jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:23
Jack Kerouac, encara.
Enguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: En el camí, de l’americà i Les dones i els dies, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: 100 años en la carretera i Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater). Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).
Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l'autor de On the road (1957), A la carretera o En el camí, hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a “rei dels beatniks” no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L'home que va signar On the road, no estava content d'aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —En el camí va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.
Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l'escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes.
Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava haikus. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d'estar “tombats d'esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s'havia proposat Déu en fer un món tan trist”.
“Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir”, i un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d'aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.
Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, “això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”, va marcar diverses generacions d'artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l'Actor's Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...
“Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia”, escriu Jean-François Duval en el llibre Kerouac i la generació beat. “A l'instant assistim a la consagració d'un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l'escriptor”.
El “pare dels hippies” (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta.
Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.
Climent Picornell
jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:21
Jardins d’Altri amb pessimisme
Els Jardins d'altri és confegeixen espigolant d'ací i d'allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d'un bar o en les notes d'un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: “Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res”.
El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d'un savi o d'un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula “Sospita” diu: “El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix”. Idò. O Nicolas Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: “El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima”. La poesia de la dreta.(Vaja oxímoron!).
Nogensmenys les paraules assenyades solen sorgir d'on pertoca:“La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública" (Noam Chomsky). "Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa", Joseph Pulitzer. "El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d'imposar la seva veritat com a veritat per a tots", Michel Foucault. Ja ho deia, també, ben a les clares Marx: “L'opinió dominant és l'opinió de la classe dominant”. O millor encara: “La llibertat de premsa és la llibertat de l'amo de la impremta” , això és de Lenin (que diria avui amb Internet, el mateix?).
Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més fakes o notícies falses. Per això és ben cert que "El que més odia el ramat, és a aquell que pensa diferent. No és tant per l'opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer" , Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: “Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!”). “Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la”, Carl Sagan. "Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, Octavio Paz. "Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat”, Aristòtil. ( Olé, els clàssics!)
Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l'encertat del seu efecte esdevenen d'èxit, qui no ha llegit aquesta? “El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes" (Bertrand Russell). “Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard”, Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: “I això és l'esclavitud: no poder dir el que penses”, Eurípides.
Tot i que cal relativitzar l'activitat de meditar. Com diu Pablo d'Ors: “Meditar, ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament”. Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: “La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben” (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que “A l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència” Antonio Gramsci. Ai las!
Climent Picornell
jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:19
Postals de Palma amb taca de sang
Me top amb en Llucià Farreres, sempre capficat amb els seus temes i abans de dir-me bon dia ja m’amolla: “No diguis que no recordes quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era pràcticament comprada per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i que no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació, el que alguns indígenes parlàssim un patois estrany, era poc rellevant. Tot això remogut amb l’impacte de la globalització, la Mallorca real i la Nueva Mallorca substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat”. “Jo ja no reconec Ciutat, Climent, ja no m’hi reconec, massa gent rara, massa gent d’aquesta que diu: ‘esos mallorquines!’ Com qui dir: que bé estaríem a Palma sense aquest putes mallorquins! De fora vendran que de casa et trauran. Idò això està a punt de passar...” I m’ho diu, justament, prop de l’església de sant Nicolau, damunt la taca de sang del l’amic suïcidat que es llançà des del tercer pis, la taca ja no hi és però jo la veig i la sent. L’espai viscut, una altra vegada protagonista de la meva ciutat.
Per això m’agrada anar a passejar per l’extraradi, tenc una penya amb la qual anam a dinar per les foranes de Palma, més enllà de l’Eixample, per tastar aquest nou espais o per fugir del centre. Avui tocava a S’Alfabeguera, a una rotonda de la macro urbanització aferrada a l’antiga barriada del Secar de la Real, amb l’antic monestir desdibuixat entre els xalets i la mola colossal de l’hospital de Son Espases. És en Joan Carles Alou qui parla: “Te’n recordes d’aquell viatge que férem pel nord d’Àfrica? A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Era l’època del Ramadà, idò a una ciutat d’un país socialista, durant el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar en de dia, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara surant, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical”.
Canvi de tema. “Abans de la crisi del 2008 els promotors urbanístics, compraren finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el Mallorqueta dels antics alfonsinos…”, ho comenta en Jaume Mengual, “Recordem que, fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar i provocà que els hotelers sorgissin de la penombra social i es manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet per les illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ser tractats com a cobradors d’imposts”.
Retorn cap a la plaça de la Llotja, per la via de Cintura, saturada. Ha plogut aigua amb fang i en un parabrises d’un cotxe, trob la solució: «¿Tiene usted problemas económicos? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Sin ánimo o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con Él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas. Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia”. Guard el paperet dins l’agenda, vull estar ben informat. Me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finesa, tot esperant la caritat dels guiris. He donat miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, fartes dels pic-nics dels turistes, rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia des del baluard de Sant Pere fins al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa. Mentre, escolt el Sitio de Zaragoza.
Climent Picornell
jcmllonja | 09 Maig, 2022 10:16
Avui es canta la missa del ‘To Pascal’ a Sant Joan
La missa del To Pascal (o en To Pasqual) es canta anit, durant la vigília Pasqual, a Sant Joan. És un fòssil musical viu, com el Cant de la Sibil·la. Aquesta missa encara se canta a l’Església de Sant Joan i ha passat de generació en generació possiblement des del segle XV, una vertadera joia que s’aguanta encara, durant més de cinc-cents anys, i que cal conservar. Si la volen escoltar, avui vespre la cantarem a la petita vila del Pla de Mallorca.
És tracta d’una derivació de l’hàbit de cantar “a veus” àmpliament estès per gran part de l’àrea de llengües llatines, que prové d’una antiguitat històrica fonda i que arriba amb força al segle XIX, malgrat els pocs vestigis escrits, ens diu Jaume Ayats a Cantar a la fàbrica, cantar al cor. Per als etnomusicòlegs, com Ignazio Macchiarella, existia i encara perviu per gran part del Mediterrani el que ells anomenen cant multipart. No és, per tant, música monofònica o una monòdia produïda per un sol intèrpret, ni per dues o més persones que canten a l'uníson. Una manera de dir “cantar a veus”, però popular, lluny de la polifonia escripturada. A Còrsega, Sardenya, Gènova, Croàcia, Albània... encara ho mantenen. Aquesta manera de cantar era, abans, estesa arreu de Catalunya, València i les illes Balears. Va ser traspassada als cants religiosos i d’aquests a la Missa, com la del To Pascal de Sant Joan. És la única mostra que es conserva, germana del cants dels Salers a Mallorca, del Deixem lo dol menorquí o de les Caramelles d’Eivissa i Formentera.
Com ens explica molt bé Bàrbara Duran a la seva tesi doctoral, a Mallorca existeix una pràctica de polifonia popular, que el poble cantava a cor i que encara és cantada per un reducte minso -cada vegada més i més- d'assistents als oficis de Pasqua. És la Missa del To Pascal, cantada únicament a Sant Joan, al Pla de Mallorca. A diferència de Còrsega, sembla que aquesta manera de cantar a veus no estava assignada a un sexe en concret, però no podem aventurar fins a quin punt això era així en segles anteriors al XX. Les dones pot ser s’hi afegiren després de la Guerra Civil, igualment l’orgue.
Climent Picornell
« | Maig 2022 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |