Climent Picornell

DAVALL L'ASFALT NO HI HAVIA PLATGES... Climent Picornell

jcmllonja | 31 Maig, 2008 21:28

Davall l’asfalt no hi havia platges...

Climent Picornell

Pujava del quiosc –el darrer dia de maig, a la fi!- carregat de diaris i revistes per engreixar encara més l’enorme dossier sobre el maig del 68. De 1968. Quaranta anys rodons han esbombat la cosa i ho ham embullat més. Maig del 68, per a uns, una revolta d’estudiants i obrers que acabà el juny del 68. Per a uns altres un sotrac profund de la civilització occidental, les conseqüències del qual –ideològiques i culturals- encara perduren. Per a Nicolas Sarkozy fou una gamberrada.

En fi, al manco ara ja sabem que davall l’asfalt no n’hi ha de platges. No era veritat, ni com a metàfora servien els slogans. Davall l’asfalt hi ha les butzes de les ciutats, com totes les butzes, pudentes, però necessàries per a sobreviure. Del focus inicial al campus universitari de Nanterre –alimentat per manifests com “Sobre la misèria en el medi estudiantil”- s’encengué la traca que apagà el general De Gaulle amb l’exèrcit i la policia i hi tiraren aigua freda damunt les eleccions següents, guanyades per la dreta. Qui es vol contentar, però, assegura que, de llavors ençà, les estructures autoritàries del poder es suavitzaren o dissimularen les seves maneres. Qui sap si, també, els pensadors de referència perderen el seu far ( de referència) i passaren a ser un altre enemic a batre: Foucault, Derrida, Althusser. José Luis Leal, qui era professor a Paris el 68, recorda una pintada entre milers: “Tourist? Change money?” premonició fatal -anunciada pel molt palpat Guy Debord- que predicava la reconversió imparable de l’obrer en consumidor i l’adveniment de la societat de l’espectacle, no ho confonguin: Sarkozy practica la política-espectacle. Alain Touraine el teòric de la societat post-industrial, continua avui el seu to adivinatori: “El model liberal presenta a 2008 símptomes d’esgotament”. Deu ser per això que Sarkozy fa bo l’esperit del Maig 68 només de parlar-ne, encara que sigui malament. Si M68 només hagués estat això -quatre peluts tirant pedres a la policia- ja hauria de fer molts d’anys que no en diríem res de res. Però no,  al manco la iconografia és encara vigent ( “Maig 68/ 08 continua la rebel·lió”, titula la revista Rolling Stone ). Diu Cohn-Bendit, imatge i protagonista: “Maig del 68 fou un accelerador de la història, però...” –sempre hi ha un o dos emperons- “no es pot agafar com un manual d’instruccions del nostre temps”. Per manual el de Vaneigem,  Manual de saber viure per a l’us de les noves generacions. Es curiós el cas de Daniel Cohn-Bendit ( Dani “el Roig”, pareix el títol d’un còmic, no?)-  just després de M68 escrigué L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme i ara el 2008: Forget 68 (Oblida el 68), és un bon exponent d’aquest dualisme contemporani. “M68 va ser una revolució fallida, però va fer tanta por com si hagués estat una revolució de bon de veres” (Serge Audier) o “M68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, sinó com la primera d’una nova societat” (Jordi Borja). Torna-m’hi torna-hi: la nova societat, la post-industrial i la de l’espectacle. El Temps editorialitza: “M68 va ser més una conseqüència que una causa”. La tesi és que un brou social reclamava avenços i sorgiren la contracultura, els anti-sistema, l’undreground, el neollibertarisme, enfrontats als vells partits polítics –de dreta i d’esquerra- i també als sindicats. Això és cert, M68 fou una cosa a part dels partits, els trotskistes i els maoistes tan preocupats per les masses populars hagueren de fer reconversions per acceptar que els estudiants també eren “masses”. “Tant de renou per no res” afirma algú, “el que es deia capitalisme, ara es diu economia social de mercat”. Pedro Cuartango: “M68 fou un miratge per a uns i per a uns altres un canvi en la forma de viure”. Una frivolitat, segons A. Finkielkraut, per a qui la crisi del principi d’autoritat acadèmica i familiar ens ha arrossegat al que tenim avui: una ressaca d’antiautoritarisme. Recorden l’slogan “Prohibit prohibir”? Una mística interpretativa del M68: un acte d’autoritat, prohibir, per aconseguir que no hi hagi prohibicions. Per a Octavi Martí, M68 es mogué entre el hippisme -que desembocà després en el verds dels parlaments europeus- i l’acció directa que provocà activitats armades posteriors. Però -un altre però- Olivier Mongin constata que els fills dels “seixantavuitistes”, educats dins un ambient extremadament lliure, han sortit més assenyats que els seus pares. Això ens rebolca dins el dualisme interpretatiu permanent del que fou M68. Per a Regis Debray l’individualisme prengué el lloc als mites socials, al patriotisme, al sindicalisme, a les classes socials. Una mica d’això hi ha. Per a Raymond Aron fou un psicodrama. Per a Edgar Morin: M68 fou un electroshock. André Glucksmann  i el seu fill ( Maig del 68. Per la subversió permanent) proven de fer-ne negoci, com tants d’altres: “El que començà el M68 encara no s’ha acabat”. No crec que s’ho creguin. Poden triar, com veuen, entre enaltir la revolta, reprovar-la o considerar el M68 com un experiment a mitges, un coitus interruptus o un contrasentit permanent: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. Un oximoron?

________________________________________

Imatge: Giuseppe Pellizza de Volpedo (Il Quarto Stato, 1901) 

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 27 Maig, 2008 07:52

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos.

Climent Picornell

Els sembrats enguany van altíssims, si un home hi caigués mort no el trobarien. Se pon el sol pel camí de Consolació. Vaig a menjar nísperos, com toca, davall de l’arbre. Són molt millors i un pot triar els madurs, els dolços, acabats d’agafar. Els nisprers van carregats i els ocells hi han pegat, però encara som a temps de triar. Les oronelles, sol post, fan una festa de moscartins amb els seus giscos escandalosos, passant al ras per damunt el cap. Pel camí, que s’ha convertit en un passeig per a dones caminadores i altre bestiari humà desitjós de fer salut, hi transita la gent del poble i la nova, la que habita les noves construccions. Hi top el fill de l’amo en Toni “Marcó”, va tenir una gleva de sang al cervell i quedà un poc tocat, és un home jove i s’ha mig refet -el seu nin petit l’enrevolta- està content de contar-ho i de ser viu. Una parella major, de Son Corcull, amb un canet petitoníssim que pareix que té ronya, “no, ell va ben net, el vàrem trobar pel camí de Gossalba, l’havien atropellat, li curàrem les ferides i amb llet condensada va surar,  mira-te’l, pareix que va brut però són les senyes que li deixaren les nafres, corr i és agraït”. Passen parelles joves amb nins petits.

La filla de na Katia, vestida de negre de dalt fins baix, vols ser dissenyadora de roba; en Toni de la perruqueria rebentat, demà hi ha dues noces i ha pentinat 24 hores de tira. Surten de missa, els homes, atropellats, a veure el futbol als cafès. N’Elionor, també ve de caminar, avui li han telefonat d’Inteconsulting per saber la puntuació que li mereixien els polítics, ha exagerat, per embullar la troca. Dues nines vestides de pagesetes, són de l’estol de balladors, compren un polo; la filla del fuster de sa Plaça  du una motxilla: demà van de Sencelles fins a no sé on en carretet. Ca don German s’ha venut, hi havia s’apotecaria vella als baixos, l’han comprada uns americans,  és una casa gran, antiga, amb portam de nord i un corral amb mandariners d’aquells antics, de grells plens de pinyols; “hi hauran de fer molta reforma, els quartos de bany són vells, però m’estim més que restaurin que no tot això de pisos i adossats”;  “Hi ha moltes cases llogades a moros i argentins, són cares, no les poden comprar els ciutadans, a un piset és més bo de fer arribar-hi... I ara la cosa no va molt rumbante”

Ma mare és a ca una veïnada, fan el mes de Maria. “Oh! La més bella de les criatures i mare del Salvador. A vos volam atrets per l’aroma de les vostres virtuts. Mediadora de la salvació del món...” La imatge és d’aquelles que ja no es veuran pus mai més. Quatre dones molt majors, una amb bona memòria, dues amb menys i una altra que ja no en té. Aquesta, un pic acabada l’oració se despenja amb una cançó: “Mi caballo murió / mi alegria se fue / y con el se marchó / mi cariño más fiel”. Madò Antònia me demana què volia aquell jove de cabells amb cresta dins el forn. “Que ha dit d’en Tomeu Penya?”. “No. Ha dit : ‘Cuánta peña!’, i li traduesc, “Volia dir: quina gentada!”. “Ah... jo havia sentit cosa d’en Penya. Vos en recordau d’en Baltasar Penya? Un dia, sa madona de Ses Gorfes, faltava no res per arribar damunt ses costes de Xorrigo, sa camiona es va renegar, ella crida fort: Au,  baixau a empènyer! I l’amo en Baltasar, contesta: en Penya ha pagat i no baixa”  Madò Praxedis me conta que al seu germà, en Colau “Mitra”, que el tenen a una residència devers Can Pastilla, ja no hi és tot, els va fugir. Va agafar un taxi, el taxista quan veié la cosa,  li demana el carnet, encara amb la direcció del poble, cap allà el se’n du, pensant que feia un favor. Idò en arribar,  a can Mitra hi han fet un supermercat, en Colau baixa i cercava sa mare per mig dels caramulls de paper de wàter; sa mare era morta feia trenta anys.

Me’n vaig cap al turó, d’allà baixa l’amo en Biel, s’esmotxador. “Vaig haver d’anar al metge; quina oloreta de tabac que feis, me va dir; pensa tu, oloreta, puden aquests purets forts. Estau un poc fluix”. Me diu a cau d’orella: “cada pastilla que em receptà és com qui pendre un bon plat de cuinat”. “Pel poble? Tot és vell i mal de coure. Molta gent nova. Aquella de son Bundinta, que cantava sa Sibil·la, l’ha embarassada un estranger. Diuen”.

_________________________________

Imatge: Biel Perelló ( Pollença, Mallorca )

I TU QUI ETS, A INTERNET? Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2008 09:41

 

I TU QUI ETS, A INTERNET?

Climent Picornell 

Dins les activitats de IDENTITAT DIGITAL: “I tu qui ets,  a Internet?” (http://www.identitatdigital.net/front/index.php ), ens toca a Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), Antonio Fernàndez-Coca ( http://www.fernandezcoca.com/ ) i a un servidor, actuar en una taula rodona de “bloguers” o “blogaires” ( dia 22 a les 19,30 Centre de Cultura “Sa Nostra”, carrer de la Concepció 7, Palma), responent a quina és l’experiència amb els nostres blogs.

Requerint unes preguntes  del personatge JOSOMID (http://josomid.balearweb.net/post/48086 ) faig arribar les meves respostes

 

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Uns quants anys, crec que des de 2004.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Per la meva dèria d’Internauta. Me vaig decidir per mor de que dos bons amics ja en tenien de blog, en Llorenç Valverde ( http://lvalverde.cat/  ) i en Guillem Mudoy (http://web.mac.com/gmudoy/arr%C3%ADtmiques/Inici.html ). Quan vaig veure que hi havia una “plantilla” per crear blogs en català a Balearweb (http://bloc.balearweb.net/ ), ho vaig fer.


3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

La interactivitat i els comentaris amb la gent que el visita o que em diu que l’ha llegit.

4.- Recomana’m 5 blocs que segueixis amb freqüència:

En seguesc molts més de cinc...

Els dos que he dit abans, Valverde i Mudoy, el d’en Josep Maria Quintana (  http://quintanapetrus.com/ ), el d’en Benjamí Villoslada (http://blog.bitassa.cat/ ) , el d’en Biel Mesquida (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/2140 ), el de na Xesca Ensenyat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/63505 ), el d’en Pep Torro (http://torro.balearweb.net/ ), el d’en Biel Perelló (http://bloc.bielperello.com/ ), el d’en Joan Vicenç Lillo (http://www.blogger.com/profile/04882971819727952095 ), el d’en Joan Perelló (http://ginard.balearweb.net/ ) , el d’en Pep Vilchez (http://www.fideus.com/ ), el de n’Agustí Baró (http://joanotcolom.blogspot.com/ ), el d’en Jaume Sureda (http://jaumesureda.blogspot.com/ ), el d’en Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), el d’en Pep Rosselló (http://peprossello.balearweb.net/page/13 ), el de na Bel Llodrà (http://belllodra.blogspot.com/2008/02/justament-me-va-tocar-mi-ser-jo.html ), segur que en deix més d’un ....



5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

De molts

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

Els personals, els de periodisme, els de política, els de Balears, els escrits en català...

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

No vaig de gresca, he tornat una persona que s’estima més estar a ca seva i que no surt amb desconeguts

8.- Recomana’m una eina d’internet:

Moltes, des del Mozilla a les de Google, i en concret el Google earth, el You tube...

9.- Recomana’m un vídeo d’especial interès:

El darrer que m’han enviat, un del Barça en temps del dream team ( http://youtube.com/watch?v=BDJTJjxAwGM )

 

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs:

No vull posar en un compromís a la gent... qualsevol de la llista anterior.

_____________________

( LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY )

LA PINTURA D'ANDREU MAIMÓ Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2008 18:58

 


La pintura d’Andreu Maimó: molt més que la força de la saba.

Climent Picornell

Els viaranys creatius de n’Andreu Maimó ( Cas Concos des Cavaller, 1946) l’han conduït cap a les arrels pregones de les figueres i els ceps. I atansat allà, espera, i observa com la llacor de la terra ésdevendrà saba a dos dels elements més definidors dels paisatges i de les essències de la mediterraneïtat. I ens ho transmet amb figures. Ens comunica la força, adormida, de les seves figueres de milers de braços sense fulles o la dels ceps que vetllen el moment adequat per brostar els sarments. Els ritmes de l’ ecologia vegetal s’han convertit amb molt més que un leit-motiv d’aquest artista, treballador infatigable al seu obrador de CAN VENT al carrer de Santanyí de la vila felanitxera.

 

Vineae supplicium

No fa gaire, a Palma a la Galeria Joan Oliver “Maneu”  ha presentat el darrer de la seva obra, itinerant, en espera d’anar cap a l’ESPAI MALLORCA de Barcelona:  un conjunt d’olis, estampats, ceràmiques, dibuixos i xilografies amb el títol “VINEAE SUPPLICIUM” que són una prova més del seu quefer esponerós.  El santanyiner Cosme Aguiló que li fa la presentació del catàleg diu d’ell: “ El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé una síntesi de les dificultats de l’existència. Escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa: de rates mortes, treu moixos vius”.

Evolució de l’obra d’Andreu Maimó

Puc seguir la seva evolució amb les indicacions del seu llarg curriculum. Des del seu primitiu aprenentatge al costat de son pare i els seus anys al col:legi de Sant Alfons i l’Institut Laboral. És a finals dels anys cinquanta quan decideix dedicar-se per complet a la pintura. La seva amistat amb el pintor Miquel Llodrà i el seus interés pel Van Gogh i els impressionistes, el fan abandonar el realisme acadèmic i decantar-se cap a un tipus de pintura de caràcter més personal, que continua evolucionant amb esquerdes de Paul Cezanne i Jean-Baptiste Chardin. Ja durant els anys seixantes mostra la seva obra a Felanitx i munta la seva primera exposició individual. Durant els anys setanta,  les seves exposicions i els seus viaranys personals el menen a fer un viratge en la seva trajectòria pictòrica que evoluciona cap a un esquematisme geomètric molt proper a l’abstracció. A començaments dels anys vuitanta obre una escola de pintura, que actualment encara funciona, al carrer de Santanyí de Felanitx, en aquesta dècada experimenta amb tècniques variades des del llapis, al guaix, la tinta xinesa, els gravats, coneix l’obra litogràfica d’Honoré Daumier i comença a investigar pel seu compte el funcionament del gravat i l’estampació, al mateix temps que exposa per Mallorca i l’estranger. Durant els anys 90 inicia -amb una técnica acurada, precisa i detallista- un nou realisme, on les figueres protagonitzen infinitat de teles, així com els pins i els ullastres. Sent curiositat per a l’obra de Dennis Hopper i l’hiper-realisme nordamericà. Passa largues sessions al camp prenent apunts, dibuixant, observant allò que passa i redescobrint-se a sí mateix, presagi d’una nova etapa en la seva obra on la fidelitat al detall l’aboquen a una explosió de llum i color. Els “Paisatges amb figueres” volten i admiren la gent per tot arreu. Després d’uns mesos frenètics de projecció exterior, retorna a ca seva i presenta una mostra retrospectiva de la seva obra de 1974 a 2003. Inicia el seu diàleg amb la vinya i els ceps amb el qual està ara mateix en relació i del que n’es una mostra extraordinària l’exposició “Vineae supplicium”.

Andreu Maimó i Cosme Aguiló

Una observació fidel i personal

El seu paisà Miquel Barceló, escriptor i professor d’Història, descriu les seves impressions després d’un parell de visites al taller d’Andreu Maimó: “Li interessava sobretot descriure la contorsió dels troncs, els filaments nerviosos sotmesos a tensions i estiraments extrems, als regruixos de malformacions resultants, precisament. de l’artifici torturant, corrector, a que els humans sotmetien la planta... El pintor Maimó, amb entusiasta delit, em feia notar com la tortura era una forma fructífera de l’enginy humà, de que sense ella no hi hauria raïm”.

El seu estat actual l’ha conduït a les troballes, màgiques i reals al mateix temps, vehiculades pels ceps. De l’observació fidel, apropada, certa fins a l’exasperació, Maimó sotmet a l’espectador de la seva obra a un exercici de re-definició del que veu. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raims i les rapes,  hi ha l’articulació del llenguatge personalíssim de n’Andreu Maimó. Els vegetals no són en aquests casos sinó mediums entre l’ofici, i el benefici d’una nova mirada a la natura, molt més enllà del que tenim tan prop. Quan el pintor Maimó ens assenyala el cep, també hem de mirar els seus dits i les seves eines. Després les seves obres. I després a nosaltres mateixos.


DE LA GENERACIÓ X A LA Y I ELS MITES DE LA GENERACIÓ GOOGLE. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Maig, 2008 13:16

  
 (Imatges de PEP TORRO )

De la generació X a la Y i els mites de la “generació Google”.

Climent Picornell

La veritat és que la teoria social, o literària, de la pertinença a generacions s’esbrava de cada dia un poc més. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen, tant com els estils i les modes, i les maneres d’entendre el món es comprimeixen d’allò més. El significat biològic de generació ja fa temps que ha deixat de tenir sentit ( Sant Agustí deia que cada trenta anys). Va ser reemplaçat, primer per la durada mitjana de la vida humana –amb A. Compte i Stuart Mill al davant, durant el segle XIX- fins que el concepte botà cap als camps de les relacions socials i culturals dels individus. Però ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. La música moderna ens dóna exemples de les successives sub-generacions, o tribus modernes si tant volen, de la New wave, al Heavy metal, el Punk, el Reggae, el Grunge, l’Indie Pop, el Hip Hop... La generació de la Transició -del franquisme al postfranquisme-, els qui tenim ara de 50 a 70 anys, ben estudiada per Victor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, ha d’afrontar la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors “joves”. Ara, però,  s’han anat succeint les noves generacions, que coexisteixen o es capolen les unes damunt les altres.

Així, a la Generació X, els nascuts durant els anys 70 –els adolescents dels anys 80- els post baby-boomers , els qui ja no cregueren en déus, ni en els Reis, els qui practicaren sistemàticament relacions sexuals prematrimonials, els qui no respectaren els pares en sentit antic, els qui escoltaren Punk, van ser substituïts per la Generació Y. Aquests, nascuts a partir dels anys 80- els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles, consumistes, i començaren amb Internet. Però ja els han enganxat els de la Generació Google, nascuts durant els anys 90, -els adolescents dels anys 2000- els qui arriben de marxa més enllà de les sis,  han crescut amb més aparells connectats que els altres, el telèfon mòbil evolucionat, el seu punt de connexió és Internet, i els seu cercador més popular Google.

Ara resulta que la generació Google és a punt de resultar un bluff, sobretot en relació a les seves habilitats en xarxa. Tot i que me sona a allò que diu ma mare que “en els seu temps les cançons deien coses i no com ara”, o a allò què “el nostre batxillerat si que era bo i no com ara”; “no com ara” és una justificació de vells, o de no voler entendre que els nostres joves o els nostres fills, són, repetim-ho, “més fills del seu temps que de la seva mare”. Ens movem, com sempre,  entre allò què els vells temps mai foren millors, o què els vells rockers mai moren, o mai voldrien morir, amb algun ridícul espantós com el del Rolling Stones, guanyant doblers a balquena damunt els escenaris, malgrat el seu aspecte decrèpit. Resumint: les darreres fornades havien parit les generacions X i Y, ja amb una subclasse, la generació Google. Una generació enxarxada, la net generation, la generació connectada ( ara amb els Ipods i els Iphones). Ara resulta, però, que a un estudi de la “Joint Information Systems Committee” es diu que la 'Generació Google', no és la que millor es mou a la xarxa. Diu textualment “si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i no posseeix  habilitats crítiques i analítiques per avaluar la informació que troba a la web”. Aquest estudi, “El Comportament Informatiu de l'Investigador del Futur”, és recent, gener de 2008, i fa avinent que alguns detalls d’aquesta generació -impaciència en la recerca i la navegació, tolerància zero per a qualsevol retard en la satisfacció de les seves necessitats d'informació-  s'estan convertint en norma per a tots els grups d'edat, des dels més joves fins als més vells que manegen Internet. Profetitza l'inexorable creixement del llibre electrònic i les formes virtuals de publicació.

Som, com es veu, en unes condicions que defineixen, cada pic més, les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No fa molt tampoc, finals de 2007, la Universitat Oberta de Catalunya presentà el “Projecte Internet Catalunya”, un dels majors projectes de recerca per esbrinar els nous comportaments de cara a la invasió total de les TIC, codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es constatà una dinàmica de transformació. Hi ha una substitució gradual dels mitjans de comunicació tradicionals basats en la imatge i el consum familiar, sobretot la televisió, per la gestió individual, flexible, personalitzada i especialitzada de tot tipus de continguts. Així, amb Internet a casa, canvien els usos i els consums dels mitjans de comunicació tradicionals i s'obren nous canals, tot i que amb l'edat i l'experiència, els usos s'especialitzen i es diversifiquen, i obren noves perspectives d'un univers multicanal i multiplataforma. Ara bé, diuen, “Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'Internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat”. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç d’enllestir projectes és una persona, més fa servir Internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. “Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat”. Vaja! Entre el semi-bluff de la Generació Google i el cant a la llibertat dels usuaris d’Internet -en contra de la imatge que es té d’ells d’ introspecció i d’aïllament davant els ordinadors-  s’haurà de conformar una percepció dels internautes lluny dels llocs comuns més habituals.

 

PAISATGE VE DE PAÍS: la pintura de Gelabert Niell. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Abril, 2008 14:15

 

PAISATGE VE DE PAÍS.

Una lectura de la pintora Gelabert Niell.

Climent Picornell

 

Paisatge ve de país. La construcció dels elements que humanitzen el nostre territori, les cases, les partions, les garrigues dels costers, els sembrats o els carrers, són, en definitiva, els qui articulen un país. El resultat és un entramat de sensacions, de colors, una retícula de formes que espera –anava  a escriure, necessita- que algú les llegeixi correctament. No únicament que algú les gaudeixi i les contempli, sinó que les objectivi o que les reprodueixi subjectivament. Tan se val si un cerca l’objectivitat o en fa una relectura, personal. Són les dues cares d’una mateixa moneda, tractant d’esbrinar la fesomia d’un lloc. Aquí és on hi confluïm persones molt diverses, científics i artistes, com la pintora Gelabert Niell. I molt més del que es pugui creure. Pos un exemple, la definició d’un paisatge feta a través d’un bon llibre de poemes o la lectura i descripció de les formes d’un territori a una bona novel·la de Guillem Frontera o de Gabriel Florit, per citar dos elements del Pla, ens informen tan bé o millor del que creuen fer-ho els científics. Escriptors i pintors, tan com fotògrafs o cineastes, són elements imprescindibles per mirar com miram, com veuen i com instrumentalitzen a través dels seus diferents llenguatges, el que és real i objectiu. Vana, pretensió absoluta dels científics. De l’impressionisme a l’hiperrealisme, travessen la història de l’art maneres de veure, d’aproximar-se a tot. Alguns tocs de Renoir, sí que hi ha en les obres de Gelabert Niell, amb altres tocs personals de manejar el pinzell, passats pel sedàs de l’aprenentatge de com s’ha de transportar la mirada de l’artista al llenç, on l’obra acabada ens dirà com veu la pintora el país. Els arbres d’una vorera de torrent, els camps de blat o d’ordi abans de les meses, els camins i les casetes que acompanyen les petjades humanes i de la història, els fruits que en resulten, tots ells resolts amb tocs certs de color. Aquests són els elements que posa a disposició de tothom la nostra pintora. Vet aquí com el seu procés de construcció visual aporta un element més, diferent, a la lectura del país. A través del traç, del color, de la composició, Gelabert Niell aprofita l’avinentesa per fer-nos fixar en el que a ella li interessa. Tan real o més que la pròpia realitat. Tan subjectiu o personal com ho és el paisatge llegit per un de nosaltres. Torn repetir: o més.

De na Cati Gelabert Niell m’agraden els tractaments potents de les seves obres, les traçades ràpides i segures de pinzell o llapis, ja siguin els de  primer terme per ressaltar unes herbes i uns sembrats, així com el trencament de les ones, quan fa marines, la qual cosa, però, no la fa defugir un tractament més tranquil i de detall, per perfilar un poble, un pinar o uns arbres molt a l’estil de Camille Pissarro. És en aquestes resolucions segures on es fa més avinent la maduresa de la pintora, tot i acceptant ella mateixa els seus mestratges, en la seva etapa actual enfila camins més personals: els enquadraments, les ombres, els reflexos ens fan tèmer dels nous viaranys que pot solcar l’artista, mantenint, això sí, la fidelitat als seus redols. Les lectures amples i inacabables dels territoris, dels fets i dels resultats dels qui els habiten. Na Cati Gelabert ens hi ajuda i ens forneix una mirada acolorida i personal per a interpretar-los. Malgrat no siguin les persones les protagonistes de la seva obra, tot i que alguna guaiti en un indret o aparegui quasi dissolta a la vorera d’un safareig, contemplant els nenúfars, “a la manera” de Monet. Que es va sentint de cada pic més còmoda en el seu estil, hi torn fer esment,  ho poden certificar les seves resolucions amb taques fermes i mestres, acostant-se a l’abstracte, les glopades de color, a mig camí, per altra part, amb la pintura detallista del fons, ja sigui amb l’skyline de Palma o amb els perfils de les cases del seu poble, Sineu. De les juxtaposicions del paisatge a la història de l’art, de Patinir als impressionistes, qui sap si d’alguns fauvistes o puntillistes o dels mestres que l’han interpretat a Mallorca, Gelabert Niell en treu el seu profit. La seva obra és capaç de moure bones vibracions, sensacions agradables -Mallorca com una Arcàdia, no sé si massa feliç- que bona falta ens fan. Tot i que, per davall,  ressonin els ecos que persegueixen el paisatge, Gelabert Niell a la seva obra certifica la seva manera de mirar el nostre territori, amb una visió ben seva.
__________________________________________________________________________________ 

Gelabert Niell exposà al Claustre de Sant Antoniet del 31 de març al 12 d’abril de 2008.

El seu estudi de Sineu ( Mallorca) al carrer dels Bous, 131, és obert durant aquests dies previs de la Fira de Sineu.

ES PUBLICA "JARDINS D'ALTRI" ( Editorial ENSIOLA) Climent Picornell

jcmllonja | 21 Abril, 2008 07:49

La veritat és que estic com empegueït de fer promoció d'un llibre meu. Però el cas és que una gran part de Jardins d'altri  ha vist la llum a aquest blog i al Diari de Balears. Encara que només sigui per agraïment als meus editors d'ENSIOLA  ( Guillem Frontera i Miquel Campaner ) reproduiré la fitxa que han penjat al web de l'editorial. Avui presentam conjuntament, cada un el seu llibre, en Guillem Frontera el seu -La mort i la pluja, Ed. Pòrtic-, servidor el meu, a MURO de Mallorca ( 21 hores) i supós que aquesta setmana, amb el "Dia del Llibre" pel mig, hauré d'anar a signar a algunes llibreries. L'edició m'agrada molt,  i la tria de la coberta -que no em van voler dir com era fins que va ser imprés- una imatge del Ticià ( 1550) on es veu un músic tocant l'orgue en un jardí, observant detingudament l'anatomia de la seva companya, en aquest cas Venus, deia que la imatge la trob adient i escaient, sense saber tal vegada qui la va triar els anys que vaig cantar amb el grup de música antiga "La Quarta sciència és la música". Carme Llull qui ha corregit l'edició i les galerades ho ha fet amb una precisió admirable. El que en diuen les "butzes" del llibre ja és responsabilitat meva i per això esper que agradi, també, als lectors.

Jardins d’altri

CLIMENT PICORNELL (1949)

Llengua de publicació: català
Edició: 1ª edició, 1ª impressió
Publicació: Muro. Ensiola Editorial (abril de 2008)
Descripció: 152 pàgines. 20 x 14 cm
Enquadernació: rústica
Preu: 18 euros
Col·lecció: Testimoni, 3
Matèries: literatura catalana, altres gèneres
ISBN: 978-84-936042-2-6

Jardins d’altri és un llibre que explora els límits 

dels gèneres literaris tradicionals: un principi d’assaig és envaït per una peça narrativa, que mena el lector a espiar el dietari íntim de l’autor, on trobarà aforismes de precisió ben esmolada. El memorialisme, les ciències de la terra, la sociologia, i aquest trescar de l’autor per les obres d’altres escriptors —els jardins d’altri—, formen un conjunt brillant, d’estranya coherència, ple d’erudició (atenuada per la saviesa i la ironia): un conjunt que atrau el lector per la seva originalitat i la seva capacitat de mirar les coses des d’un altre punt de vista.

"QUATRE RETXES DE RES" I J.A. MENDIOLA Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2008 09:59

Quatre retxes de Res, J.A. Mendiola i el Diari de Balears

Climent Picornell

            Me’n vaig  témer, fa temps, que poca gent sabia que la “vinyeta”, l’acudit –que molts de dies fa ben poca gràcia perquè toca el viu dels nostres problemes- , el dibuix en definitiva que apareix dia a dia al Diari de Balears, engirgolat ben a posta -per frugalitat o per estalvi- amb quatre retxes de res, deia, que molt poca gent sap que l’ha pensat i construït, en Josep A. Mendiola, “ Mendi” pels amics. “L’encruia” és el seu titular genèric. Té dos possibles significats, un, ja en desús, és el de llum de ganxo; l’altre ja el saben, aquell una encruia és aquell estri dels ferrers on piquen i piquen damunt el ferro fins que adquireix la forma que desitgen; la metàfora es pot agafar per les dues bandes: ja podem picar que tanmateix el món i la bolla fan la seva, o, per allò de fotre canya, als qui manen en aquest cas,  sense descans,  pels seus dos costats, si és que no en tenen més, de costats, vull dir. Tan se val, l’encruia d’en Res, així signa el seu dibuixos en Mendi, surt des de quasi sempre al nostre diari, fins al punt que ha arribat a ser alguna cosa de consubstancial amb ell: si no hi fos, no seria ben be el mateix.

            Per aquest motiu, entre altres que ara explicaré, vaig punyir fins a aconseguir que l’editorial El Far de les Crestes hagi publicat una antologia de 365 dels seus milers de dibuixos apareguts al Diari de Balears amb el títol Quatre retxes de Res.  Les tasques habituals d’en Mendiola han estat sempre alterades, en el bon sentit de la paraula, per altres ocupacions i preocupacions que no exclouen la de polític circumstancial. Però la seva activitat com articulista, crític de cinema i teatre, autor de llibres o coordinador d’exposicions i edicions ens fan aparèixer un personatge polivalent, a mig camí entre la creativitat desfermada i el dia-a-dia.  Ha publicat articles a diaris i a revistes que reflecteixen el seu gran interès pel teatre i el cinema, camp on ha treballat també com a investigador i responsable de restauracions de pel·lícules.

            El periodista Andreu Manresa, que ha fet el pròleg a aquest llibre, troba que és com “una cartografia de la intimitat, una guia poc doctrinària per a nave­gar contra les tempestats i per tenir un bastiment sentimental per no travelar amb la caparruda realitat dels protagonistes habituals. S’ha dit que en el dibuix humorístic és més important la idea que l’enginy del dibuixant. Aquí el traç i el concepte van de la mà,  no es barallen ni se’n descuiden l’un de l’altre. "Res” milita, no pinta d’enfora ni cerca ésser com algú altre. Pacifista, ‘pobrista’, solidari, anticacics,  gens amargat, insolent, ocurrent, el dibuixant ens mou a fer un somriure clos, àcid, valent i misericordiós. Dibuixar per no flastomar, ésser notari del que no és oficial i políticament correcte, treure punta i fer contra-propaganda, explicar-ho en quatre retxes de res perquè no es perdi l’instant de rebel·lió. Per retratar els forats del món, els nostres fantasmes, algunes manies i allò que, potser, voldríem dir nosaltres mateixos.”

            Efectivament, vet aquí una de les claus i dels encerts, asseverar allò que potser voldríem dir nosaltres mateixos. I no gosam. En tot cas, en línia amb el que hi diu en Manresa, Mendi hi fa una cartografia íntima, però també ben explícita. Vull dir amb això, i servidor que fa de geògraf n’és molt receptiu, que Mendiola usa la bolla del món i els mapes-mundi, o d’Europa o de la península Ibèrica, i el mapa de Mallorca en abundància, per remarcar les seves manies, i les nostres. L’entronca això amb alguns dels mestres dels dibuix diari, com Máximo, remodelador també de cartografies conegudes i per això mateix més inquietants o també, ho diu ell mateix, amb El Roto, ambdós punyents, a favor dels qui perden quasi sempre, per no dir sempre i no embrutar definitivament el vel de l’esperança.

            El psiquiatre i professor de la UIB , Miquel Roca Bennassar, li escriu una postil·la que tanca el llibre, a mitges retrat íntim, a mitges lectura hermenèutica. “M’agrada en Mendi. Lluny, ben lluny, de fires i comerços, de vernissatges i de marchands, de pintors i d’intel·lectuals de pa i fonteta. Aficat, emmorronat, dins ca seva, pinta, dibuixa, fa escultures, cou pasta asciutta o llegeix diaris i llibres: tot sol, tot d’una que arriba de la feina o d’un viatge". “Els seus dibuixos”, continua Roca, “quasi bé sempre tenen, de manera paradoxal, una primera mirada aspra, agra. Resulta molt complicat amb un dibuix de línia prima, amb poca tinta, aconseguir una força com la que tenen els personatges que retrata. La segona mirada és, en canvi, molt més dolça, gens feixuga, i fa caminar directament cap a les paraules, a vegades una frase, fins i tot cap. De la percepció del sentit de la vista a l’emoció del pensament que traspua. Al ventall de temes hi surten el Papa, els pobres, Espanya o ferides de les nostres illes. La tria de Quatre retxes de Res és imperfecte. Ho havia de ser de tanta cosa on hi ha per triar".

            Fer  un dibuix cada dia, d’ençà que Guillem Frontera va ginyar en Mendiola a treure els seus dibuixos al Diari de Balears , és una tasca dura. No es creguin que es gens senzill, parir una idea cada dia i concretar-la en un dibuix, malgrat sigui amb quatre retxes de res. Però ho aconsegueix, i ho fa amb un perfil i una línia molt personals, que, al mateix temps, el reafirma com a crític social i revisor, segons el seu ull i la seva mà, de la realitat contemporània. Tal vegada per això, encara s’hi afegeix més ansietat, contra la que en Mendi simula tenir-hi cuirassa. Però, em creguin,  no és un tasca gens fàcil, si a més,  li exigim enginy, o que ens faci gràcia, o li demanam l’ asseveració d’una idea que s’ha de poder explicar amb un cop d’ull. O, molt millor, amb un cop d’encruia.

BOMBES DE MALLORCA CAP A BARCELONA. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2008 16:54

Bombes de Mallorca cap a Barcelona ( Mirant al cel )

Climent Picornell

No és el primer pic que escric sobre aquest tema i, com més va, més clar tenc que no serà el darrer. I no ho faig des d’una perspectiva estrictament històrica, sinó barrejant-hi el cas personal, i sentimental, si m’ho permeten. Durant la Guerra Civil del 1936-39 aviadors alemanys, italians, i algun espanyol, al servei dels militars revoltats bombardejaren de forma sistemàtica objectius militars i civils en poder dels republicans. També del Mediterrani.

Servidor va entroncar amb aquesta problemàtica, no per pur interès d’historiador contemporani, sinó perquè el meu pare, amb només 17 anys, va ser enviat a fer de soldat a la base militar d’hidroavions de Pollença, al nord de Mallorca. Allà, un al·lot de poble fou posat en contacte amb la tecnologia més avançada de l’època, posem per cas els hidroavions trimotors Cant-Z 56. De resultes del seus vuit anys de servei militar, a casa dels meus pares hi havia -ara és meu- un quadre de gran tamany pintat a l’oli on s’hi veia un avió, volant per damunt els niguls. Temps després vaig saber que era un bombarder Savoia-Marchetti S.M.79. El regalà a mon pare, quan es casà, un company seu, havien fet junts el servei militar: el pintor Bartomeu Llompart. Els regalà també quatre vistes més de Mallorca, sense avions i del mateix tamany, a una d’elles es veu la badia de Pollença acolorida de verds i blaus, amb la “Base”, militar. Vaig quasi néixer, i créixer,  amb aquest avió dins la meva retina i, també, amb les converses dels meu pare sobre aviadors alemanys i italians, i sobre coses relacionades amb l’aviació, la base de Pollença i els aeròdroms de Son Bonet i Son Sant Joan.

Aprofitant que aquesta setmana era a Barcelona vaig anar a veure Mirant al cel, un documental, contrapuntejat amb una mica d’història dramatitzada, sobre els atacs aeris que va patir la ciutat de Barcelona, concretament, durant els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aquests bombardejaments en concret, després de l’experiència horrorosa de la destrossa de la ciutat de Gernika per part de l’aviació alemanya -la que donà peu al famós quadre de Picasso- foren l’intent de fer la mateixa prova per part dels italians, per ordres directes del dictador Mussolini: bombardejar ciutats obertes i població civil. Més de mil morts es feren pels avions que, amb base a Mallorca, tenien com objectiu la població quasi indefensa de Barcelona. Morts causats per les bombes amollades pels Savoia-Marchetti, com aquell del quadre de ca els meus pares. Foren, Gernika i Barcelona, dos assaigs, ja que, després, primer els alemanys i seguidament els aliats anglesos i nord-americans posaren en marxa aquesta tipologia de barbàrie, que culminà amb les bombes atòmiques amollades damunt les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki,  tot per atemorir –encara més- les poblacions civils de les ciutats enemigues i sumir-les en la por i el desànim: bombes, angúnia, refugis, ferits, morts...

(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)

La pel·lícula, en aquest cas, transcorre a través del personatge de Mario Brindisi, un catedràtic de Pàdua, ja major, expert en La Divina Comèdia de Dant que “retorna” a Barcelona amb motiu d’un congrés sobre el poeta. Brindisi havia estat aviador-legionari durant la guerra, en la qual, per mor de l’explosió d’una bomba antiaèria prop del seu avió, mentre bombardejava Barcelona, queda sord d’una orella, per la qual cosa hagué de deixar l’aviació. El film del director Jesús Garay és construït amb testimonis de supervivents, imatges de l’època –poques-, algunes tractades amb efectes especials, per donar la idea del pavor que generaren les bombes que, carregades des de Mallorca, tenien com a destí Barcelona. “Quan entraren els nacionals –diu una dona, testimoni del moment- la major alegria va ser que s’haurien acabat els bombardejos”. El professor-aviador, descobert i assetjat per una reportera, es resisteix a confirmar-se com el jove pilot que des de Mallorca ja havia visitat Barcelona, des de l’aire, però al final ho accepta. La jove periodista el dur a visitar, entre altres llocs, l’escola on les bombes italianes mataren quaranta nins petits, ara fa setanta anys, i el commina a demanar perdó, cosa que fa molt indirectament i metafòricament a través del recitat d’uns versos de la Divina Comèdia, quan el poeta, guiat per Virgili, s’acosta al cercle de l’Infern.

(Aviadors italians al Gran Hotel de Palma. 1938)

A Catalunya la temàtica dels bombardejaments ha tengut aquests darrers anys noves aportacions de recerques novedoses i interessants, juntament amb esforços de divulgació, entre els quals s’hi insereix Mirant el cel. No hi havia excessiva gent al cinema Alexandra i la majoria d’espectadors eren gent molt gran, vells, diria. La parella de davant meu plorava en acabar la sessió i la gent que esperava per entrar a la següent, era també gent d’edat avançada, vaig suposar que serien protagonistes o parents d’aquells barcelonins que resistiren -com mol bé va dir Churchill, quan els nazis bombardejaven Londres-  amb tanta dignitat els atacs i les massacres intencionades.

Servidor, com els he fet avinent, al principi hi era observant els espectadors i la pel·lícula amb una altra òptica afegida. A través d’Internet he pogut contactar amb bastants d’arxius, amb material fotogràfic pres pels pilots italians que foren a Mallorca i que, com el Brindisi de la pel·lícula, acomplien les ordres dels feixisme, entre altres, les de bombardejar ciutats, malgrat la premsa europea de l’època ho denunciés i s’escandalitzés, una mica d’enfora. He guardat aquests materials dels pilots italians que foren a Mallorca, fotografies fetes per ells mateixos durant el seu temps lliure, divertint-se per Palma, als bars, als cabarets, al Gran Hotel, amb els seus llustrosos uniformes que “encandilaren” més d’una mallorquina. En definitiva joves italians divertint-se poc després, o abans, d’haver sembrat el pànic i la destrucció, no només a Barcelona, sinó també a Sagunt, El Perelló, Tarragona, Granollers o a Alacant. L’altra cara. No va ser fins molt més grandet que vaig entendre el significat del  quadre del menjador de ca els meus pares, que vivien a Palma –sembla una paradoxa-  al creuer dels carrers “Jacinto” Verdaguer i “Jaime” Balmes, dos catalans que no foren Jacint i Jaume fins ben entrada la democràcia post-franquista. De l’avió com objecte de cabòria infantil vaig passar a entendre aquell aparell com un sinistre missatger que desde Mallorca enviava la mort a Barcelona. I no s’hi val matisar-ho amb cap casta d’expiació geopolítica històrica.

(Aterratge d'un Savoia Marchetti S.M. 79 fora de la pista de l'aeròdrom de Son Sant JoanMallorca 1938)

ESFLORAR XÍXTXEROS O ESCLOVELLAR PÈSOLS Climent Picornell

jcmllonja | 19 Març, 2008 21:12

Esflorar xítxeros o esclovellar pèsols ( entre la tradició i l’ slowfood)

Climent Picornell

Molts dels nostres joves ja no saben ni què són xítxeros, ni què és esflorar. Tal vegada podríem retitular: esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixar la variant felanitxera “estiragassons”. I tanc la via etimològica del Pisum sativum i les seves varietats ( xítxero, com “chícharo” en castellà, ve del llatí “cícero”, que donà nom a Ciceró, no se sap si per venir de família de  conradors de pèsols i cigrons o perquè tenia un fic monumental al nas). Quan s’acosta Pasqua i els seus rituals, a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. Un temps, en què mon pare era viu, en feia un parell de solcs, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat i he anat al puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. En fi. He menjat dos o tres ametlons, he observat els albons -ja amb la vara ben florida- i la ravanissa groga, com una pesta, estesa per bocins i partions.

Els pèsols d’enguany els he comprat a pagesos de confiança. La tasca, repetida i avorrida, d’obrir les beines, les bajoques diu ma mare, i treure els bessonets s’arriba a fer com a mecànica i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el beguedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre, teuladers i un ropit que encara no ha partit cap al nord d’Europa, tot i que avui ja he vist algunes valzies beure dins el safareig, ho fan sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua.

Quan posava aigua neta a l’abeurada he hagut de regar fins i tot les parets seques, ja que les caputxines, amb les flors color safrà fort, i els capellets de teulada anaven cap baix, fa dies que no plou i al sol ja fa calor. Som, com veuen, un esflorador de xítxeros dispers i divagant. Tant que he retornat al meu manual d’ Història de les hortalisses que comença el capítol dels xítxeros contant que el Marques de Cusy, al segle XVI, es felicitava d’haver anat a casa de Madame Hope a una magnífica festa on hi havia “els homes més notables, les més encisadores senyoretes i els més deliciosos xítxeros”. Sembla que no fou, però,  fins al XVII que una varietat de pèsol introduït pels holandesos va fer que el menjàssim verd, abans ho feien, com la resta de llegums –mongetes, cigrons, llentilles...- en sec.  Però és un llegum del qual hi ha notícies fòssils des de fa més de deu mil anys, i ja Apicius, a De re coquinaria, segle I, en dóna una recepta, senzilla: ben cuits, trempats amb una pasta feta de ceba crua picada i blanc d’ou bullit, oli, sal i vinagre. Les seves propietats antioxidants no sé, ara que fonamentalment es consumeixen congelats, si perduren. Són rics en isoflavones, aliades contra les malalties del cor, l’osteoporosi dels ossos i alguns tipus de càncers . No puc continuar sense fer esment a l’agustí, germà Gregori, Johan Mendel, botànic a Brno, qui en feia experiments genètics de creuament i n’esbrinà les seues tres lleis maquinant amb xítxeros de llavors groguenques i verdes, arruades i llises. De les varietats actuals, la poètica dels noms els és ben absent, vegin: Bayard, Capuchino, Lincoln, Teléfono, Televisión,Vertirroy, Silam, Voluntario... Encara els antics tenien un poc més de passament:   el pèsol mollar, el caputxí, el d’esflorar, el quadrat, de pasta reial, d’indiana... i els pèsols d’olor que ja han florit amb les flors vellutades liles, blaues.  I els pèsols de bullir, els tirabecs, originals, més nostres que qualsevol altre, bons, saborosos i cars.

El destí dels xítxeros que me fan esflorar, evidentment, són les panades. Sí “esas pastas de origen judío”, això tan escoltat, ja saben. I si bé és veritat que les actuals panades descendeixen  d'un plat hebreu descrit al Talmud, anomenat “paixtida”, fet amb pasta àzima, sense llevat i farcida de carn de me, avui s’han “cristianitzades” i són plenes de porquim. A ca nostra, les panades les feim de carn mesclada, de me i de porc, i sempre amb un poc de panxeta i dos o tres pessics de sobrassada a cada una. De cada any ens agraden més la varietat feta només amb xítxeros, panxeta i sobrassada, i sense carn, un es fa a la idea de que semblen vegetarianes. Evidentment, no feim panades dolces, ja que com bé diu Andreu Manresa a Invitació a la felicitat, “una frontera es dibuixa entre Ciutat i part forana”: a la part forana les fan llises i a Ciutat les fan dolces, faixades, perquè sinó s’ageurien damunt la llauna quan els han d’enfornar Ara no és el cas de allargar-nos amb les varietats, des de les farcides de calamars, fins a les que nosaltres deim “de n’Aina Calvo”, perquè va ser qui les va dur, fetes a ca seva: panades de carn però amb cabell d’àngel, una mescladissa interessant, i d’origen medieval, com a mínim. Deia que, amb la discussió que s’arma cada any només per la manera de fer la pasta, ja quasi no quesda esma per a discutir el farciment.

El mosso, un servidor, és qui du les llaunes cap al forn, amb la màquina de retratar penjada, avui és un bon dia per practicar l’etnologia de pa-en-fonteta. Al forn hi trob la meva cosina “Ferrera” que viu pel barri des Barracar i me diu que ella, idò, en fa una llauna de dolces. D’aquí pegam als “ciurons” escaldins, que li surten molt bons, i les pastanagues negres encara millors, i la carabassa fregida, no en parlem, com la feia la nostra padrina de s’Arraval. Hi ha gent, pel que veig, que encara fa els robiols, la qual cosa me recorda que hauré d’exercir el ritual del qual em feu hereu mon pare: “tastador oficial dels robiols de tota la família”. I tenc moltes cosines ferm! Mentre puig cap al turó,  ja amb una llauna de panades cuites, na Fornera, que agrana la carrera, m’escomet: “Que no en deixes cap per aquí?” “Jau tota la llauna”, li contest. “No! Massa ell avui és dejuni i abstinència”.” Però... i vos ja estau dispensada”. “Sí, però encara el faig; mon pare mai va voler comprar bules, i ma mare me va avesar a tots els divendres de l’any fer peix; ella feia bacallà”. “Au! Ves, ves... que ja te deuen esperar per veure si han sortit bones. D’on has duit els xítxeros?”  Li explic, me diu:  “els tenen bons, grassos, tendres i dolços”. Pens que són tres bones qualitats del llegum que avui és protagonista i que ho tornarà ser el dia del frit de Pasqua. Els del frit els he esclovellat avui també, no pens passar pel Calvari de fer la feina dues vegades. La resta de l’any els usam congelats. A aquests, filològicament, els hem degradat, no arriben a la categoria de xítxeros, ho deixam amb pèsols, i si no són massa tendres els deim estiragassons.

«Anterior   1 2 3 ... 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb