Climent Picornell

De l'octubre i un albó

jcmllonja | 26 Novembre, 2017 19:23

Dalt del turó

De l’octubre i un albó

Climent Picornell

 Vénc de fer una volta a s’illot de sa Dragonera per dir adéu als banys de l’estiu. Enguany s’ha pogut nedar sense fred fins ben entrat l’octubre. Amb aquell color blau fort i el record dels espadats caiguent ben drets dins la mar fonda, retorn cap al pla de Mallorca.

Quan ja som a prop de la vila, damunt el puig de Consolació, un esbart immens d’estornells fan un d’aquells niguls ondulants de milers d’aucells. Just su així se xapa en dos, just su així se torna a juntar; un tros de nigul s’ajeu en terra i l’altre continua amb les seves navegacions. És un espectacle que anuncia la venguda imminent del fred, el temps d’hivern, quan els aucells migrants fugen d’allà on són i vénen cap a Mallorca.

Octubre. El refranyer és abundós i el caracteritza molt bé. La fi del mes és posat com indicador del fred que vendrà i de l’inici de l’encesa del foc per escalfar-nos. El dia s’acursa, “de sis a sis” són les hores de claror. Mosques i moscards minven de tal manera que “cada mosca val per sis”. Els bolets se remouen dins la fullaraca de les garrigues, els tords compareixen a menjar olivó i llentiscle. Això en diu:

 

Quan s'octubre ha arribat, es camp ben afemat .

Octubre acabat, mor sa mosca i es moscard.

Octubre finit, raïm collit.

Octubre fred, mata es cuquet.

Octubre humit, sa fruita ha podrit.

Octubre mort, pomes a s'hort.

Octubre tronat, hivern nevat.

Octubre, octubret, s'endu sa calor i mos du es fred.

Octubre, octubrot, fuig de s'ombra i cerca es foc.

Quan l'octubre va a la fi, els tords ja són aquí.

Per sant Lluc, posa ses olives en suc.

Per s'octubre, des foc, ni massa lluny, ni massa prop.

Per Sant Francesc sembra es blat, si no el tenies sembrat.

Per Sant Narcís, de sis a sis.

Per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Quan a s'octubre plou, es bolet és mou.

 

Codonys, nesples, serves, els darrers caquis, els bunyols de les Verges i les primeres fires de tardor anuncien un nou costumari que ja toca a la porta. Octubre s’acaba i encenc el foc per primera vegada enguany. Quatre albons, quatre branques i quatre estellicons i allò ja ha partit a fer espires i prest farà un bon caliu.

Amb això entra el sen Massino: “He vist fum a sa xemeneia i he pensat, en Climent deu torrar botifarrons i jo en vaig endarrer”. “A mi”, li dic, “m’agraden ben torrats que amollin suc, quasi com un cremalló”. “En canvi a jo no”, diu ell, “a jo m’agrada que se sentin ses talladates de fetge i es gust de ses llavoretes de fonoll”.

Quan fa una estona, veu que he começat foc amb albons secs i li ve al cap una codolada i la me comença a contar. “Una porrassa vaig veure / que tenia un aubó / molt més alt que es puig Major / i tenia una rabassa com es castell d’Alaró. / Damunt una pedra estava / tan llisa com un paper / que si fos estat terrer / tota Mallorca abrigava. / S’aubó anava cresquent / ja no pareixia aubó / cent homes se resolgueren / un dia per taiar-lo. / Taiaren un any redó / i menció no li feren. / Com s’aubonada caigué / una branca s’esqueixà / i d’ella en varen obrar / cent barques que van per mar / i una per dins un torrent, / i des llenyam més dolent / cent sitges varen cremar /  i com mentres l’estellaven / i en feien estellicons / a Ciutat en traginaren / més de cent mil carretons.”

 “Està bé això”, li coment. “No...i espera que no som ni a la meitat”. Amb això entra el meu fill gran i el deix escoltant la continuació: “Com en terra lo tengueren / entaulat i quant hi ha / un fuster lo hi va comprar / i des doblers que en donà / li bastaren per comprar / Bunyolí i Biniamar / llavò es terme de Sencelles / i totes aquelles riberes, / arribant fins a la mar...”  Me’n vaig a la cuina i el sent que recita la poesia inacabable de l’aubó ditxós, és com una dècima desbaratada que no s’acaba mai. A la fi pareix que sí : “....feren barques canoneres / caixes bufets i pasteres / per tot el gènero humà. / I d’un tros petitoneu / unes portes per la Seu. / També varen judicar / de fer un pont damunt la mar / perquè poguessin anar / fins a Barcelona a peu.”

Satisfet de la seva poesia, ben ple de pa amb botifarró i content amb el vinet que li hem dat,  el sen Guillen Massino, enfila costa per amunt a cercar el jaç d’octubre, amb un poc de tapament.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb