Climent Picornell

Milanes, birros i quartons

jcmllonja | 15 Octubre, 2019 18:35

Dalt del turó

Milanes, birros i quartons

Climent Picornell

 

Arriba i sobrevola la vinya una milana,  s’aixeca un esbart de sebel·lins,  mai n’havia vist tants de plegats. Dinam a un restaurant dalt del turó amb uns bons amics, i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües, surten temes d’astrologia, teràpia gestalt, constel·lacions familiars, educació en sentiments, la proactivitat... Uns hi creuen, altres no hi creim tant.

Horabaixa vaig a fer una volta per devers el pont de sa Llova, a vorera de torrent n’Ermengol Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç. “Saps què te vull dir que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit, i amb so foc els animalons, en veure foc, partien, aquests ecologistes ara són dins es govern i els torrents són plens de brutor, fan més mal ses màquines de fer net que es pegar foc. De molt!” “De què són aquestes garbes?” Li deman.  “Són de palla de blat. Sa palla des blat és més gruixada, sa canyeta és més dura, en canvi sa de s’ordi i sa de sa civada és més blaneta i els agrada més als animals. Però jo aquí hi tenia blat-xeixa”. El deix amb la seva tasca i pens amb allò que digué Simone de Beauvoir:  “En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella”.

Davallant cap el poble me trob en Melcion Rabassó, mala cara, l’han operat i li han tret la bufeta: “Per mor de sa químio vaig molt restret i faig uns birros grossos com a pedres, he de prémer molt. Ara me donen unes pastilletes i faig uns birrets més petitons, molt millor!”    Passa per devora en Xisquet, barba llarguíssima, grisosa, mal caràcter, sense cap dobler, pega unes bones panxades de fam, insulta la gent i els nins l’insulten a ell. “Ahir”, me diu en Melcior que és veïnat seu,  “un nin petit li va demanar: ‘De què has sopat?’ ‘De què he sopat?’, va respondre ell, ‘De pixes de moix frites! I tu d’on ets?’  “De can Clavari des Revolt”, respon el nin. “Des Revolt? No pot ser que siguis des Revolt essent tan beneït!”

M’atur al forn a comprar una raïssa i en Miquel Miqueló conta que va anar  al metge pel seu mal i el metge li va dir que tenia una cama vella i malalta. “Això és s’edat!” digué el doctor. “No foi!”, respon ell,  “s’altra cama té sa mateixa edat i està ben bona!”. No feia fosca i en Miqueló ja anava piques plenes, que havia begut un poc massa vull dir, així i tot encara m’amolla una de les seves sentències: “Els joves d’ara, Climent, no van de res i jo ja no vull junyir es tractor per anar a llaurar. Quan era nin només era feliç dins sa cofa des carro anant amb els meus pares cap en es tall i ara, res de res...”

 

Arrib fins al cassino a veure si hi ha parroquians de la meva penya, i hi són. N’Arnau des Mitjà Pla explica:  “Na Balompra tenia, bé, tenia, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça a ella i m’anava davant i darrera, i jo, ara per un costat, ara per s’altra... com sa coa des mul.  Un dia m’atura i me diu, com emprenyada: “Allò teu, allò menut, que no té ni portell...”  “I m’ho va pintar malament de tot. I jo en aquell bocinet l’estimava, hi havia un pou i es padrí Miquel  hi feia un poc d’hortet. Saps què? Li vaig dir: Idò tu per lo meu no hi has d’anar a encalçar moneies! Si tan malament m’ho pintes ara no el te vendré, m’estim més que torni pinar!  I me va dir de tot.  D’ençà d’aquell dia ni ella,  ni ningú de sa seva família me diuen bon dia”.

Vos ne recordau d’en  Simó-Simó, sí, aquell que returava?”,  és en Jordi Balcaner el qui xerra,  “un dia na Damiana Tova, que s’entenia amb ell, el va mossegar”. “On?” demana n’Arnau, “ On? A sa fava!” “Vatuadell! Això aborrona només  de pensar-ho”. “Idò sí,  li tornà ses putades que li feia en Simó-Simó amb una bona mossegada, i li deixà ben esmorrellada! Llavors sí que va returar, ses paraules no li sortien ni amb una manuella!”

Continua en Jordi: “Amb això de fer-ho, tots mos estrenàrem a n’es Barrio Xino. Jo, es primer pic, en vaig triar una de mames grosses, estava grassa, però era molt aguda,  i jo a s’hora de sa veritat punyia i punyia i no anava bé. I aquella xixisbea que me deia: métemela dentro!  Perquè jo punyia per devers una rua de sa panxa: Saps què te vull dir? Que els joves d’ara estan en el cel, ses mares de ses seves al·lotes els fan es llit a ca seva! Mira tu quin canvi!”

Me’n torn cap al turó, l’amo en Miquel Pena ha de venir a pagar-me una quarteradeta que li tenc llogada, pens amb la misèria que em donarà, i un meló o dos, i el negoci que deu fer ell cobrant les subvencions. Però vaja així la terra està neta i ben llaurada, i a mi ni me lleu, ni en sé. Ni en vull saber. Només de pensar-ho ja em pega com una mollor. En fi. Per amunt s’ha dit!

 

 

 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb