Climent Picornell

Aucellons, panades i rubiols

jcmllonja | 19 Abril, 2018 20:56

Dalt del turó

Aucellons, panades i rubiols

Climent Picornell

És  temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu memmeremec, la caramuixa per dir-ho tal com és,  i escampen per foravila  les seves inflorescències grosses i blanquinoses.

Pel carrers he vist en Tomeu Ferro que pren el poc sol que fa davant ca seva amb les moixes damunt ell i me saluda; una dona mora tota tapada empenyent un cotxet i donant la mà a un  altre infantó; una tropa de moters amb les seves màquines aparcades davall el campanar, van a berenar a la penya motorista; el senyor rector que surt amb una ensaïmada trunyellada del forn d’allà d’alt; les terrassetes cobertes dels bars de la vila plenes de gent del poble i de fora poble; un tractor enorme amb molt de fang als seus ormejos; la farmàcia plena de gent,  és temps de grips i constipats;  una teringa d’excursionistes que pujaran al puig de sant Nofre;  dos autocars plens de gent de la tercera edat que s’aturen davant can Tronca; els al·lots i al·lotes que arriben amb el bus de l’ institut de Sineu i parteixen cada un cap a ca seva amb les motxilles plenes de llibres i quaderns; el rellotge del campanar que toca hores; el vent que arremolina fulles i papers del petit poble que, tanmateix, batega al compàs de les busques del rellotge de cada dia. Amén.

“Per sant Macià, l’oronella vé i el tord se’n va” diu en Jaume Cauvó. “Jo n’he menjades d’oronelles” replica en Tià Bracons. “I ara que dius!”, li deim incrèduls. “Idò, i només mengen moscards i moscartins, han de ser bones per força” intervé en Gori Plenxo que se treu les cascarrulles de les ungles,  brutes com a carbó. “Són bones vos dic, n’he menjades i moltes. I tords també, lo que per sant Macià és una mica prest; caçàvem sempre amb lloves, enganalls o filats, no he disparat una escopeta mai. I verderols, i pinçàns i ropits i busquerets i caderneres i... ullets de bou que són  ben petitons, i juies i grívies. Un pic en vaig agafar més de cent, en  duia mig sac. Lo que emprenya és plomar-los. Però són bons de tot, bé... eren bons,  ara està privat de caçar-ne i fa molts d’anys que no en menj, però frits o torrats o dins un arròs brut no hi ha res millor”.  

Pens amb l’escassetat de proteïnes animals que un temps hi havia en la dieta dels pagesos, els aucellons, els caragols, algun conill de caça o fins i tot algun eriçó venien a satisfer-les. Ho dic i en Bernadí Baldraga me contesta: “No com ara que menjam carn, cada dia, cada dia”. “Tret d’un any”, torna a intervenir en Tià Bracons, “que mos digueren que estaven enverinats d’allà on venien, ho digueren pels tords, però jo no vaig voler menjar res que tengués plomes”. “Degué ser l’explosió de la central atòmica de Txernòbil”,  afegesc. “No ho sé, però vaig pensar:  no vull tenir s’ almud pes cap!”. “Idò me pareix que va ser per això”. “D’on has dit?” “De Txernòbil, de Rússia, avui és Ucraïna, lo que un temps era la URSS, els comunistes...” “Els devien haver enverinat aposta” diu en Sion Malleu. “Jo no ho sé però aquests russos són putes a més no poder!”. “¿Vos ne recordau de n’Arnau Collasso que vetllava el Montepío per por que no venguessin el russos i li fotessin els doblers?”. “Sí! I tanmateix no se’n dugué cap allà on és ara!”

Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó, passa un moix que fuig, com el dimoni de la Creu, escapat, no sé què ha passat. En entrar sent olor de menjar i la caloreta de la xemeneia i pens amb el que deia ma mare: “caseta mia, per pobra i petita que sia”.

Ja som al trull de les panades, els rubiols i el crespells. Si la confitura no ha de vessar, si la pasta ha de ser bona, no ha de sortir una pasterada, el saïm la fa gustosa, si el brossat està ben trempat, si en feim massa de cabell d’àngel, si no ens recordam de les senyes i per trobar-ne un en concret n’encetam dos o tres, si la crema està feta amb la recepta de ca ses Fernández.  I de les panades el mateix, si en feim poques de carn tota sola, que millor de carn i  xítxeros, si la carn del bracet del mè és més bona que la d’altres llocs, si en farem un parell de xítxeros tots sols amb un poc de sobrassada, que si a un li agraden calentes, tretes del forn, i  una altra encara passa gust l’endemà, que val més fer-les grossetes i la pasta fina, que si a Ciutat les fan de pasta dolça, i una panada per ser bona ha de ser de pasta llisa... I llavors entram en el trull del frit de freixura del dia de Pasqua, amb molt de fonoll, per suposat. Els rituals són per complir-los. Sobretot els de la cuina.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb