Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI AMB JOYCE, AUSTER, LA CENSURA I ALTRES RECOL·LECTES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Maig, 2012 20:26

 

Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes

Climent Picornell

D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’Ulisses. Diu Hitchen que Joyce li contestà:  “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus Diari d’Hivern quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia Raimon Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de  la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador  tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.

Hi ha crítics moderns que ens volen protegir del que troben execrable o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. Mutatis mutandis ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al Cultura/s de La Vanguardia, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta  els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a  La Colmena, que no es publicà fins anys més tard a Espanya,  Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.

En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster,  el cap em va a Els Mallorquins que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica El País Valenciano, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i Nosaltres els valencians. Comenta Joan Garí  que El País Valenciano en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout curt, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig Veure el país Valencià: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?

La censura d’entrada prohibí Els Mallorquins però després de tres anys de negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.

Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla, extreta de la revista Historia Social que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939:  “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!

______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ  RAMIS


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb