Climent Picornell

Fressar, calor i coentor

jcmllonja | 07 Agost, 2019 17:54

Dalt del turó

Fressar, calor i coentor

Climent Picornell

D’ençà que arribà la calor, els carrers són com un forn. L’aire calent arriba d’Àfrica i socorra els nostres cossos i els vespres les nostres ànimes. Vaja: que no ens deixa dormir a pler. Les falzies ja han partit, quan comença el juliol ja se’n tornen, queden els cabots  -que fan aquells nius amb fang- que també partiran, un poquet més tard.

Posen fibra òptica per tot el poble. Internet farà més via i la gent passarà més gust de baixar coses de la xarxa.  És el futur i ja no sé si hi ha lloc per a l’enyorança,  no sé ben bé de què. Justament al llibre que llegesc diu:  “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria” (Sergi Pàmies).

Dins el forn xerren de què han ingressat a l’hospital de Manacor al sen Tòfol de son Marrec. Dic que no sé qui és i miren d’explicar-m’ho. “Sí, has d’haver sentit parlar d’ell, és aquell que diuen que va vendre es mateix porc dues vegades, i l’havia cobrat també dues vegades. Lo que havia passat després no se sabia”. “Son pare”,  és madò Marganxa qui ho diu,  “ja patia de lo mateix, menjava una figa de moro i li va pegar un infart”. “Per mor de sa figa de moro?” deman. “No! Però se va estrevenir que la se menjava en es mateix moment”. Me’n vaig sense haver aclarit molt bé qui és.

Salud en Miquel Gronxa que va dins un a cossetxadora enorme. “Què,  ja vas per feina?” li dic. “Sí, sí... ja hem començat.  Per saber si has de començar a cossetxar ha de fer pols. Si no aixeques una polseguera amb sa màquina quan segues és que es gra encara no és madur, però enguany encara que facis pols i els sembrats són ben rossos, tot va magre, saps què te vull dir, no ha plogut...” Un cotxe pita de darrera i la cossetxadora parteix per avall.

Me top amb en Toni Sesgoll que dona la mà a  un al·lot esportellat. “Ara venc d’un bocí que tenc al pla de ses Veles i el m’han invadit”, diu en Toni. “Els okupes?”, li deman jo. “No. Els caragolins i ses paparres. N’hi ha per tot!”. “I els melons?” li deman. “Bé. Saps què te vull dir?  Que pels melons és millor passar els cultivadors que fressar. Fressar deixa sa terra massa esponjosa i un parells de pams més avall fa com un tap que no deixa passar segons quines arrels i, els melons, cerquen aigua més abaix. No ho dubtis, cultivar, molt millor”. “Padrí! Partim?” diu el nét esportellat.

Pens en les coses que van passant per la vila: un jove que ha desaparegut, un acomiadament de fadrí que acabà a Menorca amb quatre despistats, moltes de cases que estan en venda per Internet, un intent fallit de suïcidi... Amb això pensava quan la me trob a ella. Forma part del paisatge del poble. Alguns col·lectius de nouvinguts miren de passar desapercebuts, però ella tota sola se basta per omplir el carrer i imposar la seva presència amb l’aire de la seva Cuba natal. Ella, en Xisquet amb la seva barbota de “homeless” (però ell te casa), na Bintrama amb la seva cussa, el meu cosí pintor sempre vestit de blanc amb taques de pintura, són el contrapunt de la música amb sordina que sona al poble: la discreció i la prudència en excés.

Dins el cassino hi trob el senyor rector que beu una cervesa i diu a l’amo en Toni Bassegó: “Beveu ben tot sol, avui”. I l’amo en Toni li respon: “I vostè que no hi beu ben tot sol damunt l’altar. Massa ell no convida ningú? Idò!”. Quant surt el rector me diu: “tanta sort que en haver begut, a la missa,  els capellans escuren la copa!”  M’assec a la rotlada i el tema va del coent, del coent a la sobrassada, dels prebes coents... i n’Arnau Pantó conta: “Un temps a ca nostra als pebres coents els enfilàvem, com ses tomàtigues de ramellet. Un bon dia –mon pare era viu- se va amollar s’ase de dins sa païssa i no tengué altre idea que espipellar un enfilall d’aquells. Bon Jesuset! Aquell animalet! Començà a pantaixar i a fer sabonera per sa boca, orelles ben dretes... Tres dies! Tres dies va estar així ! Pobre bístia! S’ha d’anar alerta amb so coent!”.

Me’n torn cap al turó i pel camí me trob amb una parella de nous habitants de la vila. “Mira aquest! No s'aguanta dret, ni fermat a un pi. I el de darrera  tremola com una fulla de poll. Quina parella!  Tot lo dia a n’es tasser des cassino. Es més petit només fa entrar a beure i sortir a fumar , se fumaria ses claus de Sant Pere”,  diu en Toni de son Manques, “I sempre cerquen ronya per gratar, quan van beguts  tenen  més paraules que un misser . I es més alt i pelut, quan va eixut,  no val un gafet  boleiat a les fosques. Avui però duen una bona merda i  la tenen més venal que una busca dins un ull”.  “I al qui va darrera li han fet ses pessigoies ben endins” li dic jo. “ Au, au, au  cadascú a ca seva”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb