Climent Picornell

TEMPS D' AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2012 20:26

 

 

 

 

Temps d’aforimes

Climent Picornell

“Totes les religions s’assemblem per la bacina” (Jules Renard); “El diable és molt optimista si creu que pot fer a la gent pitjor del que ja és” (Karl Kraus); “De nit les botigues de flors pareixen depòsits de cadàvers” (Ramon Gómez de la Serna); “Tothom es queixa de la seva memòria, però  ningú se queixa de la seva intel·ligència” (F. De la Rochefoucauld); “Qui només entén de Química tampoc l’entén” (Georgh Ch. Lichtenberg). Són aforismes. Han rebut altres noms, “Aeròlits” (De Ory), “Sentències o dards” (Nietzsche), “Pol·len” (Novalis), “Coets” (Baudelaire), “Pensaments” (Joubert); “Pensaments estrangulats” (Cioran); “Pensaments repentins” (Siniavski); “Fulles caigudes” (Rozanov); “Fulles d’Hypnos (Char) i encara més (apunts, màximes o ‘greguerías’).

Mínimes en deia l’escriptor Claude Roy (1915-1997), petites frases que escrivia en el seu dietari Les rencontres des jours, mescla d’humor, de malenconia, de sentit comú. Es tracta de dir coses importants sense pedanteria, amb un somriure. Per a un servidor aquests són els secrets dels bons aforismes, quan un es posa transcendental i engolafrat perden tota la força. Vegeu una selecció de Roy: “Que no hi hagi resposta no exclou l’absència de preguntes”; “La blana coixinada de les certeses de formigó”; “Canviava per complet d’opinió, però no d’estupidesa”; “Comparteix la meva opinió. Jo no. Feliçment”; “La meva veritat és tan modesta que dubta de tenir raó”;  “Som pacifista, fins el punt d’exhortar-me constantment a firmar la pau amb mi mateix”; “Curat de l’esperança en el progrés, busca acomodacions amb el desastre”.

Gaspar Hernández ha publicat L’art de Viure (Aforismes d’escriptors) (2011), títol del programa de Catalunya Ràdio que fa sis anys que presenta i n’ha fet una selecció dels escriptors que més li han agradat.  Una llicència que no s’ha volgut permetre és incloure’n un de Clint Eastwood, aquest: “Si a la vida vols una garantia, compra’t una torradora”. Vegeu-ne uns quants. “Fer patir és l’única manera d’equivocar-se” (Albert Camus); “Puc prometre ser sincer, però no imparcial” (J. W. Goethe); “Com més gran és la nostra felicitat, més desapercebuda ens passa” (Alberto Moravia);  “No hi ha vent favorable per a aquell que no sap on va” (Guillem d’Orange); “La vida sense fum és com el fum sense el rostit” (Cesare Pavese); “Només ens curem d’un patiment, quan l’hem patit plenament” (Marcel Proust); “No facis als altres el que voldries que et fessin a tu. Potser els seus gustos són diferents dels teus” (G. B. Shaw).

Com diu Alex Rovira, una petita frase ens pot obrir una finestra a una percepció diferent. El que caracteritza un aforisme és que neix de l’honestedat, encara que sigui irònic o càustic i va més enllà. Alguns, des d’una provocació, porten el lector a connectar amb la seva essència, amb un espai interior sagrat. “El que una persona pensa d’ella mateixa és el que determina, o més aviat assenyala, el seu destí” ( H. D. Thoreau); O, el voleu més condensat?  “Som allò que creim que som” (Anton Txèkhov); “No som tan jove per saber-ho tot” (Oscar Wilde); “La felicitat és una forma de badoqueria” (Josep Pla); “La vida d’una persona és un camí cap a si mateixa, l’assaig d’un camí, l’esbós d’un caminoi” (Herman Hesse); “Aneu amb compte amb la tristesa. És un vici” (Gustave Flaubert); “Mai no ens hem de penedir de les nostres llàgrimes” (Charles Dickens); “És molt més fàcil quedar bé com a amant que com a marit, perquè és molt més fàcil ser enginyós de tant en tant que cada dia” (Honoré de Balzac).

 Babelia (nº 1068) dedica una part a la temàtica aforística d’una sèrie de textos, el de Jorge Wagensberg, Más árboles que ramas. 1116 aforismos para navegar por la realidad (2012), el d’Erika Martínez, Lenguaraz (aforismos) (2011) o el de Benjamin Prado, Pura Lógica. (500 aforismos) (2011). Antonio Fraguas comenta aquest gènere híbrid entre la poesia, el pensament i la ciència i fa avinent que l’activisme ciutadà que ha reverdit recentment necessitat d’idees rotundes amb capacitat d’arribar a la màxima profunditat amb el mínim espai, i això ho pot donar l’aforisme. Andrés Trapiello en el seu blog Hemeroflexia creu que Internet ha promogut el gènere aforístic, però: “Un aforisme mai és una drecera, ni una ocurrència, ni una improvisació, sinó la punta d’un iceberg d’un sistema filosòfic” i afegeix: “Qui va lent, arriba tard; el que va poc a poc, a la seva hora”. De totes les maneres com deia el mestre de l’aforística Karl Kraus: “Un aforisme mai pot ser la veritat completa; pot ser una veritat a mitges o una veritat i mitja”.

 “Un aforisme és un pretext per a un text fora de context”. És de J. Wagensberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, per a ell un bon aforisme fuig del dogma, necessita una certa dosis d’humor i és idoni per iniciar una conversa. Per damunt la narrativa, la poesia i l’assaig, aquest pensament breu és el gènere literari més científic. “Viure envelleix” és l’exemple de que només amb dues paraules s’evoca el preu que paga la matèria viva per seguir-ho sent. Un aforisme i una llei de la natura comparteixen la bellesa de tot mínim evocant un màxim. Per a Wagensberg un bon aforisme és una reflexió liofilitzada per a ser recordada quan es presenti de nou l’ocasió d’activar la discussió: “Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució”.

“Certs homes prefereixen creure que fingim els orgasmes” afirma Erika Martínez qui es demana: “Una llarga convalescència engendra novel·listes. La proximitat d’una catàstrofe, poetes. De quin forat surten els aforistes?”

------------------------------

IMATGE:   GUILLEM MUDOY 

POSTAL DE PALMA DES DEL RAVAL DE MAR Climent Picornell

jcmllonja | 24 Maig, 2012 19:29

Postal de Palma des del raval de Mar

Climent Picornell

He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. Nulla ethica sine aesthetica. Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.

Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals, davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.

S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa amb carrers drets  que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència  a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.

“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de  pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques

________________________________

IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR 

ROBERT CRUMB A PARÍS Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2012 16:24

 

 

 

Robert  Crumb a París

Climent Picornell

Sempre m’havia agradat Robert Crumb (Filadèlfia, 1943), però el consumia una mica d’amagat. Comprava els seus llibres, tebeos gruixats, però no els deixava massa a la vista, com si me n’empegueís. Però vaja ara és al Museu d’Art Modern de París, fins al catorze d’agost, i els diaris, fins i tot els de dretes, mitifiquen la seva feina. Mare meva! No deuen haver llegit, ni mirat per damunt els dibuixos d’un dels autors socialment més corrosius. I quin alè, és com això de que beneeixin els teus gustos per repugnants que aquests siguin. “És estrany per un pioner de la contracultura exposar en un temple de la cultura”, ha dit.

Crumb és un dibuixant de còmics, un ‘cartoonist’ que diuen els americans, amb un estil gràfic que en principi sembla antic, amb tendència a la caricatura. Fins aquí res de nou, és la seva temàtica, molt d’acord amb el seu estil, la que el fa peculiar. Sàtira i humor, però també sexe i violència de manera ben explícita, masclisme i misogínia declarada la qual cosa el feu molt impopular entre el feminisme. Però no s’atura aquí, la crítica a l’establishment ultrapassa cap als estereotips racistes i sexistes i no se n’està de fotre’s dels models generats per la contracultura nord-americana, hippies i drogats. Mamballetes a dreta i a esquerra. Tothom rep. I ell també. Com assenyala bé G. Rodríguez Espinosa “és molt més cruel  amb ell mateix,  amb els seus autoretrats, que amb els seus personatges”. Una autoflagelació constant, es fa aparèixer com a neuròtic, ressentit, insegur, addicte al sexe... fins al punt de dibuixar la seva mare fent-li una fel·lació. No volien complex d’Edip? Ell a l’institut, ell en el Paleolític, ell nin aviciat amb matrones mamelludes, músic de jazz, intel·lectual orgànic. L’exageració autobiogràfica emmascara la seva  personalitat.

És cert que de la seva biografia ha estat una drecera tortuosa. Pare marine, alcohòlic i violent; mare neuròtica i addicta als fàrmacs; ell mateix, petit, nas gros, ulleres de cul de tassó, les seves vivències durant els anys de la contracultura californiana, quan crea Zap Comix (“quan el còmic no era considerat un art i érem feliços”); “primer vaig deixar l’àcid, després les amfetamines, després els porros i finalment América”, referint-se a l’actual placidesa residint al sud de França des de 1991, fins a la seva mitificació parisina amb l’exposició  Robert Crumb: de l’underground al Gènesi, set-cents dibuixos i dues-centes revistes, i el seu director evocant Brueghel, el compara amb Toulouse-Lautrec i iguala el seu Gènesi, en còmic, amb Gustave Doré.

Crumb ha arribat a ser considerat un artista digne del Museu d’Art Modern de París –no crec que el MoMA de Nova York ho fes- pels seus personatges. El moix Fritz, un moix viciós de moralitat llibertària, del qual es feu una peli qualificada de pornogràfica que no agradà a Crumb, matà el personatge i no el dibuixà pus; Mr. Natural, un gurú de llarguíssima barba blanca però amb tendències consumistes que humilia constantment al seu ‘alumne’ Flakey Foont; Whiteman el típic wasp (‘white, anglosaxon, protestant’) nord-americà, ultraconservador però amb desitjos sexuals desaforats; Angelfood McSpade una jove negra dibuixada segons l’estereotip que la classe mitja blanca té dels negres: beneitons per la seva raça, amb voluptuositat i voracitat sexual, parla carregada de slam o subllenguatge...; Mr. Snoid un home petit, sàdic, envejós i dolent que a estones viu dins el cul d’una dona; Mode O’Day una ‘pija’ novaiorquesa que vol ser cosa en els ambients artístics de la ciutat... i tot un seguit de personatges antropomòrfics com el moix Fritz o com la Porcelleta Patrícia. Per D. R. Decker aquests personatges ‘demostren una intel·ligència bruta que es limita a treure a passejar la seva peculiar absurditat i el seu sentit de l’humor: una repetició inacabable de nivells de percepció bàsics: sexe, droga, sexe, excreció, sexe...’ Al catàleg de l’exposició: “encarnen la decadència de l’home blanc, encara dominant, però fet una despulla moral i física”. Per alguns és com Rabelais, Swift, Twain o Goya, altres el redueixen a un pornògraf miserable.

És veritat que R. Crumb era ja un clàssic de l’historieta dibuixada, el novè art que diuen, abans de l’exposició, però la seva sàtira immisericordiosa  l’havia mantengut lluny dels corrents majoritaris, considerat obscè i  marginal, malgrat hagués creat escola. Certament, i torn citar Rodríguez Espinosa a Riff-Raff, Crumb no es justifica mai, ni se disculpa, ni per haver dibuixat el llibre del Gènesi (2009), ni pel seu costat obscur i repulsiu, sense concessions, ni al públic, ni al què diran, ni al lector –i manco a la lectora- ni a ell mateix. Ningú ho diria llegint les entrevistes d’aquestes setmanes amb fotografies tocant el banjo a ca seva, prop de Nimes, amb la seva col·lecció de sis mil vinils de blues, jazz i country editats entre 1926 i 1932. ‘Al meu poble hi ha un forn que fa bon pa i una carnisseria que ven bons embotits i costelles. A cap poble nord-americà es viu així de bé’. Però és ell, el dibuixant de biografies com la del músic Jerry Roll Morton, de l’escriptor Phillip K. Dirk i d’altres vides exemplars marcades per la marginació, la violència, les drogues o la locura. Com manifesta a la seva autobiografia (R. Crumb. Recuerdos y opiniones): “la meva pròpia condició consisteix en odiar el que som”, però ‘mentre dibuix la vida té un cert sentit’. En fi, ja tenc una bona excusa per tornar a Paris.

 

 (Segueix)

JARDINS D'ALTRI AMB JOYCE, AUSTER, LA CENSURA I ALTRES RECOL·LECTES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Maig, 2012 20:26

 

Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes

Climent Picornell

D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’Ulisses. Diu Hitchen que Joyce li contestà:  “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus Diari d’Hivern quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia Raimon Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de  la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador  tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.

Hi ha crítics moderns que ens volen protegir del que troben execrable o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. Mutatis mutandis ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al Cultura/s de La Vanguardia, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta  els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a  La Colmena, que no es publicà fins anys més tard a Espanya,  Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.

En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster,  el cap em va a Els Mallorquins que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica El País Valenciano, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i Nosaltres els valencians. Comenta Joan Garí  que El País Valenciano en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout curt, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig Veure el país Valencià: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?

La censura d’entrada prohibí Els Mallorquins però després de tres anys de negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.

Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla, extreta de la revista Historia Social que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939:  “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!

______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ  RAMIS


EL VIATGE DEL DARRER LLIBRE D'ANTONIO TABUCCHI Climent Picornell

jcmllonja | 10 Maig, 2012 10:01

El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi

Climent Picornell

La gent ara viatja massivament i compulsivament. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, Viajes y otros viajes (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.

Tabucchi ho transmet bé a Les meves illes Açores: "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un outsider  i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima  Sostiene Pereira, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.

Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix i el Jardin des Plantes de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià habituel Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé Els no llocs), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a La Lisboa d'un llibre meu: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del flâneur baudelaireià.

Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que  permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai.

S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs. Guarda un Atles de quan era  nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que  les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"

___________________________

IMATGE: Fotografia de Jaume Gual

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb