Dalt del Turó
Cafès, endolats i coentor
Climent Picornell
Basses d'aigua clapegen aquí i allà el pla de ses Veles. Ha plogut molt, més de cent litres per metre quadrat, els seregalls ho demostren i alguns torrents han sortit de mare. És el darrer dia de caça, demà comença la veda i els caçadors van estressats pensant els temps que els manca per tornar-hi. M'ho deia un caçador a un sopar de cabrits: “Si això ho dius a una escola, que menjaran un animal mort amb una escopeta, sa meitat de nins es posaran a plorar i s'altre meitat diran que els fa oi! I els mestres i pares com a mínim et denunciaran! Però si no les caçàvem, ses cabres són una pesta per sa Muntanya, com ses perdius i el conills al Pla, s'ho mengen i ho arrabassen tot! Fan malbé els ecosistemes, això ho he sentit a dir a qualcú de sa conselleria, però ja me va bé...”
M'agrada el xivarri dels cafès els dematins mentre el cafè amb llet ben calent travessa la gargamella i va cap endins. Obris el diari, de paper, en prens un altre glop, mires les taules amb la gent diferent: uns que berenen abans d'entrar a la feina, uns desenfeinats que s'aixequen de matí, una penya de dones que se troben cada dia, gent rara com tu... Deia George Steiner, que es morí la setmana passada, que no es podia entendre la història d'Europa, sense els cafès. “Europa està formada i composta per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel·lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope. A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin. Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Imbuït amb aquesta filosofia deman un cafè rebentat d'Amazona a n'en Toni des Centro.
Parlam de la vellesa. Tema recurrent i que se sent adesiara a la taula. “Sentir-se jove deu ajudar a tornar vell bé?” demana en Gaspar Morré. “Ajuda un poc però només de pensament, si demanes un poc massa més al cos, aquest no t'acompanya, fa figa. És llavors quant sents que realment has tornat vell”. “Me vaig fer una merxa de sa barra fins a s'orella” és en Llorenç Destre qui xerra “i es metge que me va cosir pareixia que cosia un camaiot. Vaig anar a son Espases i me digueren: qui vos ha fet això? el metge tal, vaig dir, i digueren res, això s'ha de descosir i me llevaren els punts i me feren una filigrana que ara ni se coneix, mira, pareix que m'hi han donat pedra tosca de lo fi que ha quedat”.
“Al cel el vegem” és el que més vaig sentir quan me va tocar estar, un pic més, la setmana passada a la banca dels familiars endolats. Seguit de “en pau descans”, o “que poguem pregar molts d'anys per ell”. Molts no deien res però aixecaven o baixaven el cap mirant-me”. “Qui és aquest que ha entrat?” deman. “És el fill d'en Toni Massieno. Aquest prova de fer de senyor però no en sap, no li surt...” “De porcs i de senyors... ja se sap”, dic. A la sortida me conta en Joan Perearnau, “el fill d'en Massieno ha fet sempre mals negocis, i ho tornava a provar, però no hi havia manera, era com l'amo en Miquel Prudenci a qui provaren de vendre-li una assegurança funerària i ell per aclarir-se demanava: “Però es mort qui l'ha de posar?”, “Vos!” li digueren, i ell respongué. “Idò això és un mal negoci, si es mort l'he de posar jo”.
Vaig a fer una volta pel poble. Veig na Fillama que se passeja i mira d'obrir les portes dels cotxes fins que en troba algun que no l'han tancat, llavors arramba amb el que troba. Quan l'escometen diu que no ha estat ella i no hi ha manera de que ho torni, només l'assistenta social la comanda, ni policia, ni guàrdia civil... Pens amb en Joan de cas mestre Cana, un altre personatge esmorrellat, que tocava els orgues pel carrer i sabia el nom dels sants de cada dia, se passejava mostrant un bitllet de 2000 pessetes pels carrer; a ca seva tots, o totes, eren especials, fadrines, xorques i viudes velles.
Avui toca sopar amb la penya d'amics, sopar de sobrassada i camaiot torrats i suflé de can Salem d'Algaida. La sobrassada és coenta però coenta, a matar. “Amb sa coentor s'han destapat es forats des nas, no i els tenia ben plens de moc! Això és millor que es Vicks-Vaporub!” diu en Jeroni Serverí. “No vos afiqueu amb jo”, diu en Guillem Fei, qui ha fet les matances, “que cadascú agrani es seu redol...” “No te piquis Guillem” diu en Miquel Arimany “ara no veus que t'estimam més que unes sabates velles!”. “Sí, més que un bon cagar m'estimau” replica en Guillem.
Retorn al turó amb una frase de James Joyce dins el cap, deia Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”. Mai he sabut molt bé que volia dir. ¿Que havíem de suportar el país que ens havia tocat així com era? ¿Que no ens agradava, però era el nostre? ¿Que ja estava fart de reflexionar sobre el tema, per això valia la pena canviar? En fi, a jeure s'ha dit. Demà serà un altre dia i ja se sap: qui dia passa, any empeny.