Climent Picornell

EL PLA DE MALLORCA: ENTRE LA RESERVA ETNOGR└FICA I LA BALEARITZACIË INTERIOR. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Maig, 2007 21:01

El Pla entre la “reserva etnogràfica” i la “balearització interior”.

Climent Picornell

 

La recerca de la qualitat de vida

Des de les pàgines de “L’Observador del Pla de Mallorca”, hem anat oferint l’interès que demostren els habitants del Pla per anar conquerint millors aspectes de la seva qualitat de vida, sostinguts entre la tranquil·litat, la seva idiosincràsia i els inevitables condicionaments de la modernitat. Les propostes efectuades des de quasi tots els municipis de la comarca convergeixen les unes amb les altres. Resumint, van des de la millora del desenvolupament econòmic local - tot ajudant a l’activitat agrícola  amb subvencions diverses, protegint el comerç i les empreses endògenes, com una forma de promoure llocs de feina i estabilitat laboral-; l’establiment d’una major equitat social - amb propostes d’accés a un habitatge digne o la millora de la xarxa sanitària i dels serveis socials, amb especial interès amb les nombroses persones majors, així com la necessitat d’incentivar la participació ciutadana i la dels agents socials i econòmics en la planificació del futur del municipi; no s’ha d’oblidar la preservació de la identitat dels  pobles del Pla, conjuntada amb la integració cultural de tots els seus habitants, amb una particular atenció als nous-vinguts. Preocupacions ben sentides són, també, les relacionades amb la millora de la convivència entre vehicles i vianants  -que passen per afavorir  reformes circulatòries als municipis-, juntament amb propostes de subvencions pel transport públic, eliminació de barreres arquitectòniques i campanyes per millorar la seguretat vial, tot per aconseguir això que se’n diu una mobilitat sostenible; un altre vector de la qualitat de vida del Pla passa per la millora de la qualitat ambiental  -amb temàtiques referents a la correcte gestió de residus, de la qualitat de l’aigua, de l’energia i de la contaminació acústica i atmosfèrica; passant per la necessitat d’incrementar les taxes de reciclatge, l’estalvi d’aigua i l’estalvi energètic;  augmentar la vigilància a pedreres, abocadors de residus incontrolats, antenes de telefonia mòbil. La recuperació i divulgació dels valors del medi natural i cultural, amb la necessitat de gestionar un creixement urbanístic ordenat i equilibrat que permeti protegir i restaurar la qualitat del medi i també del paisatge, rural i urbà, són alguns dels factors pels quals els habitants del Pla estan particularment sensibilitzats.

 

S’acosten les eleccions.

Ara bé: s’acosten eleccions aquest mes de Maig i les formacions polítiques esmolen les seves propostes i els electors les seves decisions. A la nostra comarca, durant aquests quatre anys de legislatura s’han anat succeint o confirmant una sèrie d’esdeveniments que la situen entre un dualisme qui sap si irresoluble. Els qui voldrien que el Pla fos la comarca que atresora els fonaments de la Mallorca de sempre, i els qui amb les seves decisions o omissions han encetat el camí de transformació i desfiguració del Pla. Aquestes dues opcions ens situen entre els qui volen que el Pla sigui una espècie de  “Reserva etnogràfica” i els qui el convertirien en un altre territori, amb “Balearització interior”. Un cert terme mig es va configurant a cops d’oposició, de rebuig i de seny

Certament, per a molta de gent que no viu al Pla, s’ha tengut tendència a idealitzar la comarca com a “reserva” dels costums ancestrals dels mallorquins, allò tan esmorrallat de la “Mallorca Profunda”. Un lloc, on els pas del temps no havia aconseguit modernitzar la seva vida, preservant una Mallorca antiga i rural de rondalla, el progrés, en canvi, sí que havia passat per Palma i pels llocs prop de la vorera de mar, que s’havien modernitzat massa i s’havien “balearitzat”, és a dir, s’havien tudat en part, per mor dels efectes col·laterals i inevitables del desenvolupament econòmic que havia vengut de la mà del turisme. Aquesta lectura molt superficial del Pla de Mallorca, era certa a mitges, perquè si bé els nuclis poblacionals havien anat evolucionant i els serveis s’havien anat anivellant amb altres llocs, ni el paisatge, ni el paisanatge havien sofert canvis massa espectaculars; si més no, l’abandó progressiu del camp, a alguns llocs una vertadera debacle de l’agricultura, que era suportada i apuntalada pels pocs nous pagesos i per agricultors ocasionals o de cap de setmana, aquests darrers, obtenint les seves rendes principals fora del poble o fora del sector; les segones residències dels estrangers –alemanys, sobretot- en augment, no havien capgirat totalment  la fesomia, ni l’esperit de la comarca.

Durant aquests darrers quatre anys, però, s’han accelerat una sèrie de fenòmens, provocats, o a partir d’un conjunt de vectors principals: l’acceleració del flux d’immigrants; la generalització de les construccions adossades o plurifamiliars als nuclis urbans i l’augment de les  construccions per a segones o primeres residències a fora vila. Hi ha qui creu que la causa són les noves carreteres i autopistes que han col·locat la comarca a mitja hora de la perifèria de Palma –una altra cosa és entrar-hi, a la ciutat-  i que la demanda de nous llocs de feina, ha actuat com un “efecte cridada” de nous immigrants, sobretot africans i sud-americans, per a determinades feines, com la construcció, la pagesia o l’atenció als majors.

Tan des de les lectures tremendistes, com des de les interpretacions més acomodatícies, es veuen aquesta factors com a desestabilitzadors del que la gent es pensava que era la comarca del Pla. Aquella “Mallorca profunda” du camí, o ja ha passat a ser, una Mallorca quasi com la resta de l’illa. Enfront d’aquestes noves problemàtiques que es subsumeixen dins fenòmens d’abast superior, la globalització del fenomen immigratori o el desenvolupament del sector de la construcció al conjunt de Mallorca –i de tot l’estat espanyol- en aquests primers anys del segle XXI. Les propostes per ordenar les noves problemàtiques sorgides, solen fluctuar entre massa expeditives,  erràtiques o inconcretes.

 

Propostes diferenciades

Les propostes per encabir de forma correcta aquests allaus contemporanis, no tenen solucions taxatives i definitives. Per una part, la millora de les comunicacions era un desig ben sentit, per uns únicament com a millora de la xarxa, per altres en forma de desdoblament; la immigració, seguint amb la normativa estatal de regularització, ha passat a tenir cartes de naturalesa i l’urbanisme o l’ordenació del territori, amb el Pla Territorial Insular de Mallorca aprovat, dota d’un marc a través del quals els diferent municipis han d’adaptar-s’hi, la qual cosa no vol dir que no continuï l’edificació de construccions plurifamiliars i per tant l’augment accelerat dels nous residents als nostres nuclis tradicionals, els quals van perdent també–de forma galopant- la seva fisonomia arquitectònica. A tot això, l’espai rural es va omplint de cada pic amb més habitants externs, i amb més xalets i casetes a fora vila, no sempre dins la legalitat. Els nuclis de la comarca del Pla, per mor d’alguns d’aquest motius, han anat guanyant població, i , per tant, demandant nous serveis addicionals, en alguns casos saturant els existents, des d’infrastructures fins a serveis com sanitat i educació.

Els nostàlgics no se’n saben avenir, que en aquests darrers anys, el seu poble hagi canviat tant: finques amb ascensors, quan no n’hi havia hagudes mai, amb nous habitants, desconeguts de tot d’una; les escoles amb uns percentatges elevadíssims de fills d’immigrants – “nous mallorquins del Pla”-, els residents de sempre que malden per provar de digerir aquestes noves estructures. Pobles que han passat de sentir parlar una llengua, fins fa quinze anys, a sentir-ne parlar cinc o sis. Des de fora del Pla, i des de dins, les institucions proven – o ens fan creure que ho proven- d’ordenar i contenir el creixement i de mantenir el caràcter rural i particular de la comarca, suposant que és dipositària d’alguns dels trets identitaris mallorquins que li comuniquen el seu caràcter diferencial, i que, a altres llocs de Mallorca, es donen per quasi perduts, substituïts per això que se’n diu la globalització. La proposta de manteniment d’aquest tarannà es fa, no només des de la societat civil, sinó també des de les institucions, perquè es diu que aquest factor diferencial dotaria a la comarca d’un tret específic de desenvolupament econòmic. No oblidem que les hipòtesis de les DOT (Directrius d’Ordenació Territorial) del Govern Balear proposaven la creació d’una xarxa de “Parcs etnogràfics”, un d’ells al Pla.  Serien com a “sistemes de caràcter globalitzador de conservació de patrimoni integral, de formació de la població i de recerca de noves alternatives per al desenvolupament local”, per tal d’aconseguir una “regeneració cultural i una recuperació integral del territori a partir de la memòria col·lectiva”,  a partir de la formació i de la sensibilització de la població resident, amb tota una sèrie d’equipaments, tendents a la dinamització i regeneració econòmica del territori.

Però, com una paradoxa, les actuacions de millora de la connectivitat –les noves carreteres i autopistes, per exemple- posen en evidència que aquestes actuacions són un arma de doble tall, que desarticula el caràcter propi comarcal. Els nous habitants del Pla, no tenen –la majoria d’ells- consciència de la idiosincràsia de la comarca; uns han vengut atrets per la feina, pels preus més barats dels habitatges en relació a la ciutat, o a la recerca d’una tranquil·litat que ja s’ha perduda a la vorera de mar o a Palma.  Però no són gaire conscients de que passen a formar part d’un ecosistema natural i social, particular. Alguns sí, a altres no els interessa gens, a altres no els cal. Si més no l’escola encara funciona com element d’integració a la cultura del Pla –qui sap si l’únic amb vertadera potència-, sense deixar de banda –com l’altra plat de la balança- l’efectivitat dels enormes mecanismes uniformitzadors, vehiculats a través de les televisions, ja siguin estatals o internacionals, o algunes decisions polítiques, tendents a la recerca del vot immediat, fan de no saber que el Pla té cultura i personalitat pròpies. Així,  un dels perills més vehements és el de la formació de grups, blocs o guetos, poc comunicats entre sí, en funció de la procedència o de la cultura de base: els tradicionals mallorquins del Pla de “sempre”; els immigrants africans, sobretot magrebins; els immigrants sud-americans, equatorians i argentins majoritàriament; els residents estrangers alemanys o anglesos, quasi tots a cases o xalets per fora vila, a tots els quals, ara, s’hi han afegit els “nous residents” que han comprat adossats o pisos a les nombroses finques i promocions dels nuclis urbans del Pla de Mallorca.

 

 

Ni reserva etnogràfica, ni balearització interior.

És d’esperar que la majoria de partits polítics, als seus programes electorals, vulguin donar solucions per ordenar el creixement produït, bàsicament, per alguns dels factors anteriors i solucionar els entrebancs. Ni reserva etnogràfica – com un gran parc temàtic d`indígenes: “mallorquins fent de mallorquins”-, ni una nova “balearització interior” amb desordre urbanístic, aquest és un més dels difícils camins que hauran d’emprendre els nostres polítics que sorgeixin de les eleccions de dia 27 de Maig. Alguns demanaran i oferiran normatives restrictives, altres no tant; tots, més disciplina urbanística, altres copiaran les “Agendes Locals 21” que ja havien detectat una gran part d’aquestes problemàtiques socials –juntament amb altres més estrictament mediambientals, com el problema de la qualitat de l’aigua o la gestió dels espais protegits-; en definitiva s’acosta una bona ocasió per fer una lectura dels diferents programes electorals i triar les opcions que més s’acostin al manteniment d’una comarca moderna, acollidora -amb tothom que respecti el caràcter que l’ha individualitzada- i que miri el futur amb força per dur a terme un desenvolupament -social, econòmic i ambiental- sostenible.

(IMATGES MODIFICADES de l'ARXIU JOSEP PONS FRAU, FOTÒGRAF, 1883-1952. Ajuntament de Palma)

 

JARDINS DE PRIMAVERA (D'ALTRI). Climent Picornell

jcmllonja | 22 Abril, 2007 16:45

 

A la sala d'ordinadors del Col.legi Major Fonseca, al Campus de la Universitat de Santiago, un diumenge horabaixa, tots els alumnes que hi ha són italians i parlen amb Skipe amb els seus amics i familiars d'allà. Acab un altre apunt sobre la sèrie "Jardins d'Altri". 

Jardins de primavera ( d’altri)

Climent Picornell

Els jardins d’altri recullen impressions curtes, algunes eixelebrades, inconnexes, que arreplega un servidor en el seu carnet de notes. Toca ara el jardí d’altri, en primavera.

“Aquest país fa partiguera”, és l’expressió d’un company, després d’haver deixat per impossible arreglar la realitat que no li agrada, a la taula d’un bar. Tant deu haver canviat aquest país nostre ? Rastreig l’arxiu d’aforismes mals citats, n’hi ha molts, però avui és pertinent aquest:  “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís; el paradís, si pots suportar-lo”, Gertrude Stein li ho diu a Robert Graves. Alguns cops, sobretot a les guies turístiques se’ns furta la segona part, la de resistir viure en el Paradís. La partiguera o no, del que fou el paradís per la calma. El qui encunyà definitivament allò de “L’illa de la calma”, Santiago Rusiñol, fou un morfinòman enganxat;  a Aranjuez tot el poble sabia que es picava: “Com li ha caigut la injecció de les tres, don Santiago?” La beaturia regnant, en aquest país de partiguera, l’hauria de retirar dels slogans del marketing turístic per atreure gent a visitar Mallorca amb l’esca de la calma, morfinòmana.

“Partiguera? Qui té partiguera ? Deixa’l estar, no se’n anirà”, em diu una amiga meva, “fixat, he rebut un correu per si volem revisar -mitjançant el drama- l’empatia vers els altres: Teatre de l’oprimit.” Me’l re-envia i hi afegeix : “Com va dir l´antic porter argentí  del mallorqueta, ara cantant de rock: ‘Acá s´está bárbaro!!!’ No deu ser un intel·lectual aquest de la partiguera?” Me sembla que ell s’hi té per intel·lectual. “És tan estrany que els intel·lectuals vesteixin bé i que no facin mala olor” digué la marquesa d’Orleans després que li presentessin en G. Leibnitz. Els meus dubtes respecte dels intel·lectuals arriben fins al punt de no fer distingos entre els qui fan o no fan pudor. Els present dues cites per fer la prova de qui en fa més. La primera és de Salvador Pániker: “L’algoritme de Jacques Lacan –significant/significat- equival a una fissura que explica una pauta bastant universal: la gent quant parla, no sol saber el que diu. Però parla perquè té necessitat de parlar. Tot símptoma pot ser considerat com el significant d’un significat ocult”. Idò això. La segona, és d’un dels meus filòsofs de capçalera, en Maikel “Figaseca” de Felanitx : “El querido no fa bufes quan va a pegar un polvo a ca sa querida. I a ca seva sí que en fa. M’entens el que vull dir?” Perfectament, li contest. La pudor ha passat del significant al significat.

Parlant de filosofia de butxaca,  la reflexió sobre el temps que feu el meu amic Carles, ara un poc malalt, és d’allò millor. Al piló que impedeix el pas als cotxes del qui no són residents al nostre barri, s’hi atura en Toni, que ens enfloca : “Quins dos! Sou de lo més perillós que hi ha Palma”. Segons en Carles, en Toni és un bon al·lot; “Sa dona no m’agrada” li dic jo; “A ell tampoc”, em replica, “però ell és molt llest; a Palma a tots els qui són llestos, primer els diuen maricons, i si això no els fa mal, llavors diuen que són fills naturals, ell diu que ho és, però fill natural de sa mare; ni tan sols el major especialista en fills naturals de Palma, en P. -que aquest si que ho és maricon-, saps qui és el seu company ? En Joan, parent del vicari aquell que feia les classes amb la camisa blava falangista; un dia dins l’aula feia ballar un rellotge d’aquests de cadena, pim pam, pim pam... i me demana -allà al meu poble-, ‘A ver: Qué es el Tiempo?’ ‘No lo sé ‘ -vaig contestar- ‘pero esto del reloj es un tiempo muy malo de pasar’. I me va treure defora”.

   

He acabat un article sobre els “booms turístics” i la pertinència acadèmica de l’expressió “Boom”, Balearització o Picador: "mascle mallorquí que anava darrere les estrangeres amb la finalitat de colgar-se amb elles, i que disfrutava de contar les seves aventures amoroses en una taula de cafè amb l'ingredient de la imaginació per donar color -i a vegades inventar-se l'aventura".  (Pont Ballester, G.- Sant Llorenç ahir). Així com els picadors cercaven contactes íntims, a EFE. Nuevas Fotos de la guerra, davall una imatge de falangistots braç en alt, llegesc el peu: “Se suprime el apretón de manos”. Devia ser per higiene? Per no tenir contacte ? A més,  braç en alt es ventila l’aixella i es pot saber on va el vent o d’on ve l’olor de les espècies d’Abissínia. En fi, entre alçar el braç o donar la mà, a aquells que l’estrenyen tant que fan mal, o a aquells que ni tan sols la remenen, val més aixecar un poc el cap, i dir: “Com anam ?”  I ja basta.

Tot ve, l’anterior, a partir d’una  reflexió sobre la estugositat. Fa anys que en parlem, el meu amic Biel i un servidor, d’acabar el “Traité de l’Estugosité”, que va engreixant. Vet ací una mostra; un conegut munta un restaurant amb un èxit enorme, sempre ple de gent, un amic nostre que es va barallar ja fa temps amb ell, sentencia la causa: “Saps que te dic, ca aquest és com una merda, d’aquestes plenes de mosques, com més n’hi ha, més n’hi van”. Aquesta casta d’atracció de clients és, tal vegada, el descobriment d’una nova lògica pel capitalisme -la més ancestral la me va contar en Joan “Petrer” (“Cada dia surt es sol / I qualque vespre sa lluna / Saps que vol un venedor / Treure es género tot d’una.”)-. D’això es tracta, de vendre, però adaptant-se i  canviant constantment la tàctica. Mirin sinó : “De licàntrops a filàntrops” , vol dir d’homes llops a repartir caritat. És un titular agafat de les planes d’economia, color salmó, d’un gran diari; un d’aquests enormes fons d’inversió de capital, decideix dedicar l’1 % dels seus guanys a causes socials. De licàntrop a filàntrop és a tocar amb una de les meves dèries, el canvi de sentit però per un canvi de grafia –res de significant i significat-, per això, apunt del mateix diari altres titulars: “El talonari d’Aquil·les”, també a les pàgines d’economia o “Un memento, por favor”. En aquesta via, no vaig exhaurir, ni molt manco, els canvis operats per Carles Soldevila al refranyer: “De mica en mica s’omple el PRYCA” o  “Qui dieta passa, any empeny. Tenen gràcia i són eines diferents a les de la pàgina web de Pau Riba ( “Ribaibal” o “Metralletres”). Tal vegada “Lletrarada”, si escau? Ja se sap que quan els escriptors perden la discreció en l’ús de les metàfores o la prudència amb els adjectius, han de cercar recursos com aquests. De totes les maneres deia Josep Pla, “escriu els adjectius com un ase amolla pets”, referint-se a Pío Baroja. Ningú no és perfecte, ja se sap.

 

( Les imatges són d'un dels meus fotògrafs preferits, ANSEL ADAMS, 1902-1984)    

TORNEN ELS "PARENĎSTICS" A LES ILLES BALEARS. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2007 14:18

 

Tornen els “parenòstics” a les illes Balears

Climent Picornell

 

Vaig confegir, amb un parells d’apunts que tenia i un poc de recerca pel web, Wikipèdia sobretot, un petit apunt sobre els nous “parenòstics” que han aparegut fa poc a les illes Balears.

El parenòstic era una obra imprescindible, fins fa pocs anys, a la pagesia mallorquina, i a moltes llars ciutadanes de Mallorca. Aquesta paraula, “parenòstic”, autèntica joia filològica, fa referència a un almanac que pronostica el temps al llarg de l'any: les pluges, les glaçades, les calors. Indica les bones èpoques per sembrar i collir. També és un santoral. A les illes Balears i Pitiüses han estat molt populars Els parenòstics, però, sembla que no passen de moda: actualment a les Illes se’n publiquen diversos d'aquests almanacs, alguns d’ells al Pla de Mallorca, que ens situen, probablement, com la comunitat capdavantera en l'edició d'aquest tipus de calendaris. La seva consulta és fonamental a l'hora de planificar les matances, fer els empelts dels arbres o tallar la llenya, i fins i tot, per saber d’antuvi quins seran els dies amb conflictes.
 

 

Origen dels Parenòstics

En definitiva, un almanac o parenòstic és una publicació anual que conté informació tabulada d'alguns temes determinats, ordenats en un calendari.  S'hi poden trobar dades astronòmiques, pronòstics meteorològics, diades de les festes populars, santorals, mercats i fires, remeis casolans... Ptolomeu d’Alexandria, en el segle I després de Crist escrigué una obra, Parapegma, en la qual presentava el clima i les estacions com a resultat de les diferents positures dels astres, per tant, per ell, la predicció del temps era considerada una divisió de l’Astronomia. A Occident, en el decurs dels segles, àrabs, jueus i conversos importaren, elaboraren i adaptaren aquestes taules, antecedents dels calendaris actuals i que inicialment, a més dels pronòstics, solien incloure alguns consells de moral o d'higiene. La invenció de la impremta i l'aparició de la premsa tipogràfica va possibilitar una molt millor difusió dels calendaris, amb una progressiva acceptació i interès d'un públic de cada vegada més nombrós. El caràcter sintetitzat de les informacions i, fonamentalment, la naturalesa astrològica i astronòmica dels continguts converteixen els almanacs en publicacions privilegiades i molt populars, amb una important difusió entre les diferents classes socials. Almanacs o calendaris, són considerats, en l'àmbit de la literatura popular, com a literatura de fil o cordell. Una definició que no té res de pejorativa i que es deu a la manera com era feta la propaganda i venda d'aquestes publicacions, que es penjaven amb un fil a les vidrieres de les llibreries o botigues, i així hi romanien també, un pic entraven a les cases. Un costum que encara continua ben viu a molts d'indrets del món. Es podrien classificar els almanacs en dos grups: per una banda els de petit format, dirigits a les poblacions rurals o dels voltants de les ciutats, i per l'altra els que tenen un major nombre de pàgines, fins i tot com si fossin llibres, en forma de volums destinats a un públic més burgès i informat.

El mot  Almanac prové de l'àrab al-manâh (el Calendari) o ألمناخ al-manaakh (el Clima), reflectint el seu propòsit original d’utilitzar-lo per a l'agricultura, tot proporcionant informació sobre les estacions i el clima. La paraula parenòstic, com ja hem dit,  és una autèntica joia filològica. En persones de poca lletra (quasi tothom, en la Mallorca bàsicament analfabeta de tres o quatre generacions enrera), el pronòstic es va convertir en  parenòstic o  parenòstric, per assimilació amb parenostre. L'etimologia sembla evident i, a més, el DCVB ho reafirma, també en dóna les fonètiques valencianes i del català oriental i occidental, per això, podem pensar que aquest terme s'estenia per la major part del domini de la llengua catalana.

 

Parenòstics antics

Es publicaren antigament una gran varietat d’aquests almanacs, el més antic que he pogut consultar és de 1637: “Pronostich y discurs general del any del Señor 1637. Calculat per la Meridiano de Barcelona y tot son principat de Cataluña y Mallorca. Compost per el Doctor Marti de Aquanera Mathematic y natural de la ciutat de Çaragoça”. Un altre el confegiren Pere Perot, natural d’Alcúdia i Honofre Socias Ermità del Puig de Santa Eugeni Astrolech y Cosmógrafo,  entre 1668 i 1673. En aquest es feia pronòstic de la collita agrícola : “De blat i xexa la cullida sera mediana. Ordi molt, civada mediana, llagums abundancia. Oli poch, vi lo matex, mel mitge cullida, seda molta. Si ya no destorben les boyres fruita molta, melles moltes, peix abundancia. La cria del bestiar sera bona y aperillaran molt en lo estiu”. Acabant sempre amb la fórmula “Deu sobretot”. Durant el segle XVIII foren molt abundosos, amb mescla d’humor i enginy: Kalendari Astrologich i Astronomich, Compost per qui no en sap fer / no na sabut ni en sabra may / Y per fugir des trabay / ses alçat Pronostiquer. Ferran VII, absolutista i dictador, prohibí els almanacs i la premsa lliure, per aquest motiu fins a 1856 no retornen. A mitjans del segle XIX els Almanacs incorporaren un caire literari i històric amb col·laboracions diverses. Tomàs Aguiló dirigirà l’almanac del Diari de Palma de 1876 fins a 1884 en que ho farà Felip Guasp, fins a 1896. Hem de destacar el “Sarracossano” un pronòstic amb to humorístic, molt popular, pel seus judicis de l’any que vendrà.. Vet aquí el pronòstic per a l’any 1871: “ Pronòstich dels indiots / Trons, fum y carabassots / Redactat a S’Arracó / per tres veys de bon humó / Apost per l’any que vé. / Comensa s’u de Jané / Y diu que tot l’any plourà; / S’esplica de lo mes clá / En forasté y mallorquí / Deverteix y fa esclafí, / Glosas y altras herbas du / Y sens enutjar ningú, / Per vint decims de real / diu la veritat cabal “

 

Parenòstics actuals

A les Illes Balears el més antic, de tots els que es publiquen actualment, és el Calendario y almanaque religioso para las Islas Baleares,  vell hereu d'una època daurada dels almanacs illencs. La gent el coneix encara com “es parenòstic”. Editat per Hora Nova i/o Sa Nostra. Hi ha dades astronòmiques, la reproducció de la “Roda perpetua” per a saber els anys fèrtils i estèrils, presents i venidors... Calendari de festes, fires i mercats. Horòscop. Feines agrícoles de cada mes i dades de climatologia, sense fer pronòstic de les mateixes. Hi ha enguany, compilat per Miquel Ferrà i Martorell, un petit receptari de cuina marinera.

També surt el Calendari Porrerenc, editat per Joan Barceló i Bauçà i Bartomeu Amengual i Gomila. Es ve publicant des de l'any 1994 i  en aquesta ocasió, pronostica pel 2007 «bon sol que daurarà les messes, tot fent segadors els blats, bona aigua, que farà saó i farà créixer els sembrats i bon vent que farà córrer els niguls i allunyarà les tempestes». Inclou la nova secció «porrerencs destacats» i pel gener ja preveia que seguirien les calmes, amb dies estirats i roades. Es defineix com a almanac popular, astronòmic, astrològic, religiós, cronològic, històric, geogràfic i d'interès local. Hi col·laboren també Lluís Mestres, Rosa Barceló, Joana Maria Noguera, Miquel A. Arranz i altres.

El Pronòstic Santjoaner, a la vila de Sant Joan, editat pel seu benemèrit “Col·lectiu Teranyines”, des de l’any 2003. És un pronòstic literari, històric, amb un santoral molt complert degut a Josep Estelrich. El d’enguany du Efemèrides santjoaneres, Calendari Pagès, Resum de l’any agrícola, la lloança d’un personatge santjoaner ( en Tomàs des Carrer Nou ), cuina, herbes i remeis casolans, un glosat d’en Miquel de Son Gorgut, i, també els horaris del tren i del bus, en un procés adaptatiu modern.

 

El Calendari Mallorquí de “Sa Plaça”. Es va començar a publicar el 2006 per la gent que publica la revista del mateix nom. Es tracta d'un almanac de gran format que inclou costumari i creences, celebracions, herbes medicinals, santoral, suggeriments agrícoles, fires i festes de Mallorca, dies adequats per tallar-se els cabells i depilar-se. El “Calendari biodinàmic per l’hemisferi Nord” és una aportació interessant d’aquest parenòstic; segons el dia, la constel·lació, les posicions dels planetes i la lluna, ens dona –dia a dia, mes a mes- l’òrgan estimulat pels astres i una tendència: si farà tempesta, si hi haurà terratrèmols o erupcions i, amb lletra negreta, si serà “un dia conflictiu”. Una molt interessant aportació de  Joan V. Lillo sobre els arbres de Mallorca tanca aquest Calendari Mallorquí de 2007. Du un forat que el travessa, en record de que abans, com aquest, es podien penjar d’un fil o cordell.

Altres títols a citar són, el Calendari Mallorquí de S'Arenal i Llucmajor editat per Jaume Alzamora. A l'any 1989, de la mà de l'Institut d'Estudis Eivissencs, va néixer El Pitiús, continuació d'El Pitiuso, editat durant trenta-cinc anys (1945-1979) pel folklorista Joan Castelló Guasch. La primera edició de la represa, després de deu anys d'absència, recuperava una publicació basada ara en articles sobre la història, la població, els costums i les tradicions pitiüses. El Parenòstic Pagès i Parenòstic Mariner - editats a Menorca pel setmanari L'Iris, de Ciutadella, han sortit per primera vegada al 2007. A un i altre hi compareixen moltes pàgines que es dediquen a efemèrides, a embarcacions de pesca i a la història, lèxic, peixos i cuina marinera.

Parenòstics d’altres llocs

A Catalunya es publiquen encara alguns d’aquests almanacs: Calendari dels Pagesos, Almanac del cordill, Agenda del Pagès (Girona), editada per Presència i el Calendari de Fra Ramon, ermità dels Pirineus, que està escrit en castellà, amb algun text en català i duu més de 130 anys de publicació. Al País Valencià surt el Calendari dels Brillants editat a Benissa (Marina Alta) i El Brillantet que és un calendari i santoral que conté informació sobre les tradicions culturals i festives del País Valencià i altres aspectes quotidians. També surt el Calendari del Profeta (fundat el 1873) publicat a Alcoi (Alacant) per M. Gosálbez Botí. És un dels almanacs més antics que s'editen actualment a la península. Al Rosselló sortia el Calendari Català del Rosselló (Perpinyà).

En castellà s'edita encara el Calendario Zaragozano-El Firmamento fundat a l'any 1840. A  Itàlia podríem destacar l'Almanacco Barbanera i Il Vero Sesto Cajo Baccelli (Florència). En gallec es publiquen O Gaiteiro de Lugo i O Mintireiro verdadeiro.A Portugal són famosos O Seringador (Porto) i el Borda d'Agua (Lisboa). Els mexicans tenen el legendari Calendario Galván, És el 181º calendario del más antiguo Galván - 2007, gairebé tan antic com temps fa que el país és independent. A Europa també destaquen, encara avui,  l’ Old Moore's Almanack,   publicat a Anglaterra desde 1697 i  el Mondplaner  a Munich, Alemania.

__________________________________________________________________

Un pronòstic: “No hi ha temps que no torn”.

 

En un viatge a Porto, Portugal, vaig comprar a una llibreria un almanac, el calendari “O Seringador”, perquè quan el vaig veure vaig pensar tot d’una amb el parenòstic que sempre vaig veure penjat a cal meu padrí, a l’entrada de la pallissa. Ara tornen, amb nous formats, però amb les velles pretensions de sempre. Com és ara, ser una guia eficaç per pronosticar el temps, el futur i les bones pràctiques, no només les pageses.

Ja en temps dels egipcis i a l’antiga Babilònia s’usava el pronosticar el temps –no sabem  si amb el mateix encert que ho fan els moderns meteoròlegs- i, ja que hi eren, pronosticaven l’esdevenir dels sembrats i collites i -tant hi ha d’aquí a allà com d’allà aquí- el futur de les persones. De l’Astronomia a la Climatologia, tot passant per l’Astrologia i els Horòscops. Els mallorquins d’un temps foren molt afeccionats a aquesta literatura, de cordell, en deien. De totes les maneres, la relativa credibilitat que tenien els futuribles de les seves pàgines la feren derivar, en part, de cap a l’humor i la conya marinera. Ara tornen els parenòstics, arrebossats de calendari de sants, de calendari de feines a fora vila i, ja que hi són, tot un debessei d’articles que els converteixen en publicacions originals i atractives. I no es pensin, els porrerencs ens fan a saber que “ l’única cosa que cura el temps, és el formatge”; els santjoaners se fan propaganda : “Comprau aquesta plagueta / els que llegir sapigueu / vos assegur que riureu / perquè sa feina és molt néta” i els de “Sa Plaça”, ens avisen : “aquest mes d’abril hi haurà dues plagues, una de papallones del dia 15 a les 4 hores fins dia 17 a les 15 i una d’arnes del 17 a les 15 fins dia 18 a les 24 hores”. Volien més precissió ?  Idò, ja ho sabeu. Com deia un Parenòstic de 1753, per endevinar el que passaria l’any 1754: “Fret no en faltarà / y foch per escalfar aurás d’emprar...la humitat no serà bona pel blat / en ser segat, batut i estotjat / estarás molt descansat”. Més o manco com ara: “No hi ha temps que no torn”.

 

 

 

 

EL FOC NOU, LA MISSA EN TO PASQUAL I LA MITJANIT. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Abril, 2007 23:32


 

         EL FOC NOU, LA MISSA EN TO PASQUAL I LA MITJANIT.

      Climent Picornell

Les clívies color carbassa violent, les carxoferes plenes de carxofes, blanques i negres, una òliba que em “pista” deu metres per damunt jo i l’olor de les flors de taronger, tot això en arribar, després que al campanar hagin sonat, fa una estona, les dotze de la nit. He pujat la costa que du a ca nostra, els fematers encara no han passat, tornant de la vigília pasqual. Unes hores abans, a l’església, els fels congregats a la porta, prenen foc de l’enorme i gruixat ciri pasqual, encès d’una pira a l’aire lliure: és el foc nou. Hi vaig sempre. Em sent, cada any, amb una comunió que em traspassa molt més enllà de la fe dels cristians. Em sent, celebrant amb ells i el dos elements primers, el foc i l’aigua -també nova, aquesta-, en una cerimònia que ens transporta a l’inici de la llum i a l’inici de la vida, que resultà de la conjugació d’aigua i foc. O una cosa semblant, dita amb les paraules que volgueu i celebrada amb els rituals que us pareguin. Materialista com som em sent particularment atret per aquest cerimonial, despullat això sí de les inevitables  invocacions jueves, cristianitzades, que invoquen la resurrecció del fill de Déu i, per simpatia, la resurrecció de la carn dels altres. Ha estat, el maneig d’aquesta resurrecció, un instrument taumatúrgic que l’església, totes les esglésies, ha fet retre a favor seu, tot i el seu sentit primitiu i cert.

L’olor de l’encens i la “missa del to pascal”, em refermen a la Pasqua de quan era nin i mon pare em feia estar, aquesta nit de la vigília  –com la de les matines de Nadal-, fins més enllà de les dotze de la nit dins l’església de Sant Joan. Els inacabables sermons, o les lectures del llibre del Gènesis o el recompte del pas dels israelites, a peu pla i eixut, per dins la mar Roja, fugint d’Egipte i de la còlera del faraó, es mesclaven amb els “Al·leluia, ha ressuscitat”. Els meus ulls de nin ja s’havien passejat per tota l’iconografia de Sant Joan Baptista, sobretot per la seva imatge sense cap, un pic degollat. D’aquells temps record, perfectament, la missa en To Pasqual. És una missa en to irregular, no gregorià, com els que s’usaven a Mallorca fins a la reforma del cant litúrgic del Papa Pius X. Aquesta melodia només es canta, avui en dia, a Sant Joan de Mallorca. És per tant una missa amb una melodia rústica i fòssil, fàcil, entenent i captivadora pel poble pla. He cantat el Glòria, el Sanctus i l’Agnus Dei, molt poca gent de la que hi assistia la sabia. Per acomiadar-nos hem cantat el “Regina coeli, laetare” , que era la melodia que es cantava, un temps, a la processó de l’Encontrada, un poc abans del Matinal del dia de Pasqua, amb la banda de música, quan les imatges del Crist Ressuscitat i la de la Mare de Déu s’encontraven –la mare de Déu, duita pels “quintos” pega tres botets- ara es canta quan, rencontrades,  entren les dues imatges dins l’església amb acompanyament d’orgue.

En arribar a ca meva, he anat al llenyer a cercar dos tions d’ametler perquè em duri el foc fins demà, he collit dues taronges, he donat un trosset de sobrassada al moix que m’esperava darrera els vidres, i he fet un passeig pels diaris a Internet, mossegant els grells. En deixar l’ordinador i anar a dormir he recordat aquella dona que en venia, de diaris, al carrer dels Bastaixos de Palma, cridant amb estridència: “Ultima Hora, Ultima Hora, amb les desgràcies del dia d’avui!!”. No em vull sentir gens culpable per la placidesa d’un dia com el d’avui, oposat als qui no l’han tengut, per molt que ma mare em predicàs que havia de tenir “coneixement” per a mí i, també,  pels qui no en tenien. Quina creu !

( IMATGES DE GUILLEM MUDOY

D'AMOR: EL PRIMER ? ( "CIRCUNDATA TEMPORA VITTIS..."). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Abril, 2007 21:46

 

D’amor: el primer? ( “Circumdata tempora vittis...” )

Climent Picornell

Faig col·lecció de coses diverses i disperses que guard desordenadament. Símptoma inequívoc de que patesc la síndrome de Diògenes, arreplec i arreplec. Crec que també som tocat per la síndrome de les “cames inquietes”, entre moltes d’altres, i em prepar per barallar-me amb la síndrome d’Ulisses, producte del meu proper exili interior. Ara, però, encara  arreplec. Som col·leccionista, entre altres, d’edicions en qualsevol llengua de Les Metamorfosis d’Ovidi, un poeta romà, nascut l’any 43 abans de Crist, mort el 17 de la nostra era. I sempre, sempre, quan n’aconseguesc una de nova vaig a la plana on hi ha els versos següents:  “Circumdata tempora vittis...” Tot té una explicació, això sí, moltes vegades absolutament rara,  aquesta la té ja un poc esbravada.

Avui he comprat, a un llibreter de vell, una altra edició de Les Metamorfosis. Abans, de pagar-la,  ja havia cercat el llibre XIII, vers 643: “Huic Anius niveis circumdata tempora vittis / concutiens et tristis ait: non falleris, heros...”  “Anios amb el seu cap embenat, conmogut i trist, li diu: no t’enganis, heroi...” És una traducció aproximada, llegida amb francès o català per un servidor, fa molts d’anys. La història és com segueix ara, amb un parell de prolegòmens.

Vaig estudiar el batxillerat de ciències i després el primer curs universitari, “Selectiu” es deia –volia ser enginyer-.  Però a la Universitat de Barcelona estant, em va fascinar el pati de Lletres. El pati de Lletres, bono, el pati de Lletres, allò era Xauxa, quina gentada, en Gabriel Ferrater, en Xavier Rubert de Ventós, pamflets subversius –subversiu volia dir demanar la democràcia, no es creguin-, un truller...  M’enlluernà. Al pati de Ciències no hi havia ningú mai. Era la soledat i el recolliment: l’avorriment. Tot i que vaig aprovar la Química, el Càlcul i el Dibuix Tècnic, el pati de Lletres – a l’edifici d’Elies Rogent a la plaça de la Universitat- i també les trobades amb un grup de mallorquins que se reunien al Col·legi Menor de Sant Antoni, em feren capgirar el meu inicial impuls de ser enginyer, amb gran disgust dels meus pares. De la gent del Col·legi Menor, a la ronda de Sant Antoni, vull esmentar els meus contactes –eren els qui em convocaven-  l’arqueòloga Catita Ensenyat, filla del folklorista Ensenyat de Sóller, el psiquiatre Lluís García Sevilla, “s’Homonet” i l’economista Víctor Garau Jaulin du Seutre. Per allà hi passaren, era l’any 67, un ventall de gent, entre  Josep Melià i Raimon. Qui ens ha vist i qui ens veu, ara, passats quaranta anys.

Aquest va ser l’inici del meu trànsit i fuga de les ciències, estudiant la carrera de Filosofia i Lletres. No els vull ni fer imaginar la penada que vaig passar amb el llatí. Em vaig matricular d’àrab clàssic, per no haver d’agafar grec. Dos anys en vaig estudiar ( encara record la fonètica del començament d’un conte de les mil i una nits: “Anna hu kanna fi Bagdada...” , “Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad...”) amb Guillem Rosselló Bordoy de professor, ho preparàvem conjuntament amb el pintor Ferran García-Sevilla, de qui guard alguns dibuixos d’aquell temps, que esper que s’hagin revaloritzat. I el llatí? De llatí es suposava que ja en sabíem, els qui n’havien estudiat durant el batxiller, però servidor no, havia fet Física i Química, i Matemàtiques amb el meu gran mestre Alejandro Onsalo, que es morí la setmana passada ( com si el ves damunt la tarima de l’Institut Ramon Llull, estirant molt les esses quan parlava i xupant fins a la fi el cigarret, ”Ideales”, que quasi es cremava els morros...) Per aquest motiu, vaig anar sempre de cul i ranquejant, amb el llatí. Fins que a segon curs, la cosa canvià,  era monogràfica,  es traduïa només Ovidi: Les Metamorfosis. El professor era Pere Mulet, gran persona i gran professional. Vaig variar la meva estratègia, que fou, llegir i tractar d’entendre el màxim de situacions relatades per Ovidi ( a uns milenars de versos) i aprendre’m de cor la majoria d’heptasíl·labs que pogués, d’un parell de traduccions que vaig aconseguir, en francès i català.

En aquell temps, la meva companya era estudiant d’un curs darrera el meu, jo feia segon, ella feia primer d’universitat. La cosa anà que ens agradàrem, ens colgàrem junts, i, no m’ho havia dit que era verge, però la cosa fou dolça i amorosa el primer pic. Durant les llargues estades al llit, que fan -i fèiem- els adolescents, amb un torna-m’hi torna-hi que ja voldria ara, servidor llegia en veu alta i clara, Ovidi. En llatí primer, en català o francès després. No es pensin, com els he explicat, no ho feia per declamar, era per aprovar. L’examen arribà i Oh Déus ! Ho recordava absolutament tot dels quinze versos que havia de traduir i  que començaven dient : ““Huic Anius niveis circumdata tempora vittis...”  Anios fou un fill d’Apol·lo, regnava a Delos en temps de la guerra de Troia, profetitzà la seva llargada. Ho recordava també, i tan bé -anaven aferrats el dos records-,  per mor d’una taca que es formà quan hi caigué, hi degotà, damunt aquesta fulla exacta, ja es poden imaginar quin suc corporal. Per tant, es segellava el moment precís i la forma i manera exacta de com havíem fet l’amor aquell dia, just abans d’envestir aquest passatge de Les Metamorfosis. Vaig acabar la traducció el primer, però vaig esperar a entregar l’examen una bona estona, no fos cosa que el professor es malpensàs.

Vet aquí el perquè de la meva dèria d’aquesta col·leciò. És com una penyora voluntària. Tampoc no fa massa mal a ningú, veritat ? No crec en el refranyer, el trob, molt sovint, profundament reaccionari, per tant, tampoc crec que “De Lluna: la de gener; d’amor: el primer”. No. No ha estat així. Ni tampoc és allò de “Qui barata el cap se grata”, ni, com diu Groucho, “L’amor es presenta una vegada en la vida ( i després no hi ha qui te’l tregui de damunt)”. Sigui com sigui, a aquesta història m’agrada parar-hi un poc d’esment. I a ella també, el ho assegur, jove i esvelta, amb tota la força i el coratge dels denou anys. S’acabà la relació de mala manera. No l’he tornada a veure pus mai més. “Circundata tempora vittis...”


CIUTADANS, TAMB╔, D'ENMIG DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Marš, 2007 22:42

 

 (Imatges de PEP TORRO)

Ciutadans, també, d’enmig de Palma.

Climent Picornell

1.-El primer personatge que he trobat és un dels meus millors sparrings intel·lectuals, avui el veig agobiat perquè, diu, continua pensant el que pensava fa un temps i això li provoca problemes, “som encara un progre, un progre-reaccionari, m’entens?”. És ben dematinet, fa fred al passeig del Born, malgrat la primavera ja és a Massimo Dutti, Zara i H&M. Passa per devora nosaltres un home vell, barba de dos o tres dies, sabates d’aquestes d’estar per casa, com de franel·la, amb un calçons un pam per damunt els garrons, mostrant els calcetins que un temps devien ser blancs, dues o tres bosses de plàstic i un gaiato esgarrinxat. A les nits dorm dins La Caixa. Ens mira, ulls blauíssims, cabells oliosos, no ens coneix però diu, “adiosss...”, fent xiular les esses. Dues passes més avall, fa un pet. Un pet llarguíssim sense aturar-se de caminar. Quan acaba la sonora llorina, reim i el meu amic, envejós, continua els seu discurs “Vull ser com aquest homo i, sobretot, que no m’emprenyin”. Pens amb les dues dones de la seva vida, l’esposa i una mare dominant, i el seu sentit tràgic de l’existència per les oportunitats perdudes.

 

2.- Mitjan dematí a Jaume III. Aquell que demana, pobre, sempre per la mateixa zona -entre la farmàcia Castanyer, ara Castanyer-Buades,  i la gelateria de Can Miquel-, avui s’ha assegut al portal de la Sony. No és massa vell, alt, sempre fuma. Una nineta petita també s’hi asseu, al portal, ben devora ell. El mira i riu. Li riu i ell no la veu o no se’n tem, ell tampoc no mira els qui passen, amb la mà estesa, la mà de “per amor de Déu”. El pare que l’havia perduda, quan l’afina, esverat, crida la nina, que continua rient i li agafa la mà al pobre, la mà de demanar llimosna. “Suelta la mano de este señor”, li diu son pare. Ell, ara, sí que la mira i també li riu, amb l’altra mà pega una xupada intensa a una llosca de puret, que ha recollit d’enterra. Mentre, continuen passant yuppies estressats, senyores amb canets, homes trajejats, gent rica, un misser molt conegut i, qui sap, si per ventura, a més de conegut també feliç.

 

 

3.- A la porta del Bar Líric ens hem encontrat i saludat, fredament. Era, un temps, magre i amb el pel arrissat, com una colflori electrificada damunt el cap. Tot energia i convicció. Manejava el seu consultori amb decisió, autoritat i, sempre, un somriure. Avui l’he trobada apagada. Ha engreixat falsament, com inflada, vull dir que es veu que la mediquen, que pren pastilles per algun problema, qui sap si sentimental: una separació ja de grandeta ? Deu tenir prop de seixanta anys i els cabells ara, els du com aplanats, aferrats al cap, pareix la perruca d’un masser de la Sala, però arnada. Ens seiem a taules separades i la sent que parla amb un cambrer. Té la seva mare malalta, 87 anys, passa pena que la mare duri més que ella, ara és a l’hospital, avui li deia que tots els metges li feien l’ullet, que la volien forçar –pensa tu una dona de quasi noranta anys- res, un problema. Contar-los als altres, els problemes, malgrat sigui a un cambrer, els deu alleugerir una mica. Només l’he vista somriure quan exclamava: “els metges enamorats d’ella, pobrissona”.

4.- Retorn a la plaça de la Llonja. Refugiada al portal de l’agència  Kuhn&Partner hi ha una coloma ferida. No pot moure les ales i va ranquejant, fugint i arrepitant-se al vidre on anuncien la venda de cases multimilionàries. Fuig d’un colom, un mascle que la vol caponar, fent allò que fan els colom quan festegen. Infla el gavatx, fa com a voltes damunt ell mateix, baixa i alça el cap i prova de pujar damunt ella. Però... arriba en Juanito! En Juanito és un deficient mental, enorme, pesa més de cent quilos, no li sé calcular l’edat, se’n tem de l’affaire i defensa la coloma del “novio” calentot. L’agafa amorosament i la deixa darrera la reixa d’una obra de restauració, una finca que va edificar, fa cent anys,  Gaspar Bennàsser, “S’Arquitecte”. La coloma, no se si excitada o nerviosa, reposa consentida damunt un sac d’escombraries: “No te muevas de aquí, el palomo malo no vendrá”, li diu en Juanito, mentre escura amb un dit les màquines de tiquets de l’ORA, per si un cas  hi ha quedat algun euro despistat.

FITES NOVES I VELLES DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Marš, 2007 12:45

Les noves i velles fites de Mallorca

CLIMENT PICORNELL

            El Pla de Mallorca és travessat per una densa nervatura de camins i carreteres. N’hi ha però algunes que d’antuvi tenien més predominància com la carretera de Manacor i la “vella” de Sineu; aquestes dues, juntament amb la moderna millora de la d’Inca a Manacor són les que articulen les comunicacions de la nostra comarca. A la vorera dels camins ja des d’antic s’hi han anat situant elements, fites, noves i velles. Hostals, restaurants, anuncis, ara « rotondes » ,  equipaments, elements que han passat a formar part de l’imaginari de les generacions que han passat per aquestes vies que tenen per funció traginar mercaderies i gent.

 

L’augment del trànsit va fer ( modernament d’una forma més marcada) que algunes d’aquestes artèries canviassin i modificassin el seu recorregut tracidicional i deixassin –en termes futbolítics- “desmarcats”, alguns d’aquests elements, i en canvi, en fessin ressorgir de nous, amb un sentit icònic i representatiu. Foren, en un primer moment, les variants de les carreteres, per fer sortir fora dels nuclis tradicionals el trànsit rodat, ja, més recentment, els desdoblaments o els adreçaments de corbes perilloses, i ara fa poc ha sorgit amb força uns dels invents de la nostra modernitat : les « rotondes » o rodones.

 

El que es volia significar és que carreteres i camins han generat fites, senyals, icones, imatges que han perdurat durant generacions, i altres que han nascut, com qui diu, fa quatre dies. Hem escollit la renovada carretera de Manacor, desdoblada pel Consell de Mallorca i alguns dels seus antics itineraris, més poc freqüentats que abans, per repassar aquestes « noves i velles fites ».

 

 

Castells de fades i chupa-chups de ferro

Així, la gent que tornava cap als muncipis del Pla o del Llevant de Mallorca, per la carretera de Manacor, en sortir de Palma, trobava una gegantina botella de LACAO a AGAMA i deixava enrera el Prat de Sant Jordi amb els seus molins, alguns d’ells amb anuncis adossats dels primers productes d’adob agrari, com és el cas de “Abonad con Nitrato de Chile”, fet de rajoles, que encara perdura aferrat per algun molí.

Un pic passades o coronades les llegendàries costes de Xorrigo, un bon dia, ja fa més de trenta anys aparegué un enorme “Chupa-Chup”de ferro, un dipòsit regulador de pressió d’aigua per a la Urbanització, abans no massa polenta de “Son Gual”; ara ha estat redecorat amb taques blaves i fons blanc. Per aquest mateix paratge hi guaitaven, un temps, un parell de dinosaures fets de plàstic i resines, un « Parc Juràssic » de jugueta, que acabà els seus dies i els seus animalons foren traginats a un comerç de fusta d’olivera a l’entrada de Manacor.

 

El castell postís de Can Gordiola, la fàbrica de vidre bufat, a aquesta carretera, és demostratiu una de les primeres deslocalitzacions industrials; els primitius obradors artesanals un temps estaven situats prop de les murades de Palma, a un lloc poc assequible als autocars de visita turística, per això, ja fa anys, decidiren traslladar-se prop d’Algaida, ran de la carretera, amb facilitat d’aparcament, bastint un castell medieval amb estatues de romans, esdevenint una icona o una fita més del camí cap a Ciutat o cap a Manacor.

 

 

“Danzas Cosiers”, Dimonis per a  turistes i el Bou d’OSBORNE

            Ja fa anys, en un tros de carretera, avui abandonat per la via ràpida del desdoblament modern, un dels antics hostals que també cercaven les proximitats de les carreteres i el trànsit de viatgers i traginers, subsisteix, remodelat, amb els seus porxos i columnes, convertit en restaurant. Molt prop d’aquest tram, primer Els Cossiers i després El Dimoni miraven d’atreure els visistants i turistes i aconseguir que s’aturassins ni que fos un moment, venent-se al turisme per fer quatre pessetes, en una història ben coneguda de la Mallorca pobre d’abans del  “boom turístic”. Queda un rètol antic « Danzas Cosiers » i una estatua del dimoni, avui enteranyinada, prop d’una agrupació de bars i restaurants, al lloc conegut com Cal Dimoni, al creuer dels “Quatre Vents”, davant el que va ser estació del tren, ja abandonada.

 

Continuant un poc més envant apareix una de les noves rotondes, amb un cossier de pedra enmig de tres fassers, símbol de la idea decorativa dels nous espais “rotondils” de la Mallorca comtemporània.  Uns quilòmetres després hi trobam una de les fites més significatives de les carreteres espanyoles: “El toro d’Osborne”. Aquesta silueta gegantina d’un  bou, va ser l’únic anunci indultat quan una norma obligà a retirar la publicitat de les voreres de les carreteres, ja que aquesta distreia els conductors. Quedà només la silueta, això sí, sense lletres publicitàries, el bou, les banyes i les seves “parts nobles”. Ha esdevengut símbol del patriotisme i l’espanyolisme més ranci, la qual cosa ha fet que aquest bou en concret, el de la nostra carretera, hagi estat “modificat” i “redecorat” constantment. Un dia aparegué pintat com un siurell, normalment hi sol haver escrits (“las corridas son una tortura, ni arte ni cultura”), les banyes doblegades per avall…En fí, es pot dir que hi ha activitat al seu entorn, en l’actualitat s’hi pot llegir: “Mallorca is not Spain”.

 

 

Rotondes pseudo- antropològiques

            Passada l’antiga caseta del “Peón Caminero”, que era situadad devora un molí de ramell –a l’altra costat de les cases de “Ses Males Herbes”- s’hi ha construït una nova rotonda per a l’entrada a Montuïri. Al bell mig s’hi han situat uns homonets de pedra ( són com unes joguines tipus “Madelman” o “Lego” o “Play mobil”) un d’ells tragina senalles de terra i un altre condueix una “apissonadora”, un “cilindro” de roda plena. Tal vegada es pot interpretar com un homenatge als “caminers” o treballadors de les carreteres. De forma molt consemblant, però canviant de tema, a la propera rotonda, la de Sant Joan – Vilafranca,  hi ha sembrat maquinària agrícola d’un temps , “d’en temps primer” es deia abans, unes arades disforjes i una batedora antiga pintada de vermell.

 

Per finalitzar aquest recorregut de velles i noves fites, aparegudes o romanents, a la carretera de Manacor -cal pensar que com abans, algunes d’elles esdevindran noves icones de la comarca- la gent que passi per la rotonda de Petra, la del Restaurant “El Cruce” ( un mite de la carretera) hi trobarà ben sembrats a l’espai central un estol de personatges altíssims, fets de ferro o acer, modelats per l’escultor artanenc Sarasate, que donen al lloc una nova imatge. Per dir alguna cosa.

 

 

 

 

 

 

Les rotondes nostres

C.P.

 

La rotonda o redona és una de les construccions que més han proliferat aquests darres anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres en aquesta mateixa carretera. Sigui com sigui n’han aparegudes tres o quatre. La veritat és que hi ha tot un art de saber estar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo que té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les “més nostres”: “Rotondes nostres”. Amb fassers i estatues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, “màquines d’apissonar” o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perque faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòtics de ferro davant “El Cruce”. M’han contat que en Toni “Pessebre” s’espantà de bon de veres i en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses notres.

ABANS DEL "BOOMS" (TUR═STICS) : ECONOST└LGIA D'UNA HISTĎRIA DEIXADA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2007 20:32

 

Abans dels “booms” ( turístics ): econostàlgia d’una història deixada.

Climent Picornell

L’encontre amb un amic em forneix del que jo anomen “històries deixades” i em va bé per reviscolar alguns dels llocs comuns en els quals s’ha mogut la recerca socio-econòmica de Balears aquests darrers anys; la recerca sobre l’evolució del turisme, també. I ja no en parlem sobre la precisió científica o terminològica en l’ús i abús d’alguns conceptes com “balearització”, “boom turístic”, “hipertròfia dels serveis”, “monoconreu turístic” fins a desembocar a la mítica “diversificació econòmica”. Si no es duia a terme aquesta diversificació (amb un toc de “la via menorquina al creixement”) es feien presents els perills d’acabar pescant una “dutch disease” (malaltia holandesa) que en el nostre cas seria una “Balearic disease” ( Malaltia baleàrica, res a veure amb el “mal francès”, supòs), punt final de l’evolució apocal·líptica –i sical·líptica, en petit- de la nostra terra. Això si, tot passat pel sedàs dels entesos. La història d’avui és d’abans –d’abans del turisme de masses, vull dir- i aquest “abans” és també terreny abonat per a la disputa –intel·lectual, “por supuesto”-, en aquest sentit n’hi ha que discuteixen si això d’aquí era, fa uns anys, una societat de pagesos i cacics o no, no ho havíem mirat bé, i hi havia obrers, menestrals i empresaris agosarats pràcticament darrera cada cap de cantó. Tot sigui per discutir. A un servidor li agrada tenir tema de conversa, un “pour parler” com qui diu. Mentre els experts i set-ciències discutim, n’hi ha d’altres que van per feina abocant-nos al camí de la insostenibilitat, malgrat les Agendes 21.  I tanmateix, els turistes segueixen augmentant i la bombolla immobiliària s’infla i s’infla, però no esclata. Tenc un bon amic que, desencisat, s’ha assegut a esperar que el turisme se’n vagi a Can Bum (“un altre boom?”) i la bombolla faci un pet; ja s’ha comprat la llista per fer-se els calçons-amb-bufes, l’hàbit indispensable per viure amb dignitat a la “Mallorca post-turística”. Mesquinet. Ja hi retornarem un altre dia a aquestes casuístiques, gens marginals. Per tant: poca conya amb les coses de menjar. Però ara els present una història deixada, o regalada,  d’abans del primer boom turístic.

 


Me deia el meu amic: “Mon pare en venir l’estiu, que jo ho recordi d’al·lot ho férem sempre,  preparava el cabriol amb una egua ensellada, crec que la  teníem, te gosaria dir que només per a això. Ja teníem cotxe, però aquesta eixida la fèiem amb tracció animal. I de ca nostra, evitant un poc les carreteres, ens duia a ma mare i als meus dos germans a nedar i a estar tot un dia a Palmanova. El camí era deliciós i els preparatius també, ma mare no solia nedar, sempre tenia una excusa, que si no me trob molt bé, que si s’aigua és freda, però en canvi disfrutava amb els preparatius i sobretot en què no hi faltassin mai albergínies farcides amb salsa de tomàtiga per damunt. Mon pare ens deixava dur les ‘riendes’ un poc per hom, en els trams on el camí era menys complicat. En arribar a aquella platja, tan hermosa, anàvem sempre a uns ‘trasts’ –ara diríem solars- que eren nostres i que mon pare no sabia molt bé què n’havia de fer i l’excusa per anar-los a veure era el bany de cada any. Hi havia uns pins barraquers, tombats per la constància del vent, grossos, que feien molta d’ombra i allà muntàvem el campament. Ma mare parava un espècie de taula, treia els queviures, el beure que estava en fresc amb una gran barra de gel que ens havien duit de bon dematí… i nosaltres tres: escapats cap a la platja. Nedàvem, dinàvem, rèiem, ai…Climent! Mon pare ja no hi és, el meu germà gran es morí, també d’un càncer… i jo ho record molt; és, no sé com dir-ho…com una econostàlgia, perquè m’entenguis. Aquelles tovalles dins la garriga, ma mare cridant:  ‘no vos faceu tan endins!’; mon pare més permissiu: ‘deixa-los estar’, mentre tornava de fer una expedició fins a les platges de Son Macià, després d’haver inspeccionat les dues o tres cases que s’estaven construint a n’aquella urbanització dels Roses, no hi havia res, res de res.

Ara, el que més m’agradava, el record privilegiat, d’aquests que te guardes dins la caixeta especial del teu cervellet és el següent. En arribar, els tres al·lots ens posàvem el ‘traje de baño’, els dels nins eren amb tiranys, no eren calçons curts o ‘meybas’ que se digueren després, el de la meva germana duia com unes faldetes, i cametes me valguin cap a la platja. Hi havia com una espècie d’embarcador de fusta, llarg, perquè la platja era molt baixa i tocaves l’arena amb els peus un bon tros ben endins, idò cap allà anàvem els tres, primer correnços amb esquitxotades, després nedant com podíem,  fins arribar al final de l’embarcador. L’egua, que mon pare deixava amollada, ens seguia dins l’aigua, trotant darrera nosaltres, el darrer tram també nedant, com ho fan els cavalls,  i quan arribava al final de la plataforma, tots tres hi pujàvem damunt i ens treia defora de l’aigua. En ser a la platja s’espolsava l’aigua, frenètica. Un dels germans -cada pic un diferent- la se’n duia un poc enfora, per despistar-la, i corrensos ens tornàvem a ficar a l’aigua… l’animal, tornem-hi torna- hi, darrera nosaltres, i tots damunt ella, un  altre pic i un altre… Això ho fèiem no sé quantes vegades, no sé qui passava més gust, si nosaltres o l’animal o mon pare que ho talaiava des d’enfora. Ma mare passava pena que, amb una coça ens fes mal, però t’he de dir que tenia seny de bèstia vella, l’egua aquella, anava alerta com si fóssim fill seus.

Ves-hi ara a Palmanova! I el que te cont no són coses de l’any tirurany. Eren els anys cinquantes del segle XX, abans d’això que en diuen el boom turístic”.


(Les fotografies són meves, fetes a Llorito  de Mallorca)

A prop˛sit de Kapuscinski, el pare Pou, Her˛dot, la geografia, el periodisme i la guerra. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Febrer, 2007 16:00

 

 

A propòsit de Kapuscinski, el pare Pou, Heròdot, la geografia, el periodisme i la guerra.

Climent Picornell

Volia haver escrit sobre el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932 - 2007) quan pensava que li darien el premi Nobel -ja li havien concedit el Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats-, no ho vaig fer i es va morir aquest gener a Varsòvia. No ho prenguin com una altra de les abundoses necrològiques, sinó com un senzill homenatge. Per això, enguany he posat el seu darrer llibre, Viatges amb Heròdot, a la bibliografia de la meva assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic” a la Universitat, que, justament, comença explicant Heròdot. No ho he fet com una cita d’autoritat, sinó com una eina de motivació per als meus alumnes, els quals entretenguts amb acabar la carrera, trobar feina i canviar el món, tenen poc temps per llegir els geògrafs clàssics. Amb aquesta obra Kapuscinski presenta, alternativament, cites amples de les “Recerques” (o “Històries”) d’Heròdot d’Halicarnàs (456 – 423 abans de Crist),  que són contrapuntejades amb comentaris d’actualitat lligats amb el mateixos territoris o escenaris esmentats. L’anècdota s’ha fet famosa; el novell periodista polonès va ser enviat a l’Índia el 1956, la seva redactora en cap, Irena Tarlowska del diari Sztandar Mlodychcap, abans que ell partís li regalà el llibre d’Heròdot, que esdevendrà un fidel amic, que l’acompanyarà per tot el món. El conservà -desfet i anotat- fins que morí, quan ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i col·laborador de grans diaris com The New York Times, Frankfurter Allgemeine Zeitung o El País.

 

Podria parèixer pretensiós - hi tenc tirada-, ara que s’ha fet famós Kapuscinski, dir que el coneixia d’abans, però un servidor no l’ha llegit fins fa molt poc. Des del seu  llibre L’Emperador, on hi conta les tribulacions de l’emperador d’Etiòpia, Haile Selassie -quan va anar a entrevistar-lo, no li funcionà l’enregistradora-, passant per La Guerra del Futbol o Lapidarium, -els desconec tots-  fins a arribar a Eben o al darrer del qual parlam Viatges amb Heròdot. Gran viatger, a Eben hi relata les llargues estades a Àfrica, on hi va haver de viure amb precarietat i fins i tot amb malalties, però sempre ho fa a saber amb empatia i lucidesa, tant sigui el que té a veure amb al sanguinari dictador Idi Amin com la vida als ravals pobres de les ciutats rwandeses. Sembla, però, que el  llibre on podem contactar amb el Kapuscinski més personal, amb el periodista ja més format, és Viatges amb Heròdot. Hi conta les seves estades a l’Índia i a la Xina des de fa més de cinquanta anys, però hi relata també eixides a Alger, el Congo o Etiòpia... viatjant sempre amb el seu company  Heròdot, una ànima bessona, que li descobreix que abans , com ara mateix,  l’horror i la felicitat són  parets del mateix cap de cantó.

Per defugir el que ja supòs que deuen haver llegit sobre ell, els diré que,  aquests dies, un poc abans de començar l’assignatura, cercava per Internet el text d’Heròdot per remetre’l als emails dels alumnes. L’he trobat a algunes adreces web, també a “ebooks” una dels més coneguts portals on descarregar llibres a la xarxa. Aquí hi entra el Pare Bartomeu Pou ( Algaida, 1727-1802). Les traduccions a l’espanyol dels nou volums de les “Històries” que circulen per Internet són del jesuïta algaidí, sí, el que té un carrer dedicat a Palma i el que dóna nom a l’escola d’Algaida. A una nota prèvia sobre ell, el traductor, hi llegesc que algú el trobà amb una mà a les regnes d’un ase, llaurant, i amb l’altre estudiant gramàtica llatina, cosa que feu entreveure les potències d’aquest mallorquí excepcional. He trobat curiosa la “connexió mallorquina” Heròdot-Pou-Kapuscinski. Amb la dosi de “chauvinisme” satisfeta, els he dir que, evidentment que hi ha traduccions més recents, les de Carlos Schrader per a l’editorial Gredos i les de Manuel Balasch per l’editorial Cátedra i la “Col·lecció Bernat Metge”, però la del pare Pou, del segle XVIII,  és lliure de copyrigth; crec que s`ha de destacar la traducció al català d’Eben i de Viatges amb Heròdot d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirki.

Heròdot nasquè a Halicarnàs, avui Bodrum ( amb mala llet algú l’anomena “Bedroom” per ser una ciutat turística de Turquia ) i a les seves “Històries” hi descriu els conflictes entre perses i grecs, la cultura i els territoris de nombrosos pobles, amb les eines del seu moment, ara fa vint-i-sis segles. Amb tot, no val una lectura episòdica d’Heròdot, sinó que cal fer-la ben enquadrada, resituant el relats entremesclats de  coses certes i fabuloses,  com ara els de les criatures monstruoses, grifs, arimasps, cincèfals, macrobis nomàdes amb els ulls al pit, habitants estranys de les regions hiperbòries. No ens enganem, encara existeixen. Kapuscinski ens fa avinents, també,  monstres d’ara, amb cara i ulls, que habiten també la nostra terra, vegeu sinó el relat del genocidi de Rwanda, l’any 1994. Vull dir amb això que saber contextualitzar Heròdot ajuda a veure’l com un geògraf modern i, tal vegada, com un historiador antic. Però, en definitiva,  les seves cabòries són periodístiques: demanar les coses, interrogar, indagar les causes de les guerres, com ho ha fet, també,  el periodista polonès, recentment traspassat. “Egipte és un do del Nil” aquesta magnífica síntesi, un vertader titular de diari, és d’Heròdot. “El sentit de la vida és creuar fronteres; tot i que creuar fronteres és perillós i et pot costar la vida. A Berlín hi ha un cementeri amb la gent que no ho va aconseguir”, diu Kapuscinski. La terra poblada d’homes és el problema essencial de les “Recerques” d’Heròdot; Els dos feren dues obres globals, Heròdot amb una síntesi de tot el conegut, Kapuscinski amb “reportatges totals”, cròniques on hi ajuntava sàviament viatge, vivència, poesia, entrevista i humanitat.

YVES LACOSTE 

Vull ressaltar una altra connexió amb sentit geogràfic: “Hérodote” és el títol d’una de les més famoses revistes científiques de Geografia, en francès. És una revista adscrita al corrent que es va anomenar Geografia Radical, més  marxista i llibertària en els seus començaments l’any 1976, ara ja va pel número 136. En posar-li el seu nom li reteren homenatge. La cita prèvia a l’obra d’Heròdot és : “Heròdot d’Halicarnàs presenta aquí els fruits de les seves recerques dutes a terme per a impedir que el temps esborri la memòria de la humanitat... i exposa les causes i motius de les guerres que es feren els grecs i els bàrbars”. Explicar la causa de la guerra, com Kapuscinski, correponsal a moltes zones calentes. Yves Lacoste fou el cofundador de la revista “Hérodote” i l’autor d’un dels llibres que més me va ajudar en la meva formació com a geògraf professional: “La Geografia serveix... per fer la guerra”(1976). La seva tesi era que els bons geògrafs no eren a la Universitat o al món de l’educació, on havien idiotitzat la Geografia, sinó que els bons geògrafs, els qui sabien llegir el territori de forma pràctica i poc ritual, eren els militars i també, deia ell, altres elements, qui sap si com els promotors immobiliaris, capaços d’interpretar –pel seu benefici- les potencialitats d’un territori i dels agents que el poden transformar. Aquesta paràbola tenia un finalitat: treure  la geografia acadèmica del seu soporífer periple i fer una geografia aplicada al servei de les classes populars.

Heròdot intentà fornir d’una hermenèutica explicativa la dialèctica entre civlització i barbàrie, que tanmateix acabà amb més guerra  -Alexandre el Magne vendria després-; Yves Lacoste provava de llegir geogràficament la guerra (entre Vietnam i els Estats Units); Kapuscinski esbrina durant tota la seva vida –viatges, reportatges, empatia-  punts calents del planeta Terra. Històries d’ara i de sempre. Mon pare solia dir “això és més vell que es pastar”, tenia un punt de raó, i sinó,  què hi fan els americans i els anglesos per devers Àsia, a països com Iraq o Afganistan, on les petjades de les Guerres Mèdiques o de n’Alexandre el Magne segellaven fa segles el mateix  desconhort? Aquest immens desencontre anomenat Orient i Occident, o Nord i Sud, és observat, però,  amb una bona dosi de tendresa per Ryszard Kapuscinski: “El cinisme és una actitud inhumana que ens allunya automàticament del nostre ofici de periodistes, una altra cosa és ser escèptics i prudents, cosa absolutament necessària per ser bon periodista”. I bon geògraf.

Nous espais cerimonials, nous diÓlegs amb l'espiritualitat. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 26 Gener, 2007 12:13

Nous espais cerimonials, nous diàlegs amb l’espiritualitat.

Climent Picornell

            La societat civil recupera espais d’espiritualitat, fins fa poc en mans exclusives de les religions. Alerta, però, amb qui els vol administrar ara. L’ànsia d’una nova espiritualitat és terreny abonat, també, per nous gurús i embaucadors diversos.

 

  (L'INFERN segons MIQUEL BARCELÓ)

            No fa gaire, un fill d’un amic meu morí de càncer. Tenia vint-i-pocs anys. Trec l’exemple de la recuperació laica de l’espiritualitat perquè l’agonia d’aquell al·lot, no la va administrar un vicari d’algun déu, per força menor, sinó que ho feu l’equip mèdic que se’n cuidava d’ell a l’hospital. Gestionaren el seu adéu a la vida, l’ensinistraren per a una bona mort ( aquestes dues paraules juntes aplicades a un jove, sonen com un oximoron fatal), s’ha d’entendre com una mort sense dolor físic i espiritual. Patir per morir ? Quin sarcasme. Benvinguda la ciència que ens allibera, com a mínim, del dolor corporal. Conec prou bé aquest equip, avesats a afrontar les morts dels seus pacients terminals, de forma tranquil·la, i en pau amb ells mateixos. Alguns hospitals han hagut de prendre el relleu d’altres situacions i llocs, on es mira la mort cara a cara, una de les coses que un ha de fer, en l’últim moment,  ben tot sol.

            Vull dir amb tot això que l’abandó de la tutel.la obsessiva de les religions, o dels seus administradors, ha fet que alguns dels rituals afegits als actes més importants de la vida de les persones, ja no basculin per força damunt les seves esglésies. No només de l’església com a comunitat, sinó de l’edifici, l’església com espai físic. Efectivament, el néixer, casar-se o morir-se, abans impensables sense les cerimònies litúrgiques conseqüents -d’altra part epifenòmens del convit social en què se converteixen-, han anat abandonant progressivament els edificis religiosos i han passat paulatinament als civils. A casa nostra aquesta és una tradició que s’inicià massivament amb la transició política post-franquista -al dictador, vull recordar que li agradava entrar a les catedrals davall pal·li-  per tant, no fa tants d’anys d’això. Així, ara,  alguns dels nous edificis que han d’allotjar les benvingudes als nous nats, les notificacions socials dels que decideixen ser parella, o els acomiadaments dels qui estimàrem en vida, han passat a ser, també,  clíniques, tanatoris, ajuntaments o jutjats civils.

            En un principi les cerimònies eren fredes, com ho eren, també, aquests llocs, poc avesats a encobeir gent contenta o trista, llocs amb vocació funcionarial o de registre administratiu. No passava així amb les esglésies, amb tradició mil·lenària en aquests quefers i amb recursos escenogràfics, i etnogràfics,  al seu abast, com l’aigua per batiar, la música i els anells pel casori o els túmuls amb atxes pels funerals, tots ells formant part d’un atrezzo molt ben aconseguit. Però  progressivament la gent i la pròpia administració han anat comunicant un cert alè a aquests espais: les sales s’engalanen i els batles fan discursos quan  es casen pel civil les parelles –homosexuals i heterosexuals- , o la gent dóna el condol en un tanatori sense símbols religiosos, en el qual les persones que estimaren el mort o la morta poden dir unes paraules, sense necessitar un ministre catòlic o protestant o musulmà que faci de viàtic amb el més enllà, o amb el més aquí. Tot i que els funerals a les esglésies catòliques congreguen, alguns, molta gent. Hi van, a més dels qui creuen, uns altres que no van a missa però creuen, i uns que no creuen, ni van a missa, però apreciaven el mort o a algú de la seva família. En aquests casos m’he trobat amb diverses característiques del ministres oficiants. Uns, que entenen que molta gent hi va a acomiadar-se, sense que els interessin les seves disgregacions sobre si el mort ara viu al costat del Pare o alguna altra metàfora sobre la resurrecció de la carn. M’he trobat, però,  amb alguns predicadors que aprofiten que tenen l’església plena, cosa que no succeeix molt sovint, per insuflar al públic no només un sermó dedicat als seus catòlics militants, sinó una espècie de renyada als altres visitants ocasionals. Tant se val. En la majoria de casos, els capellans són conscients de què l’església en dies com aquests és, com tocaria ser,  una casa de tots, dels qui creuen, dels qui no creuen tant, dels qui no creuen gens, i fins i tot dels qui els denuncien com a manipuladors interessats de consciències. Si no és així, no és debades que el laïcisme els guanyi terreny a les totes. En fi, tanta lletra per esbrinar que el segrest monopolístic de l’espiritualitat per part de les religions ha conduït a haver d’improvisar nous espais cerimonials, i que al mateix temps van aflorant altres tipus de diàlegs espirituals sense la marca del “més enllà” redemptorista. Uns territoris i uns diàlegs equidistants del materialisme, de la religió, de l’agnosticisme, del nihilisme. En tot cas, però, convendria que estassin lluny de l’integrisme.

«Anterior   1 2 3 ... 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb