Climent Picornell

SABATES I BO-BO DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 26 Maig, 2011 17:30

 

 

Sabates  i  bo-bo  de Palma

 

Climent Picornell

 

Veig venir de lluny el meu amic. Trob que camina com a pegant botets, rar, però arriba satisfet, no sembla que dugui pedres dins les sabates. “Camin com els watusi africans”. “I això?” “Perquè duc unes sabates Joya que amb el seu disseny fan que el caminar sigui una aventura...” .“Vaja!” Sé de què va la cosa, és com una febre que ha pegat. Primer foren les MBT, la marca ‘fetén’, unes sabates que semblaven per a monges de l’exèrcit de salvació, després aparegueren altres marques clòniques, Skechers o semblants i finalment el millor del millor, caminar igual que els indígenes d’una tribu africana –que deuen anar descalços- pegant botets. Qui en du es converteix en missioner: “tothom n’hauria de fer servir”. Malgrat valguin un ull de la cara, o dos. I no s’aturen als peus les essències de la felicitat, no, les cames, les anques, les vèrtebres, tot se’n beneficia i, a més, passes a formar part d’una raça especial. Una subvarietat de personatges per als quals el caminar, el menjar, el pensar, el fingir, tot, tot, està encaminat a ser feliços, més que els altres si pot ser.

 

Estarien dins l’ona dels bo-bo (bourgeois-bohemian), però burgesos-bohemis de Palma, la raça oposada als ‘ni-ni’ (ni treballen-ni estudien... ni tenen pasta). Una mutació dels antics yuppies, hibridats, més maniàtics, i ara un dels seus símbols distintius serien aquestes sabates amb una sola immensa que els fa caminar balancejant-se, amb meravelloses repercussions terapèutiques a tot l’organisme. I sobretot: que els altres ho sàpiguen. Tenen altres obsessions. Amb les toxines ambientals i amb les que ingerim, per això mengen molta d’herba o posen una cullerada de cúrcuma per tot o fan dietes depuratives, des la de la llimona i el xarop d’auró fins a les anomenades “detox” que clarifiquen la ment i enforteixen les funcions vitals. Tan se val si consisteixen en prohibir que es mengi tomàtiga de ramellet com obligar a consumir enormes quantitats de sèsam, torrat, això sí.

 

Per a aquests personatges, de la sanació física es va cap dret a la sanació de la ment, malgrat s’hagi de fer consumint el que el meu amic Enric en diu ‘bijuteria espiritual’. Tot comença amb l’afegitó de l’exercici, d’això ja se n’ha aprofitat el capitalisme neoliberal i en fa un ‘pastón’. Però si les tropes (desarmades) de dones  caminadores duen xandall de Carrefour i sabates de Decathlon, els bo-bo duen sabates Geox i xandall de Calvin Klein, i d’aquí, a practicar una varietat infinita de “wellness” o “fitness”, a un gimnàs hiperbòlic  o pel passeig Marítim, com una mena de nova religió laica, diària i addictiva. Pilates i altres vulgaritats com el tai-xí són substituïdes per l’ifitone o el fitness-builder. Els bo-bo però necessiten contacte, poder intercanviar indicacions d’alimentació sana o de reconversió de les carreteres energètiques corporals, passar-se les adreces d’una argentina que fa post-reiki o d’un xamà que ha ressuscitat l’orgonometria. A més del ventre pla, la seva moda -entre hippie i Loewe (o Zara, “però ben combinada”)-, els bo-bo palmesans acudeixen a determinats llocs comuns on els hi atreuen els cronistes de les pàgines rosa que han proliferat als diaris. Gent mirant a la càmera, acudint a esdeveniments estranys: presentacions de llibres o inauguracions de locals on venen sucs naturals i es practica el zen mentre un conjunt interpreta un simfonia de bols tibetans.

 

No és el que N. Brown anomenà la realització personal a través del narcisisme. No. És una cosa més d’aquí, una còpia, un fake de l’autorealització amb envoltori de salut i esperit –pel seu esperit també va bé el gintònic-, una mescla de budisme passat per la Thermomix, una degenaració de la gauche divine cap a la gauche caviar, però d’ous de mussola. De l’ús de la bava de caragol poden passar als restaurants ‘chics’, també se droguen i coneixen els llocs abjectes de la ciutat. Són membres de oenagés solidàries amb pobres, sidòtics i, fins i tot, d’alguna catalanista. Idolatren gent dels Media. Són bourgeois i per tant miren la pela, i paguen pel que obtenen tan sigui pèl com ploma, com xocolata de comerç just. Abominen dels llibres d’autoajuda malgrat els llegeixin d’amagat. S’han re-empastat els queixals per eliminar materials perillosos i a les seves empreses fan responsabilitat social corporativa. Duen el cul més net que una patena de fer-se hidrotèrapia del colon. Quinoa o espelta formen part del seu vocabulari críptic i algunes nits, com la nit de l’art, s’engalanen, ells, “indies” però “agées” i elles marcant mugrons, drets i forts: s’ha de conèixer la gimnàstica ayurvèdica que practiquen amb un personal trainer. Són els nostres bo-bo palmesans mescla d’amor, ètica i ecologia amb eficiència, rendiment i economia liberal. Un mestall de Dr. Jekyll i Mr. Hyde però amb sabates caríssimes.

_________________________________

IMATGE: SABATES DE JOSEPH BEUYS (1921-1986)


 

BALEARS CAPITAL PAR═S Climent Picornell

jcmllonja | 17 Maig, 2011 17:09

 

 

Balears capital París

 

Climent Picornell

 

Espanya, capital París. Tots els camins porten a Madrid. Aquest és el llibre de Germà Bel on demostra fefaentment que l’obsessió continuada -des de  l’establiment dels Borbons- de convertir Madrid en la capital única de l’Estat espanyol, com París a França, té una sèrie d’elements primordials, un d’ells les comunicacions centralitzades a través de la priorització d’un esquema radial amb centre al Gran Madrid. No sé si és l’estaló més important,  però sí el que millor serveix a la ideologia centralista i unitarista que va fixar el km 0 a Madrid des del qual tothom havia de partir, a través del “camins reials” finançats amb doblers públics. La resta de camins –després carreteres , autopistes i aeroports- anirien a càrrec de qui en tengués necessitat. Aquest esquema sobreviu clar i llampant i  ultra-caríssim. ADENA gestionant els aeroports i el trànsit aeroportuari i l’AVE, el tren ràpid, en són exemples, segons J.L.Ordóñez: “Construir l’AVE ha estat com bastir enormes catedrals ara que ja ningú va a missa”. Grans inversions per aconseguir dur gent de forma ràpida a Madrid, mega-estructures deficitàries que han de ser subvencionades constantment, i que després les perifèries de l’Estat, com els habitants de les illes Balears, hem de pagar també el bitllet de qui hi viatja.

 

Diu A. Costas que G. Bel ha entès que la manera més eloqüent de posar en evidència l’obsessió centralista no és amb discursos, sinó repassant amb rigor la història de les infraestructures, amb capítols sobre les autopistes,  l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània- i la gestió dels aeroports. El que costa cada quilòmetre d’AVE, amb la unió de ciutats per on circula poca gent, a la que -repetesc- pagarem el bitllet, converteix en patató (en no res) les petites inversions que fan, o que ens neguen i per les que ens barallam. La subseqüent ocultació de les xifres econòmiques no és sinó per tapar, per exemple, que Son Sant Joan de Palma paga les obres, també faraòniques, de Barajas, la qual cosa aboca les economies com la nostra a economies de tercera classe, fruit de la inversió prioritzada cap a aquestes idees.

 

Tot això constatat amb xifres per Bel, màster per la universitat de Chicago, investigador a Harvard i professor a la universitat de Cornell. Els 100.000 milions d’euros que haurà costat tot el programa d’AVE és una xifra enorme, quasi com el rescat actual d’Irlanda empantanegada per la crisi. I poca gent l’usa: tretze mil viatges amb l’AVE Sevilla-Madrid cada dia, per un parell de milions amb els trens de “rodalies”; trenta milions d’euros pot arribar a costar un km d’AVE! I en tenim més que França i Alemanya juntes, això sí, de forma radial madrilenya, abandonant el “corredor mediterrani”, l’enllaç amb França i Europa, tot per una mania de situar Madrid a poques hores de tothom. Ara es farà l’AVE Ourense-Burgos que tampoc anirà massa ple, deixant de banda zones vitalistes de la perifèria llevantina només per seguir conformant el que Ricard Pérez Casado anomena  el “Pop central”.  S’obeeix a un manament absolutament equivocat i malbaratador: Fer trens d’alta velocitat allà on no hi va quasi ningú i així, creuen, es desenvoluparan aquests llocs. En canvi on hi ha vitalitat econòmica, ja s’ho faran ells tots sols. Aquesta  forma d’actuar, desfressada i oculta per les xifres del finançament de l’Estat,  ha aconseguit unir a les illes Balears una plataforma diversa amb presència empresarial, que ha comprès que sense inversions en infraestructures es perd “el tren” del desenvolupament. Tot i que això ha significat acceptar un dels elements més preuats dels nacionalisme i l’independentisme polític,  el furt dels recursos cap a Madrid per fer inversions ideològiques i de dubtós caire econòmic: el pop centralista. En tornaré a parlar més envant.

 

Un altre exemple clarivident és el de la gestió centralitzada amb un model ‘soviètic’, o ‘feixista’, del aeroports. Als països democràtics els aeroports i ports són gestionats per diferents models descentralitzats, per cambres de comerç, ajuntaments, regions,  societats mixtes o  empreses privades. Aquí no. AENA de forma quasi secreta els gestiona des de Madrid. Barajas l’any 2010 fou l’aeroport que més perdé (184 milions d’euros) i Palma qui més guanyà (44 milions). Quan es reclama un finançament just, i no només en el cas dels aeroports,  la resposta ràpida i reduccionista, i no només  de la dreta, és: “España se rompe”. Què vol dir: “No volem deixar de fer els comptes nosaltres”.

 

La presentació del llibre de Germà Bel a la Cambra de Comerç de Palma, organitzada per l’ Institut I. Villalonga d’Economia i Empresa que impulsa l’Euroregió de l’Arc Mediterrani  (Euram) i que ha publicat el Llibre Blanc de les Infrastructures de l’Euram, va ser un acte curiós. No per la presentació de l’autor, impecable, sinó pel públic assistent. Hi havia associats de la Cambra, economistes, el president del Consell Econòmic i Social, gent de companyies aèries com Álvaro Middelmann, d’Air Berlin, però també un bon gruix de persones que pertanyien al món del nacionalisme i  l’independentisme polític, representants del PSM, d’Esquerra Republicana  i del Lobby per la Independència. Més curiós fou que el primer en intervenir -després del president de la Cambra de Comerç, d’acord amb les tesis de Bel- fos Middelmann -autor d’unes declaracions vexatòries contra l’ús del català als seus avions-, qui elogià Bel, es feia evident que hi havia coneixença. Sembla, per tant, que la força dels arguments econòmics clarifica la irracionalitat política-econòmica-centralista? Forçant la ingenuïtat, l’eslògan España se rompe que  podria ser compartit per molts dels empresaris i gent de dretes d’allà dins estant,  ¿ja no deu servir per tapar les irracionalitats faraònico-madrilenyistes que posen en perill, eixutes de la inversió pertinent, el desenvolupament dels territoris com el nostre que allotgen parts vives de l’economia? I si això s’ha demostrat  tan absolutament per les  infraestructures ja ens podem imaginar per altres segments, des de l’agricultura a la cultura. I nosaltres, ens barallam pel patató.

 

“En diuen solidaritat, igualtat i eficiència i es tracta només de control polític” afirma G. Bel. Persisteixen models de gestió amb arrels en les èpoques de control militar,  quan, en aquests moments de competència, els aeroports són claus i decisius –i molt més a les Balears- per desenvolupar les potencialitats del territori al qual donen servei. La decisió de privatitzar una part d’AENA no modificarà en res aquesta política. “Des dels Borbons, s’ha provat de convertir Madrid en la capital total a imatge de París, però els aeroports de Lió o de Marsella no es gestionen des de París i el govern francès no té l’objectiu de connectar totes les capitals de província amb TGV i els peatges -a les autopistes- també es paguen a les que duen a París”. Durant la transició aquest control polític centralista era més soterrat, ara s’ha fet explícit i xulesc.  “Aquesta és l’ànima perversa que jau darrera el discurs de la recuperació de competències per part de l’Estat, les propostes que van en aquesta direcció lluny de vetllar per la qualitat del sistema educatiu o del sanitari pateixen una obsessió malaltissa per reconduir les particularitats lingüístiques i culturals, ‘distorsionants de l’homogeneïtat d’Espanya’. El resultat serà un país en el qual molts no ens sentiríem reconeguts (ens hi sentim encara?)  i on veurien (no les hi veim ja?) menystingudes les nostres oportunitats econòmiques, socials i culturals”.

________________________________

IMATGE DE MIQUEL BARCELÓ

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB SERP I ANELL Climent Picornell

jcmllonja | 06 Maig, 2011 16:31

 

 

Apunts del Pla de Mallorca, amb serp i anell

 

Climent Picornell

 

La primavera ja s’ha ensenyorit del tot. Una serp –en realitat una serpeta de dos pams i mig- puja per una paret que el sol ha encalentit. Ho trob prest per veure aquets animals deixondits, però ahir ja vaig veure un estol de ratapinyades. La serp en ser prop d’un forat hi entra. I en surten escapats, a  tota, tres dragons, espaordits, dos de grossets i un menudetxo. Queden aturats a un metre del forat, per on guaita el cap de la serp fent com a badalls, o estiraments de les mandíbules, devia haver d’entrenar les seves barres.

 

M’atur a comprar pa. Hi ha coa al forn. “Pareix que ho regalen!” diu na Joana Gutza. “Com estàs?” Li deman, havia sentit a dir que li havien adreçat l’esquena; “Me torna a fer molt de mal, dilluns provaré amb acupuntura, que m’han dit que fa miracles”. “Joana, i has tornada ben blanca de cap!”, l’escomet n’Elionor de Son Superó. “No hi he tornada, ja ho era. Me tenyia, però me vaig voler veure amb so meu color i així som”. La fornera, amb els cabells d’un coloret avinagrat, li contesta: “Jo ni drogada, me voldria veure blanca...”. Toquen les campanes, és tocar de mort. “Qui és?”. “Madò Antònia de Can Xulatí”. “Vaja!” dic. Devia tenir prop de cents anys. Solia seure dins la botiga i així s’entretenia, jo li movia conversa. ‘Com vos trobau?’ ‘Qui ets?’ Era quasi cega, ‘Ahh... Idò estic bé, ja ho veus, tenc poc gastos, i com que cobr de s’Estat, encara no he tengut temps de gastar-ho tot, i es mes s’acaba i ja me tornen a abocar sa paga, què puc dir...?”.

 

El tema de la tertúlia al cafè és la terra roja.  “Ha plogut fang”. “O pols vermella, voldràs dir, que se fa fang amb s’aigo”. “Vaig sentir a dir que era arena des deserts d’Àfrica, que es vent l’empenyia cap aquí”. “Idò què te pensaves? Que aquí no arriben també coses de fora? Que no vos n’enrecordau quan vengueren els tords contaminats per s’explosió de Txernòbil?” “Sí, però vengueren ells, no els dugué es vent”. “Es vent no sabem encara si en dugué de radioactivitat... com això de pel Japó”. “Jo, vos he de ser franc, en vaig menjar de tords. I molts dels qui en caçaren també”. “Jo els mirava ben mirats i, sa veritat, pareixien ben sans”. “Ara diuen però que això de lo ‘nuclear’ va per dedins i surt al cap de molts d’anys”. “En fi: morir màrtir, morir fàrtir”. “Ja ho pots ben dir, ‘val més morir d’un rot que d’un badall’. I que no és ver?”.

 

Don Jaume seu a una taula, com cada dia, examinant de prim compte els diaris. Vaig sentir contar a mon pare, ara que s’acosta la setmana de la Passió, un fet succeït de Don Jaume. Don Jaume Alzina Poll  havia estat lliberal i durant la postguerra anava als oficis de Setmana Santa,  més pel què dirien que no per les seves conviccions. Un dia el predicador de la Quaresma, el ‘coremer’, posava en marxa els seus recursos retòrics damunt la trona: ‘Qui vol anar al cel,  que alci es braç!’ Tothom el va alçar, manco don Jaume. El predicador el va afinar i li digué amb veu retronadora: ‘I vos? Que no hi voleu anar al cel?’ Don Jaume, que s’havia condormit, en veure tanta de gent amb el braç aixecat, respongué: ‘Sí, però volia esperar un altre viatge, que aquest, per lo que veig, anirà molt ple’. Té noranta vuit anys, el cap clar, i ara ja no va ni a l’ofici de Pasqua.

 

En Toni Corcat, gesticula molt. L’amo en Biel Garaví li afina un anell a la mà. “Toni, i dus un bon anell. No el t’havia reparat”. “Idò, sí. El m’ha fet es ferrer de Maria, és un anell per ses morenes. Diuen que si el dus posat te fugen”. “Deu ser ver?” “Jo no ho sé, però estic rabiós i com que en Miquel de Son Garrintxó el se posà i al cap de dues setmanes anava més content que un gínjol,  ho provaré”. “No sabia que el ferrer de Maria tengués aquestes virtuts”.

 

Partesc cap a Son Sec. Un amic s’ha arreglat la casa. El lloc és magnífic. El camí no sembla del Pla. Travessa pinars, garrigues i alzinars, sense veure més que això, pinars, garrigues i alzinars amb murteres i arboceres, enfilant-se per amunt, fins a la casa, des d’on es divisen les dues badies del nord de Mallorca. Un poc més amunt hi ha una capelleta. Un avantpassat, capellà, hi deia missa, les males llengües conten que pujava en carro pel camí i la criada a peu, per un tirany, i romanien aquí dalt un parell de dies… cadascú que ho interpreti com vulgui. La casa és com un casale de la Toscana, amb el frontis d’aquell color avinagrat, amb hortènsies gegants, glicines morades a punt de florir i unes pèrgoles amb aquesta falsa parra que ara treu les fulletes verdes que tornen vermelloses abans de caure. Té una bona pinacoteca, els quadres tancats dins una habitació que és un búnker; quan arriben els pengen i quan se’n van els tornen amagar. Tot el que té valor s’ha de tancar o t’exposes a qualsevol robatori. A Mallorca, a les cases de camp, has d’estar ben protegit.

 

El meu amic pareix de poble. Ho és. Vull dir però que té la imatge, volguda i cercada, de roter. Sembla més vell del que realment és, per com va vestit, per les sabates, unes xiruques modernes. Però ha viscut a Anglaterra, parla bé anglès i alemany, discuteix amb propietat i amb un discurs ben estructurat. No es veu ben bé quins són els ‘regals’ que li ha fet la vida. A no ser per la forma en què a vegades baixa els ulls i queda mut, sense dir absolutament res, una bona estona. He pensat si era per ser de la família de Son Sec. Hereu del seu conco en Pep, de Son Sec, que fa molts d’anys tengué un ‘pronto’ fatal. El conco, de jove, s’enamorà d’una al·lota molt guapa, però molt pobra. La deixà prenyada i s’hi hagué de casar. No visqueren a la possessió amb els pares, anaren a viure una casa del poble. La mare d’ella hi anà a ajudar després del part i el dia que se’n tornà, en Pep estrangulà la nineta. L’endemà l’enterraren, tornant del cementeri s’aturà al casino a beure i allà mateix els civils l’engrillonaren. Primer va estar tancat a la presó de Ciutat, llavors a un penal de la Península i, més tard, el tornaren. La seva germana estava empegueïda de dur-li menjar i hi enviava uns veïnats. Quan l’hagueren amollat,  per Palma, cercava dins el fems i dormia pels portals o davall els porxos, no tornà pus pel poble. Va morir un vespre a un carreró, darrera la Seu. Ningú va saber mai què li havia passat pel cap per fer una cosa tan criminal com matar sa filleta. Però així he sentit contar que va ser.

 

SETMANA SANTA SLOW Climent Picornell

jcmllonja | 28 Abril, 2011 10:35

 

Setmana Santa Slow

 

Climent Picornell

 

Ahir vaig veure una gentada comprant panades i rubiols al supermercat. Dins unes capsetes de plàstic ben etiquetades, caducaven al cap d’una setmana i avisaven de tots els additius –un caramull-. Vaig tenir, com amb moltes altres coses d’aquesta Mallorca d’avui, una doble sensació.  De tot d’una em vaig dir: ‘jo no en menjaria mai d’aquestes!’ I per un altre costat vaig pensar que era una acomodació als signes del temps: coses que perduren deslligades del seu costumari. Vull dir que, progressivament, la gent va abandonant la feinada que suposa el fer panades, rubiols, crespells i el frit de freixura i se’n du les panades del supermercat o les que ha comanades al forn –on en fan tot l’any lluny del cicle de Pasqua-  i fuig del trull que implica haver-se d’arromangar i posar la cuina a tota: fer tallades del me, farina, saïm, ous, suc de taronja, ribells, llaunes, trempar la carn i el brossat, els pots de confitura, aprimadors, foc al forn o dur-les a coure... Ca barret! Massa feina! Així, uns perquè no ho han fet mai –estrangers i nouvinguts- uns altres perquè la mare ja és morta i era la que aguantava la força de la tradició i ... tanmateix al forn les fan molt bones, les panades i els rubiols, i el frit de freixura es pot menjar a un restaurant o encarregar-lo a un take-away nostrat (‘Es Cruce’ de Vilafranca deu servir aquest dies milers de racions de frit de Pasqua, amb el fonoll necessari).

 

Damunt pautes socials ben assentades –les dones també fan feina fora casa, la gent no va a missa, la setmana santa d’avui són primordialment dies de vacances...- part del personal se’n va a fora, o a un hotelet de l’illa –amb spa! No se pensin-. I, a més, els costums alimentaris ja no són els de menjar panadotes ensaïmades, plenes de xulla i sobrassada, ara s’usa l’Slowfod i no és bo ‘atiborrar-se’, s’acosta l’estiu: val més fer footing o north-walking que no tanta caloria o tanta confitura de rubiol. I els més jovenets, no per tradició, van a disfressar-se a les processons amb les amigues conformant com un Halloween d’aquí, amb més actors que espectadors, més encapironats o caperutxes –cuculles diuen al meu poble- que gent que les guaita.

 

Qui vulgui la Setmana Santa d’abans ha de llegir la magnífica descripció que va fer el canonge ultramuntà Antoni M. Alcover, el mateix de les rondalles i el macro diccionari, a l’obreta Corema, Setmana Santa i Pasco. Se’n temerà de com era Mallorca, abans. Del domini total del tempo i de l’escenografia per part de l’església, que muntava una tramoia teatral mai vista, sotmetent la societat al seu ritme i aprofitant per fer caixa, A un servidor no li cal  rellegir-la, encara me retronen les processons (‘Per vostre passió sagradaaaaaa...’)  La culpa de la humanitat, explicada i expiada, enclavant i desenclavant el Bon Jesús. La Setmana Santa d’abans quin remenat! Amb l’escenificació dels dotze sermons, i les tres caigudes de Crist –es comentava molt si l’actuant fent de Crist queia bé o malament- ; la família dels Garavins que sempre duien –homes forts i abrinats, mudats aquell dia- el sant Cristo de la Sang. La processó del Sant Enterro amb els enormes foguerons que il·luminaven les possessions del terme, el meu padrí era qui feia el més gros; el so de les matraques al campanar, no podien sonar les campanes. Tal dia com avui, dissabte sant, al matí, la funció del ‘llum nou’ davant el portal de les dones, s’encenia el ciri pasqual amb els cinc grans d’encens recordant les cinc nafres de Crist i ja repicaven les campanes: Gloria in excelsis Deo!

 

Els caçadors disparaven les escopetes a l’aire, els nins pels carrers cantàvem “Aranyetes sortiu

que el Bonjesusset és viu!”; servidor de nin -ruquet posat- he acompanyat el salpasser a beneir cases, una imatge de l’edat mitja. La gent  es confessava el dissabte sant per acomplir el precepte de combregar al menys un pic a l’any. Trec la carpeta dels records i hi surten les butlles que comprava mon pare, permetien menjar carn durant els dies de Quaresma –quin fenomenal negoci- i el bitllets que donaven a l’església “Ha combregat amb mi” i l’acròstic misteriós SLDC (les inicials de ‘Sap La Doctrina Cristiana’). La processó de l’Encontrada, el Matinal de Pasqua on el quaresmer feia l’únic sermó curtet, un any va posar messions que duraria un minut: “Crist ha ressuscitat / i se n’ha pujat al cel / toc l’orgue senyor Miquel / que es sermó ja s’ha acabat”. I a dinar-berenar de frit de freixura, costelles de mè, panades, rubiols i crespells. I a la segona festa captar (‘cantar’) panades, a la tercera festa els pancaritats –la tribu pujant als turons- i els balls dels quintos...

 

D’això, que en queda? Quatre restes del ‘tequemeneque’ ideològic nacional-catolicista transformades en moments d’espiritualitat. Perduda la gran escenografia eclesiàstica d’abans, ara les cerimònies són curtes i a deshora perquè no hi ha capellans a bastament que han de fer dues i tres funcions a llocs diferents. Davall-davall d’aquell costumari de quan les cuines feien flamada, apareixen les panades comprades, amb els rubiols i el frit de freixura que de cada cop, me creguin, es deslliurarà més de la llar familiar, per motius de l’oci o dels nous comportaments, més urbans i més globals. En quedaran restes disperses com l’assistència a algun concert presumptuós –molt millor si es un rèquiem de Fauré, Verdi o Mozart- pagat per alguna empresa important o un ‘Davallament’ amb efectes especials; un cap de setmana a una ciutat estranya o un dies de contacte amb la natura, lluny del saïmot panader. Ai el saïm! Element que contamina una gastronomia a la que -fort i no et moguis- li volem trobar un origen hebreu. Que si l’anyell pasqual i els jueus o que si els crespells i l’estrella de David, quan, tanmateix, les panades ja fa temps que duen saïm, xulla i sobrassada i ja se’n fan de tota casta, a més de les canòniques de me, les de carns mesclades i pèsols, n’he vistes de sèpia, de pèsols tots sols, de carxofes i els rubiols (de brossat, de crema i de confitures) ara ja n’hi ha de torró d’ametla, de xocolata, de ‘dulce de leche’ o de moniato i els crespells de motlles inimaginables (amb el perfil de Goethe o el mapa de Mallorca).

 

En fi. Tres o quatre dies de vacances, una panada calenta, la processó de l’encontrada i quatre coses més ens fan viure l’emmirallament d’un cicle etnològic esbravant-se, per molt que alguns mallorquins de ronyó clos practiquin l’ortodòxia o que els inevitables folklòrics ploramiques volguem desenterrar-hi fets ocults, qui sap si pagans, darrera les restes de la simbologia pasqual. Tal vegada tot acabi sent objecte de venda a les tendes de disfresses o material didàctic a les escoles o de compra als menjars asèptics dels hipermercats. O convertit en fer quatre voltes amb bicicleta per fora vila, menjant una panada de verduretes, sense saïm i sense xot: la setmana santa slow. Així potser sia. Però sense bitllet, perquè no S.L.D.C.

-----------------------

IMATGE DE PEP TORRO

 

PAISATGE AMB TRETZE HOMES Climent Picornell

jcmllonja | 22 Abril, 2011 10:36

 

 

Paisatge amb tretze homes

 

Climent Picornell

 

1.- A una terrassa d’un bar amb Internet, un calb, amb l’ordinador. Du unes ulleres de pasta, les falta una cama, i ha d’arrufar el nas constantment perquè no li caiguin.

2.- Contemplava, esmaperdut, la taca que havia fet sobre les rajoles de travertí de l’aeroport la copa de vi que li havia caigut. Passava això el dia que havia de travessar l’Atlàntic per reunir-se amb ella. Avui mateix però, l’ha enviat a filar estopa. L’excusa? Que discutien massa. L’enyorava a la seva manera, però la fogositat dels primers dies ja havia minvat a bastament. En una paraula:  el desamor.

3.- Un home major, un “jubileta” que diuen els joves,  apunta a un quadernet amb una lletra estreta i densa llargues asseveracions, seves o manllevades de les innombrables vegades que s’aixeca, s’asseu i torna amb llibres i revistes de la biblioteca pública. Tan vell, meravella el seu entusiasme.

4.- S’havia separat i me deia a cau d’orella: “qui alè, a la fi m’he desfet d’ella...”. Mentre em diu això no sap que ella folla, ja fa temps, amb un amic nou, un executiu d’una empresa de Madrid al qui conegué un dia que anava a veure-hi un especialista que li resolgués el seus problemes intestinals. Fins que un amic seu li conta. Ai! Aquella fortalesa! El món li tomba, li trabuca. Però, no era ell el que se n’havia desfet?  Cau el seu prestigi davant ell mateix, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-. I està fotut.  Un cop baix a la seva autoestima de cinquantó, que corr i sua i s’esbrava a un gimnàs moderníssim.

5.- Du una gorreta amb visera llarga. És un home de mitja edat, mal vestit. Llegeix diaris bruts de dies passats, de molt a prop, tan a prop com li permet la llarga visera de la gorra que topa amb les pàgines i llenega per damunt el paper.

6.- Despistat, descontrolat i entristit, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’auto ajuda i  tres-cents-seixanta-cinc pensaments sobre la felicitat, li va caure a les mans l’aforisme d’Ortega y Gasset: “No sabem el que ens passa i això és, justament, el que ens passa”. I va ser com posar oli a un llum. A partir d’aquí decidí no canviar de com era.

7.- Ulleres fosques, mig calb, amb la resta de cabells embrillantinats. Fred Perry negre màniga curta i a cada canell dues polseres. Una d’elles de cuiro amb un logotip estrany i l’altra amb uns quadradets plens com d’icones ortodoxes ja desgastats. Demà es casa amb el seu company.

8.- Té una trobada de feina molt important. A mitjan reunió li arriba un sms:  “Dinam i escoltam ploure junts davall els llençols?” Posa una excusa i parteix.

9.- Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. Es veu que té xerrera, i m’ho demostra: ‘he passat més gust de parlar amb tu que de totes les converses intemporals que he de fer a la presó, que té 500 funcionaris per 1400 interns. I els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris’.  És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. La monotonia de la vida carcel·lària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. Juga a pàdel, les quatre pistes estan sempre buides –‘la presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa’- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant i perpetrant amb antel·lació el crim-  sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer...- el dugueren a actuar d’una determinada manera sense que ell ho tengués premeditat.

10.- Els colls blaus mengen galetes i trossos de pa que els tiren els turistes al pont nou, de fusta de teca i iroko, damunt el torrent del Saluet quan raja dins la colàrsega del port d’Andratx. Les ànneres demanen i demanen, cuà-cuà; pares amb infants petits, tothom dóna pa o pastissos als annerots i allò és una festa cada dia i cada nit de l’estiu. Fins i tot les llises hi compareixen.  En primavera toca fer bonda i menjar menys o cercar-se la vida. Cuà? Demana una annereta a en Miquel que espera repitat a la barana. “Ostres la Viagra!” La pastilla d’anar fort. I es posa a cercar-la per totes les butxaques. Però no la troba. Cerca que cerca. “Vatuadell! No... i  jo, sense pastilla no puc. I ella no ho sap! No sap ni que no pugui, ni que hagi de prendre una pastilla d’amagat. I ara que faig?”.

11 i 12.- Dos homes diferents donen joc, o suc,  a vegades molt semblant. Vegem-ho. Els dos personatges són d’aquells tan satisfets d’ells mateixos, encantats d’haver-se conegut. Un amb molts de cabells, l’altre amb el cap rapat. El fet és que un descabdella el fil d’allò de ‘la sort és teva si la cerques’, la vena positiva de les coses. En definitiva, deixar de banda el que el destí ja havia escrit per a tu. Em recorda quan et tiren les cartes o et llegeixen la mà, sempre diuen que anirà bé, encara que la lectura no ho digui, però no ho fan coneixedor, ni amb un mal rictus a la cara. L’altre personatge mormola que ell és caparrut, ‘ho diuen tots els qui em coneixen bé’. I els qui no el coneixen tant, també. Va dibuixant els trets de la seva personalitat, com a ell li agradaria ser, sense témer-se’n que el que va descrivint, no s’assembla gens a ell. El nostre dibuix, el real, el tal com és, tal com som, nosaltres mateixos estam impossibilitats de fer-lo correctament. Ens veim massa com ens agradaria veure’ns, com creim que som o, qui sap, com no ens agradaria ser, i tanmateix ho som. En definitiva, dels nostres personatges, el seu tarannà coincident és que parlen sempre seguit d’ells mateixos, del que fan, del que no fan i del que diuen que haurien de fer. El que fan els demés els és absolutament indiferent.

13.- Li tanc els ulls. És mort.  Quan era ple de vida li agradava amb desmesura disfressar-se de dona. De monja sobretot.

_________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY


JARDINS D'ALTRI, AMB FETITXISME Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2011 09:53

 

 

Jardins d’altri, amb fetitxisme

 

Climent Picornell

 

Confegir uns Jardins d’Altri és una tasca que em du a arreplegar el que m’ha sorprès llegint d’ací i d’allà.  Moltes de vegades anècdotes. La primera. José Manuel Zapata, fent de tenor al Barber de Sevilla, estava constipat: “Se passa molt malament, particularment en els aguts. Has d’estrènyer tant el cul que no t’hi passaria ni el bigoti d’una gamba”.

 

Però no sempre l’anècdota se perd en ella mateixa, com la gràcia d’un acudit i res més. De quasi totes se’n pot fer corol·lari. Hans Blumenberg ha publicat Les rialles de l’al·lota de Tràcia, el títol ve d’una anècdota que li passà al savi grec Tales de Mileto, qui, observant el cel durant una de les seves passejades nocturnes va caure dins un clot, desfermant les rialles de la seva jove esclava. Rialles amb conclusió, final amb ‘moralina’, la contrària de la dita aquella que diu que “quan el savi assenyala el cel amb el dit, el beneit mira el dit”. Sempre he volgut fugir de la cita grandiloqüent, fosca i entravessada, i he cercat tot el contrari. Deia Z. Bauman que en aquesta societat nostra “els productes són relegats a tota velocitat a la condició de deixalles i els subjectes, nosaltres, podem ser tractats també com a fems”. Segons F. Castro Jover aquesta tendència ha migrat cap a l’art. Per això hi ha hagut la Música Grunge ( greixosa, ‘mugrienta’),  el Dirty realism (el Realisme brut en literatura) i fins i tot la merda d’artista és un consum museístic, malgrat s’hagi d’entendre com un fetitxisme. 

 

Llegeixin, si poden, el que en diu Giorgio Agamben: “L’objecte fetitxe en quant presència és en efecte alguna cosa concreta i fins in tot tangible; però en quant presència d’una absència, és al mateix temps immaterial i intangible, perquè remet contínuament més allà de sí mateix cap a alguna cosa que no es pot posseir realment”. Vaja!  Me perdonaran però l’anterior definició m’ha lligat amb una altra anècdota que contava  Guillermo Sheridan co-guionista de Cabeza de Vaca, quan per determinades escenes s’hagueren d’inventar una llengua amb la que parlaven els figurants que feien d’indígenes sud-americans. Per exemple, deien “Meachichilá” que podia significar segons el moment: “Fumarem aquestes herbes i ens posarem com una moto a veure si entram dins una ruta iniciàtica...” I així, tot era una pura conya marinera. Naturalment no hi posaren traducció a la cinta. Un conegut crític francès en veure que no hi havia subtítols quan xerraven els indígenes, ho trobà molt adient ja que d’aquest manera s’afirmava, segons ell, “l’abisme dels altres”. Tanta sort, diu Sheridan, fent un alè.

 

El desentrellador de fetitxismes per antonomàsia fou Sigmund Freud. Idò, Freud: “L’esser humà no és un esser amable, únicament capaç de defensar-se si l’ataquen, sinó que se l’hi ha d’atribuir a la seva dotació pulsional una bona quota d’agressivitat. En conseqüència el seu pròxim no és únicament un objecte sexual, sinó una temptació per a satisfer en ell l’agressió, explotar la seva força de treball sense pagar-lo, usar-lo sexualment sense el seu consentiment, desposseir-lo del seu patrimoni, humiliar-lo, infligir-li dolor, martiritzar-lo i assassinar-lo”.  Després d’això...  més val que tornem al cantants, alguns dels fetitxes de la nostra modernitat, ja esbravada. Ara ha fet anys que The Beatles feren el seu primer concert a La Caverna de Liverpool. He llegit a un article de José Luís Pardo, comentant tres biografies de John Lennon, unes reflexions entorn de la difícil aliança del fantàstic duetto format per Lennon i McCartney. No hi ha dubte, diu Pardo, que Lennon va saber convertir les seves misèries i alegries juntament amb molts d’altres elements del seu ambient cultural en cançons excepcionals. Mentre Paul “polia” els engranatges melòdics, la funció de John Lennon era la de corregir la tendència de McCartney a una certa cursileria. Aquest va escriure –pel que seria després I saw her standing there- el següent: “ She was just seventeen / She was a beauty queen” ( Tenia només desset anys / era una reina de la bellesa). ‘Estàs de conya?’ exclamà Lennon en llegir-ho. I corregí els versos: “She was just seventeen / You know what I mean” ( Tenia només desset anys / Ja saps què vull dir).

 

La cultura Pop dels anys seixantes fou d’una potència aclaparadora. Amb alts i baixos. V. Molina Foix bon coneixedor de l’època i dels personatges ho conta comentant una espècie d’autobiografia (“Érem uns nins”) que ha escrit Patti Smith, l’andrògina cantadora de Radio Etiòpia, on hi retrata la Nova York promíscua i psicotròpica que va viure amb qui fou el seu company, el fotògraf Robert Mapplethorpe, autor de les més descarnades fotografies de la generació. Qui ho diria! Quan es llegeix que Mapplethorpe continuava sent el catòlic fill d’uns pares provincians als qui no gosava dir-los que convivia amb una al·lota sense estar-hi casat. S’hagué d’inventar una història de noces amb Patti, amb una falsa fotografia. Un dia que anaren a visitar-los, el seu pare el primer que li va dir va ser: “T’has de tallar el pèl. Pareixes una dona!”

 

Aquesta espècie de forats negres que passegen el nostres fetitxes de la modernor són també aplicables a Bob Dylan. R. González Ferri arriba a la conclusió de que Dylan se’n reia dels Estat Units, enfrontats a les seves vergonyes: ser terra dels homes lliures i haver de mostrar-se racista; ser el país habitat pels homes valents i perdre guerres enfrontant-se  a nanets. Vist amb perspectiva, diu González Ferri, els USA ho superaren tot bastant bé, a força o a cops d’igualtat i d’individualisme. Dylan acompanyà aquest procés com el seu emblema. Però qui fou profeta esquerrà es convertiria amb multimilionari, sense ideologia aparent, tant li era cantar davant el Papa Joan Pau II, com fer anuncis per la marca de bragues i sostenidors Victoria’s Secret. Podríem generalitzar i afirmar –pel pes d’aquestes anècdotes- que en això derivà la contracultura dels seixanta? Una suma de rebel·lia vital i ortodòxia econòmica? Mes d’un pensarà que no és una mala combinació.

 

No se sap molt bé si es perd la vergonya amb els anys. Perdre la vergonya, no implica perdre el respecte. No ho va dir exactament així Georg C. Lichtenberg (1742-99), va dir: “Quan els qui manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. Que és el que està passant un poc pertot.

 

ClUTAT I EL PROGR╔S DELS NO-LLOCS Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2011 09:46

 


Ciutat i els progrés dels no-llocs.

 

Climent Picornell

 

Me crida François Musseau, corresponsal del diari Libération, a qui han encarregat un ample reportatge sobre Palma per a la revista Geo. Quedam a un bar prop del Born. Abans d’arribar-hi un home negre alt i gros me predica en un castellà rossejat: “Sin Dios, no hay salvación. Dame cincuenta céntimos para un bocadillo”.  El venedor de diaris, en un paradeta, una taula de fòrmica aferrada a una de les lleones mamelludes del passeig, hi té un diccionari de romanès-espanyol i una màquina de fer xigarrets. Damunt el Born uns sahrauís joves hi ha muntat una tenda, com una haima del desert, i d’allà estant demanen la independència del seu país sotmès pel Marroc. Tot això ben davant de la nova botiga de superluxe Louis Vuitton –un no-lloc, ben igual a qualsevol altra botiga seva a qualsevol altre banda del món-, avui canvien el seu espectacular mostrador –on només hi ha un ‘bolso’ de dona- mentre un segurata ho vigila tot de ben a prop.

 

Mir d’explicar al periodista francès, que ha corregut mig món, les particularitats de la meva ciutat, Palma, però al mateix temps es van fent clares les seves generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard li faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a  través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, li recoman el que hauria de veure i esbrinar, per copsar el canvi de Palma en aquest darrers anys, marcada pels processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, aquests emplaçaments ageogràfics, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Al final li assenyal el barri tradicional, simètric al que estam: Sa Calatrava. Un lloc encara?

 

Feia estona que en volia dir alguna cosa del llibre de Jaume Franquesa Sa Calatrava mon amour (Etnografia d’un barri atrapat en la Geografia del Capital) Ed. Documenta Balear. Franquesa agafa el títol d’un poema de Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat / de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”. Com diu Josepa Cucó “el llibre ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració, connectats amb les dinàmiques de processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital”.

 

Marc Augé, a Paisatges planetaris, revisa el concepte de no-lloc que va encunyar per designar els espais de circulació, de consum i de comunicació que avui s’estenen per tot, espais de la provisionalitat, de pas, de l’efímer, sobre els quals no és possible desxifrar ni relacions socials, ni una història compartida, ni signes de pertinença col·lectiva.  Aeroports, autopistes, grans magatzems, hotels, franquícies diverses d’alimentació i roba, parcs temàtics, zones d’oci...  Augé en fa una relectura i troba que frega amb dos límits.  El primer, a alguns no-llocs s’hi poden establir vincles socials, els joves, per exemple, es reuneixen a hipermercats o a grans magatzems: un no-lloc, es pot reiventar com un lloc. El segon límit ve marcat pels espais virtuals de comunicació, que no són un lloc concret, per la qual cosa són també no-llocs, però s’hi poden intercanviar missatges i establir contactes socials. De fet s’anomenen “xarxes socials” a alguns d’aquests ciberespais, malgrat la gent pugui tenir-hi molts d’amics, com al Facebook, pot continuar sentint-se ben tot sol. Paradoxes de la modernitat.

 

Remarca Augé l’enfrontament de dos món. Un d’ells el dels qui fugen de la misèria, la fam, la tirania, la violència de la natura… Cercant un paradís, molts troben un camp d’internament o de refugiats. El món que cercaven els rebutja. Els individus que han perdut el seu lloc sense trobar-ne un altre han quedat assignats, doblement, a no-llocs. Constata que, al mateix temps, els “llocs” propis es desdibuixen -a Europa sense anar més lluny- abunden les iniciatives per preservar, restaurar o protegir, ja siguin llengües, arquitectures, folklores, paisatges que, tanmateix es van convertint en espectacles i objectes de consum turístic: “la memòria és lenta, la història massa ràpida”. De cada pic es fa més difícil reconèixer el propi lloc.

 

Els no-llocs de l’abundància (aeroports, autopistes, centres comercials...) són confrontats per Augé amb els no-llocs de la misèria que poden ser tant refugis com presons, objectes de control policial i d’ajuda humanitària. Que tenen en comú? Als aeroports, ports i fronteres, els emigrants i refugiats hi convergeixen amb els turistes, cercant exotisme, arena o sol, viatgen als mateixos llocs dels quals els emigrants volen fugir. Això ens proporciona la fotografia més emblemàtica de la nostra època: un turista davall un para-sol i, a pocs metres, un emigrant mort ofegat a la mateixa platja. Troba Augé que els camps de refugiats o els llocs d’acollida de les víctimes d’una catàstrofe natural són també no-llocs, encara que, si duren, s’hi recompon una certa vida social i s’hi redibuixa quelcom que es pot semblar a un lloc.

 

Mentre el neoliberalisme vol significar-se per la lliure circulació i la lliure competència, amb imatges que remeten al moviment i la flexibilitat social, en canvi la visió de refugiats, detinguts i víctimes diverses, transmet la idea de bloqueig, de paràlisi econòmica i social. La lliure circulació de persones es transforma en un miratge mentre es multipliquen les mesures de control de la immigració o la pobresa es confinada a viure a determinats barris, mentre proliferen espais privats i vigilats només per a rics. Discontinuïtat i prohibició són, per Augé, també paraules clau de la situació global, per molt que oficialment sigui definida com de llibertat i d’intercanvi. La misèria, l’emigració, la violència, la desigualtat, les catàstrofes ambientals, les transformacions urbanístiques i paisatgístiques, conformen diferents cares de la humanitat actual.

 

Retornant a Palma, la sent de cada pic més una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig  per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió –malgrat estiguin invadides per gent estranya cridada per les guies turístiques-, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

 

TOPĎNIMS DEL M╔S ENLL└: PURGATORI, CEL, INFERN Climent Picornell

jcmllonja | 30 Marš, 2011 15:48

 

 

Topònims del més enllà: cel, infern, purgatori

 

Climent Picornell

 

Els llocs on hem de passar l’eternitat -els qui hi creuen, i els qui no hi creim, també-  el cel, l’infern, els llimbs o el purgatori,  ja no els reconeixeríem, per no dir que s’han difuminat.  El Papa Benet XVI els ha reformat. També l’anterior Papa, Joan Pau II,  hi posà mà: “El cel no és un espai situat entre els niguls”.  Ja no hi ha Sant Pere amb les claus damunt un cumulonimbus o un cirrus deixant entrar els bons i enviant als inferns als dolents, com ens anuncia la Sibil·la, que ara per més INRI –em referesc al toc més prosaic de la cosa-  és Patrimoni de la Humanitat. L’infern ja sabíem que estava situat al centre de la Terra, un lloc calorós. I el purgatori? Benet XVI ha matitzat, fa un dies, que el purgatori no és un lloc físic, sinó “foc interior” dels propis pecadors. Fins i tot les acadèmies de les llengües han hagut de variar el seu criteri. Fins ara escrivíem Cel, Infern, Llimbs o Purgatori amb majúscules perquè  eren considerats topònims –com Marratxí o Trípoli- encara que fossin topònims de caràcter “mític o imaginari” –com els Camps Elisis, Bàbia, El Dorado, Xauxa, Utopia o la Gandòfia, tots ells tan ben cartografiats per Joan Amades a Geografia Fabulosa- 

 

Ara hem d’escriure cel, infern, llimbs i purgatori amb minúscules. Servidor que va viure temerós de petit dins aquell món imaginari i tenebrós, augmentat i mantengut pels capellans, no puc perdonar-los les angoixes que em feren passar amb alguns d’aquests topònims amb majúscula on podria anar a raure en ser mort. Encara ningú m’ha demanat disculpes. Com diu Juan G. Bedoya al seu excel·lent article El Papa conclou la reforma de l’eternitat, els papes estalvien ara als fidels catòlics aquella l’escatologia venjativa. Teòlegs importants se’ls van avançar, amb risc de ser anatemitzats. Hans Küng ja va escriure l’any 1975: “El cel de la fe no és el cel dels astronautes. No és un lloc, sinó una forma de ser”. Vaja, encara és viu, en Küng, no com Giordano Bruno que va ser cremat de viu en viu l’any 1600 per dissentir del cel dels eclesiàstics, o Copèrnic i Galileu que ho passaren ‘pillo’.

 

La imatge del cel i de l’infern que ha perviscut fins fa poc deia  Julio Caro Baroja que era una creació dels predicadors bocamolls del Barroc, és quan es va fixar el model de vida després de la mort, l’invenció imaginativa d’un món d’ultratomba que ha perdurat fins ara fa poc. En un llibre deliciós, Geografía de la eternidad, Ana Martínez Arancón ha tengut la gràcia de reconstruir com deien que eren aquests llocs i els seus habitants, els àngels, o els dimonis, per exemple: “Les boques molt grosses i molt obertes. Les dents esmolades. Les gargamelles amples... Tot són ungles, de tots surten flames molt ardents, pels ulls, per les orelles...” És una estampa expressiva -com els nostres dimonis de les festes populars-  que, malgrat la ingenuïtat, no perd el seu poder terrorífic. L’infern tenia segons el pare Martin de Roa “onze mil llegües de redó, espai necessari per a la multitud de pecadors que allà han de guardar perpetua presó”. En quant al cel, el paradís, tenia els seus atributs, com la serenitat blava de l’aire en calma, immutable per damunt els niguls, el jardí de flors que mai es marceixen, amb fruites delicioses i accessibles. Un lloc imaginable però difícil d’aconseguir sinó passaves abans per l’adreçador estret que t’imposaven. Ara es veu que han perdut la clau o han oblidat on és el camí on hi havia el ‘lletrero’ del topònim que posava, en majúscules: Cap al Cel.

 

En la tradició cristiana la idea de paradís, de jardí, prest fou substituïda per la de ciutat celestial, la ciutat de Déu; en la utopia possible el centre de poder era la gran metròpoli de l’imperi, una Roma celeste, una nova Jerusalem. Afegeix Martínez Arancón que els predicadors del segle XVII ajuntaven els tractats celestials amb els fonaments  teòrics de la grandesa d’Espanya “de forma semblant a com si Espanya fos alguna cosa així com el regne de Déu en la terra, i per tant la cort celestial vendria a ser un Madrid etern, més perfecte, naturalment”. Tot rebossat amb  llum, bellesa, perfum, evocació de músiques, ja anomenades, per aquest motiu, músiques celestials. Els prolífics jesuïtes eren qui més volien precisar: “A la ciutat celestial les places són d’or, clar com el vidre, les seves murades estan ornades amb pedres precioses, les portes d’esmaragdes i perles d’inestimable valor”. I com a resum: “és un lloc claríssim; és temperat, sense variacions del temps; és segur i etern; és ameníssim i delitós” Això era, naturalment,  quan el cel dels cristians era el cel dels astronautes.

 

A La república filosòfica,  Juan J. Tamayo afirma que el procés de desmitificació començà durant  la Il·lustració i arribà al seu punt fort amb els teòlegs dels anys quaranta del segle passat, R. Bultman per exemple, qui l’any 1941 a Nou  Testament i Mitologia,  capolà els dogmes del cel, de l’infern i del purgatori, l’existència del qual ja fou negada per Luter, per no ser a la Bíblia. Es demana Tamayo “En què queden aleshores els premis que prometien i els càstigs amb què amenaçaven els predicadors de la nostra infància nacional-catòlica? En pura creació de la literatura fantàstica?” Ho diu fent referència a un diàleg entre J. L. Borges i E. Sabato, quan aquest li demana què opina de Déu, diu Borges: “És la màxima creació de la literatura fantàstica. El que imaginaren Wells, Kafka o Poe no és res comparat amb la teologia”.

 

Les conseqüències de tota aquesta literatura fantàstica però han estat tremendes. Basta analitzar el paradís Terrenal. Ja saben la historieta. Adam visquent com un paixà; de prompte, perquè no estàs tan tot sol, d’una de les seves costelles, Déu-nostre-senyor creà Eva... Per mor de la ditxosa poma i la temptació reptiliana, foren expulsats: per culpa d’Eva. Des de les trones cristianes no es cansaren d’ensenyar que per mor de la dona, vam ser expulsats del paradís cap a les tenebres exteriors i haguérem de treballar. Aquest menyspreu cap a la dona era present encara, com comenta Bedoya, quan Pius XII, en els anys cinquanta del segle XX, ordenava nous capellans els recordava: “No sigueu mai ni Judes, ni Eva”.

 

Els qui hem viscut les èpoques dures del poder eclesial, amb les barbaritats que ens predicaven quan, com ara, s’acostava la quaresma, a la fi ho sabem: el cel ja no és un lloc físic, ni tampoc l’infern. Així idò, quina virgueria s’hauran d’inventar per fer por al personal? La por és l’essència de les religions, la por a la mort fonamentalment.  Ens recorda Tamayo el que deia L. Feuerbach, autor de L’essència del Cristianisme: “La religió és el somni de l’esperit humà, l’essència divina és l’essència humana...” Però sobretot: “Si no existís la mort, no existiria la religió”. Amén.

__________________________________

IMATGE DE BIEL PERELLÓ

 

UNA TEORIA DELS AMICS ═NTIMS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Marš, 2011 16:25

 

 

Una teoria dels amics íntims

 

Climent Picornell

 

Els homes no solem tenir amics íntims. Al manco així com les dones tenen amigues íntimes, d’aquelles que s’ho conten tot, de les qüestions amoroses a les fisiològiques passant per les domèstiques. Els homes, si de cas, tenim alguns, pocs, amics de confiança que, per assimilació amb elles els deim amics íntims. Així idò, què és un amic íntim?  És una persona amb la qual penses, per si de cas un dia tens problemes –o en té, ell-, que funcioni, o funcionis, com una crossa. És una definició egoista, per tant, vertadera. Amics íntims? Sí, però sense xerrar massa de les coses íntimes, aquestes s’han de percebre, o entendre sense paraules, s’han de sentir de forma intangible. Només d’aquesta manera, podem contar un límit curtíssim de persones que entren a formar part de la categoria sui generis d’amics  íntims.

 

Servidor en té un parell, pocs. Sovint he analitzat el meu comportament amb ells i més que vessar les meves veritats, angoixes o problemes, quan en tenc,  mir de què ells no se’n temin. Curiós, però molt generalitzat. És una situació molt semblant a la relació que s’establia a les reunions del Politburó, quan es tractaven temes importants, el secretari del partit, el camarada Mudoiisky, demana al militant  Klimentin Picornellov: “Klimentin, tens alguna opinió sobre aquest tema?” Respon Picornellov: “Sí,  camarada, en tenc, però no estic gens d’acord amb la meva opinió”. De manera semblant,  la relació amb els amics íntims més que en veritats es recolza fonamentalment en mitges mentides, en metàfores o, més enllà, cap a la paràfrasi o la metonímia. O l’oxímoron. Divines contradiccions!

 

Cas a part el formen els amics íntims que creuen tenir comprensió, que t’escolten amb atenció i que no poden passar sense donar consells. És la subcategoria de l’ amic íntim especialista en intimitats. Amb aquests la relació es converteix en una espècie d’esgrima per poder interpretar qui diu la mentida més vertadera o la veritat més mala de raonar. És això que penses quan el teu amic íntim t’ha confessat alguna cosa: “Què m’haurà volgut dir amb això?” Els meus amics especialistes en intimitats -i aquí hi entren els  psicòlegs i psiquiatres-  gaudeixen d’un dels meus privilegis, d’una de les més preuades actuacions, dels homes en general. És molt clara. Davant un d’aquests especialistes, no pensis. No fos cosa que et llegissin el pensament. Però si penses, sobretot no diguis el que penses. I si penses i ho dius, mai ho has d’escriure. Però si penses, ho dius i ho escrius, no pensis, ni diguis, ni escriguis mai el que pensis: no diguis mai la veritat. Per això han fet ells una carrera! Es creuen tenir molta pipella i, per tant, el deure d’esbrinar la veritat. I la veritat, com deia Bertrand Russell, només  pot ser el que espera la policia que li diguem.

 

Però el més fotut de les relacions entre homes que són amics íntims és la necessitat que tenen alguns d’ empènyer-nos a ser feliços. Si fa falta a ‘sempentes’. Quina mania! Són com el xofer de la camiona del meu poble, avariada, que cridava: “Baixau a empènyer!”. L’amo en Toni Penya que era a dins, contestà: “En Penya ha pagat, i no baixa!”. Idò això. Els bons amics íntims redueixen la seva actuació a fer-nos saber que ens coneixen, que saben com som  i per tant no s’entesten a donar-nos consells, ni fórmules. Com la Constitució americana que diu que els americans tenen dret a la felicitat, però no hi ha cap reglament que desenvolupi aquest precepte. En canvi, empènyer a la gent a ser feliç és com estava redactada la fórmula al règim espantós dels Khmers rojos de Pol Pot. Aquest, per conduir el poble a la felicitat prohibí la intimitat, prohibí l’expressió dels sentiments, tant del riure com del plorar, llibres i juguetes foren confiscats, els monjos budistes foren obligats a casar-se i els musulmans a menjar carn de porc, es suprimiren les ulleres –objecte que es veia com a presumpció intel·lectual-... No m’imagin cap dels meus amics, íntims, sense les seves ulleres, o sense les seves juguetes. Tampoc hem de tolerar que ens empenyin per força a fer una regressió  a la nostra infantessa, estadi on, diuen, hi reposen les causes de la nostra infelicitat.  Ja ho sabia Quevedo, abans de Freud: “La vida empieza en lágrimas y caca, / luego viene la mu, com mama i coco, / siguénse las viruelas, baba y moco...”

 

A l’amic íntim se li pot dir tot, però així hi ha el perill de què deixi de ser íntim, o de que deixi de ser amic. Per tant és millor que sapi, sense haver-li  de dir, que, tanmateix, les emocions, el plaers o els dolors ens impediran ser feliços per molt que ens ‘sempentegin’. Que ens passam la vida fent títeres i cucaveles cercant el finíssim equilibri entre el bé i el mal, el yin i el yang, la gimnàsia i la magnèsia, el gust i el disgust. “Només qui no odia ni s’entristeix està en plena possessió de la felicitat”, és la via ascètica i eixuta que predica el Mahabharata, connectada amb altres vies estúpides sense amor, ni devoció. Ja ho deia Borges oximorònic: “Només me queda el goig d’estar trist...”. 

 

 La millor qualitat de l’amic íntim és la d’embullar la troca. Se li ha de confessar  no entendre molt bé el que ha volgut dir. Com Woody Allen amb els idiomes, deia: “Parl molt bé el francès però no aconseguesc entendre el que dic”. Exactament així.  Encara que no s’entengui  molt bé el que es diu - i això és el corol·lari més important-  s’ha de saber perfectament el que es sent. Aquest sentiment, aquesta estima  és la premissa essencial per saber si un és o si en té d’amics –més o manco- íntims.

_____________________________

IMATGE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

ON EREN QUAN TEJERO ENTR└ AL CONGR╔S DE DIPUTATS? Climent Picornell

jcmllonja | 13 Marš, 2011 18:34

 


On eren quan Tejero entrà al Congrés de Diputats?

 

Climent Picornell

 

Les realitats d’aquests dies imposen reflexions dures, amb explicacions complicades. Són les commemoracions del 23-F o les revoltes al nord d’Àfrica, amb el dictador i cleptòcrata Gaddafi bombardejant el seu propi poble. Les anècdotes donen cos individual als moments històrics que ens ha tocat viure. La pregunta “on eren quan van matar Kennedy?”, es va posar de moda als USA per a significar un moment de la quotidianitat que combregava amb un fet excepcional, un magnicidi. En aquest cas, servidor, estudiant, baixava el carrer dels Oms, camí de l’institut Ramon Llull. I, l’onze de setembre de 2001, on els va agafar? Quan els avions, en una gran metàfora de l’islam contra occident, esbaldregaven les torres bessones de Nova York? O, per cert, on eren vostès quan mataren Carrero Blanco? Però, vaja, del que es tracta en aquest mes de febrer és de rememorar els trenta anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Acudiré a la meva anècdota personal, perifèrica i insignificant. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a son Malferit, prop d’on ara hi ha IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio –la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit- deien que la guàrdia civil havia entrat al congrés de diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati, no sé on degué anar però m’ho imagin. Moltes vegades ho hem comentat amb alguns dels qui feien aquell examen, un d’ells, ara, col·lega a la UIB. Aquest bot marca el record, no per fer-ne una avaluació general, ni política, sinó per rememorar la força del moment. Al matí següent, mirava les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, relatava, talment cinema verité, la terrible astracanada.

 

On eren vostès quan el general Pinochet entrà al palau de la Moneda a Xile, l’onze de setembre de 1973, derrocant violentament el president constitucional Salvador Allende? Jo era a Gènova, d’Itàlia. Ho vaig saber per una enorme manifestació sindical. Els assistents en feien culpable, de passada, la democràcia cristiana italiana liderada per Taviani, parenta del partit que feia oposició a Allende, liderat per Frei. Em vaig quedar, pel record, amb l’anècdota del què cridaven: “Contro Frei, contro Taviani, operai cileni, operai italiani”. He fet la pregunta retòrica sobre el cop d’Estat del sinistre general Pinochet perquè m’anava bé per fer veure com animaren els nord-americans els colpistes xilens. Està ben demostrat, l’antiamericanisme era contrarestat  amb intromissions directes, o indirectes, per mirar d’enderrocar governs, com en el cas de Xile, plenament democràtics. Sembla que ara el president Obama ha romput el modus operandi de què si el dictador era amic, era un bon dictador i se l’havia de deixar tranquil. Eren els casos de Tunísia o Egipte. I si no ho era, aleshores  s’havia de fer el què fes falta: matar-lo, envair el país, sometre’l a setge econòmic... ho demostra la relació històrica dels USA amb la Cuba de Fidel Castro.

 

Mentre Muammar el Gadaffi està vivint les seves darreres hores a Líbia, m’ha duit el record d’una altra anècdota, fou aclaridora per a mi de com funcionaven determinades coses als països islàmics, lluny del guió après. A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi quaranta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor vaig arribar  a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia me’n vaig témer que tot i ser a Europa, les veus dels imans pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai m’hagués imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer (per cert, on eren quan tomaren el mur de Berlín?).

 

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Argèlia, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà -el mes que el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia-, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara recent, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

 

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedaç. Al món musulmà actual els documents filtrats per WikiLeaks i el seu esbombament per les xarxes socials d’Internet han aconseguit que, sumats al major desenvolupament econòmic d’alguns territoris, els joves i les naixents classes mitges se’n temessin del que passava als seus propis països, governats per una colla de lladres, i s’ho han pogut contar a ells mateixos usant ordinadors i telèfons mòbils. Però no oblidem, en la resolució de la crisi, el paper fonamental de la religió, es diguin germans musulmans o imans de les mesquites, i sobretot de l’exèrcit. De retruc ha fet variar la política exterior panxacontenta dels nostres països occidentals. Quin enorme ridícul el de França a Tunísia o el de l’Unió Europea amb el seu no intervencionisme a Líbia, incapaç de xupar roda del que anava diguent el president Obama (costa creure’l): que ara els dictadors, per molt amics que siguin, no tenen carta blanca.

 

Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que a vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Sha de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà dels seus, una aiatol·là, que vivia exiliat els se va carregar en un tres i no res. On eren vostès quan Khomeini va substituir el Sha? Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de Geopolítica Internacional i que s’ha de fer esment al petroli com element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

 ___________________

IMATGE: G. PELLIZZA DA VOLPEDO (1868 - 1907), EL QUART ESTAT, 1901

«Anterior   1 2 3 ... 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb