Climent Picornell

LLISTES D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2011 09:54

 

 

Llistes d’estiu

 

Climent Picornell

 

Hi ha dues castes de llistes de l’estiu. Les del començament i les de l’acabatall. Les del començament són més optimistes. Coses a fer durant les vacances, sopars amb els amics, llocs per visitar, eines per fer submarinisme, llibres per llegir que esperen de l’hivern… Les de l’acabatall són diferents, no són com les de l’any quan comença, però són les dels curs que comença. Mesclades amb les humils llistes del dia a dia (cabeces d’alls, llet, treure doblers del banc, telefonar a la germana…) agafen una altra tònica, hi ha coses per fer a diferents nivells, el pràctic, el laboral, el familiar, el millorament de la formació, de la salut, de la felicitat.

 

Contemplant una miserable llista, escrita en un tros de paper arrabassat d’un sobre, em faig a la idea de què és una extensió de la nostra memòria i per això hi depositam confiança; s’explica el neguit quan en perdem una: és com un Alzheimer sobrevengut. La vida ve a ser com un enfilall de llistes. Documents domèstics que ens permetrien entendre la nostra existència. Com una radiografia de la nostra vida. Només cal examinar la llista de telefonades que hem fet o els emails que hem enviat i rebut. I no en parlem de la importància de ser, o haver estat, a una llista, la dels interins per a la feina o la d’aprovats.

 

És, per tant, la senzilla llista de la compra, una baula més del nostre món farcit de llistes. I també ho pot ser l’enumerament de comportaments ètics, juntament a les llistes del que aspiram, o del que voldriem tenir, de les músiques que hem de comprar. S’hi entrecreuen les llistes primerenques que ens feren aprendre, les dels deu manaments, la dels dies de la setmana, la dels mesos de l’any, la dels adverbis, la dels drets fonamentals de l’home (que excloïa les dones, per cert), amb les de coses trascendentals o no. La llista de jugadors convocats per Pep Guardiola, la de països iremissiblement pobres, la de les tribus d’Israel ( Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí; Gad, Aser, Issacar, Zabuló. Josep i Benjamí), o la dels planetes del sistema solar.

 

Sense maximalismes: L’home i la dona són aquells animals que fan llistes. Formen part dels nostres rituals, són uns instruments compulsius, sobretot pel goig -quasi orgasme- que provoquen quan tatxes algunes de les coses que hi havia per fer, i s’han fetes! Comprar un kilo de peres o anar a renovar el DNI. No em referesc, com han vist, a les llistes enteses com a rànkings (les 100 millors pel·lícules de la història o els 10 edificis més alts del món) sinó a les de qüestions més prosaiques, quasi tant com la llista de telèfons o la del bocatas d’un McDonalds, no a la llista dels delinqüents més cercats del món, la dels convidats a noces –una de les dues parts hi té més parents-, el testament, els candidats polítics....

 

Vaig regalar a la meva dona –llistòmana convicta- El Vertigen de las llistes d’Umberto Eco, un llibre sobre les enumeracions, tan les literàries -la de les naus i els capitans de l’Illiada o la dels llibres que no agradaven a Cervantes explicitats a través de Don Quijote- com les pràctiques, les poètiques, les visuals... Tampoc a vull acabar com el genial Georges Perec, la seva obra literària llistada, tan  ben contada! No. En referia més al que parlava Ignasi Vidal-Folch: “Les llistes que elaboram per a determinades ocasions són microdocuments que ens parlen dels qui les redacta”. No han trobat mai dins el carretet de la compra una llista abandonada?  La llegesc, examin el tipus de lletra,  per imaginar-me com deu ser el personatge que l’havia redactada. Trob més emocionant això que les llistes fabricades com a rànkings ordenats, com la dels millors cinquanta llibres dels darrers anys per exemple i -com conta Javier Cercas- al darrer que va consultar no hi havia La aventura de un fotógrafo en La Plata de Bioy Casares, cosa amb la que coincidim, i estripà immediatament la llistat canònica. Les llistes enteses com a obsessió d’ordenar estan a l’ordre del dia, en un sentit classificatori, el que més agrada, el que no, el que més s’estima i el que més s’odia...

 

Circulava per dins el nostre cotxe un llibre, 14.000 things to be happy about, on es llistaven catorze-mil coses per sentir-te més feliç: des d’aixecar-te dematí i veure sortir el sol, fins a ensumar l’olor del berenar dins la cuina. En fi, és el moment, a finals d’estiu,  per a una vindicació de les humils pretensions d’ordenar la nostra existència amb la llista de la compra o la llista de la rentrée, que pot començar cridant al llanterner per aquell grifó que deixàrem gotejant a Ciutat o per al propòsit de menjar saludable amb més vegetals, cosa que recuperam, sempre, de les llistes més antigues. Dues grans categories de llistes personals ens gestionen el dia a dia o dissenyen allò que aspiram a ser. Alguns dels nostres desitjos complerts han format part abans d’una relació llistada.

___________________________

IMATGE: Guillem Mudoy

 

CALOSCAMPS I CALALOSCANS ( A BARTOMEU FIOL IN MEMORIAM ) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Agost, 2011 09:17

Caloscamps / Calaloscans ( A Bartomeu Fiol in memoriam)

 

Climent Picornell

 

Calaloscans i Caloscamps, són el mateix lloc, un amb llicència poètica i l’altre toponímica. Calaloscans és el títol del primer llibre de poemes de Bartomeu Fiol (1933-2011), que morí ara fa una setmana i Caloscamps la denominació d’una cala de la Colònia de Sant Pere molt estimada per un servidor. Cosme Aguiló a La Toponímia de la costa d’Artà diu: “Entrada de la mar, situada en el punt fronterer de les costes de sa Devesa i de Betlem, entre els llocs de sa Cuguça i sa Banyera de sa Senyora. És un racó d’aigües navegables amb petites embarcacions, voltat de penya-segats de marès, excepte a la punta de ponent”. “El problema no el planteja el determinant, que és ben segur que es refereix a camps i no a cans, sinó el genèric que avui crec que és cala i no caló”. Ignor si Fiol ho sabia o no, però no cal perdre massa els menuts amb aquesta circumstància, sabem que és el mateix lloc, probablement escollit per Fiol per la seva eufonia, cosa que li agradava, més enllà de si foren cans o camps els qui donaren nom al lloc.

 

Calaloscans fou el primer llibre que publicà, 1966. Ho feu a l’editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló i Pons, a la col·lecció “La Sínia” dirigida pels joves poetes –aleshores- Guillem Frontera i Jaume Pomar.  “La Sínia” havia publicat Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera; A ritme de mitja mort de Guillem Frontera; Quatre quartets de T. S. Elliot i Cursa de Braus de Miquel Bota Totxo, Calaloscans era el cinquè. El seguirien El temps feixuc de G. Frontera; El Poble de Miquel Martí i Pol; Tota la ira dels justos de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard de Josep Melià i Horitzons de Pedra de Francesc Barceló. A l’interior d’aquest darrer una “Comunicació als nostres subscriptors” especifica que “...mantenir una col·lecció de poesia significa una tasca més plena de contrarietats que no de reconeixements” i acaba amb un “ja direm coses”. Com veuen, la “parenta pobra” com denominava Bartomeu Fiol a la poesia, pel llunyà 1969 ja remugava.

 

Calaloscans du un pròleg de Josep M. Llompart, “Carta a Bartomeu Fiol”, on s’alegra de recobrar el diàleg amb ell, tot fent referència a les vesprades passades a can Llompart –germà gran, li diu Fiol- entre altres amb Miquel Carrió, Baltasar Porcel, “seriós i tan rigorós”, Miquel Bauçà, “taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu” i Miquel Barceló, “aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d’esnobismes, amic fidelíssim, que m’escriu des de Nova York”. Acaba Llompart lloant el llibre “un versos cenyits, treballats gairebé fins a l’exasperació, lluminosos en la seva duresa esquerpa de diamant” i amb una referència als cans interiors: “Tu sí que pots afrontar pur i coratjós aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada”. “No crec en els poetes” mantenia Fiol , “però tots creiem en els homes. I crec en els poemes”. Fa quaranta cinc o sis anys d’això i no sabia si deixar-ho córrer i enviar “els cans lladradors a estudiar economia”. Seguiren a aquest llibre, multitud d’altres i unes col·laboracions fidels en aquest Diari de Balears.

Vaig un horabaixa a Caloscamps a llegir-lo de bell nou. Arrib a una figuera, que rebenta d’olor, pas per davall el passadís de mates i tamarells i damunt l’alga, a l’ombra d’un escar, pas la primera pàgina. El primer poema arranca amb una cita d’Ausiàs March (“Manxa bufant orgue fals no ret fi”) i ja situa el lloc: “Qualque part hi ha un mur per a llimats delers / sota el qual blanquegen calaveres d’ase. / No és agradable el paratge de la cala / però veritablement no sols és digne, / convenient i saludable / ans també necessari”. L’esperit del lloc hi és present durant tot el llibre “Aixeca un cep i saludem. / Et faig llegat d’aquest cup de most./ Deixa que lladrin”, en una referència clara a les vinyes que arribaven fins a vorera de mar.

Tornem al llibre, aspre, d’en Fiol. “Interregne, convidam a tots: / Maria Necessitat, Bertold March, / Joanot Còrpora / Ramon Masteguera, / Miquel Avalot / Mateu Cambuix... / A beure tant quant vulguin / d’aquest vi natural amb un pic d’agredolç / del rost de la Colònia de Sant Pere”. Poema 28. “¿L’hora dels cans, / aquesta cala foscant? / ¿O, per ventura, es troba, forana, / enllà del mar, darrera la tempesta? / L’honra dels cans plens d’escarn, quimera / amb febre, cercam encara, fort i no et moguis.”

El sol s’ha post per darrera la cuculla de Fartàritx, més enllà de Pollença. Ja no hi ha ningú a la cala, més que un servidor i na Susie, la cussa dels veïnats de més avall que va pels redols. Pens amb Fiol quan escrivia i imprimia els seus poemes amb paper d’estrassa. Tir el llibre a la mar. La cusseta el treu, banyat. Hi pos un còdol dins, i el torn a tirar, més lluny.

AFORISMES A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2011 10:19

Aforismes a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Feia dissabte a l’ordinador i hi trob un bloc d’arxius sobre aforismes. Ja saben que un aforisme és una sentència, breu i contundent, però al mateix temps reflexiva. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, dites ...  Han de ser breus: “Fútbol es fútbol” deia Vujadin Boskov, “Siau qui sou”, impelia el nostre poeta.. La voluntat didàctica o crítica, fregant el joc de paraules, els enllaça amb els refranys:” “Qui barata es cap se grata”.

 

Hi ha qui usa la subversió de l’aforisme clàssic, “Mentre hi ha vida hi ha esperança” i el converteix en “Mentre hi ha VISA hi ha esperança”. O usen la inversió del genitiu, una figura retòrica, Nicolas Cage a Leaving Las Vegas: “No sé si bevia perquè la meva dona em va deixar o si em va deixar perquè bevia”. Ni ha d’anònims: “Senyor funcionari: Mai faci res i mai li passarà res”. I n’hi ha d’autors antics i moderns (Rafael Azcona: “L’escepticisme és la vacuna contra el fanatisme”) com B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken... També Guillem Frontera a les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”).

Hi ha qui, fins i tot, ha considerat l’aforisme com a remei curatiu. Com  G. Nardone (La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), amb el mínim esforç, aconsegueixen que el pacient obri una finestra. Tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” (Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

És antiga la mania dels aforismes, ja els llatins s’hi havien posat: Audentes fortuna iuvet (La fortuna ajuda als agosarats), Modus omnibus in rebus (Moderació en totes les coses) o Fama volant ( que no vol dir que la fama s’esvaeix, sinó que els rumors s’estenen). És ver que els aforismes són eines per a la reflexió. però no forçosament lligada a la grandiloqüència, ni a la pedanteria, com aquell d’Unamuno: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Sempre he cregut que així perden molta de la seva força. Sense haver de ser maximalistes i ultratrascendents, el minimalisme i la conya no els treu gens de profunditat. Pos l’exemple d’Oscar Wilde (“Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. /  Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern”). Com també els denostats Groucho Marx : (El seu epitafi: “Perdonin que no m’aixequi”) o Woody Allen (“Quan sent música de Wagner, m’entren unes ganes loques d’invadir Polònia”). O el torero Rafael Guerra, de qui diuen que va dir: “Lo que no puede ser, no puede ser, i además és imposible”.

 

Perquè no sempre grans homes produïren gran cites. Paul Claudel, ampulós aforístic als seus drames, amb molt de mal de panxa, no digué al metge “Llum, més llum!” com Goethe, no,  digué: “Senyor metge, degué ser la botifarra que vaig menjar ahir?”, i morí. O Pancho Villa, preocupat per la gran frase final cridà un periodista: “Escriu..., bé, saps què... posa que quan me moria vaig dir una cosa important.” També a Bertrand Russell, li agradava la conya lluny de la sentència. “Què en pensa del alemanys?”, li demanaren: “No ho sé, no els conec a tots”.Volia significar amb això que no s’ha de pensar en l’aforisme únicament com una gran frase, feta per un gran home, amb gran transcendència.

 

També els Oximoron tenen part d’aforisme, són figures que invoquen la reflexió enfrontant conceptes antitètics  (Banca ètica, Feliçment casats, Còpia original, Realitat virtual o la Llum fosca de Borges). També els graffitis contemporanis, a partir de Maig del 68,  fan de la pintada de carrer aforismes de la modernitat (“Prohibit prohibir”, “Oblidau el que heu après, començau a somniar”, “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la vostra bragueta”...). En aquets camí, tothom formalitza aforismes. “S’ha de córrer com un negre, per viure com un blanc” (Samuel Etoo); “Tots els homes són iguals, per això els posen una cara per diferenciar-los” (Marylin Monroe): “Tot és relatiu, va dir Einstein” (Sara Montiel). Sense treure valor als dels intel·lectuals, Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”.

 

Hi ha aforismes que rodolen d’autor en autor. Un exemple: “Qui ho sap fer, ho fa. Qui no ho sap fer, ho sol ensenyar”. L’he vist atribuït a Joyce, B. Shaw, Nino Manfredi, Confuci, Karpov... fins i tot és per dins les Lleis de Murphy un conjunt de paradigmes fatalistes amb humor. “Si he pogut fer el que he fet ha estat gràcies a les espatlles dels gegants que m’han precedit” és atribuït a Newton, malgrat sia de R. de Chartres, segle XIII. En fi, un dels perills dels aforismes, per a un servidor, és que s’usin amb un excés de transcendència i engolaframent. No és el cas dels recollits al Bestiari de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix en ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”.

M╔S APUNTS DEL PLA DE MALLORCA A L'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 10 Agost, 2011 09:44

 

Més apunts del Pla de Mallorca a l’agost

 

Climent Picornell

 

El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent. “Com se graten ses tortugues?” demanava l’infant, amb insistència a son pare, que no li fa cas, mentre passen.  Els corrals se toquen i sentim els veïnats sobretot ara a l’estiu. L’amo en Biel Montagut ha perdut el capet, el guarda una equatoriana que el tracta bé i l’estima. En haver acabat de berenar té ordres d’asseure’l a l’excusat i de no aixecar-lo fins que hagi fet del cos. ‘¿Sale ya, Gabriel?’ demana ella. ‘No’, respon ell, assegudet a la tassa i amb els calçons baixos. Al cap d’un minut: ‘¿Sale?’ Fins que a la fi, com un infant menut, satisfet d’ell mateix crida fort: ‘Ya sale, ahora sale!’.  I tots els veïnats sabem que l’amo en Biel ha fet les feines quan tocava.

Si els sembla una frivolitat transcriure les converses dels amics, veïnats i passejants,  a un servidor també; mira aquest,  dirà més d’un, quin notari de menudències, quin quadre de sarsuela pagesa, com s’entretén,  mentre el deute de l’estat trontolla o els intel·lectuals orgànics transmutats en homes indignats creixen pels cantons de les grans ciutats. Frivolitats?

 

Al cafè: “Ara els fics se poden llevar per telèfon mòbil”, anuncia en Joan Vertrana, “els has de comptar, sense deixar-ne ni un, envies un SMS i ja està”. “I funciona? Perquè, abans, era més complicat, havies de tirar una pedreta dins el pou sense sentir-la caure dins l’aigua  o fer un caramullet amb pedres i qui l’esbucava se’n duia el mal, i ara...”. “És que abans ses persones que feien de curanderos tenien ses coses més clares, l’amo en Toni Blaivo anava a cercar murtons per  “sancogema”,  feia carbó de llenya de xiprer -cremat un dia que no fos diumenge-, emprava caragols cercats el Divendres Sant per curar el dolor, feia picadís d’anguila seca dins un tassó de vi blanc, bullia brotets de ruda collits el dia de sant Joan sol ixent... però això de llevar fics per telèfono, me fa cara que és com aquests que surten per televisió i els telefonen i diuen “sí cariño...” i ja ho tenen arreglat. Ca barret! No és tan bo de fer!”

 

Sent les campanes, madò Vicenteta és morta. De nina la tragueren de l’inclusa i uns nebots a qui feia hereus la tenien al sostre, no fos cosa els altres els prenguessin l’herència. ‘Tenc gana’, la sentien de baix que deia i li fregaven dues llesques de pa amb tomàtiga. La menaven estreta . Ella, d’amagat entrava a la cuina, se’n duia el que trobava per amunt, al seu quarto, i ho saberen perquè un dia la moixa davallava l’escala amb un enfilall de tres botifarrons...  i la tancaren amb pany. Pobra dona!

 

Faig tertúlia sovint a ca les meves cosines, a veïnat hi ha una família  magrebina, la dona fa pa tot el dia, és com el forn del poble per als musulmans, uns pans rodons, d’un gruix de dos dits, blans. Tota la vetlada vénen moros, toquen el timbre i se’n duen bosses plenes. Aquest dia, havia començat el Ramadà, i na Joana de sa Coma duia una conversa poc en sintonia amb els veïnats: “Ara he trobat un camaiot que no me puja. Es nostro me fa agrura, no sé si són ses espicis. I me’n menj una tallada gruixada de tot, cada dia. No tenc sucre, tenc sa sang bé, idò en vull menjar, fins que pugui o es metge m’ho privi”. L’amo en Toni de sa Botigueta s’atura, obri la porta de la furgoneta : “Triau. Tanmateix ho he de regalar tot”. Tomàtigues, carabassins, cebes, carabassó rodó, peres, prunes de frare llarg... “A lo millor tenen qualque corc, però jo m’estim més un cuc que haver d’esquitxar. Mira tu que enguany els conills m’han pegat als pebrers i a ses meloneres i a lo millor no en tendré, però...”.

 

Disminueixen els efectius que prenim la fresca. Els veïnats de més prop són a l’hospital de Manacor, ell ha tengut com una embòlia i ha quedat sense xerrar. Li deman al nét com està el padrí i me diu que ahir vespre, mentre somiava, va dir:  vatuadell! i la padrina ho digué al metge que els va fer a saber que era una bona notícia, que tornaria a parlar, poc a poc. Se mou vent, símptoma de canvi de temps, l’amo en Toni Perauba  tenia un canterano que feia renous, la fusta grinyolava, si el temps venia d’aigua. “Es canterano quan morí mon pare va tocar a sa meva germana i  ara he de mirar sa televisió per sabre el temps que farà”. Passa una joveneta, arregladeta i fent bona olor, quan ja enfila la capovalla diu a madò Joana Rafelina: “En Miquel Gras vos envia memòries”.  “Me sents? Li pots dir que encara en tenc de s’altre pic que me’n va enviar”. Se gira: “Aquest Gras vol ser molt i tots els qui se creuen ser més que els altres no són més que  una mierda detrás de un cantón!”.

______________________
IMATGE: Nevada de Febrer de l'any 1956 a Sant Joan (Pla de Mallorca) Turó des Revellar. 

NOTES D' ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2011 18:06

 

 Notes d’estiu

 

Climent Picornell

 

1.- La realitat té una dimensió de misteri, de silenci, de pura transcendència (Samuel Beckett)

 

2.- Des de la casa es veuen aquells monòlits acabats en punta que es troben per altres parts de la badia d’Alcúdia. Per fer tir els submarins, diuen que eren, després de la guerra. Ara els dos de la Colònia de Sant Pere, passat al macar de sa Torre,  els han restaurats i repintats tal qual eren quan es varen fer. A uns els agraden, a altres, avesats a veure’ls com sempre, gastats, la pedra esmorrellada, troben que el capcurucull és massa vermell i que no s’hi diu amb el paisatge de marina, quatre pins, quatre tamarells, dues mates i un poc de fonoll marí. Xavier Mariscal els recordava bé: “Encara hi ha aquelles piràmides rares?”

 

3.- Cinc vegades vaig passar pel camí i les cinc hi havia el puput al mateix lloc que alçava el vol quan passava amb el cotxe. Me vaig aturar a veure que hi havia i no vaig afinar res. El dia havia canviat ferm el vespre abans, bufava vent de nord que a l’estiu s’agraeix, cel ennigulat, fosc, la mar desbaratada i la cala plena d’algues, sense ningú. Ones, vent i tot el que havia tret la mar: plasticots, un telèfon mòbil espatllat, sabatilles d’estiu, un mabre que agonitzava...  Un tros enfora veig una intrèpida nedadora que, nua, s’afica dins la mar. Sabia el que feia, aprofitava un redós, una entrada on la mar, allà, quasi no regolfava. Prenia el bany aferrada a una roca, ella i la seva cusseta. Surt, s’eixuga, es posa la roba i parteix.

Per no ser menys també m’hi vaig tirar, l’aigua era una espècie de sopa tèrbola, era un d’aquests dies en què xucla cap endins i no cal ser massa valent, però passes gust de nedar i sentir el diàleg, més vertader que mai, amb la mar, bruta de miques, llot i arena tot remogut i quatre gotes que comencen a caure d’aigua del cel.

En sortir de l’aigua en Tonyo se presenta, abans de partir cap a les illes Açores, està investigant les egagròpiles dels corb marins que sempre són a Sa Cuguça, entre la banyera dels Ermitans i Caloscamps... Me comenta que fa quaranta anys que anellaren per primera vegada falcons marins als penya-segats de Sa Dragonera.

 

4.- Sopam a Can Xorri de Montuïri amb amics molt estimats. És lluna plena que surt per darrera Son Collell i al cap d’una estona ja regna damunt Es Dau. Una orquestrina toca estàndards americans i alguna altra cosa, em queda el Will you still love me tomorrow? De Carole King. Efectivament: m’estimaràs encara, demà? S’acosta el fill d’una bona amiga que arrossega un càncer fa anys, amb recaigudes doloroses. “Com està ta mare?” “Està beníssim, ha anat a un xinès de Barcelona, que li posava agulles i li passava les mans, i feia molts de rots, uns rots fortíssims com si tiràs per la boca tot el que de dolent duia ma mare dins. No sé què voleu que vos digui, havia de passar o ha estat el xinès, però el tumor s’ha com a petrificat, s’ha aturat, s’ha secat, és inactiu. En fi...”

A partir d’aquí les converses anaren bàsicament de salut, medecines, alimentació, la capacitat del propi cos per curar-se ell mateix, de constel·lacions familiars, de sistèmica i medicina sintergètica. Ja acabat el sopar als graons (“gravons”, diuen els montuïrers) de l’Esglèsia, tots anaven contra jo, defensor de la medicina al·lopàtica, la tradicional, la científica... Mig per provocar, mig perquè no puc sofrir la tropa de ‘mangantes’ que fan doblers amb quatre llegendes i quatre imposicions de mans.

 

5.-El conco en Toni se presentà fa dues setmanes i me digué. “Hauries d’anar a mirar si la figuera roja de Carrutxa té figues”. “I on és?” Vaig respondre. “Com que on és? O no ho saps? Quan puges al Turó dels Mussols”. Entre Llorito, Sant Joan i Montuïrie (el cor de la Mallorca profunda?). En fi, sabent més o menys les tresques deix el cotxe al començament del camí perquè no s’hi pot passar, hi degué anar un tractor quan ho sembraren i encara no ha anat a ‘cosetxar’. Les calcigues, les cama-roges i altre herball s’ha fet alt de tot. A peu: tira milles. Prop d’un kilòmetre endins, per un camí de mala mort, a la fi, a la pujadeta del turó trob les dues quarterades. La prunera clàudia és morta, l’albercoquer té tots els albercocs en terra, la primera figuera és una coll de dama, l’altra és una bordissot blanca, tenen figons verds. Arrib a la de més enfora caminant per dins el blat xeixa, alt fins a la guixa, majestuosa, enorme, és la figuera roja; du un esplet de figues flors com mai n’havia vist, sanes, bones, picades de mèl·lera. Aquest safari de ciutadanetxo es veu recompensat amb la panxa plena i el silenci del sol post. Silenci de foravila, els ocells ja són a jeure i el grins no gosen, encara, posar-se en  marxa. Silenci, perdut dins els sementers, assegut a una paret mitgera, el vent empeny els ullastres de la partió.

______________________________

IMATGE: LUCIEN FREUD 1922-2011 (Autoretrat) 

VIARANYS DELS NOSTRES LLIBRES Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2011 21:06

Viaranys dels nostres llibres

 

Climent Picornell

 

En un sopar a la fresca, davant l’estació del tren de Sineu, surt la problemàtica de què hem de fer amb els nostres llibres. Alguns dels qui sopam en tenim molts a casa. Els donam? A qui? A la Universitat, que pareix l’única institució que n’assegura la permanència i la claredat de la donació? Els deixam als fills i que els venguin ells, o que els estimin com nosaltres? Feim una tria abans de donar-los i esplugam els qui tenen notes compromeses en les seves pàgines? Retiram aquells que tenen un valor, diguem-ne, sentimental? 

Pocs dels qui som allà, per no dir cap, heretàrem una biblioteca familiar, sinó que l’hem anada construint al llarg dels anys. Hi havia pocs llibres a ca meva quan era nin. Una col·lecció de vides de sants -dotze toms enquadernats- i una espècie de Bíblia il·lustrada de la qual record només imatges molt afectades de personatges de l’antic testament, gent turmentada, i algun dimoni. Uns volumets d’estètica obrerista de la HOAC, còctel estrany de l’obrerisme catòlico-franquista en el qual hi navegà mon pare i del que n’hagué de sortir per cames. Dues subscripcions a dues revistes -cap d’elles de divulgació científica- “El Mensajero del Corazón de Jesús” i “El Correo de Fátima”-, aquesta amb un leitmotiv constant que anunciava que algun dia Rússia es convertiria -ja ho havia anunciat la Mare de Déu als tres pastorets- i així va succeir (s’admet una dosi raonable de conya). De nin, al Ram, a les paradetes que venien llibres, en comprava de la “Colección Pulga”, uns llibrets que cabien dins la mà. “Guerra y Paz”, “El Prisionero de Zenda”, Camilo José Cela o Noel Clarasó. Autors i temes resumits -per no dir mutilats- , encara en guard, molt carinyosament, alguns...

 

Tres dels qui sopàvem tenim el mateix problema, quan hem de menester un llibre que sabem que tenim, però que no trobam, anam a la biblioteca –la de la UIB, la de Can March o la pública de Can Sales- així feim més via en la consulta, i això si el llibre en qüestió ja no es passeja digitalitzat per Internet. Són relacions d’amor, odi, necessitat i nosa amb els nostres llibres en paper, ara que ja som en l’època dels ebook i de les biblioteques on-line, malgrat Umberto Eco ens prediqui que el llibre, com la cullera o la cadira, mai morirà. El cert és, però, que ens proposam fer la triadella aquest estiu. Començar  ja, separar els llibres que donarem, dels qui quedaran a ca nostra. Jo ja ho he provat i he quedat embarrancat en el primer caramull. Ja sigui perquè no recordava bé el final d’un, ja sigui perquè dins un altre ha sortit un paper amb quatre notes de quan estudiava a Barcelona, sigui pel que sigui, la feina d’un dematí d’estiu queda reduïda a separar set o vuit llibres per guardar i  dos o tres per donar. Serà una feina llarga.

 

No ens passa res de nou. Conta Walter Benjamin a Desembal la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania) que reordenant els llibres per tornar-los a les prestatgeries se li acudia on els havia comprat o qui els hi havia regalat, o on el llegia, aquell, en un dia de pluja. Passa també amb els meus. Un era la meva lectura a la clínica durant  la malaltia que dugué a la mort al meu pare, un altre fou el meu company en un vol de Londres a Boston, l’altre el vaig comprar a l’excèntrica  llibreria Lello d’Oporto... Conflueix Benjamin amb Marcel Proust –Sobre la lectura (Pastiches et mélanges)-  qui explica que dels llibres que més estimam recordam, molt més que el seu contingut, el que fèiem o els que ens passava en el moment en que els llegíem. Torn al meu caramull. Surt The Teachings of Don Juan de Carlos Castaneda, fou la meva lectura a una platja de Nea-Epidavros al sud de Grècia;  la versió de Penguin Books de On the Road de Kerouac, el me va regalar un bon amic, em digué “tria un llibre, tendràs un record meu”, una semana justa abans de morir d’una pneumònia atípica que es com es deia a la SIDA abans de tenir nom; les Poesie de Giacomo Leopardi (“E sommamente divenuto esperto / della storia che detta è naturale, / ben già fin dal principio essendo certo / dello stato civil d’ogni animale….”), comprat a una parada de llibres vells de Torí;  surten llibres dedicats pels seus autors; regals de la fira del llibre amb restes de pètals de rosa; la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de José (sic) Pla, comprada a Almeria per cinc duros. Els darrers del primer caramull, Per acabar amb el judici de Déu i altres problemes d’Antonin Artaud, el llegia al bar de la Cala de Deià, mentre devora jugaven a escacs Robert Graves i Alan Sillitoe (com a bon fetitxista els vaig canviar a l’amo per un tauler i fitxes noves, la Reina blanca estava apedaçada amb cinta aïllant negra);  la Història de Roma d’Indro Montanelli, en llegia un parell de capítols després de la sesta un estiu a la Colònia de Sant Pere…  En fi. Faré poca tala, em sembla, el caramull dels llibres per quedar és gros i els qui són per abandonar és encara molt petit.

 

_____________________________

IMATGE:  JOAN BROSSA 

" I TU D'ON ETS ? " (ELS NOV═SSIMS MALLORQUINS) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2011 09:12

“I tu d’on ets?” (Els novíssims mallorquins)

 

Climent Picornell

 

(“Puc arribar a pensar com una mallorquina, viure com ella, però sempre seré xinesa”).

Dels grans canvis que han afectat les Balears els darrers cinquanta anys, amb el turisme com a factor desencadenant i la globalització com a variable generalista, el fenomen de la immigració és el més potent. Començà quan els peninsulars vengueren a fer feina a l’hoteleria i la construcció i s’accelerà amb immigració procedent de l’Europa comunitària, uns per residir-hi, els acomodats, i altres a fer feina. Damunt aquestes onades de gent durant els darrers vint anys s’accentuà la immigració d’Àfrica, d’Amèrica i d’Àsia. El resultat és la conformació d’una nova societat, multicultural, multiètnica, globalista o com es vulgui anomenar. Els illencs de nissaga antiga són ja minoria. La gent nascuda fora de les Balears són més. Són els nous, i novíssims, mallorquins i ho són senzillament, perquè viuen aquí. D’aquests novíssims, molts d’ells no parlen mallorquí, alguns ni espanyol, ni saben molt bé què és ser mallorquí més enllà de viure a Mallorca.

 

(“El català només l’utilitzo a les classes que m’ho demanen, el castellà el faig servir amb els amics”). Conèixer d’on es senten és una recerca apassionant que ha duit a terme el geògraf Andreu Mir Gual a la seva Memòria de Recerca a la UIB, amb la màxima puntuació, Identitat i Immigració. El cas dels adolescents argentins, marroquins i xinesos a l’eixample de Palma. M’agrada més com a títol  “I tu d’on ets?”, que li he manllevat. La tria de l’adolescència no és arbitraria ja que és el moment decisiu en la persona en la modelació del seu “jo”. En els adolescents immigrants augmenta la seva complexitat, per la diferent cohesió familiar, pel desconeixement de l’idioma o pels canvis de residència. Conformen, en paraules de Mir , “nous contingents inèdits en la memòria col·lectiva de les illes Balears”. Més enllà de l’autoimatge, l’autoestima o l’autorealització que conflueixen en el bessó de la identitat, hem de tenir en compte,  a més, elements socials i culturals que formen part del dia a dia del concepte  -entre la narrativa de la identitat nacional i la dimensió global de la identitat-,  afegint-hi el manteniment de les seves arrels d’origen. Complicat i complex, un fenomen que es mou entre la multiculturalitat o l’assimilisme forçat d’alguns estats.  Són uns joves que basculen entre el manteniment de la seva identitat ètnica i els processos d’aculturació, quan són integrats pels països de destí.

 

(“Mai he tastat el tumbet; i la coca amb trempó una vegada que en feren a l’Institut”). Amb un magnífic apartat teòric, Andreu Mir, es proposa mesurar com es va conformant la identitat en una mostra d’aquests adolescents, després ho farà a tot Mallorca. La tasca es dugué a terme als  barris de l’eixample de Palma  amb avaluacions reglades i amb entrevistes de llarga durada amb aquests novíssims mallorquins dels quals en sabem poca cosa. I amb la hipòtesi de si serien iguals que els de la resta de ciutats europees. Els resultats donen uns perfils conformats pels anys acumulats vivint a Palma, pel seu entorn familiar i socioeconòmic i per la trajectòria acadèmica, a més del compromís amb els seus orígens, amb  la família com variable determinant, i els amics com el lligam predominant amb la societat d’acollida. Tot i que consumeixen mitjans de comunicació globals, tenen contacte - Internet i el satèl·lit són els viàtics- amb els països d’origen, més els xinesos i els argentins que els marroquins, per a aquests la religió és un factor més determinant; xinesos i marroquins creuen que la gent té mal concepte del seu origen, no així els argentins. El consumisme occidental és un procés, silenciós, però implacable, i els valors que més admiren de la societat d’acollida són la llibertat, la seguretat, la higiene...  tot i que per a ells molts són a l’espai públic i social, no han arribat a l’interior de les seves cases.

 

(“Sempre m’agrada pensar  que les meues filles tendran coses de les dues cultures”). La feina d’Andreu Mir ens acosta a històries de vida d’adolescents de  “l’eixample de Palma uns dels espais més dinàmics i canviants del territori de les illes Balears”. La lluita entre la cultura dels seus llocs d’origen i la d’aquí és una constant, per això són més oberts a adquirir noves competències culturals, frenats però pel seu menor poder adquisitiu i per la seva família, menys oberta. “Ens trobam davant el naixement d’una nova subcultura a la ciutat de Palma, amb nouvinguts que estructuren les seves identitats amb elements procedents de la societat d’acollida i altres del seu origen, alguns contraposats”.  “I si els demanen d’on són? La resposta no troba fissures: són d’allà on procedeixen, mai d’allà on viuen. Fins i tot aquells nascuts a Palma es consideren marroquins, argentins o xinesos, com una senya d’identitat que no esborra cap paper ni cap itinerari vital”.  Han construït identitats diferents a les de les societats d’on provenen, però mantenen fermament que són d’allà. Pocs es senten mallorquins, però tenen un comportament assimilat als joves d’una societat occidentalitzada

_____________________

IMATGE: PEP TORRO 

JARDINS D'ALTRI AMB B└RBARS, MARES, EN VERGA... Climent Picornell

jcmllonja | 07 Juliol, 2011 20:03

 

 Jardins d’altri amb bàrbars, mares, en Verga...

 

Climent Picornell

 

Reprenc un  altre Jardí d’altri confegit amb esqueixos arreplegats. Ma mare fa un any que és morta. Justament el mateix dia que estic llegint Rates al jardí de Valentí Puig, un dels seus dietaris, diu: “La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un  pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...”. És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. També de Puig: “Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare”. De pares i fills, m’evoca una cita de Josep Pla: “Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cant del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial”.

 

Ja que som a Josep Pla cal aprofitar-lo. D’en Dalí, deia Pla, que era “l’impotent més eròtic de l’Empordà”. Seguint dins la via eròtica, el mateix Pla li digué un dia a Terenci Moix: “Terenci, vostè és maricón, oi?”. “Sí, senyor Pla, per servir-lo” respongué amb diligència Moix. Terenci es lamentava quan li demanaven el seu estat civil: “Repudiat. Com la Soraya”. I ja cap al final es queixava de què “Jo ja d’erotisme res de res amb aquest emfisema que tinc, si l’he de xupar m’ofego”. He arreplegat aquestes contarelles del  darrer llibre de Luís Racionero Memorias de un liberal psicodélico, on hi explica que quan el nomenaren director de la Biblioteca Nacional, de Madrid, li demanaren si volia jurar o prometre damunt la Bíblia o la Constitució, digué: “No ho puc fer damunt el Tao-Te-Ching?”. “Això no serveix” va ser la resposta.

 

Vaig veure un bon documental de la productora “La Perifèrica” sobre en Joan March, en Verga; Racionero esmenta un parell de converses amb en José M. de Areilza sobre March que no coneixia. Contava Areilza, que havia estat ambaixador a França i Estats Units, que va demanar un dia a Joan March: “I vostès que mouen tants de milions hauran d’usar una clau secreta perquè no els espiïn?”. Contestà en Verga taxatiu: “Xerram en mallorquí”. També de José M. de Areilza: “Ja sap, March, que en Franco parla molt fluixet”. “ No, no  ho sé, no hi he estat mai amb en Franco”, respongué en Verga. “Com és possible? Per què no l’ha visitat?” “Perquè no fos cossa que em demanàs qualque cosa” respongué el financer. Veritat o ficció, tot sigui per continuar alimentant la llegenda.

 

 Li demanen a D. Innerarty: “Intel·ligència col·lectiva, és una tautologia o un oxímoron?”. Resposta: “Avui és una tautologia, perquè intel·ligència ja és el mateix que col·lectiva, el que només ho sap un és com si no ho sabés ningú”. Oxímoron: “El present del futur” (ho he vist escrit a un d’aquests campaments que han fruitat amb eslògans quasi com els de maig del 68, ja saben, aquella revolució que s’acabà el juny del 68); em recorda el títol d’un llibre de Jacques Attali: Breu història del futur. Amb aquests temps que corren sembla que molta gent s’apunti al que deia Théophile Gautier: “Abans la barbàrie que l’avorriment”. Se’m fa present el poema de K. Kavafis. “I ara què esperam, tots a la plaça? / Avui arriben els bàrbars. / Per què està inactiu el Senat / i immòbils els senadors no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars...”  Al poema,  Kavafis fa arribar la nit i els bàrbars no han vengut. “Cau la nit i no arriben els bàrbars / i la gent venguda des de la frontera / afirma que ja no n’hi ha de bàrbars. / I ara que serà de nosaltres sense bàrbars? / Tal vegada ell fossin una solució malgrat tot”. 

 

Bàrbars o avorriment. “Alerta amb el que desitges, que ho acabaràs aconseguint”. La cita sembla una versió alegre de la més terrible de Goethe “Ves en compte amb el que desitges de jove que de vell ho pots acabar aconseguint”. Vellesa i avorriment, angoixa i solitud. Dalí i Pla. “L’angoixa de l’espai-temps jo l’he transformada en formatge, en Camembert paranoic-crític, saborós, fonent-se melancòlicament” (Dalí). “Soc un Illòman” deia Pla  “pateixo aquesta malaltia de l’esperit, un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant”. Gens misàntrop el fet del poeta Louis Aragon qui començà una conferència de la següent manera: “Senyores i senyors, amigues i amics... amor meu” dirigint-se cap a la seva estimada que era entre el públic. Cursi, però emocionant, i molt educat.

CULTURA I GLOBALITZACIË ( I PA═S ) Climent Picornell

jcmllonja | 28 Juny, 2011 21:11

 

 

Cultura i Globalització (i País)

Climent Picornell

L’organització erràtica del món cultural a les illes Balears així com la decreixent adhesió dels seus ciutadans a la cultura històrica del país expressada en llengua catalana van fer que un grup de gent creàssim un àmbit de discussió per impulsar processos de debat i reflexió: “Cultura i País”. Ens  reunirem a Can Alcover (Obra Cultural Balear) per aprovar un primer document,  “Per un nou impuls a la cultura”, amb propostes per aconseguir que la cultura esdevengui uns dels elements de centralitat en l’articulació del nostre país. Malgrat tot, la deriva cultural en un món globalitzat, on les noves tecnologies adquireixen un paper fonamental, fan repensar el paper residual dels països de petites dimensions i amb una llengua parlada per pocs milions de persones, com el nostre,  front als grans moviments socials i econòmics que s’estan produint.

Les grans transformacions contemporànies apareixen etiquetades amb el nom de globalització, tot i que D. Harvey manté que hi ha poca diferència amb el que s’anomenava imperialisme. La globalització, que s’articula sobre el predomini de l’economia financera transnacional, demostra la impotència dels estats davant l’economia global. En relació amb l’anterior es reafirma la dominació mercantilitzada dels fluxos culturals de masses en  l’anomenada societat global, com bé ho analitza M. Outeiriño en A Trabe de Ouro.

Ja Adorno i Horkheimer (1947) feren esment de l’expansió internacional del que anomenaren Kulturindustrie, que ha anat convertint-se en enormes canals de mercaderies culturals (“molt globals, però... bàsicament nord-americans”). Ara bé, una cosa és la globalització cultural i l’altra la imposició d’una cultura global unitarista. El que en diuen “desterritorialització de la cultura”, té efectes dramàtics sobre les cultures nacionals perquè les grans empreses no vehiculen més que una cultura estandarditzada que és incrustada en els mitjans de comunicació. Això sí, predicant la bondat de la comunicació sense fronteres (amb algun esperpent real: els valencians no poden veure TV3). M. Featherstone ho denomina Cultura global o “Cultura mercantil tecnificada homogènia”, un invent que posa en crisi la diversitat.

Aquesta diversitat, nascuda de les diferents tradicions i bressolada en les nacions prèviament a l’aparició dels fenòmens moderns de mundialització, ha estat reduïda i descontextualitzada, i la globalització ha seguit el camí de convertir, de moment, la cultura del segle XXI en una difusió sostinguda d’elements provinents, sobretot, dels USA. És cert que el concepte de cultura és relatiu, i de cada país, però també és universal, un conjunt de geocultures com diu I. Wallerstein. Però el desbordament dels estats o nacions, que en feien de contenidors, per la constel·lació post-nacional que derivà amb la globalització empeny cap a la concepció d’una  nova “ciutadania global”, que també fa entrar en crisi la tradició i la diversitat: és la universalització de l’individualisme.

Això, juntament amb el que P. Sloterdijk anomena la “simultaneïtat desterritorialitzada” o el temps comú, la sincronització del tot el que passa al món –aquest temps comú dels mitjans de comunicació globals- crea a la vegada una homogeneïtzació, que també erosiona la diversitat de les formes culturals pròpies. Diu A. Kuper: “A mesura que ens semblam més els uns als altres, ens pareixem menys a tota la gent que va viure abans. És una convergència que ens distancia amb una rapidesa brutal dels qui han estat els nostres avantpassats recents”. Aquests processos penetren per la condició nodal - de cruïlla de gent- de les ciutats, pels mitjans de comunicació de masses, per les xarxes digitals. Les ciutats i el ciberespai són ja formes culturals d’un nou ordre transnacional.

Afegits a aquest procés han aparegut conceptes com hibridació, mestissatge, multiculturalisme, interculturalitat... Malgrat això, els mitjans globals transmeten idees reduccionistes que responen als interessos de pocs estats hegemònics, i les fan passar per “més universals”: no és res més que domini cultural. I per si no n’hi havia prou  s’han aposentat en els circuits globals grups d’élites mediàtiques que impulsen una nova identitat, en podríem dir ‘cosmopolita’, amb un llenguatge de distanciament o de repudi cap al que és híbrid o mestís. Una reorganització de l’antic imaginari colonial (J. Friedman).

Per tot això, oposar-se a la substitució de les literatures nacionals pels best sellers internacionals, o a l’esfondrament de la cinematografia pròpia pel pes enorme de Hollywood, o a que les nostres televisions estiguin saturades de productes americans... hauria de fer reaparèixer les cultures pròpies com un terreny de resistència contra el domini mercantil de la cultura global. Per exemple, aprofitant algunes de les seves eines, com Internet i les noves tecnologies: s’ha de desterrar la tecnofòbia. Les xarxes digitals són una gran oportunitat per a llengües com la catalana i territoris reduïts com les illes Balears, permeten obrir nous espais de comunicació entre els qui hi habitam i internacionalitzar la nostra cultura.

 

DE LES PLACES A LA FLOR DEL GESSAM═ Climent Picornell

jcmllonja | 20 Juny, 2011 21:32

 


De les places a la flor del gessamí

Climent Picornell

Dissabte. Vaig a comprar un gessamí. Quan vaig ser a Tunísia en venien als turistes, un pom tot de flors, amb un perfum... Ara resulta que les autoritats xineses han prohibit el gessamí, temoroses que sigui la flor que encapçali les revoltes al país. La rebel·lió dels tunisians, la primera d’aquestes noves revoltes, contra el president i la seva família de lladres, va ser la “Revolució del Gessamí”. Per això les autoritats xineses han entrevist que la flor imprescindible per al te xinès pot ser un agent de canvi. El gessamí ha estat bloquejat a Internet, s’ha retirat un vídeo del president cantant Mo Li Hua un himne a la flor (se tocava quan es donaven medalles als Jocs Olímpics de Pekín), s’ha cancel·lat el Festival Internacional del Gessamí, s’ha prohibit que es passegi en silenci amb aquestes flors, els cultivadors anuncien que  els preus s’han esbucat... No volien teoria de la conspiració mundial? O, millor, l’aplicació de la teoria del caos?  Podem començar per la flor de gessamí.

Diumenge. Després de votar, al carrer del Vi, -na Joana, la presidenta de la mesa està emprenyada perquè era suplent i la titular no s’ha presentat- me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finura, esperant la caritat dels guiris. He donat unes miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, a l’estiu, fartes dels pic-nics dels turistes rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia del baluard de sant Pere al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa o de Cabrera, ara es localitzen només a aquest centenar de metres. Mentre, escolt el “Sitio de Zaragoza”.

Dilluns. Val més un vot, un toc de feisbuc, un tuit, o un sms?  Malgrat el veredicte de les urnes, per internet demanen l’eliminació dels privilegis de la classe política, fórmules per aturar l’atur, benaventurances per accedir a la vivenda, mites per aconseguir serveis públics de qualitat, control de les entitats bancàries, reforma de la fiscalitat, referèndums per a les mesures dictades per la Unió Europea, reducció de l’enorme despesa militar... i repeteixen eslògans: “La cultura capitalista de cinc segles ha exhaurit ja totes les seves possibilitats” (José Luís Sampedro).

Dimarts. La trob, al Bar Bosch, i em mira amb cara inexpressiva. Ben al contrari de la cara que feia, fa tres o quatre estius, assaciada, plena, satisfeta mentre l’helicòpter aterrava damunt la platja, i les algues, per mor del vent de les pales, se removien i pareixien eixams d’abelles. Era el seu ‘novio’ que la venia a cercar per anar a dinar a Ciutadella (ara ell no té res, les empreses quebrades i quatre o cinc judicis l’amenacen amb la presó).

Dimecres. De les solucions col·lectives a les individuals, en el parabrises del cotxe: “¿Tiene usted problemas económicos? ¿Familiares? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Depresivo? ¿Sin ánimo, o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Se encuentra sin esperanza? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas”. (Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia).

Dijous. Faig una volta per la plaça, transitòriament, d’Islàndia. Volia escriure de la Spanish revolution però Salvador Cardús m’ho treu de la ploma: “L’arrel del seu èxit és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tahrir, però sense risc de prendre mal.”

Divendres. El meu assessor de capçalera per a moviments extraparlamentaris fa un repàs de les places com a lloc públic de sonoritats augmentades. Plaça de les Tres Cultures a Mèxic, 1968, 400 morts?; Plaça de Mayo, 1977, Buenos Aires, comencen ‘las madres de Mayo’ reclamant els fills desapareguts; Plaça Azadí, Teheran, 1979, treuen el Sha i pugen els clergues musulmans amb Jomeini; Plaça de sant Wenceslau a Praga, 1989, enderrocament del comunisme; Plaça Tiananmen, Pekín, 1989, quants de morts?; Plaça de la Independència a Kiev, 2004, es repeteixen les eleccions fraudulentes; Plaça Tahrir, El Cairo, 2011, aconsegueixen la dimissió de Mubàrak;  Plaça d’Islàndia, Palma, maig de 2011 (???) Abans, dictamina: “ No oblidis però que el general De Gaulle pensava que el maig del 68 era una revolta típica d’estudiants en primavera i quan se’n va tèmer va haver d’anar a cercar l’exèrcit... Se sap quan comencen, mai com s’acaben”.

____________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

«Anterior   1 2 3 ... 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb