Climent Picornell

DE LES TOMÀTIGUES DE RAMELLET A LES GOOD VIBRATIONS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2012 14:46

De la tomàtiga de ramellet a les Good Vibrations

Climent Picornell

L’amic em demana un favor, al seu sopar de setanta anys, seure a una taula que és com el cabrum de les processons i ‘dinamitzar-la’. No hi conec ningú, gent estranya, i no hi ha res que em faci més pànic. En fi, ara ja hi som.

“Hola, hola, hola...” i cara de fer cas. No prov els entremesos, a les nits tot em fan agrura; el veïnat de la dreta, pulcre i ben afaitat, me diu: “Servidor ara fa la dieta paleolítica?” “Paleolítica, del Paleolític?” “Sí, sí... la que menjaven els nostres avantpassats primitius, i ben carnívora, amb greixos, els greixos ens acursaren els budells i ens feren créixer el cervell!” “Però la gent es moria joveníssima” li replic. Pens que la gent s’avorreix massa i passa a creure qualsevol cosa. Sense ànim d’ofendre  li deman: “Això no deu ser una variant d’aquestes medicines alternatives, un enganall desfressat de filosofia obscura passada per la pella del sabers... profunds?”. La meva veïnada, de cabells curtíssims, resulta ser un aliada, tanta sort: “Això, de la paleodieta fluctua, com els llibres d’auto ajuda, entre el conte xinés i la guia per a ànimes despistades, és ben igual que el comerç de la felicitat, la majoria de fórmules no són més que respostes prefabricades a preguntes insulses, tan originals com dir ‘per aconseguir-ho només ho has de desitjar de bon de veres’, això sí amb l’ajuda d’un manager personal, un coach; però si no aconsegueixes ser feliç, és per culpa teva!”. “Jo no hi estic d’acord”, es desperta una rossa insolent i exuberant, “la meva salvació ha estat una beguda isotònica que em faig jo mateixa amb aigua de la mar, mel i suc de llimona, sense els colorants i els aromes artificials que tenen les del mercat i crec amb l’efecte diapasó del nostre cos; les emocions són energia amb una vibració específica, i una emoció dolenta tendeix a instal·lar-se a les zones més dèbils del cos, on hi ha un estrés afegit o un desequilibri....” “Per això: Good Vibrations! Ja ho cantaven els Beach Boys!” Dic, per fer-me el simpàtic. “No se’n deu fotre?” em replica amb mala cara. “No exactament”, contest, “però estic en contra dels fraus i no sé com encara als hospitals públics no hi tenen en plantilla exorcistes diplomats o titulats en vibracions energètiques, en comptes de metges i infermeres”. “Idò conec metges que demanen als col·legis que incloguin l’educació de les emocions en els currículums oficials, les emocions negatives disminueixen les defenses del sistema immunitari”.

Ja don la batalla per perduda quan un al·lot amb accent anglès es fica en la conversa que ja té aire de brega: “Això de l’auto ajuda i les emocions és com una superstició, però dels nostres dies, com el pensament positiu –si desitges molt  una cosa acabaràs per aconseguir-la- això per gent adulta no deixa de ser una bogeria, i en el fons un gran negoci. Molts de malalts crònics utilitzen teràpies alternatives...”. “Idò, això que diu vostè no és més que l’acceptació del fracàs de les teràpies tradicionals”. “Sí, però no han de ser substituïdes per estupideses que no es poden provar, ni mesurar, ni quantificar, sense saber a qui beneficiarà de bon de veres un objecte, un projecte o una pràctica”. “Vostès són uns ultra-racionalistes!”, diuen mirant-nos malament. De lluny, intuesc al meu amic i amfitrió que riu satisfet de veure l’embolic en què m’he aficat.

Un dels comensals s’interessa per les tomàtigues que hi ha damunt la taula. “He sentit a dir que s’ha aconseguit una denominació especial per a les tomàtigues de ramellet?” “Tomates de ramillete”, tradueix una al seu company de Bilbao. “Sí”, responc, “l’Associació de Varietats Locals de Mallorca ha aconseguit que l’anomenin ‘Varietat de Conservació’, molt més estricta que la Indicació Geogràfica Protegida que pretenia la Conselleria que hi volia aficar també les seves imitacions híbrides industrials”. “¿Y que tiene de bueno el ramellet?”, demana el de Bilbao. “Mira”, li dic, “té una gran resistència a la sequera amb un eficient ús de l’aigua per fixar el carboni, de fet si les reguen es deterioren abans i l’altra qualitat, la perdurabilitat del fruit. Dura, fora de la gelera, més de sis mesos. Les subvarietats que s’han analitzat, crec que formen part de la sobirania agrària i de la identitat cultural de Mallorca”. Aquí, un que me mira amb mala cara, ja no va poder més i esclata: “Això! Tot acaba amb la identitat, ara només fa falta que modifiqueu l’Estatut d’Autonomia i hi poseu que per ser mallorquí s’ha de menjar cada dia pa amb tomàtiga, de ramellet! I de forma canònica: primer fregar la tomàtiga, segon espargir la sal i tercer l’oli. Això: quantes llesques? Tres? Nou? Ara serem un país on tendrem un vegetal per fixar la nostra idiosincràsia, com la patata els irlandesos o el cacauet els senegalesos, mira tu per on els progressistes hi posau la tomàtiga, que va ser duita d’Amèrica”.

“Una mallorquinitat importada! O sigui que el mestissatge, la hibridació no es pot consentir perquè erosiona la genètica? Ha de ser pura com els mallorquins de sempre? I les Sheiles, Samanthes, Mohameds i altres mescles d’alemanya i mallorquí o sueca, tenen categoria d’híbrids? I els drets de la tomàtiga de ferro de Menorca i la cor de bou de Formentera? Les l’haurem d’enfilar a branquillons d’ullastre, per fer més autèntics els enfilalls, o les podran guardar esteses en terra amb el capoll, i enfilar-les “by demand” en el moment de dur-les al mercat?”. “Mira, ja veig que vas gat, però això de fer un discurs transposant la puresa genètica dels vegetals i voler-hi trobar olor de racisme o que la no hibridació tengui ressons de xenofòbia és una barbaritat, m’has sentit?”. Però no afluixava –americana blanca, calçons estrets, Tissot al puny…- “Res, voleu  confondre la gent, també serveixen per eliminar radicals lliures? Joves  per sempre? Mallorquins joves per sempre? O el suc, ben fregat per la figa de les mallorquines produint multi orgasmes continuats? O de les llavors treure’n l’extracte helicoïdal dels fems del seu ADN per fer-ne una pila quasi eterna per als telèfons mòbils…?” “Ehhhh! Que la denominació l’hi ha donada el ‘Ministerio de España’ i té validesa europea, això no és cap cançó autonómica! Fatxenda! I si en menjassis probablement et canviarien les vibracions”.

_____________________

IMATGE: PINTURA D' ANTONI MAS I ROIG 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA D'UN ESTIU CALENT Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2012 09:00

 
 

Apunts del Pla de Mallorca  d’un estiu calent

Climent Picornell

Els tarongers demanen beure amb les fulles mig doblegades i les tarongetes verdes com a pansides. Amoll l’aigua dins una siquiola i esper que les garangoles estiguin plenes, els aucells s’hi tiren, tot i jo ser prop. No servesc per hortolà, però es va morir l’amitger i ara faig el que vaig veure que feia per evitar que també es morin els arbres. En acabar m’atur al cassino.

Un gendre d’en Toni de Palipanc mostra al tasser del cafè unes mongetes verdes llargues, immenses, de més d’un metre. “Si vessiu la planta que fa aquest mongetó pareix en Bob Marley, amb aquestes ‘rastes’ que li pengen”. “Jo no sé qui és en Manllei  aquest”, replica en Miquel Confret, expert hortolà, “però això és una casta de fesol, té bon gust i se pot cuinar però no és mongetó, ni prop fer-s’hi, però vaja, a plaça he vist qualcú que les hi ven”.

El brigada retirat que xerra poc i llegeix sempre els diaris postil·la amb saviesa, ‘militar por supuesto’, quan sap que en Toni Bonall i na Margalida Sofra s’han tornat a ajuntar: “Después de las grandes tempestades, reaparece la cama”. Com que ningú li riu la gràcia repeteix: “He dicho la cama, no la calma! Se entiende ahora?” I ben igual, cap rialla ni una. Ni mitja.

Servidor ha predicat en contra d’allò de la ‘Mallorca profunda’, com un invent de quatre ciutadanetxos lletraferits i algunes guies turístiques. Els únics pagesos de calçons en bufes ja només els trobarem a les processons de la Beata o ballant l’Oferta dins les esglésies. Els pobles del Pla, avui en dia, són contenidors en petit del que passa per tot arreu, contaminats definitivament pel mode de vida urbà, estandarditzat per la televisió i les xarxes socials. Circula la cocaïna, les separacions, o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena (un parroquià, habitual d’un bar, demanà ‘una copa de wi-fi’, vist que era de franc), en fi, de tot, com per tot. Res a veure amb la Mallorca d’un temps. Una altra cosa és fora vila on, junt a plantacions modernes –avui n’he visitada una de llúpol per fer cervesa- encara hi ha llocs que recorden aquell món de les rondalles, l’altra cara de la moneda del que són les ciutats: rostolls encalentits pel sol potent que torra el cul a les llebres, batzers i revells d’ullastre fent-se seus els bocins de terra abandonats, garrigues i pinars compartits amb casetes (i casals) comprades per alemanys i ciutadans o arreglades per gent del país. I, és cert, alguns sobrevivents d’aquells temps de quan es segava amb la fals i es feien garbes fermades amb vencills, no aquestes rodones emplasticades que, tanmateix, també les retraten els turistes.

De camí cap al turó -casa mia per pobra que sia- contempl dues walkíries potentíssimes pintant la façana d’un dentista alemany que s’instal·là al poble. Un bon professional que primer només tenia clientela alemanya, residents del Pla de Mallorca, però poc a poc hi començaren ha anar nadius i veïnats del pobles de prop. Les walkíries són la representació de què els alemanys s’han anat cercant entre ells, la colònia, tan picapedrers com fusters o, en aquest cas, pintores d’estil wagnerià, i rubensià. Escarrufava veure-les enfilades tan amunt amb els seus rodets. Tot això passa davant el forn de can Mateu on encara fan ensaïmades trunyellades, grosses com una roda de carro. Dues Mallorques congeniant? O divergint?

En Jordi Capsany passeja tot el dia pel poble, per prescripció mèdica. Com un Perpetuum mobile.  Pareix sort i mut, i no ho és. Com un fantasma, ell i el seu gaiato, volt i volta, de bon dematí, horabaixa de ple, i entrada de fosca, sempre fent la mateixa tirada, llarga. Toc, toc, mirant sempre en terra, poques vegades alça la vista, i molt menys contesta un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’. No és que sigui sull, és que està concentrat en el que fa. Podria parèixer que no se’n tem del que passa, però adesiara dóna mostra de què hi és. L’altre dia passava per davant el solar on fan els fonaments d’una casa nova per a la filla de n’Arnau Fai. De prompte en Jordi s’atura i diu a un dels picapedrers: “¿Y eres muy moreno tu, de donde vienes?”. “De Bolívia”, li respon el manobre, un home decidit i simpàtic. “¿De dónde?”. “De Amèrica!” li replica fort creient que és sord. “¿De tan lejos has venido per fer de picapedrer?” . I va continuar la seva ruta, llarga, i circular.

El pastor Pellinet, és un home petit, capell gros, vell, m’atura dalt de la costa: “Climent, i ara no trobes que sa gent s’equivoca? Cerca sa fresca ara que no n’hi ha; és a n’es febrer, quan n’hi ha molta, que l’han d’arreplegar, no ara. Res! No me facis cas. Vaig a veure que fan els quatre pollets que tenc per allà dalt”. “Que ja no hi teniu ovelles?”. “N’hi tenia una dotzena dins una tanca i uns cans m’hi feren carn, les mataren totes, encara duc es disgust. De llavors ençà no n’he volgudes tenir pus, per un pastor ‘sorter’ com jo, veure aquella carnisseria va ser de més. Au, posa’t a cobro que el sol crema!”. Vagi la cosa com a metàfora de que a la ‘Mallorca profunda’ també hi ha desgràcies i no tot són pageses fent confitura de prunes de frare llarg. Les atzavares –donardes, deim per aquí-  de davant la casa, han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt.

___________________________________

IMATGE:  CHANO  MÁRQUEZ 

CICELY SAUNDERS (LA MORT NO COM UN FRACÀS SINÓ COM UN MISTERI) Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2012 15:31

Cicely Saunders (la mort no com un fracàs sinó com un misteri)

Climent Picornell

Tenia pendent una trobada amb Enric Benito després del congrés que ell havia organitzat sobre Espiritualitat en Clínica. L’atenció al sofriment des de l’hospitalitat, la presència i la compassió. El meu amic és un oncòleg expert en aquestes qüestions, les d’acompanyar el final de la vida dels malalts terminals a través de les cures pal·liatives hospitalàries i que aquest trànsit sigui fet amb pau i dignitat. Vaig veure com havia quedat el llibre sobre el qual havíem discutit aspectes editorials – Velad conmigo, de Cicely Saunders- i les actes del la IX Jornada de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives. En trec de la seva lectura algunes reflexions.

El sofriment és consubstancial amb el ser humà i no és només un problema sanitari. De sempre s’han tractat de trobar formes per afrontar-lo, reduir-lo o donar-li sentit. P. Loncán ens diu que els clínic ho fan ara des d’unes actituds que impliquen acollida sense judicis, capacitat per estar atents a les necessitats i commoció davant el sofriment de l’altres. L’empatia és una de les expressions més clares de l’hospitalitat, essent capaç d’interioritzar la situació emocional del pacient que sofreix i que te per resposta el dolor, la por, l’ansietat, la pèrdua d’objectes afectius, un camí -en els malats terminals- que pot  conduir a la desintegració de la persona.

En aquest acompanyament cap a la mort, D. Gracia afirma que si els humans tendim a la plenitud ¿és la mort el non sense, la ruïna, el fracàs final d’aquesta aspiració? Per a totes les grans tradicions espirituals la mort no és la fi, sinó el gran pas, segon els sufís, la mort és la nostra nit de noces amb l’eternitat. Es cregui des del cristianisme, el budisme o des d’una concepció materialista de l’espiritualitat, la presència i obvietat de la mort ens sacseja i ens demostra la nostra  fragilitat, ens fa por el desconegut, no saber què ens trobarem, desaparèixer, no existir.... El seu millor antídot és un bon guia, que doni confiança i elimini el dolor físic i el mental. L’anàlisi dels malalts en els processos terminals de la seva vida, segons Enric Benito, perfilen uns trets comuns; el pacient acompanyat segueix una evolució i un canvi caracteritzat per un creixement personal a través de les fases de sofriment fins arribar a l’esgotament, la renúncia a mantenir el control, l’acceptació, l’entrega i, una fase final, la comprensió i construcció d’una nova identitat i transcendència.  No de bades J. Bátiz titulava la seva conferència: “L’espiritualitat en clínica: la seva fonamentació i el seu espai entre la psicologia, la religió i la bioètica”.

Cicely Saunders (1918-2005). Aquesta introducció és per detallar el text de Saunders, Velad conmigo. Inspiración para una vida en cuidados paliativos, que la SECPAL i La Caixa han editat . Saunders fou la font primera d’on begueren els pioners de la medicina pal·liativa al món, en posà els fonaments en el St. Christopher’s Hospice de Londres a partir de 1967. Cinquanta-cinc anys després hi ha centenars de serveis  de cures pal·liatives que valoren integralment la persona i “que consideren l’enfermetat terminal com un procés biològic i a la vegada biogràfic, i la mort no com un fracàs, sinó com un misteri”. Es dibuixa el camí de l’acompanyament dels pacients en un espai de coneixements biomèdics però es fan necessaris recursos que ajudin a entendre i mitigar el sofriment. Velad conmigo dóna sentit a les cures pal·liatives a partir de la dignitat del malalt terminal, entenent el procés de morir com una oportunitat de tancar la pròpia biografia. “La debilitat adquirida durant la malaltia és transforma en fortalesa en transcendir el sofriment a través de l’acceptació, fins a arribar a un espai de serenitat”.

Assenyala D. Clark, catedràtic de Sociologia Mèdica, que Cicely Saunders fou la primera metge que dedicà la seva carrera a l’atenció de les persones moribundes amb gran preocupació per la vida personal i espiritual dels pacients, des d’una ètica dels cuidadors amb una motivació: el tractament de persones ‘concretes’ davant la imminència de la mort. Vetllau amb Mi són les paraules de Jesucrist a l’hort de Getsemaní i independentment de què es comparteixin les creences religioses de Saunders, el llibre genera un discurs coherent sobre el paper de l’espiritualitat en aquests moments finals de la vida.

Una pacient li digué: “Gràcies. No només per les teves pastilles, sinó també pel teu cor”. Agraïa sobretot la compassió, l’apropament i l’amistat. Es va donar compte que s’havia d’aprendre a sentir “amb” els pacients però sense sentir “com” ells. No llàstima, ni indulgència sinó un mirada amb respecte. Del “no vull morir” al “només vull que vagi bé” hi transcorr no només un procés d’acceptació, d’algú que passa del dubte i la por, a aconseguir sortir, passar a l’altre costat, bé. Vetllau amb Mi significa sobretot “estau aquí”, no me falleu, en un procés que transmet confiança i fidelitat. La mort significa enfrontar-se al final d’esperances i projectes; el dolor no és sols físic sinó també emocional (de fet, diu Saunders, el dolor mental pot ser el més irreductible de tots). La pena més gran d’un pacient moribund és la fi de les seves relacions i de les seves responsabilitats. “Es pot esperar contra tota esperança” però s’ha de compartir la veritat de la situació: fingir és esgotador per a tothom.

Renéixer després de morir és un concepte dominant en les religions. El camí espiritual de Saunders és el cristianisme, la fonamentació religiosa per a ella és una necessitat, però es pot encarar des de l’ecumenisme i sense denominació confessional. Davant  l’absència d’una creença en qualsevol cosa que estigui més enllà d’aquest món, s’havia trobat amb molta gent que pensava que la mort no era el final definitiu d’un esser estimat. “Quan no hi hagi cap creença en l’altra vida, abans de morir, hi ha temps per acabar les feines pendents en aquesta”. En totes les situacions terminals, ja sigui per càncer o per demències progressives, la persona està afrontant una sèrie de finals: el de l’autonomia física, de les relacions, dels plans de futur i del sentit de la vida. Però es pot mantenir una integritat essencial fins i tot en la debilitat i en la dependència, un sentit de la dignitat personal malgrat el deteriorament físic. “Ara que les cures pal·liatives estan esteses per tot el món s’ha de mantenir la preocupació per les necessitats espirituals dels pacients, la recerca de sentit, d’alguna cosa en què confiar i que pot ser expressada de moltes maneres, directa  o indirectament, amb metàfores o amb silenci, amb gestos o simbòlicament”. 

___________________

IMATGE DE  XISCO  FUENTES 

JARDINS D'ALTRI, QUAN S'HA APAGAT L'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 06 Setembre, 2012 19:41

Jardins d’altri, quan s’ha apagat l’agost

Climent Picornell

A les recopilacions de textos d’altra gent els anomen jardins d’altri rememorant un text de Bioy Casares, De jardines ajenos.  Desordenadament, a finals d’estiu un es troba, a l’hora d’escriure, com el cervell humà que funciona des de què naixem i mai s’atura, “fins que t’aixeques per parlar en públic...” deia G. Jensen. Per això les notes que un ha anat arreplegant, d’un diari, del darrer llibre que ha llegit, d’una conversa d’un vespre escrita després a un paper qualsevol, fan la funció de caixó de sastre per estirar les idees. A no ser que, per les presses, no s’hagi apuntat qui ho va dir o qui ho va escriure. És el cas de: “Sense tu, som jo”. Enigmàtica i fatal afirmació, que ha perdut, pel camí, el seu autor. Són coses del temps, d’aquesta calorada, de l’edat? Hi cap el dubte, com el de Claude Roy: “Es demana si és la seva vista que es debilita o bé és el món que es decolora”. Per una cosa semblant, Joan Margarit juga amb el vell i el nou: “És aquell nen callat que juga al sol. / S’està darrera d’aquests ulls de vell, / resisteix l’envestida del migdia / escoltant els confusos versicles de les ones / i els crits dels cossos nus i rovellats / entrant en l’aigua freda i transparent / de la platja de còdols. Té vergonya / va d’un a l’altre amagatall dels contes”, (Autoretrat amb mar).

Però vaja, cal enfocar-ho de bon grat. Encara que “Pensar en positiu, ha aconseguit que no hi hagi cosa de més mala fe que l’esperança”, és un dels laments de Rafael Sánchez Ferlosio quan es demana si hi ha hagut alguna vegada temps bons, i continua “els dies feliços els posa allà el record. Per això són tan tristos”.  Sembla un corol·lari d’allò de què un pessimista és un optimista ben informat, però a un servidor li ha sonat a aquella sentència del Comte de Lautréamont: “El vostre esperit és perpètuament arrossegat fora de les seves frontisses i sorprès en la trampa de tenebres, construïdes amb art groller per l’egoisme i l’amor propi”.

Hi ha però racons per l’alegria, la de l’estiu, els dies llargs, fer el que a un li plau, aquesta vaga sensació de llibertat. Sovint quan sent la paraula llibertat el cap em va a un parell d’idees i a un parell d’escrits. Aquest n’és un: “... / En el meu ca golafre i tendre / en les seves orelles aixecades / escric el teu nom. / En el pinta de la porta / en els objectes familiars / en la flama del foc / beneïda / escric el teu nom. /... / En la salut recuperada / en el risc desaparegut / en l’esperança sense / record / escric el teu nom. / I pel poder d’una / paraula / torn a viure / vaig néixer per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat”, (Paul Éluard).

La felicitat i la seva relació amb el ‘m’agrada’ i el ‘no m’agrada’: deu ser aquesta sensació de l’estiu i les vacances, on un fa el que vol? “M’agrada la lletuga, la canyella, el formatge, els prebes, els massapà... les roses, la lavanda, el xampany, les posicions lleugeres en política, Glenn Gould... els passejos moderats, les cireres, els rellotges, Sartre, Beckett, Fourier, Eisenstein, els trens...”. És de Roland Barthes, que continua però amb la inevitable llista dels no m’agrada: “No m’agraden les dones amb pantalons, Miró, Vivaldi, parlar per telèfon, la fidelitat, l’espontaneïtat...”

Aquesta relació de les coses que agraden, o no, i la felicitat s’arrebossa de misticisme si anem a cercar-la dins nosaltres. Felicitat, amarada de tranquil·litat, de respiració equilibrada. Vaig guaitar un dia d’agost dins la petita església de Costitx on tres dones passaven el rosari, les veus ressonaven dins el temple buit. Vaig tenir la mateixa sensació de quan era nin i mon pare el me feia passar davant-davant, els misteris i la lletania. Ho rememora Umberto Eco: “La lletania ha de ser recitada com un mantra, com el om mani padme hum dels budistes; l’important no és tant que la virgo sigui potens o clemens, com el deixar-se dur pel vertigen sonor de l’enumeració... l’important és l’escansió rítmica del noms durant un temps llarg a bastament”, ( El vertigen de les llistes). La mateixa sensació per la repetició continuada l’he sentida avui amb el ritme obsessiu del Bolero, de Ravel, que pareix suggerir-nos que l’obra ha de continuar, eternament. Però, no. O si?

Molts retornam ara a les ciutats abandonant els llogarets de mar, pla o muntanya creient que la cosa urbana encara ens ha de mostrar les eines de la modernitat, per líquida que aquesta hagi de ser. Es conserva encara un hàl·lux de superioritat damunt els habitants dels pobles que ens han acollit. Això no és veritat, no per la molt remoguda globalització, que arriba per tot arreu, tampoc ho era abans. Vegin: “Ens han de disculpar. Som al·lotes del camp... tret de funcions religioses, tridus, novenes, feines de la pagesia, batre, veremar, càstigs als servents, incests, incendis, homes penjats, invasions d’exèrcits, saquejaments, estupres, pestilències... no hem vist res”, (Italo Calvino. El cavaller inexistent).

Quan som dins el començament de setembre, enfilant la ciutat, prenc de J.V. Foix el seu poema-lletania: “Quantes roselles als prats de la vila. Tot n’és ple. / ...i quants ocells que fan ombra a l’ermita. Tot n’és ple. / Quantes estrelles quan l’agost s’apaga. Tot n’és ple. /... / Quantes antenes de T.V. en els àtics. Tot n’és ple”

IMATGE: ANDREU MAIMÓ 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb