Climent Picornell

D'AMOR: EL PRIMER ? ( "CIRCUNDATA TEMPORA VITTIS..."). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Abril, 2007 21:46

 

D’amor: el primer? ( “Circumdata tempora vittis...” )

Climent Picornell

Faig col·lecció de coses diverses i disperses que guard desordenadament. Símptoma inequívoc de que patesc la síndrome de Diògenes, arreplec i arreplec. Crec que també som tocat per la síndrome de les “cames inquietes”, entre moltes d’altres, i em prepar per barallar-me amb la síndrome d’Ulisses, producte del meu proper exili interior. Ara, però, encara  arreplec. Som col·leccionista, entre altres, d’edicions en qualsevol llengua de Les Metamorfosis d’Ovidi, un poeta romà, nascut l’any 43 abans de Crist, mort el 17 de la nostra era. I sempre, sempre, quan n’aconseguesc una de nova vaig a la plana on hi ha els versos següents:  “Circumdata tempora vittis...” Tot té una explicació, això sí, moltes vegades absolutament rara,  aquesta la té ja un poc esbravada.

Avui he comprat, a un llibreter de vell, una altra edició de Les Metamorfosis. Abans, de pagar-la,  ja havia cercat el llibre XIII, vers 643: “Huic Anius niveis circumdata tempora vittis / concutiens et tristis ait: non falleris, heros...”  “Anios amb el seu cap embenat, conmogut i trist, li diu: no t’enganis, heroi...” És una traducció aproximada, llegida amb francès o català per un servidor, fa molts d’anys. La història és com segueix ara, amb un parell de prolegòmens.

Vaig estudiar el batxillerat de ciències i després el primer curs universitari, “Selectiu” es deia –volia ser enginyer-.  Però a la Universitat de Barcelona estant, em va fascinar el pati de Lletres. El pati de Lletres, bono, el pati de Lletres, allò era Xauxa, quina gentada, en Gabriel Ferrater, en Xavier Rubert de Ventós, pamflets subversius –subversiu volia dir demanar la democràcia, no es creguin-, un truller...  M’enlluernà. Al pati de Ciències no hi havia ningú mai. Era la soledat i el recolliment: l’avorriment. Tot i que vaig aprovar la Química, el Càlcul i el Dibuix Tècnic, el pati de Lletres – a l’edifici d’Elies Rogent a la plaça de la Universitat- i també les trobades amb un grup de mallorquins que se reunien al Col·legi Menor de Sant Antoni, em feren capgirar el meu inicial impuls de ser enginyer, amb gran disgust dels meus pares. De la gent del Col·legi Menor, a la ronda de Sant Antoni, vull esmentar els meus contactes –eren els qui em convocaven-  l’arqueòloga Catita Ensenyat, filla del folklorista Ensenyat de Sóller, el psiquiatre Lluís García Sevilla, “s’Homonet” i l’economista Víctor Garau Jaulin du Seutre. Per allà hi passaren, era l’any 67, un ventall de gent, entre  Josep Melià i Raimon. Qui ens ha vist i qui ens veu, ara, passats quaranta anys.

Aquest va ser l’inici del meu trànsit i fuga de les ciències, estudiant la carrera de Filosofia i Lletres. No els vull ni fer imaginar la penada que vaig passar amb el llatí. Em vaig matricular d’àrab clàssic, per no haver d’agafar grec. Dos anys en vaig estudiar ( encara record la fonètica del començament d’un conte de les mil i una nits: “Anna hu kanna fi Bagdada...” , “Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad...”) amb Guillem Rosselló Bordoy de professor, ho preparàvem conjuntament amb el pintor Ferran García-Sevilla, de qui guard alguns dibuixos d’aquell temps, que esper que s’hagin revaloritzat. I el llatí? De llatí es suposava que ja en sabíem, els qui n’havien estudiat durant el batxiller, però servidor no, havia fet Física i Química, i Matemàtiques amb el meu gran mestre Alejandro Onsalo, que es morí la setmana passada ( com si el ves damunt la tarima de l’Institut Ramon Llull, estirant molt les esses quan parlava i xupant fins a la fi el cigarret, ”Ideales”, que quasi es cremava els morros...) Per aquest motiu, vaig anar sempre de cul i ranquejant, amb el llatí. Fins que a segon curs, la cosa canvià,  era monogràfica,  es traduïa només Ovidi: Les Metamorfosis. El professor era Pere Mulet, gran persona i gran professional. Vaig variar la meva estratègia, que fou, llegir i tractar d’entendre el màxim de situacions relatades per Ovidi ( a uns milenars de versos) i aprendre’m de cor la majoria d’heptasíl·labs que pogués, d’un parell de traduccions que vaig aconseguir, en francès i català.

En aquell temps, la meva companya era estudiant d’un curs darrera el meu, jo feia segon, ella feia primer d’universitat. La cosa anà que ens agradàrem, ens colgàrem junts, i, no m’ho havia dit que era verge, però la cosa fou dolça i amorosa el primer pic. Durant les llargues estades al llit, que fan -i fèiem- els adolescents, amb un torna-m’hi torna-hi que ja voldria ara, servidor llegia en veu alta i clara, Ovidi. En llatí primer, en català o francès després. No es pensin, com els he explicat, no ho feia per declamar, era per aprovar. L’examen arribà i Oh Déus ! Ho recordava absolutament tot dels quinze versos que havia de traduir i  que començaven dient : ““Huic Anius niveis circumdata tempora vittis...”  Anios fou un fill d’Apol·lo, regnava a Delos en temps de la guerra de Troia, profetitzà la seva llargada. Ho recordava també, i tan bé -anaven aferrats el dos records-,  per mor d’una taca que es formà quan hi caigué, hi degotà, damunt aquesta fulla exacta, ja es poden imaginar quin suc corporal. Per tant, es segellava el moment precís i la forma i manera exacta de com havíem fet l’amor aquell dia, just abans d’envestir aquest passatge de Les Metamorfosis. Vaig acabar la traducció el primer, però vaig esperar a entregar l’examen una bona estona, no fos cosa que el professor es malpensàs.

Vet aquí el perquè de la meva dèria d’aquesta col·leciò. És com una penyora voluntària. Tampoc no fa massa mal a ningú, veritat ? No crec en el refranyer, el trob, molt sovint, profundament reaccionari, per tant, tampoc crec que “De Lluna: la de gener; d’amor: el primer”. No. No ha estat així. Ni tampoc és allò de “Qui barata el cap se grata”, ni, com diu Groucho, “L’amor es presenta una vegada en la vida ( i després no hi ha qui te’l tregui de damunt)”. Sigui com sigui, a aquesta història m’agrada parar-hi un poc d’esment. I a ella també, el ho assegur, jove i esvelta, amb tota la força i el coratge dels denou anys. S’acabà la relació de mala manera. No l’he tornada a veure pus mai més. “Circundata tempora vittis...”


CIUTADANS, TAMB╔, D'ENMIG DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Marš, 2007 22:42

 

 (Imatges de PEP TORRO)

Ciutadans, també, d’enmig de Palma.

Climent Picornell

1.-El primer personatge que he trobat és un dels meus millors sparrings intel·lectuals, avui el veig agobiat perquè, diu, continua pensant el que pensava fa un temps i això li provoca problemes, “som encara un progre, un progre-reaccionari, m’entens?”. És ben dematinet, fa fred al passeig del Born, malgrat la primavera ja és a Massimo Dutti, Zara i H&M. Passa per devora nosaltres un home vell, barba de dos o tres dies, sabates d’aquestes d’estar per casa, com de franel·la, amb un calçons un pam per damunt els garrons, mostrant els calcetins que un temps devien ser blancs, dues o tres bosses de plàstic i un gaiato esgarrinxat. A les nits dorm dins La Caixa. Ens mira, ulls blauíssims, cabells oliosos, no ens coneix però diu, “adiosss...”, fent xiular les esses. Dues passes més avall, fa un pet. Un pet llarguíssim sense aturar-se de caminar. Quan acaba la sonora llorina, reim i el meu amic, envejós, continua els seu discurs “Vull ser com aquest homo i, sobretot, que no m’emprenyin”. Pens amb les dues dones de la seva vida, l’esposa i una mare dominant, i el seu sentit tràgic de l’existència per les oportunitats perdudes.

 

2.- Mitjan dematí a Jaume III. Aquell que demana, pobre, sempre per la mateixa zona -entre la farmàcia Castanyer, ara Castanyer-Buades,  i la gelateria de Can Miquel-, avui s’ha assegut al portal de la Sony. No és massa vell, alt, sempre fuma. Una nineta petita també s’hi asseu, al portal, ben devora ell. El mira i riu. Li riu i ell no la veu o no se’n tem, ell tampoc no mira els qui passen, amb la mà estesa, la mà de “per amor de Déu”. El pare que l’havia perduda, quan l’afina, esverat, crida la nina, que continua rient i li agafa la mà al pobre, la mà de demanar llimosna. “Suelta la mano de este señor”, li diu son pare. Ell, ara, sí que la mira i també li riu, amb l’altra mà pega una xupada intensa a una llosca de puret, que ha recollit d’enterra. Mentre, continuen passant yuppies estressats, senyores amb canets, homes trajejats, gent rica, un misser molt conegut i, qui sap, si per ventura, a més de conegut també feliç.

 

 

3.- A la porta del Bar Líric ens hem encontrat i saludat, fredament. Era, un temps, magre i amb el pel arrissat, com una colflori electrificada damunt el cap. Tot energia i convicció. Manejava el seu consultori amb decisió, autoritat i, sempre, un somriure. Avui l’he trobada apagada. Ha engreixat falsament, com inflada, vull dir que es veu que la mediquen, que pren pastilles per algun problema, qui sap si sentimental: una separació ja de grandeta ? Deu tenir prop de seixanta anys i els cabells ara, els du com aplanats, aferrats al cap, pareix la perruca d’un masser de la Sala, però arnada. Ens seiem a taules separades i la sent que parla amb un cambrer. Té la seva mare malalta, 87 anys, passa pena que la mare duri més que ella, ara és a l’hospital, avui li deia que tots els metges li feien l’ullet, que la volien forçar –pensa tu una dona de quasi noranta anys- res, un problema. Contar-los als altres, els problemes, malgrat sigui a un cambrer, els deu alleugerir una mica. Només l’he vista somriure quan exclamava: “els metges enamorats d’ella, pobrissona”.

4.- Retorn a la plaça de la Llonja. Refugiada al portal de l’agència  Kuhn&Partner hi ha una coloma ferida. No pot moure les ales i va ranquejant, fugint i arrepitant-se al vidre on anuncien la venda de cases multimilionàries. Fuig d’un colom, un mascle que la vol caponar, fent allò que fan els colom quan festegen. Infla el gavatx, fa com a voltes damunt ell mateix, baixa i alça el cap i prova de pujar damunt ella. Però... arriba en Juanito! En Juanito és un deficient mental, enorme, pesa més de cent quilos, no li sé calcular l’edat, se’n tem de l’affaire i defensa la coloma del “novio” calentot. L’agafa amorosament i la deixa darrera la reixa d’una obra de restauració, una finca que va edificar, fa cent anys,  Gaspar Bennàsser, “S’Arquitecte”. La coloma, no se si excitada o nerviosa, reposa consentida damunt un sac d’escombraries: “No te muevas de aquí, el palomo malo no vendrá”, li diu en Juanito, mentre escura amb un dit les màquines de tiquets de l’ORA, per si un cas  hi ha quedat algun euro despistat.

FITES NOVES I VELLES DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Marš, 2007 12:45

Les noves i velles fites de Mallorca

CLIMENT PICORNELL

            El Pla de Mallorca és travessat per una densa nervatura de camins i carreteres. N’hi ha però algunes que d’antuvi tenien més predominància com la carretera de Manacor i la “vella” de Sineu; aquestes dues, juntament amb la moderna millora de la d’Inca a Manacor són les que articulen les comunicacions de la nostra comarca. A la vorera dels camins ja des d’antic s’hi han anat situant elements, fites, noves i velles. Hostals, restaurants, anuncis, ara « rotondes » ,  equipaments, elements que han passat a formar part de l’imaginari de les generacions que han passat per aquestes vies que tenen per funció traginar mercaderies i gent.

 

L’augment del trànsit va fer ( modernament d’una forma més marcada) que algunes d’aquestes artèries canviassin i modificassin el seu recorregut tracidicional i deixassin –en termes futbolítics- “desmarcats”, alguns d’aquests elements, i en canvi, en fessin ressorgir de nous, amb un sentit icònic i representatiu. Foren, en un primer moment, les variants de les carreteres, per fer sortir fora dels nuclis tradicionals el trànsit rodat, ja, més recentment, els desdoblaments o els adreçaments de corbes perilloses, i ara fa poc ha sorgit amb força uns dels invents de la nostra modernitat : les « rotondes » o rodones.

 

El que es volia significar és que carreteres i camins han generat fites, senyals, icones, imatges que han perdurat durant generacions, i altres que han nascut, com qui diu, fa quatre dies. Hem escollit la renovada carretera de Manacor, desdoblada pel Consell de Mallorca i alguns dels seus antics itineraris, més poc freqüentats que abans, per repassar aquestes « noves i velles fites ».

 

 

Castells de fades i chupa-chups de ferro

Així, la gent que tornava cap als muncipis del Pla o del Llevant de Mallorca, per la carretera de Manacor, en sortir de Palma, trobava una gegantina botella de LACAO a AGAMA i deixava enrera el Prat de Sant Jordi amb els seus molins, alguns d’ells amb anuncis adossats dels primers productes d’adob agrari, com és el cas de “Abonad con Nitrato de Chile”, fet de rajoles, que encara perdura aferrat per algun molí.

Un pic passades o coronades les llegendàries costes de Xorrigo, un bon dia, ja fa més de trenta anys aparegué un enorme “Chupa-Chup”de ferro, un dipòsit regulador de pressió d’aigua per a la Urbanització, abans no massa polenta de “Son Gual”; ara ha estat redecorat amb taques blaves i fons blanc. Per aquest mateix paratge hi guaitaven, un temps, un parell de dinosaures fets de plàstic i resines, un « Parc Juràssic » de jugueta, que acabà els seus dies i els seus animalons foren traginats a un comerç de fusta d’olivera a l’entrada de Manacor.

 

El castell postís de Can Gordiola, la fàbrica de vidre bufat, a aquesta carretera, és demostratiu una de les primeres deslocalitzacions industrials; els primitius obradors artesanals un temps estaven situats prop de les murades de Palma, a un lloc poc assequible als autocars de visita turística, per això, ja fa anys, decidiren traslladar-se prop d’Algaida, ran de la carretera, amb facilitat d’aparcament, bastint un castell medieval amb estatues de romans, esdevenint una icona o una fita més del camí cap a Ciutat o cap a Manacor.

 

 

“Danzas Cosiers”, Dimonis per a  turistes i el Bou d’OSBORNE

            Ja fa anys, en un tros de carretera, avui abandonat per la via ràpida del desdoblament modern, un dels antics hostals que també cercaven les proximitats de les carreteres i el trànsit de viatgers i traginers, subsisteix, remodelat, amb els seus porxos i columnes, convertit en restaurant. Molt prop d’aquest tram, primer Els Cossiers i després El Dimoni miraven d’atreure els visistants i turistes i aconseguir que s’aturassins ni que fos un moment, venent-se al turisme per fer quatre pessetes, en una història ben coneguda de la Mallorca pobre d’abans del  “boom turístic”. Queda un rètol antic « Danzas Cosiers » i una estatua del dimoni, avui enteranyinada, prop d’una agrupació de bars i restaurants, al lloc conegut com Cal Dimoni, al creuer dels “Quatre Vents”, davant el que va ser estació del tren, ja abandonada.

 

Continuant un poc més envant apareix una de les noves rotondes, amb un cossier de pedra enmig de tres fassers, símbol de la idea decorativa dels nous espais “rotondils” de la Mallorca comtemporània.  Uns quilòmetres després hi trobam una de les fites més significatives de les carreteres espanyoles: “El toro d’Osborne”. Aquesta silueta gegantina d’un  bou, va ser l’únic anunci indultat quan una norma obligà a retirar la publicitat de les voreres de les carreteres, ja que aquesta distreia els conductors. Quedà només la silueta, això sí, sense lletres publicitàries, el bou, les banyes i les seves “parts nobles”. Ha esdevengut símbol del patriotisme i l’espanyolisme més ranci, la qual cosa ha fet que aquest bou en concret, el de la nostra carretera, hagi estat “modificat” i “redecorat” constantment. Un dia aparegué pintat com un siurell, normalment hi sol haver escrits (“las corridas son una tortura, ni arte ni cultura”), les banyes doblegades per avall…En fí, es pot dir que hi ha activitat al seu entorn, en l’actualitat s’hi pot llegir: “Mallorca is not Spain”.

 

 

Rotondes pseudo- antropològiques

            Passada l’antiga caseta del “Peón Caminero”, que era situadad devora un molí de ramell –a l’altra costat de les cases de “Ses Males Herbes”- s’hi ha construït una nova rotonda per a l’entrada a Montuïri. Al bell mig s’hi han situat uns homonets de pedra ( són com unes joguines tipus “Madelman” o “Lego” o “Play mobil”) un d’ells tragina senalles de terra i un altre condueix una “apissonadora”, un “cilindro” de roda plena. Tal vegada es pot interpretar com un homenatge als “caminers” o treballadors de les carreteres. De forma molt consemblant, però canviant de tema, a la propera rotonda, la de Sant Joan – Vilafranca,  hi ha sembrat maquinària agrícola d’un temps , “d’en temps primer” es deia abans, unes arades disforjes i una batedora antiga pintada de vermell.

 

Per finalitzar aquest recorregut de velles i noves fites, aparegudes o romanents, a la carretera de Manacor -cal pensar que com abans, algunes d’elles esdevindran noves icones de la comarca- la gent que passi per la rotonda de Petra, la del Restaurant “El Cruce” ( un mite de la carretera) hi trobarà ben sembrats a l’espai central un estol de personatges altíssims, fets de ferro o acer, modelats per l’escultor artanenc Sarasate, que donen al lloc una nova imatge. Per dir alguna cosa.

 

 

 

 

 

 

Les rotondes nostres

C.P.

 

La rotonda o redona és una de les construccions que més han proliferat aquests darres anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres en aquesta mateixa carretera. Sigui com sigui n’han aparegudes tres o quatre. La veritat és que hi ha tot un art de saber estar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo que té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les “més nostres”: “Rotondes nostres”. Amb fassers i estatues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, “màquines d’apissonar” o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perque faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòtics de ferro davant “El Cruce”. M’han contat que en Toni “Pessebre” s’espantà de bon de veres i en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses notres.

ABANS DEL "BOOMS" (TUR═STICS) : ECONOST└LGIA D'UNA HISTĎRIA DEIXADA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2007 20:32

 

Abans dels “booms” ( turístics ): econostàlgia d’una història deixada.

Climent Picornell

L’encontre amb un amic em forneix del que jo anomen “històries deixades” i em va bé per reviscolar alguns dels llocs comuns en els quals s’ha mogut la recerca socio-econòmica de Balears aquests darrers anys; la recerca sobre l’evolució del turisme, també. I ja no en parlem sobre la precisió científica o terminològica en l’ús i abús d’alguns conceptes com “balearització”, “boom turístic”, “hipertròfia dels serveis”, “monoconreu turístic” fins a desembocar a la mítica “diversificació econòmica”. Si no es duia a terme aquesta diversificació (amb un toc de “la via menorquina al creixement”) es feien presents els perills d’acabar pescant una “dutch disease” (malaltia holandesa) que en el nostre cas seria una “Balearic disease” ( Malaltia baleàrica, res a veure amb el “mal francès”, supòs), punt final de l’evolució apocal·líptica –i sical·líptica, en petit- de la nostra terra. Això si, tot passat pel sedàs dels entesos. La història d’avui és d’abans –d’abans del turisme de masses, vull dir- i aquest “abans” és també terreny abonat per a la disputa –intel·lectual, “por supuesto”-, en aquest sentit n’hi ha que discuteixen si això d’aquí era, fa uns anys, una societat de pagesos i cacics o no, no ho havíem mirat bé, i hi havia obrers, menestrals i empresaris agosarats pràcticament darrera cada cap de cantó. Tot sigui per discutir. A un servidor li agrada tenir tema de conversa, un “pour parler” com qui diu. Mentre els experts i set-ciències discutim, n’hi ha d’altres que van per feina abocant-nos al camí de la insostenibilitat, malgrat les Agendes 21.  I tanmateix, els turistes segueixen augmentant i la bombolla immobiliària s’infla i s’infla, però no esclata. Tenc un bon amic que, desencisat, s’ha assegut a esperar que el turisme se’n vagi a Can Bum (“un altre boom?”) i la bombolla faci un pet; ja s’ha comprat la llista per fer-se els calçons-amb-bufes, l’hàbit indispensable per viure amb dignitat a la “Mallorca post-turística”. Mesquinet. Ja hi retornarem un altre dia a aquestes casuístiques, gens marginals. Per tant: poca conya amb les coses de menjar. Però ara els present una història deixada, o regalada,  d’abans del primer boom turístic.

 


Me deia el meu amic: “Mon pare en venir l’estiu, que jo ho recordi d’al·lot ho férem sempre,  preparava el cabriol amb una egua ensellada, crec que la  teníem, te gosaria dir que només per a això. Ja teníem cotxe, però aquesta eixida la fèiem amb tracció animal. I de ca nostra, evitant un poc les carreteres, ens duia a ma mare i als meus dos germans a nedar i a estar tot un dia a Palmanova. El camí era deliciós i els preparatius també, ma mare no solia nedar, sempre tenia una excusa, que si no me trob molt bé, que si s’aigua és freda, però en canvi disfrutava amb els preparatius i sobretot en què no hi faltassin mai albergínies farcides amb salsa de tomàtiga per damunt. Mon pare ens deixava dur les ‘riendes’ un poc per hom, en els trams on el camí era menys complicat. En arribar a aquella platja, tan hermosa, anàvem sempre a uns ‘trasts’ –ara diríem solars- que eren nostres i que mon pare no sabia molt bé què n’havia de fer i l’excusa per anar-los a veure era el bany de cada any. Hi havia uns pins barraquers, tombats per la constància del vent, grossos, que feien molta d’ombra i allà muntàvem el campament. Ma mare parava un espècie de taula, treia els queviures, el beure que estava en fresc amb una gran barra de gel que ens havien duit de bon dematí… i nosaltres tres: escapats cap a la platja. Nedàvem, dinàvem, rèiem, ai…Climent! Mon pare ja no hi és, el meu germà gran es morí, també d’un càncer… i jo ho record molt; és, no sé com dir-ho…com una econostàlgia, perquè m’entenguis. Aquelles tovalles dins la garriga, ma mare cridant:  ‘no vos faceu tan endins!’; mon pare més permissiu: ‘deixa-los estar’, mentre tornava de fer una expedició fins a les platges de Son Macià, després d’haver inspeccionat les dues o tres cases que s’estaven construint a n’aquella urbanització dels Roses, no hi havia res, res de res.

Ara, el que més m’agradava, el record privilegiat, d’aquests que te guardes dins la caixeta especial del teu cervellet és el següent. En arribar, els tres al·lots ens posàvem el ‘traje de baño’, els dels nins eren amb tiranys, no eren calçons curts o ‘meybas’ que se digueren després, el de la meva germana duia com unes faldetes, i cametes me valguin cap a la platja. Hi havia com una espècie d’embarcador de fusta, llarg, perquè la platja era molt baixa i tocaves l’arena amb els peus un bon tros ben endins, idò cap allà anàvem els tres, primer correnços amb esquitxotades, després nedant com podíem,  fins arribar al final de l’embarcador. L’egua, que mon pare deixava amollada, ens seguia dins l’aigua, trotant darrera nosaltres, el darrer tram també nedant, com ho fan els cavalls,  i quan arribava al final de la plataforma, tots tres hi pujàvem damunt i ens treia defora de l’aigua. En ser a la platja s’espolsava l’aigua, frenètica. Un dels germans -cada pic un diferent- la se’n duia un poc enfora, per despistar-la, i corrensos ens tornàvem a ficar a l’aigua… l’animal, tornem-hi torna- hi, darrera nosaltres, i tots damunt ella, un  altre pic i un altre… Això ho fèiem no sé quantes vegades, no sé qui passava més gust, si nosaltres o l’animal o mon pare que ho talaiava des d’enfora. Ma mare passava pena que, amb una coça ens fes mal, però t’he de dir que tenia seny de bèstia vella, l’egua aquella, anava alerta com si fóssim fill seus.

Ves-hi ara a Palmanova! I el que te cont no són coses de l’any tirurany. Eren els anys cinquantes del segle XX, abans d’això que en diuen el boom turístic”.


(Les fotografies són meves, fetes a Llorito  de Mallorca)

A prop˛sit de Kapuscinski, el pare Pou, Her˛dot, la geografia, el periodisme i la guerra. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Febrer, 2007 16:00

 

 

A propòsit de Kapuscinski, el pare Pou, Heròdot, la geografia, el periodisme i la guerra.

Climent Picornell

Volia haver escrit sobre el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932 - 2007) quan pensava que li darien el premi Nobel -ja li havien concedit el Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats-, no ho vaig fer i es va morir aquest gener a Varsòvia. No ho prenguin com una altra de les abundoses necrològiques, sinó com un senzill homenatge. Per això, enguany he posat el seu darrer llibre, Viatges amb Heròdot, a la bibliografia de la meva assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic” a la Universitat, que, justament, comença explicant Heròdot. No ho he fet com una cita d’autoritat, sinó com una eina de motivació per als meus alumnes, els quals entretenguts amb acabar la carrera, trobar feina i canviar el món, tenen poc temps per llegir els geògrafs clàssics. Amb aquesta obra Kapuscinski presenta, alternativament, cites amples de les “Recerques” (o “Històries”) d’Heròdot d’Halicarnàs (456 – 423 abans de Crist),  que són contrapuntejades amb comentaris d’actualitat lligats amb el mateixos territoris o escenaris esmentats. L’anècdota s’ha fet famosa; el novell periodista polonès va ser enviat a l’Índia el 1956, la seva redactora en cap, Irena Tarlowska del diari Sztandar Mlodychcap, abans que ell partís li regalà el llibre d’Heròdot, que esdevendrà un fidel amic, que l’acompanyarà per tot el món. El conservà -desfet i anotat- fins que morí, quan ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i col·laborador de grans diaris com The New York Times, Frankfurter Allgemeine Zeitung o El País.

 

Podria parèixer pretensiós - hi tenc tirada-, ara que s’ha fet famós Kapuscinski, dir que el coneixia d’abans, però un servidor no l’ha llegit fins fa molt poc. Des del seu  llibre L’Emperador, on hi conta les tribulacions de l’emperador d’Etiòpia, Haile Selassie -quan va anar a entrevistar-lo, no li funcionà l’enregistradora-, passant per La Guerra del Futbol o Lapidarium, -els desconec tots-  fins a arribar a Eben o al darrer del qual parlam Viatges amb Heròdot. Gran viatger, a Eben hi relata les llargues estades a Àfrica, on hi va haver de viure amb precarietat i fins i tot amb malalties, però sempre ho fa a saber amb empatia i lucidesa, tant sigui el que té a veure amb al sanguinari dictador Idi Amin com la vida als ravals pobres de les ciutats rwandeses. Sembla, però, que el  llibre on podem contactar amb el Kapuscinski més personal, amb el periodista ja més format, és Viatges amb Heròdot. Hi conta les seves estades a l’Índia i a la Xina des de fa més de cinquanta anys, però hi relata també eixides a Alger, el Congo o Etiòpia... viatjant sempre amb el seu company  Heròdot, una ànima bessona, que li descobreix que abans , com ara mateix,  l’horror i la felicitat són  parets del mateix cap de cantó.

Per defugir el que ja supòs que deuen haver llegit sobre ell, els diré que,  aquests dies, un poc abans de començar l’assignatura, cercava per Internet el text d’Heròdot per remetre’l als emails dels alumnes. L’he trobat a algunes adreces web, també a “ebooks” una dels més coneguts portals on descarregar llibres a la xarxa. Aquí hi entra el Pare Bartomeu Pou ( Algaida, 1727-1802). Les traduccions a l’espanyol dels nou volums de les “Històries” que circulen per Internet són del jesuïta algaidí, sí, el que té un carrer dedicat a Palma i el que dóna nom a l’escola d’Algaida. A una nota prèvia sobre ell, el traductor, hi llegesc que algú el trobà amb una mà a les regnes d’un ase, llaurant, i amb l’altre estudiant gramàtica llatina, cosa que feu entreveure les potències d’aquest mallorquí excepcional. He trobat curiosa la “connexió mallorquina” Heròdot-Pou-Kapuscinski. Amb la dosi de “chauvinisme” satisfeta, els he dir que, evidentment que hi ha traduccions més recents, les de Carlos Schrader per a l’editorial Gredos i les de Manuel Balasch per l’editorial Cátedra i la “Col·lecció Bernat Metge”, però la del pare Pou, del segle XVIII,  és lliure de copyrigth; crec que s`ha de destacar la traducció al català d’Eben i de Viatges amb Heròdot d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirki.

Heròdot nasquè a Halicarnàs, avui Bodrum ( amb mala llet algú l’anomena “Bedroom” per ser una ciutat turística de Turquia ) i a les seves “Històries” hi descriu els conflictes entre perses i grecs, la cultura i els territoris de nombrosos pobles, amb les eines del seu moment, ara fa vint-i-sis segles. Amb tot, no val una lectura episòdica d’Heròdot, sinó que cal fer-la ben enquadrada, resituant el relats entremesclats de  coses certes i fabuloses,  com ara els de les criatures monstruoses, grifs, arimasps, cincèfals, macrobis nomàdes amb els ulls al pit, habitants estranys de les regions hiperbòries. No ens enganem, encara existeixen. Kapuscinski ens fa avinents, també,  monstres d’ara, amb cara i ulls, que habiten també la nostra terra, vegeu sinó el relat del genocidi de Rwanda, l’any 1994. Vull dir amb això que saber contextualitzar Heròdot ajuda a veure’l com un geògraf modern i, tal vegada, com un historiador antic. Però, en definitiva,  les seves cabòries són periodístiques: demanar les coses, interrogar, indagar les causes de les guerres, com ho ha fet, també,  el periodista polonès, recentment traspassat. “Egipte és un do del Nil” aquesta magnífica síntesi, un vertader titular de diari, és d’Heròdot. “El sentit de la vida és creuar fronteres; tot i que creuar fronteres és perillós i et pot costar la vida. A Berlín hi ha un cementeri amb la gent que no ho va aconseguir”, diu Kapuscinski. La terra poblada d’homes és el problema essencial de les “Recerques” d’Heròdot; Els dos feren dues obres globals, Heròdot amb una síntesi de tot el conegut, Kapuscinski amb “reportatges totals”, cròniques on hi ajuntava sàviament viatge, vivència, poesia, entrevista i humanitat.

YVES LACOSTE 

Vull ressaltar una altra connexió amb sentit geogràfic: “Hérodote” és el títol d’una de les més famoses revistes científiques de Geografia, en francès. És una revista adscrita al corrent que es va anomenar Geografia Radical, més  marxista i llibertària en els seus començaments l’any 1976, ara ja va pel número 136. En posar-li el seu nom li reteren homenatge. La cita prèvia a l’obra d’Heròdot és : “Heròdot d’Halicarnàs presenta aquí els fruits de les seves recerques dutes a terme per a impedir que el temps esborri la memòria de la humanitat... i exposa les causes i motius de les guerres que es feren els grecs i els bàrbars”. Explicar la causa de la guerra, com Kapuscinski, correponsal a moltes zones calentes. Yves Lacoste fou el cofundador de la revista “Hérodote” i l’autor d’un dels llibres que més me va ajudar en la meva formació com a geògraf professional: “La Geografia serveix... per fer la guerra”(1976). La seva tesi era que els bons geògrafs no eren a la Universitat o al món de l’educació, on havien idiotitzat la Geografia, sinó que els bons geògrafs, els qui sabien llegir el territori de forma pràctica i poc ritual, eren els militars i també, deia ell, altres elements, qui sap si com els promotors immobiliaris, capaços d’interpretar –pel seu benefici- les potencialitats d’un territori i dels agents que el poden transformar. Aquesta paràbola tenia un finalitat: treure  la geografia acadèmica del seu soporífer periple i fer una geografia aplicada al servei de les classes populars.

Heròdot intentà fornir d’una hermenèutica explicativa la dialèctica entre civlització i barbàrie, que tanmateix acabà amb més guerra  -Alexandre el Magne vendria després-; Yves Lacoste provava de llegir geogràficament la guerra (entre Vietnam i els Estats Units); Kapuscinski esbrina durant tota la seva vida –viatges, reportatges, empatia-  punts calents del planeta Terra. Històries d’ara i de sempre. Mon pare solia dir “això és més vell que es pastar”, tenia un punt de raó, i sinó,  què hi fan els americans i els anglesos per devers Àsia, a països com Iraq o Afganistan, on les petjades de les Guerres Mèdiques o de n’Alexandre el Magne segellaven fa segles el mateix  desconhort? Aquest immens desencontre anomenat Orient i Occident, o Nord i Sud, és observat, però,  amb una bona dosi de tendresa per Ryszard Kapuscinski: “El cinisme és una actitud inhumana que ens allunya automàticament del nostre ofici de periodistes, una altra cosa és ser escèptics i prudents, cosa absolutament necessària per ser bon periodista”. I bon geògraf.

Nous espais cerimonials, nous diÓlegs amb l'espiritualitat. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 26 Gener, 2007 12:13

Nous espais cerimonials, nous diàlegs amb l’espiritualitat.

Climent Picornell

            La societat civil recupera espais d’espiritualitat, fins fa poc en mans exclusives de les religions. Alerta, però, amb qui els vol administrar ara. L’ànsia d’una nova espiritualitat és terreny abonat, també, per nous gurús i embaucadors diversos.

 

  (L'INFERN segons MIQUEL BARCELÓ)

            No fa gaire, un fill d’un amic meu morí de càncer. Tenia vint-i-pocs anys. Trec l’exemple de la recuperació laica de l’espiritualitat perquè l’agonia d’aquell al·lot, no la va administrar un vicari d’algun déu, per força menor, sinó que ho feu l’equip mèdic que se’n cuidava d’ell a l’hospital. Gestionaren el seu adéu a la vida, l’ensinistraren per a una bona mort ( aquestes dues paraules juntes aplicades a un jove, sonen com un oximoron fatal), s’ha d’entendre com una mort sense dolor físic i espiritual. Patir per morir ? Quin sarcasme. Benvinguda la ciència que ens allibera, com a mínim, del dolor corporal. Conec prou bé aquest equip, avesats a afrontar les morts dels seus pacients terminals, de forma tranquil·la, i en pau amb ells mateixos. Alguns hospitals han hagut de prendre el relleu d’altres situacions i llocs, on es mira la mort cara a cara, una de les coses que un ha de fer, en l’últim moment,  ben tot sol.

            Vull dir amb tot això que l’abandó de la tutel.la obsessiva de les religions, o dels seus administradors, ha fet que alguns dels rituals afegits als actes més importants de la vida de les persones, ja no basculin per força damunt les seves esglésies. No només de l’església com a comunitat, sinó de l’edifici, l’església com espai físic. Efectivament, el néixer, casar-se o morir-se, abans impensables sense les cerimònies litúrgiques conseqüents -d’altra part epifenòmens del convit social en què se converteixen-, han anat abandonant progressivament els edificis religiosos i han passat paulatinament als civils. A casa nostra aquesta és una tradició que s’inicià massivament amb la transició política post-franquista -al dictador, vull recordar que li agradava entrar a les catedrals davall pal·li-  per tant, no fa tants d’anys d’això. Així, ara,  alguns dels nous edificis que han d’allotjar les benvingudes als nous nats, les notificacions socials dels que decideixen ser parella, o els acomiadaments dels qui estimàrem en vida, han passat a ser, també,  clíniques, tanatoris, ajuntaments o jutjats civils.

            En un principi les cerimònies eren fredes, com ho eren, també, aquests llocs, poc avesats a encobeir gent contenta o trista, llocs amb vocació funcionarial o de registre administratiu. No passava així amb les esglésies, amb tradició mil·lenària en aquests quefers i amb recursos escenogràfics, i etnogràfics,  al seu abast, com l’aigua per batiar, la música i els anells pel casori o els túmuls amb atxes pels funerals, tots ells formant part d’un atrezzo molt ben aconseguit. Però  progressivament la gent i la pròpia administració han anat comunicant un cert alè a aquests espais: les sales s’engalanen i els batles fan discursos quan  es casen pel civil les parelles –homosexuals i heterosexuals- , o la gent dóna el condol en un tanatori sense símbols religiosos, en el qual les persones que estimaren el mort o la morta poden dir unes paraules, sense necessitar un ministre catòlic o protestant o musulmà que faci de viàtic amb el més enllà, o amb el més aquí. Tot i que els funerals a les esglésies catòliques congreguen, alguns, molta gent. Hi van, a més dels qui creuen, uns altres que no van a missa però creuen, i uns que no creuen, ni van a missa, però apreciaven el mort o a algú de la seva família. En aquests casos m’he trobat amb diverses característiques del ministres oficiants. Uns, que entenen que molta gent hi va a acomiadar-se, sense que els interessin les seves disgregacions sobre si el mort ara viu al costat del Pare o alguna altra metàfora sobre la resurrecció de la carn. M’he trobat, però,  amb alguns predicadors que aprofiten que tenen l’església plena, cosa que no succeeix molt sovint, per insuflar al públic no només un sermó dedicat als seus catòlics militants, sinó una espècie de renyada als altres visitants ocasionals. Tant se val. En la majoria de casos, els capellans són conscients de què l’església en dies com aquests és, com tocaria ser,  una casa de tots, dels qui creuen, dels qui no creuen tant, dels qui no creuen gens, i fins i tot dels qui els denuncien com a manipuladors interessats de consciències. Si no és així, no és debades que el laïcisme els guanyi terreny a les totes. En fi, tanta lletra per esbrinar que el segrest monopolístic de l’espiritualitat per part de les religions ha conduït a haver d’improvisar nous espais cerimonials, i que al mateix temps van aflorant altres tipus de diàlegs espirituals sense la marca del “més enllà” redemptorista. Uns territoris i uns diàlegs equidistants del materialisme, de la religió, de l’agnosticisme, del nihilisme. En tot cas, però, convendria que estassin lluny de l’integrisme.

SOBRE NADAL BATLE: ELS NADALISTES I LES ELECCIONS DE LA UIB. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2007 14:49

 

 

Sobre Nada Batle: Els “Nadalistes” i les eleccions a la UIB.

Climent Picornell

S’acosten noves eleccions a la Universitat de les Illes Balears, la nostra UIB, i el fet que l’actual rector Avel·lí Blasco anunciàs que no es presenta, desferma càbales, quinieles i estratègies. Per Palma, un conegut em demana: “ I els ‘Nadalistes’ que feis comptes fer ?” Feia temps que no m’anomenaven per un “isme”. Vaig balbucejar no sé què, i em revingué el que em contà l’arquitecte Gabriel Alomar (1910-1987). Aquest, quan tornà d’estudiar del MIT d’Estats Units, penjà un cartellet al seu despatx: “Gabriel Alomar, urbanista”. En aquells temps, la gent li demanava sovint què feien els urbanistes. Fins que un amic li va mostrar que l’única accepció del diccionari era: “Urbanista; seguidor del papa Urbano”. Idò, una cosa semblant passa amb els “Nadalistes”. Si ho demanen ara als estudiants o a algun professor més novell pel campus universitari, es pensaran que un “Nadalista” és un membre d’una associació de “betlemers o pessebristes” que per Nadal fan un congrés, qui sap si algú més sabut els confondrà amb els seguidors d’una secta medieval, com la dels “pastorells” lluitant per estendre la fe ... Ésser “Nadalista” a la UIB, avui, per a la majoria de la gent ha esdevengut un concepte opac, fossilitzat. Això no vol dir que no hi faci falta un poc d’esperit del “Nadalisme” en l’actualitat, i no cal conjurar-se contra els mals esperits.

Què vol dir “Nadalista”? Vol dir haver estat seguidor o col·laborador manifest de Nadal Batle, matemàtic i informàtic, rector de la UIB durant els anys 1982-1995,  mort el desembre de 1997. Els “Nadalistes” duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d’esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos; com exemple, dels “Nadalistes” més aferrissats sorgiren “anti-Nadalistes” entossudits. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant. Els “no-Nadalistes”, sobretot al final del seu mandat,  no volien consentir aquesta espècie de  messianisme (ara que parlam de Nadals), i guiaren l’oposició amb la imatge de marca “Claustre 96” ( pels 96 vots en contra que tengué Batle a un claustre que, nogensmenys, el tornà reelegir per amplíssima majoria).

Curiosament, existeix encara -molt esvaïda- l’ombra dels “Nadalistes”, però únicament dins la mentalitat d’alguns dels seus opositors. Alguns d’aquests oponents comandaren –un poquet, només- en temps del rector Huguet, amb un equip integrat, també, per “cripto-Nadalistes” continuïstes, que no ho pareixien: no tocava. El cas és que encara, fa poc,  s’usava l’epítet – Nadalista- per mirar de desqualificar i estigmatitzar, de bades, els professors que col·laboraren més estretament amb Batle. Era de ràbia o de pànic? Perquè, com he dit, el “Nadalisme” es desdibuixà, molt abans de la mort d’en Nadal, de la qual prest farà 10 anys.  Sí era així: per què aquesta “tírria” manifesta i permanent d’alguns que es sentiren exclosos pel “Nadalisme”?

Nadal Batle travessà la història menor, com un rector decidit que unia coses com la defensa a ultrança de la nostra llengua com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Batle que parlava a la perfecció diverses llengües havia superat, sense menysprear-lo, el nacionalisme carrincló de calçons amb bufes, anant de Boston a Sineu amb la mateixa naturalitat que feia una soflama independentista. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians, aquests que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid, en castellà, és universal. Batle els rebentava els seu únic argument. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB? Un radical que s’entenia tant amb el  president balear Cañellas, del Partit Popular, com amb els ministres socialistes de Madrid, d’algun dels quals era amic -Pérez Rubalcaba, actual ministre de l’Interior-, un nacionalista que aconseguia fibrilar informàticament el campus, en els temps en que a la resta d’universitats quasi ningú tenia ordinador, secretari del consell d’administració de SA NOSTRA... Es mogueren molts de fils. L’acusació de corrupció no li va mancar, ni tampoc la de rar i nefast; els vicis de la llargària del mandat, el criteri massa decidit ( per alguns aberrant) en la presa de decisions, alguna errada de gestió...  Conserv declaracions en contra, de l’hemeroteca,  n’adjunt una del camp de la Informàtica, per no allargar : “Ha puesto ordenadores en todos los despachos, que derroche!, yo al mío no lo uso, lo tengo lleno de polvo”. En fi...

La contesta a la pregunta del principi és que no hi ha hagut sectes “Nadalistes” actives, que ni tan sols els professors de la UIB més o manco nacionalistes es poden anomenar així, ni els socialistes, excel·lents col·laboradors seus, ni els “peperos”. Nadal Batle era l’únic pal de paller del Nadalisme. Per qui en vulgui saber més,  Josep Maria Llauradó n’ha escrit un volum de 408 pàgines ( “Els anys incomplets”,  Documenta Balear, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir- ), Joana Mª Roque va fer un excel·lent llibre, més personal ( “Nadal Batle, les notes d’un rector”, Ed. Di7), un servidor a la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, en vaig fer una nota  extensa. Nadal Batle fou un columnista exemplar del “Diari de Balears”, una selecció dels seus articles, és a “El mal bocí” (Documenta Balear).

Me deman si han marcat, com ell, als seus col·laboradors els rectors que el succeïren. Hi ha “Huguetistes”? I ara mateix,  hi ha “Avel.linites” ? Conec Llorenç Huguet i Avel·lí Blasco i  tots els pre-candidats a rector que fins ara han mostrat el nas, i sé, també, com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó en general i per tot el món : la competitivitat, ben i mal entesa, és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries i un hi ha de jugar, “malgré tout”. Per tant, conec també,  perfectament, les rèpliques sobre la “malignitat” de l’època de Nadal Batle: no discutim, ara, això.

I què faig comptes fer a les properes eleccions? A hores d’ara m’ho estic pensant, no hi ha encara candidatures en ferm. Però he de dir-los que tenc en gran estima la meva institució, la UIB –a la qual he estat d’estudiant fins a “excel·lentíssim senyor vicerector” (bon jesuset!)-  i estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada,  la UIB ha estat una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiassin carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans,  pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes Balears. El que s’ha d’acceptar és que els fonaments de la UIB actual es posaren durant el “Nadalisme”. I que els seus fruits han estat i són, culturalment i socialment enormes –una tesi doctoral cada setmana, una “pluja fina” de gent amb formació superior a la societat balear-, ara bé, a més dels “Nadalistes”, a això hi han col·laborat també des de persones d’abans de Nadal Batle fins els més de mil professors actuals, o els  cinc-cents treballadors d’administració i serveis que ara té la institució de la carretera de Valldemossa, estesa a Menorca i Eivissa. No hi ha, o no hi hauria d’haver, exclusivitats a l’hora de dirigir la bona marxa de la UIB, i ja sé que aquesta frase és tenyida de “wishful thinkings”. Servidor, no fa falta que els ho digui, vaig ser “Nadalista”, col·laborador de Nadal Batle, un home polièdric, amb ombres i llums: “un poc botxí, un poc víctima...”

 

____________________________________________________________________________________________

 

Tot seguit penjaré al bloc un nota necrològica que vaig escriure per a la revista de l’Institut d’Estudis Balearics.

-A Internet hi ha algunes coses sobre Nadal Batle.

-L’article del Wiquipedia.

-Una pàgina especial a Vilaweb.

-El seu darrer article al Diari de Balears.

-La pàgina del Premi Nadal Batle d’”Assaig i creació sobre tecnologies de la Informació”.  (El darrer premi Nadal Batle l’ha guanyat Toni Ibàñez, el podeu localitzar aquí i allà )

____________________________________________________________________________________________________

 

NADAL BATLE I NICOLAU ( 1945-1997).

 

Per Climent Picornell

                  

                               My  sad conviction is taht people can only agree about they are not really interested in.

                                                                         (Bertrand  Russell)

 

 

         El passat dia 7 de desembre de 1997 moria sobtadament, d’un atac de cor mentre treballava al seu ordinador en un projecte de recerca científica, Nadal Batle i Nicolau , que havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Havia estudiat i exercit de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982  fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial i assolí una etapa d’articulista, al Diari de Balears -en la seva nova etapa de diari en català- on posà esment en publicitar el seu tarannà d’home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d’amor i defensa de la terra i la llengua catalanes, que sempre el va acompanyar.

 

                 COM A MATEMÀTIC I INFORMÀTIC.

 

                               “Les matemàtiques m’han donat una cosa bona: un gran escepticime lúdic i lúcid”

 

         Nadal Batle, ho confirmen les seves publicacions i els qui el conegueren com a alumnes o companys d’investigació, fou un home de sòlida formació matemàtica , la qual cosa li serví per congrenyar amb els seus coneixements informàtics. Era una més de les paradoxes que li encantaven, la unió de la vessant especulativa i aplicada de la ciència numèrica.

         Acabà la llicenciatura en Ciències (Secció de matemàtiques) l’any 1967 a la Universitat de Barcelona. El mateix any obtingué un beca del Govern francès per a ampliació d’estudis a França i durant els anys 1967 i 1968 cursà el Troisième Cycle a l’Institut Henri Poincaré de París. El 1973 es doctorà, amb la qualificació d’Excel.lent “cum laude” amb la tesi  Contribuició a l’estudi dels espais mètrics probabilístics.

         Escrigué nombrosos treballs d’investigació sobre el tema de la seva tesi i sobre temes molt innovadors de l’escenari matemàtic, a tall d’exemple:

         -Topologia de Redfield en el grup de  funcions de variació acotada,

         -Justificació matemàtica dels criteris de substitució de N. Bourbaki.

         -Isometries in generalizes metric spaces.

         -Entropy and Fuzzy integral.

         -Stochastichal signal codification and sigma transform.

         -A first mathematical Approach to sigma transform.

         -Aspectes de la matemàtica en el segle XX.

         - Multiple conclusion logic and fuzzy logic.

 

         Entre les persones amb les qual col.laborà en la recerca científica i amb la publicació d’articles hi figuren Julià Cufí, Enric Trillas, Claudi Alsina, J. Grané, Gabriel Ferraté, Carles Pazos, entre altres.

         D’entre les seves últimes ocupacions caldria esmentar la posada en marxa d’edicions d’obres escrites per grans científics moderns i, ensemns, la de traductor al català d’obres d’alta divulgació científica.

 

         La seva carrera docent començà, de molt jove,com professor col.laborador a la Universitat de Barcelona, Secció de Matemàtiques de la Facultat de Ciències, l’any 1967. Fou professor de Lògica Matemàtica; a la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi explicà Estadística i Càlcul de Probabilitats i a la Universitat Politécnica de Catalunya, Ampliació de Matemàtiques a la seva Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Fou en aquest vessant en què obtingué la càtedra a l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat de Sevilla. Posteriorment fou catedràtic a la Universitat Politècnica de València i finalment, a partir de 1982 de la Universitat, que en posterioritat s’anomenaria de les Illes Balears. El seu càrrec de rector, a partir de l’any 1982, l’allunyà del magisteri directe, que recuperà a partir del curs 1995 a la llicenciatura de Matemàtiques. Els seus alumnes el recorden per la peculiar forma d’explicar i sobretot pel seu domini de les matèries i pel fet de reafirmar-los la seva, si es pot dir així, dèria per la matemàtica.

 

         El seu interès per la Lógica matemàtica, de la qual fou un dels pioners en la introducció als curriculums universitaris, el feu des de molt prest interessar-se pel que després és diria Informàtica. Va ser dels primers membres universitaris de l’àrea de coneixement de “Ciències de la Computació i Intel.ligència Artificial”. Presidí  nombroses comissions que havien de jutjar places de catedràtic arreu de l’Estat i, també, a tall d’exemple, ja que no es pot ser exhaustiu aquí amb el seu abundós curriculum, fou ponent de la Comissió de Plans d’Estudi per l’Ensenyament de la Informàtica del Ministeri d’Educació i Ciència i membre del prestigiós CITE (Centre for International Technology and Education) del Regne Unit.

 

        

         Es feu sempre molt present en  ell que la seva formaciò acadèmica havia modelat molt la forma d’envestir la seva problemàtica vital, fins el punt que confirmava que “ les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l’experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal.làcia detectar-la, i m’han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid”

 

 

         COM A RECTOR

 

                “Tenc ben clar que una universitat que no acosegueixi estructura, espai,                                                equipament científic i bibliografia és paper banyat”

 

         Nadal Batle fou Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Aquest càrrec acadèmic, juntament al seu pas per les diverses universitats de l’estat de les quals havia estat professor li conferien   experiència del que era la universitat. Un pic arribat a Balears s’involucrà en l’accés al rectorat en les eleccions que hi va haver en la , aleshores, “Universidad con sede en Palma de Mallorca”.

         Per a situar-les correctament i veure el seu punt d’arrancada cal tenir en compte que l’any 1829 havia acabat la seva vida la Universitat  Lulliana , hereva de l’Estudi General Lul.lià que el  rei Ferran havia autoritzat lany 1483. D’aleshores ençà la reconstrucció de l’Estudi General Lul.lià (1950),la creació de la càtedra Ramon Llull (1959), els cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968), la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 al 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector Antoni Ribera, dugueren a les primeres eleccions per al càrrec de rector l’any 1982.  Tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica dels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat.   

         El desembre de 1982 fou elegit rector Nadal Batle i Nicolau, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. Guanyà una moció de censura l’any 1994 i no es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995, que elegiren el Dr. Llorenç Huguet. Com es pot veure el professor Batle reval.lidà el seu mandat en nombroses eleccions democràtiques.

 

         Es de fer notar que els dotze anys que fou rector Nadal Batle (1982-1995) són avui en dia, un període llarg de la vida de la nostra jove Universitat, i  foren també un període d’una gran fecunditat.

 

         Els trets mestres d’aquesta llarga època, conformada per la seva presència al rectorat, es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitats, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l’oferta bàsica de la universitat a la societat (però no l’única); l’Inici del Campus Universitari, el  vertader “genius locii” de la UIB; la consolidació de la UIB, en relació a la seva implantació i inserció social i territorial, les illes Balears; l’increment i la consolidació de les relacions exteriors sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d’investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat en millor ratio investigadora); l’assoliment de línies d’excel.lència, sobretot en tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s’aconseguí) o amb una idea semblant a un parc tecnològic, l’embrió  del  qual fou dissenyat per Nadal Batle.

 

 

         No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària l’any 1983 obrí noves perpspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats. Nadal Batle en fou sempre un gran defensor i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants, en els inicis del rectorat de Batle, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balers) fins les missions d’ensenyament, recerca, difussió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La mà de Nadal Batle hi és ben present en la redacció, la qual cosa fa pensar, primer en la seva vessant de jurista (amarat de lògic matemàtic) i la convicció de que la Univesitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que abans s’havien vist impedides d’accedir-hi. A més Nadal Batle tenia clar que la UIB naixent seria un instrument, important, per a redreçar el país i per això era conscient que, sense abdicar dels seus principis, calia “ser modern, obert i aliar-se amb tots aquells que de passada ens poden ajudar, cal no oblidar-ho. Vet ací la gran contradicció: esperar, esperar sense paciència”. No cal dir que les difícils aliances i el tamany de l’empresa generaren amb el temps problemes i dificultats, a mesura, però, que s’acomplia gran part d’aquest objectiu. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocassions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament.

 

         El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a ritme de 1982 /12,  1995/ 33 ( 14 Diplomatures i 19 Llicenciatures) a part dels títols de post-graus i la Titulació Superior pròpia de Turisme. Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, com bé ha va veure anticipadament el rector, s’hagués produit un crack per sobresaturació de la capacitat docent.

         De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir, qui sap si per sempre, a Madrid.

         És cert que l’opció per les carreres técniques, científiques o de vessant més aplicat (l’exemple de Turisme és un cas palpable a la  nostra comunitat) foren una proposta del rector, però les Humanitats, molt al contrari del que es deia, continuaren tenint un paper  molt important i més equilibrat amb les carreres denominades científiques.

 

          Aquest procés de creixement comportà evidentment un procés paral.lel de creixement dels professors 1982/245,  1995/621, de l’alumnat 1972/1045, 1995 /12.232, dels pressuposts   1982 /489 milions,  1995/ 6203 milions que donen referència del procés d’expansió de la UIB durant l’època en què Nadal Batle en fou el rector.

 

         Però fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrallat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música i Esport. De tots caldria citar els de Càlcul i Informatització, el de Normalització Lingüística, als quals Nadal Batle hi esmerçà un tractament significatiu; tot això per donar servei als professors i estudiants, la comunitat universitària, però també com una eina per a rompre l’aïllament tradicional de la universitat, major encara en una universitat recent com la de Balears.

          Aquest procés d’implicació social de la UIB,   comptava amb òrgans com el Consell Social, però també a través de la figura del Rector - Nadal Batle, en aquest sentit, fou membre del Consell d’Administració de la Caixa de Balears “SA NOSTRA”- o de l’aplicació de l’article 11 de la LRU que permet a la UIB i als seus professors desenvolupar tasques aplicades, a més de la docència i la investigació, a la universitat. Aquest últim procés, molt en consonància, amb el funcionament de les universitats anglosaxones, encetà un procés de finançament de la UIB que no era sols el dels pressupostos públics. S’ha de dir que per  a certs sectors de la societat illenca i del professorat de la UIB   fou malentés, en deien procés de competència deslleial, i això va fer hosques, als  qui entenen la universitat com una institució només d’ensenyament i d’investigació ( a la qual cosa Nada Batle hi dedicà molt d’esforç) però lluny de la concepció de que la UIB havia de ser una eina eficaç de formació, però també de tranformació social.

 

 

                   EL CAMPUS I LA SEVA PROBLEMÀTICA.

                   Una universitat petita i amb desitjos de creixement, necessitava espai, lloc, territori on expandir-se. L’herència que rebé Batle, eren uns centres dispersos, alguns d’ells rellogats. Els projectes de la ubicació de les Facultats foren variats: la Sapiència, la Real, Son Malferit, Son Moix, el Seminari Nou al barri del Rafal, etc. Finalment Son Malferit fou seu provisional de la Facultat de Filosofia i Lletres, Magisteri instal.lat a un edifici d’ensenyament secundari, Dret i Empresarials a l’edifici de l’antiga escola de Comerç -seu també del Rectorat- i l’antic convent dels pares Paüls, a la Carretera de Valldemossa, ubicà la Facultat de Ciències. Aquesta darrera instal.lació, a 7 Km. del centre de Palma, va ser el bessó del futur campus universitari.

         La problemàtica i el debat que es trobà Nadal Batle i el seu equip era si existia viabilitat en rehabilitar edificis singulars, con s’Escorxador o la Misericòrdia, per a edificis universitaris. S’ aconseguiria així la presència física -i segons alguns també espiritual- de la Universitat dins el teixit de la ciutat de Palma o, al contrari, seria més eficaç concentrar els edificis universitaris a un futur campus. Es prengué la segona opció aprofitant l’existència de la Facultat de Ciències a la carretera de Valldemossa. El campus, s’argumentà,  tenia com a avantatge la possibilitat d’un creixement ràpid i ordenat, a més de les sinèrgies clares de l’agrupació de tots els universitaris; entre els desavantatges -llunyania de Palma amb els costos afegits que això provoca i la desunió amb la ciutat-.No es cregué que les diferents institucions implicades en els processos de manteniment dels edificis a expropiar, rehabilitar i mantenir, haguessin donat una resposta ràpida i eficaç a la demanda urgent de construir una universitat. Nada Batle fou un fervent defensor del campus universitari i lluità per aconseguir inversions per  ordenar-lo i donar resposta a la demanda incessant d’espai que el creixement del nombre d’alumnes i titulacions ha provocat. Els moderns serveis telemàtics, el cablejat òptic, possibilità amb una  gran rapidesa que, per posar un exemple, tot el professorat pogués accedir a les autopistes de la informació, en un moment en que aquest concepte era quasi desconegut.

        

                   La Normalització lingüística

                   Batle feu grans esforços per aconseguir que una institució oficial, la universitat, es convertís amb la més normalitzada de les illes Balears i que actuàs com a referència per a processos semblants.No era només que la Universitat fes el paper que li encomanava l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística, es tractava també que servís de far social en el redreçament del català. Però a part dels manifestos, també amb fets quotidians i concrets. Només la normalització dels milers de documents  -des de fulls de matrícula fins a títols universitaris- pot donar exemple de la feina feta en aquest sentit. Per a molts d’estudiants provinents d’instituts i de col.legis privats, el seu primer contacte amb la Universitat, les proves de Selectivitat, ja els anunciava que la llengua catalana -que  a molts dels seus centres no era més que una assignatura-, a la Universitat seria la llengua vehicular. En una societat com la nostra on el procés de substitució lingüistica és accelerat, l’actitud de Nadal Batle al front de la UIB ha estat un vertader exemple de com, si hi ha voluntat, es pot redreçar, en bona part , aquest procés de minusvaloració de la llengua pròpia. No cal insistir amb els entrebancs i, com alimentà la seva oposició, dins i fora de la Universitat. Per Nadal Batle fou aquest un tema bàsic.

 

 

         Nadal Batle, havia repetit que no es tornaria presentar després de ser elegit rector l’any 1990. A no ser que alguna cosa important passàs. Per això quan convocà eleccions l’any 1993, amb l’argument d’afrontar el traspàs de les competències en educació superior des del Govern Central al Govern Autonòmic,  trobà a més de l’oposició tradicional altres sectors nous que s’oposaven a la renovació de la seva gestió. Malgrat guanyar, l’any 1994 s’articulà una moció de censura contra ell, que no tingué, tampoc, èxit. Però es clivellà la seva salut i la seva empenta  -que com he dit altres vegades- ha de ser forta dins el govern de la Universitat que és un “univers de sempentes”. Així la UIB durant aquests anys passà per uns moments difícils i delicats. Magnificats demagògicament, amb la contribució d’alguns sectors universitaris, donaren com a resultat una pèrdua d’imatge i prestigi social de la nostra universitat sense que hi hagués arguments sòlids que questionassin la dimensió investigadora, docent o social de la UIB, ni la del seu rector. Batle, cansat, anuncià la seva partida després de convocar eleccions per a 1995, a les quals no es presentà. No sense deixar constància de que la universitat no ha d’anar a remolc de la societat, sinó que ha d’actuar com a catalitzador i conciència civíca.

 

 

                            EL SEU TARANNÀ

 

                            “La meva pàtria és la meva llengua”

 

                   És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle i Nicolau, i sobretot fer-ho des del  seu traspàs tan recent i des de l’òptica de l’objectivitat volgudament esbravada per l’amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l’extensíssim obituari, conformat pels  nombrosos articles necrològics apareguts als diaris, en podem deduir -des del fatal distanciament causat per la mort- un cúmul d’adjectius (tendre, intel.ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex,cínic...) que composen un missatge d’admiració i d’agraïment. El repàs de l’hemeroteca o els discursos d’alguns dels seus oponents el tracten d’autoritari, prepotent, sull-groller i altres apel.latius típics de les rapinyades que deixa l’exercici, amb decissió, dels càrrecs de poder, per molt democràtica que sigui la seva procedència. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus enemics ni els seus adversaris.

 

         La forta personalitat de Nadal Batle queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d’ell construiren els mitjans de comunicació, ell n’era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats o reforcen la cohessió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. De totes les maneres aquesta percepciò d’home públic, conformador d’opinió, temut i admirat, ha de ser  ben matitzada per la de la gent que el tractà i col.laborà amb ell més íntimament. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Una antologia ja és procés de publicació.

                  

          Algunes de les seves fal.leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el “ totum revolutum “ de  la seva complexa  personalitat queden accentuats. La dèria per la seva llengua, la catalana, i tot el que l’enrevoltava (des dels seus enemics, per acció i per omissió al coneixement de la seva literatura o a la maquinació d’estratègies per a la seva normalització). La passió per la lectura i la música. El seu coneixement impecable del francés i de l’anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne.  Nadal Batle, les seves lectures i la seva biblioteca ho confirmen, era un exponent combatiu de l’engany forçat per l’oblit  del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l’entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que “fou un home intel.ligent...perquè no es deixà cremar!”) o Evelyn Waug o Wystan Hugh Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb  la tradició literària anglosaxona,  eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de “Quotations Books” i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell.    

 

         La ideologia, gens subjacent, de l’independentista, indisoluble de la llengua catalana -“la meva pàtria és la meva llengua”- tot i que “haguès canviat llengua per independència”, en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que tantes vegades li jugà tantes incomprensions, duit per l’obsessió d’aconseguir que la llengua catalana recuperàs preponderància social i ús en els nous mitjans de comunicació social que marcaran l’esdevenidor del segle XXI. El seu pas com a rector de la UIB no en fou gens aliè a aquesta predisposició “ pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l’orgull. Si la gent normal veu que la gent amb un tipus de coneixements i d’estatus vol ser qui és, això li pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.

 

         Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increibles veritats sobre el seu poble, Felanitx i els felanitxers formaven part d’un inmens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d’ells mateixos. Però, només en gran mesura.

                                     

                   CLIMENT  PICORNELL (Hivern de 1998).

 

 

 

 

 

 

JARDINS DE L'ANY QUE COMENăA. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Gener, 2007 13:02

 

Jardins de l’any que comença

Climent Picornell

 

Un jardí d’altri a començament d’any, temps de fred hivernal, ja ho saben: collites esburbades i poc presumptuoses a ca els veïnats. Per exemple, al blog d’en Xavier: “Benaventurats aquells que enyoraran l’estiu”. Guapo, no? He tret a rotlle, de vegades, en aquesta jardineria manllevada, el refranyer tradicional i altres enfilalls consemblants d’aforismes, hi ha qui maneja la seva temàtica com si fos eterna i intocable, i no és així, a més, és profundament reaccionària. Per això m’agraden els qui cerquen renovar-la o fer-ne befa : “Mentre hi ha VISA, hi ha esperança” (Carles Capdevila); “Aquest al·lot se mou més que la guixa de na Shakira”; “Si s’estrenyen les isòbares, treu els abrics i tanca les cases”; “Lo Cortés, no quita lo Moctezuma” (B.M.); “La cagaste, Burt Lancaster”; O renovacions estrambòtiques com ara: “Ese lunar / que tienes cielito lindo /junto a tu boca / no se lo des a nadie / cielito lindo / es un melanoma” (“Ay ay ay ay! Canta y no llores...”). O nadales modernes: “Que li passa en aquests nin? / perquè du aquest pantaix? / Ja el se’n duen cap a baix / ja li posen Ventolin” (Nadala de Son Dureta)...

 

Ja que ha sortit el melanoma, podem passar a Wittgenstein; Francesc Bujosa em recorda que Ludwig Wittgenstein (Viena, 1889-Cambridge, 1951), un dels més grans filòsofs del segle XX, malalt de càncer i a punt de morir, escrigué : “Digau a tot el món que ho vulgui escoltar que he estat immensament feliç en aquesta vida”. No ho puc entendre molt bé, em sembla un sarcasme, mesclar càncer i felicitat immensa,  i pareix que no ho era, era ben franc quan ho deia.

La recerca de la felicitat, i la solució definitiva per trobar-la ens ha inundat amb llibres sobre el cas a balquena. Tanmateix és la recerca d’un impossible o d’un absurd, com el que segueix, després d’una llarga meditació –transcendental?-:  “Em vaig afaitar el cap. Em vaig posar un hàbit. Dorm a un racó d’una cabana a 2000 metres d’altura. Això és depriment. Tot aquest muntatge per arribar a una única convicció: no necessitava pinta per pentinar-me  (Leonard Cohen). La felicitat, la vida, el mateix Cohen sentencia: “La vida és com una droga, deixa de fer efecte poc a poc”. Més acostat a la realitat, però dins la ficció: “Tal vez sea la hora de rebelarse contra la filosofía de uno de los personajes de Dostoievski que se pregunta si acaso unos minutos de felicidad no bastan para llenar toda una vida “ (Luís Magrinyà)  Tal vegada aquesta rebel·lió és converteixi en una altra recerca, uns minuts de felicitat o, qui sap, si només els “15 minuts de fama als quals tothom té dret”, segons deia Warhol, amb això n’hi ha que es conformen, bescanviant fama efímera per felicitat.

Hem citat Andy Warhol; a una conferència del crític d’art Achille Bonito Oliva, sobre Warhol, al qual culpà, metafòricament, del desastre de les torres bessones de Nova York, Bonito posà en boca del compositor K. Stockhausen que “l’ 11- S ha estat la ‘performance’ més grossa vista mai”. És una derivació a l’absurd de la realitat mateixa, o la recerca de l’absurd en base al drama, o la recerca de la felicitat eterna a través del sacrifici. Bon jesuset! A vegades presentant la pura veritat, oculta pels convencionalismes, aflora l’absurd de la realitat. Observem, en aquest sentit, un altre cas; la revista “Private Eye” duia en portada el dictador Ceausescu de Romania i la reina d’Anglaterra, amb els seus consorts, en un sopar oficial. En uns globus, com de còmic, el príncep Felip demanava: “Que té algun hobby?”, referint-se a Ceausescu, i la seva dona responia: “És un assassí de masses”. “Què interessant!”, afegia la reina. Idò. Record que a la dona de Ceausescu, Elena,  l’havien feta “doctora honoris causa” en Química per no sé quina universitat, per conveniències político-econòmiques, no tenia estudis de cap casta; es produí i passà un reportatge sobre la feta titulat: “Horroris causa”. No és l’única a qui s’ha aplicat, teclejant-ho al Google, surt Santiago Carrillo en primer lloc.

“Horroris causa”, molt bo. Fa poc he vist un llibre a les prestatgeries: “Ridiculum vitae”; canviar una lletra de lloc, o dues, dona molt de joc. A un post del blog de Toni Picornell hi ha una fotografia d’una paret amb els caps dibuixats de Marx, Lenin i Stalin,  i a baix d’ells escrit: “De Marx a menos”. Canvi d’una lletra o canvi de sentit d’una paraula. Referint-se a un tribunal: “Señorías, fallen, pero acierten”, és del mateix talant de l’eslògan d’una manifestació ecologista: “No queremos medio ambiente, lo queremos entero”.

Dins la bústia de ca meva hi trob un bitlletet: “El Profesor Catuna. El gran ilustre medium más consultado en España... En el trabajo, negocios, salud, suerte, amor, su recuperación de pareja es inmediata, sea cual sea el problema lo soluciona inmediatamente. Resultado al 100% en 72 horas y todos los demás resultados de 0 a 7 dias como màximo o reembolso garantizado...” Ja ho saben, si no volem acabar a la consulta del professor Catuna, podríem fer  cas a Blaise Pascal, 1623-1662 (“quan no s’estima massa no s’estima a bastament”) que ja ho deia : “Le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos, dans une chambre” ( La desgràcia dels homes ve per no saber estar en repòs dins una habitació). Fou Xavier de Maistre qui escrigué a finals del segle XVIII  el “Viatge al voltant de la meva cambra” ( ara, 2006, traduït al català i publicat per la Universitat de València).

La periodista que entrevista a Jürgen Habermas li demana: “Senyor Habermas, el liberalisme econòmic ha minvat la intersubjectivitat ?” Resposta: “Vostè, senyoreta,  ha llegit massa en Jürgen Habermas”. Per desintoxicar-se un poc –em referesc a la periodista, i també al pensador de la Teoria Crítica, per què no?-  els convendria mirar un poc més la TV, hi fan coses  tan educatives com : “Sin tetas no hay paraíso”, títol d’una sèrie de TV; deu ser la continuació, grollera per suposat, de l’ excel·lent film “Les dones de veritat tenen corbes” ? Malgrat les coses de mames estimulin sempre els sentiments, la dona de n’Homer Simpson –de la sèrie de dibuixos “Els Simpson”- ho té clar:  “La passió és cosa d’immigrants i jovenots”.

El reglament de l’hotel Sherry Netherland de Nova York preveia que, tal com va passar amb el transatlàntic “Titànic”, “una orquestra haurà de tocar música lleugera durant els atacs atòmics” ( Reader’s Digest, abril de 1952), encara és una bona solució –em referesc a la música- per no angoixar-nos en excés, ara que entram dins el 2007. El panorama no dóna per massa més, i sinó vegeu unes mostres: “Liberté, egalité, rentabilité” (anunci del banc ING), contrarestat per una pintada a la paret de ca meva, som veïnat d’una oficina de l’immobiliària Kuhn&Partner: “Feliz especulació 2007”.

________________________________________________

(Les imatges són obres d'Andy Warhol, 1928-1987: Mao, Marilyn, Goethe, Flors

NATURES MORTES. Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2006 20:45

 


 

Natures mortes

Climent Picornell

Vaig “heretar” de cal meu padrí patern quatre làmines envasades que estaven penjades dins el menjador de ca seva. Natures mortes amb una pàtina aferrada, trista i marronenca, de suportar neteges intempestives i el baf de sopes i bullits. De nin sempre les mirava –en aquelles llargues estones en que els adults xerraven i els nins d’abans havíem de creure, seure i callar-. I un servidoret mirava molt i escoltava poc. El meu padrí era qui parlava més, un home alt, amb ulleres rodones, Climent de nom. Hi havia també un quadre amb tots els seus fills, deu, dels quals dos havien estat Climents, això volia dir que abans del meu pare, que feia el seu nom, dos dels seus germans amb el mateix patronímic havien mort, un molt jove i l’altre d’uns deu anys. Devia voler aquell bon home un Climent a la família, fins que va surar mon pare. Va ser temps després quan vaig saber de qui eren les fotografies envasades d’aquells dos nins damunt el bufet de l’entrada.

Tornem, però a les làmines amb les natures mortes. Era d’ús habitual a Mallorca endiumenjar la casa amb imatges, moltes d’elles suïsses o alemanyes amb paisatges, que per aquest motiu de procedència dels impressors, eren alpins o centreuropeus,  o amb fruites i caça. Devien ser originàries, les nostres, de quan els padrins es casaren a finals del segle XIX. A dues d’elles hi ha fruites i a dues més aviram i conills o llebres. Les dues de fruita ara són dins la cuina de ca meva a Sant Joan, amb un interrogant irresolt.

 

Les cuines, sobretot ara per Nadal, amb la foganya a prop, són llocs de reunió i de trobada, de fabricació de menjars i de llargues vetllades. A una de les làmines hi ha fruita de tardor: un codony, cinc magranes –badades perquè es puguin veure els seus grans-, dues nesples, una lletuga i un “pitxé” d’aigua; a l’altra, de l’estiu: vuit melicotons, dues peres dins un plat, una branca de cirerer carregada de fruits i fulles i una fruita que no he sabut mai que era. Pareix com un ametló grossot, verd, amb un poc més de morro. A tothom que ha vengut  a ca nostra li he demanat: “saps què és ?” “No, no i no...” Fins que un dia, el meu cosí Climent, el fotògraf -al cels de les imatges sia- que solia comparèixer sempre a fer torró per aquestes dates em diu: “això és una selloviana”. Idò, això. “Sé on n’hi ha una”, es referia a l’arbre, “i te’n duré perquè les vegis”. Es va morir i no vaig poder seguir el rastre de les “sellovianes”(?).

Avui, a punt de començar les jornades nadalenques he reparat un altre pic amb les natures mortes i amb la  “selloviana”.  Ni sé exactament com se deu escriure i la cerca per Internet no ha estat massa fruitosa ( i perdonin l’adjectiu). Han aparegut, entre altres, l’arbust amb la flor que aquí anomenam “bandera d’espanya”; uns fesols sud-americans i una “guayaba” verda, que és el que més s’hi assembla, una fruita corrent a Amèrica; tots ells amb el nom científic de la seva espècie “selloviana” o “sellowiana”. Per aquest motiu,  he decidit explorar per la via de la signatura de les làmines: G. Falchetti. Ha resultat ser Giuseppe Falchetti ( 1843 – 1918), un pintor italià, fill il·lustre del seu poble, Caluso, província de Torí, de la regió del Piamonte al nord d’Itàlia, “mestre insuperable de les natures mortes” diu el web del seu municipi. He trobat, també,  uns dibuixos seus de l”Erbaluce di Caluso”, una casta de vinya, a unes contrades que donen també  el Barolo i l’Asti (aquest, un moscatell amb la variant “spumanti” molt aconsellable). He resseguit imatges dels seus quadres exuberants de fruites, alguns paisatges del Piamonte i de la Vall d’Aosta, però a cap d’ells he trobat rastre de la “selloviana”, el fruit desconegut de la làmina il·lustrada de la meva cuina.

M’he posat messions amb mi mateix de quant em torbaria a contestar la qüestió. Ho continuaré demanant a la gent que véngui aquest Nadal de visita. Si els he de ser franc, no fris massa de resoldre el meu enigma, petit i casolà..

 

DE LA POSTMODERNITAT ( FUNERAL, IOGURT, MICROONES, ASPIRINA ). Climent Picornell

jcmllonja | 24 Desembre, 2006 16:54

 


 

De la postmodernitat (un funeral, iogurts, microones i aspirines)

Climent Picornell

Mirin que n’hem fetes de passes per ser, o per parèixer, moderns, i quan ens pensàvem ésser-ho, la postmodernitat ens ho empastifà tot. La persecució de la modernitat va ser una dèria de la meva generació, molts dels nostres ho feren per camins arriscats. Alguns, ara es moren. Ho meditava a un funeral, hi havia gent mudada –alguns joves que pareixien yuppies- algun “tirat”, molt “tirat”, i gent de la meva quinta, normals. Però era ella la morta. Una ferida, en un accident de cotxe, li suposà un tractament que els seus anticossos de la SIDA rebutjaren. I adéu… No havia fet els cinquanta. Era la més atractiva de la colla. I no era massa guapa. Però, era ella. El seu to de veu, els seus ulls, el cos, el seu caràcter, era total. La més decidida del seu grup de Madre Alberta o del Sagrado Corazón, ara no me’n record. La que primer ho va fer, la que més llegia, la que més de tot. Tot la va empènyer a la modernor, i en aquell temps, boixar amb tothom i fumar i punxar-se era modern, per als qui eren decidits o decidides. Al cap de poc temps ja es colgava amb xoriços i altres sobrevenguts…

Ho dic perquè el discurs sobre la modernitat o sobre la postmodernitat -que m’ha consumit hores de reflexió- queda a vegades molt lluny de la cosa personal i individual.  És clar que la nostra modernitat, no fou només això, però situacions com la d’ella, ens obriren la porta, de pinte en ample,  a la postmodenitat. I el tret definitori de la postmodernitat és, sobretot, la incredulitat respecte de qualsevol sermó, fins i tot dels científics, abominar dels qui pretenen donar sortides totalitzadores i universals, des del marxisme a la psicoanàlisi. Sorprenentment, però, el postmodernisme es propaga com una proposta alliberadora enfront d’aquells models i metodologies úniques i excloents. Jean-François Lyotard (La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir) fou qui encunyà el terme, quan se’n va témer que les societats postindustrials modernes ( Alain Touraine, dixit) han esdevengut societats del consum i de la informació –aquesta ja la predicà Manuel Castells-, en les que el valor mercantil absorbeix tots els altres valors, fins i tot els de la cultura. I què ? I res, que el món « real », progressivament, és substituït per un altre món “representat”, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat de bon de veres: la “societat de l’espectacle” que anunciava Guy Debord, on realitat i espectacle s’entremesclen tan estretament que es fa dificultós destriar l’un de l’altra. Per David Harvey ( The conditions of postmodernity), com a bon neomarxista, aquesta evolució no és més que una altra disfressa per amagar la mateixa lògica del capitalisme de sempre: agitar el consum, també el consum d’informació vehiculat per les noves tecnologies, per aconseguir el benefici d’uns pocs.

Ara ja és evident que s’ha conformat aquesta « nova realitat », diferent de l’anterior,  resultat dels múltiples punts de vista, del ressorgiment de les subjectivitats, de la por a les filosofies polítiques i a les teories generalitzadores, de l’aposta pel mestissatge i la multiculturalitat, que no són, sinó, apel·latius de la postmodernitat actual. Aquest pas del modern al postmodern ha comportat, indubtablement, un canvi del pensament fort i total al pensament feble i dèbil –que rebutja les categories dures i les legitimacions generalistes d’abans-,  per això, anam rodolant cap a una espècie de “nihilisme”, entès ara –vet aquí una altra novetat- com una categoria positiva. Gianni Vattimo – forjador del “Pensiero debole” i vaticinador de La fine della modernità ”- ja ho va esbrinar, “no ens queda més remei”, diu, “que avesar-nos a existir -sense neurotitzar-nos massa- dins una època sense garanties, discursos, ni certituds absolutes”. Ho trob hermosíssim i molt dificultós transitar-hi, ja que es conforma un gran camp abonat per a “gurus” diversos i menors.

 


Tot això pensava durant el funeral, quan de l’abric m’ha sortit un full que havia arreplegat, en una escapada a Portugal, de la parròquia dels frares salessians de Porto,  (la meva dèria per acumular paper és malaltissa) i hi he afinat un rebutjament frontal del meu relat entorsillat i avorrit. Deia el fulletó “Cavaleiro da Imaculada”: “Três coisas, três atitudes”. Ho resumiré. El Iogurt, té data de caducitat, a la nostra societat no hi ha res que duri, tot el que ens dóna plaer, passat un temps s’ha de tirar. Per això augmenten els divorcis, l’amor també té data de caducitat; El Microones; ràpidament es prepara un menjar, no molt gustós però a l’instant. Tots anam excitats, d’un lloc a un altre sense saber molt bé per què tanta rapidesa. Per això, no tenim temps per a l’oració, ni per al silenci. L’Aspirina,  solució per a tots els mals. La nostra societat ens ha eliminat tota casta de sofriment, no acceptam el sacrifici, ni l’esforç per a fer el bé. Idò! Mentre ho llegia, durant el funeral d’ella, dins una església que se semblava a la de Porto on vaig agafar el paperet, em vengué, súbitament, la sensació de ser dins un “no-lloc”. Segons Jean Pierre Augé (  Non-Lieux, introduction à une anthropologie de la surmodernité ) si un “lloc” es defineix per la seva identitat, relació i història, els llocs que no en tenen són “no-llocs”, abundosos dins l’espai de la postmodernitat ( autopistes, aeroports, macdonalds, sales de conferències, hotels, bars de cadenes, supermercats, centres d’oci, franquícies globals). Vaig tenir el sentiment de què les esglésies eren “no-llocs”, els mateixos retaules barrocs, bigarrats, daurats i lletjos. Em vaig com emprenyar; m’he hagut d’empassolar discursos complicats per copsar el temps de la modernor i la postmodernor i, ara, amb una paràbola patètica d’un iogurt, un microones i una aspirina, em voler fer pertànyer al bàndol dels dolents, dels infidels i dels insolidaris. Doncs no, no crec que el temps actuals s’edifiquin únicament sobre categories negatives i cal fer una esforç per llegir-los correctament.

            Mentre donava el condol he posat en qüestió el carreranys de la postmodernitat al veure el sofriment de la mare. Però ja no me lleu, he passat de hippie casolà, a marxista utòpic o etnòleg de cap de setmana,  només em deu quedar el posar-me la disfressa d’humanista romàntic. Tanta sort que un dels popes de la cosa, Alain Finkielkraut, encara es veu amb ànim de retornar a aquests discursos ( Nous autres, modernes: quatre leçons, 2006). A la sortida, esqueix el fulletó dels salessians i esper que els Reis (de l’Orient) no em duguin un llibre sobre aquest caliportal: els he escrit un carta demanant un IPOD nou que em fa molta de gola, un hi pot consumir informació a balquena, música, imatges, pel·lícules... I no pens fer gens de penitència.

 

________________________________________________________________________________________________

Les imatges són: Un detall de "El aguador" de VELÁZQUEZ i "El Geògraf" de VERMEER ( Molt més que moderns els dos...) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Anterior   1 2 3 ... 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb