Climent Picornell

DE L'HUMOR, LES D╔CIMES DESBARATADES I LES CANăONS VERDES Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2011 14:25

Del riure, les dècimes desbaratades i les cançons verdes

 

Climent Picornell

 

Napoleó balla amb una dama italiana: “Tots els homes ballen malament?” Li contesta la dama: “Non tutti, ma buona parte”. Un cert múscul de la intel·ligència fa falta per riure. I més per riure’s d’un mateix. “Es volia suïcidar però es conformà esqueixant la seva foto”. La ironia, que se’n fot de la mort i de l’estupidesa humana. Barzelletta (ferir de valent), en diuen en italià de l’acudit. Per cert, saben aquell de “Que fa un de Lepe vestit de vampir damunt un tractor? Sembra el pànic”. El conten a molts països quan es volen riure dels veïnats. Certament la burla, el joc de paraules, el sexe són eines de l’humor, provocant  el riure que és, al mateix temps, una arma contra el poder i una teràpia contra les desgràcies.

 

A la pregunta de si hi ha un humor mallorquí, la temptació és pensar en dos conceptes oposats: Humor i Mallorquí? Com “Pensamiento y Navarro”.  Però ni tant, ni tan poc. I encara que, segons els francesos, l’humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua, tenim trets humorístics diferencials? Com per tot. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos, i dels capellans, ens agraden els desbarats –ara parlarem de les dècimes desbaratades- i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí.  Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes “ja ens veurem” o “ja en parlarem”, creure’ns més llestos que els altres, cruels amb els nostres jueus, els xuetes...

Si trec el tema de l’humor, i del riure, és perquè hi faig recerca i perquè vaig proposar a Gabriel Janer Manila que durant la XI Diada del Pare Ginard, ara fa un dies, ens parlàs d’algun dels seus vessants satírics. Trià la “Fantasia còmica al Cançoner Popular de Mallorca: Les cançons de desbarats i absurds”.

 

Però entre els milenars de cançons recollides pel frare santjoaner, hi ha alguns buits: les cançons de contingut polític, les eròtiques o les de burla religiosa. De les primeres, probablement, no es volgué complicar la vida, ni la volgué complicar al seu editor, Francesc de Borja Moll, en temps del franquisme. “Dones que no teniu pa / i als fills donau figues seques, / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”; aquesta no hi és, com tantes altres que el glosat havia popularitzat. De les eròtiques, tan podem pensar que, essent frare els qui les recollia, ja no les hi devien contar, o si més no, ell decidí no publicar-les. Moll en parla, al pròleg, dels documents “verds” o “bruts”.

 

De totes les maneres en Janer Manila en dos treballs (Sexe i Cultura a Mallorca, el cançoner i la narrativa i el teatre) rescatà les cançons eròtiques, desxifrant el nostre codi sexual. Un exemple: “A Capdepera una n’hi ha / que cada dia se’n va a combregar. / Ella fa veure que hi va per Déu / i hi va per veure el pare Mateu. / El pare Mateu li donà consol, / li pegà premudes davall es llençol. / Davall es llençol hi varen trobar / sa de Capdepera amb un capellà”. Així són les coses, i malgrat aquests oblits, voluntaris, no li treuran al Cançoner Popular de Mallorca el fet de ser un dels estalons de la nostra llengua.

 

La ponència de Gabriel Janer, que el Col·lectiu Teranyines de Sant Joan publicarà als Papers de Cal Pare Ginard, agafà la sendera de la fantasia còmica i del riure festiu. Feu esment que el pare Ginard coneixia l’enorme capacitat de sàtira de mossèn Alcover, (“ riure’s del ball i dels sonadors, del sant i de la festa, i fins i tot de l’enterro...”) malgrat l’empràs moltes vegades a favor del seu integrisme. Els religiosos es divertien, ja en l’edat mitjana, amb els desbarats aplicats a la gramàtica o a les sagrades escriptures,  que van  perviure en les nostres dècimes desbaratades. “L’amo de Son Ametler, / un dia de matinada,/ trobà dins un panada / sa taleca d’es porquer./ De seguida que ho sabé / es prior de sant Jeroni / dispongué que en Pep Dimoni / se’n dugués a passejar, / damunt es call de sa mà, / sa torre de Babiloni.” Com bé digué Janer Manila aquests absurds i extravagàncies que, sense cap ni peus, provocaven les rialles, han passat al cançoner. Moltes han perdut part dels seus versos. “Una mosca vironera / venia sucre esponjat, / i una beia amb un xorrac / ‘faitava una cadernera / com un gall enmig de s’era / qui feia batre un llimac”. El recurs a l’absurd és una mostra de la congruència de l’humor mallorquí amb l’universal. Així com es pot aplicar una sistemàtica general a la classificació de les nostres rondalles, altre tant amb les dècimes desbaratades i la seva fantasia, filla de l’absurd. Janer fa veure que aquests diàlegs impossibles i contextos imprevists, hereus de cançons antigues, també eren usats pels surrealistes.

Saben aquell d’un mallorquí que pateix ejaculació precoç? Li diu ella desencisada: “ I ara?” Respon ell:  “Vaja! No m’havia passat mai!”. Com en Biel de son Dalmau. Humor mallorquí? N’hauríem de tornar parlar.

DE LA FAM═LIA PL└STICA ALS CREIENTS SENSE ESGL╚SIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Octubre, 2011 08:31

 

De la família plàstica als creients sense església

 

Climent Picornell

 

A aquestes conviccions, més o manco fondes, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball Valors tous en temps durs (Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a Foc Nou (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions.  La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats  i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,  febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.

 

Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:  la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil,  per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.

 

El Treball ha perdut centralitat, és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política-  ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.

La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.

L’església. La secularitat és galopant.  És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-  deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels  temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.

________________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE L' 11-S ENă└, DE LA GEOPOL═TICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell

jcmllonja | 21 Octubre, 2011 11:21

De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia

 

Climent Picornell

 

El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo.

 

Per una part,  l’esbaldregament  del mur de Berlin escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger  que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.

 

D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.

I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.  Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.

 

Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res, sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,  en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.

 

A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot, ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,  amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.

L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-  ha  transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern  i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.

 

Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració, regular i irregular,  causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control,  mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.


Podríem continuar amb la problemàtica ecològica (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda  del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat  vertiginosament.

____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO 

APUNTS DE L'HORA DEL VARIAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2011 20:42

Apunts de l’hora del variat

 

Climent Picornell

 

Solc baixar al cafè a l’hora del variat. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la patatilla i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge.

 

De totes les maneres la sortida de missa és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’Amazona. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.

 

“Què te pareix, secretari?” Me demana en Bernat Rovellat examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel Hortolà, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa Galla havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana de Leirà que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.

 

A la taula de devora, un home passa més d’una hora llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel Zhivago, pel Bésame Mucho. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”.

 

“Hem passat de sa misèria a sa baldor”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”

_________________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

EL CORREDOR MEDITERRANI, EL "MADRITERRANI" I ALTRES Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2011 13:18

El Corredor Mediterrani, el  “Madriterrani” i altres

 

Climent  Picornell

 

El Corredor del Mediterrani designa l’eix que uneix València i Barcelona i es prolonga cap el nord fins a Perpinyà i al sud cap a Alacant ...i Múrcia i Andalusia Oriental. El seu hinterland d’influència inclou les illes Balears, amb els seus nodus portuaris. Eliseu Climent a través de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa fa anys que promou l’EURAM o Euroregió de l’Arc Mediterrani, amb els territoris del país Valencià, Catalunya, Balears, Andorra i Catalunya Nord, un clúster econòmic, però també social i cultural. Tant el Corredor com l’Euram, se situen damunt terres apropades al Mediterrani que han estat sempre un niu de relacions i intercanvis des de l’antiguitat i ara agrupen gran part de la indústria i el comerç de l’estat espanyol.

 

En aquests moments es mouen les seves forces polítiques, sobretot per reivindicar el que sempre s’ha negat des de Madrid:  una atenció especial a les seves comunicacions ferroviàries. La crisi econòmica ha posat en alerta aquesta “euroregió” conscient de què s’haurà d’enfrontar a un nou mapa europeu i a una nova etapa històrica, amb la necessitat d’acostar-se als més de cinc-cents milions de consumidors europeus i que el risc de quedar allunyats dels centres de gravetat comporta un altíssim perill de pèrdua de competitivitat. A més, ara, la fàbrica del món és Àsia i l’entrada a Europa és pel Mediterrani, no per l’Atlàntic com abans.

 

L’estat espanyol no ha invertit en la potenciació d’aquest eix de transport mediterrani de persones i mercaderies i ha abocat els fons europeus en un model radiocèntric madrileny que, com ha demostrat Germà Bel, i la crisi ho ha reafirmat, és equivocat i ruïnós. Fa anys que es tenen les mateixes carreteres i les mateixes línies de tren que impedeixen una bona connexió, també amb els ports, entre ells els de les Balears.

La setmana passada es reuniren a Castelló els batles d’Alacant, Barcelona, Castelló, Girona, Palma,Tarragona,València i també els de Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga i Cadis -socialistes, populars i nacionalistes- per fer pressió i demanar a Europa –i a Madrid- que la Xarxa Central Transeuropea de Transport (full de ruta 2030) inclogui el Corredor Mediterrani. El batle de Castelló considera que la trobada mostra la unitat que hi ha per aconseguir mostrar a la Unió Europea que és una qüestió estratègica ineludible també per a tot el continent; la infraestructura més convenient en termes de rendibilitat, sostenibilitat i inversions.

 

Segons el geògraf Joan Vicent Boira “És una visió moderna de la geografia, multiescalar, una reivindicació que afecta des del territori més petit, un municipi, a la gran economia continental, europea. Aquest és l'efecte poderós del Corredor Mediterrani respecte d’altres corredors, que són igualment grans, però que no són músculs del territori, té una dimensió econòmica, però en té una altra: reenfocar les relacions entre Catalunya i València”.

 

Dimecres passat, a València, els representants de les patronals i les cambres de comerç de Catalunya, València, Mallorca, Andalusia i Múrcia, també feren una declaració ferma exigint el mateix al Govern: que ho defensi davant la Comissió Europea; hi assistí Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Fabra i Valcàrcel, de Múrcia, dijous visitaren J. R. Bauzà i s’espera que contactin al seu homòleg Artur Mas a Barcelona.

 

Per què aquesta pressió per una causa tan clarament manifesta? Perquè sempre Espanya ha estat contrària a unir com toca València amb Catalunya. A més la unió de Madrid amb França i Europa és perpetrava per altres llocs. No fou fins a desembre de 2010 que s’inaugurava la línia d’AVE Madrid-València, el que anomenaren alguns la línia del “Madriterráneo” i el corredor prioritari amb França ha estat sempre el central, Algeciras-Madrid-Saragossa-Canfranc, ho decidí el PP l’any 2003. Però els francesos han dit  (2010) que l’entrada a França volen que sigui pel Mediterrani. El Corredor Central actual -previst- sortirà d’Algeciras, Madrid,  Saragossa cap a Tarragona, Barcelona i la frontera cap a Perpinyà. Però i al sud de Tarragona? I l’enllaç amb València que possibilitaria la via al grandiós trànsit de les altres regions mediterrànies?

 

Ja han sortit els qui demanen  i no tenen ni xarxa, ni línia, ni densitat,  per emprar paraules de Boira. J.A. Monago, J.A. Griñán, M.D. de Cospedal, Esperanza Aguirre i L.F. Rudi es reunien dijous passat amb el ministre Blanco –qui embullà la troca amb quatre corredors diferents!- exigint el Central, l’eix 16, que passa per les seves comunitats, amb l’argument de què s’aprovà abans. Malgrat el ministre francès de transports i el comissari europeu hagin dit públicament que l’entrada ha de ser per la via de Barcelona.

 

Falten pocs dies perquè la UE decideixi. El fet de que el Corredor del Mediterrani disposi de fons europeus és d’importància cabdal per al futur de les illes Balears, la nostra inclusió dins les àrees geoeconòmiques de València i Barcelona fa que sigui vital que aquestes funcionin amb eficiència. L’Espanya radial i ineficient que s’ha reforçat aquests últims anys, tudant enormes inversions, és molt potent ideològicament, però la “real-politik” és molt tossuda, tant que es faria de mal digerir que Madrid decidís uns eixos o corredors prioritaris que, al contrari del Mediterrani, siguin buits de contingut.

NO M╔S "BLADE RUNNER", PER FAVOR Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2011 10:29

No més Blade Runner, per favor

 

Climent Picornell

 

Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Quan s’estrenà fou un fracàs, anys després però entrà en el reduït grup d’obres de culte de la ciència ficció.  El guió s'inspira en la novel·la  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Ph. Dick. Descriu un futur on els  “replicants”, éssers fabricats amb enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors a la Terra; produïts per la Tyrell Corporation - "més humans que els humans"- van ser declarats il·legals després d'una revolta. Un cos especial de la policia, blade runners, cerca i mata els replicants fugitius. Un blade runner semi retirat , Deckard (Harrison Ford), s'enfronta a un grup d’ells, a Los Àngeles, l’any 2019.

 

Rosa Montero titula “Lágrimas en la lluvia” el seu darrer llibre. I he llegit que Ridley Scott ha decidit fer més pel·lícules de Blade Runner. No, per favor. No m’imagin en Deckard convertit en una saga com la de Star Trek o com la de la Guerra de les Galàxies. En som un fan, però ja no seria el mateix. Que m’agradi la ciència ficció, de la més seriosa a la més porronera, és una de les meves opcions, en literatura i en cinema. Vaig tornar gran el dia que em vaig aixecar d’una pel·lícula insuportable d’en Bergman. Va ser un alliberament. A partir d’aquell  moment puc dir que m’agraden les pel·lícules de guerra, les de riure, les de sexe... i  les de ciència ficció.

 

Sempre m’ha intrigat saber per què Blade Runner que pot passar per una història d’amor, entre un humà (?) i una androide, o per una peli policíaca però del futur, esdevingué alguna cosa més. Pel tema? El tractament fílmic? M’ha ajudat una lectura d’estiu, que ha resultat ser més profitosa del que em pensava: Blade Runner. Lo que Deckard no sabia, de Jesús Alonso Burgos (Akal /Cine. 2011). Segons Burgos perquè  presenta una perspectiva de la societat futura, inusual i inquietant i per la visualització del futur convincent. Comencem per aquí. Solia dir als meus estudiants que s’imaginassin la ciutat futura com la que es presenta a Blade Runner. La ciutat s’havia de dir “San Ángeles”, per significar una monstruosa hiperurbanització entre San Francisco i Los Ángeles, com la “ecumenòpolis” de Lewis Mumford, però el  neotopònim fou rebutjat per Ridley Scott. S’hi veuen torres industrials que vomiten foc, barris de barraques on es ven menjar barat, anuncis amb personatges de perfil asiàtic, una espècie de  temple babilònic on hi habita la Tyrrel Corporation... És –segons Juli Capella i Quim Larrea- un món fabricat amb detritus culturals, materials de desfeta, fems, fums, edificis corcats, pàries, homes malalts... que fonamenten un attrezzo reconegut,  però generalitzat en el 2019. David Riera diu que són ciutats-collage, cementeris d’utopies, fragments piranessians de la història, romanents utòpics per la continua renovació tecnològica.

 

Per altra part el film es mou entre la temàtica coneguda de la tensió entre natural i artificial, entre els sers humans i els androides, on els humans enyoren un món natural que ha desaparegut: fosca, pluja àcida... En aquesta tessitura els replicants de Blade Runner són  esclaus fugitius, negres que fugen de les plantacions del futur i es rebel·len. És una reflexió amb història a la cinematografia, basta recordar l’ordinador que no obeeix de 2001: Una Odissea de l’espai . Però aquí els androides són una metàfora de la persona, són fisiològicament humans i no són els robots divertits, servicials i beneitons de la sèrie Star Wars. Aquesta concepció dels androides-humans però mortals provoca les reflexions sobre la vida. És per tant, Blade Runner, una reflexió sobre la mort. Segons Fernando Savater cap pel·lícula ho ha fet amb tant de rigor i amb tanta lucidesa.

 

Quin temps ens queda? Recordin l’escena al despatx de la Tyrell Corporation – “volíem que tingués un cert aire neofeixista o gòtic de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa”-  Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: “Vull viure més, pare”. Tyrell: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat del temps”. I La música de Vangelis. Roy, que té pinta d’oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel  és com qui s’allibera del seu déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i  perdona a Deckard, quan aquest –humà- no ho hagués fet.  Recordin: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... Tots aquest moments se perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. És una escena molt bella en la qual Roy, el replicant, és transforma de dolent en heroi redemptor.

 

Tanmateix, tota aventura humana o còsmica ja ha estat contada. Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics,  hackers llibertaris o  ‘locandos’ erràtics per  l’espai, tots, són descendents d’Homer. O  d’H.G. Wells, de Juli Verne, d’Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d’Isaac Asimov. A Blade Runner amb cossos i cervells envaïts i posseïts per la tecnologia, obligats a sobreviure en un món trist i degradat, però, encara, el que atorga la condició humana és la certitud de la mort. Donant la raó a Borges (L’immortal): “Tret dels homes, totes les criatures són immortals, perquè ignoren la mort”.

SILENCIS I RENOUS (BACK TO PALMA) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Setembre, 2011 15:23

 

Silencis i renous (Back to Palma)

 

Climent Picornell      

 

Preparat per tornar a Palma, s’acaba l’estiu, faig la rutinària volta per foravila. La remor del vent dins el pinar, per poc que bufi, sembla més del que és. Com la mar i el vent, però tot plegat. A vegades parla, no metafòricament, pots entendre el que diuen i desdiuen les bufades lentes o les ràfegues apressades voltant pels cimals dels pins, enfilant els colls dels turons. A un racó del caminoi això encara és més precís, allà, lliure d’arbres, el vent s’esplaia, s’engrandeix, es fa lent, sembla que s’aturi abans de pujar per la llarga vorera. Me sent bé en aquest redol, és com una comunió natural, sense haver de menjar hòsties, ni representacions caníbals. Comprendre senzillament que tots som un, tot una mateixa cosa, així de senzill. (Mira tu, dirà més d’un, el folklòric ploramiques, va avui de Beatus ille neobudista).

 

El vent és la variant més pura del silenci, música de la natura. “Després del silenci el que més s’acosta a expressar allò inexpressable, és la música” mantenia Aldous Huxley.  “Escoltau el vostre interior, més enllà de la respiració, més enllà del fluir de la sang i dels batecs del vostre cor arribarà un dia que escoltareu, el so de l’univers, que és el silenci” (Raimon Panikkar,  El silenci de Buda).  (Perdonin aquest altre parèntesis, però he recordat Arthur Koestler: “Ahir vaig descobrir el secret de l’univers; avui dematí l’havia oblidat”. S’havia menjat una dosi de LSD el vespre abans). “Situats en el silenci, despullats davant de la realitat una que té en l’Absolut l’origen i el fonament, percebem el batec de la vida en estat pur” (Teodor Suau).

 

No m’agraden les contraposicions banals i grolleres. Silencis i pinars contra vida urbana i renous. Però quin  remei! Back to Palma. A més, està demostrat que viure a una ciutat augmenta els riscos de patir depressions, ansietat o esquizofrènia. Els urbanites patim més malalties mentals que els de la part forana. El primer que trob en l’arribada a Palma és un home ajagut davant ca meva. Sembla mort, però damunt el portal hi ha dues botelles que suposadament ha esclovellades el personatge dorment. Tanta sort, pens, mentre pas per damunt ell carregat de bosses i motxilles.

 

Baix a la farmàcia i he d’escoltar el diàleg del jove client. “Faig oposicions i estic nerviós”. “De què les fa?” demana la dependenta amb interès. “De Psicopedagog”. “Prengui això, Sumial, és com un ansiolític, però no li farà son i a més és sense recepta, els Valium, Orfidal, Tranquimazin els ha d’ordenar el metge”. “Que te vagi bé. Sort. I una hora abans de la prova en prens un. Aprovaràs!” . Vaig a comprar una bateria nova per al meu MacBook Pro. A la botiga un home baixet i calb, que no diu ni pruna i una al·lota de la casa. Mentre, surt un operari que dóna un ordinador a l’home baixet. Aquest, l’agafa i amb força i ràbia el tira enterra. La màquina se desventra esbudellada amb el cop. Surten més operaris i amenacen el client que diu merda en alemany repetides vegades. Es treu una tarja per pagar, li veig un passaport suís. Observ el que queda del MacBook Air –una joia de la informàtica-  acollonit de què l’helvètic no tregui una pistola i ens mati a tots, indignat pel suposat mal servei de la botiga d’ordinadors. La ràbia era la darrera passa, abans de pagar.

 

En tornar a casa, en Bob Esponja pega galtades a Mickey Mouse, mentre es malparlen en una llengua que no entenc. Són dues estàtues vivents d’aquestes que atreuen –o espanten-, per un euro, a turistes i els seus fills per fer-se una fotografia. Hi ha indis, flamenques, centurions romans, homes sense cap, pistolers de l’oest, figures enfangades, el Zorro, en Dràcula dins els taüt... En Bob Esponja reclama el lloc en exclusiva a base d’hòsties, fins que en Mickey es treu el caparrot i remugant fuig escales amunt cap a La Seu. Encara he d’anar al tanatori de Sant Valentí, el pare d’un bon amic és mort. “Quan li hem dit a n’Arnau que no tornaria a veure el padrí, ha pensat una estona i ha dit :“És mort? Però, encara pensa?” Als seus set anys, per a ell té més valor, o l’inspira més inquietud tal vegada, el deixar de pensar que el deixar de viure.

 

No sé si és el retorn a Ciutat o que envellesc malament. A Palma em costa més l’acceptació que tot és u, tots som un i per tant tot és tot i jo som res i a la vegada tot... i creences absurdes com aquesta. Me ve al cap Philip Roth, vell i sull en la seva mala salut: “Només em sent jove quan escric”; el seu darrer llibre és Nèmesi, la deesa de la venjança, i de la fortuna, la que compensa els nostres èxits amb fracassos. No sé molt bé si situar la reflexió en l’absurd de la vida urbana o en la casualitat. Però el silenci empallegós dels pinars s’ha tranformat escandalosament en renou, en tots els sentits, de la ciutat. Estranya licantropia, en la llum clara d’un dematí de setembre.

________________________________________

IMATGE: SANT JORDI -amb Palma darrere- per Pere NISART (1468)

LLISTES D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2011 09:54

 

 

Llistes d’estiu

 

Climent Picornell

 

Hi ha dues castes de llistes de l’estiu. Les del començament i les de l’acabatall. Les del començament són més optimistes. Coses a fer durant les vacances, sopars amb els amics, llocs per visitar, eines per fer submarinisme, llibres per llegir que esperen de l’hivern… Les de l’acabatall són diferents, no són com les de l’any quan comença, però són les dels curs que comença. Mesclades amb les humils llistes del dia a dia (cabeces d’alls, llet, treure doblers del banc, telefonar a la germana…) agafen una altra tònica, hi ha coses per fer a diferents nivells, el pràctic, el laboral, el familiar, el millorament de la formació, de la salut, de la felicitat.

 

Contemplant una miserable llista, escrita en un tros de paper arrabassat d’un sobre, em faig a la idea de què és una extensió de la nostra memòria i per això hi depositam confiança; s’explica el neguit quan en perdem una: és com un Alzheimer sobrevengut. La vida ve a ser com un enfilall de llistes. Documents domèstics que ens permetrien entendre la nostra existència. Com una radiografia de la nostra vida. Només cal examinar la llista de telefonades que hem fet o els emails que hem enviat i rebut. I no en parlem de la importància de ser, o haver estat, a una llista, la dels interins per a la feina o la d’aprovats.

 

És, per tant, la senzilla llista de la compra, una baula més del nostre món farcit de llistes. I també ho pot ser l’enumerament de comportaments ètics, juntament a les llistes del que aspiram, o del que voldriem tenir, de les músiques que hem de comprar. S’hi entrecreuen les llistes primerenques que ens feren aprendre, les dels deu manaments, la dels dies de la setmana, la dels mesos de l’any, la dels adverbis, la dels drets fonamentals de l’home (que excloïa les dones, per cert), amb les de coses trascendentals o no. La llista de jugadors convocats per Pep Guardiola, la de països iremissiblement pobres, la de les tribus d’Israel ( Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí; Gad, Aser, Issacar, Zabuló. Josep i Benjamí), o la dels planetes del sistema solar.

 

Sense maximalismes: L’home i la dona són aquells animals que fan llistes. Formen part dels nostres rituals, són uns instruments compulsius, sobretot pel goig -quasi orgasme- que provoquen quan tatxes algunes de les coses que hi havia per fer, i s’han fetes! Comprar un kilo de peres o anar a renovar el DNI. No em referesc, com han vist, a les llistes enteses com a rànkings (les 100 millors pel·lícules de la història o els 10 edificis més alts del món) sinó a les de qüestions més prosaiques, quasi tant com la llista de telèfons o la del bocatas d’un McDonalds, no a la llista dels delinqüents més cercats del món, la dels convidats a noces –una de les dues parts hi té més parents-, el testament, els candidats polítics....

 

Vaig regalar a la meva dona –llistòmana convicta- El Vertigen de las llistes d’Umberto Eco, un llibre sobre les enumeracions, tan les literàries -la de les naus i els capitans de l’Illiada o la dels llibres que no agradaven a Cervantes explicitats a través de Don Quijote- com les pràctiques, les poètiques, les visuals... Tampoc a vull acabar com el genial Georges Perec, la seva obra literària llistada, tan  ben contada! No. En referia més al que parlava Ignasi Vidal-Folch: “Les llistes que elaboram per a determinades ocasions són microdocuments que ens parlen dels qui les redacta”. No han trobat mai dins el carretet de la compra una llista abandonada?  La llegesc, examin el tipus de lletra,  per imaginar-me com deu ser el personatge que l’havia redactada. Trob més emocionant això que les llistes fabricades com a rànkings ordenats, com la dels millors cinquanta llibres dels darrers anys per exemple i -com conta Javier Cercas- al darrer que va consultar no hi havia La aventura de un fotógrafo en La Plata de Bioy Casares, cosa amb la que coincidim, i estripà immediatament la llistat canònica. Les llistes enteses com a obsessió d’ordenar estan a l’ordre del dia, en un sentit classificatori, el que més agrada, el que no, el que més s’estima i el que més s’odia...

 

Circulava per dins el nostre cotxe un llibre, 14.000 things to be happy about, on es llistaven catorze-mil coses per sentir-te més feliç: des d’aixecar-te dematí i veure sortir el sol, fins a ensumar l’olor del berenar dins la cuina. En fi, és el moment, a finals d’estiu,  per a una vindicació de les humils pretensions d’ordenar la nostra existència amb la llista de la compra o la llista de la rentrée, que pot començar cridant al llanterner per aquell grifó que deixàrem gotejant a Ciutat o per al propòsit de menjar saludable amb més vegetals, cosa que recuperam, sempre, de les llistes més antigues. Dues grans categories de llistes personals ens gestionen el dia a dia o dissenyen allò que aspiram a ser. Alguns dels nostres desitjos complerts han format part abans d’una relació llistada.

___________________________

IMATGE: Guillem Mudoy

 

CALOSCAMPS I CALALOSCANS ( A BARTOMEU FIOL IN MEMORIAM ) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Agost, 2011 09:17

Caloscamps / Calaloscans ( A Bartomeu Fiol in memoriam)

 

Climent Picornell

 

Calaloscans i Caloscamps, són el mateix lloc, un amb llicència poètica i l’altre toponímica. Calaloscans és el títol del primer llibre de poemes de Bartomeu Fiol (1933-2011), que morí ara fa una setmana i Caloscamps la denominació d’una cala de la Colònia de Sant Pere molt estimada per un servidor. Cosme Aguiló a La Toponímia de la costa d’Artà diu: “Entrada de la mar, situada en el punt fronterer de les costes de sa Devesa i de Betlem, entre els llocs de sa Cuguça i sa Banyera de sa Senyora. És un racó d’aigües navegables amb petites embarcacions, voltat de penya-segats de marès, excepte a la punta de ponent”. “El problema no el planteja el determinant, que és ben segur que es refereix a camps i no a cans, sinó el genèric que avui crec que és cala i no caló”. Ignor si Fiol ho sabia o no, però no cal perdre massa els menuts amb aquesta circumstància, sabem que és el mateix lloc, probablement escollit per Fiol per la seva eufonia, cosa que li agradava, més enllà de si foren cans o camps els qui donaren nom al lloc.

 

Calaloscans fou el primer llibre que publicà, 1966. Ho feu a l’editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló i Pons, a la col·lecció “La Sínia” dirigida pels joves poetes –aleshores- Guillem Frontera i Jaume Pomar.  “La Sínia” havia publicat Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera; A ritme de mitja mort de Guillem Frontera; Quatre quartets de T. S. Elliot i Cursa de Braus de Miquel Bota Totxo, Calaloscans era el cinquè. El seguirien El temps feixuc de G. Frontera; El Poble de Miquel Martí i Pol; Tota la ira dels justos de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard de Josep Melià i Horitzons de Pedra de Francesc Barceló. A l’interior d’aquest darrer una “Comunicació als nostres subscriptors” especifica que “...mantenir una col·lecció de poesia significa una tasca més plena de contrarietats que no de reconeixements” i acaba amb un “ja direm coses”. Com veuen, la “parenta pobra” com denominava Bartomeu Fiol a la poesia, pel llunyà 1969 ja remugava.

 

Calaloscans du un pròleg de Josep M. Llompart, “Carta a Bartomeu Fiol”, on s’alegra de recobrar el diàleg amb ell, tot fent referència a les vesprades passades a can Llompart –germà gran, li diu Fiol- entre altres amb Miquel Carrió, Baltasar Porcel, “seriós i tan rigorós”, Miquel Bauçà, “taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu” i Miquel Barceló, “aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d’esnobismes, amic fidelíssim, que m’escriu des de Nova York”. Acaba Llompart lloant el llibre “un versos cenyits, treballats gairebé fins a l’exasperació, lluminosos en la seva duresa esquerpa de diamant” i amb una referència als cans interiors: “Tu sí que pots afrontar pur i coratjós aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada”. “No crec en els poetes” mantenia Fiol , “però tots creiem en els homes. I crec en els poemes”. Fa quaranta cinc o sis anys d’això i no sabia si deixar-ho córrer i enviar “els cans lladradors a estudiar economia”. Seguiren a aquest llibre, multitud d’altres i unes col·laboracions fidels en aquest Diari de Balears.

Vaig un horabaixa a Caloscamps a llegir-lo de bell nou. Arrib a una figuera, que rebenta d’olor, pas per davall el passadís de mates i tamarells i damunt l’alga, a l’ombra d’un escar, pas la primera pàgina. El primer poema arranca amb una cita d’Ausiàs March (“Manxa bufant orgue fals no ret fi”) i ja situa el lloc: “Qualque part hi ha un mur per a llimats delers / sota el qual blanquegen calaveres d’ase. / No és agradable el paratge de la cala / però veritablement no sols és digne, / convenient i saludable / ans també necessari”. L’esperit del lloc hi és present durant tot el llibre “Aixeca un cep i saludem. / Et faig llegat d’aquest cup de most./ Deixa que lladrin”, en una referència clara a les vinyes que arribaven fins a vorera de mar.

Tornem al llibre, aspre, d’en Fiol. “Interregne, convidam a tots: / Maria Necessitat, Bertold March, / Joanot Còrpora / Ramon Masteguera, / Miquel Avalot / Mateu Cambuix... / A beure tant quant vulguin / d’aquest vi natural amb un pic d’agredolç / del rost de la Colònia de Sant Pere”. Poema 28. “¿L’hora dels cans, / aquesta cala foscant? / ¿O, per ventura, es troba, forana, / enllà del mar, darrera la tempesta? / L’honra dels cans plens d’escarn, quimera / amb febre, cercam encara, fort i no et moguis.”

El sol s’ha post per darrera la cuculla de Fartàritx, més enllà de Pollença. Ja no hi ha ningú a la cala, més que un servidor i na Susie, la cussa dels veïnats de més avall que va pels redols. Pens amb Fiol quan escrivia i imprimia els seus poemes amb paper d’estrassa. Tir el llibre a la mar. La cusseta el treu, banyat. Hi pos un còdol dins, i el torn a tirar, més lluny.

AFORISMES A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2011 10:19

Aforismes a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Feia dissabte a l’ordinador i hi trob un bloc d’arxius sobre aforismes. Ja saben que un aforisme és una sentència, breu i contundent, però al mateix temps reflexiva. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, dites ...  Han de ser breus: “Fútbol es fútbol” deia Vujadin Boskov, “Siau qui sou”, impelia el nostre poeta.. La voluntat didàctica o crítica, fregant el joc de paraules, els enllaça amb els refranys:” “Qui barata es cap se grata”.

 

Hi ha qui usa la subversió de l’aforisme clàssic, “Mentre hi ha vida hi ha esperança” i el converteix en “Mentre hi ha VISA hi ha esperança”. O usen la inversió del genitiu, una figura retòrica, Nicolas Cage a Leaving Las Vegas: “No sé si bevia perquè la meva dona em va deixar o si em va deixar perquè bevia”. Ni ha d’anònims: “Senyor funcionari: Mai faci res i mai li passarà res”. I n’hi ha d’autors antics i moderns (Rafael Azcona: “L’escepticisme és la vacuna contra el fanatisme”) com B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken... També Guillem Frontera a les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”).

Hi ha qui, fins i tot, ha considerat l’aforisme com a remei curatiu. Com  G. Nardone (La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), amb el mínim esforç, aconsegueixen que el pacient obri una finestra. Tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” (Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

És antiga la mania dels aforismes, ja els llatins s’hi havien posat: Audentes fortuna iuvet (La fortuna ajuda als agosarats), Modus omnibus in rebus (Moderació en totes les coses) o Fama volant ( que no vol dir que la fama s’esvaeix, sinó que els rumors s’estenen). És ver que els aforismes són eines per a la reflexió. però no forçosament lligada a la grandiloqüència, ni a la pedanteria, com aquell d’Unamuno: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Sempre he cregut que així perden molta de la seva força. Sense haver de ser maximalistes i ultratrascendents, el minimalisme i la conya no els treu gens de profunditat. Pos l’exemple d’Oscar Wilde (“Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. /  Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern”). Com també els denostats Groucho Marx : (El seu epitafi: “Perdonin que no m’aixequi”) o Woody Allen (“Quan sent música de Wagner, m’entren unes ganes loques d’invadir Polònia”). O el torero Rafael Guerra, de qui diuen que va dir: “Lo que no puede ser, no puede ser, i además és imposible”.

 

Perquè no sempre grans homes produïren gran cites. Paul Claudel, ampulós aforístic als seus drames, amb molt de mal de panxa, no digué al metge “Llum, més llum!” com Goethe, no,  digué: “Senyor metge, degué ser la botifarra que vaig menjar ahir?”, i morí. O Pancho Villa, preocupat per la gran frase final cridà un periodista: “Escriu..., bé, saps què... posa que quan me moria vaig dir una cosa important.” També a Bertrand Russell, li agradava la conya lluny de la sentència. “Què en pensa del alemanys?”, li demanaren: “No ho sé, no els conec a tots”.Volia significar amb això que no s’ha de pensar en l’aforisme únicament com una gran frase, feta per un gran home, amb gran transcendència.

 

També els Oximoron tenen part d’aforisme, són figures que invoquen la reflexió enfrontant conceptes antitètics  (Banca ètica, Feliçment casats, Còpia original, Realitat virtual o la Llum fosca de Borges). També els graffitis contemporanis, a partir de Maig del 68,  fan de la pintada de carrer aforismes de la modernitat (“Prohibit prohibir”, “Oblidau el que heu après, començau a somniar”, “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la vostra bragueta”...). En aquets camí, tothom formalitza aforismes. “S’ha de córrer com un negre, per viure com un blanc” (Samuel Etoo); “Tots els homes són iguals, per això els posen una cara per diferenciar-los” (Marylin Monroe): “Tot és relatiu, va dir Einstein” (Sara Montiel). Sense treure valor als dels intel·lectuals, Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”.

 

Hi ha aforismes que rodolen d’autor en autor. Un exemple: “Qui ho sap fer, ho fa. Qui no ho sap fer, ho sol ensenyar”. L’he vist atribuït a Joyce, B. Shaw, Nino Manfredi, Confuci, Karpov... fins i tot és per dins les Lleis de Murphy un conjunt de paradigmes fatalistes amb humor. “Si he pogut fer el que he fet ha estat gràcies a les espatlles dels gegants que m’han precedit” és atribuït a Newton, malgrat sia de R. de Chartres, segle XIII. En fi, un dels perills dels aforismes, per a un servidor, és que s’usin amb un excés de transcendència i engolaframent. No és el cas dels recollits al Bestiari de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix en ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”.

«Anterior   1 2 3 ... 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb