jcmllonja | 29 Agost, 2012 23:18
Cròniques d’estiu d’un folklòric ploramiques
Climent Picornell
“S’adreça l’or antic del cadafal / damunt el marbre de les velles fosses. / Jau Maria serena i virginal / Com un lliri trencat pel temporal, / més que de mort, sembla el seu llit de noces.” (Atribuït a Llorenç Moyà i Blai Bonet). El llit de la mare de Déu morta, enrevoltat de bellveures i alfabegueres, és la visita obligada que em transporta cap a la fi de l’estiu i, com per Nadal, retorn al meu poble del Pla per passar-hi les festes i assaborir les converses a la fresca. Tot fa un aire calm, a redòs de la bulla postissa de vorera de mar. He recordat Llorenç Villalonga: “El refugi natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria”. Per fugir de les estretors de la post-guerra a Ciutat, qui podia anava al seu poble. Ho llegesc al pròleg de la primera edició de Bearn, que he recuperat, vist el caliportal que comportà, contat fil per randa a les cartes entre Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga.
Aquí, les festes patronals, la festa major, tocarien esser el vint-i-quatre de juny, Sant Joan. Però com que queia en temps de messes i tothom era a segar i a batre, es decidí canviar-ho a dia vint-i-nou d’agost, la Degollació de Sant Joan. A l’església hi ha un quadre esfereïdor: un criat passejant el cap sanguinolent del Baptista damunt una safata. Ja saben, Heròdies, la dona d’Herodes, pretenia sexualment sant Joan que es feia l’estret. Salomé, la filla, en una festa, balla i Herodes satisfet li promet el que vulgui; aconsellada per Heròdies li demana el cap del Baptista. Una història tòpica, com moltes del Nou Testament, per poder construir-hi les seves paràboles –atípiques- com la d’estimau-vos els uns als altres.
La calor ens fa recloure dins les cases. El folklòric ploramiques, etòleg ocasional, fa una treva amb el problemàtic món exterior i es concentra en l’observació dels moviments de la moixa per espassar-se la calor: ara a un escaló, ara arrapitada a un poal, ara davall una begònia angelina carregada de flors, ara tan allargassada damunt les rajoles que pareix morta, ara dins la terra fresca de les lletugues... Sant Bernat, l’apagador de l’estiu, ha perdut els papers ja fa anys i dia vint d’agost la calor és de pinyol vermell. Fa quatre gotes fangoses que quasi no arriben enterra mesclades amb un baf insuportable.
De nit prenim la fresca al capdamunt del carrer Major, som un grup resistencial i residual. Després d’una discussió sobre la sembra de mongetes de pasta real –‘no se poden regar massa ni massa poc, quan les sembres, si les regues massa se podreixen, si massa poc no neixen bé...’-, una de les temàtiques bàsiques d’aquestes festes és si hi havia d’haver, o no, coets. Si amb la crisi econòmica els focs d’artifici són una despesa a suprimir per part dels ajuntaments, una tudadissa de doblers per una cosa evanescent que dura pocs minuts. O si eren una part fonamental de les festes. Per mon pare, el paperí que orna els carrers i mou el vent, el dimoni i els sons de les xeremies, i els coets -que ell anomenava rodelles- eren components integrals i bàsics de la festa. Al poble es va decidir que sí. M’he fet cronometrador de focs, vist que la seva durada és en relació al seu cost. Deu minuts a Sineu, dotze a Llorito, quinze a Campos… I amollats amb una cadència, diguem-ne, més lenta, per fer-los durar un poc més.
L’horabaixa vaig a la Mobylettada. Els joves adoben els antics ciclomotors que substituïren les bicicletes en la mobilitat dels pagesos, i fan carreres. Tots hi van disfressats. Me recorden la cançó de Peor Imposible: “Jo lo que vull és un pagès amb motorino que me sapi follar bé...”, fent aquella lectura de la mallorquinitat transformada, sociologia real a través de la cançó. Parlant de mallorquinitats, vaig a veure la representació d’Acorar, per en Toni Gomila. És la vegada que fa vuitanta-set que la representa i no fa un any que la va estrenar. L’escenari magnífic, el pati de la casa de Cas Donat a l’oratori de Consolació. Entre el públic hi afin en Guy de Forestier, l’autor de Queridos Mallorquines, una visió mel·liflua de nosaltres, que fa mamballetes i es mostra satisfet. Què deu voler dir això? En què deu desmerèixer l’obra de Gomila? Tal vegada sigui una d’aquestes perilloses ‘operas apertas’ on cadascú li dóna el significat que l’interessa i el final o conseqüència que troba? Hi he de pensar. Rellegiré les dues obres. El meu padrí Saig sempre em feia tenir present que els corbs no se s’apleguen amb les caderneres.
Abans d’anar a geure mir un poc el cel per si veig algun estel amb coa, llegesc dos capítols de la biografia de Terenci Moix de Juan Bonilla i pec una fullejada a altres llibres que tenc per esclovellar. Hi arrepleg una anècdota del poeta Miquel Bauçà, Meravell, de Felanitx. Com ja es sabut, arribà en bicicleta a les primeres Conversaciones en Formentor celebrades l’any 1959. Carles Riba quan ho sabé digué: “Aquest, es pot dir, és un poeta cíclic”. ( Miquel Pons, Mestres i amics en la meva vida). El diari d’avui proclamava “que la felicitat es troba en les coses petites”. Ho intuíem i ho deien alguns dels centenars de gurus que prediquen sobre el tema. Ara resulta que és cert, que fruir dels petits detalls ajuda a ser feliç, “en el nostre ADN hi ha unes minúscules peces, els micro ARN, que amb l’estrès s’alteren i ens condueixen a una infelicitat quotidiana crònica”. Els folklòrics ploramiques som una espècie que té atrofiats els seus ARN o els han mutat cap al passar gust de ser infeliços. Amb coets o sense.
jcmllonja | 27 Agost, 2012 11:07
Londres, 2012: Beatles o Rolling Stones, encara ?
Climent Picornell
“El rock and roll és un salvatgisme persistent... en competència deliberada amb els ideals artístics de la selva” . Era l’opinió de l’Encyclopaedia Britannica, a l’anuari de 1956. Sis anys després, ara fa cinquanta anys, els Rolling Stones feren els primer concert i, posteriorment, la música pop anglesa es convertiria en un dels màxims ingressos econòmics de l’estat. I ara a l’agost de 2012 el Beatle “Sir Paul McCartney” clogué la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres. Fins i tot sonaren els Sex Pistols, els punkies més desballestadors, tot i que no amb la seva cançó “God Save the Queen, the fascist regime, etc.”
També a la cerimònia de clausura dels Jocs, la història de la música pop anglesa dels últims cinquanta anys fou el fil conductor del qual s’enorgulleixen ara els britànics. Malgrat haguessin de ressuscitar a Freddy Mercury (Queen), construïssin un panteó per a John Lennon i la seva Imagine o traguessin del geriàtric a Ray Davies (The Kinks) o Roger Daltrey (The Who).
El rock and roll que no era en origen contracultural, ni antiautoritari, ni amb excessiva crítica social -com ho fou determinada folk music, que Bob Dylan passà després al rock- creà una identitat específica de joves rebels. Entre els seus seguidors inicials a Europa, l’estudiant John Lennon. En efecte, els Beatles començaren, i els seguiren els Rolling. Amb una diferència, que es pot explicar amb la metàfora: “els Rolling ens feren saber que després d’aficar mà, venia el follar”. Vegin un titular de Melody Maker: “Deixaries sortir una germana teva amb un Rolling Stone?” Sembla que la deriva que duria a considerar els Beatles com a bons al·lots i els Stones com a dolents és una qüestió de marketing ideada pel manager A.Olhan. Optà per oposar-los i dibuixar els Rolling com a mal educats, diríem ara, anti-sistema, quan per provinença social els Rolling sorgien de classes més benestants. Tom Wolfe també ajudava: “Els Beatles et volen agafar la mà, els Rolling Stones volen cremar la ciutat”.
Així anà sorgint la divergència: “Tu de qui ets, dels Beatles o dels Rolling?” I cada pic, com si la decisió fos més excloent, i no com al ragazzo de Gianni Morandi che amava i Beatles e i Rolling Stones. El pas dels temps hi ajudà. Els Beatles jugaren un temporada a fer-se els hippies i les seves reflexions sobre la revolució eren més que reaccionàries i en canvi els Stones optaven més per una apologia lluitadora, i com exemple la seva peça Street fighting man, diuen que escrita per Mick Jagger després d’assistir a l’única manifestació que ha anat mai.
La polarització –o dels Beatles o dels Stones- només apareix en la ment de gent poc informada. Ho afirma Diego Manrique, fill, en el darrer número de la revista Rolling Stone. “En contra del tòpic, resultaven compatibles”. Fos com fos fins a la separació dels Beatles, quan Lennon i l’odiada Yoko Ono optaven ja per la via més reivindicativa, molts d’altres grups de la història del rock and roll havien emergit amb missatges més durs, socials, sexuals o de consum de drogues. Jimi Hendrix, The Doors, Grateful Dead, el gran Frank Zappa o Jefferson Airplane, aquests: “Mira el que passa als carrers / hi ha una revolució” (1969). Mentre el rumb dels Beatles era cap al All You Need is Love... que tenia també els seus acòlits melosos com Carole Kimg o James Taylor. David Bowie ja és anti-hippie (“Vull estrangular-los amb els seus collars de flors...”) prolegomen de què les coses guapes s’estaven transformant... en lletges? Els Ramones o els Sex Pistols amb el so potent de Anarchy in the U.K. (1976) tenien altres missatges per llençar que no eren els dels ja multimilionaris Rolling, Beatles o Pink Floyd.
El rap, el hip-hop i sobretot la música robòtica de l’acid-house i les festes ‘rave’ carregades d’èxtasi, on els intèrprets han estat substituïts per DJ, fan aparèixer la trobada hippie de Woodstock com una congregació d'escolanets. Però encara n'hi ha que s’enyoren i com una mala imitació de la senyoreta Pepis demanen: I tu de qui eres? Dels Stones o del Beatles?. Pregunta que és un remake de la Ballad of a Thin Man de Bob Dylan on un beneitó que li diuen Mister Jones no entén res del que està passant.
Que els Beatles eren Pop i els Stones Rock, tampoc és veritat, els Beatles foren molt més que Pop. Que es duien fatal entre ells, tampoc és veritat, Diego Manrique, pare, conta que els Rolling quedaren commocionats quan sentiren Love Me Do. Els Beatles es consideraven superiors i més avantguardistes que els Stones, i es sentien copiats per ells. Que els Stones eren perseguits i els Beatles acceptats, és un altre dels mites a rompre. S’acceptaren els Beatles quan aquests ja eren un fenomen massa enorme i és cert que durant anys “caçar un Stone” era el major trofeu al que aspirava la policia, a la qual dedicaren els Stones la seva cançó We Love You: Lennon i McCartney hi cantaven fent-hi els cors. Beatles o Rolling Stones? La pregunta ha perdut sentit. Sobretot després de l’edulcorada història del pop anglès que ens amollaren a la cloenda dels Jocs Olímpics aquesta setmana passada on no faltaven ni les Spice Girls. Aghhh!!! Però Gran Bretanya mostrava al món la seva música pop com la icona més preuada i representativa, poca broma! De totes les maneres, no hi vaig veure ni Mick Jagger, ni Keith Richards fent cucaveles per damunt l'escenari i sí en Paul McCartney fent cantar Hey Jude a tot el món. Restes de la pugna Beatles o Rolling Stones?
________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY
jcmllonja | 17 Agost, 2012 22:34
Gore Vidal, H. L. Mencken, O. Wilde i els aforistes impertinents
Climent Picornell
“Escriu alguna cosa, malgrat sigui la teva nota de suïcidi”, la frase és de Gore Vidal, l’escriptor nord-americà que morí fa una setmana als 87 anys. També: “No basta triomfar, els altres han de fracassar”. O, “No perdis mai l’oportunitat de follar o de sortir per la televisió”. D’un determinat personatge deia: “M’encanta la manera com aconsegueix enunciar coses absolutament òbvies, amb aire de gran descobriment”. Proves que demostren la seva ironia i la seva mala llet. No és que fos, explícitament, un escriptor d’aforismes, però sí que molts dels seus pensaments, esmolats i verinosos, acabaven agafant la forma d’una sentència que comunicava bé. Algú s’ha referit a ell com l’Oscar Wilde contemporani per mor d’aquest vessant, no per la seva homosexualitat, explícita en els dos escriptors -per motius bens diferents- sinó pel fet de construir sentències, moltes d’elles malèvoles i crítiques i, en alguns casos, ‘sobradament’ intel·ligents.
Essent un bon consumidor d’això que en diuen ‘quotations books’, d’alguns escriptors estaria disposat a acceptar el que deia Susan Sontag dels aforistes. "L’aforisme és una forma de pensament aristocràtic: és tot el que l'aristòcrata està disposat a dir-nos; pensa que hauríem d'aconseguir entendre les coses ràpidament, sense explicar amb precisió els detalls. El pensament aforístic es construeix com una carrera d'obstacles: espera que el lector ho entengui tot aviat, i segueixi endavant. Un aforisme no és un argument; és massa educat per a això. Per a escriure aforismes s'ha d'assumir una màscara -una màscara de menyspreu, de superioritat ".
Oscar Wilde (1854-1900) a més de la seva obra literàriafou reconegut també pel seu enginy a l’hora de redactar sentències elegants i corrosives. Casat i amb dos fills, una relació homosexual el dugué a la presó, després s’exilià a França on morí quasi en la indigència. (“Feliçment, crec que no som un ésser normal”. “Viure és el més rar del món. La major part de la gent just-just existeix”. “T’agradaria saber quin és el drama de la meva vida? Que he posat el meu geni en viure i en les meves obres només el talent”. “L’egoisme no consisteix en viure com un vol sinó en exigir que els altres visquin com volem nosaltres”).
De totes les maneres més que en la línia de Wilde, que també, situaria Vidal en la de Mencken (“La injustícia és relativament fàcil de suportar, el que fa fàstic és la justícia”). Henry L. Mencken (1880 -1956) fou un dels més influents crítics literaris del seu temps, a més de periodista, assagista i aforista. Defensor de la llibertat de consciència, dels drets civils, lluità contra el puritanisme i el fonamentalisme cristià als USA. Els tallants aforismes de Mencken mesclen l’humor, amb la seriositat i la lucidesa. Gore Vidal els coneixia bé i li agradaven per la seva incorrecció política, de la qual ell en feia ús. De Mencken: “La democràcia és la teoria que assegura que la gent comú sap el que vol, i per això es mereix rebre-ho, durament”. “Donar a cada home un vot no ha fet tornar els homes més savis i lliures, igualment el cristianisme no els ha fet tornar més bons al·lots”. “Crec que tot govern és dolent, i tractar de millorar-lo és, com a molt, una enorme pèrdua de temps”.
Gore Vidal (1925- 2012) fou novel·lista, escriptor de teatre, de guions de cinema i sèries de televisió, articulista, assagista de política, història i literatura. Algunes obres escandalitzaren pel tractament de l’homosexualitat i la religió ( Myra Breckinridge o Live from Golgotha). Amb ell ha mort una figura que s’assembla al que anomenen ‘intel·lectuals de referència’... als USA. Insolent, brillant, liberal (per dir alguna cosa classificable) social i políticament, fou un apologeta de la degeneració de l’imperi americà imposat per la força de les guerres. (“Tot nord-americà preparat per a ser president hauria, per definició, de quedar desqualificat per ser-ho”. “La meitat dels nord-americans mai llegeixen un diari. La meitat mai vota. La meva esperança és que les dues meitats siguin la mateixa”. “Les nostres figures públiques son incapaces d’escriure els seus propis discursos i llibres i tenim proves de què tampoc són capaces de llegir-los”. “Fins que va sorgir la publicitat americana, mai se li havia ocorregut a qualcú, a qualsevol part del món, que els joves estaven captius en el món hostil dels adults”.
No sé si la Sontag tenia raó, amb allò de la superioritat i el menyspreu amb els quals, deia, s’escriuen aforismes. Però en el cas d’aquests tres personatges una part de raó devia tenir, però al manco ells traduïen la seva suposada superioritat en una declaració de la seva crítica, sense por. Wilde (“L’experiència és el nom que tot el món dóna als seus errors”), Mencken (“Tot home decent s’avergonyeix del seu govern”) o Vidal ( “Confiï en una societat imbècil com aquesta per pensar que només existeixen dues categories: o ‘maricó’ o normal”). Continua Sontag, recalcitrant, als seus Diaris: “La literatura dels aforismes ens ensenya la saviesa del pessimisme”.
Wilde: “És més difícil destruir que crear, i quan el que s’ha de destruir és la vulgaritat i l’estupidesa, la labor destructiva necessita no només coratge, sinó també menyspreu”. “La tragèdia de la vellesa no consisteix en ser vell, sinó en haver estat jove”. Mencken: “Demagog és algú que predica doctrines que sap que són falses a homes que sap que són idiotes”. “Un polític professional és un home professionalment deshonest. Per apropar-se a les altes esferes s’ha de comprometre tant i assumir tantes humiliacions que es converteix en una cosa no gaire diferent a una prostituta”. Vidal: “No hi ha cap problema humà que no es pugui resoldre si la gent fes senzillament allò que li aconsellen”. “Hi ha una cosa que defineix els buròcrates, no els agrada la poesia”.
jcmllonja | 17 Agost, 2012 12:40
Apunts del Pla de Mallorca amb vorera de carxoferes
Climent Picornell
Els sembrats han tornat rossos quasi sense tèmer-se’n. En pocs dies els paisatge quasi irlandès de Pla, tot verd, les figueres i tot, ha deixat pas a una gradació de grocs i ocres que anuncia ja el temps d’estiu. Els nispros i després els albercocs primerencs anuncien la temporada de fruita i verdura estival amb els tòtems corresponents: els melons i els trempons. A una vorera, tota sembrada de carxoferes, les carxofes que han quedat sense collir s’ha fet altes com un fanal de processó, un pompó enorme que sobresurt per damunt les seves fulles disforges i les males herbes que les han envaït, el color lila, sense matisos, dels seus nombrosíssim pètals crida la vista amb pretensió de quadre impressionista.
En entrar al cafè hi ha una bona rotllada d’homes xerrant i un home tot sol. “Lo ‘pometud’ ehh? Lo ‘pometud’, repetia en Melcior Morber. Feia estona que no ho sentia. Forma part d’aquestes contarelles que passen a ser de tothom. En Toni de s’Amagatall havia perdut sa seva truja, que anava plena, i li sabia un greuer perquè d’allò pràcticament en vivia, d’engreixar porcs i vendre’ls en ser hora. Prometé que si la trobava aniria a Lluc a peu. Trobà sa truja. Passats uns mesos el seu veïnat en Tòfol de son Pericó li digué: “Toni, i que ja has anat a Lluc?”. I en Toni sense pensar-s’ho gens li contestà: “Lo pometud se pot despomete” (Que traduït vol dir que ‘lo prometut es pot desprometre’). I deien que no hi era tot. Això s’estengué pel poble i ha passat a ser una expressió de tots. Per això deia que feia estona que no l’havia sentida, i fou en boca d’en Jeroni Coletre. La conversa anava de la crisi i de si el govern d’en Rajoy “havia pometud” i ara..., que si se n’han tornat alguns sud-americans però no els africans, que si aquell tenia vint homes llogats i ara només són dos i ell s’ha aferrat a sa feina com quan va començar, que si a s’Ajuntament donen menjar a qui no en té i hi va gent que no li fa falta, que si roben més per foravila, eines i fruita i cebes i verdura, que si tots els comerços se queixen però els restaurants estan plens, que, curiosament, és la mateixa expressió que emprà Silvio Berlusconi, el primer ministre d’Itàlia quan el marxaven.
Trob els dos germans, picapedrers retirats, bons manobres i bones persones, que surten de l’església un dia de matí entre setmana. “Que hi ha res de nou?”. “Es coloms! Posaren unes xarxes a n’es campanar perquè no hi entrassin –‘les posaren uns especialistes de València’, mos digueren- i ara n’hi torna ha haver”. “I ets ‘especialistes’ els has vists tu?”. “Deuen ser a València” vaig replicar. “Sí, però es coloms són per aquí. Posaren ses xarxes clavades a n’es marès, i es marès se desclosca i entre es forats i es buit que fa sa xarxa, penja, i encara els ho posa millor per fer nierons als punyeteros coloms”. “Haureu d’actuar voltros”. “Ja som un poc vells, però en Rafel que és més ‘lliquero’ pujarà damunt ses jàsseres que aguanten ses campanes i ho arreglarem”.
Quan pas pel carreró des Frares, n’Antònia Mica, vídua, és sempre defora brodant o fent ganxet. Pensava que era d’aquestes dones que mai s’havia mogut del poble, ni del seu carrer, estret i costerut. Però un dia que tenia xerrera me contà que de nina anava molt a Porrera, al Priorat de Catalunya. “Un germà s’hi havia casat i mumare m’hi feia anar perquè passava pena per ell. Si matàvem un porc o fèiem panades m’enviava cap a Barcelona amb barco. Jo disfrutava i ho tenia clar, en arribar al port havia d’agafar s’acera de mà dreta i no m’havia d’aturar fins arribar a s’estació de França i allà comprar un bitllet de tren fins a Reus, on m’esperaria es meu germà. Es maquinista des barco, un Perric, ho sabia i se’n cuidava de jo i un Escolà, policia armada que estava destinat a Via Laietana, també n’estava al tanto. Mumare m’havia fet un capot que darrera tenia un butxacot, que no se veia per davant i hi podia dur molt de gènero si pesava poc...”.
Del carreró des Frares per amunt puc entrar a ca meva -dalt del turó- pel corral. Els magraners han fet una quantitat feresta de flors vermelles i enterra n’està ple. L’arbre mateix se’n dóna compte que n’ha fetes massa i les escup. N’he agranat un poal ben ple. A una branca hi tenc penjada una clavellina d’aire que ara també ha florit. Té unes flors d’un blau elèctric, quasi fosforescent, amb un toc porpra enmig. Encara em meravella que pugui subsistir sense tenir terra, penjada d’una branca, vivint de l’aire, adquirint l’humitat de l’ambient i sal i minerals dels animalons, fulles i pols que hi queden retenguts. A l’ombra, na Nefertiti Piaget, una moixa amb llinatge -no es pensin que ens mocam amb la màniga a ca nostra-, ben ajaguda, cerca els llocs més frescos de la casa. S’acosta l’estiu de ple.
_____________________
IMATGE DE TOMEU l'AMO
jcmllonja | 04 Agost, 2012 11:26
Jardins d’altri, sopant ran de mar
Climent Picornell
Les converses, el vespres d’estiu, ran de mar, permeten estirar la cita, pellucada d’ací i d’allà, enganyosament erudita. Un dels contertulis enfloca: “La candidesa, el bonisme, la ingenuïtat, condueixen a l’hiperactivisme, al reiki i a ser devots de la mare Teresa Forcades”. “És l’optimisme tràgic dels indignats”, diu Salvador Cardús. “I sinó mirau el que passa després de les revoltes als països àrabs, motivades per la degradació de les condicions internes i la corrupció política. Veim com va triomfant l’islam polític, el discurs de la mesquita”. Diu Samir Amin que “emergeix un nou model d’estat: islamitzat, neoliberal, depenent i desestructurat que el capitalisme occidental pretén imposar: un estat amb ‘lumpendesenvolupament’, amb expressió d’A. Gunder Frank. Iraq és el model, Saddam reemplaçat, tres regions (sunnites, xiites i kurds), la destrucció de l’estructura productiva i la del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i l’administració –rudimentària- d’empreses. Tot en funció del saqueig dels recursos naturals”. “No recordau els moments del començament ferotge de la crisi? I les propostes de Sarkozy? Refundar el capitalisme, moralitzar les relacions financeres i instaurar un nou ordre econòmic, més properes a l’esquerra que al seu propi esdevenir polític?” “Tres anys després s’ha reinventat el mateix sistema!”
“Els fets maduren a l’ombra, entre poques mans que teixeixen la trama de la vida col·lectiva, sense cap control, i la massa ho ignora, perquè no se’n preocupa” (A.Gramsci, La cittá futura, 1917). Segons V. Navarro hi ha hagut “Grans errades en la regulació financera, es pensava que s’havia de reparar –adobar- el sistema. I ara? S’ha deixat que els financers amb els mateixos pocs escrúpols amb què espargiren les hipoteques fems arruïnin països sencers apostant especulativament contra el deute sobirà, que ells mateixos provocaren”.
“Això era la TINA (There Is No Alternative) que predicava la Sra. Thatcher? Individualisme, competitivitat, enriquiment, consumisme, èxit fonamentat en els doblers, el poder o la fama? Això era el ‘pensament únic’? Ara se veu també la crisi de les solucions imaginades per a superar la crisi actual”. “No em negareu que el que es nou és l’emergència d’un nou cicle de protestes contra la classe política i els poders financers (ja ho diuen els d’Occupy Wall Street: ‘Nosaltres som el 99%, ells l’1%’). Del malestar, s’ha passat a la indignació i a un inici de mobilització, sobretot per part de la joventut que no albira el seu futur. Cosa aïllada i poc connexa? Punta d’iceberg?” El mateix contertuli d’abans es reafirma: “L’optimisme tràgic dels indignats”.
“I l’església quin paper hi juga?”, demana un. “Poca cosa. Què aporta la fe i l’església catòlica, demanes? El de sempre: evitar anar a l’infern i assegurar-se el cel. És la coneguda estratègia del premi i el càstig. Més vell que el pastar…” “El cristianisme ha perdut la batalla front a l’humanisme laic, avui ja no està molt clar de què ens salvaria Jesucrist ni quins beneficis obtendríem d’aquesta oferta salvística…” “Mirau el que diu Alexandre Jollien: “Crec en un Déu…” (pareixia que anava a seguir com en el Credo: ‘Pare tot poderós, creador del Cel i de la Terra…però no) “… del qual no en sé res”. És l’autor de El Filòsof despullat. “Vaja, sí que anam bé, idò, i és que ja ho deia C. Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes. Se’ls subministrava un caos inicial que, mal que bé, ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res”. “La por a la mort encara funciona com estratègia”.
“Elias Canetti en una de les novel·les que no arribà a escriure volia que un dels seus personatges es digués ‘L’enemic de la Mort’. Un personatge que al cap i a la fi fracassaria, però al qui l’escriptor havia reservat una mort honorable: esclafat per un meteorit”. “La viuda del músic Alban Berg, Helena, el va sobreviure més de quaranta anys, durant els quals parlava amb ell, li demanava consells, li consultava decisions que havia de prendre, li transmetia records de persones vives que s’havia trobat pel carrer. Rara supervivència la del músic en la vida al·lucinada de la seva dona que havia aconseguit allò tan cercat: els vius que parlen amb els morts. I recíprocament: els morts que parlen amb els vius, o que hi creuen parlar”.
“Música i mort, quin binomi!”. “Sabeu que enguany fa cinquanta anys del War Requiem de Benjamin Britten? El va composar per a la inauguració de la nova catedral de Coventry, l’antiga havia estat bombardejada el novembre de 1940 per una operació de l’aviació alemanya que havien batejat amb el nom de Mondscheinsonate, Sonata Clar de Lluna”. “Quin mal gust”, comenta una, “mesclar en Beethoven en aquest horror”. “Per mal gust el de G. Bernard Shaw: “No tenc cap apreci pel violoncel. Em recorda el renou d’una abella dins una gerra”. “Quina desgràcia no poder gaudir de les Suites per a Violoncel Sol de Bach. I si pot ser interpretades pel mestre Pau Casals”. “Per cert, el músic Josep Soler afirma que “La primera fuga del Clavecí ben trempat de Bach comença amb Do major: Do Re Mi Fa, Sol Fa Mi La Re, Sol, La Sol Fa Mi… i acaba amb Sol i amb un acord de Do major. Això és tonal? Això pot ser que sigui al voltant d’una tonalitat”. “Encara continuam amb si ens agrada, o no, la música atonal”. “Conta Soler que quan era jove es xiulaven obres com L’Ocell de Foc de Stravinski, deien que eren obra d’un boig. El jazz ha col·laborat molt, perquè moltes vegades acaba amb acords de sèptimes, novenes… impensables abans”.
“En fi, per no acabar el sopar amb mala boca, recordau”: “En ocasions l’eternitat és la infància recuperada” (John Burnside) i, sobretot: “Per a l’ocell el niu, per l’aranya la teranyina, per a l’home l’amistat” (William Blake). “I els sopars d’estiu!”
« | Agost 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |