Climent Picornell

Llebres i rotondes

jcmllonja | 01 Abril, 2019 11:44

Dalt del turó

Llebres i rotondes

Climent Picornell

 

Vaig a veure els meus tarongers del puig del Càrritx: enguany és un any de moltes taronges. Hi ha menys ametlers florits que altres anys, molts són morts,  i més bocins abandonats, arribarà que els ullastres s’ho menjaran tot, fan molta via,  primer serà un revellar i després un ullastrar. Molts de bocins estan per sembrar encara i, per frissar, a un parell de tractors els han hagut de treure que s’havien encallat dins el fang de la terra molla.

A la rotonda de la sortida del poble un estranger quasi m’enverga una nespla. Pens que la rotonda és una de les construccions que més han proliferat aquests darrers anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres. Sigui com sigui n’han aparegudes a balquena. La veritat és que hi ha tot un art de saber entrar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo qué té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les més nostres: Rotondes nostres. Amb fassers i estàtues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, màquines d’apissonar o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perquè faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòrics de ferro davant “Es Cruce”. M’han contat que en Toni “Bassetja” s’asustà de bon de veres quan les va veure i, en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses nostres.

Les xafarderies facebookeres del poble circulen amb intensitat ja sia les dels naturals del poble com les dels nouvinguts, que si bregues pels carrers del poble, que si la guàrdia civil ve amb més freqüència, que si una està embarassada d’un negre, que si dos coneguts s’aferraren per una discussió per una fita de dos bocins veïnats...

S’acosten les eleccions i els diferents actors polítics es comencen a moure. Al poble tot es fa amb menjar: xerrada política i menjar o xerrada i dinar. Les panades i els cocarrois i les ensaïmades són un incentiu polític de primer ordre. Servidor ho observa amb atenció, malgrat no serveixi per a la política. Com me va dir el sen Masseno: “Tu no serveixes ni per fer ombra”.

 

M’atur a comprar una ensaïmada de tallades, en no res serem als darrers dies de Quaresma. Més content que un ca amb un os, a la sortida me trob en Bernadí Gost que avui ja du el seu monotema: “A mi ses dones m’han enganat molt.  Me deien sempre que era un polvo, i només un polvo  i al segon ja volien dedicació exclusiva, només a ella... Totes m’han  dit sempre lo mateix. M’han enganat molt!”  El deix amb tot aquest endiumenjat.

Me conviden a un dinar monogràfic de llebres, caçades. Som un grup heterogeni de caçadors il·lustrats i de no caçadors que es reuneixen a iniciativa dels primers per tastar: per començar unes burballes de llebre, després un civet de llebre i finalment uns lloms i llomets dels mateixos animals. El cuiner, eficaç i diligent, es fa esperar. Allò bull, hi tiren les burballes i al final un toc “gore”, un bon caduf de sang crua i líquida, ben vermella, que en bullir dona un toc negrós al brou. Deliciós. Altra tant del civet, no va voler fer llebre a la Royal, però el civet és boníssim amb el gustet de vi exacte. I finalment els llomets d’aquells animalons, només volta i volta per dins una pella, fluixíssims  i gustosíssims. Els tiramisús del final escalfen la conversa, viva i relaxada, a un racó de la taula es parla de caceres i peces cobrades,  i a l’altre part, de foravila i en concret de fer estelles del ametllers que ha mort la xilel·la.

Me sent que vaig cop-piu. Els al·lots han deixat la casa buida, vull dir que ja no hi són com hi eren abans, més temps. Ara cadascú campa per ca seva i les visites són més esparses. Ens queda la companyia dels moixos,  que en fan poca. Reflexion sobre el llibre que llegesc, acompanyat amb música de Norah Jones (la filla de Rahvi Shankar) : “Vine amb mi allà on no ens puguin temptar amb les seves mentides”.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb