Climent Picornell

ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2011 20:51

Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)

 

Climent Picornell

 

Pau Riba acaba de reeditar Jo, la donya i el gripau. El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?

 

Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.

 

Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí. I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé, 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà Pearl amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.

 

Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un, i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible.

 

Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful,  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan,  “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà Jo, la donya i el gripau, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB EN PAIROL═ I ALTRES... Climent Picornell

jcmllonja | 29 Desembre, 2011 11:26

Apunts del Pla, amb en Pairolí i altres.

 

Climent Picornell

 

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i es senten cantar els ropits. La crisi també afecta la petites viles del Pla, manco feina, atur, alguns immigrants se’n tornen i la gent gasta menys. “Noltros sempre tendrem un solc de bledes, quatre patates, dues cols i un caragol per omplir el gavatx, els de Ciutat ho tendran més pillo”, me comenta n’Andreu Pairolí, “jo només he de comprar s’arròs, es pa i s’oli, tot lo demés ho faig jo, i res d’aigua mineral, aigua del cel, de la cisterna que és la més bona!”.

De camí cap a la plaça me top amb n’Antònia, una amiga que fa de metgessa “Tot marxa?” “Tot és molt, però ho feim anar...”; “T’he vist que parlaves amb n’Andreu; li agrada xerrar, s’altre dia a sa consulta, entra i me diu ‘jo s’altre dia pujava s’escala...’ i ja vaig pensar: a veure a quin escaló me dirà per què ve; ‘idò’ continuà n’Andreu ‘ahir venia de comprar i quan vaig pujar s’escala –que l’havia enrajolada mon pare al cel sia, que ara fa dos anys que és mort...’ I jo pensant quan amollaria què li feia mal, perquè abans de dir-me què tenen enrevolten i enrevolten... els conec bé a aquests fadrins vells, o aquests viudos xorcs que vénen tots sols a queixar-se... Res, no va ser res, un  poc de ciàtica”.

 

Volta cantó en Macià Baroner, quan el trob el salut efusivament, fa estona donava fems de porc a mon pare qui, per aquest motiu, li estava molt agraït, havia sembrat un parell de tires de tarongers i aquella femada, aquella llacor els anava mel. Mon pare sempre ho contava amb il·lusió “me du els fems fins als tarongers”, per això li conserv una estima especial, una espècie d’agraïment delegat i li faig cas d’una manera especial. Ara es vidu, se li morí la dona de càncer no fa gaire. Me diu, “Ara m’he encontrat amb n’Andreu Pairolí i  sempre me’n record de lo que em contava mon pare de son pare. Idò resulta que a un conco seu el cridaren per fer el servici, era temps de sa guerra, i digué al seu germà ‘te’n cuidaràs de na Francina?’, que era la seva al·lota; i se’n va cuidar tan bé que li va fer un al·lot: n’Andreu! Diuen que son pare va fer un mal negoci, na Francina va resultar ser una dona terrible, sulla, comandadora en excés. El germà quan tornà de sa guerra es va casar devers Sineu. Bé... Vaig fins a veure els porcells.”

Poc abans del kiosket, un autèntic drugstore en petit que ven quasi de tot, veig en Cosme Gotellet baixant pel carrer de l’Escaleta cap a comprar el diari i després a fer tertúlia al bar de sa plaça Nova. Ben mudat, capellet d’estil tirolès posat, gaiato, com sempre, content i satisfet, amb més de noranta anys i el cap clar com un llum. L’esper per baixar plegats, “Jo, Climent, ho tenc ben clar, acabaré, me moriré i tancaré un cicle i la veritat és que estic ben content; tenc les filles, néts i renéts ben a prop de ca nostra”. Avui ho acompanya amb una anècdota de quan feia feina, a un servei de l’administració pública, “saps què deia es meu superior -fèiem sa previsió des temps i no teníem com ara tants d’aparatos-  que si sa previsió s’equivocava i ses condicions de s’atmosfera eren ses que eren, si no feia lo que havíem predit, era es temps es que s’equivocava i no noltros!”

De retorn n’Andreu Pairolí m’espera en el mateix cantó on ens havíem trobat. “Sempre dic li he contar i no hi pens mai i ara he dit: avui! Idò quan era al·lotot vaig domar una vaca, n’Estrella, primer me va tomar devers vint vegades i jo sense pegar-li, un altre pic, i un altre... fins que hi vaig poder colcar, quan se va fer grossa hi podien posar sis o set infants damunt; amb un siulo la feia venir i me llepava. Un dia me fa fer guanyar deu pessetes. Va fer una pixarada, per devers sa Clotal i en Tomeu Sanxot que guaitava me diu: ‘s’ha buidada bé!’ I jo li dic: deu pessetes que la faig tornar pixar! Que si i que no i que sí. Idò li vaig tocar sa cotorreta i aquell animal envergà una altra pixarotada. Què trobes? És bona aquesta! Ja sé jo que a tu t’agrada que te contin aquestes coses!”

 

De camí cap al cafè veig en Mohamed, un magrebí petit, que amb una jugueta que li ha regalada un veïnadet seu, una excavadora, treu tota la terra humida que pot d’un parterre de la plaça i pens amb en el que m’ha contat en Pairolí. M’interessen les coses normals de la vila i en faig apunts i per això alguns em fan depositaris de les rareses, les antiguitats i les excepcionalitats. Mentre pensava això, assegut a la taula de devora, en Guillem Llumot, me diu: “Ara te n’he contar una de bona, s’altre dia me vaig trobar dins un sac de saqueta, penjat de sa baula de ca meva, una gallina coixa. Supós que per si la volia escabetxar. Idò no. Jo l’he  surada, té una cama descentrada i casi no s’aguanta, amb un poc de pinso, enciam, fruita, ara va bona. Allà on n’ho s’hi arriba per gratar-se jo li don un bon massatge, en sec; saps que li agrada! És com un cusset, s’acosta i jo la grat; té sa cresta ben vermella. Mira si m’estima que s’altre dia jo dormia a sa butaca, idò me va fer un ou damunt els peus! T’ho ben assegur! Ho has d’apuntar a n’això.”

Torna-m’hi, tona-hi, pens. Amb el somriure als llavis me’n torn cap al meu turó a fer la meva crònica desbaratada, que no amaga la real -crua i tendra a la vegada- del llogaret. Ara, a l’entrada de l’hivern, la terra banyada, hom no pot fer res més important que aparellar la llenya i començar foc.

ELS SITUACIONISTES I EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI Climent Picornell

jcmllonja | 28 Desembre, 2011 14:05

Els situacionistes i el romanticisme revolucionari

 

Climent Picornell

 

“Qui ha renunciat a desenvolupar la seva vida ja no podrà tampoc reconèixer la seva mort” (Guy Debord). Desant els caramulls de paperassa de ca nostra me surt una revista: Plankton. És només un forro fals, baix la pretesa revista de biologia marina hi ha el núm. 12 de l’ Internationale Situationniste, 1969. La Internacional Situacionista fou, en la realitat, una organització d’artistes i intel·lectuals que pretenia acabar amb la dominació capitalista. Creada formalment l’any 1957, per la fusió d’una sèrie de grups anteriors (Internacional Lletrista, Bauhaus Imaginista, grup COBRA, comitè Psicogeogràfic de Londres...), corrien els moments de l’antistalinisme i la sufocació comunista de les revoltes obreres a Polònia i Hongria. A França aquest corrent desembocà en la gran, i curta, revolta del Maig del 68. Els situacionistes són considerats uns dels  impulsors i fornidors de continguts i eslògans del Maig del 68 a París. A 1972 es dissol després d’editar dotze números de la seva revista (1958-1969). En quedaren com exponents més coneguts noms com Gianfranco Sanguinetti, René Viénet, Guy Debord, Raoul Vaneigem... resultants d’una tropa de discutidors, anatemitzadors, cismes i purgues diverses. A Espanya, en ple franquisme, aquestes divagacions hiperintelectualitzades eren vistes com a maniobres petitburgeses que distreien les forces clàssiques de l’oposició d’esquerres del seu principal objectiu, l’enderrocament del general Franco i la restauració de la república democràtica. Això no llevava que a determinats ambients arribàs aquest missatge, amb retard. A alguns de nosaltres ens va fascinar, ens va engrunar -juntament amb els beatniks americans-, causant-nos un shock particular, conceptualment mal de pair. Jo hi vaig trobar un punt geogràfic que me va interessar, a través del que anomenaven ‘la deriva urbana’ es feia una lectura nova de la ciutat, l’espai situacionista volia canviar el significat de la ciutat, modificant la manera com se l’habitava, era la Psicogeografia.

 

El missatge situacionista, rompia amb l’ortodòxia marxista-leninista, criticant radicalment els règims comunistes de l’Est d’Europa, reformulant les crítiques al capitalisme, el qual, consideraven, perfeccionava les tècniques de la seva dominació a Occident. Mario Perniola, el conegut filòsof italià els dedicà un llibre el 1998, traduït a l’espanyol el 2007 –Los situacionistas-, la revista Quimera un extra l’any 2000 coordinat per César de Vicente Hernando i la revista Anthropos un nombre monogràfic l’any 2010, els cit com exemples de que es continua mantenint un interès pel que fou aquest moviment. Mario Perniola conclou que la seva aportació es pot encabir en la línia fonamental que mantén que l’alienació contemporània se concreta en l’estat de passivitat contemplativa de la gent - produït i atiat pel neocapitalisme-, per aquest motiu, es fa necessària l’emergència d’una nova subjectivitat radical capaç de reconstruir-ho tot a partir d’un mateix, allunyant-se dels apriorismes dels partits polítics.

Guy Débord i Raoul Vaneigen són els qui han tengut més transcendència mediàtica, o més coneixença fora dels nuclis situacionistes. Sobretot el primer -se suïcidà el 1994- per la publicació de la seva obra cabdal La Societat de l’espectacle (1967) en la qual hi manifestava el seu paradigma: “Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle”. Segons Débord a més del món del treball, l’espectacle és la forma dominant de posar en relació els homes; els grans vehiculadors de l’espectacle contemporani són els mitjans de comunicació, els quals malgrat les seves suposades divergències  mediàtiques no aconsegueixen ocultar una convergència espectacular: aconseguir la  desinformació de la societat. Tota la informació és transforma en espectacle, i és per si mateixa portadora irreductible de l’ordre capitalista, essent engolida amb una passivitat inconscient per la societat actual. En una darrera obra El Planeta malalt diu: “Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps”.

Vaneigen ha continuat publicant regularment, després de la seva obra Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions (1967), un llibre poètic, revolucionari i emotiu. “No volem un món en el que la garantia de no morir de fam equivalgui al risc de morir d’avorriment”, sembla una pintada a una paret durant el Maig del 68. El seu discurs  tracta, dit ràpidament, de la necessitat de canviarr la vida quotidiana, edificant una societat paral·lela, microsocietats coal·ligades, vertaderes formes de guerrilla en pugna per l’autogestió generalitzada. En alguns dels seus treballs posteriors (“Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se d’ella”, “Per una internacional del gènere humà”), va adaptant el seu ideari “al desig d’alliberar-nos de ser governats per la por a la mort, viure en plenitud, autonomia i creativitat social”. “Res és sagrat tot es pot dir”. Autonomia i creativitat són, segons ell, els motors del quefer revolucionari.

 

Si haguéssim de reduir el discurs situacionista a paraules clau, serien: situació, vida quotidiana, individu, espectacle. En paraules recents de Vaneigem, “els situacionistes no profetitzaven res, col·laboraren en el treball d’excavació de la història, que anunciava la fi de l’explotació de la natura, del treball, de la depredació, de l’autoritat jeràrquica, del poder, del menyspreu i la por a la dona, de la subordinació dels infants, de l’ascendència intel·lectual, del despotisme militar i policial, de les religions, de les ideologies, de la repressió i les seves alliberacions mortíferes. Posaren les bases d’una internacional del gènere humà”. Quasi res! Accepta però que la Internacional Situacionista fou portadora d’un pensament crític radical que continua sent ignorat, “després de cinquanta anys d’ostracisme, el situacionisme és al panteó de les ideologies, exposat en els amfiteatres de la cultura com un cadàver indiferent”.  Romanticisme revolucionari, al cap i a la fi. Fou Max Blechman qui recopilà –amb aquest títol- per City Lights Books un llibre sobre persones i moviments de revolta (Daniel Blanchard fa el capítol de Debord) i el subtitulà: “A drunken boat anthology”. Una antologia procedent de la publicació d’aire llibertari Drunken boat, que significa Vaixell ebri, com el poema de Rimbaud, un vaixell begut, però d’aigua, que s’enfonsa i viatja pels fondals, de l’alegria a la decadència. Un vaixell a la deriva? La deriva situacionista tal vegada?

QUATRE COLLITES PER JARDINS D'ALTRI Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:13

Quatre collites per Jardins d’altri

Climent Picornell

1.- Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)...  es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet  extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

2.- “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.

3.- W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat,  aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar.  Aïllament? Aïllament m’has dit?  “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”,  Andrés Sánchez Robaina a Cuaderno de las islas, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( Te Henua, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.

4.- Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu SMITH Magazine aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie Six-Word Memoirs esser el més venut a USA.  La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa,  per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): Too much, too soon (Massa, massa prest).  Un títol manllevat del segon disc dels New York Dolls. Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a  La vida, instruccions d’ús de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.

 

 

ANTONI SASTRE I L'AN└LISI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:03

Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears

 

Climent Picornell

 

El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.

El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista La Nostra Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953),  Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que  “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.

 

Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,  inicià la seva tasca  d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral  Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear  és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les Enquestes de Despesa Turística, les quals en un entorn de molt poca informació turística  a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.

 

Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-, acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació,  corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra Turisme: Territori i Societat que el Diari de Balears entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums  i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts  Política econòmica i turisme,  on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.

Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que  trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.

PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell

jcmllonja | 21 Novembre, 2011 12:08

 

Palma, postal de tardor

 

Climent Picornell

 

És encara dematí però el sol ja  il·lumina l’Àngel de la Llotja, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que  embossen Palma encara més.

 

Les rutines són per a complir. Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb  operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.

 

A la plaça de la Reina hi trob en Toni, li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem  entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda.  Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.

 

Els turistes de creuer continuen saturant el centre, em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat-  mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.

 

Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer Moonlight serenade i després Stormy weather, molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!


DE L'HUMOR, LES D╔CIMES DESBARATADES I LES CANăONS VERDES Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2011 14:25

Del riure, les dècimes desbaratades i les cançons verdes

 

Climent Picornell

 

Napoleó balla amb una dama italiana: “Tots els homes ballen malament?” Li contesta la dama: “Non tutti, ma buona parte”. Un cert múscul de la intel·ligència fa falta per riure. I més per riure’s d’un mateix. “Es volia suïcidar però es conformà esqueixant la seva foto”. La ironia, que se’n fot de la mort i de l’estupidesa humana. Barzelletta (ferir de valent), en diuen en italià de l’acudit. Per cert, saben aquell de “Que fa un de Lepe vestit de vampir damunt un tractor? Sembra el pànic”. El conten a molts països quan es volen riure dels veïnats. Certament la burla, el joc de paraules, el sexe són eines de l’humor, provocant  el riure que és, al mateix temps, una arma contra el poder i una teràpia contra les desgràcies.

 

A la pregunta de si hi ha un humor mallorquí, la temptació és pensar en dos conceptes oposats: Humor i Mallorquí? Com “Pensamiento y Navarro”.  Però ni tant, ni tan poc. I encara que, segons els francesos, l’humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua, tenim trets humorístics diferencials? Com per tot. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos, i dels capellans, ens agraden els desbarats –ara parlarem de les dècimes desbaratades- i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí.  Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes “ja ens veurem” o “ja en parlarem”, creure’ns més llestos que els altres, cruels amb els nostres jueus, els xuetes...

Si trec el tema de l’humor, i del riure, és perquè hi faig recerca i perquè vaig proposar a Gabriel Janer Manila que durant la XI Diada del Pare Ginard, ara fa un dies, ens parlàs d’algun dels seus vessants satírics. Trià la “Fantasia còmica al Cançoner Popular de Mallorca: Les cançons de desbarats i absurds”.

 

Però entre els milenars de cançons recollides pel frare santjoaner, hi ha alguns buits: les cançons de contingut polític, les eròtiques o les de burla religiosa. De les primeres, probablement, no es volgué complicar la vida, ni la volgué complicar al seu editor, Francesc de Borja Moll, en temps del franquisme. “Dones que no teniu pa / i als fills donau figues seques, / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”; aquesta no hi és, com tantes altres que el glosat havia popularitzat. De les eròtiques, tan podem pensar que, essent frare els qui les recollia, ja no les hi devien contar, o si més no, ell decidí no publicar-les. Moll en parla, al pròleg, dels documents “verds” o “bruts”.

 

De totes les maneres en Janer Manila en dos treballs (Sexe i Cultura a Mallorca, el cançoner i la narrativa i el teatre) rescatà les cançons eròtiques, desxifrant el nostre codi sexual. Un exemple: “A Capdepera una n’hi ha / que cada dia se’n va a combregar. / Ella fa veure que hi va per Déu / i hi va per veure el pare Mateu. / El pare Mateu li donà consol, / li pegà premudes davall es llençol. / Davall es llençol hi varen trobar / sa de Capdepera amb un capellà”. Així són les coses, i malgrat aquests oblits, voluntaris, no li treuran al Cançoner Popular de Mallorca el fet de ser un dels estalons de la nostra llengua.

 

La ponència de Gabriel Janer, que el Col·lectiu Teranyines de Sant Joan publicarà als Papers de Cal Pare Ginard, agafà la sendera de la fantasia còmica i del riure festiu. Feu esment que el pare Ginard coneixia l’enorme capacitat de sàtira de mossèn Alcover, (“ riure’s del ball i dels sonadors, del sant i de la festa, i fins i tot de l’enterro...”) malgrat l’empràs moltes vegades a favor del seu integrisme. Els religiosos es divertien, ja en l’edat mitjana, amb els desbarats aplicats a la gramàtica o a les sagrades escriptures,  que van  perviure en les nostres dècimes desbaratades. “L’amo de Son Ametler, / un dia de matinada,/ trobà dins un panada / sa taleca d’es porquer./ De seguida que ho sabé / es prior de sant Jeroni / dispongué que en Pep Dimoni / se’n dugués a passejar, / damunt es call de sa mà, / sa torre de Babiloni.” Com bé digué Janer Manila aquests absurds i extravagàncies que, sense cap ni peus, provocaven les rialles, han passat al cançoner. Moltes han perdut part dels seus versos. “Una mosca vironera / venia sucre esponjat, / i una beia amb un xorrac / ‘faitava una cadernera / com un gall enmig de s’era / qui feia batre un llimac”. El recurs a l’absurd és una mostra de la congruència de l’humor mallorquí amb l’universal. Així com es pot aplicar una sistemàtica general a la classificació de les nostres rondalles, altre tant amb les dècimes desbaratades i la seva fantasia, filla de l’absurd. Janer fa veure que aquests diàlegs impossibles i contextos imprevists, hereus de cançons antigues, també eren usats pels surrealistes.

Saben aquell d’un mallorquí que pateix ejaculació precoç? Li diu ella desencisada: “ I ara?” Respon ell:  “Vaja! No m’havia passat mai!”. Com en Biel de son Dalmau. Humor mallorquí? N’hauríem de tornar parlar.

DE LA FAM═LIA PL└STICA ALS CREIENTS SENSE ESGL╚SIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Octubre, 2011 08:31

 

De la família plàstica als creients sense església

 

Climent Picornell

 

A aquestes conviccions, més o manco fondes, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball Valors tous en temps durs (Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a Foc Nou (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions.  La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats  i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,  febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.

 

Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:  la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil,  per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.

 

El Treball ha perdut centralitat, és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política-  ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.

La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.

L’església. La secularitat és galopant.  És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-  deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels  temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.

________________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE L' 11-S ENă└, DE LA GEOPOL═TICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell

jcmllonja | 21 Octubre, 2011 11:21

De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia

 

Climent Picornell

 

El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo.

 

Per una part,  l’esbaldregament  del mur de Berlin escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger  que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.

 

D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.

I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.  Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.

 

Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res, sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,  en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.

 

A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot, ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,  amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.

L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-  ha  transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern  i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.

 

Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració, regular i irregular,  causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control,  mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.


Podríem continuar amb la problemàtica ecològica (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda  del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat  vertiginosament.

____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO 

APUNTS DE L'HORA DEL VARIAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2011 20:42

Apunts de l’hora del variat

 

Climent Picornell

 

Solc baixar al cafè a l’hora del variat. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la patatilla i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge.

 

De totes les maneres la sortida de missa és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’Amazona. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.

 

“Què te pareix, secretari?” Me demana en Bernat Rovellat examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel Hortolà, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa Galla havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana de Leirà que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.

 

A la taula de devora, un home passa més d’una hora llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel Zhivago, pel Bésame Mucho. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”.

 

“Hem passat de sa misèria a sa baldor”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”

_________________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 
«Anterior   1 2 3 ... 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 ... 51 52 53  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb