Climent Picornell

Estiu de ple, amb serps i espluga-bous

jcmllonja | 24 Agost, 2017 17:22

Dalt del turó

Estiu de ple, amb serps i espluga-bous

Climent Picornell

Un menja mosques m’observa de damunt els seus posadors. Té una dotzena de llocs i va canviant, ara su’quí, ara su’llà. Encalça un borino, una mosca, un papalló... fa feina a escarada. Però no és d’aquesta casta  d’aucells que xerren per la vila, sinó d’uns altres. El cant (?) d’uns quants lloros té entretenguda tota una illeta de cases. Se veu que uns externs, que han triat el poble per viure tenen una gàbia amb quatre lloros que quan comença a clarejar ja han partit a barrejar i a fer aquells remiulos que fan els lloros. La gent dels corrals, que tots se donen, està cabrejada, ha donat part a l’autoritat, però l’ordenança municipal no està massa clara i continuen sense poder dormir a pler.

D’aquest discurs es passa al dels externs que han vengut amb cans. Que si no els duen fermats, que sis són de raça perillosa i no duen el morral posat i, llavors, que les aceres del poble estan plenes de merdes. Que si ells al seu país o a Ciutat no ho farien i en canvi aquí...

Faig un parell de piscines el matí, per recomanació mèdica i per estar en forma. La piscina els matins de prest, abans de que arribin els nins de l’escoleta d’estiu és un racó de pau. Les dones, jubilades, pocs homes o quasi cap, tothom gorro posat –les normes són les normes- fins que, poc a poc, va arribant gent més jove, alguns, fills de magrebins, fins que a les dotze arriba la lul·lea de nins amb les seves monitores.

Són dies calorosos de juliol i quan refresca un poc són vespres de conversa a la fresca, ja sia a les rotllanes davant les cases, ja sia als cafès de les places del petit poble: la plaça Nova, la Vella o la del Pesador dels Porcs. En aquests llocs és on millor es posa a prova el canvi, la nova multiculturalitat de la vila, entre negres, blancs, rossos i més morenos. Externs, estrangers, forasters, sudamericans, moros, ciutadans i turistes que ocupen les cases amb piscina que han fet gent del poble per llogar. Quin canvi quan un pensa que els únics forasters que hi havia fa uns anys eren els guàrdia-civils del quarter!

Les converses a la meva rotllana són erràtiques, des d’en Joan Sineuer que afirma taxativament que als mostels els agraden els caquis madurs fins a n’Andreu de Rotaula que informa que a Gossalba han sembrat centenars d’oliveres i s’ha transformat en agro-turisme o que a sa Bastida hi fan obra per transformar-la en un hotel rural de vint-i-cinc habitacions. “No és més que es procés de decadència” afirma “de ses grans possessions, que aquí al poble començà quan es Calderers –es gran casal emblemàtic de sa ruralia potent- es va transformar en un parc temàtic per a visita de turistes”. Tothom li dona la raó.

S’asseu en Joan des carrer Curt emprenyat perquè una serp s’ha menjat el seu canari de dins sa gàbia. “No, i quan el s’havia engolit, llavors no ha poguda sortir. Allò havia engreixat, amb s’aucell a dins sa panxa, i sa reixa de sa gàbia era massa estreta. L’he morta i li he tret es canari de dins sa panxa, tot llemicós, però ja era ben mort”. “Se tornen!”, diu n’Arnau de son Dardut “ses mallorquines quan les afines fugen, aquestes noves, forasteres, se tornen cap a tu i te voldrien mossegar”. “Hauríem de calar foc a una vorera des camí de son Pillaró que n’està ple”. “Alerta amb so foc en s’estiu!”. “No! Més envant quan hagi plogut”. “Aquí ses serps vengueren amb aquelles oliveres velles, que dugué en Tià Camioner, de sa Península”. “No”, replica en Miquel Soper “vengueren d’Artà; on n’hi ha més és per Horta i Horteta i pes pla de ses Veles, per sa zona de Llevant, vengueren d’Artà”.

“I parlant d’animals nous, espluga-bous veig que els diuen,  aquests aucells blancs, grossos, de bec groc que qualcun s’encamella damunt ses ovelles, abans no n’hi havia i ara quan llaures o passes ets esterrossadors venen darerra, darrera des tractor. Però una putada! Uns estols grossos! I són àgils i hàbils pareix que els has d’enganxar i no. Quan remous sa terra, on hi ha hagut garbes, solen sortir molts de ratolins, Idò tú, els enganxen amb so bec, els sacsegen fins que els tenen en bona posició i... per endins! Tot sencer, el veus com davalla pes coll fins al gavatx”.

En Miquel diu que té quinze mil tomatigueres de ramellet sembrades; en Tomeu que el motocultor l’esclata “sempre seguit has d’alçar i alçar, m’esbraona, què vols que te digui”; en Joan Hortalà informa que n’Omar, un dels primers moros que dugué en Pep des Conhort, primatxel·lo i bigotut, és mort, a Barcelona; era àrab, no berber, deia ell, bevia alcohol i anava de dones i dormia on podia o on l’hi deixaven: per sa Bastida, dins una caseta a fora-vila, damunt els seients d’un camió abandonat... Arran de què surt en Pep des Conhort un conta el seu accident, quan esflorà el cotxe devers una paret de Carrutxa. “Quan en Miquel Escolanet va arribar, en Pep només deia: “Mon pare me matarà, me matarà, me matarà”. En Miquel li repetia que si estava bé, era lo més important. Però en Pep –filòsof dins sa desgràcia- li envergà: “Miquel i que no saps que és més bo de fer un fill que no comprar un cotxo nou! Me matarà, he dit!”.

En Sion Perecates reclama més beure al cassiner, i ja va ben esquinçat. “Si dónes beure, ja saps a lo que t’exposes”. “No beguis pus” li diu el cassiner “que moriràs podrit!”. I en Sion li respon, autoritari i seriós: “Tu aboca, que podrit pot ser que sí, però corcat no!”.  “Au, au, au” li diu el cassiner que li demana: “On és el Papa?”.  “A Roma!” contesta en Sion. “Idò” diu el cassiner “cadascú a ca seva!” . “I els cans a Can Coll!” li replica en Sion que plega veles cap a son Dormes.

Figues-flors i prebes coents

jcmllonja | 04 Agost, 2017 13:06

Dalt del turó

 

Figues-flors i prebes coents

 

Climent Picornell

 

Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen. Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.

Ara comencen els mesos de donar. Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.

Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.

Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.

Vaig a una festa d’un bon amic. La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven Els Javaloyas en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?

A la festa, ell, que s’havia separat, i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...

De retorn capa a ca nostra me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser  cuit”; “Si va bé,  que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on,  amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb