Climent Picornell

QUATRE COLLITES PER JARDINS D'ALTRI Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:13

Quatre collites per Jardins d’altri

Climent Picornell

1.- Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)...  es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet  extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

2.- “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.

3.- W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat,  aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar.  Aïllament? Aïllament m’has dit?  “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”,  Andrés Sánchez Robaina a Cuaderno de las islas, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( Te Henua, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.

4.- Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu SMITH Magazine aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie Six-Word Memoirs esser el més venut a USA.  La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa,  per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): Too much, too soon (Massa, massa prest).  Un títol manllevat del segon disc dels New York Dolls. Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a  La vida, instruccions d’ús de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.

 

 

ANTONI SASTRE I L'AN└LISI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:03

Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears

 

Climent Picornell

 

El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.

El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista La Nostra Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953),  Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que  “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.

 

Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,  inicià la seva tasca  d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral  Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear  és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les Enquestes de Despesa Turística, les quals en un entorn de molt poca informació turística  a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.

 

Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-, acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació,  corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra Turisme: Territori i Societat que el Diari de Balears entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums  i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts  Política econòmica i turisme,  on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.

Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que  trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.

PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell

jcmllonja | 21 Novembre, 2011 12:08

 

Palma, postal de tardor

 

Climent Picornell

 

És encara dematí però el sol ja  il·lumina l’Àngel de la Llotja, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que  embossen Palma encara més.

 

Les rutines són per a complir. Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb  operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.

 

A la plaça de la Reina hi trob en Toni, li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem  entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda.  Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.

 

Els turistes de creuer continuen saturant el centre, em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat-  mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.

 

Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer Moonlight serenade i després Stormy weather, molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!


DE L'HUMOR, LES D╔CIMES DESBARATADES I LES CANăONS VERDES Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2011 14:25

Del riure, les dècimes desbaratades i les cançons verdes

 

Climent Picornell

 

Napoleó balla amb una dama italiana: “Tots els homes ballen malament?” Li contesta la dama: “Non tutti, ma buona parte”. Un cert múscul de la intel·ligència fa falta per riure. I més per riure’s d’un mateix. “Es volia suïcidar però es conformà esqueixant la seva foto”. La ironia, que se’n fot de la mort i de l’estupidesa humana. Barzelletta (ferir de valent), en diuen en italià de l’acudit. Per cert, saben aquell de “Que fa un de Lepe vestit de vampir damunt un tractor? Sembra el pànic”. El conten a molts països quan es volen riure dels veïnats. Certament la burla, el joc de paraules, el sexe són eines de l’humor, provocant  el riure que és, al mateix temps, una arma contra el poder i una teràpia contra les desgràcies.

 

A la pregunta de si hi ha un humor mallorquí, la temptació és pensar en dos conceptes oposats: Humor i Mallorquí? Com “Pensamiento y Navarro”.  Però ni tant, ni tan poc. I encara que, segons els francesos, l’humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua, tenim trets humorístics diferencials? Com per tot. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos, i dels capellans, ens agraden els desbarats –ara parlarem de les dècimes desbaratades- i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí.  Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes “ja ens veurem” o “ja en parlarem”, creure’ns més llestos que els altres, cruels amb els nostres jueus, els xuetes...

Si trec el tema de l’humor, i del riure, és perquè hi faig recerca i perquè vaig proposar a Gabriel Janer Manila que durant la XI Diada del Pare Ginard, ara fa un dies, ens parlàs d’algun dels seus vessants satírics. Trià la “Fantasia còmica al Cançoner Popular de Mallorca: Les cançons de desbarats i absurds”.

 

Però entre els milenars de cançons recollides pel frare santjoaner, hi ha alguns buits: les cançons de contingut polític, les eròtiques o les de burla religiosa. De les primeres, probablement, no es volgué complicar la vida, ni la volgué complicar al seu editor, Francesc de Borja Moll, en temps del franquisme. “Dones que no teniu pa / i als fills donau figues seques, / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”; aquesta no hi és, com tantes altres que el glosat havia popularitzat. De les eròtiques, tan podem pensar que, essent frare els qui les recollia, ja no les hi devien contar, o si més no, ell decidí no publicar-les. Moll en parla, al pròleg, dels documents “verds” o “bruts”.

 

De totes les maneres en Janer Manila en dos treballs (Sexe i Cultura a Mallorca, el cançoner i la narrativa i el teatre) rescatà les cançons eròtiques, desxifrant el nostre codi sexual. Un exemple: “A Capdepera una n’hi ha / que cada dia se’n va a combregar. / Ella fa veure que hi va per Déu / i hi va per veure el pare Mateu. / El pare Mateu li donà consol, / li pegà premudes davall es llençol. / Davall es llençol hi varen trobar / sa de Capdepera amb un capellà”. Així són les coses, i malgrat aquests oblits, voluntaris, no li treuran al Cançoner Popular de Mallorca el fet de ser un dels estalons de la nostra llengua.

 

La ponència de Gabriel Janer, que el Col·lectiu Teranyines de Sant Joan publicarà als Papers de Cal Pare Ginard, agafà la sendera de la fantasia còmica i del riure festiu. Feu esment que el pare Ginard coneixia l’enorme capacitat de sàtira de mossèn Alcover, (“ riure’s del ball i dels sonadors, del sant i de la festa, i fins i tot de l’enterro...”) malgrat l’empràs moltes vegades a favor del seu integrisme. Els religiosos es divertien, ja en l’edat mitjana, amb els desbarats aplicats a la gramàtica o a les sagrades escriptures,  que van  perviure en les nostres dècimes desbaratades. “L’amo de Son Ametler, / un dia de matinada,/ trobà dins un panada / sa taleca d’es porquer./ De seguida que ho sabé / es prior de sant Jeroni / dispongué que en Pep Dimoni / se’n dugués a passejar, / damunt es call de sa mà, / sa torre de Babiloni.” Com bé digué Janer Manila aquests absurds i extravagàncies que, sense cap ni peus, provocaven les rialles, han passat al cançoner. Moltes han perdut part dels seus versos. “Una mosca vironera / venia sucre esponjat, / i una beia amb un xorrac / ‘faitava una cadernera / com un gall enmig de s’era / qui feia batre un llimac”. El recurs a l’absurd és una mostra de la congruència de l’humor mallorquí amb l’universal. Així com es pot aplicar una sistemàtica general a la classificació de les nostres rondalles, altre tant amb les dècimes desbaratades i la seva fantasia, filla de l’absurd. Janer fa veure que aquests diàlegs impossibles i contextos imprevists, hereus de cançons antigues, també eren usats pels surrealistes.

Saben aquell d’un mallorquí que pateix ejaculació precoç? Li diu ella desencisada: “ I ara?” Respon ell:  “Vaja! No m’havia passat mai!”. Com en Biel de son Dalmau. Humor mallorquí? N’hauríem de tornar parlar.

DE LA FAM═LIA PL└STICA ALS CREIENTS SENSE ESGL╚SIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Octubre, 2011 08:31

 

De la família plàstica als creients sense església

 

Climent Picornell

 

A aquestes conviccions, més o manco fondes, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball Valors tous en temps durs (Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a Foc Nou (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions.  La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats  i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,  febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.

 

Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:  la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil,  per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.

 

El Treball ha perdut centralitat, és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política-  ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.

La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.

L’església. La secularitat és galopant.  És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-  deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels  temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.

________________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE L' 11-S ENă└, DE LA GEOPOL═TICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell

jcmllonja | 21 Octubre, 2011 11:21

De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia

 

Climent Picornell

 

El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo.

 

Per una part,  l’esbaldregament  del mur de Berlin escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger  que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.

 

D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.

I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.  Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.

 

Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res, sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,  en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.

 

A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot, ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,  amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.

L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-  ha  transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern  i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.

 

Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració, regular i irregular,  causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control,  mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.


Podríem continuar amb la problemàtica ecològica (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda  del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat  vertiginosament.

____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO 

APUNTS DE L'HORA DEL VARIAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2011 20:42

Apunts de l’hora del variat

 

Climent Picornell

 

Solc baixar al cafè a l’hora del variat. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la patatilla i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge.

 

De totes les maneres la sortida de missa és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’Amazona. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.

 

“Què te pareix, secretari?” Me demana en Bernat Rovellat examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel Hortolà, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa Galla havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana de Leirà que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.

 

A la taula de devora, un home passa més d’una hora llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel Zhivago, pel Bésame Mucho. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”.

 

“Hem passat de sa misèria a sa baldor”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”

_________________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

EL CORREDOR MEDITERRANI, EL "MADRITERRANI" I ALTRES Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2011 13:18

El Corredor Mediterrani, el  “Madriterrani” i altres

 

Climent  Picornell

 

El Corredor del Mediterrani designa l’eix que uneix València i Barcelona i es prolonga cap el nord fins a Perpinyà i al sud cap a Alacant ...i Múrcia i Andalusia Oriental. El seu hinterland d’influència inclou les illes Balears, amb els seus nodus portuaris. Eliseu Climent a través de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa fa anys que promou l’EURAM o Euroregió de l’Arc Mediterrani, amb els territoris del país Valencià, Catalunya, Balears, Andorra i Catalunya Nord, un clúster econòmic, però també social i cultural. Tant el Corredor com l’Euram, se situen damunt terres apropades al Mediterrani que han estat sempre un niu de relacions i intercanvis des de l’antiguitat i ara agrupen gran part de la indústria i el comerç de l’estat espanyol.

 

En aquests moments es mouen les seves forces polítiques, sobretot per reivindicar el que sempre s’ha negat des de Madrid:  una atenció especial a les seves comunicacions ferroviàries. La crisi econòmica ha posat en alerta aquesta “euroregió” conscient de què s’haurà d’enfrontar a un nou mapa europeu i a una nova etapa històrica, amb la necessitat d’acostar-se als més de cinc-cents milions de consumidors europeus i que el risc de quedar allunyats dels centres de gravetat comporta un altíssim perill de pèrdua de competitivitat. A més, ara, la fàbrica del món és Àsia i l’entrada a Europa és pel Mediterrani, no per l’Atlàntic com abans.

 

L’estat espanyol no ha invertit en la potenciació d’aquest eix de transport mediterrani de persones i mercaderies i ha abocat els fons europeus en un model radiocèntric madrileny que, com ha demostrat Germà Bel, i la crisi ho ha reafirmat, és equivocat i ruïnós. Fa anys que es tenen les mateixes carreteres i les mateixes línies de tren que impedeixen una bona connexió, també amb els ports, entre ells els de les Balears.

La setmana passada es reuniren a Castelló els batles d’Alacant, Barcelona, Castelló, Girona, Palma,Tarragona,València i també els de Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga i Cadis -socialistes, populars i nacionalistes- per fer pressió i demanar a Europa –i a Madrid- que la Xarxa Central Transeuropea de Transport (full de ruta 2030) inclogui el Corredor Mediterrani. El batle de Castelló considera que la trobada mostra la unitat que hi ha per aconseguir mostrar a la Unió Europea que és una qüestió estratègica ineludible també per a tot el continent; la infraestructura més convenient en termes de rendibilitat, sostenibilitat i inversions.

 

Segons el geògraf Joan Vicent Boira “És una visió moderna de la geografia, multiescalar, una reivindicació que afecta des del territori més petit, un municipi, a la gran economia continental, europea. Aquest és l'efecte poderós del Corredor Mediterrani respecte d’altres corredors, que són igualment grans, però que no són músculs del territori, té una dimensió econòmica, però en té una altra: reenfocar les relacions entre Catalunya i València”.

 

Dimecres passat, a València, els representants de les patronals i les cambres de comerç de Catalunya, València, Mallorca, Andalusia i Múrcia, també feren una declaració ferma exigint el mateix al Govern: que ho defensi davant la Comissió Europea; hi assistí Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Fabra i Valcàrcel, de Múrcia, dijous visitaren J. R. Bauzà i s’espera que contactin al seu homòleg Artur Mas a Barcelona.

 

Per què aquesta pressió per una causa tan clarament manifesta? Perquè sempre Espanya ha estat contrària a unir com toca València amb Catalunya. A més la unió de Madrid amb França i Europa és perpetrava per altres llocs. No fou fins a desembre de 2010 que s’inaugurava la línia d’AVE Madrid-València, el que anomenaren alguns la línia del “Madriterráneo” i el corredor prioritari amb França ha estat sempre el central, Algeciras-Madrid-Saragossa-Canfranc, ho decidí el PP l’any 2003. Però els francesos han dit  (2010) que l’entrada a França volen que sigui pel Mediterrani. El Corredor Central actual -previst- sortirà d’Algeciras, Madrid,  Saragossa cap a Tarragona, Barcelona i la frontera cap a Perpinyà. Però i al sud de Tarragona? I l’enllaç amb València que possibilitaria la via al grandiós trànsit de les altres regions mediterrànies?

 

Ja han sortit els qui demanen  i no tenen ni xarxa, ni línia, ni densitat,  per emprar paraules de Boira. J.A. Monago, J.A. Griñán, M.D. de Cospedal, Esperanza Aguirre i L.F. Rudi es reunien dijous passat amb el ministre Blanco –qui embullà la troca amb quatre corredors diferents!- exigint el Central, l’eix 16, que passa per les seves comunitats, amb l’argument de què s’aprovà abans. Malgrat el ministre francès de transports i el comissari europeu hagin dit públicament que l’entrada ha de ser per la via de Barcelona.

 

Falten pocs dies perquè la UE decideixi. El fet de que el Corredor del Mediterrani disposi de fons europeus és d’importància cabdal per al futur de les illes Balears, la nostra inclusió dins les àrees geoeconòmiques de València i Barcelona fa que sigui vital que aquestes funcionin amb eficiència. L’Espanya radial i ineficient que s’ha reforçat aquests últims anys, tudant enormes inversions, és molt potent ideològicament, però la “real-politik” és molt tossuda, tant que es faria de mal digerir que Madrid decidís uns eixos o corredors prioritaris que, al contrari del Mediterrani, siguin buits de contingut.

NO M╔S "BLADE RUNNER", PER FAVOR Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2011 10:29

No més Blade Runner, per favor

 

Climent Picornell

 

Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Quan s’estrenà fou un fracàs, anys després però entrà en el reduït grup d’obres de culte de la ciència ficció.  El guió s'inspira en la novel·la  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Ph. Dick. Descriu un futur on els  “replicants”, éssers fabricats amb enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors a la Terra; produïts per la Tyrell Corporation - "més humans que els humans"- van ser declarats il·legals després d'una revolta. Un cos especial de la policia, blade runners, cerca i mata els replicants fugitius. Un blade runner semi retirat , Deckard (Harrison Ford), s'enfronta a un grup d’ells, a Los Àngeles, l’any 2019.

 

Rosa Montero titula “Lágrimas en la lluvia” el seu darrer llibre. I he llegit que Ridley Scott ha decidit fer més pel·lícules de Blade Runner. No, per favor. No m’imagin en Deckard convertit en una saga com la de Star Trek o com la de la Guerra de les Galàxies. En som un fan, però ja no seria el mateix. Que m’agradi la ciència ficció, de la més seriosa a la més porronera, és una de les meves opcions, en literatura i en cinema. Vaig tornar gran el dia que em vaig aixecar d’una pel·lícula insuportable d’en Bergman. Va ser un alliberament. A partir d’aquell  moment puc dir que m’agraden les pel·lícules de guerra, les de riure, les de sexe... i  les de ciència ficció.

 

Sempre m’ha intrigat saber per què Blade Runner que pot passar per una història d’amor, entre un humà (?) i una androide, o per una peli policíaca però del futur, esdevingué alguna cosa més. Pel tema? El tractament fílmic? M’ha ajudat una lectura d’estiu, que ha resultat ser més profitosa del que em pensava: Blade Runner. Lo que Deckard no sabia, de Jesús Alonso Burgos (Akal /Cine. 2011). Segons Burgos perquè  presenta una perspectiva de la societat futura, inusual i inquietant i per la visualització del futur convincent. Comencem per aquí. Solia dir als meus estudiants que s’imaginassin la ciutat futura com la que es presenta a Blade Runner. La ciutat s’havia de dir “San Ángeles”, per significar una monstruosa hiperurbanització entre San Francisco i Los Ángeles, com la “ecumenòpolis” de Lewis Mumford, però el  neotopònim fou rebutjat per Ridley Scott. S’hi veuen torres industrials que vomiten foc, barris de barraques on es ven menjar barat, anuncis amb personatges de perfil asiàtic, una espècie de  temple babilònic on hi habita la Tyrrel Corporation... És –segons Juli Capella i Quim Larrea- un món fabricat amb detritus culturals, materials de desfeta, fems, fums, edificis corcats, pàries, homes malalts... que fonamenten un attrezzo reconegut,  però generalitzat en el 2019. David Riera diu que són ciutats-collage, cementeris d’utopies, fragments piranessians de la història, romanents utòpics per la continua renovació tecnològica.

 

Per altra part el film es mou entre la temàtica coneguda de la tensió entre natural i artificial, entre els sers humans i els androides, on els humans enyoren un món natural que ha desaparegut: fosca, pluja àcida... En aquesta tessitura els replicants de Blade Runner són  esclaus fugitius, negres que fugen de les plantacions del futur i es rebel·len. És una reflexió amb història a la cinematografia, basta recordar l’ordinador que no obeeix de 2001: Una Odissea de l’espai . Però aquí els androides són una metàfora de la persona, són fisiològicament humans i no són els robots divertits, servicials i beneitons de la sèrie Star Wars. Aquesta concepció dels androides-humans però mortals provoca les reflexions sobre la vida. És per tant, Blade Runner, una reflexió sobre la mort. Segons Fernando Savater cap pel·lícula ho ha fet amb tant de rigor i amb tanta lucidesa.

 

Quin temps ens queda? Recordin l’escena al despatx de la Tyrell Corporation – “volíem que tingués un cert aire neofeixista o gòtic de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa”-  Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: “Vull viure més, pare”. Tyrell: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat del temps”. I La música de Vangelis. Roy, que té pinta d’oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel  és com qui s’allibera del seu déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i  perdona a Deckard, quan aquest –humà- no ho hagués fet.  Recordin: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... Tots aquest moments se perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. És una escena molt bella en la qual Roy, el replicant, és transforma de dolent en heroi redemptor.

 

Tanmateix, tota aventura humana o còsmica ja ha estat contada. Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics,  hackers llibertaris o  ‘locandos’ erràtics per  l’espai, tots, són descendents d’Homer. O  d’H.G. Wells, de Juli Verne, d’Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d’Isaac Asimov. A Blade Runner amb cossos i cervells envaïts i posseïts per la tecnologia, obligats a sobreviure en un món trist i degradat, però, encara, el que atorga la condició humana és la certitud de la mort. Donant la raó a Borges (L’immortal): “Tret dels homes, totes les criatures són immortals, perquè ignoren la mort”.

SILENCIS I RENOUS (BACK TO PALMA) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Setembre, 2011 15:23

 

Silencis i renous (Back to Palma)

 

Climent Picornell      

 

Preparat per tornar a Palma, s’acaba l’estiu, faig la rutinària volta per foravila. La remor del vent dins el pinar, per poc que bufi, sembla més del que és. Com la mar i el vent, però tot plegat. A vegades parla, no metafòricament, pots entendre el que diuen i desdiuen les bufades lentes o les ràfegues apressades voltant pels cimals dels pins, enfilant els colls dels turons. A un racó del caminoi això encara és més precís, allà, lliure d’arbres, el vent s’esplaia, s’engrandeix, es fa lent, sembla que s’aturi abans de pujar per la llarga vorera. Me sent bé en aquest redol, és com una comunió natural, sense haver de menjar hòsties, ni representacions caníbals. Comprendre senzillament que tots som un, tot una mateixa cosa, així de senzill. (Mira tu, dirà més d’un, el folklòric ploramiques, va avui de Beatus ille neobudista).

 

El vent és la variant més pura del silenci, música de la natura. “Després del silenci el que més s’acosta a expressar allò inexpressable, és la música” mantenia Aldous Huxley.  “Escoltau el vostre interior, més enllà de la respiració, més enllà del fluir de la sang i dels batecs del vostre cor arribarà un dia que escoltareu, el so de l’univers, que és el silenci” (Raimon Panikkar,  El silenci de Buda).  (Perdonin aquest altre parèntesis, però he recordat Arthur Koestler: “Ahir vaig descobrir el secret de l’univers; avui dematí l’havia oblidat”. S’havia menjat una dosi de LSD el vespre abans). “Situats en el silenci, despullats davant de la realitat una que té en l’Absolut l’origen i el fonament, percebem el batec de la vida en estat pur” (Teodor Suau).

 

No m’agraden les contraposicions banals i grolleres. Silencis i pinars contra vida urbana i renous. Però quin  remei! Back to Palma. A més, està demostrat que viure a una ciutat augmenta els riscos de patir depressions, ansietat o esquizofrènia. Els urbanites patim més malalties mentals que els de la part forana. El primer que trob en l’arribada a Palma és un home ajagut davant ca meva. Sembla mort, però damunt el portal hi ha dues botelles que suposadament ha esclovellades el personatge dorment. Tanta sort, pens, mentre pas per damunt ell carregat de bosses i motxilles.

 

Baix a la farmàcia i he d’escoltar el diàleg del jove client. “Faig oposicions i estic nerviós”. “De què les fa?” demana la dependenta amb interès. “De Psicopedagog”. “Prengui això, Sumial, és com un ansiolític, però no li farà son i a més és sense recepta, els Valium, Orfidal, Tranquimazin els ha d’ordenar el metge”. “Que te vagi bé. Sort. I una hora abans de la prova en prens un. Aprovaràs!” . Vaig a comprar una bateria nova per al meu MacBook Pro. A la botiga un home baixet i calb, que no diu ni pruna i una al·lota de la casa. Mentre, surt un operari que dóna un ordinador a l’home baixet. Aquest, l’agafa i amb força i ràbia el tira enterra. La màquina se desventra esbudellada amb el cop. Surten més operaris i amenacen el client que diu merda en alemany repetides vegades. Es treu una tarja per pagar, li veig un passaport suís. Observ el que queda del MacBook Air –una joia de la informàtica-  acollonit de què l’helvètic no tregui una pistola i ens mati a tots, indignat pel suposat mal servei de la botiga d’ordinadors. La ràbia era la darrera passa, abans de pagar.

 

En tornar a casa, en Bob Esponja pega galtades a Mickey Mouse, mentre es malparlen en una llengua que no entenc. Són dues estàtues vivents d’aquestes que atreuen –o espanten-, per un euro, a turistes i els seus fills per fer-se una fotografia. Hi ha indis, flamenques, centurions romans, homes sense cap, pistolers de l’oest, figures enfangades, el Zorro, en Dràcula dins els taüt... En Bob Esponja reclama el lloc en exclusiva a base d’hòsties, fins que en Mickey es treu el caparrot i remugant fuig escales amunt cap a La Seu. Encara he d’anar al tanatori de Sant Valentí, el pare d’un bon amic és mort. “Quan li hem dit a n’Arnau que no tornaria a veure el padrí, ha pensat una estona i ha dit :“És mort? Però, encara pensa?” Als seus set anys, per a ell té més valor, o l’inspira més inquietud tal vegada, el deixar de pensar que el deixar de viure.

 

No sé si és el retorn a Ciutat o que envellesc malament. A Palma em costa més l’acceptació que tot és u, tots som un i per tant tot és tot i jo som res i a la vegada tot... i creences absurdes com aquesta. Me ve al cap Philip Roth, vell i sull en la seva mala salut: “Només em sent jove quan escric”; el seu darrer llibre és Nèmesi, la deesa de la venjança, i de la fortuna, la que compensa els nostres èxits amb fracassos. No sé molt bé si situar la reflexió en l’absurd de la vida urbana o en la casualitat. Però el silenci empallegós dels pinars s’ha tranformat escandalosament en renou, en tots els sentits, de la ciutat. Estranya licantropia, en la llum clara d’un dematí de setembre.

________________________________________

IMATGE: SANT JORDI -amb Palma darrere- per Pere NISART (1468)

«Anterior   1 2 3 ... 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb