Climent Picornell

DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2013 20:05

Deu idees en deu minuts sobre Turisme i Cultura

Climent Picornell

0.- ‘Cultura i País’, grup d’anàlisi i opinió, organitza a una taula rodona sobre Turisme i Cultura. Cada ponent –Celestí Alomar, Antoni Riera, Pere Muñoz i un servidor- tenim deu minuts per exposar.

1.- El desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (el turisme ja no és allò de ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en les seves vessants econòmica, mediambiental, social i cultural.

2.- Dues paraules, Turisme i Cultura, que pareix que haurien d’anar de la mà, fent una poderosa sinergia, no hi van tant. Sobretot quan augmenta el nombre de turistes, el turisme de masses, que genera sobre la cultura dels llocs visitats –i més si aquests són poc desenvolupats econòmicament- una sèrie important de canvis, a la cultura en general, a la cultura immaterial, i també a la cultura material (tanquen les coves d’Altamira, se regula la visita a la Capella Sixtina...)

3.- Els canvis en la cultura dels llocs, provocats, entre altres vectors, pel turisme, són vehicle de modernització, però també d’estandardització, d’uniformització cultural. Alguns científics socials li diuen “aculturació”, altres qualifiquen el turisme d’etnocida. Els turistes són considerats els nous ‘bàrbars del nord’.  Determinades cultures de l’Àfrica són obligades a fer les seves danses rituals cada pic que hi ha un autocar de turistes. “Danzas mallorquinas Cossiers”, a la carretera vella d’Algaida, deia el recinte on els nostres cossiers ballaven per als turistes cada mitja hora. Ara no ho permetríem!

4.- És important avaluar els recursos i calcular la pressió turística a que estaran sotmesos i quina és la seva capacitat de càrrega, el llindars de tolerància que afecten la seva sostenibilitat; això, que és conegut en els recursos mediambientals, és més difós en els socials i culturals. ¿Fins on una societat impactada pel turisme mantén la seva cultura? El Demonstration effect (Efecte exemple) penetra ràpidament, el desig de ser com els turistes: més rics, més moderns... Qui fa sonar les alarmes? “Hombres cuidado con las extranjeras!” Predicava el bisbe des de les trones de Mallorca. Se n’havia temut que penetrava un vehicle de canvi, cultural, que ja no tenia retorn.

 5.- Es generen situacions culturals de doble moral. S’accepten unes coses dels estrangers que no es toleren als nadius. Observin el que passa als països àrabs. La introducció del topless, el beach boy syndrome (aquí anomenats ‘picadors’). En el Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60,  F. Vicens,  analitza el pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” al “She loves you, yeah, yeah, yeah!” dels Beatles. Són exponents d’un fenomen, la música que, segons diu Antoni Pizà al pròleg, fa de passadís per on arribaran: “els primers bikinis, els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, etc.”. Fenòmens positius? Igualtat de sexes, emancipació dels joves, modernització dels costums, mal sigui per passar de la societat que bevia pinya a les anomenades societats de la Coca-Cola.

6.- Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa:  “a un poble que anava descalç, els hem possibilitat tenir sabates i ara mosseguen la mà que els dóna menjar”. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: viàtic d’activitats no desitjades; actituds servils de la població receptora, etc..  Hi apareixen també: Banalització dels productes d’artesania o Pèrdua del sentit cultural. La banalització dels productes d’artesania, els souvenirs, per mor del turisme i la seva compra massiva, fa que desapareixin les arts tradicionals, al seu lloc creix un producte degenerat, massiu, sovint elaborat ja fora; però passats els anys es recuperen els productes primitius i autèntics, com una reacció d’autoestima. De les nacres (ara una espècie protegida) pintades i decorades amb pagesetes als I love Mallorca de les botigues de s’Arenal o Magaluf.

7.- Pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. Sant Joan de Ciutadella es massifica; a la India els flashos dels turistes turmenten les cremacions dels cadàvers... El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.

8.- Canvis de valors socioculturals. La majoria de turistes cerquen un cert exotisme, la qual cosa provoca un shock cultural i per tant canvis. Al llibre de Pilar Arnau, Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980, s’hi analitzen a través de l’anàlisi de les obres dels literats i es fan avinents fets ocults per a la “literatura oficial”: L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. (Classe dominant: els hotelers, la nova burgesia? Els qui ens havien de dirigir el canvi social i cultural aquí, talment com ho feu la burgesia catalana, amb el Teatre del Liceu per estendard? Aquesta idea, -de Josep Melià-, ell, en vida, ja l’havia abandonada. L’ha treballada recentment el sociòleg Joan Amer); el sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació; les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans; confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. El mite de la Mallorca idíl·lica entrant en crisi.

9.- Turisme i formes de cultura, o també, qui paga la postal dels ametlers en flor? Quan un turista, normal, compra un paquet de vacances, o el se fabrica per Internet, compra també cultura, molt sovint reduïda a quatre estereotips venuts pels tour-operators en els seus fulletons o a les guies que es manegen. Miratges culturals n’hi ha a totes les destinacions on festivals o costums son transformats en material de consum. Els turistes, en una gran majoria, veuen les seves destinacions en termes de superficialitat pintoresca, d’un previst tipisme. Es el que s’anomena la ‘comodització’ de la cultura, reduïda a tres o quatre visites preparades. La majoria de vegades el turisme més que estimular la cultural la subjuga i la trivialitza.

10.- El Turista que s’interessa per la cultura a Balears és un epifenomen del turisme de sol i platja dominant. Els milers de visites a la Seu (8.000 per dia a l’estiu, 25.000 als museus vaticans, no està malament la proporció!), l’Almudaina, el castell de Bellver són un ‘a més’ en una visita programada o en un cotxe de lloguer un dia que el sol està tapat. El turista cultural és un turista molt més motivat. És molt difícil que el turisme cultural sigui un desestacionalitzador del turisme d’estiu a Balears. Però el potencial cultural d’atracció d’aquest tipus de turisme a les Balears és enorme. I sobretot el de Palma, el seu casc antic és un cas únic a Europa. Fa falta una decisió més ferma, la creació d’atractius més forts amb base a un bon marketing i una bona marca –com la ‘Gaudí –Barcelona’- podria ser: Palma-el Gòtic-Ramon Llull-Miró-Barceló?

POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2013 21:33

 

 Postals, Jardins, Apunts  (i que els déus mos donin la maina)

Climent Picornell

Postals de Palma.- Descans una mica damunt el pont de Sa Riera que hi ha a baix de Sa Feixina. D’allà veuen clarament el passeig Marítim i el castell de Bellver. De nin se m’aferraren les cançons d’en Bonet de San Pedro (es va posar de san Pedro perquè era nascut just suallà a la barriada del puig de Sant Pere). “En la bahía de Palma / lo primero que se ve, / la Catedral, la Lonja /  y el castillo de Bellver./ Lo primero que se ve / al arribar a Mallorca.” Aquesta és de “Canto a Mallorca”. Però tal vegada més desconeguda és “Siluetas de Bellver”: “Parda mansión feudal, / Bellver buscando el cielo / rasga el celeste velo, / mientras le besa la mar”. En fi.

Trob que la passejada ha d’acabar al Bar Bosch després de fer la volta des de la Falca Verda, de son Tril·lo fins al Fortí, i d’allà, ran de la Riera, fins al Club Nàutic, enfilant pel passeig de Sagrera, el Born i la plaça de les Tortugues. M’assec a l’única taula buida, quasi al fons, prop de l’escala que puja als excusats. I un pic els diaris damunt la taula, sent: “Me pegaban unos calambres en la vagina...”. Uep! Eren les dues veïnades meves de la taula de darrera, una, tremolenca, talment, clavada a Janis Joplin abans de suïcidar-se, a l’altra només li veia l’esquena. Els tremolors a la vagina van ser un tema que me va interessar, aplicant la màxima que me va ensenyar ma mare de què ‘una cosa era escoltar i l’altra sentir-ho sense voler’. Servidor les sentia i no podia fer res per no escoltar-les. “Lo bueno es que cuando follaba con Antonio no sólo me temblaba la vagina sino hasta el esternón...”. Aquell dia, justament, no s’aturava de passar gent coneguda cap al lloc comú i l’havia de saludar, cagondena, un ex president balear, una ex batlesa, ex importants funcionaris, un amic ex dibuixant, un ex amic a qui no vaig haver de dir res... i jo sense poder atendre degudament a les dues conversadores dels ‘calambres’. “Al final tuve que operarme”,  vaig sentir quan ja pagaven i sortien. Vaja! La vida segueix bategant i no entén d’irreverències.

Jardins d’altri.- Llegesc a un reportatge de Ferran Mateo (“Todos quieren ser Hopper”) que el pintor Edward Hopper era un home que escrigué poc i parlà encara menys. Fascinants aquells quadres seus  amb vistes modernes i personatges solitaris. Un dia li feren una entrevista i ell es tragué un paperet i llegí un text de Goethe: “El propòsit i la finalitat de tota activitat literària consisteix en reproduir el món que em rodeja com si fos el reflex del meu món interior”. En haver-lo llegit afegí que aplicava el mateix principi a la pintura. I punt i final. Afegeix Mateo: “El resultat són unes posades en escena de mínim attrezzo, només llum i color. No es limita a emmarcar a uns personatges anònims sinó que també s’interroga sobre el mateix acte de mirar, en l’era de la reproductibilitat...”.

I ara que som a l’era de la super-reproductibilitat, que imaginava ja Walter Benjamin, però en grau hiperbòlic, li demana el professor a l’alumne que ha de fer una exposició a classe (però es pot fer extensiu no només als alumnes sinó a tutti quanti): “Has preparat la feina o dus un PowerPoint?”

Un d’aquests coachers moderns predicava, per una televisió, la fórmula definitiva de la felicitat, mesquinet! (diria un menorquí). El que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar, el predicador del benestar i de la felicitat, els milions d’aturats que hi ha avui en dia i sobretot la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant, però per desfer-se’n feien falta unes quantes coses abans, entre altres una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Apunts del Pla de Mallorca.- ‘Una perera, tota florida, amb aquell coloret de ses fulles, un verd molt pàl·lid i es poms de flors, tota plena, enmig des sementer. És un arbre que deu tenir prop de cent anys, sembrada a sa vorera d’una síquia que baixa des turó de son Juny i va cap a n’es pou de Son Santos. Va ser una visió com sa que diuen els evangelis que tengueren ets apòstols quan Jesucrist es transfigurà, o un fet semblant, per no exagerar massa”. Ho contava en Sión Tiratira que havia estudiat de capellà i posava sempre les sagrades escriptures d’exemple, emprant frases en llatí que llavors ell traduïa en les converses, Umbra dei o Ubi sunt, però Do ut des, era la seva preferida, ‘et dón perquè tu em donis...’ i coses així.

Havia retornat el fred després d’uns dies espectaculars i el tema de conversa era aquest. Que si hasta el cuarenta de mayo...,  la primorositat dels meteoròlegs de TV3 i d’IB3, també, diu algú, que els espanyols de la primera no l’encerten tant. Que abans, si no plovia feien rogatives i fins i tot arribaven a passejar el Santcristo gros si la cosa era severa. I que si volen tenir bon temps el dia que se casen han de dur un paneret d’ous al convent de Santa Clara.”No feia falta anar a Ciutat”, diu l’amo en Miquel Mane, “a la vila teníem un personatge que tenia aquesta virtut, però més forta, en Mateu Ferrosuec. Si qualcú en alguna ocasió li demanava bon temps per un dia determinat, ell s’ho consultava a si mateix. Un dia es rector Mas li va demanar sol, per un dia de processó. Era pel Corpus, perquè sa brusca no espenyàs ses catifes de flors, i ell, en Ferrosuec, es va posar pensatiu i va començar a estrènyer es punys i a dir: ‘aquest puta mal temps!’ ...i pareixia que es barallava per aturar ses temibles borrasques que venien, impertorbables, cap dret cap a la vila per fotre un dels tres jueves hay en el año que relucen más que el sol... Ell, tu,  es dimecres va ploure tot lo dia, però es dijous va fer un sol esponerós. Se n’ha de saber, perquè una cosa és endevinar es temps i s’altra assegurar-lo! I si ho voleu creure ho creis i sinó... tal dia farà un any!”

_______________________________________________________________________________________________________________________________ 

Postdata.- Aquest és el darrer article que he escrit pel  dBalears (Diari de Balears) que serà rellevat pel nou diari  Ara Balears. Hi he escrit molts d'anys, tretze o catorze, quasi des del seu començament. Cada setmana un, a vegades dos articles; després me comanaren la ‘contra’ del dissabtes que vaig titular genèricament “Talaia Alta”, i l’última etapa, en el seu suplement cultural, L’Espira. Gràcies a Guillem Frontera i a Miquel Serra, el director, que ha consentit que escrigués un poc de tot, lluny de la comanda que em feu en un principi de què la meva temàtica voltàs entorn de la societat, el turisme i el territori de les illes Balears. Gràcies benvolguts lectors, sense hipocresia ...mes semblables, mes frères.

 

SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 08 Maig, 2013 17:10

Setmana (nulla dies sine linia)

Climent Picornell

Dilluns.- M’ho conta ben convençut: ‘Mon pare i jo ens tornàrem a fer amics quan va comprendre que les ‘males companyies’ no eren els altres, sinó que era jo. Jo era la mala companyia per als meus amics. Quan ho va entendre, va ser com si sant Pau l’hagués descavalcat de cop en sec i ens tornarem fer amics, fins el dia que morí. Mira tu si era senzill i en canvi aquest mal entès beneït ens va fer estar barallats i distanciats més de quinze anys. Ho comprens? Jo no gaire, però et puc assegurar que és així, perquè m’ho digué ell. Encara no ho entenc molt be’.

Dimarts.-  Fèiem un ranking de despatxos sobresaturats. El meu era un dels més recarregats de la Universitat. Carpetes de mapes i tesis enquadernades pareixia que estaven a punt de caure. Quan entraven els alumnes es veien obligats a passar pel mig d’un carrerany de llibres i treballs amuntegats, asseurer-se davant la taula, tan plena de paperassa, que només me veien per una encletxa estreta. N’hi havia que s’assustaven quan observaven tot aquell terrabastall, presidit des de la paret per un quadre antic “El gran puente colgante del rio del Este” i per un pòster de l’exposició que feu Miquel Barceló a la galeria Leo Castelli de Nova York, l’any 1986, on es veu l’artista rodejat, precisament, de caramulls disforjos de dibuixos. Però algú esmentà el despatx d’en B. Una mica desconhortat, i desnortat, tenia tant de material que hagué de posar la taula amb l’ordinador, l’única eina imprescindible per a ell, just darrera la porta, que s’obria si s’empenyia fort, ja que el paperum que hi havia enterra ho impedia. No hi podia entrar ningú més que ell. Els serveis de neteja de la casa feia temps que havien donat part, adduint que, a més, allò era un perill latent d’incendi o d’una gran epidèmia de peix de plata que s’estendria ferotgement pel campus universitari. Però, al cap i a la fi, sempre hi ha -com al circ- un ‘més difícil encara, senyores i senyors!’ Algú parlà, hiperbòlicament, del despatx d’en J a l’edifici d’Humanitats.  La gran quantitat de material que havia anat atresorant li havia fet passar per les fases que s’han esmentat abans, fins que arribà el dia que no pogué ni obrir, ni molt manco, entrar-hi. Se veu que s’havia esboldregat una torre de llibres que arribava fins al sostre i allò impedia empènyer la porta, ni un pam. Feia mesos que J passava les tutories amb els seus alumnes al passadís, en una tauleta menuda, davant el seu despatx, i preparava les classes a una saleta comunal que hi havia allà prop.

Dimecres.-  Posam messions de records inesborrables. Comença en C : ‘Un record me volta pel cap, recurrent. Anava de Guerrero Negro a la llacuna Ojo de Liebre per una pista del desert, quan me pegà un cap de fibló i me vaig haver d’aturar. La meva companya, al seient de devora, anava, primer amb sostenidors, i després tota nua, amb un mocador pel cap, banyat d’aigua, la calor era vertaderament potent, no vull dir insuportable perquè allà hi érem els dos, cap al sud de la Califòrnia mexicana. Valia la pena. En arribar, cents de balenes dansaven dins l’aigua alhora. N’ Àngela, la meva amiga, va quedar aborronada i sortí del cotxe tal com anava, sense res. És una de les imatges de la meva vida, ella, nua, de perfil, resaltaven i destacaven els seus pits potents i el mocador que el vent feia voleiar; en segon terme, aquells animals, sortint i entrant dins l’aigua, fent una sabonerada increïble’.

Dijous.-   Presenta el seu darrer llibre Antoni Pizà,  musicòleg felanitxer que ensenya a Nova York. Pizà escriu bé. A mig camí entre la crítica musical, l’article d’opinió i l’assaig intel·lectual, La dansa de l’arquitecte (Editorial Ensiola) presenta més de dos-cents articles sobre la vida musical en els darrers deu anys. A la llibreria “La Biblioteca de Babel” hi trob gent coneguda, el seu editor en Campaner de Muro, en Guillem Frontera que fa la presentació. M’assec a una cadira devora el rector de Campanet, que abans ho fou de Sineu, també musicòleg. Mentre parlen els protagonistes algú des de darrere, supòs que sense adonar-se’n, me tira constantment damunt el peu, o pel turmell, un llibrot sobre sexe al Japó, d’un caramull. L’aixeca, i el torna a tomar. Me gir pensant que és una joveneta que em tira els trastos, en aquest cas en forma de llibrot. No. És una senyora d’ulls axinats, abric blanc un poc brutinyós. Al final n’Andreu Riera al piano i en Xisco Palou a la flauta travessera fan un petit concert. El llibre aquell queda, tombat, mirant enterra.

Divendres.-  Ho contava en Jaume Bover i Pujol a Jesús García Marín: “Vaig anar a Albània a la recerca d'una resposta: per quina raó els esclaus albanesos a Mallorca i Catalunya eren gairebé tots dones? Volia escriure una mica sobre aquesta qüestió. Llavors la bibliografia albanesa a Mallorca era inexistent i no hi havia Internet. Vaig treballar en la Biblioteka Kombëtare Tiranës o Biblioteca Nacional d'Albània. Era l'únic investigador estranger. Vaig ser tractat amb molta deferència. “Vostè! Deixi el seu seient a l'estranger!” Però no em van ajudar gens en la recerca d'informació. La clau va ser saber la Classificació Decimal Universal. Així vaig poder localitzar tot el que tenien de medievalisme albanès que vaig consultar sense cap problema. La majoria de llibres i revistes tenien una “R” enorme escrita en llapis, vermell i gruixut, que volia dir ‘prohibida la seva consulta als albanesos’. Finalment vaig aconseguir la resposta a la pregunta: Albània era tan pobra que els pares baixaven de les muntanyes a algun port per a vendre les seves filles a mercaders venecians i, des del mercat esclavista de Venècia, arribaven a Mallorca o a Barcelona”.

Dissabte.-  Trob na M. A. que ha venguda de Pequín i se ni torna. Parlam de la Xina, dels xinesos, del carrer Tort de la vila on hi ha tengut casa -i de Pekín estant s’hi enyora-, dels seus padrins, dels seus pares, de com xerren els xinesos usant metàfores, parèmies, com si per entendre’ls perfectament haguessis de tenir record o memòria prèvia de contes i moralines preexistents. Però ella ha fet progressos increïbles amb l’idioma. Em parla d’un projecte engrescador a cavall entre la Xina i aquí.

Diumenge.-  Consult un llibre, conec l’autor, un geògraf algerià, pied-noir. La policia francesa va detenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia d’aduanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova, del delicte que no havia comès.

_____________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

 

 

 

 

LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell

jcmllonja | 02 Maig, 2013 12:28

 

 La Cultura entre l’UCI i el reset

Climent Picornell

És cert que la crisi ha modificat l’escenari del finançament del sistema cultural i que l’augment estrambòtic de l’Iva cultural provoca víctimes en el comerç i el consum de l’art, transformat en objecte de luxe. Descensos de més del 35 % en la recaptació del teatre o de més del 50% en l’edició de llibres a Balears empenyeran molts de gestors i creadors a fer com els  músics de carrer: pidolant la voluntat del qui passa. Nogensmenys, el públic resisteix, al menys a Catalunya: ‘El pes més important del  finançament cultural correspon a les aportacions dels ciutadans mateixos. Per cada euro aportat a la cultura per la Generalitat de Catalunya, l’Estat espanyol n’aporta 0,2 i els ens locals, 2,2; els turistes n’aporten 1; les caixes d’estalvis, 0,3,  mentre que els ciutadans n’aporten 5,9. Amb això es supera el tòpic de què la cultura és una activitat majoritàriament subvencionada’.

Són dades que maneja Carles Duarte, president del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), que vengué a Palma convidat per Cultura i País, grup d’anàlisi i opinió sobre el fet cultural de les illes Balears. La intenció del diàleg amb Duarte, persona experimentada en la gestió cultural -és també president de la Fundació Lluís Carulla- era intercanviar, i aprofitar, idees a partir de la recent presentació, març de 2013, per part del CoNCA, del seu informe sobre l’ Estat de la Cultura i de les Arts, 01-2013 –dirigit per Norbert Tomàs Bilbeny- i que  han subtitulat: ‘Crisi, Incerteses, Sinergies’. Una sèrie d’eixos són l’estaló de l’informe (la digitalització, l’educació artística, el redisseny del mapa cultural...) i les propostes per afrontar la situació es mouen entre les conegudes, les innovadores, la internacionalització, l’excel·lència... que s’entremesclen amb les situacions més desesperades d’alguns col·lectius. Se’m fa difícil resumir un document dens, que es pot consultar al web del CoNCA, per això n’extrec algunes citacions quasi sempre literals.

En quan al paradigma digital es planteja ‘fer un reset de la cultura’, com reiniciar un ordenador,  ja que la implantació de les tecnologies de la informació ha superat la capacitat d'adaptació de les administracions, de la indústria cultural -tradicionalment innovadora-, del món educatiu, i dels mateixos creadors. ‘S’han de redefinir nous models de negoci, que impliquen una reducció de les cadenes d’intermediaris, una diversificació  de les activitats i una personalització més acurada del producte. Sense necessitat de grans estructures s’obren oportunitats de negoci per als continguts digitals’. No podem oblidar el sorgiment d’una nova forma de consum: ‘el seu objecte ja no és la propietat del bé, sinó  l’accessibilitat als continguts’. Vull remarcar el cas, exemplificador, del consumidors de música per Internet que han demostrat que només els interessa comprar les cançons que ells volen i no les que ells volen més la mitja dotzena que venien d’afegitó en un compacte; està en entredit la distribució física de la música, no la retribució dels autors, ja que les vendes digitals s’estan consolidant com el canal més viable de la distribució la qual cosa posa en dubte que ‘la pirateria mati la cultura’, segons Llorenç Valverde, i s’han de cercar altres culpables.

L’informe fa un toc d’atenció a la importància dels ensenyaments artístics considerant-los una prioritat, ja que  no tenen un reconeixement homologat amb itineraris d’altres coneixements científics, socials i humanístics. I més ara que l’aposta municipal i autonòmica per oferir espais de formació artística -en què les escoles  municipals de música n'han estat protagonistes- s’ha vist estroncada  per la reducció de pressupostos. ‘L’Avantprojecte de la llei orgànica per a la  millora de la qualitat educativa (LOMCE) –a més de l’alteració del model d’immersió lingüística–, menysté els ensenyaments artístics. Es fa indispensable plantejar-hi alternatives’.

Les polítiques culturals han de tenir en compte el territori. S’ha de redissenyar el mapa cultural, per sobre de les limitacions municipals, promoguent el que anomenen ‘pols d’atracció’ distribuïts de manera geogràficament equilibrada, articulant així una nova xarxa cultural que demanarà una major connectivitat –i mobilitat- però rebrà l’ajuda de la immediatesa que permeten les tecnologies de la informació.

S’ha de redefinir el model del món de la cultura, ‘al qual li fa falta musculatura i estructures sòlides’. ‘Disposem de creadors amb talent però s’han de convertir les bones idees en projectes empresarials sòlids’. En els casos en què un projecte cultural compleix una funció de cohesió social, d’educació, de creativitat, de recuperació patrimonial o d’innovació, el lideratge i el suport públic és imprescindible. Però s’han  de desenvolupar noves fórmules mixtes que  permetin una millor participació ciutadana, un compromís del sector privat, promoure la figura dels business angels, aprofitar la Unió Europea a través del seu programa Creative Europe o nous sistemes de finançament, com el micromecenatge. ‘Es necessiten gestors culturals que aportin més visió empresarial als projectes culturals i una administració pública més compromesa’. S’han de promoure noves estratègies en la captació i la fidelització del públic amb l'impuls d’una agenda  cultural compartida i amb la promoció de campanyes que ofereixin més visibilitat als projectes culturals. Garantir la transparència i traçabilitat dels espais culturals i un compromís més gran dels  mitjans de comunicació amb la cultura.

Cal apostar per reforçar la coordinació institucional per a la internacionalització. Ara bé, ‘la voluntat de ser presents  internacionalment exigeix un alt nivell i la mesura d’excel·lència no pot ser avaluada amb uns criteris de cultura interna i endogàmica’. A tot això s’hi ha de sumar la defensa d’un increment del pressupost dels Departaments de Cultura, la creació d’una plataforma d’assessorament i formació amb l’objectiu d’ajudar el sector menys industrialitzat a  introduir-se en el mercat digital. Posar en marxa un Institut Superior de les Arts. Convocar beques i afavorir la  transversalitat entre la cultura humanista i la cultura tecnocientífica. Promoure la redacció d’un Estatut de l’Artista per regular el dret a la llibertat de creació, la protecció dels drets patrimonials, d’imatge, els aspectes jurídics, socials i laborals de la seva condició professional. I també impulsar la constitució d’un Observatori de la  Cultura.

No estaria gens malament crear un organisme semblant al CoNCA a Balears, ja que els anomenats ‘pactes culturals’ entre institucions no arribaren a funcionar mai. El CoNCA es va crear –al manco ho diuen els seus estatuts-  per renovar les polítiques culturals, millorar, ampliar i estabilitzar el suport a la creació, amb el convenciment que les polítiques de foment i d'expansió de la cultura s'han de mantenir al marge dels canvis de govern. En definitiva, l’informe sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts, 01- 2013, mostra ben conscientment que ‘la cultura viu al nostres països una situació d'emergència però que ara és també un moment de reptes enormes i d'oportunitats per corregir errors i, sobretot, de lluitar contra la pèrdua de consciència del paper decisiu que té la cultura en la vida col·lectiva’.

____________________________

IMATGE: Miquel Barceló (2007) 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb