Climent Picornell

Cama-roges, bolets i Nadal

jcmllonja | 02 Gener, 2018 17:33

Dalt del turó

Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.

Climent Picornell

Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats, colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer.  La cercada de bolets no m’ha topat molt,  mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.

Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur  a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la,  però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.

Baixant del turó sent gent. “De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”.  Un veïnat, en Miquel Serro,  que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu:  “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no,   habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.

Al cafè hi fa bon estar, l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i  dos de per aquí,  un d’ells foraster.  Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem  i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.

Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit!  Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.

A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.

Torn de Manacor d’escoltar  El Messies de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu,  hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –Contra els Gourmets- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.

Mig adormit, pens que s’acosta Nadal i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix,  són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén. 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb