Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI AMB FINAL INDIFERENT. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Febrer, 2008 20:49

Jardins d’altri, amb final indiferent.

Climent Picornell

Són, aquests jardins, redols malgirbats. A vegades, collites furtades a ca d’altri. Em vaig guiar amb l’escriptor argentí Bioy Casares ( De Jardines ajenos), tot i que, adesiara, en trob un poc per tot. És el cas d’Andrés Trapiello, qui, fa poc, composava un excel·lent article amb les darreres paraules que digueren abans de morir personatges diversos. Algunes d’elles ja les havia encalçat. “O és aquest horrible paper pintat el que desapareix, o som jo”, Oscar Wilde; geni i figura fins la sepultura; de totes les maneres, en conten moltes versions de Wilde, tantes com formes es va inventar Valle-Inclán de com havia perdut el braç, al manco; o el dramaturg Paul Claudel que havia fet morir amb sentències grandiloqüents els seus personatges i quan li va tocar a ell, balbucejà al metge que li tractava la descomposició intestinal: “Doctor, deu haver estat la botifarra?” I morí. Vaja, vaja... i que diran vostès? O un servidor, quan s’acosti? “Llum, més llum”, que va musitar Goethe  -queda cursi ara-, o “Merda!” – més rotund- que exclamà l’insigne poeta Walt Whitman o, el millor, sens dubte, Pancho Villa, mentre agonitzava encara declarà a un periodista : “Digués que he dit alguna cosa quan me moria”.

D’arreplegades com aquestes n’hi ha que ajunten sentències per fer riure, o com veuran més envant, per fer plorar. De quan la gent va al metge, errades tipogràfiques o de quan responen exàmens els nostres estudiants ( “Barroco: estilo de casas hechas con barro” ; “Marsupials : els qui duen les mames dins una bossa” ; “Pediatra : metge dels peus” ; “Coneixes algun vegetal sense flors? : Sí, en conec” ; “Animals polars : l’ossa major i la menor”;  “L’inventor del para-rajos: Frankenstein”; “Aníbal va ser un general cartilaginós”…i aquesta en concret, encantadora ( servidor fa de geògraf a estones ): “A Holanda, de cada quatre habitants, un és vaca”. Ja que érem a exàmens de ciències, sempre he pensat que Darwin devia tenir un enorme sentit de l’humor,  o gens, o, com a mínim, una gran capacitat de provocació, i ho vaig confirmant ara amb l’onada creacionista i anti-evolucionista als USA, que s’acosta. Tot lo dolent s’aplega. A les darreres frases del seu llibre, L’origen de les espècies, manifesta: “No veig cap raó vàlida perquè les opinions exposades en aquest llibre fereixin els sentiments religiosos de ningú”. Fals o ver, es conta que en un ball, li presenten una baronessa, ella diu, recriminant-lo: “Vol dir..., vol dir..., vostè és aquest individu que afirma que venim de la moneia”; resposta de Darwin, emprenyat: “Veient-la a vostè, no en tenc cap dubte”. Això passa amb les grandiloqüències heretades, mirin sinó el que fa contar Belén Gopegui a Sergio Prim, un cercador de forats: “Davant el comentari d’un comte qui assegurava preferir l’honor, a la vida, escoltant-ho una baronessa murmurà: ‘quina beneitura, és com preferir els forats al formatge’. És una variant de “Més valen forats sense barcos, que barcos sense forats”. No era la mateixa baronessa, famosa en els cercles de París, la que digué al seu amant –sempre he cregut que era  Jean-Jacques Rousseau, però no me quadra massa- quan aquest descobreix i li comenta que tenia un mugró que mirava -com es sol dir- contra el govern,  un mugró desviat. Ella, enfadada i coqueta, es vesteix i exclama, en italià: “Lascia le donne e studia la geometria!”. En realitat sembla que fou Casanova qui li donà el consell d’estudiar matemàtiques dins un bordell de Venècia. Una casta de dona diferent, Teresa de Calcuta, una monja que no em queia gaire bé, confessa que en alguns moments li fallava la seva fe. “ On és la meva fe? Fins i tot en el més profund de mi, no hi ha res, excepte el buit”. El titular del diari era: “Creia en Déu Teresa de Calcuta?”. El meu titular, mai escrit: “He estat a punt de no creure en Déu”. Així m’ho manifestava la mare d’un amic meu, mort de SIDA, molt jove, davant la dimensió dolorosa del que ella vivia com un robatori. 

He recollit, desferrant-les d’una paret, unes Zapaterinas, insultants ( “Zapatero-tapadera / de tanta sangre y ladrón… ), se coneix que hi ha gent que va com a esglaiada ara que s’acosten eleccions i la cosa pinta malament. En la millor tradició de la indiferència pel qui guanyi el poder he recordat el que deia Castelar, o el Comte de Romanones: “Que hagan ellos las leyes, que ya redactaré yo los reglamentos”; fórmula burocràtica per burlar la voluntat popular. Em connecta amb al que manifestava un general, ho he vist atribuït a un colpista,  podria ser Mola o Millán-Astray? : “Al amigo el culo; al enemigo por el culo y al  indiferente, le aplicaremos la legislación vigente”. Es veu que els indiferents, en moments de crisi, tenen una sortida dificultosa. Recordin aquella sentència -atribuïda, molt erròniament a Bertolt Brecht- de Martin Niemoeller ( 1892-1984): “Vengueren a cercar els comunistes, no vaig dir res, no era comunista. Després vengueren a cercar els socialistes i els sindicalistes, no vaig dir res perquè no era ni una cosa, ni l’altra. Llavors vengueren pels jueus, i jo, com que no era jueu, tampoc vaig dir res. Un dia vengueren a cercar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”

Dramàtic, el clam dels indiferents. Per això espanta la declaració següent, en boca d’un altre colpista, Ibérico Saintjean: “ Primero mataremos a todos los subversivos; después a sus colaboradores; después a sus simpatizantes; después a los que permanecen indiferentes y por último a los tímidos”. Així la dictadura argentina assassinà 30.000 persones entre 1976 i 1983. Sempre recordant que la prudència mai ens ha de convertir -en indiferents- en traïdors, com ho digueren Jordi Carbonell o Pere Quart, i també un altre dels personatges de Gopegui: “Decidit a mantenir sigilosament un cert grau de distància, mai donava la meva opinió, ni tan sols quan la me demanaven. Un dia, ella, m’enfloca: ‘La discreció és una forma de covardia’. Fronteres evanescents separen la discreció de la prudència, la indiferència de la timidesa o la covardia.

(Cartografia de Balears de la Biblioteca Nacional de Madrid )

╔REM EL QUE MENJ└VEM ? Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2008 15:16

Érem el que menjàvem ?

Climent Picornell

(10 espipellades a la presentació d’ Invitació a la felicitat d’Andreu Manresa, Hiperdimensional Edicions )

1.- Érem el que menjàvem. Som el que menjam és un adagi antic, d’en temps primer. Però quan una sentència es fa famosa la van endossant a tothom, a Ludwig Feuerbach i tot l’he vista atribuïda, o agafa variacions: som el que pensam, som el que compram o -en relació a “Sant Google” - som el que cercam. Ja no som el que menjam? O ho som, encara que mengem porqueria transgènica? Érem el que menjàvem? Fruit de la nostàlgia que solca el llibre, un batec constant, un toc de memòria d’allò que era i ja no es troba, o ho troba l’autor només en comptades ocasions, o a llocs especials, o amb gents que, encara, i quasi d’amagat ho fan. De totes les maneres, darrera el que no som ja el que érem perquè ja no menjam el que menjàvem, s’hi arrossega també la pèrdua de les fesomies prèvies al menjar, l’agricultura i els paisatges. Aquest és el perfum que resta quan has acabat de llegir, una cosa que  queda però que fuig, inevitable. Efectivament: érem el que menjàvem.

2.- Denúncia i sentiment. El text és compost per una cinquantena d’apunts sobre l’alimentació a les illes Balears ( fruites, porc, panades, ensaïmades, verdures, vi...), amb els quals Andreu Manresa ompl una plana del diari El País dels diumenges. El menjar i tot el que l’enrevolta, des del sembrar a  la cultura del cercar per dins pinars i garrigues, i, també,  la nova incultura del no deixar cercar. Amb els rituals de menjar-s’ho en família o a una taula rodejats d’amics. Tot arrebossat, i mai tan ben dit, amb una crítica-lament sobre el que passa i no queda. O que, per trobar-ho, t’has d’esforçar, restar vigilant a la mistificació, que no te donin gat per llebre (que encara seria igual), però “que no te donin cucs i vulguin fer-ho passar per jonquillo”. Apunts intercalats entre els seus articles de denúncia, de periodista de raça ( “Som un periodista que menja”, va dir a la roda de premsa , en una situació estranya: veure’l a l’altra banda, fent ell de personatge). Entre els articles on treu el verdanc per denunciar i acusar els abusos del poderosos –“diners o dinars” deien que deia en Verga per corrompre el personal-, li vessa la vena sentimental: “És la memòria d’un al·lot dels anys cinquanta o seixanta”.

3.- Apunts madurats. No està escrit a premudes, ni a l’aviada. Són apunts madurats, que ell guarda a les golfes, al sostre, al graner i surten quant toca, com la perxa del porc: ara una culana, ara una cucorba, avui sa bufeta... Té, en Manresa, un bon rebost, on hi ha estojades les seves cabòries, allà reposen, fins que són al seu bon punt. Això sí, baix la pressió i la dimensió estricta de l’article del diumenge que, nogensmenys, li permet més d’una floritura: “ Les sobrassades també ploren, però en vermell; i maduren i envelleixen amb la calor, com nosaltres”.

4.- Invitació a la felicitat. Es pot confondre el títol amb un dels best-sellers d’ara fa poc, manuals d’autoajuda i autoengany?  Una Invitació a la felicitat amb una llangonissa a la portada, ja me diran. Qui sap si algú ho interpretaria així : Com ser feliç sense deixar de menjar llangonissa. El dibuix de la llangonissa, tot s’ha de dir, l’ha fet el pintor i amic Miquel Barceló, és de les matances de Sa Devesa de Ferrutx.

La felicitat de n’Andreu va molt lligada al gust, que li desencadena altres sensacions. Una garriga neta, una forma de preparar un menjar, la família quan toca, algú que ja no hi és... “Algun instant de felicitat s’insinua dins la boca en esclafar la polpa fresca d’una bona fruita.” Felicitat i fruita, menjars originaris,  sense necessitat de cap manifest vegetarià, ni de cap exabrupte autoritari de macrobiòtica alimentària.

5.- El nostre primitivisme intacte. Un leit-motiv es repeteix. El que encara queda del que feien els humans, en temps antics. Mirin: “ La reiteració del gest d’esclovellar ( les carxofes o els cigrons), l’eco de les petites coses, condueix als rituals primitius de l’humà: discriminar el que alimenta de l’entorn i despullar els embolcalls accessoris que dissimulen l’essencial”. S’enalteix la memòria o el detall que el connecta amb el primitivisme del menjar per a alimentar-se, com ho feien, per ventura, els homes talaiòtics, això fascina en Manresa. “Un immigrant va ser el primer cuiner insular, un foraster sens dubte que degué navegar amb altres pasteres dramàtiques. Aquell que som nosaltres, o no, ningú entre tants d’altres, va sobreviure indagant què era comestible o letal del paisatge i la fauna”.

6.- La cuina del dia a dia. No tracta de la sofisticació. Res d’engolaframents. La vindicació de la cuina de les illes lluny dels receptaris dels rics – ni receptaris de convents, ni de cases bones, ni de botifarres pseudo-aristòcrates o de senyors de possessió- que també són interessants, qui ho nega? Però aquí és la cuina assentada, per exemple,  sobre l’hort familiar, ( “els horts minimalistes, rebosts foravilers d’autoconsum”),  sobre menjars com els dels caragols, cames roges, espàrrecs, bolets, qualque aucelló per enriquir d’algunes proteïnes la cuina dels pobres. La victòria sobre la fam, encara que fos menjant faves quaranta vegades o sopes cada dia. Voilà! És aquí on es poden cercar els matisos i la riquesa, que n’hi ha i molta: en la mossegada d’una atzerola, per exemple, però no en el barroc “Capó a lo Rei En Jaume”. Vindicar la felicitat a través de l’autenticitat i la senzillesa.

7.- Dos elements de crítica i un repicó. Per tot això la crítica despietada als cuiners moderns i minimalistes; als hipermercats que semblen clíniques de menjar. I  a la medicina. “La medicina  ha donat grans gastrònoms però ara hi dominen els vigilants del colesterol.” Per tant, no hi ha enemic petit. Des de la “mínima gastronomia de la deconstrucció elitista” fins al nou standard dietista, els vigilants de la tensió per l’excés de sal. Què se’n faran d’aquells ossos, cares, peus, galtots, espinada i orelles que els nadius conservaven en sal ? Ai els greixos, de les sobrassades i les ensaïmades! “El plaer quotidià de l’ou frit s’ha criminalitzat”, diu. Els plats humils d’un temps, són impossibles de trobar: les sopes mallorquines, l’arròs de peix amb brou de gerret –dolcenc i barat-, la sardina.  Ara regnen aquells establiments que redueixen la cuina mallorquina a uns estàndards pre-establerts. Tant ell com un servidor som freqüentadors dels mercats, quan anam de viatge, perquè com diu Manresa: “ Una part de la cultura i l’ésser d’un país habita en la bullícia i les olors dels mercats”

8.- La força del terrer.

La força del “terroir” en els aliments, l’agre de la terra,  i no és per fer nacionalisme cofoi de pa-en-fonteta. Tanmateix, són millors els esclata-sangs mallorquins. No hi ha ningú més ultranacionalista que els francesos defensant les particularitats del seu terroir, en els seus vins o quan es  refereixen a la nostra sobrassada com “le deuxième meilleur paté du monde”, després del primer: que és el seu.  Manresa fa una lectura clara:  per on va entrar primer la globalització va ser pel menjar. Raïms de Xile, kiwis de Nova Zelanda, tomàtigues sense ànima d’Almeria...

Per aquests motius es lamenta la pèrdua de biodiversitat (agrícola?) en tot.  Golden, Gala, Starkey i Fuji són les pomes reines dels nostres supermercats.  Ja no hi trobam aquella poma Marinera dura, sucosa i àcida com una llimona, o aquella Jesusa de carn esponjosa.  Lament inútil. Li surt algun crit de manifest: “La tomàtiga de ramellet és una bandera anti-ketchup!”

9.- Els paisatges connexos. No hi ha sols descripció de plats sinó de llocs, que són previs: espais i paisatges. “Hi haurà altres verds, la llum tamisada davall l’ombra de coure de les alzines, la lleugeresa del ginjoler, l’endolat llorer, les capçanes dels ametlers que s’adormen”. Darrera els arboricidis que es van cometent, hi ha la pregunta famosa: qui pagarà la postal dels ametlers florits, reclam a les guies per a turistes?  No serà tot un miratge? Codillo i Choucrute és el que mengen els guiris al carrers de la Cervesa i el Jamón a s’Arenal, que també és Mallorca. Una Mallorca a la qui molta gent gira l’esquena i fa com si no hi fos. Quan, una d’aquestes hamburgueseries o cerveseries dóna més rèdits que totes les atzeroles, nesples, serves, aranyons i tots els altres fruits-delícies dels qual es declara enamorat en Manresa. I què? Idò que  darrera tot això hi ha no només un canvi en els menjars, sinó també un canvi en els paisatges que els donaven suport. Ens caldrà fer una guia del que queda, del qui sap, del que es bo, del que ens agradava. On es fa un bon arròs brut o de peix, qui té sobrassada garantida, on són els albercocs de galta vermella, la verdura no esquitxada amb productes químics, on es troben picornells, que no siguin del Canadà o de Polònia.  Marcar les dreceres de l’autenticitat.

10.- Entre la nostàlgia i l’enyorament. “Menjar és gaudir, recordar, descobrir. Recordar el moment de la cata sobre la llengua, imaginar amb els ulls segellats un altre menjar, un lloc inaccessible, un llibre al·lusiu, algú que se’n va anar, instants efímeres de glòria privada...”  Som “a la recerca de les illes de la memòria.”  El respecte, en la mesura del menjar imposava altres ritmes i altres maneres de ser. Ara hi ha de tot i molt. És la baldor que ha vengut de la mà del turisme. Ja pot en Manresa preocupar-se de la força dels rituals, del temps, del menjar als ritmes d’abans, quan ara hi ha de tot a qualsevol època. Però el que no és tolerable és un pa amb oli fet amb el pa untat, no fregat, o de tomàtiga de pot capolada com el que treuen en alguns restaurants de luxe. Això hauria d’estar penat -com en el temps de Mao Ze Dong- amb la deportació forçosa a les comunes rurals. La impossibilitat de recuperar.

Per acabar... El llibre se mou entre la devastació i l’optimisme. Miquel Barceló hi diu: “ darrera aquesta invitació a la felicitat hi ha la falsa promesa de poder repetir allò que va ser irreversiblement fugaç. Un convit a la representació cerimonial d’una absència”.

Manresa escriu bé. Molt bé. Tot i l’urgència d’haver d’entregar l’article dins la mida imposada pel diari, hi cap una anotació, una metàfora, una cita, un record, un consell, o una advertència. Què volen més? “Penúltims raors”, titula.  Com nosaltres.  No som els últims, molt pitjor encara:  som els penúltims.

___________________________________

La portada és un dibuix original de MIQUEL BARCELÓ.

Les fotos del llibre són d'en TOLO RAMON com ho són les dues d'aquest post.

A YOUTUBE hi trobareu més informació 

 

 

ELS HOMES NO DUEN DAVANTAL. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2008 16:49

Els homes no duen davantal

Climent Picornell

En Toni Vidal, el metge, passa per davant ca meva, mentre estic esmotxant una mata de romaní que s’ha fet gegantina, amb el tronc com un arbre. “Toni, que vas al tall?” “Vaig a fer el darrer servei a l’amo en Toni Calderó”. L’entenc, vol dir que va a signar l’acte de defunció. L’amo en Toni era fàcilment destriable des d’enfora, les seves cames s’havien arquejat tant que pareixien un cèrcol, era inverossímil com caminava; per això l’endevinava de lluny quan fugia del cafè i anava a geure a ca seva al carreró de Ses Monges. Pec foc als feixos de romaní, el fum perfumat s’escampa pel carrer. Penjava molt damunt l’acera, sovint la gent se’n du brots, alguns m’ho demanen, altres ho fan d’amagat, altres m’ho fan a saber, misses dites: “Te vaig agafar romaní d’aquell que va sembrar ton pare per fer una bullidura...”

(Foto: Ansel Adams 1902-84)

“Quina oloreta.  Què fas?”   “Ja ho veus:  crem aquest romaní”  És na Fàtima, una nina d’uns cinc anys,  una moreta, li dieun pel poble, però ja és nascuda a Mallorca. Un moret, en mallorquí antic,  era un no-batiat, els meus fills ho són. Ho dic per treure-l’hi la porció de menyspreu que hi pugui haver  en l’adjectiu. Res més enfora de mi. Na Fàtima és la filla de la dona de fer feines de la meva germana. Ulls negres potentíssims, és ja una més de ca ma mare i de ca nostra, entra i surt amb l’alegria que comuniquen els nins i les nines petites. Pens en l’amo en Toni Calderó, el  mort, i en la nina, el relleu de les noves generacions del petit poble, els vells i els nous mallorquins. Ma mare, ja molt vella, la mira amb ulls d’il·lusió, sang jove, tot energia. Fàtima li sona a la mare de déu d’aquell lloc de Portugal, i a més –me recorda- ella estava subscrita al Correo da Fatima -i al Mensajero del Corazón de Jesús-, ja se poden imaginar de quin peu es calçaven a ca meva. La nina sempre demana, amb un mallorquí perfecte, amb accent absolutament d’aquí. La tasca d’integració de l’escola és respectuosa i exemplar. En canvi la seva mare, endreça i espolsa la casa amb el mocador posat al cap, record del xador obligat, no surt més que pel necessari i moltes amigues seves no surten mai de ca seva , però mai de mai,  sotmeses al pes de l’autoritarisme i els costums musulmans de l’home dominant. Què els he de contar sobre els shock de cultures que no sigui sabut, o que no hagi passat ja als USA, a França, o a Alemanya, sacsejant els costums socials. Ara, però, toca al petit poble.

“Els homes no duen davantal!”, me diu na Fàtima quan em veu dins la cuina acabant el dinar. “Lleva-te’l”, m’ho diu riguent, però imperativament, alguna cosa no casa bé dins el seu caparrí i la incomoda. “Els homes no duen davantal, ni escuren, ni fan el dinar!”  Amb bones li dic que aquí sí, que tothom ajuda a la casa, tothom fa feina. Pens que la generació de na Fàtima, o la següent, ja farà posar el davantal al seu home o a la seva parella. Si la deixen o se’n surt del domini dels seus i entra dins els costums dels occidentals. Hi haurà d’haver, com per tot, fractura en els seus usos familiars, com n’hi hagué als pakis (pakistanesos) anglesos, als turcs alemanys, als algerians francesos, als espanyols suïssos, als grecs nord-americans... També els passarà als berebers mallorquins, els parents de na Fàtima són del nord del Marroc, del país de Nador, musulmans, majoritaris aquí.

“Recordes la tia Aina?” em diu la meva dona. Efectivament, en parlàrem molt d’aquesta sortida. Un pic, la tia Aina, al cel sia, una de les sis germanes de ma mare, l’única d’elles que voldria haver tornat enrere i reviure quan fou jove –“vaig passar molt de gust, de viure i de fer feina”- es dedicava a exportar alls a Suècia, que es conraven a dos immensos sementers de Carrutxa, un dia, deia, que estava convidada a dinar a ca nostra, quan em va veure dins la cuina davantal posat, s’aixecà com un coet i em va dir: “Els homes no duen davantal!” ( les mateixes paraules, exactes, que na Fàtima). “Fuig d’aquí, ja escuraré jo!” “No sé veure un homo amb davantal”. El desassossec de la nina i l’angoixa de la vella, eren dos mecanismes d’alarma que els sonaven quan es posava en contradicció un costumari que havien mamat des del néixer. Fa d’això vint anys, i les coses ens pensàvem que havien canviat. Tal vegada deu ser així, però no tant. Avui, ara mateix, en conec molts de collons llargs, que, encara,  no se saben fer ni un ou estrellat. Hereus moderns de les famílies patriarcals mallorquines, on les nines feien, i fan, els llits i escuren, i en canvi els mascles fan de mascles i fins que no fan feina fora de ca seva, no fan res. Anar amb un davantal posat, per ells, és mariconejar. I no me val la història dels matriarcats covats, submergits, del tipus: les dones comanden a la seva manera...

Tan interioritzat tenia la tia Aina el seu rol, que, com a bona dona de poble, duia la casa, on feia tanta feina com un home al seu treball, però a més, com les dones pageses d’un temps, feia una altra tasca, i ben pesada a vegades, a fora vila. Ella vigilava els alls, que no treguessin “rovell”, si l’exportació no anava massa bé, en feia fer manats a un tall de dones, o trunyelles per vendre als turistes. Han passat trenta anys, les dones d’ara fan feina a fora, comanden a les institucions, però per la porta de darrera de les nostres societats, encamellats amb el fet immigratori, tornen vells costums amb els nous mallorquins, en aquest cas del Magrib, berebers de Nador, transplantats aquí. Tot hauria de fer més via, els drets socials i humans, no han d’esperar ni una sola generació. Ni cregueu els babaus que prediquen que això són fets “culturals”. Aquesta és la via perversa de penetració d’injustícies majors, com ho eren la “covada” dels mascles després del naixement o, ho és encara, l’ablació del clítoris a les nines. Fora son!

 

Quedar bÚ...o la discreciˇ dels mallorquins. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 11 Gener, 2008 17:39

 

QUEDAR BÉ O LA DISCRECIÓ DELS MALLORQUINS.

Climent Picornell

És com un deja-vu, me sona a cosa sabuda i remenada. Però la reflexió va per fer-me entendre a mi mateix per què els mallorquins som un poble sense entusiasme, o amb els entusiasmes molt contenguts, i amb un entrenament secular -no sé si a força de garrotades- per quedar bé, o, si tant volen, per no quedar malament.  Això ens ha conduït a ser uns exagerats en la discreció i en la prudència, a no dir el que realment pensam, a no fer el que realment volem, en definitiva, un caramull d’equívocs en cadena, mals de rompre i que generen un fals consens social respecte a les nostres formes de comportament. Deu ser això el que es sol anomenar caràcter dels mallorquins ? De tots ? No deu haver estat sempre  així, i no sé molt bé si encara ho és. I més ara amb l’aportació dels anomenats “nous mallorquins”.

El fet és que la contenció en les formes de ser, si es tapa i tapa, arriba a esclatar. I és aquí on hauríem d’aclarir una de les funcions, en temps primer, dels foguerons de Sant Antoni. Jo ho faig en clau d’alliberament social, de vàlvula d’escapament a tanta prudència i discreció, moltes vegades ben postisses. De totes les maneres, clàssic entre els clàssics, mirall d’això que en diuen “ésser ben mallorquí”, ens apareix a la glosa per antonomàsia. L’escenari és el següent : la sogra, el gendre ( espera-ser) i la filla, assegudets a la camilla: “L’hi tocava, l’hi tocava, / i sa mare se’n temé, / i ella per quedar bé, / ‘cotava es cap i becava,  / ‘cotava es cap i becava”. Vegin com la problemàtica del quedar bé i la doble moral té també la seva metàfora ximbombera. He sentit contar, com un estadi superior “al quedar bé”, un vertader monument  a la discreció i a la prudència mallorquines, el següent fet succeït. L’escenari i els protagonistes són semblants als de la glosa anterior, asegudets també a la camilla; quan ja feia una bona estona que hi seien li digué la sogra, morta de pixera, al jove festejador : “Toni, si m’amollaves me n’aniria a fer el sofrit pel sopar”. El gendre per davall les faldetes de la camilla s’havia errat de mà o de cuixa, i havia treballat  la mare, i aquesta, o li agradava o per no fer-lo quedar malament, per tant, per quedar bé, no havia dit res; fins a un cert moment -la nostra prudència també té un límit-, el de la necessitat o el del sofrit, ja que el jove, pel que es veu, no amollava ni a la de tres.

Aquesta dosificació de l’entusiasme que tenim els mallorquins sempre m’ha fet reflexionar. I això que som ben contrari a l’etiquetatge dels pobles i països amb aquesta cosa que en diuen estereotips socials. Que si els alemanys són així, que si els italians són aixà, que si els catalans de les pedres en fan pans. Però,  les festes de Sant Antoni rompen les manies, amb la gent fent bulla als foguerons. “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”. I si un se passa una mica, no passa res,  sap que ha de pagar penyora : “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència”.

Així idò un pic acomplerts els deures de suplicar protecció i donar les gràcies, remunerades, a Sant Antoni de Viana que, com saben vostès,  és un bon sant i qui té un dobler li dóna, deia que, un pic les feines fetes, la transgressió, el sexe, l’escatologia més dura i riallera prenen les ginyes de la festa. He de dir que tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc. i, en canvi, no m’agraden massa les més conjunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment, però la deriva teoconservadora de l’església la fa mereixedora d’alguna d’aquestes: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte / mentre que hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé.”

Tornem però al discurs del principi, el de la manca d’entusiasme, o de la mesura, forçada pels aconteixements, que han fet de nosaltres un poble excessivament primmirat, tret d’algunes excepcions com ara aquesta que comentam, massa contenguts. Val a dir, però, que un excés de discreció o de prudència, sobretot en el temps que s’acosten no ens hauria de convertir en traïdors de les nostres conviccions. Qui sap si ens haurem d’exigir alguns entusiasmes fora temps.

Cavil·lant sobre aquests quefers m’afina en Joan “Petrer” al fogueró de cada any: “Climet te dic bona nit, / sols no t’has deixat ni veure / o és que no t’han donat beure / o és que has vengut mal sofrit”.

__________________

 Imatge de Guillem MUDOY

 

EMPATAR AMB ELS SENYORS DE POSSESSIË (DE MALLORCA) Climent Picornell

jcmllonja | 04 Gener, 2008 19:09

Empatar amb els senyors de possessió (de Mallorca )

Climent Picornell

Llegia l’altre dia que es faran unes commemoracions amb motiu de  la fundació d’Unió de Pagesos, ara fa trenta anys. Declarava un dels qui hi foren, respecte a no sé quina casta d’eleccions, amb eufòria: “aconseguírem els mateixos representants que els senyors de possessió”. No sé si per a un ciutadà aquestes declaracions tenien el mateix significat de trencament que per a un de poble, ara fa trenta anys. El caciquisme més dominant, el reaccionarisme més desmesurat, apalancat a la part forana de Mallorca - hereva subliminar de la por per la mortaldat de pagesos agermanats -, havia assentat els esquemes socials del “bon dia tengui” i acotar el cap quan passava un senyor, de possessió. Ja saben allò que de porcs i de senyors n’han de venir de casta. La casta, en aquest cas, s’ha mestallat molt. Ja no és el que era. I val esmentar casos com el d’en Verga comprant possessions a botifarres-mans-foradades i establint-les i venent-les als pagesos, als quals dava crèdit en el seu banc fent doble negoci, tot i que, és ver, en va fer passar un bon grapat de “proletaris a propietaris” o, també el cas recurrent dels “amos” dels Calderers, posats eternament com exemple de la introducció a Mallorca d’algunes innovacions agràries, tan mecàniques com químiques, en un sector agrícola adormissat i lluny de la innovació, abans de 1950, no val ni tan sols recordar la destrossa que feu la Fil·loxera a la vinya, ni la introducció de l’ametlerar com exemple de conreu comercial durant el segle XIX.

 (Il·lustració de MAX, Francesc Capdevila, Barcelona 1956 )*

“Per primera vegada fórem tants com els senyors de possessió”, deia meravellat aquell pagès, ara fa trenta anys. I no eren, els d’Unió de Pagesos, de la tipologia del pagès-jornaler del Sud d’Espanya, no. Eren petits i mitjans propietaris que defensaven els seus interessos, de vegades, coincidents amb els dels senyors.

Vull dir amb això que el canvi polític que es produïa en aquelles èpoques, no era més que l’anunci o la continuació de la introducció d’altres canvis a Mallorca. Uns, entraren amb el calçador del turisme i la construcció de residències, i els altres, sense calçador, eren imposats pel mercat mundial de productes agraris que, sense pietat, marcava la lògica de la globalització, i sinó mirau la fruita que arriba de qualsevol banda del món o el formatge de Nova Zelanda i Tasmània, que ja feia temps que era majoritària als formatgets de Menorca.

Però el cas que m’interessa és el que sorprengué aquell pagès combatiu del temps de la transició política, ara no record si era en “Collet” de Montuïri, però ho podria ser: el torçabraços amb els senyors de possessió. Tot ve per si aquesta ràpida variació de les quotes dels mecanismes del poder a les illes també havia afectat als tradicionals senyors de possessió. Els grans propietaris terratinents ja havien començat a variar, les compres de terres per part de comerciants enriquits els segles XVIII i XIX, havien fet entrar a la categoria de senyors de possessió als no pseudo-aristòcrates o no botifarres, i ja, més recentment, l’absentisme dels senyors havia fet que moltes de finques passassin a mans del amos de possessió –el gerents, que esdevenien  propietaris de l’empresa, i sense necessitar “stock options”, bastava amagar i “derivar” messes i collites, i amb el permís de l’estraperlo -. Però la categoria “senyor de possessió”, en Verga inclòs

, travessà la llarga marxa de la postguerra civil, dominant els carreranys de la representació i el control de la pagesia, sensu lato, ho dic sense mirar massa prim.

Però aquests darrers anys la cosa ha anat canviant a marxes forçadíssimes. Constructors que compren possessions, algunes per establir-les; estrangers i no residents que fan el mateix, parcel·lant finques a vorera de mar –algunes d’elles de botifarres; altres de propietaris sense aquest pedigree i altres més comprades prèviament per ciutadans, forans o estrangers-; o el cas d’en Martí Ferriol comprant possessions per a àrabs, rics, inversors. I en Miquel de s’Estaca. En resum, tot aquest terrabastall ha reduït la categoria “senyor de possessió” a una altra cosa, diferent de la de principi de segle, i diferent, i molt, a la de fa trenta anys. Des d’en Vicenç Grande, un promotor d’habitatges, comprant possessions representatives de l’antigor pagesia senyorívola, fins a casos com el de Sa Granja d’Esporles, transformada en una cosa temàtica i postissa, pagant, això sí, una entrada. No vull, ni puc fer un resum de l’evolució de la fragmentació de la propietat rural des de les maneres feudals amb l’arribada del  rei En Jaume fins al desembarcament del senyor Kühn (and Partner), com a representant de la Mallorca que se compra i se ven. És massa feina, però la manifestació de la sorpresa d’aquell militant del sindicat progressista Unió de Pagesos ( progressista i sindicat de petits empresaris, ho vull repetir, aquí no valien els estatuts fets pel jornalerisme i la “peonada” del Sud), em va fer repensar com ha canviat la radiografia de la categoria “senyor de possessió”; amb l’afegitó dels hotelers enriquits que com a despesa sumptuària, així es diu en economia, compraven possessions ( “Els carnissers” els deia Guillem Frontera, retratant aquesta actuació a la seva novel·la amb més finura que un bon sociòleg), o com els Fluxà comprant una gran finca per ser residència de la seva Fundació o els Entrecanales que diuen que ara són els senyors de Son Moragues, l’enorme possessió que havia format part dels dominis de l’Arxiduc -un altre personatge que es convertí en un macro-senyor de la Serra de Tramuntana- o alguns excontrabandistes, invertint en terres o l’estranger que ha comprat Es Fangar, una de les possessions més grosses de Mallorca, i l’ha tancada, amb vigilància, introduint-hi uns usos i costums del seu maneig, llunyans dels tradicionals. El nou propietari d’Es Cabanells hi té ara un hipòdrom, idò. En el Die Balearen de l’Arxiduc,  hi ha una llista dels deu majors propietaris de cada municipi, vostès mateixos ho poden comprovar, en alguns pobles no en queda ni un. Però alerta, alguns dels qui més tenien, tenien tant, que després de la desfeta, del canvi, del turisme, de la globalització, dels constructors, de la parcel·lació i dels camps de golf, encara els queda cosa. Conec un cas , tal vegada un poc extemporani, d’uns propietaris que han deixat una possessió a cada un dels seus fills, i en tenien vuit. Per  tant, no val fer massa via, ni ser massa taxatius en les anàlisis evolutives de la propietat del sòl, ni en la irrupció dels mode de producció capitalista a la Mallorca contemporània. El turisme, al meu entendre, i aquesta sí que és una conseqüència de gran calat,  engreixà un gran contingent de classes mitjanes, les quals havien mancat a les Balears i això ho situaria com una de les innovacions més singulars, més que l’aportació d’una suposada burgesia-turística ( hotelers i connexos ), substitutòria del propietaris rurals com a classe dirigent. En la fora vila mallorquina, a més de moltes altres variacions, si mirau qui són els representants dels pagesos a les organitzacions estrictament agràries, en trobareu algun de senyor de possessió, però serà d’aquest nous. I això només és la punta de l’iceberg del canvi de personatges. Les situacions, però, es repeteixen: uns tenen i altres no tenen, uns comanden i els altres creuen. Els Palaus d’Hivern es van fondre ja fa temps, convertits en bassiots, dins els fems de la històrics. El fems, però, fa bona llacor, diria un bon pagès.

_____________________________

(*) Avi horabaixa he anat a Sineu a veure en Max a donar-li l'enhorabona pel darrer premi que li han concedit, el Premi NAcional de Còmic,  podeu accedir a la seva pàgina web aquí

 

EL PAPER DE LA PREMSA I LA IMATGE SOCIAL DELS DISCAPACITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2007 12:39

 

El paper de la premsa i la imatge social dels discapacitats.

Climent Picornell

En veure l’anunci del “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en el qual amb un spray es tatxava “minus” de minusvalidesa, “d” de deficiència i “dis” de discapacitat,  recuper els apunts que havia pres sobre el tema de la discapacitació i la importància del conceptes i del llenguatge, també en aquest tema. Vaig ser membre del tribunal que jutjà la tesi doctoral de Catalina Amer – “Opinió pública i discapacitat.1983-2007” -, un treball dirigit per Sebastià Serra i que meresqué l’excel·lent cum laude i la proposta per a premi extraordinari. El bessó del treball mirava d’esbrinar com havia evolucionat la percepció social que de les persones discapacitades en té la societat, forjada a través dels mitjans de comunicació de les illes Balears, la premsa sobretot, en aquests darrers anys.

La tesi però no és només això, repensa un tema, pel qual un servidor té un especial interès: com l’associacionisme, el voluntariat en un principi, és el germen d’un tractament nou d’aquesta problemàtica, i com es reben les demandes d’aquests col·lectius, correspostes o no per les institucions públiques. És un pas que va de la reivindicació fins a la caritat; de la demanda de subvencions, amb la possibilitat d’instrumentalització política d’aquestes agrupacions, fins a la irrupció de la iniciativa privada en alguns segments, com els de les discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, passant per les residències de persones majors o acabant pels tractaments als malalts d’Alzheimer, per citar-ne només algunes.

Això no deixa de banda, com apunta Catalina Amer, que les institucions no provin de donar resposta amb una legislació de cada pic més adequada i valgui com l’exemple més recent  l’aprovació de la normativa coneguda com la Llei de la Dependència, per part del govern central, o l’existència d’un Consell Superior d’Acció Social o del Pla de Persones amb Discapacitat, o del traspàs de competències als Consells Insulars, amb l’actual l’Institut Mallorquí d’Afers Socials ( transformació de “S’Institut” de l’anterior legislatura), fins a l’existència -a l’acord de govern del pacte actual a Balears- d’una futura Llei Autonòmica de Serveis Socials.

Lluny ja de l’anomenat “Auxilio Social” integrat a la Falange, que l’any 1974 fou transformat en “Instituto de Asistencia Social” per part de l’Estat, a més de l’actuació de col·lectius com Creu Roja, la ONCE o Caritas, s’arriba a les primitives associacions illenques com AMAPRO  ( Asociación Mallorquina Prosubnormales), 1962, ASPACE ( Asociación Mallorquina de Paralíticos Cerebrales), 1976 o ASNIMO  ( Asociación de Niños Mongólicos), 1978, fins a l’actualitat, en que el  Registre d’Associacions Assistencials, el directori publicat per l’antiga Conselleria de Salut i Consum d’aquest sector de les discapacitats i malalties cròniques greus fa referència a més de vuitanta associacions, algunes, tipològicament, ONG’s. S’ha produït, en paral·lel a aquesta evolució, un pas del caràcter voluntarista i reivindicatiu a un altre relació amb les administracions, cada pic més partidàries d’associacions que prestin els seus serveis a canvi de subvencions, amb la qual cosa es mantenen aquests col·lectius en una certa precarietat i inestabilitat laboral,  entre l’exigència i la demanda d’ajuda. De totes les maneres, com reconeix el Plan Estratégico del Tercer Sector de Acción Social, 2006, aquestes entitats de caràcter voluntari, sense ànim de lucre i que funcionen de forma solidària, tracten d’aconseguir la cohesió i la inclusió social, mirant d’evitar que determinats col·lectius quedin exclosos d’uns nivells suficients de benestar social. Si més no, el fet  de ser mediadors possibilita vies de participació entre els seus components i totes les altres estructures socials.

 

Però no és aquesta la temàtica principal. La doctoranda en feia un repàs, agredolç, del paper necessari de la premsa en el tractament de les discapacitats: de la curiositat (malsana) al sensacionalisme. Tot i essent el paper de la premsa vital, ja que ha ajudat moltíssim a impulsar i fer visible socialment el moviment associatiu dels discapacitats i dels seus familiars, les planes més nombroses, demostra Catalina Amer,  les aconsegueixen les associacions que organitzen activitats més espectaculars o amb personatges mediàtics que hi col·laboren, les malalties com el càncer, les diferents organitzacions de tractament de drogoaddiccions, els maratons televisius anuals de recaptació de fons. La premsa ha tengut i encara té un paper molt desigual, i vehicula uns certs estereotips de forma directa o subliminar: persona discapacitada, assimilada a desgraciada; l’administració observada com a font d’inversió –o encara és més notícia si hi manca la inversió-;  associació voluntarista, assimilada a tractament benvolent pels periodistes, fins que, darrerament, algunes irregularitats han fet que la premsa canviï la seva mirada condescent per una altra, adesiara més àvida d’escàndol.

« 25 años dando voces », un llibre en aquest sentit, examina la línia que han duit els diaris estatals publicitant la discapacitat. S’ha superat la línia de l’exclusió, però es continuen fabricat estereotips per la premsa, fregant o entrant clarament dins el sensacionalisme, el sentimentalisme i la compassió pels discapacitats mentals, paraplègics, malalts de càncer, d’Alzheimer, de SIDA, els trasplantats o es fa un ús excessiu i espectacular dels participants als “jocs paralímpics” o als “specials olímpics”. La doctora Amer fa un repàs molt interessant de l’ús del llenguatge, per part dels diaris, tractant d’assentar un glossari políticament correcte. De dèbils, deformes i anormals, com eren tractats; també s’ha abandonat l’ús de subnormals, retardats i mongòlics ( « Esos idiotas felices » titulava encara un diari el  1990), per arribar a un consens de que estam parlant de persones amb alguna discapacitat. Tot i que els judicis de valor deixin encara traslluir aires d’antany, als titulars és encara  molt freqüent “condenado”, “postrado”, “drama familiar”, “desgracia” o que es digui que “Aznar es un autista” o es refereixin a ETA com “un cáncer para la sociedad”.

 

Aquest article no és, ni molt manco, un resum de la tesi, és impossible comprimir-ho tant, però sí una crida a que Catalina Amer publiqui el seu treball en forma de llibre o que li editi una institució per donar major divulgació al seu estudi. Crec que és una lliçó de dignitat assumir que la representació social, negativa i tòpica, de la discapacitat ha canviat per una voluntat, no aconseguida totalment, de no discriminació social i que el paper dels periodistes, essent vital, no ha sabut fugir totalment dels estereotips antics. La premsa no s’hauria de distreure, publicitant casos espectaculars sense una correcta contextualització, molt més general,  de la problemàtica de la discapacitat a les Balears. De totes les maneres el final del treball té un aire conciliador: “la premsa ha d’exercir la seva funció, situada entre la responsabilitat de l’administració i la reivindicació de les associacions”. I  més que optar per la discapacitat com un univers separat i distint del dominant, fer-ho com una expressió més de la diversitat social.

________________________________

 Les imatges són del blog ziga-zaga d'en XISCO LLADÓ

EL MEU BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2007 15:09

El meu Betlem

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra : Betlem !

De totes les maneres, ni mon pare, ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta , en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat : no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor ben particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Avui en dia en venen de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental !

Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal Batle. Érem els dos a Buenos Aires ( en mallorquí : “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “cómo no!”, idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de La Chacarita, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Papás Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Una certa deslocalització, li podríem dir a aquest fenomen.

Però tornam al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un revoltillo, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell- i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons- deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una  col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de verdet –que agaf d’amagat, només un poquet-, faig el Betlem. Tot sol.

Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Deuen ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els Reis el més enfora possible de la cova. Quan ningú mira,  els vaig acostant, cada dia un poc. Què és de guapa la innocència !

 

 

 

10 anys sense en Nadal: mai moren Batles? CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 07 Desembre, 2007 13:49

 

10 anys sense en Nadal: mai moren Batles? (*)

Climent Picornell

Avui, dia 7 de desembre, fa deu anys, es moria Nadal Batle. Fou Bernat Sureda qui em donà la notícia i, com avui, i per encàrrec del meu director del Diari de Balears, me vaig haver d’aferrar a l’ordinador per escriure una necrològica d’urgència. Com passen els anys ! Mai moren batles, diu la dita. En aquest cas, el Batle de la nostra institució universitària ja havia abandonat el seu càrrec de rector i la UIB continuava el seu camí. Fins avui i amb bastant d’èxit. No fa gaires dies el meu company Jaume Sureda demostrava que la nostra universitat continuava molt ben col·locada en un d’aquests rànquings independents. Per tant, els fonaments de la casa no només aguanten sinó que permeten assentar correctament l’edifici que, a 2008, farà trenta anys que funciona.

És cert que Nadal Batle passà a ser una persona coneguda i amb transcendència pública a partir del seu càrrec de rector de la UIB, però la seva personalitat i els seu sentit transformador de la societat de les illes Balears no s’aturava aquí, tenia in mente moltes més coses que quedaren estroncades amb la seva mort. I no em referesc al Nadalisme, del qual ja vaig escriure en aquestes mateixes pàgines, un poc abans de les darreres eleccions a rector. Els "Nadalistes" duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d'esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí, però,  que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant.

Nadal Batle i Nicolau havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982  fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al Diari de Balears, on posà esment en publicitar el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d'amor i defensa de la terra i la llengua, que sempre el va acompanyar. Ho deia sovint: " les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l'experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal·làcia detectar-la, i m'han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid".

 

Els trets mestres de la seva  llarga època de rector es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l'oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l'única; l'inici del Campus Universitari, el  vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat,  la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d'investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les primeres universitats de l'estat en millor ratio investigadora); l'assoliment de línies d'excel.lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s'aconseguí) o amb una idea semblant d’un parc tecnològic.

És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle des de l'òptica volgudament esbravada per l'amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l'extensíssim obituari, es podem deduir  un cúmul d'adjectius (tendre, intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex...) que composen un missatge d'admiració i d'agraïment, juntament amb alguns, dels seus oponents, que el tracten d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus adversaris. La seva forta personalitat queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d'ell construïren els mitjans de comunicació, ell n'era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats, però reforcen la cohesió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Algunes de les seves fal·leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el " totum revolutum " dels seus interessos, hi  han quedat accentuades. La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, que, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu, malgrat  l'engany forçat pel desconeixement,  del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l'entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!") o E. Waugh o W. H. Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb  la tradició literària anglosaxona,  eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de "Quotations Books" i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell. 

La ideologia, gens subjacent, de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions. Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l'orgull. Si la gent normal veu que algú, amb un tipus de coneixements i d'estatus,  vol ser qui és, això pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles.  

 

Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increïbles veritats sobre el seu poble, Felanitx, formaven part d'un immens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d'ells mateixos. Però, només en gran mesura. 

______________________________________________

(*) Aquest post és un article que avui ha publicat el Diari de Balears. Amb el títol un poc diferent, sense l'interrogant i sense la majúscula de Batles. No sé si això li comunica un sentit un poc diferent. 

 A AQUEST BLOG HI HA ALGUNES COSES MÉS SOBRE NADAL BATLE ( 1 ,  2 ,    )

LES IL·LUSTRACIONS SÓN D'EN  GUILLEM MUDOY

 

ESCENA D'HIVERN AMB REVĎLVER. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2007 14:22

 

Escena d’hivern amb revòlver.

Climent Picornell

El metge em comunica notícies regulars i vaig a refugiar-me al turó. Començ foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc, el Betlem i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre el foc. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins a la foganya de cal padrí hi fèiem la vida: allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i flamatel·les. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquelles llumenetes damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Poc bastava.

Venia llavors l’hora d’anar el llit, fred de tot. Al contrari de la suavitat dels llençols d’ara, sobretot si ja s’han usat, tan llisos i amables a la pell, els llençols del poble eren de fil, com de drap, aspres i d’una oloreta especial. Tenien però la propietat que tenen tots els llençols dels nins petits: quan un hi posava el cap davall ens protegien de totes les pors; enormes i potents les seves propietats. Damunt ens hi tiraven unes vànoves cotonades que pesaven un quintar; hi quedaves esclafat davall. Feies el teu forat al matalàs de llana, l’encalenties,  i fins demà. Quan el sol,  entrant pel portellons, foradava la fosca a través dels grops de la fusta, feia uns raigs, rodons i llarguers, dins els quals les partícules de pols pareixien atretes per la llum i hi ballaven, lentament. Si aixecàvem el tapament és removien, fins que tornaven a la dansa lenta del començament.

Els rituals de cada estació, el retorn al poble, l’hivern. Per rituals, el del moix. Sent el renou dels plats dins la cuina i ja es presenta, darrera els vidres, a l’estiu entra, ara no. Espera que t’espera, s’ajeu i posa en marxa el seu motoret roncador. En acabar el sopar li toca sempre alguna cosa bona. Menja i, en acabar, s’esmola les ungles a la soca torta i esfilagarsada de la parra vella. La sembrà mon pare, és una parra calop vermell -gros, bo- però un poc vaga. Li fa vessa fer raïms. Mon pare ho sabia i la podava d’una manera especial, “aquesta és poc feinera, li deixaré només dos o tres sarments”, solia dir. El moix, en acabar de rapinyar la soca, puja l’escala confiat, quan arriba a la meitat, on hi surt un tros de tronc, sempre, sempre, fa el mateix -un altre ritual qui sap si genètic o histèric-, s’atura, ensuma la punta d’aquell tronc, hi frega l’espatlla i continua pujant.

Els matins de l’hivern, tenen dues versions, les de les boires baixes dels dies calms, tot banyat, remull de rosada o les dels dies majestuosos, nets, quan el mestral o la tramuntana han fet net. Eren, aquestes èpoques, la temporada en què es solia presentar la tia de França. S’havia casada amb un sineuer que havia fet fortuna a Marsella -a la “petita Mallorca”, un barri ple de mallorquins que venien fruita- i els diumenges d’hivern, a l’estiu no es volia moure, venia a la vila amb el seu cabriol, ara diríem amb xofer, el menava un missatge, un carro amb tapament. Sempre ens duia alguna cosa i pels Reis, juguetes, sofisticades per a aquell temps, s’havia de conèixer que era rica. Era eixorca i li encantava ensenyar-nos cançons a la meva germana i a mi. Ella feia la “ue”, canviava la l per la u, en xerrar: “Savez-vous puanter ues choux? / À ua mode, à ua mode / savez-vous puanter ues choux? / À ua mode de chez nous.” Per tant, vaig aprendre el meu primer francès “mauament”. Servidor es va pensar que a França ho deien així, però, resultava, em digué la padrina, que de nina ja xerrava un poc així.

Aquesta matinada seria de les de sol, quan travessàs i fonés la boira,  fresca i transparent. Fa fosca encara, però el forn ja és obert i la trulladissa dels gorrions acompanya els homes més matiners que van a la feina o al cafè; molta gent s’atura a comprar pa, les dones sobretot. En sortir del forn les campanes toquen de mort. En Mateu “Mort” és mort. Valgui la cacofonia fatal del seu malnom, en el seu últim dia. El trobaren –em conta na “Fornera”, que no té res a veure amb el forn- amb el comandament de la televisió a la mà, assegudet a un balancí: “tengué una bona mort”.

Volt el cap de cantó de l’església, és la cantonada més freda del poble, m’envesteix un aire fred de tot, un celistre, l’aire que davalla del turó, aquí, regolfa. Entr al casino i la madona en veure’m arreplega diaris per dur-me’ls a la meva taula: “per tu, que t’agrada llegir”. Li deman que no els prengui als altres parroquians, que puc esperar. “Ca barret! Els diaris són meus, massa ell els he pagat...” “I per lo que duen: desgràcies i desbarats”. Certament, encara record, aquella dona de Palma que venia diaris al carrer dels Bastaixos: “Ultima Hora! Amb les desgràcies del dia d’avui!”

 

Retorn a ca meva. Arriba un sms del meu fill gran ( “Ei som es vostro fill q h arribat b, jet lag, ara som cerro st cristobal veig santiago de chile polució incluïda, bsades” ). Mentre m’escalf, vaig a la pàgina del llibre on vaig acabar ahir: “...no com ara. Perquè davant tanta indiferència i poca glòria, pens que haurien de tornar a projectar el NO-DO. Fumaríem d’amagat i compraríem un tall de gelat de dos dits de gruix. Menjaríem xufles i robaríem ametlons. Seguiríem parlant dels altres, besaríem Ava Gardner, cantaríem cançons de Renato Carossone, i no ens avorriríem tan solemnement...”  Toquen a la porta. Deix el llibre d’en Damià Huguet i hi vaig: és ma mare amb un revòlver. “Ara te duia el revòlver del padrí. L’he trobat dins la caixa, ben embolicat.”  Li deman si li va veure emprar mai. Me diu que en temps de la Guerra Civil, ella era nina i va anar a Manacor a visitar el seu germà militar, i son pare, el meu padrí, aquest dia el duia dins la butxaca. “Record que vaig veure morts per les carreteres, els rojos se n’havien tornat feia un parell de dies”. “Uns anys més tard, un vespre, mon pare, en va esperar un a un cantó i li va posar al cap, el revòlver aquest, no sé que li devia haver fet, no va passar res...”  Atia un poc el foc i comenta: “Qui dia passa, any empeny”.

______________________________________

(Les imatges són d' ANTONI CLADERA BARCELÓ. Cala Pregonda i Lluriac de MENORCA)

Cosme Aguilˇ: DE REBUS POPULI MEI. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Novembre, 2007 15:16

( Aquest “post”, o apunt del meu blog, forma part dels apunts que duia per fer la presentació del darrer llibre d’en Cosme Aguiló. Són, per tant, unes notes per ser llegides en públic).

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE-CD DE COSME AGUILÓ

DE REBUS POPULI MEI ( Ed. Documenta Balear, 2007)

Santanyí, 26 de Novembre de 2007.

 

Climent Picornell

 

Bon vespre senyores i senyors, amigues i amics, estimat Cosme:
Gràcies, a l’autor i als editors, per haver-me escollit per a la presentació.

 

PRIMER EL PERSONATGE.

Conec des de fa molts d’anys en Cosme Aguiló. Ara li hem de dir  Dr. Aguiló, ( doctor és la màxima titulació que dóna la Universitat)  ja pot estendre receptes, si és doctor. Receptes però en filologia catalana, que no va massa fina la llengua i necessita un tractament de shock, decidit i urgent, ha mester mà de metge, de bons doctors com en Cosme Aguiló.

No és aquest el primer llibre que publica. En té cinc sobre toponímia i un sobre els noms dels bolets, del qual vaig ser jo el seu editor a la UIB. Si algú,  llegeix el currículum intensíssim, i de qualitat, d’en Cosme, es podrà pensar que aquest llibre representa un canvi en les temàtiques que ell tracta. SÍ i NO. I ara m’explicaré. Vaig demanar un currículum abreujat d’en Cosme Aguiló, i tenia 25 pàgines. Quasi res. Des de fa quaranta anys publica amb intensitat; en un primer moment el seu interès va ser la prehistòria i l’arqueologia, però paulatinament derivà cap a l’onomàstica, amb una atenció especial pels noms de lloc, la toponímia, i els noms populars, dels ocells o dels bolets, i l’etimologia dels mateixos.

Ja ho he dit, és doctor en Filologia Catalana. Té experiència docent, ha estat professor de la Universitat i a nombrosos cursos i seminaris. Ha pronunciat conferències, pregons, taules rodones des de 1980 fins ara. Te més d’un centenar de comunicacions i ponències a col·loquis científics i a congressos professionals, sobre toponímia de les illes i dels illots, en un principi, i sobre els municipis del litoral del Migjorn de Mallorca, i sobre antroponímia en general.

Membre de diverses societats, entre altres,  de la Junta directiva de la Societat d’Onomàstica o membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Premi Gabriel Alomar de l’OCB. Ha publicat multitud d’opuscles, mapes toponímics i articles a revistes científiques ( Randa, Butlletí de la Societat d’Onomàstica,  Institut d’Estudis Baleàrics, Butlletí de  Societat Arqueològica. Lul·liana...)

(COSME AGUILÓ )

És un gran divulgador, amb molts d’articles de caire periodístic a Lluc, El Mirall, Eivissa, Endins... i a revistes  locals com el Felanitx, Sal i Xeixa, Migjorn, s’Escarràs, Dies i Coses, Pòrtula... En algunes d’aquestes col·laboracions ja es deriva de cap al llibre del qual hem de parlar avui vespre.

 

EL SÍ i el NO, i el contar històries.

Veuran, servidor quan vaig conèixer personalment en Cosme, ja havia llegit algunes de les seves publicacions, fou quan vengué a explicar la toponímia d’aquests redols a un curs per a universitaris. Idò, darrera cada nom, darrera cada informador, hi havia una història, una anècdota, tan ben contada, tan viva, que cada topònim era indestriable de la manera o forma de com l’havia obtingut. Fa molts d’anys d’això, però en record una especialment, per la intensitat com la contava. Era una cosa semblant a això: “Aquell homo que caçava a una beurada amb filats, -era com un dècima desbaratada, però en historieta- li pega un estol de coloms tan gros que quan estira els filats tengueren tanta força que els se’n dugueren per amunt, per amunt, i ell que no amollava, passaren per damunt Cabrera... i així... i com que als colom els agraden molt ses guixes, baixaren  a  Sant Feliu de ‘Guixols’, per si n’hi havia de guixes, però tot d'una reprengueren el vol i vaja... quan passa per damunt Sa Vall, i va veure aquell paller, majestuós, s’ amolla i cau bla, però travessà tot el paller, i anà a caure just devora una cussa de bou, que hi tenia sa camada, s'hi aborda i ell li posa sa mà dins sa boca, la treu pes cul, li agafa sa coa, estira i li voltà sa pell del se'n en dret al se'n revés”. I encara me’n record. He retrobat aquesta historieta, augmentada i més ben contada, al llibre: “El vol sense motor del sen Cama”.

Per això diré que al currículum d’en Cosme, a més de ser un gran investigador,  li hem d’afegir el de ser un gran contador d’històries, un “story-teller”, que diuen els anglesos. El vaig retrobar no fa molt, aquest estiu, a Montuïri a cas Porrerenc ( el dr. Joan Miralles i Montserrat). Eren ell, el pintor felanitxer Andreu Maimó, que també és bo,  i un altre personatge, contant historietes i acudits damunt una escala, quasi professionals, pareixia “EL CLUB DE LA COMEDIA” del Pla de Mallorca. Va ser una vetlada memorable.

 

Un bon dia, a un dinar a un congrés, a la UIB, érem a la taula quatre o cinc, la conversa menà cap a les anècdotes que hi havia darrera les investigacions dels noms del aucells, que és la dèria que du ara en Cosme –juntament amb Antoni Mestre- i que serà, ben segur, una de  les obres cabdals de la filologia catalana contemporània, ho puc ben assegurar; els noms i els seu estudi, l’onomàstica, és un vertader tresor, no només per al territori, sinó també per la llengua, on s’hi amaguen arcaismes, modalitats o  riqueses diverses de la parla. En aquest dinar es posà a contar coses d’aquestes, com una metralleta, una darrera l’altra: la de  l’òliba d’Eivissa; la del canvi de la perruca arnada del sant Crist de Tabarca, per la d’un ofegat que havia tret la mar i els pèls amb l’humitat  s’arreveixinaven; la que  Déu “és a Mô” (és amor) i els de Ciutadella s’emprenyen ( aquesta també és al llibre).

 

MOLTA GENT LI HEM INSISTIT EN QUÈ ARREPLEGUÉS EL MÀXIM D’AQUESTES CONTARELLESE EN UN LLIBRE, que les coses, com sabem els que entrevistam gent gran, les se’n du el vent, o la mort –deu no ho vulgui i llarga  vida a en Cosme- però “quod scriptum est, scriptum est.” NO SÉ, PER TANT, LA MEVA PART DE RESPONSABILITAT EN EL LLIBRE D’AVUI, però una miseriona sí que en vull tenir, juntament  amb  Isidor Marí, Felip Munar i altres.

 

EL LLIBRE.

“De rebus populi mei” ( Les coses del meu poble) Va d’això, d’històries, anècdotes i contarelles de per aquesta contrada, majoritàriament. Ho diu ell mateix  “A manera d’entroi”. És ver que proliferen els llibres d’història local, que contrapuntegen la història de reis i de coronacions, amb la història que fan, no només els estrats socials superiors, sinó, “tothom qui alena, mastega o xucla”. “La meva pretensió, aquí, és la de perpetuar en la memòria col·lectiva unes coses que es conten com a certes de la meva gent. Són històries, a parer meu, enormement divertides que palesen sobretot, l’enginy i la gràcia del gruix bàsic de la societat, un grup humà molt peculiar que sap contestar de manera intel·ligent, treu lluïdes les situacions entravessades, o mostra l’acusat sentit de l’humor que caracteritza el personal de les nostres latituds.” “La gent d’aquest llibre és la meva gent, senzilla i enginyosa, humil i, sobretot, dotada d’una gràcia que els ornamenta el cos amb feixos immensos de simpatia.”

 

ÉS UN LLIBRE QUE SUPERA DE MOLT AIXÒ DE “LO NOSTRO”, COFOI, CARRINCLÓ I ESTENTÍS ( pel seu to, pel seu humor, per la seva gràcia narrativa...). ÉS MOLT MÉS QUE UN LLIBRE D’ANÈCDOTES.

 

N’Isidor Marí, li fa un pròleg adient, agombolant el gènere de l’anècdota dins el que representa. “ L’anècdota, com tants d’altres gèneres de la literatura oral popular, és espectacularment universal, encara que les anècdotes de cada lloc i la manera de contar-les siguin úniques” I hi cerca connexions entre les situacions d’en Cosme i altres de l’Orient o del Canadà. O cita un llibre Les anècdotes de la nació hongaresa...

És un cas semblant al de les rondalles, són d’aquí, però són contarelles universals que traspuen situacions de la vida: l’amor, la ràbia, l’autoritat, la fam, la por.

Archer Taylor, estudiós de l’anècdota, la defineix : “narració curta de tradició oral que explica alguna cosa inusual d’una persona, un fet una cosa i que pot contenir la citació d’un comentari enginyós o la descripció d’una situació curiosa.” “La seva contarella permet reforçar la sintonia del grup, la cohesió de la comunitat, provocant la complicitat entre els participants, reafirmant la manera compartida de veure les coses...”

 

SERVIDOR HAGUÉS VOLGUT APROFUNDIR, en aquest caire diferencial i més enllà de citar Sigmund Freud ( L'acudit i la seva relació amb l'inconscient) per mirar d’aclarir per què les coses ens fan gràcia, i perquè sobretot a uns sí i a altres no tant... O per esbrinar què hi ha particular en l’humor dels mallorquins, si és que n’hi ha. Hi ha un humor mallorquí, més enllà de l’histrionisme d’en Xesc Forteza o de Madò Pereta?
Sigui com sigui, el llibre d’en Cosme és un bon indicador de l’humor dels mallorquins, com a mínim dels de per aquí baix: àgil, brillant, ràpid. Molt més enllà de la calma i la pardaleria com a símptomes únics d’estereotips caducats

HE TROBAT EL LLIBRE D'EN COSME  AGUILÓ FENOMENAL.

Està molt ben escrit. En Cosme escriu bé, un passa gust de llegir-lo ( i d’escoltar-lo, DU UN CD !!!). La forma, tan important en el llenguatge, l’estil, el lèxic potentíssim, que hi surt amb naturalitat, no com aquests poetes ciutadans que han d’anar a cercar paraules al diccionari, no. Vegin:

- se va armar un debessei de pinco en ronco.

- en aquella hora tenia les pipelles cosides amb lleganyes.

- tenia el cos esfondrat de tant esmicolar plegaments triàsics.

- just feia bonda en roncar.

- lluïa una calba més replendent que les sabates d’un combregador.

- i a esbessonar i desnossar el sistema del mortífer aparell.

- anar a tirar el rall per dins la població salinera, per mirar d’aglapir qualque toïssa.

Aquí, aquestes maneres expressives ragen de forma totalment connexa amb la resta de la narració. En Cosme és converteix en una d’aquestes baules que ens queden, davant l’empobriment general del lèxic català, i mallorquí, i que connecten meravellosament amb els dolls de llenguatge que són ( o eren) els nostres entrevistats o informadors.

Són 76 historietes certes, o com diuen els italians si non e vero e ben trobato, històries de la meva gent diu ell, anècdotes i contarelles, que sobrepassen l’acudit. Sobretot de la gent del MIGJORN DE MALLORCA, i alguna altra part, però majoritàriament de per aquest redol.

 

Si volen saber què els passava a  les beates Marques, als calcetins d’en Miquel Bossa, al rellotge del capellà Ternal, al batle Biel en temps d’en Franco ( que, nerviós, parlà en mallorquí a la Guardia Civil i en castellà al poble), o que succeí amb unes pastilles anticonceptives esdevengudes somnífers, o amb la cabra d’en LLuc Boguet, que inaugura la galeria d’animals famosos de Santanyí i contrada, com el ca d’en Noreta, la somera d’en Colau Rotger, l’ase de les beates Marques, el mè d’en Ximena, el boc d’en Contestí, o el boc d’en Carroja –que en comptes de prendre sa cabra i li pegaren rialles, a l’animal, no a l’amo- l’ase del sen Ferrando, l’ase des coix de sa Torre, la vaca del sen Llorenç Talaieta, els cans de Porta Petra o el cero d’en Pep de sa Mestra.

O als solemnes cascavells d’en Tià Ramon   que feia pu dins la mar  ( “Puater, puatango, / en remui, sense calçons, / te banyaràs es coions / i sa mitat des balindrango”).

O al rector de Calonge, que fresquet, escometia a un tal Marinons que tot suat mirava de treure, amb un perpal,  un marès. Li demanà: “que s’engronsa?”  “Es meus coions s’engronsen?” replicà el picapedrer emprenyat.  I quedà batiat i amb mal nom “d’en Marinons des coions”

Trob que hauríeu de patentar com es cerquen es caragols a Santanyí: amb un boquer ensenyat, que fa com les perdius de reclam, i tots els caragols acudeixen...

 

(El patró Rafel, recentment traspassat)

Faig esment del capitolet “Més vent, més corda”, perquè és com un homenatge a tots els seus informadors, o contadors, en aquest cas al Patró Rafel: “El patró Rafel ha estat un autèntic llop de mar....L’anecdotari del patró Rafel és enciclopèdic, perquè és un home que té molta gràcia i quan era més jove tenia la sortida a call de mà i la resposta a flor de llavis.” En conta una de quan es va haver d’examinar de patró. Davant la qüestió d’haver d’aturar la barca dins mar,  amollant el ferro, l’examinador li anava augmentant el vent, més vent, més vent  i ell amollava més corda i més corda ( “Méc codda”. “Mestre!, que teniu una fàbrica de corda?”. “-O vód de vent!”, li entaferrà el patró.

Un Santanyiner que anava de dones, de la vida, i quan ella li demana “20.000 y la cama”, ell li contesta, “que no ho podríem fer en terra? i ens estalviaríem el llit, seria més baratet.”

Incorpora una anècdota d’en Josep Mascaró Pasarius, al cel sia, jo l’hi he sentida contar a ell. Hauríem de fer l’anecdotari d’en Mascaró, també un enorme recercador de la nostra toponímia

 

A l’apartat “Friccions lingüístiques”, el que conta en Cosme Aguiló li permet, com no podia ser d’altra manera, filar prim amb la llengua. Sempre present en el llibre el seu “background” o rerafons de filòleg. N’hi ha una que la trob meravellosa. És així, resumida; el capellà dona el combregar: “el cos de Crist, el cos de Crist...”, i la intolerant lingüística, ja amb la boca badada, quan ho sent en català, diu: “Soy madrileña”; el capellà li contesta: “Tranquila, senyora, pot combregar, que això no és pecat!”

 

(El Batle Biel i el Patró Rovellat a Cala Figuera)

PER ACABAR...

Perquè vegin la meva poca gràcia amb això de les presentacions, em vé d’avior. La meva tia Aina, sempre reia abans d'acabar una historieta, li havíem de dir: “tia, encara no ha acabat”. Era, com veuen,  una dona agraïda, tot li feia gràcia abans d’hora. En canvi a ma mare, tot al contrari, quant han acabat, i  els  altres riuen, sempre diu: “ara no sé si l'he entès...?” Així, un servidor, vaig créixer entre Som Mel·lo i son Catel·lo.

 

“DE REBUS POPULI MEI” de COSME AGUILÓ, ÉS UN LLIBRE VITENC, MOLT BEN ESCRIT. SERVIDOR HA PASSAT UN GUSTER DE LLEGIR-LO,

ESPER QUE VOS HAGI FET GANES DE LLEGIR-LO I DE COMPRAR-LO  ( ELS EDITORS TAMBÉ HAN DE VIURE), és un bon regal,  ara que s’acosta NADAL.

 

Enhorabona COSME: Benaventurats els qui ens fan riure!

I benaventurats els qui ens sabem riure de nosaltres mateixos ! ( si tothom fos així, un altre gall cantaria).

I a tots vostès, gràcies per la paciència amb la poca manya d’aquest presentador.
Bona nit.

 

«Anterior   1 2 3 ... 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb