Climent Picornell

OBSERVATORI ( FOTOGRÀFIC ) DEL PAISATGE DE BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juny, 2012 17:23

Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears

Climent Picornell

La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat.  A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.

Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca, pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.

S’ha format una ciència del paisatge, adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un Conveni Europeu del Paisatge.

La creació del web de l’ Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears  (www.observatorifotograficbalears.comno és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.

A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.

Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”, projectes d’observació fotogràfica del territori  que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants  al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.

_________________________

 IMATGES DE JAUME GUAL

JARDINS D'ALTRI, PEL JUNY Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 22:02

 
Jardins d'altri, pel juny
 
Climent Picornell
 
Agaf el que trob interessant de per aquí i de per allà, confegint els meus Jardins d'Altri, esburbats i pretensiosament erudits. De totes les maneres, com va dir molt encertadament l'actor George Burns: "El secret d’un bon discurs" -podria afegir que també d'un article- "consisteix en tenir un bon començament i un bon final i, llavors, tractar de què els dos estiguin el més prop possible". Ho provarem.
 
Del riureClaude Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes: se’ls subministrava un caos inicial que més malament que bé ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res". Segons Baudelaire (De l’essència del riure...) "Crist conegué la còlera i també les llàgrimes però no el riure, això feu que la cosa còmica hagi estat vista, cristianament, com un element condemnable i d’origen diabòlic". Agaf algunes d’aquestes reflexions d’un article de Raúl Rodríguez sobre el morir-se de riure, uns apunts sobre el dolor i la diversió en la cultura. Recorden com Umberto Eco a la seva obra El nom de la rosa fa que el monjo Jorge de Burgos sigui l’impugnador del riure, amagant els textos d’ Aristòtil on aquest tractaria l’humor i la comèdia com una cosa bona i saludable o enverinant els monjos de l'abadia que els haguessin llegit. El riure no crea dogmes, ni autoritarismes. Diu W. Benjamin que “El riure és l’afecte més internacional i més revolucionari de les masses”. Literàriament hi ha divergències, per a Tolstoi “Les famílies contentes són totes iguals, les famílies desgraciades ho són cada una a la seva manera”; però per a Manuel Vilas "Humorisme i novel·la són la mateixa cosa, com ho foren per a Cervantes, que inventà l'humor modern, per a Kafka i també per Joyce".
 
De la cultura popularCultura popular i cultura de masses no són el mateix, ja ho va dir Th. Adorno que preferia anomenar-ho “indústria cultural” per evitar que es pogués creure que la cultura de masses sorgia de les pròpies masses, des d’elles mateixes, i no com una planificació des d’amunt, des del poder, naixent, per tant, en instàncies ben poc populars.
 
Del caminarPicasso: “Pensar amb els peus és la meva manera de caminar”. És la dita d’un  geni o una boutade? S’ho demana Eduard Cairol, quan reflexiona entre la relació que tenen els peus i el pensament a la Revista de Occidente. Peripatetisme és passejar i pensar, conversant al mateix temps. "Passejar va ser durant molts de segles malt vist i els pensadors només tenien ulls per mirar el paisatge de l’interior de l’ànima o la complexa geografia del més enllà, en la triple divisió del cel, infern ipurgatori". Diuen que a partir de que Petrarca pujà al Mont Ventoux, i ho contà, s’experimentà amb la natura una relació que avui reconeixem com moderna. Fou Jean-Jacques Rousseau, qui es va criar de nin al peu dels Alps, qui mantingué que el desenvolupament de la subjectivitat i el contacte amb la natura són inseparables (la civilització ha allunyat l’home de la natura i per això l’ha corromput). Això ho desenvolupa a la seva obra inacabada Les reflexions del passejant solitari (1782), on alaba el “promeneur”, dient que passejant és quan s’articulen amb una certa harmonia: l’experiència del jo, la contemplació de la natura i un cert sentiment de transcendència. Volen res de més modern? Ara que els metges fan passejar la gent o que la sortida al camp s’ha fet necessària per al benestar, anys després de què els hippies pregonassin el retorn a la natura. Caldria llegir l’obra Caminar de H. D. Thoreau (1862). Nietzche era un vigorós marxador i deia: no s’escriu només amb la mà, el peu acompanya sempre l’escriptor”. No està de més recordar Baudelaire qui desplaçarà aquesta contemplació del marc natural al marc urbà, amb la figura del flâneur, el badocador que deriva sense nord pels carrers de les ciutats.
 
Dels epistolarisSom a la meitat de l’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel (Les passions ocultes. Correspondència i vida). I encara m’esperen les Cartes de Saul Bellow… Escriure, en aquest cas escriure’s, ha jugat un  paper fonamental en les xarxes de sociabilitat, des de les relacions familiars fins a les intel·lectuals. Les cartes són una finestra a la vida íntima. I una font més per a l’estudi social o històric. Què me’n diuen de les correspondències amoroses, les explícites o les secretes i els seus recorreguts en els arxius familiars? La correspondència entre intel·lectuals o científics ajuda a donar una visió diferent dels grans personatges, alguna vegada una visió atroç. Devia contestar les mil cartes al dia que segons deien rebia François Mitterrand quan era president de França? I les cartes als consultoris sentimentals o als artistes estimats? Hi ha estudis de la correspondència, amb societats científiques que s’hi dediquen. ¿Què deuen pensar de la desaparició quasi absoluta de la carta escrita en paper, avui en dia substituïda per l’email, els sms i tots els ginys electrònics internetians?
 
D'endevinallesUns nins plantegen la següent endevinalla: “Tots els que veim i agafam, els deixam. I tots els que no veim, ni agafam, els duim”. Ni Homer ho va saber contestar. Ho conta Heràclit. Es tractava dels polls que es llevaven del cap. Ja podem, si volen, afegir les metàfores corresponents. Les coses que no veim, les que no podem tocar, ni agafar –com els polls que continuen al nostres cabells, malgrat l’hiperhigiene moderna-, no les veim però ens continuen picant i afectant. I això que servidor no és gaire freudià.

LES POSSESSIONS DE MALLORCA: CADÀVERS EXQUISITS? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2012 21:49

Les possessions de Mallorca: cadàvers exquisits?

Climent Picornell

”Les possessions han estat fins a dates relativament recents els grans eixos articuladors del paisatge agrari de Mallorca i una unitat d'estudi per a entendre el món rural", diuen els professors Antònia Morey i Gabriel Jover editors del llibre Les possessions mallorquines. Passat i present (Documenta Balear, 2012). Un conjunt d’aportacions d’especialistes que, més enllà de l'estudi arquitectònic (les cases eren el centre directiu de la possessió), la idea de Morey i Jover és "la reflexió sobre la diversitat dels processos històrics que convergiren en la conformació d'una matriu territorial que tingué en les possessions un dels seus vectors clau, i aprendre de les formes de gestió anteriors, per abocar-ho a la problemàtica generada pel canvi a partir de la irrupció del turisme de masses, com la rendibilitat actual, el legat cultural, la seva preservació o el seu destí per a nous usos”.

El llibre te diferents segments. Sobre l'origen i el concepte de possessió. Un  capítol sobre les formes d'explotació i ús durant els segles XV al XVIII, un sobre les reformes a l'empara del reformisme il·lustrat, un sobre els canvis durant els segles XIX i XX. I dos capítols sobre el legat etnogràfic i artístic de les possessions i els nous usos i la preservació del patrimoni natural. Un text interessantíssim, de consulta obligada per a tots els qui s'hagin d'interessar pel tema. Sobre el per què de la llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària, Morey i Jover creuen que es per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, a més del sistema hereditari, que han fet que travessin els segles, no sense conflictes entre senyors, pagesos, arrendataris, jornalers, mercaders; han sabut adaptar innovacions productives, fins avui mateix on aquest món generat entorn del concepte possessió perdura, esmicolat, això sí, entre canvis de propietat, segregacions, establits i canvis d'us.

Per Vicenç M. Rosselló Verger la Desamortització sols va afectar un centèsim de la superfície cadastrada, no va fornir una nova estructura de propietat “però obrí el famolenc mercat de la terra als comerciants, professionals, emfiteutes rics, tenidors del deute públic, prestamistes; la burgesia comercial aspirava a ser ‘tan terratinent’ com la noblesa”. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” -en expressió de Jover i Morey- arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després. Remarca Rosselló que "al segle XXI, podem parlar tot dret de liquidació. Les possessions -tan d'una òptica marxista com capitalista- són cadàvers; com a molt en resten algunes en mans de la noblesa". I posa alguns exemples, un estudiat per ell mateix (Sa Torre de Montornès. La liquidació d’una possessió mitjana del Pla de Mallorca, El Gall, 2010). Sa Torre de Montornès era una propietat aristocràtica fins a 1858 quan un burgès liberal la compra i l'estableix. La possessió es mig reconstruïda per una família que aspira al cacicat local i després entra en fallida. A banda del centenar de sorts quadriculades, la finca residual acaba a mans d'una firma de materials de construcció. 

Gran paràbola l'anterior. És ver que la noblesa encara en té, tenien tant que per molt que hagin venut encara tenen. Però dins el món de la propietat del milenar de possessions actuals hi trobarem els comerciants enriquits (o els seus hereus), o els xuetes  - Margarita Aguiló: La relación de los xuetes con el mundo de las possessions en el siglo XIX: ¿de arrendatarios y prestamistas a propietarios?-  o els amos (vertaders gerents de la possessió com empresa) que en un moment donat en compren desaforadament, fins i tot les administrades per ells mateixos, davant la desídia o l’engany als senyors. O ja amb el turisme estant, els hotelers -vencedors del combat social- que compren possessions amb ànim sumptuari, o els contrabandistes, Joan March –que n’adquirirà per parcel·lar fent passar molts pagesos de “proletaris a propietaris” (Josep Melià); financers fets a ells mateixos que compren on els seus pares hi feien de missatges. O un grup ecologista, el GOB, que compra -amb centenars de participacions- La Trapa, o s'Arxiduc que en comprà moltes, o el Govern de Balears i el Consell els grans propietaris actuals, o en Miquel de s'Estaca, o en Kuhn i els seus partners i similars, els alemanys rics, o els espanyols rics -mirau Son Moragues-, o Albocàsser sembrat d’oliverar per un forà, o sa Torre de Llucmajor que fou efímerament d’en Vicenç Grande –emblema dels promotors del boom urbanístic recent-, algunes són de bancs o caixes, o Santa Ponça, o alguns registradors de la propietat o recaptadors d’impostos, o de fundacions diverses de sabaters o pseudohippies, de l’Església, de l’Opus, del municipi (Galatzó), o dels russos que ja en compren, o d’un xinès que pot ser per herència senyor d’una gran possessió, o l’alemany del Fangar digne successor de don Pere Bonnin i Armstrong; i de ‘Don Tu’, Gabriel Marcel, enorme terratinent, qui se’n recorda? Si confrontàssim les possessions que enumera s'Arxiduc, sumassim les quarterades i analitzassim els seus propietaris i féssim el mateix ara, tendríem una cata fefaent del canvi: ha minvat la seva superfície i els botifarres, i molts de propietaris s’han resguardat darrera societats anònimes.

Les possessions mallorquines d’Antònia Morey i Gabriel Jover és un esglaó potent per entendre aquest procés, que a vegades es difumina darrera un agroturisme, una visita a sa Granja o un esplet de turistes per dins Els Calderers, o de les fotografies en color d’aquests llibres meravellosos que mostren la possessió decorada, però que amaguen el caciquisme darrera un arqueta barroca o, dins una caixa de morera de l'entrada, el robatori de l’amo, tot, després de travessar el magnífic portal forà i sortir a la clastra, a l’ombra del lledoner.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb