Climent Picornell

DAMI└ HUGUET: PECES PER A UN COLLAGE. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2007 00:52

 

Damià Huguet: peces per a un collage

 

Climent Picornell

 

( Per a la presentació del llibre DH DAMIÀ HUGUET, Campos, Agost, 2007)

 

Els maldecaps del biguer. Ho deia ell: jo som Biguer! Faig bigues. Una petitíssima biografia, ni que fos a la solapa del llibre, s’agrairia per les joves generacions. Damià Huguet, nat a Campos, 1946-1996. Biguer. I tot això més: periodista, pintor, fotògraf, editor, activista, empresari, pare de família i... escriptor. Sobretot poeta. Però pus Call vermell, per molt que ell s’hi donava als seus començaments ( “Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa som qui dic: terra, país, Mallorca”). Tant de call vermell, -un sediment producte de la rubefacció del ferro-, provoca un d’aquests reduccionismes que fan de tap a la complexitat de l’obra d’en Damià Hi ha el perill del lloc comú, el poeta del call vermell i les tenasses. Això agrada molt als ciutadans que no saben que és i quan els ho expliques, els pareix com exòtic. Del call vermell a la panxa roja hi va només un pas.

Devots d’en Damià. ENDAMIANATS. M’agrada aquest títol, és d’un epígraf del llibre que comentam. Aquí, amics seus, endamianats, hi diuen cosa. Bernat Nadal, la notícia de l’escenificació d’ “Esquena de Ganivet” de M.A. Raió i Pep Tosar o la peça d’en Joan Perelló (“no hi ha fites, ni horitzó”, li diu l’amic). Servidor també era un devot d’en Damià Huguet. A aquesta terra nostra, que fa brostar poetes xarecs en excés i poetes excessius, també n’hi ha que tenen el do de la poesia. És un do, no cal donar-hi més voltes. I es veu que a aquest Migjorn de Mallorca hi ha bona llacor, de Blai Bonet a Santanyí, a  Miquel Bauçà a Felanitx . Devots d’en Damià, tocat pel do de la poesia.

Huguet rima amb internet. Als externs, i jo ho som,  a fora poble solen fer  qualque gràcia per cauré be. Vaig pensar, ara fa onze anys que en Damià no hi és i durant aquest lapse de temps ha esclatat això d’Internet, idò: “Huguet i Internet”. Ja n’hi havia un que ho havia pensat -no això de la rima grollera i carrinclona- sinó quin hagués estat el paper del nostre Damià en un món amb Internet. N’Andreu Manresa s’ho demana: “És viu en D@mià Huguet?” Diu que l’ha vist fa poc : “prim, alt, dret com un espàrrec a l’ombra, connectat a Internet, baixant pel·lícules i cançons”. Certament som fills del nostre temps, i en Damià l’hagués fet retre a Internet, i molt,  com ho feu amb les eines que manejà. Davant l’ordinador però, googlejant,  “adesiara entotsolat, espigolaria qui era , per on parava el seu món i la seva gent”. La lliçó d’en Damià : l’ús de les eines i dels llenguatges dels temps que ens toca viure, servant, sempre fidelitat a la seva terra. Huguet, ben cert, rima amb Internet.

Quatre traus per sargir un discurs de geografies perifèriques. Faig de geògraf ocasionalment i la feina m’ha deixat un ròssec, el meditar sobre espais i  territoris. Ni que siguin els petits o els interiors. M’agrada canar l’ànima de la gent. I un territori el delimiten les fites. No totes elles netes, algunes brutes, altres amagades, perdudes davall els batzers del temps i els desenganys. Pàtries, regions i galàxies, la geografia universal, el món i la bolla d’en Damià. Quin era el seu lloc? Per a uns : “Huguet pertanyia a la pàtria sentimental de la gran pantalla”, una pàtria, com se sap,  habitada per nòmades i malfactors ( Malle, Vigo, Antonioni, Truffaut, Visconti....). Per a altres: “Campaner de catalana casta, mallorquí de nació, patriota universalista...” Però era caparrut, se sabia pertanyent a una terra concreta, la “Terra d’aquí”. “Campos, sempre groc aspriu, verds d’home encara, lloc meu”. Voleu una brúixola més clara? Ara hauríem de dir: “voleu un GPS més precís ?” 

El sedàs dels sentiments. Però és del temps que hauria volgut parlar. Malgrat en Damià proclami : “haurem de calar foc al temps”. M’és ben igual. No m’interessen tant els onze anys que fa que no hi és,  sinó el  viure per sempre. L’escriptura entesa com un acte de supervivència, també en el cas d’en Damià. L’art com una perdurança de la vida i les persones. Me desagrada que es parli reiteradament de la humilitat d’en Damià, com si aquesta paraula disminuís el cabal de la seva obra, com si el reduïssin a un fraret de Jesús. Ell potser que ho fos –humil i bona persona- la seva obra no. Humilitat i creació és un oximoron, una espècie de contradicció. Adesiara, passejava per les esquenes dels ganivets on s’hi troben els equilibris perillosos de l’autenticitat. Malgrat manisfestàs que “un dia  té massa hores per dir la veritat”, la perdurabilitat del temps és una de les obsessions de tots els creadors.

La paradoxa huguetiana. I és aquí on sorgeix la lectura i la paràbola del meu Huguet: la paradoxa on es va veure immersa l’obra huguetiana. La tibantor entre el que era Campos i  la modernor o la postmodernor d’en Damià. El veig, braços estesos. A un la potència del lèxic popular i a l’altre la naixent cultura de masses, fent de contrapesos. Aquesta és la tensió bàsica d’en Damià Huguet: la tensió de viure entre un món que s’escola pel forat del rentador i les noves eines de la modernitat. I les dues li agradaven, en ell eren compatibles, però no en la realitat del seu voltant. Els nostres enemics no ho poden sofrir, per què els romp els esquemes als quals ens volen disminuir: és el reduccionisme de lo nostro, els indígenes de calçons amb bufes, la impermeabilitat a la tècnica i a la modernitat.


El dret a la nostàlgia. No vull dir que els pobles amb història no tenguin dret a la nostàlgia, el que es perillós és la  contemplació ineficaç del passat. Damià, posà molt d’ esment en evitar l’oblit d’aquell món tan estimat per ell: “es convertí en el seu cronista”, diu S. Verd. I feu de tot, de pare de família a periodista de primera mà. Un “Toter”. I travessà de la regió de l’il·lusió al racó del desencant, composant aquest mapa que grava el burill del  temps. “Sabem que la pressa d’abraçar el futur amb la mirada / Atura sempre el bategar d’aquesta poesia imaginada que ens venç / Mentre la vida ens mena a una existència traginada”

Un home franc. Quan Campos, i tot l’interior de Mallorca,  du camí de convertir-se en un barri residencial de Palma, un poble dormitori, pisos i més pisos, cases i mes cases... Això d’avui en dia, ben segur, seria un altre dels maldecaps d’en Damià. Com aquells que el feren anar al “cuartelillo”, o li feien perdre clients de la seva fàbrica. Tanmateix, com diu Damià Pons, “era naturalment generós, no li resultava imaginable la possibilitat d’escatimar cap esforç en benefici dels amics, de la llengua, del país” . Devia ser així. Dugué la seva malaltia amb coratge i discreció. Però “La poesia no ens estalvia l’angoixa, ni el desassossec. La poesia no ens fa immunes a la vida. La poesia no modifica el destí d’un país, ni millora les males persones...” li escriu en Lluís Maicas. Ell ho sabia, malgrat tot, remarcaria la seva franquesa i també el sentit de l’humor, que en tenia, i molt, ja que pareix que únicament hi pervivia el sentit tràgic de la vida. No.

Davant la mar a la gatzoneta.  Jugava de defensa. Però pareixia que envestia. Albert Camus sempre deia: “Tot el que se de les relacions humanes ho he après jugant a futbol”. I també pintava  la mar, flocul·lava d’un lloc a  un altre, de la galàxia a la terra d’aquí, encastats els seus móns, com un ‘cordonsillo’ damunt el pit d’un hippie. Amb les seves paradoxes, encobridores de la gran literatura. M’agrada molt imaginar-me en Damià, assegut a la gatzoneta davant la mar, és la meva imatge refugi: “La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge, / Amb tota la blavor que sura damunt l’alga. / La veu que veim amb arbres,  romp amb esquits de temps / Tot els murs que ara sobren, al paradís on som.”

(A reveure Damià !)

 

 

 

CAMPOS ( MIGJORN DE MALLORCA)

17 d’agost de 2007

Bon vespre, senyores i senyors, amigues i amics:

 

Servidor és CLIMENT PICORNELL.

Quan me va telefonar en Biel Huguet i me va dir si volia presentar el llibre d’homenatge a son pare, només duia el corcó de per què ho havia de fer un servidor, en primer lloc un extern i un “no ningú”, i en segon lloc, quina responsabilitat !, vaig pensar, amb la caterva de primeres espases que hi han escrit... , no vaig tenir altre remei que dir-li que sí, i per molts de motius que ara no explicitaré. Ara que veig que hi ha una autoritat, el Dr. Damià Pons i un campaner, en Joan Pomar, he quedat com a més tranquil, però a la vegada, se m’ha restringit de tal manera el paper que m’havien comenat, que hauré de triar, entre les coses que havia pensat, i, algunes, de les moltes que havia escrit. De totes les maneres, com molt bé sabia en Damià Huguet, com es fa als festivals de cinema, han de xerrar poc, sinó els presentadors estiren i  se’n duen de l’escenari als qui xerren en excés.

 

 

 

Tot i cercant el meu racó en aquest acte,  faré, en part,  el que m’havien comenat.

He llegit el llibre que ara presentam ( dues vegades), he mirat les fotografies, l’he recensionat i, també, he compost un collage escrit (  ell els feia molt bé pintant i aferrant ) amb una lectura transversal del llibre. Esper que la meva intervenció -una intervenció apòcrifa, en part- feta amb molts de textos manllevats sense permís dels autors d’aquest llibre, sia ben interpretada.

 

 

1.- El  llibre, DH DAMIÀ HUGUET (editat per l’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS,  Palma, 2007, 300 pàgines), és una peça excel·lent,  confegida per Biel Huguet, el seu fill,  i na Cèlia Nadal, que fan el pròleg tot dos amb el leit-motiv del que “Aquest llibre vol ser...”.

1.- un homenatge a en Damià, 2.-un plany públic per tot el que hauria fet en Damià –i na va poder fer- , 3.- un acte de gratitud a tots els qui, com en Damià i amb en Damià, durant els anys 60 i 70 treballaren pel nostre país, 4.-una reivindicació del localisme, Campos, perifèrics militants, 5.-però també aquest llibre vol ser un pont cap Buñuel, Tàpies; Blai, Godard, Mª del M. Bonet, Fellini, Ràfols Casamada, Cesar Vallejo, Paco Ibáñez....París, Sicília, Barcelona... Ho han aconseguit.

 

S’ha de fer esment de l’assessorament d’en Pep Mendiola, “Mendi” i en Sebastià Verd, que el coneixien bé. S’hi veu l’ofici d’aquest quatre personatges.

 

I dels dissenyadors de CLAVE: Toni Armella i Barbara Corral, també.

 

És un conjunt de treballs que toquen les múltiples activitats d’en Damià Huguet.

 

a.- Comença amb una una peça preciosa, intimista i personal de n’ Andreu Manresa ( “Damià Canova” el seu malnom), de la qual ja en tornaré a parlar

b.- Francesc Parcerisas que hi revolta la poesia –que ja havia estudiat en Joan Mas i Vives- Parcerisas hi incorpora  uns certs tocs insòlits i sorprenents: con si fos de la “beat generation” Huguet? Idò no està mal pensat, deu ser una altra de les seves paradoxes.

c.- La tasca d’editor examinada per en Damià Pons, amb una escrupolositat immensa ( ha examinat les factures dels impressors i tot...) que reflecteix les grandeses i les misèries d’editar poesia i en català, en un temps on les ajudes a editors eren no res.

d.- La prosa no periodística a cura de Joan Mas i Vives; i no únicament, els 58 relats de “Les fites netes”, amb un pròleg de Joan Veny- sinó altres qualitats d’en Damià des dels seus guions cinematogràfics fins a una tipologia de prosa hiper-realista (?) sí, però molt irònica, en aquesta jo hi he vist molt bé el Damià que vaig conèixer:

“Paper de ceba: paper molt fi, que res no té a veure amb la ceba ( vg. “gent de la ceba”) quant a sabor, però sí en delicadesa i en el full exterior d’aquesta planta. No fa plorar a literats llagrimosos ni eixuga el moc de canonges romàntics. S’utilitza per embolicar objectes delicats, joies de Lalique, porcellanes de Sèvres, vidre de Murano, preservatius acabats d’usar, vels de mare-de-déu. Un encant”

e.- De  la fotografia en té esment en  Miquel Àngel Raió, en sorgeixen les seves temàtiques i obsessions, la família- retratada sempre amb fons plans, com si anàs a cal retratista- les portes velles, la terra clivellada, un ca magre fermat amb una cadena- i els autoretrats ! bones peces, ell amb la Minolta a l’ull, una amb boina i puret...-,

f.-  La pintura i l’escultura estudiades per Cristina Ros, tal volta el seu plaer més intimista: titulà la seva exposició “Secreta passió”, els seus collages –les peces més interessants segons Cristina- amb les seves influències, i les darreres teles, dibuixant la mar, no pintant marines. Diu Ros:  El blau mediterrani moltes vegades amb una veladura grisosa serà el color que inundarà les teles i els papers d’en Damià els anys 90, no pintant marines, sinó horitzons”

g.- Antoni Serra examina i resitua  la seva tasca de comentarista i crític de cinema, tot i que la majoria de treballs apareixeren com a periodista s’ha fet be separant-ho, perquè la seva dèria cinematogràfica be es mereix un capítol a part : “Tots els habitants d’aquesta galàxia generacional varen influenciats pel cinema”, diu Serra. El mateix Damià sempre deia: “Més que un escriptor em consider un profund estimador del cinema”.

Crònica de 1971, d’en Damià :  “Pel·lícules que no veurem al nostre país” – es referia a Blow-Up i a la Voie Lactée- “a no ser que tengueu la sort de viure l’any 2071”.

h.- El vessant periodístic l’estudia en Sebastià Verd, que en fa una anàlisi pormenoritzada (“periodista de primera mà”), els seus maldecaps, per l’article dels quintos i la qüestió de la bandera espanyola,  les visites al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil”, la arxifamosa fotografia del futbol, la defensa del medi ambient aquí personalitzada en Es Trenc, l’esvaniment de la ruralia... Però també les seves entrevistes, a Blai Bonet,  a Maria del Mar Mar Bonet....És un text sentit i dur el d’en Sebastià ( “Campos s’ha convertit en un poble dormitori que ha venut l’ànima”).

g.- L’activisme cultural i polític és cronografiat per Joan Pomar; ens presenta D. Huguet co-organitzant actes –ara fa més 40 anys d’aquells conferències d’estiu a Campos-, recitals de cançó, membre de l’OCB, col·laborador de la revista RESSÒ,  revista  de l’OCB de Campos, que li ha dedicat dos números quasi monogràfics, un després de mort i un al cap de 10 anys.

 

 Tots aquests treballs alternant amb textos dels seus poemes i escrits, fotografies i pintures.  Joan Ramon Bonet ha tengut cura de les fotos,  Miquel Àngel Raió / Concha Almeda, han seleccionat les fotografies i en Bernat Nadal ha fet una meticulosa tria-antologia dels seus poemes..

 

 

 

 

NIT de COLĚLISIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Agost, 2007 15:08

 

 

NIT DE COL·LISIONS

Climent Picornell

Un dels meus rituals estivals és passejar pel poble un poc abans d’anar jeure: bona nit, bona nit, bona nit...i bona nit si et colgues. La porta oberta de ca madò Prudència “Boscana” em deixa veure el corral, amb els coleus de fulles multicolors,  i la parra plena de diskettes de CD penjats d’un fil: “Van molt bé pels moscarts i ses abelles i els aucells no s’acosten als raïms; les m’ha duits el meu nét”. Bono, vaig pensar, deu ser el mateix efecte que el de les dues botelles plenes d’aigua, fermades amb un fil ferro al cap de cantó davant can Nigorra: Me digueren les quatre madones de veïnat que així els cans no s’hi aturaven a pixar, i era més net que haver-hi d’espolsar flor de sofre. Arrib a la rotllana de la fresca de ca ma mare, és de les més antigues. Ja n’hi havia davant el portal de ca seva quan era nina: venia gent amb bandúrries. Records estantissos d’una alegria esbravada: les  tragèdies de la vida només les sedassa el temps. “Mon pare”, diu ella, “dormia a la finestra que donava al carrer i  mai va dir res, ni protestà gens. No deia ni piu, sabia que ma mare volia la fresca davant ca seva. Entrava, capell posat, mostatxos blaquinosos, ‘bona nit’ i per endins”. El tema va ser que, avui, un servidor havia pujat de Palma, on hi he estat un parell de dies per feines. Ma mare d’ençà que va morir mon pare no hi ha tornat pus a Ciutat. “Palma no m’agrada sense ell, sense ton pare, amb ell anàvem als gelats Italians, a Alcampo a dinar i fer la compra, i coses així”. Na Praxedis “Malondra” entona: ” Fa poc hi vaig ésser i pel carrers de Ciutat vaig veure uns “caràcters” -no vull dir que siguin dolents-, però no m’agradaren, m’estim més ser per aquí...”. “Aquí, arribes a conèixer la gent nova, que, tanmateix, si se vol fer s’externa, noltros no els ho deixam ser”, opina na Catalina “Sutxa”. “ La meva  veinada els escomet: Tu qui ets? D’on ets? I un diu de ‘Marruecos’, uns de ‘Rumanía’, o de Palma, n’hi ha d’Amèrica i així. De totes les maneres hi ha massa gent nova, sobretot als pisos que han fet”. “Sí,  s’altre dia passava una parelleta jove, ell fa feina a Hisenda de Manacor i ella a l’Hospital. Hi ha de tot”.

Un descafeïnat de màquina, amb gel,  serà la darrera beguda del dia, a un dels cafès de la plaça. A una taula rodona fan un truc de sis, quatre parroquians miren i callen, els qui no juguen ja se sap: són de suro. En Sebastià “Flonjo”, un home fortot que venia a ca nostra a ajudar, quan fèiem matances, ha tornat molt vell, va amb gaiato i dorm, pegant capades, davant la televisió que està a tota pastilla i ningú la mira. Entren dos externs, vilafranquers o montuïrers, i un diu a l’altre: “Demana tu,  que se pensaran que només feim gasto de cadira”; “Cadira? ‘Querida’ he de menester jo!” “Idò si veniu els divendres, hi ha un bona guarda de bacives que prenen la fresca defora”, replica en Miquel “Fadró”.

Decidesc tornar per amunt  i anar a Son Dormes. A la sortida en trob dos que discuteixen, fadrins vells, picadors del temps de “Al Rojo Vivo” de Can Picafort, on anaven amb una ‘mota’ petita, una Guzzi d’aquelles amb les marxes a una palanqueta del costat. “Te’n recordes, Joan?”, li deia un a l’altre, “Que qualque dia no l’aficàvem”; “no enfornàvem”, deia en Tià, “no enfornàvem, Joanet”, “I bé, dàvem llengo, hi havia vespres que la tenia esbraonada a sa llengo, d’assajar-la per damunt i per davall...” “Quines dones, ai! I ara són nins i ja viuen a ca s’al·lota, com si fossen casats; a la vila en conec no sé quants, així els pares estan més tranquils, diuen: ‘són del poble i els coneixem, i així no van per aquí o per allà’, tenen ‘quarto parat’ amb llit de matrimoni, les padrines velles escainen un poc però llavors, quin remei, hi han de consentir...” “Què trobes Climent? Tu també ho ets d’aquella època, eres un poc hippie”. “Més puta era aquest. Un dia baixava pel carrer Major, cabells llargs, i un va dir: ‘Qui és aquest Bon Jesús?’ ‘Jo som sa mare’ -va dir ta mare- “I ara l’hi consents?” li digué l’amo en Miquel de s’Hostalric, “Jo ja l’hauria tos amb tres estissorades...” “I ara, els tres de l’amo en Miquel li han sortit peluts, i ben barbuts: un no sap mai la vida cap on t’empeny.”

En Toni “Calàndria” ompl una cotxada de ninetes: “les me’n duc al concert d’en David Bisbal, a sa plaça de toros, mira tu quina nit m’espera”. Abans d’arribar repartesc els dos darrers ‘bona nits’, un a l’amo Arnau “Flastor” i l’altre a l’amo en Joan “Pidaler”. Asseguts un davant l’altre, però a cada banda de carrer. No se xerren fa anys quan surten a la fresca, abans ho feien plegats; qui sortia darrer travessava i anava a ca l’altri, fins que un dia es discutiren. I es discutiren per una qüestió molt mallorquina: la fama -molt mediterrània i molt universal-, l’honor i el rànking. Un vespre d’agost l’amo en Joan digué en veu alta el que devia ser un pensament, però feia una estoneta que no motaven cap dels dos: “Qui deu ser el més ric del nostro carrer ?”  S’asseien, un devora l’altre, amb el respatller de la cadira davant, amb els braços damunt. “En Toni de can Duro, deu ser el més ric. Li ve d’avior”. “Llavors deven venir els de Can Tribes, i els deven seguir el de ca l’amo en Tomeu Pastorel·lo, tots dos vénen de famílies de majorals, degueren robar a n’els senyors de ses possessions, i ara són ells qui les tenen.” “I el quart ? Qui deu ser el quart ?” L’amo Arnau ja com a reia, perquè li tocava a ell, creia, segur... “Vatuadell!” Digué l’amo en Joan: “ I dec ser jo!” Se va sorprendre a ell mateix: “Dec ser jo.”  “Beneitarro!” Li va enflocar l’amo Arnau, “Som jo. Som jo. Beneit, tenc el doble de terres que tu! Botxarro! Lo que no som ni la meitat d’estufat.” Agafà sa cadira, se va asseure davant ca seva i no se xerraren pus mai més. Ara quan pas per davant ells, ruta obligatòria, he de dir bona nit, alternativament, a cada un d’ells, girant el cap a cada banda de carrer. Un ‘bona nit’ no basta per tots dos.

A punt d’anar al llit, la televisió m’informa que la NASA ha captat la col·lisió còsmica de quatre galàxies entre sí, que han espargit per l’univers milers de milions d’estrelles. Ignorava que l’”Efecte Papallona”, desfermat pel concert d’en Bisbal, fos tan ràpid. Per assossegar-me, pens que la causa fou la brega d’en “Pastorel·lo” i en “Pidaler”: encara no pot ser que la perdiu torni col.

( Les imatges, ad usum la web del filòsof, aquí damunt amb la guàrdia baixa.  Són, per ordre, un carrer de Maó amb el professor Tornasol; a Felanitx a un recital del poeta valencià Josep Piera, a Palma a la investidura de Doctor Honoris Causa del pintor Miquel Barceló, i a Sa Pobla a un concert memorable de Quimi Portet

LA CONSPIRACIË INTERNACIONAL I ALTRES LLEGENDES. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Juliol, 2007 23:03

 

La conspiració internacional i altres llegendes

Climent Picornell

Era a un sopar d’aquests d’estiu. M’assegueren a una taula amb el prec de donar conversa a entesos i enteses diverses, engominats amb camises màniga llarga, rics que es fan el naturista i esquerrans empegueïts de ser-ho. Ja saben vostès de què va: dir que sí amb el cap, riure un poc i haver de remugar per endins. Els temes vorejaven discursos que no puc suportar. Per exemple: el cotxe que funciona amb aigua ja està inventat, però les multinacionals del petroli el tenen segrestat i tancat amb pany i clau; el mateix amb l’energia de fusió; altre tant per a  la medicina, el preparat que ho cura tot, la panacea, existeix, però les grans companyies farmacèutiques l’han amagat o neguen la seva efectivitat, per continuar amb els seus enormes guanys; i coses així, un estol parescut a les anomenades llegendes urbanes. Tenc comprovat que, indefectiblement, es passa d’aquest discurs simplista a la teoria de la conspiració internacional. Res passa perquè sí, passa perquè uns pocs, poderosos a l’ombra, poders fàctics planetaris, decideixin que passi així. No com la “mà oculta que engronsa el bres”, molt més cutre i vulgar, però efectiu. La gent s’apunta a aquesta teoria, a vegades ornada amb recerca, a vegades descarnada i bruta, com compra les interpretacions apòcrifes de Nostradamus, ben igual de com llegeix els horòscops sabent que no encerten, sinó que embetumen, o escolta els endevinadors professionals:  ja siguin els pastorets de Fàtima o els del dia de la bèstia. Malgrat, la realitat, tossuda, els desautoritzi clamorosament. És igual, el personal té tendència a creure i espargir les fantasmades amb molta benevolència i, en canvi, és d’una duresa cega amb les evidències que responen a criteris científics. Tot es ven en el mercat globalitzat. I si no ho creuen, teclegin qualsevol ‘xorrada’ al Google.

 

La cosa es va complicar quan algú em demanà el parer sobre una qüestió, no sé quina:  “Pens, que si saps el que creus, és difícil respondre a la pregunta; no tenc contesta”. Va quedar esculat, pensant la resposta ( no és meva, és del president Bush, la me vaig aprendre de memòria d’un article d’Umberto Eco), però, vaig continuar: “Estic plenament convençut de què els éssers humans i els peixos coexistirem amb plenitud” ( l’autor és el mateix ). Els somriures em feren entendre que havia pixat fora de text, però ja nedam, que va dir aquell. Com que no era això, vaig pensar que la cosa anava del “Club Bilderberg” : un selecte grup format per 130 persones poderoses, segons Daniel Estulin, que cada any es reuneixen en secret, és el govern planetari. “Ho fan –vaig dir amb to convençut- per a instaurar un poder a l’ombra, amb una pau mundial fonamentada en l’esclavitud i la dominació”.

Vaig encertar, i la conversa continuà amb un to d’assentiment cap al que havia amollat per sortir del pas. En fi, ja ho veuen, si no surt la teoria de la conspiració, es passa a la de la concatenació –un subproducte de la teoria del caos-, allò de que un aleteig d’una papallona a una selva del sud-est asiàtic, és capaç de provocar, per mecanismes encadenats, sismes o problemes a mig món, del fenomen del Niño a les decisions erràtiques d’en Putin, per exemple. Com que quedava bé, vaig decidir continuar per aquest camí. “L’inici és a l’any 1952, Ray Bradbury escrigué un conte de ciència ficció – El renou del tro-, uns caçadors que viatgen a través del temps, quan són a la prehistòria maten un insecte, sense voler. Com a conseqüència d’aquesta mort quan tornen al present es troben amb un escenari radicalment diferent: l’insecte mort hauria causat un efecte en cadena de dimensions immesurables”. Començava a entretenir el meu auditori, excepte a dos o tres que escainaven. (“Maldito intelectual”, podia llegir en les seves cares). Els de la mala cara augmentaven i per tant vaig decidir canviar el rumb de la conversa, pensant amb l’encàrrec dels amics i que era una nit d’estiu i no un foro de debat.

 

“Sabien que la lletra del ‘Aserejé’ oculta un missatge satànic?”; “M’han contat que els bitllets dels euros perdran la seva tinta en menys de vints anys”; “ Era cert que Bibi Andersen va guanyar un concurs de ‘soldador de l’any’ quan estudiava FP?”. Ara el preocupat era jo, que ja duia el camí d’altres anys en que la cosa havia acabat com la processó de la moixeta. Però es va redimensionar. Tanta sort. Brollaren el robo d’òrgans per fer trasplantaments, el submarinista engolit per un hidroavió que recollia aigua de la mar quan anava a apagar un incendi, els caimans amollats pels compradors de mascotes dins les clavegueres s’han ensenyorit de Nova York, el nom de la droga LSD que havia inspirat una cançó de The Beatles ( “Lucy in the Sky with Diamonds”). Aquesta darrera l’havia aportada una senyoreta escotadíssima, no la vaig voler contradir ni matisar, ni tampoc afegir-hi que a Ana Obregón, un pit siliconat -que en feia la meitat d’un dels seus- li havia esclatat dins un avió. Però sí que vaig emparellar les llegendes urbanes amb el concepte “Net-lore”,  el nou Folk-lore d’Internet. “Les llegendes urbanes  modernes, com les antigues, que tenien el fonament en creences religioses o paranormals, neixen de fets quotidians, per tant han de tenir un cert fonament real, un poc exagerat però creïble, el més important és que estiguin ben contades, amb un poc de suspense”. Arribava el moment d’un poc de component local. “L’aigua de Mallorca ve dels Pirineus i ja en pots fer de bots”; i en Colón mallorquí ? O el drac de na Coca, un cocodril que habitava la Palma del segle XVII.

Vaig provar amb Samuel Huntington, l’analista de la connexió dels poders civils i militars, que ha pensat que el ressorgiment islàmic -Al Qaeda i tot això-  no és més que una reacció social deguda a l’estancament i la corrupció de les institucions existents ( vaig estalviar-los el lligam de l’efecte papallona, encadenat a la corrupció de l’ex-ajuntament ‘pepero’ d’Andratx ). No me podia sofrir, però continuava el discurs: “Afirma que hi ha un paral·lelisme evident entre els inicis del protestantisme el segle XVI i l’islamisme violent contemporani: els dos volen una religió més pura i exigent; prediquen el treball i l’ordre; apel·len a la dinàmica emergent de les classes mitges ( tampoc vaig citar els discursos del president Antich, enaltint-les); hi ha corrents interns, luteranisme/calvinisme - xiita/sunnita ( no devia saber res d’ UM-PSM)”. La taula que m’havien encarregat “dinamitzar” feia badalls d’avorriment. La meva deriva no acabava d’anar bé i vaig usar el meu darrer ‘cartutxo’: començar a contar ‘xistes’ de Lepe. Què no faríem pels amics!

 

 (Les fotografies són meves, fetes a SON DUC D'ARTÀ a l'illa de Mallorca )

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S' ORDI BO O LA RECERCA D' UN NOM DE LLOC. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2007 22:38

 

S’ORDI BO O LA RECERCA D’UN NOM DE LLOC

Climent Picornell

 

Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els conills, orelles altes, s’aixequen damunt els seus peus llarguers de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol que ja s’endevina per darrera. És molt de matí.

El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s’havien esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les rata-pinyades no feien coneixedor . Però ara, la calma era total i la boira s’anava ensenyorint de l’ambient, poc a poc. Al cap d’una estona ja no es veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel “Parretes”, magre i amb el pel blanc, curt i fort com a fil-de-ferro, és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres perquè ets parent d’enfora).

- “Va bé ?” M’escomet, “Sí... idò mira tu quina boirada s’ha posat. Aquí baix a sa Clotal de S’Ordi Bo la poden llescar d’espessa que és.”

S’Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n’hi sembram d’ordi. Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia ni idea, s’havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L’amo en Toni “Paparró”, caminant amb dos gaiatos,  ja no filava gaire prim i només l’interessava contar-me que en el “Frente” de Saragossa, durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta força al braç i molt bon dret per endevinar l’objectiu... El proper pas em va dur cap a ca l’amo en Pep “Verdall”, quasi cent anys, però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se’n recordava perfectament.

“En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no s’aguantava ni ell. Li donarem unes begudes d’herbes i li férem fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge, però en aquell temps ja no s’usava. Decidírem que l’enterraríem i el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de nit el tiràrem dins aquell clot. I tapàrem. Es teu padrí hi va fer sembrar ordi tot d’una”.

“S’ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d’un bocinet –on hi havíem enterrat es mul- que s’havia fet bo, però bo de tot, alt com un homo: només  una clapa del sembrat de tres o quatre metres quadrats. La gent no se’n podia avenir. Què hi heu tirat d’embrivada ? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a referir-s’hi com es lloc de “s’ordi bo”. Ja ho veus... i ara què has de remoure ?”

“Res, coses meves, cabòries...” li vaig contestar. Hi vaig anar d’horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s’ordi bo un estol de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s’hi havia aturat. En veure’m  alçaren el vol.

 

 

" UN PER S'ALTRE, S'EDAT DE CRISTO " Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2007 15:18

 

    ( Il·lustracions GUILLEM MUDOY )

“Un per s’altre, s’edat de Cristo”

Climent Picornell

La nit era, si fa no fa, com la contaré ara.  Els grills llunyans marcaven un continuo i dos o tres, més prop, feien de solistes intermitents. Les ones suaus, amb una remor llarga que només s’interrompia quan arrossegaven, en arribar, alguns còdols. Amb tot això, impertinent i constant, el far de Formentor s’encarregava de recordar, amb les seves quatre flamades, que aquella rutina també formava part de l’orquestra. La remor llunyaníssima d’un motoret pels carrers il·luminats del petit poble, retenia el visus de realitat. El cruixir del balancí servia per posar alguna casta de contrapunt als llums i sons esmorteïts dels avions que es decidien a enfilar l’aeroport llunyà. De damunt els tamarells de vorera de mar una òliba s’enlairava, sense fer gens de renou, i fugia en sentit contrari de l’enorme caterva d’estrelles que partien, acompanyant l’aigua quasi calma, a convertir-se en la mar gran.

Malgrat tot, com pot ser que hi hagi nits quasi perfectes ? I és que, de bon matí, mentre comprava el diari, he sabut que un fill del llanterner s’havia ofegat fent pesca submarina, ben davant ca nostra. El trobaren a les tres de la nit, a set metres de la vorera, probablement quedà enganxat dins una escletxa encalçant un peix, qui sap si un anfós dels grossos. Pobret, tenia vint anys i el cabells rojos ( mai he entès allò de “guarda’t de ca que no lladre, pedra rodona i home roig”). Havia sortit a pescar, com ho feia molts de dies. Als llogarets de vorera de mar, aquestes activitats arriben a agafar una part de rutina, quan no l’haurien de tenir: la mar no va de bromes, injustament.

 

Me deia, fa estona,  l’amo en Biel de Son Company: “ets homos, uns pels altres, fan s’edat de Cristo”. Això que pot parèixer un jeroglífic mal de destriar, volia dir, amb altres paraules -se referia als homes de la seva quinta- que els qui havien nascut el mateix any que ell, uns s’havien mort en néixer, uns altres a mitja edat, i la resta passaven els noranta, ell encara anava en bicicleta; si fèiem la mitjana d’edat, sortia 33 anys: l’edat en què va morir Jesucrist. No vaig posar mai en dubte aquesta teoria demogràfica, com tampoc el secret de la longevitat de l’amo en Biel – “cada dematí me bec un tassó d’aigua amb una gota de tintura de iode”-, ni que el “prana”, que és com li diuen els hinduistes a l’energia que ens recorre, tengués en el cos d’aquell homenet un refugi privilegiat. Amb un pèndul cercava aigua i trobava anells perduts. Va encalçar femelles, que és com ho deia ell, quasi fins a l’hora de la seva mort. L’amo en Biel, un home del terròs i del call vermell, amb la mar no hi volia relació ninguna, sobretot després d’haver tornat de l’Argentina: “sa meva dona va emmalaltí de s’enyorança; quan li pegava fort, s’asseia a un ‘tubalet’ que havia cordat de bova son pare i li espassava una mica, però no va bastar, si no haguéssim tornat s’hagués morta”. L’amo en Biel i els seus quefers, com un element de la vitalitat d’aquella generació  -reprimit socialista durant la dictadura, adorador de Felipe González en la transició, coneixedor dels secrets de les herbes, pipa als morros -, em retornà el seu record, perquè hi havia hagut una altra mort al poble d’un home jove. Jove, als quaranta cinc anys. Aquest, amb la lucidesa que els corprèn  poc abans de partir, va voler un iogurt descremat: descremat, quina feta! Després va demanar a la seva dona que parlàs d’ell als seus fills, molt petits, i així el recordarien com era. Reviuria a través de la narració de la dona que estimava. Crueltats a part, tornà a sorgir la teoria demogràfica de l’amo en Biel: morts joves que abonen la part estadística que els correspon.

He pujat a la terrassa que dona al nord a rencontrar-me amb la carrera de Sant Jaume, la nostra Via Làctia, que no puc veure a Palma, smogada, bruta i contaminada lumínicament. Com si ho hagués encomanat, dos estels amb coa cauen un darrera l’altre, amb una llarga traca meteorítica. No ho podia tenir millor. M’estir un cabell del cap i deman salut per els meus i per a mi. 

Mentre escric, la mar que s’havia aixecat plana com un mirall, s’ha anat arrissant progressivament des del cap del Pinar i el far d’Alcanada  cap a s’Estret i, ja més prop, al macar de sa Torre, les ones hi rompen ara furioses. Pensant amb els fets d’ahir, em ve al cap que mon pare no volgué mai ni llagosta, ni molls: “mengen homos morts”. No l’interessava gens l’etern reciclatge. Ni saber si tot és el mateix amb noms diversos: jo, tu, la mar, el sol... Deu tenir la mar consciència de les seves fetes i malifetes? No deu mesurar amb les peses del bé i del mal la balança del “prana” universal? Vaja! Disculpin, servidor s’havia enfilat al discurs embafador de l’energia, la vida i la mort. Deuen ser rèmores d’històries de hippies i de vells d’un temps, tot això de les energies i de les vergues que es vinclen quan se’n temen de les aigües subterrànies, perquè, a qui demanam salut quan cauen estels del cel? A això que els altres diuen déus?  Sempre ens ho demanan a nosaltres mateixos. I aquí s’acaba. I sinó, que ho preguntin a la perdiu de la vinya de davant, que du darrera una llocada de catorze pollets i van de cep en cep, amb una intuïció genètica per amagar-se i no deixar-se veure excessivament. Enrevolten sa mare sempre seguit,  però quan la vella pega un bot damunt una paret margera -d’aquestes de sa Colònia de Sant Pere, fetes de trossos de marès- tots els petits, prova que te prova per pujar-hi. Res, al cap d’una estona torna a baixar i els se’n mena a beure, on van sempre, a un aspersor de reg gota-a-gota, que dóna aigua a una tira de cirerers joves. La set, com la mort, se veu que no entén, tampoc, la tria entre el que és prosaic i allò un poc més poètic.

 ( Sèrie completa de les Il·lustraciions a Guillem Mudoy dessins )

LES CLASSES MITJANES ( DELS DISCURSOS DEL PRESIDENT ANTICH ). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Juliol, 2007 19:57

 

 

Les classes mitjanes (als discursos del president Antich)

Climent Picornell

Eixamplar les classe mitjanes i aportar-los el màxim benestar possible, fou un dels eixos del discurs d’investidura del president Antich fa uns dies. Els analistes dels fenòmens socials provocats pel turisme a les illes s’han sentit més fascinats per si aquest enconaria una nova classe dirigent –semblant a la burgesia, per dir-ho amb referents decimonònics- que no a la vertadera revolució social que ha implicat el procés d’assalariament, induït també pel turisme, donant lloc a un nou segment social, que també per dir-ho d’alguna manera, haurem d’anomenar classe mitjanes, sensu lato i amb permís de Max Weber. No sé si s’hi haurien d’incloure tots els assalariats, si no és així, també han de sortir els proletaris en aquesta història social, un poc tenyida de romanticisme marxià. Sigui com sigui, conviuen amb antics terratinents residuals, encara poderosos, petits pagesos propietaris –que passaren durant el segle XX de proletaris ( pagesos) a propietaris-, burgesos  -en sentit medieval d’habitants dels burgs nous, a Palma i a la vorera de mar-... Tot plegat, un fris que ha pegat un bot cap a una societat moderna, conservant pàtines de la tradició pre-capitalista, que ara s’esborren dins la memòria recent. Alguns no han pogut pair aquest canvi i es lamenten de la servitud que ha comportat abocar-se totalment al turisme : “ com no sia la vocació de tots els illencs la de llustrabotes”, em deia un vell  professor.

 

L' arribada del turisme de masses ha significat una nova era, fins el punt que es distingeix entre "abans del turisme" i "ara”. Es vol significar amb això que el turisme ha incidit sobre la societat i la cultura, encara que, com ha observat algú encertadament:  “la Mallorca pre-turística era un paradís... només per als botifarres”. Es poden fer tot un seguit de caracteritzacions de l' home illenc de l' etapa pre-turística, ja que el canvi provocat pel turisme incidirà, sobretot, en el sector de la població classificat com a classes baixes, que a les illes constituïen un conglomerat social, potser el més important, sense oblidar el canvi i relleu de les classes dirigents. Aquí no hi arribà la revolució liberal, ni tan sols al món urbà, tal com havia passat a altres comunitats, qui sap si per la idiosincràcia del caràcter,  de l' hàbitat o de les activitats econòmiques de les illes. La població a les parts foranes es dedicava quasi exclusivament a l'activitat agrària, s’hi pot afegir el contrapunt d’algunes fàbriques i un moviment obrer minimalista. Tanmateix l’apoliticisme, subjugat pel funcionament caciquil del vot polític –que es va reverdir amb l’ecotaxa-, l’afecció als hàbits tradicionals amb el temor quasi religiós als canvis, la confiança temorenca en les autoritats, imposava un fort signe d'estabilitat, caracteritzant una societat molt conservadora. Una massa de jornalers agraris, pagesos de petita propietat, artesans i petits industrials, comerciants, rendistes, funcionaris, un clergat regular i secular nombrós i massa influent,  tots, mesclats  amb  pobres de solemnitat, funcionaris del govern central i  grans terratinents, eren el gresol de les capes socials illenques.

           

    El punt d'inflexió, marcat a qualsevol taula estadística, ens demostra com el pas d'una societat que depèn del sector primari a una altra que depèn del sector terciari catalitzat pel turisme és ben clar, així com el seu efecte en l'augment i el ritme de creixement de les illes i de l’evolució social. El turisme de masses significa un canvi - un més- en la dependència respecte de l'exterior. Certament, també és a l'exterior el bessó del procés turístic. Hi ha, això sí, un gir històric i notable: la indústria turística de masses funciona en condicions absolutament capitalistes. El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa  es donà el juliol de 1959, el “Plan de Estabilización” imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat.

            L'estructura ocupacional de la població de les illes Balears en les darreres dècades, reflecteix aquest canvi, que ha estat concomitant amb el procés d'urbanització i, en definitiva, amb el procés de desenvolupament econòmic que el turisme va desfermar a tot l'arxipèlag. Es pot comprovar que el pes relatiu de les ocupacions camperoles ha disminuït de forma espectacular –ara, a més,  molts dels jornalers són immigrants-. En els nivells ocupacionals no camperols, l'expansió ha estat, sobretot, en les ocupacions manuals (peons i obrers qualificats) i en segon lloc, en els nivells intermedis,  petits comerciants i treballadors mitjans. Hi ha hagut variacions menors en el pes relatiu dels nivells mitjans-alts o alts. El més cridaner ha estat el procés creixent d'assalariament.  Aquests fets ens fan tèmer del canvi social a què han estat sotmeses les illes Balears, que no és altre que el pas d'una societat agrària-tradicional a una societat  de serveis moderna. En síntesi, observem avui a les Balears una estructura social composada per una exigua classe alta, una classe mitjana, amb les fronteres molt imprecises ( els sociòlegs parlen de classes mitjanes-mitges, mitjanes-altes i mitjanes-baixes ), i un gran grup de classe treballadora; hi hem d’afegir els aturats, pobres i exclosos socials, que tanquen la cadena. Vet aquí uns dels grans canvis socials que ha operat el turisme a les illes Balears: la mobilitat social ha fet de força anivelladora, entre les classes altes i les baixes, sobretot per l’aparició d’aquestes noves classes mitjanes i assalariades i la retracció de la població agrària. Cal dir aquí, per no oblidar-ho, que la població agrària residual es veia com la dipositària dels valors més tradicionals, fonamentadors del que s’anomena trets identitaris, no així aquestes noves capes socials, més aculturades.

           

    La societat tradicional pre-turística de les illes Balears tenia un lentíssim canvi social: qui naixia missatge, moria missatge; qui volia progressar emigrava cap a l' exterior; sense mobilitat vertical de la població, amb l’aïllament i l’economia agrària, no existien problemes d’integració. L’economia  hiperespecialitzada és el factor desencadenant  d’aquests condicionaments que han originat aquesta nova societat, amb un ràpid canvi social,  el congriament d' una estructura social heterogènia, amb l’aparició d’aquestes classes mitjanes i assalariades, el canvi de signe migratori (i la seva repercussió demogràfica interna), la mobilitat vertical de la població, l’aparició de problemes d' integració de determinats grups socials i la superació definitiva de l' aïllament insular, tot diluït dins el que ara s’anomena globalització.  Convendria examinar, però,  fins a quin punt els canvis comportamentals provocats per la irrupció del turisme  han duit també implícits canvis del sistema de valors. Es pot discrepar de les característiques, però els trets generals de la societat de Balears són prou definidors. És, com deia el principi, el camp del comportament empresarial qui ha demanat el protagonisme, fins i tot quan tirava la pedra i amagava la cara. No cal dir que la participació de la mà d’obra assalariada, dels petits empresaris i, també,  dels efectes no desitjats d’una economia en expansió s’han de fer presents quan s’analitza el fet turístic i el canvi social. Ara el president Antich vol donar protagonisme a aquestes classes mitjanes aparegudes amb els diferents “booms turístics”. Ja era hora, no només s’ha de parlar del paper d’aquesta anomenada "Burgesia turística", una classe que s'ha  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper d’èlit de poder. Com em deia un amic: “pareixem una societat incompleta, un país a mig fer”. Ara però ja tenim la perspectiva clara que el turisme de masses ha transformat la societat de les illes en una societat moderna d’economia de mercat. Amb els seus avantatges, els seus inconvenients, les seves penyores i els seus ròssecs.

 ( Fotografies  PEP  TORRO  )

 

JARDINS D'ALTRI A L'ESTIU, AMB CASPA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juliol, 2007 18:28

 

 

Jardins d’altri, amb caspa

 

Climent Picornell

 

            L’atribut “caspós”, entès com aquell qui té caspa, però a més en du les espatlles plenes, ha vengut a significar, recentment, el mateix que endarrerit, cutrós, antiquat, reaccionari... Per això, avui en dia són titllats de casposos determinats comportaments dretans, ja siguin de l’església ultramontana o, per part dels volgudament moderns, algunes intervencions culturalment passades d’època de l’esquerra. Tothom pot ser-ne ferit. Per part dels creguts i molt sobrats parlants de llengües molt parlades,  el qui parlam català ( “en indio”, per a ells)  i sobretot els qui hi escrivim, som casposos incurables, ni que ens rentem amb “Geniol al huevo”. Dedicat a aquests pentinats amb brillantina, un grupet de casposos “polacos” reflexionàrem sobre l’ús i l’abús de la caspositat. S’ha de prendre com un senzill exercici lèxico-semàntic, probablement, idiota. I caspós.

-         “Com eliminar la caspa, sense xampú” ( Llibre d’auto-ajuda). Seguit de la publicació de “Com alliberar-se dels llibres d’auto-ajuda” (Amb xampú).

-         “Sexe, caspa i rock-and-roll”. Hi ha però mercat per a les “Teràpies contra la caspa” ( “Caspateràpia”). I grups de self-help: “Casposos unidos” o “5ª trobada de casposos del Pla de Mallorca”.

-         Ja preparen una escissió a un partit en crisi, es dirà: “Partido caspista español”.

-         “En el nombre de la caspa”

-         “La caspa o la vida!”

-         Coneixen “Caspa diva”? Tal vegada escrit per Caspar Melchor de Jovellanos ? Però sí que deuen conèixer la famosa: “Caspas y barro”.

-         A les televisions : “Los caspañecos”; “Sesión de caspa”; “Caspa de ajuste”; “Caspa de tarde”; “Bricocaspa”; “La gran caspa”...

-         “Agustín, el Caspa”. I després, actuació de “Caspistas escocíos”

-         “Caspi qui pugui!” ( En catalán, intraducible al español).

-         “Con la caspa hemos topado”; Es posa en marxa l’ “Operación caspa”, amb el lema “Caspa y Cierra España!”

-         “Corta y caspa”

-         “Coño, caspa!”  ( Seguit de “Caspa en el coño” o “Coto privado de caspa” o també: “En tu caspa o en la mía ?” Cap d’aquests no havien fet “El vot de caspitat”). “Cáspatela!”.

-         Organització del “Saló-fira de la Caspa i els seus derivats”, amb la publicació de “Història de la Caspa”. I també  de  “Tot el que vostè vol saber sobre la caspa i no gosa demanar” ( com és ara: “Els negres tenen caspa?” o “Per què els homes tenen caspa i les dones no es graten” o “Sapi perquè les gambes no tenen caspa”)

-         “Caspa en los ojos”, conegudíssima melodia.

-         Literatura infantil. “Caspaneus i els set casposos”, habitants de “Caspalàndia” on tothom es grata i és feliç, fins que arriba el malvat “Rascayú”, per vèncer la caspa indòmita.

-         “Caspa.com”, derivant millor cap a “Caspa.net” o “Caspa.brut”

-         Creació de “L’Institut Balear d’Estudis Càspics”, encarregat de les jornades sobre “L’Ordenació territorial de la caspa en el cap i la seva derivació sobre les espatlles”, estudi  previ a establir el “Pla director sectorial de la Caspa”.

-         “La caspa a la cuina”: “Croquetes vegetals de caspa”; “Truita de caspa”; “Bunyols de caspa”; “Panellets de caspa, amb moniato...”

-         Personatges coneguts: “Casper, el fantasma de la caspa” o “Caspalino, pan y vino”; parlant de més pel·lícules “Bienvernido, mister Caspall” o “Coge la caspa y corre”; noves versions de  “20.000 leguas de caspa submarina” i “La vuelta al mundo en 80 caspas”. A “Lo que la caspa se llevó”, on s’hi diu aquella famosa frase: “Jur per Déu que mai més tornaré a tenir caspa”.

-         Als anuncis: “Mamà, mamà: caspa” o “Un poco de caspa, basta”; o ressaltant els pits, “El caspado mágico”.

-         “Casparov”

-         On viu Busch? A la “Caspablanca”.

-         “Caspa naranja, Caspa limón”; “Caspa Cola”; “Caspa light”; “Caspa sin alcohol”

-         “Caspes o cardes?”;

-         “Todo por la caspa”

-         Somnis casposos: mirant una bolla de vidre d’aquelles en les que cau la caspa lentament.

-         Personatges com : “Casparoja” o “El Cid caspeador” i el “Caspitán Trueno”, qui sempre deia: “Cáspita”.

-         Idò: “Santes Caspes”.

( Les imatges són del meu amic CHANO MARQUEZ )

SANT PERE VA A PASSEJAR / AMB UNA BARQUETA NOVA... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2007 14:26

 

Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova...

Climent Picornell

             El moll s’engalana i les barques plenes de paperí semblen una plaça de poble en festes. Baixen la imatge de la parròquia de Santa Creu, la carreguen a bord d’una barca del bou i, amb la gent, es fa una passejada per dins el port. Enguany l’hi durà una barca nova de trinca. Sant Pere era pescador, per això, a la mar hi ha “barquetes de Sant Pere”, uns grumerets, i un peix, el “gall de Sant Pere”, amb dues taques negres que pareixen monedes, de quan el sant anava curt de doblers. Un any,  “Paco, el Loco”, posà la barca a tota màquina, passat el dic de l’oest i asustà els passatgers ocasionals de mala manera. Viure prop del port de pescadors de Palma, vol dir tenir la mar a prop i quan pega passegera o  no pots dormir, baixes i ja hi ets. A fosca tancada, la llotja del peix és un devesei, les ‘traïnyes’ ja han tornat, i si és temps de sardina, aladroc, jonquillo i tota la menudea, gamba, calamar i calamarí, els bars de prop tenen obert i sempre es pot esmicolar. “Fa calabruix !... “, se tiren -els pescadors i les madones- el gel capolat pel cap, el gel que després taparà els canastros de plàstic plens de peixos, camí dels restaurants i les paradetes de les places, per vendre’l damunt les “pedres” del mercat.

            Els cas de les barques del bou és diferent, horabaixenc, devers les cinc hi ha una certa lulea quan arriben. Primer amarren i ja tot d’una els patrons vigilen i els armadors controlen el que baixa de la barca i es descarrega damunt un carretons de ferro. Ara és època de galls, molls, pagells, raps, rajades, gatons, sorells, gerret i peix de prémer a voler, poca gamba. La gamba guapa és la de per Sóller, grossota i vermella. “A mi no m’agrada”, me diu en Pere, com estugòs, “perquè és grossa i quan tens el cap torrat la coa encara és crua i acabes cremant o una cosa o l’altre. Me va millor una mida més petita. Tu diràs: quins roïssos ! Però és així”. El grupet conversa, mentre uns homes cusen les xarxes de nylon verd i blau.

            “Vàrem enfonsar l’altra barca, el bou més vell. Era un dia de mar podrida de gener, però pareixia el maig. Vint-i-cinc minuts i... cap al fons. L’havíem remolcada fins al cap de Regana. Ahir vaig mostrar les fotos a mon pare i es va posar a plorar. Una barca nova ara costarà un milió i mig d’euros, quan sigui aquí. Jo la volia fer a unes drassanes dels Països Catalans, a Sant Carles de la Ràpita, però estàvem en llista d’espera i haguéssim perdut la subvenció d’Europa. Idò per avall s’ha dit, fins a Cartagena”. Els bous que van a la gamba durant els mesos de l’estiu, se’n van cap al Port d’Andratx i hi romanen. D’allà estant,  només volten sa Dragonera i amb un no res ja són per davant Sóller. “Veus aquelles portotes de ferro, grosses, a  popa, allò és el que fa renou d’ovni.  Que no ho has sentit a dir que per devers la mar de Sóller senten uns renous desde les profunditats? Això són collonades, lo dels ovnis vull dir. És clar que sempre n’hi haurà que hi creuran, però quan pugen aquestes peces i peguen devers el ‘rodillo’ de popa fan un renouer impressionant, quasi destrossen la barca, que s’ha de reforçar, però, quin remei, s’ha de salpar...”

         

 

    El patró major regala barrets de propaganda i en Tòfol, ja ben begut, se passeja prop dels carretons diguent que vol ajudar; li posen quatre gerrets dins una bossa de plàstic, perquè no emprenyi pus. Els turistes, retrata que te retrata, i els pares assenyalant els peixos, diuen als seus al·lots :  “Això és una escórpora”, i en realitat és una aranya de cap negre, però la seva vocació didàctica queda satisfeta. Fa temps els pescadors trabucaren per terra tota la sardina pescada. N’hi havia massa i el preu havia baixat a mig euro la caixa de nou quilos. Quina llàstima! La sardina mediterrània ara és bona, està grasseta i, torradeta, sense treure les butzes, amb els dits, li fuig tota l’escata, amb poca sal i un poc d’oli d’oliva, és un dels menjars més gloriosos de la terra. De la  mar, hauria de dir. Els molls, rogencs, que pesquen les barques del bou són els millors, molls de xarxa, són de roca i no tenen tan de gust de mariscot, ni de fang; els petits, ben fritets, un poc enfarinoladets, volta i volta, molts d’alls, es poden menjar sencers, espina i tot. Una delícia.  

La barca nova, que traginarà el sant,  fa vint-i-quatre metres, molt moderna, amb un bulb a proa que romp els cops de mar i la fa més marinera. Tothom pot fer feina a cobro, cinc persones per manejar-ho tot des dels xigres al pont. “Jo ja l’he estrenada, amb un temporalasso, més avall de Cabrera, era dia cinc de Maig, però així hi tot ens fotérem un ‘caldero’, anant de banda a banda”. Mentre parlam, surt una barqueta, amb una pastera auxiliar amb aquells llumots que van amb butà, són el Morrons. En Xesc i en Toni. Ara en Xesc s’ha casat amb una filla d’en Cosidor, tenen tres “pedres” al mercat. Són moltes pedres, una bona paradeta, el pare va fer molts de doblers, ara ja ha surat els fills, i no n’hi deixen manejar tants”. “Es molt car el manteniment d’un bou, només el canvi d’oli ens costa més de 3000 euros, i és mal de fer trobar mariners i mecànics. Qui fan doblers són els intermediaris. En Morreny agafa avió, se’n va a Xina i allà compra gamba tota la que vol, per no res, i amb avió, cap aquí... Com hi podem competir ? Aquí som els més ecologistes del món: que si les talles, que si las xarxes, que si tot, que si la veda… i a Xina, res de res, estan ‘esquilmant’ la mar”. “No mos salvarem. Avui hem desembarcat cent-cinquanta caixes de peix, però la meitat eren maires, que te creus, el pagaran a trenta cèntims. Ara mos fan dur una “caixa blava”, un invent d’un de Madrid, com a una “caixa negra” d’un avió, però que sempre se romp i no basten mil euros. Noltros –diu “noltrus”- som de Capdepera. Saps quantes barques hi havia a Cala Rajada? Onze. Ara, n’hi ha dues”. “Idò aquí passarà una cosa semblant. Si mos deixaven dur gent, com a Sicília, mos salvaríem. Carregar una dotzena de persones, tirar les xarxes a dues o tres milles, buidar de peix , llavors fer un arrosset… i tornar. Així seria diferent. Però no hi ha normativa, ho estudien a la universitat d’Alcalà d’Henares, com si allà hi hagués la mar! (Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova. / Tots els peixos de la mar / treuen el cap a defora).

R╚QUIEM PER UNA PALMERA I M╔S APUNTS DE SA LLONJA. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juny, 2007 14:23

 

 

Rèquiem per una palmera i més apunts de Sa Llonja

Climent Picornell.

1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma, hi ha palmeres. Algunes altíssimes i altres no tant. Després de col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l’edifici gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la plaça de la Llonja davant l’entrada, al timpà de la qual hi ha l’Àngel Custodi, “defenedor de la Mercaderia”. Les quatre que són a la part del que després fou el Passeig de Sagrera, enllestit per l’arquitecte Gaspar Bennàsser l’any 1910, les sembraren l’any 1894, ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les demés les sembraren l’any 1900, d’aquestes en tallaren recentment  una, fa deu anys, i una altra la setmana passada, també només en queden dues d’aquesta anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més altes fan una trentena de metres i s’eleven més que la Llonja. No feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar, fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era d’Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d’amarrar vaixells, uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al balcó, ell penjat a l’arbre, i em va descobrir quina les feia més bons, rodonets i dolços: la més baixeta,  ben enfront de l’àngel.

 

Ara fa una setmana, un d’aquest arbres de 107 anys es va començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent l’acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem a l’ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament, primer la podaran, i després en feren rodanxes el tronc. En queda només un tros de soca a la part d’en terra.

2.-L’àngel custodi defenedor de la Mercaderia. Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res millor que una vella oració dels ciutadans d’un temps: Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit.  Sempre és allà. Sempre. De dia i de nit. Tanta sort;  què faria un servidor encalçat per perills i altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però em dóna confiança i bon sossec ( amb dues esses !). Ell és l’Àngel de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons “que semblen engronsar-se amb l’oratge de la mar” com li canta na Joana Mª Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera l’acabàs d’esculpir a mitjan segle XV, darrera les seves ales encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si refugiaven les falzies, a la seva esquena.

 

3.- Les meves impressions llongils.  Badoc molt mirant sa Llonja. Deia Josep Pla, amb intuïció, que “ és un edifici que comunica una sensació d’elegància i claredat”. Com Claude Monet a la catedral de Rouen  -no massa original, veritat?- tenc milers d’imatges enregistrades dels diferents colors de les pedres segons el dia, o la nit, o de les gàrgoles escopint aigua a les totes els dies de tempestat, com aquella de 1403, en que moriren milers de ciutadans pel desbordament de Sa Riera, molts d’ells vivien al meu barri. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. Tenc anotats cents d’aconteixements: una persona amb un atac d’epilèpsia al mig de la plaça, solitària;  les pancartes penjades als balcons protestant contra el renou, consentit per l’ajuntament de dretes, o en Francesc Antich sortint a saludar la gentada, que omplia la plaça, després de prendre possessió del primer govern d’esquerres de les illes Balears, era la il·lusió dels primers dies del “Pacte de Progrés”. Però una de les millors impressions , per a mi, és la següent. Se celebrava a la Llonja una macro-exposició de Joan Miró. La gent important estava formada defora, en línia -els policies damunt l’edifici m’apunten a mi, directe al cor- s’espera al rei Joan Carles I de Borbó. De prompte, plou, però molt. Els personatges importants proven de cercar refugi dins l’edifici, però les ordres són de no deixar entrar ningú abans que el rei. Tothom s’arrapita a la paret, mirant de no rebre la ruixada. Arriba un cotxe amb Josep Tarradellas; davall la brusca, amb un mosso d’esquadra amb espardenyes que li aguanta un paraigua, va directe a l’entrada. També li diuen que no. Tarradellas, pega una empenta i entra, “ja som aquí!”, “que s’havien pensat”, degué dir al xitxarel·lo que el volia aturar.  Tararí!, sona un cornetí, arriba el rei i, com en una rondalla, surt el sol. La gent important,  torna a formar, componguent-se la vestimenta xopa. Camilo José Cela, se torca la mà dreta, banyada, pel seu frac, abans de donar-la al monarca. “Che bella cosa é la prospettiva” deia Piero della Francesca a la seva dona mentre aquesta el cridava des del llit. Idò això: qüestió de perspectiva.

 

4.- “El loco del Ángel”. Hi va haver un temps que l’al·lotea del barri em coneixia com el “Loco del Ángel”. Crec que és la denominació que més gust m’ha dat en la meva vida, anodina i misèrrima. A la primeria que vivia a la plaça de la Llonja, els al·lotets de per aquí no tenien gens d’esment de les estàtues. Adesiara, des de tirar-hi pedres fins posar-se messions de qui  feriria l’àngel amb una pilota de futbol. Trossos de les seves ales queien enmig de la plaça. S’imaginen algú tirant tomàtigues a un Goya ? Llavors sortia un servidor i els fotia el gran sermó, didàctic, primer, per veure si quan me n’anava no hi tornarien. Però res, havia de cridar la guàrdia municipal…, en una paraula:  “el Loco del Ángel”. I encara l’àngel, que malmès, hi és. En canvi  Sant Nicolau de Bari, una altra de les estàtues de la Llonja , la que mirava cap a Porto-Pi, la robaren uns mariners genovesos l’any 1885. S’imaginen la feta: un parell d’homenots enfilats, carregant una estàtua gòtica i fugint cap a Gènova? Per tot això hi ha el dilema de si posar, al lloc de l’àngel de bon de veres, una rèplica de plastilina –ja m’entenen- un àngel fet de resines d’aquestes que pareixen de bon de veres. Jo m’hi opòs. Quin resultat obtindria la meva pregària ? Com quedaria la meva pregària, resada a un manyoc de matèria sintètica? Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. No faria efecte, no valdria per res. Un ha de ser fetitxista fins i tot per aquestes coses. Què hi farem!

5.- Massa bars a la Plaça. La plaça avui en dia és un guirigall, envaïda pels parasols, un excés de gent, congestionada. M’he fixat en una al·lota asseguda a un bar, rossa, guapíssima, amb un jersei blanc molt escotat… Quan li pas per darrera, em gir i just on hi ha la marca dels seus sostenidors, una mosca negra hi està aturada. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit

 

MATINADA DEL CORPUS PEL 'DOWNTOWN' DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juny, 2007 11:19

 (PALMA, 1760 per Juan Ballester, agafat del blog ALTA MAR)

Matinada del Corpus al downtown de Palma

Climent Picornell

Els obrers d’un edifici en restauració em treuen del llit. Els renous de les màquines i els crits m’envien a la dutxa, em semblen romanesos. Davant Sa Llonja, cap al passeig d’en Sagrera, unes clavelleres arrabassen flors d’una Lagunària i d’un Pitosporum, aquest, el record de ca ma mare, estava sembrat al jardinet que donava al carrer, Jacint Verdaguer, molt olorós: són els rams amb els quals, com esca, fotran les carteres als turistes que se mouen per la Seu i els seus entorns. Dos operaris més, de l’Ajuntament, desembossen una claveguera, ara arriba una altra olor.

És dijous. “Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión”. Avui és el Corpus, dia feiner.

Funcionaris ben pentinats deixen els seus infants a la “guarderia” que hi ha a la conselleria d’Interior, la que comanda –encara- na Rosa Estaràs, on era l’antiga Comandància de Marina. La gent que ve dels aparcaments dels molls, apressada, travessa els passos zebra, mentre estrangers que fan feina a les drassanes de vaixells esportius van a l’inrevés en bicicleta i, alguns, en skate-board.

Na Laura me mostra un esparadrap a la cara: “M’han trobat un sarcoma, molt perillós, m’hauran de posar unes cremes i després com unes radicacions, m’ho faré a Bilbao, allà hi tenc ma mare”. En Sion, molt magre, amb una bossa de mà molt grossa espera un taxi: “M’ha caigut una dent, vaig a n’en Forteza-Rei que la m’adobi”.

Ja dins els jardins de s’Hort del Rei, pos rumb cap a la Seu, me trob amb les diverses estàtues-vivents que comencen a muntar les seves plataformes i a maquillar-se, el de més prop tot de marró, va d’Indiana Jones, amb una llandera, mig cos nu, s’embetuma la cara, també de color marró-terra. Per les escales del Palau Reial, dalt murada, esbarts de turistes dematiners. I dones caminadores de mitja edat i que encara volen estar bé, vull dir que es volen sentir com eren abans. Les rues, per tot arreu del seu cos, denoten però la seva davallada senil. Ai.

Davant s’Almudaina, les galeres manades per gitanos comencen a aposentar-s’hi, fa una olor sorda de pixum mal escurat i de fems de cavall a l’estiu. Uns picapedrers davallen les estàtues gòtiques del portal del Mirador de la seva peana i una turista que parla amb un dialecte del sud d’Itàlia, a través del seu telefonino, s’ha perduda.

Entr a la Seu, per fer-hi la volta de costum, agaf dues estampetes de dos devots servents (de sí mateixos, com tothom), el beat Pedro Gelabert,  Manacor 1887-1936, “cruelment martiritzat prop de Gandia”, supòs que per les inevitables hordes marxistes; l’altre és Sebastián Gili, Artà 1811-1894, fundador de la congregació de les agustines germanes de l’Empara, “morí en olor de santedat” ( Quina olor deu ser aquesta ? Olor de mort, però bona ?). Ja preparen per dir la missa del matí a la capella que va il·lustrar en Miquel Barceló, les restauradores de la barroquíssima capella de devora ja estan enfilades a les bastides de més amunt. A l’estiu hi ha més gent dins la Seu, l’escolà barbut encén aquell ciriot gruixat, el ciri pasqual, primer el tomba per poder arribar al ble amb el metxer, s’hi pega una bona estona, mentre un canonge explica a dos convidats detalls de l’obra del pintor de Can Cordella, senyala amb el dit intensament alguna cosa de davall el Sagrari, que s’obri cap a un costat, amb una frontissa diferent.

Comença la missa, és el Corpus, però no ho pareix. Definitivament ho deuen haver passat a diumenge. En Teodor Suau, ahir va fer 60 anys, llegeix l’epístola de la missa, han armat un harmònium a la dreta per acompanyar els càntics. Veig gent per darrera els vitralls d’en Barceló, “pareixen radiografies, sí, però no hi ha càncer”, i de la pell ceràmica, d’on estic assegut, es veu bé el tsunami de l’esquerra. Res. Amb els capellans i un parell de fels és com més natural tota la parafernàlia de la capella ( més “natural” s’ha de pronunciar amb la “ela maricona” que fan els felanitxers, amb la llengua molt aferrada al paladar).

Na Marita Camacho també hi era, la trob quan sortia, “recorda que en Quimi Portet ve el 16, tenc les entrades” “La barca nova d’en Pep Albertí, Arnauimarc Nou, durà a passejar Sant Pere dins mar, per si ens hi volem embarcar dia 29”, li record.

Sortim i sonen les campanes, “queden, ara?”, però a deshora, la missa ja és a punt d’acabar, quina cosa més estranya. Més galeres a la costa de la seu, entre els “pòrticos” de Can March. L’escultura de n’Andreu Alfaro, uns tubs d’alumini o acer inoxidable  guaiten per damunt el jardí, com qui dir: “ei som aquí!”. Al jardinet de la plaça de la Reina –magnífica la fotografia antiga on es veu al poble tomant l’estàtua de la reina, el poble sempre disfruta de tomar estàtues que els polítics disfruten de bastir- els agranadors proven de treure, molt indolentment,  les fulles de damunt la rosa dels vents, davant l’estatueta d’homenatge a Joan Alcover –“faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat, de ma joventut”- Quina solitud? En ta senectut, vas quedar fotut, qui sap si perdut, i ut. “Mestre Pere, i ere, alçau bandera, i era, que cada any, i any, heu corregut, i ut. Heu guanyat, i at, una somera, i era, que cada any, i any, vos fa un ruc, i uc...” (Venga, venga, que és massa de matí per desbarrar).

A n’Antònia, del quiosc del Born, una jove li fa una entrevista, me demanen si puc fer el que faig. És a dir, em demanen si puc fer com qui compra diaris i n’Antònia els me dóna i jo li pag i ella me torna el canvi.... jo dic que sí, i els que filmen ben contents, no record de quina televisió varen dir que són. Mentre, arriben els ordenances d’algunes conselleries o de l’ajuntament i se’n duen feixos enormes de premsa, som a temporada de pactes  post-eleccions. Dins el Bar Bosch a una taulada de dependentes de la botiga de roba Massimo Tutti-Frutti, una d’elles demana: “A quién votaste ?” “Pues no sé que, no sé si estoy empadronada, qué había que votar? No estoy muy enterada...”

En Miquel Garau, que ja se’n va, em parla de la restauració del Museu Diocesà, magnífica, hi vaig anar l’altra dematí amb en B. Mesquida i en Xavier Vidal-Folch , director adjunt de El País, qui me diu: “Que guapa que està Palma?” En Mesquida no ho pot suportar i li canta les malifetes de l’equip i de la batle Catalina Cirer. Tanmateix.

Al Forn del Sant Cristo, compr un pa i un croissant antic ensucrat,  les botigues comencen a obrir, Palma es deixondeix. Bé, Palma... el downtown de Palma, el bessó de la ciutat, el meu tros de ciutat de cada dia, en començar-ne un de nou. Amèn.

«Anterior   1 2 3 ... 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb