Climent Picornell

"A POR ELLOS...", EL PA, EL CIRC I EL NEGOCI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juliol, 2008 08:59


“A por ellos...”, el pa, el circ i el negoci.

Climent Picornell

Això del pa i el circ, el panem et circenses, com amortidor dels conflictes socials és més vell que el pastar. Adopta però noves versions. Fabricar herois ja era part de l’antiga Grècia, i també fer-los caure, tomar-los del seu pedestal i, si calia, compixar les seves tombes. El més gran estadi de la modernitat fa riure si el comparam amb el Circus Maximus, 250.000 espectadors de cabuda, o la visió d’un Coliseu romà a l’entrada del desert del Sàhara explica com s’havia estès l’entreteniment del personal, fos d’on fos. Però, la setmana passada la meitat de l’estat espanyol mirava els penals contra Itàlia. A la societats actual ens resulta impossible fugir de l’enorme influència del món de l’esport. No només de l’imperi de l’esport televisat, sinó com component de la concepció higienista de la vida quotidiana, des d’anar al gimnàs fins a passejar per fer salut, l’esport regna al seu imperi que abraça des de l’espectacle mediàtic al consum familiar.

De la conversa quotidiana -sobre Rafel Nadal, Jorge Lorenzo o Marga Fullana-  a la TV, a casa, al bar, a la feina:  és omnipresent. L’esport, juntament amb la necessitat de l’exercici, mou doblers privats i públics, enormes indústries d’equipament esportiu - deslocalitzades a països subdesenvolupats- premsa especialitzada i grans espais als mitjans generalistes. Construeix standards de salut, mites – Ronaldinho on ets?- que serveixen per a la manipulació social i publicitària, i per a construir o deconstruir identificacions nacionals, des del Barça-Madrid fins als grans “events” ( ara li diuen això), com els campionats de futbol o les properes olimpíades a Xina. El fet de  ser campió o de ser dels primers en el rànking de medalles es viu amb intensitat patriòtica, fins i tot els autoanomenats ciutadans del món, intel·lectuals elitistes, es lleven l’antifaç de l’internacionalisme i opten per fer lul·lea a les carreres de cavalls o amb la seva devoció pel tennis.

La història social de l’esport, com la de l’art, ens ajuda a aclarir les coses més enllà del campió aixecant o mossegant la copa, o dels guanyadors arrebossats amb les banderes dels seus estats ( o països?). Esport, com “deporte”, ve etimològicament de “porta”, eren aquelles coses que es feien més enllà de les portes de les ciutats als espais lliures, més o menys públics, ara en deim equipaments esportius i els planificam a l’ordenació del territori. A part dels beneficis que té per al cos humà practicar un esport, hi ha la recerca de la passió, qui sap si de l’emoció, la tensió d’optar per uns o pels altres, d’anar amb els blancs o amb els vermells, i aquestes opcions es fan de forma indiferent tant si els blancs corren darrera una pilota per empènyer-la amb el peu i entrar-la dins una barraca, a la qual cosa si oposen els vermells, o de si proven de tirar-la dins una canastra, o miren d’aficarla amb un bastó dins un foradet. El component primigeni del joc, -el definí magistralment Johan Huizinga ( un holandès menys famós que Cruyff) com allò que proporciona plaer, però que no té cap sentit ni un, més que en si mateix-, aquest sentit primitiu d’aquestes pràctiques s’ha perdut darrera el que la societat i els seus governants i manipuladors li han endossat. El joc-esport s’ha carregat de significats, és un altre oci que esdevé el gran negoci de les societats contemporànies, transmutat d’espectacle. Pagant, no faltaria més. Ja siguin camisetes d’en Zidane, drets per a la TV com el Manchester o imatge publicitària com Pau Gasol.

L’esport o l’higiene física la podem resseguir com a practicants, com espectadors presencials o com espectadors davant qualsevol pantalla. En els darrers dotze mesos més d’un 60% de la població de Balears diu que ha practicat natació, gimnàsia,  footing, un esport en equip, pesca... Que han anat a presenciar algun esdeveniment, només entre el 25 %, però més d’un 80% ha estat espectador televisiu (actiu o passiu, com en el fumar). Hi ha també una gradació que va de la pràctica esporàdica a la pràctica d’afeccionat perseverant, de la d’un esport federat fins a l’esportista d’alta competició o d’elit. És el pas de considerar l’esport com una forma de fer salut, de relacionar-se amb els amics, d’alliberar agressivitat,  a considerar l’esport com eina per guanyar-se les sopes. A més del 80 % de les famílies els agradaria que el seu fill fos un esportista d’èxit, Fernando Alonso per dir-ne un,  amb el component d’aventura, competitivitat i incertesa que això incorpora a la vida de les persones que s’hi dediquen. En definitiva futbol, caça, bàsquet, golf, judo, pesca, tennis, handbol, atletisme, muntanyisme, karate, tir, voleibol, vela, submarinisme, esports de neu, petanca, esport d’aigua, escacs, motociclisme, etc. teixeixen una malla, la densitat de la qual no fa sinó augmentar, amb instal·lacions públiques, a clubs privats i centres d’ensenyament, llocs públics acotats o no, vedats de caça, gimnasos. Més de 70.000 practicants de pesca a Balears, per exemple.

Aquesta transformació, del joc ingenu primitiu a una maquinària de negoci i poder, té una sèrie de cooperants necessaris. Uns d’ells són les hinchadas, las torcidas, els tifossi, las demencias i mil altres denominacions dels seguidors passionals en públic o en privat, més enllà de que la majoria de regents dels nostres clubs de futbol siguin constructors o urbanitzadors, o més enllà que haguem duplicat la nostra factura de consum d’articles esportius, de les sabates de marca fins a les raquetes de pàdel o les “malles” per fer planta al gimnàs.

A part de les dones i homes caminadors, dels mascles i les femelles fent footing amb xandalls de disseny, dels entrenaments dels fills petits a l’escola, dels partidets de “costellada” amb els amics de la feina, de les sortides a caçar tords... anar amb Espanya o amb Rússia, pintar-se la cara de vermell i groc, estar a favor o impedir la participació d’equips catalans a competicions internacionals, no és sinó una altra de les cares de l’esport, tal vegada la més fanàtica –de “fan”-, les coloraines de la tribu , els símbols que expliquen coses com que “el Mallorca es un sentimiento” o  beneeixen el ”a por ellos!” . Oé!

DE PAÍS PERPLEX A PAÍS COMPLEX ? Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2008 11:47


De país perplex a país complex?

Climent Picornell

( A Josep-Vicent Marquès, 1943-2008, in memoriam )

Determinats affaires  han servit de revulsiu. Remouen els baixos, com a les botes de vi, enterboleixen -valgui la paradoxa- per aclarir el panorama social. Com els casos d’Air Berlin o Vicenç Grande. O com l’ecotaxa. D’aquesta, a part de si fou bona o dolenta –o de si el “mort” polític l’havia de carregar en exclusiva Celestí Alomar-, les dues macro-enquestes socials que ho demanaren feren veure el sentiment quasi unànime a favor d’un retorn pels impactes socials i ambientals del turisme de masses. Una d’elles, així mateix, deia que no l’havien de recaptar els hotelers. Fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar –posant sempre com excusa el bé comú o l’interès general, no faltaria més- i provocà que els hotelers, quasi tots, sorgissin de la penombra social i és manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet pel desenvolupament de les  illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ésser tractats com a cobradors d’imposts, i a més, n’hi havia molts dels qui vivien del turisme que no pagarien la taxa -quasi la meitat de les places!-. És una reducció dràstica de la problemàtica, ja ho sé, però convé a les intencions d’aquest miserable columnista.

Air Berlin i la seva reacció enfront de l’oferta de col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística -liderada per l’ex-batlessa d’Artà, Margalida Tous-, ha fet cinc cèntims del mateix. L’article que apareix a la revista que reparteixen als seus avions, escrit per la logística de la companyia a Mallorca, s’ha de ressituar amb la visió que de Balears tenen alguns cercles empresarials i polítics afins als qui la gestionen. Una cosa com: “Què s’han pensat aquests paletos?” “Que s’han cregut aquests missatges que ara tornen comandar?” “Ara veuràs tu amb aquesta nova “ecotaxa lingüística”que proposen?” Però tampoc era exactament això, entre la genuflexió de Rosa Estaràs i el penediment altiu d’Álvaro Middelman. S’hi hauria d’afegir la temàtica dels alemanys i les Balears. No diguin que no se’n recorden de quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era “pràcticament comprada” per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació (el que alguns dels indígenes parlassim un “patois” com els de Baviera, era poc rellevant). Tot remogut amb l’impacte de la Unió Europea i la globalització empresarial, la “Mallorca real” i la ”Nueva Mallorca” substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat, a les quals els nacionalistes coalligats amb el PSOE volen, segons ells, retornar (aplicant lleis aprovades pel PP, quina altra paradoxa!, i quina altra reducció absurda, disculpin).

El concurs de creditors, l’antiga suspensió de pagaments, de Vicenç Grande, amb més de cent mil milions de pessetes –deixin els euros- de passiu, també fa pensar, més enllà de les preocupacions de guixaires o enrajoladors. Grande, promotor urbanístic, comprà finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el “Mallorqueta” dels antics “alfonsinos”, patrocinava un portal literari en català “joescric.com”... Grande i les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Enllaça amb un altre dels temes, la convulsió dels temps moderns, que ens permet enfocar el macroscopi de la dissecció social. A més -o a part- de les administracions públiques: qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns d’ells nobles de segona, a la “nova burgesia” que havíen de conformar els hotelers. A unes illes que no tengueren revolució industrial –ni la Il·lustració hi féu llum malgrat els “Amigos del País”, hem de ser francs - ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment i la urbanització, unes desenes de personatges, alguns dels quals, com Grande, han mirat de auto-beneir socialment el seu poder, que en tenien, i no poc. La crisi immobiliària, hereva llunyana de la punyetera papallona volant per Indoxina, ha tornat sacsejar elements socials representatius. Les elits – hotelers, aeronaviliers, urbanitzadors, polítics, militars, eclesiàstics, artistes, comunicadors...- han fascinat sempre els pensadors socials, més que les classes mitjanes. Ja Josep Melià a Els Mallorquins propugnava l’aparició d’una classe dirigent que enlairaria la senyera de la llengua i la cultura d’aquest país en base al seu poder econòmic –una burgesia, enfora d’agrupacions d’intel·lectuals, pagesos, mestres i capellans-;  és demanà després si serien els hotelers, dels qui -abans de morir- abominà.

La setmana passada moria al País Valencià, Josep-Vicent Marquès, sociòleg universitari i gran dinamitzador social ( “Ni fum, ni fam, ni fem”). L’any 1974, publicava País Perplex, on hi feia una relectura de Nosaltres els valencians de Joan Fuster (obra connectada amb Notícia de Catalunya de  Jaume Vicens i Vives i amb Els mallorquins de Josep Melià). A Catalunya s’ha fet revisió constant del catalanisme polític i a València, per molt distorsionada que es faci la del valecianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre?  On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, Air Berlin, estrangers residents, immigrants, globalització, “Nuevas Mallorcas” o Grande i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i/o treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el catalanisme, l’anti-catalanisme, el mallorquinisme o el balearisme polítics? Joan Fuster enuncià els Països Catalans, que Josep Guia reduí  a “és molt senzill, digueu-li Catalunya”; Josep-Vicent Marquès optà pel valencianisme polític. Un poc com allò de que el referent administratiu fos Europa o l’Estat Espanyol, la nació lingüística i cultural els Països Catalans, la nació política Balears, la sentimental cada una de les illes? Ecotaxes, Air Berlins o Vicenç Grandes remouen els fangs que ens obliguen a repensar-nos. O reafirmar-nos. Joaquim Azagra i Joan Romero fan ara una nova lectura del País Valencià, no l’he consultada encara -però hi veig un homenatge el·líptic a Josep-Vicenç Marquès- l’han titulada: País Complex. De país perplex a país complex. Tant com el nostre?

____________________________

Mapa de Mallorca de Juan de Aguirre segle XVIII

MIRADES SOBRE LA MALALTIA I EL PASSAR PENA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2008 14:03


Mirades sobre la malaltia i el passar pena.

Climent Picornell

El gran Toquinho, més de 70 discos enregistrats, declarava l’altre dia que usava Internet per a consultar símptomes de malalties. La xarxa és el gran i tenebrós paradís dels hipocondríacs. Ja fa temps, Miquel Roca –el meu psiquiatre de capçalera-, em va convidar a parlar en un cicle titulat Mirades sobre la malaltia. Una cosa més aviat desenfadada, guardaríem les mirades més tràgiques de les diverses  patologies contemporànies per a una altra ocasió. No es podia defugir d’una certa subjectivitat. Tanmateix, la meva relació professional amb la medicina no passava del càlcul d’algoritmes relacionats amb equipaments per a  l’ordenació del territori (metges per habitant, llits hospitalaris per càpita, mapes sanitaris, població estacional i l’efecte sobre la demanda sanitària...). Però no era això. Com tampoc el parlar de la relació entre territori i salut, com a les topografies mèdiques del segle XIX, plenes de microbis i miasmes. Més lluny em quedaven les classes sobre la difusió de les malalties, la connexió entre geògrafs i epidemiòlegs, tot recordant el mestre Peter Gould simulant la difusió de la SIDA a Occident a partir d’un primer infectat. Ni tampoc esmentar el mal del turista (la simptomatologia evanescent descrita per Stendhal en el seu viatge per Itàlia: ofegor i marejos després d’un empatx d’obres d’art) o la diarrea dels viatgers ( la venjança de Moctezuma). En conclusió : em costava trobar el què. I d’aquí el neguit. Li hauria d’haver dit que no. I més quan vaig saber que els companys a la taula rodona eren periodistes d’opinió i de brega, que al llarg de la seva vida professional haurien conegut els principals actors de la problemàtica sanitària. O haurien entrevistat metges i investigadors de renom, qui sap si a Watson i Crick sobre les espirals cromosòmiques o  l’avenç en genètica aplicada,  l’ús de cèl·lules mare... En resum: què hi feia, sense tema i rodejat de primeres espases? Un servidor, que he arribat a  avorrir el meu metge de capçalera, un mal malalt, un tiquis-miquis, un maniàtic, un expert en desxifrar els paperets o prospectes que duen les medicines. Màster en interpretació dels efectes secundaris, que creixen i creixen: hi ha més lletra pels secundaris que pels primaris. Prenc només un quart de qualsevol cosa que em receptin... per si un cas. Ja em poden imaginar dividint un supositori, buidant una càpsula, xapant una pastilleta. Tot això perquè si m’han d’afectar alguns dels nombrosíssims efectes secundaris, ho faran menys. Prenedor de medicines normals en dosis homeopàtiques. Saben vostès aquell acudit d’un home que va al metge, li recepta, va a l’apotecaria, ho compra però no ho pren. La raó? “El metge ha de viure, l’apotecari ha de viure, el malalt també ha de viure”. Amb aquestes precisions, com puc parlar sobre la malaltia, ni amb mirada subjectiva, si el que de veritat m’interessa es no parlar-ne, oblidar-ho, mirar cap a una altra banda.


Davant aquestes disjuntives vaig optar per anar a veure ma mare. « Malalties ! En vàrem passar de canòssies amb les teves, just quan acabaves de néixer. Amb ton pare, al cel sia, et diguérem molt de temps  “El Ressuscitat”. Així et va batiar en Quadreny, el nostre metge de capçalera”. Bono, El Ressuscitat! Vaig pensar,  ja està, això no ho superen. M’imaginava una espècie de “Poltergeist” casolà, retornant  per un d’aquests túnels amb una llum blanquíssima  que expliquen reiterativament els qui han visitat les fronteres entre la vida i la mort. L’episodi del “ressuscitament” resultà ser un severa bronconeumònia. Mon pare anant a cercar les signatures oficials per poder tenir penicil·lina, un episodi mèdic de l’any 50. Un servidor no va passar a ser un “albat”, amb la mortalla i el taüt blancs,  un mort abans del primer any de vida. Taxes que he retrobat després a les estadístiques de la mortalitat infantil, tan corrent a la Mallorca pre-turística.  “Que en passàrem de pena ton pare i jo...” Passar pena. Vet aquí la paraula, vaig pensar. El tema del “passar pena” em permetria parlar-ne amb un cert distanciament. En poques paraules sortir del pas a la comanda d’en Roca, sense haver de repassar el meu expedient sanitari o l’historial clínic. Així obviaria la vergonya i el pudor que un  té de parlar en públic de les seves malalties, normalment vulgars i repetitives, per sort. O no. Evitava el repàs de la meva hepatitis als catorze anys o la sarna que vaig  aferrar als vint-i-un ; el metge em deia : “Això, senyor, és sarna; ronya en mallorquí”. L’havia agafada en un viatge per l’ Índia. Com que cada malaltia deixa una marca a la nostra personalitat, m’ha quedat  la mania d’anar a cercar ronya per gratar.

Pot semblar contradictori ser de natural empegueïdor i parlar de les pròpies malalties, però com que les de la infància o joventut són enfora, no pareixen tan teves. I a més permeten enllaçar amb el tema del passar pena per la malaltia dels altres, el fills petits per exemple, i així, un, queda com al mig. Torn a anar veure ma mare, 88 anys, a contar-li què diria. “A no ! Tot això no ho pots dir, perquè pareixerà que en venim d’avior. I a la nostra família som ben condrets. Si de cas,  que mirin la de la teva dona”. Obviava, ma mare, un parell de morts sùbites dels seus oncles, dos o tres càncers dels germans, la diabetis de la seva mare, etc, etc. Anava a dir  que és molt mallorquí això d’amagar una nissaga malaltissa, però desconfïi de la construcció d’estereotips socials, desconec si es pot fer un apartat mèdic en una certa pseudo-teoria de la mallorquinitat. Ara bé, el passar pena sí que és una categoria dels mallorquins. A la família de ma mare devers els vuitanta anys solen perdre el capet. Aquesta és ara la seva preocupació i ja la meva. Per evitar una malaltia d’ Alzheimer  prematura, ja em faig bullidures de coes de panses. Vaig parlar de vaguetats per ocultar les meves veritables preocupacions, acudint a la cortina de fum de l’hipocondria i a l’autoretrat de passador de pena. Obviant la mirada sobre problemàtiques socials més sagnants i injustes, en un món on no tothom té, com nosaltres, accés a l’aigua neta i un metge al qui acudir.

IMATGES DE GUILLEM MUDOY 

PALMA: "NO HI HA VILA COM CIUTAT..." Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2008 08:35


Palma: "No hi ha vila com Ciutat..."

Climent Picornell

En algun moment d’enguany la meitat de la població mundial -3.300 milions de persones- viurà  a ciutats. Per primera vegada en la història de la humanitat. Tot i que 1.000 milions d’aquestes persones no tenen ni aigua potable, ni serveis domèstics bàsics. La figura urbana per excel·lència, la visió i el símbol,  és la de les grans megalòpolis, però el gran creixement de la població urbana l’han provocat les ciutats de menys de 500.000 habitants. Com Palma. Les ciutats petites, prop del mar, i sobretot les portuàries, també com Palma, són les que han crescut amb més intensitat. Els seus processos de compactació del continu urbà i d’urbanització difusa, són viscuts i sabuts a moltes altres àrees del món.

L’any 1300 la Ciutat de Mallorca tenia 30.000 habitants, que es doblaren sis-cents anys més tard; 160.000 l’any 1960;  290.000 l’any 1980; 383.107 al padró de 2007. L’àrea metropolitana ( Palma amb Calvià, Marratxí i Llucmajor ) consolida el 60 % de la població l’illa de Mallorca, amb un fort augment recent degut en gran part a la immigració. Una petita part de la població ha partit a viure cap a la part forana  i una altra –la “gentrificació”- ha tornat al centre històric.


Palma, envoltada de murades,  es va anar estenent per les eixamples que planificaren Calvet i Alomar, i pels barris perifèrics novells dels anys setanta, amb fenòmens contemplats al Pla de Ribas Piera – el zonning i la limitació d’alçàries (anunciada amb gran altaveus)- amb actuacions com el cobriment de Sa Riera, que no es va fer, o la Falca Verda, que amb gran retard i un poc bonyarruda es va acabar a la legislatura anterior. El primer batle socialista Ramon Aguiló, a través dels seus gabinets, pensà un model de Ciutat diferent. Record l’icona del canvi: un al·lotet, dibuixat per Javier Mariscal, amb la Seu davall el braç. Es donà pas a la Palma dels darrers anys, escampada per les noves urbanitzacions,  però amb els aparcaments soterranis al centre com estendard d’un model de ciutat, implícit, i pensat no sé per quants de caps -vegin sinó el regal del Metro a un equip municipal que ni l’havia imaginat-. És cert que, a mesura que les ciutats creixen, tenen tendència a semblar-se molt les unes a les altres, carregades de “no-llocs” perden, a poc a poc, els seus elements més definidors. La humanització dels espais sotmesos a l’imperi de la motorització o la resolució del metabolisme -mai sadoll- digerint deixalles diverses, entre moltes altres qüestions, han fet repensar les ciutats modernes  per saber com ha de ser l’urbanisme del segle XXI, com s’han configurat uns nous ciutadans o com s’ha anat estructurant una ciutat sense límits massa  precisos. Sigui com sigui, així tenim Palma, cap i casal de les illes Balears, seu d’institucions, funcions i serveis –del port fins a l’aeroport- dipositària de tots els emperons i benaventurances de l’ideari urbà.

Damunt aquesta realitat, la  batlessa Calvo ens proposa una  “Palma oberta al futur”. Aquí volia arribar, i perdonin el llarguíssim i pedant preàmbul, però intuesc que des de l’autoritat municipal actual hi ha el desig de rellegir la nostra ciutat d’una forma original, no només -però també- des de l’urbanisme. Aina Calvo ha hagut d’imaginar la ciutat de demà i focalitzar la problemàtica urbana de Palma des d’una sèrie d’angles, per fer a la seva proposta d’un model de ciutat. Abans enteníem per model de ciutat, únicament una política urbanística aplicada pel poder públic, bàsicament l’Ajuntament. Però la consciència del que comporten els models de ciutat ha canviat. Molt més enllà d’un cert despotisme il·lustrat, com s’exemplifica al cas del “model Barcelona” -el model per antonomàsia - cisellada a cop de Fòrum i a cop d’Olimpíada, hi ha el perill de reduir la política urbanística municipal a la construcció d’imatges –anomenades PGOU, o models- per ocultar o moderar, posem per cas, el rostre de l’especulació. Ha d’aparèixer, dins el dibuix del nous models, el que ha estat sempre la ciutat: un espai de diàleg, de contradiccions i tensions.  Avui, el desbocament del boom immobiliari, l’aparició de subjectes multiculturals o la pèrdua progressiva del control sobre els espais públics, per exemple, fan aparèixer nous escenaris urbans. Sembla que Aina Calvo no rebutja l’envit i fonamenta la seva proposta imaginant una ciutat més justa, diu, al servei del ciutadà, ben comunicada, posant èmfasi en els serveis a les  barriades -cèl·lules bàsiques del conjunt urbans-, amb l’habitatge com uns dels elements articuladors, en la mobilitat –i el tramvia com a buc insígnia- o en els anomenats eixos cívics, que actuaran com a corredors verds i acostaran la ciutat a la mar. Tot per aconseguir  “una Palma més amable, més competitiva i més sostenible”. Quasi res! Per falta d’ambició que no quedi. Hi intuesc un discurs que va bastant més enllà del clàssic “bonisme” de l’esquerra antiga i em sembla un repte interessant que no hauria d’ estar fet de pegats, ni quedar, únicament, en una recomanació de manual de bones pràctiques pels ciutadans. Ni emmascarar la dificultosa gestió del dia-a-dia amb un model de futur que, pels ciutadans, sempre neguitosos i insatisfets,  els pot semblar massa lluny. Perquè les ciutats, com diu Jordi Pigem, més enllà del ciment i l’asfalt, estan fetes de desitjos, de pors, de somnis, de creativitat i d’aspiracions humanes: ens sentim representats per la ciutat en la que passejam i parlamentam. Ja ho saben: “No hi ha vila com Ciutat / ni barca com es Correu / ni capellà com el Bisbe / ni parròquia com la Seu”. Qui ho dubte?

_____________________________

Fotografies antigues de Palma de "PARAISO BALEAR"

JAUME FALCONER I ELS DIÀLEGS ARTÍSTICS AMB RAMON LLULL. Climent Picornell / Julià Picornell

jcmllonja | 06 Juny, 2008 08:49

 

Jaume Falconer i els diàlegs artístics amb Ramon Lull

Climent Picornell / Julià Picornell

Jaume Falconer té l’estudi un poc allunyat de ca seva. Prop d’Algaida, amb la muntanya de Cura per un costat i la serra de Tramuntana per un altre. És a fora vila. Un lloc privilegiat que ell ha anat ordenant i configurant: aquí una canalització d’aigua, allà unes parets seques, allà deçà uns ullastres que ha domesticat. Ens rep rialler i rodejat de cans, uns grossos i un altre molt menut. Amb el seu fill petit, en Llorenç, que li fa de contrapunt explicatiu. « M’agrada molt pintar a l’aire lliure, l’estudi és lluminós, però defora me va molt bé fer feina”. Falconer té en aquest moments una macro-exposició, són 133 quadres i una escultura, a Sa Quartera d’Inca: el camí (els camins) de ramon llull. D’aquest projecte en venim a parlar i de la tasca creativa en general.

 

Dissenyador o pintor, hi ha diferències?

Moltes. Mirau, jo he fet més de 1300 cartells per a moltes activitats, però sempre per encàrrec. En canvi quan fas pintura tu ets el qui t’encarregues les coses. Quan pintes tu ets el client de tu mateix. Això te avantatges i inconvenients, la responsabilitat la te poses tu, t’aixeques el matí i has de creure amb el que fas: t’ho has de creure.

El dissenyador en canvi dona sortida a uns projectes que li han comenat.

La del taller és una feina de soledat,  de passar –ho moltes de vegades més malament que be. Tu te marques els tempo, no pots enganyar-te a tu mateix. En el disseny hi ha uns recursos, uns objectius, uns límits que te posen les empreses, pots anar a Internet -un banc d’imatges mundial- a cercar idees, en canvi, en la pintura per sentir-te satisfet amb el que fas, sobretot, no pots ser infidel, és com un mirall, t’has de sentir satisfet amb el que fas, sinó a la llarga aquestes infidelitats amb tu mateix et passen factura.

Quin temps feia que no exposaves un projecte tan gros?

Feia temps que no feia una exposició tan grossa, han estat tres anys de feina, molta documentació, es un projecte molt ambiciós, a Campos ara fa uns anys,  l’anterior projecte. eren només trenta obres.

L’espai de Sa Quartera t’ha condicionat?

Condicionar no és la paraula exacte, però és veritat que és molt  important l’espai expositiu, darrera una exposició sempre hi ha una part pedagògica de com mostrar l’obra,  jo havia estudiat abans l’espai perquè els quadres funcionessin  dins Sa Quartera. Pensau que hi ha parets de més de sis metres, molt altes, que es poden “menjar” el que hi ha penjat. El pintor ho ha d’analitzar prèviament amb detall el lloc on mostrarà la seva obra.

Ramon Llull ( 1235-1316). Nascut a l’illa de Mallorca acabada de conquerir pel rei en Jaume. Va escriure unes 260 obres en prosa i vers, en català, llatí i àrab. Va ser qui a través d’aquestes obres va donar forma científica i literària a la llengua catalana. Es va entrevistar amb reis i papes, va viatjar molt i va creure en el diàleg, per això va inventar un sistema, l’Art, que volia donar resposta a qualsevol pregunta. El seu pensament es va difondre a tota Europa durant el Renaixement i actualment conegut a tot el món i hi centres d’estudis i especialistes a moltes ciutats. És considerat com un gran pensador i filòsof, tal vegada el mallorquí més universal

 Perquè l’has feta aquesta exposició? Perquè Ramon Llull?

Quan vols conèixer bé una cosa diuen que n’has d’escriure un llibre. Idò, d’una forma similar,  jo que volia conèixer Ramon Llull vaig decidir embarcar-me en aquest projecte. L’interès me ve de lluny, però hi he dedicat més de tres anys.  Sempre em  demanava, un pic i un altre, perquè un home com ell, en un determinat moment ho deixa tot, per una força interior, i puja a una muntanya, Cura,  i des d’allà dalt du a terme una reflexió d’una profunditat tan potent que encara ara n’hi ha que hi continuen pensant. Això és el meu punt de partida, des d’aquí vaig pensar: anem a fer-hi feina.

Bartomeu Martínez Oliver, molt encertadament es refereix al treball de Jaume Falconer com “a diàlegs artístics amb Ramon Llull”. “Llull és un gegant del pensament medieval. Falconer és un músic creador d’instruments amb cordes de l’ànima, el crit i la llibertat”. Efectivament. Falconer presenta el seu treball remarcant el canvi sobtat en la vida de Llull, l’apropament per accedir a la saviesa i una recerca, una meditació cap endins.

L’exposició té unes seriacions…

Sí. La primera sèrie es un com un mapa, com si fos el puig de Cura, li he fet fet fotos des de totes les perspectives, un dia primer de gener, mirant Cura, des de baix a dalt. Cura és el far de Mallorca, sempre te serveix de referència. La segona és una alegoria d’un rellotge per mesurar el temps. La sèrie de les Camises volen matisar els elements afectant  a la persona, jo pos poèticament que l’estada de Llull fou de 133 dies, per això hi ha 133 quadres, amb els elements d’allà dalt del puig, amb alzines, ullastres, aigua, sol, aire, foc. Les altres series són un poc entorn de com Ramon Llull, allà dalt estant, hi va escriure el llibre que aniria desenvolupant en totes les seves obres, per això hi ha una series de llibres,  que en va escriure molts, jo hi pos els arbres també com element combinatori. L’escala de la intel·ligència des de les pedres fins a Déu, per això hi apareixen les escales… Són els elements que jo he extret d’aquest diàleg amb Llull, hi ha les rodes de la combinatòria… La projecció de Ramon Llull des de Cura cap al món, amb la part bona i dolenta de l’home, la taca d’oli que escampa les seves influències.  La mesura, per això hi ha l’escultura del compàs, la proporcionalitat, les cartes nàutiques, la seva vessant de viatger.

Jaume Falconer estructura la seva reflexió i el seu particular diàleg amb l’obra Lul·liana, a partir d’una sèrie de vectors: del camí; del lloc; dels elements; de la il·lustració; de l’art: dels llibres; de l’Ermitatge al Món i un afegitó sobre la mesura.

Són com uns itineraris?

Són els meus itineraris poètics, el pas de Llull per la meva geografia. Sempre pens que per ventura és la persona més important que ha passat per davant ca nostra. El fet que des d’allà dalt conformàs la forma i manera d’escriure el millor llibre del món, una utopia gegant, me va enganxar, va ser el motoret de fer aquest projecte, els quadres.

És com pensar el món des del puig de Cura, com assenyala Pere Fullana, “el centre d’atenció, el lloc, apareix en la versió de Jaume Falconer com una visió particular en vit-i-quatre hores. Cada peça té un color, té unes característiques, perquè cada moment té les seves singularitats”, tot seguint l’herència que Llull deixà en la comarca del Pla, a través de la seva estada a terres d’Algaida. Alguns, a més, assenyala Fullana hem associat una part de la nostra identitat comarcal  diferenciada “ al factor Ramon Llull a l’herència lul·liana en la contrada i a l’impacte de la seva presència”. La particular lectura que en fa Jaume Falconer a aquesta presència permet trobar el filferro que serveix de vincle entre l’ecologia i el pensament, entre la natura i la construcció troncal de la realitat. “El puig de Randa en aquest cas fa de fil conductor per reconèixer-nos, a través de Llull, formats per l’escola de la naturalesa”.

Els quadres duen moltes coses damunt.

A mi el collage m’agrada molt. És una gran aportació de l’art del segle XX. Et permet sortir un poc de la tela, tenen més profunditat, uns efectes amb molta més presència. Si tens llibertat per enganxar i aferrar, això fa que el quadre tengui una dinàmica diferent. Ramon Llull és un home collage. Te un poc de tot, viatger, filòsof, escriptor...

Hauria de ser itinerant aquesta exposició…

M’agradaria, però aquest tema ens faria entrar dins el que és el món artístic i cultural de Mallorca. Si tu has de ser el teu promotor has d’entrar dins les dinàmiques de les polítiques culturals, les subvencions , explicar els projectes creatius… Quan hauria de ser a l’inrevés , les institucions haurien de ser les vertaderes promotores de l’activitat cultural. S’entra dins unes dinàmiques que fan perdre molt de temps, anar a veure els polítics, els gestors culturals, quan haurien de ser ells qui  haurien de detectar la gent que te idees, haurien de fer una recerca de les pautes creatives que hi ha dins Mallorca. Hi hauria d’haver polítiques culturals a més llarg termini, a més de cinc anys vista i que les tisores electorals, no afectassin a la cultura de forma tan exagerada. S’ha de cercar una projecció més general i una definició més global del món cultural.

 

 

La del taller és una feina de soledat

 

Volia conèixer Ramon Llull i vaig decidir embarcar-me en aquest projecte

 

Ramon Llull és un home collage

 

 

 

DAVALL L'ASFALT NO HI HAVIA PLATGES... Climent Picornell

jcmllonja | 31 Maig, 2008 21:28

Davall l’asfalt no hi havia platges...

Climent Picornell

Pujava del quiosc –el darrer dia de maig, a la fi!- carregat de diaris i revistes per engreixar encara més l’enorme dossier sobre el maig del 68. De 1968. Quaranta anys rodons han esbombat la cosa i ho ham embullat més. Maig del 68, per a uns, una revolta d’estudiants i obrers que acabà el juny del 68. Per a uns altres un sotrac profund de la civilització occidental, les conseqüències del qual –ideològiques i culturals- encara perduren. Per a Nicolas Sarkozy fou una gamberrada.

En fi, al manco ara ja sabem que davall l’asfalt no n’hi ha de platges. No era veritat, ni com a metàfora servien els slogans. Davall l’asfalt hi ha les butzes de les ciutats, com totes les butzes, pudentes, però necessàries per a sobreviure. Del focus inicial al campus universitari de Nanterre –alimentat per manifests com “Sobre la misèria en el medi estudiantil”- s’encengué la traca que apagà el general De Gaulle amb l’exèrcit i la policia i hi tiraren aigua freda damunt les eleccions següents, guanyades per la dreta. Qui es vol contentar, però, assegura que, de llavors ençà, les estructures autoritàries del poder es suavitzaren o dissimularen les seves maneres. Qui sap si, també, els pensadors de referència perderen el seu far ( de referència) i passaren a ser un altre enemic a batre: Foucault, Derrida, Althusser. José Luis Leal, qui era professor a Paris el 68, recorda una pintada entre milers: “Tourist? Change money?” premonició fatal -anunciada pel molt palpat Guy Debord- que predicava la reconversió imparable de l’obrer en consumidor i l’adveniment de la societat de l’espectacle, no ho confonguin: Sarkozy practica la política-espectacle. Alain Touraine el teòric de la societat post-industrial, continua avui el seu to adivinatori: “El model liberal presenta a 2008 símptomes d’esgotament”. Deu ser per això que Sarkozy fa bo l’esperit del Maig 68 només de parlar-ne, encara que sigui malament. Si M68 només hagués estat això -quatre peluts tirant pedres a la policia- ja hauria de fer molts d’anys que no en diríem res de res. Però no,  al manco la iconografia és encara vigent ( “Maig 68/ 08 continua la rebel·lió”, titula la revista Rolling Stone ). Diu Cohn-Bendit, imatge i protagonista: “Maig del 68 fou un accelerador de la història, però...” –sempre hi ha un o dos emperons- “no es pot agafar com un manual d’instruccions del nostre temps”. Per manual el de Vaneigem,  Manual de saber viure per a l’us de les noves generacions. Es curiós el cas de Daniel Cohn-Bendit ( Dani “el Roig”, pareix el títol d’un còmic, no?)-  just després de M68 escrigué L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme i ara el 2008: Forget 68 (Oblida el 68), és un bon exponent d’aquest dualisme contemporani. “M68 va ser una revolució fallida, però va fer tanta por com si hagués estat una revolució de bon de veres” (Serge Audier) o “M68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, sinó com la primera d’una nova societat” (Jordi Borja). Torna-m’hi torna-hi: la nova societat, la post-industrial i la de l’espectacle. El Temps editorialitza: “M68 va ser més una conseqüència que una causa”. La tesi és que un brou social reclamava avenços i sorgiren la contracultura, els anti-sistema, l’undreground, el neollibertarisme, enfrontats als vells partits polítics –de dreta i d’esquerra- i també als sindicats. Això és cert, M68 fou una cosa a part dels partits, els trotskistes i els maoistes tan preocupats per les masses populars hagueren de fer reconversions per acceptar que els estudiants també eren “masses”. “Tant de renou per no res” afirma algú, “el que es deia capitalisme, ara es diu economia social de mercat”. Pedro Cuartango: “M68 fou un miratge per a uns i per a uns altres un canvi en la forma de viure”. Una frivolitat, segons A. Finkielkraut, per a qui la crisi del principi d’autoritat acadèmica i familiar ens ha arrossegat al que tenim avui: una ressaca d’antiautoritarisme. Recorden l’slogan “Prohibit prohibir”? Una mística interpretativa del M68: un acte d’autoritat, prohibir, per aconseguir que no hi hagi prohibicions. Per a Octavi Martí, M68 es mogué entre el hippisme -que desembocà després en el verds dels parlaments europeus- i l’acció directa que provocà activitats armades posteriors. Però -un altre però- Olivier Mongin constata que els fills dels “seixantavuitistes”, educats dins un ambient extremadament lliure, han sortit més assenyats que els seus pares. Això ens rebolca dins el dualisme interpretatiu permanent del que fou M68. Per a Regis Debray l’individualisme prengué el lloc als mites socials, al patriotisme, al sindicalisme, a les classes socials. Una mica d’això hi ha. Per a Raymond Aron fou un psicodrama. Per a Edgar Morin: M68 fou un electroshock. André Glucksmann  i el seu fill ( Maig del 68. Per la subversió permanent) proven de fer-ne negoci, com tants d’altres: “El que començà el M68 encara no s’ha acabat”. No crec que s’ho creguin. Poden triar, com veuen, entre enaltir la revolta, reprovar-la o considerar el M68 com un experiment a mitges, un coitus interruptus o un contrasentit permanent: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. Un oximoron?

________________________________________

Imatge: Giuseppe Pellizza de Volpedo (Il Quarto Stato, 1901) 

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 27 Maig, 2008 07:52

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos.

Climent Picornell

Els sembrats enguany van altíssims, si un home hi caigués mort no el trobarien. Se pon el sol pel camí de Consolació. Vaig a menjar nísperos, com toca, davall de l’arbre. Són molt millors i un pot triar els madurs, els dolços, acabats d’agafar. Els nisprers van carregats i els ocells hi han pegat, però encara som a temps de triar. Les oronelles, sol post, fan una festa de moscartins amb els seus giscos escandalosos, passant al ras per damunt el cap. Pel camí, que s’ha convertit en un passeig per a dones caminadores i altre bestiari humà desitjós de fer salut, hi transita la gent del poble i la nova, la que habita les noves construccions. Hi top el fill de l’amo en Toni “Marcó”, va tenir una gleva de sang al cervell i quedà un poc tocat, és un home jove i s’ha mig refet -el seu nin petit l’enrevolta- està content de contar-ho i de ser viu. Una parella major, de Son Corcull, amb un canet petitoníssim que pareix que té ronya, “no, ell va ben net, el vàrem trobar pel camí de Gossalba, l’havien atropellat, li curàrem les ferides i amb llet condensada va surar,  mira-te’l, pareix que va brut però són les senyes que li deixaren les nafres, corr i és agraït”. Passen parelles joves amb nins petits.

La filla de na Katia, vestida de negre de dalt fins baix, vols ser dissenyadora de roba; en Toni de la perruqueria rebentat, demà hi ha dues noces i ha pentinat 24 hores de tira. Surten de missa, els homes, atropellats, a veure el futbol als cafès. N’Elionor, també ve de caminar, avui li han telefonat d’Inteconsulting per saber la puntuació que li mereixien els polítics, ha exagerat, per embullar la troca. Dues nines vestides de pagesetes, són de l’estol de balladors, compren un polo; la filla del fuster de sa Plaça  du una motxilla: demà van de Sencelles fins a no sé on en carretet. Ca don German s’ha venut, hi havia s’apotecaria vella als baixos, l’han comprada uns americans,  és una casa gran, antiga, amb portam de nord i un corral amb mandariners d’aquells antics, de grells plens de pinyols; “hi hauran de fer molta reforma, els quartos de bany són vells, però m’estim més que restaurin que no tot això de pisos i adossats”;  “Hi ha moltes cases llogades a moros i argentins, són cares, no les poden comprar els ciutadans, a un piset és més bo de fer arribar-hi... I ara la cosa no va molt rumbante”

Ma mare és a ca una veïnada, fan el mes de Maria. “Oh! La més bella de les criatures i mare del Salvador. A vos volam atrets per l’aroma de les vostres virtuts. Mediadora de la salvació del món...” La imatge és d’aquelles que ja no es veuran pus mai més. Quatre dones molt majors, una amb bona memòria, dues amb menys i una altra que ja no en té. Aquesta, un pic acabada l’oració se despenja amb una cançó: “Mi caballo murió / mi alegria se fue / y con el se marchó / mi cariño más fiel”. Madò Antònia me demana què volia aquell jove de cabells amb cresta dins el forn. “Que ha dit d’en Tomeu Penya?”. “No. Ha dit : ‘Cuánta peña!’, i li traduesc, “Volia dir: quina gentada!”. “Ah... jo havia sentit cosa d’en Penya. Vos en recordau d’en Baltasar Penya? Un dia, sa madona de Ses Gorfes, faltava no res per arribar damunt ses costes de Xorrigo, sa camiona es va renegar, ella crida fort: Au,  baixau a empènyer! I l’amo en Baltasar, contesta: en Penya ha pagat i no baixa”  Madò Praxedis me conta que al seu germà, en Colau “Mitra”, que el tenen a una residència devers Can Pastilla, ja no hi és tot, els va fugir. Va agafar un taxi, el taxista quan veié la cosa,  li demana el carnet, encara amb la direcció del poble, cap allà el se’n du, pensant que feia un favor. Idò en arribar,  a can Mitra hi han fet un supermercat, en Colau baixa i cercava sa mare per mig dels caramulls de paper de wàter; sa mare era morta feia trenta anys.

Me’n vaig cap al turó, d’allà baixa l’amo en Biel, s’esmotxador. “Vaig haver d’anar al metge; quina oloreta de tabac que feis, me va dir; pensa tu, oloreta, puden aquests purets forts. Estau un poc fluix”. Me diu a cau d’orella: “cada pastilla que em receptà és com qui pendre un bon plat de cuinat”. “Pel poble? Tot és vell i mal de coure. Molta gent nova. Aquella de son Bundinta, que cantava sa Sibil·la, l’ha embarassada un estranger. Diuen”.

_________________________________

Imatge: Biel Perelló ( Pollença, Mallorca )

I TU QUI ETS, A INTERNET? Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2008 09:41

 

I TU QUI ETS, A INTERNET?

Climent Picornell 

Dins les activitats de IDENTITAT DIGITAL: “I tu qui ets,  a Internet?” (http://www.identitatdigital.net/front/index.php ), ens toca a Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), Antonio Fernàndez-Coca ( http://www.fernandezcoca.com/ ) i a un servidor, actuar en una taula rodona de “bloguers” o “blogaires” ( dia 22 a les 19,30 Centre de Cultura “Sa Nostra”, carrer de la Concepció 7, Palma), responent a quina és l’experiència amb els nostres blogs.

Requerint unes preguntes  del personatge JOSOMID (http://josomid.balearweb.net/post/48086 ) faig arribar les meves respostes

 

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Uns quants anys, crec que des de 2004.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Per la meva dèria d’Internauta. Me vaig decidir per mor de que dos bons amics ja en tenien de blog, en Llorenç Valverde ( http://lvalverde.cat/  ) i en Guillem Mudoy (http://web.mac.com/gmudoy/arr%C3%ADtmiques/Inici.html ). Quan vaig veure que hi havia una “plantilla” per crear blogs en català a Balearweb (http://bloc.balearweb.net/ ), ho vaig fer.


3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

La interactivitat i els comentaris amb la gent que el visita o que em diu que l’ha llegit.

4.- Recomana’m 5 blocs que segueixis amb freqüència:

En seguesc molts més de cinc...

Els dos que he dit abans, Valverde i Mudoy, el d’en Josep Maria Quintana (  http://quintanapetrus.com/ ), el d’en Benjamí Villoslada (http://blog.bitassa.cat/ ) , el d’en Biel Mesquida (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/2140 ), el de na Xesca Ensenyat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/63505 ), el d’en Pep Torro (http://torro.balearweb.net/ ), el d’en Biel Perelló (http://bloc.bielperello.com/ ), el d’en Joan Vicenç Lillo (http://www.blogger.com/profile/04882971819727952095 ), el d’en Joan Perelló (http://ginard.balearweb.net/ ) , el d’en Pep Vilchez (http://www.fideus.com/ ), el de n’Agustí Baró (http://joanotcolom.blogspot.com/ ), el d’en Jaume Sureda (http://jaumesureda.blogspot.com/ ), el d’en Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), el d’en Pep Rosselló (http://peprossello.balearweb.net/page/13 ), el de na Bel Llodrà (http://belllodra.blogspot.com/2008/02/justament-me-va-tocar-mi-ser-jo.html ), segur que en deix més d’un ....



5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

De molts

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

Els personals, els de periodisme, els de política, els de Balears, els escrits en català...

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

No vaig de gresca, he tornat una persona que s’estima més estar a ca seva i que no surt amb desconeguts

8.- Recomana’m una eina d’internet:

Moltes, des del Mozilla a les de Google, i en concret el Google earth, el You tube...

9.- Recomana’m un vídeo d’especial interès:

El darrer que m’han enviat, un del Barça en temps del dream team ( http://youtube.com/watch?v=BDJTJjxAwGM )

 

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs:

No vull posar en un compromís a la gent... qualsevol de la llista anterior.

_____________________

( LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY )

LA PINTURA D'ANDREU MAIMÓ Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2008 18:58

 


La pintura d’Andreu Maimó: molt més que la força de la saba.

Climent Picornell

Els viaranys creatius de n’Andreu Maimó ( Cas Concos des Cavaller, 1946) l’han conduït cap a les arrels pregones de les figueres i els ceps. I atansat allà, espera, i observa com la llacor de la terra ésdevendrà saba a dos dels elements més definidors dels paisatges i de les essències de la mediterraneïtat. I ens ho transmet amb figures. Ens comunica la força, adormida, de les seves figueres de milers de braços sense fulles o la dels ceps que vetllen el moment adequat per brostar els sarments. Els ritmes de l’ ecologia vegetal s’han convertit amb molt més que un leit-motiv d’aquest artista, treballador infatigable al seu obrador de CAN VENT al carrer de Santanyí de la vila felanitxera.

 

Vineae supplicium

No fa gaire, a Palma a la Galeria Joan Oliver “Maneu”  ha presentat el darrer de la seva obra, itinerant, en espera d’anar cap a l’ESPAI MALLORCA de Barcelona:  un conjunt d’olis, estampats, ceràmiques, dibuixos i xilografies amb el títol “VINEAE SUPPLICIUM” que són una prova més del seu quefer esponerós.  El santanyiner Cosme Aguiló que li fa la presentació del catàleg diu d’ell: “ El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé una síntesi de les dificultats de l’existència. Escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa: de rates mortes, treu moixos vius”.

Evolució de l’obra d’Andreu Maimó

Puc seguir la seva evolució amb les indicacions del seu llarg curriculum. Des del seu primitiu aprenentatge al costat de son pare i els seus anys al col:legi de Sant Alfons i l’Institut Laboral. És a finals dels anys cinquanta quan decideix dedicar-se per complet a la pintura. La seva amistat amb el pintor Miquel Llodrà i el seus interés pel Van Gogh i els impressionistes, el fan abandonar el realisme acadèmic i decantar-se cap a un tipus de pintura de caràcter més personal, que continua evolucionant amb esquerdes de Paul Cezanne i Jean-Baptiste Chardin. Ja durant els anys seixantes mostra la seva obra a Felanitx i munta la seva primera exposició individual. Durant els anys setanta,  les seves exposicions i els seus viaranys personals el menen a fer un viratge en la seva trajectòria pictòrica que evoluciona cap a un esquematisme geomètric molt proper a l’abstracció. A començaments dels anys vuitanta obre una escola de pintura, que actualment encara funciona, al carrer de Santanyí de Felanitx, en aquesta dècada experimenta amb tècniques variades des del llapis, al guaix, la tinta xinesa, els gravats, coneix l’obra litogràfica d’Honoré Daumier i comença a investigar pel seu compte el funcionament del gravat i l’estampació, al mateix temps que exposa per Mallorca i l’estranger. Durant els anys 90 inicia -amb una técnica acurada, precisa i detallista- un nou realisme, on les figueres protagonitzen infinitat de teles, així com els pins i els ullastres. Sent curiositat per a l’obra de Dennis Hopper i l’hiper-realisme nordamericà. Passa largues sessions al camp prenent apunts, dibuixant, observant allò que passa i redescobrint-se a sí mateix, presagi d’una nova etapa en la seva obra on la fidelitat al detall l’aboquen a una explosió de llum i color. Els “Paisatges amb figueres” volten i admiren la gent per tot arreu. Després d’uns mesos frenètics de projecció exterior, retorna a ca seva i presenta una mostra retrospectiva de la seva obra de 1974 a 2003. Inicia el seu diàleg amb la vinya i els ceps amb el qual està ara mateix en relació i del que n’es una mostra extraordinària l’exposició “Vineae supplicium”.

Andreu Maimó i Cosme Aguiló

Una observació fidel i personal

El seu paisà Miquel Barceló, escriptor i professor d’Història, descriu les seves impressions després d’un parell de visites al taller d’Andreu Maimó: “Li interessava sobretot descriure la contorsió dels troncs, els filaments nerviosos sotmesos a tensions i estiraments extrems, als regruixos de malformacions resultants, precisament. de l’artifici torturant, corrector, a que els humans sotmetien la planta... El pintor Maimó, amb entusiasta delit, em feia notar com la tortura era una forma fructífera de l’enginy humà, de que sense ella no hi hauria raïm”.

El seu estat actual l’ha conduït a les troballes, màgiques i reals al mateix temps, vehiculades pels ceps. De l’observació fidel, apropada, certa fins a l’exasperació, Maimó sotmet a l’espectador de la seva obra a un exercici de re-definició del que veu. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raims i les rapes,  hi ha l’articulació del llenguatge personalíssim de n’Andreu Maimó. Els vegetals no són en aquests casos sinó mediums entre l’ofici, i el benefici d’una nova mirada a la natura, molt més enllà del que tenim tan prop. Quan el pintor Maimó ens assenyala el cep, també hem de mirar els seus dits i les seves eines. Després les seves obres. I després a nosaltres mateixos.


DE LA GENERACIÓ X A LA Y I ELS MITES DE LA GENERACIÓ GOOGLE. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Maig, 2008 13:16

  
 (Imatges de PEP TORRO )

De la generació X a la Y i els mites de la “generació Google”.

Climent Picornell

La veritat és que la teoria social, o literària, de la pertinença a generacions s’esbrava de cada dia un poc més. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen, tant com els estils i les modes, i les maneres d’entendre el món es comprimeixen d’allò més. El significat biològic de generació ja fa temps que ha deixat de tenir sentit ( Sant Agustí deia que cada trenta anys). Va ser reemplaçat, primer per la durada mitjana de la vida humana –amb A. Compte i Stuart Mill al davant, durant el segle XIX- fins que el concepte botà cap als camps de les relacions socials i culturals dels individus. Però ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. La música moderna ens dóna exemples de les successives sub-generacions, o tribus modernes si tant volen, de la New wave, al Heavy metal, el Punk, el Reggae, el Grunge, l’Indie Pop, el Hip Hop... La generació de la Transició -del franquisme al postfranquisme-, els qui tenim ara de 50 a 70 anys, ben estudiada per Victor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, ha d’afrontar la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors “joves”. Ara, però,  s’han anat succeint les noves generacions, que coexisteixen o es capolen les unes damunt les altres.

Així, a la Generació X, els nascuts durant els anys 70 –els adolescents dels anys 80- els post baby-boomers , els qui ja no cregueren en déus, ni en els Reis, els qui practicaren sistemàticament relacions sexuals prematrimonials, els qui no respectaren els pares en sentit antic, els qui escoltaren Punk, van ser substituïts per la Generació Y. Aquests, nascuts a partir dels anys 80- els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles, consumistes, i començaren amb Internet. Però ja els han enganxat els de la Generació Google, nascuts durant els anys 90, -els adolescents dels anys 2000- els qui arriben de marxa més enllà de les sis,  han crescut amb més aparells connectats que els altres, el telèfon mòbil evolucionat, el seu punt de connexió és Internet, i els seu cercador més popular Google.

Ara resulta que la generació Google és a punt de resultar un bluff, sobretot en relació a les seves habilitats en xarxa. Tot i que me sona a allò que diu ma mare que “en els seu temps les cançons deien coses i no com ara”, o a allò què “el nostre batxillerat si que era bo i no com ara”; “no com ara” és una justificació de vells, o de no voler entendre que els nostres joves o els nostres fills, són, repetim-ho, “més fills del seu temps que de la seva mare”. Ens movem, com sempre,  entre allò què els vells temps mai foren millors, o què els vells rockers mai moren, o mai voldrien morir, amb algun ridícul espantós com el del Rolling Stones, guanyant doblers a balquena damunt els escenaris, malgrat el seu aspecte decrèpit. Resumint: les darreres fornades havien parit les generacions X i Y, ja amb una subclasse, la generació Google. Una generació enxarxada, la net generation, la generació connectada ( ara amb els Ipods i els Iphones). Ara resulta, però, que a un estudi de la “Joint Information Systems Committee” es diu que la 'Generació Google', no és la que millor es mou a la xarxa. Diu textualment “si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i no posseeix  habilitats crítiques i analítiques per avaluar la informació que troba a la web”. Aquest estudi, “El Comportament Informatiu de l'Investigador del Futur”, és recent, gener de 2008, i fa avinent que alguns detalls d’aquesta generació -impaciència en la recerca i la navegació, tolerància zero per a qualsevol retard en la satisfacció de les seves necessitats d'informació-  s'estan convertint en norma per a tots els grups d'edat, des dels més joves fins als més vells que manegen Internet. Profetitza l'inexorable creixement del llibre electrònic i les formes virtuals de publicació.

Som, com es veu, en unes condicions que defineixen, cada pic més, les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No fa molt tampoc, finals de 2007, la Universitat Oberta de Catalunya presentà el “Projecte Internet Catalunya”, un dels majors projectes de recerca per esbrinar els nous comportaments de cara a la invasió total de les TIC, codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es constatà una dinàmica de transformació. Hi ha una substitució gradual dels mitjans de comunicació tradicionals basats en la imatge i el consum familiar, sobretot la televisió, per la gestió individual, flexible, personalitzada i especialitzada de tot tipus de continguts. Així, amb Internet a casa, canvien els usos i els consums dels mitjans de comunicació tradicionals i s'obren nous canals, tot i que amb l'edat i l'experiència, els usos s'especialitzen i es diversifiquen, i obren noves perspectives d'un univers multicanal i multiplataforma. Ara bé, diuen, “Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'Internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat”. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç d’enllestir projectes és una persona, més fa servir Internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. “Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat”. Vaja! Entre el semi-bluff de la Generació Google i el cant a la llibertat dels usuaris d’Internet -en contra de la imatge que es té d’ells d’ introspecció i d’aïllament davant els ordinadors-  s’haurà de conformar una percepció dels internautes lluny dels llocs comuns més habituals.

 

«Anterior   1 2 3 ... 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb