Climent Picornell

PERIPLE D'ESTIU PER MALLORCA (AMB FALS 'ROMAN └ CLEF') Climent Picornell

jcmllonja | 31 Juliol, 2012 23:07


Periple d’estiu per Mallorca (amb fals roman à clef)

Climent Picornell

La platja llarga i verge de sa Canova enguany està pleníssima d’algues. Les ones hi rompen amb esquitxotades, d’un brou espès i de renou sord. Els lliris de marina, perfumen el matí, tots badats, blanquíssims, i la tira de l’arenal pareix que s’enfila per l’horitzó cap al puig d’en Xoroi.

Feim el trempó a la fresca davall una figuera hivernenca i una mata selva alta com un arbre. “La llagosta la deixarem per un altre dia” diu, amb broma, en Tomeu. “Sólo me gustan los anillos,  me deia un madrileny un dia que en vaig fer i em deixava les closques per a mi, el molt reputa!”. “Tu, que li donares llagosta, a mi que em donaren ahir a can Kewin salsitxes de tofu i després de sopar volia curar la meva cussa amb flors de Bach!”. “I en Ryan?” deman a n’Apol·lònia. “És mort”. “Vaja”. M’agradava anar a pescar amb ells dos, gent major, sàvia dins la mar. Lluny passa el vapor, vull dir el vaixell, primer el lent, després el ràpid que van cap a Menorca. El paratges coloniers són amables, cap edifici romp les línies de l’skyline, malgrat les voreres de les muntanyes no s’hagin recuperat dels incendis que preparaven individus avesats, per quan rebrotàs el càrritx les ovelles i les cabres tenguessin menjar verd i tendre.

Començ el meu periple, al nord del Llevant de Mallorca, he d’anar al Pla, després a Ciutat i finalment a sopar al Pariatge. Massa moviment per un dia d’estiu calorós. A través dels camps segats amb bales de palla, enormes, rodones,  arrib a la vila. M’atur al cementiri, mon pare fa avui dotze anys que és mort i ma mare fa poc n’ha fet dos. Davant la seva tomba pens en el que més fermament m’havia comanat –a part de no barallar-me mai amb la meva germana- que no l’enterràs fins que no fes al manco més d’un dia que fos morta. De nina havia sentit a dir que havien trobat gent fora del seu taüt  (‘bubul’, diuen per aquí) i no havien pogut sortir de la tomba. “Recorda aquella dona de Costitx que era morta i ressuscitava” em recorda na Margalida “Cada pic que es ‘moria’ la posaven dins una brullola amb aigua calenta i ressuscitava. Així fins a tres pic, el qui feu quatre ja no va anar bé... ni amb l’aigua que bofegava”.

Arrib a la tertùl·lia dels meus amics al bar del cap de cantó de la plaça de la Llotja de Ciutat. “Arribes tard”, m’enfloca en Frederic. “Sí, però...”. “No hi ha disculpa” sense deixar-me acabar. Les converses són entrecreuades i caòtiques.“Plató sostenia que l’invent de l’escriptura seria dolent, ja que ens faria perdre la memòria, en deixar d’usar-la; Cervantes fa tornar foll a Don Quijote a causa de la lectura abusiva de llibres de Cavalleria i ara diuen que estar tantes hores davant l’ordinador o el mòbil ens farà no sabem exactament què…”. “Com diu Manuel Vilas: ‘L’exotisme és el nostre enemic. L’exotisme de Cien años de Soledad o de El Romancero Gitano, front a la literatura de la intel·ligència, front a Borges, per exemple”. “Luz y Taxímetros” demanava un diputat, equivocant l’ofici i l’eina. Tan se val!”. “Pareixen les definicions del professor Cazabonne: els cristians només poden tenir una dona, com anomenam aquest estat? Resposta: monotonia”. “Aquests canvis de significat són brutals. Que vos pareix “CarniSíria” o “DesGrècia”. “O Hèrnia Fiscal o Materialisme Histèric?”. “Qué es la vida? Un Frenadol!” mantenia J. Pérez Andújar...  Deix els companys fent cerveses i prenc la ruta cap al Pariatge.

Ja al port vaig cap dret a nadar davall els tamarells de la casa, d’estil noucentista,  talment com havia acabat l’estiu de l’any passat, als tamarells de Caloscamps, a l’altre costat de Mallorca, on he estat el dematí. De dins la mar algunes construccions de primera línia tapen un poc els excessos de casetones i casetotes que s’enfilen per la carena desdibuixant el que fou el port.  Llunyans -per dins el buit que fa el torrentó d’Es Saluet- apareixen la vila d’Andratx i darrere el puig de Galatzó i la mola de s’Esclop. Es sent la campana de l’església que fa el toc de queda per a la missa. La missa al port és tard, encara fa claror, però ja és hora d’haver tornat de pescar o d’enrevoltar l’illot de sa Dragonera. Hora foscant s’encenen els llums i a l’enfront es sent la música que arriba de per devers el Villa Itàlia, un crooner estil Frank Sinatra d’estiu dels anys seixantes, vull dir que et transporta als estius d’abans, on a cada terrassa d’hotel hi havia un grup de música perquè ballassin els turistes, ara ja n’hi ha pocs, per no dir cap, si de cas algun disc jockey d’aquests ‘modernillos’.

A cals amics, la premsa, a balquena per damunt les taules, plenes també de llibres, Iphones i Ipads, ebooks, el futur de la cosa impresa i digital posa en marxa les converses canòniques, altres, més banals, qui sap si oculten problemàtiques soterrades i tal volta atenuades. En el temps del sopar es deriva de cap a l’intrascendència. La salut en primer terme –s’ha de conèixer que tots hem passat els seixanta, o quasi tots-, la pell, els ossos, les tendinitis, els pulmons, les morenes… Després les famílies, les mares i pares vells, els qui encara en tenen. Les jubilacions o prejubilacions i les mesures econòmiques, els retalls. El futur, ja no tan llunyà. Tots es fan estimar, vides paralel·les i en part coincidents. No els és aplicable la dita de Gramsci: “Odiï els indiferents perquè me molesta el seu plorinyar d’eterns innocents”. Tot aquest periple podria funcionar com un roman à clef, avorrit això sí, però cosa de ver hi ha.

NOSALTRES, ELS MALLORQUINS / NOSALTRES, ELS VALENCIANS / NOSALTRES, ELS FUSTERIANS Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2012 11:14

Nosaltres, els mallorquins / nosaltres, els valencians / nosaltres, els fusterians

Climent Picornell

Fa cinquanta anys The Rollig Stones feren el seu primer concert, es fundà l’Obra Cultural Balear  i s’edità Nosaltres, els valencians de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster  (1922- 1992) un dels millors assagistes del segle XX. Josep Melià el llegí mentre feia el servei militar a Melilla. Decidí fer una obra similar, Els Mallorquins, i demanà el pròleg a Joan Fuster. Melià acabà de redactar-la el 1964, la censura la mutilà i endarrerí. Caigueren “estat espanyol”, “nacional”, ni tan sols “regionalisme polític” fou acceptat. Però el censor no es degué fixar en què Fuster, al pròleg, usava en diverses ocasions Països Catalans (“Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”). El pròleg està datat a Sueca el novembre de 1964. La primera edició d’ Els Mallorquins és de març de 1967. La segona d’abril de 1967. Víctor Labrado comentant les paraules de Fuster -“ Vendre 1.500 exemplars és una bona xifra, entre Morella i Elx..”- manté que acabava ‘d’inventar’ per al País Valencià, la segona edició en català. Aquí ho feu Melià.

Joan Fuster qualificava de “paperet” el seu llibre i confirmà que mai s’hagués imaginat que provocàs tal impacte, no només a València, sinó també a Catalunya - i de retruc a Balears- aquella obreta encarregada per Max Cahner per a Edicions 62, que s’estrenava també. Per S. Enguix Nosaltres, els valencians és un text fonamental per entendre el debat identitari valencià (i català) –i balear, afegiria un servidor- i que agafà la major tensió social, tan a l’acadèmia com al carrer durant els anys setanta i vuitanta. Tensió que es reflectí de forma violenta quan l’ultradreta anticatalanista feu esclatar una bomba l’any 1981 a la porta de casa de Joan Fuster, cosa que l’afectà profundament.

En motiu del cinquantenari de l’edició de Nosaltres, els valencians s’han organitzat exposicions, cicles de conferències, la iniciativa “Nosaltres els fusterians” o una edició del diari Ara amb cites de Fuster a cada pàgina. Francesc Marc Álvaro: “Llegir a Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que  va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens rodeja. De la peresa a la impunitat hi ha una passa”. No li agradaven els actes públics de masses, ni que el convertissin amb estendard de res o que Nosaltres, els Valencians esdevingués un pamflet, ell el considerava un llibre provisional que s’havia d’ampliar.

Tornant al pròleg que Fuster va escriure a Melià per a Els Mallorquins l’any 1964. És una peça poc coneguda. Allà es queixa de la manca de bibliografia sobre la temàtica i que la majoria d’obres, per no dir totes, són del Principat . “A Balears si exceptuam alguna cosa de Miquel del Sant Oliver, Gabriel Alomar i del senyor” (sic) “Estelrich poca cosa hi ha”. La cita obligada és Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, 1954, i  torna a situar tots els intents de postguerra al Principat. “Per una inèrcia morbosa de segles l’òptica ‘comunitària’ dels homes del Principat s’ha restringit a  aquests límits”. Veu la inhibició del Principat en l’anàlisi del país Valencià i de les illes Balears, “com un abstencionisme que ha tocat extrems quasi suïcides”.

“Ni a les Illes ni al País Valencià no havíem emprès una tasca similar. Les temptatives teòriques realitzades al Principat sobre la circumscripció “regional” no tenien correspondència homologa, també regional, a les Illes o al País Valencià”. “¿Que som els “mallorquins” i “valencians”, en tant que “mallorquins i “valencians”? Davant la inexistència de resposta Fuster diu que ningú gosava, “el meu mèrit, si mèrit és, va ser l’atreviment”. “Amb Nosaltres, els valencians he ajudat alguns paisans meus a reconsiderar-se en la seva posició nacional... No afirmo que els hagi “convençut” de res, també crec haver alertat una mica els catalans de les altres regions, més amunt de l’Ebre i enllà de la mar, sobre el cas valencià”.

Insisteix en el que anomena “aquesta identitat problemàtica”. “Només amb la restauració d’una consciència unitària dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, “rossellonesos”, “valencians”-, sentir-nos normals en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències internes entre les nostres regions són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinants”. “Hi ha regionalistes recalcitrants, suspicaços que ja s’imaginen víctimes anticipades d’un “imperialisme català”, potser més perillós que l’altre. Simètricament hi ha alguns almogàvers precipitats que creuen que si “tots som uns”, la Greater Catalonia és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues actituds em semblem improcedents: improcedent la por localista i improcedent la impaciència unificadora”. “El poble que som és un poble a “mig fer”, i hem d’acabar-ho de fer. O sucumbirem com a poble: desapareixerem del mapa, subsumits en una anèmica degeneració provincial, frustrats, sense nom ni nervi, amb l’estigma servil de la impotència i de la dimissió”.

El pròleg es manté a les dues primeres edicions d’ Els Mallorquins i a la traducció castellana (de Gabriel Cisneros, “Cuadernos para el diálogo”,1968). Però a la tercera i quarta edicions, revisades i rebatiades (La nació dels mallorquins) desapareix. Melià troba que no es convenient, donat el nivell en el qual es mou el mallorquinisme polític d’aquell moment, prologar l’obra amb un escrit pancatalanista. Melià es declarà sempre catalanòfil, però no catalanista polític. Aquestes temàtiques encara provoquen aportacions de caire intel·lectual, polític i sentimental. “La consciència que va desvetllar un país”, o “Va establir un vincle inevitable entre modernitat i recuperació de la consciència nacional”, o “Els Països Catalans s’articulen sobretot des del món cultural”, són alguns dels titulars que he pogut arreplegar ara mateix arran del cinquantenari i a vint anys de la mort de Fuster. En fi, vagi aquesta aportació per ressenyar una de les repercussions que tengué a Mallorca Nosaltres, els valencians.

ESPAIS ESCRITS I CARTOGRAFIES LITER└RIES ("ENTRE LA VINYA I EL FONOLLAR") Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juliol, 2012 20:07

Espais escrits i cartografies literàries (“Entre la vinya i el fonollar”)

Climent Picornell

“La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç.”  (Blai Bonet, El Mar).

La literatura mostra elements significatius dels processos socials i territorials, que ens permeten entendre la realitat a través del seu sedaç creatiu. Encara que els escriptors no sempre intenten que les seves obres siguin un reflex exacte de la realitat sinó que, en molts de casos, són metàfores de la mateixa, les seves temptatives configuren una particular geografia literària.

“Les serres de Son Creus, tocant ja a Bearn, constitueixen la part més accidentada i grandiosa de l’illa. Sense més vies de comunicació que alguns caminois de bèstia, la solitud d’aquells paratges només es veu torbada per qualque caçador o qualque família de carboners que aixequen la seva barraca dins el més amagat de l’alzinar.” (Llorenç Villalonga, Bearn).

Interessa fins a quin punt l’espai esdevé protagonista, carrregant-se de poesia, parafrasejant  G.Bachelard. Fins i tot en el llibres de viatges. Deia Tabucchi que relatar un viatge no significa només descriure’l, sinó ser capaç de transmetre les emocions que va suscitar. Així els llocs on es situen les accions, tan als relats, com a les descripcions paisatgístiques esdevenen alguna cosa més que un simple decorat. “Descriure és molt difícil, en canvi opinar es fàcil”, diuen que deia Josep Pla. Aliar-se amb el genius loci que desvetllarà la identitat del lloc, vet ací la tasca de l’escriptor, ressaltant la màgia del territori on es desenvolupen les accions, reals o inventades. Valle-Inclán era taxatiu: “Quan escric em deix dominar principalment pel lloc. Aquest determina l’acció”. A partir d’aquí, la fidelitat a un espai o aquest com a potenciador d’un mite: l’Andratx de Porcel, el Balbec o el Combray de Proust, el Yoknapatawpha de Faulkner, el Macondo de García Márquez o el Buenos Aires de Borges.

“Pel Born, anava a la plaça de Cort, on, instal·lat a la terrassa d’un petit cafè, em servien una ensaïmada i un cafè negre perfumat. Aquests passeig matinal pels carrers tan suaus, d’una arquitectura tan amable, en la tebior de la llum i de l’aire primaverals, la plaça de Cort, el minúscul establiment, l’ensaïmada i el beuratge (encara el cafè era molt bo, i l’aigua dolça dels país el millorava perquè està demostrat que l’aigua dolça del litoral mediterrani el fa boníssim) em causaven la impressió de trobar-me a Itàlia.” (Josep Pla, Homenots).

Però no es tracta ara de teoritzar sobre el que denominam espais narratius sinó de donar compte de l’excel·lent  treball que realitza, en aquestes direccions, l’associació "Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català" , ho poden comprovar al seu web: (www.espaisescrits.cat) . Una associació privada, sense ànim de lucre, amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. Les Rutes Literàries i el Mapa Literari Català en són dos bon exemples. En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes com a commemoració puntual d’una efemèride i altres que s’han consolidat com oferta cultural estable. Espais Escrits ha recollit totes les rutes que gestionen els seus associats.

 “Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magre i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc de vinya, sense gaire més patrimoni que vent salobrós, aigua de mar i sol implacable.” (Pare Rafel Ginard, Croquis Artanencs).

El que fa especial el treball d’Espais Escrits és la dinamització de la literatura catalana a través de les tecnologies de la informació. El Mapa Literari Català conté un miler de fragments d’obres literàries, acompanyats de contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos que es pot visualitzar navegant amb amb Google Chrome i Mozilla Firefox. L’any 2009 es reformula el projecte, fent ús de Google Maps i Google Earth, amb la possibilitat de descarregar arxius GPS i les Guies de les rutes literàries. Rep el “Premi Lletra” l’any 2010.

“Aquí s’acaba el món, o tal vegada /comença, i el llenguatge de les pedres / és un recer misteriós i lúcid / per repensar la vida i estimar-la. /Aquí s’atura el temps i només resta / l’interrogant del mar, la desmesura / que empetiteix el gest, o bé l’exalta.” (Miquel Martí i Pol,  Cap de Favàritx, a Llibre de les solituds).

A Mallorca s’ha començat per Blai Bonet, Llorenç Villalonga i el pare Ginard ja que la Fundació de les Cases Museu d’aquests autors forma part dels associats d’Espais Escrits. Està previst el desenvolupament per a smartphones com Iphone, Android o Windows Mobile, que permetrà fer una ruta literària traçada, escoltant els textos locutats i consultant imatges de l’escriptor o del paisatge, avisant de l’existència de literatura associada amb el punt geogràfic concret on es trobi en aquell moment. Això reforçarà la influència amb l’ensenyament així com amb el turisme, a més d’articular els vincles entre cases, museus, fundacions, arxius, associacions i persones vinculades amb el llegat dels escriptors, per tal de cartografiar el patrimoni literari català.

“Lo monestir de Miramar / fiu a frares Menors donar / per sarrayns a preicar. / Entre la vinya e·l fenolar ...”. (Ramon Llull, Cant de Ramon).

 _____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juliol, 2012 21:22

Postals de Palma (What is the city but the people?)

Climent Picornell

Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o  jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.

Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada  per la paret mitgera, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els allegros i vivaces són més aviats lentos. Cada dia entre les onze i  migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.

Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està  desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.

Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava Heart of Gold de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.

Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.

Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.

A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre, avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.

Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats. En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.

 _____________________________

Imatge:  PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB PERSONATGES D'UN FUNERAL Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2012 20:39

Apunts del Pla de Mallorca amb personatges d’un funeral.

Climent Picornell

Faig temps al cafè abans d’anar al funeral, lloc d’encontres amb gent que fa estona que no veus. M’assec amb l’amo en Toni de son Verdereta un home amb un galamó fenomenal, com una vela de barca. M’agradava tocar-li a ma mare, la pell de davall el coll, flonja i ella sempre entonava: “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”

El funeral és el d’en Pere de son Reixonte. En Pere fou un home que passarà a la història del poble pels seus “hechos”. Mentre entram pel portal dels homes per anar a consolar,  l’amo en Toni encara me’n conta un:  “Li agradava beure amb sos amics i colgar-se tard. Un vespre d’aquets aparcà es cotxo enfora de ses cases i pegà una travelada amb una rel de pi i caigué de grapes. Es feu un bon trenc. Agafà una aixada llenyatera i da-li que te da-li fins que la s’hagué feta seva. I a dorme”. No va dir “a dormir” l’amo en Toni, sinó “a dorme”. “L’on demà  son pare el despertà. ‘Pere, que hi ha hagut res de nou? He vist el cànyom de sa cuina ple de sang’. ‘Res mon pare, va passar això i això i com m’heu dit sempre vos, ses coses s’han de fer quan toquen, res de llavors, llavors... o demà, demà... Quan encara era calent m’hi vaig posar i ja està llest i no n’hem de parlar pus”. “Així era en Pere” me diu l’amo en Toni “Un poc capbuit i decidit. Una mescla rara”. Mentre recit l’habitual  ‘al cel el vegem’ als seus nebots, mir si s’hi assemblen.

Entre la discussió de si la tomàtiga “muchamiel” té molt enmig que s’ha de tirar i en canvi la de cor de bou tot és polpa, deman a l’amo en Bernadí Paulo qui és aquell personatge mudat i elegant. “En Tiuet de ca ses germanes Tiuetes, aquelles rosses de per s’Arraval”. Eren dues dones grans, grasses, immenses que quan s’asseien pareixia que no es podrien tornar a aixecar. Rosses i blanquinoses de pell, tenien un colmado al poble, no li deien botiga, li deien el colmado de ses Tiuetes. I un nebot i una dependenta, i elles sempre assegudes dins una habitació petitona darrera el mostrador vigilant el negoci, però feien veure que donaven conversa. M’afegeix l’amo en Bernadí: “En Tiuet, el nebot, posava mà al calaix quan no se’n temien –o ell s’ho pensava- i així, no feu feina fins que en va tenir quaranta de fets. Però en morir-se ses ties no passà lo que sa gent havia previst: “en Tiuet fondrà el negoci en dos dies”. Idò no, del colmado en feu un supermercado i ara en té un parell per  Mallorca, i per sa península. No sempre ses coses van com sa gent se pensa que han d’anar. Ja veus que va sortir ros, de sa raça de sa mare, germana de ses tietes, son pare tenia es cabells negres i reülls, feiner com ell tot sol, però curtet per veure-hi més envant que la setmana que ve, en qüestions de negocis. Ses tietes el criaren com si fos es seu fill, era orfe de quan feu sa primera comunió- i si ara el vessin, bravejarien ferm d’ell: cotxos bons, un fadrinot orgullós, com un colom de casta grossa que no mossega s’esca de cap dona que el vulgui fermar curt”.

La gent xerra a les escales de l’església, es manté la cosa social dels funerals, prop del monòlit –el “manolito”, que li deia en Pep Reprim-  en honor d’un fill il·lustre, i el tema és com han canviat les coses. Un tema recurrent a les converses del poble entre la gent de mitja edat. I pareix que es posen messions per qui en conta la que ha canviat més. El “quan jo era nin” que sol ser el començament programàtic del discurs, aquesta vegada és en boca d’en Joan Piulo,  “a l’hora de berenar –amb una llesca de pa amb formatge o de sobrassada amb sucre- les meves cosines, majors que jo, eren brodadores, amb els seu tambors, i  me feien aguantar un fil amb un ferro que feia d’antena de la ràdio mentre donaven sa novel·la. ‘No te moguis!’ me deien si me remenava massa, perquè la ràdio feia un renou de fregit en el moment més interessant. Jo ho feia a posta, per fer-les patir, ja que me tenien mitja hora a l’estaqueta per sa punyetera novel·la. Idò a sa casa on vivien ses meves parentes ara hi viuen uns externs que han posat una granja d’avestrussos.  Jo quan era nin els únics avestrussos que havia vist eren al  TBO. I la conclusió final: “Ho veis com han canviat les coses al poble!”

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb