Climent Picornell

QUIASME ("...QUI PECA PER LA PAGA O QUI PAGA PER PECAR")

jcmllonja | 08 Marš, 2012 17:14

Quiasme (“... qui peca per la paga o qui paga per pecar”)

Climent Picornell

El tema surt d’una discussió entre amics, no d’una taula d’experts en retòrica o en figures literàries. Algú recordà que el president Kennedy digué: “No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país”. Més enllà de la reflexió a la que incita la frase hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la guerra civil: “La mort de la cultura i la cultura de la mort”. Un marxista que era a la rotllada on discutíem assenyalà que  Karl Marx era un vertader fanàtic d’aquest tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula “La misèria de la filosofia”, rèplica a “La filosofia de la misèria” de Proudhon. Un que havia estudiat de capellà fa  la seva aportació erudita, de l’evangeli segons Sant Mateu (20,16): “Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers” (per entrar al regne dels cels). “S’ha de menjar per viure, no viure per menjar” afegeix l’amiga preocupada per la nutrició i l’antropòleg expert en meteorologia popular remata: “Quan març fa d’abril, abril fa de març”.

Un servidor apunta que no fa gaire a Scripta Vetera, una publicació on-line de geografia, havia consultat el treball de J. L. Ramírez “L’espai del gènere i el gènere de l’espai”, títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística ( AB / BA ). Aporta un contertuli un titular recent: “Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons”. I l’experta en feng shui remata: “Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. La mestra es recorda d’una poesia de Francisco de Quevedo: “… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?” Aquesta disposició creuada dels dos sintagmes és eficient en poesia –“Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua” del gran Joan Salvat-Papasseit- però ho és també en periodisme, en política o en filosofia. Diu Ugo Foscolo: “Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres”. “Necessitam viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure” del Mahatma Gandhi o  l’atribuïda a Voltaire: “El sentit comú és el menys comú dels sentits” o la de Sant Agustí: “La mesura de l’amor és l’amor sense mesura”, que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí

No tot és un divertimento, el president Bill Clinton amenaçava amb la força descomunal dels Estats Units: “Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder”. Vaja amb el quiasme! Que és com s’anomena el recurs literari o retòric que creua paraules d’una oració a una altra; del grec chiasmus que prové de la lletra ix, que simbolitza aquest entrecreuament. “Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer” deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: “Un per a tots, tots per a un”; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: “Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants”, o  aquesta demanda falsament ingènua: “Són competents les autoritats competents?” que frega l’oxímoron.

Ara que surt a rotlo l’oxímoron, vaig consultar el web Oxymoronica de Mardy Grothe qui hi publicitava un llibre sobre el quiasme, chiasmus en anglès, que havia titulat: “Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit”. El quiasme, així, amb aquesta contraposició d’oracions amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. “Un espléndido brindis com brandy Espléndido” deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: “Més val ara perquè ara val menys” o “Bonos ICO, l’interès més segur, la seguritat més interessant” (Uep! Els productes financers...!) Algunes variacions –el canvi d’una lletra o d’una paraula- fan el quiasme (petit, gran o complex) fronterer amb altres figures literàries, “fissures” retòriques els anomena Amadeu Viana. Efectivament aquestes figures creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. És el cas del que els castellans anomenen “retruécano”, un quiasme també (malgrat es tradueixi com contrapet o joc de paraules), altres poden conduir a la paronomàsia quan es canvia una lletra o una síl·laba i ja s’entra dins el camí que pot anar fins als acudits o els embarbussaments. Es comença per un quiasme (“El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu), prosseguir pels “retruécanos”, usats, per exemple, als diàlegs d’ Alícia en el país de les meravelles ( “Veig el que menj / menj el que veig”; “m’agrada el que tenc / tenc el que m’agrada”), passar a la paronomàsia (difícil de distingir de l’assonància o l’al·literació) com feia Enric Moreu-Rei  (“El Pere li treia el nus del pap” esdevenia “El Pere li treia el pus del nap”) o “Tanta tinta tonta que te atenta y atonta” de la cançó dels Estopa, al “Vendado que me has vendido” de Góngora, “Balla damunt la palla” de J. V. Foix o “I un poc de Sol / i un poc de sal. / I un poc de Cel” de Pere Quart, fins als embarbussaments - “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” o “En quin cap cap”- i acabar amb els palíndroms que són el mirall lingüístic perfecte, es poden llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: “A Dènia, ve l’Eva i neda” o “Ai! L’odiava, i dolia!”.

Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits a les sèries “No és el mateix...”. Exemples: “No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta”; “No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra”...i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (“In the beginning was the pun”) o James Joyce que va construir el seu Finnegans Wake amb tots aquests elements com a dimensió lingüística principal. En fi, de l’errada del diari (“la putíssima Concepció” va escriure el linotipista sense voler) fins al quiasme, com el de Samuel Johnson examinant un manuscrit: “La part més bona no és original i la part original no és bona” o “Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres” d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura (“fissura”) literària.

DUES POSTALS DE PALMA (UNA DE NADAL I UNA DE FEBRER AMB NEU) Climent Picornell

jcmllonja | 24 Febrer, 2012 10:03

(IMATGE: Mapa de Palma de Joan Ballester, 1760) 

Postals de Palma, caminant cap a Nadal.

Climent Picornell

 Després d’uns dies de pluja apareix l’Arc de Sant Martí al bell mig de la badia, amb tots els seus colors, complet, semi rodó. Pens amb els ponts i el seu sentit d’encontre, de salvament d’un escull. El pont del tren de la meva infantesa prop de ca ma mare, els ponts damunt sa Riera els dies de torrentada, els ponts romans, els ponts penjats, els ponts de tiranys de Santiago Calatrava, el ponte Vecchio de Florència...  Som davant cal Bisbe i pens amb el nom del seu cap, el Papa, el Pontífex, com indica la pròpia paraula, un suposat constructor de ponts entre dos móns separats, el de Déu i el dels homes. Una espècie d’Arc de Sant Martí, que a la Xina és considerat la unió entre el Cel i la Terra.

El vent remena les tapareres de la murada, Gaudí deia que eren les barbes del bisbe, freguen les pedres, com si les agranassin. Dues monges caminen tapant-se la boca amb les seves bufandes blanques. Un  pare Noel que va en bicicleta -estirant una espècie de sidecar tapat- saluda tothom sense deixar de pedalejar, quan veu les monges els fa una mica més de cas, són com del mateix gremi, deu pensar, elles, sorpreses, li tornen la salutació: s’acosta Nadal!

Dia de trull per Ciutat, la gent va com apressada per les festes, amb un alè ja serem a cap d’any. He quedat amb el meu amic Jeroni . Esperant-lo m’he  trobat mirant un baix relleu, de caire mussolinià que hi ha esculpit a una finca ben davant l’edifici de correus. Està signat per Horacio de Eguía. Eguía, basc, després de la guerra civil aparegué per Mallorca. Ma mare, quan era nina,  va fer feina al seu taller, del qual se’n deia al poble “la fàbrica de Francos”, ja que allà es “fabricaven” els busts dels personatges de la postguerra: Godeds, José Antonios, Francos...  La bubota d’en Ramon Llull, al començament del passeig Sagrera també és d’Eguía. Més envant, en el mateix passeig, encara hi és, un poc descol·locada ara, una pedra ciclòpia amb el cap de Rubén Darío damunt, no sé qui l’esculpí.  A mi em feia por de nin quan mon pare feia llegir a la meva germana una placa que hi havia: “ Y que sirvan de polen tus cenizas / en nimbo azul de un florecer humano / salvándose las vallas fronterizas / con versos y con rosas en la mano”. Encara m`ho sé de memòria. No són els únics versos que he vist a una escultura de Palma.  A l’hort del Rei davall una espècie de dona sense braços feta per J. M. Subirats, hi diu: “Per bé que trossejàrem / llurs estàtues. / Per bé que els bandejàrem / de llurs temples / no per això moriren / els Déus.”  Són de Konstantinos Kavafis. Millor versos que no inscripcions fades com:  “Antonio Maura, / igualó con la  vida  / el pensamiento”;  que és el que diu l’estàtua que li feu Mariano Benlliure amb marbre negre, darrera el quiosc Alaska,  la gent amb hamburgueses i perritos calientes s’hi asseu, d’esquena al que queda del maurisme a Ciutat.

Apareix  en Jeroni per fer el passeig anual per la Palma antiga, ell resideix a París i sol venir només un pic cada any. Anam darrera un guia turístic que condueix un grup de francesos, cabells negres, barba blanquinosa, ulleres de pasta, ben vestit, blazer blau i camisa de retxes. Els diu, en francès, a la placeta de l’Estudi General Lul·lià “com els havia explicat,  totes les civilitzacions deixen testimonis del seu pas per la història, la present també” i els assenyala uns turmassots metàl·lics - les boques dels xucladors de fems que han proliferat per Palma-  en el mateix instant que una dona hi aboca una bossa ben carregada de rebuig. El grup riu la gràcia i dues dones li donen la raó.

En aquests dies de desembre és inevitable que pensem els dos en quan érem nins i el sortir a passejar per Palma amb els pares era el distintiu més gran de la felicitat. Hem anat a comprar al forn dels Paners galetes amb llavors d’anís.  A la primera mossegada  he sentit mon pare, real, a través d’aquella galleta flonja i antiga que fan igual fa anys i anys. Li agradaven també les avellanes crues que venien davant el teatre Líric –avui un tros de l’hort del Rei- i, sobretot, per Nadal, el torró de Can Garcias, al pas d’en Quint. D’aquelles passejades se’m fan presents els indiots que en grans guardes acampaven devers les avingudes, plaça d’Espanya, porta de Sant Antoni i la plaça Major. Ara ja quasi no se’n mengen d’escaldums d’endiot, dels menjars de Nadal, uns perduren i altres desapareixen o són substituïts per la modernor insípida del ‘fiambre’ i l’ou filat. El dia de Sant Tomàs, dia 21 de desembre,  anàvem –servidor encara hi va- a comprar pastorets per afegir al Betlem. Els  endiots , base verda, plomatge negre i moca ben vermella eren els meus preferits, encara en rodolen per ca nostra;  ara però fan uns pastorets moderns, amb guardes de més de trenta endiots, amb el pastor. Una d’aquestes presideix l’entrada de ca nostra enguany. I la festa de l’Estendard amb l’escenificació de la Colcada recitada per Cristina Valls, després per Miquela Lladó: “Ja no sap ningú s’història / del nostre gran rei En Jaume: / mustia està ja sa pauma / que mos donà la victòria!”  I l’homo dels nassos! Davant l’Ajuntament, el darrer dia sobre el banc del ‘si-no-fos’ mostren el gegant amb tants nassos com dies li queden a l’any, els pares fent pedagogia apresa dels seus pares i coses així...

Mir per la finestra com els estornells retornen en grans estols de formes arrodonides des de la serra de Tramuntana. Àgilment  es subdivideixen en altres grups més petits que es llancen com sagetes damunt els arbres del barri, els del Born, els del passeig d’Antoni Maura i els de la plaça de les Drassanes. Tot molt dinàmic, plàstic i hermòs. Però el costum d’aquests animalons que han après a conformar els seus dormidors al centre de Palma, com una forma de calentor i defensa, es transforma en problemàtica urbana. Els dies que no els espanten la piuladissa extrema de damunt els arbres anuncia l’alerta a passar-hi per davall, si un no vol sortir batiat amb els seus excrements, verdosos, de l’olivó que han devorat hores abans. Pos música a la posta de sol del dia més curt de l’any. El contratenor Philippe Jaroussky canta l’ària de Händel  “Lascia ch’io pianga...”. Hi ha coses que tenen dues cares en aquest món. O més.

 

___________________________________________________________________________ 

 

Postal de Palma, del panorama amb neu fins ab urbe condita

Climent Picornell

Torn a Palma i neva on va ser el prat de Sant Jordi. Tot just comença i encara puc destriar un estol de juies de prat, fredelugues els diuen a Catalunya, elegants, amb el plomall que els surt de darrera del cap. Són aucells amb memòria i aquí cerquen el que era el seu habitat, empeses dels llocs on encara fa més fred. Als semàfors de prop del Portitxol, actuen dos pallassos, davall les flòbies que cauen, mentre els cotxes estan aturats, entre verd i vermell. Un llança a l’aire aquella espècie de bitlles, que li cauen per mor de la humitat i l’altre, amb un nas vermell, fa jocs amb pilotes. Un poc abans que es posi verd acaben i es treuen el capell, la gent així mateix els dóna, vull dir que em sembla que els dóna més que als qui demanen sense oferir res més que la mà parada. No vull ni treure la conclusió.

En arribar a ca nostra puj al terrat per veure Palma emblanquinada, quatre dits de neu on n’hi ha més, les palmeres enfarinades i les gàrgoles de la Llotja blanques, també la del carrer de la Llotja de Mar que du un filacteri amb les lletres gravades que diu: O com es fret! Una conya del mestre felanitxer que l’esculpí, volguent dir quin fred que fa per aquí dalt, per al qui ho llegeix des del carrer. Avui és veritat, fa fred per tot.

Els mitjans de comunicació tenen la temptació de comparar aquest episodi de fred amb l’any de la neu, el febrer de 1956. El fet de que ara nevi tants de dies a Ciutat, set o vuit, en dues setmanes, ho fa un episodi excepcional, però no tant com l’altre. Servidor tenia sis anys  i record mon pare al carrer Jacint Verdaguer cantonada amb el carrer Jaume Balmes fent un carrerany als dos pams llargs de neu que hi havia al jardinet de ca nostra per poder arribar al carrer. ‘S’any de sa neu’, la memòria de Ciutat esculpida també a cops de fets excepcionals des de la seva fundació. Com ‘S’any des grip’ (1918) o ‘Lo diluvi’, el 14 d’Octubre de 1403, en què l’immens aiguat va fer que Sa Riera, fora de sí, provocàs el fenomen catastròfic més destacable de les illes Balears, no se sap bé,  però la inundació causà de 3.500 a 5000 morts-. ‘Lo diluvi’ degué permanèixer molts d’anys dins la memòria col·lectiva dels desastres o dels fets inusuals de Palma. Com l’assalt al call del jueus el 1391, o la revolta dels agermanats quan conquerien el castell de Bellver, ja dins el segle XVI, o les pestes medievals o modernes, la groga de mitjans del XIX, o l’any de la pigota el 1868, o el terratrèmol que esbucà les torres més altes de la Seu, o l’entrada de les tropes borbòniques a començament del XVIII, o la venguda d’Alfons XIII el 1904, o la crisi de feina i subsistències que començà l’any 1914, o en Llorenç Bisbal parlant al balcó de Cort, primer batle de la segona República l’any 1931, o els bombardejos dels avions republicans a partir de 1936 o... l’any de la neu el 1956. No sembla que el fred d’enguany hagi de passar al caramull de les efemèrides ciutadanes.

Decidesc que és un bon dia per passejar,  anar a comprar un llibre i tallar-me els cabells. M’atur al barber, per la finestra veig el passeig del Born nevat. Em parla de l’any de la neu, tema recurrent avui, ell tenia vint anys. Així com ho conta me reafirma que la percepció que tenen de la gent els barbers, ara dits perruquers, és finíssima, i encertada. Ell classifica en funció de si són bons al·lots, si són pobres –no tolera els senyorots-, si varen ser falangistes -son pare fou un republicà convençut al qui assustaren ferm-. Un barber és com un metge, toca la gent, li coneix la pell, les clapes, els fics, els morros, les dents, sap si el client va net o brut, si fa olor, veu com va canviant i fent-se vell perdent els cabells, les rues s’accentuen. Observa la salut a través de la closca, l’epidermis, els pèls... “Tu tens una cabellada, a sa teva família no els perden”; “Als meus padrins els enterraren amb cabells”, li replic. Recorda qui el tractà bé de petit, qui i com eren els homes d’abans quan anaven a les barberies: “Aquell quasi no tenia coll, el cap sembrat damunt les espatlles;  aquell altre era molt presumit, jo l’arreglava però en acabar, ell se pegava, sempre, la darrera pentinada...”

El llibre el vaig a comprar a la llibreria Maneu 3, del passatge Can Maneu, resistint en els temps que corren, és a la porta de Sant Antoni. Hi vaig travessant el carrer del Sindicat desviant-me pels carrerons que un temps formaven part del que es denominava ‘es brut’, els carrers ocupats per la prostitució, el bar Kansas, el carrer de Santanyí, el proto-cabaret de Can Vallès, el “barrio”, o, com deien antigament, el bordell, que estigué segles enrere on és ara l’església dels caputxins i que devia existir -ab urbe condita- quan els romans fundaren Palma. Al carrer de la Ferreria encara ara hi veig senyores que exerceixen de putes –dones que fumaven, es deia abans- poques, però cridaneres, sobretot avui que la gent va excessivament abrigada, elles van molt destapades. És curiós que polítics i urbanistes han provat d’eradicar els bordells urbans amb decisions territorials. Gabriel Alomar al ‘pla d’ordenació urbanística’ de 1943 hi projectava una gran via que el xapava en dos i creia, així, desmantellar-lo, o com ara que hi han edificat l’enorme edifici dels jutjats desfent, esbudellant per emprar un terme urbanístic, el venerable barri de la Gerreria. El consum d’heroïna va massacrar els habitants del bordell amb més força que un Pla Parcial. Tanmateix encara en subsisteixen, de putes, que es traslladen d’emplaçament urbà, per la plaça de Toros, per darrera les Estacions, o els Instituts, per l’Hipòdrom... Em referesc a les putes de carrer, les de casa o pis particulars apareixen amb profusió als anuncis dels diaris seriosos, golafres de no perdre un bon pastís publicitari.

Molt prop de la llibreria, entre Can Salat i el ‘colmado’ de Can Maneu (encara amb els nombrosos sacs de llegums seques) –en el que fou la porta de Sant Antoni de les murades de Palma- trob la imatge del dia, la meva postal urbana. Una jove prostituta d’aspecte gòtic, vestida de negra, amb cadenes, ferros i pírcings a les orelles, la boca i la llengua, ulls molt maquillats foscos, talment com la Lisbeth Salander protagonista cinematogràfica d’ Els homes que no estimaven les dones, de Larsson, arrepitada a un cap de cantó, té a les mans... un enorme nigul de cotó de sucre! L’ha comprat a un carretet de “txutxes” de devora; el llepa, el mossega, hi passa gust. No crec que tengui més de vint anys, la seva ferotgia aparent -per la indumentària- contrasta amb la seva ingenuïtat, quasi infantil, per mor del cotó de sucre. En fi, tornen a caure quatre flòbies, mitja pell, que diria un entès. Me pos els guants, mentre través amb dificultats el carrer del Sindicat, ple de gent amb paraigües.

 

DOS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA (UN DE FINAL D'ANY I UN ALTRE AMB FINESTRALS) Climent Picornell

jcmllonja | 16 Febrer, 2012 16:20

 

 

 

Apunts del pla de Mallorca, primeria d’hivern.

Climent Picornell

Constat que el dia s’ha allargat.  Ja saben: per Nadal una passa de gall, per sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’any una passa de cap xerigany, per sant Antoni una passa de dimoni, per sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de sant Joan, la nit més curta i el dia més gran.  Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern, el passat dia vint-i-dos.

“Ja tens el nadaler?” El nadaler era el nom que donàvem al tronc, gros, perquè duràs uns quants dies cremant per les festes de Nadal. Eren rabassotes d’ullastre o de mata de les rotes. O la part de baix -de soques d’ametller o garrover que s’havien mort- més gruixada i amb arrels, era la destinada a ser el tió de Nadal.

Les passejades pel poble o per foravila cobren un sentit més calmat, malgrat l’aire fresc o la boira matinal. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats amb els ametlers i les figueres sense fulles (alguna flor blanca o rosa d’un ametler ja despunta en algun lloc més calent), els garrovers verdosos, uns bocins amb palmeres washingtònies que han proliferat esparsos aquí i allà. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada i els caquis que són els qui donen el toc vermellenc. Als corrals de les cases les parres encara perden fulles, els lledoners encara aguanten el fullam, de mala manera. Les llimones groguegen i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com a campanuletes, símbol de l’hivern.

 Deman al seu gendre que fa la madona des Pujol que era molt caçadora, d’abeurada i de filats, al coll, damunt el seu turó. Allà dalt s’hi havia fet col·locar dos o tres taulons i damunt, un butacot vell. Asseguda en  aquella trona li era ben igual passar-hi les dematinades, sempre feia per l’arròs brut o pel seu plat preferit del dinar de cap d’any: els escaldums de tords amb pilotes. “Ara ja no caça” me comenta el seu parent, “un dia, clarejava, tenia ben estesos els filats, li pegaren de cop tres tudons i de l’envestida la tiraren per enrere, la butaca li caigué de damunt el cadafal, del cop se torçà el coll i va amb un collarí,  si el se lleva li peguen marejos”. Comentam al cafè l’anunci d’un d’aquets sopars que sovintegen, anomenats de les “cultures”, on es poden tastar un entrant jueu (ara que ve Nadal, no és massa apropiat), un plat musulmà (senegalès, marroquí, nigerià..), un postre cristià, alguna beguda sud-americana. Per les associacions que ho fan és una tasca d’integració dels nouvinguts. Per E. Boute “és una usurpació d’àmbits de la vida quotidiana, beure i menjar, allunyats de la seva funció nutricional  que són carregats d’un cinisme d’harmonia cultural i inter-religiosa, un fals infantilisme ecumènic; el binomi religió-menjar ha generat una cultura estalonada sobre la prohibició de molts d’aliments i la seva ritualització religiosa”. Beure i menjar, com follar, són religiosament perillosos.

Els bolets han estat tardans però a la fi els micòfags i cercadors s’han espassat l’ànsia. Tan a prop de Nadal  ja donaven per perduda la temporada però les abundoses pluges de finals de novembre i principis de desembre ha possibilitat aquesta eclosió. Són dies de mostrar les trobades, sense deixar massa clar on s’han fet, els agres s’han de mantenir en secret, si de cas es deixen com en un testament de pares a fills, o de pares a néts, ara més que mai ja que els padrins se’n menen els infants menuts amb ells, a més del telèfon mòbil, no fos cosa se perdessin o els pegàs un infart per dins la garriga. Davant els paners, als caps de cantó, dins els cafès, se mostren les trobades espectaculars, per nombroses –una enormitat de senyorites, un paner ple de picornells- o per algun element excepcional, una blava enorme, un esclata-sang majestuós i sà. Desprès ve si són més bons torrats, si fritets, alguns només es poden posar als aguiats,  però hi ha qui els torra, i qui els fregeix... I les discussions davant dels bolets dubtosos. Si són o no bons per menjar, si al poble del veïnat les se mengen (“ui, quin oi això, els pixacans se mengen, per res del món!” o  “les blaves vermelles, ca...”). Si cal consultar els llibres dels experts el d’en Constantino i en Siquier va davant, o el d’en Felip Esteva de Capdepera amb excel·lents receptes, si al llibre es diu que són bons ho són, però abans alguns s’han de bullir o tirar la primera aigua, i si li posen dues forquetes, com a la gírgola d’alzina -una pugoma o cogoma llimacosa- la provarem: és bona de tot! Les sopes mallorquines amb brou a bastament i bolets variats, i un ou que s’escalda per a cada comensal dins la greixonera, marquen el zenit del carrerany que ens mena cap a Nadal i el cap d’any.

M’arriba el Parenòstic santjoaner per a 2012. Un article del llorità Andreu Ramis tracta el costum del pa de Nadal. A la vila el dissabte de Nadal s’afegeixen al Betlem uns pans, abans pastats a les possessions o per les famílies benestants, que a l’Oferta de l’ofici del dia del Reis s’esbocinen i es reparteixen entre els feligresos. Segons el pare Ginard en menjaven les persones i també els animals per alliberar-se del mal de ventre. Ramis fa avinent les virtuts remeieres d’aquest pa, màgic i miraculós i indica que la seva forma –el pa de barcella o pa de corriola- circular o anul·lar ens mena a la simbologia solar, com altres coques o neules. A part de què el repartiment del pa remet a rituals de comensalitat, de socialització, de repartiment tribal d’aliments que l’Església assumeix i desdibuixa com a propis i els reinterpreta amb clau de caritat. “Tot plegat” afegeix Ramis  “ens rememora alguns dels rituals pagans que romanen a les festes del cicle nadalenc i que foren cristianitzats”.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de poble. Com quan, a la carnisseria hi torn a trobar l’amo en Biel de Son Garrover. Una de les clientes veient el que se’n du, li enfloca: “No... i vos, ... vos cuidau!” “I què trobes?” li contesta, “Que no ho he de fer? Som el qui tenc més a prop, de família, vull dir”. I me mira, em fa l’ullet  i riu.

 
 
 
 
 
Apunts del Pla de Mallorca, de la finestra a l’aura

Climent Picornell

Sempre he sabut de la importància dels finestrals i he mirat de triar-los. M’agrada guaitar-hi, ja se sap que tot el que no entra per les portes entra per les finestres, és com allò dels ulls com a metàfora de les finestres del cos. Record amb nitidesa les finestres de la meva infància. La de l’escola, la del nostre carrer, la de l’habitació de cals padrins on dormia de nin amb els raigs de pols il·luminats per la llum sol. Les de quan era estudiant que solien donar a montpellers  foscos excepte una per la que veia el rellotge de la plaça de Catalunya, les dels hotels, la de la meva plaça a la ciutat sempre amb gent, la mar darrera els vidres a l’hivern... Tenc confegits un centenar de finestres, des de les més humils a les ubèrrimes. De la de més alta de ca meva, dalt del turó, s‘hi veu el poble –carrers i campanar-, per l’esquerra guaita el puig de Bonany, que dóna pas a planes i pujols, a l’horitzó, lluny, la mola del Fangar i Sant Salvador de Felanitx, cap a la dreta el santuari de Montisión de Porreres, el turonet de Consolació i el puig de Randa que tanca la panoràmica. Aquest és l’amfiteatre de les sortides de Sol, de les nits estelades sense contaminació lumínica, de les enormes ennigulades de la tardor. Dels fums dels dematins d’hivern. De l’olor de pa que encara ara ariba fins aquí dalt. Aquest paisatge que sempre ha estat aquí davant, ara és amenaçat per blocs de pisos que comencen a treure el nas, insolents, com a altres pobles de la ruralia de Mallorca.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de la vila. Per això mir de variar les paraules d’encontre i salutació, de canviar la pregunta o la paraula ritual per saludar la gent del carrer. “Adéu”, sinó hi ha res a dir.  “Com anam?” o  “Va bé?” permeten i donen més joc. “Va bé?” “Va bé”. I s’ha acabat. Però si responen al va bé amb un “mos ho pensam”, s’introdueix l’ombra del dubte o de l’imprevist. I si un et contesta “podria anar millor”, ja l’hem feta, ens obliga a contra-contestar: “que hi ha res de nou?” I esbrinar quina és la qüestió. “Va bé?”, “Va bé i... millora!”  Això es diu vent en popa. Si l’escomesa és “Va bé tot?” És bifurquen les respostes: “Tot és molt!”, o “Tot és massa!”;  “Tot, tot, tot...” vol dir el mateix,  però amb la matisació de què va bé, però només una cosa que està més o menys bé. L’altra branca proporciona respostes del tipus “li feim anar”, “...i si no va bé, li pegam quatre sempentes!”; “Si anàs millor s’espenyaria” i “una monada de bé”, són dues contestes  que ens mostren els personatges feliços que encontrarem durant el dia.

Començ la jornada amb cafè amb llet, ben calent i a la taula de ben a la vora parlen tres germans. L’única femella, la més petita, mantén que la part del testament del seu oncle, el conco en Toni, que li toca a ella, ha des ser més grossa, ja que ella l’estimava molt més que els seus germans. “Molt bona raó”, li diu el seu germà Joan, “i com ho mesuram? Com ho sabem que tu l’estimaves més que noltros? I on està escrit que s’estimació és una variable testamental?”. I ella, sèria i decidida: “Idò, perquè era així! I per tant es meu caramull ha de ser més gros!” No els va convenç. El conco en Toni va morir d’un atac de feridura fa tres dies i no saben encara si havia fet testament o no.

L’amo en Toni braveja de sabates noves dins el casino. “No, i m’ha dit la meva nora que les me puc banyar ben tranquil que s’aigo no trapassarà. Són especials. Ho diu aquí...”  L’amo en Guillem que no ha de mester ulleres per llegir diu:  “Goretex”. “Idò això”. “Bono, Toni, jo me’n record encara de quan anàvem descalços tot lo dia i teníem unes espardenyes pels diumenges anar pel poble. Mon pare me contà que quan s’havien de casar, anaven a manllevar les sabates a n’en Geroni de ca sa mestressa Moca, que les deixava a canvi d’una arengada. Ho has sentit bé? una arengada per dur ses sabates es temps des casament. I llavors o descalços o se tornaven posar ses avarques foradades”. “I és que ara tot va a lo grande. Crisis? A lo grande!”

Tenc dos parroquians que s’asseuen a la meva taula un de nissaga del poble de tota la vida, però que feia feina a Ciutat i un altre de Ciutat que ha acabat fent feina al poble. Un va fer de torner molts d’anys i  l’altre fa de fuster primater, ara més ben dit restaurador. Un xerra pels colzes, l’altra calla i fa ullades. “Jo des dels dotze anys toc fusta, vull dir que als dotze anys mon pare me va dir ‘frega aquesta fusta fins que faci olor d’all!’ I aquí me tens. Ara ja no volen passar el mossatge. Vénen i me diuen abans de fer feina: ‘què he de cobrar?’ I jo els dic lo que me va dir mon pare: ‘frega aquí fins que faci olor d’all!’ S’avorreixen i no tornen, ni passen a cobrar lo que els dec per un o dos dies de feina. Ara he pegat a sa restauració. Peces bones? Canteranos, sobretot, costureros, pasteres... Jo tenc dins el cap una pastera amb ales que quan s’estenen hi poden menjar catorze persones i no ocupa gens de lloc. Feta  de llenya normal, avet o faig, no importa que sigui nord, ni reure, ni olivera. Però he quedat del poble fins al gorro. Perquè som de Palma no som com ells i mira que els meus fills han fet catequesi amb els seus i que la meva dona ha fet de cuinera pel poble i que jo com a fuster m’he relacionat amb els fusters, però no... no som del poble i m’ho fan sentir, un bitxo raro. Perquè som restaurador? Perquè sé cercar aigua amb una verga d’ullastre? Perquè sé veure l’aura de les persones i la seva càrrega elèctrica?  No som com ells? Idò no! I què? Que se pensen que tot és parlar de boixar, de futbol, de... vatuadell!  I que si una feina val deu jo cobri deu i ells vint? Per això me veuen raro! I a poc a poc m’han fet es buit a mi i a sa meva família. El meu nin ha arribat que tampoc se fa amb ningú. Me n’aniré, no tornaré a Ciutat, però sí a un altre poble un poquet més gran. Avui la meva aura fa xispes i mala corrent a tota hora”. A la cadira de devora en Xisco, mut, aixeca els ulls i les celles.

Faig una bona volta abans de tornar a ca nostra. Veig anunciats a una casa particular “ous de gallines contentes”. N’hi compr dues dotzenes i  deman com es diverteixen, les gallines. “Idò, estant a lloure, fora d’aquelles gàbies-presó, amb això en tenen prou, estan contentes, riuen sempre seguit...”  Vaja, pens, el content, i enginyós, deu ser ell.

 
 

FRA JUN═PER SERRA ( I FRA LLU═S JAUME) I LES ARMES DE DESTRUCCIË MASSIVA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Febrer, 2012 16:25

  
 
Fra Juníper Serra (i fra Lluís Jaume) i les armes de destrucció massiva

Climent Picornell

L’any que ve farà 300 anys del naixement de Fra Juníper Serra. Un amic em demana informació per preparar un reportatge, serà un bon moment per recordar-lo. Pens també amb Fra Lluís Jaume i la seva estàtua que corona l’edifici amb més prestància del meu poble, el Centre Catòlic de Sant Joan. Com que les coses no vénen mai totes soles, al cap d’un dia Albert Sánchez Piñol publica al diari Ara (28-1-2012) la quarta entrega de la sèrie d’articles que ha anat titulant Quan érem genocides. Començà arrel del tractament a França de la qüestió, quasi extermini, dels armenis i el nombre quatre el dedicava al segle XVIII, Califòrnia, el paper dels conqueridors espanyols i el rol dels missioners que els acompanyaven. Avesats a sentir prioritàriament la part més triomfalista i hagiogràfica se’ns ha construit una història unidireccional amb el que ens han contat d’aquests missioners –molts d’ells catalans i mallorquins-, allò d’evangelitzadors, alguns martiritzats o la fundació de missions que després han esdevingut enormes ciutats de l’Oest americà (Los Ángeles, San Francisco, San Diego...), amb el colofó de l’estàtua de Fra Juníper Serra al National Statuary Hall, galeria dels personatges més rellevants d’USA, al Capitoli de Washington, com un dels pares de la pàtria nord-americana.

Sánchez Piñol, antropòleg,  a  més de novel·lista conegut, vull recordar-los que  La pell freda s’ha traduït a trenta-set llengües- posa l’accent en el paper genocida, exterminador de pobles i de cultures que tengueren determinades accions colonitzadores a Amèrica. Al segle XVIII els russos penetren a Alaska, l’imperi espanyol alarmat de què puguin continuar cap al sud envia expedicions militars per consolidar el seu paper a Califòrnia. El militar en cap que en comanda una és Gaspar de Portolà, català, a qui succeirà Pere Fages que serà destituit pel virrei de Nova Espanya per desavinences amb Fra Juníper Serra. Segons Sánchez Piñol “es pot afirmar sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors ‘apaciguamientos’ de Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana”, continua, “Portolà i els seus sequaços de la ‘Compañia de voluntarios catalanes’ duien amb ells l’arma de destrucció massiva més poderosa de l’arsenal espanyol: els missioners catòlics”. Algú podrà pensar que Sánchez Piñol aboca amb el broc gros. Valga’m Déu! Vaig pensar, si llegeixen això els  impulsors de la santificació de Fra Juníper Serra: un projecte de sant, arma de destrucció massiva! Tanmateix la canonització ja ha trobat oposició en sectors indigenistes. Fa notar també la paradoxa de què la nostra gent d’església a l’interior sigui defensora de la cultura catalana i a l’exterior s’hagin comportat “com els agents més fanàtics de l’espanyolisme”. “Creien que duien la cultura a la perifèria de l’univers quan en realitat destruïen una constel·lació de cultures”.

Me conta Antoni Marimón el cas del pare Bonaventura Sitjar, porrerenc, que va fer un vocabulari castellà  de la llengua Salinan, quan s’edità, anys més tard, els americans havien continuat la tasca d’extermini tan bé que només quedaven cinquanta individus que la parlassin, el darrer morí el 1958. La nova historiografia, al ritme dels temps, ha arreplegat  les benaventurances de la introducció de técniques modernes occidentals, però també les malifetes que es feren amb els pobles nadius, ja fa temps que s’acabà el tractament de matar indis com a trofeu com es feia a les primitives pel·lícules de l’Oest. Ho dic perquè una part de la historiografia clàssica mallorquina es decantà només per  alabar el paper dels missioners, però també historiadors mexicans i nord-americans posen  l’accent en l’aspecte genocida de la qüestió que tractam. Alguns d’ells, segons Sánchez Piñol, acusen el pare Serra d’haver creat un sistema de missions que seria el precedent dels “lager” (camps de treballs forçats) i anomenen Fra Juníper “The Eichmann of Califòrnia”, comparant-lo al cap nazi responsable de la logística del transport dels jueus als camps de concentració alemanys.

Les missions en terres de frontera, amb llocs i pobles desconeguts, alguns no coneixien l’agricultura,  no eren un lloc de broma, ni una Arcàdia feliç amb bons salvatges i angelets salvadors, les missions, torn citar Sánchez Piñol, “van ser un lloc atroç”, segon la descripció d’un coetani  “los indios viven sin libertad, obligados por la fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida”. Entre càstigs i pregàries les missions eren un sistema per controlar i reprimir. El paper de Fra Juníper Serra (1713-1784) va ser clau, home d’una intel·ligència tàctica enorme. Però a qui mataren fou al frare santjoaner Fra Lluís Jaume Vallespir, jove professor de filosofia. Per mor de la seva expulsió, els jesuïtes deixaren moltes missions a Califòrnia que els franciscans “heretaren” l’any 1768, la qual cosa va fer augmentar urgentment el nombre de frares que es necessitaren, alguns d’ells foren mallorquins entre els quals hi havia Fra Lluís Jaume. No oblidem per res que la colonització obeïa directament a obtenir “més terres, més riqueses, més súbdits a qui exigir més imposts; igual a més diners, igual a més poder. Aquesta era l’equació màgica en plena voràgine colonialista” diu Josep Bausà Roig al llibre Fra Lluís Jaume (1740-1775),  editat pel “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan l’any 2008. Això explica l’expansió cap a l’alta Califòrnia . “Un cop guanyada la confiança dels nadius, exercien sobre ells el mateix control que un pare de família, amb el baptisme, la submissió i el càstig per part dels missioners o els soldats, si incomplien les noves obligacions”. “Els soldats anomenats de ‘Cuera’ eren experts en supervivència a llocs hostils amb armadures de sis capes de cuir –d’aquí ve “cuera”- per protegir-se de les fletxes.

No hi ha dubte que les revoltes dels indígenes, com la que acabà amb la vida de Fra Lluís Jaume estaven alimentades per la repressió dels missioners i dels soldats contra els líders nadius escapats a les muntanyes, pels odis i rancúnies acumulats amb els espanyols, violadors sexuals de nombroses natives. A la missió de San Diego mataren el frare santjoaner diu Bausà “perquè el consideraven un home important, un xaman poderós amb un poder sobrenatural que els feia la competència usurpant funcions que consideraven privilegi propi”. Actualment San Diego té més d’un  milió d’habitants, uns pocs milers de nadius viuen en una dotzena de reserves, és veritat que existeix un “Padre Luis Jayme Museum”. Bausà fa una bona narració del context on transcorren aquests moments històrics així com un acurat relat de la vida missionera.  De totes les maneres matisa,  “l’experiència americana del seràfic santjoaner va plena del que els lectors de best sellers anhelen trobar i amb què sovint es complauen: agressions sexuals, conflictes racials, desavinences entre autoritats, desercions, epidèmies, excomunions, expedicions insòlites de descoberta, morts horribles, inclosos caps escapçats, enforcaments i empalaments, natura salvatge, naufragis, penúries i patiments, rebel·lions, rivalitats i lluites entre grans potències pel control del comerç, suïcidis, violència gratuïta, etc.”.

D’aquí a que arribi el 2013 hi ha temps a bastament. Es pot  començar rellegint la Brevísima relación de la destrucción de las Indias del pare Bartolomé de las Casas (1552). Però entre els elements que forneixen Sanchez Piñol, Bausà Roig i els nous historiadors, la santificació de l’evangelització per damunt qualsevol cosa, els beneficis de la modernització o el retorn de la llegenda negra espanyola hi hauria d’haver lloc per esbrinar el paper més o menys exacte d’aquells missioners mallorquins.

 __________________________
 
LA FOTOGRAFIA ÉS DEL MEU COSÍ IMATGE DE CLIMENT PICORNELL (Fotògraf)  (1956-2003)

REMENANT EMOCIONS, AFECTES I FELICITAT Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2012 11:20

 

Remenant emocions, afectes i felicitat

 Climent Picornell

 La vida és un 10 % el que et passa i un 90% com t’ho prens, deia el compositor Irving Berlin. Si això és cert, el fet de comprendre-ho necessita un esforç suplementari de part nostra. I ho dic després de llegir l’article de Joan M. Tresserras, L’onada reaccionària, sobretot el seu començament, és una cita llarga però dibuixa bé un nou paisatge social: “Individualisme. Culte a l'èxit en totes les seves formes. Menyspreu de l'esforç i del mèrit. Enaltiment de la sort, l'atzar, la casualitat. Moda retro i evocació nostàlgica de velles formes classistes de distinció. Xenofòbia. Desplaçament de la crítica social per l'autoajuda. Banalització de les qüestions.  Frivolització de les diferències socials complexes. Yupisme neocon. Elogi del facilisme. Presentisme -viu el moment!-. Consum com a clau de realització personal. Desdibuixament de les causes col·lectives. Ressorgiment de l'esoterisme i formes mítiques d'espiritualitat. Evasió. Apologia de l'irracional. Hedonisme. Desplaçament de l'art i la cultura per l'entreteniment. Deriva cap a la gratificació immediata. Predomini de l'efímer i del que no suposa compromís. Competitivitat. Ridiculització del bonisme. Negacionisme. Reducció de la política al màrqueting electoral i a la gestió pública. Episodis de frau i corrupció. L'espectacle com a paradigma de comportament. Desregulació. Liberalització. Mercat. Desterritorialització. Deslocalització. Encobriment de la pèrdua de sentit. Proliferació de les coartades esporàdiques. Friquisme. Idolatria de la riquesa. Adulació al poder econòmic. Sacralització de l'aparença. Teatralizació de la vida quotidiana. Artificis virtuals. Succedanis de l'experiència. Devaluació de l'anàlisi davant la descripció costumista. Descrèdit del rigor. Especulació…”. Vaja! Tanta sort que més endavant fa una crida per despertar de la indiferència.

 No fa gaire un servidor reflexionava sobre els valors, aquestes conviccions que hem anat formant i que determinen la nostra conducta i la nostra forma d’entendre el món  i que influeixen en una part del 90% del qual parlava en començar l’article: honestedat, lleialtat, respecte, solidaritat, tolerància, responsabilitat, justícia, compromís, integritat, amistat, generositat, empatia… i que es veuen avui en dia, hem de ser francs, si hem de fer cas del que diu Tresserras, sotmesos als estaments del poder vehiculats a través de l’estat  o millor dit -si em permeten  una paraula antiga- del sistema. Aquests valors es fonen per la pèrdua de pes de l’educació i per l’abandonament, o renúncia, dels pares a la tutela integral dels fills, cedits a la televisió i als nous mitjans de comunicació que són els qui, aprofitant el buit, crearan referents i models a imitar. Això significa un abandó a la correcta configuració dels afectes, de les emocions, de la recerca de la felicitat, ara ja una mercaderia més a disposició d’usuaris i consumidors, com afirma Raúl Eguizábal a El estado del malestar, capitalismo tecnológico y poder sentimental.

 En aquesta substitució que s’està produint per part de les noves empreses d’Internet era on m’interessava fer la reflexió, en el pes de les anomenades xarxes socials, que tracten sobretot de produir “noves” relacions humanes en una rendible estratègia de la que emergeix un nou capitalisme, en paraules de Juan Martín Prada, un capitalisme afectiu. Certament, el sorgiment d’aquestes comunitats comunicatives intensifica el caràcter afectiu de la comunicació. Amics del Facebook o del Google plus? Una piluada al Twitter? Idò això, la sintonia afectiva,  una síntesi de cibernètica i afectivitat, mercadejada amb les emocions derivades del contacte interpersonal digital, torn citar Prada, “la xarxa exemplifica com extreure un enorme benefici de la vida afectiva en un territori global”. Els humans ja no som considerats únicament un potencial de força de treball sinó que com posseïdors d’una vida que desitjam socialitzar, empatitzar, demanar amistat i passar gust conjuntament, ens ho permeten fer a través d’aquestes noves empreses, les noves places públiques, vertaders oligopolis internetians.

 No cal ara esbrinar amb excés que  l’afecte se diferencia de l’emoció i del sentiment. L’afecte precedeix a la consciència i al llenguatge –un potencial intern, és anterior a la memòria-, alegria, sorpresa, interès, ràbia, disgust, por, vergonya… Els sentiments en canvi són personals, biogràfics diu algú, i les emocions són les projeccions exteriors dels sentiments, que fins i tot poden ser fingides. Que l’home és un ser afectiu, ja ho deia Baruch Spinoza i aquests afectes no són només fonts d’alegries i tristors, de sensació d’existència, sinó de coneixement i orientació de la realitat on vivim o ens movem, ja ho he dit: territoris afectius.

 Aquesta exposició generalitzada dels nostres afectes, emocions i sentiments a través de la xarxa no és més que una expressió de l’addició que tenim els humans de les societats modernes per gestionar les emocions en un món desencantat, citant Eve Kosofski.  En el fons és una addició a la recerca de la felicitat. I no només en el món del treball, on ara un bon director no és ja aquell que s’imposa, sinó el que millor comunica als seus subordinats sentiments d’autorealització mentre fan la feina de sempre (fins aquí arriben les seqüeles de la intel·ligència emocional), sinó que en el món personal han arribat a fer-nos creure que si som infeliços és perquè no sabem gestionar correctament els nostres sentiments o les nostres emocions. “He comès el pitjor dels pecats / que un home pot cometre: no he estat / feliç”, es lamentava Jorge L. Borges en el seu conegut poema.

 I aquí hi ha l’altre cap de fil d’aquesta recerca obsessiva  que pot fer que oblidem que la felicitat és bàsicament una emoció transitòria i que en la seva persecució, vegeu la paradoxa, hi radica la major part de la felicitat. O com assegura Pascal Bruckner, “si només hem de viure amb plenitud els moments de felicitat haurem de tirar als fems tots els altres que són el gruix de la nostra vida”. “Davant l’emmirallament pel mite de la felicitat, la millor autoajuda, és desenganyar-se”, diu G. Bueno. Per no acabar abominant de la xarxa  i descreure del que deia J.-P. Sartre (“l’infern són els altres”) contaré la paràbola que vaig rebre en un power-point. S’hi narrava el fet d’un home malalt a un hospital que contava al veïnat, ferit pel càncer, la varietat de coses que ‘veia’ per la finestra. Els dos alleugerien així els seus mals. Un dia morí el que estava devora la finestra i l’altre passà al seu lloc. La sorpresa: la vista, era una paret... i el narrador de les meravelles que passaven per la finestra, era cec. Moralina: El dolor comunicat és la meitat, l’alegria compartida és el doble.

 Fer feliços els demés és una de les fórmules més egoistes per  aconseguir ser el doble de feliç. I torn al començament. Davant aquesta allau malèfica que ens sintetitzava Tresserras, els bons sentiments no són avui en dia una mercaderia molt productiva, amb la creença generalitzada de que la bondat és la virtut dels perdedors o si hem de fer cas a Jacques Lacan que deia “el manament cristià ‘estima el pròxim com a tu mateix’, s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia a sí mateix”. Però davant l’onada insolidària de la societat competitiva caldria pensar com Goethe si “la bondat és la cadena d’or que enllaça la societat”. Tal vegada sigui certa la lliçó núm. 23 exposada per François Lelord a El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat: “La felicitat consisteix en fer feliços els demés”. Amén.

_________________________

 IMATGE: Robert Crumb 

JARDINS D'ALTRI. D' STEVE JOBS AL VISCA L' INFERN! Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2012 16:15

 

Jardins d'altri. D'Steve Jobs al Visca l'Infern!

 

Climent Picornell

 

Arreplegant pels jardins del que han escrit altres, confegesc els meus redols de paraules.

La mort de Steve Jobs, el maquinador dels Macintosh i dels Apple, un dels personatges que ens ha transformat la modernitat,  ha tengut les seves hagiografies i els seus redols d’ombres. Aquestes, dibuixades pels partidaris del programari lliure, pels qui coneixien les interioritats de la seva empresa, la seva mania pel secretisme en la fabricació dels seus productes... Tenia una germana , escriptora, Mona Simpson la qual aprofità per fer-ne un retrat més o menys apòcrif a una novel·la que titulà A regular guy (Un al·lot qualsevol  o, millor, Un tipus normal): “Tenia el cap sempre tan ocupat en les coses que feia que no estirava mai la cadena del wàter”. És només un contrapunt prosaic al dibuix propagandístic del geni despistat.

Parlant de genis. Veig un altre dels documentals sobre música i músics de Martin Scorsese, Living in the material world sobre el Beatle George Harrison, el Beatle que tocava la guitarra solista, el que passava pel més orientalista. Marcos Ordóñez –a rel d’aquest reportatge- es demana pel megaèxit dels Beatles, les histèries col·lectives i tot allò. “Tal vegada els succeí, perquè jugaven com a infants i repartiren joc en un món amb gent vestida de gris”. I les seves derives posteriors,  McCartney juga a “me’n vaig al camp”; Ringo va jugar a fer el cavernícola, a perseguir rosses; Lennon, el no menys milionari, juga a Black Panther i a Imagine , “imagina que no hi ha possessions...” (un dels millors acudits de la dècada, segons Ordóñez).

 

Parlant de possessions. Proclamava el falangista José Luís Arrese a 1957, època del franquisme autàrquic: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. A 2006 s’iniciaren nou-centes mil vivendes a l’estat Espanyol. Més que a França, Alemanya i Itàlia juntes. Comprar una vivenda era un bona inversió. Deia Andy Warhol que “fer un bon negoci era la millor obra d’art”. Òbviament Warhol no es referia a què aquest hagués de tenir com a protagonista la venda d’una obra d’art. Així ha anat, l’ètica sacrificada en nom de l’art de fer doblers. No estaria de més ara que prest serà cap d’any i enfilam cap al 2012, recordar que de la caiguda del mur de Berlín, 1989, a la caiguda de Lehman and Brothers, 2008, han passat només vint anys.  Ja som de ple dins l’època del traspàs del poder des dels estats, considerats sobirans (o tal vegada seria millor anomenar-los tardo-capitalistes), cap a una sèrie d’empreses multinacionals i financeres.

“Temps era temps els estats eren sobirans”, diu Zygmunt Bauman, “avui la sobirania és una idea zombi, és morta però fa veure que es viva, no hi ha actors prou poderosos per aplicar les decisions que prenen els estats; el passat cap de setmana els líders polítics el se van passar tremolant a l’espera de la reacció dels mercats”. Bauman és el creador del concepte de modernitat líquida, Eva Piquer, la periodista que cobria la conferència de Bauman, diu: “Per un moment va semblar que els assistents a la conferència, més que sortir-ne en estat líquid, en sortiríem fets pols”.

 

“Els temps de crisi redoblen la vida dels homes” diu Chateaubriand a les seves Memòries d’ultratomba. El sentit és clar. Però no cal oblidar la maledicció, de caire gitano o xinès: “Tant de bo et toqui viure una època interessant”. Segons  M. Krätke, “el que estam travessant no és la crisi final del capitalisme, sinó la seva tercera o quarta gran depressió. Som al final de l’hegemonia dels Estats Units i d’un model de capitalisme, l’anglosaxó, la fi del model de desregulació financera capitanejada per Wall Street. Segons Paul Krugman des de la gran depressió dels anys trenta fins als anys setanta érem a l’època que ell denomina de “la banca avorrida”. Els bancs estaven fortament regulats i eren menys lucratius. Després sorgiren més i més productes, alguns d’exòtica innovació financera: futurs, opcions, derivats, swaps... Del TINA al TATA. De l’infame mantra thatcherià del TINA (“There is no alternative”, No hi ha alternativa, més que la que ella va imposar, volia dir); en canvi Susan George ens parla de substituir-lo pel TATA (“There are thousand of alternatives”, Hi ha milers d’alternatives). Cal desterrar així el “No future”?

 

No hi ha futur, de Sid Vicious del conjunt Sex Pistols, que no era expert en macroeconomia precisament. Es complirà la profecia ? Ara ja passam de l’estat del benestar a l’estat del malestar: de Papà-estat a Mamà-Merkel.  S’abandona l’estat del benestar però entram dins  l’estat benefactor, captivador,  que cerca, més que autoritat, consentiment i entusiame. I com ho aconsegueix?  Idò a través de l’abandonament de l’autoritat dels pares que entreguen els seus fills a la televisió que els crearà els referents i els models a imitar o els delegarà al sistema educatiu, cada dia més qüestionat. Això implica, segons Raul Eguizábal, “una renúncia a la configuració dels afectes i les emocions, que es converteixen en una mercaderia més, a disposició dels nous usuaris i consumidors”. Com deia el fundador de la marca Revlon: “A les fàbriques produïm cosmètics, a les botigues venem esperança”.

 

S’ha atribuït la sentència,  “Que ells facin les lleis, que jo faré els reglaments”, al comte de Romanones, en el sentit que l’aplicació de la llei rau en gran manera en la lletra petita que desenvolupa la seva aplicació. Aquests dies en què a Rússia hi ha hagut eleccions i la gent protesta per la seva convicció de manipulació, pensava en la dita de Iósif Stalin: “L’important no és qui guanya les eleccions sinó qui compta els vots”. El nom d’Stalin m’ha conduit al “Visca l’ Infern!” de Chateaubriand (diferent del  “Viva la Muerte!” del general Millán-Astray) repassant  la Revolució Francesa. “En l’època en què es donaven pensions per a la guillotina; quan es duia alternativament en la botonada de la carmagnole, en lloc d’una flor, una guillotina d’or o un trosset de cor d’un guillotinat; en l’època en què es cridava Visca l’Infern!, en què se celebraven alegrement les orgies sanguinolentes, era precís, per al fi de festa, arribar al darrer acudit del dolor: ‘quina edat tens?’ demanaren a Camille Desmoulins abans de degollar-lo: ‘L’edat del descamisat Jesucrist’. Continua Chauteabriand:  “És de suposar que no s’aprèn a morir matant els altres”.

_________________________
IMATGE: TOMEU L'AMO 

NEOSOCIOLOGIA ILLENCA (UNA ADOPCIË, UN INTENT DE SODOMIA, UN SU¤CIDI) Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2012 17:18


  

 

Neosociologia illenca (una adopció, un intent de sodomia, un suïcidi)

 

Climent Picornell

 

1.- Li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anà de quatres a Sudamèrica i  tornà amb una nina,  ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrera els homes que acabà amb dos embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un “te tornaré”. Que fou veritat, però que durà poc. Tornà cap aquí i acabà en un pis tutel·lat per una administració pública. Els pares adoptius es feren grans més aviat del que ho haguessin fet normalment. Ara aquella nina, amb quatre fills, de quatre homes diferents viu al pis dels seus pares mallorquins amb els seus pares i germans biològics,  que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa ho faci, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

 

2.-  Solen sopar junts  tots quatre fa molt de temps.  I els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. “Quina enveja me feis tan ben avenguts vosaltres”.  “Sí, hi estam ben avenguts”. “Sí?” “Sí, mira tu, per exemple,  al  Carrefour, ella tria i jo empenc el carretó; ella col·loca les coses dins les bosses i jo pag amb la tarja. Estam mil·limètricament ben avenguts”. Ella no entén la ironia i replica:  “Ai, en canvi nosaltres, un desastre, tot lo dia discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental;  és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt  allunyats, hem de cantar uns mantres:  Jaiiiii, guruuuu, deva….  (“Bonjesús”, pensa ell,   “això pareix una mala versió de quan érem nins i cantàvem ‘qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”).  Mentre, els dos homes recullen la taula i dins la cuina li diu:  “Me vull separar”. “Que te vols separar? Joan! Que ja no ets un nin”. “Mira n’Antònia ha canviat molt, darrerament té unes sortides...  com a elèctriques . ‘M’has de donar pes cul’ em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara ? ‘Ho veig a les pelis porno i na Francisca me diu que ho fa amb so seu homo. Ho vull provar i tu no m’ho has fet mai’. Ala idò, com que tu li fas a na Francisca,  jo també a la meva. Però a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrera. Però, bé, si s’homo de na Francisca li feia, idò pes cul s’ha dit! Ha resultat que té ‘hipertonia  de l’esfínter anal intern’, li va dir el seu metge, estretor histèrica, i te dic que n’hi vaig fer de coses i bé que la vaig untar de cremes i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res.  ‘ai!, ai!... més fluixet! més poc a poc que me fas mal!’ Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la posava catxondíssima. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre:  ‘tu no m’estimes’. I jo : ‘sí molt’. ‘No és vera tu no m’estimes, només me vols per això...’ I així. Del cul no n’ha tornat xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res mes! Sa cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà!”

 

3.-  Volia ser, i ho era, el primer en tot. El que millor jugava a bàsquet, el primer que va anar a estudiar a Anglaterra... Aparentant  que res  no l’ importava, que tot li era igual, tot amb una ben estudiada informalitat. Però sí, li importava i molt. I es podia veure en la seves intervencions en les converses, dràstiques, tallants, encara que fossin disfressades de sarcasme. Guanyà molts doblers, va encertar en les seves inversions i amb els seus socis –mentre tot va anar be-. No duia massa comptabilitat, no li importava, agafava doblers si n’havia de menester, invertia en modernitzar les empreses,  que li eren molt rendibles, fins que s’aturaren de ser-ho. Quan va començar a anar malament, tot va anar malament, des de les empreses a les seves amistats, els més amics foren els pitjors, i els seus socis, fins i tot els més minoritaris, a qui havia fet guanyar molts bons dividends, començaran a escaïnar i a tirar-li en cara la seva manera tan personal de gestió. Que si agafava doblers sense justificar, que si les feines a les seves propietats, que si els seus xofers els pagaven ells... Tot s’agreujà quan es va començar a veure estret, amb plets i denúncies. La cosa acabà amb les cases, propietats i comptes corrents embargats, enrevoltat de judicis, dels quals, ell, no se’n podia avenir. De ric passà a pobre, però pobre de bon de veres, i la seva família, les seves dones, els seus fills, no saberen o no pogueren ajudar-lo. Començà a prendre pastilles, abusava de somnífers i ansiolítics, fins que també li receptaren antidepressius dels quals també abusava.  Un dia baix de forma, sense doblers per pagar-se els vicis als quals estava avesat i després de fer una cosa que no havia fet mai, però mai de la vida, demanar consell a dos amics, va decidir fer el que havia  de fer, va prendre un còctel fenomenal de pastilles i s’adormí per sempre. Altivesa, orgull, intel·ligència i vivor, tot mal mesclat amb un voler quedar bé compulsiu, i amb una necessitat de que el  reconeguessin com a triomfador  sense ell haver-se de molestar en  manifestar-ho. Així havia d’ acabar.

_____________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2011 20:51

Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)

 

Climent Picornell

 

Pau Riba acaba de reeditar Jo, la donya i el gripau. El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?

 

Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.

 

Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí. I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé, 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà Pearl amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.

 

Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un, i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible.

 

Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful,  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan,  “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà Jo, la donya i el gripau, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB EN PAIROL═ I ALTRES... Climent Picornell

jcmllonja | 29 Desembre, 2011 11:26

Apunts del Pla, amb en Pairolí i altres.

 

Climent Picornell

 

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i es senten cantar els ropits. La crisi també afecta la petites viles del Pla, manco feina, atur, alguns immigrants se’n tornen i la gent gasta menys. “Noltros sempre tendrem un solc de bledes, quatre patates, dues cols i un caragol per omplir el gavatx, els de Ciutat ho tendran més pillo”, me comenta n’Andreu Pairolí, “jo només he de comprar s’arròs, es pa i s’oli, tot lo demés ho faig jo, i res d’aigua mineral, aigua del cel, de la cisterna que és la més bona!”.

De camí cap a la plaça me top amb n’Antònia, una amiga que fa de metgessa “Tot marxa?” “Tot és molt, però ho feim anar...”; “T’he vist que parlaves amb n’Andreu; li agrada xerrar, s’altre dia a sa consulta, entra i me diu ‘jo s’altre dia pujava s’escala...’ i ja vaig pensar: a veure a quin escaló me dirà per què ve; ‘idò’ continuà n’Andreu ‘ahir venia de comprar i quan vaig pujar s’escala –que l’havia enrajolada mon pare al cel sia, que ara fa dos anys que és mort...’ I jo pensant quan amollaria què li feia mal, perquè abans de dir-me què tenen enrevolten i enrevolten... els conec bé a aquests fadrins vells, o aquests viudos xorcs que vénen tots sols a queixar-se... Res, no va ser res, un  poc de ciàtica”.

 

Volta cantó en Macià Baroner, quan el trob el salut efusivament, fa estona donava fems de porc a mon pare qui, per aquest motiu, li estava molt agraït, havia sembrat un parell de tires de tarongers i aquella femada, aquella llacor els anava mel. Mon pare sempre ho contava amb il·lusió “me du els fems fins als tarongers”, per això li conserv una estima especial, una espècie d’agraïment delegat i li faig cas d’una manera especial. Ara es vidu, se li morí la dona de càncer no fa gaire. Me diu, “Ara m’he encontrat amb n’Andreu Pairolí i  sempre me’n record de lo que em contava mon pare de son pare. Idò resulta que a un conco seu el cridaren per fer el servici, era temps de sa guerra, i digué al seu germà ‘te’n cuidaràs de na Francina?’, que era la seva al·lota; i se’n va cuidar tan bé que li va fer un al·lot: n’Andreu! Diuen que son pare va fer un mal negoci, na Francina va resultar ser una dona terrible, sulla, comandadora en excés. El germà quan tornà de sa guerra es va casar devers Sineu. Bé... Vaig fins a veure els porcells.”

Poc abans del kiosket, un autèntic drugstore en petit que ven quasi de tot, veig en Cosme Gotellet baixant pel carrer de l’Escaleta cap a comprar el diari i després a fer tertúlia al bar de sa plaça Nova. Ben mudat, capellet d’estil tirolès posat, gaiato, com sempre, content i satisfet, amb més de noranta anys i el cap clar com un llum. L’esper per baixar plegats, “Jo, Climent, ho tenc ben clar, acabaré, me moriré i tancaré un cicle i la veritat és que estic ben content; tenc les filles, néts i renéts ben a prop de ca nostra”. Avui ho acompanya amb una anècdota de quan feia feina, a un servei de l’administració pública, “saps què deia es meu superior -fèiem sa previsió des temps i no teníem com ara tants d’aparatos-  que si sa previsió s’equivocava i ses condicions de s’atmosfera eren ses que eren, si no feia lo que havíem predit, era es temps es que s’equivocava i no noltros!”

De retorn n’Andreu Pairolí m’espera en el mateix cantó on ens havíem trobat. “Sempre dic li he contar i no hi pens mai i ara he dit: avui! Idò quan era al·lotot vaig domar una vaca, n’Estrella, primer me va tomar devers vint vegades i jo sense pegar-li, un altre pic, i un altre... fins que hi vaig poder colcar, quan se va fer grossa hi podien posar sis o set infants damunt; amb un siulo la feia venir i me llepava. Un dia me fa fer guanyar deu pessetes. Va fer una pixarada, per devers sa Clotal i en Tomeu Sanxot que guaitava me diu: ‘s’ha buidada bé!’ I jo li dic: deu pessetes que la faig tornar pixar! Que si i que no i que sí. Idò li vaig tocar sa cotorreta i aquell animal envergà una altra pixarotada. Què trobes? És bona aquesta! Ja sé jo que a tu t’agrada que te contin aquestes coses!”

 

De camí cap al cafè veig en Mohamed, un magrebí petit, que amb una jugueta que li ha regalada un veïnadet seu, una excavadora, treu tota la terra humida que pot d’un parterre de la plaça i pens amb en el que m’ha contat en Pairolí. M’interessen les coses normals de la vila i en faig apunts i per això alguns em fan depositaris de les rareses, les antiguitats i les excepcionalitats. Mentre pensava això, assegut a la taula de devora, en Guillem Llumot, me diu: “Ara te n’he contar una de bona, s’altre dia me vaig trobar dins un sac de saqueta, penjat de sa baula de ca meva, una gallina coixa. Supós que per si la volia escabetxar. Idò no. Jo l’he  surada, té una cama descentrada i casi no s’aguanta, amb un poc de pinso, enciam, fruita, ara va bona. Allà on n’ho s’hi arriba per gratar-se jo li don un bon massatge, en sec; saps que li agrada! És com un cusset, s’acosta i jo la grat; té sa cresta ben vermella. Mira si m’estima que s’altre dia jo dormia a sa butaca, idò me va fer un ou damunt els peus! T’ho ben assegur! Ho has d’apuntar a n’això.”

Torna-m’hi, tona-hi, pens. Amb el somriure als llavis me’n torn cap al meu turó a fer la meva crònica desbaratada, que no amaga la real -crua i tendra a la vegada- del llogaret. Ara, a l’entrada de l’hivern, la terra banyada, hom no pot fer res més important que aparellar la llenya i començar foc.

ELS SITUACIONISTES I EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI Climent Picornell

jcmllonja | 28 Desembre, 2011 14:05

Els situacionistes i el romanticisme revolucionari

 

Climent Picornell

 

“Qui ha renunciat a desenvolupar la seva vida ja no podrà tampoc reconèixer la seva mort” (Guy Debord). Desant els caramulls de paperassa de ca nostra me surt una revista: Plankton. És només un forro fals, baix la pretesa revista de biologia marina hi ha el núm. 12 de l’ Internationale Situationniste, 1969. La Internacional Situacionista fou, en la realitat, una organització d’artistes i intel·lectuals que pretenia acabar amb la dominació capitalista. Creada formalment l’any 1957, per la fusió d’una sèrie de grups anteriors (Internacional Lletrista, Bauhaus Imaginista, grup COBRA, comitè Psicogeogràfic de Londres...), corrien els moments de l’antistalinisme i la sufocació comunista de les revoltes obreres a Polònia i Hongria. A França aquest corrent desembocà en la gran, i curta, revolta del Maig del 68. Els situacionistes són considerats uns dels  impulsors i fornidors de continguts i eslògans del Maig del 68 a París. A 1972 es dissol després d’editar dotze números de la seva revista (1958-1969). En quedaren com exponents més coneguts noms com Gianfranco Sanguinetti, René Viénet, Guy Debord, Raoul Vaneigem... resultants d’una tropa de discutidors, anatemitzadors, cismes i purgues diverses. A Espanya, en ple franquisme, aquestes divagacions hiperintelectualitzades eren vistes com a maniobres petitburgeses que distreien les forces clàssiques de l’oposició d’esquerres del seu principal objectiu, l’enderrocament del general Franco i la restauració de la república democràtica. Això no llevava que a determinats ambients arribàs aquest missatge, amb retard. A alguns de nosaltres ens va fascinar, ens va engrunar -juntament amb els beatniks americans-, causant-nos un shock particular, conceptualment mal de pair. Jo hi vaig trobar un punt geogràfic que me va interessar, a través del que anomenaven ‘la deriva urbana’ es feia una lectura nova de la ciutat, l’espai situacionista volia canviar el significat de la ciutat, modificant la manera com se l’habitava, era la Psicogeografia.

 

El missatge situacionista, rompia amb l’ortodòxia marxista-leninista, criticant radicalment els règims comunistes de l’Est d’Europa, reformulant les crítiques al capitalisme, el qual, consideraven, perfeccionava les tècniques de la seva dominació a Occident. Mario Perniola, el conegut filòsof italià els dedicà un llibre el 1998, traduït a l’espanyol el 2007 –Los situacionistas-, la revista Quimera un extra l’any 2000 coordinat per César de Vicente Hernando i la revista Anthropos un nombre monogràfic l’any 2010, els cit com exemples de que es continua mantenint un interès pel que fou aquest moviment. Mario Perniola conclou que la seva aportació es pot encabir en la línia fonamental que mantén que l’alienació contemporània se concreta en l’estat de passivitat contemplativa de la gent - produït i atiat pel neocapitalisme-, per aquest motiu, es fa necessària l’emergència d’una nova subjectivitat radical capaç de reconstruir-ho tot a partir d’un mateix, allunyant-se dels apriorismes dels partits polítics.

Guy Débord i Raoul Vaneigen són els qui han tengut més transcendència mediàtica, o més coneixença fora dels nuclis situacionistes. Sobretot el primer -se suïcidà el 1994- per la publicació de la seva obra cabdal La Societat de l’espectacle (1967) en la qual hi manifestava el seu paradigma: “Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle”. Segons Débord a més del món del treball, l’espectacle és la forma dominant de posar en relació els homes; els grans vehiculadors de l’espectacle contemporani són els mitjans de comunicació, els quals malgrat les seves suposades divergències  mediàtiques no aconsegueixen ocultar una convergència espectacular: aconseguir la  desinformació de la societat. Tota la informació és transforma en espectacle, i és per si mateixa portadora irreductible de l’ordre capitalista, essent engolida amb una passivitat inconscient per la societat actual. En una darrera obra El Planeta malalt diu: “Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps”.

Vaneigen ha continuat publicant regularment, després de la seva obra Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions (1967), un llibre poètic, revolucionari i emotiu. “No volem un món en el que la garantia de no morir de fam equivalgui al risc de morir d’avorriment”, sembla una pintada a una paret durant el Maig del 68. El seu discurs  tracta, dit ràpidament, de la necessitat de canviarr la vida quotidiana, edificant una societat paral·lela, microsocietats coal·ligades, vertaderes formes de guerrilla en pugna per l’autogestió generalitzada. En alguns dels seus treballs posteriors (“Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se d’ella”, “Per una internacional del gènere humà”), va adaptant el seu ideari “al desig d’alliberar-nos de ser governats per la por a la mort, viure en plenitud, autonomia i creativitat social”. “Res és sagrat tot es pot dir”. Autonomia i creativitat són, segons ell, els motors del quefer revolucionari.

 

Si haguéssim de reduir el discurs situacionista a paraules clau, serien: situació, vida quotidiana, individu, espectacle. En paraules recents de Vaneigem, “els situacionistes no profetitzaven res, col·laboraren en el treball d’excavació de la història, que anunciava la fi de l’explotació de la natura, del treball, de la depredació, de l’autoritat jeràrquica, del poder, del menyspreu i la por a la dona, de la subordinació dels infants, de l’ascendència intel·lectual, del despotisme militar i policial, de les religions, de les ideologies, de la repressió i les seves alliberacions mortíferes. Posaren les bases d’una internacional del gènere humà”. Quasi res! Accepta però que la Internacional Situacionista fou portadora d’un pensament crític radical que continua sent ignorat, “després de cinquanta anys d’ostracisme, el situacionisme és al panteó de les ideologies, exposat en els amfiteatres de la cultura com un cadàver indiferent”.  Romanticisme revolucionari, al cap i a la fi. Fou Max Blechman qui recopilà –amb aquest títol- per City Lights Books un llibre sobre persones i moviments de revolta (Daniel Blanchard fa el capítol de Debord) i el subtitulà: “A drunken boat anthology”. Una antologia procedent de la publicació d’aire llibertari Drunken boat, que significa Vaixell ebri, com el poema de Rimbaud, un vaixell begut, però d’aigua, que s’enfonsa i viatja pels fondals, de l’alegria a la decadència. Un vaixell a la deriva? La deriva situacionista tal vegada?

«Anterior   1 2 3 ... 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb