Climent Picornell

Per una moratòria turística a les illes Balears

jcmllonja | 26 Abril, 2016 12:51

 

 

Per una moratòria turística a Balears

 

CLIMENT PICORNELL

 

Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -naixement, creixement, maduració- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: estancament, decreixement o rejoveniment. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris.

Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. 1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha  una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.

El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la sostenibilitat. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.

V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’inusual, el massiu incipient, el massiu, el xàrter on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.

 

Dia plujós amb quadern antic

jcmllonja | 03 Abril, 2016 20:00

 

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

Dia plujós amb quadern antic

 

Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat  cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (Papilio machaon).  Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels (Victor Hugo).

Vaig a comprar el pa armat amb un paraigua. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del cordero lechal no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...”  “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i  mon pare va fer  ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”

Continua el dia tapadot amb brusquina mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, amb aquella actitud tan mallorquina, un poc suficient que pareix sàvia però és esperpèntica i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria: “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “Los golpes del maestro no duelen:  esculpen”.  Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República.  “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu!  Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.

Retorn a ca nostra dalt del turó i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar  xucrut comprada al mercat de  Dubrovnik; descripcions dels boscos de la frontera nord amb Albània; ‘El último cuplé’ que vérem en  serbo-croat a un cine, per veure com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...;  dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar:  “Va d’un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata.  El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que  fa rajar canals i carrers.

_________________________ 

(DIBUIX DE GUILLEM MUDOY) 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb