

            La societat civil recupera espais d’espiritualitat, fins fa poc en mans exclusives de les religions. Alerta, però, amb qui els vol administrar ara. L’ànsia d’una nova espiritualitat és terreny abonat, també, per nous gurús i embaucadors diversos.

 

  (L'INFERN segons MIQUEL BARCELÓ)

            No fa gaire, un fill d’un amic meu morí de càncer. Tenia vint-i-pocs anys. Trec l’exemple de la recuperació laica de l’espiritualitat perquè l’agonia d’aquell al·lot, no la va administrar un vicari d’algun déu, per força menor, sinó que ho feu l’equip mèdic que se’n cuidava d’ell a l’hospital. Gestionaren el seu adéu a la vida, l’ensinistraren per a una bona mort ( aquestes dues paraules juntes aplicades a un jove, sonen com un oximoron fatal), s’ha d’entendre com una mort sense dolor físic i espiritual. Patir per morir ? Quin sarcasme. Benvinguda la ciència que ens allibera, com a mínim, del dolor corporal. Conec prou bé aquest equip, avesats a afrontar les morts dels seus pacients terminals, de forma tranquil·la, i en pau amb ells mateixos. Alguns hospitals han hagut de prendre el relleu d’altres situacions i llocs, on es mira la mort cara a cara, una de les coses que un ha de fer, en l’últim moment,  ben tot sol.

            Vull dir amb tot això que l’abandó de la tutel.la obsessiva de les religions, o dels seus administradors, ha fet que alguns dels rituals afegits als actes més importants de la vida de les persones, ja no basculin per força damunt les seves esglésies. No només de l’església com a comunitat, sinó de l’edifici, l’església com espai físic. Efectivament, el néixer, casar-se o morir-se, abans impensables sense les cerimònies litúrgiques conseqüents -d’altra part epifenòmens del convit social en què se converteixen-, han anat abandonant progressivament els edificis religiosos i han passat paulatinament als civils. A casa nostra aquesta és una tradició que s’inicià massivament amb la transició política post-franquista -al dictador, vull recordar que li agradava entrar a les catedrals davall pal·li-  per tant, no fa tants d’anys d’això. Així, ara,  alguns dels nous edificis que han d’allotjar les benvingudes als nous nats, les notificacions socials dels que decideixen ser parella, o els acomiadaments dels qui estimàrem en vida, han passat a ser, també,  clíniques, tanatoris, ajuntaments o jutjats civils.

            En un principi les cerimònies eren fredes, com ho eren, també, aquests llocs, poc avesats a encobeir gent contenta o trista, llocs amb vocació funcionarial o de registre administratiu. No passava així amb les esglésies, amb tradició mil·lenària en aquests quefers i amb recursos escenogràfics, i etnogràfics,  al seu abast, com l’aigua per batiar, la música i els anells pel casori o els túmuls amb atxes pels funerals, tots ells formant part d’un atrezzo molt ben aconseguit. Però  progressivament la gent i la pròpia administració han anat comunicant un cert alè a aquests espais: les sales s’engalanen i els batles fan discursos quan  es casen pel civil les parelles –homosexuals i heterosexuals- , o la gent dóna el condol en un tanatori sense símbols religiosos, en el qual les persones que estimaren el mort o la morta poden dir unes paraules, sense necessitar un ministre catòlic o protestant o musulmà que faci de viàtic amb el més enllà, o amb el més aquí. Tot i que els funerals a les esglésies catòliques congreguen, alguns, molta gent. Hi van, a més dels qui creuen, uns altres que no van a missa però creuen, i uns que no creuen, ni van a missa, però apreciaven el mort o a algú de la seva família. En aquests casos m’he trobat amb diverses característiques del ministres oficiants. Uns, que entenen que molta gent hi va a acomiadar-se, sense que els interessin les seves disgregacions sobre si el mort ara viu al costat del Pare o alguna altra metàfora sobre la resurrecció de la carn. M’he trobat, però,  amb alguns predicadors que aprofiten que tenen l’església plena, cosa que no succeeix molt sovint, per insuflar al públic no només un sermó dedicat als seus catòlics militants, sinó una espècie de renyada als altres visitants ocasionals. Tant se val. En la majoria de casos, els capellans són conscients de què l’església en dies com aquests és, com tocaria ser,  una casa de tots, dels qui creuen, dels qui no creuen tant, dels qui no creuen gens, i fins i tot dels qui els denuncien com a manipuladors interessats de consciències. Si no és així, no és debades que el laïcisme els guanyi terreny a les totes. En fi, tanta lletra per esbrinar que el segrest monopolístic de l’espiritualitat per part de les religions ha conduït a haver d’improvisar nous espais cerimonials, i que al mateix temps van aflorant altres tipus de diàlegs espirituals sense la marca del “més enllà” redemptorista. Uns territoris i uns diàlegs equidistants del materialisme, de la religió, de l’agnosticisme, del nihilisme. En tot cas, però, convendria que estassin lluny de l’integrisme.

SOBRE NADAL BATLE: ELS NADALISTES I LES ELECCIONS DE LA UIB. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2007 14:49

 

 

Sobre Nada Batle: Els “Nadalistes” i les eleccions a la UIB.

Climent Picornell

S’acosten noves eleccions a la Universitat de les Illes Balears, la nostra UIB, i el fet que l’actual rector Avel·lí Blasco anunciàs que no es presenta, desferma càbales, quinieles i estratègies. Per Palma, un conegut em demana: “ I els ‘Nadalistes’ que feis comptes fer ?” Feia temps que no m’anomenaven per un “isme”. Vaig balbucejar no sé què, i em revingué el que em contà l’arquitecte Gabriel Alomar (1910-1987). Aquest, quan tornà d’estudiar del MIT d’Estats Units, penjà un cartellet al seu despatx: “Gabriel Alomar, urbanista”. En aquells temps, la gent li demanava sovint què feien els urbanistes. Fins que un amic li va mostrar que l’única accepció del diccionari era: “Urbanista; seguidor del papa Urbano”. Idò, una cosa semblant passa amb els “Nadalistes”. Si ho demanen ara als estudiants o a algun professor més novell pel campus universitari, es pensaran que un “Nadalista” és un membre d’una associació de “betlemers o pessebristes” que per Nadal fan un congrés, qui sap si algú més sabut els confondrà amb els seguidors d’una secta medieval, com la dels “pastorells” lluitant per estendre la fe ... Ésser “Nadalista” a la UIB, avui, per a la majoria de la gent ha esdevengut un concepte opac, fossilitzat. Això no vol dir que no hi faci falta un poc d’esperit del “Nadalisme” en l’actualitat, i no cal conjurar-se contra els mals esperits.

Què vol dir “Nadalista”? Vol dir haver estat seguidor o col·laborador manifest de Nadal Batle, matemàtic i informàtic, rector de la UIB durant els anys 1982-1995,  mort el desembre de 1997. Els “Nadalistes” duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d’esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos; com exemple, dels “Nadalistes” més aferrissats sorgiren “anti-Nadalistes” entossudits. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant. Els “no-Nadalistes”, sobretot al final del seu mandat,  no volien consentir aquesta espècie de  messianisme (ara que parlam de Nadals), i guiaren l’oposició amb la imatge de marca “Claustre 96” ( pels 96 vots en contra que tengué Batle a un claustre que, nogensmenys, el tornà reelegir per amplíssima majoria).

Curiosament, existeix encara -molt esvaïda- l’ombra dels “Nadalistes”, però únicament dins la mentalitat d’alguns dels seus opositors. Alguns d’aquests oponents comandaren –un poquet, només- en temps del rector Huguet, amb un equip integrat, també, per “cripto-Nadalistes” continuïstes, que no ho pareixien: no tocava. El cas és que encara, fa poc,  s’usava l’epítet – Nadalista- per mirar de desqualificar i estigmatitzar, de bades, els professors que col·laboraren més estretament amb Batle. Era de ràbia o de pànic? Perquè, com he dit, el “Nadalisme” es desdibuixà, molt abans de la mort d’en Nadal, de la qual prest farà 10 anys.  Sí era així: per què aquesta “tírria” manifesta i permanent d’alguns que es sentiren exclosos pel “Nadalisme”?

Nadal Batle travessà la història menor, com un rector decidit que unia coses com la defensa a ultrança de la nostra llengua com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Batle que parlava a la perfecció diverses llengües havia superat, sense menysprear-lo, el nacionalisme carrincló de calçons amb bufes, anant de Boston a Sineu amb la mateixa naturalitat que feia una soflama independentista. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians, aquests que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid, en castellà, és universal. Batle els rebentava els seu únic argument. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB? Un radical que s’entenia tant amb el  president balear Cañellas, del Partit Popular, com amb els ministres socialistes de Madrid, d’algun dels quals era amic -Pérez Rubalcaba, actual ministre de l’Interior-, un nacionalista que aconseguia fibrilar informàticament el campus, en els temps en que a la resta d’universitats quasi ningú tenia ordinador, secretari del consell d’administració de SA NOSTRA... Es mogueren molts de fils. L’acusació de corrupció no li va mancar, ni tampoc la de rar i nefast; els vicis de la llargària del mandat, el criteri massa decidit ( per alguns aberrant) en la presa de decisions, alguna errada de gestió...  Conserv declaracions en contra, de l’hemeroteca,  n’adjunt una del camp de la Informàtica, per no allargar : “Ha puesto ordenadores en todos los despachos, que derroche!, yo al mío no lo uso, lo tengo lleno de polvo”. En fi...

La contesta a la pregunta del principi és que no hi ha hagut sectes “Nadalistes” actives, que ni tan sols els professors de la UIB més o manco nacionalistes es poden anomenar així, ni els socialistes, excel·lents col·laboradors seus, ni els “peperos”. Nadal Batle era l’únic pal de paller del Nadalisme. Per qui en vulgui saber més,  Josep Maria Llauradó n’ha escrit un volum de 408 pàgines ( “Els anys incomplets”,  Documenta Balear, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir- ), Joana Mª Roque va fer un excel·lent llibre, més personal ( “Nadal Batle, les notes d’un rector”, Ed. Di7), un servidor a la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, en vaig fer una nota  extensa. Nadal Batle fou un columnista exemplar del “Diari de Balears”, una selecció dels seus articles, és a “El mal bocí” (Documenta Balear).

Me deman si han marcat, com ell, als seus col·laboradors els rectors que el succeïren. Hi ha “Huguetistes”? I ara mateix,  hi ha “Avel.linites” ? Conec Llorenç Huguet i Avel·lí Blasco i  tots els pre-candidats a rector que fins ara han mostrat el nas, i sé, també, com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó en general i per tot el món : la competitivitat, ben i mal entesa, és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries i un hi ha de jugar, “malgré tout”. Per tant, conec també,  perfectament, les rèpliques sobre la “malignitat” de l’època de Nadal Batle: no discutim, ara, això.

I què faig comptes fer a les properes eleccions? A hores d’ara m’ho estic pensant, no hi ha encara candidatures en ferm. Però he de dir-los que tenc en gran estima la meva institució, la UIB –a la qual he estat d’estudiant fins a “excel·lentíssim senyor vicerector” (bon jesuset!)-  i estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada,  la UIB ha estat una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiassin carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans,  pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes Balears. El que s’ha d’acceptar és que els fonaments de la UIB actual es posaren durant el “Nadalisme”. I que els seus fruits han estat i són, culturalment i socialment enormes –una tesi doctoral cada setmana, una “pluja fina” de gent amb formació superior a la societat balear-, ara bé, a més dels “Nadalistes”, a això hi han col·laborat també des de persones d’abans de Nadal Batle fins els més de mil professors actuals, o els  cinc-cents treballadors d’administració i serveis que ara té la institució de la carretera de Valldemossa, estesa a Menorca i Eivissa. No hi ha, o no hi hauria d’haver, exclusivitats a l’hora de dirigir la bona marxa de la UIB, i ja sé que aquesta frase és tenyida de “wishful thinkings”. Servidor, no fa falta que els ho digui, vaig ser “Nadalista”, col·laborador de Nadal Batle, un home polièdric, amb ombres i llums: “un poc botxí, un poc víctima...”

 

____________________________________________________________________________________________

 

Tot seguit penjaré al bloc un nota necrològica que vaig escriure per a la revista de l’Institut d’Estudis Balearics.

-A Internet hi ha algunes coses sobre Nadal Batle.

-L’article del Wiquipedia.

-Una pàgina especial a Vilaweb.

-El seu darrer article al Diari de Balears.

-La pàgina del Premi Nadal Batle d’”Assaig i creació sobre tecnologies de la Informació”.  (El darrer premi Nadal Batle l’ha guanyat Toni Ibàñez, el podeu localitzar aquí i allà )

____________________________________________________________________________________________________

 

NADAL BATLE I NICOLAU ( 1945-1997).

 

Per Climent Picornell

                  

                               My  sad conviction is taht people can only agree about they are not really interested in.

                                                                         (Bertrand  Russell)

 

 

         El passat dia 7 de desembre de 1997 moria sobtadament, d’un atac de cor mentre treballava al seu ordinador en un projecte de recerca científica, Nadal Batle i Nicolau , que havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Havia estudiat i exercit de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982  fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial i assolí una etapa d’articulista, al Diari de Balears -en la seva nova etapa de diari en català- on posà esment en publicitar el seu tarannà d’home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d’amor i defensa de la terra i la llengua catalanes, que sempre el va acompanyar.

 

                 COM A MATEMÀTIC I INFORMÀTIC.

 

                               “Les matemàtiques m’han donat una cosa bona: un gran escepticime lúdic i lúcid”

 

         Nadal Batle, ho confirmen les seves publicacions i els qui el conegueren com a alumnes o companys d’investigació, fou un home de sòlida formació matemàtica , la qual cosa li serví per congrenyar amb els seus coneixements informàtics. Era una més de les paradoxes que li encantaven, la unió de la vessant especulativa i aplicada de la ciència numèrica.

         Acabà la llicenciatura en Ciències (Secció de matemàtiques) l’any 1967 a la Universitat de Barcelona. El mateix any obtingué un beca del Govern francès per a ampliació d’estudis a França i durant els anys 1967 i 1968 cursà el Troisième Cycle a l’Institut Henri Poincaré de París. El 1973 es doctorà, amb la qualificació d’Excel.lent “cum laude” amb la tesi  Contribuició a l’estudi dels espais mètrics probabilístics.

         Escrigué nombrosos treballs d’investigació sobre el tema de la seva tesi i sobre temes molt innovadors de l’escenari matemàtic, a tall d’exemple:

         -Topologia de Redfield en el grup de  funcions de variació acotada,

         -Justificació matemàtica dels criteris de substitució de N. Bourbaki.

         -Isometries in generalizes metric spaces.

         -Entropy and Fuzzy integral.

         -Stochastichal signal codification and sigma transform.

         -A first mathematical Approach to sigma transform.

         -Aspectes de la matemàtica en el segle XX.

         - Multiple conclusion logic and fuzzy logic.

 

         Entre les persones amb les qual col.laborà en la recerca científica i amb la publicació d’articles hi figuren Julià Cufí, Enric Trillas, Claudi Alsina, J. Grané, Gabriel Ferraté, Carles Pazos, entre altres.

         D’entre les seves últimes ocupacions caldria esmentar la posada en marxa d’edicions d’obres escrites per grans científics moderns i, ensemns, la de traductor al català d’obres d’alta divulgació científica.

 

         La seva carrera docent començà, de molt jove,com professor col.laborador a la Universitat de Barcelona, Secció de Matemàtiques de la Facultat de Ciències, l’any 1967. Fou professor de Lògica Matemàtica; a la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi explicà Estadística i Càlcul de Probabilitats i a la Universitat Politécnica de Catalunya, Ampliació de Matemàtiques a la seva Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Fou en aquest vessant en què obtingué la càtedra a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Sevilla. Posteriorment fou catedràtic a la Universitat Politècnica de València i finalment, a partir de 1982 de la Universitat, que en posterioritat s’anomenaria de les Illes Balears. El seu càrrec de rector, a partir de l’any 1982, l’allunyà del magisteri directe, que recuperà a partir del curs 1995 a la llicenciatura de Matemàtiques. Els seus alumnes el recorden per la peculiar forma d’explicar i sobretot pel seu domini de les matèries i pel fet de reafirmar-los la seva, si es pot dir així, dèria per la matemàtica.

 

         El seu interès per la Lógica matemàtica, de la qual fou un dels pioners en la introducció als curriculums universitaris, el feu des de molt prest interessar-se pel que després és diria Informàtica. Va ser dels primers membres universitaris de l’àrea de coneixement de “Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial”. Presidí  nombroses comissions que havien de jutjar places de catedràtic arreu de l’Estat i, també, a tall d’exemple, ja que no es pot ser exhaustiu aquí amb el seu abundós curriculum, fou ponent de la Comissió de Plans d’Estudi per l’Ensenyament de la Informàtica del Ministeri d’Educació i Ciència i membre del prestigiós CITE (Centre for International Technology and Education) del Regne Unit.

 

        

         Es feu sempre molt present en  ell que la seva formaciò acadèmica havia modelat molt la forma d’envestir la seva problemàtica vital, fins el punt que confirmava que “ les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l’experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal.làcia detectar-la, i m’han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid”

 

 

         COM A RECTOR

 

                “Tenc ben clar que una universitat que no acosegueixi estructura, espai,                                                equipament científic i bibliografia és paper banyat”

 

         Nadal Batle fou Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Aquest càrrec acadèmic, juntament al seu pas per les diverses universitats de l’estat de les quals havia estat professor li conferien   experiència del que era la universitat. Un pic arribat a Balears s’involucrà en l’accés al rectorat en les eleccions que hi va haver en la , aleshores, “Universidad con sede en Palma de Mallorca”.

         Per a situar-les correctament i veure el seu punt d’arrancada cal tenir en compte que l’any 1829 havia acabat la seva vida la Universitat  Lulliana , hereva de l’Estudi General Lul.lià que el  rei Ferran havia autoritzat lany 1483. D’aleshores ençà la reconstrucció de l’Estudi General Lul.lià (1950),la creació de la càtedra Ramon Llull (1959), els cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968), la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 al 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector Antoni Ribera, dugueren a les primeres eleccions per al càrrec de rector l’any 1982.  Tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica dels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat.   

         El desembre de 1982 fou elegit rector Nadal Batle i Nicolau, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. Guanyà una moció de censura l’any 1994 i no es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995, que elegiren el Dr. Llorenç Huguet. Com es pot veure el professor Batle reval.lidà el seu mandat en nombroses eleccions democràtiques.

 

         Es de fer notar que els dotze anys que fou rector Nadal Batle (1982-1995) són avui en dia, un període llarg de la vida de la nostra jove Universitat, i  foren també un període d’una gran fecunditat.

 

         Els trets mestres d’aquesta llarga època, conformada per la seva presència al rectorat, es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitats, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l’oferta bàsica de la universitat a la societat (però no l’única); l’Inici del Campus Universitari, el  vertader “genius locii” de la UIB; la consolidació de la UIB, en relació a la seva implantació i inserció social i territorial, les illes Balears; l’increment i la consolidació de les relacions exteriors sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d’investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat en millor ratio investigadora); l’assoliment de línies d’excel.lència, sobretot en tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s’aconseguí) o amb una idea semblant a un parc tecnològic, l’embrió  del  qual fou dissenyat per Nadal Batle.

 

 

         No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària l’any 1983 obrí noves perpspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats. Nadal Batle en fou sempre un gran defensor i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants, en els inicis del rectorat de Batle, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balers) fins les missions d’ensenyament, recerca, difussió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La mà de Nadal Batle hi és ben present en la redacció, la qual cosa fa pensar, primer en la seva vessant de jurista (amarat de lògic matemàtic) i la convicció de que la Univesitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que abans s’havien vist impedides d’accedir-hi. A més Nadal Batle tenia clar que la UIB naixent seria un instrument, important, per a redreçar el país i per això era conscient que, sense abdicar dels seus principis, calia “ser modern, obert i aliar-se amb tots aquells que de passada ens poden ajudar, cal no oblidar-ho. Vet ací la gran contradicció: esperar, esperar sense paciència”. No cal dir que les difícils aliances i el tamany de l’empresa generaren amb el temps problemes i dificultats, a mesura, però, que s’acomplia gran part d’aquest objectiu. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocassions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament.

 

         El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a ritme de 1982 /12,  1995/ 33 ( 14 Diplomatures i 19 Llicenciatures) a part dels títols de post-graus i la Titulació Superior pròpia de Turisme. Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, com bé ha va veure anticipadament el rector, s’hagués produit un crack per sobresaturació de la capacitat docent.

         De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir, qui sap si per sempre, a Madrid.

         És cert que l’opció per les carreres técniques, científiques o de vessant més aplicat (l’exemple de Turisme és un cas palpable a la  nostra comunitat) foren una proposta del rector, però les Humanitats, molt al contrari del que es deia, continuaren tenint un paper  molt important i més equilibrat amb les carreres denominades científiques.

 

          Aquest procés de creixement comportà evidentment un procés paral.lel de creixement dels professors 1982/245,  1995/621, de l’alumnat 1972/1045, 1995 /12.232, dels pressuposts   1982 /489 milions,  1995/ 6203 milions que donen referència del procés d’expansió de la UIB durant l’època en què Nadal Batle en fou el rector.

 

         Però fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrallat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música i Esport. De tots caldria citar els de Càlcul i Informatització, el de Normalització Lingüística, als quals Nadal Batle hi esmerçà un tractament significatiu; tot això per donar servei als professors i estudiants, la comunitat universitària, però també com una eina per a rompre l’aïllament tradicional de la universitat, major encara en una universitat recent com la de Balears.

          Aquest procés d’implicació social de la UIB,   comptava amb òrgans com el Consell Social, però també a través de la figura del Rector - Nadal Batle, en aquest sentit, fou membre del Consell d’Administració de la Caixa de Balears “SA NOSTRA”- o de l’aplicació de l’article 11 de la LRU que permet a la UIB i als seus professors desenvolupar tasques aplicades, a més de la docència i la investigació, a la universitat. Aquest últim procés, molt en consonància, amb el funcionament de les universitats anglosaxones, encetà un procés de finançament de la UIB que no era sols el dels pressupostos públics. S’ha de dir que per  a certs sectors de la societat illenca i del professorat de la UIB   fou malentés, en deien procés de competència deslleial, i això va fer hosques, als  qui entenen la universitat com una institució només d’ensenyament i d’investigació ( a la qual cosa Nada Batle hi dedicà molt d’esforç) però lluny de la concepció de que la UIB havia de ser una eina eficaç de formació, però també de tranformació social.

 

 

                   EL CAMPUS I LA SEVA PROBLEMÀTICA.

                   Una universitat petita i amb desitjos de creixement, necessitava espai, lloc, territori on expandir-se. L’herència que rebé Batle, eren uns centres dispersos, alguns d’ells rellogats. Els projectes de la ubicació de les Facultats foren variats: la Sapiència, la Real, Son Malferit, Son Moix, el Seminari Nou al barri del Rafal, etc. Finalment Son Malferit fou seu provisional de la Facultat de Filosofia i Lletres, Magisteri instal.lat a un edifici d’ensenyament secundari, Dret i Empresarials a l’edifici de l’antiga escola de Comerç -seu també del Rectorat- i l’antic convent dels pares Paüls, a la Carretera de Valldemossa, ubicà la Facultat de Ciències. Aquesta darrera instal.lació, a 7 Km. del centre de Palma, va ser el bessó del futur campus universitari.

         La problemàtica i el debat que es trobà Nadal Batle i el seu equip era si existia viabilitat en rehabilitar edificis singulars, con s’Escorxador o la Misericòrdia, per a edificis universitaris. S’ aconseguiria així la presència física -i segons alguns també espiritual- de la Universitat dins el teixit de la ciutat de Palma o, al contrari, seria més eficaç concentrar els edificis universitaris a un futur campus. Es prengué la segona opció aprofitant l’existència de la Facultat de Ciències a la carretera de Valldemossa. El campus, s’argumentà,  tenia com a avantatge la possibilitat d’un creixement ràpid i ordenat, a més de les sinèrgies clares de l’agrupació de tots els universitaris; entre els desavantatges -llunyania de Palma amb els costos afegits que això provoca i la desunió amb la ciutat-.No es cregué que les diferents institucions implicades en els processos de manteniment dels edificis a expropiar, rehabilitar i mantenir, haguessin donat una resposta ràpida i eficaç a la demanda urgent de construir una universitat. Nada Batle fou un fervent defensor del campus universitari i lluità per aconseguir inversions per  ordenar-lo i donar resposta a la demanda incessant d’espai que el creixement del nombre d’alumnes i titulacions ha provocat. Els moderns serveis telemàtics, el cablejat òptic, possibilità amb una  gran rapidesa que, per posar un exemple, tot el professorat pogués accedir a les autopistes de la informació, en un moment en que aquest concepte era quasi desconegut.

        

                   La Normalització lingüística

                   Batle feu grans esforços per aconseguir que una institució oficial, la universitat, es convertís amb la més normalitzada de les illes Balears i que actuàs com a referència per a processos semblants.No era només que la Universitat fes el paper que li encomanava l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística, es tractava també que servís de far social en el redreçament del català. Però a part dels manifestos, també amb fets quotidians i concrets. Només la normalització dels milers de documents  -des de fulls de matrícula fins a títols universitaris- pot donar exemple de la feina feta en aquest sentit. Per a molts d’estudiants provinents d’instituts i de col.legis privats, el seu primer contacte amb la Universitat, les proves de Selectivitat, ja els anunciava que la llengua catalana -que  a molts dels seus centres no era més que una assignatura-, a la Universitat seria la llengua vehicular. En una societat com la nostra on el procés de substitució lingüistica és accelerat, l’actitud de Nadal Batle al front de la UIB ha estat un vertader exemple de com, si hi ha voluntat, es pot redreçar, en bona part , aquest procés de minusvaloració de la llengua pròpia. No cal insistir amb els entrebancs i, com alimentà la seva oposició, dins i fora de la Universitat. Per Nadal Batle fou aquest un tema bàsic.

 

 

         Nadal Batle, havia repetit que no es tornaria presentar després de ser elegit rector l’any 1990. A no ser que alguna cosa important passàs. Per això quan convocà eleccions l’any 1993, amb l’argument d’afrontar el traspàs de les competències en educació superior des del Govern Central al Govern Autonòmic,  trobà a més de l’oposició tradicional altres sectors nous que s’oposaven a la renovació de la seva gestió. Malgrat guanyar, l’any 1994 s’articulà una moció de censura contra ell, que no tingué, tampoc, èxit. Però es clivellà la seva salut i la seva empenta  -que com he dit altres vegades- ha de ser forta dins el govern de la Universitat que és un “univers de sempentes”. Així la UIB durant aquests anys passà per uns moments difícils i delicats. Magnificats demagògicament, amb la contribució d’alguns sectors universitaris, donaren com a resultat una pèrdua d’imatge i prestigi social de la nostra universitat sense que hi hagués arguments sòlids que questionassin la dimensió investigadora, docent o social de la UIB, ni la del seu rector. Batle, cansat, anuncià la seva partida després de convocar eleccions per a 1995, a les quals no es presentà. No sense deixar constància de que la universitat no ha d’anar a remolc de la societat, sinó que ha d’actuar com a catalitzador i conciència civíca.

 

 

                            EL SEU TARANNÀ

 

                            “La meva pàtria és la meva llengua”

 

                   És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle i Nicolau, i sobretot fer-ho des del  seu traspàs tan recent i des de l’òptica de l’objectivitat volgudament esbravada per l’amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l’extensíssim obituari, conformat pels  nombrosos articles necrològics apareguts als diaris, en podem deduir -des del fatal distanciament causat per la mort- un cúmul d’adjectius (tendre, intel.ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex,cínic...) que composen un missatge d’admiració i d’agraïment. El repàs de l’hemeroteca o els discursos d’alguns dels seus oponents el tracten d’autoritari, prepotent, sull-groller i altres apel.latius típics de les rapinyades que deixa l’exercici, amb decissió, dels càrrecs de poder, per molt democràtica que sigui la seva procedència. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus enemics ni els seus adversaris.

 

         La forta personalitat de Nadal Batle queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d’ell construiren els mitjans de comunicació, ell n’era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats o reforcen la cohessió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. De totes les maneres aquesta percepciò d’home públic, conformador d’opinió, temut i admirat, ha de ser  ben matitzada per la de la gent que el tractà i col.laborà amb ell més íntimament. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Una antologia ja és procés de publicació.

                  

          Algunes de les seves fal.leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el “ totum revolutum “ de  la seva complexa  personalitat queden accentuats. La dèria per la seva llengua, la catalana, i tot el que l’enrevoltava (des dels seus enemics, per acció i per omissió al coneixement de la seva literatura o a la maquinació d’estratègies per a la seva normalització). La passió per la lectura i la música. El seu coneixement impecable del francés i de l’anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne.  Nadal Batle, les seves lectures i la seva biblioteca ho confirmen, era un exponent combatiu de l’engany forçat per l’oblit  del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l’entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que “fou un home intel.ligent...perquè no es deixà cremar!”) o Evelyn Waug o Wystan Hugh Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb  la tradició literària anglosaxona,  eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de “Quotations Books” i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell.    

 

         La ideologia, gens subjacent, de l’independentista, indisoluble de la llengua catalana -“la meva pàtria és la meva llengua”- tot i que “haguès canviat llengua per independència”, en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que tantes vegades li jugà tantes incomprensions, duit per l’obsessió d’aconseguir que la llengua catalana recuperàs preponderància social i ús en els nous mitjans de comunicació social que marcaran l’esdevenidor del segle XXI. El seu pas com a rector de la UIB no en fou gens aliè a aquesta predisposició “ pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l’orgull. Si la gent normal veu que la gent amb un tipus de coneixements i d’estatus vol ser qui és, això li pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.

 

         Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increibles veritats sobre el seu poble, Felanitx i els felanitxers formaven part d’un inmens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d’ells mateixos. Però, només en gran mesura.

                                     

                   CLIMENT  PICORNELL (Hivern de 1998).

 

 

 

 

 

 

JARDINS DE L'ANY QUE COMENăA. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Gener, 2007 13:02

 

Jardins de l’any que comença

Climent Picornell

 

Un jardí d’altri a començament d’any, temps de fred hivernal, ja ho saben: collites esburbades i poc presumptuoses a ca els veïnats. Per exemple, al blog d’en Xavier: “Benaventurats aquells que enyoraran l’estiu”. Guapo, no? He tret a rotlle, de vegades, en aquesta jardineria manllevada, el refranyer tradicional i altres enfilalls consemblants d’aforismes, hi ha qui maneja la seva temàtica com si fos eterna i intocable, i no és així, a més, és profundament reaccionària. Per això m’agraden els qui cerquen renovar-la o fer-ne befa : “Mentre hi ha VISA, hi ha esperança” (Carles Capdevila); “Aquest al·lot se mou més que la guixa de na Shakira”; “Si s’estrenyen les isòbares, treu els abrics i tanca les cases”; “Lo Cortés, no quita lo Moctezuma” (B.M.); “La cagaste, Burt Lancaster”; O renovacions estrambòtiques com ara: “Ese lunar / que tienes cielito lindo /junto a tu boca / no se lo des a nadie / cielito lindo / es un melanoma” (“Ay ay ay ay! Canta y no llores...”). O nadales modernes: “Que li passa en aquests nin? / perquè du aquest pantaix? / Ja el se’n duen cap a baix / ja li posen Ventolin” (Nadala de Son Dureta)...

 

Ja que ha sortit el melanoma, podem passar a Wittgenstein; Francesc Bujosa em recorda que Ludwig Wittgenstein (Viena, 1889-Cambridge, 1951), un dels més grans filòsofs del segle XX, malalt de càncer i a punt de morir, escrigué : “Digau a tot el món que ho vulgui escoltar que he estat immensament feliç en aquesta vida”. No ho puc entendre molt bé, em sembla un sarcasme, mesclar càncer i felicitat immensa,  i pareix que no ho era, era ben franc quan ho deia.

La recerca de la felicitat, i la solució definitiva per trobar-la ens ha inundat amb llibres sobre el cas a balquena. Tanmateix és la recerca d’un impossible o d’un absurd, com el que segueix, després d’una llarga meditació –transcendental?-:  “Em vaig afaitar el cap. Em vaig posar un hàbit. Dorm a un racó d’una cabana a 2000 metres d’altura. Això és depriment. Tot aquest muntatge per arribar a una única convicció: no necessitava pinta per pentinar-me  (Leonard Cohen). La felicitat, la vida, el mateix Cohen sentencia: “La vida és com una droga, deixa de fer efecte poc a poc”. Més acostat a la realitat, però dins la ficció: “Tal vez sea la hora de rebelarse contra la filosofía de uno de los personajes de Dostoievski que se pregunta si acaso unos minutos de felicidad no bastan para llenar toda una vida “ (Luís Magrinyà)  Tal vegada aquesta rebel·lió és converteixi en una altra recerca, uns minuts de felicitat o, qui sap, si només els “15 minuts de fama als quals tothom té dret”, segons deia Warhol, amb això n’hi ha que es conformen, bescanviant fama efímera per felicitat.

Hem citat Andy Warhol; a una conferència del crític d’art Achille Bonito Oliva, sobre Warhol, al qual culpà, metafòricament, del desastre de les torres bessones de Nova York, Bonito posà en boca del compositor K. Stockhausen que “l’ 11- S ha estat la ‘performance’ més grossa vista mai”. És una derivació a l’absurd de la realitat mateixa, o la recerca de l’absurd en base al drama, o la recerca de la felicitat eterna a través del sacrifici. Bon jesuset! A vegades presentant la pura veritat, oculta pels convencionalismes, aflora l’absurd de la realitat. Observem, en aquest sentit, un altre cas; la revista “Private Eye” duia en portada el dictador Ceausescu de Romania i la reina d’Anglaterra, amb els seus consorts, en un sopar oficial. En uns globus, com de còmic, el príncep Felip demanava: “Que té algun hobby?”, referint-se a Ceausescu, i la seva dona responia: “És un assassí de masses”. “Què interessant!”, afegia la reina. Idò. Record que a la dona de Ceausescu, Elena,  l’havien feta “doctora honoris causa” en Química per no sé quina universitat, per conveniències político-econòmiques, no tenia estudis de cap casta; es produí i passà un reportatge sobre la feta titulat: “Horroris causa”. No és l’única a qui s’ha aplicat, teclejant-ho al Google, surt Santiago Carrillo en primer lloc.

“Horroris causa”, molt bo. Fa poc he vist un llibre a les prestatgeries: “Ridiculum vitae”; canviar una lletra de lloc, o dues, dona molt de joc. A un post del blog de Toni Picornell hi ha una fotografia d’una paret amb els caps dibuixats de Marx, Lenin i Stalin,  i a baix d’ells escrit: “De Marx a menos”. Canvi d’una lletra o canvi de sentit d’una paraula. Referint-se a un tribunal: “Señorías, fallen, pero acierten”, és del mateix talant de l’eslògan d’una manifestació ecologista: “No queremos medio ambiente, lo queremos entero”.

Dins la bústia de ca meva hi trob un bitlletet: “El Profesor Catuna. El gran ilustre medium más consultado en España... En el trabajo, negocios, salud, suerte, amor, su recuperación de pareja es inmediata, sea cual sea el problema lo soluciona inmediatamente. Resultado al 100% en 72 horas y todos los demás resultados de 0 a 7 dias como màximo o reembolso garantizado...” Ja ho saben, si no volem acabar a la consulta del professor Catuna, podríem fer  cas a Blaise Pascal, 1623-1662 (“quan no s’estima massa no s’estima a bastament”) que ja ho deia : “Le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos, dans une chambre” ( La desgràcia dels homes ve per no saber estar en repòs dins una habitació). Fou Xavier de Maistre qui escrigué a finals del segle XVIII  el “Viatge al voltant de la meva cambra” ( ara, 2006, traduït al català i publicat per la Universitat de València).

La periodista que entrevista a Jürgen Habermas li demana: “Senyor Habermas, el liberalisme econòmic ha minvat la intersubjectivitat ?” Resposta: “Vostè, senyoreta,  ha llegit massa en Jürgen Habermas”. Per desintoxicar-se un poc –em referesc a la periodista, i també al pensador de la Teoria Crítica, per què no?-  els convendria mirar un poc més la TV, hi fan coses  tan educatives com : “Sin tetas no hay paraíso”, títol d’una sèrie de TV; deu ser la continuació, grollera per suposat, de l’ excel·lent film “Les dones de veritat tenen corbes” ? Malgrat les coses de mames estimulin sempre els sentiments, la dona de n’Homer Simpson –de la sèrie de dibuixos “Els Simpson”- ho té clar:  “La passió és cosa d’immigrants i jovenots”.

El reglament de l’hotel Sherry Netherland de Nova York preveia que, tal com va passar amb el transatlàntic “Titànic”, “una orquestra haurà de tocar música lleugera durant els atacs atòmics” ( Reader’s Digest, abril de 1952), encara és una bona solució –em referesc a la música- per no angoixar-nos en excés, ara que entram dins el 2007. El panorama no dóna per massa més, i sinó vegeu unes mostres: “Liberté, egalité, rentabilité” (anunci del banc ING), contrarestat per una pintada a la paret de ca meva, som veïnat d’una oficina de l’immobiliària Kuhn&Partner: “Feliz especulació 2007”.

________________________________________________

(Les imatges són obres d'Andy Warhol, 1928-1987: Mao, Marilyn, Goethe, Flors

NATURES MORTES. Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2006 20:45

 


 

Natures mortes

Climent Picornell

Vaig “heretar” de cal meu padrí patern quatre làmines envasades que estaven penjades dins el menjador de ca seva. Natures mortes amb una pàtina aferrada, trista i marronenca, de suportar neteges intempestives i el baf de sopes i bullits. De nin sempre les mirava –en aquelles llargues estones en que els adults xerraven i els nins d’abans havíem de creure, seure i callar-. I un servidoret mirava molt i escoltava poc. El meu padrí era qui parlava més, un home alt, amb ulleres rodones, Climent de nom. Hi havia també un quadre amb tots els seus fills, deu, dels quals dos havien estat Climents, això volia dir que abans del meu pare, que feia el seu nom, dos dels seus germans amb el mateix patronímic havien mort, un molt jove i l’altre d’uns deu anys. Devia voler aquell bon home un Climent a la família, fins que va surar mon pare. Va ser temps després quan vaig saber de qui eren les fotografies envasades d’aquells dos nins damunt el bufet de l’entrada.

Tornem, però a les làmines amb les natures mortes. Era d’ús habitual a Mallorca endiumenjar la casa amb imatges, moltes d’elles suïsses o alemanyes amb paisatges, que per aquest motiu de procedència dels impressors, eren alpins o centreuropeus,  o amb fruites i caça. Devien ser originàries, les nostres, de quan els padrins es casaren a finals del segle XIX. A dues d’elles hi ha fruites i a dues més aviram i conills o llebres. Les dues de fruita ara són dins la cuina de ca meva a Sant Joan, amb un interrogant irresolt.

 

Les cuines, sobretot ara per Nadal, amb la foganya a prop, són llocs de reunió i de trobada, de fabricació de menjars i de llargues vetllades. A una de les làmines hi ha fruita de tardor: un codony, cinc magranes –badades perquè es puguin veure els seus grans-, dues nesples, una lletuga i un “pitxé” d’aigua; a l’altra, de l’estiu: vuit melicotons, dues peres dins un plat, una branca de cirerer carregada de fruits i fulles i una fruita que no he sabut mai que era. Pareix com un ametló grossot, verd, amb un poc més de morro. A tothom que ha vengut  a ca nostra li he demanat: “saps què és ?” “No, no i no...” Fins que un dia, el meu cosí Climent, el fotògraf -al cels de les imatges sia- que solia comparèixer sempre a fer torró per aquestes dates em diu: “això és una selloviana”. Idò, això. “Sé on n’hi ha una”, es referia a l’arbre, “i te’n duré perquè les vegis”. Es va morir i no vaig poder seguir el rastre de les “sellovianes”(?).

Avui, a punt de començar les jornades nadalenques he reparat un altre pic amb les natures mortes i amb la  “selloviana”.  Ni sé exactament com se deu escriure i la cerca per Internet no ha estat massa fruitosa ( i perdonin l’adjectiu). Han aparegut, entre altres, l’arbust amb la flor que aquí anomenam “bandera d’espanya”; uns fesols sud-americans i una “guayaba” verda, que és el que més s’hi assembla, una fruita corrent a Amèrica; tots ells amb el nom científic de la seva espècie “selloviana” o “sellowiana”. Per aquest motiu,  he decidit explorar per la via de la signatura de les làmines: G. Falchetti. Ha resultat ser Giuseppe Falchetti ( 1843 – 1918), un pintor italià, fill il·lustre del seu poble, Caluso, província de Torí, de la regió del Piamonte al nord d’Itàlia, “mestre insuperable de les natures mortes” diu el web del seu municipi. He trobat, també,  uns dibuixos seus de l”Erbaluce di Caluso”, una casta de vinya, a unes contrades que donen també  el Barolo i l’Asti (aquest, un moscatell amb la variant “spumanti” molt aconsellable). He resseguit imatges dels seus quadres exuberants de fruites, alguns paisatges del Piamonte i de la Vall d’Aosta, però a cap d’ells he trobat rastre de la “selloviana”, el fruit desconegut de la làmina il·lustrada de la meva cuina.

M’he posat messions amb mi mateix de quant em torbaria a contestar la qüestió. Ho continuaré demanant a la gent que véngui aquest Nadal de visita. Si els he de ser franc, no fris massa de resoldre el meu enigma, petit i casolà..

 

DE LA POSTMODERNITAT ( FUNERAL, IOGURT, MICROONES, ASPIRINA ). Climent Picornell

jcmllonja | 24 Desembre, 2006 16:54

 


 

De la postmodernitat (un funeral, iogurts, microones i aspirines)

Climent Picornell

Mirin que n’hem fetes de passes per ser, o per parèixer, moderns, i quan ens pensàvem ésser-ho, la postmodernitat ens ho empastifà tot. La persecució de la modernitat va ser una dèria de la meva generació, molts dels nostres ho feren per camins arriscats. Alguns, ara es moren. Ho meditava a un funeral, hi havia gent mudada –alguns joves que pareixien yuppies- algun “tirat”, molt “tirat”, i gent de la meva quinta, normals. Però era ella la morta. Una ferida, en un accident de cotxe, li suposà un tractament que els seus anticossos de la SIDA rebutjaren. I adéu… No havia fet els cinquanta. Era la més atractiva de la colla. I no era massa guapa. Però, era ella. El seu to de veu, els seus ulls, el cos, el seu caràcter, era total. La més decidida del seu grup de Madre Alberta o del Sagrado Corazón, ara no me’n record. La que primer ho va fer, la que més llegia, la que més de tot. Tot la va empènyer a la modernor, i en aquell temps, boixar amb tothom i fumar i punxar-se era modern, per als qui eren decidits o decidides. Al cap de poc temps ja es colgava amb xoriços i altres sobrevenguts…

Ho dic perquè el discurs sobre la modernitat o sobre la postmodernitat -que m’ha consumit hores de reflexió- queda a vegades molt lluny de la cosa personal i individual.  És clar que la nostra modernitat, no fou només això, però situacions com la d’ella, ens obriren la porta, de pinte en ample,  a la postmodenitat. I el tret definitori de la postmodernitat és, sobretot, la incredulitat respecte de qualsevol sermó, fins i tot dels científics, abominar dels qui pretenen donar sortides totalitzadores i universals, des del marxisme a la psicoanàlisi. Sorprenentment, però, el postmodernisme es propaga com una proposta alliberadora enfront d’aquells models i metodologies úniques i excloents. Jean-François Lyotard (La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir) fou qui encunyà el terme, quan se’n va témer que les societats postindustrials modernes ( Alain Touraine, dixit) han esdevengut societats del consum i de la informació –aquesta ja la predicà Manuel Castells-, en les que el valor mercantil absorbeix tots els altres valors, fins i tot els de la cultura. I què ? I res, que el món « real », progressivament, és substituït per un altre món “representat”, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat de bon de veres: la “societat de l’espectacle” que anunciava Guy Debord, on realitat i espectacle s’entremesclen tan estretament que es fa dificultós destriar l’un de l’altra. Per David Harvey ( The conditions of postmodernity), com a bon neomarxista, aquesta evolució no és més que una altra disfressa per amagar la mateixa lògica del capitalisme de sempre: agitar el consum, també el consum d’informació vehiculat per les noves tecnologies, per aconseguir el benefici d’uns pocs.

Ara ja és evident que s’ha conformat aquesta « nova realitat », diferent de l’anterior,  resultat dels múltiples punts de vista, del ressorgiment de les subjectivitats, de la por a les filosofies polítiques i a les teories generalitzadores, de l’aposta pel mestissatge i la multiculturalitat, que no són, sinó, apel·latius de la postmodernitat actual. Aquest pas del modern al postmodern ha comportat, indubtablement, un canvi del pensament fort i total al pensament feble i dèbil –que rebutja les categories dures i les legitimacions generalistes d’abans-,  per això, anam rodolant cap a una espècie de “nihilisme”, entès ara –vet aquí una altra novetat- com una categoria positiva. Gianni Vattimo – forjador del “Pensiero debole” i vaticinador de La fine della modernità ”- ja ho va esbrinar, “no ens queda més remei”, diu, “que avesar-nos a existir -sense neurotitzar-nos massa- dins una època sense garanties, discursos, ni certituds absolutes”. Ho trob hermosíssim i molt dificultós transitar-hi, ja que es conforma un gran camp abonat per a “gurus” diversos i menors.

 


Tot això pensava durant el funeral, quan de l’abric m’ha sortit un full que havia arreplegat, en una escapada a Portugal, de la parròquia dels frares salessians de Porto,  (la meva dèria per acumular paper és malaltissa) i hi he afinat un rebutjament frontal del meu relat entorsillat i avorrit. Deia el fulletó “Cavaleiro da Imaculada”: “Três coisas, três atitudes”. Ho resumiré. El Iogurt, té data de caducitat, a la nostra societat no hi ha res que duri, tot el que ens dóna plaer, passat un temps s’ha de tirar. Per això augmenten els divorcis, l’amor també té data de caducitat; El Microones; ràpidament es prepara un menjar, no molt gustós però a l’instant. Tots anam excitats, d’un lloc a un altre sense saber molt bé per què tanta rapidesa. Per això, no tenim temps per a l’oració, ni per al silenci. L’Aspirina,  solució per a tots els mals. La nostra societat ens ha eliminat tota casta de sofriment, no acceptam el sacrifici, ni l’esforç per a fer el bé. Idò! Mentre ho llegia, durant el funeral d’ella, dins una església que se semblava a la de Porto on vaig agafar el paperet, em vengué, súbitament, la sensació de ser dins un “no-lloc”. Segons Jean Pierre Augé (  Non-Lieux, introduction à une anthropologie de la surmodernité ) si un “lloc” es defineix per la seva identitat, relació i història, els llocs que no en tenen són “no-llocs”, abundosos dins l’espai de la postmodernitat ( autopistes, aeroports, macdonalds, sales de conferències, hotels, bars de cadenes, supermercats, centres d’oci, franquícies globals). Vaig tenir el sentiment de què les esglésies eren “no-llocs”, els mateixos retaules barrocs, bigarrats, daurats i lletjos. Em vaig com emprenyar; m’he hagut d’empassolar discursos complicats per copsar el temps de la modernor i la postmodernor i, ara, amb una paràbola patètica d’un iogurt, un microones i una aspirina, em voler fer pertànyer al bàndol dels dolents, dels infidels i dels insolidaris. Doncs no, no crec que el temps actuals s’edifiquin únicament sobre categories negatives i cal fer una esforç per llegir-los correctament.

            Mentre donava el condol he posat en qüestió el carreranys de la postmodernitat al veure el sofriment de la mare. Però ja no me lleu, he passat de hippie casolà, a marxista utòpic o etnòleg de cap de setmana,  només em deu quedar el posar-me la disfressa d’humanista romàntic. Tanta sort que un dels popes de la cosa, Alain Finkielkraut, encara es veu amb ànim de retornar a aquests discursos ( Nous autres, modernes: quatre leçons, 2006). A la sortida, esqueix el fulletó dels salessians i esper que els Reis (de l’Orient) no em duguin un llibre sobre aquest caliportal: els he escrit un carta demanant un IPOD nou que em fa molta de gola, un hi pot consumir informació a balquena, música, imatges, pel·lícules... I no pens fer gens de penitència.

 

________________________________________________________________________________________________

Les imatges són: Un detall de "El aguador" de VELÁZQUEZ i "El Geògraf" de VERMEER ( Molt més que moderns els dos...) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

50 ANYS DE "S'ANY DE SA NEU". Climent Picornell

jcmllonja | 19 Desembre, 2006 20:13

 

 

 

 

No volia que acabàs 2006 sense haver fet al·lusió al cinquantenari de l’any de la neu, el 1956. Aprofitant el meu alter ego, “Apol·lònia Manresa” vaig enllestir un petit reportatge sobre les nevades del Febrer de 1956 al Pla, que publicarem al nº de desembre de L’Observador del Pla de Mallorca. A més hi vaig afegir una notícia que en Miquel Àngel Coll em passà dels seus padrins de Llorito ( Lloret de Vistalegre), i vaig demanar permís a Miquel López Crespí, per reproduir un article seu rememorant la nevada a Sa Pobla. Tot queda penjat al blog a continuació. He d’agrair la informació que em passà en Miquel Grimalt ( mai em cans del seu llibre sobre climatologia històrica de Mallorca: MIQUEL GRIMALT , Geografia del Risc a Mallorca: Les inundacions. Institut d’Estudis Baleàrics. 1992 ) i l’article de PERE SEGURA  Les nevades a Mallorca en el segle XVIII: l’episodi de 1788  que podeu consultar on-line.

Les imatges són de www.meteored.com, la que encapçala l'article és de Sant Joan de n’Amador “Peçol”, alguna del blog d’en Miquel Lòpez-Crespí, i algunes altres del llibre de Pere Sanxo de Fotografies d’Artà (Mallorca).

 

 

 

 

 

 

Ha fet 50 anys de “s’any de sa neu”.

 CLIMENT PICORNELL

 

            Han passat cinquanta anys de “s’any de sa neu”. Dins la memòria de la gent així ha quedat registrat l’any 1956, un any en el qual es produiren nevades inusuals durant el mes de febrer. A “L’Observador del Pla de Mallorca”, ara que es clou el 2006 i entram dins l’hivern, hem volgut passar revista a aquest fet climatologicament memorable, ja que tots els pobles del Pla quedaren coberts, durant molts de dies, per la neu.


L’episodi més fred del segle XX.
La nevada dels  dies de Nadal de 1926, al costat dels successos de febrer de 1956, Nadal de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants entre els patits al llarg del segle XX.  Ara bé, segons el Centres Meteorològics Territorials, aquell febrer de 1956 ha estat el més fred des de 1900 fins a avui. Va resultar l'ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. És més, els experts en Climatologia històrica apunten que 'per la seva intensitat caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, que va succeir durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar'. Durant el segle XVIII es tenen notícies d’una nevada excepcional –del 26 al 30 de desembre de 1788, quatre dies de neu continuada- que afectà molt el Pla de Mallorca, amb cases esfondrades i una curiosa estadística ( Relacions dels perjudicis fets a tota l’Illa per la nevada de finals de desembre de 1788 ) que recompta els palms de neu que hi havia ( Algaida 4 palms, Montuiri de 5 a 6, Petra 6 o més, Sant Joan entre sis i set, Sencelles 4, Sineu cinc o sis...). “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...”
            Va ser tal la cruesa d'aquell febrer d’ara fa cinquanta anys, el 1956, que les precipitacions de neu acumulaven més d’un metre de gruix en un parell de dies. Tant  era el fred que en algunes localitats les temperatures màximes no sobrepassaren els 0º durant diversos dies, o baixaren fins als -14º de temperatura mínima, a alguns llocs de Mallorca. El panorama es completava amb les carreteres tallades i pobles bloquejats i aïllats.
            Què va provocar aquella situació meteorològica? Un potent anticicló sobre Escandinàvia i una baixa pressió sobre el Mediterrani. Per entremig hi va circular aire polar continental, que va arribar a la península Ibèrica en tres onades, dues d'elles qualificades com “intensíssimes” pels meteoròlegs. En el moment de major cruesa la massa d'aire va arribar una temperatura de -20º entre els 1.000 i 1.500 metres, “una autèntica exageració”. El Centre Meteorològic recorda que en els temporals més durs de l'hivern, aquestes masses d'aire arriben tenen temperatures compreses entre els -8º i -12º.
           
La clau de l´anormalitat climatològica del mes de febrer de 1956 respon, segons ha informat el meteoròleg Agustí Jansà, a una situació caracteritzada per un potent anticicló estès sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, fins a Sibèria, que va tancar el pas a les influències suavitzadors de l´aire atlàntic. Amb aquestes premisses, l´aire continental euro-siberà va quedar aïllat i es va refredar de forma extraordinària, essent impulsat cap a la Península Ibèrica i la Mediterrània occidental. La irrupció d´aire fred es va produir en tres onades diferents, de les quals els dies més freds van ser durant la primera (2 al 4) i la segona (10 al 12), tot i que la tercera ( 20 al 22), acabà de reblir el clau. El dia 3 el termòmetre ja va baixar per davall els zero graus, cosa que faria diverses vegades més durant els vint dies següents.

Vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer de 1956.

            Mai un fet meteorològic ha quedat marcat amb tanta intensitat dins la memòria popular al Pla de Mallorca  com aquestes grans nevades que van succeir durant el febrer de 1956 i que van coincidir amb els “darrers dies”, el temps de  Carnaval. Els paisatges urbà i rural es van tenyir de blanc, d’aquest any bixest que ha quedat batejat com “s´Any de sa Neu”.

            Curiosament, el gener de 1956 havia estat, segons conten les cròniques periodístiques, un mes quasi primaveral. La irrupció d´aire fred del nord va capgirar la situació meteorològica durant els primers dies de febrer, amb la caiguda de la temperatura i l´aparició de les primeres volves de neu el dia de la Candelera. La situació va empitjorar els dies posteriors, amb la gran nevada entre els dies 10 i 12, que va omplir de neu els carrers i les places de tots els pobles de l´Illa, així com tota la geografia insular, i hi va tornar durant el 20 i el 21. Els habitants del Pla van gaudir de la vessant més lúdica d´una espectacular nevada com mai s´havia vist, amb la confecció de nombrosos “homos de neu” i la contemplació dels caramells que penjaven de les teulades. Per altra part, la formació d´una placa de gel en terra va ocasionar la caiguda de nombroses persones pels carrers, amb fractures d´ossos i contusions per diverses parts del cos. La neu també va afectar a les infraestructures urbanes i, a més, va provocar el trencament de trams del cablejat elèctric en alguns pobles. El camp va sofrir amb més intensitat el rigor de les diferents onades de fred. La gelada dels primers dies va cremar els sembrats i arbres, i, per altra part, les hortalisses que els pagesos i els hortolans havien sembrat quan pertocava. Per això, els pagesos van haver d´afrontar l’episodi amb el subministrament de rama i palla per a garantir l´alimentació dels animals.

            Clarament és l’episodi de fred més fort de tot el segle XX.  Són vint dies, i vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer, amb temperatures molt baixes. Si a qualsevol persona gran li preguntes pel records del segle pel que fa a fred, et diuen totes el del febrer del 1956. Curiosament la resta de l'hivern havia estat molt càlid. Durant el desembre hi va haver dies que la gent anava en cos de camisa. Tot el món es demanava on era l'hivern. I al febrer va arribar de cop, i sense avisar, el fred intens. És la vegada que s'ha registrat la temperatura mínima històrica absoluta a Espanya: -32ºC en l’observatori de l’Estany Gento, al Pallas Jussà al Pirineu català de Lleida. Una anècdota d'aquell hivern demostra clarament el fred que va fer; en el port d’Envalira, a Andorra, hi havia un termòmetre de mercuri que va rebentar: el mercuri es solidifica a partir de -34ºC, per això els termòmetres de mínima eren, abans d'alcohol ( la temperatura més calorosa de la qual és té notícia és de 1876, 51º a Sevilla). De totes les maneres, la borrasca estava situada a l'Est de Mallorca, per aquest motiu a Catalunya l'ona de fred va ser més seca. En canvi, en les Balears, va provocar una nevada històrica, perquè l'aire hi arribava fred i humit. També va nevar copiosament a Menorca, Eivissa i Formentera. Les dades que adjuntam de temperatures mínimes a alguns observatoris de les illes, donen fe de les diferents onades de fred d’aquell mes de Febrer : a Lluc, dia 3, -5,5º; dia 12, -13,5º; dia 22, -9,5º. A Campos: quasi els mateixos dies :   -3,0º; -6,0º; -4,0º. Per extrapol.lació, entre aquests dos observatoris, un de la Serra i un de Migjorn, el Pla que queda enmig rebé en parescudes condicions els efectes del temporal, les imatges i els relats que acompanyen aquest reportatge en donen fe.



 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dos testimonis de Llorito ( M.A.C.)

Miquel Coll "Lleter" (86 anys), de Llorito,  recorda perfectament la nevada del 56 ja que degut a la neu es va fer un esquinç al turmell. Miquel recorda que al matí quan sortí de casa es troba el carrer cobert per una capa de neu d'un gruix aproximat d'un pam i mig. La nevada ho paralitzà tot al poble, menys el correu que anava a Palma. En Miquel encara recorda la camiona marca Berliet que feia de correu fins a Ciutat, es tractava d'un vehicle que, malgrat funcionar amb gasògen, tenia molta força i per això la neu no impedí que aquells dies fes el seu habitual trajecte. Na Maria Real "Ulleta" (76 anys), del mateix municipi, conta com la nevada va ser un fet extraordinari per a la gent del poble, ja que mai n’havia fet tanta com aquells dies. Els nins feren ninots a la plaça i es divertien tirant-se bolles de neu. Ara bé, segons en Miquel "la nevada del 56 també es recordada per la gran quantitat d'arbres que va matar el fred i la neu, ja que tot quedà cremat".

 

 

 

S’any de sa neu (1956)

Miquel López-Crespí

 

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

            Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els habitants del poble ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A ca meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de ca seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de ca meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses.

 

 

 

 

AN└LISI I PROSPECTIVA DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. Climent Picornell - Jaume Sureda.

jcmllonja | 13 Desembre, 2006 15:42

 

Em crida en Pere Bueno de l’OBRA CULTURAL BALEAR, per si vull escriure un article per un dossier que sobre la Universitat de les Illes Balears prepara  la revista “EL MIRALL”, revista que vaig fundar i dirigir, i que ara ho fa, prou bé, el meu amic Josep Melià.

Vaig aprofitar algunes notes que tenia preses, més algunes converses amb el meu company Jaume Sureda, que ja havia publicat cosa al seu blog. Així, entre els dos bastirem un article, poc propedèutic, general i forçosament  breu –encara que tot el que deim té nom i llinatges- sobre com ha anat evolucionant la nostra molt estimada institució universitària, de la qual tots dos n’hem estat vice-rectors, en diferents equips directius.

El penjaré ara al meu blog, però també el trobareu en l’esmentat dossier sobre la UIB a la revista EL MIRALL d’aquest mes de desembre.

 

______________________________________________________________________

(Les il·lustracions són fotografies de plantes endèmiques, provinents del web excel·lent HERBARI VIRTUAL DE LES ILLES BALEARS, del Laboratori de Botànica de la UIB )

 

Anàlisi i prospectiva de la UIB.

 

(El camí cap a la diferència en un entorn globalitzat).

Climent Picornell* -  Jaume Sureda*

 

            La creació i desenvolupament de la Universitat de les illes Balears (UIB)  constitueix el factor sòcio-cultural més important de la segona meitat del segle XX a les nostres illes. No només per la implicació ciència-societat ( a tall d’exemple, es llegeix una Tesi Doctoral, pràcticament cada setmana) sinó pel que ha representat i representa l’amarament social constant de personal format a una universitat. La seva constitució  significà el tan anhelat accés a l'educació superior per a tothom, no només per a les classes més privilegiades. Un pic assolida la meta de tornar a tenir estudis universitaris a les illes, la UIB s’ha de plantejar els reptes de la qualitat i l’excel·lència, això sí, essent conscients, de la seva joventut, de les potencialitats reals de la institució ( som una universitat de dimensions reduïdes ) i dels  reptes de futur, entre els quals destaca la homogeneització de l’espai universitari europeu i l’ús intel·ligent de les noves tecnologies. Sense renunciar a la diferència, en la qual hi radica un element potent de competitivitat global.

 

 

            UNA UNIVERSITAT JOVE

            No hi ha present sense passat.

            Per a situar correctament les dades sobre la Universitat de les Illes Balears en el seu present, cal ser conscients del seu punt d’arrancada. L’any 1483 el rei Ferran II havia autoritzat l’Estudi General de Mallorca, que es transformà l’any 1692 en la Universitas Maioricensis Lul.liana, que dura fins al 1829 en que acabà la seva vida la primera etapa de la Universitat a les nostres illes. D’aleshores ençà la reconstrucció de la Universitat a les illes Balears recomença a través de  l’Estudi General Lul·lià (1950), la creació de la Càtedra Ramon Llull (1959), la instauració d’uns cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968) -tot l’anterior baix el patrocini de la Universitat de Barcelona-, la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 i el 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector nomenat,  Antoni Ribera, conduïren a les primeres eleccions per al càrrec de rector. El desembre de 1982 fou elegit el Dr. Nadal Batle, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. No es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995. El nou rector va ser el Dr. Llorenç Huguet qui va ser reelegit, fins l’any 2003. D’aquell any, i fins l’actualitat, ocupa el càrrec el Dr. Avel.lí Blasco, que ja ha anunciat que no es presentarà a les noves eleccions de març de 2007.

En una primera etapa, i resumint molt,  tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica generada, entre altres coses, pels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat, que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat. En el període en què fou rector Nadal Batle ( 1982-1995), dotze anys, es posaren els fonaments. Dels trets d’aquesta època es podrien destacar: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis -l’oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l’única -; l’inici de la construcció del Campus Universitari, la consolidació de la UIB -en relació a la seva implantació i inserció social dins les illes Balears-; l’increment de les relacions exteriors, sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora progressiva de les capacitats d’investigació ( la UIB es trobava ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat espanyol amb millor ratio investigadora); l’assoliment de certes línies d’excel·lència, sobretot en noves tecnologies de la informació.

            No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària, l’any 1983, obrí noves perspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants,  que se’n desprengueren, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balears) fins les missions d’ensenyament, recerca, difusió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La UIB naixent, ja es considerava que havia de ser un instrument important, per a construir el nostre país. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocasions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament. S’havia assentat, però, la convicció de que la Universitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que, abans, s’havien vist impedides d’accedir-hi.

            Durant l’etapa de Llorenç Huguet com a rector, entre altres actuacions, s’afirmaren les solucions per a una altra de les problemàtiques de la UIB: la fragmentació territorial de les illes Balears. Es posà fil a l’agulla desenvolupant les extensions territorials de la Universitat a Menorca i a Eivissa-Formentera, amb seus universitàries a les dues illes. Com a resultat d’aquest procés s’obriren canals de comunicació -aprofitant les noves tecnologies-  per millorar l’ensenyament “on-line”, cosa que, a la llarga, també possibilità obrir noves delegacions de la universitat a molts municipis i confegir un model informàtico-telemàtic per a la Formació Continuada, un dels reptes de futur que afronten les universitats en aquest segle XXI. Cal també destacar de l’època del rector Huguet diverses iniciatives d’organització interna que tingueren un impacte positiu, com és el cas del document de plantilles o l’inici d’una estructura fonamentada més en les Facultats que en els Departaments.  

            El colofó d’aquesta etapa de la UIB ve representat per la redacció del Pla Estratègic. El claustre de la UIB va aprovar, el 2002,  el “Pla Estratègic de la UIB ( 2002-2006)”, el qual, al manco teòricament, havia de guiar els passos de la institució durant aquests anys. Faria falta veure si s’ha estat capaç de seguir-lo o esbrinar fins a quin punt es podien dur a terme totes les seves nombroses indicacions. El Pla es va estructurar en base a un sectors claus i els seus eixos són elements que organitzen l’actuació de la UIB de forma permanent, concretant la seva missió o la seva raó de ser. Són el següents: eix de la formació,  eix de la recerca i de la innovació, eix de la Llengua, eix de les persones (alumnat, PDI i PAS), eix del Campus, eix de la captació de recursos i de la gestió, eix de les relacions amb la societat de les Illes Balears, eix de les relacions exteriors i internacionalització i eix del desenvolupament de valors culturals i socials. Així mateix, per tal d'ajudar a definir la identitat de la UIB, diferenciant-la respecte a d'altres universitats, es proposaven, com a mínim, les següents línies preferents de treball :  1.- Turisme; 2.- Medi ambient; 3.- Qualitat de vida;  4.- Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No obstant això, es fa avinent que durant el desplegament del Pla estratègic es podria incorporar alguna nova línia preferent de treball.

            Així mateix, en aquesta línia d’avaluar els diferents departaments i serveis, s’han anat efectuant diversos anàlisis i avaluacions, per tal de què la UIB fos una institució homologable amb els standards normalitzats de qualitat. A tall d’exemple, el “Pla estratègic de la gerència de la UIB. ( Qualitat en la gestió, 2005 – 2007)“, en el qual s’adverteix que  la pedra angular d’alguns dels més importants i actuals reptes universitaris (la convergència europea, l’acreditació de titulacions, la certificació de serveis: ISO, ANECA, etc., els processos d’avaluació institucional, les avaluacions segons el model europeu d’excel·lència: EFQM, etc.) és l’existència d’un sistema de gestió de qualitat i la seva implantació, que suposarà adoptar eines i metodologies noves, per ajudar a millorar significativament l’organització de la UIB en tots els nivells.

            Encara és prest, i manca perpectiva, per saber què trascendirà de l’època del rector Avel.lí Blasco, però sembla que el foment de l’acció tutorial i l’interès per a la millora de l’acció docent ocuparan llocs destacats.

 


                        UNA UNIVERSITAT  COMPETITIVA

 

                        El lloc real actual de la UIB

 

            El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a bon ritme (1982 /12,  1995/ 33,   2006/ 41, sense tenir en compte els títols de post-graus i la Titulació Superior de Turisme). Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, s’hagués produït un crack per sobresaturació de la capacitat docent. De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir a Madrid.

            Aquesta evolució comportà un procés paral·lel de creixement dels professors (1982/ 245,  1995/ 621, 2006/ 1019), de l’alumnat (1972/ 1045, 1995/ 12.232,  2006/ 13.751 ), dels pressuposts (1982 / 489 milions Pta.;  1995/ 6203 milions Pta.; 2006/ 74, 86 milions d’euros – 12.456 milions de Pta.-), aquestes xifres donen una referència quantitativa de l’expansió de la UIB. S’ha de tenir esment en què fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrellat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música o Esport, i la participació en la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears, instrument de col·laboració amb el teixit productiu de les illes des de l’any 1996.

           

            Una de les obsessions socials és la de situar correctament el lloc de la UIB, dins un món de competitivitat futura, tenint però esment de dibuixar prèviament les característiques de la nostra Universitat. Una Universitat molt jove i de tamany reduït i per tant amb falta de “massa crítica” a bastament per assolir determinades prestacions, que sí poden assolir universitats molt més grans. Per aquest motiu,  sempre s’han de saber “dimensionar” correctament els paràmetres de la UIB, per proposar actuacions de futur assequibles. Tot tenint això present, però,  ens podem sentir satisfets del paper i del lloc on s’ha col·locat la nostra universitat en aquests pocs anys d’existència. En quins criteris ens hem de fonamentar per dir que una universitat és més bona que una altra? En la recerca que fa els seu professorat o en les relacions que manté amb el món empresarial o en les opinions de l’alumnat sobre la qualitat docent ? Sigui com sigui, però, aquests rànquings universitaris, són cada dia més nombrosos i de major influència sobre l’opinió pública i per tant, sobre la societat i sobre els nostres futurs alumnes. En el darrer rànquing de les 500 millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Xangai només hi apareixen nou universitats espanyoles; la més ben situada és la Universitat de Barcelona en el lloc 151. Les altres vuit són: l’Autònoma de Madrid, la Complutense, la Politècnica de València, la de València, l’Autònoma de Barcelona, la de Granada, la de Sevilla i la de Saragossa. En un altre rànquing de prestigi (The World's Top 200 Universities 2006), de The Times, només hi apareix, la Universitat de Barcelona, que hi ocupa el lloc 190. És evident que la UIB, per les seves característiques no es pot situar en aquestes tessitures. Ni tampoc en  la classificació de les 100 millors europees,  en la que només n’hi ha tres d’espanyoles: la Universitat de Barcelona, en el lloc 57, i en les darreres posicions, l’Autònoma de Madrid i la Complutense. En el Top 50 European Universities, de The Times, no hi ha cap universitat espanyola. Però sí que la presència de la UIB és notable entre les universitats de l’estat espanyol. En una de les classificacions més serioses, feta enguany pel “Grupo de Investigación S C Imago” a partir del criteri de la producció científica de qualitat realitzada durant el període 1990-2004, la UIB ocupa el lloc 45 entre les 263 institucions analitzades Un altre informe també recent, elaborat en aquest cas per la “Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología” amb dades del període 1998-2002, que analitza l'índex de productivitat de recerca, situa la UIB en el lloc  2  de l'Estat. És molt important, tant per l’assentament del present de la UIB, com per situar-se correctament en el lloc de sortida cap al futur, convèncer la societat de què la Universitat de les Illes Balears és una bona universitat i que en els rànquings avaluatius seriosos hi fa un bon paper. Tot això aconseguit, a més,  salvant dificultats de finançament, s’ha de saber, per exemple, que el 2004 -darrer any amb dades comparatives fiables- la quantitat de doblers que la UIB rebia per alumne era 5,19 punts inferior que el terme mitjà de la resta d’universitats espanyoles.

 

 

            LA UIB I ELS REPTES DE FUTUR         

            El camí de la diferència

            L’adaptació a la societat del coneixement i a un context globalitzat és un repte al que s’estan enfrontant totes les universitats. Ja fa anys que es va iniciar el procés: l’any 1999 els ministres de 29 països europeus signaren l’anomenada “Declaració de Bolònia” que posà en marxa alguns de les accions que, es suposa, aconseguiran aquesta adaptació. Hi ha, per tant,  uns compromisos que, tan si es vol com si no, la UIB, i la resta d’universitats de l’Estat, hauran de complir. Adaptar-se a l’espai europeu d’educació superior es pot fer de diverses maneres. La via més fàcil de transitar, però també la que condueix a metes menys ambicioses, consisteix en plantejar aquesta adaptació com si fos, simplement, una exigència burocràtica i, conseqüentment, seguint les normes emanades d’altres organismes, centrar-se en els canvis mínims:  variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents,  les formes d’ensenyar. L’assoliment d’aquestes tasques ja és prou important i ningú pronostica que sigui cosa fàcil. Però convendria tenir clar que fent això, seguint només aquest camí, no farem res que no facin els altres. I precisament fer coses diferents és el repte més important que planteja l’adaptació a un entorn globalitzat: el camí de la diferència és el que s’hauria de seguir per adaptar-nos a l’espai europeu d’educació superior.

            Encarar bé l’adaptació a un entorn globalitzat implica no centrar-se només a donar resposta als canvis imposats sinó, sobretot, cercant respostes a l’escenari de futur de l’ensenyament superior en el qual la Universitat de les Illes Balears s’haurà de moure. Dit amb altres paraules: el gran repte consisteix en fer més del que faran els altres i, sobre tot, fer-ho d’una altra forma.

 

            La mobilitat, els alumnes captius i el perfil propi.

            Com en tot exercici  de prospectiva, juguem amb un elevat grau d’incertesa i és ben sabut que les tendències actuals poden variar i desdibuixar l’escenari previst. Amb les orientacions que s’observen en els darrers anys, el que sembla més previsible és que, a nivell general, les institucions universitàries, tot i perdre el monopoli de la creació i transmissió del coneixement, hi continuïn tenint un paper preponderant, sobretot les universitats públiques. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat concreta, no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica o de simple interès per al desplaçament  Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior (per cert, convé recordar que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a Balears estudien a la Península: a casa nostra l’escenari de futur ja té molt d’actual), preparar-se per a un entorn amb més mobilitat implica fer de la qualitat una de les metes de la política universitària. I per això no queda més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó en aconseguir que les que es tenen gaudeixin d’un elevat grau de prestigi. Les universitats preocupades més per la quantitat que per la qualitat, les institucions sense un perfil propi, tendran mal de fer sobreviure en el futur que es comença a dibuixar.

            Fins ara s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització; la UIB pateix els mateixos mals que la pràctica totalitat de les universitats espanyoles: la escassa diferenciació. Un dels inconvenients del desenvolupament del sistema universitari espanyol  dels darrers anys consisteix  en l’uniformisme; totes les universitats estan tallades amb el mateix model: quants més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú pensa que això pugui continuar per molt de temps.   Fa poc, Guy Haug, un dels millors experts en educació superior, ens recordava la necessitat de canviar la nostra manera de pensar i veure que “la Universitat ja no existeix: existeixen les universitats.”

            Determinar  en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos intents per determinar vies prioritàries, no absents de problemàtiques connexes. Així, per exemple, el “Pla estratègic de la UIB” per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB- el “Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008” del Govern de les illes Balears que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat i que s’ha traduït amb la creació d’un centre, al marge de la UIB, excel·lentment dotat. No discutirem la viabilitat de què Balears pugui sobresortir en aquest camp -tan i tan competitiu- i ho deixarem a part, manifestant el desig de què la nostra classe política agafi el tema de les línies prioritàries de recerca i docència superior a Balears amb la seriositat que es mereix. És un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB; no tenim, ho repetim,  “massa crítica” a bastament per prendre decisions d’aquest tipus que no fan altra cosa que debilitar-nos a tots. Els avantatges de concentrar la recerca a l’entorn de la UIB és una sinèrgia molt positiva.

 

            El repte de l’avaluació permanent.

            La UIB gaudeix d’un elevat grau d’autonomia de gestió, i tot indica que la reforma de la LOU que ara s’està tramitat encara l’ampliarà, debilitant, és veritat, els paper dels Departaments. Per treure’n el millor profit és imprescindible que aquesta autonomia vagi acompanyada de la responsabilitat.  No és senzill transformar aquest principi -amb el qual és segur que tothom hi coincidiria- en accions pràctiques. Hi ha, però, una via de desenvolupament de la responsabilitat que hauria de ser ineludible: passar comptes. És a dir, els objectius i les tasques desenvolupades per a assolir-los haurien de ser permanentment avaluats. I no només en el marc de la pròpia UIB;  hauria de ser en el Parlament de les illes Balears on, cada any, el nostre Rector passàs comptes. Seria una manera de posar les coses en el seu lloc: el control del poder polític, centrat en els objectius i els resultats i l’autonomia, en els procediments. Per assolir aquest repte calen, al menys, dues coses: tenir un pla estratègic i una classe política que s’interessi per la Universitat més enllà de les paraules i els discursos. Redactar el pla –recordem que l’actual finalitza aviat- és factible; canviar la forma d’entendre la Universitat per part del nostre poder polític és una cosa un poc més complicada.

 

            El repte de la projecció i implicació social

            És gairebé un tòpic: la Universitat ha de gaudir d’una major projecció social. De totes les maneres, la UIB mantén convenis de col·laboració amb múltiples institucions de Balears; al mateix temps, i fruit d’aquest major accés a l’educació superior que ha possibilitat l’existència de la UIB, a gairebé tots els llocs de decisió importants de les illes, ja hi ha llicenciats per la UIB; l’impacte social de la nostra Universitat és major que el de moltes altres; la Fundació Universitat-Empresa –el pont edificat per la UIB per unir-se amb el món empresarial- signa cada curs més de 600 convenis amb empreses i altres entitats. Aquest front –el de la projecció social- no és precisament una debilitat de la UIB. Així i tot, però, hi ha determinats aspectes del vincle amb la comunitat que cal enfortir; sobretot els relacionats amb la implicació en la política universitària; el Consell Social de la UIB hauria de trobar un dinamisme del que ara no gaudeix; fins ara  aquest òrgan ha estat  molt poc efectiu. Però creiem que potenciar-lo és del tot imprescindible  per a la millora de la Universitat.

 

 

            El repte territorial

            Transformar les debilitats en fortaleses és una virtut del pensament creatiu. La UIB ha hagut de fer servir aquest pensament a  l’hora d’encarar la discontinuïtat territorial de Balears. Per això es va posar en marxa un sistema d’educació “on-line”, amb l’ús de les noves tecnologies de la informació, que ens ha situat entre les Universitats espanyoles més ben posicionades en aquest terreny. Recordem que les universitats “no presencials” són les úniques que en aquests darrers anys guanyen estudiants i pensem també que la “formació permanent” és el sector amb més expansió. Sens dubte la UIB ja està ben situada per competir en educació a distància, cal potenciar aquest camí amb fermesa.

 

 

            El repte de la bona gestió de l’autonomia.

            Les Universitats espanyoles necessiten sossegar-se; amb l’aprovació de la reforma de la “Ley Orgánica de Universidades” (LOU) tindran el tercer marc normatiu en sis anys. Es tracta d’una llei que ofereix més autonomia, és menys intervencionista. Perquè els seus efectes siguin benèfics, però, caldrà que les Universitats en facin un ús responsable i per això serà necessari, entre altres coses, per exemple,  que els processos de selecció del professorat siguin més oberts. El tema de la gestió responsable necessitaria més pàgines de les que disposem, però ha de quedar constància que aquest no és un repte de calibre menor.  Com tampoc ho són els de la millora de la qualitat docent o l’interès per atreure i cuidar-nos del nostres alumnes.

 

(*)Climent Picornell, doctor en Geografia,  i Jaume Sureda, doctor en Pedagogia. Professors de la Universitat de les Illes Balears,  de la qual han estat vice-rectors.


 

PRĎLEG AL LLIBRE D'ANTONI GORRIAS: "PALMA I LES AIG▄ES D'ESPORLES"). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2006 18:53

 

    ANTONI GORRIAS ÉS A PUNT DE TREURE UN ALTRE LLIBRE A L'EDITORIAL "EL FAR" : PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES". Adjunt un post al blog amb el pròleg que li vaig escriure. El llibre d'ANTONI GORRIAS és una obra imprescindible pels qui vulguin saber més coses de com la ciutat de Palma, al llarg de la història s'ha anat aprovisionant d'aigua.

Aigua cap a Palma. Noves aportacions d’Antoni Gorrias

 

Climent Picornell*

           

            No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d’aquest llibre, per molt diversos motius. Però n’hi ha dos de principals: un, per una senzilla qüestió d’amistat, que ve de lluny i va lligada a l’escola “Mata de Jonc” –institució exemplar per moltes causes- i, en segon lloc, perquè ja vaig tenir un cert paper en la “fabricació” del seu primer llibre, - Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, Editorial El Far, 1999- com explicaré més envant. A tall de curiositat, ja que lliga amb aquesta temàtica, he de manifestar que no és el primer pròleg que escric per a un llibre sobre l’aigua i el seu abastament urbà, fins i tot sobre l’abastament de l’aigua a  la Ciutat de Palma.  Antoni Ginard, un altre amic i investigador, publicà, amb un pròleg d’un servidor, Evolució històrica de l’abastament d’aigua a Palma (1800-1995): un debat permanent (editat per l’Ajuntament de Palma, “Col·lecció Gorg Blau, 2”, 1995), un text de coneixement obligatori per a tots aquells als qui els interessi el tema de la distribució d’aigua al conjunt urbanitzat de Palma. Qui hagi de menester algunes precisions sobre el medi físic, la mesura dels cabals o les propostes tècniques d’aquesta problemàtica, des de les de Paul Bouvy, Josep A. Togores, Jaume Cerdà, Eduard Fontserè, Eusebi Estada, Bernat Calvet o Joan Munar -per citar únicament les del segle XIX-, fins a arribar més enllà de la construcció dels pantans de la Serra de Tramuntana, cal que llegeixi les planes d’aquesta obra de Ginard. Possiblement, el llibre d’Antoni Gorrias se situï -en el seu bessó- entremig dels estudis d’Antoni Ginard i les tasques de captació i gestió de l’aigua prèvies a la venguda del rei En Jaume, l’any 1229, en les quals no entra.

            Així, abans de passar al cas concret que estudia aquest llibre, m’agradaria deixar constància de que el cas que ens explica Antoni Gorrias no és, en absolut, un cas aïllat i irrepetible, si que té les seves particularitats, però no és sinó una altra història emmarcable dins els processos d’organització i transport de l’aigua per al reg, per a generar força motriu o per a l’abastament de viles i ciutats de la conca Mediterrània o del Pròxim Orient. Tots casos diferents i, alhora, similars. A l’illa de Mallorca, llocs com la vall de la Nou i la font de Llodrà, a Manacor, les fonts de la Vall de Sóller, l’horta de Cubelles aprofitant la font de Ternelles, a Pollença o el torrent d’Es Buscastell a Eivissa, i moltes altres de més reduïdes dimensions, fan avinent que aquestes explotacions de l’aigua són hereves d’una tipologia climàtica i geològica, efectivament,  però també, de més antigues formes del maneig de l’aigua. Cap d’elles, però, a les Balears, tenen la importància ni la magnitud de les anomenades “fonts del pla de la Ciutat de Mallorca”: la font de la Vila, la font d’en Baster i la font de Mestre Pere. La identificació dels qui bastiren per primer cop aquests “sistemes hidràulics” ha estat un tema de recerca per part de grups lligats, de diferents maneres, al professor Miquel Barceló. Aquest es refereix als primers organitzadors com els depositaris de “la manipulació mestrívola de l’aigua, tant per fer-la córrer, emmagatzemar-la o drenar-la”, usant ja  “normatives que, en realitat, són comunes i característiques de qualsevol espai hidràulic i determinades pel mateix fet de l’ús col·lectiu de l’aigua i de la xarxa de canals de distribució”, inclosos els molins hidràulics, “sempre situats sobre la sèquia principal de tal manera que l’aigua utilitzada pels molins era recuperada, sense entorpir la irrigació posterior”. Una part del sistema hidràulic de Na Bastera o, altrament dita,  de la font d’en Baster, que s’estudia en aquest llibre és d’origen andalusí, per bé que la venguda dels catalans exportarà a Mallorca una distribució de l’aigua diferenciada; així pareix demostrar-ho el topònim Canet, adaptació catalana  de la forma qanit derivada de qanat, i la mateixa font de Canet -denominada així al Llibre del Repartiment- ja fa present l’existència d’aquesta tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies que es va estendre arreu d’Al Andalus i de l’existència de normatives de distribució de l’aigua, algunes ja basades en la seva organització per unitats de temps.

 

          

            El llibre que ens presenta aquest cop Antoni Gorrias, Palma i les aigües d’Esporles, no es fa tan enrere, comença el seu relat en el segle XIII, però és la història d’una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure a la Vall de Superna, al municipis de Esporles i Puigpunyent, al sorgir a la superfície –a la Font Major de la Granja, a 254 metres d’altura- són utilitzades per regar i moure molins, i el seu cabal restant, conduït a un avenc –S’avenc des Frares- que subterràniament condueix les aigües fins que tornen a ressorgir – a la font d’en Baster, a 151 metres de cota- on tornen a ser aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, tenia 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d’aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins –fariners, drapers, paperers- fins que s’abocaven a Sa Riera, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, cap allà on és ara la Plaça de la Reina. Per aquests motius, Gorrias subtitula el seu llibre “La Font Major de la Granja i la Font d’en Baster: dues fonts, la mateixa aigua”.

            L’aigua és un element cabdal per a la vida humana, no cal ara que els entretengui amb quatre obvietats ben sabudes sobre l’aigua i la vida: som cossos amb un percentatge elevadíssim d’aigua, sense aigua no podríem viure i, en aquest sentit, l’aigua és un determinant per a les civilitzacions i les localitzacions, sobretot les urbanes, que en són grans consumidores. I just al contrari, que la manca d’aigua fa impossible la vida o fa necessari l’enginy per a la seva captura i el seu trasllat, com és el cas que s’explica en aquesta obra. Quan l’aigua ha mancat, en els casos de sequera extrema a Mallorca, han hagut de treure el “Sant Cristo Gros” a fer rogatives (  M. Pastor emprà el tema de les rogatives per a marcar els anys de sequera climàtica, en els segles amb inexistència de registres històrics de pluviometria). I no és, la gestió de les aigües, una activitat que hagi deixat de ser vigent: a les illes Balears, l’abastament d’aigua ha estat i continua essent un tema crucial. La climatologia mediterrània ha imposat, com hem dit abans, èpoques de sequera pertinaç i, per això,  l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien marcades per un  aprenentatge històric. Després de la captura de l’aigua de pluja –en parats,  aljubs i  cisternes-, aparegueren els pous i les sínies,  les sèquies de conducció de l’aigua des de fonts i captacions subterrànies, vengué, més tard,  l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds i la dessalació d’aigua de mar. A les cases, les cisternes eren, han estat fins fa poc, el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua del cel, amb la particularitat que a Palma la cisterna és anomenada “la font”, amb memòria de que moltes s’omplien desde canalitzacions d’aigua provinents de la font d’en Baster o de la font de Mestre Pere. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans són exponents de que les nostres illes ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara aquesta cultura clàssica de l’estalvi i ús racional s’ha emboirada i pareix que, d’aigua,  n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar l’illa de Mallorca dins circuits generals d’obtenció d’aigua : la inter-connexió amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que afegirà a la que ja s’extreu, la “nova aigua” de les dessaladores d’aigua de mar situades al litoral, del raig de Sa Costera de la serra de Tramuntana o del pous de Sa Marineta de Llubí. L’aparició de companyies multinacionals com, per exemple, “Agbar Aigua-Sorrea”, una empresa catalana amb més de 140 anys d’història i que gestiona l’aigua de 25 municipis de les illes, demostra com va evolucionant la gestió dels recursos hídrics.

            Faig avinents aquests exemples contemporanis, únicament per fer veure que la gestió de l’aigua és, i ha estat, fonamental a les Balears. El treball d’Antoni Gorrias, presentat de forma seqüencial, fa ben patent que la història de l’aigua que ha transitat per les sèquies i els cabals de les fonts, Major de la Granja i des de l’ullal de na Bastera, ha estat una història de confrontació d’interessos, fins i tot de conflictes pel seu aprofitament, per la seva propietat i la seva gestió, lluny alguns pics de l’interès general. Vull repetir que la història del llibre Palma i les fonts d’Esporles comença d’ençà la venguda dels catalans. De fet el nom de “Sèquia d’en Baster” –també coneguda com la “sèquia menor”, perquè la “sèquia major” era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial durant el segle XIII a Guillem Baster. Ja el tal Baster i els seus descendents inicien una història de plets, que se’ns transmet amb les dades que subministra Gorrias i que són fonamentals per entendre el seu esdevenir. Per exemple, l’any 1402 amb la publicació dels “Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster” es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins a la seva desamortització, a principis del segle XIX, o fins a l’aplicació de la moderna “Ley de Aguas” de 1866, que fou vigent fins a la propera llei d’aigües de 1985. Tot això no vol dir, però, que els seus problemes no siguin constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l’aigua no els permet moure els molins ja que les preses, els furts fraudulents d’aigua, ho impedien –fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d’aigua el 1534-. Un altre dels problemes que es fan presents, com en l’actualitat, és la qualitat de les aigües i el manteniment de la infrastructura de la sèquia en bones condicions. Cosa aquesta que es farà més important sobretot quan l’aigua de Na Bastera haurà de ser utilitzada per al consum humà de la ciutat de Palma. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat –com qui diu amb l’Ajuntament actual- per tal de subministrar aigua, en principi durant l’hivern, la qual cosa imposa el subministre “d’aigües no amolinades” -per no “contaminades”, que diríem en l’actualitat-. La manca endèmica d’aigua a Palma, farà que el 1628 aquests molins siguin desplaçats a la sèquia de Coanegra de Santa Maria, en un fet deslocalitzador primitiu, per evitar, per sempre, el seu l’embrutiment.

            Antoni Gorrias, en aquest llibre detallista i primmirat, ens presenta les “Visures” -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l’aigua en el seu recorregut- com uns “estats de la qüestió”, quan són redactats. Així, el manteniment d’una infrastructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament, i també del seu mal ús, i per això, la necessitat de fer-ne “escurons”, netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d’esboldregaments, d’haver de fer “herbatjos” –arrabassant les herbes que hi neixien constantment- aquests fets donen notícies dels costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. Així, l’any 1688, ara diríem que a través d’un conveni, els jurats de la ciutat i l’abat del monestir –el propietari de l’aigua- arriben a l’acord que tota l’aigua de la font d’en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes que seran per al monestir, i això fins que ja a l’any 1702  s’aconseguí que entrassin juntes dins Palma, les aigües de la font de la Vila i les d’En Baster.

 

            Així i tot, com hem dit abans, els plets i les disputes d’anys enrere continuaven, el 1758 hi ha una resolució definitiva d’un contenciós històric amb els senyors de Canet, que es resol a favor del Monestir de la Real o com el 1763, en que un frare fou apedregat per les dones d’Esporles quan anava a fer acomplir una sentència que evitava que les aigües fossin desviades cap a la vila esporlerina, el frare, faldons enlaire, hagué de fugir escapat. Però els frares perderen el seu domini quan el 1821 per la Desamortització dels béns de l’Església, l’estat ven i subhasta les hores d’ús, les tandes, d’aquestes aigües. L’any 1870 els propietaris d’aquest usos son el “Sindicato de Riegos de Baster”. Però perquè es vegi la tensió en aquesta qüestió i la perpetuació de les mateixes problemàtiques,  l’any 1897 es cobreix amb lloses la sèquia, per evitar la brutor del trànsit; l’any 1929 la “Sociedad de Aguas de la acequia d’en Baster” perd un plet amb el propietari de la possessió de Sa Granja per l’ús de l’aigua a Esporles; l’any 1941 s’hi manifesten problemes per abocaments contaminants d’una fàbrica de paper i encara que durant els anys 1968-69 és entubada completament, ja havia començat la seva decadència. La Via de Cintura en els anys seixanta del segle XX, seccionà la sèquia, com a símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció,  després d’haver donat servei durant tants d’anys i anys a la comunitat de ciutadans.

           

 

            Antoni Gorrias en fa, com he dit, un relat pormenoritzat de tot això. I es que Gorrias te talant d’investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises i precioses. Ja ho feu així en el seu primer llibre, Les cases de neu de Mallorca, en el que vaig col·laborar dels primers esbossos fins a l’edició. M’haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú, per aquest llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d’esport o vestit amb el seu uniforme, de policia local, abans d’incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents, fotocòpies de papers d’arxiu... desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. En aquell llibre el principal problema va ser tallar, tallar l’excés d’informació, perquè es pogués encabir dins un llibre de tamany normal. En aquest cas que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial, i el procés de finalització m’ha estat més llunyà. Però he continuat sabent coses d’Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques de l’aigua, o l’he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements històrics vinculats als antics sistemes hidràulics. Tot s’ha de dir, amb un entrebanc que l’ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. Es per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.

            I ja se’n temeran que no només es limita a fer el relat històric dels esdeveniments que afecten la sèquia d’en Baster, sinó que ens relaciona i descriu els diversos molins de forma detalladíssima, les seves diferents tipologies, els estris que empraven, la toponímia i una terminologia acurada de tots aquests elements, ja siguin de la infrastructura, de la conducció o de les activitats que s’hi desenvolupaven. Malgrat la importància manifesta de tota aquesta relació amb l’aigua, Gorrias és ben conscient del procés de degradació : “La pèrdua del control de na Bastera pel Monestir de la Real significà una divisió acusada de la propietat de les aigües, això afegit a la continuada desaparició dels molins, amb la seva importantíssima funció de manteniment dels respectius trasts, significà un lent procés de deteriorament de la sèquia. El tram entre Ca l’Ardiaca i la Ciutat ja no era necessari perquè s’havia construït una connexió a prop de Son Cabrer i els molins d’aquesta zona havien desaparegut. En aquest darrer tram la sèquia quedà reduïda a un simple solc al terra.” Més acostat al nostres dies, el Pla Mirall, un pla de modernització dels carrers i places de Palma, ha estat poc respectuós amb la sèquia d’en Baster i amb les seves derivacions, i subxarxes, algunes d’elles convertides ja feia anys en clavegueres, tot s’ha de dir. Malgrat això encara queden dins la ciutat alguns trams protegits, i fora de Palma, una altra part i uns pocs molins, algun d’ells conservat de forma excepcional, hereu i testimoni de tot aquest cabal, no només d’aigua, sinó d’història que l’investigador Antoni Gorrias ha dipositat –i mai tan ben dit- a les nostres mans en forma del llibre que, ara ben prest, podreu començar.

 

 

*Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.

__________________________________________________________________

(LES IL.LUSTRACIONS SÓN AQUAREL.LES D'ERWIN HUBERT QUI ES PASSEJÀ PER LES ILLES BALEARS, JA FA TANTS D'ANYS...) 

 

"TALAIA ALTA", DIUMENGE DIA 3. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Novembre, 2006 18:20

 

 

(Imatge de Guillem Mudoy) 

 

“Talaia alta” ( de franc, diumenge dia 3 amb el Diari de Balears)

Diumenge 3 de Desembre, juntament amb el “Diari de Balears”, s’entregarà el meu llibre “TALAIA ALTA”, de la col.lecció Biblioteca d’Autors Mallorquins. És de franc, gratis; serveixi aquest “post”, o apunt al meu blog, per fer-ho avinent a tothom qui el vulgui. És una manera de - quasi-  regalar-ho, a través d’Internet, a qui el vulgui.

___________________________________________________________

 

serra de tramuntana

(Fotografia de Pep Torro) 

L’escriptor i amic Guillem Frontera va tenir la delicadesa de fer-hi un pròleg, que li agraesc molt, per venir d’una persona, com ell, avesada a escriure, i a escriure bé. L’adjunt un poc més avall.

 

El geògraf

Guillem Frontera

Hi ha menjars monòtons i menjars entretinguts. Paisatges monocolors i paisatges de gran amenitat cromàtica i morfològica. Etcètera. I escriptors. En principi, la monotonia o la varietat no ens garanteixen el plaer de la lectura, però sí que ja fan una crida inicial a les afinitats. M’agrada llegir els escrits entretinguts, de gran amenitat, frívols a estones –no superficials-, de Climent Picornell, perquè quan comences no saps mai on aniràs a parar ni per quins camins o dreceres et menarà la lectura. Ara, saps a priori algunes coses que són tota una garantia: et divertiràs, aprendràs molt, gaudiràs d’una prosa sucosa en la millor tradició dels aiguaforts -però tècnicament disposada de manera que la primera lectura te’n suggereixi moltes més. Saps que se’t guiarà per un inventari d’interessos i de curiositats que podria dur-te a la dispersió, i saps també que la base del plat és feta amb tanta personalitat que tot, finalment, hi lliga. Segurament –segur- és una qüestió de cultura. La cultura és el gran tema de la vida i dels escrits de Climent Picornell, el coneixement de les coses i els automatismes per posar-les en valor i per crear un espai escènic en el qual tota persona, cosa i notícia hi siguin, més que compatibles, complementaris.

Climent Picornell, segurament i a la vista d’aquesta varietat d’interessos i curiositats, hauria pogut elegir moltes altres disciplines acadèmiques, però, vist ara en perspectiva, la geografia és la ciència que millor li permetria organitzar els seus coneixements. A partir d’un espai, un país. Tan senzill, tan complex com tot això. A partir d’un espai, un món. Segurament aquest és el principi actiu de la proximitat i transparència de l’escriptura de Climent Picornell, qui recorda ara que mantingué una secció setmanal, fa anys, “Talaia alta”: alta, però amb els fonaments molt ben localitzats. Alta per guanyar perspectiva: distància, humor, ironia, i un fluid del qual no sé com dir-ne, però sí sé que és fet d’escepticisme i d’amor alhora. El secret de la recepta, les dosis, també és el secret de l’estil de Climent Picornell. Amb aquest estil parla d’una manera molt particular de nosaltres, nosaltres som els seus –és una prosa que cada punt ens fa l’ullet, una prosa plena de sobrentesos-, i ens pot dir de tot: però alerta, que cap extern no s’equivoqui. Climent Picornell és antropològicament tribal, però és un membre de la tribu que ha passat pel Renaixement, per la Il·lustració i per la Modernitat. Els seus processos de sedimentació són exemplars.

Els escrits de Climent Picornell a Diari de Balears  havien de tenir una altra oportunitat, i servidor som dels que celebram l’edició d’aquest recull: no tant perquè el llibre sigui o no un suport més noble que el diari, sinó perquè la biblioteca és molt més accessible que l’hemeroteca. En realitat, no són els escrits, els que necessitaven una altra oportunitat, som nosaltres, els lectors, els que són massa joves o els que som massa vells. El dia a dia empeny massa fort, no és com altre temps, i no hi ha res més vell que el diari d’avui llegit d’horabaixa. Això és una catàstrofe, una rierada que ho arrossega tot, llots i cotxes. Aquest llibret se n’ha pogut salvar. Per ara. Però ara és molt.    

Guillem Frontera

 

 

____

_(Fotografia de Pep Torro)_____________________________________________________

"La Biblioteca d'Autors Mallorquins abraça una gran diversitat de gèneres literaris. La literatura a Mallorca s'ha expressat generosament a través de la poesia, i, efectivament, la poesia ocupa una part molt significativa de títols de la col·lecció. Els poetes de la Renaixença, Costa i Alcover, l'Escola Mallorquina, Bartomeu Rosselló Pòrcel, la generació dels Llompart, Vidal Alcover, Moyà o Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i fins als més joves, la veu dels poetes ha acompanyat els mallorquins amb fidelitat admirable.

La crònica històrica (Llibre dels fets), la introspeccio mística (Ramon Llull), l'autobiografia i el conflicte religiós (Anselm Turmeda), la narració (Salvador Galmés, els costumistes (Rosselló de Son Forteza, etc.), la novel·la (de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet a Maria de la Pau Janer, passant per Baltasar Porcel, Antoni Mus, Antoni Serra, Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera o Llorenç Capellà); el teatre (Joan Bonet, amb la peça inèdita Quasi una dona moderna, o Llorenç Villalonga); l'assaig històric (Josep Massot, Pere Fullana), la crítica literària (Rosselló Bover, Damià Pons); l'assaig polític (Guillem Forteza, Josep Melià), la crítica de la cultura (Joan Estelrich, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Serra, Damià Ferrà-Ponç); l'assaig biogràfic (Antoni Maria Alcover, Josep Sureda Blanes, Miquel Serra Pastor), hi són adequadament representats. Per ventura allò que té de més innovador aquesta Biblioteca com a tal, i en la nostra cultura, és la importància que es reconeix al periodisme o a l'assaig concebut i escrit en format de diari. Així, s'inclouen volums amb treballs periodístics que depassen el marc temporal en el qual han estat publicats en la seva forma original, i se'ls dóna una vida més llarga. Els noms de Josep Maria Llauradó, Bartomeu Fiol, Sebastià Alzamora o Climent Picornell suggereixen al lector un to i unes qualitats literàries que s'acolliran sense estretors al format de llibre."

(Extret del DIARI DE BALEARS) 

 

700 ANYS DEL MERCAT DE SINEU DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Novembre, 2006 16:16

 

 

700 anys del mercat de Sineu

CLIMENT PICORNELL

 

Sineu és una vila del Pla de Mallorca, plena de singularitats. Té camí directe desde Ciutat, sense passar per cap altre poble –el camí vell o la carretera de Sineu-, els seus habitants fan la “é” i els dimecres el poble canvia de dalt a baix la seva fesomia : hi ha mercat. Si existia, o existeix encara,  un mercat d’àmbit  comarcal al Pla és el de Sineu. El dimecres era, i encara ho és, una de les visites obligades per als pobles del Pla de Mallorca, i de tota l’illa. I a l’estiu, també,  aturada dels turistes. Ara fa 700 anys que un privilegi del Rei Jaume II, permetia la venda, entre altres coses de bestiar, actualment és l´únic mercat on encara es fa. El mercat del dimecres conserva una vitalitat i un atractiu importants després de 700 anys de la seva creació.

 

700 anys de Dimecres a Sineu. Sineu canvia de fesomia els dimecres

El mercat es celebrava, i encara ara, però ja ha desbordat el seu primitiu emplaçament, a l’antic fossar. L’actual plaça del Fossar és, avui en dia, un gran espai públic, resultat de l’ocupació d’un antic cementeri que abans havia estat usat per eres comunals, el seu primer topònim va ser el Fossar de les Eres. Hi queda també S’Abeurador, un lloc públic també, abans omplert d’aigua amb una sínia monumental i uns espais –el mercat cobert- que es dugueren a terme l’any 1956. Ja Geroni de Berard, l’any 1789, es referia a aquest lloc com “la plaza de las Ferias” . L’actual estructura de S’Abeurador és de 1904, un dipòsit circular amb coberta de porxada octogonal. Segurament aquests espais durant anys van encabir el mercat del dimecres, fins que el seu progressiu creixement el va anar fent envair, amb les seves paradetes de vendre, els carrerons que pugen cap a l’església, les escales i la plaça de davant el temple, els carrers de prop de la casa de la Vila –l’antic convent dels Mínims- i fins i tot els vials que duen a l’estació del tren. És per tant un mercat gran que té la fama consolidada, ajuntada a “fer barrina” i “fer dimecres”, que ha de concloure amb un bon “frit” de freixura en algun del nombrosos cellers de la localitat.

 

Evolució del comerç.

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs i de fires medievals. El mercat de Sineu rebé a 1306 privilegi del rei Jaume II i la fira de maig, també  de Sineu, fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres, la tradició de les nostres fires i mercats, els que han arribat fins avui, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren i fixaren una sèrie de mercats i fires importants, a uns pobles, i de menor rang a altres. Passa això amb Sineu, un dels pocs mercats que encara conserva un radi d’atracció que desborda el seu terme municipal, és un mercat de caire comarcal-insular.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats de poble hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Alguns han  sobreviscut, però la majoria han quedat reduïts a no res. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, d’antiguitats, de ramells, de roba, i al de Sineu –encara- el bestiar, i lloc d’encontre d’agricultors, ramaders, compradors i desenfeinats. El dimecres, és un fet, la vida del poble gira entorn del mercat, no és un dia qualsevol, és dimecres ! No crec que aquest fet succeeixi a cap altre lloc de Mallorca, per molt gran que sigui el seu mercat. És així, que el mercat de Sineu s’ha adaptat als canvis i ha sobreviscut aquests 700 cents anys.

 

 

De transaccions agrícoles a “símbol d’identitat”

Un grup de geògrafs –“COL.LECTIU PAGÉS”- han investigat el cas del mercat de Sineu ens diuen que el mercats tradicional jugaven un paper fonamental quan l’agricultura era la columna vertebral de Mallorca i el mercats eren el centre de transaccions comercials, i els inputs i outputs agrícoles, els protagonistes indiscutibles d’aquest escenari. Poc a poc el domini de la ciutat sobre el camp, han desvirtuat les relacions de proximitat i el mercat de Sineu és un bon exemple de mercat que ha sofert una mutació en el seu rol tradicional. Mutació fonamentada sobre dos eixos : 1.- La seva funció de transaccions agrícoles ha esdevingut testimonial, de la mateixa manera que l’activitat agrícola a tot Mallorca és relicte. 2.- S’ha transformat i instrumentalitzat el mercat com un “símbol d’identitat”, convertint-lo en un centre d’atracció turística per a la població illenca, i en temporada turística, també pel estrangers.

L’anàlisi del “COL.LECTIU PAGÈS”, es du a terme analitzant els productes que es venen actualment al mercat. Sobretot el que es mercadeja són manufactures tèxtils, calçat i souvenirs, aquestes tipologies d’objectes representen el 70 % del total. Per contraposició els elements més agrícoles representen només el 16 % del total.

Si es té esment als venedors segons el tipus de producte, els qui venen Hortalissa i Fruita ( 5, 41 %); Carn ( 0,45 %); Bestiar (3,15%); Flors (1,35%); Arbres (3,15%); Eines (4,50%); Maquinària agrícola (1,35%); Roba i Calçat (28, 83%); Souvenirs i objectes de regal (41,89%); Herbolari (1,80%); Llepolies (4,05%); Merceria i perfumeria (1,80%); Embotits (1,80%); Vi i Licors (0,45%).

Aquests venedors provenen bàsicament de Palma , quasi el 50 %, però hi trobam venedors que provenen de Magaluf, Cala d’Or, Alcúdia, Port d’Andratx... el que fa avinent que l’àmbit d’influència del mercat ultrapassa les fronteres merament locals, encara que els venedors de productes agrícoles són, majoritàriament,  originaris de Sineu i de municipis propers com Muro o Sa Pobla. La venda de bestiar, una de les singularitats del mercat, malgrat les dificultats –la pesta dels porcs, la llengua blava, la grip de les aus- que ha impedit temporalment la venda pública continua i encara es poden veure mercaders de bestiar gros –ases, someres i muls- record de quan Mallorca era una terra de pagesos.

En definitiva, és ben evident que el mercat de Sineu com mercat agrari es manté de forma residual, ja que els productes agraris –agrícoles i ramaders- tenen en conjunt un pes poc significatiu i en canvi han augmentat molt la tipologia d’altres productes, fins i tot hi ha unes paradetes -que van creixent progressivament- dedicades a la venda d’Antiguitats, els objectes per a la llar –tot i que encara es venen ganivets i petites eines per a l’agricultura-, el vestit i els souvenirs, amb la provinença de molts mercaders extracomunitaris, que donen una nova fesomia al mercat.

El mercat de Sineu, es pot dir que actualment, segons el “COL.LECTIU PAGÈS”, s’ha convertit el un Símbol d’Identitat i ho fa amb èxit, si es mesura per la gent que hi acudeix i sobretot perquè s’ha sabut mantenir el dimecres com a “meeting point”, punt de trobada, per fer negocis i transaccions, o únicament per l’encontre d’amics i coneguts, tot aprofitant la fita que des de fa 700 anys que es va produint. Per molts d’anys!

__________________________________________________________________________

 

 

El Mercat del Dimecres (en el segle XV)

 

Avançant els anys s’estenia més i més per la plaça del Mercadal, pròxima a la Quartera, lloc de compravenda de forments i altres productes, el comerç de les hortalisses, les taules d’atuells i eines del camp: picarols, trinxets i ganivets, olles i greixoneres i més calaportal propi de la casa i del camp. Aquest dia setmanal –el dimecres- prest es convertí en mitja diada festosa, necessària per a la provisió del que freturava a la casa. Era el dia apropiat perquè el saig fes les crides de temes molt variats, com: l’encantament d’una anyell perdut i guardat al corral del Rei; la venguda de cert mercer que rifava calces; de les olives temporeres; de peix més barat d’unes barcades que n’havien pescat molt i tantes coses més, si no hi havia ordres del Jurat en cap, donant disposicions sobre els pous de rentar o sobre el començament del Jubileu (“El saig fa moltes crides a toc de trompeta els dimecres”). El mercat de Sineu en no poques ocasions i, ja en els segles anteriors, com a fet ordinari, fou sempre considerat un privilegi reial.

___________________________________________________________________

( BARTOMEU MULET – RAMON ROSSELLÓ – JOSEP M. SALOM : La crisi de la vila de Sineu. Segle XV. Ed. Ajuntament de Sineu )

 

«Anterior   1 2 3 ... 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb