Climent Picornell

Passar pena, botifarres i porcelles

jcmllonja | 19 Desembre, 2017 12:32

Dalt del Turó

Passar pena, botifarres i porcelles

Climent Picornell

 

Les fulles de les parres i les del lledoner entapissen els corrals. Fa vent, els fums de les cremades de voreres i el de les fogueres de les restes d’esmotxades dels arbres s’afegeixen als fumerals que surten de les xemeneies de les cases.

Vaig a pagar una porcelleta que m’han cuita al forn. El qui me cobra fa anys que s’hi dedica, me diu: “Abans sap que era d’emprenyós: un l’havia de matar, s’altre fer-la ben neta, una altre arreglar-la, pelar patates...ca barret! Ara? Ara telefones i les t’envien  ben netetes i ben  arregladetes. Només les has d’adobar, ses patates i tot ja vénen pelades i...de cap en es forn! Ha canviat molt sa cosa. Lo que no sé és d’on les duen, a ses porcelles vull dir, si són de Catalunya o de per Europa o de més enfora, no ho sé i no ho he demanat, però d’aquí no ho són, a no ser que les vulguis de porc negre, per aquí no en fan a bastament”. M’ofereixen un tros d’ensaïmada però dic que no, l’ensaïmada a deshores desana, per mor del greix.

Trob un fil d’en Pere de son Alcaipes. Els de son Alcaipes li compraren la possessió a don Raimundo de Pocamel·la. Ells havien fet doblers amb una fàbrica de bigues de ciment i ja li havien deixat doblers més d’una vegada. Aquest pic quan en demanà més li digueren a veure quan els tornaria i ell es posà a tir i posà preu a la finca on residia, la Torre de Confonses. Feren tec per lo que digué, cobrà i partí cap a sudamèrica, ho deixà tot, les escopetes de caçar, l’arxiu de la família, les coberteries, els quadres, els llits fets, tot, tot, tot... la seva filla s’havia casada amb un alemany i no el venia a veure mai i ell cap a sudamèrica amb una brasilenya. Quina metàfora de la botifarreria mallorquina fugint escapada amb els doblers manllevats i amb la finca malvenuda a qui devien haver estat jornalers seus un temps.

Al cafè ja han posat en marxa s’escalfapanxes. Al tasser hi ha dos guàrdia-civils, tres companyeros que comparteixen una bossa de patatilla i se juguen als daus qui paga. Asseguts, un que havia estat àrbitre de ‘lucha libre’ -que se feia a la plaça de Toros de Palma-, sempre me parlava d’en Tarrés i d’en Jim Oliver. Un que fou ajudant de notari, una parella d’externs, dues taules amb moros, la nostra taulada i a defora, hi fa vent,  tres fumadors.

“Democràcia és respectar els altres”. “No em digui res més! Ara ho he entès”, “li vaig  dir a don Joan Casals que era de Maó, jo anava am so grup d’en Fiol què era de la Democràcia Cristiana i que no férem res a les eleccions, perquè tot so n’ho dugueren els de l’UCD i els del PSOE”. És en Miquel de s’Hostalot el qui xerra, noranta-tres anys ben duits i que de prompte se fa una pregunta retòrica:  “¿Deu ser vera que els mallorquins són passadors de pena?” I aquí cadascú diu de què i quan.  Un passa pena per poder arribar a final de mes, un de poder collir ses cebes o els sembrats. “Que m’entrin” diu l’amo en Toni de sa Cometa “i pas pena pels al·lots, per com se defensaran quan jo no hi sigui”. “Jo pas pena per sa meva salut i perquè ja no som jove i moltes de coses ja no les puc fer i pens que ben aviat m’hauran d’ajudar i no hi puc consentir”. “Tu ets un poc betzol !” li enfloca en Sion Peremates.  Un  passa pena quan se desperta, un  s’horabaixa, un es vespre, un quan se’n va a jeure. Alà idò, ja ho veis, una rotllada d’homos mallorquins passadors de pena.

Me’n torn cap al turó i m’assec al colcador d’ase que hi ha defora de ca nostra. Era un lloc on s’hi solia seure i prendre el sol el padrí Climent, que havia estat ferrer. Assegut aquí li solia agradar xerrar amb jo, en aquell temps estudiant a la universitat de Barcelona, una fita a la meva família era el primer de tots que estudiava carrera. El meu padrí no se’n podia avenir dels canvis, però hi havia dues coses a les que no donava passada. Una, que una espècie d’avions s’aguantassin enlaire sense mourer-se, n’havia vist passar un amb un gran molinet damunt. S’altra, que fessin pagar per beure aigua, això li havia contat mon pare que en aquell temps anava molt a Roma i que allà havia comprat una botella d’aigua. Comprar aigua! On arribarem!

Avui hi havia una bona gelada, tot era blanc per foravila i això que ara el sol és potent, però les nits se coneix que fa molt de fred, sobret tot a ran de terra, i les fulles estaven ben enfarinades.  Els arbres han perdut ses fulles i pens que les figueres despullades són tan guapes com vestides. 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb