Climent Picornell

POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2013 21:33

 

 Postals, Jardins, Apunts  (i que els déus mos donin la maina)

Climent Picornell

Postals de Palma.- Descans una mica damunt el pont de Sa Riera que hi ha a baix de Sa Feixina. D’allà veuen clarament el passeig Marítim i el castell de Bellver. De nin se m’aferraren les cançons d’en Bonet de San Pedro (es va posar de san Pedro perquè era nascut just suallà a la barriada del puig de Sant Pere). “En la bahía de Palma / lo primero que se ve, / la Catedral, la Lonja /  y el castillo de Bellver./ Lo primero que se ve / al arribar a Mallorca.” Aquesta és de “Canto a Mallorca”. Però tal vegada més desconeguda és “Siluetas de Bellver”: “Parda mansión feudal, / Bellver buscando el cielo / rasga el celeste velo, / mientras le besa la mar”. En fi.

Trob que la passejada ha d’acabar al Bar Bosch després de fer la volta des de la Falca Verda, de son Tril·lo fins al Fortí, i d’allà, ran de la Riera, fins al Club Nàutic, enfilant pel passeig de Sagrera, el Born i la plaça de les Tortugues. M’assec a l’única taula buida, quasi al fons, prop de l’escala que puja als excusats. I un pic els diaris damunt la taula, sent: “Me pegaban unos calambres en la vagina...”. Uep! Eren les dues veïnades meves de la taula de darrera, una, tremolenca, talment, clavada a Janis Joplin abans de suïcidar-se, a l’altra només li veia l’esquena. Els tremolors a la vagina van ser un tema que me va interessar, aplicant la màxima que me va ensenyar ma mare de què ‘una cosa era escoltar i l’altra sentir-ho sense voler’. Servidor les sentia i no podia fer res per no escoltar-les. “Lo bueno es que cuando follaba con Antonio no sólo me temblaba la vagina sino hasta el esternón...”. Aquell dia, justament, no s’aturava de passar gent coneguda cap al lloc comú i l’havia de saludar, cagondena, un ex president balear, una ex batlesa, ex importants funcionaris, un amic ex dibuixant, un ex amic a qui no vaig haver de dir res... i jo sense poder atendre degudament a les dues conversadores dels ‘calambres’. “Al final tuve que operarme”,  vaig sentir quan ja pagaven i sortien. Vaja! La vida segueix bategant i no entén d’irreverències.

Jardins d’altri.- Llegesc a un reportatge de Ferran Mateo (“Todos quieren ser Hopper”) que el pintor Edward Hopper era un home que escrigué poc i parlà encara menys. Fascinants aquells quadres seus  amb vistes modernes i personatges solitaris. Un dia li feren una entrevista i ell es tragué un paperet i llegí un text de Goethe: “El propòsit i la finalitat de tota activitat literària consisteix en reproduir el món que em rodeja com si fos el reflex del meu món interior”. En haver-lo llegit afegí que aplicava el mateix principi a la pintura. I punt i final. Afegeix Mateo: “El resultat són unes posades en escena de mínim attrezzo, només llum i color. No es limita a emmarcar a uns personatges anònims sinó que també s’interroga sobre el mateix acte de mirar, en l’era de la reproductibilitat...”.

I ara que som a l’era de la super-reproductibilitat, que imaginava ja Walter Benjamin, però en grau hiperbòlic, li demana el professor a l’alumne que ha de fer una exposició a classe (però es pot fer extensiu no només als alumnes sinó a tutti quanti): “Has preparat la feina o dus un PowerPoint?”

Un d’aquests coachers moderns predicava, per una televisió, la fórmula definitiva de la felicitat, mesquinet! (diria un menorquí). El que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar, el predicador del benestar i de la felicitat, els milions d’aturats que hi ha avui en dia i sobretot la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant, però per desfer-se’n feien falta unes quantes coses abans, entre altres una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Apunts del Pla de Mallorca.- ‘Una perera, tota florida, amb aquell coloret de ses fulles, un verd molt pàl·lid i es poms de flors, tota plena, enmig des sementer. És un arbre que deu tenir prop de cent anys, sembrada a sa vorera d’una síquia que baixa des turó de son Juny i va cap a n’es pou de Son Santos. Va ser una visió com sa que diuen els evangelis que tengueren ets apòstols quan Jesucrist es transfigurà, o un fet semblant, per no exagerar massa”. Ho contava en Sión Tiratira que havia estudiat de capellà i posava sempre les sagrades escriptures d’exemple, emprant frases en llatí que llavors ell traduïa en les converses, Umbra dei o Ubi sunt, però Do ut des, era la seva preferida, ‘et dón perquè tu em donis...’ i coses així.

Havia retornat el fred després d’uns dies espectaculars i el tema de conversa era aquest. Que si hasta el cuarenta de mayo...,  la primorositat dels meteoròlegs de TV3 i d’IB3, també, diu algú, que els espanyols de la primera no l’encerten tant. Que abans, si no plovia feien rogatives i fins i tot arribaven a passejar el Santcristo gros si la cosa era severa. I que si volen tenir bon temps el dia que se casen han de dur un paneret d’ous al convent de Santa Clara.”No feia falta anar a Ciutat”, diu l’amo en Miquel Mane, “a la vila teníem un personatge que tenia aquesta virtut, però més forta, en Mateu Ferrosuec. Si qualcú en alguna ocasió li demanava bon temps per un dia determinat, ell s’ho consultava a si mateix. Un dia es rector Mas li va demanar sol, per un dia de processó. Era pel Corpus, perquè sa brusca no espenyàs ses catifes de flors, i ell, en Ferrosuec, es va posar pensatiu i va començar a estrènyer es punys i a dir: ‘aquest puta mal temps!’ ...i pareixia que es barallava per aturar ses temibles borrasques que venien, impertorbables, cap dret cap a la vila per fotre un dels tres jueves hay en el año que relucen más que el sol... Ell, tu,  es dimecres va ploure tot lo dia, però es dijous va fer un sol esponerós. Se n’ha de saber, perquè una cosa és endevinar es temps i s’altra assegurar-lo! I si ho voleu creure ho creis i sinó... tal dia farà un any!”

_______________________________________________________________________________________________________________________________ 

Postdata.- Aquest és el darrer article que he escrit pel  dBalears (Diari de Balears) que serà rellevat pel nou diari  Ara Balears. Hi he escrit molts d'anys, tretze o catorze, quasi des del seu començament. Cada setmana un, a vegades dos articles; després me comanaren la ‘contra’ del dissabtes que vaig titular genèricament “Talaia Alta”, i l’última etapa, en el seu suplement cultural, L’Espira. Gràcies a Guillem Frontera i a Miquel Serra, el director, que ha consentit que escrigués un poc de tot, lluny de la comanda que em feu en un principi de què la meva temàtica voltàs entorn de la societat, el turisme i el territori de les illes Balears. Gràcies benvolguts lectors, sense hipocresia ...mes semblables, mes frères.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb