Climent Picornell

FRA JUN═PER SERRA ( I FRA LLU═S JAUME) I LES ARMES DE DESTRUCCIË MASSIVA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Febrer, 2012 16:25

  
 
Fra Juníper Serra (i fra Lluís Jaume) i les armes de destrucció massiva

Climent Picornell

L’any que ve farà 300 anys del naixement de Fra Juníper Serra. Un amic em demana informació per preparar un reportatge, serà un bon moment per recordar-lo. Pens també amb Fra Lluís Jaume i la seva estàtua que corona l’edifici amb més prestància del meu poble, el Centre Catòlic de Sant Joan. Com que les coses no vénen mai totes soles, al cap d’un dia Albert Sánchez Piñol publica al diari Ara (28-1-2012) la quarta entrega de la sèrie d’articles que ha anat titulant Quan érem genocides. Començà arrel del tractament a França de la qüestió, quasi extermini, dels armenis i el nombre quatre el dedicava al segle XVIII, Califòrnia, el paper dels conqueridors espanyols i el rol dels missioners que els acompanyaven. Avesats a sentir prioritàriament la part més triomfalista i hagiogràfica se’ns ha construit una història unidireccional amb el que ens han contat d’aquests missioners –molts d’ells catalans i mallorquins-, allò d’evangelitzadors, alguns martiritzats o la fundació de missions que després han esdevingut enormes ciutats de l’Oest americà (Los Ángeles, San Francisco, San Diego...), amb el colofó de l’estàtua de Fra Juníper Serra al National Statuary Hall, galeria dels personatges més rellevants d’USA, al Capitoli de Washington, com un dels pares de la pàtria nord-americana.

Sánchez Piñol, antropòleg,  a  més de novel·lista conegut, vull recordar-los que  La pell freda s’ha traduït a trenta-set llengües- posa l’accent en el paper genocida, exterminador de pobles i de cultures que tengueren determinades accions colonitzadores a Amèrica. Al segle XVIII els russos penetren a Alaska, l’imperi espanyol alarmat de què puguin continuar cap al sud envia expedicions militars per consolidar el seu paper a Califòrnia. El militar en cap que en comanda una és Gaspar de Portolà, català, a qui succeirà Pere Fages que serà destituit pel virrei de Nova Espanya per desavinences amb Fra Juníper Serra. Segons Sánchez Piñol “es pot afirmar sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors ‘apaciguamientos’ de Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana”, continua, “Portolà i els seus sequaços de la ‘Compañia de voluntarios catalanes’ duien amb ells l’arma de destrucció massiva més poderosa de l’arsenal espanyol: els missioners catòlics”. Algú podrà pensar que Sánchez Piñol aboca amb el broc gros. Valga’m Déu! Vaig pensar, si llegeixen això els  impulsors de la santificació de Fra Juníper Serra: un projecte de sant, arma de destrucció massiva! Tanmateix la canonització ja ha trobat oposició en sectors indigenistes. Fa notar també la paradoxa de què la nostra gent d’església a l’interior sigui defensora de la cultura catalana i a l’exterior s’hagin comportat “com els agents més fanàtics de l’espanyolisme”. “Creien que duien la cultura a la perifèria de l’univers quan en realitat destruïen una constel·lació de cultures”.

Me conta Antoni Marimón el cas del pare Bonaventura Sitjar, porrerenc, que va fer un vocabulari castellà  de la llengua Salinan, quan s’edità, anys més tard, els americans havien continuat la tasca d’extermini tan bé que només quedaven cinquanta individus que la parlassin, el darrer morí el 1958. La nova historiografia, al ritme dels temps, ha arreplegat  les benaventurances de la introducció de técniques modernes occidentals, però també les malifetes que es feren amb els pobles nadius, ja fa temps que s’acabà el tractament de matar indis com a trofeu com es feia a les primitives pel·lícules de l’Oest. Ho dic perquè una part de la historiografia clàssica mallorquina es decantà només per  alabar el paper dels missioners, però també historiadors mexicans i nord-americans posen  l’accent en l’aspecte genocida de la qüestió que tractam. Alguns d’ells, segons Sánchez Piñol, acusen el pare Serra d’haver creat un sistema de missions que seria el precedent dels “lager” (camps de treballs forçats) i anomenen Fra Juníper “The Eichmann of Califòrnia”, comparant-lo al cap nazi responsable de la logística del transport dels jueus als camps de concentració alemanys.

Les missions en terres de frontera, amb llocs i pobles desconeguts, alguns no coneixien l’agricultura,  no eren un lloc de broma, ni una Arcàdia feliç amb bons salvatges i angelets salvadors, les missions, torn citar Sánchez Piñol, “van ser un lloc atroç”, segon la descripció d’un coetani  “los indios viven sin libertad, obligados por la fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida”. Entre càstigs i pregàries les missions eren un sistema per controlar i reprimir. El paper de Fra Juníper Serra (1713-1784) va ser clau, home d’una intel·ligència tàctica enorme. Però a qui mataren fou al frare santjoaner Fra Lluís Jaume Vallespir, jove professor de filosofia. Per mor de la seva expulsió, els jesuïtes deixaren moltes missions a Califòrnia que els franciscans “heretaren” l’any 1768, la qual cosa va fer augmentar urgentment el nombre de frares que es necessitaren, alguns d’ells foren mallorquins entre els quals hi havia Fra Lluís Jaume. No oblidem per res que la colonització obeïa directament a obtenir “més terres, més riqueses, més súbdits a qui exigir més imposts; igual a més diners, igual a més poder. Aquesta era l’equació màgica en plena voràgine colonialista” diu Josep Bausà Roig al llibre Fra Lluís Jaume (1740-1775),  editat pel “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan l’any 2008. Això explica l’expansió cap a l’alta Califòrnia . “Un cop guanyada la confiança dels nadius, exercien sobre ells el mateix control que un pare de família, amb el baptisme, la submissió i el càstig per part dels missioners o els soldats, si incomplien les noves obligacions”. “Els soldats anomenats de ‘Cuera’ eren experts en supervivència a llocs hostils amb armadures de sis capes de cuir –d’aquí ve “cuera”- per protegir-se de les fletxes.

No hi ha dubte que les revoltes dels indígenes, com la que acabà amb la vida de Fra Lluís Jaume estaven alimentades per la repressió dels missioners i dels soldats contra els líders nadius escapats a les muntanyes, pels odis i rancúnies acumulats amb els espanyols, violadors sexuals de nombroses natives. A la missió de San Diego mataren el frare santjoaner diu Bausà “perquè el consideraven un home important, un xaman poderós amb un poder sobrenatural que els feia la competència usurpant funcions que consideraven privilegi propi”. Actualment San Diego té més d’un  milió d’habitants, uns pocs milers de nadius viuen en una dotzena de reserves, és veritat que existeix un “Padre Luis Jayme Museum”. Bausà fa una bona narració del context on transcorren aquests moments històrics així com un acurat relat de la vida missionera.  De totes les maneres matisa,  “l’experiència americana del seràfic santjoaner va plena del que els lectors de best sellers anhelen trobar i amb què sovint es complauen: agressions sexuals, conflictes racials, desavinences entre autoritats, desercions, epidèmies, excomunions, expedicions insòlites de descoberta, morts horribles, inclosos caps escapçats, enforcaments i empalaments, natura salvatge, naufragis, penúries i patiments, rebel·lions, rivalitats i lluites entre grans potències pel control del comerç, suïcidis, violència gratuïta, etc.”.

D’aquí a que arribi el 2013 hi ha temps a bastament. Es pot  començar rellegint la Brevísima relación de la destrucción de las Indias del pare Bartolomé de las Casas (1552). Però entre els elements que forneixen Sanchez Piñol, Bausà Roig i els nous historiadors, la santificació de l’evangelització per damunt qualsevol cosa, els beneficis de la modernització o el retorn de la llegenda negra espanyola hi hauria d’haver lloc per esbrinar el paper més o menys exacte d’aquells missioners mallorquins.

 __________________________
 
LA FOTOGRAFIA ÉS DEL MEU COSÍ IMATGE DE CLIMENT PICORNELL (Fotògraf)  (1956-2003)

REMENANT EMOCIONS, AFECTES I FELICITAT Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2012 11:20

 

Remenant emocions, afectes i felicitat

 Climent Picornell

 La vida és un 10 % el que et passa i un 90% com t’ho prens, deia el compositor Irving Berlin. Si això és cert, el fet de comprendre-ho necessita un esforç suplementari de part nostra. I ho dic després de llegir l’article de Joan M. Tresserras, L’onada reaccionària, sobretot el seu començament, és una cita llarga però dibuixa bé un nou paisatge social: “Individualisme. Culte a l'èxit en totes les seves formes. Menyspreu de l'esforç i del mèrit. Enaltiment de la sort, l'atzar, la casualitat. Moda retro i evocació nostàlgica de velles formes classistes de distinció. Xenofòbia. Desplaçament de la crítica social per l'autoajuda. Banalització de les qüestions.  Frivolització de les diferències socials complexes. Yupisme neocon. Elogi del facilisme. Presentisme -viu el moment!-. Consum com a clau de realització personal. Desdibuixament de les causes col·lectives. Ressorgiment de l'esoterisme i formes mítiques d'espiritualitat. Evasió. Apologia de l'irracional. Hedonisme. Desplaçament de l'art i la cultura per l'entreteniment. Deriva cap a la gratificació immediata. Predomini de l'efímer i del que no suposa compromís. Competitivitat. Ridiculització del bonisme. Negacionisme. Reducció de la política al màrqueting electoral i a la gestió pública. Episodis de frau i corrupció. L'espectacle com a paradigma de comportament. Desregulació. Liberalització. Mercat. Desterritorialització. Deslocalització. Encobriment de la pèrdua de sentit. Proliferació de les coartades esporàdiques. Friquisme. Idolatria de la riquesa. Adulació al poder econòmic. Sacralització de l'aparença. Teatralizació de la vida quotidiana. Artificis virtuals. Succedanis de l'experiència. Devaluació de l'anàlisi davant la descripció costumista. Descrèdit del rigor. Especulació…”. Vaja! Tanta sort que més endavant fa una crida per despertar de la indiferència.

 No fa gaire un servidor reflexionava sobre els valors, aquestes conviccions que hem anat formant i que determinen la nostra conducta i la nostra forma d’entendre el món  i que influeixen en una part del 90% del qual parlava en començar l’article: honestedat, lleialtat, respecte, solidaritat, tolerància, responsabilitat, justícia, compromís, integritat, amistat, generositat, empatia… i que es veuen avui en dia, hem de ser francs, si hem de fer cas del que diu Tresserras, sotmesos als estaments del poder vehiculats a través de l’estat  o millor dit -si em permeten  una paraula antiga- del sistema. Aquests valors es fonen per la pèrdua de pes de l’educació i per l’abandonament, o renúncia, dels pares a la tutela integral dels fills, cedits a la televisió i als nous mitjans de comunicació que són els qui, aprofitant el buit, crearan referents i models a imitar. Això significa un abandó a la correcta configuració dels afectes, de les emocions, de la recerca de la felicitat, ara ja una mercaderia més a disposició d’usuaris i consumidors, com afirma Raúl Eguizábal a El estado del malestar, capitalismo tecnológico y poder sentimental.

 En aquesta substitució que s’està produint per part de les noves empreses d’Internet era on m’interessava fer la reflexió, en el pes de les anomenades xarxes socials, que tracten sobretot de produir “noves” relacions humanes en una rendible estratègia de la que emergeix un nou capitalisme, en paraules de Juan Martín Prada, un capitalisme afectiu. Certament, el sorgiment d’aquestes comunitats comunicatives intensifica el caràcter afectiu de la comunicació. Amics del Facebook o del Google plus? Una piluada al Twitter? Idò això, la sintonia afectiva,  una síntesi de cibernètica i afectivitat, mercadejada amb les emocions derivades del contacte interpersonal digital, torn citar Prada, “la xarxa exemplifica com extreure un enorme benefici de la vida afectiva en un territori global”. Els humans ja no som considerats únicament un potencial de força de treball sinó que com posseïdors d’una vida que desitjam socialitzar, empatitzar, demanar amistat i passar gust conjuntament, ens ho permeten fer a través d’aquestes noves empreses, les noves places públiques, vertaders oligopolis internetians.

 No cal ara esbrinar amb excés que  l’afecte se diferencia de l’emoció i del sentiment. L’afecte precedeix a la consciència i al llenguatge –un potencial intern, és anterior a la memòria-, alegria, sorpresa, interès, ràbia, disgust, por, vergonya… Els sentiments en canvi són personals, biogràfics diu algú, i les emocions són les projeccions exteriors dels sentiments, que fins i tot poden ser fingides. Que l’home és un ser afectiu, ja ho deia Baruch Spinoza i aquests afectes no són només fonts d’alegries i tristors, de sensació d’existència, sinó de coneixement i orientació de la realitat on vivim o ens movem, ja ho he dit: territoris afectius.

 Aquesta exposició generalitzada dels nostres afectes, emocions i sentiments a través de la xarxa no és més que una expressió de l’addició que tenim els humans de les societats modernes per gestionar les emocions en un món desencantat, citant Eve Kosofski.  En el fons és una addició a la recerca de la felicitat. I no només en el món del treball, on ara un bon director no és ja aquell que s’imposa, sinó el que millor comunica als seus subordinats sentiments d’autorealització mentre fan la feina de sempre (fins aquí arriben les seqüeles de la intel·ligència emocional), sinó que en el món personal han arribat a fer-nos creure que si som infeliços és perquè no sabem gestionar correctament els nostres sentiments o les nostres emocions. “He comès el pitjor dels pecats / que un home pot cometre: no he estat / feliç”, es lamentava Jorge L. Borges en el seu conegut poema.

 I aquí hi ha l’altre cap de fil d’aquesta recerca obsessiva  que pot fer que oblidem que la felicitat és bàsicament una emoció transitòria i que en la seva persecució, vegeu la paradoxa, hi radica la major part de la felicitat. O com assegura Pascal Bruckner, “si només hem de viure amb plenitud els moments de felicitat haurem de tirar als fems tots els altres que són el gruix de la nostra vida”. “Davant l’emmirallament pel mite de la felicitat, la millor autoajuda, és desenganyar-se”, diu G. Bueno. Per no acabar abominant de la xarxa  i descreure del que deia J.-P. Sartre (“l’infern són els altres”) contaré la paràbola que vaig rebre en un power-point. S’hi narrava el fet d’un home malalt a un hospital que contava al veïnat, ferit pel càncer, la varietat de coses que ‘veia’ per la finestra. Els dos alleugerien així els seus mals. Un dia morí el que estava devora la finestra i l’altre passà al seu lloc. La sorpresa: la vista, era una paret... i el narrador de les meravelles que passaven per la finestra, era cec. Moralina: El dolor comunicat és la meitat, l’alegria compartida és el doble.

 Fer feliços els demés és una de les fórmules més egoistes per  aconseguir ser el doble de feliç. I torn al començament. Davant aquesta allau malèfica que ens sintetitzava Tresserras, els bons sentiments no són avui en dia una mercaderia molt productiva, amb la creença generalitzada de que la bondat és la virtut dels perdedors o si hem de fer cas a Jacques Lacan que deia “el manament cristià ‘estima el pròxim com a tu mateix’, s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia a sí mateix”. Però davant l’onada insolidària de la societat competitiva caldria pensar com Goethe si “la bondat és la cadena d’or que enllaça la societat”. Tal vegada sigui certa la lliçó núm. 23 exposada per François Lelord a El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat: “La felicitat consisteix en fer feliços els demés”. Amén.

_________________________

 IMATGE: Robert Crumb 

JARDINS D'ALTRI. D' STEVE JOBS AL VISCA L' INFERN! Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2012 16:15

 

Jardins d'altri. D'Steve Jobs al Visca l'Infern!

 

Climent Picornell

 

Arreplegant pels jardins del que han escrit altres, confegesc els meus redols de paraules.

La mort de Steve Jobs, el maquinador dels Macintosh i dels Apple, un dels personatges que ens ha transformat la modernitat,  ha tengut les seves hagiografies i els seus redols d’ombres. Aquestes, dibuixades pels partidaris del programari lliure, pels qui coneixien les interioritats de la seva empresa, la seva mania pel secretisme en la fabricació dels seus productes... Tenia una germana , escriptora, Mona Simpson la qual aprofità per fer-ne un retrat més o menys apòcrif a una novel·la que titulà A regular guy (Un al·lot qualsevol  o, millor, Un tipus normal): “Tenia el cap sempre tan ocupat en les coses que feia que no estirava mai la cadena del wàter”. És només un contrapunt prosaic al dibuix propagandístic del geni despistat.

Parlant de genis. Veig un altre dels documentals sobre música i músics de Martin Scorsese, Living in the material world sobre el Beatle George Harrison, el Beatle que tocava la guitarra solista, el que passava pel més orientalista. Marcos Ordóñez –a rel d’aquest reportatge- es demana pel megaèxit dels Beatles, les histèries col·lectives i tot allò. “Tal vegada els succeí, perquè jugaven com a infants i repartiren joc en un món amb gent vestida de gris”. I les seves derives posteriors,  McCartney juga a “me’n vaig al camp”; Ringo va jugar a fer el cavernícola, a perseguir rosses; Lennon, el no menys milionari, juga a Black Panther i a Imagine , “imagina que no hi ha possessions...” (un dels millors acudits de la dècada, segons Ordóñez).

 

Parlant de possessions. Proclamava el falangista José Luís Arrese a 1957, època del franquisme autàrquic: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. A 2006 s’iniciaren nou-centes mil vivendes a l’estat Espanyol. Més que a França, Alemanya i Itàlia juntes. Comprar una vivenda era un bona inversió. Deia Andy Warhol que “fer un bon negoci era la millor obra d’art”. Òbviament Warhol no es referia a què aquest hagués de tenir com a protagonista la venda d’una obra d’art. Així ha anat, l’ètica sacrificada en nom de l’art de fer doblers. No estaria de més ara que prest serà cap d’any i enfilam cap al 2012, recordar que de la caiguda del mur de Berlín, 1989, a la caiguda de Lehman and Brothers, 2008, han passat només vint anys.  Ja som de ple dins l’època del traspàs del poder des dels estats, considerats sobirans (o tal vegada seria millor anomenar-los tardo-capitalistes), cap a una sèrie d’empreses multinacionals i financeres.

“Temps era temps els estats eren sobirans”, diu Zygmunt Bauman, “avui la sobirania és una idea zombi, és morta però fa veure que es viva, no hi ha actors prou poderosos per aplicar les decisions que prenen els estats; el passat cap de setmana els líders polítics el se van passar tremolant a l’espera de la reacció dels mercats”. Bauman és el creador del concepte de modernitat líquida, Eva Piquer, la periodista que cobria la conferència de Bauman, diu: “Per un moment va semblar que els assistents a la conferència, més que sortir-ne en estat líquid, en sortiríem fets pols”.

 

“Els temps de crisi redoblen la vida dels homes” diu Chateaubriand a les seves Memòries d’ultratomba. El sentit és clar. Però no cal oblidar la maledicció, de caire gitano o xinès: “Tant de bo et toqui viure una època interessant”. Segons  M. Krätke, “el que estam travessant no és la crisi final del capitalisme, sinó la seva tercera o quarta gran depressió. Som al final de l’hegemonia dels Estats Units i d’un model de capitalisme, l’anglosaxó, la fi del model de desregulació financera capitanejada per Wall Street. Segons Paul Krugman des de la gran depressió dels anys trenta fins als anys setanta érem a l’època que ell denomina de “la banca avorrida”. Els bancs estaven fortament regulats i eren menys lucratius. Després sorgiren més i més productes, alguns d’exòtica innovació financera: futurs, opcions, derivats, swaps... Del TINA al TATA. De l’infame mantra thatcherià del TINA (“There is no alternative”, No hi ha alternativa, més que la que ella va imposar, volia dir); en canvi Susan George ens parla de substituir-lo pel TATA (“There are thousand of alternatives”, Hi ha milers d’alternatives). Cal desterrar així el “No future”?

 

No hi ha futur, de Sid Vicious del conjunt Sex Pistols, que no era expert en macroeconomia precisament. Es complirà la profecia ? Ara ja passam de l’estat del benestar a l’estat del malestar: de Papà-estat a Mamà-Merkel.  S’abandona l’estat del benestar però entram dins  l’estat benefactor, captivador,  que cerca, més que autoritat, consentiment i entusiame. I com ho aconsegueix?  Idò a través de l’abandonament de l’autoritat dels pares que entreguen els seus fills a la televisió que els crearà els referents i els models a imitar o els delegarà al sistema educatiu, cada dia més qüestionat. Això implica, segons Raul Eguizábal, “una renúncia a la configuració dels afectes i les emocions, que es converteixen en una mercaderia més, a disposició dels nous usuaris i consumidors”. Com deia el fundador de la marca Revlon: “A les fàbriques produïm cosmètics, a les botigues venem esperança”.

 

S’ha atribuït la sentència,  “Que ells facin les lleis, que jo faré els reglaments”, al comte de Romanones, en el sentit que l’aplicació de la llei rau en gran manera en la lletra petita que desenvolupa la seva aplicació. Aquests dies en què a Rússia hi ha hagut eleccions i la gent protesta per la seva convicció de manipulació, pensava en la dita de Iósif Stalin: “L’important no és qui guanya les eleccions sinó qui compta els vots”. El nom d’Stalin m’ha conduit al “Visca l’ Infern!” de Chateaubriand (diferent del  “Viva la Muerte!” del general Millán-Astray) repassant  la Revolució Francesa. “En l’època en què es donaven pensions per a la guillotina; quan es duia alternativament en la botonada de la carmagnole, en lloc d’una flor, una guillotina d’or o un trosset de cor d’un guillotinat; en l’època en què es cridava Visca l’Infern!, en què se celebraven alegrement les orgies sanguinolentes, era precís, per al fi de festa, arribar al darrer acudit del dolor: ‘quina edat tens?’ demanaren a Camille Desmoulins abans de degollar-lo: ‘L’edat del descamisat Jesucrist’. Continua Chauteabriand:  “És de suposar que no s’aprèn a morir matant els altres”.

_________________________
IMATGE: TOMEU L'AMO 

NEOSOCIOLOGIA ILLENCA (UNA ADOPCIË, UN INTENT DE SODOMIA, UN SU¤CIDI) Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2012 17:18


  

 

Neosociologia illenca (una adopció, un intent de sodomia, un suïcidi)

 

Climent Picornell

 

1.- Li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anà de quatres a Sudamèrica i  tornà amb una nina,  ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrera els homes que acabà amb dos embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un “te tornaré”. Que fou veritat, però que durà poc. Tornà cap aquí i acabà en un pis tutel·lat per una administració pública. Els pares adoptius es feren grans més aviat del que ho haguessin fet normalment. Ara aquella nina, amb quatre fills, de quatre homes diferents viu al pis dels seus pares mallorquins amb els seus pares i germans biològics,  que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa ho faci, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

 

2.-  Solen sopar junts  tots quatre fa molt de temps.  I els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. “Quina enveja me feis tan ben avenguts vosaltres”.  “Sí, hi estam ben avenguts”. “Sí?” “Sí, mira tu, per exemple,  al  Carrefour, ella tria i jo empenc el carretó; ella col·loca les coses dins les bosses i jo pag amb la tarja. Estam mil·limètricament ben avenguts”. Ella no entén la ironia i replica:  “Ai, en canvi nosaltres, un desastre, tot lo dia discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental;  és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt  allunyats, hem de cantar uns mantres:  Jaiiiii, guruuuu, deva….  (“Bonjesús”, pensa ell,   “això pareix una mala versió de quan érem nins i cantàvem ‘qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”).  Mentre, els dos homes recullen la taula i dins la cuina li diu:  “Me vull separar”. “Que te vols separar? Joan! Que ja no ets un nin”. “Mira n’Antònia ha canviat molt, darrerament té unes sortides...  com a elèctriques . ‘M’has de donar pes cul’ em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara ? ‘Ho veig a les pelis porno i na Francisca me diu que ho fa amb so seu homo. Ho vull provar i tu no m’ho has fet mai’. Ala idò, com que tu li fas a na Francisca,  jo també a la meva. Però a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrera. Però, bé, si s’homo de na Francisca li feia, idò pes cul s’ha dit! Ha resultat que té ‘hipertonia  de l’esfínter anal intern’, li va dir el seu metge, estretor histèrica, i te dic que n’hi vaig fer de coses i bé que la vaig untar de cremes i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res.  ‘ai!, ai!... més fluixet! més poc a poc que me fas mal!’ Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la posava catxondíssima. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre:  ‘tu no m’estimes’. I jo : ‘sí molt’. ‘No és vera tu no m’estimes, només me vols per això...’ I així. Del cul no n’ha tornat xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res mes! Sa cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà!”

 

3.-  Volia ser, i ho era, el primer en tot. El que millor jugava a bàsquet, el primer que va anar a estudiar a Anglaterra... Aparentant  que res  no l’ importava, que tot li era igual, tot amb una ben estudiada informalitat. Però sí, li importava i molt. I es podia veure en la seves intervencions en les converses, dràstiques, tallants, encara que fossin disfressades de sarcasme. Guanyà molts doblers, va encertar en les seves inversions i amb els seus socis –mentre tot va anar be-. No duia massa comptabilitat, no li importava, agafava doblers si n’havia de menester, invertia en modernitzar les empreses,  que li eren molt rendibles, fins que s’aturaren de ser-ho. Quan va començar a anar malament, tot va anar malament, des de les empreses a les seves amistats, els més amics foren els pitjors, i els seus socis, fins i tot els més minoritaris, a qui havia fet guanyar molts bons dividends, començaran a escaïnar i a tirar-li en cara la seva manera tan personal de gestió. Que si agafava doblers sense justificar, que si les feines a les seves propietats, que si els seus xofers els pagaven ells... Tot s’agreujà quan es va començar a veure estret, amb plets i denúncies. La cosa acabà amb les cases, propietats i comptes corrents embargats, enrevoltat de judicis, dels quals, ell, no se’n podia avenir. De ric passà a pobre, però pobre de bon de veres, i la seva família, les seves dones, els seus fills, no saberen o no pogueren ajudar-lo. Començà a prendre pastilles, abusava de somnífers i ansiolítics, fins que també li receptaren antidepressius dels quals també abusava.  Un dia baix de forma, sense doblers per pagar-se els vicis als quals estava avesat i després de fer una cosa que no havia fet mai, però mai de la vida, demanar consell a dos amics, va decidir fer el que havia  de fer, va prendre un còctel fenomenal de pastilles i s’adormí per sempre. Altivesa, orgull, intel·ligència i vivor, tot mal mesclat amb un voler quedar bé compulsiu, i amb una necessitat de que el  reconeguessin com a triomfador  sense ell haver-se de molestar en  manifestar-ho. Així havia d’ acabar.

_____________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2011 20:51

Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)

 

Climent Picornell

 

Pau Riba acaba de reeditar Jo, la donya i el gripau. El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?

 

Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.

 

Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí. I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé, 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà Pearl amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.

 

Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un, i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible.

 

Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful,  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan,  “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà Jo, la donya i el gripau, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB EN PAIROL═ I ALTRES... Climent Picornell

jcmllonja | 29 Desembre, 2011 11:26

Apunts del Pla, amb en Pairolí i altres.

 

Climent Picornell

 

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i es senten cantar els ropits. La crisi també afecta la petites viles del Pla, manco feina, atur, alguns immigrants se’n tornen i la gent gasta menys. “Noltros sempre tendrem un solc de bledes, quatre patates, dues cols i un caragol per omplir el gavatx, els de Ciutat ho tendran més pillo”, me comenta n’Andreu Pairolí, “jo només he de comprar s’arròs, es pa i s’oli, tot lo demés ho faig jo, i res d’aigua mineral, aigua del cel, de la cisterna que és la més bona!”.

De camí cap a la plaça me top amb n’Antònia, una amiga que fa de metgessa “Tot marxa?” “Tot és molt, però ho feim anar...”; “T’he vist que parlaves amb n’Andreu; li agrada xerrar, s’altre dia a sa consulta, entra i me diu ‘jo s’altre dia pujava s’escala...’ i ja vaig pensar: a veure a quin escaló me dirà per què ve; ‘idò’ continuà n’Andreu ‘ahir venia de comprar i quan vaig pujar s’escala –que l’havia enrajolada mon pare al cel sia, que ara fa dos anys que és mort...’ I jo pensant quan amollaria què li feia mal, perquè abans de dir-me què tenen enrevolten i enrevolten... els conec bé a aquests fadrins vells, o aquests viudos xorcs que vénen tots sols a queixar-se... Res, no va ser res, un  poc de ciàtica”.

 

Volta cantó en Macià Baroner, quan el trob el salut efusivament, fa estona donava fems de porc a mon pare qui, per aquest motiu, li estava molt agraït, havia sembrat un parell de tires de tarongers i aquella femada, aquella llacor els anava mel. Mon pare sempre ho contava amb il·lusió “me du els fems fins als tarongers”, per això li conserv una estima especial, una espècie d’agraïment delegat i li faig cas d’una manera especial. Ara es vidu, se li morí la dona de càncer no fa gaire. Me diu, “Ara m’he encontrat amb n’Andreu Pairolí i  sempre me’n record de lo que em contava mon pare de son pare. Idò resulta que a un conco seu el cridaren per fer el servici, era temps de sa guerra, i digué al seu germà ‘te’n cuidaràs de na Francina?’, que era la seva al·lota; i se’n va cuidar tan bé que li va fer un al·lot: n’Andreu! Diuen que son pare va fer un mal negoci, na Francina va resultar ser una dona terrible, sulla, comandadora en excés. El germà quan tornà de sa guerra es va casar devers Sineu. Bé... Vaig fins a veure els porcells.”

Poc abans del kiosket, un autèntic drugstore en petit que ven quasi de tot, veig en Cosme Gotellet baixant pel carrer de l’Escaleta cap a comprar el diari i després a fer tertúlia al bar de sa plaça Nova. Ben mudat, capellet d’estil tirolès posat, gaiato, com sempre, content i satisfet, amb més de noranta anys i el cap clar com un llum. L’esper per baixar plegats, “Jo, Climent, ho tenc ben clar, acabaré, me moriré i tancaré un cicle i la veritat és que estic ben content; tenc les filles, néts i renéts ben a prop de ca nostra”. Avui ho acompanya amb una anècdota de quan feia feina, a un servei de l’administració pública, “saps què deia es meu superior -fèiem sa previsió des temps i no teníem com ara tants d’aparatos-  que si sa previsió s’equivocava i ses condicions de s’atmosfera eren ses que eren, si no feia lo que havíem predit, era es temps es que s’equivocava i no noltros!”

De retorn n’Andreu Pairolí m’espera en el mateix cantó on ens havíem trobat. “Sempre dic li he contar i no hi pens mai i ara he dit: avui! Idò quan era al·lotot vaig domar una vaca, n’Estrella, primer me va tomar devers vint vegades i jo sense pegar-li, un altre pic, i un altre... fins que hi vaig poder colcar, quan se va fer grossa hi podien posar sis o set infants damunt; amb un siulo la feia venir i me llepava. Un dia me fa fer guanyar deu pessetes. Va fer una pixarada, per devers sa Clotal i en Tomeu Sanxot que guaitava me diu: ‘s’ha buidada bé!’ I jo li dic: deu pessetes que la faig tornar pixar! Que si i que no i que sí. Idò li vaig tocar sa cotorreta i aquell animal envergà una altra pixarotada. Què trobes? És bona aquesta! Ja sé jo que a tu t’agrada que te contin aquestes coses!”

 

De camí cap al cafè veig en Mohamed, un magrebí petit, que amb una jugueta que li ha regalada un veïnadet seu, una excavadora, treu tota la terra humida que pot d’un parterre de la plaça i pens amb en el que m’ha contat en Pairolí. M’interessen les coses normals de la vila i en faig apunts i per això alguns em fan depositaris de les rareses, les antiguitats i les excepcionalitats. Mentre pensava això, assegut a la taula de devora, en Guillem Llumot, me diu: “Ara te n’he contar una de bona, s’altre dia me vaig trobar dins un sac de saqueta, penjat de sa baula de ca meva, una gallina coixa. Supós que per si la volia escabetxar. Idò no. Jo l’he  surada, té una cama descentrada i casi no s’aguanta, amb un poc de pinso, enciam, fruita, ara va bona. Allà on n’ho s’hi arriba per gratar-se jo li don un bon massatge, en sec; saps que li agrada! És com un cusset, s’acosta i jo la grat; té sa cresta ben vermella. Mira si m’estima que s’altre dia jo dormia a sa butaca, idò me va fer un ou damunt els peus! T’ho ben assegur! Ho has d’apuntar a n’això.”

Torna-m’hi, tona-hi, pens. Amb el somriure als llavis me’n torn cap al meu turó a fer la meva crònica desbaratada, que no amaga la real -crua i tendra a la vegada- del llogaret. Ara, a l’entrada de l’hivern, la terra banyada, hom no pot fer res més important que aparellar la llenya i començar foc.

ELS SITUACIONISTES I EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI Climent Picornell

jcmllonja | 28 Desembre, 2011 14:05

Els situacionistes i el romanticisme revolucionari

 

Climent Picornell

 

“Qui ha renunciat a desenvolupar la seva vida ja no podrà tampoc reconèixer la seva mort” (Guy Debord). Desant els caramulls de paperassa de ca nostra me surt una revista: Plankton. És només un forro fals, baix la pretesa revista de biologia marina hi ha el núm. 12 de l’ Internationale Situationniste, 1969. La Internacional Situacionista fou, en la realitat, una organització d’artistes i intel·lectuals que pretenia acabar amb la dominació capitalista. Creada formalment l’any 1957, per la fusió d’una sèrie de grups anteriors (Internacional Lletrista, Bauhaus Imaginista, grup COBRA, comitè Psicogeogràfic de Londres...), corrien els moments de l’antistalinisme i la sufocació comunista de les revoltes obreres a Polònia i Hongria. A França aquest corrent desembocà en la gran, i curta, revolta del Maig del 68. Els situacionistes són considerats uns dels  impulsors i fornidors de continguts i eslògans del Maig del 68 a París. A 1972 es dissol després d’editar dotze números de la seva revista (1958-1969). En quedaren com exponents més coneguts noms com Gianfranco Sanguinetti, René Viénet, Guy Debord, Raoul Vaneigem... resultants d’una tropa de discutidors, anatemitzadors, cismes i purgues diverses. A Espanya, en ple franquisme, aquestes divagacions hiperintelectualitzades eren vistes com a maniobres petitburgeses que distreien les forces clàssiques de l’oposició d’esquerres del seu principal objectiu, l’enderrocament del general Franco i la restauració de la república democràtica. Això no llevava que a determinats ambients arribàs aquest missatge, amb retard. A alguns de nosaltres ens va fascinar, ens va engrunar -juntament amb els beatniks americans-, causant-nos un shock particular, conceptualment mal de pair. Jo hi vaig trobar un punt geogràfic que me va interessar, a través del que anomenaven ‘la deriva urbana’ es feia una lectura nova de la ciutat, l’espai situacionista volia canviar el significat de la ciutat, modificant la manera com se l’habitava, era la Psicogeografia.

 

El missatge situacionista, rompia amb l’ortodòxia marxista-leninista, criticant radicalment els règims comunistes de l’Est d’Europa, reformulant les crítiques al capitalisme, el qual, consideraven, perfeccionava les tècniques de la seva dominació a Occident. Mario Perniola, el conegut filòsof italià els dedicà un llibre el 1998, traduït a l’espanyol el 2007 –Los situacionistas-, la revista Quimera un extra l’any 2000 coordinat per César de Vicente Hernando i la revista Anthropos un nombre monogràfic l’any 2010, els cit com exemples de que es continua mantenint un interès pel que fou aquest moviment. Mario Perniola conclou que la seva aportació es pot encabir en la línia fonamental que mantén que l’alienació contemporània se concreta en l’estat de passivitat contemplativa de la gent - produït i atiat pel neocapitalisme-, per aquest motiu, es fa necessària l’emergència d’una nova subjectivitat radical capaç de reconstruir-ho tot a partir d’un mateix, allunyant-se dels apriorismes dels partits polítics.

Guy Débord i Raoul Vaneigen són els qui han tengut més transcendència mediàtica, o més coneixença fora dels nuclis situacionistes. Sobretot el primer -se suïcidà el 1994- per la publicació de la seva obra cabdal La Societat de l’espectacle (1967) en la qual hi manifestava el seu paradigma: “Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle”. Segons Débord a més del món del treball, l’espectacle és la forma dominant de posar en relació els homes; els grans vehiculadors de l’espectacle contemporani són els mitjans de comunicació, els quals malgrat les seves suposades divergències  mediàtiques no aconsegueixen ocultar una convergència espectacular: aconseguir la  desinformació de la societat. Tota la informació és transforma en espectacle, i és per si mateixa portadora irreductible de l’ordre capitalista, essent engolida amb una passivitat inconscient per la societat actual. En una darrera obra El Planeta malalt diu: “Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps”.

Vaneigen ha continuat publicant regularment, després de la seva obra Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions (1967), un llibre poètic, revolucionari i emotiu. “No volem un món en el que la garantia de no morir de fam equivalgui al risc de morir d’avorriment”, sembla una pintada a una paret durant el Maig del 68. El seu discurs  tracta, dit ràpidament, de la necessitat de canviarr la vida quotidiana, edificant una societat paral·lela, microsocietats coal·ligades, vertaderes formes de guerrilla en pugna per l’autogestió generalitzada. En alguns dels seus treballs posteriors (“Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se d’ella”, “Per una internacional del gènere humà”), va adaptant el seu ideari “al desig d’alliberar-nos de ser governats per la por a la mort, viure en plenitud, autonomia i creativitat social”. “Res és sagrat tot es pot dir”. Autonomia i creativitat són, segons ell, els motors del quefer revolucionari.

 

Si haguéssim de reduir el discurs situacionista a paraules clau, serien: situació, vida quotidiana, individu, espectacle. En paraules recents de Vaneigem, “els situacionistes no profetitzaven res, col·laboraren en el treball d’excavació de la història, que anunciava la fi de l’explotació de la natura, del treball, de la depredació, de l’autoritat jeràrquica, del poder, del menyspreu i la por a la dona, de la subordinació dels infants, de l’ascendència intel·lectual, del despotisme militar i policial, de les religions, de les ideologies, de la repressió i les seves alliberacions mortíferes. Posaren les bases d’una internacional del gènere humà”. Quasi res! Accepta però que la Internacional Situacionista fou portadora d’un pensament crític radical que continua sent ignorat, “després de cinquanta anys d’ostracisme, el situacionisme és al panteó de les ideologies, exposat en els amfiteatres de la cultura com un cadàver indiferent”.  Romanticisme revolucionari, al cap i a la fi. Fou Max Blechman qui recopilà –amb aquest títol- per City Lights Books un llibre sobre persones i moviments de revolta (Daniel Blanchard fa el capítol de Debord) i el subtitulà: “A drunken boat anthology”. Una antologia procedent de la publicació d’aire llibertari Drunken boat, que significa Vaixell ebri, com el poema de Rimbaud, un vaixell begut, però d’aigua, que s’enfonsa i viatja pels fondals, de l’alegria a la decadència. Un vaixell a la deriva? La deriva situacionista tal vegada?

QUATRE COLLITES PER JARDINS D'ALTRI Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:13

Quatre collites per Jardins d’altri

Climent Picornell

1.- Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)...  es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet  extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

2.- “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.

3.- W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat,  aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar.  Aïllament? Aïllament m’has dit?  “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”,  Andrés Sánchez Robaina a Cuaderno de las islas, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( Te Henua, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.

4.- Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu SMITH Magazine aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie Six-Word Memoirs esser el més venut a USA.  La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa,  per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): Too much, too soon (Massa, massa prest).  Un títol manllevat del segon disc dels New York Dolls. Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a  La vida, instruccions d’ús de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.

 

 

ANTONI SASTRE I L'AN└LISI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:03

Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears

 

Climent Picornell

 

El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.

El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista La Nostra Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953),  Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que  “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.

 

Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,  inicià la seva tasca  d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral  Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear  és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les Enquestes de Despesa Turística, les quals en un entorn de molt poca informació turística  a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.

 

Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-, acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació,  corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra Turisme: Territori i Societat que el Diari de Balears entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums  i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts  Política econòmica i turisme,  on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.

Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que  trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.

PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell

jcmllonja | 21 Novembre, 2011 12:08

 

Palma, postal de tardor

 

Climent Picornell

 

És encara dematí però el sol ja  il·lumina l’Àngel de la Llotja, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que  embossen Palma encara més.

 

Les rutines són per a complir. Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb  operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.

 

A la plaça de la Reina hi trob en Toni, li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem  entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda.  Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.

 

Els turistes de creuer continuen saturant el centre, em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat-  mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.

 

Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer Moonlight serenade i després Stormy weather, molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!


«Anterior   1 2 3 ... 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb