Climent Picornell

PALMA. Contra la nostÓlgia necessÓria ( Pel llibre de Jaume GUAL ). Climent Picornell

jcmllonja | 23 Novembre, 2007 09:40

 

Aquest escrit és un resum breu. El text complet el trobareu al llibre de JAUME GUAL , “Façanes de botigues de Palma”, que és a punt de sortir.

Palma: contra la nostàlgia necessària.

( Algunes reflexions urbanes desfermades per l’encàrrec del fotògraf  Jaume Gual de fer un escrit per a la nova edició del seu llibre “Façanes de Botigues de Palma”. 2007)

 

Climent Picornell

 

El primer escenari urbà

Avui dematí, he quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric. De camí cap a la plaça de la Reina me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat conegut; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa per als excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un banc, de crèdit; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme -que no me mira-; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” Sé que fa feina a la Junta del Port; el capellà-obrer que ja no ho és, ni obrer, ni capellà; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell, el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa, que dormen a l’entrada dels caixers automàtics, que és hora d’aixecar-se.....

 

Li diuen ‘Making of’.

És així, com segueix. L’escenari és el Bar Líric, Ca s’Andritxol per a la gent antiga del barri. Per la finestra es veuen els arcbotants de la Seu, s’Hort del Rei amb la paretota que va fer l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar, la costa de la Seu i la costa de Sant Domingo; al seu començament l’escultura de Joan Miró –em va dir ell, personalment, que la va fer a partir d’una pastilla de sabó que de tant d’usar-la, s’havia foradat, és per tant un forat amb un ou damunt-, els inevitables turistes hi treuen el cap i es fan la foto. Darrera els vidres del bar, servidor i el fotògraf.

Fotògraf.- “Mira Climent, hi ha possibilitats de reeditar el llibre Façanes de botigues de Palma que vaig fer fa un temps i m’agradaria que hi escriguessis alguna cosa”.

Servidor.- “Sí.” Contest tot d’una. “Naturalment; em fa moltíssima il·lusió”.

Els parroquians del bar en aquesta hora, transmeten encara aire de barri, de veïns i de treballadors. Militars del quarter del carrer de La Mar, dependentes de la farmàcia de la plaça, de la perfumeria de devora, un arquitecte que també és pintor, l’amo de la floristeria de prop de Correus, alguns polítics “balears”, en Jaume i jo. Passa en aquest moment pel carrer un psiquiatre famós, de Felanitx.

Parlam del món i de la bolla, de quan va fer el llibre, del pas del temps, de quantes botigues de les que va retratar queden encara obertes. De n’Alberto Quintana, autor de El Sistema urbano de Mallorca, que Gual va conèixer. Poc abans de morir, amb en Quintana, havíem fet whiskies amb coca-cola a la mateixa taula on, ara, seim. Un temps s’usava aquesta beguda. Ara ja no ho sé, no bec alcohol destil·lat.

Partesc a ca meva cercar el llibre en qüestió, del qual n’he de tenir, segur, un exemplar. El record perfectíssimament, façanes d’òptiques, botigues de queviures, perfumeries, lleteries amb l’aire de ciutat marcida. Mir al prestatge on hi ha coses de Palma. Llibres sobre les murades, l’urbanisme, en Gaspar Valero i la seva saga ciutadana… Més  llibres, en trob un de meu: Conèixer Palma, l’ hauria de reeditar, m’ho demanen des de l’Ajuntament. El d’en Jaume Gual no hi és. Pot ser és al prestatge dels fotògrafs:  Robert Doisneau, Ansel Adams, Henri Cartier-Bresson, Juan Pons Frau, Toni Catany, sí,  devora el llibre de Tomàs Montserrat, més petit, el llibre d’en Jaume Gual, pròleg de Juan Cueto, molt bo, i uns detalls de connaiseur de Maria José Mulet.

I ara comença. No sé si encara és el ‘making of’ o ja nedam, vull dir que ja hi som. Guait a la Plaça de la Llonja, i pens: li prenc per l’objectivitat acadèmica? Dades de Palma, evolucions històriques..., o, per la sentimental i sentida ? La Palma viscuda, la branca dels meus col·legues de l’espace vécu, l’espai viscut :  Robert Ledrut o Yi-Fu Tuan, la “fília” que ens provoquen els llocs, o això emmascararà l’espai urbà, reflex de les contradiccions socials, com afirmen els marxistes contemporanis de l’estil de David Harvey  i Els espais del capital?.......

 

Els nusos sentimentals de les ciutats

Cal, per seguir en la línia del llibre de  Jaume Gual, fugir de les geografies urbanes clàssiques. També Kevin Lynch ens va fer aprendre a llegir les ciutats d’una altra forma, o d’una manera diferent: el paisatge urbà, entre les seves múltiples facetes, hi té també el record personal, per això les ciutats articulen la seva sintaxi en funció del que Lynch anomenava  nodes, senders, fites cognitives i expressives per a cada un de nosaltres. Alguns dels meus nodes són en aquest llibre, és la meva lectura de ciutat, que reconec en el llibre de Gual: les ulleres vermelles gegantines sense vidre, el paraigües enorme de la botiga del carrer dels Bastaixos ( que ai! Encara hi és!) i sobretot, la mà. Una mà alta, grossa, enorme, penjada sobre el portal de la botiga i que entraven els mossos quan tancaven la tenda, una mà que m’aterroritzava de petit i encara ara, quan l’he vista retratada. Era l’anunci reclam d’una casa de guants.  En l’actualitat ja no és novedós, però ensenyar a incorporar elements de la ciutat que eren marginats, o oblidats, o no tenguts en compte, per completar la seva lectura és encara positiu: ulls clucs  a un carrer o a dins un edifici, incorporau-hi els renous, el mateix amb les olors... Les olors de la ciutat. Com quan he revist la fotografia del ‘colmado’  “La Montaña”,  m’ha envestit aquella olor, mescla de sobrassades i formatge maonès; mon pare al cel sia, s’hi aturava i entrava per mig d’aquell bosc d’embotits penjats i ens comprava una bona tallada de ‘membrillo’ de tres colors: groc, verd i vermell. Era per a mi el tocar amb un dit al cel, la passejada perfecta,  del moll de la Riba, cap al Pont del Tren, camí de ca nostra. Que ja no hi és. Ara mateix, on era ca nostra, hi ha un clot majestuós que proclama la propera finca enorme que s’hi sembrarà. I en consonància no hi són tampoc les botigues de la meva barriada de quan era nin: ni la merceria de s’Arraconera, ni el basar o ‘drugstore’ que era la botiga de Can Cantó, ni Ca madò Maciana. Sí que hi ha supermercats diversos a balquena.....

 Per no caure en els costumisme: modernisme!

No valen les rondalles, a més són poc urbanes, més tost rurals, ni tampoc la poesia evocadora del jardí desolat amb el brollador eixut. El meu barri ha quedat sense botigues. La Puertoriqueña, que mostra en Gual al llibre, avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic perquè les metàfores del canvi, són males d’evocar. Era millor? Era. L’aire del temps, mirin vostès Eusebi Estada, un dels millor coneixedors de Palma  ( La ciudad de Palma, 1884), era partidari d’enderrocar les murades, i ventilar la ciutat tancada i malaltissa. Amb la perspectiva actual ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic, amarat de poesia. Perdonin. Me costa déu-i-esforç no caure dins el costumisme, dins l’Ayguafort de Maura, avui. En tenc una tendència grossa. I no sé exactament quin remei té, per fer amb la paraula escrita el mateix que va fer en Jaume Gual amb la seva càmera. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva particular mania de retratar, descriure, millor dit, personatges marginals, personatges que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat, desadaptats –com les botigues de les fotografies-, representants d’un temps que no és el d’avui: gent sense casa, dones -sempres són dones- alimentadores de moixos que pul·lulen de Santa Catalina al Puig de Sant Pere; inquilins solitaris, pobres de solemnitat...

Personatges mals d’encaixar dins les teoritzacions de “La Palma que volem”, “La Palma que valoram” o “La Palma que dibuixam”. Malgrat això, les ciutats lluny de seguir els desitjos dels col·lectius reivindicatius, o  associacions veïnals com es deien abans, van per camins diferents. Palma és modificada per forces molt més potents, governades pel capitalisme liberal, sempre més àgil que les planificacions sentimentals o romàntiques o que els fotògrafs poetes del visual urbà......

 
Poemes visuals, només?

Tal vegada això són les obres de Gual, no són més que poemes visuals? Les botigues antigues, conservades en les imatges d’en Jaume, són poemes simbolistes, poc realistes, més Verlaine que Gabriel Ferrater. Però sempre amb un corol·lari. Ara, tapiades o enderrocades: l’única reflexió que ens queda és la nostàlgia?

No! L’evocació no pot ser l’únic element d’anàlisi. A les barberies, per exemple. En sé d’una, com les d’abans, on hi veig el barber llegint sempre el diari, cap client. En canvi  les modernes, factories de despentinar la gent, sempre són plenes, amb perruqueres i perruquers amb aire frenètic. Com a les esparteries, que han estat, com a màxim, fagocitades  i amb un rot agre, per la nova cosa que hi ha al seu lloc, ara hi venen objectes de regal caríssims. Es conserva de forma condescendent i amb aire de superioritat, un detall del comerç antic: un rètol, una vidriera. Poca cosa més.

Em costa creure en  el llibre de Jaume Gual, com un simple exercici contra la nostàlgia.

Ja m’agradaria que fos un exercici compartit. Però no se creguin les fotografies de Jaume Gual, evocant els comerços sobrevivents d’altre temps. La Palma d’ahir trasplantada a avui. Podria parèixer que són eines per a la lloança única del record. Massa senzill: tot era millor abans, tot era...  Ho va ser millor abans ? Tal vegada. Perquè en Jaume Gual no se passeja retratant les botigues de disseny avantguardista o les botigues franquiciades standaritzades? No llocs? No llocs. El que mostra són llocs. Tenen la categoria de lloc, amb gent, clients, història i incardinació dins el barri.......

 La semàntica complexa de la ciutat

Si no és una eina evocadora, és, per tant,  aquest llibre de Jaume Gual un exercici d’estil, una peça de l’art pour l’art? Quin sentit li hem de donar al testimoni de la imatge, que certifica Gual, notari de la modernitat, amb les seves imatges-testimoni?  Tal vegada vol que facem una lectura més enllà de la imatge? Una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que vol dir urbà, una drecera per a la lectura ràpida de les viles modernes? Un reliquiari del què estimàrem? Una penyora per als nostres fills? Si em permeten ésser ordinari: un poc de tot això, ni millor, ni pitjor, diferent.

És veritat que som dins l’època de la banalització, paradoxalment, també de la santificació d’aquest art-nouveau de panfonteta que representaven, quan es feren, la majoria d’aquestes botigues. Però en el seu moment, quan eren nous aquests comerços que ara són vells, el baticor de la vida urbana estava sotmès, probablement, a les mateixes constants que ara: hi havia batles ( no batlesses, encara), clients, ciutadans que s’espantaren quan s’obrí al cap de cantó una botiga amb nom rimbombant, per exemple “La Fuerza del Destino”, a la Plaça del Progrés. Un progrés salvat del temps de la dictadura, amb l’aroma republicà, una drecera més de l’ideari o de l’imaginari col·lectiu amb el qual queden amarades, malgrat tot, les ciutats, molt més enllà de la política....

Anar de compres és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Em referesc a mirar mostradors, fer la cerimònia del passeig quotidià amb l’excusa de fer alguna cosa. Encara ara. Passejar per la ciutat amb l’atrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus telèfons mòbils... i en Jaume Gual. Nerviós, tendre, empegueidor que, inevitablement, sent les cridades dels molt diversos símbols ciutadans, signes d’una modernitat fosa, dissolta, dins el canvi urbà, capolada pel creixement constant i continu del casc antic i dels barris històrics de l’eixample. Ciutat ha canviat i ha crescut. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, ni ha crescut, si canviar era no mantenir el batec del que són i han representat les ciutats dins la història: capdavanteres del progrés i la modernitat de la tècnica i del pensament. Esperem que Palma mantengui aquestes prerrogatives. Encara que siguin les de les ciutats mitjanes, no massa grosses......

 
Entre botigues i cafès de Palma.

Mercadejàrem aquestes retxes que ara llegeixen, dins ca s’Andritxol, Bar Líric, un cau bàsic de Ciutat, un fornidor de perspectives de la Palma  (m’ho deixen dir?) “eterna”, com Roma, però en petit, com tot a Mallorca. Encara que ara ens amenacin amb l’augment del nivell de la mar, fuetejats pel canvi climàtic. Estàvem rodejats de parroquians del matí: els dos geògrafs –en Jaume i un servidor-. Això és ciutat, un espai que a alguns els repèl i a altres els dóna seguretat, un espai que acull sense demanar massa a canvi i que a vegades, segrega, demanant el que no importa, que es fa estimar. Palma, altiva i despreciativa amb qui l’habita, que dóna servei i que provoca tensió, és ciutat, un espai de contradiccions on hi floreixen damunt la podridura –com els bolets- el progrés i, ara per a nosaltres, la nostàlgia.

Però així com els cafès han sabut fabricar-se, o els han fabricat, la seva petita història mítica, no així les botigues. L’èpica de les botigues? Au no digui dois...! Per què no? Si prenien cafè, també devien comprar, o és que no es comprava sabates Marat, i aquell altre, Picasso, no emprava condons i l’altre, Lenin, no havia de menester un quilo de patates, per fer a la Rossini. Però, és cert, que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual....

 

Hi ha, però,  alguns llocs dels qui mostra en Jaume Gual amb literatura afegida, és el cas de ‘ La Fuerza del Destino’, o de ‘El Japón en los Ángeles’. No n’hi afegiré; cronistes urbans destacats com José Carlos Llop hi han posat esment. Només una cosa més, premonitòria. El suggeriment on em mena el nom de la botiga -el repetirem: “El Japón en Los Ángeles”- De les ficcions urbanes modernes que volen avantposar les condicions futures on s’abocaran les ciutats, hereves d’aquella urbs de Fritz Lang a Metròpolis, com no citar-la, és Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott basada en l’obra de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles elèctriques? (1969). Passa a Los Ángeles l’any 2019, ambient plujós, contaminat, vespre continuat, anuncis publicitaris amb dones orientals, botigues estranyes amb xinesos, volgudament, l’autor, o el director, forçaren aquest interès de fer aparèixer Los Ángeles colonitzat pel Japó. Per riure? O per plorar, qui ho diria... Tot em du a imaginar-me com un androide replicant, habitant de la meva ciutat, bruta, superpoblada, a punt de ser eliminat per un “blade runner” a sou de la batlessa de torn, intentant explicar-li que he vist i he conegut coses que ell mai es podrà imaginar: comerços amb selves de sobrassades, fuerzas del destino o japones en los ángeles. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “he vist coses als bars i botigues de Palma, més enllà d’Orió, que els humans no creuríeu; com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent-hi les seves alineacions”. I mentre estic morint, la meva mà entrega un llibre al meu executor: “Façanes de botigues de Palma” de Jaume Gual. Qui sap, si la nostàlgia a partir d’ara no serà més que mai cosa dels robots i de la intel·ligència artificial.

La importància dels enquadraments

Sempre he dit que els enquadraments en una obra fotogràfica són bàsics i és on s’observa el saber fer del fotògraf, la seva petjada. Jaume Gual hi fa, a Façanes de les botigues de Palma, un treball minuciós d’enquadrament, no se’n refiïn si els sembla que sempre és el mateix. No. De cap de les maneres. En una imatge hi ha l’amo, amb una granera; a una altra, si hi fa falta, hi ha també l’entrada del costat, perquè dóna més relleu a la tramoia. N’hi ha una que m’impressiona, en el sentit total de la paraula. És una botiga de queviures, sense cap rètol. Res. Uns canastros i, damunt, unes caixes de fruita, uns panerets amb tomàtigues, unes sobrassades penjades als taulons, el número 16 a, dibuixat a mà. La sobrietat del que devia ser una botiga abans de qualsevol boom publicitari. “No logo”.

La senzillesa és una de les vestimentes d’aquestes botigues tradicionals, excepte alguna mania modernista; la lleteria, només amb aquelles cortines de canonets, amb un portal bessó, tancat. És veritat que no totes tenen el pedigree de Ca la Seu, oberta quasi des de que el rei en Jaume, matà moros, o d’abans. Moltes són de despusahir, el seu despusahir, el nostre, i ja no hi són. No sé, exactament, en Jaume sí que ho ha repassat,  quantes n’hi ha encara que resten obertes de les que va retratar a la primera edició. Però, segurament molt poques, només algunes, restaurades i rehabilitades, d’aquestes, moltes amb canvi de funció.....

 

Tipologies urbanes

En paral·lel amb aquests comerços, i que ningú em malinterpreti, em sent fascinat per les tipologies -algunes descarnades, altres còmiques- d’alguns habitants urbans : els sense casa, els folls de carrer, els pobres, els histriònics, que també compren, i compraven a aquestes botigues alguna jugueta de plàstic o unes espardenyes –d’espart, naturalment- o només vi barat com fan els clochards d’ara mateix. Vull dir amb això que no val fer únicament una lectura amable i carrinclona dels espais d’en Jaume Gual, no són per força els de la regressió amable a la ciutat enyorada, no. Són també espais de sordidesa, de dolor i de la brutícia de la ciutat, els espais amb “invisibilitat” que diu l’amic Joan Nogué, i que adesiara ens volen amagar els seus gestors, amb els personatges de les clavegueres que són igualment ciutadans, com nosaltres, almanco de gentilici.

Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veïnat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. Una velleta ben coneguda a tot el barri. Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal·lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, es gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla... Ara, cabells esgrogueïts i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arrossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Sempre és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il·lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel·lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta.....

 

Contra la nostàlgia necessària.

Vet ací d’on arrenca el meu títol per aquestes retxes que faig a la nova edició del llibre d’en Jaume. Per enroscar-me en mi mateix i autodefensar-me dels atacs sobtats de nostàlgia. Perquè per a un servidor, ja agée, moltes de les imatges que mostra en Gual són d’una implicació personal potent. Ma mare s’aturava a comprar coses a Ca na Maria des Cego o a ca na Maria des Fil i mon pare era en campió, per a nosaltres nins, quan sortia de can Cetre – al llibre que tenen a les mans ja és la Papereria Oliver-, amb les galletes acabades de fer o de La Montaña, com els he explicat.

La meva peripècia urbana o palmesana, no hi és de més. Vull dir que si la cont és per reafirmar la meva pertinència a un territori ciutadà, el meu aprenentatge paulatí al que és Palma per a mi. Em faig vell i de cada pic preferesc aquestes lectures subjectives a les acadèmicament correctes –suposadament objectives-, fa temps era més il·lús. Tanmateix ara mèstim molt més l’anècdota que la categoria. I faig la lectura personal de la meva ciutat: vaig néixer al Passeig Marítim,  vaig viure prop del Pont del Tren, vaig tenir estudi al Puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de hippies, al carrer del Jardí, a la Font de la Vila i, ara, a la Plaça de la Llonja, hi hem educat els nostres fills amb l’amor i la devoció a la nostra ciutat. El fet d’haver pasturat per Palma des de fa anys em fa conèixer també algunes intrahistòries. De la Pajarería Arnàiz i el tio Cipriano Arnàiz del meu amic Pere Carlos;  de la papereria de Can Bibiloni els néts anaren a Mata de Jonc; avui he vist en Guillem Soler de l’ “Òptica Soler, per veure-hi be” o de Llibres Mallorca –quan era al carrer del Call, com la mostra la foto del llibre-, amb en Bernat Homar, al cel sia,  sempre tan atent i disposat a la conversa, enrevoltats de llibres....

 

La cita amb Jaume Gual: Bar Líric a les 8,30 del matí.

M'havia aixecat amb mal de cap. I amb el regust agre de les històries que ens contàrem a l'hora de sopar. Això de plantejar alternatives, te du a haver-les de resoldre.  Avui dematí, havia quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric, a les 8, 30. M'ha proposat si li voldria escriure el pròleg a la re-edició del seu llibre Façanes de botigues de Palma. Li he dit que sí, m'ha explicat perquè volia que fos jo, i m'he com emocionat de veure com algù fa una lectura positiva del que representes per a ell. Quan li he dit que sí, que sí, que me feia molta il·lusió, m’ha parescut que era ell qui s'emocionava i hem fet dues llagrimetes ( poètiques, no reals). Quin dos! Nostàlgics a contra-cor. Però, ja ho veuen, amb la proposta d’un amic,  salvam, al manco, els mobles més valuosos dels nostres naufragis, ficticis i quotidians.....

 ____________________________

(Les fotografies són del llibre antic de JAUME GUAL , Façanes de botigues de Palma, que ara és re-editarà ampliat) 

 

 

 

 

 

 

╔S EL TURISME, EST┌PID ! Climent Picornell

jcmllonja | 04 Novembre, 2007 21:56

És el turisme, estúpid!

Climent Picornell

Bill Clinton guanyà, de molt,  les eleccions presidencials a Bush, pare, que creia que la seva reelecció ja estava feta. Els analistes de la situació posen com a peça cabdal de la victòria de Clinton una sèrie de raons poderoses, s’era enfora, encara, de la màcula  que Mònica Lewinsky no dugué a la tintoreria. James Carville, l’estrateg principal de la campanya presidencial, l’any 1992, havia fet penjar un cartell on hi havia tres frases : “1.- Change vs. more of the same. 2.- The economy, stupid. 3.- Don’t forget health care” ( Canvi versus més del mateix; L’economia, estúpid; No t’oblidis del sistema de salut ). Eren regles mnemotècniques per a construir els discursos del candidat. Clinton va fer tala damunt la recessió econòmica, mentre Bush optava per la política internacional –la caiguda del mur de Berlín, la primera guerra d’Iraq...-; malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors es sacralitzaren les línies mestres d’aquestes eleccions i la frase –que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un clàssic: “És l’economia, estúpid”.

Un slogan que condensa el fet de què als electors no els han d’embullar, sinó enviar-los missatges concrets que aconsegueixin arribar a les seves prioritats, i es coneix que les més importants són les seves preocupacions econòmiques, el dia a dia,  no les promeses buides o els grans fets de la política internacional.

Però ara ja se n’abusa,  tothom en fa un títol amb “l’estúpid” de colofó. “És la desigualtat, estúpid”;  “És la corrupció, estúpid”; “És l’euro, estúpid”; “És Iraq, estúpid”; “És el preu,  estúpid”; “És la informació, estúpid”; “És la política, estúpid”; “És l’estratègia, estúpid”; “És Internet, estúpid”; “És la secundària, estúpid”; “És el petroli, estúpid”; “És la cultura, estúpid”; “És ‘el que sigui’, estúpid” i així, ad nauseam, es va repetint l’ús de la fórmula. Com si fent-ne un ús indiscriminat d’aquesta formulació, amb l’afegitó de l’estupidesa, se’n desprengués, per força,  que un arriba a definir i a destriar el que és “realment” important, i a més, assegurar-ho amb l´èxit que va beneir Clinton. L’han usada, R. Galli ( “És l’ètica, estúpid”), Noam Chomsky ( “És l’imperialisme, estúpid”) o Jenny Dussheck a la revista Nature ( “És l’ecologia, estúpid”). Ja ho veuen, el que fa la popularitat d’una citació recent: “És el canvi climàtic, estúpid”, la podríem enviar amb un doble missatge a Rajoy i al seu cosí.

N’hi ha més. “És la força de treball, estúpid”; “És l’atzar, estúpid”; “És el nacionalisme, estúpid”; “És el somni americà, estúpid”; es fan ja variacions introductòries o modificacions sobre el mateix tema: “(No) és l’economia, estúpid” o “És l’economia (xinesa), estúpid”. En una paraula: “És la incompetència, estúpid”.

Servidor li ha agafat com a mania. I això que no estic d’acord amb la defensora del lector, del diari La Vanguardia, que hagué de sortir a demanar excuses ja que un redactor seu havia titulat una de les seves cròniques: “Es el toreo, estúpidos”,  i alguns dels seus lectors es sentiren ofesos, encara que el diari havia utilitzat la fórmula diverses vegades per a d’altres temes. No fa gaire G. Pontón, l’editor de Crítica, publicava a El País, un article sobre la Fira del llibre de Frankfurt i el seu Homage to Catalonia ( “¡ Es la ciencia, estúpido !” ) sense fer cap referència ni a Clinton, ni a Carville, la qual cosa ja dóna la dimensió de què la gent sobreentén d’on ve i en quin sentit s’usa la citació estupiditària.

“I el turisme, estúpid?”  Em demanaran vostès. “No l’ ha posada al títol de l’article? No cau vostè, també, amb la carrincloneria d’usar-la i malmenar-la, com altres?” Inquirirà un lector espavilat. Que es pensaven, que l’article anava de turisme? Idò, no. “Pot ser una estratègia per a subratllar que l’important, la cosa a tenir en compte per damunt qualsevol altre, a Balears, és el turisme?” Idò, tampoc. És una esca. L’article, com han vist, tracta del malbaratament de l’ús de la forma “És ( qualsevol cosa), estúpid !” L’exemple de turisme, era una boutade. Parlar avui en dia de turisme em produeix com a cansament, per a un servidor, és fer un discurs caduc. I hom es sent un poc estúpid, la veritat. Si l’hagués dita en Celestí Alomar, el que fou conseller de turisme en el primer pacte de progrés, encara. O si l’haguessin bramulada els hotelers anti-ecotaxistes -“És el turisme, estúpids!”- tendria un sentit absolutament diferent. Però ara... “Parlam el mateix llenguatge, els hotelers que el Govern...” diu el president de la federació hotelera actual, Antoni Horrach.  Per remarcar-ho, la consellera de Turisme del Consell Insular de Mallorca, com si repetís mentalment un cartell que el president Antich hagués fet penjar i aprendre a tot el seu govern, ho diu: “Todos hemos madurado y somos conscientes de que el turismo es la más importante industria que tenemos y lo tiene que seguir siendo...”  És el discurs únic, referit al turisme. Poc discurs, per a una cosa tan important. Però claríssim. No sé si els meus col·legues  Eugeni Aguiló i Antoni Riera, coordinadors del nou “Llibre blanc del turisme” trobaran coses noves  a dir, respecte de l’antic, si s’apunten a aquest nou maridatge.  És com retornar a la tesi de  “La fi de la història...” de Francis Fukuyama, però en petit, com tot a Mallorca. Se’n recorden ? És allò de que “s’ha acabat el socialisme polític i les utopies, tot és capitalisme liberal: s’ha acabat la història”. “És l’avorriment, estúpid!”, sent una veu, gens interior.

(Les imatges són originals de GUILLEM MUDOY. Podeu veure la sèria completa aquí )

 

ANOTACIONS A LA MOLESKINE: CIUTAT O PART FORANA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2007 09:05

Anotacions a la moleskine: Ciutat o Part forana ?

Climent Picornell

Ciutats mitjanes. És un mite del segle XXI que a les grans ciutats s’hi colga la moda i l’avantguarda, la modernitat. Però dins l’altre mite oposat, el de la postmodernitat, i a l’era d’Internet, tothom es pensa que pot guardar la caixa de les novetats. Això passa molt a les ciutats no massa grosses, mitjanes, ben comunicades, on els seus habitants es creuen més que mai tocar amb un dit al cel, sense el sedàs necessari de crítics impertinents. Vegeu l’exemple. Vaig a un concert, comença amb un “Preludi”, per a xilofon i ximbomba sola; “Obertura” per a bombo i telèfon mòbil, etc... Al final cau un orgue barroc, portatiu, damunt un porc negre, amb un simulacre de fer matances, mentre dos balladors comencen un pas del bolero de s’hort d’en Boira. “Conclusió”, el director es gira i metralla el públic. Aquest, enardit, fa mambelletes a  més no poder. Una “moderna”, de sempre, comenta: “Ai, Palma ja pareix Berlín”.

 

("Dins el llit"  d'HENRY de TOULOUSE-LAUTREC )

La Sibil·la emprenyada. El poble no arriba als dos mil habitants. El metge, suec, agrana l’acera davant la seva consulta; ulleretes fines, em somriu. Una homosexual, lesbiana, casada, du el seu fill a l’escola de ca ses monges, de Sant Vicenç de Paül. Al forn, em comenten que “a una que cantava la Sibil·la l’ha embarassada un moro”.

Amor impropi? Una parella. Ell fa un porro i ella du un tatuatge a l’esquena prop de la regata del cul, que quasi mostra. Els dos són personatges grassos. Són a vorera de mar, a Palma, al moll on surten les ‘golondrines’ ( una d’elles “Crucero Marco Polo”, que s’havien pensat!). Duen una nineta petitona dins un cotxet i la mare, supòs, li dóna un biberó. Ell, mentre, tira un volantinet a la mar, bruta i oliosa, per mirar de treure qualque llisa, crec. Al cap de poc, ell li dóna la ginya a ella, agafa la nina i li fa moixonies amb molt d’amor. Vista la postal em sorprenc de la tendresa d’aquell ‘homonot’, que, em torn a sorprendre, em pareixia impròpia. No sé... per la ‘fatxa’.  Però, no; fa riure a la nineta, talment un pare ‘carinyós’. Mentre, molt a prop,  passa una parella, els dos mudats i prims. Ell li diu a ella, amb convenciment: “Para afrontar el destino hay que tener mucho valor. No basta con mirar lo que viene”.

Màrfegues d’alga. “Ma mare no va voler mai que els missatges de la possessió dormissin damunt la palla, ni que s’hi fessin una màrfega mal feta. Va fer fer uns llitets, més estrets, i un matalassos d’alga de la mar, que no criava ni puces, ni polls. Damunt el forn, hi havia una sala calenta, allà hi dormien aquells nins. Perquè eren nins, de sis anys per amunt, que te creus que això del treball infantil, aquí no n’hi havia? Feien llàstima. Els més vells,  pastors i oguers, els feien bromes pesades i de mal gust, la llenya damunt. Un pic, a un nin que l’oguer l’havia agafada amb ell, i li feia malfraig constantment, aquell ninet cansat de rebre, un dia que l’oguer dormia devora el foc, agafà les esmolles que havien quedades dins el caliu i li estenallà el nas, amb el ferro calent, vermell rabent. Li quedaren aferrades, s’aixecà amb un bel i les duia penja que penja. Quan li caigueren hi havia mig nas aferrat i l’altre socarrimat a cada banda. Són històries de la mala Mallorca, de la Mallorca de la fam, n’hi ha que es creuen aquell bucolisme estentís i tanmateix, ha estat com sempre. Com ara”.

Orientació professional. El retorn a la Ciutat sempre s’ha de fer amb una certa adequació, perquè no sigui  molest, ni dolorós. Hi ha, com en tot, un punt d’inflexió, un punt a partir del qual ja podem dir: ja hi som. Sempre, però, és trepidant i absolut, no diguem mentides. Pel carrer em parlava no sé qui pel ‘telefonino’, a casa li diem així al mòbil, italianitzant, no devia ser molt important perquè escoltava molt més una nina que anava davant meu, amb la seva mare: “Cuándo sea mayor, mamá, quiero ser para-psicóloga; no psicóloga: para-psicóloga”. Em vaig fotre a riure, a esclafits. Ja anava bé ella, veia molt més futur venent fum, com aquests endevinadors de les televisions,  que llum, fent de bon professional. La vocació ben entesa no necessita passar pel servei d’orientació. Ja som a Ciutat. Ja nedam.

 

( "Al·lota decadent" de Ramon Casas )

Corpus i Marihuana. A la madona de Son Gorreó l’havia anada a veure la Guàrdia Civil. La bona dona per la festa del Corpus, que ara la fan en diumenge,  i a instàncies del batle i el rector, que volien el poble engalanat, havia fet treure a la jornalera dos cossiols defora, davant ca seva. Massa ell, mentre seia a la fresca dins un balancí, el cabo de la Guàrdia Civil, la va visitar i li va dir: “Madona, convendría que entrase estos tiestos.” “I ara? I són tan verds i van tan bons... el meu nét els ve a regar cada setmana”. “Entre las macetas. Impiden el paso.” No li va voler dir que havia tret a defora dos plantosos cossiols amb dos enormes exemplars de cànnabis, altrament ‘herba’ o marihuana”. “Me sap greu, perquè teníem el mateix nom”. Ella era Maria. Idò, coses com aquestes, de la part forana. Un lloc de Mallorca on, segons els de Ciutat, hi habita la gent que menja cada dia frit de freixura.

Pensador de capçalera. Feim la passejada, peripatètica, pel puig de Sant Pere i sa Feixina. Va amb ulleres de cul de tassó, sandàlies de frare-llec, fumant Marlboro compulsivament. Pens : mira aquest filòsof, com els poetes, tancats dins ells mateixos. Com nosaltres, petits submóns, ‘chaperos’ de la lletra i el pensament, barallats sempre,  amb les nostres sectes excloents d’amics i enemics, bandes suburbials, que no sabem res del que passa realment. O sí. O no. Nogensmenys, àdhuc ( feia estona que no ho escrivia, abans s’usava molt), ell és el meu pensador de capçalera, qui, a més de fixar-se en l’amor de les tres taronges, també repara molt en els llinatges de la gent, les herències -les genètiques i  les altres-, els negocis familiars, les semblances socials...   “A Catalunya per triomfar han hagut de triomfar, abans, els teus avantpassats. De primera generació, ningú. Em referesc als escriptors”. No hi podia faltar la sentència, absoluta i certa: “Els nostres dos enemics són la supèrbia i l’adulació. La primera ens fa cometre tots els nostres errors i per a la segona no estam preparats, tots hi sucumbim.”

 

 

 

 

EL MILLOR BOLET DE MALLORCA: L'ESCLATA-SANG? EL PICORNELL. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Octubre, 2007 15:49

 

El millor bolet de Mallorca : l’esclata-sang, el picornell...?

Climent Picornell

Passen els estols enormes d’estornells dibuixant aquelles figures en el cel, ha plogut a batzegades, un al·lotet s’ha suïcidat dins una tanca d’ametlers, la connexió a Internet és ara de tres megas, la vida, malgrat tot, continua. És hora d’anar a la garriga a veure si despunten els bolets per dins la fullaca. Els estalviaré allò de les olors de terra i el comellars ombrívols.

El millor bolet de Mallorca és el picornell. Més que xauvinisme, picornellisme. Disculpin. Però vaig ser un servidor qui feu la pregunta : “quin és el millor bolet, el més bo?” Aquí la cosa se mogué, però no massa. Per a mon pare, que era el Picornell gran, el millor bolet, sense cap dubte, era la gírgola de card. Per damunt qualsevol altre. I venim de família de cercadors, micòfags declarats. És ver que després venia l’altra part de la lletania: els esclata-sangs torrats, són bons també, i fregits amb carn magre, més que amb llom; o les blaves i cogomes –“pugomes” deia ell- dins les sopes escaldades van d’allò millor. Els gustos no varien molt. Mestre Tomeu “Palloler”, veïnat nostre, tengué sempre al seu corral tocons de figuera, trossos de tronc, als quals regava generosament perquè li feien gírgoles,  com les de poll, que abans només eren a voreres de torrents o per devers Lluc. “Al tanto, però: davant un bon ‘aguiat’ amb picornells, que se llevin els demés ». “Ara anam”. M’ho deien per fer conya, però tampoc tanta.

A Catalunya tenen  l’Ou de Reig com el rei dels bolets. Aquí la cosa fluctua entre els esclata-sangs, les gírgoles de poll i figuera, els picornells –els grocs i els blancs o peluts-, les blaves i les cogomes. En aquestes qüestions de rànkings la cosa va un poc dins els gustos personals, però un s’ha de banyar ( ja tenc dit que la millor ametla és la ‘verdereta’ i la millor figa la ‘bordissot negra’). Com quasi sempre en aquestes qüestions, vaig anar a parar a la meva bíblia boletaire: “Els bolets de les illes Balears” de Josep Lleonard Siquier i Carles Constantino. Un llibre, el meu exemplar, ja atrotinat de tant d’usar-lo. Allà hi ha una valoració, que ara els reproduiré,  referida als bolets que es troben amb més freqüència, també hi ha notícia d’alguns altres, excel·lents,  però que es troben més rarament ( com la tòfona, la llenega o un tipus de  pixacà, Boletus aereus). Amb la màxima categoria, tres forquetes o molt bons: esclata-sang, gírgola de poll i de figuera, gírgola de card i  picornell  De la categoria de dues forquetes, bons: blaves, xampinyons silvestres, cogomes, “senyorites” o gírgoles de mata, gírgoles d’estepa ( els fredolics catalans)  i  picornells blancs o peluts, com diuen al meu poble, llengües bovines ( ho pronuncien “llengos buines”).

Els esclata-sangs ja tenen la seva parafernàlia escrita i l’alabança a la seva excelsa polivalència –torrats, fregits i aguisats- en canvi aquests altres bolets no tant, perquè són més absents de les taules dels restaurants, tot i que ara, amb la beneïda globalització, podem menjar bolets tot l’any. Per exemple, aquest estiu vaig aguisar “picornells polonesos i russos”, no eren tan bons com els mallorquins però els recordaven. Deia que ara a qualsevol supermercat es poden comprar gírgoles fresques variades, després que el xampinyó domesticat, de granja,  hagués regnat en les nostres botigues. Des de “Trompetes de la mort” al “Shitake” de fa dos dies. I si volen més  varietat, vagin a El Corte Inglés, o a can Llorenç Cerdà de Porreres, que ens recorda un altre Llorenç, Petràs, amb la seva espectacular parada al mercat de La Boqueria de Barcelona. Empotats, hi ha de tot, i secs, quasi tot el que es pot assecar.

Però érem al picornell, un bolet de tres forquetes. Tots vostès el deuen conèixer el picornell, Cantharellus cibarius, del grec “kántaros” que vol dir això, càntir,  amb la seva forma d’embut i “cibarius”, comestible, que es pot menjar. El picornell és cosmopolita, creix a tots els continents. És el rossinyol català i el “rebozuelo” castellà. De color groc-ataronjat, fa una oloreta agradable, un poc afruitada, i la seva carn és forteta, per això s’ha de cuinar, sempre poc a poc, deixa un regust dolcenc. No s’hauria de rentar, perquè perd quasi tot el sabor, s’ha de fer net amb un pedaç o amb un raspallet o amb un ganivetet. Es conserva bé perquè mai té cucs i es pot assecar, per això és també “cama-seca”. Comunica i absorbeix bé els gustos, en una simbiosi perfecta, per aquest motiu va bé a aguisats, escaldums, arrossos. Ara, però,  en la cuina contemporània el trobareu a saltejats, truites, a patés o lligat amb foie, a mousses, el m’han oferit cru en carpaccio o dins ensalades. Antoni Pinya suggereix les panades de pèsols i picornells peluts o el suquet de sobrassada amb cames-seques. El preferesc aguisat i sempre fet a poc foc i poc a poc; el picornell si el cuinen ràpidament i amb molt de foc s’enfada i torna  pitjor que xiclet. L’espècie Cantharellus lutescens, picornell de càrritx, camagroc a Catalunya, és més dolça, l’he provada a postres. Els picornells blancs o peluts, Hydnum repandum principalment, també coneguts com llengües de vaca, perquè ho semblen morfològicament, tenen com unes pues davall, semblants a la llengua de bou,  tot i que són bons, de tallada que has de mossegar, estan a un esglaó per davall del picornell groguenc. A una plana web: “Per als micòlegs distingits és la perfecció feta bolet i això que ni ha un parell de cents de mils”.

Per rompre el picornellisme, en aquesta història de bolets, els contaré la nostra particular “grande bouffe” que férem per inciativa d’en Miquel Capellà: un sopar monogràfic de tòfona blanca. La tòfona és el diamant de la cuina ( Brillat Savarin dixit a La Fisiologia del Gust, 1825). I la blanca el diamant de més quirats. Les fires on es ven o subhasta el “tartufo bianco” al nord d’Itàlia són un vertader espectacle. Aquestes tòfones, les més grosses poden  valer un parell de milions de les antigues pessetes, són d’un aroma i un gust incommensurable. En Miquel comprà una tòfona blanca, com el puny, un pic comprada, la posà dins un pot amb l’arròs que després es cuinaria perquè ja anàs agafant el seu aroma. Es va fer un risotto amb làmines de tòfona i uns ous fregits amb “tartufo bianco” rallat, a més d’un tàrtar de vedella adobat i empolsat amb el bolet. La casa on hi férem la sopada, al cap de dos mesos encara era perfumada.

Ara ve de bon de veres el temps de bolets, i s’afegeix una més de les preguntes o afirmacions crucials de la calenda de la mallorquinitat, juntament a “Que plourà avui?” o  “Quin estiu més sobrat!”  Quan arriba aquest temps i ha fet dues o tres plogudes, la pregunta ritual és: “Que sortiran esclata-sangs?” O “Que ja hi ha blaves?” O “Han rebentat les gírgoles?” Es demana als qui van per dins pinars, garrigues o alzinars, al Mercat de l’Olivar ja fa temps que n’hi ha. Però no es tracta d’això. Ni val la broma que fa ma mare: que ella n’ha trobat un parell o tres de grossos. De picornells, es refereix. Els millors, no ho he dit, són els tendres, els vells –com un servidor- tornen agres.

APUNTS SOBRE PREMSA EN CATAL└ A MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2007 19:24

 

Apunts sobre premsa en català a Mallorca ( 300 “Pòrtula”, 50 “Sud de Mallorca”, “Cap Vermell” on line...)

Climent Picornell

L’espai comunicacional, entès com el territori on s’aboquen les portes o finestres, els ulls i l’enteniment que els individus usam per tenir present el que passa al món (també al nostre costat) s’ha modificat amb rapidesa. La televisió i els diaris continuen essent els més importants agents vehiculadors de notícies, excessivament “globalitzades”: sabem molt del que està passant a la Xina i, a vegades, res del que passa a veïnat. Com exemple d’aquests canvis, ja veiem més de quatre hores de televisió cada dia o anam molt per darrera dels belgues, que es passen quasi una hora llegint diaris, quan aquí només hi dedicam 15 minutets. A aquest panorama s’hi han afegit amb molta de força dues tipologies comunicacionals: Internet ( que inclou també la lectura de premsa en format digital, però amb noves propostes, com els blogs personals o els ciberdiaris, només d’edició digital, sense paper) i la premsa impresa de distribució gratuïta. Les planes web periodístiques a l’estat espanyol, l’any passat s’incrementaren en un 25 % i la quota de mercat dels diaris gratuïts és impressionant, el 20 % a Europa, a l’estat espanyol el 55 %.

Ara bé, l’interès per les notícies i les preocupacions de la gent mantenen els territoris propers com una referència ineludible. Juntament al  caire internacional i estatal, que hom pot veure i sentir repetides vegades a molts mitjans durant el dia, les notícies de caire “regional” o “local”, són presents dins els mitjans d’un determinat territori amb menys intensitat i, com més petit es fa, ja no hi tenen  cabuda. Per tant, a més dels mitjans anomenats d’abast estatal (altrament dit “nacional”), o  regional, s’ha de tenir esment dels mitjans comunicatius amb notícies de comarques,  pobles i municipis propers. Són el que en diuen a Catalunya “premsa comarcal” o aquí a Mallorca anomenam “premsa forana”. Coexisteixen i evolucionen conjuntament en aquesta reordenació de l’espai comunicacional global contemporani. És  aquest un nou espai que es redibuixa (per exemple, l’Asahi Shimbum,  el diari més gran del món, 10 milions d’exemplars de tiratge, fa maniobres a Internet i cerca aliances amb mitjans locals), es conformen “regions mundials”, molt lligades a les llengües majoritàries, però, i aquest “però” s’ha de fer notar,  coexistint amb mitjans d’abast regional o local ( l’escala “local” fluctua,  als USA pot significar abastir 10 milions de persones: una emissora o un diari d’una gran ciutat). Aquest serà l’espai comunicacional que ja es perfila: els grans mitjans ( en paper, per ones hertzianes, per satèl·lit, per TDT, per mitjans digitals, per Internet...) i els d’abast intermedi ( amb les mateixes plataformes) juntament amb els locals, als quals les noves tecnologies els obrin estimulants oportunitats.

 

M’interessa reflexionar sobre la vitalitat de la premsa en català i com es va adaptant a les noves circumstàncies, malgrat ser una premsa d’escala petita que ha de coexistir amb gegants “mal lletats”, per dir-ho en termes de mercat; no podem esperar massa concessions dels mitjans comunicacionals fets amb llengües majoritàries, abocats a augmentar desaforadament les seves quotes de fidelitat. Però bé. Després de fites memorables, en diré només dues -l’aparició de TV3, tot esmentant Voltor que la feu possible a Mallorca o el Diari de Balears el primer en català a les illes-, la premsa en la nostra llengua no ha estat aliena a aquests moviments. No en faré, ni puc, una anàlisi pormenoritzada, per això em limitaré aquí a fer dos apunts sobre la premsa forana de Mallorca. Són publicacions d’abast local –d’una petita ciutat ( l’històric Felanitx), d’un municipi ( Llucmajor de Pinte en ample) o d’una comarca ( com Sa Plaça –d’Inca fins a Sa Pobla- o La Veu de Sóller -Deià, Fornalutx, Escorca i Bunyola-). El cas de Manacor, amb cinc setmanaris, marca una vitalitat envejable. Són de factura molt desigual –hi ha algunes estructures professionals i moltes altres voluntaristes-, unes publicacions són gratuïtes, altres de subscripció o de venda- algunes amb vida curta, altres amb vida llarga ( aprofit per donar l’enhorabona a la revista Pòrtula, del terme de Marratxí,  pel seu nº 300 i al seu director Biel Massot i al consell de redacció ) ; noves aparicions ( IncAvui) i desaparicions. O noves reestructuracions: Cap Vermell deixà de sortir en paper, ara surt només en format electrònic: Cap Vermell revista digital de Capdepera i Cala Rajada, la qual cosa li permet optar a una plana web molt dinàmica. Aquestes planes web associades tenen enormes possibilitats comunicatives,  amb foros, amb xats, amb noticiaris instantanis, com fan ja altres –si em permeten l’expressió-  Portals forans digitals”, dels quals caldria fer-ne ja un inventari ( per exemple: Es Binerbo o Lloritans.com ). Deia que em limitaria a la premsa forana, però sense deixar de fer esment,  i deixar-ho per un altre dia, de la necessitat de tenir, també, bons ciberdiaris en català d’abast general, però han de ser diaris, o l’oportunitat d’estimular publicacions gratuïtes, en la nostra llengua, no com algunes d’ara i aquí que només hi tenen el títol, (i se mengen el pastís publicitari, mentre gratuïts comarcals de gran tiratge en català - L’Observador del Pla de Mallorca o El Sud de Mallorca, que ha fet recentment el 50- sobreviuen marginats per la publicitat institucional).

En fi, que tot aquest rebombori afecta també a la nostra premsa forana, comarcal o local. Per arribar a la gent, és cert que durant anys s’haurà de menester el format en paper -una de les despeses fonamentals d’aquestes empreses- perquè molts dels nostres habitants no tendran mai  ordinador, però el format digital va penetrant i és, a Mallorca i en català, d’un dinamisme excepcional. Així l’”Associació de Premsa Forana de Mallorca” reuneix una cinquantena de revistes,  n ‘hi ha d’altres que no en formen part ( com Punt Informatiu de Pollença ). Entre totes es pot calcular que un  50% de la població mallorquina és lectora d’alguna d’aquestes publicacions. Edita més de 110.000 exemplars mensuals, 1.700.000 exemplars anuals amb 40.000 pàgines diferents –la pràctica totalitat en català-, prop de 1.000 persones hi fan alguna feina,  moltes sense cobrar res a canvi i amb poca estructura comercial publicitària. Professionalització, tecnificació i suport digital apunten cap al futur d’aquesta tipologia de premsa, sense que cessi el voluntarisme, ànima i motor d’aquest fenomen remarcable. En aquest caire “local” , diaris, emissores de ràdio i televisió – moltes d’elles digitals-, Internet i premsa gratuïta, també hi són. Del Diari de Balears a l’Informatiu Balear -tants d’anys fent informació amb la nostra llengua- a  TV3 i les nostres televisions, IB3 i TV de Mallorca, Canal 4, Localia Inca, M7 , tot passant per les ràdios -hauríem de fer pegar un salt  a Somiseremràdio i fer esment a les ràdios locals com Titoieta o l’exemplar ràdio Capdepera o les més potents IB3 ràdio i Ona Mallorca ràdio conformen una part de l’espai comunicacional en català.. Dins el seu vessant illenc, la nostra premsa forana, moderna i ben feta, té unes possibilitats de futur enormes, és ver que s’hauran de “dimensionar” les seves empreses, però les oportunitats són moltes més de les que els mateixos que les fan se pensen, encara que conec també les dificultats. Per augmentar el seu poc ressò entre els “palmesanos”, com sempre, preuats de si mateixos i orgullosos del que ignoren, caldria una acció potent per fer ‘visibles’ a més gent algunes d’aquestes 40.000 pàgines foranes. Però sobretot no val acoquinar-se per haver de conviure, de mala manera, amb gegants comunicacionals que esdevenen, cada dos per tres, més que gegants, ogres.

__________________________

Imatges de PEP TORRO

ERIăONS ATROPELLATS. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2007 15:04

(Dalt del Turó)

Eriçons atropellats

Climent Picornell

Les primeres plogudes de setembre, algunes d’elles generoses i amb tronada incorporada, deixondeixen els pinars de la seva letargia estival. Llampúdols, aladerns i mata-selves ho coneixen tot-d’una, el seu fullam verdeja i agafa brillantor. Fins i tot les estepes que havien arreveixinat les fulles, ara, les despleguen.

L’aigua neteja teulades i canals, de branquillons, plomes, butzetes mortes, terra roja i excrements d’ocells i prepara solcs i conductes per a la recollida d’aigua del cel dins les cisternes. Aigua del cel i res pus; si de cas un poc d’aquell lleixiu que venen a l’apotecaria
 

("Abellerols". Fotografia de Sebastià Torrens )

Dins el pinar d’En Simona hi trob l’amo en Toni “Micolau” assegut damunt una paret seca esbaldregada, panteixant. “Que no estau bé?” “Darrerament me cans molt i tenc la panxa molt inflada, estic mal-a-pler. M’han fet proves i proves, he sentit als meus fills dir-se una paraula que no m’agrada gens: càncer. Però jo estic segur que estic enfitat. Ho vaig dir a sa meva nora, que és infermera i me va dir: ‘Enfi... què?’ Un temps desenfitaven molt”. “Jo ho sentia dir”, li coment. “A mi em desenfitaren, de nin i de casat, també. Me feien allargar en terra, damunt una flassada i sa desenfitadora, na  Joana ”Potó” o na Tonina “Lleca”, me feien  com unes fregues, no sé si me posaven com un oli per damunt el ventre i s’inflor se n’anava. Al senyor de Son Pronco els metges l’havien ‘bondonat’, donat per mort, i hi va anar en Tomàs “Des Vi” i el va desenfitar, i vaja, va anar més fresc que una cama-roja. Da tan agraït que li va estar –en Tomás no volgué cobrar res- li regalà una quarterada de terra bona. Una quarterada!”

Tot el temps que parla l’amo en Toni, el seu canet plorinya i aixeca les orelles, és com un ca rater, entravessat d’eriçoner, amb el paladar de clapes negres. “Ara mirava d’aplegar un eriçó, o dos. Un pic, no t’ho creuràs, vàrem anar a caçar eriçons en Toni “Blanquet”, es “Ros Guillemino” i jo. En duguérem vint-i vuit. Vint magrel·los i vuit ben grassos. Els grassos tenien el cau prop de sa vaqueria d’en “Topell” i allà, se coneix que menjaven pinso de ses vaques. Es Ros Guillemino, digué: ‘Jo d’aquests no en vull, són eriçons de pienso. No faig comptes menjar-ne.’ I en arribar a la vila els va regalar a n’en Ferro aquell que viu per allà baix. Quan ja tornàvem, el ca va ‘cantar’ un eriçó dins una caseta. Aquells dos –que això del caçar els duia com a locos- tomen ses portes i encalça-que-t’encalça s’eriçó dins sa caseta, plena de pols i un carro vell. Tot dos són morts, a un li tallaren una cama per mor des sucre i a s’altre el trobaren, feia dues o tres setmanes que era mort... en aquella caseta del puig d’En Baldiri.”

Acab la meva passejada amb la sensació d’etnòleg d’acadèmia o d’arqueòleg amateur a la recerca de les petjades de quan era nin, dins la bimbolla metafòrica dels eriçons. Un pic en vaig voler menjar, per saber què era i com -en la Mallorca pobre de la postguerra, abans de la baldor de la Mallorca turística- la gent de fora vila pellucava proteïnes d’allà on podia. Els inflaren amb una canyeta per un garró i els animalons pareixien  bolles enrevoltades d’espines, amb aquell nassarrí de pallasso, els feren nets i, després, uns aguisats i altres torrats. Pareixia conill-de-rata –una de les menges preferides de la meva padrina “Ferrera”- tan afeccionada a aquests animals que en tenia gàbies senceres plenes al seu corral de s’Arraval. Eren semblants als “hàmsters”,  que diuen ara. Gust mig de conill, mig de pollastre. Molts d’ossos i poca polpa.

Avui, els eriçons que més es veuen són els atropellats a les carreteres. Si puc i no fris massa, m’atur i els tir, amb quatre coces, a les voreres. Sinó, l’endemà, a més de l’eriçó mort hi ha –també morts- algun mussolet o, més rarament, qualque xoric. Vet aquí la metàfora del canvi. Ja ni ens encalça ningú: esbudellats per un cotxe sense massa mirament.

 

ALTRES JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2007 17:02


Altres Jardins d’altri

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són composts per citacions arreplegades d’aquí i d’allà. Qui sap si, per ventura, amb poc criteri, ja que molts de pics he optat per la grolleria, només amb la voluntat de fer-me enfora de la cita embafosa i fatalment, o falsament, intel·lectual. Per demostrar-ho: “Bananas is my bussiness”,  deia Carmen Miranda  a Copacabana, 1947.

De la ràdio. Jugant amb el mite de la rutina del filòsof: “Kant només es masturbava els dijous. Ho explica no a la Crítica de la raó pura, sinó a la Crítica de la raó pràctica.” No sé ni si fa gràcia. Disculpin. També de la ràdio. Canta un grup sud-americà, no record el nom: “La mujer tiene en el pecho / dos cosas como penachos / y dos palmos más abajo / la fabríca de muchachos”  ( Ho cantaven accentuant la i,  “fabríca”). Pens en les temàtiques generals de la cultura popular : “Els fusters fan ses arades / i els ferrers fan els rampins / i ses dones fan els nins / a força de perdiuades”.

Aquesta transposició em dugué a D. Macià, un mestre d’escola felanitxer, altot, grandot i amb una veu profundíssima a qui vaig conèixer fent cursos de cant coral. No se’n perdia ni un. A més de la seva afecció, sabia tocar guitarra i tenia una especial predilecció per canviar les lletres a cançons molt conegudes. Tenia molta gràcia per fer això. Amb la música de “Clavelitos”, per exemple: “De dónde vienes mujer? / Vengo de la procesión. /  Y estas manchas ¿de qué son? / Estas manchas son de cera. / Anda vete de mi vera! /  Antes de que yo te eche. /  Que tu vienes de joder / Y estas manchas son                                                   de leche”.

Per al gran compositor de tangos E. Discepolo, “La esencia de la canción popular es que le duela a quien la escribe y al que la escucha. El dolor es parte de la vida, acaso la mayor parte...” El dolor, té vuitada, si un vol, però no resisteix la befa. Vegem-ho. Cap ritme tenia secrets per a D. Macià, a un tango conegut, dolorós, li canviava la lletra, la tornada és convertia en això que segueix: “Ai mocosota jo no te vull / perquè sempre tens el nas en remull /  Ai mocosota ja no t’estim / sempre dus un pam regalim!” ( Xim pom!, com en els tangos ).

Els tangos m’ajunten amb l’Argentina. La història es pot contar amb poques paraules. Deman qui és un homenet vell, amb gaiato decorat, ben vestidet, que cada dia ve al cafè a prendre un gelat. “Aquest és un fill d’en Toni “Rebolt”, son pare se n’anà a s’Argentina, i el fill es feu militar, arribà a General. Allà es molt conegut, va ser el qui va dir a n’el general Perón: ‘Au,  Perón ja és ben hora de que te’n vagis”. Vaig decidir que l’endemà aniria a demanar-li que opinava de n’Isabelita.

Titular de crònica d’internacional, Busch és en visita oficial: “El Tirano en Tirana”. Ja es podia haver esforçat una mica més el periodista.  Ja que som dins ‘Internacional’, com als diaris. Els taxistes, per a un amic meu, són l’única font d’informació dels corresponsals de premsa a l’estranger. Parodiant això darrer, vaig demanar a Joaquim Teixeira Gonçalves que em duia de l’Aeroport de Lisboa al meu hotel, que com anava la cosa per Portugal, sentencià resumint: “Les empreses van malament, però no s’aturen d’obrir gimnasos, per fer salut, m’entén, no?”. Totalment.

És sabut que molts mallorquins emigraren a Amèrica i a França. A Sóller als qui tornaren amb doblers els diuen “rochetons”, no sé molt bé per què. Però un d’ells, conegut meu, parla encara amb accent i li agrada intercalar paraules afarncesades. “No giris a la dreta en aquest carrer, és interdit” o “No vull anar per aquestes barriades, són dangeroses”.

Un qui no admet bromes idiomàtiques. Acuerdo del secretario Fernando Barrantes  (Juzgado de lo social nº2 de Badajoz):  “… ha llegado un oficio redactado en una extrañísima y curiosa lengua, totalmente ajena al idioma oficial de estos pagos patrios, se devuelve el mismo para que por el organismo correspondiente sea correctamente redactado y sin faltas de ortografía en el idioma oficial común de nuestra Nación, esto es, el ESPAÑOL, lengua en la que se han escrito las mejores obras de la Literatura Universal, con la que se civilizó medio mundo y practicamente hablada en todo él…”  És de fa dos dies, no és d’en temps d’en Franco. En fi, Jordi Pujol citava Quevedo en una entrevista que li feien: “Mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra”. Caldrà recitar-los el poema de Damià Huguet “Els seguedors”. I que seguin i es posin tranquils.

O investigar la frase de Virgínia Woolf: “Cap al desembre de 1910, el caràcter humà ha canviat”. No diu si per bé. Poca cosa degué canviar  prop d’aquí. Ho dic per la sensació que li causaren els papers redactats en català a aquell homonet.

Posats a exagerar, un pregoner de festes excitat: “Tots els camins duen a Roma… i a Santa Coloma” (Home! No serà tant…)

La tenia apuntada i ha sorgit de dins una agenda vella. L’advocat Toni Coll a l’acte d’homenatge a Andreu Ferret, feia poc que era mort: “A Andrés Ferret le gustaba el mar i el mar...tini.” ( Ho deia amb una copa a la mà des de la mesa dels oradors).

________________________________________________

(Les fotografies són de PERE CARLOS.  Tempestes de Tardor.  Sa Ràpita ( Illa de Mallorca)

PREMSA GRATU¤TA I "ON-LINE", INTERNET,MICROSOFT,GOOGLE,AMAZON, "GOOGLEZON"... Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2007 20:16

 

 Climent Picornell amb Manuel Castells

Premsa on-line i gratuïta, Internet, Google, Microsoft, Amazon, “Googlezon”...

Climent Picornell

He passat una part de l’estiu posant al dia algunes de les meves lectures sobre la informació i la seva vehiculació dins la modernitat, en concret, el paper dels diaris i la premsa a l’era d’Internet. De les coses que he llegit els recoman “La prensa sin Gutemberg (El periodismo en la era digital)”, de Jean-François Fogel i Bruno Patiño (2007), són periodistes encarregats de la pàgina web del diari Le Monde, una bona actualització de la qüestió. El meu article en vol ser com una recensió lliure, que també m’ha permès repescar clàssics contemporanis ( un oximoron?) del tema, com Viure en Digital de Nicholas Negroponte excel·lentment traduït al català per una filla de Francesc de Borja Moll, Nina Moll i  Nadal Batle, que prest farà deu anys que és mort,  o “La seducció de les noves tecnologies” de Llorenç Valverde, per cert, sé que ha acabat un nou llibre, amb pròleg de Manuel Castells, del qual, de Castells, un no es pot despendre del tres volums de La era de la información.

Tot, però, fa molta via i canvia amb una rapidesa brutal. Tant, que les discussions que avui en dia tenim sobre si els diaris on-line o els diaris gratuïts arraconaran definitivament la premsa escrita o, com a mínim, la premsa escrita de pagament, no poden separar-se de la història recent del que ha esdevingut Internet. Ted Turner (fundador de la CNN, cadena de TV que només emet notícies) ja pronosticava la fi dels diaris per a  2001. Els de Microsoft anuncien reiteradament la fi dels diaris de paper pels voltants de 2016 (“Veig morts al meu costat”, sol dir un directiu seu quan veu editors de premsa). En fi, M. Crichton , l’autor de Parc Juràssic, opina que “els diaris seran la següent espècie a extingir-se”, o la frontera de l’any 2011, que una comissió europea preveu que serà la fi de la premsa de pagament. Tot plegat adoba aquesta  rumorologia, amb fonament, de què la premsa escrita va de rota batuda, encara que la seva potència és enorme, el seu poder d’adaptació tècnica elevat i el seu poder financer els permet crear grups multimèdia més àgils. Poderosos, però no tant com abans. Abans,  de l’aparició fundacional d’Arpanet, o de quan Tim Berners-Lee, 1989, creà el WWW o Marc Andersen el Mosaic, que donà pas al navegador Netscape 1.0, el 1994 o quan surt Google a finals de 1998. En aquest cas que tractam,  la data inicial és la del 19 de gener de 1994, quan apareix el primer periòdic on-line: Palo Alto Weekly. D’aquí als 70 milions de blogs existents avui o a les 100 milions de visites diàries que té l’enciclopèdia Wikipedia, o que tots els diaris de paper tenen versió on-line- el Diari de Balears va ser dels primers- han transcorregut, no un parell d’anys, sinó una o dues eres de la història de la comunicació.

 

 

No és la meva intenció dissertar ara sobre el nou paper de la premsa en l’era d’Internet, sinó fer present que el nou discurs sobre la crisi de la premsa escrita i pagada és una realitat, contra la qual han reaccionat els mateixos diaris, primer fabricant les seves pàgines web amb el seus diaris on-line, amb els dubtes de si han de ser de franc o de pagament (l’exemple del fracàs de l’experiència d’EL PAIS on-line pagant -esmenada posteriorment-, s’ensenya a les facultats) i després,  responent a l’agressió comercial que els suposava la premsa gratuïta, que s’encamellava als primers llocs de difusió, generant -els mateixos diaris de pagament- diaris gratuïts propis, quan molt poc abans demanaven la seva limitació, quasi prohibició. En una paraula, apareixen noves condicions que canvien el fons i la forma. Vull dir amb això que com en el cas de l’invent del “Space Command 400 Remote Control”, per Robert Adler l’any 1956 (el comandament a distància de TV),  aquest aparatet va determinar no només “com” es veia la televisió sinó “què” es veia i com es refeien els programes i els anuncis, és a dir, hi ha un abans i un després d’una invenció tecnològica. Amb aquesta qüestió em referesc al nou discurs que s’ha sobreposat a aquests canvis, que versa sobre si el nou model de premsa que apareix té o no la seriositat, l’ètica, el contrastament i molts d’altres suposats beneficis morals dels quals, se suposava, gaudeix la premsa tradicional. I no en parlem del blogs, vists pels periodistes tradicionalistes com els fems de la nova era: ‘què s’ha cregut la gent, que pot ser periodista qui vol ?’ Naturalment que hi ha tema. Tan els diaris gratuïts com els diaris on-line són fills del seus temps,  una era visual, -el gran McLuhan ja ens ho va avançar!-, tots dos tenen una estructura semblant, molt gràfica, la seva lectura és un exercici similar a veure la TV, poc reflexiva, i, per rematar-ho, les pàgines on-line dels diaris ja són com les altres pàgines web: permeten enllaçar, veure vídeos, entrar a xats, fòrums, redireccionaments, blogs, comprar i vendre, en una paraula, fer creure allò tan desdibuixat de la interactivitat. No vull continuar per aquest camí empedregat i dur del nou model ideològic de la premsa a Internet, però sí fer comprendre  que així com Gutemberg alliberà l’escriptura de la mà, permetent la multicòpia a impremta, Internet ha alliberat la informació de la publicació material, una nova eina tecnològica imposa canvis, evidents, però no forçosament ideològics. Malgrat això,  als intel·lectuals, no sé si orgànics, els costa acceptar-ho. Partidaris de la reflexió profunda i encalmada, no suporten el zapping per televisió, ni que Internet no tengui destins fixos, sinó recorreguts, etapes, i, per això, que la fluïdesa de trànsit dels seus visitants determinin l’èxit de les pàgines web.

 

El zapping a la TV i el pasturar per Internet són dos dels hàbits de la nostra modernitat. Sense que això es pugui tenyir de bé o de mal i sense obviar, tampoc, conseqüències com la ‘fractura digital’ entre rics i pobres, que s’agreuja. Me recorden aquests intel·lectuals “antimaquinistes i negacionistes” aquell rei grec que prohibí l’escriptura perquè pensava que la gent, amb els escrits, ja no recordaria i abandonaria la memòria o, si voleu, a aquell pintor que quan va veure el primer daguerreotip, l’antecedent de la fotografia, sentencià: “Avui la pintura ha mort”. Res d’això ha passat. Alerta, per tant,  amb les prognosis ràpides i equivocades, el regal que és Internet, una xarxa sense jerarquies massa significades, oberta, amb certa manera prop del desideràtum d’una eina gratuïta i comunitària, polivalent, és aquí i s’ha assentat. Tot i que hi ha historiadors reduccionistes que els agrada, ja, asfaltar l’esdevenir de la història futura amb apotegmes com el que la premsa va ajudar a assentar els estats-nació; Hitler, fou el que fou, ajudat per la ràdio; Kennedy guanyà Nixon amb l’ús de la televisió, ara, seguint la seqüència, hem d’esperar quina casta  d’àngel o dimoni engendrarà  Internet. Si prefereixen les disquisicions arrebossades de seriositat, podem passar a les teories de les noves esferes: de la biosfera, a la noosfera de Teilhard de Chardin o al ciberespai rebatiat com Hiperesfera per ( se’n recorden?) Regis Debray. Al manco ens dóna tema. O si prefereixen la ciència ficció,  ja n’hi ha que ho relaten: Google compra Amazon ( “Googlezon”) i s’enfronta a Microsoft, que perd. És l’argument d’ EPIC 2014, que poden veure per YouTube, “Evolving Personalized Information Construct” (EPIC) Constructe Evolutiu d’Informació Personalitzada, figura que és un element informatiu personalitzat dels usuaris de Google / Amazon en funció del que llegeixen, cerquen, envien, fotografien, compren... I si fos veritat ? I si el nou “Big brother” agafàs aquesta forma, i el l984 d’Orwell, fos el 2014 de “Googlezon”. I per què ens hem de fer por? Ara que ja sabem  que “som, bàsicament, el que cercam”.

SETEMBRE, PLOURE DAMUNT BANYAT. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2007 22:08

 

Setembre,  ploure damunt banyat.

Climent Picornell

En Jaume ha hagut de girar quan hem guaitat darrera Ferrutx. Ens ha estamanejat un venter i, bota qui bota, hem tornat a port. Ahir, en canvi, els espets pegaven a les fluixes, tant,  que ens haguérem d’aturar quan en dúiem la barca plena: un esplet d’espets.

Posta de sol dins l’aigua amb l’afegitó de la lluna que guaita ja per damunt el puig d’en Xoroi. Forma part de les litúrgies de l’estiu. Avui, però, plou dins la mar. Nedam quatre o cinc fent tertúlia, l’aigua és tèbia, la tempesta d’ahir amb vergues de llamp a balquena ha refredat l’ambient.

Tot fa una olor especial, de cosa que s’acaba. L’aigua de bimbolla quan es mescla amb l’aigua salada també fa una olor diferent. Els recordava que un temps vaig quedar anòsmic, sense olfacte, a causa d’un medicament que en receptaren i en Joan, “el Capità”, ens diu que la pitjor olor que ha sentit mai, és la de la pasta de coco, la copra, quan s’asseca, “senties una olor que s’aficava per la part alta del nas, per endins, l’olor de merda era colònia i la de morts podrint-se un perfum, inimaginable, arribava a la coberta del vaixell, sobretot els vespres, quan passavem per aquelles illes de Polinèsia, una bavarada fonda, profunda i groga... mai no he pogut eliminar-la de la meva memòria, ara quan parl, encara sent el ressò d’aquella olor”. Ell menava un vaixell, des de les illes del Pacífic fins a les factories de Palmolive a San Francisco. Servidor havia llegit que el metge menorquí Mateu Orfila, el pare de la toxicologia moderna, Traité des poisons, contava a Talleyrand, o a Metternich, que quan diseccionava cadàvers a la ‘morgue’ de París, durant el segle XIX, la mala olor era tan mala, que arribava a un límit, en el qual -com que ja no podia ser pitjor- esdevenia perfum;  el mal i el bé que es donen la mà, el ying i el yang...  “Ei, no comencis amb les teves cantories, tu...!”  “De totes les maneres, la millor olor que record dins mar”, torna a dir en Joan, “és, navegant a unes quantes milles de la costa de València, a les nits, si ve vent de terra o llevant suau, empeny un nigul d’olor de flors de taronger, pareix que sura damunt l’aigua, és una olor fresca, embruixada i enganxosa, però alegre”. En Mateu, recorda quan la seva mare l’enviava a comprar canyella mòlta, o pebre per les sobrassades al molí de sang de can Mena, molien la canyella i el pebre amb una mola estirada per un ase, la casa estava amarada d’aquelles olors... “On hi hagi en Mateu: que se llevi el cursi d’en Proust i les seves magdalenes per mullar;  aquí si que estam ben en remull, per damunt i per davall”, diu en Tomeu.

L’estiu s’acaba, la gent va i ve de Ciutat, però encara lleu tornar els horabaixes a fer el bany. La cala, cada any més esboldregada pels temporals de l’hivern, s’ha avesat a la gent durant la calor, d’aquí a poc restarà deserta. El fum tòxic de la central tèrmica d’Alcúdia fa com un plomall corb, puja per amunt i després es mantén horitzontal a una determinada alçària, fins que surt per les puntes de les badies. “Abans”, diu en Mateu, “la gent no venia a nedar aquí, ho trobava enfora, s’aturaven al xaragall del torrent de sa Jonquera Vera, bé, ara li diuen de Son Violí”; és fidel al bany, llarg, de cada dia. “He vist que heu hagut de tornar, passada la punta hi havia mala mar, ara això ja passa més, quan entren les llampugues, la mar s’emputa aviat, i es presenten els peixos més grossos”. “Jo pujava un dia una oblada i un peix espasa li pegà mossegada, fora de l’aigua, i la vaig pujar mitja”. “Ca! No exageris...” diu en Bernadí. “Gens ni mica, mira tu que em va passar ahir: estir la fluixa i hi duia un espet gros, més d’un metre, però quan el cobrava vaig veure que era un espet que se menjava un altre espet: en pujava dos! Quan els vaig tenir a bordo, vaig treure el petit de dins la boca del més gros, tenia les marques de tres mossegades. Saps que ho són de carnissers, tot és barram”. “Al ‘Caribe’ els diuen ‘barracudas’,  són com a bifos”.

Aquí fa mar vella i les ones llargues no fan nosa per nedar. “És que enguany la cosa s’ha alterat, els peixetons, jo els he vist, s’han com avançat, tot canvia; quan era nin hi havia ‘l’Anticiclón de las Azores’ i no se movia mai durant l’estiu, aquell home del temps, en Mariano Medina, saps que en tenia de poca de feina, en canvi els d’ara, tot lo dia fan mapes i mapes. Per dir-te que ni l’embat entra quan és hora. Abans, devers les dotze del migdia bufava embat i fins horabaixa tard, que s’encalmava; i quan feia fosca bufava terral, vent de terra, i així passàvem els estius. Pensa tu ara, res de res, els xalocs i tot s’han destrempats. Jo crec que hauríem de reivindicar l’anticicló de les Azores i fer un monument a l’Embat”.

  

    Quatre o cinc dones es remullen els peus dins un cocó, prop d’un escar i s’esquitxen, recitant els seus mals, que són molts. En Maties arriba i se tira a l’aigua, ens anuncia que ha tengut un fill, fruit de les relacions incestuoses amb el seu microones i comença una llarga perorata sobre el sentit del joc, la seva inutilitat, la seva justificació només en el plaer, cita Homo ludens de Johan Huizinga i tot. “Quin nivell!” Diu en Jaume. En Pep l’atura amb un altre discurs sobre el rendiment de les camisetes d’en Ronaldinho i en Messi. “També ve d’un joc, en el qual onze contra onze miren d’entrar una bolla dins una barraca. En principi no hi devia haver altres interessos, però ara...” En Tomeu torna de Ses Puntetes nedant a crawl, comenta la pàgina web on penja les seves dèries: “pneumorames perimetrals” o “primaveres en gris” ( “quan ens robin el blau, ens quedarà encara la lluna a la finestra?”) “Però ara la mar és més neta diu en Joan, jo ho conec, crec que per mor de les depuradores, és més clara, els eriçons i les nacres són els primers que ho conegueren, ara les nacres han tornat, al caló n’hi ha que fan mig metre i per fer un poalet de peix basta vagis aquí davant, vaques i serrans, això no passava, és ver que les barques arrossegadores fan mal, però la cosa millora...” “Te’n recordes quan un any a n’en Barxo, que havia fet una pescadeta de sards, li miràrem el poal i en veure que eren petits, li tirarem a la mar, això no ho has d’agafar, li diguérem; encara ara està emprenyat, però és que sards d’un quilo eren normals...”

Hi torna haver calamars, no molts, però tres o quatre per cap sí que s’agafen, “no com abans, que en duies trenta o quaranta”. Ai, abans! La lluna, que fa uns dies era al ple d’agost, s’amaga i se mostra pel mig d’un cel tavellat –“d’aquí dos dies banyat”- , els nins dels suïssos fan capficos des d’una roca bonyarruda. Més dins mar, travessen els llaüts que fluixegen, les llanxes ràpides tornen, i, encara més enllà,  arriba el darrer ‘barco’ de Menorca. Amolla el ferretó un vaixell de vela amb les seves llums dalt dels pals, altíssims, que s’engronsen amb la cadència de la mar, vella.

___________________________________

( Les il·lustracions  són   Obra recent  de  TOMEU  L'AMO )

LA FESOMIA DELS POBLES ( DE L'INTERIOR DE MALLORCA ). Climent Picornell

jcmllonja | 23 Agost, 2007 22:27

La fesomia dels pobles (de l’interior de Mallorca)

Climent Picornell

Recorden que, fa alguns anys, la compra de terres per part d’alemanys va desfermar, de prompte, un atzabor de comentaris i crítiques ? I que la premsa europea se’n va fer un ressò fora mida ?  Un antropòleg professional adduïa que la causa, el detonant -els alemanys feia temps que en compraven- residia en què les seves adquisicions penetraven i es generalitzaven a l’interior de l’illa. El centre, venia a dir aquest entès, és encara percebut com quelcom sagrat pels mallorquins –encara que ni ells s’en temin-, per això aquest rebuig. Era una més de les llegendes que alimenten la trola de la “Mallorca Profunda”?

Sigui o no cert, ara passa un poc el mateix amb els habitatges plurifamiliars. És ben evident que l’onada constructora que començà a la vorera de mar i als nuclis importants, s’ha traslladat cap a l’interior de l’illa, on, aquests darrers anys, el procés de construcció d’habitatges adossats i d’habitatges plurifamiliars ha sofert  un augment que pareixia incontrolable, o incontenible, segons alguns discursos falsament legalistes de l’urbanisme. Aquest procés especulatiu va fer sonar les alarmes, primer dels elements més conscienciats de la societat civil ( “Salvem allò o allò altre”) i després dels propis ajuntaments, els quals se n’han temut, que la proliferació d’aquestes tipologies d’edificació generava problemes de gestió importants, si continuaven amb aquest ritme exagerat de creixement.

L’augment de població que ha sofert l’illa de Mallorca aquests darrers deu anys ha ocasionat una dinàmica d’augment de ‘vivendes’, que, al temps que els encaria, feia que la promoció i construcció cresqués de forma paral·lela. Primer a Palma, després als nuclis principals, més tard als nuclis secundaris i finalment -amb les noves carreteres i autopistes acabades- als nuclis més petits, situats a 30 minuts, o menys, de qualsevol punt de Mallorca generador de llocs de feina. Els promotors urbanístics han vist en aquests habitatges plurifamiliars -moltes vivendes en un solar, com a finques de pisos-  l’oportunitat de posar-los en el mercat, un poc més barats que els de les zones amb més pressió compradora, i, amb el tren o amb cotxe, acostats a les zones de treball. La demanda ha respost i s’han anat multiplicant aquestes promocions a l’interior de l’illa.

 

Ara els gestors municipals s’han adonat que es propiciaven problemàtiques males de resoldre.  L’augment tan ràpid de la població crea problemes amb els serveis generals, com l’aigua, el clavegueram, la sanitat o l’educació, dimensionats per a nuclis més petits. Al mateix temps, urbanísticament parlant, aquestes tipologies edificatòries fan sorgir un canvi en els paisatges arquitectònics dels nuclis urbans, es canvia la seva fesomia. Les cases baixes que han conformat un paisatge identificatiu són contraposades a cases de diverses altàries, lluny de l’estil paisatgístic tradicional. La fisonomia arquitectònica dels nostres pobles –uns dels majors actius paisatgístics i d’identitat- se posa en entredit de forma clamorosa. I no és una qüestió d’ideologia, sinó d’eficàcia en la gestió pública; podem observar els casos d’alguns municipis governats pels mateixos partits d’esquerres o de dretes: uns van saber contenir i dosificar, uns altres han hagut de proclamar ràpidament una moratòria, a la correguda, quan se n’ha temut d’aquest creixement accelerat. En tercer lloc, els nous habitants, la majoria, no vénen  atrets per la idiosincràsia del lloc, sinó senzillament per un preu més baix; amb la qual cosa es va consolidant una població poc integrada, uns ‘nous residents’; des de parelles joves que treballen a Inca, Manacor o Palma, fins a gent major que  fuig de les condicions socials de Palma a la que veuen –en determinats barris- com una ciutat inhòspita, i van a cercar la tranquil·litat de l’interior, a més d’altra gent amb problemàtiques diverses.  No s’ha de creure que no s’integraran,  però són tipologies més urbanites, trasplantades.

Alguns ajuntaments se’n temeren ja fa temps dels problemes que els provocaven aquestes promocions urbanístiques –moltes d’elles gestionades i construïdes per empreses de fora del municipi- i proposaren moratòries o normatives restrictives al creixement d’aquest tipus. Altres, conscientment o inconscientment, no ho volgueren fer, fins que, ara, veuen que han estat el destí de moltes d’aquestes promocions de plurifamiliars. Alguns d’aquests planejaments més permissius són aprofitats per les empreses de promoció urbanística i pels constructors per fer “pressing” immobiliari. Alguns, amb les llicències concedides o en fase de tramitació, enganxats per algunes d’aquestes moratòries, podrien generar  estratègies per reclamar judicialment a les corporacions municipals. S’hauria de comprovar fins a quin punt hi tenen dret i si les llicències s’avenen amb el compliment de normatives superiors, com el Pla Territorial de Mallorca, amb alguns dels seus preceptes d’aplicació directe.

 “No volem que Porreres perdi la seva identitat com a poble amb macro-edificacions sense caràcter i gens integrades en l’entorn, com ha passat a pobles de veïnat”, diuen des de l’ajuntament, o, la batlessa de Sant Joan: “S’havia de frenar als promotors. Trobàrem prop de 300 nous pisos projectats, sense tenir en compte, uns 100 pisos més, dels quals ja s’ha donat el permís, aquest fort augment de la població per a un municipi de 1800 habitants ens va ‘asustar’”. És com fer pobles nous, però dins els pobles vells. Quasi duplicar els habitants però amb les mateixes clavegueres o amb la mateixa cabuda a les escoles.  La cosa ha tengut unes respostes bastant generalitzables: moratòries per evitar noves promocions de plurifamiliars; contenció de les llicències que s’han adjudicat; adequació del planejament urbanístic dels municipis –Normes Subsidiàries i Delimitacions de Sòl Urbà- al Pla Territorial de Mallorca (PTM). Un pic adequats els planejaments urbanístics municipals al PTM, es creu, es podria discutir fins a quin punt és cert,  que el problema no seria el mateix, ja que el PTM marca ritmes de creixement més baixos i proteccions per als nuclis rurals interiors. El problema es genera, precisament, en aquests períodes durant els quals els municipis sense el planejament urbanístic adequat al PTM hauran de mantenir les moratòries, els qui en tenen,  fins que modifiquin les seves normatives. Això és un procés que es sol allargar,  i en alguns casos no ha evitat, a temps, aquest allau d’habitatges plurifamiliars. Tenint això en compte,  s’ha de mirar escrupulosament la problemàtica afegida de les promocions que, diuen, tenen ja la llicència, o la podrien obtenir; aquestes també s’haurien de revisar, ja que sinó poden tirar per terra les intencions d’alguns ajuntaments. Convendria que el Consell Insular de Mallorca fes una acció decidida en aquest sentit, ajudant als ajuntaments interessats. No fos cosa que “un per s’altre...”


 

«Anterior   1 2 3 ... 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb