Climent Picornell

S' ORDI BO O LA RECERCA D' UN NOM DE LLOC. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2007 22:38

 

S’ORDI BO O LA RECERCA D’UN NOM DE LLOC

Climent Picornell

 

Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els conills, orelles altes, s’aixequen damunt els seus peus llarguers de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol que ja s’endevina per darrera. És molt de matí.

El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s’havien esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les rata-pinyades no feien coneixedor . Però ara, la calma era total i la boira s’anava ensenyorint de l’ambient, poc a poc. Al cap d’una estona ja no es veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel “Parretes”, magre i amb el pel blanc, curt i fort com a fil-de-ferro, és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres perquè ets parent d’enfora).

- “Va bé ?” M’escomet, “Sí... idò mira tu quina boirada s’ha posat. Aquí baix a sa Clotal de S’Ordi Bo la poden llescar d’espessa que és.”

S’Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n’hi sembram d’ordi. Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia ni idea, s’havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L’amo en Toni “Paparró”, caminant amb dos gaiatos,  ja no filava gaire prim i només l’interessava contar-me que en el “Frente” de Saragossa, durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta força al braç i molt bon dret per endevinar l’objectiu... El proper pas em va dur cap a ca l’amo en Pep “Verdall”, quasi cent anys, però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se’n recordava perfectament.

“En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no s’aguantava ni ell. Li donarem unes begudes d’herbes i li férem fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge, però en aquell temps ja no s’usava. Decidírem que l’enterraríem i el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de nit el tiràrem dins aquell clot. I tapàrem. Es teu padrí hi va fer sembrar ordi tot d’una”.

“S’ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d’un bocinet –on hi havíem enterrat es mul- que s’havia fet bo, però bo de tot, alt com un homo: només  una clapa del sembrat de tres o quatre metres quadrats. La gent no se’n podia avenir. Què hi heu tirat d’embrivada ? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a referir-s’hi com es lloc de “s’ordi bo”. Ja ho veus... i ara què has de remoure ?”

“Res, coses meves, cabòries...” li vaig contestar. Hi vaig anar d’horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s’ordi bo un estol de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s’hi havia aturat. En veure’m  alçaren el vol.

 

 

" UN PER S'ALTRE, S'EDAT DE CRISTO " Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2007 15:18

 

    ( Il·lustracions GUILLEM MUDOY )

“Un per s’altre, s’edat de Cristo”

Climent Picornell

La nit era, si fa no fa, com la contaré ara.  Els grills llunyans marcaven un continuo i dos o tres, més prop, feien de solistes intermitents. Les ones suaus, amb una remor llarga que només s’interrompia quan arrossegaven, en arribar, alguns còdols. Amb tot això, impertinent i constant, el far de Formentor s’encarregava de recordar, amb les seves quatre flamades, que aquella rutina també formava part de l’orquestra. La remor llunyaníssima d’un motoret pels carrers il·luminats del petit poble, retenia el visus de realitat. El cruixir del balancí servia per posar alguna casta de contrapunt als llums i sons esmorteïts dels avions que es decidien a enfilar l’aeroport llunyà. De damunt els tamarells de vorera de mar una òliba s’enlairava, sense fer gens de renou, i fugia en sentit contrari de l’enorme caterva d’estrelles que partien, acompanyant l’aigua quasi calma, a convertir-se en la mar gran.

Malgrat tot, com pot ser que hi hagi nits quasi perfectes ? I és que, de bon matí, mentre comprava el diari, he sabut que un fill del llanterner s’havia ofegat fent pesca submarina, ben davant ca nostra. El trobaren a les tres de la nit, a set metres de la vorera, probablement quedà enganxat dins una escletxa encalçant un peix, qui sap si un anfós dels grossos. Pobret, tenia vint anys i el cabells rojos ( mai he entès allò de “guarda’t de ca que no lladre, pedra rodona i home roig”). Havia sortit a pescar, com ho feia molts de dies. Als llogarets de vorera de mar, aquestes activitats arriben a agafar una part de rutina, quan no l’haurien de tenir: la mar no va de bromes, injustament.

 

Me deia, fa estona,  l’amo en Biel de Son Company: “ets homos, uns pels altres, fan s’edat de Cristo”. Això que pot parèixer un jeroglífic mal de destriar, volia dir, amb altres paraules -se referia als homes de la seva quinta- que els qui havien nascut el mateix any que ell, uns s’havien mort en néixer, uns altres a mitja edat, i la resta passaven els noranta, ell encara anava en bicicleta; si fèiem la mitjana d’edat, sortia 33 anys: l’edat en què va morir Jesucrist. No vaig posar mai en dubte aquesta teoria demogràfica, com tampoc el secret de la longevitat de l’amo en Biel – “cada dematí me bec un tassó d’aigua amb una gota de tintura de iode”-, ni que el “prana”, que és com li diuen els hinduistes a l’energia que ens recorre, tengués en el cos d’aquell homenet un refugi privilegiat. Amb un pèndul cercava aigua i trobava anells perduts. Va encalçar femelles, que és com ho deia ell, quasi fins a l’hora de la seva mort. L’amo en Biel, un home del terròs i del call vermell, amb la mar no hi volia relació ninguna, sobretot després d’haver tornat de l’Argentina: “sa meva dona va emmalaltí de s’enyorança; quan li pegava fort, s’asseia a un ‘tubalet’ que havia cordat de bova son pare i li espassava una mica, però no va bastar, si no haguéssim tornat s’hagués morta”. L’amo en Biel i els seus quefers, com un element de la vitalitat d’aquella generació  -reprimit socialista durant la dictadura, adorador de Felipe González en la transició, coneixedor dels secrets de les herbes, pipa als morros -, em retornà el seu record, perquè hi havia hagut una altra mort al poble d’un home jove. Jove, als quaranta cinc anys. Aquest, amb la lucidesa que els corprèn  poc abans de partir, va voler un iogurt descremat: descremat, quina feta! Després va demanar a la seva dona que parlàs d’ell als seus fills, molt petits, i així el recordarien com era. Reviuria a través de la narració de la dona que estimava. Crueltats a part, tornà a sorgir la teoria demogràfica de l’amo en Biel: morts joves que abonen la part estadística que els correspon.

He pujat a la terrassa que dona al nord a rencontrar-me amb la carrera de Sant Jaume, la nostra Via Làctia, que no puc veure a Palma, smogada, bruta i contaminada lumínicament. Com si ho hagués encomanat, dos estels amb coa cauen un darrera l’altre, amb una llarga traca meteorítica. No ho podia tenir millor. M’estir un cabell del cap i deman salut per els meus i per a mi. 

Mentre escric, la mar que s’havia aixecat plana com un mirall, s’ha anat arrissant progressivament des del cap del Pinar i el far d’Alcanada  cap a s’Estret i, ja més prop, al macar de sa Torre, les ones hi rompen ara furioses. Pensant amb els fets d’ahir, em ve al cap que mon pare no volgué mai ni llagosta, ni molls: “mengen homos morts”. No l’interessava gens l’etern reciclatge. Ni saber si tot és el mateix amb noms diversos: jo, tu, la mar, el sol... Deu tenir la mar consciència de les seves fetes i malifetes? No deu mesurar amb les peses del bé i del mal la balança del “prana” universal? Vaja! Disculpin, servidor s’havia enfilat al discurs embafador de l’energia, la vida i la mort. Deuen ser rèmores d’històries de hippies i de vells d’un temps, tot això de les energies i de les vergues que es vinclen quan se’n temen de les aigües subterrànies, perquè, a qui demanam salut quan cauen estels del cel? A això que els altres diuen déus?  Sempre ens ho demanan a nosaltres mateixos. I aquí s’acaba. I sinó, que ho preguntin a la perdiu de la vinya de davant, que du darrera una llocada de catorze pollets i van de cep en cep, amb una intuïció genètica per amagar-se i no deixar-se veure excessivament. Enrevolten sa mare sempre seguit,  però quan la vella pega un bot damunt una paret margera -d’aquestes de sa Colònia de Sant Pere, fetes de trossos de marès- tots els petits, prova que te prova per pujar-hi. Res, al cap d’una estona torna a baixar i els se’n mena a beure, on van sempre, a un aspersor de reg gota-a-gota, que dóna aigua a una tira de cirerers joves. La set, com la mort, se veu que no entén, tampoc, la tria entre el que és prosaic i allò un poc més poètic.

 ( Sèrie completa de les Il·lustraciions a Guillem Mudoy dessins )

LES CLASSES MITJANES ( DELS DISCURSOS DEL PRESIDENT ANTICH ). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Juliol, 2007 19:57

 

 

Les classes mitjanes (als discursos del president Antich)

Climent Picornell

Eixamplar les classe mitjanes i aportar-los el màxim benestar possible, fou un dels eixos del discurs d’investidura del president Antich fa uns dies. Els analistes dels fenòmens socials provocats pel turisme a les illes s’han sentit més fascinats per si aquest enconaria una nova classe dirigent –semblant a la burgesia, per dir-ho amb referents decimonònics- que no a la vertadera revolució social que ha implicat el procés d’assalariament, induït també pel turisme, donant lloc a un nou segment social, que també per dir-ho d’alguna manera, haurem d’anomenar classe mitjanes, sensu lato i amb permís de Max Weber. No sé si s’hi haurien d’incloure tots els assalariats, si no és així, també han de sortir els proletaris en aquesta història social, un poc tenyida de romanticisme marxià. Sigui com sigui, conviuen amb antics terratinents residuals, encara poderosos, petits pagesos propietaris –que passaren durant el segle XX de proletaris ( pagesos) a propietaris-, burgesos  -en sentit medieval d’habitants dels burgs nous, a Palma i a la vorera de mar-... Tot plegat, un fris que ha pegat un bot cap a una societat moderna, conservant pàtines de la tradició pre-capitalista, que ara s’esborren dins la memòria recent. Alguns no han pogut pair aquest canvi i es lamenten de la servitud que ha comportat abocar-se totalment al turisme : “ com no sia la vocació de tots els illencs la de llustrabotes”, em deia un vell  professor.

 

L' arribada del turisme de masses ha significat una nova era, fins el punt que es distingeix entre "abans del turisme" i "ara”. Es vol significar amb això que el turisme ha incidit sobre la societat i la cultura, encara que, com ha observat algú encertadament:  “la Mallorca pre-turística era un paradís... només per als botifarres”. Es poden fer tot un seguit de caracteritzacions de l' home illenc de l' etapa pre-turística, ja que el canvi provocat pel turisme incidirà, sobretot, en el sector de la població classificat com a classes baixes, que a les illes constituïen un conglomerat social, potser el més important, sense oblidar el canvi i relleu de les classes dirigents. Aquí no hi arribà la revolució liberal, ni tan sols al món urbà, tal com havia passat a altres comunitats, qui sap si per la idiosincràcia del caràcter,  de l' hàbitat o de les activitats econòmiques de les illes. La població a les parts foranes es dedicava quasi exclusivament a l'activitat agrària, s’hi pot afegir el contrapunt d’algunes fàbriques i un moviment obrer minimalista. Tanmateix l’apoliticisme, subjugat pel funcionament caciquil del vot polític –que es va reverdir amb l’ecotaxa-, l’afecció als hàbits tradicionals amb el temor quasi religiós als canvis, la confiança temorenca en les autoritats, imposava un fort signe d'estabilitat, caracteritzant una societat molt conservadora. Una massa de jornalers agraris, pagesos de petita propietat, artesans i petits industrials, comerciants, rendistes, funcionaris, un clergat regular i secular nombrós i massa influent,  tots, mesclats  amb  pobres de solemnitat, funcionaris del govern central i  grans terratinents, eren el gresol de les capes socials illenques.

           

    El punt d'inflexió, marcat a qualsevol taula estadística, ens demostra com el pas d'una societat que depèn del sector primari a una altra que depèn del sector terciari catalitzat pel turisme és ben clar, així com el seu efecte en l'augment i el ritme de creixement de les illes i de l’evolució social. El turisme de masses significa un canvi - un més- en la dependència respecte de l'exterior. Certament, també és a l'exterior el bessó del procés turístic. Hi ha, això sí, un gir històric i notable: la indústria turística de masses funciona en condicions absolutament capitalistes. El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa  es donà el juliol de 1959, el “Plan de Estabilización” imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat.

            L'estructura ocupacional de la població de les illes Balears en les darreres dècades, reflecteix aquest canvi, que ha estat concomitant amb el procés d'urbanització i, en definitiva, amb el procés de desenvolupament econòmic que el turisme va desfermar a tot l'arxipèlag. Es pot comprovar que el pes relatiu de les ocupacions camperoles ha disminuït de forma espectacular –ara, a més,  molts dels jornalers són immigrants-. En els nivells ocupacionals no camperols, l'expansió ha estat, sobretot, en les ocupacions manuals (peons i obrers qualificats) i en segon lloc, en els nivells intermedis,  petits comerciants i treballadors mitjans. Hi ha hagut variacions menors en el pes relatiu dels nivells mitjans-alts o alts. El més cridaner ha estat el procés creixent d'assalariament.  Aquests fets ens fan tèmer del canvi social a què han estat sotmeses les illes Balears, que no és altre que el pas d'una societat agrària-tradicional a una societat  de serveis moderna. En síntesi, observem avui a les Balears una estructura social composada per una exigua classe alta, una classe mitjana, amb les fronteres molt imprecises ( els sociòlegs parlen de classes mitjanes-mitges, mitjanes-altes i mitjanes-baixes ), i un gran grup de classe treballadora; hi hem d’afegir els aturats, pobres i exclosos socials, que tanquen la cadena. Vet aquí uns dels grans canvis socials que ha operat el turisme a les illes Balears: la mobilitat social ha fet de força anivelladora, entre les classes altes i les baixes, sobretot per l’aparició d’aquestes noves classes mitjanes i assalariades i la retracció de la població agrària. Cal dir aquí, per no oblidar-ho, que la població agrària residual es veia com la dipositària dels valors més tradicionals, fonamentadors del que s’anomena trets identitaris, no així aquestes noves capes socials, més aculturades.

           

    La societat tradicional pre-turística de les illes Balears tenia un lentíssim canvi social: qui naixia missatge, moria missatge; qui volia progressar emigrava cap a l' exterior; sense mobilitat vertical de la població, amb l’aïllament i l’economia agrària, no existien problemes d’integració. L’economia  hiperespecialitzada és el factor desencadenant  d’aquests condicionaments que han originat aquesta nova societat, amb un ràpid canvi social,  el congriament d' una estructura social heterogènia, amb l’aparició d’aquestes classes mitjanes i assalariades, el canvi de signe migratori (i la seva repercussió demogràfica interna), la mobilitat vertical de la població, l’aparició de problemes d' integració de determinats grups socials i la superació definitiva de l' aïllament insular, tot diluït dins el que ara s’anomena globalització.  Convendria examinar, però,  fins a quin punt els canvis comportamentals provocats per la irrupció del turisme  han duit també implícits canvis del sistema de valors. Es pot discrepar de les característiques, però els trets generals de la societat de Balears són prou definidors. És, com deia el principi, el camp del comportament empresarial qui ha demanat el protagonisme, fins i tot quan tirava la pedra i amagava la cara. No cal dir que la participació de la mà d’obra assalariada, dels petits empresaris i, també,  dels efectes no desitjats d’una economia en expansió s’han de fer presents quan s’analitza el fet turístic i el canvi social. Ara el president Antich vol donar protagonisme a aquestes classes mitjanes aparegudes amb els diferents “booms turístics”. Ja era hora, no només s’ha de parlar del paper d’aquesta anomenada "Burgesia turística", una classe que s'ha  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper d’èlit de poder. Com em deia un amic: “pareixem una societat incompleta, un país a mig fer”. Ara però ja tenim la perspectiva clara que el turisme de masses ha transformat la societat de les illes en una societat moderna d’economia de mercat. Amb els seus avantatges, els seus inconvenients, les seves penyores i els seus ròssecs.

 ( Fotografies  PEP  TORRO  )

 

JARDINS D'ALTRI A L'ESTIU, AMB CASPA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juliol, 2007 18:28

 

 

Jardins d’altri, amb caspa

 

Climent Picornell

 

            L’atribut “caspós”, entès com aquell qui té caspa, però a més en du les espatlles plenes, ha vengut a significar, recentment, el mateix que endarrerit, cutrós, antiquat, reaccionari... Per això, avui en dia són titllats de casposos determinats comportaments dretans, ja siguin de l’església ultramontana o, per part dels volgudament moderns, algunes intervencions culturalment passades d’època de l’esquerra. Tothom pot ser-ne ferit. Per part dels creguts i molt sobrats parlants de llengües molt parlades,  el qui parlam català ( “en indio”, per a ells)  i sobretot els qui hi escrivim, som casposos incurables, ni que ens rentem amb “Geniol al huevo”. Dedicat a aquests pentinats amb brillantina, un grupet de casposos “polacos” reflexionàrem sobre l’ús i l’abús de la caspositat. S’ha de prendre com un senzill exercici lèxico-semàntic, probablement, idiota. I caspós.

-         “Com eliminar la caspa, sense xampú” ( Llibre d’auto-ajuda). Seguit de la publicació de “Com alliberar-se dels llibres d’auto-ajuda” (Amb xampú).

-         “Sexe, caspa i rock-and-roll”. Hi ha però mercat per a les “Teràpies contra la caspa” ( “Caspateràpia”). I grups de self-help: “Casposos unidos” o “5ª trobada de casposos del Pla de Mallorca”.

-         Ja preparen una escissió a un partit en crisi, es dirà: “Partido caspista español”.

-         “En el nombre de la caspa”

-         “La caspa o la vida!”

-         Coneixen “Caspa diva”? Tal vegada escrit per Caspar Melchor de Jovellanos ? Però sí que deuen conèixer la famosa: “Caspas y barro”.

-         A les televisions : “Los caspañecos”; “Sesión de caspa”; “Caspa de ajuste”; “Caspa de tarde”; “Bricocaspa”; “La gran caspa”...

-         “Agustín, el Caspa”. I després, actuació de “Caspistas escocíos”

-         “Caspi qui pugui!” ( En catalán, intraducible al español).

-         “Con la caspa hemos topado”; Es posa en marxa l’ “Operación caspa”, amb el lema “Caspa y Cierra España!”

-         “Corta y caspa”

-         “Coño, caspa!”  ( Seguit de “Caspa en el coño” o “Coto privado de caspa” o també: “En tu caspa o en la mía ?” Cap d’aquests no havien fet “El vot de caspitat”). “Cáspatela!”.

-         Organització del “Saló-fira de la Caspa i els seus derivats”, amb la publicació de “Història de la Caspa”. I també  de  “Tot el que vostè vol saber sobre la caspa i no gosa demanar” ( com és ara: “Els negres tenen caspa?” o “Per què els homes tenen caspa i les dones no es graten” o “Sapi perquè les gambes no tenen caspa”)

-         “Caspa en los ojos”, conegudíssima melodia.

-         Literatura infantil. “Caspaneus i els set casposos”, habitants de “Caspalàndia” on tothom es grata i és feliç, fins que arriba el malvat “Rascayú”, per vèncer la caspa indòmita.

-         “Caspa.com”, derivant millor cap a “Caspa.net” o “Caspa.brut”

-         Creació de “L’Institut Balear d’Estudis Càspics”, encarregat de les jornades sobre “L’Ordenació territorial de la caspa en el cap i la seva derivació sobre les espatlles”, estudi  previ a establir el “Pla director sectorial de la Caspa”.

-         “La caspa a la cuina”: “Croquetes vegetals de caspa”; “Truita de caspa”; “Bunyols de caspa”; “Panellets de caspa, amb moniato...”

-         Personatges coneguts: “Casper, el fantasma de la caspa” o “Caspalino, pan y vino”; parlant de més pel·lícules “Bienvernido, mister Caspall” o “Coge la caspa y corre”; noves versions de  “20.000 leguas de caspa submarina” i “La vuelta al mundo en 80 caspas”. A “Lo que la caspa se llevó”, on s’hi diu aquella famosa frase: “Jur per Déu que mai més tornaré a tenir caspa”.

-         Als anuncis: “Mamà, mamà: caspa” o “Un poco de caspa, basta”; o ressaltant els pits, “El caspado mágico”.

-         “Casparov”

-         On viu Busch? A la “Caspablanca”.

-         “Caspa naranja, Caspa limón”; “Caspa Cola”; “Caspa light”; “Caspa sin alcohol”

-         “Caspes o cardes?”;

-         “Todo por la caspa”

-         Somnis casposos: mirant una bolla de vidre d’aquelles en les que cau la caspa lentament.

-         Personatges com : “Casparoja” o “El Cid caspeador” i el “Caspitán Trueno”, qui sempre deia: “Cáspita”.

-         Idò: “Santes Caspes”.

( Les imatges són del meu amic CHANO MARQUEZ )

SANT PERE VA A PASSEJAR / AMB UNA BARQUETA NOVA... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2007 14:26

 

Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova...

Climent Picornell

             El moll s’engalana i les barques plenes de paperí semblen una plaça de poble en festes. Baixen la imatge de la parròquia de Santa Creu, la carreguen a bord d’una barca del bou i, amb la gent, es fa una passejada per dins el port. Enguany l’hi durà una barca nova de trinca. Sant Pere era pescador, per això, a la mar hi ha “barquetes de Sant Pere”, uns grumerets, i un peix, el “gall de Sant Pere”, amb dues taques negres que pareixen monedes, de quan el sant anava curt de doblers. Un any,  “Paco, el Loco”, posà la barca a tota màquina, passat el dic de l’oest i asustà els passatgers ocasionals de mala manera. Viure prop del port de pescadors de Palma, vol dir tenir la mar a prop i quan pega passegera o  no pots dormir, baixes i ja hi ets. A fosca tancada, la llotja del peix és un devesei, les ‘traïnyes’ ja han tornat, i si és temps de sardina, aladroc, jonquillo i tota la menudea, gamba, calamar i calamarí, els bars de prop tenen obert i sempre es pot esmicolar. “Fa calabruix !... “, se tiren -els pescadors i les madones- el gel capolat pel cap, el gel que després taparà els canastros de plàstic plens de peixos, camí dels restaurants i les paradetes de les places, per vendre’l damunt les “pedres” del mercat.

            Els cas de les barques del bou és diferent, horabaixenc, devers les cinc hi ha una certa lulea quan arriben. Primer amarren i ja tot d’una els patrons vigilen i els armadors controlen el que baixa de la barca i es descarrega damunt un carretons de ferro. Ara és època de galls, molls, pagells, raps, rajades, gatons, sorells, gerret i peix de prémer a voler, poca gamba. La gamba guapa és la de per Sóller, grossota i vermella. “A mi no m’agrada”, me diu en Pere, com estugòs, “perquè és grossa i quan tens el cap torrat la coa encara és crua i acabes cremant o una cosa o l’altre. Me va millor una mida més petita. Tu diràs: quins roïssos ! Però és així”. El grupet conversa, mentre uns homes cusen les xarxes de nylon verd i blau.

            “Vàrem enfonsar l’altra barca, el bou més vell. Era un dia de mar podrida de gener, però pareixia el maig. Vint-i-cinc minuts i... cap al fons. L’havíem remolcada fins al cap de Regana. Ahir vaig mostrar les fotos a mon pare i es va posar a plorar. Una barca nova ara costarà un milió i mig d’euros, quan sigui aquí. Jo la volia fer a unes drassanes dels Països Catalans, a Sant Carles de la Ràpita, però estàvem en llista d’espera i haguéssim perdut la subvenció d’Europa. Idò per avall s’ha dit, fins a Cartagena”. Els bous que van a la gamba durant els mesos de l’estiu, se’n van cap al Port d’Andratx i hi romanen. D’allà estant,  només volten sa Dragonera i amb un no res ja són per davant Sóller. “Veus aquelles portotes de ferro, grosses, a  popa, allò és el que fa renou d’ovni.  Que no ho has sentit a dir que per devers la mar de Sóller senten uns renous desde les profunditats? Això són collonades, lo dels ovnis vull dir. És clar que sempre n’hi haurà que hi creuran, però quan pugen aquestes peces i peguen devers el ‘rodillo’ de popa fan un renouer impressionant, quasi destrossen la barca, que s’ha de reforçar, però, quin remei, s’ha de salpar...”

         

 

    El patró major regala barrets de propaganda i en Tòfol, ja ben begut, se passeja prop dels carretons diguent que vol ajudar; li posen quatre gerrets dins una bossa de plàstic, perquè no emprenyi pus. Els turistes, retrata que te retrata, i els pares assenyalant els peixos, diuen als seus al·lots :  “Això és una escórpora”, i en realitat és una aranya de cap negre, però la seva vocació didàctica queda satisfeta. Fa temps els pescadors trabucaren per terra tota la sardina pescada. N’hi havia massa i el preu havia baixat a mig euro la caixa de nou quilos. Quina llàstima! La sardina mediterrània ara és bona, està grasseta i, torradeta, sense treure les butzes, amb els dits, li fuig tota l’escata, amb poca sal i un poc d’oli d’oliva, és un dels menjars més gloriosos de la terra. De la  mar, hauria de dir. Els molls, rogencs, que pesquen les barques del bou són els millors, molls de xarxa, són de roca i no tenen tan de gust de mariscot, ni de fang; els petits, ben fritets, un poc enfarinoladets, volta i volta, molts d’alls, es poden menjar sencers, espina i tot. Una delícia.  

La barca nova, que traginarà el sant,  fa vint-i-quatre metres, molt moderna, amb un bulb a proa que romp els cops de mar i la fa més marinera. Tothom pot fer feina a cobro, cinc persones per manejar-ho tot des dels xigres al pont. “Jo ja l’he estrenada, amb un temporalasso, més avall de Cabrera, era dia cinc de Maig, però així hi tot ens fotérem un ‘caldero’, anant de banda a banda”. Mentre parlam, surt una barqueta, amb una pastera auxiliar amb aquells llumots que van amb butà, són el Morrons. En Xesc i en Toni. Ara en Xesc s’ha casat amb una filla d’en Cosidor, tenen tres “pedres” al mercat. Són moltes pedres, una bona paradeta, el pare va fer molts de doblers, ara ja ha surat els fills, i no n’hi deixen manejar tants”. “Es molt car el manteniment d’un bou, només el canvi d’oli ens costa més de 3000 euros, i és mal de fer trobar mariners i mecànics. Qui fan doblers són els intermediaris. En Morreny agafa avió, se’n va a Xina i allà compra gamba tota la que vol, per no res, i amb avió, cap aquí... Com hi podem competir ? Aquí som els més ecologistes del món: que si les talles, que si las xarxes, que si tot, que si la veda… i a Xina, res de res, estan ‘esquilmant’ la mar”. “No mos salvarem. Avui hem desembarcat cent-cinquanta caixes de peix, però la meitat eren maires, que te creus, el pagaran a trenta cèntims. Ara mos fan dur una “caixa blava”, un invent d’un de Madrid, com a una “caixa negra” d’un avió, però que sempre se romp i no basten mil euros. Noltros –diu “noltrus”- som de Capdepera. Saps quantes barques hi havia a Cala Rajada? Onze. Ara, n’hi ha dues”. “Idò aquí passarà una cosa semblant. Si mos deixaven dur gent, com a Sicília, mos salvaríem. Carregar una dotzena de persones, tirar les xarxes a dues o tres milles, buidar de peix , llavors fer un arrosset… i tornar. Així seria diferent. Però no hi ha normativa, ho estudien a la universitat d’Alcalà d’Henares, com si allà hi hagués la mar! (Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova. / Tots els peixos de la mar / treuen el cap a defora).

R╚QUIEM PER UNA PALMERA I M╔S APUNTS DE SA LLONJA. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juny, 2007 14:23

 

 

Rèquiem per una palmera i més apunts de Sa Llonja

Climent Picornell.

1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma, hi ha palmeres. Algunes altíssimes i altres no tant. Després de col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l’edifici gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la plaça de la Llonja davant l’entrada, al timpà de la qual hi ha l’Àngel Custodi, “defenedor de la Mercaderia”. Les quatre que són a la part del que després fou el Passeig de Sagrera, enllestit per l’arquitecte Gaspar Bennàsser l’any 1910, les sembraren l’any 1894, ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les demés les sembraren l’any 1900, d’aquestes en tallaren recentment  una, fa deu anys, i una altra la setmana passada, també només en queden dues d’aquesta anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més altes fan una trentena de metres i s’eleven més que la Llonja. No feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar, fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era d’Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d’amarrar vaixells, uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al balcó, ell penjat a l’arbre, i em va descobrir quina les feia més bons, rodonets i dolços: la més baixeta,  ben enfront de l’àngel.

 

Ara fa una setmana, un d’aquest arbres de 107 anys es va començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent l’acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem a l’ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament, primer la podaran, i després en feren rodanxes el tronc. En queda només un tros de soca a la part d’en terra.

2.-L’àngel custodi defenedor de la Mercaderia. Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res millor que una vella oració dels ciutadans d’un temps: Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit.  Sempre és allà. Sempre. De dia i de nit. Tanta sort;  què faria un servidor encalçat per perills i altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però em dóna confiança i bon sossec ( amb dues esses !). Ell és l’Àngel de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons “que semblen engronsar-se amb l’oratge de la mar” com li canta na Joana Mª Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera l’acabàs d’esculpir a mitjan segle XV, darrera les seves ales encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si refugiaven les falzies, a la seva esquena.

 

3.- Les meves impressions llongils.  Badoc molt mirant sa Llonja. Deia Josep Pla, amb intuïció, que “ és un edifici que comunica una sensació d’elegància i claredat”. Com Claude Monet a la catedral de Rouen  -no massa original, veritat?- tenc milers d’imatges enregistrades dels diferents colors de les pedres segons el dia, o la nit, o de les gàrgoles escopint aigua a les totes els dies de tempestat, com aquella de 1403, en que moriren milers de ciutadans pel desbordament de Sa Riera, molts d’ells vivien al meu barri. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. Tenc anotats cents d’aconteixements: una persona amb un atac d’epilèpsia al mig de la plaça, solitària;  les pancartes penjades als balcons protestant contra el renou, consentit per l’ajuntament de dretes, o en Francesc Antich sortint a saludar la gentada, que omplia la plaça, després de prendre possessió del primer govern d’esquerres de les illes Balears, era la il·lusió dels primers dies del “Pacte de Progrés”. Però una de les millors impressions , per a mi, és la següent. Se celebrava a la Llonja una macro-exposició de Joan Miró. La gent important estava formada defora, en línia -els policies damunt l’edifici m’apunten a mi, directe al cor- s’espera al rei Joan Carles I de Borbó. De prompte, plou, però molt. Els personatges importants proven de cercar refugi dins l’edifici, però les ordres són de no deixar entrar ningú abans que el rei. Tothom s’arrapita a la paret, mirant de no rebre la ruixada. Arriba un cotxe amb Josep Tarradellas; davall la brusca, amb un mosso d’esquadra amb espardenyes que li aguanta un paraigua, va directe a l’entrada. També li diuen que no. Tarradellas, pega una empenta i entra, “ja som aquí!”, “que s’havien pensat”, degué dir al xitxarel·lo que el volia aturar.  Tararí!, sona un cornetí, arriba el rei i, com en una rondalla, surt el sol. La gent important,  torna a formar, componguent-se la vestimenta xopa. Camilo José Cela, se torca la mà dreta, banyada, pel seu frac, abans de donar-la al monarca. “Che bella cosa é la prospettiva” deia Piero della Francesca a la seva dona mentre aquesta el cridava des del llit. Idò això: qüestió de perspectiva.

 

4.- “El loco del Ángel”. Hi va haver un temps que l’al·lotea del barri em coneixia com el “Loco del Ángel”. Crec que és la denominació que més gust m’ha dat en la meva vida, anodina i misèrrima. A la primeria que vivia a la plaça de la Llonja, els al·lotets de per aquí no tenien gens d’esment de les estàtues. Adesiara, des de tirar-hi pedres fins posar-se messions de qui  feriria l’àngel amb una pilota de futbol. Trossos de les seves ales queien enmig de la plaça. S’imaginen algú tirant tomàtigues a un Goya ? Llavors sortia un servidor i els fotia el gran sermó, didàctic, primer, per veure si quan me n’anava no hi tornarien. Però res, havia de cridar la guàrdia municipal…, en una paraula:  “el Loco del Ángel”. I encara l’àngel, que malmès, hi és. En canvi  Sant Nicolau de Bari, una altra de les estàtues de la Llonja , la que mirava cap a Porto-Pi, la robaren uns mariners genovesos l’any 1885. S’imaginen la feta: un parell d’homenots enfilats, carregant una estàtua gòtica i fugint cap a Gènova? Per tot això hi ha el dilema de si posar, al lloc de l’àngel de bon de veres, una rèplica de plastilina –ja m’entenen- un àngel fet de resines d’aquestes que pareixen de bon de veres. Jo m’hi opòs. Quin resultat obtindria la meva pregària ? Com quedaria la meva pregària, resada a un manyoc de matèria sintètica? Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. No faria efecte, no valdria per res. Un ha de ser fetitxista fins i tot per aquestes coses. Què hi farem!

5.- Massa bars a la Plaça. La plaça avui en dia és un guirigall, envaïda pels parasols, un excés de gent, congestionada. M’he fixat en una al·lota asseguda a un bar, rossa, guapíssima, amb un jersei blanc molt escotat… Quan li pas per darrera, em gir i just on hi ha la marca dels seus sostenidors, una mosca negra hi està aturada. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit

 

MATINADA DEL CORPUS PEL 'DOWNTOWN' DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juny, 2007 11:19

 (PALMA, 1760 per Juan Ballester, agafat del blog ALTA MAR)

Matinada del Corpus al downtown de Palma

Climent Picornell

Els obrers d’un edifici en restauració em treuen del llit. Els renous de les màquines i els crits m’envien a la dutxa, em semblen romanesos. Davant Sa Llonja, cap al passeig d’en Sagrera, unes clavelleres arrabassen flors d’una Lagunària i d’un Pitosporum, aquest, el record de ca ma mare, estava sembrat al jardinet que donava al carrer, Jacint Verdaguer, molt olorós: són els rams amb els quals, com esca, fotran les carteres als turistes que se mouen per la Seu i els seus entorns. Dos operaris més, de l’Ajuntament, desembossen una claveguera, ara arriba una altra olor.

És dijous. “Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión”. Avui és el Corpus, dia feiner.

Funcionaris ben pentinats deixen els seus infants a la “guarderia” que hi ha a la conselleria d’Interior, la que comanda –encara- na Rosa Estaràs, on era l’antiga Comandància de Marina. La gent que ve dels aparcaments dels molls, apressada, travessa els passos zebra, mentre estrangers que fan feina a les drassanes de vaixells esportius van a l’inrevés en bicicleta i, alguns, en skate-board.

Na Laura me mostra un esparadrap a la cara: “M’han trobat un sarcoma, molt perillós, m’hauran de posar unes cremes i després com unes radicacions, m’ho faré a Bilbao, allà hi tenc ma mare”. En Sion, molt magre, amb una bossa de mà molt grossa espera un taxi: “M’ha caigut una dent, vaig a n’en Forteza-Rei que la m’adobi”.

Ja dins els jardins de s’Hort del Rei, pos rumb cap a la Seu, me trob amb les diverses estàtues-vivents que comencen a muntar les seves plataformes i a maquillar-se, el de més prop tot de marró, va d’Indiana Jones, amb una llandera, mig cos nu, s’embetuma la cara, també de color marró-terra. Per les escales del Palau Reial, dalt murada, esbarts de turistes dematiners. I dones caminadores de mitja edat i que encara volen estar bé, vull dir que es volen sentir com eren abans. Les rues, per tot arreu del seu cos, denoten però la seva davallada senil. Ai.

Davant s’Almudaina, les galeres manades per gitanos comencen a aposentar-s’hi, fa una olor sorda de pixum mal escurat i de fems de cavall a l’estiu. Uns picapedrers davallen les estàtues gòtiques del portal del Mirador de la seva peana i una turista que parla amb un dialecte del sud d’Itàlia, a través del seu telefonino, s’ha perduda.

Entr a la Seu, per fer-hi la volta de costum, agaf dues estampetes de dos devots servents (de sí mateixos, com tothom), el beat Pedro Gelabert,  Manacor 1887-1936, “cruelment martiritzat prop de Gandia”, supòs que per les inevitables hordes marxistes; l’altre és Sebastián Gili, Artà 1811-1894, fundador de la congregació de les agustines germanes de l’Empara, “morí en olor de santedat” ( Quina olor deu ser aquesta ? Olor de mort, però bona ?). Ja preparen per dir la missa del matí a la capella que va il·lustrar en Miquel Barceló, les restauradores de la barroquíssima capella de devora ja estan enfilades a les bastides de més amunt. A l’estiu hi ha més gent dins la Seu, l’escolà barbut encén aquell ciriot gruixat, el ciri pasqual, primer el tomba per poder arribar al ble amb el metxer, s’hi pega una bona estona, mentre un canonge explica a dos convidats detalls de l’obra del pintor de Can Cordella, senyala amb el dit intensament alguna cosa de davall el Sagrari, que s’obri cap a un costat, amb una frontissa diferent.

Comença la missa, és el Corpus, però no ho pareix. Definitivament ho deuen haver passat a diumenge. En Teodor Suau, ahir va fer 60 anys, llegeix l’epístola de la missa, han armat un harmònium a la dreta per acompanyar els càntics. Veig gent per darrera els vitralls d’en Barceló, “pareixen radiografies, sí, però no hi ha càncer”, i de la pell ceràmica, d’on estic assegut, es veu bé el tsunami de l’esquerra. Res. Amb els capellans i un parell de fels és com més natural tota la parafernàlia de la capella ( més “natural” s’ha de pronunciar amb la “ela maricona” que fan els felanitxers, amb la llengua molt aferrada al paladar).

Na Marita Camacho també hi era, la trob quan sortia, “recorda que en Quimi Portet ve el 16, tenc les entrades” “La barca nova d’en Pep Albertí, Arnauimarc Nou, durà a passejar Sant Pere dins mar, per si ens hi volem embarcar dia 29”, li record.

Sortim i sonen les campanes, “queden, ara?”, però a deshora, la missa ja és a punt d’acabar, quina cosa més estranya. Més galeres a la costa de la seu, entre els “pòrticos” de Can March. L’escultura de n’Andreu Alfaro, uns tubs d’alumini o acer inoxidable  guaiten per damunt el jardí, com qui dir: “ei som aquí!”. Al jardinet de la plaça de la Reina –magnífica la fotografia antiga on es veu al poble tomant l’estàtua de la reina, el poble sempre disfruta de tomar estàtues que els polítics disfruten de bastir- els agranadors proven de treure, molt indolentment,  les fulles de damunt la rosa dels vents, davant l’estatueta d’homenatge a Joan Alcover –“faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat, de ma joventut”- Quina solitud? En ta senectut, vas quedar fotut, qui sap si perdut, i ut. “Mestre Pere, i ere, alçau bandera, i era, que cada any, i any, heu corregut, i ut. Heu guanyat, i at, una somera, i era, que cada any, i any, vos fa un ruc, i uc...” (Venga, venga, que és massa de matí per desbarrar).

A n’Antònia, del quiosc del Born, una jove li fa una entrevista, me demanen si puc fer el que faig. És a dir, em demanen si puc fer com qui compra diaris i n’Antònia els me dóna i jo li pag i ella me torna el canvi.... jo dic que sí, i els que filmen ben contents, no record de quina televisió varen dir que són. Mentre, arriben els ordenances d’algunes conselleries o de l’ajuntament i se’n duen feixos enormes de premsa, som a temporada de pactes  post-eleccions. Dins el Bar Bosch a una taulada de dependentes de la botiga de roba Massimo Tutti-Frutti, una d’elles demana: “A quién votaste ?” “Pues no sé que, no sé si estoy empadronada, qué había que votar? No estoy muy enterada...”

En Miquel Garau, que ja se’n va, em parla de la restauració del Museu Diocesà, magnífica, hi vaig anar l’altra dematí amb en B. Mesquida i en Xavier Vidal-Folch , director adjunt de El País, qui me diu: “Que guapa que està Palma?” En Mesquida no ho pot suportar i li canta les malifetes de l’equip i de la batle Catalina Cirer. Tanmateix.

Al Forn del Sant Cristo, compr un pa i un croissant antic ensucrat,  les botigues comencen a obrir, Palma es deixondeix. Bé, Palma... el downtown de Palma, el bessó de la ciutat, el meu tros de ciutat de cada dia, en començar-ne un de nou. Amèn.

DE POBLE, ENCARA. Climent Picornell

jcmllonja | 30 Maig, 2007 22:49

 

 

                                                                                            (Foto: Pep Torro)

De poble, encara.

Climent Picornell

Han passat les eleccions, el poble, molt conservador, es va fent menys de dretes. Poc a poc. Però hi ha coses que no canvien gaire. Quan ve la calor les falcies criden encalçant moscartins,  volant a centenars per damunt les cases on hi han fet el niu davall una teula. La mateixa teula on n’hi feren els seus avantpassats, o prop, si ara no hi ha teules perquè hi han fet cases de pisos.  Però dos elements marquen l’inici de l’estiu de bon de veres: s’Esmotxador, que ja pren el cafè assegut defora, i beca,  i na Catalina Molinera, que fa la sesta dins un balancinet a la vorera de davant ca seva, massa calorosa. De mica en mica comença la gent a sortir a la fresca, queixant-se de què els cotxes fan massa via o, els aparcats, deixen poc espai per fer la rotlada. Són els panopticons, perfectament esbiaixats, per copsar la vida del poble.

Comença en Tià de cas Ros. “Ma mare ja no mos coneixia feia estona, no s’aixecava, primer es va llagar de no mourer-se, i després ja es gangrenava, pareix mentida però a un determinat moment com aquest, no m’ho hauria pensat mai, demanes que se mori, per tots, pel bé de tots, però sobretot pel seu bé. Érem amb els tres germans davant ella, jo no sé si hi sentia  o no, però jo ho havia dit, bon Jesús que se mori! Idò ella, no pareix ver, feia tres setmanes que no obria ets ulls, idò els va obrir, va somriure, i se va morir. Pareixia que era d’agraïment, o d’alliberament, o de gràcies per haver-li donat permís per partir o jo que sé… però és així.”

Els magrebins carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els estrangers que viuen al poble passen sense dir bones tardes, fent d’externs. “Tot ha canviat molt a la vila” diu l’amo en Miquel Coremer. “Jo, anava a cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar, i ella, com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes. Era el meu pagament”. “I jo -afegeix en Tomeu Barraguí- ajudava a descarregar un carro a ca l’amo en Pere Medoll i per una feina de tres hores me donaven tres panses. M’has sentit bé: tres panses.”

Els doblers que ara es guanyen i la relació amb els fills és el que ha canviat més, segons el petit parlament de carrer. “Sí, -diu na Bet Boscarrona- ‘No te mengis aquesta tallada que és per na Mariona’, i jo amollava la tallada que havia de ser per a la meva filla; i ma mare me deia, ‘no te mengis aquesta tallada que és per ton pare’. Bono:  hem quedats engrunats entre la por als pares i la llibertat dels fills. Hem quedat sense tallades”. “No exagereu, que menjau carn cada dia.” “Jo, què voleu que vos digui ?” – és  l’amo en Toni  Corella-  “ Que ‘ni tanto, ni tan poco’ que deia aquell Bisbe. Abans se morien molts de nins, i ara no. No ho recordau? Els deien ‘albats’ als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que el tenien damunt la tauleta de l’entrada, un bufet, dins un ‘bubulet’ petit.” “I les dones ? Què me’n direu ? Aquestes sí que han canviat, ara van per tot, per tot.”   “Les dones, totes són iguals”. “Ca barret, no ho són”,  diu l’amo en Xesc Rovell. “A les fosques totes són ben iguals”, torna a repetir. “Que hi vas d’errat, bergant! No n’hi ha cap que faci la mateixa olor”- sentencia l’amo en Xesc- “jo t’ho puc ben dir que som pastor i n’he pasturades de tot color”.

Al cafè hi ha una taulada tota de dones : “ Ma mare ara somia fort i pega cops  per sa paret amb sos peus. Se mou molt i he hagut de comprar un tros gros de ‘goma-espuma’ perquè me cau des llit. Avui m’ha dit que havia somiat amb una dona de Sineu, que se pegaven, i, pensa, no s’han tornades a veure de quan eren nines”. Una altra, la que du el maneig de la conversa diu : “Madò Corneta aquella dona petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau ?- sempre deia a ma mare : ‘Quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te que hi ha a s’altra banda’. Degué tornar ? Li degué dir ?”.

A la taula de devora, el Sèneca de torn, aquell que sempre ho sap tot, un ex-selleter, contesta xerrant petit :  “No sé de cap que hagi tornat”. Tenia molt de mal i ara no en té, comenta. “I què feres per això del mal ?” “Jo t’ho diré. Tenia ‘astrossis’ en tercer grau, lo màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu, devers 30.000 pessetes, llavors ferros grapats a s’esquena, devers 100.000 pessetes, fins que un dia, per sa fira, a una paradeta devers el forn de Can Garreta, un, venia polseres. M’ho degué conèixer que tenia mal i em digué : ‘ l’amo veniu !’ Ell, em tocà els polsos, tria una polsera –una polsera de 500 pessetes- i mira tu, camin com un llagost !”

Passa l’amo en Bernat Paparrí i la rotlada el mormola. “L’amo en Bernat va estar llogat d’oguer a n’Es Calderers i se menjava, ell tot sol, un quilo d’arròs cada dia. Quan era temps d’espàrrecs hi afegia espàrrecs, quan ho era de caragols, idò caragols, quan de blaves o altres bolets, tot li anava bé… i l’arròs bullia i ell encara hi tirava coses, d’aquí i d’allà, dins l’olla. I els vespres : sopes. Sempre sopes. Escaldades, seques, solleriques…amb verdura, amb prebe, amb un ou o dos quan n’havia fotut algun d’un nieró. I l’on demà torna-m’hi torna-hi; per berenar dues llesques de pa, oli, sal i olives. Per dinar un quilo d’arròs i per sopar, sopes. I així, sempre, mira’l-te: sa com un gra d’all”. L’amo Arnau Estamborer se’n recorda d’alguna cosa: “Jo hi he fet de pastor a n’Es Calderers. També he estat Solanda, he fet de mosso amb en Conquerrí ( “era més dolent que sa merda”). Saps que n’he sanat de porcs i moixos, m’he guanyat sa vida així, i aixà, a n’Es Calderers un dia me feren pastar, pastaven un sac de farina, sencer, no hi vaig posar llevat es dia abans i no va tovar, idò, vaig dir, li posaré ara i ja ho veurem, idò els pans no s’estufaren, s’ajagueren i tot va ser una crosta i d’un color com a blavós que no feien menjera... ho vàrem haver de donar a n’es porcs, que tot s’ho mengen, fins i tot un homo, sencer o fet a trossos, no en deixen res de res....”

“Mira tu si han canviat ses coses a n’es poble que ara fan caminar a sa gent, no has vist estols de dones caminadores ? I  el metge ordena no fumar !” “I vos que no éreu fumador mestre Sion?” “Era fumador de pipa. Però entre que es metge me va dir ‘ho hauríeu de deixar’ i altres coses, ara no fum. I me fa molta de falta, perquè sa pipa era com una al·lota per jo. Tot lo dia la punyia, ara la feia neta, ara escurava es caçolí, ara li bufava sa canya, ara això, ara allò, me fa com a falta.... I els vespres era com a un nin petit es biberó: abans d’anar-me’n  a dormir havia de fer sa darrera pipada. Quin guster que passava. Llavor l’apagava, li passava un poc es dit i a dormir. Sa dona se va arribar a posar malalta, perquè sa mascara de sa  pipa, negra, negra, m’embrutava ses mans, i jo quan me colgava estirava es llençols i allò tota sa nit els tocava i deixava clapes negres de mascara de sa puta pipa.  Però què vols que te digui... ara ho he deixat. Mira tu si han canviat ses coses”.

 

STRANGERS IN THE CAMPUS ( METRO UIB). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2007 20:09

Strangers in the Campus ( Metro UIB )

Climent Picornell

Feia dies que apareixien. A onades. No eren com nosaltres, se coneixia bé, malgrat ells volguessin passar desapercebuts, es coneixia. No és que als bars prenguessin el cafè amb el dit petit de la mà excessivament estirat, però ho guaitaven tot, miraven sempre molt amunt a les terrasses dels edificis, per no haver d’aguantar la nostra mirada. Estàvem temptats, tots els d’allà, els « pata negra » d’engegar-los cridant fort : « Fora des sembrat !! », perquè la seva actitud era de no saber exactament on havien caigut, ni per què els havien enviat allà.

(IMATGE: Mallorca pobreta... de GUILLEM MUDOY, EX-VOT per a "Cimentiments")

Un bon dia,  fins i tot, en vaig trobar un assegut dins la meva aula. De tot d’una no el vaig reparar, però a mesura que avançava en la introducció del tema, el vaig veure. Gorreta posada, calçons de xandall de la selecció espanyola de futbol, volia aparentar una setantena d’anys, però es veia que era un prejubilat. Vaig aturar l’explicació i el vaig intentar convèncer que el que anava a  desenvolupar en aquella sessió -“L’Escola de Frankfurt i la seva repercussió sobre els geògrafs crític contemporanis”- podia ser greument ofensiu per a ell. Estava segur que podia danyar irremissiblement el seu cervell, poc preparat, no així els dels meus estudiants, que, com tots els universitaris, havien posat call fins i tot a les idees més ofensives de la contemporaneïtat. Va dir que li era igual, que ja que havia fet el viatge, quedava. Al cap de poc temps un grup de quatre més, com ell,  miraven per les finestres, la qual cosa ens començà a preocupar, als estudiants i als professors.

Com estratègia momentània, i amb la idea de què era molt més excitant per a ells , els enviàrem cap a l’estabulari. Allà arribaven adesiara remeses de rates blanques per ser sacrificades en experiments obscens, no sé qui havia llegit que aquestes tipologies de visitants es trasmudaven i qui sap si en voldrien tastar. Però altres informants havien dit que els havien vist, també, asseguts als restaurants i demanant menús : com nosaltres. Això era molt més greu, es podien comportar com universitaris a l’hora de menjar, menjar menús al campus i sobreviure. En arribar l’horabaixa, de tard, sortosament, tornaven al túnel que havia excavat el seu dirigent, i desapareixien, s’espargien, no sé si per les clavegueres del polígon industrial o si per les cisternes de Son Sardina o pels soterranis de la Plaça d’Espanya. L’endemà tornaven, cara d’espantats, gorretes, calçat còmode o esportiu, els mascles davant-davant intentant explicar el que veien a les seves femelles: “aquí va estudiar química, na Margalida, la nostra néta”, deia un.

La idea de què es poguessin espargir, per via subterrània, havia estat d’en Pere Muñoz, però no havia acabat de cloure, Jaume Matas més agosarat ho havia fet realitat. Ara comprenia que també eren com ells, eren dos d’ells. L’estratègia començava a resultar aclaridora: invasió del campus des de la normalitat més aterradora, per així espantar els seus habitants, la qual cosa obligaria a aquets a  recobrar una idea, primitiva i salvatge, la de fugir cap a la ciutat i confondre’s amb els ciutadans i refer les Facultats a edificis abandonats. El campus passaria a ser un territori colonitzat, cosa que ja havien aconseguit amb un pla semblant a l’anomenat Parc Bit, un espai anormal, ara normalitzat.

La cosa era greu, hi havia professors que els havien hagut de treure dels seus despatxos, on amb una poca vergonya rimbombant, regiraven llibres i ordinadors, com si fossin públics: públiques les coses de la Universitat pública, fins aquí havíem arribat! A un laboratori, un grup nombrós havia quedat tancat i les emanacions d’oxigen, formol i nitrogen líquid els havien transformat, amb uns crits esgarrifosos anaren a fer niu al cedre de davant el rectorat, per preparar l’assalt als despatxos dels qui manaven. El gabinet de crisi no sabia que ja s’havien assentat en alguns departaments del serveis administratius, més bons de considerar i retornar a persones normals. Els espies de Fisioteràpia els havien descobert comunicant-se. Una persona normal i un paó, establien un codi de transmissió de missatges que a la Facultat d’Informàtica eren a punt de desentrellar. Les cinc primeres tires fòniques semblava, pareixia, que deien: “Fins a l’octubre és gratuït, hem d’aprofitar, per això pujam, n’haviem sentit a parlar, però no sabíem com era, és més gran dels que ens imaginàvem…” Aquesta darrera frase donava esperances als resistents; si era més gran del que s’imaginaven, això era un dificultat supletòria que s’havia d’aprofitar. Perdudes les cadenes de comandament, els nous líders de cada Facultat havien ideat el seu pla de resistència. Els de Lletres, recitaven pels altaveus, de forma caòtica, versos de Gil de Biedma i de Blai Bonet, la qual cosa els produïa alarma senil i es desintegraven ; els de Física insultaven des de les finestres Bill Gates i els Windows-Vista, això  els provocava espasmes ; els de Dret els tiraven volums de l ‘Aranzadi, que eren especialment mortífers; els d’Econòmiques, els entrevistaven i els feien l’enquesta de despesa turística, la qual cosa els produïa efectes de desorientació espacial; el de l’escola d’Hoteleria els deconstruïen un frit de mè amb un show-cooking presencial que els provocava vòmits sanguinolents…

Molt poc a poc s’anà recomponent la situació, de cada dia se’n veien més pocs, i més dèbils, amb la qual cosa, els propis estudiants –als qui abans els robaven els tuppers amb el menjar- ara, quan en veien arribar un, ja el posaven dins el vagó de tornada. No es resistien, ja ni pujaven a la superfície del campus. Es reprengué al dia a dia, les lluites internes, a les publicacions ben indexades, a  fer com que fer que la ciència era una cosa de gent especial, ben preparada. No fos cosa que la gent normal sabés de què anava la cosa. Quin perill ! Els nous líders sorgits de la batalla, reclamaven quotes de poder o, en el seu defecte,  la concessió de llicències d’explotació de bars, farmàcies, supermercats i algun puti-club, dins el campus i la seva perifèria. S’havia aconseguit aturar la primera onada invasiva de la universitat, per part de la gent normal de la ciutat, aprofitant la gratuïtat del Metro a la UIB. Calia preparar-se fins a la propera mutació, o fins que els expulsàs, aquesta vegada,  la crescuda de la mar motivada pel canvi climàtic i la merdera els fes retrocedir fins a la Font de la Vila, qui sap si aprofitant la via de la Sèquia d’en Baster que, amb bon criteri, ja començava a ser desintegrada.

( Imatge de Guillem Mudoy )

( Fa dies d’ençà que s’ha inaugurat la línia de Metro fins al campus de la Universitat que es veu gent passejant pel campus, amb una certa indecisió, no saben molt bé si hi poden estar o on anar. És gent corrent que aprofitant que és de franc pujar al Metro l'agafa per arribar fins allà dalt. Probablement mai no s’havia aconseguit que tanta gent, que no fos professor o estudiant,  pujàs al campus universitari. Això desenterra les polèmiques sobre si era o no convenient fer un campus, localitzant en un polígon monofuncional els estudis universitaris, o si, com mantenen altres hagués, estat millor diluir la universitat en diferents edificis dins la ciutat, així s’evitaria la gran despesa energètica en viatges i s’aconseguiria una certa sinèrgia afegida al difícil binomi universitat-societat. La meva idea respecte a aquestes qüestions no és cap de les dues anteriors, perquè crec que tenir un campus ha tengut inconvenirnts, però també enormes avantatges, un dels quals és el del creixement ràpid d’una institució, la UIB, de la qual havien tengut mancança les nostres illes. Però no és ara el moment exacte de discutir-ho, he volgut fer un apunt-ficció de les persones normals que arriben a deshora al campus de la UIB, ben fàcils de distingir del col·lectiu estudiantil que se mou amb soltura per aquell redol de la carretera de Valldemossa.

Paradoxes de la vida: fou Pere Muñoz-Perugorria fa quatre anys quan es presentava pel PSM a candidat de batle de Palma qui proposà un Metro, no aquest exactament, ara, ha estat el PP qui l'ha construït i en Pere fa de conductor, no de Metro, sinó d'un "late-show" a la Televisió de Mallorca, TV que ha posat en marxa, a proposta d'UM, el Consell de Mallorca)

UN PIANO I LES MUNTANYES EN TECHNICOLOR. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Maig, 2007 21:01

 

 

Un piano i les muntanyes en Technicolor.

Climent Picornell

            Me crida n’Aina Pocoví, filla del meu amic Sebastià Pocoví, al cel sia. Ha anat a acceptar el testament de son pare, i a una clàusula, hi figur un servidor, amb noms i llinatges, com a marmessor. Quedam per dimarts matí. N’Aina m’ha d’abonar un euro, cosa que fa,  i el notari li dona un sobre, amb un escrit i l’adreça d’un luthier de Palma. Allà li entregaran un piano. “De què va això, Climent ?” em demana. “Coses de ton pare”, li responc, entre divertit i entretengut, sabent perfectament de que anava la cosa.

            Érem un dia a Binigualó, en Sebastià tenia un dels seus dies xerradors, altres, no deia ni piu. “Te’n recordes de Raíces profundas? És una pel·lícula que dec haver vist una vintena de vegades. Shane és el títol en anglès. És qualque cosa més que una pel·lícula de l’Oest, n’Alan Ladd hi fa una interpretació genial. Em passava una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. És de l’època de la col·loració amb Technicolor o Metrocolor, que li dóna uns colors vius, Vincente Minelli n’hi enregistrà un parell, - Gigi amb Leslie Caron, l’has de veure-, són com més mediterranis, no tan empastats com els colors d’ara. Idò, a un moment determinat, sortien unes muntanyes i en veure-les, cada pic em removia dins el seient, sense saber per què, la gent que m’acompanyava se’n temia. Un dia, visitant la meva cosina que havia heretat Son Llevorí –prop de Binigualó- vaig veure aquelles muntanyes. Son Llevorí era dels padrins, però va tocar a la tia i ara era de na Remei. En entrar a la tanca de pedra cap a les cases, vaig veure darrera les mateixes muntanyes que les de la pel·lícula, amb aquelles tonalitats blavoses. Les del film eren de devers Califòrnia o Wyoming, supòs, aquestes eren de Mallorca, però idèntiques. Feia trenta anys que no hi havia estat, però vaig veure que la imatge de nin m’havia quedat gravadíssima, impressionat, un dia que les vaig descobrir i les vaig mirar, embadalit, més d’una hora. En veure-les de bell nou ho vaig comprendre. Quantes de coses de la nostra vida no deuen tenir una explicació semblant, coses de nins que no sabem on han quedat estojades. D’infants, prop de Binigualó, tiràvem fletxes enceses el vespre, com els indis, amb un fletxer fet d’ullastre, el cap de la fletxa amb estopa i pega, les enceníem, ja nit fosca i travessaven per damunt el torrent, és una imatge que m’acompanya encara molts de dies quan me’n vaig a jeure.”

            Un poc abans d’anar a sopar,  les muntanyes blavoses, que ja viraven a lil·lenques, eren a punt de fer-se només una ombra fosca i llunyana, en Sebastià continuava el seu discurs atropellat, estranyament atropellat. Moriria l’endemà. “Ma mare era veïnada d’una dona anglesa. Vella. Conservadora, “de na Thatcher” em deien totes dues perquè ho entengués. Tenia un piano de paret, vell, però era un Steinway. Ma mare sempre havia volgut que aprengués música però jo sempre he estat un poc negat per a aquestes coses. Així que després de tenir la meva filla Aina, la seva padrina, ma mare, decidí que la música seria la néta i li festejava el piano sempre seguit. La sorpresa fou quan aquella veïnada es morí. La casa restà tancada una bona temporada, i ma mare sempre es lamentava : “Es deu fer malbé, el piano. Si el m’hagués venut, ara n’Aina el podria tocar”. Al cap d’uns mesos, es presenta un senyor trajejat, mallorquí, qui de forma molt educada demanà per ma mare i li digué que era el representant a Mallorca d’una casa d’advocats britànica i en nom de la veïnada i per ordre del seu notari, li comunicava que havia deixat al seu testament que si ens interessava el piano, els seus hereus ens l’havien de vendre per la xifra de 200.000 pessetes. Mostrà la còpia de l’escriptura i la traducció jurada, que l’acompanyava. Ma mare quedà de pedra i em telefonà tot d’una : “I ara què te creus que m’ha passat, ell... la veïnada –que m’hagués pogut deixar el piano, al testament- el me ven, també al testament.” Ma mare no se’n podia avenir. Jo, més distant, vaig fer consultes i m’aconsellaren que el compràs, un Steinway era un Steinway i aquell estava molt ben conservat. Al cap de tres dies, ja era a ca nostra, l’afinador, només li hagué de canviar el coixinet d’un martell i dues cordes, la del Fa Major i la del Re sostingut, me va dir. N’Aina no anà de piano, s’havia comprat un violoncel aconsellada pel seu novio. Uns anys després deixà el violoncel, i el novio. I ara som jo qui pas pena perquè el piano no es faci malbé dins ca ma mare. No hi viu ningú d’ençà que ella és morta i  he fet testament per deixar-ho tot a la meva filla. Li deixaré, però... li hauria de vendre, encara que només fos per un preu simbòlic, un euro, em fa com a gràcia fer-ho així. Què trobes ?” “Que he de trobar? Ja ho deus haver fet. Te conec herbeta”, li vaig respondre.

            Sortint de cas notari, agaf el cotxe cap a Binigualó, Glen Gould em sona la giga de la Suite per a piano de Schömberg, a un Steinway, el meu Ipod fa de vicari musical i a la llunyania Alan Ladd, esquiva les fletxes del apatxes amb les muntanyes blaves al fons, que encara hi són.

 

 

«Anterior   1 2 3 ... 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb