Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI AMB NOVEMBRE DESAGRADÓS I MIG FILÒSOFIC Climent Picornell

jcmllonja | 22 Novembre, 2012 18:21

Jardins d’altri amb novembre desagradós i mig filosòfic

Climent Picornell

Els jardins d’altri són una arreplegadissa del que m’ha sobtat o m’ha agradat del que han dit altres. Sense arribar a la seriositat transcendent de l’aforisme o millor, fugint-ne quan puc. El títol d’avui l’he mig manllevat de Robert Graves qui al final de la La Deessa Blanca, fa referència a la ‘Mare de la Muntanya’ i diu : “...però jo estic dotat fins i tot el novembre, / la més desagradosa de les estacions, / amb una sensació tan gran de la seva magnificència /que oblido la crueltat i la traïció passades, / sense importar-me, / indiferent d’on pot caure el pròxim llamp”. I no és que vulgui sacralitzar la poesia, que m’agrada però... Volen transcendència poètica? Idò vet ací el poema que els he traduït de Mario Benedetti: “Amb rius, / amb sang, / amb pluja / o rosada, / amb semen, / amb vi, / amb neu, / amb plors, / els poemes / solen / ser / paper banyat”. No arrib a tant però me sona que J. L. Borges titulà un dels seus escrits del llibre El Hacedor,“Borges y yo”.  Fent conya del Platero y yo o tal vegada per demostrar que havia entès perfectament el ‘missatge’ del poeta J. R. Jiménez.

I de la poesia a la novel·la. Li demanen a Philip Larkin la definició de novel·la: “Un començament, un caramull de problemes i un final”. Me recorda molt allò de “exposición, nudo y desenlace” que ens ensenyaven a l’Institut. Devia  tenir poca xerrera. En canvi Orham Pamuk s’esplaia: “La novel·la es pot comparar als somnis, que no són ‘la  realitat’, però quan somies ho pareix”. I afegeix : “Les novel·les són segones vides” (Ho conta a ‘El que fa la nostra ment quan llegeix novel·les’ dins El novel·lista ingenu i sentimental).

Segones vides? O vides mal viscudes? H. D. Thoreau declarava que als seus llibres parlava d’ell mateix perquè era la persona a la que millor coneixia. I Unamuno: “No hi ha altre diàleg vertader que el diàleg que tens amb tu mateix i aquest només el pots tenir estant tot sol”. Però alerta!, Carl Rogers era conscient de què si la seva vida “fos estable, prudent i estàtica viuria en la mort. Per això accept la confusió, la por i els alts i baixos emocionals, perquè aquest és el preu que estic disposat a pagar per una vida fluida, perplexa i excitant”. I hi va bé, com a colofó al pensament de Rogers, el que sempre deia V. Maiakovski: “Arriscar-se és perdre un poc, no arriscar-se és perdre-ho tot”. O més taxatiu, Voltaire: “Faig el que m’agrada perquè és bo per a la salut”.

Qui pogués! Com els qui “Crecieron como porcelana de Limoges / entre las sensitivas hortensias de sus villas. / Úberrimas nodrizas, / confortable calor de plusvalías” ( “Ells” dins Chronica de Miguel D’Ors). Tot d’una que hi tornam a pensar ens surt el tirabuixó que manifesta Blai Pascal: “L’home cerca un objecte que sempre se li escapa, cerca estabilitat i fermesa i tot s’esbaldrega al seu entorn: quant més sap, més coneix l’abisme del que ignora i més conscient és de la seva pròpia absurditat”. I ho remata així: “Els somnis són el darrer reducte de l’autèntica llibertat que li queda a l’esser humà”. Realitat, somni, ficció, novel·la, poesia...paper banyat!  Sobretot ara que tot canvia, i com diu un titular del diari Ara: ‘Hem passat de l’era de Gutemberg –el qui inventà l’impremta- a l’era de Zuckerberg- el qui inventà el Facebook-’.

Per desencallar la cosa i treure-li el ferro ditxós de la transcendència -i ja que som a l’era Zuckerberg- he recercat pel jardins d’altri de la xarxa i he pellucat a dos en concret: Soy FilosoRaptor i Nietzsche para los pobres. Soy FilosoRaptor, un web amb cap d’animalot extingit però per a significar que la Filosofia no hi està extingida, per això proposa preguntes a mig camí entre l’acudit intel·ligent i l’aforisme, sense desdir de l’escatologia i la befa, si fa falta. Vegem. “Si te vacunen contra la ràbia, no et tornes a enfadar mai més?”; “Si una dona només sap un vers del poema: ja és miss univers?”; “El qui descobrí la llet, que putes li estava fent a la vaca?”; “Un terapeuta són 1024 gigapeutes?”; “Si les cuques-molles sobreviuran a una guerra nuclear, que deu tenir el ‘Raid’?” (aquell insecticida que ‘els mata ben morts’); “Com ho deu fer Freddy Krueger per fer-se net el cul?”; “Si sortim nets de la dutxa, per què després rentam les tovalloles?”; “Com es tortura a un masoquista?”; “Si un policia diu: ‘papers!’, i jo dic: ‘tisores!’ Qui guanya?”; “Si Déu és per tot per què s’ha d’anar a l’església els diumenges?”; “Si un barrufet es penja de quin color torna?”; “Matar un home és un homicidi, matar un suís seria un suïssidi?”; “Tots els drets reservats. Tots els asseguts extravertits?”; “Les ovelles quan no poden dormir conten homes?”.

L’altra web – Nietzsche per als pobres- incideix també amb el seu caràcter para-filosòfic. Allà, des d’una pintada a una paret d’un carrer, a una fotografia amb sorpresa o, fins i tot una cita d’un filòsof –sense obviar les de Friedrich Nietzsche- formen el compendi que es penja a la xarxa. Vegin. “Vols saber el tamany d’una mentida? Mesura com és de llarga l’explicació i ho multipliques per com és d’ampla l’excusa” (No hi figura l’autor); “Basta que algú em pensi per ser un record” (Oliverio Girondo); “Era un home tan pessimista que si s’acubava, en comptes de tornar en sí, tornava en no” (Anònim); “Les dones tenen el punt G a l’oïda i qui cerqui més avall s’equivoca” (Isabel Allende); “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar” (F. Nietzsche)..

POSTALS DE PALMA DELS PRIMERS DIES DE NOVEMBRE Climent Picornell

jcmllonja | 15 Novembre, 2012 18:55

Postals de Palma del primers dies de novembre

Climent Picornell

M’ha despert el ca de la veïnada d’enfront, na Laura, que lladra damunt el balcó. Els cans urbans són emprenyosos, no com els de foravila amb aquells lladrucs llunyans. Els de Palma, tots, lladren just devora, o ho pareix, hores i hores; a la gent que passa, a les gavines –que se’n riuen-, a la seva madona que no els treu a pixar... A tot!

Han passat les Verges, Tots Sants i el dia del Morts, hem menjat bunyols, panellets i moniatos torrats i hem duit flors a les tombes. “Davant una mort, una llàgrima s’asseca, una flor es marceix, només una pregària roman”. És de Sant Agustí? Ara cal esperar si tornen els estols d’estornells a dormir a la calentor de Ciutat.

Me prepar per fer la caminada diària, una hora, a ritme ràpid. Baix l’escala i per davall la porta de l’entrada algú ja hi ha tirat propaganda. És una fotocòpia: “Vendo Acción del Golf Maioris por 16.000 euros con derecho a juego”. Vaja, pens, sí que deu ser veritat que la crisi avança, fins i tot els jugadors de golf demanen caritat –relativa-  per les cases.

Les primeres persones que solc veure els matins són dones. L’agranadora, amb una granera de fibres vegetals gruixades. És guapa, morros pintats, uniforme verdós, adesiara la veig punyint el seu smartphone o a l’hora del berenar amb el seu ‘manso’ a un banc de la plaça. L’altra és la cartera, simpàtica, eficient i amb bona figura, “...després de la meva separació”, vaig sentir que deia un dia a una veïnada. I, finalment, la cambrera del bar de davant que arriba amb bicicleta. Treu les taules i les cadires a la plaça, sempre vestida de negre, escotada a l’estiu, abrigada –de negre, també- a l’hivern. Les salut a les tres, sempre, efusivament, habitants -com un servidor- de la ciutat de Mallorques.

Voltant cap a l’edifici que va ser la Comandància de Marina, avui Conselleria de la Presidència del Govern de les illes Balears, hi trob en Vicenç. Feia estona que no el veia pels carrers de Ciutat. Havia estat progre, o s’ho feia, però mantenia el seu convenciment de pertànyer a una antiga classe dominant. La que vivia als casals del barri antic, la que tenia una o dues o més possessions a la part forana. La veritat és que era antifranquista i li agradava fer onejar al terrat de la seva casa de vacances, i al seu vaixell, una bandera que no era l’espanyola. Però no deixava treballar la seva dona, perquè les dones dels mallorquins com ell, de la seva casta, no havien de fer feina. Aquesta dualitat el dugué a fer de la seva vida, poc a poc, un calvari personal, sempre pegant d’un lloc a l’altre. No digerir les seves contradiccions crec que li feu molt de mal. Fa mala cara.

Avui, pens, no és el meu dia de caminar tranquil, i sobretot ràpid. Només pujar les escales de la murada, na Júlia me saluda, amb desgana, arreglada com sempre, sembla que no envelleixi, però ho fa, ho conec més per les seves respostes –forçades- que per la seva cara o el seu cos. “Ara he tornat d’Abissínia, bé, d’Etiòpia. Dels taxis d’Abdis-Abeba hi surts plena de puces”; “Sister, sister! Demanen els milers de pobres de la ciutat, que és un fangar quan hi plou i tan amunt et falta com l’alè, sempre estava fatigada”; “He estat en contacte amb dues oenagés, una holandesa i una anglesa, una reparteix menjar pels carrers i l’altra té menjadors, enormes”; “Hi vaig anar amb Lufthansa, que fa escala a Kenya per repostar, la benzina és molt més barata...”; “Adéu, adéu!” Ni em va demanar com m’anava. Una altra, per posar al llistat dels qui només et conten el que els passa a ells. Gran mecanisme de defensa i mirall d’inseguretat personal.

Cap a la Feixina, de quatres. El pont de sa Riera fa avui clarament la seva funció ja que hi baixa molta d’aigua, marronosa i escumosa, ha plogut amb intensitat. A quatre passes, el monòlit inaugurat pel general Franco en record de l’enfonsament del creuer ‘Baleares’. L’havien d’haver enderrocat, malgrat li hagin tret lletres i sense imatges, tothom sap que significa. No fa ni una setmana que havia retrobat els dossiers de quan feia la documentació per una sèrie de capítols que el Diari de Balears publicà en motiu del cinquantenari de la guerra civil del 1936-39. Hi sortiren coses com el “Himno al crucero  Baleares” de José Mª Pemán: “... Novios de las altas mares, / luchamos sin más aliento / que nuestro afán español: / las glorias del ‘Baleares’ / que las pregunten al viento / a las espumas y al Sol.  Muchachas de España tirad a los mares / manojos de rosas en flor / ¡Para los que mueren por salvar a España! / ¡Para los que mueren por servir a Dios!” 

Sembla que ja agaf el ritme quan de prompte una veu potent em passa, veloç, ben per devora. ‘No me tens gens de respecte, gens!’ ‘I la meva llibertat?’ ‘Aina!’ ‘I la meva llibertat?’ Així, amb una mà el telèfon a l’orella i l’altra al manillar de la bicicleta passa pel meu costat un jove, cridant pel carrer de Miramar que fa baixada. ‘I la meva llibertat?’... el sent enfora, quasi al final del carrer, fins que desapareix i es veu la mar, picada i un poc rabiosa, a l’horitzó.

DECOASTRUCTION DEL LITORAL O EL TSUNAMI IMMOBILIARI MEDITERRANI Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2012 19:27

 

DeCOASTruction del litoral o el tsunami immobiliari mediterrani

Climent Picornell

Es presenta a Palma DeCOASTruction. La desconfiguración del litoral mediterráneo español (Universitat Politècnica de València, 2012). El tema és clar, en un lapsus curt de temps, el litoral s’ha reconfigurat o, com diuen els autors, ‘desconfigurat’. El paisatge tradicional s’ha alterat de tal manera com si –amb expressió de Fernando Gaja- una febre urbanitzadora  hagués provocat un ‘tsunami immobiliari’. L’anàlisi que es fa a DeCOASTruction és crítica, a ‘Un canvi d’actitud’ ho eleven al nivell de denúncia i el fet que quatre dels apartats estiguin redactats per arquitectes fan que adquireixi un cert caràcter d’autocrítica a la professió. DeCOASTruction no és urbanisme, ‘hi ha altres camins més enllà de requalificar hectàrees per a segones, terceres o quartes residències vacacionals, aixecar hotels damunt penya-segats i platges verges o resorts amb els seus camps de golf’. El turisme i la construcció han marcat una estratègia a un lloc sensible, el litoral, on determinats processos són irreversibles. ‘El resultat no escapa a qualsevol observador atent, l’antropització del litoral mediterrani, la destrucció d’ecosistemes, el sobreconsum de recursos són avui una hipoteca que no sabem molt bé com afrontar’.

A Catalunya, N. Colamino i J. Roca Cladera destaquen la consideració global del fenomen de la hiperurbanització, que desborda el litoral. El procés a Catalunya ha entrat en un model de dispersió i difusió per tot el seu territori, ja que el fenomen de segones residències ha envaït tan l’espai rural com la franja litoral. ‘Assistim a un concurs de força, les ciutats es van compactant al mateix temps que es generen suburbis desconnectats, ciutats sense centre,  o  l’efecte ‘sprawl’, la dispersió pel territori’. La seva és una opció teòrica i ‘quantificadora’ del creixement explosiu que s’ha permès, creant una estructura que té ‘el policentrisme com a pauta de compacitat’. Citant O. Nel·lo: ‘El futur de la ciutat no sabem com serà, però si el que voldríem que fos’.

El País Valencià, analitzat per F. Gaja, és un país més desertitzat a l’interior, amb un contrapunt brutal al litoral. El cicle de la hiperproducció immobiliària que va de 1996  a 2007, és un interval acotable, segons E. Burriel: ‘la dècada prodigiosa de l’urbanisme espanyol’. I després? La crisi, l’esgotament del model, el canvi, encara que no es sapi com, ni en quina cosa reconvertir-lo. Al País Valencià hi ha una quarta part de l’estoc de vivendes sense vendre de l’estat, unes dues-centes mil, però a més Gaja fa esment de la  problemàtica del sòl vacant. Sòl per edificar tretze vegades la ciutat de València, una enormitat per afegir a la ‘digestió’ –pesada- de les vivendes sense vendre. ‘Desurbanitzar’ és un procés caríssim, l’exemple d’El Saler fa veure que recuperar la condició de ‘natural’ surt molt més car que urbanitzar. I avui els propietaris de molts d’aquests sòls vacants són els bancs que els tenen incorporats als seus balanços, amb una sobrevaloració enorme. ‘Lament concloure no concluint, però qualsevol cosa que es faci s’ha de fer per reduir l’impacte sobre el territori, el consum de recursos i la recuperació del lideratge per part de l’administració pública, amb control i transparència’.

Múrcia s’incorpora tardanament a aquests fenòmens, malgrat la macrourbanització de la Manga del Mar Menor. Amb aquesta excepció, diu J.A. Sánchez Morales, semblava salvada de la hiperurbanització quan de prompte, amb un model “innovador” -que vol dir diferent al turisme massiu urbà tipus Benidorm- aparegueren els resorts de turisme residencial, urbanitzacions tancades, amb golf. ‘Es va passar del carro a Ryanair’. Durant més d’una dècada tot el territori murcià serà un solar gegantí. ‘El resort, l’oxímoron del turisme residencial’, significa que la seguretat que procuren als seus residents es fa amb una forta hostilitat cap seu entorn (barreres, valles, càmeres, vigilants) de la que en bravegen els promotors. L’any 2004 van redactar Murcia Horizonte Proyectivo i foren desqualificats quan, diu Sánchez Morales, mai vàrem arribar a pronosticar una hecatombe de la magnitud de l’actual.

Andalusia té un litoral gran i ecològicament divers, i un tempo urbanitzador diferent, més prest a la Costa del Sol i més tard a Almeria.’Destrucción a toda costa’ ho titulen P.Marcos, E. Jiménez i S. Del Río, de Greenpeace. El deteriorament dels ecosistemes litorals és l’altra cara de la moneda de l’èxit fulgurant del creixement immobiliari. Hi ha una sèrie d’exemples dels pitjors casos d’hiperproducció urbanística: Punta Umbría, Mazagón, Puerto de Santa María, Marismas de las Aletas, Conil de la Frontera... i El Algarrobico. Els ajuntaments del litoral anadalusí havien proposat en els seus planejaments la construcció de prop de tres milions de noves vivendes, ‘la construcció s’havia convertit en un motor econòmic que robava al litoral l’equivalent de tres camps de fútbol al dia’. Els casos de corrupció urbanística es veuen com l’avís de que la sensació d’impunitat ha de ser desterrada del maneig del territori.

El cas de Balears, que tracta l’arquitecte Manuel Cabellos, es mereix un article més extens, ja que és com un petit manual. Analitza el més de mig segle de desenvolupament turístic i la seva relació, estretíssima, amb el planejament urbanístic fins a la creixent conscienciació de què un altre model és possible. Comentaré només les alternatives que proposa als ‘forts desequilibris territorials, socials, culturals i paisatgístics de Balears que es van agreujant degut al creixement merament quantitatiu de turistes; s’han sobrepassat els límits’. Moltes construccions en sòl rústic s’han realitzat sense llicència, exemple de què la disciplina urbanística ha estat quasi inexistent. Planteja com alternatives: creixement zero en oferta turística i residencial; millora de la qualitat dels establiments turístics, del medi ambient i dels equipaments; la diversificació del sistema productiu. Això implicaria no ampliar la capacitat de ports i aeroports, reformar i revaloritzar les grans àrees turístiques, incentivar la formació professional, implantar una ecotaxa per millorar el patrimoni, canviar la construcció per la rehabilitació i la restauració de vivendes, la protecció del paisatge i del territori o  la instauració d’un nou model de mobilitat menys contaminant i de menys consum energètic. ‘La densitat els estius és excessiva i la transformació del paisatge afecta no només la pèrdua del valor econòmic que fa de l’illa un lloc acceptable pel turista sinó també a la pèrdua personal, des dels records de la infància fins als paradisos dels quals hem fruit, avui difícils de trobar en estat verge’.

_____________________________________________
IMATGE: "Mallorca pobreta!" de Guillem Mudoy 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA I ELS JORNALS QUE SE TORNEN Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2012 14:39

Apunts del Pla de Mallorca i els jornals que se tornen

Climent Picornell

Faig temps per anar al cementeri. Sona el Gelato al limon de Paolo Conte: “E ti offro l’intelligenza degli elettricisti / cosi almeno un pò di luce avrà, / la nostra stanza negli alberghi tristi / dove la notte calda ci scioglierà. / Come un gelato al limon, / gelato al limon”. “... On la nit calenta se fondrà, com un gelat de llimona”, aquest Conte!, i és veritat que fa calor i basca com a l’estiu de ple.

Hi havia poca gent a les exèquies de la morta. Després de consolar, al tanatori del petit cementeri, surt a fer una volta. El pla s’extén als peus del pinar i dos tractors llauren la terra seca. “Trob que hi ha poca gent”. És na Margalida Perantònia. “Per paga la morta només tenia una filla que no venia quasi mai al poble, i menos als funerals, i això d’anar a consolar són jornals que se tornen. M’entens?”. “Què li va passar?” deman. “Se tirà dins un pou. Quan li digueren a sa seva germana, que és més vella i fa estona que ha perdut es capet -per segons què, només per segons què-, digué: Quines quimeres, sa meva germana, saps quina planta que farà dins es bubul tota banyadota!”

Al cafè hi ha poca gent. Comentam que també hi ha poc personal pel mig. “Un temps no s’usava això d’aixecar-se tard. És ver, tothom feia es cap més viu que ara. Això d’aquests  joves que els deixen jeure fins a la mala hora, en temps meu ningú ho feia. Això d’ara són vegues de geperut!”. És l’amo en Miquel Mariando que se gira cap a nosaltres.

Després de les festes d’estiu, han començat les fires, firetes i firons als pobles seguint l’exemple de les fires grans (de Manacor, Llucmajor i Inca), les noves fires temàtiques. “Algunes tenen arrel –com la fira del pebre bord de Felanitx- altres han seguit el carrerany que marcaren ses festes inventades, del meló a Vilafranca, del Botifarró a Sant Joan o la del Bunyol a Petra,aquestes dues ja no es fan; enguany ha reviscolat la de l’ametla, a Santa Margalida”. “Si no hi ha tema, sa fira queda molt despersonalitzada, amb els mateixos marxandos a cada poble, que s’han de repartir quan n’hi ha tres o quatre a diferents pobles”, m’ho comenta la meva etnòloga de capçalera.

“T’has fixat amb ses noves festes que han inventat els joves, afegides, o a part, de ses festes de s’estiu? Són festes que neixen per l’impuls d’un petit col·lectiu i agafen força. Mira “Sa Revolta” a Vilafranca, sa darrera nit de ses festes d’estiu, els joves fan bulla, un camió esquitxa i banya, el dimoni que fa etxures, quatre cubatilles, pomadetes i gintònics i fins l’any que ve. A Porreres fan, també sa darrera nit, “Sant Roquet”, amb una ensaïmada enorme i xocolata; a Petra se tiren clovelles d’ametla i aigua;  a Sencelles bales de palla; a Costitx garroves –a Binissalem, al Raiguer, se tiren raïm- , a Sant Joan s’inventaren “Sa Xiringada Rabiosa” i se xeringaven aigua i beure i riure; a Sineu, un poc més el·laborada, una festa amb dos personatges pseudo-mítics “es Muc i sa Muca” que començà com per riure i diuen si enguany acabaren venent més de 1.500 camisetes fetes per a l’ocasió”. “Per lo que em contes”, li dic, “hi ha trets  comuns: tirar-se coses, embrutar-se, banyar-se, uniformar-se amb camisetes pròpies, beure molt i riure, més o manco aprofitant  els dies de ses festes, però al marge...”. “Sí, com amb ses fires temàtiques de tardor, els joves reinventen ses seves pròpies festes, no ho tenc molt estudiat, però va d’això, com es sopar “Aromàntic” de Montuïri, amb s’alfabeguera, no sé..., caldrà veure com evolucionen, a Vilafranca ja fa vint-i-cinc anys de sa primera “Revolta”.

 “Que arribarà a fer res?” Demana i es demana el fuster Corpassa. I com si una molla l’hagués empès de la cadira l’amo en Miquel Mariando ve a cap a nosaltres i comença: “Tal dia com avui, ara haurà fet seixanta cinc anys, devers la una des migdia sa dona i jo érem a jeure una estoneta perquè feia molta de calor, com ara. I just-su- així ve sa nina i me diu: ‘mon pare entra aigo pes corral!” M’aixec i n’entrava un torrent per sa porta de darrera. I plou que te plou i trons i llamps. Amb un no res s’aigo m’arribà per sa guixa. Agaf sa nina i la vaig pujar damunt s’escudeller i sa dona i jo pujàrem damunt una camilla i amb una barra vaig fer palanca i vaig obrir una mica sa porta de davant i allò va començar a sortit i va anar a pegar a n’es carrer. Això tal dia com avui de fa seixanta-cinc anys, sa nina en tenia sis, jo en tenc noranta tres. S’horabaixa arreplegava tot quan podia entre es fang i es llot. Va venir un concejal i me va dir: ‘demà ho diré a n’es batle, meam si te podem ajudar’. Saps que va dir es batle: ‘És jove i s’espavilarà’. L’endemà va venir don Bartomeu, es capellà Birbe, i me va donar un sobre amb dues-centes pessetes –‘això t’ho dona sa parròquia’-. Per això, no he xerrat malament mai dels capellans... ni del Barça! I això que t’he dit és molt diferent sentir-ho contar que ésser-hi. Feia por!

Torn a ca nostra, dalt del turó, la tardor encara fa d’estiu. Sent una mosca vironera, una xigala tardana, els pollets de la veinada, una campanada de les mitges hores del rellotge de l’església, un poc de vent fa caure fulles del magraner, el renou d’un avió llunyà ( “de sa panxa roja” diu el veïnat que els coneix pel color). Calor i basca. La moixa encalça dos cavallets de serp que volen enganxats copulant. Pens que aquesta darrera imatge, banal i natural, agafa un aire de dibuix japonès, o de haikú...però de poeta nord-americà.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb