Climent Picornell

PARADISE OF LOVE o MALLORCA L'ILLA IMAGINADA (DEL 'CUAC-CUAC' AL YÉ-YÉ) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Octubre, 2012 10:18

Paradise of Love o Mallorca l’illa imaginada (“Del cuac-cuac al yé-yé”)

Climent Picornell

Els confés la meva fascinació per interpretar el canvi que han sofert les illes Balears amb el turisme com a catalitzador. De la Mallorca agrària i nacional-catolicista, passant per la societat amb doble moral –una pels estrangers, l’altre pels nadius-, la consolidació de les classes mitjanes, fins al miratge d’ara mateix.

Per això, quan llegia l’interessant llibre de Francesc Vicens, Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60 (Documenta Balear, 2012), me reafirmava amb el colossal canvi que ens ha tocat experimentar als que hem viscut una part del desenvolupament turístic de les Balears. Aquí no en puc parlar in extenso però ja al pròleg, excel·lent, d’Antoni Pizà hi he trobat la metàfora perfecte d’aquest canvi:“Del cuac-cuac al yé-yé”. De com unes simples onomatopeies van transformar la Mallorca dels anys seixanta. De na Catalina de Plaça a la contracultura del yeah-yeah. Efectivament, el llibre, més enllà de l’estudi –completíssim- de la música moderna dels anys seixanta a l’illa , té com a finalitat demostrar que “el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural; l’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’hi establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat”, manifesta Vicens.

I és aquí on el text ateny aquesta doble finalitat i per això ha d’interessar no només als friquis i col·leccionistes de tonades cantades per grups com Los Millonarios, Los Javaloyas, Los Cinco del Este, Los Valldemosa, Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Bohemios, Los Talayots o el que feia Antoni Parera Fons en aquell temps, sinó que com assenyala Pizà, “la música, a la que a vegades se l’anomena ‘poder blan’, perquè la seva influència no s’exerceix per mitjà de la força bruta o de la imposició, sinó per la persuasió i pel principi del plaer... és un fenomen òptim per a dissecar les transformacions socioculturals d’una època i d’un lloc”.

I és per això precisament que els recoman la seva lectura, perquè entremig de l’enumeració de grups, de l’anàlisi de lletres i músiques de les seves cançons, de les discoteques que proliferaren en aquells anys –Tito’s, Tagomago, Barbarela, Sargent Pepper’s, Al Rojo Vivo...-  o dels intèrprets notables que vingueren -record perfectament el dia que vaig sentir Eric Burdon al passeig Marítim, The Kinks a la plaça dels toros o Wilson Pickett a Barbarela- deia que entremig de tot això, hi veia el canvi i els ròssecs provocats pel turisme. Dels picadors, mallorquins que aprofitaven la major laxitud sexual de les estrangeres, a l’estètica yé-yé dels cabells llargs, tipus perruqueta dels primers Beatles: un clar exemple del turisme com viàtic del canvi cultural.

És cert, el turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en el segle XX. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial, la qual cosa ha conduït a un procés de canvi en cascada que ha marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés d’aculturació de la societat balear que ara s’interroga si no es podria haver fet d’una altra manera, si això durarà o si s’ha acabat. Amb paraules referides al model turístic: maduresa, saturació, obsolescència? Els impactes socioculturals del turisme han afectat les relacions familiars, els estils de vida col·lectius, les expressions creatives modernes i tradicionals de les Balears, com a altres destins turístics massius. Però no necessàriament com a causa única.

El turisme de masses incideix sobre la societat de les illes, transformant-la en una societat moderna d’economia de mercat capitalista. La simultaneïtat en què es produeix l'impacte turístic a Balears i l’acostament de l’Estat espanyol a les pautes del model de vida occidental, ambdues variables dins l’època desenvolupista dels anys seixanta, fan que sigui difícil -pel seu encavalcament- discernir amb claredat si els canvis que es produeixen en la societat illenca són exclusivament deguts al turisme o s’inclouen dins el procés d’homogeneïtzació dels usos socials: accés als electrodomèstics, a l’automòbil utilitari, al desplegament dels mitjans de comunicació social, la TV principalment. És evident que abans de la dècada dels seixanta ja hi havia símptomes que apuntaven que la societat tradicional illenca havia sofert modificacions. Una sinèrgia és evident.

L’estudi de Francesc Vicens incideix en l’estudi d’aquest canvi cultural de forma semblant al de Pilar Arnau, qui ja havia notat a Narrativa i Turisme a  Mallorca 1968-1980, com les transformacions provocades pel turisme de masses afectaven la producció literària, que feia avinent fets ocultats per la “literatura oficial”. L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. El sorgiment d’un proletariat  de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació. Les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans. Confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. “És destrueix el mite de la Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció d’un microcosmos en crisi”.

La Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a una terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen, la música, que fa de passadís per on arribaran, segons Antoni Pizà, “els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans) a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, les comunes, l’esperança de la Revolució cubana, etc.” Ouuuu! Qui sap si no foren massa coses a l’hora! En fi, com he afirmat moltes vegades no val estudiar el turisme només a través de variables economètriques, fredes i sempre insípides, el llibre de Francesc Vicens i Vidal passa a formar part dels manuals que a les nostres facultats universitàries s’han de donar com a lectures recomanades, si es vol entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.

L' ATLAS DE LES NOVES POTÈNCIES EMERGENTS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2012 14:22

.
 
 De l’Atlas de les noves potències emergents

Climent Picornell

 Le Monde Diplomatique publica una interessant col·lecció d’Atlas. Enguany, l’Atlas de les Minories, l’Atlas Financer i l’Atlas de les noves potències emergents. Acaba de sortir aquest darrer amb temes com El gran retorn d’Àsia; Així canvia el planeta; Tot se ven i tot se compra; De les antigues a les noves potències... Hi participen una cinquantena d’especialistes baix la direcció editorial de M. Bulard, A. Gresh, C. Samary, O. Zajec i P. Rekacewicz. Segons aquest darrer “En els mapes, aquestes línies gruixades que simbolitzen les fronteres generen la il·lusió d’un món seccionat en unitats de vida o països... Desgraciadament, no són més que una representació visual pobre d’una realitat complexa i variada. Les fronteres canvien amb el temps i a l’espai quan la història s’accelera i trontolla la geografia del món”. N’extrec una sèrie de reculls –de forma literal-  i m’excús de no citar els nombrosos autors.

Durant la primavera de 2011, Xina era ja la primera potència manufacturera del món, posant fi a un segle de dominació dels USA, que a la vegada havien desbancat a Anglaterra en el canvi del segle XX. 2012 serà un any important per a Xina ja que el  XVIII Congrés del Partit  Comunista es celebrarà amb un fons de crisi, descontent social i tensions diplomàtiques. “Determinats analistes (interessats) pronostiquen que Xina –més endavant- es veurà atrapada per l’envelliment de la seva població i per l’esclerosi política, mentre que els USA es restabliran gràcies a la seva vitalitat demogràfica, a la potència del seu exèrcit i a l’hegemonia de l’anglès”. Brasil és ja a la cort  dels Grans i l’Índia hi entra sense complexos, Turquia s’ha convertit en una potència important, Rússia fluctua entre la modernització i les gran desigualtats regionals.

S’ha demostrat que érem en mans d’un sistema bancari ineficaç i d’alt risc. El crac del capitalisme financer, originat als USA el 2007 s’ha vist atenuat precisament per mor del desenvolupament dels països emergents, en particular Xina. “Ensambla els smartphones d’Apple, compra el bons del Tresor d’USA i sedueix una Europa anèmica, de la qual podria ser el seu sanador. Però sense que el diagnòstic estigui molt clar”. O sí. Jin Liqun responsable del fons China Investment Corporation afirma: ‘Crec que les lleis socials són obsoletes. Condueixen a la peresa i a la indolència abans que al treball dur’. Així, i aprofitant el fet de resoldre les contradiccions generades per la crisi s’estan eliminant les conquestes socials. L’Estat s’ha convertit  en el promotor de la lliure circulació de capitals i de les reformes que ataquen els assalariats. L’inventor del concepte del PIB, Simon Kuznets, diu: ‘La mesura de la renda nacional difícilment pot servir per avaluar el benestar d’una nació’. No hi trobarem la miopia dels bancs i les agències de qualificació. Ni els índex de democràcia, de vulnerabilitat humana o de viabilitat mediambiental. “L’enorme deute que han contret les administracions l’ha convertit en un deute odiós”. En molts de casos s’ha contret en contra dels interessos de la població d’un Estat, sense el seu consentiment, però amb tot el coneixement de causa per part dels acreedors. Un exemple: “Goldman Sachs aconsellà al Govern grec com maquillar el seu deute i, així, endeutar-se més, això confirma que es dugueren a terme pràctiques inacceptables’. S’ha de reemborsar un deute ‘il·legítim’? “Es dibuixa un món on els actors de les finances són ostatges i còmplices a la vegada”, per una part els bancs centrals, els reguladors internacionals i per l’altra els grans inversors (fons de mútues, societats d’assegurances, fons especulatius, fons de pensions...), el grans conglomerats bancaris, els lobbys financers i les agències de qualificació emetent opinions sobre les qualitats dels prestataris.

Al mateix temps s’han anat produït canvis significatius, n’enumer uns pocs dels molts tractats en aquest Atlas. Dues revolucions protagonitzen els intercanvis a escala planetària: l’explosió del número de contenidors en el transport de mercaderies i la posada en xarxa dels ordinadors en les comunicacions (“El millor i el pitjor d’Internet? Un arma en mans dels militants a Birmània, a Egipte o a Wall Street i un mitjà de control per part dels Estats, una manera de confinar els ciutadans dins de sistemes tancats”). O l’accés als jaciment petroliers cada cop més difícil per a les grans companyies dominadores internacionals; les empreses nacionals dels països productors i les dels emergents posen en dubte el seu lideratge. La mala salut de l’energia nuclear és símptoma de que va a la deriva –excepte a Xina, Rússia, Índia i Corea- i l’opció d’alguns països emergents per les energies renovables pot accelerar el seu irresistible declivi. “El futur energètic es dibuixa com la quadratura  del cercle: ha de respondre a la legítima demanda dels països emergents i alhora gestionar l’esgotament dels recursos fòssils i preservar el clima i el medi ambient de la Terra”.

Les nacions riques (USA i Europa) continuen dominant la ciència mundial. Els científics es veuran comminats cada pic més a multiplicar les col·laboracions amb el sector privat, malgrat els seus efectes: la recerca del benefici a curt termini i la predominança de l’aplicació pràctica. Malgrat tot la universitat pública resisteix. El dret a l’educació continua essent una quimera per a milions d’infants d’ençà que l’Estat va començar a desprendre’s dels serveis públics en els anys 80. A partir dels anys 70 el fenomen migratori se presenta en els discursos públics com si fos un ‘problema’, en un context de xenofòbia creixent. “Són aquests immigrants,  indesitjables i tan indispensables”. Tot  contemplat per fenòmens com el reforçament de l’extrema dreta europea. I les guerres que no s’acaben, en nom del dret a la ingerència, amb el fantasma d’una nova confrontació amb Iran que suposaria una amenaça per a l’estabilitat mundial.

Com assenyala S. Halini “la relativa desaparició d’Occident, que sembla coincidir segons deia un president del Banc Central Europeu amb la ‘universalització de l’economia de mercat’, permet al capitalisme intensificar la transformació que el retorna als seus orígens. Gràcies a la crisi del deute sobirà i a l’emergència d’aquestes noves potències -menys ‘indolents’-, es desfà de les noses socials que les lluites obreres l’havien obligat a carregar”. “Al llarg del segle XX dos moviments transformaren el planeta: el socialisme i la descolonització. Ara un nou món amb un poder més repartit podria emergir”

______________________

IMATGE: MAO d' ANDY WARHOL 

POSTALS DE PALMA: QUASI RES DE NOU Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2012 21:04


 
 Postals de Palma: quasi res de nou

Climent Picornell

Retorn a Palma i quasi no tenc temps d’estar a ca nostra, una obligació amb un diari i el dinar de celebració d’un seixantí em reclamen i m’he de mudar, avesat com estava a anar de qualsevol manera. Pec una mirada a la premsa i veig que importarem fems perquè tenim una incineradora massa grossa. Pens en la pel·lícula  Els companys, on Marcello Mastroainni baixa a una estació de tren remota i demana: “Que paese è questo?” I algú de l’estació respon: “Questo è un paese di merda?” (així, en italià, perquè el fems ens han dit que ens l’enviaran d’allà...)

Me pos la camisa, mir per la finestra i veig uns al·lots que tiren una pilota a l’Àngel gòtic del portal de la Llotja, abans baixava i reprenia els qui ho feien. Pens si no seria millor canviar-lo per un de fals, fet d’aquestes resines que no es poden distingir del real. Ja sé que no seria el mateix i que en mirar-lo no deixaria de pensar en el seu doble, en el vertader, i amb en Sagrera, el seu escultor, formant-lo del tros de pedra de Santanyí fa centenars d’anys. Em passa el mateix que a la dona d’un ministre d’en Franco. Ho contava Laureano López Rodó a les seves memòries, quan era ambaixador al Vaticà. La dona d’aquell ministre havia comprat medalletes i rosaris i en la visita personal al Papa li demanà que les beneís. El Papa ho feu; però la dona demanà a López Rodó que li digués al Papa si podia repetir la benedicció perquè no les havia tretes de la bossa de plàstic i no devia valer; la benedicció del Papa de Roma no travessa les bosses de plàstic, López Rodó empegueït li digué i el papa sol·lícitament tornà a beneir… Idò si el fan de plàstic a l’Àngel, no serà el mateix. M’entenen, no?

S’havia de fer una fotografia amb escriptors per al suplement d’un diari, a les onze del matí a les escales del Castell de Bellver. Foto de família en vistes a una celebració o per l’obertura d’una nova mega-llibreria, ja no me’n record. La cap de Cultura del periòdic, va donant ordres com si fos un cap de protocol d'un president, autonòmic per descomptat. Una vegada al pati, es conformen grupets per afinitats, poetes amb poetes, novel·listes amb novel·listes, els assagistes tots sols i dispersos. “Acosteu-vos, per favor, el fotògraf vol que ens integrem amb el coll del pou”. Ara una sota els arcs de la lògia. Per amunt. Uns aconsegueixen pujar tot d’una, uns altres més lentament. Posen un banc en primer terme, se suposa que per als més ancians. ‘Vaja, que no... no! No vull asseure'm, fotre, si m'assec semblarà que estic jubilat!’ ‘Venga! que és perquè no estigueu tots en una mateixa filera, que així no us veurà  ningú, els més baixets davant. Per favor!’ M'aixec damunt les puntes del peu i quasi em romp els músculs del ventre de les cames. “Mirau el fotògraf!”

“Ara una altra al costat del fossat, i el que no faci bonda, als cocodrils! O a l'Olla del castell, a la masmorra!” Els turistes ens demanen: sou d’una convenció? D’un congrés d'informàtics?  ‘No, som d’un club d'escacs’, respon no sé qui a una turista grassa... Grans mestres, alguna gran mestressa, i la resta mestressots. Majoria d'homes. Tot el món va cap a les escales de l'entrada, en el precís instant en que arriba un cotxe engalanat amb un nuvi, per a casar-se en unes noces civils. La qui suposam és la núvia, pel vestit blanc, fa fotos. La núvia fent fotos al nuvi? Com canvien les coses! Però no. Al cap de  poc temps arriba l’altre nuvi. Són dos homes els que es casen. Es besen, vestit fosc, corbata de color, els dos amb ram, flor vermella a la solapa, el pare d'un d'ells mira enterra, els amics feliços, ells dos emocionats, pugen les escales entre els escriptors i escriptores convocats. “Bé, ja s’ha acabat. Per favor enviau-me els currículums. Gràcies!” Els escriptors se’n tornen. Els nous, els coneguts, els consagrats, els jubilats i els desconeguts. Un poeta va en un Porsche, un baixarà a peu, dos van en bici. Un totum revolutum, una fraternitat de la ploma. I no va amb segones.

Vaig al bar de cada dia. Les situacions sorprenents solen anar precedides de les rutines més banals. I no em referesc a un terratrèmol amb la calma prèvia o a les coses normals que fan els suïcides abans d’estimbar-se per un penya-segat, sinó a les coses rònegues, com anar a prendre un cafetó i que, de prompte, la teva veïnada de taula, a qui no coneixes de res, et digui, amb un fort accent italià: “He venido a enterrar a mi marido, hace un año y dos meses que está en un conservador, como si fuera carne congelada.¡Malditos abogados! Los de aquí, traidores, si no son conocidos, son parientes, todos tienen intereses más allá de sus clientes. Ahora tengo abogados alemanes”. Du uns calçons com de muntar a cavall, botes amb punta, calçons estrets i camisa de màniga llarga blanca. No és jove però hi té la pell de la cara, els cabells tenyits, curts, cap enrere. I li interessa que es sàpiga que viu a Berlin i que té sis fills... En fi. Me’n torn a ca nostra a meditar sobre els propòsits de l’esmena repensats durant l’estiu i fer temps pel maleït dinar. Trob, si fa no fa, la mateixa gent: un galerista que baixa les escales de la Seu, la cartera que reparteix la bossa enorme de correu, un expresident que surt apressat del seu despatx ben mudat, l’agranadora de morros pintats que em saluda efusivament i els sense-casa bevent vi de tetrapak als bancs del Born.

_______________________________

IMATGE: JEAN FRAN SEGURA 

ELS INDIGNATS I LES PRIMAVERES Climent Picornell

jcmllonja | 08 Octubre, 2012 10:38

Els indignats i les primaveres

Climent Picornell

És mal de creure que la democràcia s’expandeix perquè és moralment superior a altres formes de govern. I això inclou els països àrabs i les seves anomenades primaveres. Segurament, com Daniel Innerarity,  hauríem de pensar que s’estén perquè demostra fefaentment una millor eficàcia en les preses de decisió. Ja hem vist, la crisi ens ho ha demostrat, que els mecanismes per corregir els excessos no han funcionat, la qual cosa ha fet sortir gent al carrer -els indignats- que demanen més transparència als governs –per molt democràtics que siguin- i més comunicació amb els ciutadans. Vol dir això que no funciona la democràcia o que votar cada quatre anys no basta? Si es demanen vies alternatives i s’apel·la a la societat civil i a les decisions dels concentrats a les assemblees populars és perquè es percep que els partits -la seva forma de funcionament interna, sobretot-  han segrestat el sistema polític. I amb il·lusió, sentiments o moralitat es fa difícil fer política en uns moments en què ja està ben demostrat que el sistema financer domina l’economia i, per això, la política.

El cert és que l’evolució del moviment dels indignats i la deriva dels sistemes polítics als països  àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible està dins aquest que vivim. I que sota l’asfalt no hi la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. S’ha de recordar que l’avanç del neoliberalisme cap a la modernització del capitalisme aconseguí arraconar les mobilitzacions dels anys 60 i 70 a través del plantejament de què el sumatori de democràcia liberal més economia de mercat dibuixava un horitzó infranquejable, sense alternatives possibles. Entràvem dins  l’entronització de l’individualisme, la competitivitat, l’enriquiment i el consumisme com a factors claus  de l’èxit social. Els pensadors oficials s’encarregaren de certificar el triomf d’aquest capitalisme com l’únic sistema possible i del neoliberalisme com a visió hegemònica del món, el que s’anomenà “el pensament únic”.

Però començà el cicle de l’antiglobalització i el crac econòmic del 2008, una crisi que fa entrar en crisi les solucions que s’havien donat tradicionalment per superar-les. D’aquí en sorgeixen nous moviments de protesta social d’envergadura, els dels indignats i les revolucions del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els elements d’ Occupy Wall Street: “Nosaltres som el 99 %, ells només l’ 1 %”. Els governants  tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzant les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball superant la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció alternatives, aprofitant les noves tecnologies amb les xarxes socials per construir  “un altre món, que és possible”.

Malgrat avui es posi en dubte, també, la superioritat moral dels pensadors o que Alain Minc pronostiqui la fi dels intel·lectuals, en recuper un, Samir Amin, teòric de la “desconnexió” que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, després de la sorpresa que va demostrar el president Obama quan mataren el seu ambaixador a Líbia, un país, va dir ell, “que havíem ajudat a alliberar”. Diu Samir Amin que, efectivament, molts d’aquests règims àrabs en el seu principi no eren democràtics però a criteris populars eren “legítims”, havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, “per això els combateren els politics occidentals”. Això durà més de vint anys durant els quals assistírem a la descomposició de l’URSS i a l’ofensiva neoliberal, mentre als països àrabs es produïa la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, que empengué la gent a les revoltes que coneixem com “les primaveres àrabs”.

A les eleccions que hi ha hagut posteriorment ha triomfat l’islam polític, clarament a Egipte i a Tunis, sobretot per la despolitització prèvia. Els habitants d’aquest països només coneixien els dos únics discursos tolerats: el discurs de la mesquita i el discurs de l’autoritat política, per això l’islam polític ocupa ara el lloc de la despolitització forçada i “la permanència dels germans musulmans no serà curta, sinó llarga i empobrirà els països àrabs per la seva declarada enemistat amb la modernitat, el salafisme nega la idea de llibertat  -l’home ha estat creat per ser esclau del seu Senyor- i imposa una certa dictadura del clergat”. És en aquest sentit que determinats països àrabs que sorgiren com a països “no alineats”, progressistes, han retrocedit i les contradiccions d’interessos es veu cruament amb el que està succeïnt a Síria. Allà els USA volen la ruptura de l’eix Síria-Iran-Hesbol·là; Israel una segregació en diversos microestats; els Estats del Golf la consolidació d’una dictadura sunnita a l’estil wahhabita, encara que sigui a costa de massacrar els altres tipus de creients. “Veure a l’emir de Qatar i al rei d’Aràbia com a defensors de la democràcia no pot ser més que una farsa”.

Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del lumpendesenvolupament (una expressió d’André Gunder Frank, com lumpenburgesia). Irak és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (Sunnites, Xiïtes, Kurds); destrucció de l’estructura productiva; destrucció del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i un rudiment d’administració d’empreses. Tot per a aconseguir l’accés amb exclusiva als recursos naturals. Certament els USA quedaren sorpresos per les primaveres de Tunis i Egipte i van preveure estendre-les, ho assajaren amb Líbia, i ho proven amb Síria. El següent objectiu serà Iran (Obama ja llança aquests missatges en la seva campanya electoral) amb el pretext de la nuclearització, usant activament Israel. Serà l’ús de les guerres preventives, que tendrà, això sí, nous competidors: Xina i Rússia. “El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions queden aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats i... neoliberals”.

Temps era temps, d’indignats i primaveres.

_________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb