Climent Picornell

LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Març, 2013 20:43

 

 La fi d’Europa i de les Humanitats

Climent Picornell

No és que els dos finals hagin d’anar lligats. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius,  i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.

Com veuen, no és poca l’alarma dels signants que se’n temen de dues coses. Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.

Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica. D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a  ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.

Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament.  L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.

De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana  o a les dels nous estats emergents, o  l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert,  amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’.  Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes,   miren per enrere –i per envant-  als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem.  Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a  la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.

Les propostes? En el camp de les humanitats passen per un major reconeixement dins  l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels curricula els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.

Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest en pro de les humanitats.  Ve a dir, amb realisme,  que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’.  Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –Un somni europeu- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.

PILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Març, 2013 10:09

 (Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939) 

Pilots italians a Mallorca i crims de guerra

Climent Picornell

"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians." (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...).

L’Audiència Provincial de Catalunya  ha admès a tràmit, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs.  Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.

Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca, i va ser decisiva. E. Grassia (L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona): ‘Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’ Com bé plantejava l’exposició “Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.

‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica AltraItàlia, a qui els va impressionar l’exposició “Quan plovien bombes”, que mostrava com l’aviació italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X. Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.

He llegit la resolució de  l’Audiència, assenyala 21 oficials que formaven part  de  la “Squadra Legionaria Baleares”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer  que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment  per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys.

Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, Ruspoli, Zucconi, Quarantotti... Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la Aviazione Legionaria, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia. 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a El país Valencià sota les bombes (1936-1939) n’hi comptabilitzen 1850.

("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937, Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).

La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.

Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden. Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima  i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.

POSTALS DE PALMA AMB SETCIÈNCIES I UN FORÇARRUT I Climent Picornell

jcmllonja | 11 Març, 2013 18:46

 

Postals de Palma amb setciències i un forçarrut

Climent Picornell

Un xoriguer, aturat completament, deu metres damunt un tamarell, per la punta del Gas, quasi damunt l’autovia, talaia les restes de menjar, o els ratolins, de la platja de can Perantoni. Mai havia vist un xoric urbà tan a prop de la mar a Ciutat, ales i coa esteses aprofitant l’embat, immòbil, absolutament desconnectat del renou i del trànsit que té davall.

Seguesc el camí i a la pujada cap a la Seu el vent oneja la capa d’un desfressat de cavaller de Malta amb dues espases, túnica amb grans creus de Sant Joan, just allà on abans hi havia la creu dels ‘caídos’ que la batlessa Calvo va fer llevar discretament. És la primera estàtua vivent que veig enguany. Farà poc calaix avui.

Al bar Bosch tenc de veïnades dues dones que s’han inflat els morros, pareixen germanes. De fet ho són: de silicona. Després del cafè amb llet i de la coca de patata, -mullada abans de remenar el sucre- partesc cap al petit supermercat de l’antic carrer de sa Llebre. Un, rapat, espera per pagar. ‘Uep! I tu?’, li diu la caixera.’He estat dos anys a sa presó!’. ‘I això?’. ‘Vaig esfondrar es cap a un homo...’. ‘Vaja!’. ‘Eh! Va ser en defensa pròpia!’. L’ex-pres compra cerveses, paga amb ferro, no du cap bitllet.

En sortir me top amb un amic i veïnat. El veig amb mala cara, es queixa del cor, dels implantaments dentals i de la situació política. Encara fa feina, malgrat tenir més de setanta anys. ‘És l’únic que vaig aprendre a fer, i no tot m’ho ensenyaren els que em feien de mestres. Vaig fer de practicant al manicomi, on un dels caps, quan arribava, el dematí, se feia ‘llempiar’ les sabates per algun dels ‘locos’, abans els deien ‘locos’. Un dia en tenia un d’agenollat que les hi ‘llempiava’, i em cridà a mi, un metget jove a qui donar lliçons: ‘Veus, aquest és un esquizofrènic, i tal i qual’. El ‘llempiador’ s’aturà, i mirant-lo fixament li digué: ‘Oye, enano de mierda! Te gustan los pinchos morunos?’ I es tornà posar a ‘llempiar’. Què te pareix! El veig, com si fos ara mateix, i fa cinquanta anys justos!”.

És un dia d’interior, fent feina a l’ordinador, fins que es comença a fer de vespre. Els crepuscles de febrer són especials, sobretot els dels dies clars i freds. El Sol es pon i una claror rosada marca nítidament el perfils dels turons de la badia i el castell de Bellver. El color de rosa, mentre es mira per amunt cercant la lluna, es va diluint en lila, transformant-se en un color de cel clar que passa al blau fosc fins a fer-se negre quan, amb el cap ben aixecat, afinam els primers estels.

Toca sopar amb els amics a casa. Reunió de setciències, pedants i miserables. I en Joan ja comença, davant la posta del Sol: ‘L’aventurer, deia Malraux, és l’home a qui no l’il·lumina el Sol sinó la torxa que du la seva mà’. ‘Però ja fa temps que s’han acabat aquests tipus d’aventurers, com en Rimbaud’, li repliquen.

Prenint les infusions la cosa se complica, amb el discurs d’en Pere: ‘Connectar la física atòmica, la meditació, les emocions, la poesia també, amb una espècie de tirabuixó atòmic: els poetes són visionaris que enllacen amb els descobriments dels físics; és molt exagerat. Em sembla que és un tal Capra, a El Tao de la Física, qui mantén que l’univers és un entrellat de relacions i conseqüències, i cerca les connexions ocultes entre energia, clima, economia, justícia social i coses així, problemes sistèmics, interconnectats’. En Miquel recorda que Enzensberger ja ressaltava que els físics o els naturalistes que botaven al camp de l’ecologia humana o de l’economia els semblava descobrir Amèrica quan analitzaven problemàtiques socials, i la majoria d’ells no deien més que obvietats, altres repetien el que ja s’havia dit -i ells no ho sabien- i alguns es pensaven ser els primers que enunciaven alguna teoria, fràgil, que connectava amb la sostenibilitat i el medi ambient. I el pitjor, es transformaven en profetes activistes.

‘És cert’, postil·l, ‘és la dificultat de ser científics eco-socials o bio-socials. I no en parlem dels científics físico-atòmics-social-poètico-tàntrics. No vull dir amb això que la fe dels conversos no pugui il·luminar algú, avesat a pensar dins les ciències dures, a fer-ho de forma, com deia Joël de Rosnay, ‘macroscòpica’, en comptes de microscòpica. Aquesta darrera condueix a saber moltíssim només d’una porció petitíssima de la vida o de la realitat. Però d’aquí a redescobrir-nos l’hort ecològic escolar o la teoria de sistemes de Von Bertalanffy, què voleu que vos digui...’  ‘Al cap i a la fi ja ho digué Alan Turing’, torna a ser en Joan, ‘a La base química de la morfogènesi, el que fan els nostres gens és manar que es produeixin substàncies activadores i inhibidores i, després, la química governada per la física i la matemàtica, fa la resta. Si això és poesia idò ja em va bé’.

Sentim crits. Sortim al balcó, un home, desnu, cridant ‘me quiero morir!’ està mig penjat d’una finestra mentre un altre, més forçarrut, cap rapat, barba, cos musculós, li està diguent ‘que haces hijo de puta!’ i l’agafa per un braç i per la boca fins que  aconsegueix pujar-lo. A la plaça ja hi ha gent que mira per amunt i dos o tres enfoquen els seus telèfons mòbils cap al pis. Es senten els crits: ‘cabrón, hijo de puta, comiendo pollas por las saunas, cúrate de una vez, fuera de mi casa!’. Al que se volia tirar per avall només el senten bramar, llastimosament: ‘Pepe, Pepe, Pepe…’ Segueixen els crits del forçarrut que –el veim per la finestra del seu balcó-, va amb una camiseta imperi feta un pelleringo i res mes, la perdiu que li penja, va i ve de l’habitació on hi ha el que gemega. ‘Vete, vete de mi casa, no vuelvas nunca más!’. L’altre: ‘Pepe, por favor, Pepe…’ Arriba la policia, un, del públic que s’ha format a la plaça indica: ‘en el tercero’. Pugen, toquen i els obre els musculós, es sent des de fora: ‘Sí, somos pareja, pero ésta es mi casa y quiero que se vaya, no quiero que se mate delante de mi, que se vaya!’ ‘Pepe, Pepe...’ Els tres policies tresquen, demanen, xerren, el fortot d’una banda a l’altra... així una hora. A la fi un policia, aguantant el qui gemegava, el baixa al carrer. El forçarrut, pel balcó: ‘mañana habré cambiado la cerradura, tus cosas estaran en una caja en la entrada, yo soy un señor, a mi no me chuleas con nadie... cabrón, enfermo!’

Els amics parteixen. ‘En aquesta ciutat ja ni se poden suïcidar amb calma’, sentencia en Miquel. Abans d’anar a dormir afegesc aigua al potos del replà. Pens amb el títol del llibre que he vist avui: La vida interior de les plantes d’interior. Per si de cas en té, de vida interior, li dic bona nit.

LA MEMÒRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 05 Març, 2013 17:21

La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears

Climent Picornell

(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)

Vaig a Montuïri a la presentació del llibre Varietats locals de les illes Balears d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, Menescal, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan Collet i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.

‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys  havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!

(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...)

Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors.

(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)

Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.

(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)

Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.

(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)

‘La llavor és un bé cultural i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.

Les varietats locals recuperen gustos, olors, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.

----------------------------

IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962) 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb